dimarts, 29 de març de 2022

La presó de dones... que no va arribar a ser

Fa 14 anys, després d’estar parlant amb el Dani Cortijo a l'antic Arran sobre les possibilitats de les noves tecnologies en la divulgació de la història local, em vaig decidir a obrir aquest bloc. En aquell moment gran part de la feina ja la tenia feta, ja que des de feia temps que escrivia un article al mes per a La Burxa sobre la història local de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, així que tenia uns quants articles en cartera. 

El bloc era una forma fàcil d’arribar a la gent i també, per a mi, una excusa per seguir fent recerca, ja que de fet aquell jove llicenciat en història que tot just arribava als 30 anys i que no treballava en res relacionat amb el tema era, i encara sóc, desconeixedor de molts dels fets i dels processos que ajuden a entendre la història de Sants. 

Ben aviat el bloc va començar a tenir lectors i molt ràpidament van venir les preguntes. Potser les més habituals: Sants tenia escut? Era Sans o Sants? Quins eren els límits del poble? Però també moltes altres relacionades amb racons del barri: La ubicació d’una antiga fàbrica ara desapareguda, informació sobre un determinat refugi antiaeri o sobre algun altre edifici, una cooperativa, un ateneu, un cinema... I així el bloc, poc a poc, em va començar a donar feina, intentant respondre a moltes d’aquestes preguntes per a les quals sovint no tenia respostes. En algun cas, gràcies a anar llegint tot el que s'havia publicat anteriorment, vaig poder donar resposta amb un nou article al bloc, però d’altres van quedar al calaix de les feines per fer. 

Però la feina de fer un bloc com aquest, com podeu imaginar, és voluntària o més aviat hauria de dir militant i, tot i que un projecte com aquest acaba donant moltes satisfaccions, el temps és limitat. Així el calaix de les preguntes sense respondre s’ha anat omplint fins a vessar. Una d’aquestes preguntes que va quedar pendent, de fet un rumor que corria entre els alumnes i mestres de l'Emperador Carles i de la Facultat de Biblioteconomia: Era aquest terreny una presó de dones? Amb uns quants anys d’endarreriment intentaré donar resposta a aquesta pregunta.

Per fer-ho saltarem a finals del segle XIX. L’any 1887 s’havia començat bastir una nova presó, un panòptic que permetia tenir un control total sobre els presos, la Model, una presó moderna que volia substituir l’antiga de Reina Amàlia, on hi sobrevivien, i també morien, presoners i presoneres. Amb la inauguració de la nova presó, l’any 1904, s’hi van traslladar els homes, però les dones, majoritàriament de classes popular, van seguir a l’antiga e insalubre presó, un edifici que popularment seria conegut com la Galera, ja que a banda de patir la privació de llibertat, les condicions infrahumanes i la repressió constant les dones eren explotades com a mà d’obra, treballant en la confecció de filats.

El projecte de fer una nova presó per a les dones encara trigaria uns quants anys en arrencar, i no seria fins al 1913, quan es va constituir una Junta de Construcció. Abans que res calia trobar un espai on ubicar la nova presó de dones. Des del 1897, quan els pobles del pla de Barcelona havien sigut annexionats a la ciutat, es va accelerar una dinàmica que ja venia d’abans. La ciutat centrifugava als extraradis tot allò que resultava molest al seu interior, ja fossin fàbriques, cementiris o presons. 

Però el moviment d’aquestes grans infraestructures també tenia efectes secundaris. La proximitat a un edifici no desitjat per veïns i veïnes com la Model havia fet que els terrenys pròxims a la presó baixessin de preu, de manera que comprar terres per ubicar la nova presó de dones al mateix entorn també resultava més econòmic. Així la Junta va comprar a la societat Prat i Marcet un terreny, ubicat entre els carrers d’Enric Bargés, antic carrer J del plano de les Corts, el de Melcior de Palau, antic Fivaller, el de Guitard, antic Witardo, i el de Puiggarí, antic Jesús, on van començar les obres. 

Construcció de la presó de dones, 1932.
AMDS, fons de la UEC.

