Vídeo: El passat guaridor i esotèric de Sants

Recuperem un nou vídeo de l'arxiu de Betevé! 

La guerra sota la sorra (16)

22 de juliol de 1936, bar l’Elèctric,

Per als tres anglesos, en Nat, en Sam i l’Alex, arribar el 21 de juliol en bicicleta a una Barcelona que feia pudor de pólvora i cendra; on encara es podien trobar barricades als carrers; llambordes aixecades; façanes ennegrides i ferides per la metralla; esglésies cremades i convertides en runa i els colorits milers de cartells polítics allà on la mirada es pogués posar… va ser com si arribessin a un altre món. Una sensació que també en podria haver sentit qualsevol que se’ls hagués mirat de prop. Qui eren aquells anglesos que aterraven a la ciutat pedalant en unes bicicletes atrotinades que acabaven de travessar França? Per sort d’ells l’agitació era tan gran que fins i tot ells passaven força desapercebuts per a tothom, amb l’excepció dels milicians que controlaven els carrers. A partir d’aquell moment tots tres van guardar-se els carnets del Partit Comunista de la Gran Bretanya a mà, per si de cas.

Tot i el trasbals van aconseguir contactar amb la gent de la Secció Ciclista de la Unió Esportiva de Sants, qui els havien buscat habitacions a cases de membres de la secció, on dormir mentre duressin les Olimpíades Populars. Els seus amfitrions els van acollir i els van posar al dia de totes les coses que, en tan poc temps, havien passat. El que era clar és que no hi hauria Olimpíades Populars. Sí, a Barcelona el feixisme havia estat derrotat, però les notícies que arribaven d’altres punts de l’estat no eren gens encoratjadores. Barcelona bullia d’activitat, amb gent amunt i avall allistant-se a les milícies que els diversos sindicats i partits cridaven a organitzar. No hi hauria Olimpíada Popular, però després de portar mitja vida combatent el feixisme a cops de puny pels carrers de Londres per fi tenien l’oportunitat de fer-ho de veritat, en un país on tenia lloc una revolució.

A les taules de l’Elèctric, el bar de la carretera de Sants, a tocar del carrer d’Alcolea, on els han portat els companys ciclistes, tot i advertir-los que era un feu anarquista, comencen a debatre sobre el que cal fer a partir d’aquell moment. En Nat ho té clar, es quedarà per sumar-se a les milícies i partir cap al front. El feixisme al qual plantarà cara era el mateix que s’està estenent com una taca d’oli per la Gran Bretanya i per mitja Europa. En Sam també ho té clar. Com podrien tornar a Londres quan als camps de batalla de l’estat espanyol s’estava decidint el futur de la classe obrera? Però l’Alex, però no ho té tan clar. El seu compromís amb la causa és inqüestionable i la seva amistat amb els seus companys forta, però pot trencar amb tot? Pot deixar la seva vida de Londres així com així? Enveja al Nat i al Sam per tenir les coses tan clares i estar tan decidits, però ell no n’està tan segur.

Els homes parlen del tema en anglès entre copes d'un beuratge que els catalans en diuen barreja, un combinat de moscatell i anís que està molt instaurat, especialment entre els carreters i tots aquells que arrenquen quan encara no ha sortit el sol. En unes altres circumstàncies els parroquians de l’Elèctric els haurien mirat amb malfiança, però aquells dies per la ciutat volten milers d’atletes de les procedències més diverses, molts dels quals el mateix 19 es van incorporar als combats. Haver estat voltant per Amèrica ha sigut un gran avantatge per al Nat, que parla un castellà amb un accent curiós, però molt acceptable i que li serveix per presentar-se davant l’audiència, que els agraeix estar a Barcelona, tot i recriminar-lo estar a les files comunistes i no a les anarquistes, i els encoratja a participar de les columnes. Parlant amb aquells homes en castellà en Nat pensa en la quantitat d’anglesos que deuen rondar per Barcelona amb ganes de lluitar contra el feixisme però sense entendre res de l’idioma. “Potser es podria impulsar una centúria on reunir als anglesos”. L’Alex, mentrestant, sent remordiments per no tenir les idees tan clares, però els companys l’intenten tranquil·litzar.

-Farà falta gent que expliqui a Londres el que està passant aquí no? -sentència en Nat.

Els dubtes del Nat i del Sam són d’altres. Tenen clar que volen marxar cap al front amb les milícies però, amb qui? Pel poc temps que han estat a la ciutat tenen la sensació que tothom és anarquista, però ells no ho són, ells són militants del Partit Comunista de la Gran Bretanya. En aquells moments a casa seva, sent comunista, l’opció d’on militar és més simple, però a Catalunya no està gens clar.

Hi ha la Unió Socialista de Catalunya, un partit que va sorgir com una escissió del PSOE i on figuren personatges com Joan Comorera i Soler; el Partit Comunista de Catalunya, referent del Partit Comunista d’Espanya; el Partit Català Proletari; la Federació Catalana del PSOE i el POUM, un partit internacionalista que s’oposa a l’estalinisme. Tots ells partits força minoritaris. Nat i Sam creuen tenir clar que el POUM, pel seu caràcter antiestalinista no és la seva opció, però les diferències entre la resta semblen més aviat discussions bizantines.

Aquella fragmentació els recorda la situació del comunisme a la Gran Bretanya quinze anys enrere. Llavors hi havia el Partit Socialista Britànic; el Grup d’Unitat Comunista del Partit Laborista Socialista; la Societat Socialista de Gal·les del Sud; els Comunistes Corporatius de la Lliga Nacional Corporativa, el Partit Laborista Independent; el Partit Comunista de Sylvia Pankhurst; l’escocès Partit Laborista Comunista… un maremàgnum de sigles que, a partir del 1921, a poc a poc, es van anar agrupant dins del Partit Comunista de la Gran Bretanya.

En aquell moment un dels presents, que entén la conversa que tenen en anglès, els diu que a Catalunya està a punt de passar el mateix. Segons sembla la majoria dels petits grups comunistes i socialistes acabaran unit-se en un nou partit. De fet, és una política marcada des de la Internacional Comunista, que en el seu VII Congrés, celebrat tot just un any enrere a Moscou, va fer una crida a unificar els partits obrers.

-Tots? -pregunta en Nat.

-No, el POUM dubto molt que acabi integrat, de fet aquest partit ja va ser el resultat d’una fusió anterior, entre l’Esquerra Comunista d’Espanya i el Bloc Obrer i Camperol.

Els dubtes del Nat i del Sam s’han resolt sols. Si els partits comunistes i socialistes catalans s’han d’unificar en un de sol ja tenen clar a quin partit hauran d’afiliar-se.

Efectivament, l’endemà, el 23 de juliol, es crea el Partit Socialista Unificat de Catalunya i aquell mateix dia comencen a organitzar les milícies. L’aparició a l’escena pública no pot ser més cridanera. Un dia més tard l'acabat de crear PSUC ocupa l’Hotel Colon, al ple centre de la plaça de Catalunya, per reconvertir-lo en la seu del partit i de la UGT.

Unes enormes imatges de Lenin i d’Stalin deixen clar que el partit no té la intenció de continuar sent un grup comunista minoritari més. Fins llavors l’Hotel Colon, un espectacular edifici aixecat amb el context de l’Exposició Universal del 1888, havia sigut un símbol de l’alta burgesia catalana, d’aquells llocs on es feien contactes i es tancaven negocis.

L'Hotel Colon, seu de les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC i també de la UGT, 29/10/1045

Autor: Pérez de Rozas Fons: AMDS

Aquell mateix 24 de juliol Nat i Sam es presenten a l’Hotel Colon, amb el carnet del Partit Comunista de la Gran Bretanya a la mà, amb la intenció d’allistar-se a les columnes del PSUC. Els dos anglesos tenen ganes de sortir cap a l’Aragó, on saben que es lluita per avançar cap a Saragossa, una ciutat que havia caigut en mans dels sollevats, però que, fins llavors, havia sigut un emblema del moviment obrer. Quan arriben a la taula on la gent s’està inscrivint per marxar a les columnes l’home que els atén els informa que hauran d’anar a l’antigament edifici del Jockey Club de Barcelona, actualment Edifici Karl Marx, ubicat al passeig de Gràcia.

-¿Tardaremos mucho en partir a Aragón? -pregunta Nar.

L’home riu.

-Aragó? No… Mallorca.

-Mallorca? -pregunta Nat.

-Mallorca!

 

Per saber-ne més:

1936 Fundació del PSUC a partir de la unitat de partits marxistes catalans, article publicat a Llibertat.cat

La centuria inglesa Tom Mann en 1937, article publicat al bloc Alma de Herrero.

Article a la Viquipedia sobre Tom Mann

The Tom Mann Centuria, article publicat a lInternational Brigade Memorial Trust

SANTAMARIA, Antonio.  La fundació del PSUC (1936), article publicat a ISabadell

Sobre el capítol 16:

La història dels tres anglesos que van travessar França en bicicleta per assistir a l’Olimpiada Popular mereixia ser reconstruïda en un relat. Per una banda, per l’epopeia d’arribar d’aquest manera i acabar al front, però també, molt especialment, pels encreuaments que tindran lloc en capítols futurs.

Intentar imaginar la seva arribada a la Barcelona que està vivint la revolució social, sabent que dos d’ells van decidir allistar-se a les milícies del recentment creat PSUC, m’ha permès especular sobre un hipotètic pas per Sants, gràcies a la relació del seu club amb la Unió Esportiva de Sants. Sobre això no en tinc cap dada, però sent ciclistes que venien a competir, existint a Sants una secció ciclista tant important com la de la Unió Esportiva, organitzadora de la Volta Ciclista a Catalunya, que a més sabem que estava implicada en l’Olimpiada Popular i sent Sants un barri on hi havia hagut diversos velòdroms era una opció plausible.

