La guerra sota la sorra (2)

Pistes de la Bordeta, al carrer de Badal, 15 de setembre de 1935

Les noies estan preparades a les seves marques, sentint la terra de la pista amb les puntes dels dits i amb la mirada cercant la meta. En els segons previs a la sortida de la cursa, enmig del silenci, els pensaments d’algunes d’elles ja han començat a córrer, especialment per a aquelles que debuten en una competició. Una de les més joves, la Marina, està competint per primera vegada en una prova com aquella. Al camp de la Bordeta hi ha expectació i, tot i no disposar d’unes grades com a tals, alguns espectadors s’acumulen rere les tanques de fusta que delimiten el camp. Davant d’ells la pista on les noies es preparen per disputar els 80 metres llisos; més enllà la tanca contraria, la filera de plataners del carrer de Badal i treient el cap per sobre d’arbres i tanques la silueta de la Balet i Vendrell i, per sobre de tot, la seva enorme xemeneia. A la Bordeta tot l’esport és obrer i popular i aquella imatge en si mateixa ho exemplifica a la perfecció.

 

Camp d'esports de la Bordeta (CADCI), l'any 1933

Fons: AMDS-UEC

És el 15 de setembre de 1935, un diumenge per la tarda. La vetllada, el Primer Festival Pro Olimpiada Popular, ha començat a les 15h en punt amb un partit de futbol entre una pre-selecció formada per diverses penyes i grups, entre els quals també socis del Sempre Avant, i el Cavall Blanc. A banda d’anar creant expectativa per l’Olimpiada Popular que s’ha començat a organitzar a Barcelona, aquesta jornada ha de servir com a selecció per decidir quins futbolistes i atletes representaran a Catalunya. I és que, en una competició internacional com aquella, gallecs, bascos i catalans participaran amb les seves respectives delegacions representant a les seves terres.

Pels futbolistes aquella primera selecció no és definitiva, ja que encara faltarà una segona criba, que tindrà lloc al mateix camp el diumenge vinent en un segon partit contra la Penya Decidits, però per als atletes, en la majoria de les disciplines sí, ja que el següent dia les proves que es disputaran seran d’altres, així que avui ja són com a finals. Al llarg d’aquesta tarda han tenir lloc les proves de 80 i 600 metres i el salt de llargada; i per al proper diumenge encara quedaran d’altres.

Així que algunes d’elles es troben a 80 metres d’arribar a Montjuïc. Tot i que la mirada de la Marina reflexa una plena confiança en les seves capacitats i la seva presència ja fa estona que ha derrotat a les seves rivals… la veritat és que ella mateixa no les té totes. Només té 17 anys i la majoria de les seves companyes tenen molta més experiència que ella. Ni tan sols està competint sota el paraigües d’un club. Quan va arribar al número 34 del carrer del Carme, el bar on s’estaven fent les inscripcions, i va haver d’omplir la fitxa no va saber que posar a la casella “club” i va escriure “Ponent” que no era altra cosa que el bar al qual anava amb el seu grup d’afinitat: comunistes, socialistes…

La Marina s’ajusta la cinta del cap que recull els seus curts cabells negres i es concentra. La fotografia d’un reporter la desconcerta quan està a les marques, però ràpidament torna tenir la ment a la pista de la Bordeta. No és la primera vegada que corre per aquesta pista. Molts dels que practiquen l’atletisme ja han estat practicant a l’ombra de la xemeneia de Balet i Vendrell, la “fàbrica nova” que en diuen popularment. Aquella pista, que de sempre han fet servir futbolistes i atletes, va començar sent la pista del Club Deportivo Bordeta, fins que l’any 1932 la va comprar la secció esportiva del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.

Però en qualsevol cas són molts els clubs que l’han fet servir, des dels atletes de la secció de Cultura Física de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que al febrer d’aquell mateix any van arribar a un acord per poder entrenar atletisme i bàsquet tots els dies de 19 a 21h; fins als del Centre Gimnàstic Barcelonès. De fet, molt probablement, les primeres converses informals sobre la possibilitat de fer una Olimpiada Popular a Barcelona de ben segur que van tenir lloc en aquesta pista, ja que hi coincideixen esportistes de les seccions esportives de les entitats que estan al nucli impulsor de la proposta. No és casual que les proves de selecció tinguin lloc al camp del CADCI.

