diumenge, 30 d’agost del 2015

Enigma número 14


L'any 1972 el grup que apareix a la fotografia va compartir escenari amb alguns dels més grans grups i solistes de la música catalana en un espai dels nostres barris. Entorn a tot això gira el nostre enigma número 14.

Quin és el grup que apareix a la fotografia?
Quin és el festival del que estem parlant?
On i quan va tenir lloc?
Quins altres músics van tocar aquell mateix dia?

dissabte, 29 d’agost del 2015

Solució enigma número 13




La fotografia de l'enigma número 13 és del Club Deportivo Condal, un club que va néixer originalment com el club dels treballadors de l'Espanya Industrial. 

La Sección Deportiva España Industrial va tenir un ascens meteòric arribant l'any 1953 a aconseguir l'ascens a primera divisió. Un ascens que no es va produir ja que el club llavors figurava com a filial del Barça. La temporada 1955-1956 el club assolí de nou l'ascens però llavors es va desvincular del Barça i va canviar el seu nom pel de Club Deportivo Condal

L'any 1968 el club va tornar a ser filial del Barça i l'any 1970 es va fusionar amb l'Atlètic Catalunya CF, un club que també era originari d'una secció esportiva d'una empresa, en aquest cas la Fabra i Coats de Sant Andreu, per formar el Barcelona Atlètic.

Canvi en els escuts de l'España Industrial al Condal


Si en voleu saber més us recomano que entreu en aquest post del bloc Barcelofília.

divendres, 28 d’agost del 2015

TaxiKey Map arriba a Sants!

Demà a les 13'15h, després de la ruta històrica de les cooperatives de la Festa Major Alternativa presentarem al carrer Papín un nou capítol del projecte Taxikey Map

Comparteixo un vídeo del primer capítol d'aquest projecte per recuperar la memòria històrica mitjançant el radio-teatre.

d
Taxikey map (locució teatralitzada) from llotja on Vimeo.

dimarts, 25 d’agost del 2015

Enregistrem la memòria 33 - Un cop d'ull a Sants

Camins de nit Infants perduts dels exilis

Veure un vídeo com aquest d'un projecte com Camins de nit Infants perduts dels exilis  em fa sentir un orgull infinit per la que va ser i sempre serà la meva escola, l'Institut Lluís Víves.



Aquesta és una obra de teatre que forma part del projecte pedagògic Donar veu a la memòria de l’Institut Lluís Vives. Pretén apropar a l'espectador el desarrelament, la confusió i la tristesa d'uns infants obligats a marxar del seu país per poder viure sense guerra. Així mateix, es reflexen els canvis en l'escola i a la relació amb els mestres dels nois i noies que es van quedar al país després de l'entrada del general Franco. Resumint, és una aproximació a les vivències d'aquells que van patir exilis, fossin exteriors o interiors.

L'espectacle està dividit en dues parts. La primera, explica la vida en guerra i els bombardejos que han de suportar el nens fins que sorgeix la necessitat de les autoritats republicanes de protegir els infants enviant-los bé a colònies i a ciutats allunyades del front. Bé, a altres països com Mèxic o França després d’una dura travessa del Pirineu el gener de 1939.

La segona part, després de la derrota de la República, els vencedors ocupen Barcelona i l'Escola canvia de símbols de tracte i d’idioma. Segueix la fam i també les cues. Es parla de la vida a Mèxic i es reflexa l'odissea d'aquells que amb 8 o 9 anys hagueren de creuar tota França per a retornar a una ciutat morta i derrotada.

Com sempre els textos són de persones que van viure aquests fets i com diu Josefina Piquet “ Sovint, quan es parla de víctimes de la guerra, només es pensa en els morts. Però els infants que van sobreviure la guerra, l’exili i la postguerra també són víctimes. Perquè a nosaltres ens van robar la nostra infància.

COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà

dilluns, 24 d’agost del 2015

Ens convé Barcelona?


Parlant amb l’Oleguer de Sants 3 Ràdio ara fa uns dies vaig descobrir una dada curiosa. Si el nostre districte fos un poble independent, seria la 6a ciutat de Catalunya. Una idea que em va quedar al cap i m’ha servit per especular i per reflexionar sobre com funcionen els districtes. Amb una població de 180.000 persones Sants-Montjuïc només seria superat en habitants per Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa i Sabadell i tindria molta més població que les altres tres capitals catalanes: Lleida, Tarragona o Girona. Una capital de les comarques gironines que té aproximadament la meitat d’habitants que Sants-Montjuïc.