Fer aparèixer l'Elèctric, a la Carretera de Sants amb Alcolea, també era molt temptador. Primer per ser un d’aquells locals que eren punt de trobada dels anarquistes del barri i només el fet de fer-lo aparèixer em permetia recrear l’ambient d’aquests locals on lleure i militància anaven de bracet, però també pel fet que l’Elèctric ja apareix a Seixanta Minuts, novel·la de Josep Miracle ambientada en el Sants dels anys del pistolerisme.

Un capítol com aquest també permetia explicar, breument, la formació del PSUC com també la divisió prèvia del comunisme català i, alhora, com moltes de les persones que havien arribat per participar a l’Olimpiada Popular van acabar integrant-se a les primeres milícies que van sortir cap al front.

La guerra sota la sorra (15)

21 de juliol de 1936, plaça Màlaga

El món del germà Giuliano sembla haver cremat per complet i ara és cendra, només en resta la fina capa que es troba suspesa a l’aire d’aquell matí de dimarts i que es va dipositant sobre les escales de la plaça Màlaga, entre les runes de l’església de Santa Maria de Sants, al seu campanar escapçat, sobre els tramvies que estan aparcats a les Cotxeres… L'església, que al llarg dels anys havia sobreviscut a diversos intents de crema, finalment ha acabat sent pressa de les flames.

Flames d’un incendi que, tot i que de forma invisible, feia molt de temps que cremava. El germà Giuliano en culpa a la República. Al juny de 1933 la Ley de Congregaciones va fixar que les ordres o congregacions religioses no poguessin dedicar-se a l’exercici de l’ensenyament. La Inspección del Estado cuidará de que las órdenes y congregaciones religiosas no puedan crear o sostener colegios de enseñanza privada, ni directamente ni valiéndose de personas seglares interpuestas. Tot i que això es va decretar a finals del curs del 1933, l’any 1936, abans de la revolució, els maristes, a Catalunya, gestionaven 32 col·legis en una congregació que comptava amb 309 religiosos i 230 seminaristes.

Quan el 19 de juliol es van començar a sentir corredisses al carrer, sirenes, trets… Molts dels germans Maristes, sense pensar-ho dues vegades van amagar-se. Giuliano recorda el moment en què, després de sortir de l’escola a correcuita, alguns dels companys de la Comunitat del Sagrat Cor, la seva, es van acomiadar. Una abraçada ràpida, sense saber que era el que els esperava a cadascú. El germà Eladio Clemente, un jove de 22 anys que en realitat es diu Miquel i el germà Adjutori, de 54 anys i de nom real Andreu van amagar-se allà mateix, a tocar de l’escola, a un pis del carrer d’Olzinelles, on vivia la Francisca, una veïna vídua que coneixien. Per la seva banda un altre dels seus companys, el germà Berenguer, un gironí de 53 anys anomenat Francesc, va decidir sortir de Barcelona per anar a Molins de Rei, on coneixia gent.

Per la seva banda el germà Giuliano, acompanyat del germà Josep, qui és el més jove de la comunitat, ho van fer ben a prop de l’escola, a les Cotxeres del tramvia. Des d’allà, a l’espera de trobar un moment idoni per fugir i poder trobar un refugi més segur, han pogut ser testimonis d’excepció de les moltes calamitats que han anat passant els darrers dies. La tensió ja es respirava a l'ambient moltes hores abans que es disparès el primer tret. Ben a prop d’allà, a fàbriques com l’Espanya industrial, molts d’aquells menja capellans ja feien guàrdia a la nit.

De la mateixa manera un grup de requetès s’havien tancat a la parròquia de Santa Maria, fortificant les portes per protegir el temple, per si les coses anaven mal dades. Un cop dins es van parapetar aprofitant la perspectiva que donaven els 40 metres del campanar. Tot i les advertències d’aquells homes mossèn Puig i Moliner, rector de Santa Maria de Sants, no va voler marxar, el seu lloc era a la seva parròquia.

Segurament al pensament del Puig i Moliner tenia pes el fet que tampoc era el primer cop que feia front a aquells eixelebrats que volien cremar les esglésies. Als 72 anys el rector n’havia vistes de tots els colors. La primera vegada l’any 1909 quan, durant la Setmana Tràgica, com a rector de Sant Cristòfol de Premià, va plantar cara al grup de revolucionaris que s’hi van presentar.

-Em sembla molt bé la vostra protesta contra la decisió del Govern d'enviar a Melilla reservistes catalans casats, però el que no em cap al cap és que per a oposar-vos al Govern hagueu de cremar les esglésies -explicaven que els hi havia etzibat.

Ja en aquell moment el destí de la parròquia de Santa Maria de Sants semblava lligat al del seu futur rector, ja que, durant la Setmana Tràgica, també va viure el seu primer intent de crema, evitat per la defensa que els feligresos van fer del temple.

Mossèn Puig i Moliner, com a rector de Santa Maria de Sants, càrrec en el qual estaria vint anys, encara va viure alguns altres ensurts grans. El primer l’any 34 quan, durant els Fets d’octubre del 34, un grup de milicians va provar de cremar l'església. Un intent que va ser frustrat, novament, per la defensa del que Giuliano definiria com a “un grup de valents catòlics”... un eufemisme per no definir-los com el que realment eren, un grup de carlistes. 

A Sants, durant els anys vint i trenta, el carlisme es trobava organitzat al voltant de la figura de l’empresari i polític Salvador Anglada, qui havia fundat el Centre Tradicionalista Obrer de Sants, participava del Sometent, havia sigut un dels impulsors del Sindicat Lliure, banda de matons a sou de patrons com els Muntadas, que van castigar al moviment obrer amb una campanya de terror que va deixar més de 400 morts als carrers de la ciutat.

Una por, però què, de vegades, canviava de bàndol, com aquell març del 1921 quan, sent regidor carlista a l’ajuntament de Barcelona, el mateix Salvador Anglada va patir un atemptat a la plaça d’Espanya que el va deixar greument ferit. L’elecció d’Anglada com a objectiu d’aquell atac, que sembla que va ser realitzat pel dibuixant anarquista Alfons Vila i Franquesa, Shum i Ferran Sanchez Rojas, el Negre de Gràcia, no va ser menor, ja que en aquells anys Anglada feia d’assessor del governador, Severiano Martínez Anido. Un fet, però que no va aturar l’acció paramilitar d’Anglada, perquè el 20 de setembre de 1934, quan es trobava a Prades, va ser detingut per la troballa d’armes a casa seva, al número 40 del carrer Rei Martí.

El segon intent de crema de la parròquia de Santa Maria de Sants es va produir la matinada del 20 de febrer de 1936, quan, en el context de la victòria del Front Popular un grup va intentar assaltar l’església, incendiant-ne les portes. De nou un grup armat va defensar el temple. Quan la guàrdia d’assalt va intervenir-hi va detenir als defensors i, l’endemà, quan mossèn Puig i Moliner els va visitar també va ser retingut, fet que va ocasionar una protesta dels catòlics de Sants i que va forçar l’alliberament dels detinguts.

En forma de rumor, alterant-se i amplificant-se en funció dels interessos i prejudicis propis de cada grup, la notícia va córrer per la ciutat, important més el profit que cadascú en podria treure que el que hi havia de veritat en el que es repetia. D’aquesta manera, segurament sense arribar a ser conscient de l’impacte, mossèn Puig i Moliner es va convertir en un símbol per a tots. Per als anarquistes era el rector que amagava l’armament dels carlistes; per als catòlics un exemple de defensa a ultrança de la fe catòlica. El 28 de febrer de 1936 un altre ninotaire, Tísner, que llavors dirigia l’Esquella de la Torratxa conjuntament amb Pere Calders, publicà, en portada, una vinyeta que feia referència a aquest intent de crema, molt crítica amb el rector.

Tot això ja impregnava l’ambient, com si es tractés de benzina, quan, aquell 19 de juliol les tropes que s’alçaren en contra de la república començaren a moure’s per la ciutat amb la intenció de controlar-la. Com hem dit, el germà Giuliano, amb un jove germà, es va amagar a les Cotxeres. Quines hores d’angoixa sentir els crits i els trets sense poder veure res i sense saber realment que estava passant a la plaça, sense saber tampoc que els hi hauria passat als seus companys. Només el fum que omplia el cel i el sutge que s’anava dipositant sobretot oferien pistes. Quan es va sentir més tranquil Giuliano va gosar enfilar-se a un terrat des del qual va començar a veure algunes escenes en primera persona.

A la plaça un grup de milicians intentava calar foc a les portes de l'església de Santa Maria llançant artefactes incendiaris, mentre uns altres, apostats rere un carro, disparaven cap al campanar per intentar acabar amb els defensors i, de pas, protegir als seus companys. Des de dalt un grup d’homes responia als trets amb més trets. La seva posició elevada els feia realment molt perillosos, mantenint a ratlla a tots aquells revolucionaris. A banda dels trets la plaça era un batibull pels crits que es llençaven els uns als altres. Des de la Màlaga es cridava contra els tiradors del campanar afirmant que els cremarien amb l’església. Però les hores passaven i el setge seguia.

