La guerra sota la sorra (9)

Sol de Baix, 19 de juliol, a les 3h

És negra nit, deuen ser les 3 de la matinada i, tot i que el Canòdrom de Sol de Baix fa un parell d’anys que ha inaugurat l’enllumenat que permet fer curses nocturnes… ningú ha encès cap llum més enllà de les burilles de les cigarretes que els presents fumen per intentar calmar l’exitació que senten. Es tracta d’una trobada clandestina i quanta menys llum millor. Tots els que allà s’han concentrat saben que, a les fàbriques, milers de treballadors fan nit pendents de les notícies que els vigies, que estan a l’aguait per tota la ciutat, puguin aportar. I tot i que Sol de Baix queda prou allunyat dels principals nuclis i de les fàbriques més importants, un grup d’homes arribant a un canòdrom de nit és més que sospitós.

La tarda del dia anterior les notícies han anat corrent entre els petits grups de carlistes i falangistes de la ciutat, però son confoses. Poca gent sap coses del cert, més enllà de que, des del 17 el cop està en marxa. Sembla que les tropes han de sortir dels quarters per intentar controlar la ciutat, però… En quin moment? I cap a on es mouran? Sembla clar que, marcant Sol de Baix com a punt de trobada, la intenció és sumar-se a les tropes del Bruc. Allà es troba aquarterat el regiment número 13 d’infanteria, al voltant d’un miler d’homes. Una xifra que podria semblar molt alta… però dels quals gairebé un 70% son reclutes en instrucció.

Amagats com a lladres quan fa tan sols uns anys formaven part del Sometent de Sants i fins i tot els hi passaven revista quan hi havia visites militars. El Ramon se sent indignat! Amb tot el sacrifici que han fet per la pàtria… Però allò té les hores contades! La tarda anterior es van reunir amb el Salvador que els va fer cinc cèntims del que sabien i els hi van entregar tot d’armes curtes. Ell en concret es va fer amb un Browning. No eren l’armament més apropiat per un combat al carrer, però l’exèrcit estaria de la seva banda.

El Ramon es porta la mà a la butxaca del pantaló d’on treu una boina vermella, que es posa. Sí, és un requeté, un membre de la milicia carlista i, amb els seus companys de militància, s’han repartit entre els que aniran a presentar els seus serveis als militars i els que defensaran la parròquia de Santa Maria de Sants, per si, arribat el moment, les coses van maldades.

El Ramon s’impacienta. No només per la manca de moviments o pel silenci que encara ho envaeix tot, sinó perquè de tots els que s’haurien d’haver reunit a Sol de Baix encara falten més de la meitat. Fa una gran calada a la cigarreta i, després de deixar anar una bafarada de fum, renega dels falangistes:

-No són gent de fiar! 

Aprop seu un parell de nois joves que vesteixen camisa blava, cinturó de cuir negre i boina el miren de cua d’ull amb desconfiança, són falangistes. Les circumstàncies han fet que acabin sent companys de viatge, però el Ramon té clar que no van al mateix lloc. Ells són catòlics i tradicionalistes i en canvi per als falangistes la religió és més quelcom útil; ells defensen els furs tradicionals d’algunes regions mentre que els falangistes són totalment centralistes i partidaris d’esborrar qualsevol diferència; ells defensen el retorn a una monarquia i els falangistes es perden parlant d’un règim nacional-sindicalista, que ell no tñe gaire clar que vol dir. Si fins i tot pel que fa el llenguatge són diferents… els falangistes fan servir una retòrica revolucionària que cap partidari de la tradició es faria seu.

Els minuts passen però la gent esperada no acaba d’arribar. Algú que s’hi acosta dissimuladament per veure quin ambient, com si la cosa no anes amb ell, però quan veu la situació fa mitja volta i torna per on ha vingut; algú que busca una excusa per marxar amb la promesa de tornar en una estona… I quan arriba la consigna els pocs presents formen, com cadascú té a bé formar, i comencen a caminar en direcció a la Diagonal. La brama corre sense aturador! Els soldats han sortit del Bruc, neutralitzant als militars fidels a la república, i avançant pels carrers. Són les 5h.

Seguint les ordres del general Goded, les tropes i del comandant en cap de la IV Divisió Orgànica, el general Fernández Burriel; el contingent del Bruc havia d’avançar per la Diagonal, enllaçant amb els militars que venien d’altres parts, fins arribar a la plaça de Catalunya, controlar-la, així com la Telefònica i la Ràdio; neutralitzar als obrers de Sants i L'Hospitalet i enllaçar amb la columna de Drassanes per controlar el port. Quan comencen a sortir de Sol de Baix aquell grup reduït i divers s’estremeix. Per tot arreu sonen les sirènes de les fàbriques, com si de campanars cridant a la missa es tractés… saben que milers d’obrers estan passant la consigna de sortir a combatir-los.

Quan es troben els soldats i aquell contingent paramilitar la situació es torna encara més estranya per a molts. Molts dels soldats de lleva han sortit al carrer obligats per la cadena de comandament i sense saber ben bé que estan fent, en alguns casos amb l’explicació falsa que, en realitat, el que estan fent és respondre a un suposat com d’estat anarquista contra la república. S’arriba a donar foc creuat en algun moment entre els dos grups colpistes i, fins i tot, gent que està defensant posicions contràries amb una mateixa bandera, la tricolor. Enmig d’aquesta situació estranya la columna, formada per uns 800 homes, avança sumant petits grups de falangistes i carlistes.

Aquell grup heterogeni: soldats professionals implicats en el cop d’estat; soldats de lleva que no saben quin és el motiu pel qual lluiten ni contra qui; carlistes i falangistes mal armats i poc preparats avança per la Diagonal.  És estrany… Ramon sap que, a barris com Sants, els anarquistes són multitudinàris. Però tanmateix ningú els hostiga. Per quin motiu els estan deixant avançar? Ell no és militar, però allò li fa pensar en alguna cosa que ha llegit a la premsa, però que era? I per fi ho recorda i ho té clar… Annual! Un desastre que es va produir per avançar allunyant-se de la seva línia d’aprovisionament, endinsant-se en territori enemic. I si deixar-los avançar per la Diagonal és una estratègia per poder-los combatre ben lluny del quarter? Alguna cosa ja no li fa tan bona espina.

Quan encara no són les 6h del matí el cel, poc a poc, es va omplint de llum, retallant l’obelisc del Cinc d’Oros. De cop se senten trets i a la columna tothom que pot es protegeix. Els disparen des de terrats i balcons, intentant que la columna s’aturi. Necessiten arribar a la plaça de Catalunya i controlar el centre de la ciutat, allò és un objectiu de primer ordre. La gent que dispara des d’aquest punts elevats no podrà aturar la columna, però si que aconsegueixen que els soldats siguin conscients de la ferma decisió obrera a plantar cara.

A uns centenars de metres d’on es troben ells es poden veure algunes barricades improvisades i homes armats que s’intenten parapetar. Des de la distància veure si el que tenen davant són milicians anarquistes o guàrdies d’assalt costa molt. De tot n’hi haurà! -pensa en Ramon. Ara és l’hora de la veritat, això va en serio! -pensa en Ramón- quan sent les primeres bales xiular per sobre d’ell.

Quan tot arrenca la por es dibuixa als rostres dels soldats de lleva. Què hi fan allà? De veritat hi ha un aixecament anarquista? Més aviat la sensació que produeix tot plegat és la contraria. Si fos un cop d’estat anarquista… que hi pinta la guàrdia d’assalt a la mateixa barricada que els milicians? En qualsevol cas no dona temps de plantejar-se moltes coses.

