dimarts, 29 de març del 2022

La presó de dones... que no va arribar a ser

Fa 14 anys, després d’estar parlant amb el Dani Cortijo a l'antic Arran sobre les possibilitats de les noves tecnologies en la divulgació de la història local, em vaig decidir a obrir aquest bloc. En aquell moment gran part de la feina ja la tenia feta, ja que des de feia temps que escrivia un article al mes per a La Burxa sobre la història local de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, així que tenia uns quants articles en cartera. 

El bloc era una forma fàcil d’arribar a la gent i també, per a mi, una excusa per seguir fent recerca, ja que de fet aquell jove llicenciat en història que tot just arribava als 30 anys i que no treballava en res relacionat amb el tema era, i encara sóc, desconeixedor de molts dels fets i dels processos que ajuden a entendre la història de Sants. 

Ben aviat el bloc va començar a tenir lectors i molt ràpidament van venir les preguntes. Potser les més habituals: Sants tenia escut? Era Sans o Sants? Quins eren els límits del poble? Però també moltes altres relacionades amb racons del barri: La ubicació d’una antiga fàbrica ara desapareguda, informació sobre un determinat refugi antiaeri o sobre algun altre edifici, una cooperativa, un ateneu, un cinema... I així el bloc, poc a poc, em va començar a donar feina, intentant respondre a moltes d’aquestes preguntes per a les quals sovint no tenia respostes. En algun cas, gràcies a anar llegint tot el que s'havia publicat anteriorment, vaig poder donar resposta amb un nou article al bloc, però d’altres van quedar al calaix de les feines per fer. 

Però la feina de fer un bloc com aquest, com podeu imaginar, és voluntària o més aviat hauria de dir militant i, tot i que un projecte com aquest acaba donant moltes satisfaccions, el temps és limitat. Així el calaix de les preguntes sense respondre s’ha anat omplint fins a vessar. Una d’aquestes preguntes que va quedar pendent, de fet un rumor que corria entre els alumnes i mestres de l'Emperador Carles i de la Facultat de Biblioteconomia: Era aquest terreny una presó de dones? Amb uns quants anys d’endarreriment intentaré donar resposta a aquesta pregunta.

Per fer-ho saltarem a finals del segle XIX. L’any 1887 s’havia començat bastir una nova presó, un panòptic que permetia tenir un control total sobre els presos, la Model, una presó moderna que volia substituir l’antiga de Reina Amàlia, on hi sobrevivien, i també morien, presoners i presoneres. Amb la inauguració de la nova presó, l’any 1904, s’hi van traslladar els homes, però les dones, majoritàriament de classes popular, van seguir a l’antiga e insalubre presó, un edifici que popularment seria conegut com la Galera, ja que a banda de patir la privació de llibertat, les condicions infrahumanes i la repressió constant les dones eren explotades com a mà d’obra, treballant en la confecció de filats.

El projecte de fer una nova presó per a les dones encara trigaria uns quants anys en arrencar, i no seria fins al 1913, quan es va constituir una Junta de Construcció. Abans que res calia trobar un espai on ubicar la nova presó de dones. Des del 1897, quan els pobles del pla de Barcelona havien sigut annexionats a la ciutat, es va accelerar una dinàmica que ja venia d’abans. La ciutat centrifugava als extraradis tot allò que resultava molest al seu interior, ja fossin fàbriques, cementiris o presons. 

Però el moviment d’aquestes grans infraestructures també tenia efectes secundaris. La proximitat a un edifici no desitjat per veïns i veïnes com la Model havia fet que els terrenys pròxims a la presó baixessin de preu, de manera que comprar terres per ubicar la nova presó de dones al mateix entorn també resultava més econòmic. Així la Junta va comprar a la societat Prat i Marcet un terreny, ubicat entre els carrers d’Enric Bargés, antic carrer J del plano de les Corts, el de Melcior de Palau, antic Fivaller, el de Guitard, antic Witardo, i el de Puiggarí, antic Jesús, on van començar les obres. 

Construcció de la presó de dones, 1932.
AMDS, fons de la UEC.

D’aquesta forma van començar les obres, amb la cimentació de l’edifici i l’inici de construcció dels soterranis i el mur del recinte, però tot i l’enormitat de la construcció es tractava d’un gegant amb peus de fang, ja que la pròpia Junta no tenia liquiditat i de fet arribaria a ser denunciada pels antics propietaris del terreny per impagaments. Un fet que sumat a la conflictivitat social del moment acabaria aturant el projecte durant anys. No va ser fins al 1928, quan, després de negociacions diverses entre les administracions, l’estat es va fer amb la propietat del terreny, reprenent la construcció de la presó, una obra que als anys trenta seguiria a marxes forçades.

