divendres, 30 de desembre del 2011

"Volem l'escola formosa"

Manifestació demanant la construcció d'escoles.
Avui he volgut dedicar una actualització a l'escola on vaig aprendre algunes de les coses que més m'han servit en la vida fins ara, algunes evidents com l'ús de la llengua, tant del català com del castellà, i també un munt d'altres coneixements sobre temes molt diversos. Però també l'espai on, segurament sense adonar-me, vaig aprendre coses fins i tot més importants que les anteriors, com l'interès pel meu entorn o un dels primers llocs on vaig començar a socialitzar-me, un procés que crec que em va costar una mica, tot s'ha de reconèixer, estic parlant de la meva escola des de pàrvuls fins a COU, el Lluís Vives.

L'escola, coneguda popularment com l'Olivereta, es va inaugurar, juntament amb un munt d'altres escoles de Barcelona, el 29 de març de 1931 en plena campanya electoral de les eleccions municipals. Per trobar la seva història hauriem de allunyar-nos més en el temps, ja que una escola pública per als infants de Sants era una de les reivindicacions històriques dels veïns i veïnes del nostre barri. Les mancances a l'escola pública eren molt grans, fins al punt que es calcula que l'any 1930 encara feien falta el doble de places de les existents fins al moment.

A Sants els veïns es van mobilitzar organitzant una manifestació que va anar des del Círcol de Sants fins a la Plaça de Sant Jaume i en la que segons sembla van participar uns 2.000 manifestants que portaven pancartes amb missatges com: "Volem l'escola formosa" o "El poble té dret a la cultura. Vetllem per l'educació dels nostres fills". La Comissió de Cultura va acceptar la seva construcció l'any 1918 i el 1920 es va col·locar la primera pedra, però la Dictadura de Primo de Rivera va paralitzar la construcció de noves escoles, per això no es va inaugurar fins al 1931.  

Si us interessa el tema de l'educació al nostre barri dir-vos que, justament, mestres de l'escola Lluís Vives estan treballant en un llibre sobre la història de les escoles a Sants, en el que, quan aparegui publicat, de segur podreu descobrir moltes més coses de les que jo us pugui explicar. De ben segur que tornaré a parlar, tant de l'escola com d'aquest projecte de llibre.

diumenge, 25 de desembre del 2011

Enregistrem la memòria, el lleure





Avui a Enregistrem la memòria descobrirem com es divertien els nostres avis i avies quan eren joves.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Enregistrem la memòria, viure sota el Franquisme





Avui a Enregistrem la memòria parlarem sobre la manca de llibertats que es van viure sota el franquisme, sota la censura i sobre una societat controlada, però a la vegada també parlarem sobre les petites trampes que alguns dels nostres protagonistes van haver de fer per sobreviure al Franquisme.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Enregistrem la memòria, les entitats





Avui a Enregistrem la memòria parlarem sobre les entitats dels nostre barris.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Enregistrem la memòria, les escoles





I avui a Memòria de Sants descobrirem com eren les escoles de Sants durant la República i posteriorment durant el Franquisme.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Enregistrem la memòria, la vida quotidiana





Avui a Enregistrem la memòria els nostres protagonistes ens parlaran sobre la vida quotidiana.

dilluns, 21 de novembre del 2011

De Collblanc als camps d'extermini

Molt sovint els nostres noms responen al criteri, podríem dir fonètic, dels nostres pares. Ens diem com ens diem perquè a la nostra mare o al nostre pare els agradava aquest nom. Però de vegades fins i tot els noms amaguen històries molt importants per a les famílies. Històries que es volen recordar però sobre les quals, de vegades, durant molt de temps no es va poder parlar.

El meu pare, de qui ja us he parlat en d’altres ocasions a causa de la seva militància veïnal, es deia Eugeni, i com veureu, el seu nom no va respondre a cap casualitat.

La meva família paterna sempre havien viscut al barri, entre Hostafrancs, on va néixer la meva àvia, i Collblanc, on va néixer el meu pare. Amb la guerra el germà petit de la meva àvia, Eugeni Querol Puyo, que havia nascut el 1916 i tenia per tant vint anys, va marxar a lluitar al front com a voluntari. L’any 1938 va assolir el grau de tinent com a recompensa per la seva distingida actuació a la 224 Brigada Mixta de la 60a Divisió, unitat que entre d’altres campanyes va participar a la Batalla de l’Ebre.

Eugeni Querol Puyo

Amb la derrota republicana l’Eugeni es va veure obligat a marxar a l’exili. La seva graduació i el fet de ser voluntari l’haurien condemnat a mort de manera automàtica en cas de caure en mans feixistes. Però França, el país de la Llibertat, de la Igualtat i de la Fraternitat, no va oferir gaires millors perspectives als republicans i els rebé com a bestiar a camps de refugiats construïts en molts casos sobre la sorra de les platges, en condicions inhumanes, separant a més homes i dones. Molts hi van morir.

Fins aquí la història que ens havia arribat, en boca de la meva àvia, quan jo era petit. Alguns anys més tard els van notificar la seva mort sense confirmar ni on ni quan ni de quina manera havia mort. La meva àvia ho va acceptar i es va vestir de dol, però la seva mare li va prohibir dient-li que si no havia vist al seu fill mort ella no es vestiria de negre. La meva àvia va decidir que si no mantenia el dol pel seu germà no ho faria per ningú més, i així ho va fer. I aquesta història es va quedar així fins que fa uns dies vaig descobrir, com sempre per casualitat, el seu final, o com a mínim una part d’aquest, un final que es va produir molt lluny de la Catalunya nord.

Camp de refugiats  d'Argelers.

L’any 1939 França va crear les Companyies de Treballadors Estrangers com una alternativa al servei militar francès, a les quals es van apuntar, en un principi voluntàriament 20.000 milicians. Però amb l’inici de la Segona Guerra Mundial el govern francès va decidir oferir tres opcions als refugiats: tornar a l’Estat espanyol de Franco, que en molts casos significaria la mort i en la resta anys de treballs forçosos; allistar-se a la Legió Estrangera, que significava convertir-se en carn de canó de l’avantguarda de l’exercit francès o bé anar a les companyies de treballadors a reforçar la línia Maginot, l’obra defensiva que havia d’impedir la invasió alemanya i que va ser un fracàs estrepitós.

