dimecres, 30 de desembre del 2015

L'origen dels governs civils a l'En guàrdia

Programa molt interessant de l'En guàrdia que de ben segur ajuda a entendre molts dels conflictes que sovint he explicat al bloc.

Quan el cel era roig

Avui comparteixo un article que he fet per la revista de l'Arxiu de les Roquetes-Nou Barris

Juny de 1937. Barcelona encara es recupera dels enfrontaments que tot just fa un mes han tingut lloc als carrers entre les forces republicanes. Una batalla confusa que ha encobert una autèntica partida d’escacs en que finalment la estratègia de Stalin s’ha imposat. El seu rival polític a l’estat, el POUM, ha sigut eliminat acusat, falsament, de ser còmplices del feixisme. La CNT per a seva banda ha estat en gran part arraconada dels llocs de poder. Amb un control de la situació catalana cada cop més gran per part del PSUC i amb la imposició del model de l’exèrcit popular per sobre de les milícies la URSS pot fer una aposta més forta.

El 16 de juny, el mateix dia que Andreu Nin es detingut davant la seu del POUM, arriben a Barcelona procedents de França un grup d’aviadors russos. Davant la farsa internacional, que ha propiciat un tractat de no-intervenció que alemanys i italians han signat però no han complert en cap moment, aquests voluntaris russos, tal i com també han fet els americans, han canviat els seus noms. Entre d’altres Anatoli Serov s’ha convertit en Mateo Rodrigo i Mikhail Yakushin en Carlos Castejón.

Aquests dos destacats pilots, acompanyats d’altres, es passegen per Barcelona estupefactes pels efectes que els bombardejos feixistes estan produint a una gran ciutat com la capital catalana. No fa gaire que ha començat el càstig sobre la població civil. El 13 febrer, després de quatre bombardejos anteriors sense èxit, un atac des del creuer Eugenio di Savoia causa víctimes per primer cop a Barcelona. 18 morts que seran l’inici d’una sagnia sense precedents. Uns dies més tard, el 29 de maig, 60 persones perdran la vida després d’un bombardeig aeri nocturn perpetrat per trimotors italians vinguts de Mallorca. Però tot i la indignació dels soviètics el pitjor encara estava per arribar. Fins a 385 vegades els avions feixistes atacaran la ciutat de Barcelona al llarg de tot el conflicte.

Però a aquestes alçades del conflicte l’espai aèri encara no està clarament controlat per cap dels dos bàndols i aparentment la superioritat del material de l’URSS sembla que pot facilitar una avantatge als republicans. Caces russos com el I-15, conegut com el xato i el I-16, conegut com el mosca es mostren molt maniobrables. Els xatos, que arribarien a ser muntats a Reus, Sabadell, Molins de Rei i Vilafranca, es van mostrar superiors als seus rivals més habituals: els caces italians  Fiat CR32, el chirri, i els alemanys Heinkel He 51. El xato era una mica més lent que el chirri, però per contra era més maniobrable.

Aquesta superioritat tècnica ha fet que els feixistes optin per fer bombardejos nocturns. Els bombarders que fan servir els revoltats: els Junkers Ju-52 i els Savoia S-81 son molt lents i davant els avions soviètics, més àgils i ràpids, tenen poques possibilitats si no aprofiten la nit. Uns atacs que obliguen als pilots russos a millorar tècnicament i ser capaços d’abatre enemics en la foscor, apropant-se de forma perillosa als bombarders. Calia algú valerós per arriscar-se a volar de nit i Mateo Rodrigo, es a dir Anatoli Serov, es va oferir. El pilot rus inicia els vols i selecciona un grup de pilots amb experiència per acompanyar-lo. Una tasca molt dura si pensem que els aviadors no van deixar de volar durant el dia tot i fer-ho també de nit. Serov acabarà convertit en un especialista en la matèria.

Un xato en ple vol l’any 1936 (Cardona: Archivo L.Escorsell)
Però no va ser de nit quan es va produir l’atac més conegut de l’intrèpid pilot rus. Som a l’octubre de 1937. L’estat Major republicà ha rebut una comunicació inquietant. Un observador ha vist com a Garrapinillos, una població a menys de 10 quilòmetres de Saragossa, a una instal•lació que els feixistes han batejat com aeròdrom Sanjurjo no paren d’aterrar-hi avions feixistes, aproximadament un centenar. Aquesta pot ser una gran oportunitat per les forces aèries de la República, així doncs es decideix portar endavant l’operació. I la 2a esquadrilla de xatos, que es troba a Sarinyena, es trasllada fins a Casp. Els avions fan quasi un centenar de quilòmetres fins a la capital del Baix Aragó, on es preparen per l’atac. La matinada del 15 d’octubre de 1937 21 xatos i 43 mosques, que tenen l’ordre de cobrir als xatos, s’enlairen a Casp. 

Quan els avions republicans s’apropen a Garrapinillos els pilots no donen crèdit al que veuen. Sota seu els 100 avions franquistes sense més vigilància que alguna metralladora antiaèria. No hi ha ni observatoris ni bateries i els avions es troben agrupats en forma de U, com si estiguessin llestos per passar revista. Les dues esquadrilles de xatos que encapçala Anatoli Serov descarreguen les seves bales incendiàries, destruint avions enemics a plaer. Amb la  primera passada una vintena d’aparells ja cremen, entre els quals: tres bombarders Junkers Ju-52, tres Heinkel He-46 i sis Fiat Cr-32. En total un atac que costarà entre 26 i 30 avions als feixistes, tot i que aquests només n’admetran la pèrdua de tres trimotors alemanys i sis Fiats italians.

L’operació ha estat un èxit i els republicans tornen a Casp victoriosos, sense baixes. De camí els xatos, que van fent vol rasant, encara es creuen amb un comboi on viatja el personal de l’aerodrom. Els homes, que viatgen en autobusos, es veuen obligats a refugiar-se a les cunetes de la carretera davant del perill. A les 7 dels matí els republicans ja han retornat als seus aeròdroms, des d’on contemplen les columnes de fum. 

Aquest atac serà considerat com la més gran batalla aèria del republicans durant la Guerra Civil, i el propi Serov el farà servir d’exemple als seus deixebles als que explicarà que “els avions no es destrueixen al cel, sinó a la terra”. Però tot i la gran victòria aquest episodi serà l’inici del final del domini republicà de l’aire. La manca d’efectius obligarà als republicans a combatre sempre en inferioritat. Però el cel de Collserola encara reserva un darrer combat per a Serov, serà el 25 d’octubre del mateix anys.

Són les 4’20h de la matinada quan les forces republicanes detecten avions enemics apropant-se a Barcelona. Són un grup de 3 Savoia-Marchetti-81. Són uns bombarders coneguts com els pipistrellos, és a dir els ratpenats, pel fet que s’ha especialitzat en atacar de nit. Aquests han vingut des de Palma de Mallorca i després de sobrevolar el Maresme, on han descarregat bombes incendiàries i explosives sobre Premià de Mar i Mataró. L’alarma arriba a Sabadell i la patrulla de vol nocturna formada per Serov i Stepanov s’enlaira.