Obres de la presó de dones, on ja es veu un petit nucli d'autoconstrucció
AMDS, fons de la UEC.

Però el 19 de juliol del 1936, amb el cop d’estat i la revolució social aturaria definitivament el projecte. De fet la presó de dones de Reina Amàlia, que prop de cent anys després de la seva creació encara seguia funcionant, esdevenint un important símbol de repressió, va ser assaltada, les preses alliberades i l’edifici acabaria enderrocat. Des d’aquell moment l’asil que les germanes Dominiques de la Presentació tenien a les Corts esdevindria la nova presó de dones. I l’enorme solar abandonat, amb la presó a mig edificar, va esdevenir una mena de cantera on els veïns del barri anaven a cercar maons i d’altres materials de construcció. Entrant en el terreny de l’especulació, però amb pas ferm, podem imaginar a molts veïns i veïnes anant a buscar maons a les obres de la presó a buscar maons per bastir els refugis antiaeris.

Ja en dictadura, als anys quaranta, es va començar a parlar sobre la possibilitat de fer una nova presó de dones a la part alta de la ciutat. Per aquest motiu l'estat i l'ajuntament van haver de negociar de nou sobre la propietat dels terrenys de Melcior de Palau. Finalment l’any 1951 l’estat va cedir el solar a l’ajuntament amb la condició que aquest facilités un nou solar on fer la presó de dones. La substituta acabaria sent la presó de la Trinitat, que no va entrar en funcionament fins al 1963, de forma que la presó de dones de Les Corts, nascuda fruït de la improvisació enmig de la guerra, va perdurar prop de tres dècades, amb condicions infrahumanes per a les presoneres, administrada per un orde religiós, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.

Aquesta temporalitat estesa en el temps va propiciar que, tornant a Sants, el solar abandonat del projecte de presó, que era propietat de l’ajuntament i no tenia ús, acabés esdevenint un important nucli barraquista, la barriada de Robrenyo, una dinàmica que, com ens monstren les imatges, ja havia començat a la dècada dels trenta. Aprofitant les restes de l’antic edifici centenars de persones van aprofita per aixecar cases d'autoconstrucció, on es calcula que hi van arribar a viure (o sobreviure) unes 200 famílies, aproximadament 1500 persones. Persones que patirien índex d’atur molt alts i d’escolarització molt baixos. 

Barri de barraques de Robrenyo
AMDS

Aquest nucli barraquista seguiria fins que els seus veïns i veïnes van ser expulsats als barris de Pomar, a Badalona; Cinco Rosas, a Sant Boi de Llobregat; i Sant Cosme, al Prat del Llobregat entre els anys 1967 i 68, a viure en un nou tipus de barraquisme, ara vertical. Barcelona seguia creixent i expulsant a les noves perifèries tot allò, i totes aquelles persones, que resultaven molestes a la imatge de ciutat que es començava a cercar. I l'espai on es va projectar una presó que no es va arribar a realitzar mai va acabar donant cabuda a equipaments.


Carrer de Guitard amv Melcior de Palau, 1970.
Foto: Joan Planas Llorenç. AMDS, fons de la UEC.


Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram


Per saber-ne més:

TATJER, Mercè i LARREA, Cristina  Barraques. La Barcelona informal del segle XX

THEROS, Xavier. Memòria de les barraques.

DDAA. Treball de recerca sobre el projecte de presó de dones a Sants

dimecres, 23 de març del 2022

Llibre: Barcelona en ruta

Al llarg dels darrers quinze anys, sol i amb d'altres companys, ens hem patejat la ciutat amunt i avall parlant sobre la seva història: de la Plaça del Rei a les bateries del Carmel, passant per Santa Maria del Mar, la Rambla, el Park Güell, el Passeig de Gràcia, la Ciutadella o Montjuïc. I molt especialment els barris de l'antic poble de Sants, on no acabaria la publicació si hagués de citar els racons on ens hem aturat a explicar alguna cosa. 

Al carrer estant hem parlat de mil temàtiques diferents: les masies, les fàbriques, el cooperativisme, el pistolerisme, el treball de les dones, el Congrés de Sants i la Vaga de la Canadenca, l'Exposició del 29, la Guerra Civil, la construcció de refugis, l'antifranquisme, el moviment okupa, el comerç, l'arquitectura, el transport... 

Passejades de tot tipus: des de les típiques on anem mostrant fotografies antigues, fins a d'altres escoltant les veus de les persones que van viure els refugis antiaeris del barris. No sé com m'ho faig, però ja sigui treballant o militant en projectes de memòria, d'una forma o una altra... sempre acabo explicant història al carrer.

