És el 3 de febrer de 1893. Un jove de 23 anys que sembla tant alt com les xemeneies que fa anys que s’alcen al seu poble, Sants, i que amb una cigarreta a la mà fumeja quasi tant com aquestes, es troba immensament feliç. Després de molts esforços, seguint les passes del seu pare, un mestre d’obres anomenat Baldiri, conegut a Sants tant per les cases que havia fet com per haver estat membre de la Junta Revolucionaria sorgida de la Gloriosa, l’any 1868, ha aconseguit el títol d’arquitecte, es tracta de Modest Feu i Estrada.
|
Modest Feu Estrada Font: M. Queralt |
Modest, que havia nascut al número 15 del Passeig de Sant Antoni, una casa construïda l’any 1865 pel seu pare, amb el temps convertirà l’edifici en el seu estudi i tota la carretera en l’aparador personal de les seves obres. En els mateixos anys en que Antoni Gaudi, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch es disputaven el Passeig de Gracia, Modest Feu es va convertir en l’arquitecte de capçalera de la carretera de Sants.
Si el Passeig de Gracia estava esdevenint via de lluïment de la gran burgesia, la carretera s’estava convertint en un important eix comercial on proliferaven negocis de nivell. En la mateixa dècada en que s’obriria la Via Laietana, on arquitectes com Adolf Florensa projectarien edificis en l’estil Chicago que farien de pantalla amagant l’urbanisme medieval d’aquells barris, l’alçada dels edificis de la carretera també va créixer, distingint la via de la trama urbana santsenca.
Una oportunitat per al lluïment, en aquest cas, dels propietaris de la carretera i un camp lliure a la imaginació de Modest Feu, qui transitaria del Modernisme al Noucentisme deixant alguns exemples notables com la casa de Domènec Vila i Jané al número 132, la casa Tomàs Vendrell al 149, la Casa Joaquim Pau i Badia al 141, la Casa Consol Grassot al 145, o la Casa Jaume Estrada al número 54, entre moltes altres, fins a un total 12 edificis a l’eix que formen la Creu Coberta i la Carretera de Sants. Una xifra que arriba als 20 si contem tots els edificats als nostres barris, entre els quals d’altres edificis destacats com
la Casa Gran al 11-17 del carrer de Rosés o la Fàbrica Germans Climent als números 12-22 del carrer de Puiggarí.
El trist reduccionisme que acaba empassant-so tot ha fet que del Modernisme, popularment, fora del camp dels entesos, poc se sàpiga a banda de l’omnipresent Gaudí, de qui per cert, Modest Feu va ser amic i col·laborador. I fins i tot noms com Jujol han quedat difuminats sota la seva ombra.
A la carretera, sovint congestionada per cotxes al ferm per compradors badocs i santsencs intentant controlar els nervis per avançar a les voreres, es fa difícil contemplar les obres de Feu, que formen part d’un escenari necessari però subtil. Però quan, com a passejant, et deixes captivar per molts d’aquests edificis descobreixes autèntiques joies en brut que sovint no han estat tractades o cuidades com caldria, de la mateixa manera que el seu autor, encara hauria de tenir el seu reconeixement per la seva aportació al nostre barri.