La nit de diumenge va ser molt llarga per al germà Giuliano. Aquella sensació estranya que feia percebre tot el que passa com quelcom irreal, barrejada amb la son d’hores en vetlla, feia sentir tot com un ensomni, però a la vegada amb la por i la certesa de què la seva vida estava en un risc absolut, especialment en cas d’adormir-se. Però ni la por pot amb un cansament tan gran, així que, ja ben entrada la nit de diumenge, el germà va caure rendit a aquella somnolència.

Les primeres llums del dia i un soroll de rodar metàl·lic va despertar-lo. Què era allò que feia tant de soroll? Quan els ulls de Giuliano es van entreobrir no podia creure el que veia… un canó! Aguantant-se sobre dues enormes rodes, arrossegada per un camió i protegida per una gran planxa de ferro, la peça d’artilleria es movia cap al carrer de Rossend Arús. La situació era molt pitjor del que pensava.

Des del seu amagatall l’home no va veure res més, però al cap d’una estona, una explosió, el soroll d’enrunament i el guirigall de veus celebrant l’impacte li van confirmar que el tret havia complert el seu objectiu. Una canonada adreçada contra la rectoria va obrir una esquerda a l’edifici sobre la que es van llançar els revolucionaris. El germà Giuliano va interpretar que els defensors havien acabat fugint, probablement a través d’edificis propers, ja que, després de l’impacte la plaça d’Ibèria es va abarrotar de gent, curiosa, ja que, tot i els riscos, una revolució social no es viu cada.

Giuliano va veure poques coses, però les sensacions de la plaça semblaven traslladar-se per l’aire. Potser eren els crits, els esglais que transmetien l’eufòria per la revolució que durant tants anys aquells homes havien esperat, o la por del desconegut que els esperava l’endemà; però el germà, horroritzat per tot el que li arribava, creia interpretar allò que estava passant: les turbes entrant amb fúria al temple, els terribles sacrilegis que s’estaven produint, la persecució dels catòlics… Quan, a poc a poc, la calor de juliol va anar pujant de temperatura el germà interpretà que un enorme foc estava consumint l'església.

Poc després una nova canonada, adreçada contra el cloquer, faria volar pels aires part de la cel·la del campanar, fent caure les enormes campanes, que es van estimbar. El xivarri que va produir la seva caiguda va ser pràcticament més fort que el so de la canonada. El cos del campanar es va mantenir dempeus, però la torre, que havia sigut emblema de Sants des del 1828 va quedar escapçada.

Can Santomà en flames el juliol de 1936

Fons: AMDS-UEC

Després que la follia s’hagués acarnissat sobre Santa Maria de Sants el germà va sentir que els crits se n’havien anat traslladant a la seva dreta, a l’altre extrem de la plaça. “Can Santomà” -va pensar. La magnífica casa senyorial on vivia una de les famílies més poderoses de Sants. “I l’escola?” -va pensar. Sabent que prenia un risc segurament excessiu va buscar una talaia millor des de la qual seguir tot el que estava passant. Homes i dones amb gorres roges i negres van assaltar Can Santomà.

Al cap de poc, tot de mobles i llibres volaven des del balcó de la casa. Quan la casa senyorial va cremar Giuliano i el seu jove company van creure que no se’n sortirien. Un enorme foc consumia Santa Maria de Sants i un altre Can Santomà. Les flamarades van ser tantes i tan grans; i el núvol de fum tan dens i enorme que els dos maristes van pensar que l’incendi també cremaria Cotxeres, on es trobaven amagats, i allà acabarien morint, però finalment l’incendi va començar a remetre.

Amb la incertesa de quan i com podrien sortir d’allà els dos homes van afrontar la nit com van poder, xerrant poc per no ser descoberts però barrinant plans per fugir. A Giuliano li preocupa que el seu jove company pugui arribar a casa seva, on segur que el podran acollir i protegir… però com fer-ho? El sol els desvetlla al matí. Per als dos germans maristes el panorama de la plaça resulta irreal i desolador. Després del batibull de gent de les darreres hores la plaça es troba buida, en silenci, només s’hi veuen les restes dels combats, les runes escampades arreu, el sutge cobrint-t’ho tot i la barreja d’olors entre cendra i pólvora… Fins i tot ells estan coberts per una capa de pols grisa.

Però un soroll de corredisses trenca el silenci d’aquell estrany matí de dimarts. Un grup d’homes travessen la plaça. La vista anant d’una banda a l’altra, les passes ràpides però insegures i la derrota escrita als rostres denota que fugen. El grup es dirigeix a l’escola, i intenten obrir la porta, però aquesta és tancada, així que la colpegen amb força. Des de la seva talaia els germans maristes veuen que la porta de l’escola s’obre i surten els cuiners de l’escola, que, en no ser religiosos, són dels pocs que s’hi han quedat. Els fugitius supliquen als cuiners.

Des de Les Cotxeres no arriben a entendre tot el que es diu, però no cal, molt clarament aquells homes estan demanant un refugi on poder-se amagar. El cap de cuina s’excusa però els diu que no es poden quedar a l’escola. No només és un compromís per ells, si no que, sent una escola dels Maristes, evidentment, no es tracta d’un lloc segur. Sense temps per discutir i amb el pes dels arguments del cuiner en cap, els homes segueixen la seva fugida Olzinelles avall, buscant un amagatall.

Josep, el jove germà que acompanya Giuliano, també està disposat a jugar-se-la per tal d’arribar a casa de la seva família, a l’Hospitalet, fa moltes hores que estan allà i, més enllà del que portaven amb ells quan van abandonar l’escola, quasi no han menjat. El cansament s’acumula i sap que no poden estar allà per sempre, tan bon punt tornin els tramviaires a les Cotxeres molt fàcilment els podrien trobar, així que es prepara per sortir, es coneix bé el barri i té alguns contactes, així que creu que podrà arribar fins a la seva destinació. Giuliano l’ajuda a dissimular el seu aspecte aprofitant una camisa i una gorra que han trobat a les Cotxeres i el jove, després d’abraçar al seu company, desitjant-li sort, surt en direcció al carrer de Sagunt.

No han passat ni deu minuts de la marxa de Josep que, a la plaça, entrant des d’Ibèria arriba un grup d’uns vint joves, la majoria d’ells van vestits amb granotes de treball i algun porta la coneguda gorra anarquista roig i negra. També van armats, alguns amb alguna pistola i algun naranjero. Giuliano s’esgarrifa. Què hi fan aquells joves allà? Algú se n’ha anat de la llengua? Venen a buscar ell? Busquen al seu company? Als fugitius?

Els joves van directes a l’escola dels Maristes. Aquests no s’estan per detalls i, amb cops de la culata dels naranjeros, obren la porta de l’escola. Tot el personal de cuina surt corrent al carrer. El cap de cuina intenta intercedir de nou, però aquest cop no té res a fer. Aquell grup de joves anarquistes, descamisats, com els definiria Giuliano, entren a l’escola. El soroll de trencadissa se sent des de les Cotxeres: vidres, portes… Al cap d’una estona el grup comença a fer una pila de mobles enmig de la plaça on també s’acumulen algunes imatges religioses, llibres… I quan hi ha un volum important de coses els anarquistes hi calen foc.

Llançada per una finestra del segon pis una màquina d’escriure trenca el vidre i s’estavella contra el terra. D’aquell cop sec la carcassa s’esquerda i el rodet amb algunes de les tecles de les lletres queden esteses per terra. Aquella primera màquina precedeix a d’altres que també volen des de les finestres del segon pis. I, a continuació, també comencen a volar estris de cuina: olles, cullerots, paelles… “Quina llàstima!” pensa Giuliano.

Can Santomà en runes després de la revolució social de 1936

Fons: AMDS-UEC

Al cap de poc, enmig de la plaça els joves comencen a acumular matalassos. “També els hi calaran foc?” -s’escandalitza. Però al cap d’una estona un camió s’atura a la Màlaga i els comença a carregar “Bé, com a mínim sembla que els aprofitaran”. Hores més tard, quan el grup marxa, Giuliano aprofita per abandonar el seu amagatall, caminant de pressa pels carrers d’un Sants que ha canviat radicalment.

Per saber-ne més:

GIRALT ANALES, Agustí. Del Somni al Silenci. n1. Riera de Magòria. (2012)

Sobre el capítol 15

La Guerra Civil no només segueix sent un conflicte molt present en l’actualitat, si no que, de vegades fins i tot sembla que es segueixi disputant. Potser ja no es combat a les trinxeres o a les barricades, però es lluita per tenir el control del seu relat. Episodis com el de la crema de l’església i les persecucions religioses segueixen presents en aquest combat actual i, justament per això, cal anar més amb compte que mai, per evitar que la nostra visió del món ens carregui d’estereotips i prejudicis que ens facin contemplar un esdeveniment del passat com ens hauria agradat que passes més que com va passar, però també per tenir la capacitat de desmuntar els relats interessats.

Depenent com expliquem la crema de l'església podem oblidar que aquest episodi es va donar en un context en el qual hi havia hagut un intent de cop d’estat feixista contra la República que, tot i que havia estat derrotat a Barcelona, seguia en marxa a molts d’altres territoris i que contava amb el suport internacional de les potències feixistes. Podriem oblidar que, aquell alçament, en poques hores havia deixat centenars de companys morts als carrers de la ciutat, i que Santa Maria de Sants, va ser protegida per grups de requetés. I també oblidariem que, pocs mesos enrere, es va produir un intent de crema previ que, ja en el moment, molts van jutjar molt sospitós.