A la ciutat de Barcelona han saltat les alarmes però no s’escolten les bateries antiaèries, enlloc seu apareixen al cel de Collserola el caces russos. Es prepara un espectacle nocturn i de ben segur que els reflectors del Castell de Torre Baró busquen als tres pipistrellos italians. Quan Serov i Stepanov avisten als bombarders italians no triguen en atrapar-los, ja que els seus avions són més ràpids però la maniobra és complexa i perillosa, i encara més de nit.

Serov es situa sota dels trimotors enemics i quan el té a tir acciona la metralladora. L’avió s’encèn convertit en una bola de foc que s’estavella contra la muntanya, a tocar de la Font Muguera, on moriran els 5 tripulants italians. Mentre l’avió crema en una enorme foguera els aviadors soviètics persegueixen als altres dos bombarders, que intenten fugir. Tot és confús i hi haurà qui afirmi que un segon bombarder també ha caigut al mar.

A la muntanya quan el foc minva un grup d’oportunistes intenten treure profit de la situació recollint la ferrada de l’avió i parts dels paracaigudes que no han arribar a fer la seva funció fins que la Guàrdia d’Assalt intervé formant un cordó de seguretat. Les autoritats volen recollir les restes per demostrar, un cop més, que la tripulació era italiana. La documentació d’un tal Casiani no deixa dubte.

Al dia següent els diaris elogien als pilots destacant el reconeixement per part de l’ajuntament i afirmant que aquest as de l’aire que ha evitat el bombardeig sobre Barcelona ja havia abatut 40 avions en combat. Una dada probablement magnificada ja que segons el recompte oficial dels avions abatuts per Serov van ser 15 si no contem és clar els destruïts a Garrapinillos a terra. Però un detall crida poderosament l’atenció. Enlloc es menciona ni el nom del pilot ni la seva nacionalitat. I és que cels com el de Collserola, on lluitaven pilots italians i russos, eren l’escenari del pròleg encobert de la 2a Guerra Mundial.

Per saber-ne més llegiu: La guerra aèria a Catalunya, de David Gesalí i David Íñiguez.
i el bloc Aviación por Leandro, www.leandroaviacion.blogspot.com

dimecres, 23 de desembre del 2015

Tots els pins formen la pineda

Tallar un pi a una pineda potser no és un fet gaire rellevant. Però imagineu-vos que seguim tallant pins. En algun moment la pineda deixarà de ser pineda i es convertirà en alguna altra cosa. Quan els pins desapareguin també ho faran els ocells que hi nien i tot l’ecosistema acabarà transformat.

Per quina raó això que ens és tan fàcil d’entendre en el cas dels boscos ens costa tant d’entendre en el cas dels barris. Els petits patrimonis, les finques antigues amb lloguers assequibles, són com els pins de la pineda. No són Sagrades Famílies però són els espais que garanteixen a les famílies normals viure de la manera que ho fan.

Està clar que s’ha de treballar per millorar els barris, però atenció que millorar els barris no ha de voler dir canviar-ne la població, ha de significar millorar-ne les condicions de vida. I per fer-ho potser el primer és garantir l’accés a la cultura i a l’educació. Aconseguir ciutadans que es preocupin per si mateixos i pel seu entorn, que entenguin la importància d’estar units i que siguin crítics i autocrítics, no cal importar-los d’altres barris o d’altres països.

Potser és el moment de començar a entendre que els barris tampoc són tan diferents dels boscos i de la resta d’ecosistemes. Potser és el moment de reivindicar un ecologisme social, que respecti i entengui els barri i els veïns, que aturi les gentrificacions a les ciutats com els ecologistes aturen les tales dels boscos.

dilluns, 14 de desembre del 2015

Oportunitats del patrimoni

Les ciutats s’han modificat al llarg de la història i ho seguiran fent, és un fet inexorable, per molt que ens pesi a uns quants nostàlgics. No sóc urbanista però crec necessari que els entorns on vivim s’adaptin a les necessitats canviants de la gent. De ben segur que hi ha centenars d’aspectes que s’haurien de tenir en compte a l’hora de projectar les ciutats, però com a historiador em toca destacar-ne un, el patrimoni.

Cada generació hereta la ciutat que li han llegat els seus antecessors i entenc que amb aquesta herència la responsabilitat de mantenir-ne la memòria. Està clar que Barcelona no es pot mantenir intacta dins d’una bola de vidre o acabaria convertida en Carcassona, una ciutat de postal amb horari d’obertura i tancament. Però tampoc es pot permetre que a cada moment es faci taula rasa, eliminant els elements que expliquen la història dels nostres barris, la història que ens explica a nosaltres mateixos.

El patrimoni no pot estar subjugat a l’especulació. El benefici econòmic d’uns pocs no pot passar per davant del que és de tots. El patrimoni va més enllà del valor sentimental. Edificis amb un bon grapat d’anys a sobre resten a l’espera de poder oferir noves oportunitats a la ciutat. A Sants, Hostafrancs i la Bordeta tenim un bon grapat d’edificis que ens demostren les possibilitats d’aquestes oportunitats.

El Vapor Vell, a banda de donar cabuda a una biblioteca i una escola, ens permet fer-nos una idea de com hauria de ser la vida a l’interior d’una fàbrica. Si ens fixem en la quantitat de finestres de l’edifici podem pensar en com van intentar donar solució a la manca de llum, a l’ambient carregat i al soroll de l’interior. A l’Espanya Industrial, a banda de gaudir del que és un pulmó pel barri, la Casa del Mig ens permet explicar el paternalisme i la identificació entre família i empresa per part d’uns propietaris que vivien dins la fàbrica, concretament sobre la via d’entrada dels obrers a la fàbrica, una mica per allò de passar pel tub quan s’entrava a la feina.

Oportunitats que han permès que la fàbrica Serra i Balet es converteixi en una piscina o que Can Batlló s’estigui transformant oferint espai a projectes que a la vegada transformar la Bordeta i potser fins i tot la ciutat, sense que deixem d’entendre la megalomania que tenien els Muñoz Ramonet, un fet que ens expliquen les enormes columnes de temple grec que van fer adherir a la fàbrica. Edificis com la Lleialtat Santenca, que a banda d’oferir un nou espai per al ric teixit associatiu del nostre barri, també ens recorda un passat cooperatiu que ens suggereix alternatives per un futur més igualitari.

Interior del recinte de Can Batlló, que ara recobre vida. Foto: Ariana Nalda (Nació Digital)
Molts edificis però, encara esperen la seva segona o tercera oportunitat. Entre d’altres alguns que encara es mantenen dempeus, que tenen un valor històric indubtable i que ara mateix no tenen ús, com la cooperativa la Model del Segle XX, un edifici que a més està afectat pel PGM; la Capella del Sant Crist, segurament la construcció més antiga de Sants o la Masia de Can Bruixa.

