Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 6 de juliol de 1935
 |
Seu de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 1933. Fons: AMBS-UEC |
Dos anys poden semblar molt pocs, però quan hi ha un grapat de gent treballant amb passió poden ser molt productius. L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant n’és un gran exemple. L’Adela Roig, com a socia del Sempre Avant, cada cop n’està més convençuda.
Les persones poden ser fonamentals, com Zacaries Oliveres, el mestre del Colegio Español del carrer Miracle, que l’any 1928, amb deu dels seus alumnes, va promoure la creació de l’Agrupació Excursionista Sempre Avant, iniciativa que seria precursora de l’ateneu. Però per poder arrencar projectes també són molt importants els espais. La recent creada agrupació va haver de voltar per diversos locals com a rellogats, passant primer per la seu de la Societat Coral la Floresta, al carrer dels Jocs Florals i, posteriorment, pel Foment Republicà de Sants, al carrer de Cros. Però el nombre de socis anava creixent i allò es feia insostenible. Aquella entitat, tot i el nom, ja des de l’inici va anar molt més enllà de dedicar-se a l'excursionisme, ja que va començar a muntar una biblioteca, a fer cursets, conferències… De manera que finalment, l’any 1933, es van decidir a crear un ateneu propi.
I és que, de vegades, l’espai, no és només que sigui important, si no que és qui genera les oportunitats. Conscient d’això Oliveres va invertir els seus estalvis en el projecte i gràcies a això es van poder instal·lar al segon pis del número 2 del carrer de Riego, just a la cantonada de la Carretera de Sants. Trobar-se a l’edifici de La Reforma, no només els va permetre reconvertir-se en ateneu, si no que els va oferir moltes oportunitats. Disposar d’un gimnàs a la segona planta, amb barres i cordes, per exemple, va facilitar que moltes veïnes i veïns, s’apuntessin a la Secció de Cultura Física; o haver arrencat una biblioteca, la més important del barri en aquells moments, va fer possible que la gent es pogués seguir formant, donant resposta a les seves inquietuds. Com recullen els principis del Sempre Avant: El dret de tots a una societat millor, moralment i material, i el deure de tots de contribuir amb l’esforç de cada dia, de cada hora i de cada minut, a preparar la vinguda d’aquest nou món.
 |
Programa de la inauguració de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 1933 Fons: AMDS |
Per emprendre aquesta tasca titànica el Sempre Avant es va organitzar en un seguit de seccions: Biblioteca, Cultura Física, Excursionisme, Estudis Econòmics, Polítics i Socials, Fotogràfica, Literatura i Belles Arts i Música; cadascuna de les quals va començar a muntar els seus propis projectes i promoure iniciatives. Convençuts pacifistes, els membres del Sempre Avant, per exemple, va decidir adherir-se al Comitè Català contra la Guerra i el Feixisme. L’Adela no oblidarà aquell dia que li va tocar presentar les conferències de l’Àngela Graupera i Gil, l’Elisa Úriz Pi i la Lina Ódena Garcia, quines dones!
En l’àmbit esportiu el Sempre Avant havia creat el Gran Premi de Sants, una prova que es va disputar per primer cop el 6 de Maig de 1934. Una cursa que no podia néixer d’una millor manera. En la seva primera edició ja va contar amb 170 corredors, entre els quals alguns dels principals clubs de la ciutat: el Barça, la Unió Atlètica Nurmi, entitat dedicada al mític atleta finlandés Paavo Nurmi; el Badalona o el Sarrià Esportiu. Per acabar-ho d’arrodonir el Gran Premi de Sants va viure la victòria del que era una de les figures del moment, l'atleta del Barça, Àngel Mur.
 |
Arribada del Primer Gran Premi de Sants, 1934 Fons: AMDS-UEC |
L’Adela recorda l’espectació a la sortida d’aquella primera edició, a la carretera de Sants, just davant de l’ateneu. El circuit seguia per Sants, Badal, la carretera de la Bordeta, la plaça d'Espanya, la Gran Via de les Corts Catalanes, Urgell, París, Tarragona, la Creu Coberta i, de nou, la carretera de Sants. Quan es van entregar els premis del Gran Premi de Sants també es va organitzar una xerrada "La Federació Catalana davant el moment actual" una conferència que va fer l'atleta Joan Serrahima. El popular atleta, que havia estat el primer català en guanyar el campionat d'espanya de 100 metres, en aquells moments era l'entrenador de la Federació. Aquell primer èxit; l’anar i venir de figures reconegudes en el món de l’atletisme; compartir espais de competició i militància amb entitats com el Club Femení i d’Esports o entrenar amb atletes d’altres clubs a pistes com les de CADCI al carrer de Badal, va engrescar als membres de la secció de Cultura Física del Sempre Avant. I si fessin alguna cosa més gran que un Gran Premi?