I és que els carrers, i especialment quan aquests carrers són els nostres espais quotidians, els que transitem per anar a treballar, la plaça on juguen els nens i nenes, l'edifici on fem les nostres activitats de lleure... són espais molt interessants per descobrir la nostra història. En ells s'hi amaguen els petits detalls que sovint passen desapercebuts als llibres d'història, fins i tot als llibres d'història locals.

Per això sempre és una bona noticia que algú ens convidi a passejar per la ciutat i a descobrir els seus racons, ja que aquestes petites històries són les nostres històries, les de les nostres mares que treballaven filant a la fàbrica del barri, les dels nostres avis que van treure terra per fer els refugis, les de les petites botigues de barri... aquestes coses són les coses que ens arrelen, que ens fan ser comunitat.

Per això ha estat una sort poder col·laborar en el llibre: Barcelona en ruta, realitzat per Tot Història i Llop Roig i coordinat per Ricard Paradís Martín i Pau Vinyes i Roig i on han participat un alguns dels millors coneixedors de la història de la ciutat

Podreu recórrer els carrer de Barcelona i dels Pobles del Pla de la ma dels següents autors i autores:

Jordi Petit i Gil (Rec Comtal)

Daniel Venteo Meléndrez (Via Laietana)

Alba Vendrell Torres (La Barcelona dels Àustries)

Gregor Siles Molina (La Rambla i la Barcelona revolucionària)

Júlia Costa i Coderch (Poble-sec)

Agus Giralt Anales (Sants i Hostrafrancs)

Jesús Mestre Campi (Sarrià i Sant Gervassi de Cassoles-Barri del Farró)

Joan Corbera i Palau (Guinardó)

Ricard Paradís Martín (El Carmel, Horta i Nou Barris)

Joan Pallarès-Personat (Congrés-Indians i La Sagrera)

Maria Favà Compta (POBLENOU)i Pau Vinyes i Roig (Sant Andreu del Palomar)


 

 
Us esperem dijous 24 de març a les 19h a la Lleialtat Santsenca.

 

dijous, 17 de març del 2022

Celebrar la Commune a Sants

Som al 1885. L’any en que l’inventor LaMarcus Adna Thompson acaba de patentar la primera muntanya russa. El mateix any en que, mentre alguns nord americans somien en donar emoció a les seves vides pujant i baixant sobre vagons mecànics, els dirigents de les potències mundials, a Berlin, donen per finalitzat el repartiment de l’Àfrica, el tret d’inici, per exemple, de genocidis com el del Congo, territori personal del monarca de Bèlgica, on van ser assassinades entre 10 i 15 milions de persones.

Si posem el focus a la península descobrirem com, a finals d’any, després de la mort per tuberculosis d’Alfons XII, comença la regència María Cristina d’Habsburg-Lorena, la reina que, uns anys més tard, signarà el decret que canviarà la vida de Sants i de la resta de pobles del pla, l'agregació. És el mateix any en que s'expandeix per la península una plaga de còlera que també tindrà impacte al nostre poble.

Un any que veu tancar les portes de l’hostal de Joan Corrades, l’antic carreter del poble d’Hostafrancs de Sió que va donar nom a tot un barri, i en el que també plega l’antiga ferreria Marqués Alegret i Cia, un negoci que havia generat una gran fortuna però que després de la mort del seu propietari era en davallada. Però si bé uns projectes acaben, en el mateix moment n’arrenquen de nous. 

Els obrers, que ja fa una generació, que han esdevingut un dels perfils majoritaris al poble de Sants, han anat prenen força i poc a poc estan començant a crear les seves pròpies institucions. El 7 de març, un grup d’obrers, en un modest magatzem del carrer Duran, l’actual Valladolid, funda la cooperativa obrera de consum, la Formiga Obrera, un projecte que en poc temps creixerà i buscarà nova seu al carrer del Nord 40, l’actual Galileu. El model farà fortuna i aviat s’hi sumaran noves cooperatives, com la Lleialtat Santsenca, del 1891; la Model del Segle XX, del 1901, o l’Empar Obrer del 1905.