Però fins i tot edificis que han sigut pràcticament enrunats encara ens poden oferir noves oportunitats. Joies del nostre patrimoni que han sofert l’especulació, com la Casa de Mossèn Pere, o bé una restauració a mig fer que més aviat han sigut un nyap, com la Petita Maria encara poden oferir noves oportunitats al teixit social del barri. No oblidem que la Casa de Mossèn Pere va ser deixada en herència a l’Església amb la condició que l’ús fos social i dedicat a la gent més necessitada, o que la Petita Maria, a banda de catalogada, consta com a equipament. Per què no seguir somiant en noves oportunitats al patrimoni? I per què no oferir més espais als somnis col·lectius?

Acció de la Crida a l'Estació de Sants

2a Viquimarató de Sants



Ja la tenim aquí de nou! El dissabte 19 de desembre celebrarem la 2a Viquimarató de Sants.
Una jornada oberta per ampliar i millorar els articles sobre Sants a la viquipèdia.

10h a 11:30h - Ruta històrica i fotogràfica (Sortida de la porta del Vapor Vell).

14h - Dinar al Terra d'Escudella (Cal haver fet reserva)

16h a 20h - Marató d'Edició de Viquipèdia (Biblioteca del Vapor Vell)

Us recomanem que porteu la vostra càmera i el vostre portàtil.

#viquimaratósants

Si voleu saber-ne més entreu en aquest enllaç.

dijous, 3 de desembre del 2015

Promoure els barris

Quan Barcelona va tancar les seves portes a les fàbriques Sants no era més que un petit poble. Però tot estava a punt de canviar. El que eren camps de conreu estaven a punt de convertir-se en fàbriques i amb aquestes van arribar milers de nous santsencs i santsenques, gent que venia tant de Barcelona com de les altres comarques catalanes.

En els mateixos anys en què Barcelona s’estava eixamplant de forma ordenada, seguint el pla hipodàmic de Cerdà, alguns terratinents veien aparèixer davant d’ells una enorme oportunitat de fer diners. El que fins llavors eren camps aviat es convertirien en promocions immobiliàries. Però els propietaris no estaven disposats a esperar la realització d’un pla com el barceloní. De fet fins i tot en el cas de l’Eixample els terratinents barcelonins havien sigut molt reticents a la realització del pla. Argumentaven que es trigarien dècades en poder construir. i demanaven poder començar les obres sense tanta planificació. A Sants les ànsies de fer diners d’aquests especuladors van condicionar la morfologia del barri, que va créixer amb carrers estrets que els permetien treure el màxim suc possible a cada metre quadrat.

Però de vegades, fins i tot una acció que no té en compte el bé comú i que està fonamentada en l’egoisme pot arribar a tenir conseqüències incontrolables, fins i tot pels que creuen controlar-ho tot. Potser no és científicament demostrable però està clar que el urbanisme de Sants també en va condicionar les relacions socials al barri. Els carrers estrets van ajudar a crear relacions properes, de la mateixa manera que els carrers amples de l’Eixample, sense les illes enjardinades projectades per Cerdà les van dificultar.

Foto de El Periòdico del 26/02/2014 Joan Puig

Però l’especulació pot tenir moltes cares. Si els promotors immobiliaris de la segona meitat del segle XIX feien diners gràcies als carrers estrets, els promotors immobiliaris dels anys del desarrollismo franquista van fer diners gràcies als carrers amples. Obertures com l’Avinguda Madrid van permetre augmentar l’edificabilitat de la zona a l’hora que es destramava la xarxa urbana i social. De fet pocs anys més tard, aquesta ferida que separava dos parts de Sants i que va convertir la plaça del Centre en un espai poc humà, va ser la justificació per desvincular-lo a Les Corts l’any 84.

Però les polítiques que afavoreixen l’especulació no són monopoli ni de Porcioles ni del franquisme. L’any 2009 amb Imma Moraleda (PSC) com a regidora de Sants-Montjuïc es va fer un projecte d’obertura del carrer Joan de Sada. Una rambla a pocs metres de la Rambla de Brasil, un projecte que no seria comprensible si en les ments dels polítics només hi hagués espai per al bé comú. Permetrà aquest projecte connectar l’avinguda Madrid amb la carretera? No. Simplement permetrà, de nou, augmentar edificabilitats i convertir espais industrials en habitatges de luxe amb piscina, com les que ja es projecten al carrer Roger. Una nova gentrificació que, com si actués per capil·laritat, avança sense aturador Diagonal abaix.

No seria hora que els veïns prenguem per fi el control dels nostres barris i decidim com volem que siguin?

dimecres, 2 de desembre del 2015

Un model de barri pel segle XXI

Fa molt de temps que des d’aquest petit racó defenso que el patrimoni, a banda del valor que per si mateix té, també ofereix una nova oportunitat al conjunt de la ciutat, la prova més evident són els molts equipaments públics que arreu de la ciutat han trobat aixopluc dins d’antigues masies, fàbriques o d’altres edificis que mantenen la memòria de la història més propera.

Però a banda d’aquesta oportunitat física, en tal que aquests edificis poden esdevenir carcasses per a una nova vida, també cal destacar la importància d’aquests records de pedra, que poden esdevenir referents per a canvis socials. Per exemple, que l’especulació immobiliària no hagi esborrat del tot les cooperatives santsenques, que fins al 1939 van tindre una importància econòmica i social cabdal ha facilitat, en els darrers anys, que nous cooperatistes hagin pogut reivindicar un model alternatiu i més humà en un moment en què el model econòmic i social capitalista es mostrava en crisi, si és que hi ha hagut algun moment en què el capitalisme no hagi estat en crisi.

La recuperació d’aquesta memòria col·lectiva, que el franquisme havia esborrat però que gent com els membres de La Ciutat Invisible, entre d'altres, ens han fet valorar, ha anat en paral·lel a un creixement de les actuals cooperatives del barri, i aquest fet no és casual. Descobrir que una altra economia no només és possible sinó que ja va existir segur que ha animat a molts a iniciar nous projectes canviant competició per cooperació.

En els anys en què l’esgotada i esgotadora “marca Barcelona” buidava Ciutat Vella de ciutadans per omplir les seves cases de pisos turístics, (recordem que aquest districte ha perdut 3.821 habitants de l’any 2010 al 2015), el veïnat dels nostres barris ha sorprès la ciutat omplint de vida un espai com Can Batlló i generant projectes que han obert portes en tots els àmbits imaginables: com la Borda, una cooperativa d’habitatges en cessió d’ús; l’Escola Arcàdia, un centre basat en l’educació lliure; la Biblioteca Josep Pons, el Centre de Documentació dels Moviments Socials o l’Auditori, entre molts d’altres. Uns projectes que tenen molt de innovació però que també tenen molt dels ateneus i les cooperatives que el moviment obrer de principis del segle XX, quan el veïnat, menystingut com per les administracions, va decidir autogestionar les seves vides.



Aquest és el prisma amb què crec que cal mirar el futur, el d’uns somnis que van arribar a ser reals i que per això mateix el poder va voler arrencar de soca-rel. Aquest és el Sants que a mi m’interessa, el que es preocupa pels seus orígens i busca en ells alternatives de futur. Per tot això m’esgarrifa escoltar com gent que s’autoanomena progressista proposi enderrocar La Model del Segle XX per fer-ne un aparcament. No han entès res? No han vist cap a on evolucionen les ciutats? No saben res del que està construint el teixit social de Sants des de la base? Volen convertir una oportunitat de futur en el què se’ns dubte acabarà esdevenint un aparcament pel Camp Nou? De debò és aquest el model de ciutat? Seguir apostant pel cotxe?