D’aquesta forma van començar les obres, amb la cimentació de l’edifici i l’inici de construcció dels soterranis i el mur del recinte, però tot i l’enormitat de la construcció es tractava d’un gegant amb peus de fang, ja que la pròpia Junta no tenia liquiditat i de fet arribaria a ser denunciada pels antics propietaris del terreny per impagaments. Un fet que sumat a la conflictivitat social del moment acabaria aturant el projecte durant anys. No va ser fins al 1928, quan, després de negociacions diverses entre les administracions, l’estat es va fer amb la propietat del terreny, reprenent la construcció de la presó, una obra que als anys trenta seguiria a marxes forçades.

Obres de la presó de dones, on ja es veu un petit nucli d'autoconstrucció
AMDS, fons de la UEC.

Però el 19 de juliol del 1936, amb el cop d’estat i la revolució social aturaria definitivament el projecte. De fet la presó de dones de Reina Amàlia, que prop de cent anys després de la seva creació encara seguia funcionant, esdevenint un important símbol de repressió, va ser assaltada, les preses alliberades i l’edifici acabaria enderrocat. Des d’aquell moment l’asil que les germanes Dominiques de la Presentació tenien a les Corts esdevindria la nova presó de dones. I l’enorme solar abandonat, amb la presó a mig edificar, va esdevenir una mena de cantera on els veïns del barri anaven a cercar maons i d’altres materials de construcció. Entrant en el terreny de l’especulació, però amb pas ferm, podem imaginar a molts veïns i veïnes anant a buscar maons a les obres de la presó a buscar maons per bastir els refugis antiaeris.

Ja en dictadura, als anys quaranta, es va començar a parlar sobre la possibilitat de fer una nova presó de dones a la part alta de la ciutat. Per aquest motiu l'estat i l'ajuntament van haver de negociar de nou sobre la propietat dels terrenys de Melcior de Palau. Finalment l’any 1951 l’estat va cedir el solar a l’ajuntament amb la condició que aquest facilités un nou solar on fer la presó de dones. La substituta acabaria sent la presó de la Trinitat, que no va entrar en funcionament fins al 1963, de forma que la presó de dones de Les Corts, nascuda fruït de la improvisació enmig de la guerra, va perdurar prop de tres dècades, amb condicions infrahumanes per a les presoneres, administrada per un orde religiós, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.

Aquesta temporalitat estesa en el temps va propiciar que, tornant a Sants, el solar abandonat del projecte de presó, que era propietat de l’ajuntament i no tenia ús, acabés esdevenint un important nucli barraquista, la barriada de Robrenyo, una dinàmica que, com ens monstren les imatges, ja havia començat a la dècada dels trenta. Aprofitant les restes de l’antic edifici centenars de persones van aprofita per aixecar cases d'autoconstrucció, on es calcula que hi van arribar a viure (o sobreviure) unes 200 famílies, aproximadament 1500 persones. Persones que patirien índex d’atur molt alts i d’escolarització molt baixos. 

Barri de barraques de Robrenyo
AMDS

Aquest nucli barraquista seguiria fins que els seus veïns i veïnes van ser expulsats als barris de Pomar, a Badalona; Cinco Rosas, a Sant Boi de Llobregat; i Sant Cosme, al Prat del Llobregat entre els anys 1967 i 68, a viure en un nou tipus de barraquisme, ara vertical. Barcelona seguia creixent i expulsant a les noves perifèries tot allò, i totes aquelles persones, que resultaven molestes a la imatge de ciutat que es començava a cercar. I l'espai on es va projectar una presó que no es va arribar a realitzar mai va acabar donant cabuda a equipaments.


Carrer de Guitard amv Melcior de Palau, 1970.
Foto: Joan Planas Llorenç. AMDS, fons de la UEC.


Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram


Per saber-ne més:

TATJER, Mercè i LARREA, Cristina  Barraques. La Barcelona informal del segle XX

THEROS, Xavier. Memòria de les barraques.

DDAA. Treball de recerca sobre el projecte de presó de dones a Sants