Els revoltats es parapeten com poden, protegint-se dels balcons i terrats des d’on alguns civils els fustiguen, així com del Cinc d’Oros, des d’on guàrdies d’assalt i milicians barren el pas. En aquell punt s’hi arribaran a congregar fins a unes quatre companyies de guàrdies d’assalt, unes 600 persones. Poca cosa pot fer el Ramon amb la seva Browning…

Per saber-ne més:

BARCELONAUTA, Miquel. Parc d'esports del Sol de Baix. Article al bloc Barcelofilia

GIRALT ANALES, Agustí. Del Somni al Silenci. n1. Riera de Magòria. (2012)

GUILLAMÓN, Agustí. Ocho días de julio. 1936. La situación revolucionaria en Barcelona. Descontrol (2026)

RENYER, Jaume. Per Catalunya: “El 19 de juliol del 1936 a Barcelona” Article a Mes Vilaweb. (2008)

Vídeo: Carrer Vilardell

La guerra sota la sorra (8)

Palau de la Música Catalana, 18 de juliol

El cor esclata en una sola veu:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau
l’únic mot que ens escau
és un crit d’alegria i de pau.

Fora enveges, fora noses!
Afirmem contra el viure estret
el nostre dret
a fer un aire més net,
a fer un món més ple de roses.

Cors enlaire! Llum als braços!
Sempre àgils i ardits, els nostres passos!
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!
Força i vida, primavera,
ritme, gràcia, esforç i voluntat,
tots hem triat
en l’esclat del combat
perquè ens facin de bandera!

Pel més àgil, pel més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol
que ens aplega en un vol
per cremar la mentida i el dol!

Contra els baixos crits innobles,
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles.

 

Assaig de l'Orquestra de Pau casals al Palau de la Música Catalana, 27/04/1934

Fons: AFB

Són les veus del cantaires de l’Orfeó Gracienc, que estan assajant l’himne olímpic que per a l’ocasió ha escrit Josep Maria de Sagarra i que l’endemà, dins dels actes d’inauguració, ha de sonar al concert previst al Teatre Grec. La música és del compositor alemany Hanns Eisler. Que sigui ell l’escollit és molt significatiu, ja que és un d’aquells alemanys que ja ha patit el nazisme en la pròpia pell. Comunista, col·laborador estret de Bertolt Brecht i amb part de les arrels d’origen jueu, Eisler, com el propi Brecht, havien patit la censura, fet que els va fer optar per marxar a Nova York, exiliats, l’any 1933. El compromís de Eisler amb la pau era profund i, fins i tot, l’havia arribat a posar en problemes. Obligat a anar al front durant la Primera Guerra Mundial, Eisler va escriure i composar temes antibel·licistes.

L’altra gran actuació ha de ser la de Pau Casals qui, amb la seva orquestra, ha d’interpretar la 9a Sinfonía de Beethoven, com a símbol universalista. Aquella tarda, l’Orfeó Gracienc, conjuntament amb l’orquestra de Pau Casals, també ha d’assajar el conegut Himne a l’Alegria. Després d’uns primers moviments dramàtics Beethoven arriba a la pau al quart moviment, on on la veu humana es fa sentir cantant alguns versos del poema “An die Freunde” de Friedrich Schiller, que és tot un cant a la germandat.

Deine Zauber binden wieder,
Was die Mode streng geteilt;
Alle Menschen werden Brüder,
Wo dein sanfter Flügel weilt.

Trobar-se allà no ha estat fàcil per a ningú i menys per a Casals. Pel matí va sortir de la seva finca a Sant Salvador, el barri de pescadors del Vendrell. Carles Casals i Robes, el pare del famós violoncel·lista, havia arribat amb vint anys al Vendrell des del seu Sants natal, per ocupar la plaça d’organista a l'església parroquial, vila on l’any 1876 havia nascut Pau, el seu fill més il·lustre, motiu pel qual la vinculació familiar amb la població.

De camí cap a Barcelona Pau de seguida va veure que les coses anaven mal dades. A la carretera hi havia elements armats i la circulació de trens es trobava tallada. Tant és així que van arribar a contactar amb Joan Balcells, director del Cor Gracienc, per comunicar que Casals no arribaria. Però posteriorment ho van fer de nou per avisar que, finalment, estava de camí. Balcells havia comunicat de nou amb els orfeonistas que l’assaig tindria lloc, així que tots els  que van poder, van dirigir-se cap allà.

En aquell matí de trucades el director del Cor Gracienc també va rebre la de Ventura Gassol, llavors conseller de Cultura de la Generalitat.

-Joan, la situació és molt greu, les forces del Marroc s’han alçat i no sabem com evolucionaran les coses. Preventivament hem decidit suspendre l’assaig del Teatre Grec.

Per tot això no es trobaven aquell vespre al Teatre Grec, sinó al Palau de la Música Catalana. Mentre tots es preparen Casals observa les divuit muses d’Eusebi Arnau i no pot evitar pensar en la darrera vegada que havia dirigit la novena sinfonía de Beethoven a Montjuïc, cinc anys abans, per celebrar la proclamació de la República. En aquell moment el cor comença a pujar a l’escenari i el mestre s’intenta concentrar. Però un cop de porta els passa a tots en alerta. Un home entra pel passadís central corrent amb un sobre a la mà. S’atansa al mestre i, quasi sense alè, li fa entrega mentre diu:

-Del conseller Gassol…

Pau Casals obre el sobre i, sense més llegeix la carta en veu alta:

-En qualsevol moment s’espera un alçament a la ciutat… -Casals no pot seguir llegint, tampoc cal que ho faci, una suor freda recorre més d’una espinada- Estimats amics -segueix Casals- No sé quan tornarem a estar junts de nou. A mode d’adèu de cadascú als altres… Podem tocar el final?

La resposta del cor és unànime:

-Sí, toquem el final!

La música comença a sonar amb els sentiments a flor de pell. Quan la solista, Conxita Badia, la veu preferida de Casals canta “Alle Menschen werden Brüder”, totes les persones esdevenen germanes, molts ploren i segueixen interpretant de memòria, ja que les llàgrimes no els hi deixen veure les notes de les partitures.

Mai el quart moviment de la novena simfonia de Beethoven ha sonat amb tanta veritat com aquell vespre.

Per saber-ne més:

ROS, Elianne. El concierto mas largo de la historia. Article a la Vanguardia (17/07/2016) 

 

Sobre el capítol 8:

Tal i com recull a les seves memòries Pau Casals, la nit del 18 de juliol, quan tornava cap a la seva finca a Sant Salvador, es va prometre que, en quant la concordia retornes, dirigiria de nou la Novena tant a Madrid com a Barcelona. Però s’havia anat massa lluny per a una concòrdia que ja no va tornar i Pau Casals no va tornar mai a interpretar la Novena a l’estat espanyol.

El devenir de Casals va anar lligat al de la República. Amb la caiguda de Barcelona va emprendre el camí de París, d’on també va haver de fugir de nou amb l’entrada de les tropes alemanyes. Conxita Badia també va marxar a França, però ho va fer abans, després que el seu amic i protector Manel Clausells fos assassinat, l’any 1937. A França va fer d’ambaixadora cultural de la Generalitat, realitzant concerts.

La guerra sota la sorra (7)

 Estadi Olímpic de Montjuïc, 18 de juliol a les 16h

Equip de bàsquet del Club Femení d'Esports. Font: Wikimedia Commons

 

Des de que tenia memòria d’aquella muntanya la Clara ha associat Montjuïc a fets tràgics. No tant pel que ella mateixa hi ha viscut, ja que tot just acabava de complir els 17 anys, però si per aquells traumes col·lectius que es transmeten de generació en generació, ja sigui en les històries que s’expliquen una vegada i una altra de sobretaula en sobretaula; ja en els gestos incontrolables que als familiars i amics se’ls hi escapen en sentir un nom evocador; a través de la lectura de les vinyetes de les revistes satíriques o interioritzant alguna cançó popular. Per la gent de classe obrera de Barcelona, com ho és la Clara, Montjuïc és la muntanya des d’on Espartero havia bombardejat Barcelona l’any 1842; la que donà nom al procés pel qual, a finals del segle XIX, milers de persones van patir presó i tortures i cinc d’elles van ser afusellades o la muntanya que va ser escenari de l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia el 13 d’octubre de 1909.

Tampoc l’Exposició Internacional del 1929 havia deixat un bon regust de boca a les classes populars. Primer pel fet que Primo de Rivera es va apropiar de l’esdeveniment per als seus objectius: blanquejar la seva dictadura protofeixista i fer proselitisme espanyolista. I després per que la majoria d’aquells pavellons es van construir amb unes condicions de feina molt dures, mentre molts dels treballadors que els estaven aixecant vivien en barraques en situacions de misèria a la pròpia muntanya. Tot i que, ara que hi pensa, estadi a banda… ella si que ha acabat gaudint d’una de les coses que es va deixar l’Exposició.