A més, només cal veure imatges del Sants antic, per entendre que Santa Maria de Sants era tot un símbol, un edifici majestuós que sobresurtia a totes les fotografies panoràmiques, que ens permetia identificar el poble i entendre el seu urbanisme. Ni tan sols cal que l’haguem coneguda, com tampoc cal que siguem catòlics per ser capaços de sentir una mena de nostàlgia que ens pot fer oblidar que, des de la nostra posició, no té sentit ni justificar ni criticar res i, a més a més, tampoc servirà de res. El realment important és saber que va passar i entendre quins van ser els motius.

Sobre aquest episodi s’ha escrit força, tot i que en general, de segona o tercera mà, repetint coses que han anat saltant de relat a relat i sobre les quals caldria fer una parada per revisar quines són les fonts d’allò que estem repetint. Jo mateix, fa pràcticament vint anys, amb molta menys experiència vaig publicar la història que, una vegada i una altra, apareix als testimonis que entrevistes, la imatge del rector fent de franctirador des del campanar. En cap cas vaig dir que fos cert, però sí que era el que es podia recollir per la memòria oral. Sense ser conscient que aquesta guerra pel relat era molt viva, només per explicar el que havia sentit, em vaig trobar enmig de la trinxera. Des de llavors, a alguns articles a pàgines i blocs ultracatòlics i vinculats a l’extrema dreta he rebut comentaris despectius i, fins i tot amenaçants.

Què havia passat realment en aquella plaça? Era possible treure alguna cosa en clar? Preparant el llibre Del somni al silenci, sobre la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra a Sants, de casualitat a Sants 3 Ràdio, vaig descobrir un llibre sobre la història de l’Escola de Maristes. El vaig fullejar i, oh sorpresa, vaig trobar el relat dels fets de mà d’un dels germans Maristes de la comunitat de l’escola d’Olzinelles. Amagat a les Cotxeres Giuliano va poder veure les coses que van anar passant i del seu relat es poden extreure algunes coses interessants.

Me determiné a quedarme en las cocheras que dan delante del colegio con el hermano más joven de la comunidad, que pocos días después logré que se marchara a su casa, y que quedé allí esperando acontecimientos que no se hicieron esperar. Ya se habían quemado la iglesia y el colegio de San José Oriol, Santa Maria de Sants no debía ser la privilegiada, aunque costó mucho, ya que decididos requetés la defendieron hasta no poder más. Un piso de enfrente y contiguo a las cocheras también fué saqueado e incendiado. Hubo un momento en que parecía que estábamos rodeados de fuego y humo, que iba a acabart también con nosotros.

La mañana del martes fué fatal para el colegio, un grupo de fugitivos intentó entrar, pero el jefe de cocineras y otros allí reunidos pudieron disuadirlos y pasaron de largo. Una hora después se presentó un grupo de mozalbetes y, sin andar en razones, forzaron la puerta y penetraron con bastante facilidad, prendieron fuego a los muebles del despacho que sacaron a la calle. Un conjunto de descamisados penetró por diferentes habitaciones rompiendolo todo, ni respetaron lo que les pudiera haber sido útil, como las máquinas de escribir, que las tiraban del segundo piso a la calle. Los utensilios de cocina estuvieron estorbando en la calle unos ocho días. Con los equipos de dormitorio hicieron un montón, llevándolo luego, no sé donde, dicen que a los hospitales, menos mal si así fué.

Aquesta explicació del germà Giuliano ens confirma que hi va haver enfrontaments i què l'església va ser defensada per un grup de carlistes. A partir d’aquestes dades, creuant-les amb les altres memòries existents del moment, he intentat reconstruir una història probable del que podrien haver vist i sentit els dos germans maristes des del seu amagatall a les Cotxeres on, segons el relat, hi van estar un temps.

Al relat apareixen d’altres germans Maristes que també s’amaguen, es tracta de personatges basats en persones reals. Els dos germans que s’amaguen a una casa del carrer d’Olzinelles foren Andreu Pujolrás i Miquel Pou. Aquests germans no varen córrer la mateixa fortuna que Giuliano, ja que, segons s’explica, la portera de la casa on es van amagar va denunciar-los i foren detinguts dos dies més tards del moment en què succeeix aquesta història, el 23 de juliol, i morts al voltant de la plaça de les Arenes. Tampoc va tindre sort el tercer germà que s’acomiada dels dos protagonistes d’aquest relat per marxar cap a Molins de Rei, Francesc Torrent va ser mort a aquesta població el 28 de juliol.

Segons expliquen els mateixos Maristes, durant aquell moment de persecució religiosa, van ser assassinats set dels dotze germans que formaven la comunitat de Sants: Andreu Pujolrás Serrat, Miquel Pou Melián, Francesc Torrent Casademont, Silvano González Garcia, Blas Gil Porras, Julio García Galarza i Feliciano Ayúcar Eraso. El que desconeixem és el nom i la fortuna de l’acompanyant del germà Giuliano, més enllà de saber que era el més jove de la comunitat. Podria ser que fos algun dels citats en la llista anterior o algun dels supervivents, però davant del dubte l’hem anomenat Josep.

La guerra sota la sorra (14)

20 de juliol de 1936, carrer de Dalmau

Probablement, el carrer de Dalmau, o com molta gent el coneix, el carrer de les Bruixes, és el carrer més tranquil i més desconegut de Sants. No són més de 85 metres entre els carrers d’Altafulla, on es troba la Cooperativa Obrera La Lleialtat Santsenca, la que encara molts anomenen la “cumparativa” del Camp i el carrer d’Ibèria, l’epicentre al voltant del qual va començar a créixer el poble de Sants, però, tot i això, Dalmau té alguna cosa d’especial. Potser és l’aire de Montpeller que els Cros, industrials químics occitans que es van establir a Sants durant el primer terç del segle XIX, van imprimir als edificis que, per encàrrec, va projectar el mestre d’obres Enric Figueras i Ribas al carrer a inicis del segle XX.

L’empremta dels Cros a Sants, i més concretament al carrer Dalmau, va ser enorme, però de fet encara podria haver anat més enllà, ja que van intentar batejar aquell carrer com a Santa Magdalena, un d’aquells típics casos en què el nomenclàtor lligat a noms de santes o sants amagava, en realitat, homenatges a propietaris dels terrenys o a membres de la família. La proposta dels Cros no va acabar prosperant, però, tot i això, el Cros van fer situar una imatge de Maria Magdalena a una fornícula sobre la porta del número 11. Segons la tradició Maria Magdalena, el seu germà Llàtzer de Betània i d’altres deixebles de Crist van acabar els seus dies a la Provença fugint de les persecucions religioses i, de fet, atribuïen a la santa la conversió de tot el territori. Com no s’havien d’identificar els Cros amb Maria Magdalena amb aquella vinculació amb la Provença i sent, com ells, algú que havia hagut de deixar la seva terra per culpa d’una persecució? De fet… no era la mateixa fornícula una al·legoria de la Santa Bauma on representa que Magdalena es va retirar a fer una vida de penitència?

Fos com fos, aquella era una simbologia que escapava a la comprensió profunda de molts d’aquells santsencs i santsenques, entre els quals cada cop abundaven més els agnòstics i els ateus. Però, tot i això… per als que el coneixien, el carrer continuava tenint quelcom d’especial. Vicenç Pinén n’era plenament conscient i valorava aquell silenci i aquella calma que, fora del carrer de Dalmau, no podia trobar enlloc del barri. A petita escala Dalmau aportava una tranquil·litat que, sovint Vicenç, havia de buscar a la muntanya, quan, carregat amb la seva càmera recorria els camins amb els companys de la UEC, una entitat que s’havia format tan sols 4 anys enrere, fruit de la fusió del Club Excursionista de Sants; del Montgrony i de l’Alpinenc.

La proliferació de clubs excursionistes a barris obrers com Sants, més enllà de ser una activitat de lleure que permet fugir d’una ciutat densa i fortament contaminada, és una oportunitat perfecta per descobrir el país: els seus paisatges, els canvis subtils que, només quan et mous a peu, et permeten entendre que has canviat d’una comarca a una altra; la cultura popular que cada racó ha produït; el ric patrimoni romànic de les valls pirenaiques, els poblets blancs amb cases de pescadors de la costa… travessar els territoris, caminant és una forma d’amor, ja que no es pot estimar res que no es coneix realment. El Vicenç guarda aquell amor als paisatges a les seves instantànies. És per això que casa i a l’arxiu que ha començat a emmagatzemar a la UEC s’acumulen fotografies de muntanyes d’arreu de Catalunya. Alguns dels companys es pregunten: “què se’n farà de totes aquestes fotos el dia de demà?”; però en Vinceç té clar que, en un món que està canviant tan de pressa, tenir aquelles imatges poden ser testimonis únics d’un moment determinat, el que els ha tocat viure.

Tot i ser ebenista, pel fet de tenir una càmera, el material per revelar i, sobretot, els coneixements per fer-ho, els veïns del barri van començar a fer encàrrecs al Vicenç, qui, a casa seva, al número 13, a la casa on ja vivia la seva àvia paterna, sota l’escala, es va muntar un petit laboratori amb una ampliadora de fusta que, gràcies als seus coneixements fent mobles, s’havia fet ell mateix. Per les tardes, un cop finalitzada la seva jornada laboral, es dedica a la seva passió fent revelat de fotos. Molts veïns li deixen els rodets els dilluns i els divendres ell ja té les fotos llestes per entregar. Amb aquests petits ingressos extres el Vicenç es paga els seus petits vicis: el tabac de picadura, el paper; el líquid de revelat per a les seves pròpies fotos i també les despeses de les seves sortides.