Ara bé, si comparem la suposada ciutat independent de Sants-Montjuïc amb ciutats de mida similar pel que fa als pressupostos dels seus ajuntaments descobrirem algunes sorpreses. Està clar que és molt complicat fer equivalències, ja que algunes ciutats són capitals de territoris més grans o que els pressupostos no inclouen els patronats o les altres entitats dependents o relacionades amb els municipis independents. També està clar que el diner invertit en la població de Sants-Montjuïc no és només el que es dedica al seu districte, però en qualsevol cas sí que són dades que serveixen per reflexionar.

L’Ajuntament de Lleida, una ciutat que té 139 mil habitants gestiona més de 155 milions d’euros, el de Girona amb 97 mil habitants gestiona més de 104 milions i el de Santa Coloma de Gramenet, un municipi de 118 mil habitants, gestiona un pressupost de més de 90 milions. En canvi el Districte de Sants-Montjuïc amb més de 180 mil habitants té un pressupost que supera per poc els 33 milions d’euros. És a dir, per cada habitant l’Ajuntament de Lleida gestiona 1118 euros, el de Girona 1075, el de Santa Coloma 759 i en canvi el Districte de Sants-Montjuïc només 187.

Insisteixo en el que comentava abans. Segur que algú pot pensar que aquest és un argument demagògic, ja que els diners invertits de Sants-Montjuïc no equivalen als fons que gestiona el seu Districte, és cert. A Barcelona hi ha molts serveis que es gestionen des de la plaça de Sant Jaume o de fet per empreses externalitzades, amb poca o nul·la intervenció democràtica per cert. Diners que no entren en aquesta partida, com la neteja, els transports públics o les grans obres que són pensades a escala de ciutat. Però també és cert que aquestes ciutats de mida similar o fins i tot més petita que l’hipotètic Sants independent es poden permetre equipaments que l’actual districte ara mateix no es pot permetre.

En el camp cultural per parlar dels equipaments presents al districte gairebé ens hauríem de limitar a parlar de biblioteques, que recordem que depenen de la Diputació de Barcelona. És cert, també tenim grans museus a Montjuïc, tot i que compleixen una funció en l'àmbit de tota Barcelona o Catalunya, i res ens expliquen del territori proper. A banda del Refugi 307, gestionat pel MUHBA, no tenim per exemple cap centre d’interpretació i l’Arxiu Històric de Sants-Montjuïc cada cop limita més la seva tasca a la simple conservació. Ja no es fan publicacions i les exposicions no són gaire habituals i l’horari de consulta cada cop es més limitat. El lloc dels centres culturals el supleixen com poden els centres cívics, però encara caldria destacar, per exemple, la manca de casals de joves a Sants-Montjuïc.

En el camp esportiu la manca d’inversió també queda clara. Agafem per exemple l’esport majoritari: el futbol. Lleida disposa d’un camp amb 15.000 localitats, Girona té un estadi amb 10.000 localitats i al camp de Santa Coloma hi caben 2.400 espectadors. La Unió Esportiva de Sants, que va perdre el seu camp històric per culpa de l’especulació en els anys del porciolisme, actualment juga en un camp que no té ni grades. Algú podria dir que no és equiparable per què Lleida i Girona són ciutats que han arribat a tenir equips a primera fila, però de ben segur que amb unes instal·lacions dignes i accessibles al veïnat la Unió Esportiva de Sants encara ens hauria donat més alegries.

A banda dels estadis de futbol Lleida té un pavelló cobert amb 6.100 localitats, el de Girona té 5.500 i el de Santa Coloma de Gramenet 1987. Per contra el districte no disposa d’un pavelló amb aquestes característiques i equips de bàsquet que han arribat a jugar a lligues destacades, com el JAC Sants, es veuen obligats a jugar a terrenys de joc dins de Poliesportius, com el Pavelló de l’Espanya Industrial.

Podria seguir comparant diferents aspectes socials d’aquestes ciutats amb Sants-Montjuïc, com per exemple quin és el tractament que als municipis independents reben les entitats. Sants-Montjuïc deu ser dels territoris amb més entitats de tot tipus, iniciatives veïnals voluntàries que en molts casos alliberen les administracions de prestar serveis que els pertocarien i que com a premi sovint es troben sense ni tan sols locals per desenvolupar les seves activitats. Però de ben segur que aquest tema podria ser objecte d’algun altre article.