Només calia veure cap a on apuntaven els canons del Castell per entendre de què anava tot plegat... Montjuïc havia sigut sinònim de repressió, de control i de por tant de temps que calia més d’una generació per canviar aquella sensació inexplicable. Però, tot i el pes de la memòria, ara semblava que s’encenia una espurna per donar motius a l’esperança. Potser el fet que tindria lloc l’endemà, l’acte d’obertura de l'Olimpíada Popular de Barcelona, seria un punt d’inflexió que permetés deixar enrere el fosc passat de la muntanya.

Serà bonic de veure com l’esport, com un element de transformació social, ajuda a netejar l’aura de Montjuïc, pensa la Clara. Ella sap del potencial que té l’esport popular i, segurament aquest pensament positiu, és el que l’ha mogut a apuntar-se com a voluntària en representació del seu club. I just per això es troba en aquella tarda de juliol a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, ja que en menys de 24 hores es produirà l’acte d’inauguració que de l'Olimpíada Popular de Barcelona.

El que va començar a forjar-se com un acte més modest, impulsat per ateneus i clubs de la ciutat ràpidament va començar a créixer. Els Jocs havien de durar quatre dies, però pel gran nombre d’adhesions que van rebre, finalment es va preparar una setmana sencera d’activitats: esportives, però també culturals. Sembla mentida que, des de les primeres reunions organitzatives a les que la Clara va assistir a l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, representant el Club Femení d’Esports de Barcelona, s’hagi arribat al punt on s’ha arribat.

Realment moltes coses estan canviant. Si en el temps en el que la seva mare tenia la seva edat algú els hi hagués explicat que les dones no només practicarien esports com la natació, la gimnàstica, l’atletisme, l’esgrima, el tenis, el bàsquet, el patinatge, l’excursionisme o el hoquei; sinó que, a més a més, ho farien crean el seu propi club, les haurien pres per boges. Bé, de fet, molts homes, fins i tot entre els que es consideren molt progressistes, encara no ho veien amb bons ulls. Problema d’ells! Que els bombin! -pensa la Clara. Fer esport és fer salut, tenir cura de si mateixes, una cosa que fins llavors semblava no importar a ningú; i fer esport també és fer-se un lloc a l’espai públic, sortir de les fàbriques i de les llars on les volien recloses.

El club el van crear l’any 1928 tres dones, les germanes Teresa i Josefina Torrens i l’Enriqueta Sèculi, convertint-se en el primer de tot l’estat en ser exclusiu per a dones. A Madrid, havien creat el Lyceum Club Femenino, però mentre que aquest tenia un caràcter més elitista el Club Femení d’Esports era una entitat popular, més assequible per a les dones treballadores. Un mes més tard, les socies ja eren cinc-centes i en quatre mesos ja superaven el miler. En els seus primers anys el club va anar canviant de seu, passant pel carrer de la Llibreteria i pel del Pas de l'Ensenyança, però l’any 1932 van arribar la seva gran oportunitat.

Quan es va construir l’Hotel de la Plaça d’Espanya, per donar servei a l’Exposició Internacional del 29, es va equipar amb unes termes municipals al subsòl, just a la cantonada entre la Gran Via i la Creu Coberta. Uns banys públics amb dutxes que també tenien dues piscines circulars. Unes instal·lacions no molt grans però si força luxoses, construïdes en una lògica d’esdeveniment internacional, malbaratant diners sense pensar gaire en l’ús que allò tindria l’endemà,  i a més a més, just abans d’explotar l’enorme crisi del 29. Amb un manteniment molt costós, un cop va passar l’exposició, les termes es van anar degradant fins a quedar en desús, fins que l’any 1932 el Club Femení d’Esports s’hi va poder instal·lar, adaptant l’espai a la pràctica esportiva.

Interior de les termes l'any 1929. Fons: ANC. Foto: Gabriel Casas i Galobardes

Gràcies a això la Clara, que és veïna d’Hostafrancs, va descobrir el club i, en aquelles piscines, va aprendre a nedar. El lema del club ja deixava clar que l’esport era només un dels elements de l’equació: Feminitat, esport, cultura. Sí, l’esport era important, però no tant una fi com un mitjà per fer més lliures a les dones. Amb aquestes premisses funcionaven cinc comissions: Cultura i educació; Esports; Turisme i excursionisme; Actuació social, propaganda i festes, i Educació física, sanitat i higiene. La Clara es va integrar a Actuació social, propaganda i festes i per això havia acabat implicada a l’acte d’inauguració del jocs.

Ella havia entrat al club l’any 1935 però la trajectòria de la comissió d’Actuació social, propaganda i festes, tot i que breu, en els anys precedents havia sigut intensa. El club havia participat a la campanya pro-amnistia del 1930 i al plebiscit per l’estatut del 1932. A l’agost del 1932 els catalans estaven convocats per votar en un referèndum sobre la creació de l’estatut, però el vot femení, encara no estava reconegut, amb lo qual les dones, per fer sentir la seva veu, van decidir organitzar una recollida de signatures. Les dones van aconseguir més de 400.000 signatures, una barbaritat tenint en compte que el total de la població catalana no arribava als tres milions de persones. La premsa també va ser un camp de batalla important. Dones com l’Enriqueta Sèculi es van fer un fart de publicar articles a diaris com La Nau, La Publicitat o La Rambla, on fins i tot va arribar a tenir una secció: “Dona i Esport”.

La feina de formiguetes de totes aquelles pioneres estava donant els seus resultats i a les Olimpiades Populars de Barcelona la participació femenina havia de ser molt alta, molt superior a la dels Jocs Olímpics oficials a Berlin. Només a la delegació catalana ja participaven més 200 dones. Però no només destacaria per la quantitat, també s’hi havien inscrit esportistes reconegudes internacionalment, com les campiones franceses de salt d’alçada i 800 metres, així com la canadenca Eva Dawes, qui havia guanyat el bronze olímpic de salt d’alçada l’any 1932, a Los Angeles. Tot i que la seva carrera era prometedora un fet la va truncar. I és que després de quedar tercera a les olimpiades va participar a una competició a l’URSS, un fet que va fer que els propis canadencs la deixessin fora. Eva va abandonar les competicions oficials, però per a la cita de Barcelona tornaria a saltar.

També participaria l’egarenca Margot Molers Piña, una esportista tot terreny. No només pel fet que competia a 4 esports tant diversos com: la natació; l’atletisme; l’esquí alpí o l’hoquei herba. Sinó perquè, a més, ho feia al més alt nivell. Tenia campionats i rècords d'Espanya de llançament de disc i de martell, tot i que aquesta no estava reconeguda com a disciplina femenina. I tot això ho feia mentre, en l’hoquei herba, on era la capitana del l'Athletic Club de Madrid, guanyava el campionat tres anys consecutius o es feia amb el campionat espanyol d’equí alpi o aconseguia ser tercera a unes olimpiades d’hivern.

Els pensaments de la Clara poc a poc van quedant ofegats per una remor. Són els milers d’esportistes i folkloristes que estan creuant la porta de Marató per entrar a l’estadi, sota la mirada del aurigues escolpits per Pau Gargallo. Per la tarda s’ha realitzat una multitudinària desfilada per la Rambla dels esportistes participants rera una pancarta on es podia llegir: “Visca l’Olimpiada Popular” i ara han vingut fins a l’estadi per fer l’assaig general per la inauguració que tindrà lloc l’endemà. Mentre la curiosa estampa de folkloristes i esportistes entra a l’estadi la Clara fa un repàs del programa pel dia següent.

Tot ha de començar amb la desfilada d’esportistes i folkloristes que tot just ara estan a punt d’assajar. La presencia d’esportistes és destacada, amb més de 5.000, però el que segurament cridarà més l’atenció és l’acte folklòric que acollirà l’estadi, no en va han de participar 3.000 persones vingudes de totes les colles i tradicions imaginables. La desfilada d’esportistes i folkloristes ha de deixar lloc als parlaments polítics. Han de donar la benvinguda Jaume Miravitlles, com a secretari del Comitè; Josep Antoni Trabal, com a president del Comitè; l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer i finalment el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.