Sí, habitualment el carrer de Dalmau deu ser el més tranquil de Sants, però aquell matí aquella premissa no es compleix. Barcelona bull enmig d’un combat contra el feixisme que comença a transformar-se en revolució social i la plaça Màlaga, a tocar de Dalmau, és sens dubte l’epicentre d’aquell terratrèmol que fa trontollar el barri. Després de la jornada de combats a la la Creu Coberta la nit ha sigut tensa a la Màlaga, la plaça que molts anomenen “la de les bombes” per la gran quantitat de fets violents que com a mínim des de la revolució de la Gloriosa, l’any 1868, ha viscut. Segons comenten els veïns, a Santa Maria s’han fet forts un grup de carlistes que, armats, des del capdamunt del campanar intenten evitar que els milicians s’hi acostin.

Un cop fort i sec desperta a en Vicenç, que salta del llit enmig de les preguntes i advertències que la  Carmeta li llença. Es vesteix ràpidament i, en obrir la porta de Dalmau, es veu sorprès per una imatge. Lligada a una corda la imatge de Santa Magdalena reposa a terra, el cap separat del cos i a la fornícula un seguit de ferros retorçats; i també el grup d’anarquistes que, pistola en mà, marxen pel carrer Dalmau, permet reconstruir l’escena. El grup d’homes va arribar al carrer, va lligar l’escultura amb la corda i van tibar fins a aconseguir fer-la caure. Segurament la Santa per terra seria material per bones fotografies, però… dedicar-se a fer fotos d’homes que estan encesos i van armats potser tampoc és la millor idea. Abocat al carrer per la curiositat, seguint aquells homes i els crits que se senten de les places properes, en Vicenç es descuida la càmera a casa. El brogit que arriba de la plaça d’Ibèria indica que estan passant més coses. 

Des de Dalmau la pudor a cendra ja és prou significativa, però, a mesura que s’acosta pel carrer en direcció a la plaça d’Ibèria cada cop és més intensa. Estarà cremant l’església? Una fumarada ascendeix cap al cel mentre una gentada contempla l’escena des de la plaça. No, l'església no crema, encara, ja que, des del campanar un grup de carlistes mantenen a ratlla als milicians que, des de fa hores, els assetgen, però alguns agosarats s’han acostat prou per a llançar artefactes incendiaris contra les portes, que tot i estar socarrades resisteixen. En Vicenç coneix bé aquell edifici i, més concretament, el seu campanar. Des d’aquella talaia que ara els carlistes fan servir com a punt defensa, no molt temps enrere, ell va poder fer algunes de les imatges més espectaculars que conserva del barri.

Els presents es veuen arrossegats per un fervor revolucionari que es veu atiat pels trets que els defensors del temple llencen des del capdamunt del campanar. Més d’un afirma haver vist, de la plaça estant, a mossèn Puig I Moliner disparant des del campanar. Però realment l’han vist? O més aviat és el desig del que els hauria agradat veure? Als 72 anys potser no és la persona més en forma per enfilar-se fins als 70 metres que feia el cloquer… Però en qualsevol cas el que era segur és que algú havia obert la porta a aquells franctiradors i això encén encara més els ànims dels presents.

Mossèn Puig i Moliner havia arribat a la Parròquia de Santa Maria de Sants l’any 31 i, en tan sols 5 anys, les havia vist de tots colors: L’arribada de la Segona República, els intents insurreccionalistes, el retorn de les dretes, el Front Popular… però no eren només el que el Puig i Moliner descriuria com "esgarrapacristos” els que estaven donant maldecaps a la vellesa del mossèn; el mateix bisbat també n’hi va generar alguns dividint la seva parròquia. Sants no havia parat de créixer des de mitjan segle XIX i arribats als anys trenta ja comptava amb 60.000 habitants. Per aquesta raó el bisbe Irurita havia decidit seccionar part de la jurisdicció de Santa Maria per crear una nova parròquia, la Mare de Déu dels Dolors, que controlaria el territori entre el carrer de Sant Medir i la Riera Blanca i entre el carrer de París i les vies de tren, una decisió que no va agradar gens a Puig i Moliner. De fet, la Parròquia de Santa Maria de Sants ja havia sigut segmentada en diverses ocasions al llarg de la seva història recent, la darrera l’any 1930, abans de l’arribada de Puig i Moliner, quan l’antiga capella de la Mercè, que l’any 1920 havia esdevingut Tinença Parroquial sota l’advocació de Sant Ramon Nonat, va esdevenir parròquia independent. En aquell moment 22.000 feligresos van passar a la nova parròquia.

En Vicenç mira a tot arreu i no pot deixar de veure possibles fotografies. S’imagina, enquadres i veu instantànies impactants enmig d’aquella situació dantesca i amb tots aquells protagonistes que viuen aquell moment amb una intensitat que no han viscut abans en cap situació de les seves vides. Fins i tot les situacions més quotidianes, quan succeeixen a l’abast d’un franctirador, esdevenen èpiques. I, de cop, se n’adona. Com es pot haver descuidat la càmera en aquell moment que sembla que ho ha de canviar tot? Sense la seva Leica, se sent despullat i corre cap a casa a buscar la càmera i un rodet.  

Mentre això passa, quan aproximadament són les 7h, una nova remor ensordidora s’afegeix als molts sorolls que es poden sentir a la plaça. Just quan en Vicenç, esquiva la figura de Santa Magdalena i obre les portes de casa… Són rodes allò que se sent? Sí, sembla el rodar d’alguna cosa gran. Des de la Carretera de Sants, pujant la pendent que porta a la Màlaga, fa aparició una furgoneta Ford model AA que ve carregada de milicians i que arrossega un canó de campanya Schneider 75/28 que va rodolant lentament sobre les seves dues grans rodes. En la seva formació normal la peça aniria arrossegada per 6 cavalls, però aquell canó és una peça confiscada pels obrers a l'exèrcit colpista, així que l’han fet arribar com han pogut, amb menys pompa però més practicitat. Enmig dels milicians, donant indicacions, l’Artiller. El soroll del rodar del canó es barreja amb els crits dels homes i les ovacions dels presents. El canó travessa la Màlaga a batzegades, protegit per un camió que el flanqueja per la banda esquerra, sota el xiulet d’alguna bala que els amenaça.

La fama d’aquell canó i de l’Artiller ha precedit la seva arribada a la plaça. Per a molts tant l’home com l’arma han acabat esdevenint autèntics herois de la jornada. Seguint les indicacions del Manuel el canó s’allunya de l'església Rossend Arús enllà, uns dos-cents metres. Els homes que van a la furgoneta salten a les llambordes del carrer i, mentre l’Artiller es dedica a buscar la ubicació exacta per disparar sobre el campanar, es dediquen a descarregar els projectils que encara carretegen en un solar proper. Un dels milicians baixa les potes de la curenya mentre la resta es van passant la munició de mà en mà, són projectils metàl·lics curts i gruixuts.

L’Artiller s’agenolla darrere del canó; mou les manetes de punteria i el tub puja lentament. Després intenta girar-lo. No pot gaire. Per canviar-lo de direcció han de fer força sobre tota la peça i arrossegar-la uns centímetres. El carregador obre la culata. Fa girar la palanca i el bloc metàl·lic s’obre amb un cop sec. Introdueix un dels cartutxos sencers dins la recambra i torna a tancar. Ara tots esperen. L’Artiller s'avança uns metres i quan fa un gest amb la mà un dels altres milicians dispara el canó.

L’eixordador soroll que escup l’Schneider a Rossend Arús arriba a la Màlaga on la majoria dels milicians es tapen les orelles… massa tard. Durant un instant sembla que tota la peça hagi de sortir disparada cap enrere: el tub recula lliscant violentament sobre els mecanismes que absorbeixen el retrocés. Però la curenya, la peça que sosté el canó, gairebé no es mou. De cop un núvol de fum envolta els homes i abans que aquest no s’hagi esvaït, el tub torna a la seva posició. El carregador ja és damunt la culata; l’obre, la beina buida surt expulsada i cau a terra sobre les llambordes amb un dring metàl·lic.

Tot i ser la primera canonada, que en un tret com aquell acostumaria a servir per acabar de calibrar; sent l’objectiu relativament petit, en Manuel un operari amateur i les primeres llums del dia encara febles… la veritat és que el primer tret ja és un encert. El projectil colpeja el campanar, del qual cauen moltes pedres. Els carlistes que en ell es refugien senten com aquest tremola i comencen a entendre que ha arribat el final. A terra els milicians es passen de mà en mà el següent projectil per tornar a iniciar l’operació.

Quan en Vicenç torna a la plaça el segon projectil ja ha impactat al campanar, que en el mateix moment també es veu atacat per una metralladora que, amb prou feines permet que els defensors alcin un drap blanc des del capdamunt. Es rendeixen? En Vicenç busca llocs segurs des d’on de fer bones fotos, però sense haver-se de jugar la vida… s’amaga a Rossend Arús a un portal per estudiar la jugada. Davant tot el que està passant el Vicenç decideix prendre distància de la realitat, del fet que és el seu barri el que està immortalitzant, els seus paisatges quotidians. La casualitat ha volgut que sigui ell la memòria d’aquell moment. Podria no haver estat a casa seva just en aquell moment o no haver tingut la càmera a punt, o no disposar de rodets, però hi és, així que assumeix aquella responsabilitat que li ha tocat sense ser-ne plenament conscient. 

Crema de Santa Maria de Sants des de la plaça Ibèria al juliol del 1936.