Eugeni Querol Puyo es va integrar en aquestes companyies i va estar treballant fins que el juny de 1940 va ser capturat a Saint-Dié-des-Voges. Sols un més abans naixia el meu pare i rebia el seu nom. Llavors va ser portat a l’Stalag V-D, un camp de presoners de guerra a Estrasburg, al qual molts presoners arribaren caminant. Allà se li va assignar la matrícula 3.276, el primer dels molts números que substituirien el seu nom.

L’onze de desembre de 1940 va sortir d’aquest camp en un comboi que transportava 846 republicans cap als camps d’extermini de Mathausen, Gusen i Hartheim. De tots aquests en moririen 499. Viatjaren durant tres dies en trens, generalment de bestiar, tancats sense aigua i quasi sense aire, separats de les seves famílies.

Van arribar a Mauthausen el 13 de desembre a la una i mitja de la matinada enmig d’una forta nevada i foren trets dels trens. Com a rebuda les mossegades dels gossos i els cops de culata dels SS, que remataven als que queien.

Eugeni Querol Puyo va ser matriculat a Mathausen amb el número 5166, però no va ser aquest l’escenari final de la seva vida. El 21 de novembre de 1941 va ser traslladat al camp annex de Gusen, fent el camí a peu. Aquí la seva matrícula va ser la 14.657.

Gusen era considerat el camp final, on els presoners feien les tasques més dures i on les condicions de vida eren pitjors, era el lloc al que anaven a parar els presoners que els nazis ja no consideraven productius, els malalts i els febles, per matar-los i fer lloc a Mauthausen.

Treball al camp de Gusen


I a Gusen va ser on els nazis finalment van acabar amb la seva vida el 24 de gener de 1942. L’Eugeni tenia sols vint-i-sis anys, dels quals havia passat sis lluitant contra el feixisme primer i després patint-lo. Els morts al camp eren incinerats o enterrats sense més referència que el seu número de matrícula. A Sants però, el meu pare, amb el seu nom en va recordar la memòria.

Moltes gràcies a l'Amical de Mauthausen i al Centre d'Estudis de l'Hospitalet pel seu suport en aquesta cerca.

Us recomano el llibre L'Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista realitzat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet, gràcies al qual he descobert aquesta història que m'és tant propera.

Enregistrem la memòria, el barri





Avui a Enregistrem la memòria, el programa de Sants 3 Ràdio, descobrirem com eren els nostres barris: Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

dilluns, 14 de novembre del 2011

dijous, 10 de novembre del 2011

Jornades d'Homenatge al Maquis

Com bé sabeu tots els que sou seguidors d'aquest bloc sempre intento publicitar tots els actes relacionats amb la història que tenen lloc al nostre barri. Al llarg d'aquesta setmana el Col·lectiu Negres Tempestes està organitzant unes jornades d'homenatge al Maquis a les quals es podran descobrir molts aspectes sobre aquesta guerrilla antifranquista.  Us deixo amb l'explicació que el col·lectiu fa de les jornades.
Les Jornades d’Homenatge al Maquis es fan, dins del marc de la XIV Marxa en Homenatge als Maquis, per recordar la resistència llibertària antifranquista i revolucionària, que durant la llarga dictadura van causar grans problemes al règim totalitari de Francisco Franco, l’església catòlica i als poders empresarials i financers de torn, lluitant per la llibertat, la justícia i, en aquest cas, per l’anarquia.

El Maquis va ser una guerrilla anarquista, tant ofensiva com defensiva degut a la seva situació estratègica prop de la frontera amb França que feia que no haguessin de fugir simplement a la muntanya i que va estar donant suport durant molts anys a la dissidència espanyola.
Generalment actuaven allà d’on eren originaris, ja que els contactes, coneguts i companys els havien fet a escola, a la feina, allà on havien viscut. Això fa que també hi hagués guerrilla urbana dedicada a fer accions i expropiacions a les ciutats.

És per això que des de fa cinc anys s’organitzen activitats en homenatge a aquells que van lluitar contra un règim del que sembla que encara no ens haguem deslliurat del tot. I és per això que enguany us presentem un seguit d’activitats en la seva memòria:

Degut a la pluja del passat diumenge, la ruta es canvia de data: Diumenge 13 de novembre, 11h, plaça del Bonsuccés: Cinquena Ruta d’Homenatge als Maquis.

Dijous 10 de novembre, 20h, Ateneu Llibertari de Sants (c/Maria Victòria, 10): Frederic, el Bosquerol de Riuprimer, ens parlarà de les diferents àrees i èpoques d'actuacio del maquis a casa nostra, després de la guerra civil espanyola.

Dilluns 14 de novembre, 19h, Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30): “Els Maquis a Catalunya 1939-1963”. (A càrrec de Ricard de Vargas Golarons) Presentació debat i projecció del documental.


dilluns, 7 de novembre del 2011

Enregistrem la memòria, la Postguerra (1a part)





Aquesta setmana a Enregistrem la memòria parlarem sobre uns temps molt durs de manca de llibertat, de fam, de cartilles de racionament i d'estraperlo, la Postguerra.

dissabte, 5 de novembre del 2011

S'ha de fer cultura


Els anys vint i trenta del segle XX van ser veritablement revolucionaris culturalment i trencadors en molts sentits. A Barcelona el Music-hall i els espectacles del conegut genere frívol van triomfar entre un públic, majoritàriament obrer, que volia escapar de les rutines diàries, però també entre una burgesia de nous rics que volien ostentar les seves fortunes.

Als barris, als ateneus i especialment a moltes cooperatives, que eren llocs de trobada de la gent treballadora del barri, es van organitzar molt sovint espectacles de music-hall i tardes ball que tenien molt èxit. Però com sempre passa les ments benpensants eren ccrítiques amb aquests espectacles que creien immorals. Us deixo a continuació un document que crec no te preu i que ens pot ajudar a situar-nos en el pensament de l’època, un article d’opinió al diari El Ressò de Sants. He decidit transcriure el document tal com el vaig trobar sense fer cap correcció.

S’ha de fer cultura

Barcelona en el temps present, resta ben constatat, que pren un caire perisenc del qual en fa gran relleu.