Aquesta part més institucional es clourà amb un grup de 5 cobles acompanyades d’una massa coral, mil persones en total, dirigits pel mestre Morera, que han d’interpretar dos temes: Juny, tema de Juli Garreta i Arboix del 1920, que l’any 1931 va estar a punt d’esdevenir himne nacional de Catalunya, i és que quan la Santa Espina i els Segadors van ser prohibits la gent es va fer seu Juny com a tema de referencia; i per d’altra banda han d’interpretar els Segadors.

L’esport tindrà el seu espai, com no podria ser d’una altra manera tractant-se d’unes olimpiades, amb una cursa de relleus de 20x500 i l'exhibició de 1.000 gimnastes. I de l’esport de nou a les tradicions més nostrades, i és que de l’Alt Camp han vingut els Xiquets de Valls per aixecar castells al bell mig de l’Estadi de Montjuïc, però també han vingut dansaires de Folgueroles per fer els seus tradicionals Ballets. La cerca per trobar elements representatius de tot el territori ha sigut important.

La primera part de l’acte inaugural acabarà amb els parlaments de Ventura i Gassol, com a Comissari del Govern de la Generalitat i la interpretació de la Santa Espina per part de les cobles i la massa coral. Un final apoteòsic que… en realitat només serà el final de la part de tarda. Per la nit, a partir de les 22h, ha de continuar la festa a l’Estadi, que es trobarà il·luminat amb llums de colors i on es realitzarà, tal i com l’anuncien: “la major manifestació folklòrica realitzada mai a Catalunya”. I és que han aconseguit ajuntar a la capital catalana a les colles de cultura popular més destacades de tot el territori, amb algunes tradicions que mai s’havien vist fora dels seus pobles i ciutats d’origen.

La festa de la nit arrencarà, de nou amb els orfeons de Barcelona, actuant conjuntament amb les cinc cobles que ja havien coincidit per la tarda. A la segona part hi haurà balls de bastons i de cercolets; els Xiquets de Valls; moixigangues; nans, capgrossos i gegants. I la darrera part, preveu una autèntica descoberta per als barcelonins i tots els forasters que l’endemà es trobin a la ciutat, ja que han portat la Patum des de Berga fins al bell mig de Montjuïc, amb una veritable festa de foc que de ben segur deixarà als presents embadalits. De fet el passat 25 d’abril les comparses de la Patum ja van ser ben a prop, ja que van ser convidades al III Congrès de Musicologia que va tenir lloc al Poble Espanyol.

Hi serà tot: el ball de maces; amb els dimonis ballant fins a ser derrotats pels àngels; el de turcs i cavallers, com l’anterior una tradició que es remunta al segle XVII on la dansa simula un combat; el dels nans vells i també dels nous, figures que remunten al segle XIX; el de la guita, aquell estrany animal amb cos de mulassa, cua de cavall, coll de girafa i cap de drac que els berguedans coneixen des de fa 310 anys i també el de l’Àliga de Berga, la més solemne de les comparses de la Patum. Aquells dies el seguici festiu de Berga no es troba sol a Barcelona, són molts d’altres els personatges festius que han vingut a la capital, com per exemple el de Vilanova, amb els Gegants, la Mulassa i el Drac.

Quan acaba l’assaig és tard i la Clara està esgotada, no només pel fet de portar tota la tarda fent feina, sinó que també per l’emoció de la jornada que els espera l’endemà. Podria baixar de la muntanya, tampoc trigaria molt fins a Hostafrancs, però en quant una de les companyes li comenta que moltes de les voluntàries han decidit quedar-se a dormir a l’Estadi fins a l’endemà ho té clar, ellà també ho farà. La nit és clara i fa molt bon temps, així que no li fa res si ha de dormir al ras, al contrari, ho troba divertit. No estan soles, hi ha centenars de persones més dormint a l’estadi, són alguns dels atletes que havien arribat a Barcelona per participar de l’Olimpiada. Així entre comentaris sobre com ha de ser l’acte d’inauguració de l’endemà la Clara acaba caient rendida.

Unes hores més tard la Clara desperta del somni sense saber gaire bé que està passant, però en la llunyania creu sentir canonades i un soroll de sirenes.

Per saber-ne més:

BARCEONAUTA, Miquel. Banys públics municipals de la Plaça d'Espanya (1929-1980's). Article publicat al bloc Barcelofilia (27/10/2019)

'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (I). Dutxes i banys per els barris treballadors... Article publicat al bloc  Memòries del Montjuïc... i d'altres fets esportius 

FELIPÓ, Ramon. La darrera Patum republicana. Article publicat a Regio 7 (05/06/2021) 

GÜELL, Xavier.  Les darreres passes de l’antiga Mulassa i l’antic Drac de Vilanova. Article publicat al bloc de l'autor (09/05/2017)

Quan el Drac, la Mulassa i els Gegants de Vilanova no van tornar mai de Barcelona. Article publicat a la web de balls populars de Vilanova.

REAL MERCADAL, Neus. El Club Femení i d'Esports de Barcelona, plataforma d'acció cultural. Edicions de l'Abadia de Montserrat (1998)

Sobre el capítol 7

Sense saber molt sobre l’Olimpiada Popular, un esdeveniment que no es va arribar a celebrar i que després va ser esborrat, però tenint el bagatge d’unes quantes Olimpiades oficials consumides per televisió des del sofà de casa, ens podriem crear un prejudici del que podria haver estat l’Olimpiada Popular. Però a mesura que vas llegint coses aquest prejudici se’t va desmuntant. Per exemple, quan descobreixes que la presència de persones vinculades a colles de cultura popular era pràcticament la mateixa que la d’esportistes, te n’adones que aquesta era una olimpiada totalment diferent que les oficials.

De la mateixa manera que es van fer grans esforços en aconseguir que hi haguessin representacions de molts territoris, també se’n van dedicar molts a aconseguir que Barcelona acollís elements de cultura popular, tant dels llocs més diversos del territori català, com de la resta del món. Tal i com el folklorista Aureli Capmany Farrés va escriure a La Rambla, en un article titulat “El Folklore i l’Olimpíada Popular”, aquesta permetria: “comprendre i estimar, tant als naturals com als estrangers,” el patrimoni tradicional de casa nostra.

L’Estadi de Montjuïc havia d'acollir el seguici de la Patum, fora de Berga, així com la trobada entre besties de foc de tot el país, danses d’arreu i castellers i moixigangers, fets culturals que  ara estem molt acostumats a trobar a qualsevol festa major del territori però que en aquells moments era estrany poder gaudir fora de les comarques d’on eren tradicions originàries. Malauradament, el que havia de ser la gran festa de la cultura popular catalana, per culpa del feixisme, va significar el final per a algunes d’aquestes figures, com per exemple l’antiga Mulassa i l’antic Drac de Vilanova.

Presents a Barcelona durant el 19 de juliol, el Drac i la Mulassa vilanovines, ja no van tornar mai més a la capital del Garraf. Amb l’esclat de la guerra les figures ja no van tornar a Vilanova i van restar a Barcelona, on a mitjans del 1937 se’ls va perdre la pista. La darrera actuació de les dues figures va ser el diumenge 25 de juliol de 1937 a Montjuïc, entre els palaus 1 i 2, al festival de cloenda de la primera Setmana d’Ajut Català, una organització femenina vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya, que intentava recaptar fons per als combatents al front. Els Nans i Cavallets d’Olot i la Cucafera i Cucafera de Tortosa van ser algunes de les darreres bèsties amb que van compartir balls.

La trista desaparició del bestiari festiu de Vilanova no deixa de ser una representació gràfica del que el feixisme havia reservat al conjunt de la cultura catalana, fer-la fonedissa. Així, per exemple, la majoria dels gegants que van sobreviure al conflicte van ser ser resignificats com a representacions dels Reis Catòlics, Isabel i Ferran, convertits en símbol del nacionalcatolicisme i de la sacrosanta unitat d’Espanya.

