19 de juliol de 1936, a les 5h, carrer de la Creu Coberta.
Muntar una barricada per protegir els barris ha esdevingut una tasca tan quotidiana que molts veïns i veïnes la porten a terme sense la necessitat d’haver de parlar gaire, d’una forma pràcticament mecànica. Tothom sap quina és la seva funció i on s’ha d’aixecar la barricada per tancar l’accès al barri i protegir-se. Ho han fet moltes i moltes vegades, i abans que ells ho havien fet els seus pares i mares. De la mateixa manera que els veïns que participen de les comissions de festa major tenen clar on cal col·locar els ganxos per poder penjar bé el sostre, tots aquells que estan implicats en els comités de barri tenen clares les ubicacions, els angles que cal protegir, el lloc on és més fàcil començar a arrencar llambordes… Aquell matí de juliol no és una diferència. Bé, potser tret d’alguns detalls. Aquella matinada alguns dels anarquistes que es mobilitzaven s’han vist sorpressos quan han vist sortir un camió amb guàrdies d’assalt de l’Alcaldia, aquest cop semblaria que de la seva banda.
 |
| Barricada a la Creu Coberta el 19 de juliol de 1936 |
Ja fa moltes hores que tothom està alerta esperant que els feixistes intentin el cop també a Barcelona. La preparació ha sigut llarga. Els dies previs han intentat aconseguir armament, han anat emmagatzemant fustes i mobles vells i, ja aquell mateix dia, amb la primera senyal d’alarma, en quant s’han llevat i s’han trobat al carrer, han començat el ja rutinari aixecament dels panots de la Carretera. I ara es troben allà rere aquell parapet a l’alçada del carrer Consell de Cent, esperant l’arribada de l’exèrcit. El José, que milita a la CNT, i participa activament del comité de barri, agafa els binocles i, amb cautela, aixeca el cap per sobre del parapet, per mirar en direcció cap a la plaça d’Espanya. L’acció no serveix de gaire, encara és negra nit no s’hi veu.
De totes formes, des del moment en que s’ha deixat de treballar en la construcció de la barricada el silenci és tan gran, per la tensió que s’acumula en les persones que es troben allà arraulides, que pensa que, segurament, si venen els militars per la Creu Coberta, sentiran la remor que faran abans de veure'ls. En qualsevol cas, per ara, ningú els amenaça. Tot i que això pot canviar en qualsevol moment. Les sirenes de les fàbriques han sonat, indicant que efectivament les tropes han sortit al carrer, així que saben que aquesta espera arribarà al seu final. De tant en tant el silenci es trenca amb el xiuxiueig d’algú que comparteix informacions: “Estan baixant per la Diagonal”. “De moment rai, a nosaltres els que ens han de preocupar són els de la Caserna de Numància.”
Una remor els alerta i el José, que torna a fer servir els prismàtics, mou un dit assenyalant en direcció a la plaça d’Espanya on està passant alguna cosa. Com havien sospitat el soroll és el de les tropes arribant. Tothom pren posicions, tant a la plaça com a la barricada de Creu Coberta. Els milicians saben bé per quin motiu es troben allà. Saben el que defensen. Tot el que estimen es troba a la seva esquena: la familia, els amics, els veïns, el barri i les seves formes de viure i organitzar-se… Molts dels soldats que es troben a l’altra banda, en canvi, són soldats de lleva que, en alguns casos no acaben d’entendre el que està passant. Abans de sortir, quan els han fet formar als patis dels quarters s’han sentit les excuses més peregrines, des de que els anarquistes tenien a punt una insurrecció a que es preparaven per fer una desfilada en honor dels esportistes que just en aquells dies arriben a al ciutat.
Des de la barricada de Creu Coberta senten trets a la plaça, sembla ser que ells no són els únics disposats a fer front a l'exèrcit, i és que a la plaça hi ha una caserna de la Guàrdia d’Assalt defensada per diverses companyies. A la barricada preparen les seves armes. A mà dreta el José veu al Pere i a la seva companya, l’Adela Cortés. Ells no són anarquistes, són comunistes, però es coneixen de fa molt, també són de Sants i han coincidit a molts espais abans. El Pere milita al POUM i l’Adela, tot i que no és militant com a tal, si que es sent molt propera als plantejaments del partit de Nin. El Pere carrega el seu mauser mentre l’Adela segueix col·locant sacs de sorra a la barricada. Després de totes les hores que porta arrencant panots a la Creu Coberta les seves mans estan plenes de butllofes.