Des de principis de segle, internacionalment, l’esport obrer i popular tenia una gran capacitat organitzativa i, poc a poc, es van conformar dos espais de referència ben diferenciats. Per una banda la Confederació Esportiva Socialista. L’any 1913 s’havia creat a Gant, Bèlgica, a partir de les organitzacions obreres d’esport, la Internacional Esportiva Obrera. Però la Primera Guerra Mundial i l’expansió dels nacionalismes europeus van dinamitar tot allò que sonés a obrer o internacionalista, de manera que aquella iniciativa no es va poder recuperar fins al 1920 a Lucerna, Suïssa, i el seu nom definitiu no el tindria fins al 1928. Des d’aquest àmbit s’havien organitzat dues Olimpiades obreres, la de Frankfurt del 1924 i la de Viena del 1931.
D’altra banda existia l’anomenada Internacional Esportiva Roja sostinguda pel Komintern i, per tant, vinculada als partits comunistes. En el context del tercer congrés de la Internacional Comunista, que va tenir lloc a l’estiu de 1921 a Moscú, amb la participació de delegats de 8 països diferents, es va fundar la Unió Internacional d'Organismes Rojos de la Cultura Física, que era el seu nom oficial, que va funcionar com un contrapoder oposant-se tant a les federacions esportives oficials com a les vinculades a la Confederació Esportiva Socialista que consideraven “reformistes”. Inicialment les tensions entre tots dos espais eren tan grans que els atletes havien d’escollir bé a quines competicions participar, ja que si participaves a les organitzades per uns o d’altres et podies quedar exclòs de la resta.
Des de la Internacional Esportiva Roja no només van funcionar com a contrapoder si no que, fins i tot, davant del terme Olimpiades, que havia sigut absolutament apropiat per l’esport burgés i els aristòcrates del COI, crearen el d’Espartaquiades, homenatjant a Espàrtac, l’esclau que va dirigir la revolta que va situar a Roma contra les cordes. D’Espartaquiades, com a competició internacional, es van arribar a fer 2, el 1928 a Moscou i el 1931 a Berlín, tot i que de nacionals se’n van organitzar moltes d’altres, especialment a l’URSS, però també a molts d’altres països. Caldria destacar, per exemple, la Trobada Internacional Esportiva dels Treballadors, que l’any 1932, La Labor Sports Union, una entitat d’EUA vinculada a la Internacional Esportiva Roja, va organitzar a Chicago com a réplica dels Jocs Olímpics de Los Àngeles.
Així doncs no és d’estranyar que amb tots aquests referents la idea de fer una Olimpiada Obrera corrés entre les tertúlies del socis de l’ateneu. L’any 1931, a iniciativa de les Juventudes Comunistas, s’havia creat la Federación Cultural Deportiva Obrera, vinculada a la Internacional Esportiva Roja. Una federació que al desembre del 1933 va crear la seva delegació catalana. És des d’aquesta entitat des d’on va sortir la idea d’impulsar una Olimpiada Obrera, un esdeveniment que hauria de tenir lloc a l’agost de 1935 a Barcelona.
A l’Àngela, que l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, entitat que oficialment no té més de dos anys, estigui impulsant i acollint la constitució del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Obrera li sembla l’exemple perfecte de la força que pot tenir el proletariat organitzat. A la sala d’actes hi veu força cares conegudes del barri. Entre d’altres l’Antoni Dalmau, president de la Unió Esportiva de Sants. Els verd-i-blancs potser no es troben en el millor moment futbolístic, amb l’equip a la Primera Categoria B del Campionat de Catalunya, però la Unió, amb les seves diverses seccions i com a entitat organitzadora de la Volta Ciclista a Catalunya segueix sent un dels pesos pesants a l’esport català.
Per part del Sempre Avant pren la paraula en Josep Cervera i Martí, qui és un dels vocals de la secció de Cultura Física, al seu costat seu en Serafí Mansergas, un dels joves atletes de la secció que està començant a despuntar. En Cervera dona la benvinguda a tots els presents en nom del Sempre Avant i, a continuació, comença a cantar un llarguíssim ordre del dia. Volen aconseguir que competeixin equips obrers provinents de molts països països, com l’URSS, França, Dinamarca, Suïssa o Txecoslovàquia, entre d’altres, però no serà una tasca fàcil. Cal una feina gairebé diplomàtica internacional i un bona organització logística i falta molt poc temps. Tenen tanta feina per davant… que l’Adela no pot més que dubtar que arribin a temps per celebrar l’esdeveniment a l’agost d’aquell mateix any 1935, falten menys de cinquanta dies.