Tenim per Montmatre el nostre tan habitual Paral·lel, centre de les diversions més frenètiques ensems paradoxals, i s’ha descobert que existeix per aquell Moulin de la Galette un lloc del proletari districte de Sans.

Avui, aquest foc d’esbargiment anti-cultural ha pres tant increment que ses pecaminoses flames han vingut a prendre la pulcritud que regnava en la nostra barriada.

És abastament inveterat el que en totes les societats, siguin del matís que es vulgui i en totes les cooperacions, hi hagi llur comissió cultural, la qual ha de vetllar per tots els actes que puguin demostrar el més ínfim grau de cultura.

Però malauradament no és així i és vergonyós constatar-ho.

Tenim com a exemple una cooperativa a la nostra barriada, casal de germanor on sempre s’havien representat actes de vertadera cultura que feien més mereixedors els membres que la regien.

Però com sigui que en aquest món tot pren transformació, aquell casal de germanor, allí on la cultura era tan habitual, s’ha convertit en un dels centres dignes tan sols dels barris que abans he esmentat.

Allí es balla l’agafat per tota festa. Música grollera, poca-solta, xibarris escandalosos, el revés de la Lliga del bon mot... en una paraula, és l’aculliment de tota crapuleria de Sans i Hostafrancs i d’altres districtes que ni ens interessa el sapiguer-los.

Més tard, aquell danzing es converteix en un Music-hall i dona pas a la representació de quatre arreplegats i arreplegades que ballen i canten unes cançons de mal gust cobertes tantsols per un pam de roba escassament... i, la gent riu, gaudeix... i la Comissió fa cultura.

Jo crec sincerament que l’esmentada Comissió no ha interpretat com n’es mereixedor aquest mot tan sublim de: Cultura, sinó que ha fet un anàlisi fals per no ésser prou entesos en aquests actes.

Ells saben que la Cultura s’ha de propagar, però ben mirat, i sostenint-nos en la lògica dels fets, han dividit el mot sublim de cultura en tres parts i el que verament fan és propagar la primera. Així és la cultura d’aquella cooperativa.

D.G

El Ressò, número 166
 Barcelona-Sants, 27 de setembre de 1930 

diumenge, 30 d’octubre del 2011

dilluns, 24 d’octubre del 2011

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Enregistrem la memòria, la Guerra Civil (2a part)

Avui a Enregistrem la memòria els nostres avis i avies ens parlaran sobre la Guerra Civil.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Memòria de Sants a "El Món a Rac 1"

Avui volia donar les gràcies al Jordi Basté per mencionar el bloc al seu espai d'El món a Rac1, aprofitant l'entrevista a Núria Feliu, un dels personatges més reconeguts del nostre barri.

Us deixo l'enllaç a l'espai en que es menciona el bloc i també us recomano a tots que escolteu l'entrevista a la Núria Feliu que parla dels seus origens i de la seva trajectoria musical :

Enregistrem la memòria, la Guerra civil (1a part)

I aquesta setmana a Enregistrem la memòria els nostres protagonistes ens parlen sobre durs de les seves vides, la Guerra Civil



 

diumenge, 9 d’octubre del 2011

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Properes activitats a Sants

Avui us enllaço un parell de convocatories que m'han arribat i que de ben segur poden ser interessants:

Jaume Compte i els fets del 6 d'octubre al Casal Independentista de Sants

Demà, dijous 6 d'octubre a dos quart de 8 del vespre al Casal Independentista de Sants (c/Muntadas, 24) tindrà lloc la conferència "Jaume Compte i els fets del 6 d'octubre", en la qual intervidràn Agustí Barrera (del grup d'historiadors Jaume Compte) i Joan Rocamora (professor i membre de la CUP). 

 Acabat l'acte, podrem disfrutar de l'espai de trobada i de bar que ofereix el CIS. 


Homenatge a Joan Peiró a la Ciutat Invisible

El proper 13 de novembre a les 19h presentem el llibre Joan Peiró i Belis. El llibre és el darrer volum de la col·lecció “Cooperativistes Catalans” que coediten la Fundació Roca i Galés i Cossetània edicions. Joan Peiró i Belis va nèixer al barri d’Hostafrancs el 1887, i va ser vidrier i militant de la CNT. Va destacar com a organitzador de la Federació Nacional del Vidre en la seva joventut. Posteriorment, el 1922, i els anys 1928 i 1929, va arribar a ser secretari general de la CNT, i ministre d’Indústria durant la Segona República. Morí afusellat per les autoritats franquistes el 24 de juliol de 1942 a Paterna, tot cridant: «¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!». 

Tanmateix, el llibre ens desvetlla que la seva militància va tenir un rostre molt menys conegut: la direcció de la cooperativa de producció Cristalleries de Mataró (Fundació Ros Serra) a finals de la dictadura de Primo de Rivera, des d’on va defensar el cooperativisme com a eina revolucionària complementària dels sindicats. Cristalleries de Mataró va néixer d’una doble tradició cooperativa: la de l’ofici dels vidriers i la de la ciutat de Mataró, i va esdevenir la cooperativa de vidre més potent de Catalunya durant la Segona República, i la més antiga en funcionament. Molt bon llibre d’en Miguel Garau sobre la vessant cooperativista de Peiró. El nostre petit homenatge a aquest lluitador santsenc. Us hi esperem!

http://www.laciutatinvisible.coop

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Enregistrem la memòria, primer programa

A partir d'avui i poc a poc aniré enllaçant tots els programes d'Enregistrem la memòria per tal que els pogueu escoltar des del bloc. però recordeu, si els voleu escoltar en primicia cada dissabte al matí els podeu escoltar a Sants 3 Ràdio, al 107.3 En aquest primer programa podreu conéixer a tots els protagonistes que al llarg dels primers quinze programes ens explicaran com era Sants quan ells eren més joves.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Comença Enregistrem la memòria

Per a tots els que estigueu interessats en la història local de Sants, Hostafrancs i La Bordeta us volia anunciar que el proper dissabte dia 24 a les 10h es començarà a emetre a Sants 3 Ràdio el programa Enregistem la memòria, en el que podreu escoltar als avis i a les avies dels nostres barris parlant sobre les seves vides i sobre com era el Sants del passat. El programa també es podrà escoltar els dimecres a les 20.30.
De Memòria de Sants

dimarts, 6 de setembre del 2011

Solució a l'enigma número 9

Retornat de les vacances i després del final de les festes de Sants per fi he pogut tornar a publicar, tot i que els errors de blogger no m'ho estan facilitant gaire la veritat. Abans de res donar-vos la resposta a l'enigma número 9, que vaig deixar pendent. Com molt bé va respondre el Xavi Silvestre el carrer sobre el que preguntava era el carrer Sant Crist i l'edifici al que feia referència és la capella del Sant Crist, una petita capella que es troba tancada a aquest carrer i que, com també comenta el Xavi poc li deu faltar per caure pel seu estat de ruïna.