Quan donen el tret de sortida la noia comença a córrer amb tota la força que li permeten les seves cames. Córrer és una cosa que la seva familia ha hagut de fer sovint, tot i que no per esport. La Marina Ginestà ve d’una d’aquelles famílies de lluitadores i lluitadors. Neta de la Micaela Chalmeta, una de les pioneres del feminisme i del cooperativisme a Catalunya i filla dels sindicalistes Empar Coloma i Bruno Ginestà, ella, de fet, va néixer a Tolosa de Llenguadoc al gener del 1919 a causa de l’exili de la seva familia.  No feia tants anys que havien tornat a Catalunya, el 1930, però tan bon punt aquella periodista en potència va aterrar a la Rosa de Foc va acabar seguint la tradició familiar i es va acabar implicant a les joventuts comunistes.

 

Marina Ginestà i Coloma, com atleta a les pàgines de l'Humanitat del 17 de setembre de 1935

Arxiu: ARCA

La Marina avança amb grans gambades, suplint la manca de tècnica amb tota l’energia que té. Encara li queden proves aquella tarda en les quals ha de participar: 600 metres i salt de longitud, però no es pensa reservar. Ella, que és atleta i comunista i que, a més a més, també està implicada en l’organització de l’Olimpiada Popular, per res del món es vol perdre l’oportunitat de participar en un esdeveniment com aquell. La seva sortida no ha sigut la millor, com acostuma a passar en aquelles corredores que tenen menys tècnica, però que ho supleixen tirant de cor, així que poc a poc va deixant enrere a les rivals.

Des de les tanques la gent que mira el festival crida i anima a mesura que Marina s’acosta a la línia de meta. Quan ho fa el cronòmetre comptabilitza 12 segons, una marca excepcional per a una debutant que competeix sense club en una prova que és de selecció. Aquell mateix any l’Emilia Trepat i Riba, s’ha fet amb el Campionat de Catalunya amb una marca de 11,5 segons. La bona marca de la Marina li ha permès classificar-se primera. Així que sí, la Marina serà a l’Olimpiada Popular de Barcelona.

Allò serà l’inici d’una tarda d’èxit per a la Marina, que a banda d’impossar-se als 80 metres llisos també ho farà als 600, amb un temps de 2’15”02 i al salt de llargada, arribant als 3.85 metres, així que quan el fotògraf que treballa per la Humanitat li fa una instantània la noia fa un somriure que, tot i ser contingut, expressa tot el que sent. De ben segur que no serà el darrer fotògraf que aconseguirà captar el seu esperit amb una càmera.

 

Cursa al Camp d'Esports de la Bordeta, l'any 1930

 

Per saber-ne més:

 

JUSTRIBÓ, Daniel. Feminitat, Esport, Cultura (Pioneres de l'atletisme català 1921-1938). Barcelona: Autoeditat, 2014
 

Article de Viquipèdia sobre el Campionat de Catalunya d'Atletisme -100 metres llisos

 

Article de Viquipèdia sobre Emilia trepat i Riba

 

Sobre el capítol 2

Quan després d’escriure més de trenta relats i tenir-ho quasi tot lligat, de cop un dia, descobreixes que Marina Ginestà i Coloma, la famosa miliciana que va esdevenir icona de la Guerra Civil, era atleta i que havia de participar a l’Olimpiada Popular de Barcelona pots tenir dubtes sobre que fer… però quan llegeixes que la seva primera prova va ser a les conegudes com a “Pistes de la Bordeta” el 15 de setembre del 1935 saps que no tens gaires alternatives, has de fer un nou relat per poder-ho explicar. Realment és una història apassionant.