Aconseguir armes i poder així combatre als feixistes no ha sigut fàcil per als anarquistes, la Generalitat s’ha negat a armar als milicians, així que les armes que tenen o les han aconseguit de forma clandestina, durant els darrers anys, o bé, com és el cas del fusell del Pere, ha sigut recuperat de les clavegueres després del l’octubre del 34. Quan a Barcelona van acabar els combats, davant l’inici de la repressió, molts dels participants van desempallegar-se de les seves armes com van poder. Veient a l’Adela a primera línia de combat a la barricada el José pensa que, vagin com vagin les coses, les seves vides ja no seran iguals.
 |
Vaga de transports a la plaça d'Espanya 1933 Fons Brangulí - ANC |
Els militars intenten prendre posicions a la plaça d’Espanya, aixecant parapets o fent servir els vehicles per protegir-se dels civils que des de la Gran Via, a l’alçada de la Carretera de la Bordeta i des de la Creu Coberta, els fustiguen. Però no és gens fàcil. Des de la pròpia plaça la Guàrdia d’Assalt, que es troba ben resguardada a una comissaria que ha estat pensada i defensada per a l’ocasió els ataca.
L’exèrcit té més i millors armes que els milicians o els guàrdies d’assalt i a diferència dels militars que baixen per la Diagonal, que tenen línies d’abastiment més llunyanes, en el cas dels que arriben a la plaça d’Espanya tenen la Caserna de Numància relativament propera, però a la seva posició es troben, literalment envoltats, des de les barricades però també des d’alguns terrats elevats on els milicians han situat franctiradors. Uns tres-cents soldats s’acumulen a la Gran Via, a tocar de la plaça de braus de Les Arenes però sense poder entrar pel foc que els sobrevola. Formen part dels regiments 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa, que tot i ser un cos de cavalleria, han arribat a la plaça a peu i acompanyats per alguns camions.
En aquell punt els revoltats es divideixen en dos. Un grup, comandat pel capità Santos Villalón, avança cap al Paral·lel, mentre que un segon, a càrrec del comandant Mejias, intenta prendre la plaça d’Espanya. Des de la Caserna de la Guàrdia d’Assalt alguns trets dissuasoris els intenten mantenir a ratlla. Allà es troben les companyies 45a, 46a, 47a i la 2a companyia d’especialitats.
El José, que amb els seus binocles veu les dificultats que els militars estan passant per entrar a la plaça, frueix del moment, sent conscient que pot ser que les tornes es canviin. Pere aixeca el cap per sobre de la barricada per veure millor l’escena ja que els militars amb prou feines poden respondre als atacs. El martelleig és constant. El bateig de foc de la majoria d’aquells soldats de lleva és doblement traumàtic, ja que, a banda de trobar-se en una situació complicada, entenen que alguna cosa no està funcionant quan els que els ataquen són guàrdies d’assalt. Quin paper jugarà la Guàrdia d’Assalt? Això és una de les qüestions que preocupa als cenetistes.
De cop els trets s’aturen. Què ha passat? Els milicians de la barricada de la Creu Coberta no donen crèdit al que veuen, o per ser més exactes… al que no senten: cap descàrrega, les hostilitats s’han aturat. Tot i tenir una posició privilegiada, tot i tenir-los acorralats… Els rumors comencen a córrer per la barricada: “Han canviat de bàndol?”; “Els estan cedint la plaça!”; “No es pot confiar en aquesta gent!” i és que, aquella mateixa nit, abans que la sublevació a Barcelona fos un fet, però un secret a crits entre tots els que a aquelles hores eren desperts, s’havien dedicat a escorcollar als obrers que voltaven la plaça d’Espanya.
Davant l’estupor dels obrers, la treva de la Guàrdia d’Assalt dona el temps necessari als militars per, ràpidament, ocupar la plaça i situar-se als punts estratègics de la mateixa. Ara sí, la barricada de la Creu Coberta passa a ser la primera línia de contenció dels revoltats i ben aviat algunes bales comencen a sobrevolar per sobre de la barricada. El José s’ajup per acostar-se a la capsa on guarden els cartutxos dels fusells que tenen allà mateix. El Carbonell, un home que ja supera els quaranta li atansa un grapat i el José els guarda a les butxaques. Amb en Carbonell ja fa molt de temps que es coneixen. I és que, a banda de coincidir al comité de barri, en Carbonell és un d’aquells hostafranquins que no pot fer més de cinc metres per la plaça del Sol, sense trobar algú amb qui petar la xerrada. És gitano i, com ell, molts dels gitanos d’Hostafrancs han sortit els primers per aixecar les barricades i defensar el barri.