Així doncs els guanyadors d'aquest estiu han sigut en Pep Gardeñes, el Didac Panyella (que n'ha guanyat dos) i el Xavi Silvestre. Recordeu que tinc un petit premi per a tots els que heu encertat algun enigma.

Aprofito aquesta actualització per donar les gràcies a tots aquells que seguiu aquest bloc i a tots els que em feu arribar missatges o noticies interessants. Recordeu que ho podeu seguir fent a memoriadesants@gmail.com

Espero que en breu, en pocs mesos, us pugui presentar dos projectes en els que porto molt de temps treballant el meu primer llibre en que parlo sobre història, sobre la Guerra Civil a Sants, i el programa de ràdio Enregistrem la memòria, a Sants 3 Ràdio.

dimecres, 24 d’agost del 2011

La història més recent i combativa del barri

Avui un video sobre la història més recent i combativa de Sants. Video realitzat per l'Assemblea de Barri de Sants.



divendres, 19 d’agost del 2011

El Cros contra la fam




De Cros Popular de Sants


El Cros Popular de Sants és una competició atlètica amb una llarga tradició i molt arrelada al nostre barri. Però els que en formem part creiem que el Cros és molt més que això, tant per la nostra història, que ens enllaça amb el moviment ateneista dels anys trenta com pels lligams amb clubs esportius i entitats de tot tipus dels nostres barris (associacions de veïns, comissions de festes, esplais, mitjans de comunicació locals...) gràcies a la col·laboraciò dels quals podem organitzar el Cros cada any, sense ser un gran club.

El Cros és la cursa de 10 quilòmetres, però també la cursa dels més petits, el Petit Cros, la cursa de 3 quilòmetres, la Centpeus, la cursa adaptada per a discapacitats psíquics, la xocolatada, el certamen fotogràfic, FotoCros, i el passi del video, entre d'altres activitats.

Aquest any incorporem una nova acció a les moltes que ja formen el Cros Popular de Sants, una acció solidaria en coordinació amb una reconeguda ONG, Acció contra la Fam. Acció contra la Fam és una organizació humanitaria internacional i independient que lluita contra la desnutrició infantil i que a la vegada garanteix aigua i mitjans de vida segurs a les poblacions més vulnerables.

Aquesta Organització internacional treballa en diversos eixos: (Nutrició, Salut, Aigua i sanejament i Seguretat Alimentaria) en més de 40 països ajudant a cinc milions de persones. Amb l’objectiu d’aconseguir un món sense desnutrició; el seu primer objetiu, tornar la dignitat a aquells que avui viuen amb l’amenaça de la fam.

Per col·laborar amb aquesta causa hem creat aquesta iniciativa, el Cros contra la fam, a travès de la qual hem obert un compte a la web migranodearena on tothom pot fer donacions de manera molt fàcil. Mi grano de arena és una eina creada per la Fundació real dreams,que permet fer donatius de forma molt fàcil a institucions benèfiques de forma fàcil i segura. Amb els calers recaudats es podràn pagar tractaments contra la desnutrició infantil.

Ens hem proposat aconseguir 6.000 euros, amb la col·laboració de tots els que ens ajudeu a aconseguir-ho, i ens hem marcat com a termini per fer-ho el 6 de novembre, una setmana després de la celebració de la cursa. Ens podeu ajudar de diverses maneres.

-Visitant aquesta web Cros contra la fam i fent el vostre donatiu:
http://www.elmeugradesorra.org/agustingiralt1

-Ajudant-nos a fer correr aquest enllaç i aquest missatge per internet, als correus dels vostres contactes, als vostres blocs i a les xarxes socials, al Facebook, el Twitter...

-Si voleu implicar-vos personalment o implicar la vostra entitat més profundament amb aquest projecte des del Cros estarem encantats i ens agradaria molt treballar amb d’altres entitats del barri a aconseguir uns bons objectius.

Moltes gràcies per la vostra atenció i esperem que en aquesta cursa tots plegat aconseguim una gran marca, ens hi juguem molt.

Club Camins Esportius de Sants

Agustí Giralt - 666 96 93 22
crospopulardesants@gmail.com

Podeu trobar més informació sobre el projecte i la destinació dels calers recaptats a:

http://www.acciocontralafam.org/
http://www.crospopulardesants.cat/
http://www.crospopulardesants.blogspot.com/







De Cros Popular de Sants

dimecres, 10 d’agost del 2011

Enigma número 9

Resposta a l'enigma número 8:



Com ha dit molt bé el Dídac l'obra en qüestió és: Els Zin-Calós una obra de Juli Vallmitjana i Colomines, un dels dramaturgs del conegut teatre modernista català. Està inspirada en el barri d'Hostafrancs i més concretament en la comunitat gitana.

Enigma número 9:



L'any 1694 el noble Josep de Novell i Nadal establí a un pagès de Sants, Jacint Comas, una peça de terreny a Sants. Una peça de terreny que ja tenia el nom del carrer actual que circula per aquest espai. Dins d'aquesta peça, en un dels extrems hi havia un petit edifici, que tot i que modificat i reformat, (i actualment amagat) encara es conserva.

Pregunta: Quin és el carrer que comento? Quin és l'edifici que actualment no es pot visitar?


Doncs us deixo amb aquest darrer enigma d'estiu, aquest cop he intentat que sigui complicat per tal que us ocupi temps.

Marxo uns dies de vacances, però he deixat uns quants articles per tal que es vagin actualitzant automàticament. A la tornada us contesto a l'enigma i contacto amb els guanyadors dels premis.