Tal i com recreo al relat Marina Ginestà i Coloma va participar a les proves de selecció que van tenir lloc a la pista de la Bordeta i es va classificar, de manera que hauria representat Catalunya en 80 metres, 600 metres i salt de llargada a l’Olimpiada Popular que havia de començar el 19 de juliol. L’alçament feixista va acabar amb el seu somni, però tanmateix, qui sap si per alguna desconeguda llei del karma, el mateix dia que la possibilitat de ser present a una olimpiada s’esfumava, li van acabar fent la foto que marcaria la seva existència.

Perdre l’oportunitat de parlar de tot això no era una opció. Però abans de res has d’aclarir temes diversos. Quin era aquest camp de La Bordeta i on est trobaba? Recordava haver sentit algun testimoni parlant sobre el camp del CADCI del carrer Badal, però no recordava on ho havia sentit sentir. Pot ser que les “pistes de la Bordeta” fossin aquell camp que em sonava a Badal? Fent cerca vaig trobar una ressenya sobre el Centre Gimnàstic Barcelonès en que, sota una foto de baixa qualitat on apareixia un grup de corredors desenfocats i al fons una tanca de maons, hi deia:

Pistes de La Bordeta molt emblemàtiques i d’entranyables records per els socis més antics del Barcelonès, on practicaven durant les dècades dels anys 1930s als 50s les seves activitats esportives i també algun Aniversari de l’Entitat.

Seguint la cerca vaig trobar referències al CD Bordeta, que vaig interpretar que deuria ser el Club Deportivo Bordeta, que tenia un camp al barri. Però poques referències més que fossin significatives sobre el Club. Va ser un projecte de curta durada? Ampliant la cerca i centrant el focus en el CADCI i en el carrer de Badal, vaig trobar dades significatives. Per una banda, al Diluvo del 9 d’octubre de 1932, s’explicava que el CADCI havia comprat el camp de la següent manera:

El anuncio de la adquisición del magnífico campo de la Bordeta por el Centre A. de Dependents del Comerç i de la Industria ha despertado gran entusiasmo entre sus elementos deportivos, especialmente entre aquellos que sienten afición al fútbol en su puro sentido amateur, que confían encontrar en el estadio del Centre las condiciones que están imposibilitadas de darles las entidades cultivadoras del profesionalismo (...)

I per últim la imatge que em feia quadrar totes les peces i que em confirmava el que feia temps algú m’havia explicat. Una fotografia a l’Arxiu Municipal de Barcelona titulada:

Camp d'esports del CADCI entre els carrer de Badal i la riera Blanca.

Mirar bé la foto també em donava més informació. Per una banda la xemeneia i la silueta de la fàbrica del fons que ja coneixia per les moltes vegades que l’havia vist des d’altres perspectives, era la Balet i Vendrell, la Fàbrica Nova, situada just per sota de les vies, a l’espai que avui en dia ocupa tot l’entorn de la plaça Súria. Per si això fos poc la línia d’arbres confirmava que es tractava del carrer de Badal, però és que, fins i tot el mur del final, ens regalava una pista. Només calia comparar-lo amb la foto borrosa del Centre Gimnàstic Barcelonès per adonar-se que es tractava del mateix mur a totes dues fotos. Per fi podia confirmar que les Pistes de la Bordeta, les que va comprar el CADCI, eren les del carrer Badal. És a dir, tota l’escena que he narrat de la competició de Marina Ginestà i Coloma va tenir lloc a l’espai que ocupa la nau de la Citroen.

La guerra sota la sorra (1)

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 6 de juliol de 1935

Seu de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 1933.

Fons: AMBS-UEC

Dos anys poden semblar molt pocs, però quan hi ha un grapat de gent treballant amb passió poden ser molt productius. L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant n’és un gran exemple. L’Adela Roig, com a socia del Sempre Avant, cada cop n’està més convençuda. 