Hi ha un problema d’aparcament a Sants? Se’ns dubte, però segurament per què sobren cotxes a la ciutat. No tenen alternatives millors que aterrar el nostre passat? En un moment en què els models de ciutat a escala mundial caminen cap a la limitació del cotxe i el foment del transport col·lectiu o no contaminant com pot ser que els que es diuen d’esquerres vulguin enderrocar cooperatives per fer aparcaments? Què tenen aquests progressistes de progrés quan defensen uns projectes que els podria signar l’esgarrador Porcioles? No, no intenteu respondre a aquestes preguntes, de fet són retòriques. Potser cal recordar als desmemoriats que l’any 1983 l’alcalde Maragall concedia la Medalla d’Or de Barcelona a l’exalcalde franquista Porcioles, per entendre que encara falta molta feina per fer.

No seria millor pensar en un projecte útil pel veïnat que a la vegada respecti la memòria? Per què no seguim potenciant aquest referent per tal que la Model del Segle XX ajudi a convertir Sants en un barri que pugui esdevenir model per al segle XXI.

dimecres, 4 de novembre del 2015

El cuplet a l'En guàrdia

Avui recupero un interessant capítol de l'En guàrdia on es parla del Paral·lel i d'un dels seus principals ingredients, el cuplet.
 

divendres, 30 d’octubre del 2015

Troballes romanes a Sants

La romanització del pla de Barcelona es va iniciar a finals del segle III aC, uns 200 anys abans de la fundació de Barcino. De molt antic el territori que avui conforma el nostre districte, i en especial la muntanya de Montjuïc, que garantia una major seguretat i la vigilancia de l'entorn, era habitat per poblacions iberes (anomenats laietans al pla de Barcelona) que gaudien dels recursos de la Marina de Sants: caça, pesca i recol·lecció; així com l'existencia d'un port natural i la llera navegable del Llobregat facilitaven el comerç amb la Mediterranea, la prova és l'aparició de ceràmiques gregues, africanes o eivissenques en les diverses troballes que s'han fet.

De fet aquesta presencia ibera als nostres barris ens queda constatada fins i tot en els toponímia, com ens descriu Antoni Jaquemot en aquest petit article.

Mogoria, és la Magòria actual que dóna nom a una estació dels FFGG a la Gran Via. Era, o és, el nom d’una riera que procedia de Sarrià, passava entre Sants i Hostafrancs, arribava a la Gran Via i anava a parar a la Riera Blanca a l’alçada de la plaça Cerdà.El fet és que el nom no és d’una riera sinó d’una muntanya. El nom de “mogo” és del substrat aparentat amb “muga”, en castellà “mogote” i en basc “mogoki”. És el nostre Montgó (amb una “n” afegida) de l’Empordà i de Dénia. Aleshores de quina muntanya es tracta?. Pot ser d’un dels turons que envolta Barcelona. El que està més al sud del Monteroles, entre la Via Augusta, Ronda General Mitre i carrer Muntaner. També el mateix Montjuïc: Mogorrot, després Morrot. Coromines indica que l’antic nom hauria de ser *“mogauria”, això vol dir que conté dos noms: mogo + aur. “Aur” és un nom ibèric que es repeteix en toponímia: Valldoreix (Valle Auresis), Sta. Eulàlia de Ronsana (aurensana). ‘Aur’ vol dir en basc actual “mare”, “parir” o “nen”. És, doncs, nom de “dona” o “mare”. Valldoreix seria equivalent a Valldonzella que també el trobem en la nostra toponímia. El topònim estaria dedicat a una deessa: “La muntanya de la Deessa”. En el lèxic ibèric trobem a Sagunt, l’antiga Arse, ‘bokon’ nom d’una muntanya i a Llíria ‘bokokakubitebakis’ o sigui: “Mogo Kaku bide bagis”: Muntanya de Kaku (un santuari) camí contempla” (busca el camí de la Muntanya de Kaku).Magòria es pensava que estava situada a l’alçada de la Travessera on està ara la Comissaria dels Mossos. En el nomenclàtor dels carrers hi figura en la confluència de l’avinguda de Sarrià i la Diagonal.

Amb l'arribada dels romans aquests també van tornar a ocupar el peu de la muntanya, on han aparegut viles, pel que es veu principalment dedicades a l'exportació del conegut vi de la laietana. També van ser molt importants les pedreres de Montjuïc, un ús que es va perllongar fins al sXX.

La fundació de Barcino va significar també la creació d'una important xarxa viaria per garantir el control polític i militar del territori i per facilitar el comerç. August va fer construir un ramal costaner de la Via Augusta, que passava per Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona) i Barcino cap a Sants i Ad Fines (Martorell). Tot i que els traçats no estan clars del tot, les vies romanes van seguir, en gran part, funcionant al llarg de l'edat mitjana i moderna, i de fet molts dels nostres carrers actuals coincidirien en part amb aquestes. La Via Augusta sortia de Barcino per l'actual carrer del Call, travessant Sant Pau del Camp i l'Avinguda Mistral fins al Coll dels Inforcats (l'actual plaça Espanya). Des d'aquest punt sortien dos camins, un marítim per Santa Eulàlia de Provençana, cap al port conegut com Les Sorres i el que posteriorment va ser el Cami Ral, per Sants, Hospitalet, Esplugues i Sant Just Desvern es dirigia a Sant Feliu de Llobregat. Aquest, després de passar per Sants es fussionava a Collblanc amb la Via Francisca (Travesera de les Corts).

A banda de les troballes a la Marina, les altres troballes d'época romana que s'han fet a Sants es poden considerar aïllades. Cal destacar una estatua colosal de més de dos metres d'alçada de Priap, déu de la fecunditat, trobada l'any 1848 a la Creu Coberta. L'escultura que es troba al Museu d'Arqueologia de Catalunya no és gaire coneguda segurament per un motiu alié a la l'importancia de la seva troballa. L'escultura de Priap, com he dit, deu de la fecunditat, el representa en plena erecció, com era habitual, i per aquest motiu va estar molts anys al magatzem del museu. (Noticia de la Vanguardia)

Príapo

Fotografia de l'usuari de Flickr: mmarftrejo

Algunes de les altres troballes destacades són la necrópolis que la'any 1959 es va trobar a Travessera de les Corts entre Joan Güell i Galileu, que podrien indicar un antic poblament, d'entre el segle I al III dC a l'espai on posteriorment hi va haver la masia de Sol de Baix. Una altra necrópolis, en aquest cas del segle IV al V dC, va apareixer l'any 1970 al carrer Begur, però en aquest cas no es va poder relacionar amb cap vila.

Una història molt diferent tenen les anomenades "Columnes de Sants" que van ser trobades l'any 1957 al jardí de la casa de Francesc Carreras Candí a la carretera de Sants 363. En realitat aquestes columnes, que formaven part d'un portal grecoromà pagà, no eren al seu emplaçament original, havien arribat alla per una serie de casualitats i en realitat segueixen sent un misteri.

