dilluns, 27 de febrer del 2023

Cicle: Sants, escenari literari


La Lleialtat Santsenca arrenca el cicle «Sants, escenari literari», un cicle de passejades literàries i presentacions de llibres que tenen a Sants com a protagonista i als autors i autores que signen els títols com a mestres de cerimònies que ens guien pels carrers i places del barri que són el teló de fons de les novel·les.

Sovint la literatura ha passat de llarg del nostre barri, amagada, molts cops, per la centralitat mediàtica de Barcelona. Gràcies a aquests autors i autores, sentirem el batec dels telers, les històries que atresoren les façanes, i la veu silenciada dels carrers que trepitgem cada dia. Uns escenaris que no només són el decorat literari de les obres, sinó que prenen vida i acompanyen els personatges amb els seus afanys, pors, conflictes, decisions vitals…

Us convidem a descobrir-los passejant amb nosaltres!
 

Organitza: La Lleialtat Santsenca
Amb la col·laboració de: Biblioteca Vapor Vell, Sants 3 Ràdio, Memòria en moviment, La Conxita de Sants, Barra Llibre, La Inexplicable i Districte de Sants-Montjuïc

Podeu consultar aquí tot el programa.

dilluns, 13 de febrer del 2023

La taverna del manco - Epíleg

De tant en tant aprofito la història per fer una de les coses que més m’agraden , escriure, creant petits relats que suceeixen als nostres barris, en escenaris que procuro siguin el més versemblants possibles i aprofitant també per explicar històries reals que, en un format d’article històric més tradicional, potser perdrien ritme o intensitat.

Però com aquest és un bloc sobre història i no sobre literatura, crec que és de justícia, acabar aquests relats amb un epíleg que ajudi a contextualitzar i a discernir quina és la part històrica i quina, tot i que probable, és una ficció. Així doncs, aquí teniu aquest tancament del darrer conte, la Taverna del Manco.

Existia realment aquesta Taverna? Doncs sí, efectívament, existia i existeix, tot i que transformada. Es tracta de la Bodega Llopart, actualment el restaurant Abarka. Tal i com em van explicar els antics propietaris, ells van comprar el local als anys vint, però el negoci ja existia abans i popularment la gent el coneixia com La Taverna del Manco, per que en ell, efectivament, van assassinar un home que era manco.

No he sigut capaç de situar la data concreta d’aquest crim, però si els Llopart van comprar la Bodega als anys vint i el record encara era viu, l’any 1919, enmig dels conflictes que va viure Barcelona, entre la Vaga de la Canadenca i el Locaut, en una ciutat militaritzada, en estat de guerra, amb els sindicats i la premsa obrera il·legalitzats era més factible.

Quins van ser els motius que van promoure el crim? Doncs la veritat és que no tinc ni idea, però que el local era un lloc on alguns obrers jugaven a cartes, i concretament al julepe, tota la nit, fins quedar-se escurat també és una informació extreta de la memòria oral que ha passat de generació en generació entre la família dels propietaris. Així que perquè no un crim entre un grup d’homes borratxos i arruïnats?

La bodega Llopart, l'any 2013
Fons: Web del Llopart

Quin motiu feia que el protagonista fos Manco? Doncs també ho desconec, però els accidents greus a unes fàbriques tèxtils que no s’aturaven mai, eren freqüents. De fet, també  per la memòria oral he recuperat històries on els accidentats varen perdre alguna extremitat. Tant el fet de fer signar exonerar a les companyies de responsabilitats, com el fet de reubicar als treballadors accidentats en tasques que poguessin realitzar eren pràctiques habituals, així que podria ser totalment versemblant.

D’altra banda, ubicar el crim en paral·lel al congrés on la Patronal va decidir optar per la línia més dura, llançant-se al locaut, un altre crim que va acabar condemnant a milers d’obrers i obreres a la fam, un tema sobre el que s’ha parlat poc i sobre el qual encara s’ha novel·lat menys, era massa temptador. El moment just on tot era a punt de canviar. 


Capítols anteriors:



dilluns, 6 de febrer del 2023

La Taverna del Manco - 2

Palau de la Música Catalana, diumenge 26 de novembre de 1919

És el matí de diumenge. Mentre a la bodega del carrer de Guadiana, tot i la sortida del sol, es segueix jugant, a uns quants quilòmetres d’àllà, des de fa uns dies, centenars de burgesos de tot l’estat es reuneixen. A les portes un home vestit a l’estil anglès, amb un bombí sobre el cap, sosté un full volant.