Les persones poden ser fonamentals, com Zacaries Oliveres, el mestre del Colegio Español del carrer Miracle, que l’any 1928, amb deu dels seus alumnes, va promoure la creació de l’Agrupació Excursionista Sempre Avant, iniciativa que seria precursora de l’ateneu. Però per poder arrencar projectes també són molt importants els espais. La recent creada agrupació va haver de voltar per diversos locals com a rellogats, passant primer per la seu de la Societat Coral la Floresta, al carrer dels Jocs Florals i, posteriorment, pel Foment Republicà de Sants, al carrer de Cros. Però el nombre de socis anava creixent i allò es feia insostenible. Aquella entitat, tot i el nom, ja des de l’inici va anar molt més enllà de dedicar-se a l'excursionisme, ja que va començar a muntar una biblioteca, a fer cursets, conferències… De manera que finalment, l’any 1933, es van decidir a crear un ateneu propi.  

I és que, de vegades, l’espai, no és només que sigui important, si no que és qui genera les oportunitats. Conscient d’això Oliveres va invertir els seus estalvis en el projecte i gràcies a això es van poder instal·lar al segon pis del número 2 del carrer de Riego, just a la cantonada de la Carretera de Sants. Trobar-se a l’edifici de La Reforma, no només els va permetre  reconvertir-se en ateneu, si no que els va oferir moltes oportunitats. Disposar d’un gimnàs a la segona planta, amb barres i cordes, per exemple, va facilitar que moltes veïnes i veïns, s’apuntessin a la Secció de Cultura Física; o haver arrencat una biblioteca, la més important del barri en aquells moments, va fer possible que la gent es pogués seguir formant, donant resposta a les seves inquietuds. Com recullen els principis del Sempre Avant: El dret de tots a una societat millor, moralment i material, i el deure de tots de contribuir amb l’esforç de cada dia, de cada hora i de cada minut, a preparar la vinguda d’aquest nou món.

 

Programa de la inauguració de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 1933

Fons: AMDS

Per emprendre aquesta tasca titànica el Sempre Avant es va organitzar en un seguit de seccions: Biblioteca, Cultura Física, Excursionisme, Estudis Econòmics, Polítics i Socials, Fotogràfica, Literatura i Belles Arts i Música; cadascuna de les quals va començar a muntar els seus propis projectes i promoure iniciatives. Convençuts pacifistes, els membres del Sempre Avant, per exemple, va decidir adherir-se al Comitè Català contra la Guerra i el Feixisme. L’Adela no oblidarà aquell dia que li va tocar presentar les conferències de l’Àngela Graupera i Gil, l’Elisa Úriz Pi i la Lina Ódena Garcia, quines dones!

En l’àmbit esportiu el Sempre Avant havia creat el Gran Premi de Sants, una prova que es va disputar per primer cop el 6 de Maig de 1934. Una cursa que no podia néixer d’una millor manera. En la seva primera edició ja va contar amb 170 corredors, entre els quals alguns dels principals clubs de la ciutat: el Barça, la Unió Atlètica Nurmi, entitat dedicada al mític atleta finlandés Paavo Nurmi; el Badalona o el Sarrià Esportiu. Per acabar-ho d’arrodonir el Gran Premi de Sants va viure la victòria del que era una de les figures del moment, l'atleta del Barça, Àngel Mur. 

 

Arribada del Primer Gran Premi de Sants, 1934

Fons: AMDS-UEC

L’Adela recorda l’espectació a la sortida d’aquella primera edició, a la carretera de Sants, just davant de l’ateneu. El circuit seguia per Sants, Badal, la carretera de la Bordeta, la plaça d'Espanya, la Gran Via de les Corts Catalanes, Urgell, París, Tarragona, la Creu Coberta i, de nou, la carretera de Sants. Quan es van entregar els premis del Gran Premi de Sants també es va organitzar una xerrada "La Federació Catalana davant el moment actual" una conferència que va fer l'atleta Joan Serrahima. El popular atleta, que havia estat el primer català en guanyar el campionat d'espanya de 100 metres, en aquells moments era l'entrenador de la Federació. Aquell primer èxit; l’anar i venir de figures reconegudes en el món de l’atletisme; compartir espais de competició i militància amb entitats com el Club Femení i d’Esports o entrenar amb atletes d’altres clubs a pistes com les de CADCI al carrer de Badal, va engrescar als membres de la secció de Cultura Física del Sempre Avant. I si fessin alguna cosa més gran que un Gran Premi?