I és que, quan encara no era un barri de Barcelona, quan era una perifèria de Santa Maria de Sants on pràcticament no hi havia edificis construïts, a banda d’algunes barraquetes per donar servei als molts traginers que circulaven per la Carretera Reial, per aquell territori ja rondaven gitanos. No és només que defensin el que és el seu barri, sinó que molts d’ells militen a la CNT, fins i tot ocupant càrrecs de molta responsabilitat, com és el cas de Marià Rodríguez i Vàzquez, Marianet, qui és fill del barri i qui, des del 1934, és president del Gremi de la Construcció de la CNT, tasca que ha combinat amb l’acció directa. Aquell matí en Marianet no es troba a Hostafrancs però, de matinada ha recorregut les barricades de Ciutat Vella per intentar repartir el poc armament que el sindicat havia aconseguit.
Amb la tranquil·litat que la treva de la Guàrdia d’Assalt dona als militars, Mejías, qui comanda l’intent d’ocupació de la plaça, ordena muntar una metralladora Hotchkiss 1914 collant-la a la fusta d’un dels furgons que han portat fins a la plaça. Es tracta d’una vella coneguda dels milicians anarquistes. Sense anar més lluny, l’any 1934, durant la vaga del transport, una Hotchkiss 1914 s’havia muntat en el mateix punt, apuntat a la Creu Coberta. Els soldats, rere el parapet que els protegeix dels trets dels milicians, però no dels crits del comandant, s’afanyen a muntar la metralladora sobre el trípode, revisen els mecanismes, el canó… i quan han aconseguit que es mantingui estable, introdueixen una tira llarga, d’uns 30 cartutxos. Armen el mecanisme i s’asseguren que el forrellat està llest per disparar.
Tot i que a aquelles distàncies no ho fa amb tanta precisió… una metralladora com la Hotchkiss 1914 pot llançar bales fins als 5 quilòmetres de distància i aquells obrers que es troben atrinxerats rere mobles vells, sacs de sorra i panots, no es troben a més de 400 metres.Quantes vides segarà una d’aquelles ràfegues? En poc temps una trentena de bales recòrren el carrer per acabar impactant a la barricada. El José tanca els ulls i apreta les dents, pregant per que cap bala el toqui. Amb els ulls tancats sent crits de dolor, sense ser capaç de saber de qui són. Quan els torna a obrir descobreix al Carbonell a terra, l’han ferit en un braç, però sembla que la seva vida no hauria de córrer perill. Un crit col·lectiu encoratja la barricada, les defenses han resistit!. Com diuen… l’experiència és la mare de la ciència.
Les tornes semblen canviar de bàndol mentre els soldats reben una pluja de trets des de diversos terrats dels voltants de la plaça. Però just en aquell moment, quan són dos quarts de set, un crit de celebració dels soldats dona la senyal d’alarma a la barricada. I és que procedents del quartell del Docks a l’Avinguda Icària, arriba un grup d’artilleria de muntanya equipats amb dues peces que venen carregades, desmuntades, al camió. Tal i com preveia el pla original, les bateries havien de reforçar la situació de la cavalleria a la plaça. Però per sort per als obrers la seva arribada fins aquell punt no ha sigut fàcil. Les tropes havien sortit del quartell ben aviat, de fet els militars havien estat alertats dels moviments obrers, sabien on els esperaven per intentar tallar el pas, així que es van dirigir cap a una via menys previsible, seguint el Passeig Marítim.
La caserna del Docks acollia una de les unitats més potents de l’exèrcit a Barcelona i el capità López Varela havia rebut la consigna de fer arribar les bateries del quarter fins als principals punts estratègics de la ciutat: el port, l’estació de França, Governació, Sant Jaume... En uns enfrontaments de carrer poder disposar de canons podia, fàcilment, fer rendir la resistència a qualsevol edifici. Era una d’aquelles coses ja sabudes per tothom, militars i milicians, que tots havien pogut confirmar uns anys enrere amb l’experiència de l’octubre del 34. Així doncs tant milicians com guàrdies d’assalt estaven molt pendents de la sortida de les tropes d’aquest quarter. De matinada patrulles de cavalleria de la Guàrdia d’Assalt havien descobert els moviments de les tropes i amb grups de milicians, armats pel cos, ràpidament havien improvisat barricades per aturar els moviments insurrectes. Els guàrdies d’assalt i els milicians de la Barceloneta no només havien aturat a les tropes, sinó que havien aconseguit que la majoria d’elles es veiessin obligades a retornar al quarter.