Enllaços recomanats:

Museu Arqueològic de Catalunya

Reconstrucció de Barcino en 3D

dilluns, 26 d’octubre del 2015

Una oportunitat a Can Bruixa

Aquest mes estava preparant un article en que, entre d’altres coses, parlava sobre: destrucció del patrimoni, especulació, corrupció i gentrificació. Uns conceptes que per desgracia han anat molt sovint de la ma i que han sigut massa habituals en la història i en la vida quotidiana santsenca. Però amb l’article encara a mig fer una noticia em va sorprendre positivament, el Districte de Sants-Montjuïc recuperarà la masia de Can Bruixa. Vaig decidir que ja que des d’aquest espai he criticat moltes vegades les polítiques que han menystingut o han permès la destrucció del patrimoni, ara és de justícia reconèixer una decisió que permetrà en un futur mantenir referents físics per a la memòria històrica del barri. 

Ara fa uns mesos, enmig dels enderrocs dels blocs afectats de Can Batlló, patíem pel possible aterrament de Can Bruixa, la darrera masia de la Bordeta, un edifici que havia desaparegut del plànol del cadastre, on només es podia llegir “Suelo sin edificar”. Les peticions dels veïns i la admirable persistència de la Plataforma de Can Batlló van servir per tal que l’anterior equip de govern aturés l’enderroc, un fet que semblava imminent. 

Can Bruixa

Just en aquell moment unes quantes persones afortunades vàrem poder entrar entrar dins de Can Bruixa. Amagada dels ulls del veïnat pel complex industrial de Can Batlló s’havia conservat en força bon estat. Una masia que és una autèntica supervivent del patrimoni santsenc, una resilient que va seguir creixent i donant els seus fruits en una esquerda del Sants industrial.

Un edifici abandonat on feia molts anys que la vida havia quedat congelada. Tot s'havia mantingut tal com els darrers habitants ho havien deixat: mobiliari, llibres, factures de compra i venta de productes i fins i tot arreus per treballar la terra i per fer servir amb el bestiar. Bé, no soc precís del tot, ja que malauradament  algunes persones van entrar en aquest espai abans que nosaltres buscant coure i d’altres elements metàl·lics, l’or d’aquests temps de crisis, i elements tan representatius com una cuina econòmica van ser fets malbé. Però bé, tot i tenir alguna paret foradada, com si d’arrugues es tractés, Can Bruixa encara mantenia gran part de l’esplendor que de segur va tindre en d’altres èpoques.

Interior de Can Bruixa
Segur que la recuperació trigarà en arribar ja que cal esperar la modificació del PGM, i aquests temes burocràtics sempre van per llarg, però de moment la noticia de que Can Bruixa segueix en peu ja és positiva per tots els que estimem el patrimoni. Tan de bo en un futur aquesta masia que va ser un rebost per la ciutat esdevingui un nou espai pels projectes que els veïns estan conreant a La Bordeta.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Activitats per al mes d'octubre de 2015

La història dels noms dels carrers de Sants en una xerrada a Cotxeres

El més d'octubre comença amb activitats diverses.

Avui comparteixo amb vosaltres dues conferències de Josep María Villarúbia Estrany, un historiador que porta molts anys investigant i divulgant la història de Sants.

"Carrers de Sants, Hostafrancs i La Bordeta"

16 d'octubre de 2015 a la Biblioteca del Vapor Vell, al passatge del Vapor Vell, a les 19h.

"Veritats i mentides de l'onze de setembre"

19 d'octubre a l'Associació de Veïns del Triangle de Sants, al carrer de Salou 27 a les 18h.




dijous, 8 d’octubre del 2015

Passejada pels escenaris del maquis urbà

El 10 d'octubre, dins de la Marxa Homenatge al Maquis, el Col·lectiu Negres Tempestes organitza una passejada històrica pels escenaris més significatius de la lluita del maquis urbà a Barcelona.

Si voleu participar la ruta començarà a les 17h a Arc de Triomf.


dissabte, 3 d’octubre del 2015

Solució a l'enigma 18



-El personatge de la setmana passada era Julian Arcas Sánchez, el Tigre de Sarrià
-Va ser futbolista i un dels mites de l'afecció de l'Espanyol. 
-Regentava un estanc al carrer de Galileu.
-Seguia recordant el seu passat amb les capses de mistos que portaven la seva imatge.

I amb la solució de l'enigma 18 acabo, per ara; amb els enigmes. 

divendres, 2 d’octubre del 2015

Inauguració del Centre de Documentació dels Moviments Socials

Dissabte 3 d'octubre una gran noticia, s'inaugura el nou espai del Centre de Documentació dels Moviments Socials a Can Batlló.

dimecres, 30 de setembre del 2015

10 fets que han canviat la nostra història i que han tingut lloc a Sants-Montjuïc

Avui comparteixo amb vosaltres un breu article d’història fast food que em servirà per demostrar que la història local sovint és menys local del que ens pensem.

1 - Fundació del Vapor Vell, 1844-1846

L’any 1846 va començar a funcionar el vapor Güell i Ramis, una fàbrica popularment coneguda com el Vapor Vell. Fruït d’una associació entre Joan Güell, que s’havia enriquit a Cuba amb el comerç, entre d’altres productes també d’esclaus, i Domènec Ramis, que tenia la cèdula per produir pana el Vapor Vell va tindre una gran importància.

Si bé és cert que a Catalunya existeixen vapors des del 1833, quan començà a funcionar el Vapor Bonaplata, podem considerar que el Vapor Vell va significar l’entrada de Sants en la història obrera i també la consolidació dels Güell com a una de les famílies més poderoses i influents de Catalunya. De ben segur que les rendes que Joan Güell va començar a obtenir al Vapor Vell van permetre al seu fill, Eusebi Güell, encarregar alguns dels grans projectes de Gaudí: el Park Güell, la Colònia Güell, el Palau Güell o el Celler Güell.


2 - Procés de Montjuïc, 1896-1901

El 3 de maig de 1897 Tomàs Ascheri, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís Mas i Joan Alsina van ser executats al Castell de Montjuïc. Aquest és el moment culminant del conegut Procés de Montjuïc, un procés militar que es va desfermar contra l’anarquisme i el moviment obrer, després de l’atemptat del carrer Canvis Nous. 

La repressió general i indiscriminada que els militars van desfermar contra tot el moviment obrer, torturant i detenint centenars de persones sense cap tipus de prova i un procés sense cap garantia jurídica va generar un moviment de solidaritat i de resposta internacional.


3 - Congrés de Sants, 1918

El 28 de juny de 1918, començava a l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir, el primer Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, més conegut com el congrés de Sants

Un congrés on es van prendre algunes decisions que marcarien la història del moviment obrer. Per exemple de quina manera s’organitzarien els sindicats en endavant. Si fins llavors ho feien per oficis a partir d’aquell moment ho farien per rams productius, de manera que en cas de conflicte laboral tots els treballadors d’un mateix sector es solidaritzaven amb els que tenien el conflicte. Una organitació que donaria molta força al sindicat i que va permetre grans victòries obreres, sense anar més lluny la que segueix a continuació.