Des de principis de segle, internacionalment, l’esport obrer i popular tenia una gran capacitat organitzativa i, poc a poc, es van conformar dos espais de referència ben diferenciats. Per una banda la Confederació Esportiva Socialista. L’any 1913 s’havia creat a Gant, Bèlgica, a partir de les organitzacions obreres d’esport, la Internacional Esportiva Obrera. Però la Primera Guerra Mundial i l’expansió dels nacionalismes europeus van dinamitar tot allò que sonés a obrer o internacionalista, de manera que aquella iniciativa no es va poder recuperar fins al 1920 a Lucerna, Suïssa, i el seu nom definitiu no el tindria fins al 1928. Des d’aquest àmbit s’havien organitzat dues Olimpiades obreres, la de Frankfurt del 1924 i la de Viena del 1931.

D’altra banda existia l’anomenada Internacional Esportiva Roja sostinguda pel Komintern i, per tant, vinculada als partits comunistes. En el context del tercer congrés de la Internacional Comunista, que va tenir lloc a l’estiu de 1921 a Moscú, amb la participació de delegats de 8 països diferents, es va fundar la Unió Internacional d'Organismes Rojos de la Cultura Física, que era el seu nom oficial, que va funcionar com un contrapoder oposant-se tant a les federacions esportives oficials com a les vinculades a la Confederació Esportiva Socialista que consideraven “reformistes”. Inicialment les tensions entre tots dos espais eren tan grans que els atletes havien d’escollir bé a quines competicions participar, ja que si participaves a les organitzades per uns o d’altres et podies quedar exclòs de la resta.

Des de la Internacional Esportiva Roja no només van funcionar com a contrapoder si no que, fins i tot, davant del terme Olimpiades, que havia sigut absolutament apropiat per l’esport burgés i els aristòcrates del COI, crearen el d’Espartaquiades, homenatjant a Espàrtac, l’esclau que va dirigir la revolta que va situar a Roma contra les cordes. D’Espartaquiades, com a competició internacional, es van arribar a fer 2, el 1928 a Moscou i el 1931 a Berlín, tot i que de nacionals se’n van organitzar moltes d’altres, especialment a l’URSS, però també a molts d’altres països. Caldria destacar, per exemple, la Trobada Internacional Esportiva dels Treballadors, que l’any 1932, La Labor Sports Union, una entitat d’EUA vinculada a la Internacional Esportiva Roja, va organitzar a Chicago com a réplica dels Jocs Olímpics de Los Àngeles.

Així doncs no és d’estranyar que amb tots aquests referents la idea de fer una Olimpiada Obrera corrés entre les tertúlies del socis de l’ateneu. L’any 1931, a iniciativa de les Juventudes Comunistas, s’havia creat la Federación Cultural Deportiva Obrera, vinculada a la Internacional Esportiva Roja. Una federació que al desembre del 1933 va crear la seva delegació catalana. És des d’aquesta entitat des d’on va sortir la idea d’impulsar una Olimpiada Obrera, un esdeveniment que hauria de tenir lloc a l’agost de 1935 a Barcelona.

A l’Àngela, que l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, entitat que oficialment no té més de dos anys, estigui impulsant i acollint la constitució del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Obrera li sembla l’exemple perfecte de la força que pot tenir el proletariat organitzat. A la sala d’actes hi veu força cares conegudes del barri. Entre d’altres l’Antoni Dalmau, president de la Unió Esportiva de Sants. Els verd-i-blancs potser no es troben en el millor moment futbolístic, amb l’equip a la Primera Categoria B del Campionat de Catalunya, però la Unió, amb les seves diverses seccions i com a entitat organitzadora de la Volta Ciclista a Catalunya segueix sent un dels pesos pesants a l’esport català.