II Congrés Patronal, celebrat al Palau de la Música a l'octubre de 1919
Mundo Gráfico. 29/10/1919


Los Gobiernos atribuyen a dejación patronal el actual estado de la cuestión obrera. La organización sindicalista se perfecciona y avanza.

És indispensable la actuación patronal si no que queremos la ruina total de España.

Asista V. Al Congreso Patronal: es su deber y es su derecho. Sea patriota. El absentismo es indigno.

Tot i que el congrés va començar uns dies abans amb un discurs de l’alcalde Martínez Domingo, de la Lliga, cridant a la concòrdia entre patrons i obrers, el que es va parlar a continuació poc va tindre a veure amb cap concòrdia.

A una Barcelona que, des de la Vaga de la Canadenca, segueix sotmesa a l’estat de guerra, sense garanties constitucionals i amb sindicats i premsa obrera prohibits, els patrons preparen una jugada per radicalitzar encara més la situació, acabar amb la CNT i, de pas, obrir una escletxa als torns de la restauració per tal que hi entri també la Lliga..

Tornant a la taverna del carrer de Guadiana, trobem un ambient, si cal, encara més dens. L’ambient és més carregat pel fum de les cigarretes de tota la nit, però també pels homes embriacs, de mala jeia per les trifulques del joc i pels efectes de l’alcohol.

També el manco està borratxo i desesperat. Al llarg de la nit ha anat perdent tota la setmanada i no li queden més que unes quantes monedes. Com s’ho farà ara per arribar al proper dissabte? Li tornaran a fiar un cop més al colmado dels aragonesos del carrer de l’Espanya Industrial? Sí, és cert que la fàbrica dona bona fama i en general les botigues fien als que hi treballen. Però també és cert que Sants segueix sent un poble i que tot se sap. Quan descobreixein que ho ha perdut tot per culpa del joc…

Segurament al Manco li tocaria passar, però de cop, a l’altra banda de la taula… creu veure alguna cosa que no li quadra. S’ha amagat una carta en Quimet? Això ho explicaria tot, està fent trampes! Si no, com s’ho fa per guanyar sempre?

Tots aquests pensaments passen pel cap embotit del Manco, que s’aixeca d’una revolada llançant-li les seves cartes al Quimet.

-Qui et va parir Quimet! Estàs fent trampes!

-Què dius carallot! Estas tocat del bolet o què?

-No et facis l’enza, que t’he vist!

-Què has de veure tu pelacanyes. Ves a casa a dormir que vas ben gat!

El manco s'abalança sobre Quiment, l’agafa amb la seva mà esquerra i l’alça.

-Tinguem la festa en pau! -crida el Vell, mentre intenta separar als dos homes.

Com activats per un ressort tota la resta d’homes s’alcen de les cadires.

-Ves a fer la mà! -crida Quimet.

Ja dempeus tots veuen que, efectivament, a la cadira hi ha un parell de cartes.

-Ja pots anar tornant els diners!

Els homes es llancen contra Quimet, que portant-se la mà a la butxaca treu una navalla.

-Més val que em deixeu sortir, o m’emporto a algú per davant, no m’importa eh!

-T’has tornat boig Quimet? -recrimina el Vell.

A la sala, alertat per l’aldarull, entra l’amo de la taverna.

-A la meva taverna res de trifulques! Tothom al carrer i a dormir la mona, o s’han acabat les timbes!

Tots semblen relaxar-se i el Manco deixa anar a Quimet.

-El Manco s’ha emprenyat perquè avui no tenia bones mans! -diu Quimet burleta entre rialles.

Un segón després el Manco li desdibuixa la rialla d’un cop de puny. Quimet s’abalança sobre el Manco i sense que ningú ho pugui evitar li clava la navalla al costat. El Manco cau a terra mentre els homes immobilitzen a Quimet i li treuen la navalla de les mans. Un bassal de sang comença a tenyir les formes geomètriques del mosaic hidràulic del terra.

Just en aquell moment, sota la mirada pètria de les divuit muses del Palau de la Música, els patrons han pres una decisió que també serà una punyalada per a tota la classe obrera, tancaran les fàbriques i aniran al locaut. Una decisió que al llarg de 84 dies anirà dessagnant als obrers i obreres de Barcelona, que, sense ingressos, haurà de fer valdre les xarxes de suport mutu que, durant anys han anat teixint. 

Els patrons no s’aturaran aquí, els pistolers, els sindicats lliures i finalment el cop d’estat donaran inici a una de les èpoques més fosques de la nostra història recent.

Per saber-ne més:

Bengoechea, Soledad. Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920). Article publicat a Tot història.

Capítols anteriors:

La Taverna del Manco - 1