Solidaridad Obrera 01/07/1918










4 - Vaga de la Canadenca, 1919

El gener de 1919 l’empresa Recs i Força de l’Ebre van canviar les condicions de facturació, un fet que significava la disminució dels sous per als seus treballadors. Aquest conflicte laboral, aparentment aïllat, va ser l’aleteig de papallona que va acabar produint un tsunami a tot l’estat. El conflicte es va expandir a l’empresa de la qual Recs i Força de l’Ebre era filial, la Barcelona Traction Light and Power, més coneguda com la Canadenca, una empresa de la que encara conservem un element patrimonial ben significatiu, les xemeneies del Paral·lel.

La vaga va deixar Barcelona sense llum i el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l'estat de guerra. Més de tres mil obrers van ser detinguts i tancats al Castell de Montjuïc, un fet que va fer estendre la solidaritat. El conflicte es va convertir en una vaga general que va durar 44 dies, i que va forçar la negociació. Després d’una assemblea multitudinaria a la plaça de braus de les Arenes els obrers acceptaren un acord que entre d’altres victòries van aconseguir la jornada de 8 hores.

Manifestació durant la Vaga de la Canadenca
















5 - Exposició Internacional, 1929

L’exit de l’Exposició Universal de 1888, que va situar Barcelona en el món, va fer que les elits ben aviat comencessin a pensar en repetir l’experiència. L’any 1905 Puig i Cadafalch va engegar aquest projecte, però la convulsa història de l’estat va relegar la seva realització fins al 1929, quan es l’exposició va transformar per sempre la muntanya de Montjuïc. Sota la dictadura de Primo de Rivera el projecte es va depurar dels components catalanistes que van ser substituïts per un nacionalisme espanyol que va quedar imprès en la toponímia dels carrers, places i edificis. 

Tot i que l’Exposició Internacional va ser una ruïna per les arques de la ciutat de Barcelona és innegable que l’esdeveniment va modificar la ciutat de Barcelona. Les obres monumentals a la capital catalana van atreure milers de treballadors vinguts de Múrcia i Almeria que van transformar la societat catalana.
Recinte de l'Exposició.
«BarcelonaExpositionPanorama.1929.ws» per Records of the Bureau of Foreign and Domestic Commerce (151-FC-106-67) National Archives and Records Administration [1]. Disponible sota la llicència Domini públic via Wikimedia Commons.

6 - Execució de Ferrer i Guàrdia, 1909

El 13 d’octubre de 1909 Ferrer i Guàrdia, pedagog lliurepensador i impulsor de l’Escola Moderna, moria afusellat al Castell de Montjuïc. Ferrer i Guàrdia va ser acusat de ser l’instigador de la Setmana Tràgica tot i que no es tenia cap prova que avalés aquesta teoria i les que es van presentar es va demostrar que eren falses. En realitat se’l va fer el cap de turc per haver fomentat una educació laica a Catalunya.

La indignació per la mort de Ferrer i Guàrdia va traspassar les fronteres i els principals diaris europeus i americans es van omplir de protestes per l’arbitrarietat de la justícia espanyola. Ferrer i Guàrdia es va convertir d’aquesta manera en un símbol de la llibertat.

Fransisco Ferrer Guardia.jpg
«Fransisco Ferrer Guardia». Disponible sota la llicència Domini públic via Wikimedia Commons.

7 - Congrés d’esquerres i fundació d’ERC, 1931

El 17 de març de 1931 s'iniciava a l’Ateneu Republicà de Gràcia la Conferència d’Esquerres Catalanes, una conferència que va concloure els dies 18 i 19 al Foment Republicà de Sants, al carrer de Cros. En aquesta conferència van confluir les diferents corrents d’esquerres, republicanes i catalanistes, com la gent d’Estat Català, el partit de Francesc Macià i  del Partit Republicà Català de Lluís Companys, així com la gent que era vinculada al setmanari L'Opinió de Joan Lluhí.

La conferència va concloure amb la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, un partit que es va presentar de forma precipitada a les eleccions municipals que havien de tenir lloc el 14 d’abril del mateix any. Només 26 dies més tard ERC guanyava les eleccions i Macià des del balcó de la Generalitat, proclamava la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques. En menys d’un més ERC s’havia convertit en un dels principals protagonistes de la política catalana.

Proclamació de la Segona República a Sants




















8 - Olimpíada Popular, 1936

Alguns es sorprendran pel fet que hagi escollit un esdeveniment que, com és sabut, no es va arribar a celebrar, però la Olimpíada Popular va tenir repercussió en la Guerra Civil.

L’any 36 s’havien de celebrar a Berlín uns Jocs Olímpics que estaven pensats com un espot publicitari del nazisme i de la supremacia de la raça ària. Alguns països van estudiar el boicot als jocs de Berlín, però des del moviment obrer es va anar més enllà, organitzant uns jocs alternatius, l’Olimpiada Popular de Barcelona. De fet la idea no era nova, ja que des del 1921 s’havien celebrat jocs olímpics obrers a Praga, Frankfurt, Moscou i Viena. 

Montjuïc havia de ser el Poble de la Olimpíada i l’hotel de la Plaça d’Espanya l’allotjament per als atletes. Però el dia de la inauguració, el 19 de juliol, els feixistes s’alçaren a Barcelona i els jocs no van arribar a celebrar-se. Molts atletes estrangers es van integrar en les primeres milícies que es van formar per combatre els revoltats.


9 - Execució de Lluís Companys, 1940

El 15 d’octubre de 1940 Lluís Companys i Jover, el president de la Generalitat de Catalunya, va ser executat al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Detingut a França pels nazis Companys va ser entregat a les autoritats franquistes espanyoles, que després de torturar-lo i humiliar-lo a Madrid el van portar a Barcelona on va ser sotmès a una farsa Consell de Guerra i executat. Companys és l’únic president del món democràticament escollit que ha mort executat.

Lluís Companys.png
«Lluís Companys» per Anònim - Casal de Catalunya. Disponible sota la llicència CC BY-SA 4.0 via Wikimedia Commons.

10 - Olimpiada de Barcelona, 1992

El 17 d’octubre de 1986 Barcelona Barcelona va ser escollida seu dels Jocs de la XXV Olimpíada de l’Era Moderna, superant a París, Belgrad, Brisbane, Birmingham i Amsterdam. Barcelona aconseguia així ser la seu d’uns jocs olímpics després d’intentar-ho el 1924, el 1936, el 1940 i el 1972. Uns jocs que tindrien Montjuïc com a principal escenari i que van modificar profundament la ciutat de Barcelona, així com la visió d’aquesta al món sencer.

diumenge, 27 de setembre del 2015

Enigma número 18


Més enllà de regentar un estanc al barri el personatge de la fotografia va ser molt popular en el seu ofici. Un fet que va seguir recordant a la seva etapa a l'estanc.