Retonem a l’origen de tot plegat. Sants va ser agregat a Barcelona l’any 1897 juntament amb altres municipis del pla: Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals. El que fins llavors era un poble industrial als afores de Barcelona es va convertir en un barri allunyat dels centres de poder i decisió, un espai pensat per fer la seva funció i subjugat a les necessitats del conjunt de la ciutat. Una política que va ser nefasta durant el franquisme i molt especialment durant el govern de Porcioles, on els barris es van convertir en poc més que terrenys de conreu de les immobiliàries i els especuladors i en espais a servei de la ciutat. Sants va ser esquarterat amb la construcció de l’Avinguda Madrid, que més aviat responia a la voluntat d’augmentar l’edificabilitat del territori, i la Ronda del Mig, una via que a Sants esborrava fins i tot l’antiga plaça de l’ajuntament però que per sobre la Diagonal sí que respectava els edificis.

L’any 1984 es crearen els districtes, una divisió administrativa que podríem criticar pel fet de no respectar la història dels barris ni els termes municipals dels antics municipis. A Sants, per exemple, se li va treure tota la franja de l’Avinguda Madrid a la Travessera de Les Corts per passar-la al districte de Les Corts, una decisió que més aviat responia a la voluntat de acontentar en les negociacions dels partits. Però en qualsevol cas una divisió que hauria d’oferir la possibilitat de descentralitzar el poder de l’ajuntament barceloní, apropant els òrgans de decisió al veïnat.

Els districtes, que es regeixen per un Consell Municipal, tenen autonomia, capacitat de decisió i gestió econòmica. A cada Consell Municipal estan representats els partits polítics segons els seus resultats electorals al territori. Però al davant del districte trobem la figura del regidor, un càrrec que és escollit a dit per l’alcalde, de manera que no és estrany que acabin sent regidors de districte persones que representen a partits que no han sigut els més votats i que tampoc tenen per què tenir cap relació amb el territori. Decisions que no responen a la voluntat del veïnat, sinó a temes interns dels partits que als habitants dels districtes ens són desconeguts.

Quan a un poble un partit guanya les eleccions, sobretot si és amb majoria, ja ens podem fer una idea de qui en serà l’alcalde. Llavors, per què després de les eleccions a l’alcaldia de Barcelona els regidors arriben als Districtes de forma misteriosa, com els papes al Vaticà després d’una fumata blanca?

Us imagineu pobles governats per alcaldes que no han guanyat les eleccions? Doncs per què pot succeir això amb els districtes de Barcelona? Per què uns territoris que tenen més població que la majoria de ciutats i pobles de Catalunya no poden escollir directament als seus representants? I per què aquestes administracions no poden gestionar uns recursos equiparables als que gestionen la majoria de pobles i ciutats?

Potser amb la creació dels districtes l’Ajuntament de Barcelona es va apropar a tots els barris, però encara caldrien grans canvis per tal que el funcionament dels mateixos pugui ser veritablement democràtic. No dubto que Barcelona ens convingui i perdoneu si he buscat provocar escollint el títol de l'article, però crec que ara mateix calen canvis. Canvis que, en un moment de creixent identificació dels ciutadans pels barris, han de passar forçosament per la democratització i per apropar de debò de la gestió de la ciutat al carrer.

diumenge, 23 d’agost del 2015

Enigma número 13


L'enigma d'avui ens torna a portar als terrenys de joc per portar-nos una història sobre futbol.

Una fotografia de l'any 1954 d'un equip de futbol que va néixer a un important espai dels nostres barris. 

De quin club estem parlant?
On va néixer aquest club?
Quin fet va lligar la història d'aquest club amb la història del Barça?

Solució enigma número Dalí

La relació que uneix Dalí amb Sants és el fet que el pintor surrealista va ser, per poc temps, porter de l'Internacional de Sants, equip de futbol on va compartir plantilla amb Josep Samitier.

Article de la Vanguardia on es desvetlla aquesta relació

De fet d'infant Dalí, durant les vacances, va conèixer a Samitier, Sagi i Piera, jugadors que acabarien jugant a l'hegemònic Barça dels anys 20. Abans d'aquest moment ells eren els seus companys de joc.

dissabte, 22 d’agost del 2015

Solució enigma número 12


El fotograma que vareu poder veure la setmana passada és de la pel·lícula Los Atracadores, del director Francesc Rovira Beleta. La pel·lícula, que va arribar a ser premiada al Festival de Berlín.

