L’imperi dels carreters

L’edifici que teniu davant vostre és l’escola Cal Maiol, tot i que la majoria de santsencs encara no s’han acostumat a aquest nom, ja que durant 75 anys va ser l’Escola Perú. Però si us fixeu a sobre de les portes que donen al carrer de Sagunt trobareu dues inicials “A” “P”. Unes lletres que ens desvelen el veritable origen de l’edifici. Coneguda com a Cal Ros de Maiol, aquesta finca era una masia o casa senyorial de la família Piera i les incials sobre les portes ens recorden el nom del propietari, Antoni Piera.

Quan Sants es va omplir de fàbriques a mitjan segle XIX les carreteres que comunicaven el poble es van omplir de traginers que distribuïen les teles que es produïen a Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Aviat la feina dels traginers va tenir un competidor implacable, el tren. L’any 1855 ja funcionava l’estació de Sants i uns quants anys més endavant també entraria en servei l’estació de Magòria.

Antoni Piera i Sagués, un d’aquests carreters, al que tots coneixien com el Ros de Can Maiol, va treballar en aquesta feina servint als industrials establerts a Sants fins que va veure com l’arribada del tren faria perillar el seu negoci. Llavors va comprar als Batlló una de les moltes pedreres que hi havia a Montjuïc.

L’extracció de pedra de la muntanya es remunta, com a mínim, a l’època romana, i va durar fins al segle XX, però segurament va ser la segona meitat del segle XIX un dels moments de màxima activitat. En aquell moment Barcelona desbordava els seus antics límits i creixia per tot el pla. Si l’any 1850 la ciutat tenia 187.000 habitants, el 1888 ja arribava als 530.000 habitants. Tant la construcció de l’Eixample i l’Exposició Universal de 1888, que situaria la ciutat al món, requerien pedra de Montjuïc.

El negoci de la pedrera devia ser profitós per què Antoni Piera i Sagués va anar comprant pedreres a Montjuïc i es va fer construir Cal Ros de Maiol, una casa amb jardí i cavallerisses al carrer de Sant Pere, que era el nom que tenia l’actual Sagunt. Antoni Piera i Sagués es va casar amb una noia del Prat de Llobregat, Antònia Jané, amb qui van tenir sis fills.

Can Ros de Maiol. Font Viquipèdia

Controlada l’extracció i la distribució de la pedra i en el context d’una ciutat que creixia sense aturador als Piera només els hi va faltar fer un pas més i constituir una constructora el 1893, Piera, Cortinas y Cía. Aquesta societat va ser el germen d’una empresa encara molt més gran, Foment d’Obres i Construccions. L’any 1900 els Piera van aconseguir que la Banca Mas Sardà i la Banca Soler i Torra aportessin els capitals per crear aquesta nova i gran empresa, i Foment d’Obres i Construccions va començar a treballar a grans obres per tota la ciutat. L’any 1901, va morir el primer fill de la nissaga Piera, Salvador, i el segón fill, Antoni Piera i Jané es va convertir en el gerent.

L’empresa va seguir creixent i no només en el camp de la construcció, ja que el 1915 va ser l’adjudicatària del contracte de recol·lecció domiciliària de residus sòlids urbans i neteja de les vies públiques de Barcelona, o més planerament el servei dels escombriaires, que situats a la Gran Via encara són recordats pels veïns més grans de la Bordeta. A més a més la nova empresa va seguir adquirint pedreres a Montjuïc, de manera que l’any 1924 disposava de 600.000 metres quadrats, des de la Gran Via fins al Cementiri, i als seus tallers eren capaços de produir 15.000 totxos diaris. Però l’empresa encara va seguir creixent,

L’empresa creada pels Piera va romandre al districte, però en canvi la família va marxar del barri durant els anys vint. Uns anys on el pistolerisme es va viure amb molta cruesa a Sants. De fet, segons sembla, anys més endavant, l’any 1933 el mateix Antoni Piera Jané va patir un assalt a la al seu despatx. Un assalt que, com explica Enric Gomà, al seu article El senyor Tonet de Sants segons sembla li va produir un ensurt tal del que la mateixa nit va morir.

Així doncs la finca del carrer Sagunt va quedar buida fins l’esclat de la Guerra Civil. Esclafat el feixisme a Catalunya començà un període revolucionari que va pretendre canviar la societat de socarrell. En aquells moments es creà el Comité de l’Escola Nova Unificada, el CENU, que va decretar l’escolarització bàsica per a tots els nens i nenes fins els 15 anys, però no hi havia centres suficients per aconseguir-ho. Per trobar una solució el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya va fer inventari dels edificis buits que podien ésser reconvertits en escoles i un dels que va entrar en aquest llistat va ser la casa senyorial dels Piera.

Tal i com ha recollit Joan Sanromà Cal Ros de Maiol va començar a funcionar com a escola pública el gener del 1937 amb el nom d’Escola Atenes, però aquest projecte va acabar amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. L’edifici va ser retornat als propietaris, però l’Ajuntament el va arrendar per tal de mantenir-hi una escola. El nou centre però va canviar el seu nom, ja no es diria Atenes, un nom que se’ns dubte associem a cultura i democràcia, es dirà Perú, però no fent referència al país Americà, recordant un vaixell de guerra que el bàndol feixista va fer servir com a presó.