Autor: Vicenç Pinén Gil. Fons: AMDS-UEC

En Vicenç se situa al començament del carrer de Rossend Arús, davant seu un grup de curiosos i, més enllà, l'església enmig d’un núvol de fum. Ara sí, per fi, pot treure la Leica de la funda i comprovar que té la pel·lícula carregada. De forma mecànica ajusta el diafragma i la velocitat de l’obturador segons la llum. Mira pel petit visor del telèmetre i gira l’anell de l’objectiu fins que les dues imatges coincideixen, deixant l’escena enfocada. Mentre enquadra a través del visor i espera el moment precís se sent com si ell mateix fos l’Artiller apuntant al campanar..

Quan prem el disparador: l’obturador s’obre durant una fracció de segon i impressiona el fotograma amb l'església, el fum i el contorn de tot aquell grup de veïns i veïnes del barri. Però més enllà d’estampar les imatges també ha fixat un record. Mentre el foc va mutant, creixent i minvant en funció del combustible que va trobant i dels canvis del vent en Vicenç navega entre aquella curiosa barreja de curiosos i revolucionaris. Fa estona que no se senten trets des del campanar però la majoria no gosen acostar-se a la parròquia. S’hauran quedat sense armes els defensors? Hauran fugit per algun dels túnels que connecten Santa Maria amb els edificis propers, dels que tot el barri parla, però sobre els quals ningú ha pogut constatar l’existència? O estaran ferits pel tiroteig creuat?

Crema de Santa Maria de Sants al juliol del 1936.

Autor: Vicenç Pinén Gil. Fons: AMDS-UEC

Amb la rendició els milicians es llencen contra les portes de Santa Maria de Sants, entren i en poc temps, ara sí, sense por i a consciència, hi calen foc. Veient el foc devorar l'església en Vicenç, en el seu interior, sent vives moltes contradiccions. Com a catalanista, antifeixista i cooperativista sent eufòria per com el feixisme està sent derrotat a mans del poble organitzat. Ell que, amb molts altres companys i companyes del barri van aportar els pocs ingressos que tenien per aconseguir que la Lleialtat, justament al final del carrer on viuen, pogués tenir una seu pròpia, que no podrien fer a partir d’ara, enmig d’una revolució social? Però, d’altra banda… com a persona curiosa, que estima el patrimoni i el paisatge del seu barri no pot evitar estremir-se veient desaparèixer un edifici com el de Santa Maria. Era necessari?

Mentre procura assimilar tot el que està passant al seu voltant, en un descans entre instantània i instantània, en Vicenç treu la seva petaca de cuir, on guarda el tabac de picadura; n’agafa una mica i l’escampa sobre un paper; el caragola amb els dits i llepa la vora del paper per tancar-lo. La cigarreta comença a fumejar, tal com ho fa l'Església. Sigui com sigui, res tornarà a ser igual.

 

Santa Maria de Sants en estat de runa a principis del 1937

Fons: AMDS-UEC

Per saber-ne més:

CARRASCO M. Alfonso, ¡Barcelona con el puño en alto! Estampas de la revolución. Una jornada de sangre libertaria como no se escribió otra. J. Sanxo Editor (1936)

Fitxa de Manuel Lecha Aparisi al Banc de la Memòria Democràtica 

GIRALT ANALES, Agus,  La destil·leria, l’esglesia i la fotografia. Al bloc Memòria de Sants (2011)

RIGOLA, Oriol. Manuel Lecha Aparisi, el artillero. Al bloc Antiquari. (2026)

 VILA, Eloi, Cartes des del front, Ara Llibres (2012)

 

Sobre el capítol 14:

Sigui per obra de la casualitat o de la causalitat, quan mires alguna història familiar amb la perspectiva que dona una certa memòria pots arribar a trobar certs patrons que semblarien reflectir que en aquella família, tot i que de forma subtil, hi ha hagut un objectiu, una finalitat última que, com un testimoni en una cursa de relleus, s’ha anat passant de generació en generació. A la família del Vicenç Pinent semblaria que aquest testimoni hagi estat esdevenir la memòria viva del barri.

Aquell reportatge que del 19 de juliol del 36 a Sants en Vicenç va fer, no només va permetre que les coses que van passar aquell dia no desapareguessin, com diria el replicant Roy Natty a Blade Runner, com a llàgrimes a la pluja, sinó que també mostra com els protagonistes de les imatges no eren personatges plans, eren persones reals. Al grup de veïnes i veïns que s’arrepleguen a la plaça Ibèria contemplant com l’església crema s’hi capta com la situació els aclapara, però també curiositat i fins i tot el morbo; de la mateixa manera que els rostres de la parella que posen enmig dels efectes del combat a la plaça s’hi veu el triomf de la revolució social, aquella utopia sobre la qual tots i totes havien sentit a parlar tantes vegades als ateneus, a les cooperatives, als mítings dels sindicats… allà la tenen, ja no és un horitzó llunyà. La memòria d’aquell moment històric, com la del Sants que poc temps abans en Vicenç havia fotografiat des del mateix campanar i que just en aquell moment va desaparèixer, va ser un regal que en Vicenç va guardar per a les diverses generacions de santsenques i santsencs que hem vingut darrere.

L’episodi en si és una imatge pixelada que, en la distància es pot entendre com a conjunt, però tan bon punt t’apropes t’adones que tot es descompon i algunes coses no acaben de quadrar. Per exemple: Sembla que l’ordre lògic dels esdeveniments és, primer, les canonades de l’Schneider, la rendició dels defensors i finalment l’assalt i la crema de l'església, però quan veus fotos alguns elements et fan dubtar, com per exemple que en algunes fotos es veu l’església en runes i el campanar intacte i en d’altres, que s’entenen posteriors, presenten el cimbori ensorrat. També la pròpia ubicació del canó. En els articles publicats tant a la Soli com a Barcelona, con el puño en alto, que veuen que la mateixa font, s’explica que el canó se situa al carrer de Galileu, però per a algú que sigui santsenc se li fa difícil entendre aquella posició, més quan els testimonis orals et parlen d’un atac des de Rossend Arús, fet que quadra molt més i que, de fet, coincideix amb un fet que em reservo per al final. Tampoc s'entén com, ja que el canó sembla haver tingut un pes tan fonamental… per què no apareix en cap foto?

Però el Sants del segle XXI encara ens guarda secrets, escenes que com les fotos del Vicenç, van quedar immortalitzades i que, permeteu-me l’obvietat… són reveladores. Fa pocs anys, a l’actual hortet de la Farga s’acumulaven ferros del magatzem que hi havia hagut allà, però quina va ser sorpresa quan entre aquelles andròmines van començar a aparèixer explosius de la Guerra Civil? Només amb fragments de la història es faria molt difícil fer la recomposició de l’escena, però recuperant els testimonis orals que parlen d’un canoneig des de Rossend Arús, encaixa que algun dels explosius es quedessin allà.

La guerra sota la sorra (13)

19 de juliol de 1936, 7h, Roger de Llúria amb Diputació

Quan encara era negra nit Manuel va sortir de casa seva al carrer de Galileu. Com molts altres grups de treballadors i treballadores havia quedat amb els companys a la cantonada de Roger de Llúria amb Diputació, amb la gent del sindicat d’estibadors del port de Barcelona. Les nits precedents havien previst possibles rutes i punts de resistència i un d’aquests era just allà, on al llarg d’aquella matinada, la majoria dels grups estan seguint fil per randa els acords dels dies anteriors.

El grup del Manuel, homes forts, estibadors com ell, ha estat fent front als revoltats a les illes situades entre Gran Via i Diputació, per una banda, i Pau Claris i Roger de Llúria per altra, des que els facciosos del regiment d’infanteria d’Alcàntara van sortir del seu aquarterament al carrer Sicília per prendre Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya. Escofet, comissari general d’Ordre Públic, ja ho esperava i havia situat forces d’ordre públic en el trajecte, com també feren els anarquistes. Així, just en aquell moment, després d’unes hores de combats, castigats per totes bandes, finalment, els militars prengueren la decisió de refugiar-se al Ritz.

No lluny d’allà, al carrer Pau Claris, una multitud d’obrers es llança a la captura de les dues peces d’artilleria que, en la fugida, han quedat abandonades al carrer. Es tracta de dos canons de campanya Schneider 75/28 del Model 1906, una producció que s’havia dissenyat específicament per a l’exèrcit espanyol i que el Manuel, que a banda de ser estibador, havia fet la mili al cos d’artillers de Girona, coneix perfectament. Encara no n’és conscient, però la seva vida i la d’una aquelles peces s’acaben d’entrellaçar i tots dos estan a punt de fer història. El Manuel Lecha Aparisi ja no serà mai més el Manuel sinó que està a punt de convertir-se en l’Artiller. 

Font: Barcelona, con el puño en alto

 

Si una cosa saben els estibadors del port de Barcelona és transportar andròmines pesades de gran volum d’una banda a una altra, així que, sense dubtar-ho s’abraonen sobre els canons i, sense necessitar donar gaires instruccions, ja que tothom ja té clar el que ha de fer, comencen a moure les peces en direcció al Ritz. Impressiona veure com aquell grup d'estibadors és capaç de moure peces que pesen una tona pel mig de l’Eixample. Un cop s’aturen a les portes del Ritz un dels milicians pren un cartutx, un projectil d’aproximadament 30 centímetres que pesa uns 8 quilos; l’empeny dins la recambra i tanca la culata. Un cop fet tot queda en mans del Manuel, que és qui dispara el canó. L’explosió causa el terror entre els soldats que es protegeixin dins de l’hotel. “Tenen un canó els anarquistes?” Només calen dos trets més per rendir el Ritz.