Però, no totes les unitats havien seguit el mateix recorregut. Just la nit anterior en una conversa entre els dos capitans encarregats de fer l’enllaç entre la cavalleria de Montesa i l’artilleria de muntanya se’ls va ocórrer modificar el recorregut de les dues peces que, carregades en un camió, havien d’arribar a la plaça d’Espanya. Aquest canvi d’última hora els va permetre burlar aquell bloqueig.
Un cop arribats a la plaça els artillers s’afanyen a descarregar les peces per poder-les muntar. Es tracta d’armament lleuger, pensat per ser mòbil, però en qualsevol cas calen uns quants minuts per tal que els artillers puguin muntar les dues bateries i fer-les funcionar. Aprofitant aquest impàs, José, qui té les butxaques plenes de cartutxos, decideix donar una benvinguda com cal. Aixeca la maneta del forrellat del seu mauser i l’empeny enrere fins al límit, després alinea la pinta, l’eina que permet emmagatzemar diversos cartutxos i l’introdueix a la part superior. Després amb el polze empeny els cartutxos cap avall fins allotjar-los al dipòsit del fusell, cal fer-ho amb compte per evitar que algun quedi atascat. Un cop fet treu la pinta, ja buida, i torna a empènyer el forrellat endavant, baixant la maneta. El primer cartutx ha entrat a la recambra i el mauser està llest per disparar.
L’obertura i el tancament del forrellat comprimeix la molla que tensa el percutor. El José treu, lleugerament, el cap per sobre de la barricada, situa el mauser i acciona el gallet. Allò allibera el percutor que colpeja fort l’encebador, la peça situada a la base del cartutx que conté una barreja de fulminant de mercuri i clorat de potassi, que amb el cop s’inflama. Aquesta petita espurna encén la càrrega de pólvora de dins del cartutx, que crema generant gasos a alta pressió que empenyen la bala a través del canó.
La bala comença a córrer per dins del canó girant per l’efecte de les estries del seu interior, uns girs que en realitat estan estabilitzant el seu vol, i així la bala surt del canó tallant l’aire d’aquella matinada de juliol a la Creu Coberta. Per descriure amb detall la seva trajectòria caldria aturar el temps, ja que per recórrer els 400 metres que separen la barricada de les defenses militars no passa més de mig segon. El temps durant el qual el José aixeca i estira el forrellat, l’extractor arrossega la beina buida fora de la recambra i l’expulsor la deixa caure al terra. Just en aquell moment, a la plaça d’Espanya, el comandant Mejias, qui està dirigint l’ocupació de la plaça, de forma inconscient, es gira per indicar la posició a la bateria i la bala que ha disparat José li passa a tocar de la galta.
Mejias, per un segon, conscient de que li ha anat d’un pam… es queda pàl·lid. Però després el silenci es transforma en fúria. Crida, gesticula, arenga als homes, la seva boca s’omple de “cojones” i perles similars i, finalment, enmig d’altres referències al seu model d’home… Ple de colera el comandant ordena a un dels joves soldats de lleva que tot just acaben d’arribar disparar la batería contra la barricada. Amb l’ordre el jove es bloqueja. No és només el fet que cal acabar de calibrar la peça, sinó que la casualitat ha volgut que a l’altra banda es trobi el seu barri, veïns i veïnes, segurament gent que coneix. Els crits del comandant pugen de to però el jove no és capaç d’entendre les seves paraules, no sent més que un xiulet. Una suor freda li recorre l’espinada. Després, sense dir ase ni bèstia, tot es desencadena en un moment. El comandant es treu la pistola del cinto i li etziba un tret al cap al noi, que es desploma al terra enmig del terror dels soldats presents.
Aterrit, intentant no reflexionar en allò que acaba de passar, pensant només en la pròpia supervivència, un segon soldat agafa el lloc a la bateria, apunta a la barricada i acciona el disparador. Les preses en el muntatge han fet que la canonada no agafi l’angle parabòlic necessari i es projecti en línia recta Creu Coberta enllà. Una errada d’angle que porta l’impacte uns 400 metres més enllà. Una errada que pot no tenir més importància en combats a un front de guerra enmig del camp, però en una ciutat tan densament poblada com Barcelona… On haurà caigut la canonada? Els crits de Mejias segueixen mentre els artillers tornen a preparar una nova descàrrega.