Per part del Sempre Avant pren la paraula en Josep Cervera i Martí, qui és un dels vocals de la secció de Cultura Física, al seu costat seu en Serafí Mansergas, un dels joves atletes de la secció que està començant a despuntar. En Cervera dona la benvinguda a tots els presents en nom del Sempre Avant i, a continuació, comença a cantar un llarguíssim ordre del dia. Volen aconseguir que competeixin equips obrers provinents de molts països països, com l’URSS, França, Dinamarca, Suïssa o Txecoslovàquia, entre d’altres, però no serà una tasca fàcil. Cal una feina gairebé diplomàtica internacional i un bona organització logística i falta molt poc temps. Tenen tanta feina per davant… que l’Adela no pot més que dubtar que arribin a temps per celebrar l’esdeveniment a l’agost d’aquell mateix any 1935, falten menys de cinquanta dies.

Per saber-ne més:

Article a la Viquipèdia Sobre les Olimpiades Obreres

GIRALT ANALES, Agustí (2012). Del somni al silenci. n1 Riera de Magòria

GIRALT ANALES, Agustí:  Dones contra la guerra i contra el feixisme, article a Memòria de Sants

USABIAGA, Miguel: Las Olimpiadas Obreras, article a Mundo Obrero

MURIEL, Eduardo: Las Olimpiadas Obreras: otra manera de entender el deporte, article a La Marea

Sobre el capítol 1:

Quan vaig començar a escriure aquest seguit de relats vinculats a la Guerra Civil a Sants vaig tenir clar que tant l’Olimpiada Popular com l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant tindrien un pes important. Portar tota la vida vinculat al Cros Popular de Sants, una prova que és la continuació del Gran Premi de Sants, que l’Ateneu va organitzar el 1934 i el 1935, d’alguna manera sempre va fet sentir una certa vinculació sentimental al mateix, però el cert és que quan més grato sobre la seva història la trobo més interessant. 

Tot i no ser una entitat amb molta història, durant els anys de la Segona República el Sempre Avant va guanyar un pes fonamental pel que fa a la vida social, cultural i esportiva del barri. De fet, de fa molt, ja sabia que el Sempre Avant havia sigut una de les entitats que havien estat implicades en l’organització de l’Olimpiada Popular, però la història d’aquest esdeveniment és complexa i per poder situar un relat en aquest context requeria conèixer millor tot el seu entramat. Així doncs em vaig endinsar en un món que no coneixia en profunditat, l’important teixit esportiu obrer internacional.

Llegint articles diversos vaig descobrir que el 6 de juliol de 1935 la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant havia acollit la constitució del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Obrera, però les dates no em quadraven, i fent cerca a d’altres articles trobava dates i ubicacions diferents. Què estava passant? L’error era meu, pel desconeixement en profunditat. Efectivament el Sempre Avant va ser una de les entitats impulsores de l’Olimpiada Obrera i a la seva seu es va constituir el Comitè Organitzador, però és que l’Olimpiada Obrera no era l’Olimpiada Popular que tots tenim al cap, la que s’havia de celebrar al juliol del 36.

L’Olimpiada Obrera va ser un precedent, un esdeveniment que havia de tenir lloc a l’agost de 1935 però que no va arribar a quallar, segurament per motius interns de les entitats organitzadores, per la precipitació de la idea, però també pel context estatal, en plena època del Bienni negre, i també internacional, en una moment encara de tensió entre les federacions esportives socialistes i comunistes. Tot i que l’Olimpiada Obrera no va tenir lloc segueix sent important per entendre el pes de l’esport popular a Sants, així que vaig decidir duplicar els capítols.

Els personatges que apareixen són tots reals, tot i que fer-los participar d’aquest acte de constitució és una especulació. Podria haver inventat noms i no complicar-me, però ajudar a donar credibilitat i, en paral·lel fer un homenatge a tota aquella gent em va fer optar per buscar socis i sòcies autèntics. Si bé no puc assegurar que participessin de la mateixa, tampoc seria descartable. Sabem que L’Adela Roig era una figura coneguda a l’Ateneu, ja que la trobem presentant una conferència de dones en contra de la guerra i del feixisme.