Bon estiu a tothom i fins a festes de Sants.

dijous, 4 d’agost del 2011

Enigma número 8

Resposta a l'enigma número 7: El còmic, com molts segur que ja sabieu, és Superlópez (Super Llopis en la versió catalana), una paròdia de Superman creada pel dibuixant Juan López Fernández, més conegut amb el nom de Jan. Les vinyetes que us vaig ensenyar són de l'aventura "Un Camello Subió Al Tranvía En Grenoble Y El Tranvía Le Está Mordiendo La Pierna", publicat l'any 1991. El guanyador d'aquest enigma ha sigut el Dídac, que fins i tot ens ha trobat el ISBN. Felicitats Dídac i gràcies a tots per participar!


Enigma número 8: Abans de llegir la pregunta cal llegir aquest text.


Veïna primera: Feu-li tres creus al pit!

Veïna segona: Fulles de llorer beneïdes!

Veïna primera: Aneu-les a buscar!

Veïna tercera: Porteu aigua beneita!

Dadatta (torna amb un Crist): Poseu-li el Crist al damunt.


Falaga: No cal que li feu res, perquè no li passarà fins que hagi purgat el mal. (A la Dadatta). A tu que la cara se t'arruga de tanta maldat; que et cauran les dents de tanta mentida; que talment sembla que t'hagis alimentat de bèsties verinoses (Amb tanta força com pot) Mala serpota!

Aquest fragment que heu llegit està relacionat amb un els nostres barris, però sabeu amb quin i quina és aquesta relació? Sabeu de quina obra forma part això que heu llegit? I el nom de l'autor d'aquesta obra?

Sort a tothom!

Enigma número 7

Resposta a l'enigma número 6: L'artista urugauià que va pintar un paisatge del nostre barri va ser Rafael Barradas. Fill de pares catalans, Barradas va recrear molts paisatges urbans d'Hospitalet de Llobregat, però també una escena de Sants. Un quadre que casualment va ser escollit al seu país d'origen com a imatge per un segell. El quadre s'anomena "Paisaje de Sants".

Felicitats al Pep Gardeñes que ho ha encertat i gràcies per participar a tots.


Enigma número 7:





I de la pintura avui saltem al món del còmic. En aquestes vinyetes (i en les que segueixen) podem veure part d'una aventura que te com a escenari l'estació de Sants de fa uns quants anys, molt abans de l'arribava de l'AVE i de totes les reformes que va comportar.

Enigma: Per resoldre aquest enigma heu de dir el nom del còmic, l'autor, el títol en que apareixen aquestes vinyetes de l'Estació de Sants i l'any de publicació.

Imagino que dos de les respostes ja les coneixereu oi?

dimecres, 3 d’agost del 2011

L'enigma de Sants, número 6

Aquest estiu he preparat alguns nous enigmes per resoldre sobre la història del nostre barri. Aquest any, gràcies a la col·laboració de dos entitats de Sants, el Cros Popular de Sants i l'Esplai Xiroia, també hi haurà un petit premi per la primera persona que contesti correctament la pregunta.

Començo aquest enigma número 6 amb un quadre que va ser pintat al nostre barri. El seu autor és un pintor uruguaià

De Memòria de Sants

Pista: Aquesta imatge d'un Sants encara majoritariament de cases baixes, però on ja sobresurt una escala de diverses plantes ha sigut segell del país on va neixer l'autor de la pintura.

Pregunta: Sabrieu dir el nom de l'autor i el títol de l'obra?

El guanyador serà la primera persona que encerti el resultat i que l'escrigui com a post d'aquest bloc. Si podeu escriure un correu de contacte podrem trobar la manera de fer-vos arribar el petit premi.

El resultat el donaré al següent post.

diumenge, 31 de juliol del 2011

Les barraques de Montjuïc

A l’ombra de la Barcelona de postal, de la metropoli, de l’Eixample, de la ciutat dels grans esdeveniments : de l'Exposició Universal i l'Exposició Internacional, dels Jocs del Mediterrani, del Congrès Eucarístic, de les Olimpiades i del Fòrum ha existit una altra ciutat negada i amagada, la Barcelona de les barraques. Una Barcelona que ha crescut i ha viscut en paral·lel a aquests grans esdeveniments.

El fenomen del barraquisme es va iniciar a la década de 1880. La construcció de l’Eixample i l’exposició de 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.

Aquesta mesura va portar a centenars de families immigrants, vingudes de pagès, a construir barraques properes a les canteres. S’estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distancies. Cap a l’any 1914 ja s’hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers tortuosos i costeruts.

Sí l’Exposició del 1888 va potenciar l’aparició d’aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la decada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s’edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el Parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construien a Montjuïc els pavellons de l’Exposició, l’Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.

Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d’obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d’aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.

A punt de començar l’Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metrópoli. No es volia mostrar a la resta d’Europa l’important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte firal. Els propietaris d’aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d’altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d’un lloc a un altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l’Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.

Després de Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratories, i la muntanya es va convertir en un suburbi. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat, sent l’origen de molts litigis entre els barraquistes i les autoritats.

El 1957 es va celebrar la “Semana del suburbio” i les autoritats van decidir fer un cens de les barraques. A Montjuïc es van contar 6090 barraques, on vivien gairebé 30.000 persones. En aquell moment ja hi havia uns barris establerts: la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i Las Banderas. El més conegut era probablement Can Valero que s'estenia des de la part posterior de l'Estadi fins al castell. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts.

En paral·lel a aquesta Barcelona oblidada Montjuïc seguia sent l’escenari dels grans esdeveniments de la ciutat, l’any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el número de barraquistes superava ja els 50000.

Una barraca de 25 metres quadrats podia allotjar a una família sencera. Mancava la llum elèctrica i l’aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l’any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de trenta mil persones); ni connexió amb el clavegueram. Un altre problema era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat, amb gran quantitat de carrers sense asfaltar i amb la parada d'autobús o de funicular molt allunyades.

Als anys seixanta a aquests barris degradats i oblidats només hi va actuar l'església, que va facilitar la construcció d’una escola i d’un dispensari a Can Valero.