Quan la segona canonada surt de la boca del canó José, que mira de nou els moviments dels revoltats amb els binocles, només té temps de tancar els ulls i apretar les dents. El següent que sent és una explosió tan propera que el propulsa enrere, un foc que els cau del cel. Quan de nou obre els ulls, al seu voltant regna el caos. José veu trossos de carn que ni tan sols pot arribar a identificar qui són. Mentre la majoria dels companys i companyes de barricada bramen pel dolor, d’altres s’acosten per poder-los socorrer i alguns aprofiten el desconcert per intentar abatre algun dels artillers. Potser motivats per les ganes de venjança, potser pel moment de contratemps inesperat, algun tret aconsegueix ferir als soldats.
Quan José mira millor l’escena se n’adona que un dels que es troba greument ferit és en Pere. Amb les mans al coll, intentant contenir la ferida causada per la metralla, l’home, que per moments empalideix, perd les forces i cau al terra mentre la seva companya es llença sobre d’ell. L’Adela crida al Pere que la mira per darrer cop i perd la consciencia mentre la ferida segueix rajant sense que la puguin aturar. El Pere es mor, l’Adela plora i crida de ràbia, s’abraça a ell fins que d’altres companys se l’enduen. Als seus 32 anys la vida d’aquell jove de Vilabella ha arribat al seu final, als carrers del barri que l’havien acollit. L’Adela pren el fusell del Pere i dispara contra els militars. Al José, que ha recuperat els seus binocles i mira les línies enemigues, li sembla que ha tocat a algú, però qui sap. De cop sembla que els trets es multipliquen. Els militars comencen a rebre trets des de totes bandes, també des de la Comissaria.
La gent que defensa la barricada de la Creu Coberta ha pagat molt car protegir els barris amb els propis cossos, però els militars també estan començant a tenir baixes importants, tantes que, fins i tot, es comencen a replegar Paral·lel enllà, per intentar enllaçar de nou amb el segon grup. El replegament dels soldats facilita que els milicians que no han estat ferits avencin cap a la plaça i que la gent que es trobava a una segona fila es pugui acostar per assistir als companys ferits i cobrir els cossos dels que han perdut la vida. Els esgarips de dolor es barregen amb els plors i els renecs i insults que es llencen contra els feixistes. Mentre els soldats es comencen a replegar alguns dels milicians, com el José salten la barricada per avançar per la Creu Coberta protegint-se als caps dels carrers. Entre aquests agosarats o valents en Carbonell i molts dels altres gitanos d’Hostafrancs. L’empenta del contraatac és tan forta que fins i tot, poc temps després de l’inici de la retirada dels soldats, la massa de guàrdies d’assalt i milicians es llença contra el quarter de Numància per assetjar-lo.
Quan els soldats ja no es veuen des de la barricada de la Creu Coberta l’Adela entrega el fussell a un dels companys i, de cop, s’ensorra. El Pere ja no hi és, els feixistes li han arrabatat el seu company. Els records de les petites coses, les mirades complices, aquelles bromes que només s’entenen entre dis, les paraules carinyoses, les esperances de futur o les contradiccions humanes han deixat lloc a l’heroi, el martir, la figura perfecta, impassible. Veient la barricada, el terrible sacrifici de tots els morts i ferits i els militars fugint l’Adela té la intuïció de que abans que acabi aquella jornada els barcelonins i barcelonines acabaran derrotant al feixisme, fins i tot qui sap si serà l’espurna de la tan esperada revolució social; però a la vegada també sent que serà l’inici d’un món terrible, una vida sense el Pere.