Necessitava noms d’ateneistes que haguessin estat vinculats a la Secció d’Esport Físic, que haguessin pogut prendre la paraula. Cercant pels butlletins del Sempre Avant vaig trobar noms diversos que podrien haver estat a aquella reunió. Finalment vaig escollir-ne dos. El primer Josep Cervera i Martí, qui efectivament va ser vocal de Cultura Física. Del segon, Serafí Mansergas, tenia el nom ja que en el butlletí del febrer del 1935 se’l citava com a atleta neófit que havia guanyat una cursa, així que, tot i que pel que sé participava de la Secció d’excursionisme, està clar que l’atletisme era una de les principals passions. Fent una mica més de cerca vaig descobrir que, durant la guerra la seva història va ser apassionat, però això ja és una altra història.

La guerra sota la sorra (introducció)

 

La Guerra Civil és un tema que m’interessa des de fa molts anys, tot i que no és fàcil acostar-s’hi, ja que, encara, som hereus de moltes ferides i dels traumes que ens va deixar un món somiat i del que els van fer despertar enmig d’un malson. Entendre aquest trauma, amb tota la connotació d’aquesta paraula que tant fem servir sense conèixer que el seu origen es troba en el traum alemany, que significa somni, ha sigut un motor en moltes de les coses que com a historiador local he fet.

La Guerra Civil, per sobre de tot, va ser una cruïlla on moltes de les destinacions eren possibles i en la qual, es prenguès la direcció que es prenguès, cadascuna d’elles hauria portat a una organització social, política i econòmica diferent. I a la vegada va ser un tauler de joc on es van dirimir qüestions locals però també d'altres globals, amb interessos molt allunyats dels del carrer, i on les circumstàncies van forçar a antics rivals a entendre’s o, com a mínim, a suportar-se, esperant un canvi de les primacies. 

Totes aquestes dinàmiques soterrades van aflorar en espais i moments concrets, de manera que, sense sortir del barri es pot arribar a entendre la complexitat d’un temps com aquest. I és que, com deia el conegut eslogan de les botigues de Sants: “Al barri hi ha de tot”.

M’hi vaig acostar per primera vegada fa molts anys, quan amb l’Oriol Rigola, imprescindible com amic i a les lluites del barri, vàrem començar a gratar l’oblit que durant anys ha soterrat els refugis antiaeris. Amb el llistat de refugis que va fer la Junta de Defensa Passiva Intentàvem trobar informació dels refugis santsencs en un moment en el que no hi havia arxius digitals i on els testimonis encara es resitien a parlar-ne.

M’hi vaig trobar de ple quan a Sants 3 Ràdio, amb Enregistrem la Memòria, a base de sentir testimonis parlant dels mateixos episodis, aportant fets viscuts, se’m va anar construint un passat viu cada cop més quotidià per a mi, un passat que se’m va dibuixar gràcies als mestres i als infants que al Grup Escolar Lluís Vives, van dibuixar la seva vida durant la Guerra al barri, i gràcies també a gent com el Joan Sanromà i d'altra gent del Vives que van recuperar i visibilitzar tot allò.

Arrel del treball per publicar Del somni al silenci, el primer llibre de la col·lecció Riera de Magòria, iniciativa del Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, vaig començar a organitzar el relat sobre la guerra al barri, amb moltes troballes, però també amb moltes mancances. Però gràcies a la publicació del llibre es van agitar les memòries i van començar a aflorar testimonis, fotografies… Una d’elles, que vaig buscar durant molt de temps sense arribar a localitzar-ne cap, una fotografia de la barricada de la Creu Coberta, me la va facilitar el Josep M. Vilarrúbia-Estrany, la persona que durant anys i anys ha fet més per la recerca i la divulgació sobre la història dels nostres barris.