Quedem-nos al barri i al març, només 11 dies més tard de la inauguració de la Formiga Obrera, al dia 18, un dimecres. A Sants, com a molts altres pobles de tot l’estat, els obrers estan de celebració. No es tracta d’una festa religiosa marcada pel calendari litúrgic, que diu que aquell dia està dedicat a sant Salvador d’Horta, és una data que filadores, teixidores o treballadors del ram de l’aigua es senten molt pròpia. Estan commemorant la proclamació de la Comuna de París

L'Hôtel de Ville de Paris durant la Comuna.
Gravat aparegut a L'Illustration del 15 d'abril de 1871
(Font: Wikimedia Commons)


A la memòria de tots aquests obrers i obreres circulen figures que són populars com la de l’escriptora i mestra Louis Michel, que va defensar la Comuna i que va pagar amb un desterrament de 7 anys a Nova Caledònia i amb la mort del seu company. Al seu judici Michelle va reclamar: Ja que, segons sembla, tot cor que lluita per la llibertat només té dret a una mica de plom, exigeixo la meva part. 

Mentre obrers i obreres s’organitzen per celebrar el 14è aniversari de la Comuna, Michel segueix lluitant i pagant-ho, de nou es troba a la presó. A pobles i ciutats de l’estat com Gràcia, les Corts, Alcoi, A Coruña, o Madrid es fan vetllades on es llegeixen proclames o es fan sopars. Als tots aquests pobles i ciutats la Comuna és molt present. Un bon exemple és Alcoi on el 1873, només dos anys més tard de la proclamació de la Comuna, va tenir lloc la coneguda Revolució del petroli, que seguiria moltes de les pautes d’aquesta. 

El 18 de març encara és la gran data del moviment obrer a tot el món. Encara falta un any per tal que, als Estats Units i al Canadà, arrenqui, l’1 de maig, la vaga dels obrers per assolir la jornada laboral de 8 hores. Una protesta que va acabar el 4 de maig a Chicago amb la coneguda Revolta de Haymarket, quan després d’un acte i davant l’imminent càrrega policial algun desconegut va llançar una bomba entre els policies que va matar a un oficial. La repressió va ser instantània amb la policia obrint foc sobre una multitud de 20.000 persones. 

Es va decretar l’estat de setge i el toc de queda i començaren les detencions arbitràries, les tortures i la fabricació de proves falses, enmig d’una bogeria alimentada des de les columnes dels diaris. Finalment 8 anarquistes foren processats en un judici sense cap garantia. 5 d’ells: Georg Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons, Hessois Auguste Spies i Louis Linng foren condemnats a morir a la forca i altres 3: Samuel Fielden, Oscar Neebe i Michael Swabb a pena de presó. 

El dia de l’execució van ser enforcats 4 dels 5 homes, ja que Linng, el més jove, es va suïcidar abans. Entre els espectadors d’aquell sinistre espectacle hi havia, com a corresponsal, José Martí, qui seria l’heroi de la independència cubana, qui va recollir les darreres paraules de Spies, que esdevindrien gairebé profètiques:  la veu que aneu a sufocar serà més poderosa en el futur que quantes paraules pogués jo dir ara. Només tres anys més tard el congrés obrer de París de 1889 va escollir la data del 1 de maig, per homenatjar als Màrtirs de Chicago, com a dia internacional de protesta obrera.

Però bé, tornem al 1885. Els 8 de Chicago encara no eren Màrtirs i la data més significativa del moviment obrer era el 18 de març. A Sants, per commemorar aquell 14è aniversari, els actes comencen ben aviat i d’una manera que ens pot sorprendre, amb un concurs a l’escola laica on els alumnes competeixen fent exàmens en assignatures com aritmètica, gramàtica i geometria. Un fet que potser costar d’interpretar des de la nostra visió actual, però el fet que aquells nanos s’estiguessin educant, en una societat on l’escolarització encara era mínima, i que ho estiguessin fent en escoles laiques, en una societat on l’església tenia un control sobre pràcticament tot, i especialment l’escola, era tota una fita.

Per la tarda la festa a Sants va continuar amb un acte que deuria ser força concorregut ja que van participar comissions vingudes de Barcelona, Les Corts, Sant Martí de Provençals i d’altres pobles del pla, on es van realitzar diversos parlaments. Crida l’atenció que, pel que es recull el 5 d'abril a Bandera Social, un setmanari anarco-col·lectivista publicat a Madrid que s'havia llançat només 2 mesos enrere, una de les idees que es destaca és que commemorar el 18 de març no implica la conformitat amb els principis comunistes, sinó que la lluita de classes dels obrers contra la burgesia i tot el malvat i injust que existeix ha de ser un fi comú. També s’incideix en la idea que la diversitat de principis i aspiracions econòmiques no implicava divisions entre el proletariat, sinó que eren signe de vigor i vitalitat idea que es remarcava amb una florida metàfora: són los campos estériles los que no se distinguen por la abundancia de flores.