Aquell és l’inici d’una gira triomfal rendint els punts resistents a base de canonades. Del Ritz porten els canons a la plaça de Santa Anna, des d’on disparen sobre l’hotel Colon, rendint el grup de revoltats que s’hi havien fet forts disparant contra els obrers amb la seva metralladora; des d’allà es desplacen a la plaça del negrer Antonio López on arriben cap a les 17h i apunten a Capitania. Dins s’hi troba el general Goded, qui ha arribat de Mallorca amb l’encàrrec de prendre el control de la situació a Barcelona. Tot i veure els preparatius dels artillers Goded llença un farol. Truca a Josep Maria Espanya, qui és conseller de Governació, i li demana que es rendeixin. La resposta és que li donen mitja hora per rendir-se ells.

Els trets de les metralladores de Capitania queda silenciat, per moments, quan sona la primera canonada, però retorna després. Així amb la segona, la tercera, la quarta, la cinquena, la sisena, la setena, la vuitena, la novena, la desena… quan s’han disparat quaranta canonades i els assaltants són ja molt propers a l’edifici, per fi, en Manuel veu una bandera blanca onejar a Capitania. Un oficial lleial s’acosta a la porta per negociar, però just en aquell moment les metralladores de Capitania tornen a descarregar foc i els combats es reprenen. Amb la ràbia de sentir-se doblement traïts ara els lleials descarreguen tota la seva fúria contra les portes, que no triguen a donar senyals d’estar a punt de cedir.

La bandera blanca torna a onejar a Capitania, però ara ja ningú fa cas, els assaltants tomben les portes i, quan tot just són les sis de la tarda, entren a l’edifici. Capitania ha caigut i amb aquesta caiguda la peça clau del cop a Barcelona, Goded, però la resistència dels feixistes segueix a molts punts de la ciutat, així que, com encara hi ha algunes hores per davant per la nit en Manuel i els seus companys decideixen seguir la seva ruta.

Després de la caiguda de Capitania el grup del Manuel ha aconseguit fer-se amb diversos vehicles confiscats. Per una banda, amb un automòbil es tracta Ford, model 40 Fordor Sedan, una berlina de quatre portes i carrosseria voluminosa, amb formes arrodonides, parafangs marcats i una roda de recanvi muntada a la part posterior que el fan un cotxe molt característic que en els anys previs, a Estats Units, s’havia popularitzat entre públics tan diversos com els professionals liberals o els gàngsters de Chicago, convertint-se en l’emblema d’aquests.

També s’han fet amb una camioneta lleugera Ford model AA, en aquest cas una furgoneta que es feia servir per treball: repartiment, obres, a les feines del camp… el que és segur és que fins llavors les Ford AA mai havien transportat una quinzena de persones enfilades per tot arreu i, encara menys, mentre arrossegaven un canó pels carrers de Barcelona. Ell següent punt, l’Avinguda 14 d’abril, la que anteriorment s’havia conegut com a Avinguda Diagonal on, davant del convent del Pare Claret, resisteixen uns soldats i uns frares. En quant arriba el canó, la seva sola presència, sense disparar cap canonada, serà suficient per aconseguir la rendició. 

Amb la poca energia que els queda, després d’un dia de combats per tota la ciutat rendint un per un els punts on hi ha resistència, decideixen, seguint les instruccions del Manuel, tornar a lligar el canó a la camioneta. Entre la barreja de rumors i notícies que circulen al llarg de tota la jornada els arriba que un grup de carlins s’ha atrinxerat al capdamunt del campanar de Santa Maria. “Roda el món i torna al born…” -pensa en Manuel- “ha arribat el moment de tornar a casa”.

Per saber-ne més:

CARRASCO M. Alfonso, ¡Barcelona con el puño en alto! Estampas de la revolución. Una jornada de sangre libertaria como no se escribió otra. J. Sanxo Editor a Barcelona l'any 1936

 
RIGOLA, Oriol. Manuel Lecha Aparisi, el artillero. Al bloc Antiquari. (2026)

Sobre el capítol 13

És difícil reconstruir amb exactitud tot el que va succeir al voltant de la plaça Màlaga a partir del 19 de juliol de 1936, després de l’alçament i la posterior revolució social. Es poden trobar històries que no acaben d’encaixar i algunes que, fins i tot, resulten contradictòries entre si. Però està clar que, en un projecte com aquest, que vol ajudar a entendre millor la Guerra Civil gràcies als esdeveniments que van tenir lloc a Sants i als personatges del barri, la Màlaga, per una banda, i el Manuel Lecha Aparisi per d’altra havien d’esdevenir centrals, de manera que valia la pena seguir les seves pases en l'odissea que el va acabar portant a les portes de Santa Maria de Sants.

Tot l’episodi de la captura del canó va ser recollit per Solidaritat Obrera i publicat també a Barcelona, con el puño en alto, una publicació del poeta, periodista i revolucionari Alfonso Martínez Carrasco. Nascut al poble de La Carolina, Jaen, l’any 1912, aquest escriptor, a qui Machado va arribar a prologar un dels seus poemaris, va narrar les jornades del 19 i 20 de juliol des de la proximitat, convertint-se en un testimoni molt viu en un moment d’una enorme eufòria revolucionària que traspua al llibret. Un cop més l’Oriol Rigola, ha estat qui ha recuperat la història de l’Artiller, Manuel Lecha Aparisi, en un article que quasi m’hauria servit tal qual per encaixar-lo en aquest trencaclosques en que s’ha convertit La Guerra Sota la Sorra.

La història és tan apassionant que he preferit dividir-la en dues parts i així poder introduir un segon testimoni de tot el que va passar a la plaça Màlaga la matinada del 20 de juliol de 1936. I, com descobrireu, encara a dia d’avui als carrers i places, podem trobar ecos de fets que van succeir fa 90 anys.

Vídeo: A qui subministrava el Dipòsit d'Hostafrancs?

La guerra sota la sorra (12)

19 de juliol de 1936, 5’30h, carretera de Sants amb el carrer de Riego.

Un silenci estrany envaeix la carretera de Sants. Això és el que pensen els socis i socies del Sempre Avant que a aquelles hores intempestives estan arribant al punt de trobada, la porta de la seu de l’Ateneu, al carrer de Riego número 2. Les converses salten entre els que segueixen parlant sobre els temes organitzatius de l’Olimpiada popular i aquells que especulen sobre el possible intent d’alçament de les tropes a Barcelona. Alguns n’estan convençuts, d’altres, els menys, fan cas a les paraules del govern republicà que,  de fet, el matí del dia 18 havia radiat un comunicat on afirmava coses com: 

Se ha frustrado un nuevo intento criminal contra la República. Una parte del Ejército que representa a España en Marruecos se ha levantado en armas contra la República, sublevándose contra su propia Patria, realizando actos vergonzosos contra el Poder nacional.

El Gobierno declara que el movimiento está circunscrito a determinadas ciudades de la zona del Protectorado y que nadie, absolutamente nadie, se ha sumado en la Península a tan absurdo intento. Por el contrario, los españoles han reaccionado unánimemente y con la más profunda indignación contra esta tentativa frustrada en su nacimiento.
 

Del que ja ningú parla és de la sortida que els ha congregat allà en aquell matí de diumenge, sense haver de parlar-ne tothom és conscient que estan passant coses importants. De fet tant hi ha d’altres sòcies i sòcies del Sempre Avant al Comitè organitzador de l'Olimpíada Popular que han fet nit a l’Estadi Olímpic, com d’altres que, implicats en el Comité de Barri de Sants, han passat la nit a les fàbriques fent guàrdia.

De cop al desconcert general, els rumors, les informacions creuades… s’hi sumen les sirenes de les fàbriques que han començat a sonar. La sensació és aterridora. La Carretera deu estar tallada, ja que no hi circula cap cotxe, només, de tant en tant algun grup d’homes armats. Arribarà l’autocar que els ha de venir a buscar? La majoria ho dubta. Un dels milicians d’aquests grups que corren en direcció a la plaça d’Espanya reconeix a un veï entre els socis de l’ateneu i s’acosta a explicar la situació, allò que els han explicat des del sindicat.

-Els militars estan sortint dels quarters! Diuen que un han començat a baixar per la Diagonal i que els nostres els esperen al Cinc d’Oros. Els de Sants estem muntant una barricada a la Creu Coberta per que si surten els del quarter de Numància… mala peça al teler -explica el jove abans que els seus companys li posin pressa- Més valdria que us uniu a nosaltres, que el dia serà llarg.

Els dos homes, conscients de la gravetat del moment, s’acomiaden amb una abraçada i un “Salut!” que sona a un desig real més que no pas al típic formalisme. Després el soci del Sempre Avant s’acosta als seus companys i companyes, que ben aviat munten una rotllana al seu voltant per assabentar-se de les novetats. L’home els informa del que li acaben d’explicar. De forma improvisada el grup d’excursionistes es transforma en una assemblea on tothom comparteix les seves idees. Que cal fer? No poden marxar com si res estigués passant a la ciutat, això ho comparteixen tots. Però… a partir d’aquí? Què han de fer?

-La nostra lluita és la lluita per la cultura, sempre ha sigut així -argumenta un dels presents.

-Quina cultura defensarem si els feixistes triomfen? No quedarà res! Ni ateneu ni res… -li respón un altre- hem d’acostar-nos fins a la Creu Coberta i afegir-nos en allò que poguem.

-Amb quines armes? Si serem més un incordi que un suport real! -respon el primer- segur que serem més útils si aconseguim mantenir-nos amb vida.