Però l’any 1964 la situació encara és va agreujar més quan l’ajuntament va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Dos anys més tard el Somorrostro desapareixia. quan Franco hi va fer unes maniobres navals i les institucions no van voler que es veies la degradació de la ciutat. A l’Estadi el que havia de ser temporal es va allargar fins al 1968. Fins llavors molts edificis de l’Exposició com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica varen ser utilitzats per molts barraquistes per aixoplugar-se.

Fins als anys seixanta les barraques de Montjuïc compartien l’espai amb l'activitat de les pedreres, cosa que va generava freqüents accidents. Quan aquestes es van tancar es van fer servir com a abocadors de les escombraries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, generant un risc pels seus residents. L'aigua de la pluja s'acumulava a l'interior dels abocadors i provocava riuades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa va trencar el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'abocador es va tancar aquell mateix any.

A la dècada dels seixanta, amb la construcció dels estudis de TVE de Miramar i el parc d’atraccions Maricel Park, l’Ajuntament de Barcelona va començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona en habitatges més dignes. Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina o La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incompletes, cosa que va propiciar els primers moviments veïnals entre els antics barraquistes

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebrarien carreres de Formula 1.

Abandonat durant el franquisme l’estadi presentava un aspecte tan desolador que fins i tot l'ajuntament s’havia plantejat enderrocar-lo. Però amb les olimpiades de Barcelona 92 es va pensar que remodelar l'estadi era l'alternativa més econòmica per tenir un recinte apte per a les proves olímpiques.

Un cop més les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara vivien a la muntanya. L'any 1983 es va intentar allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri del Besòs però el projecte no va reeixir per la forta oposició veïnal.

El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l’enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l’any 1987. A les portes de les Olimpiades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.

Si voleu més informació sobre aquest tema us recomano que consulteu aquest bloc, d'on he extret gran part de l'informació:


I l'exposició que va realitzar el MUHBA:


Relacionat amb aquest tema us recomano que llegiu l'article d'aquest mateix bloc:

diumenge, 24 de juliol del 2011

Els noms dels carrers de Sants

Els carrers de Sants no han tingut sempre els mateixos noms, al llarg dels anys, en funció dels colors polítics dels governs els carrers del nostre barri han anat canviant de nom. Avui he volgut publicar aquest llistat que va realitzar Josep M. Vilarrúbia i Estrany per al seu llibre Història dels carrers de Sants.

Al nostre barri cal destacar diversos moments en els quals van canviar els noms de molts carrers. Primer el 1897, quan el poble de Santa Maria de Sants va ser annexionat a Barcelona. Fins al moment els noms dels carrers de Sants indicaven o bé la propietat de la finca o eren noms principalment relacionats amb la religió. El fet que, conjuntament amb Sants, Barcelona va annexionar la resta de pobles del pla, va fer que molts d'aquests noms es repetissin i per aquest motiu es van haver de canviar.

Els anys de la República, a banda de la desaparició dels noms molestos, va portar a una catalanització del Nomenclàtor de la ciutat. Però després de la derrota de la República trobem una nova i extensa neteja dels noms dels carrers, així com una nova castellanització. No va ser fins l'any 1980 que els noms dels carrers van tornar a ser, oficialment, en català, justament l'any en que l'historiador Vilarrúbia i Estrany va publicar el llibre que he utilitzat com a base. Per aquest motiu he afegit una nova columna amb els noms actuals dels carrers, amb la catalanització, els pocs canvis que s'han realitzat i els noms de les dues places que en aquell moment encara no tenien nom, Joan Peiró i Països Catalans.

Finalment només he de dir que el llistat que va realitzar Josep M. Vilarrúbia i Estrany i que he intentat completar i actualitzar inclou molts carrers que actualment pertanyen al Districte de Les Corts, però que fins l'any 1984 eren una part més de Sants. Per aquest motiu, seguint criteris històrics he cregut que era millor mantenir la llista tal i com va ser publicada l'any 1980.

A banda d'aquests petits canvis només he afegit alguna referencia més antiga que he trobat al la pàgina web del nomenclàtor de la ciutat, que us recomano que mireu si voleu descobrir a qui o que recorden els noms dels carrers.

Per les dificultats de penjar una taula extensa a blogger penjaré el document per tal que el pogueu descarregar.

Els noms dels carrers de Sants

divendres, 22 de juliol del 2011

Caminar Barcelona


De Memòria de Sants

Aquest any he col·laborat en l'assignatura de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (UPC), Caminar Barcelona. Una assignatura que apropa el coneixement dels diversos barris de Barcelona als estudiants a través de rutes guiades per la ciutat. Jo vaig poder presentar el barri de Sants acompanyat també dels Castellers de Sants, que ens van parlar a tots del fenomen casteller a un nombrós número d'estudiants de procedencies molt diverses.

El cert és que trobo que aquesta és una manera molt bona de coneixer la ciutat, des del carrer. I de fet aquest projete, que dirigeix el professor Estanislau Roca i que te la col·laboració de Ferran Sagarra, Laia Alemany, Sílvia Compte i Leticia Soriano ha guanyat enguany el 14è Premi UPC a la qualitat en la docència.


Aquí podreu llegir algunes de les interessants reflexions que els estudiants, molts dels quals desconeixien el barri fins al moment, van fer al respecte.

dimarts, 19 de juliol del 2011

La Guerra Civil


De Memòria de Sants

Avui fa 75 anys que la Guerra Civil va esclatar a Barcelona. En tot aquest temps se n'ha parlat molt sobre aspectes diversos relacionats amb l'alçament feixista i el posterior combat, però encara queda molta feina per fer per recuperar la memòria. I gran part d'aquesta feina que queda per fer cal fer-la als barris, recuperant per exemple la vida quotidiana de la gent més propera a nosaltres.

Després de l'estiu, si tot va bé, podré presentar-vos dos projectes que en certa mesura giren al voltant d'aquesta idea, el programa "Enregistrem la memòria" a Sants3 Ràdio, on podreu escoltar el testimoni de molts dels nostres veïns i veïnes més grans parlar-nos sobre aspectes molt diversos i un llibre sobre la Guerra Civil a Sants en el qual podreu descobrir, entre moltes altres coses, els refugis a on anaven els nostres veïns o que, per exemple, un dels primers caiguts en la lluita contra els alçats va ser un veï del nostre barri.