Realment, poques hores abans que la ciutat es transformes de dalt abaix, molts dels voluntaris i voluntàries que estaven implicats en l’organització de l’Olimpiada Popular, així com molts dels atletes estrangers que no tenien altre lloc on dormir, van participar de l’assaig general de l’acte d’inauguració i, com es va allargar, van acabar fent nit a l’Estadi de Montjuïc.

La guerra sota la sorra (6)

 

Membres del Clairon Cycling Club abans de sortir cap a Barcelona l'any 1936.

Montpeller, Occitània, 18 de juliol de 1936

El sol del migdia comença a apretar amb força quan Nat atura la seva bicicleta. La suor, des de les espatlles, circula espinada avall com si fos el flux del riu Erau. En Nat i els seus companys: en Sam i l’Alex que el segueixen uns metres enrere, han recorregut amb la bicicleta força més dels 148 quilòmetres que l’Erau fa entre les muntanyes de les Cévennes i la costa mediterrània, a tocar d’Agde. Han matinat molt per evitar les hores en que el sol és implacable i poder fer quilòmetres per arribar a Montpeller, a tocar del mar. De fet en la seva travessa en bicicleta la Mediterrània es va fer present moltes etapes abans d’arribar a veure el mar. Es va fer present quan els conreus d’olivera i vinya oliveres ho van anar ocupant tot.

Quin millor entrenament per les Olimpíades Populars de Barcelona que córrer pels camins d’aquelles terres occitanes creuant la garriga… Per a uns treballadors tèxtils anglesos del East End londinenc, com ells, trobar-se allà és un privilegi. Fins aquella jornada res a veure amb els fums de les fàbriques de Londres, ni amb el clima plujós… En els propers 30 quilòmetres, quan entrin a Montpeller però, tot canviarà, ja que aquesta és una ciutat amb un cinturó industrial important, i això ja és tota una altra cosa. Tot i això, aturats allà sobre les arcades del Pont del Diable, que fa més de mil anys que creua la gorja de l’Erau, després de fer quilòmetres i quilòmetres en bicicleta sota el sol i amb aquella humitat arrapada a la pell, com a mínim sentir la flaira de la Mediterrània ja és tota una compensació.

En Nat es treu la cambra que, com és costum, molts ciclistes porten al coll. Quantes històries ha viscut aquell pont? Quantes tropes deu haver vist creuar? Quanta gent fugint d’alguna cosa? En Nat, en Sam i l’Alex però no estan fugint, bé, o potser sí, però fugen de la monotonia, de l’explotació de les fàbriques i del no fer res per canviar les coses… “Barcelona, la ciutat de les barricades”, tal i com l’havia definit Engels, a ells que són militants del Partit Comunista de la Gran Bretanya, se’ls dibuixa com un objectiu, tot un símbol. I més quan la ciutat ha decidit muntar unes olimpiades populars per fer la contra a les olimpiades de Berlin, que els nazis han decidit convertir en una eïna de propaganda. Per ell, que és jueu i fill de migrants que fugien dels progroms tsaristes a Lituania, és doblement important.

Aquella no és la primera gran aventura de Nat. Enviat pel Partit Comunista, uns anys enrere, havia sortit del seu Stepney natal, un barri de Londres, per recórrer Amèrica llatina fent propaganda comunista i, sense voler-ho… posant-se en problemes. Per les seves activitats el van expulsar de Chile l’any 1927, quan tan sols tenia 19 anys; d’allà va passar a l’Argentina, on va ser empresonat i d’Argentina a l’Uruguay on ho va ser de nou. La seva activitat a Amèrica, i totes aquelles detencions, el van acabar convertint en una figura popular a Londres, així que quan va tornar al seu barri, Stepney, ho va fer com un autèntic heroi de la classe obrera.

Ja retornat, Nat Cohen es va implicar, jugant-se la pell, en aturar el creixement del feixisme a casa seva. Oswald Mosley, antic polític laborista, havia anat derivant cap a postures d’extrema dreta, arribant a fundar l’any 1932 la Unió Britànica de Feixistes, un partit que copiava el feixisme italià i que, com aquell, plantejava postures nacionalistes, proteccionistes i fortament antisemites. Els membres del partit, coneguts com els camises negres, en més d’una ocasió se les van haver de veure amb els comunistes dels barris obrers, com el propi Cohen, qui es sentia apel·lat a la lluita doblement, com a fill de la classe obrera i com a jueu. Cada cop que els feixistes anglesos organitzaven marxes per l’East End per provocar, els obrers antifeixistes s’encarregaven de fer-los fora i que les seves banderes amb el símbol The Flash and Circle, un llamp blanc creuant un cercle blau que anava superposat sobre un fons vermell, o com els antifeixistes l’anomenaven enfotent-se… the Flash in the Pan no poguessin onejar als seus barris.

El feixisme s’estava estenent com una taca d’oli per tota Europa i calia aturar-lo; combatent-lo allà on fos, indistintament del nom que se li dones a cada territori. El 1936 havia de ser any olímpic i Barcelona, després d’haver estrenat l’estadi a Montjuïc el 1929 durant l’Exposició Internacional, partia com una de les ciutat preferides per acollir l’esdeveniment. Semblava tan clar que Barcelona era la ciutat predilecta que, fins i tot, les sessions per escollir la nova seu, van tenir lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona entre el 25 i el 26 d’abril del 1931. Els membres del Comitè Olímpic Internacional van votar i els seus vots es van enviar a Lausana on el resultat es faria públic el 13 de maig. Berlin també participava, però el fet que després de les sancions per la Primera Guerra Mundial, Alemanya no fos acceptada de nou al moviment olímpic fins al 1928, aparentment no la feia la primera opció.

Però la Barcelona de l’abril de 1931 era una ciutat que vivia un esclat republicà. Així que molts dels membres del COI no van arribar a assistir a la Ciutat Comtal i van acabar votant per correu. El COI era format per aristòcrates, sense anar més lluny, el representant espanyol, Santiago Güell i López baró de Güell, era fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi i net de Joan Güell i Ferrer i d’Antonio López i López, marqués de Comillas; dues de les principals fortunes de l’estat, forjades a la Cuba de l’esclavitud i dos títols aristocràtics entregats per Alfons XIII i Alfons XII respectivament. Potser els aristòcrates es van espantar per la Barcelona republicana, o potser més aviat van decidir castigar-la i, finalment, la ciutat escollida va ser Berlín.

Sí, al maig del 1931 a Alemanya encara es trobava la República de Weimar, amb Paul von Hindenburg al càrrec de president i Heinrich Brüning en el de canciller, però el país es trobava enmig d’una terrible crisi econòmica i social. De debò això no va fer dubtar als aristòcrates? El 30 de gener de 1933 Hindenburg nomenava a Hitler canciller, entregant l’estat alemany al nacionalsocialisme i convertint les Olimpiades de Berlin en una operació de propaganda de les seves virtuts. Als aristòcrates del COI els hi podia molestar la Barcelona republicana però amb el Berlin nazionalsocialista no hi va haver cap problema.

Per això quan a Barcelona es va plantejar una alternativa popular i antifeixista a l’olimpiada de Berlín la proposta va tindre les simpaties de molts sectors i col·lectius d’arreu del món. Un d’aquests va ser el Clarion Cycling Club, un club ciclista que, realment, sí que era més que un club, el seu lema ho deixava clar: “Pedalar per la salut, la camaraderia i la consciència social.” Nascut a finals del segle XIX el club tenia la bicicleta com una excusa per generar espais de sociabilitat obrera, educació política i militància. Així, més que competir, organitzaven sortides en bicicleta, fins i tot tours internacionals; debats o actes polítics. Per a obrers tèxtils com Nat Cohen i els seus companys la bicicleta els permetia fugir de la ciutat industrial, fer esport, autoorganitzar-se…

Per tot això aquell petit grup d’amics: antifeixistes, comunistes, jueus i ciclistes havien decidit creuar França a cop de pedal per participar a l’Olimpiada Popular de Barcelona representant el Clarion Cycling Club. Per a la gent del club l’esport popular era una alternativa a l’esport burgès que tenia un component elitista i nacionalista i que, a més, era enormement masculinitzat. Apostar per l’esport popular era facilitar la creació de xarxes de suport mutu; tenir espais lliures del control patronal, que a l’interior de les fàbriques era ofegant i, tot això, facilitant la creació d’una identitat col·lectiva de classe. I és que l’Olimpiada Popular no era per res un esdeveniment menor, hi havien de participar més de 6.000 esportistes de 22 països, molts més que a les anteriors olimpiades oficials.