Una capbussada definitiva va ser el projecte Guerra Civil 2.0 amb el que, fent servir Twitter, vaig intentar explicar el conflicte a temps real, dia a dia i hora a hora, amb més de 3.000 piulades que, per alguna mena de rampell obsessiu compulsiu, vaig deixar programat en un estiu per tal que s’anessin publicant durant els següents 3 anys. Va ser un estiu llegint llibres que parlaven sobre els fets de la Guerra CIvil i llegint les Solis o d’altres publicacions dels anys 30 com si fossin la premsa del moment.

La penúltima d’aquestes topades amb la Guerra Civil, va ser descobrir que allò que un testimoni m’havia explicat sobre el refugi 819, que era sota la rectoria de Santa Maria de Sants i la seva entrada era tapiada per maons era cert. Una responsabilitat que vaig adquirir amb la gent que m’ho va explicar i que ja no hi és. Des de llavors fa uns 9 anys en que, amb la gent de Patrimonis Invisibles reivindiquem que l’espai es pugui recuperar i fer visitable.

Però entre tot això sempre han anat quedant fils penjant, històries interessants sobre les que aprofundir: com els combats a la barricada del 19 de juliol a la Creu Coberta, on els gitanos del barri hi jugaren un paper fonamental, tot i que fossin invisibilitzats posteriorment, els enfrontaments a la plaça Màlaga i la crema de l’església; la relació epistolar dels socis de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant amb els seus milicians al front; la participació de les dones al front i a la rereguarda, també invisibilitzades; les tensions entre els diversos blocs antifeixistes; la reconversió de l’F2; l’acció dels quintacolumnistes o la mobilització de les dones als mercats de Sants i Hostafrancs l’any 1937.

Com fer-ho per mostrar la complexitat del conflicte amb una visió caleidoscopica? Com no caure tampoc en articles erudits a l’abast de pocs? Com intentar fer-ho el més entretingut possible? I com incorporar també en un relat fonamentat en dades corroborades que inclouen textos originals i publicacions d’hemeroteca, tote les històries personals, les anècdotes, els records de les veïnes i veïns que al llarg d’aquests anys he tingut la sort de poder entrevistar? Com intentar fer tot això divertint-me jo mateix, sense que sigui una càrrega autoimposada? I sobretot… com no morir en l’intent?

Per apropar-me el màxim a tot això he preparat un seguit d’històries que són novel·lades però basades en fets reals on apareixen personatges inspirats en gent que va existir realment i sobre la qual tinc força informació, o fins i tot testimonis directes, i d’altres personatges inventats però probables que m’han servit per completar relats i facilitar la comprensió del context, del tipus de coses que passaven.

Cadascuna de les històries pot funcionar de forma independent, però a la vegada estan pensades per tal que s’entrelliguin en una trama que recorrerà tot el conflicte i alguns dels escenaris que aquest va tindre al barri. També podreu trobar històries que tracten un mateix moment històric però des de diferents òptiques. Per fer-ho he intentat que apareguin personatges que representin les diverses visions que van coincidir en un mateix moment, personatges amb una ideologia determinada i personatges una d’oposada.

He intentat respectar les visions de cadascun d’ells, així que no prengueu les veus dels personatges per la meva. Entrant en la seva forma de veure el món he intentat que les històries tinguin la complexitat real que va tindre el moment. Però per no perdre el rigor, en la majoria de capítols he incorpora dues seccions: “Per saber-ne més” on compartiré articles, llibres i d’altres continguts sobre els que he anat documentant cadascun dels capítols i que permetran ampliar aquesta visió caleidoscopica; i “Sobre el capítol” on, en format més d’article, intento aclarir els diversos punts que apareixen al relat. Quines històries són històries reals? Quines especulacions? I en que s’ha basat cadascuna d’elles.

Espero que, setmana a setmana, gaudiu d’aquests relats tant com jo he gaudit escrivint-los.

Vídeo: Carrer Consell de Cent

Vídeo: Carrer 26 de gener de 1641

Vídeo: Joan Sanromà ens parla sobre el Centre Cívic Casinet d'Hostafrancs

Vídeo: Albert Torras explica la història del Mercat d’Hostafrancs