Per saber-ne més:
Article a la Viquipèdia Sobre les Olimpiades Obreres
GIRALT ANALES, Agustí (2012). Del somni al silenci. n1 Riera de Magòria
GIRALT ANALES, Agustí: Dones contra la guerra i contra el feixisme, article a Memòria de Sants
USABIAGA, Miguel: Las Olimpiadas Obreras, article a Mundo Obrero
MURIEL, Eduardo: Las Olimpiadas Obreras: otra manera de entender el deporte, article a La Marea
Sobre el capítol 1:
Quan vaig començar a escriure aquest seguit de relats vinculats a la Guerra Civil a Sants vaig tenir clar que tant l’Olimpiada Popular com l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant tindrien un pes important. Portar tota la vida vinculat al Cros Popular de Sants, una prova que és la continuació del Gran Premi de Sants, que l’Ateneu va organitzar el 1934 i el 1935, d’alguna manera sempre va fet sentir una certa vinculació sentimental al mateix, però el cert és que quan més grato sobre la seva història la trobo més interessant.
Tot i no ser una entitat amb molta història, durant els anys de la Segona República el Sempre Avant va guanyar un pes fonamental pel que fa a la vida social, cultural i esportiva del barri. De fet, de fa molt, ja sabia que el Sempre Avant havia sigut una de les entitats que havien estat implicades en l’organització de l’Olimpiada Popular, però la història d’aquest esdeveniment és complexa i per poder situar un relat en aquest context requeria conèixer millor tot el seu entramat. Així doncs em vaig endinsar en un món que no coneixia en profunditat, l’important teixit esportiu obrer internacional.
Llegint articles diversos vaig descobrir que el 6 de juliol de 1935 la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant havia acollit la constitució del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Obrera, però les dates no em quadraven, i fent cerca a d’altres articles trobava dates i ubicacions diferents. Què estava passant? L’error era meu, pel desconeixement en profunditat. Efectivament el Sempre Avant va ser una de les entitats impulsores de l’Olimpiada Obrera i a la seva seu es va constituir el Comitè Organitzador, però és que l’Olimpiada Obrera no era l’Olimpiada Popular que tots tenim al cap, la que s’havia de celebrar al juliol del 36.
L’Olimpiada Obrera va ser un precedent, un esdeveniment que havia de tenir lloc a l’agost de 1935 però que no va arribar a quallar, segurament per motius interns de les entitats organitzadores, per la precipitació de la idea, però també pel context estatal, en plena època del Bienni negre, i també internacional, en una moment encara de tensió entre les federacions esportives socialistes i comunistes. Tot i que l’Olimpiada Obrera no va tenir lloc segueix sent important per entendre el pes de l’esport popular a Sants, així que vaig decidir duplicar els capítols.
Els personatges que apareixen són tots reals, tot i que fer-los participar d’aquest acte de constitució és una especulació. Podria haver inventat noms i no complicar-me, però ajudar a donar credibilitat i, en paral·lel fer un homenatge a tota aquella gent em va fer optar per buscar socis i sòcies autèntics. Si bé no puc assegurar que participessin de la mateixa, tampoc seria descartable. Sabem que L’Adela Roig era una figura coneguda a l’Ateneu, ja que la trobem presentant una conferència de dones en contra de la guerra i del feixisme.
Necessitava noms d’ateneistes que haguessin estat vinculats a la Secció d’Esport Físic, que haguessin pogut prendre la paraula. Cercant pels butlletins del Sempre Avant vaig trobar noms diversos que podrien haver estat a aquella reunió. Finalment vaig escollir-ne dos. El primer Josep Cervera i Martí, qui efectivament va ser vocal de Cultura Física. Del segon, Serafí Mansergas, tenia el nom ja que en el butlletí del febrer del 1935 se’l citava com a atleta neófit que havia guanyat una cursa, així que, tot i que pel que sé participava de la Secció d’excursionisme, està clar que l’atletisme era una de les principals passions. Fent una mica més de cerca vaig descobrir que, durant la guerra la seva història va ser apassionat, però això ja és una altra història.