Quan els tres amics s’aturen al bell mig de l’arcada del pont fan un glop d’aigua i peten una mica la xerrada, comentant els darrers quilòmetres. Montpeller està allà mateix, en uns quants quilòmetres, després de vorejar la mina de bauxita del Lac de la boissière, amb les seves característiques terres vermelloses i l’anar i venir de combois per transportar-ne la bauxita a les fàbriques d'alumini, només els quedaria una hora i mitja per plantear-se a ple centre de Montpeller.

Arrenquen de nou i en Nat no pot parar de pensar en el que hauran de viure els propers dies a Barcelona. L’espectacle a la ciutat ha de ser una autèntica reafirmació de classe, amb milers de persones humils, treballadors i treballadores que, pels seus propis mitjans, s’han desplaçat centenars de quilòmetres pels seus propis mitjans, alguns dels quals, com ells mateixos, amb la seva pròpia energia, pedalant per creuar tota França i plantar-se a Barcelona a l’ombra de l’escultura dels aurigues de l’Estadi Olímpic. Ser-hi ja era una victòria, una de col·lectiva.

Amb aquesta motivació l’esforç final es fa sense que notin els cruiximents a les cames i, quan arriben al centre de la ciutat i, per fi, paren a la terrassa d’un cafè descobreixen que la noticia els està esperant. A la barra; de taula a taula; als passadissos no es parla de cap altra cosa. Per la tarda del dia anterior alguns generals de l’exèrcit espanyol es van aixecar a Melilla. Les informacions són confuses ja que sembla que es barregi el que és real amb els rumors, però diuen que al llarg del matí a algunes de les ciutats de la península es segueixen produint cops: Pamplona, Sevilla…

Els tres joves anglesos pregunten per Barcelona, la seva destinació, però pel que es comenta a la capital catalana, tot i viure una situació tensa, de moment encara no hi ha hagut cap intent de cop. Què fer? De Barcelona encara els separen 400 quilòmetres i ells ja porten una llarga jornada ja, però d’altra banda… Potser el moment clau és ara. Pregunten a la gent de la cafeteria i acaben arribant a la conclusió que, si no perden gaire el temps i retallen la ruta prevista, podrien arribar a Perpinyà en menys de 10 hores, just per fer nit. Sense discutir gaire ho tenen clar. Demanen uns cafés i una mica d’esmorzar i, mentre endrapen amb ànsia, discuteixen sobre els camins que han de seguir per arribar el més ràpid possible.

Carreguen aigua i, abans que hagi passat ni una hora des de que s’han aturat a la cafeteria, ja tornen a trobar-se en ruta. Arriben a la ciutat occitana de Seta; segueixen la llarguissima platja de la Balena; passen pel poble d’Agde, on s’acomiaden de l’Erau i tornen a prendre distàncies amb el mar; arriben a Besiers, on creuen el riu Orb per l’espectacular pont del Canal i s’encaminen cap a Narbona, on arriben cap a les 18h. Porten tot el dia sobre la bicicleta, així que, tot i que els cor els diu que han de seguir, fan cas al cap i s’aturen a sopar alguna cosa ràpid. Dues hores més tard, després de passar per un paratges naturals espectaculars, arriben a Salses, on entren a terres catalanes. I des d’allà ja directes Perpinyà on, quan arriben, ja fosqueja. Les notícies de Barcelona segueixen explicant que la ciutat viu a l'expectativa del que pugui passar. El dia que els espera serà llarg, així que els tres companys decideixen buscar un lloc on dormir. Com serà el dia de demà? Arribaran a un país que lluitarà contra el feixisme? S’haurà imposat una revolució social? O simplement seguirà tot en una calma tensa?

Per saber-ne més:

JACOBS, Joe. Out of the Ghetto: My Youth in the East End : Communism and Fascism, 1913-1939 (1978)

PEREDA, Marcos. Ciclistas británicos en la Guerra Civil: la historia del Clarion Cycling Club. Article publicat a Contexto y Acción. (03/04/2020)

 

Sobre el capítol 6

Les històries personals que hi ha darrera un episodi col·lectiu com fou la Guerra Civil han fet que, al llarg d’aquest seguit de relats, en més d’una ocasió, l’aparició d’un personatge aparentment secundari per a la trama, com si d’una sèrie televisiva es tractés, acabi reclamant el seu propi spin off. Així, a mesura que he pogut anar llegint sobre aquestes històries, he vist com aquests personatges han acabat apropiant-se de capítols que ni tan sols estaven previstos. Un d’aquests secundaris rebels és Nathan Cohen, un dels tres anglesos del East end londinenc; jueus i comunistes que, en representació del Clairon Cycling Club, van creuar França en bicicleta per arribar a la Barcelona olímpica. Només això ja seria una història interessant per explicar, però és que, d’aquells tres amics del club dos van acabar molt implicats en el conflicte armat que va canviar radicalment les seves vides.

Coneixent algunes dades del personatge original no és d’estranyar que el fictici també sigui rebel i reclami els seus propis drets. Nathan Cohen, o Nat, com li abreujaven, va lluitar contra el feixisme i per la causa comunista per tot el món, des de la seva Anglaterra natal, on ja s’havia destacat expulsant als feixistes anglesos que pretenien marxar pels barris obrers; al continent americà, on va ser represaliat a tots els països per on va anar passant; a Mallorca, on va combatre a l’operació del capità Bayo o al front d’Aragó.

El recorregut que deurien seguir els tres anglesos per França, així com les dates, són una especulació, ja que, després de buscar força, només he trobat que van creuar França per dirigir-se a Barcelona i que, quan van enterar-se de l’alçament feixista van canviar la seva ruta per anar-hi directament a implicar-se en la lluita. No em faig spoiler a mi mateix però si que us diré que aquests personatges tornaran a sortir més endavant, donant pas a una dona sobre la qual volia escriure.

Fer cas als personatges i deixar-te guiar per ells té les seves compensacions, com el fet de descobrir temes que desconeixies, com per exemple el Clairon Cycling Club, un club real que no només va existir, sino que encara segueix actiu. Fundat el 1894 a Anglaterra, el club va agafar el seu nom del setmanari socialista Clairon, que havia sigut fundat pel periodista Robert Blatchford. L’existència de clubs com el Clairon ens parla de la importància de l’esport popular i de com aquest presentava una alternativa radicalment oposada a l’esport burgés. Si l’esport burgés tenia un component fonamental exhibicionista, d’ostentació i competitiu; el popular buscaba la creació d’espais de socialització i, en gran mesura, una purificació de la societat industrial. No era tan important la competició en si com la pràctica de l’esport. Per això obrers de clubs com el Clairon recorrien Europa en bicicleta, i per això, en un temps rècord l’organització d’una olimpiada popular a Barcelona, va aconseguir mobilitzar a 6.000 esportistes d’arreu del món en un temps rècord, una xifra més gran que la majoria de les anteriors olimpiades.

La guerra sota la sorra (5)

Seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 10 de juliol de 1936

Cartell de l'Olimpiada Popular de Barcelona

En Cervera aguanta l’auricular del telèfon a la seva mà dreta, amb cara de circumstàncies i sense obrir boca. Alguns dels presents esperen, conscients per l’expressió de’n Josep Cervera, de la transcendència de la trucada; d’altres s’han despistat amb el modern telèfon de disc que permet sentir la trucada i parlar amb el mateix aparell, i és que la modernitat del Sempre Avant sovint també es reflecteix en aquests petits detalls. Però quan penja el telèfon desperta fins i tot a aquells que estaven badant. Si el cop no ha aconseguit cridar l’atenció ho aconsegueixen les seves paraules.

-França no participarà del boicot…

La noticia cau com un gerro d’aigua freda a la sala de reunions del Sempre Avant, on s’ha citat el grup local del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular.