Per saber-ne més:
B. CULLA I CLARÀ, Joan. El 19 de Juliol del 1936, debat a RTVE (1981)
GIRALT ANALES, Agustí. Del Somni al Silenci. n1. Riera de Magòria. (2012)
GIRALT ANALES, Agustí. La porta de la por. Article publicat al bloc Memòria de Sants (2016)
GUILLAMÓN, Agustí. Ocho días de julio. 1936. La situación revolucionaria en Barcelona. Descontrol (2026)
Sobre el capítol 11
Sóc conscient que novel·lar els combats a la Creu Coberta era endinsar-se en aigües pantanoses. Se n’ha escrit força i hi ha fets molt coneguts, com els moviments de tropes o la seqüència dels esdeveniments, però d’altra banda aquelles històries més concretes, més personals, o són desconegudes o s’han conservat només en testimonis orals, sense gaires referències documentals directes, com per exemple l’assassinat del jove artiller que no va obrir foc contra la barricada, una història que em va arribar en una entrevista però no d’un testimoni directe. Va passar realment? Va ser una de les moltes llegendes urbanes que es van generar en aquell moment? Què fer? Explicar-ho? No?
Segurament el fet que això sigui un relat allibera en part d’aquesta responsabilitat i més amb aquests petits epilegs que em permeten contextualitzar i posar sobre alerta. Segurament, tractant-se d’un relat, no importa tant si aquest cas en concret va ser exactament així o no com el fet que aquest és el tipus de coses que realment passaven. Així doncs si heu llegit aquest relat, tot i que he fet la feina de documentació que hi ha darrera de cada capítol, no us ho heu de prendre com una història literal, sinó com una eina que em permetes explicar el context i els personatges que en van prendre part.
Un fet, per exemple, que m’ha obsessionat de fa temps és com els gitanos d’Hostafrancs han sigut ignorats en la lluita política i sindical. Fins i tot per a l’esquerra els gitanos han esdevingut figures invisibles. Però de la mateixa manera que no es pot entendre Hostafrancs sense la seva presència, tampoc es podria explicar la barricada de la Creu Coberta sense ells. Per quina raó els gitanos no haurien d’estar implicats en les lluites sindicals i socials o en la defensa del que era el seu barri? Segurament molts dels que n’han parlat s’han deixat emportar per les seves pròpies imatges prefigurades i carregades d’estereotips.
Per canviar els relats de vegades només cal estar atents a aquelles coses que, de fet, ja es van explicar en el seu moment. Tothom ha sentit a parlar de Durruti, de Garcia Oliver o dels germans Ascaso, però qui coneix Marià Rodríguez Vázquez, Marianet? Més enllà dels estudiosos del període segurament poca gent sap de qui parlo. Però aquest gitano d’Hostafrancs no va ser, per res, una figura menor dins de la CNT, ja que poc temps després va arribar a ser-ne el Secretari General. Una altra figura destacada, com el reconegut, artista gitano Helios Gómez, també va parlar de la participació dels gitanos d’Hostafrancs el 19 de Juliol.
Dos dels personatges que volia introduir són Pere Rabassó i la seva companya, l’Adela Cortés. Sobre el Pere la principal dada que es troba és l’intent de batejar el carrer Cros amb el seu nom en homenatge després de la seva mort durant els combats. El que ja ha resultat més complicat és ubicar el lloc exacte en el que Pere combatia i en el que va ser ferit de mort. Podria ser en un altre punt de la ciutat? Sí, efectivament, però, un cop més, les possibilitats que fos a la Creu Coberta són molt altes, tenint en compte la seva vinculació amb el barri i fent cas d’alguna referència indirecta. En qualsevol cas. que en el relat hi fos present, permetia parlar de moltes més coses i fer un homentatge a figures amb noms i cognoms. L’Adela Cortes serà una de les figures destacades del POUM a Barcelona i, més endavant, ens reapareixerà a capítols següents.
L’atac artiller a la barricada de la Creu Coberta va deixar 8 morts i 11 ferits, una mortalitat que causar un fort impacte entre la gent del barri, tant que fins i tot es va arribar a batejar l’actual Plaça de Sants amb el nom de Plaça dels Màrtirs de Sants. Aquests canvis de noms, més enllà dels homenatges de companys i companyes de militància, també visibilitzaven els canvis d’hegemonies a la ciutat, uns canvis que es faran efectius a partir de la revolució social i que seran narrats als propers capítols.
Escriure sobre un fet d’armes on cossos d’exèrcit, armament i d’altres temes lligats amb tot l’aspecte del que es considera “militària” m’obria una dificultat extra, ja que és d’aquells temes sobre els quals hi ha grans experts i molta gent interessada però que a mi, personalment, no és dels temes que més em motiven, però estar clar que dins del context d’una guerra és fonamental, així que he procurat llegir tot el que he pogut al respecte per explicar-ho el millor possible, però ja avanço les disculpes si, en aquest àmbit, trobeu alguna dada o explicació innexacta.
.jpg)