Però encara queda moltes coses per poder estudiar i divulgar. Com exemple el refugi de sota l'esglesia de Santa Maria de Sants. Tot i que encara es pot veure la seva porta i fins i tot sabem qui i com el van construir, resta com un secret per a tots els veïns que creuen cada dia per davant.

No creieu que, com a mínim, caldria una placa recordant els seus constructors i que servís d'homenatge a tots els santsencs i santsenques que van patir els bombardejos?

Els "murcianos" (tercera part)


De Memòria de Sants

(llegiu la primera part i la segona part)

Als anys vint la construcció del metro i l’Exposició Internacional de 1929 va fer que hi hagués molta feina per als nouvinguts provinents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d’explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de la sequera i de les males collites. Però passat aquest moment de gran creixement de la ciutat molts d’aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent industria oferia més possibilitats que l’horta murciana molts van decidir quedar-s’hi. Cal pensar que, a més, en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d’altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d’ells, que havien treballat aixecant el recinte de l’Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D’altres, com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construint gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van apareixer llavors els “callejones” que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d’aquestes per a la qual no ha estat suficient l’abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspón un –diguem-ne per entendre’ns- water i un safareig, perennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests “murcianos” que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d’on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l’Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l’Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l’any 1931.

Descrits als diaris com “una plaga”, com un “exercit de pidolaires” o com una “inundació” ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un “cordó sanitari” al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluntaries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la miseria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la Propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com “la petita Múrcia”, amb una població d’uns 20.000 murcians, del total de 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i de l’anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l’entrada al barri que hi deia “Catalunya termina aquí! Aquí empieza Múrcia!”

Però el cas és que la gran majoria d’aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d’acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l’eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crónica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Italia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España") les xarxes de confidents que des de l’estranger informaven als franquistes dels moviments dels exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme,

Però la memòria és feble, i tristament, 70 anys més tard molts fills i nets d’aquells murcians tornen a reproduir els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d’uns nous “murcianos”. Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l’Hospitalet.

Si voleu més informació us recomano que mireu la pàgina web de l'exposició del MUHBA: Barraques, la ciutat informal on trobareu un planol amb algunes de les zones de barraques de Barcelona i molta més informació i imatges.

diumenge, 3 de juliol del 2011

"Els murcianos" (segona part)


De Memòria de Sants


Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l’estat espanyol s’havia beneficiat del fet que les grans potencies europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l’exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l’exportació. A l’horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emigrar cap a Amèrica, marxant des del port d’Aguilas sense cap típus de documentació. Però aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven en tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se’ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca, van arribar en automnibùs, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L’any 1927 uns germans murcians del poble d’Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava el transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir quinze vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d’obra barata.

El periodista Carles Sentís va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca “Vint-i-vuit hores en transmiserià”, on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bacteria que encara avui és la principal causant de ceguera, o fent descripcions d’aquests com si es tractès d’una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d’analfabets, però l’explicació d’aquest fet l’hauriem de buscar en la pésima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessaries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista mirador els podeu descarregar als següents enllaços:




dijous, 30 de juny del 2011

Enregistrem la memòria

Ara fa un parell d’any varen contactar amb mi des de Sants 3 Ràdio, emissora on, esporadicament, feia petites col·laboracions apropant als oients a algunes de les històries de Sants. Teneien una proposta que feia molt bona pinta i que era idea de la Pepita Galvez, una de les col·laboradores de la ràdio.

L’Oleguer, el director de l’emissora també havia parlat amb el Parisi, del Secretariat, i tots estaven molt engrescats. La idea era fer entrevistes a avis i avies dels nostres barris per recuperar la memòria oral i moltes històries que corrien el risc de ser oblidades. D’aquesta manera es podria tenir un arxiu d’audios explicatius de la nostra història més propera. La idea em va enganxar des del primer moment, ja que feia temps que jo també volia fer el mateix, però em mencaven els mitjans.

Amb la col·laboració del Secretariat de la Ràdio ben aviat varem aconseguir un bon grapat de testimonis i varem començar les entrevistes sense tenir gaire clar quin seria el format final del programa.

Després de 17 entrevistes a avies i avis de Sants, Hostafrancs i la Bordeta varem veure que el millor que es podia fer era monogràfics sobre els diversos temes tractats. Així doncs calia fer tota la feina d’edició, feina que he amb el Jordi Lozano, tècnic de so de l’emissora i amic meu des de petits.

Gràcies a tota aquesta feina i a les subvencions que ha rebut el projecte dintre de pocs mesos podreu aconseguir els cd amb tots els programes, que també seràn emessos per la ràdio, a Cotxeres de Sants i que finalment publicaré al bloc.

Podreu descobrir teme com la Guerra Civil, la Postguerra, la censura i la lluita per la llibertat, les escoles, el treball, el lleure, la vida quotidiana i la festa major al nostre barri.

Espero que us agradi.

Recordeu que si voleu col·laborar amb Memòria de Sants amb imatges o documents antics del barri podeu contactar amb mi a memoriadesants@gmail.com

dilluns, 20 de juny del 2011

Els "murcianos" (primera part)

A les darreres eleccions municipals, molts ens hem sorprès per l’augment del vot basat en la xenofobia. Amb uns arguments barroers, demagogics i falsos uns antics feixistes, reconvertits a demòcrates, han instigat l’odi a l’altre, al diferent, buscant culpables propers a una crisi que s’ha generat en esferes més altes que els nostres carrers.

Podriem entrar en disquisicions de caire més aviat filosófic. Qui pot distingir entre un nosaltres i un ells? I segons quin criteri? Al meu entendre dividint a la gent es pot iniciar una espiral en la que al final la distinció no sigui entre nosaltres i ells, sinó entre jo i la resta del món. I dividir mai fa més forta a la gent, al contrari, l’afebleix,

Tots els que vivim a Sants som fruit de les migracions. O de les actuals, vingudes de tots els origens possibles, o de les dels anys 50, 60 o 70, d’Andalusia, Aragó, Galicia, Castella, Extremadura... o de les del final del segle XIX o de principis del segle XX, provinents primer Catalunya i de la Franja d’Aragó i posteriorment de Murcia. La prova més clara és constatar que la població de Sants fa dos-cents anys només la formaven 436 habitants.