-Qui és el personatge de la fotografia?
-Per què era popular?
-A quin carrer regentava l'estanc?
-Com va seguir recordant el seu passat a l'estanc?

dissabte, 26 de setembre del 2015

Solució a l'enigma 17

La veritable paradeta que va regentar la família Bachs va ser un colmado que es trobava al carrer d'Olzinelles.

diumenge, 20 de setembre del 2015

Enigma número 17


"Tanquem la paradeta" va ser la mítica frase amb que Josep Maria Bachs, l'entranyable i estimat presentador, acomiadava el programa Filiprim.

Però sabríeu dir on era la veritable paradeta que la família Bachs va obrir i tancar durant anys al nostre barri i a que es dedicava?



dissabte, 19 de setembre del 2015

Solució enigma número 16


L'edifici que apareixia a la fotografia de la darrera setmana era l'antiga cooperativa de l'Empar Obrer, al número 15 del carrer de Premià. Però la història menys coneguda és que durant els anys quaranta aquest edifici, de la llavors Popular Sansense va acollir les trobades de la Lògia Maçònica Franklin Delano Roosevelt.

diumenge, 13 de setembre del 2015

Enigma número 16


De ben segur que molts coneixeu la història de l'edifici que apareix a la fotografia. Conèixer el nom i la ubicació d'aquest edifici és la part fàcil d'aquest enigma. Però sabeu també quina críptica entitat s'hi va allotjar durant els anys 40?

dissabte, 12 de setembre del 2015

Solució enigma número 15

Casa Joaquim Pau i Badia, Sants 141. Font: Viquipèdia

Efectivament, les cases citades a l'enigma de la setmana són totes del mateix arquitecte, Modest Feu i Estrada. Sens dubte l'arquitecte que més ha marcat l'aspecte de la Carretera de Sants. Us deixo amb alguns exemples més.

Casa Jaume Estrada, Sants 54. Font: Viquipèdia
Casa Domènec Vila i Jané, Sants 132. Font: Viquipèdia

diumenge, 6 de setembre del 2015

Enigma número 15


En aquesta fotografia podeu veure la carretera de Sants als anys 20. I és que l'enigma d'avui ens porta a parlar d'aquesta carretera.

Situeu-vos a la carretera i feu una passejada passant pels números 54, 129, 130, 131, 132, 136, 141, 145 i 180.

Què guarden en comú totes aquestes ubicacions?

dissabte, 5 de setembre del 2015

Solució enigma número 14

Cartell Escudella Barreixada. Font: La Web Sense Nom

El grup que apareixia a la fotografia del darrer enigma, justament tocant en el festival del qual parlàvem, és la Companyia Elèctrica Dharma. Una fotografia publicada al molt recomanable bloc PoPlenou.

El festival es va anomenar Escudella Barreixada i va tenir lloc al camp de la Palmera el 1r de Juliol de 1972. Un festival que va comptar amb un cartell de luxe on a banda del grup santsenc també tocaren Lluís Llach, Sisa, Om, Maria del Mar Bonet, Ia & Batiste o Pau Riba.

Al següent vídeo podeu escoltar el concert que va fer Pau Riba a la Palmera l'any 72.


Podeu llegir més sobre aquest festival a La web sense nom.

diumenge, 30 d’agost del 2015

Enigma número 14


L'any 1972 el grup que apareix a la fotografia va compartir escenari amb alguns dels més grans grups i solistes de la música catalana en un espai dels nostres barris. Entorn a tot això gira el nostre enigma número 14.

Quin és el grup que apareix a la fotografia?
Quin és el festival del que estem parlant?
On i quan va tenir lloc?
Quins altres músics van tocar aquell mateix dia?

dissabte, 29 d’agost del 2015

Solució enigma número 13




La fotografia de l'enigma número 13 és del Club Deportivo Condal, un club que va néixer originalment com el club dels treballadors de l'Espanya Industrial. 

La Sección Deportiva España Industrial va tenir un ascens meteòric arribant l'any 1953 a aconseguir l'ascens a primera divisió. Un ascens que no es va produir ja que el club llavors figurava com a filial del Barça. La temporada 1955-1956 el club assolí de nou l'ascens però llavors es va desvincular del Barça i va canviar el seu nom pel de Club Deportivo Condal

L'any 1968 el club va tornar a ser filial del Barça i l'any 1970 es va fusionar amb l'Atlètic Catalunya CF, un club que també era originari d'una secció esportiva d'una empresa, en aquest cas la Fabra i Coats de Sant Andreu, per formar el Barcelona Atlètic.

Canvi en els escuts de l'España Industrial al Condal


Si en voleu saber més us recomano que entreu en aquest post del bloc Barcelofília.

divendres, 28 d’agost del 2015

TaxiKey Map arriba a Sants!

Demà a les 13'15h, després de la ruta històrica de les cooperatives de la Festa Major Alternativa presentarem al carrer Papín un nou capítol del projecte Taxikey Map

Comparteixo un vídeo del primer capítol d'aquest projecte per recuperar la memòria històrica mitjançant el radio-teatre.

d
Taxikey map (locució teatralitzada) from llotja on Vimeo.

dimarts, 25 d’agost del 2015

Enregistrem la memòria 33 - Un cop d'ull a Sants

Camins de nit Infants perduts dels exilis

Veure un vídeo com aquest d'un projecte com Camins de nit Infants perduts dels exilis  em fa sentir un orgull infinit per la que va ser i sempre serà la meva escola, l'Institut Lluís Víves.



Aquesta és una obra de teatre que forma part del projecte pedagògic Donar veu a la memòria de l’Institut Lluís Vives. Pretén apropar a l'espectador el desarrelament, la confusió i la tristesa d'uns infants obligats a marxar del seu país per poder viure sense guerra. Així mateix, es reflexen els canvis en l'escola i a la relació amb els mestres dels nois i noies que es van quedar al país després de l'entrada del general Franco. Resumint, és una aproximació a les vivències d'aquells que van patir exilis, fossin exteriors o interiors.

L'espectacle està dividit en dues parts. La primera, explica la vida en guerra i els bombardejos que han de suportar el nens fins que sorgeix la necessitat de les autoritats republicanes de protegir els infants enviant-los bé a colònies i a ciutats allunyades del front. Bé, a altres països com Mèxic o França després d’una dura travessa del Pirineu el gener de 1939.

La segona part, després de la derrota de la República, els vencedors ocupen Barcelona i l'Escola canvia de símbols de tracte i d’idioma. Segueix la fam i també les cues. Es parla de la vida a Mèxic i es reflexa l'odissea d'aquells que amb 8 o 9 anys hagueren de creuar tota França per a retornar a una ciutat morta i derrotada.

Com sempre els textos són de persones que van viure aquests fets i com diu Josefina Piquet “ Sovint, quan es parla de víctimes de la guerra, només es pensa en els morts. Però els infants que van sobreviure la guerra, l’exili i la postguerra també són víctimes. Perquè a nosaltres ens van robar la nostra infància.

COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà

dilluns, 24 d’agost del 2015

Ens convé Barcelona?