Una de les escenes finals i més transcendents del film va ser enregistrada al camp de la Unió Esportiva de Sants del carrer Galileu. Un camp que només dos anys després del film va ser enderrocat l'any 1964. L'ajuntament, més mogut per l'especulació que per d'altres temes, obria l'Avinguda Madrid deixant sense camp a la Unió Esportiva. 

Moltes gràcies al Josep Maria Babí, de l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris, qui em va explicar aquesta història i em va facilitar la pel·lícula.

dilluns, 17 d’agost del 2015

Enigma número 12

L'any 1962 per uns dies alguns espais de Sants es van convertir en un plató de cinema per una pel·lícula que va tenir un gran èxit. Això que podeu veure a continuació és un fotograma del film del que us estic parlant.



Aquí van les preguntes relatives a aquest enigma.

A qui film pertany aquest fotograma?
Qui és el director del film?
Què és el que es pot veure a la imatge?

diumenge, 16 d’agost del 2015

Enigma número Dalí

Salvador Dalí
De ben segur que tothom coneix Salvador Dalí i la seva obra. Però sabeu per quin motiu es pot relacionar la figura de Dalí amb el nostre barri?

Us espero en 6 dies amb una resposta que, com no podia ser de cap altra forma, a molts us semblarà surrealista.

dissabte, 15 d’agost del 2015

Solució enigma número 11


Josep Samitier


Us porto avui la solució d'un enigma potser no gaire difícil però que amaga una història apassionant.

Qui és el jugador de qui estem parlant?
Josep Samitier i Vilalta

Qui és el cantant que li va dedicar aquesta cançó?
Carlos Gardel

Quin és el nom del tango en qüestió?
Patadura

En efecte, un jugador de l'Internacional de Sants, equip que acabaria esdevenint amb el temps la Unió Esportiva de Sants, que el Barça va fitxar amb 17 anys per un rellotge amb esfera lluminosa i un vestit amb armilla.

Si voleu conèixer la història sencera us recomano que entreu a aquest magnífic post del bloc Gardeles, on fins i tot podreu escoltar la cançó.

diumenge, 9 d’agost del 2015

Enigma número 11

L'enigma d'avui ens porta a parlar del que en el seu temps va ser considerat com el millor davanter europeu. Un futbolista que després de ser format a un equip de Sants va fer carrera al Barça.

Caricatura de Castanys per a la revista Xut
La fama d'aquest davanter va ser tan gran que fins i tot li van arribar a dedicar més d'una cançó.

Un cantant amb qui va arribar a tenir una gran amistat va canviar la lletra d'un tango per dedicar-li a ell i a d'altres jugadors del Barça. 

Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro;
de puro patadura estás siempre en orsay;
jamás cachás pelota, la vas de figurita,
y no servís siquiera para patear un hand. 
Querés jugar de forward y ser como lo es Piera

pa'hacer como hace Satre, 
de media cancha un gol,
querer hacerle goles al colosal Zamora
y ser, como lo es Sami, el mago del balón.

Aquí van les preguntes relatives a aquest enigma.

Qui és el jugador de qui estem parlant?
Qui és el cantant que li va dedicar aquesta cançó?
Quin és el nom del tango en qüestió?

dissabte, 8 d’agost del 2015

Solució enigma número 10

A continuació desvetllo la solució a l'enigma del jove organista santsenc.

Carles Casals i Ribes


Quin és el municipi?

Com es diu l'església de la fotografia?

Quin és el nom del jove santsenc que es va instal·lar com a organista?

Qui va ser el seu fill?


diumenge, 2 d’agost del 2015

Enigma número 10

Després d'alguns estius d'aturada torno a reprendre un joc que planteja preguntes i misteris sobre la història de Sants i la seva gent.

Espero que us divertiu! 

Dissabte vinent resoldré el misteri.

Font: Viquipèdia

L'any 1872 un jove de Sants arribava a aquesta església, que és situada a una població del Penedès. El jove, que havia guanyat la plaça d'organista, es va instal·lar al municipi. Quatre anys més tard en aquest municipi va néixer el seu primer fill. Un nen que va aprendre música gràcies al seu pare i que amb el temps arribaria a ser una figura reconeguda internacionalment. 

Aquí van doncs les preguntes del primer enigma d'aquest estiu.

Quin és el municipi?
Com es diu l'església de la fotografia?
Quin és el nom del jove santsenc que es va instal·lar com a organista?
Qui va ser el seu fill?