-Ens ho acaba de comunicar en Trabal, el del CADCI… Tot i la intenció del secretari d’estat d’esport francès, Léo Grange, sembla ser que la dreta francesa va votar ahir en contra -a la sala es llença algun renec del qual gairebé només s'entén “gavatxos”- però el pitjor no és això… el pitjor és que tota l’esquerra, tret de Pierre Mendès France, un diputat del Partit Radical-Socialista, s’ha abstingut. No volen trencar els compromisos contrets en l’època del govern de Laval.

De cop molts dels presents senten un desencís envers el Front Popular Francès. Si no tenen ni la força per fer un boicot a un esdeveniment esportiu manipulat pel nazisme… quina oposició els podran fer?

-Però… -per un moment l’esperança torna- França ha confirmat que finançarà l’Olimpiada Popular amb 600.000 pessetes.

En un segon es passa del desànim a l’eufòria. 600.000 pessetes és una quantitat molt destacable. Allò supera les 400.000 pessetes que aporta el govern espanyol i les 100.000 que aporta la Generalitat. Tots els presents saben que allò és una compensació, una mena de solució salomònica però, en qualsevol cas, França serà qui sostindrà econòmicament l’Olimpiada Popular.

Després de comentar la notícia, els presents es centren en les tasques pendents. Es troben a 9 dies de la inauguració de l'Olimpíada Popular de Barcelona i els propers dies seran clau per al seu éxit. Centenars d’esportistes estan arribant a la ciutat provinents de mig món i caldran molts voluntaris per tal que tot funcioni. El 18 de juliol ja es preveu una desfilada multitudinària dels atletes que han de participar als Jocs Olímpics, calculen que seran al voltant dels 6.000. De fet Barcelona ja vull d’activitat, en pocs dies han arribat a la ciutat al voltant de 20.000 visitants.

La Clara, una noia jove d’Hostafrancs que ve en representació del Club Femení d’Esports es sent encuriosida per la inauguració de l’acte. La veritat és que cap dels presents recorda haver vist alguna cosa similar a la ciutat. Segurament ni els folkloristes més reputats hauran vist tots aquells balls i tradicions, bèsties de foc, gegants, capgrossos i d’altres figures que s’han de donar cita durant l’acte d’inauguració, on l’esport només és la meitat de l’acte. Així que quan demanen persones voluntàries per fer un cop de mà no té cap dubte i s’hi apunta. Es veu que, abans del 19, que és quan s’ha de realitzar la inauguració, el dia abans faran un assaig general quasi al complet de la mateixa. Així que hi haurà d’anar dues vegades. Alguns dels socis del Sempre Avant acorden participar també com a voluntaris i comencen a parlar sobre la possibilitat de trobar-se el 19 a la cantonada de Riego amb la Carretera per anar tots junts cap a l’Estadi. Com la Clara és d’Hostafrancs no li va gens bé tornar enrrera, així que els diu que, si de cas, ja es trobaran a l’estadi.

A continuació fan un repàs d’algunes de les principals seus per poder revisar on farà falta gent. La seu de l’atletisme tots la tenen clara, l’Estadi de Montjuïc, tot i que la Foixarda també servirà per a la disciplina; el futbol, que ha atret a equips de molts orígens, tindrà eliminatòries repartides per tota la ciutat a camps com el de l’Europa, el del Sants, el del Sant Andreu, el del Jupiter, l’Estadi de Montjuïc, Sarrià o Les Corts, on està previst que es disputin les semifinals i la final. Entre els presents alguns fan befa del que deuen pensar els feixistes de la Peña Ibèrica, cantera del Sindicat Lliure, sobre que es juguin partits al camp de l’Espanyol; d’altres diuen que si juguen al camp del Júpiter millor que no xutin molt fort les pilotes que potser exploten. Qui més qui menys ha sentit a dir que l’estadi del Júpiter s’ha fet servir com a magatzem d’armes per alguns grups d’afinitat anarquistes.

El rugbi també es disputarà al camp del Júpiter, al de Les Corts, a Montjuïc i tindrà la final a Sarrià; el beisbol a la Foixarda; el bàsquet al Palau de la Metal·lúrgia; el tennis al Laietà Sport Club, al Club Tennis Barcelona i a pistes annexes a la Foixarda; la gimnàstica a Montjuïc; la natació a Piscines i Esports, a Sarrià, i a la Piscina Municipal de Montjuïc, que disposa d’una pileta de 50 metres que va ser inaugurada el 1929 en el context de l’Exposició Internacional i el waterpolo a la Piscina de l’Escullera, del Club Natació Barcelona, una espectacular piscina d’estil art déco, obra de l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas, que quan es va inaugurar l’any 1924, amb la intenció de millorar el rendiment dels nedadors barcelonins, va ser la primera piscina de l’estat coberta i amb l’aigua climatitzada.

De ben segur que la final de la boxa serà un dels grans esdeveniments que generarà més expectació, ja que en aquells anys a Barcelona hi ha una autèntica febre. Segur que els cops ressonaran amb força a les Arenes, que l’acollirà, després dels combats previs al Gran Price, un dels escenaris clàssicss de les vetllades de boxa a Barcelona. Per a molts pensar en les Arenes és pensar la veu atronadora del Noi del Sucre durant l’assemblea en la que es va donar per finalitzada la Vaga de la Canadenca. A l’Iris Park, al carrer de València, es realitzarà el torneig de consolació de boxa. Aquesta sala ja acull combats de forma habitual, els dimarts i els dijous, quan es munta el ring sobre el que de normal és una pista de patinatge. La final de lluita també tindrà lloc a les Arenes, però en aquest cas les preliminiars es realitzaran al Poble Espanyol.

La pilota basca es disputarà al Frontó Principal Palace, l’equipament que es troba a la segona planta del Teatre Principal, al final de la Rambla. Des de finals del segle XIX havien anat arribant pelotaris a Barcelona per participar en exhibicions, en un moment en que, entre la burgesia es popularitzava gairebé esport nou. La pilota basca tenia una llarga tradició a Barcelona, però no tant com la dels escacs, que des del segle XIII van tenir a Barcelona com un dels punts d’irradiació. La competició d’escacs es realitzarà al Palau de la Metal·lúrgia, un dels palaus de l’Exposició Internacional del 29. De fet aquest pavelló té un pes fonamental a l’Olimpiada Popular ja que, a banda d’acollir d’altres competicions, com la de ping-pong, també s’hi troba la secretaria.

Però no només acolliran actes pistes esportives arreu de la ciutat, d’alguna forma la pròpia ciutat esdevindrà un escenari esportiu. Al port es celebraran les competicions de rem i de caiac, tal i com ja havia passat durant els Campionats Europeus de Rem l’any 1922; l’Aeròdrom de la Generalitat, al Prat, acollirà la competició de vol a vela; la plaça d’Espanya serà punt de sortida de proves d’atletisme i ciclisme i també hi haurà curses en bicicleta al Parc de la Ciutadella. La pista del Parc d’atraccions Maricel també acollirà competicions.

En aquest punt els que intervenen són els companys de la Unió Esportiva de Sants, de la secció ciclista. Pel que expliquen en aquells moments un grup de ciclistes anglesos estan creuant França en bicicleta amb la idea de participar a l’Olimpiada Popular. També hi haurà curses atlètiques amb sortida de la plaça d’Espanya i el Parc de la Ciutadella acollirà una competició. Des dels anys 20 el parc havia esdevingut un espai clàssic en la realització de campionats ciclistes.Moltes de les presents recorden perfectament aquell 27 de novembre de 1932 quan l’Sport Ciclista Català va organitzar la primera “cursa ciclista per a senyoretes” de l’estat. La recta davant del Castell dels Tres Dragons, el restaurant projectat per Lluís Domènech i Montaner per Exposició Universal de 1888, s’apinyava de gent per veure les proves: una de nenes fins als 12 anys; una de nens fins als 9 i, la de les dones. Les 12 dones participants van competir en un recorregut de 8 voltes en un circuit de 1.850 metres. Una prova guanyada per l’Antònia Yáñez, del Club Ciclista de Gràcia. Quan va arribar a la meta l’allau de gent sobre la guanyadora va ser tal que fins i tot se li va fer malbé la seva bicicleta i li van haver de deixar una amb que no havia competit per poder fer la foto.
Entre el moviment obrer el ciclisme genera autèntiques passions. Figures com Mariano Cañardo Lacasta, el ciclista barceloní d’origen navarrés, són ídols. No és per menys, en els darrers temps ha guanyat 7 Voltes ciclistes a Catalunya, pràcticament de forma consecutiva. És una figura popular, gràcies també, a haver esdevingut habitual a les vinyetes satíriques de revistes esportives com Xut. Els membres de la Unió Esportiva de Sants, entitat que des de fa uns anys organitza la Volta Ciclista a Catalunya, el coneixent bé. Cañardo és tan popular que, fins i tot, el seu cognom ha esdevigat un adjectiu per definir alguna cosa molt ràpida.

