Sovint les petites històries quotidianes dels barris, aquelles que passen desapercebudes a la història escrita, es reflecteixen en les frases fetes o en les dites populars.
En aquest racó, que ha anat tractant aspectes molt diversos de la història santsenca, ja hem pogut veure com l’origen d’algunes d’aquestes frases fetes es troba en històries concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants que, quan va convocar tots els malalts de Catalunya al barri i va prometre guarir-los, va originar la frase feta Esguerrats cap a Sants.
Però la història de què vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també va esdevenir-se a Sants i que va donar lloc a la dita A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos. Tot i que ja s'ha fet fonedissa, quasi totalment, de la cultura popular, aquesta dita va ser recollida per Joan Amades i gràcies a això ha arribat als nostres dies. Aquest proverbi, que certament no deixa en gaire bona posició el nostre barri, a l’època es podia escoltar de maneres diferents: A Sants, pobres i marxants i la meitat lladres o A Sants, pobres i amargants, l’una meitat lladres i l’altra meitat esgarrapacristos.
Per una banda podem veure que totes aquestes dites coincideixen a destacar la pobresa i la marginalitat del Sants de l’època. Això no és estrany si recordem que parlen d’un barri industrial que en poc temps havia crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers eren deplorables. En alguna d’elles també es destaca l’incipient comerç que s’estava establint al barri. Recordem que durant molts anys a Barcelona es va fer servir la dita Sants és Andorra, que feia referència als preus econòmics que la gent podia trobar-hi en comparació amb el centre de la ciutat.
Però l’expressió que més crida l’atenció és esgarrapacristos. En un barri que havia viscut en diversos moments la crema de l’església, hom podria creure que aquesta expressió tenia un sentit anticlerical. Però és el mateix Joan Amades qui recull l’origen d’aquest terme.
Pel que es veu, un any, durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d’un sant Crist. Aquesta, però, es va demanar a corre-cuita i l’artesà la va lliurar acabada de pintar. Com que temien que els fidels s’embrutessin els llavis en anar-la a besar, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar a la imatge i va deixar-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant els santsencs a esgarrapar el borrissol al Cristo.
En aquest racó, que ha anat tractant aspectes molt diversos de la història santsenca, ja hem pogut veure com l’origen d’algunes d’aquestes frases fetes es troba en històries concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants que, quan va convocar tots els malalts de Catalunya al barri i va prometre guarir-los, va originar la frase feta Esguerrats cap a Sants.
Però la història de què vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també va esdevenir-se a Sants i que va donar lloc a la dita A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos. Tot i que ja s'ha fet fonedissa, quasi totalment, de la cultura popular, aquesta dita va ser recollida per Joan Amades i gràcies a això ha arribat als nostres dies. Aquest proverbi, que certament no deixa en gaire bona posició el nostre barri, a l’època es podia escoltar de maneres diferents: A Sants, pobres i marxants i la meitat lladres o A Sants, pobres i amargants, l’una meitat lladres i l’altra meitat esgarrapacristos.
Per una banda podem veure que totes aquestes dites coincideixen a destacar la pobresa i la marginalitat del Sants de l’època. Això no és estrany si recordem que parlen d’un barri industrial que en poc temps havia crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers eren deplorables. En alguna d’elles també es destaca l’incipient comerç que s’estava establint al barri. Recordem que durant molts anys a Barcelona es va fer servir la dita Sants és Andorra, que feia referència als preus econòmics que la gent podia trobar-hi en comparació amb el centre de la ciutat.
Però l’expressió que més crida l’atenció és esgarrapacristos. En un barri que havia viscut en diversos moments la crema de l’església, hom podria creure que aquesta expressió tenia un sentit anticlerical. Però és el mateix Joan Amades qui recull l’origen d’aquest terme.
Pel que es veu, un any, durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d’un sant Crist. Aquesta, però, es va demanar a corre-cuita i l’artesà la va lliurar acabada de pintar. Com que temien que els fidels s’embrutessin els llavis en anar-la a besar, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar a la imatge i va deixar-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant els santsencs a esgarrapar el borrissol al Cristo.