L’arribada de les grans industries: El Vapor Vell (1846), la España Industrial (1849), Can Batlló (1878) i Serra i Balet (1912), entre d’altres, va fer que la població en pocs anys es multipliques amb els obrers que venien amb les fàbriques de l’interior de la ciutat i amb gent que vinguda de totes les comarques catalanes.

L’any 1897 Barcelona s’annexaria els pobles del pla i Sants es convertiria en un barri obrer de la periferia d’aquesta gran ciutat, però la influencia de la ciutat que creixia seguint les quadrícules de Cerdà, es va notar molt abans del Decret d’Agregació. Una fita important que cal destacar és l’Exposició Universal de 1888 amb que polítics i industrials van voler situar la capital catalana al mapa del món. A partir d’aquest moment Barcelona va iniciar un procès de creixement a batzegades, supeditat a grans projectes, el segón dels quals és el que serveix d’escenari a aquest relat, l’Exposició Universal de 1929.

La Barcelona de l’Eixample, que mutiplicava el terreny edificat de l’antiga ciutat, de les exposicions i del metro necessitava una ingent quantitat de mà d’obra, una gent que en gran part, a partir de les obres preparatories de l’Exposció de 1929 va arribar de Murcia. Molts dels obrers que construien aquesta ciutat anaven a viure a les barraques de Montjuïc i, entre els murcianos, molts van anar a la Collblanc i a la Torrassa, fins al punt que aquest darrer barri era conegut com “la petita Murcia”.


De Memòria de Sants


Gràfic realitzat amb les dades del llibre "Catalunya Contemporanea (1900-1936) de l'historiador Albert Balcells.

dimarts, 14 de juny del 2011

La fira romana a Creu Coberta

Avui vull presentar-vos una nova iniciativa que neix al nostre barri i que pot ajudar a apropar alguns dels aspectes de la vida qüotidiana de l'época romana als ciutadans del nostres dies, la Fira Romana de la Creu Coberta, un projecte organitzat per la Fundació Cultural Hostafrancs, el Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Barcino-Oriens i l'Associació de Comerciants de la Creu Coberta. Aquestes jornades tindràn lloc al carrer Consell de Cent, ben aprop de la Creu Coberta que, de fet, és una de les reminiscencies que resten al nostre barri del pas dels romans.

Gràcies a aquestes jornades podreu gaudir de diverses activitats relacionades amb la història, la cultura i la gastronomia de Roma.

Us faig la descripció de les principals activitats i més abaix us podreu descarregar el programa:

De 14.30 h a 16.00 h

Thermopilum. Restaurant

Menjador de la fundació Cultural Hostafrancs (C/ Torre de'n Damians, 6)

A càrrec de ScolaRest sota la supervisió gastronòmica de Barcino Oriens.


Legio et Legionarii. Presentació de l'exèrcit romà i els seus soldats.

A càrrec de Tallaferro, dissabte: 13.30 h i 20 h i diumenge 13.15 h i 17.30


Munera gladiatoria. La Gladiatura i el combat de gladiadors

A càrrec de Tallaferro, dissabte: 18 h i diumenge: 13.45 h i 19.45 h


Conuinium romanum. Un banquet romà

A càrrec de Barcino Oriens i la col·laboració del Museu d'Arqueologia de Catalunya, dissabte: 19.15 h


Música i ball d'inspiració romana

A càrrec de l'Escola de ball La fàbrica de somnis de Sònia Alonso, diumenge 11 h


Màgia

Espectacle que no és reconstrucció ni recreació històrica a càrrc de Escuela de Magia.net, diumenge 20.15 h



Conferències, cinema i teatre a la Sala d'Actes de la Fundació Cultural Hostafrancs (c/Torre de'n Damians 6)


Dimarts 14 de juny

19 h Conferència

Més que menjar: significats i protocols dels àpats en el món grecoromà

A càrrec del Dr. Jordi Principal, investigador del Museu d'Arqueologia de Catalunya


20 h Cinema. Centurión


Dimecres 15 de juny

19 h Conferència

Ungüents i perfums. La ruta de les olors

A càrrec de la Sra. Teresa Carreras, conservadora del Museu d'Arqueologia de Catalunya


20 h Cinema. La vida de Brian


Dijous 16 de juny

19 h Conferència

El cinema "Peplum"

A càrrec del Sr. Joan Banús, arxiver, historiador i expert en cinema


22 h Cinema. Ágora


Diumenge 19 de juny

18.30 Teatre.

Aulularia o la comèdia de l'olla de Plaute

A càrrec del Grup de Teatre "No sabem on anem" Sala d'Actes de la Fundació Cultural Hostafrancs



Programa d'actes al carrer, dissabte 18 i diumenge 19 de juny


11 - 20 h

Mercat d'inspiracció romana

Al carrer Consell de Cent

Expositio tabernarum

Botigues i oficis de l'antiguitat als nostres dies al c/ Rector Triadó


11 - 14 h i 17 - 20 h al c/ Torre de'n Damians

Officia et Tabernae romanorum

A càrrec de l'Associació de Reconstrucció Històrica de Badalona


Armillum

A càrrec de Jordi Mambrilla


Punt de divulgació cultural


Punt d'Atenció i Informació de les Jornades. Botiga de productes


Taller de vidre bufat

A càrrec de Robert Celades, Enginyer Químic i Dr. Per la Universitat de París.

Al carrer Torre de'n Damians, dissabte 18 - 20 h i diumenge de 12 - 14 h


Jocs romans per a nens

A càrrec del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Barcelona

Al c/ Callao, diumenge 12 - 14 h


Programes d'actes a l'escenari, dissabte 18 i diumenge 19 de juny


11.30 Presentació de les Jornades Romanes i el Mercat

Sacra Privata. Els Rituals de la llar,

Dissabte 12 h i 17 h i diumenge 12.15 h

A càrrec de Thaleia, Grup de Reconstrucció Històrica, provinent de Tarragona.


Carmina Canere. La música a Roma

A càrrec de Thaleia, Grup de Reconstrucció Històrica.


Servi ancillaeque vendutur. Venda d'esclaus,

Dissabte 13 h i 18.30 i diumenge 11.30 i 18.15 h

A càrrec de Tallaferro

Clicant aquí podreu descarregar el programa d'activitats