Tal és la passió per aquest esport que en uns quants dies arribaran a Barcelona els companys ciclistes anglesos del Clarion Cycling Club, que estan creuant França en bicicleta. Els membres de la secció ciclista de la Unió Esportiva de Sants i els del Centre Ciclista Santsenc han estat en contacte amb ells i en quant arribin han quedat en que els faran un cop de mà per ubicar-se. Quina llàstima que quatre anys enrere enderroquessin el Velòdrom de Sants al carrer Rolanda, a tocar de Can Mantega, haurien pogut tenir un escenari olímpic sense haver de sortir del barri. L’assemblea prossegueix amb d’altres punts, cada cop més precisos, petits detalls que mostren quin és el nivell d'organització i, a la vegada, que la data s’acosta.

Per saber-ne més:

AISA, Ferran. El Far: cultura i revolució. Comité Català Pro Esports populars, article al bloc Vaixell Blanc. (18/06/2012)

BERNAL, Mauricio. En el nom de la Mare, article a El Periòdico de Catalunya (10/11/2016)

GILABERT, Javier.  El Parc de la Ciutadella (Barcelona) acollí la primera cursa ciclista femenina a Espanya, article al bloc Tour de Gila (09/03/2021)

GIRALT ANALES, Agustí. L'esport popular a Sants, article al bloc Memòria de Sants (02/02/2010)

PERNAS, Juli.  L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1933-1935, article al bloc de la Fundació Barcelona Olímpica i del Centre d’Estudis Olímpics i de l'Esport Joan Antoni Samaranch (21/12/2026)

MARTÍNEZ HERRADA, David. Cent anys de la primera piscina de Barcelona, article al bloc Històries de Barcelona (16/04/2021)

SANTACANA, C; PUJADAS, X. : L'altra olimpiada, Barcelona ' 36. Badalona: Llibres de l'Índex. (1990)

VALENZUELA, Emilio. C.E. Jupiter, el balón como arma, article al portal Panenka (21/04/2023) 

El movimiento para boicotear las Olimpíadas de Berlín de 1936, article publicat a l'Enciclopedia del Holocausto 

Dossier de premsa de l'Homenatge a l'Olimpiada Popular de Barcelona 1936 

L’Olimpíada Popular, l’esport fent front al feixisme, article al portal La Realitat.

La Olimpiada Popular, rebeldía obrera contra los fascismos, podcast de Documentos de Rádio Nacional de España

Sobre els capítols 4 i 5

Tal i com s’anirà desenvolupant als diversos capítols que tracten la subtrama de l’Olimpiada Popular, la participació santsenca a la seva organització va ser fonamental. Algunes entitats hi van tenir un pes fonamental, com l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, però també santsencs i santsenques, així com escenaris dels nostres barris, com les Pistes de la Bordeta. Per això vaig creure interessant ubicar una de les reunions organitzatives a un espai com la seu del Sempre Avant. Es tracta d’una especulació però que podria tenir força verosimilitud si tenim en compte tots els precedents.

En qualsevol cas aquesta reunió podia servir com a excusa per explicar alguns dels temes organitzatius de l’Olimpiada Popular, com per exemple el seu finançament o les diverses seus, així com per també posar de relleu la participació de Sants als Jocs. Tot i això, per ser fidel a la realitat cal fer alguns advertiments. Algunes de les informacions són reconstruccions, ja que, malauradament, tot i que he pogut anar llegint molta documentació d’època com programes que recullen els diversos actes previstos, que recordem no van arribar a tenir lloc, en alguns casos les referències a premsa són més genèriques.

Un exemple serien els camps de fútbol que havien d’acollir partits. Si bé està molt documentat que es jugarien partits a camps com el del Jupiter, o el del Martinenc, Sarrià, Montjuïc, Les Corts, on estava previst que es disputés la final, a banda d’aquests es troben referències de l’estil “i a d’altres camps de la ciutat”. Quins eren aquests camps? És probable que es pugui trobar en algun lloc un llistat complet, però en qualsevol cas jo, després de fer cerca, no he aconseguit treure’n l’entrallat. Sent equips històrics i amb força vinculació dels barris al moviment obrer, és força probables que els camps de l’Europa, del sant Andreu i del Sants també hi fossin presents. De fet si que sabem que camps com el del Sants, just després dels combats per aixafar el cop a la ciutat, un cop ja suspesa l’Olimpiada Popular, van acollir partits benèfics amb alguns dels equips vinguts a Barcelona pels Jocs, com per exemple entre el Sants i una Selecció d’obrers aragonesos 

Un fet similar passava amb el tennis. Veure quines pistes estaven en funcionament l’any 36 permet especular, amb poc risc d’equivocar-se, però en qualsevol cas arriscant-se. Així les pistes del Laietà Sport Club, al carrer de Villarroel, les del Club Tennis Barcelona, a Pedralbes o bé les pistes de Montjuïc són especulacions, però amb una base sòlida. El mateix passa amb la natació i el waterpolo. Podria ser que les seus fossin d’altres, però realment en aquells anys no hi havia tantes piscines en bones condicions per acollir una Olimpiada, així doncs segur que hi ha molts números que aquestes hi fossin. D’esports com el ping-pong he trobat molt poques referències, així que la disputa al Palau de la Metal·lúrgia és una especulació

En qualsevol cas, més enllà de que les seus fossin unes o unes altres, el capítol també vol servir com excusa per fer un recorregut per alguns dels escenaris de l’esport a la Barcelona dels anys 30.

Passejades - Festa Major de Sants 2026

Un any més, des de Memòria en Moviment, en col·laboració amb d'altres projectes hem impulsat un cicle de passejades en motiu de la Festa Major de Sants. Us compartim tota la informació.

Passejada de Memòria en Moviment. Fons: El3.cat

Passejada de la Lleialtat Santsenca

La festa major de Sants

La Festa Major és un dels grans moments del nostre poble -els veïns i les veïnes prenen els carrers per omplir-los de cultura; un esdeveniment cohesionador que remunta molts anys enrere.

Recorrerem els carrers descobrint antics espais de la festa major i parlarem sobre els guarniments i moltes altres tradicions.

Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia a la web de la Lleialtat

Punt de sortida: La Lleialtat Santsenca

Dissabte 22 d'agost a les 18h

 

Passejades del Districte

Sants, un poble a les portes de Barcelona

Amb aquesta ruta farem un cop d’ull a la història de Sants, des dels seus orígens medievals com a petit poble als afores de Barcelona, fins a l’actualitat, descobrint moments tan importants com la revolució industrial. Passejarem per alguns dels principals punts patrimonials de Sants.

Inscripció: Són gratuïtes però cal inscripció prèvia als formularis. Aforament màxim 25 persones.

Punt de sortida: Seu del Districte de Sants-Montjuïc

Dimecres 26 a les 18h

Dijous 27 a les 18h, visita amb Llengua de Signes Catalana

Divendres 29 a les 18h

 

Passejada del Carrer de Papin

L'esport popular a Sants

Vine a descobrir la història de l'esport popular a Sants. Descobrirem els antics camps d'esport i alguns dels principals clubs que han marcat la seva història. També descobrirem la vinculació de Sants i les seves entitats amb l'Olimpiada Popular

Inscripció: Gratuïta, amb inscripció prèvia al formulari.

Punt de sortida: Carrer Papin, cantonada amb Miquel Àngel.

Dijous 27 a les 11'30h