-Company… jo també sóc pacifista, però si no som nosaltres… qui els aturarà? Encara que sigui ajudant a construir les barricades.

D’altres companys intenten superar l’atzucac plantejant el següent debat. On poden aconseguir armes? Potser parlar amb els companys de la CNT? Potser anant a exigir-ne a les forces d’ordre que es troben a l’Alcaldia?

-Jo torno a casa, hi tinc la criatura que és molt petita encara… I si toca fugir? Prefereixo estar amb els meus.

Molts volen recriminar aquestes actituds, però a l’hora de la veritat a la majoria els costa. Realment pocs tenen clar que és el que han de fer, i si ja ni ells estan plenament segurs del tot… amb quina autoritat moral poden reprovar al que poden fer els altres?

Algun soci abandona la rotllana i marxa. Tampoc ho fa segur, marxen poc a poc arrossegant el pes del penediment, sentint-se uns covards i uns traïdors. Però si uns marxen d’altres s’afegeixen. Són veïns o socis del Sempre Avant que els han vist allà debatent i s’han atansat a preguntar.

-Ja s’està combatent a la Creu Coberta! -els crida un milicià que corre en la mateixa direcció que l’anterior- els militars han ocupat la plaça d’Espanya.

En aquell moment tots els presents tenen clar que, si no prenen una decisió ràpidament, el que passi a partir d’aquell moment ja no dependrà de les seves decisions. Mentre un parell de socis pugen corrent a la seu del Sempre Avant per veure que poden trobar que pugui ser d’utilitat la resta esperen en un silenci que, de cop, permet sentir de fons els trets que els esperen quan arribin a Consell de Cent. Tots s’esgarrifen

Efectivament els homes i dones del Sempre Avant, són lluitadors i el seu compromís amb la llibertat és enorme, però a la vegada són pacifistes, intel·lectuals… Molts d’ells han fet conferències sobre els temes més diversos per agitar les consciències, han organitzat classes nocturnes per als obrers i obreres, han muntat biblioteques populars per tal que tothom a Sants tingues accés als llibres… però la gran majoria d’ells no han empunyat mai una arma i als que els ha tocat fer-ho ho han fet obligats al servei militar. No són dels que s’han batut a les barricades als intents insurreccionalistes dels anys 30, ni han format part dels grups d’autodefensa que intentaven mantenir a ratlla als pistolers de la patronal, tampoc han format part dels grups d’acció que organitzaven atracaments per finançar la lluita. La violència per a ells és una cosa aliena que només han patit quan l’ha exercit la policia en alguna protesta.

Mentre regiren els armaris del Sempre Avant els dos socis que estan buscant coses que tampoc tenen molt clar que poden ser, creuen sentir una detonació llunyana, però en el breu temps en que alcen el cap l’explosió és allà mateix. La nit es fa dia mentre una pluja de vidres de les finestres de l’Ateneu s’escampen per tot. Els crits i plors són aterradors. Com poden, sords pel xiulet que després de l’explosió se’ls ha allotjat a l'oïda,  els dos homes miren pel balcó i el que veuen ja no ho podran oblidar per la resta de les seves vides.

 

Impacte de l'obus a l'edifici de l'Ateneu.

Foto de Vicenç Pinén Gil. Fons (Arxiu UEC)

Al cap del carrer de Riego un enorme sot és l'epicentre d’un infern dantesc, en el qual sembla no haver-hi cap mena de graduació tot el que es veu als cercles que es dibuixen al voltant és terrible: trossos de carn calcinada, sang, membres amputats, forats de metralla a les façanes com a la pell… A la catenària del tramvia penja el que semblarien un intestí humà. Si la imatge no els podrà marxar de la memòria, tampoc ho farà aquella olor, aquella barreja de pólvora i carn cremada. Al balcó el més jove seu enmig de l’escampall de vidres per no desplomar-se, està pàlid i quan aquella fortor li penetra pels narius no pot fer més que vomitar, una vegada i una altra.

Uns minuts separen la vida dels seus companys morts de la d’ells dos. Si no haguessin pujat ells ara serien morts, això està clar. Però què hauria passat si no haguessin trigat tant buscant? Haurien sobreviscut si no haguessin dubtat tant? Realment mai tindran una resposta però de totes formes mai podran deixar d’especular… Quan poden, i com poden, baixen a intentar ajudar als companys ferits. Estripen cortines per fer venes improvisades i agafen amb ells la farmaciola de l’ateneu, però tenen la sensació que no seran més que petits pedaços davant de la magnitud del que es trobaran al carrer. Per sort en breu arriba més gent per ajudar i, entre aquests, algun metge i alguna infermera. Com ha anat a parar una canonada fins allà, on no estava passant res? Aquesta serà la pregunta que la majoria dels socis i socies del Sempre Avant es faran quan surti del sol? Aquella canonada ha fet que molts despertin d’aquell somni de l’emancipació social per la via, només, de la cultura.

Tros de metralla procedent de l'obús que va esclatar a la carretera de Sants.

Fons: AMDS - UEC

Per saber-ne més:

GIRALT ANALES, Agustí. Del Somni al Silenci. n1. Riera de Magòria. (2012)
 
GUILLAMÓN, Agustí. Ocho días de julio. 1936. La situación revolucionaria en Barcelona. Descontrol (2026) 

RIGOLA DIAZ, Oriol. Explosió d’obús a La Reforma. Article al bloc Antiquari.cat

VILLARROYA FONT, Joan. Las víctimas del 19 de julio en Barcelona, Article publicat a Historia y Vida, núm 171. (1979)

VICENTE IZQUIERDO, Manuel. Barcelona ciutat roja, topografia de la revolució. Ajuntament de Barcelona (2025)

Sobre el capítol 12

Després d’haver entrevistat a molts dels santsencs i santsenques que van viure la Guerra Civil, encara que fos com a criatures, te n’adones que l’episodi descrit, el de la canonada que va matar a molts dels socis i socies del Sempre Avant a la carretera de Sants, quan es trobaven a tocar de la seva seu, va marcar profundament a aquella generació. No només això, si no que veus clar que en la memòria col·lectiva santsenca, gràcies a la suma de narracions, a base de repetir-se l’història una vegada i una altra, s’ha creat un relat força canònic sobre el tema. Un relat que, amb poques diferències, tothom explica de la mateixa manera.

Tothom recorda i tothom repeteix la imatge dels intestins penjats de la catenària del tramvia. Més enllà de la terrible escena, si pares atenció entre les paraules que et repeteixen quasi semblaria poder rescatar l’eco de les moltes vegades que els uns s’han explicat la història als altres. Als dinars familiars recordant als veïns i veïnes morts; en passar per la carretera de Sants just a tocar de la paret que, encara a dia d’avui, conserva la metralla; a les cadires que els veïns i veïnes baixaven a qualsevol dels estrets carrers i places del nostre poble…

I és aquí on sorgeix el dubte… Tothom recorda el fet en si o el que es recorda és el relat que col·lectivament s’ha creat sobre aquest fet? Segurament aquí hi trobem una d’aquelles subtils fronteres entre la memòria històrica i la història. La petjada no és el peu, però observant-la ens podem fer una idea de la seva forma, del pes de l’individu que la va deixar, de la seva forma de caminar… De la mateixa manera la memòria històrica també ens parla de més coses, com per exemple de com era la societat en que aquell relat es va formar. El relat del bombardeig que va matar als socis i sòcies del Sempre Avant es va començar a explicar durant la Guerra Civil, però segurament es va acabar assentant en l'inconscient  col·lectiu santsenc durant la Dictadura, un moment en que justament aquest relat va esdevenir clandestí, un record que es va haver d’explicar de forma discreta.

Va afectar això al relat? Probablement no ho sabrem mai, però alguns detalls poden resultar sospitosos. Us n’explico un i que la resposta quedi al criteri de cadascú. La història més repetida sobre: “Què feien tot de socis i sòcies del Sempre Avant a aquelles hores a la carretera?” És que esperaven l’arribada d’un bus que els havia de portar d’excursió. És possible? Sí. Però incorporem algunes consideracions al debat. El volum d’activitats impulsades pel Sempre Avant era molt gran. La seva organització estava pensada per seccions que deurien ser molt autònomes , així que no seria estrany que mentre la secció d’esports estava plenament entregada a l’organització de l’Olimpiada Popular, d’altres seccions poguessin fer les seves pròpies activitats de forma autònoma, així que sí, alguna secció podria haver organitzat una excursió.

Però si pensem en la data ja podem tenir més dubtes. Des del dia 17 ja planava el risc que l’alcament que ja havia começat a Melilla fes el salt a la Península, i de fet només un dia més tard, tot i els missatges tranquilitzadors del govern de la República ja ho havia fet a diverses ciutats. Evidentment gent com els socis i sòcies del Sempre Avant no eren aliens a aquesta preocupació. Podien haver mantingut una excursió enmig d’aquella situació de tanta tensió? O potser havien fet nit a la seu de l’ateneu com molts d’altres militants de sindicats o partits de la ciutat per fer guàrdia davant el risc de l’alçament? Segurament aquest història ens pot quadrar més amb els esdeveniments, però també cal tenir en compte que nosaltres juguem amb trampa, ja que sabem el que va passar després i ells no ho sabien. Si fos així… per quin motiu explicar que anaven d’excursió? Potser pel fet què aquest relat es va acabar conformant en un moment de repressió on es va preferir explicar la versió de l’excursió a la de milicians preparant-se per anar a les barricades? Potser algun dia descobrirem més sobre tot aquest episodi.