Sense perdre'ns gaire en noves excursions per les pàgines de la història si que caldria posar en context aquesta previsió dels anarquistes santsencs envers del comunisme i també d’aquest elogi de la diversitat ideològica que, amb la trampa que ens dóna saber com va anar la història i els posteriors enfrontaments dins del propi moviment obrer, ens podria semblar innocent. Ens trobem al 1885 i des de la derrota i repressió de la Comuna de París en el si de la Primera Internacional, s’ha anat obrint una escletxa que ha fragmentat la unió del moviment obrer en dos gran blocs. Les diferències entre les idees marxistes i anarquistes, personificades principalment per Marx i Bakunin s’han anat convertint en agres discussions des del Congrés de Londres del 1871, passant per l’intent dels comunistes d’expulsar a Bakunin al Congrés de la Haia de 1872.

Les pàgines de Bandera Social segueix explicant que: Los anarquistas de Sans dedican un caluroso recuerdo a los martires de la Commune y un saludo fraternal a todos los compañeros que sufren persecuciones por defender la gran causa de la revolución social. Després dels parlaments l’acte va seguir amb la part més festiva, on joves anarquistes van amenitzar la vetllada cantant acompanyats per guitarres i d’altres instruments.

Per saber-ne més:

Podcast:

La comuna de París, a càrrec de Roberto Ceamanos a La Linterna de Diogenes

Louise Michel y la comuna de París, a càrrec de Dolors Marín Silvestre, a La Linterna de Diogenes

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

dilluns, 14 de març del 2022

Llibre: L'ordit de la vida


Existeix, encara, un forat enorme a la nostra literatura, una absència que de tant gran es fa especialment destacada. Les classes populars, com en la resta d'àmbits, també han quedat relegades a les pàgines dels llibres. No són freqüents les novel·les on els escenaris són els nostres carrers i places, sobre els quals Josep Pla va arribar a sentenciar que “La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.” Tampoc és freqüent que les persones protagonistes siguin gent com els nostres avis i avies, amb els seus problemes però també amb les seves xarxes de suport. Un fet que encara es fa més destacat quan parlem de les dones que van passar la vida entre les màquines de filar i els telers.

El Sants literari no és un desert. Al llarg dels anys el nostre poble també ha sigut escenari d'algunes novel·les, com Seixanta minuts, de Josep Miracle i Montserrat, que retrata el Sants dels vapors d'inicis del segle XX; o La barca d'Isis, de Joan Oller i Rabassa, on se'ns ofereix una escena espectacular que ens recorda el Sants on l'espiritisme tenia un pes important. Però els exemples són pocs i aquests llibres, en general, més enllà dels erudits, són desconeguts entre el gran públic. De fet tampoc s'han reeditat gaire i, en general, són difícils de trobar. 

D'aquesta manera, segurament, l'ideari que s'ha anat teixint sobre el nostre passat té poc a veure amb el que realment van viure les nostre avies i avis. Per això sempre és una gran noticia quan es publiquen nous títols com L'ordit de la vida, una novel·la escrita per la Gemma Masip, qui després de cinc anys de recerca, ens presenta una novel·la que narra la història de la Carme, una dona que va néixer el 1899 a Sants i que va viure en primera persona els problemes de les dones treballadores en una època en que s’albirava un món ple d’esperances.

L’ordit de la vida es basa en la vida de l’àvia de l’autora i retrata el Sants de les fàbriques tèxtils i de les famílies obreres que s’organitzaven per accedir a tot allò que, com a classe, els era negat. Un llibre quen ens endinsa plenament en aquell Sants, que encara ens explica l'actual, i en el qual he tingut el privilegi de poder escriure el pròleg.

Editat per Ferriol Macip el podeu trobar a La Ciutat Invisible.

Sobre l'autora:

Gemma Masip i Bonet és mestra, psicopedagoga i logopeda. Ha treballat en tots els camps de l’educació: infantil, primària, secundària, organitzacions educatives... Ha format part, en diferents moments, dels equips que feien formació del professorat de la Generalitat, en l’àrea de didàctica de les ciències. Ha publicat diversos articles de pedagogia i educatius per a les famílies i ha elaborat un treball sobre l’educació dels valors, en què orienta els i les mestres en la resolució de conflictes a través de l’educació emocional. Quan es va jubilar va emprendre la recerca de la història del seu pare a través del diari que ell havia deixat buscant els escenaris on havia viscut, i va escriure el llibre De Gandesa a Groosbeeren, (Descontrol 2016) tot descobrint una veritat que el franquisme havia amagat. El 2018 va començar la recerca de la vida de la seva àvia per escriure L’ordit de la vida.