Parlant amb l’Oleguer de Sants 3 Ràdio ara fa uns dies vaig descobrir una dada curiosa. Si el nostre districte fos un poble independent, seria la 6a ciutat de Catalunya. Una idea que em va quedar al cap i m’ha servit per especular i per reflexionar sobre com funcionen els districtes. Amb una població de 180.000 persones Sants-Montjuïc només seria superat en habitants per Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa i Sabadell i tindria molta més població que les altres tres capitals catalanes: Lleida, Tarragona o Girona. Una capital de les comarques gironines que té aproximadament la meitat d’habitants que Sants-Montjuïc.

Ara bé, si comparem la suposada ciutat independent de Sants-Montjuïc amb ciutats de mida similar pel que fa als pressupostos dels seus ajuntaments descobrirem algunes sorpreses. Està clar que és molt complicat fer equivalències, ja que algunes ciutats són capitals de territoris més grans o que els pressupostos no inclouen els patronats o les altres entitats dependents o relacionades amb els municipis independents. També està clar que el diner invertit en la població de Sants-Montjuïc no és només el que es dedica al seu districte, però en qualsevol cas sí que són dades que serveixen per reflexionar.

L’Ajuntament de Lleida, una ciutat que té 139 mil habitants gestiona més de 155 milions d’euros, el de Girona amb 97 mil habitants gestiona més de 104 milions i el de Santa Coloma de Gramenet, un municipi de 118 mil habitants, gestiona un pressupost de més de 90 milions. En canvi el Districte de Sants-Montjuïc amb més de 180 mil habitants té un pressupost que supera per poc els 33 milions d’euros. És a dir, per cada habitant l’Ajuntament de Lleida gestiona 1118 euros, el de Girona 1075, el de Santa Coloma 759 i en canvi el Districte de Sants-Montjuïc només 187.

Insisteixo en el que comentava abans. Segur que algú pot pensar que aquest és un argument demagògic, ja que els diners invertits de Sants-Montjuïc no equivalen als fons que gestiona el seu Districte, és cert. A Barcelona hi ha molts serveis que es gestionen des de la plaça de Sant Jaume o de fet per empreses externalitzades, amb poca o nul·la intervenció democràtica per cert. Diners que no entren en aquesta partida, com la neteja, els transports públics o les grans obres que són pensades a escala de ciutat. Però també és cert que aquestes ciutats de mida similar o fins i tot més petita que l’hipotètic Sants independent es poden permetre equipaments que l’actual districte ara mateix no es pot permetre.

En el camp cultural per parlar dels equipaments presents al districte gairebé ens hauríem de limitar a parlar de biblioteques, que recordem que depenen de la Diputació de Barcelona. És cert, també tenim grans museus a Montjuïc, tot i que compleixen una funció en l'àmbit de tota Barcelona o Catalunya, i res ens expliquen del territori proper. A banda del Refugi 307, gestionat pel MUHBA, no tenim per exemple cap centre d’interpretació i l’Arxiu Històric de Sants-Montjuïc cada cop limita més la seva tasca a la simple conservació. Ja no es fan publicacions i les exposicions no són gaire habituals i l’horari de consulta cada cop es més limitat. El lloc dels centres culturals el supleixen com poden els centres cívics, però encara caldria destacar, per exemple, la manca de casals de joves a Sants-Montjuïc.

En el camp esportiu la manca d’inversió també queda clara. Agafem per exemple l’esport majoritari: el futbol. Lleida disposa d’un camp amb 15.000 localitats, Girona té un estadi amb 10.000 localitats i al camp de Santa Coloma hi caben 2.400 espectadors. La Unió Esportiva de Sants, que va perdre el seu camp històric per culpa de l’especulació en els anys del porciolisme, actualment juga en un camp que no té ni grades. Algú podria dir que no és equiparable per què Lleida i Girona són ciutats que han arribat a tenir equips a primera fila, però de ben segur que amb unes instal·lacions dignes i accessibles al veïnat la Unió Esportiva de Sants encara ens hauria donat més alegries.

A banda dels estadis de futbol Lleida té un pavelló cobert amb 6.100 localitats, el de Girona té 5.500 i el de Santa Coloma de Gramenet 1987. Per contra el districte no disposa d’un pavelló amb aquestes característiques i equips de bàsquet que han arribat a jugar a lligues destacades, com el JAC Sants, es veuen obligats a jugar a terrenys de joc dins de Poliesportius, com el Pavelló de l’Espanya Industrial.

Podria seguir comparant diferents aspectes socials d’aquestes ciutats amb Sants-Montjuïc, com per exemple quin és el tractament que als municipis independents reben les entitats. Sants-Montjuïc deu ser dels territoris amb més entitats de tot tipus, iniciatives veïnals voluntàries que en molts casos alliberen les administracions de prestar serveis que els pertocarien i que com a premi sovint es troben sense ni tan sols locals per desenvolupar les seves activitats. Però de ben segur que aquest tema podria ser objecte d’algun altre article.

Retonem a l’origen de tot plegat. Sants va ser agregat a Barcelona l’any 1897 juntament amb altres municipis del pla: Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals. El que fins llavors era un poble industrial als afores de Barcelona es va convertir en un barri allunyat dels centres de poder i decisió, un espai pensat per fer la seva funció i subjugat a les necessitats del conjunt de la ciutat. Una política que va ser nefasta durant el franquisme i molt especialment durant el govern de Porcioles, on els barris es van convertir en poc més que terrenys de conreu de les immobiliàries i els especuladors i en espais a servei de la ciutat. Sants va ser esquarterat amb la construcció de l’Avinguda Madrid, que més aviat responia a la voluntat d’augmentar l’edificabilitat del territori, i la Ronda del Mig, una via que a Sants esborrava fins i tot l’antiga plaça de l’ajuntament però que per sobre la Diagonal sí que respectava els edificis.

L’any 1984 es crearen els districtes, una divisió administrativa que podríem criticar pel fet de no respectar la història dels barris ni els termes municipals dels antics municipis. A Sants, per exemple, se li va treure tota la franja de l’Avinguda Madrid a la Travessera de Les Corts per passar-la al districte de Les Corts, una decisió que més aviat responia a la voluntat de acontentar en les negociacions dels partits. Però en qualsevol cas una divisió que hauria d’oferir la possibilitat de descentralitzar el poder de l’ajuntament barceloní, apropant els òrgans de decisió al veïnat.

Els districtes, que es regeixen per un Consell Municipal, tenen autonomia, capacitat de decisió i gestió econòmica. A cada Consell Municipal estan representats els partits polítics segons els seus resultats electorals al territori. Però al davant del districte trobem la figura del regidor, un càrrec que és escollit a dit per l’alcalde, de manera que no és estrany que acabin sent regidors de districte persones que representen a partits que no han sigut els més votats i que tampoc tenen per què tenir cap relació amb el territori. Decisions que no responen a la voluntat del veïnat, sinó a temes interns dels partits que als habitants dels districtes ens són desconeguts.

Quan a un poble un partit guanya les eleccions, sobretot si és amb majoria, ja ens podem fer una idea de qui en serà l’alcalde. Llavors, per què després de les eleccions a l’alcaldia de Barcelona els regidors arriben als Districtes de forma misteriosa, com els papes al Vaticà després d’una fumata blanca?

Us imagineu pobles governats per alcaldes que no han guanyat les eleccions? Doncs per què pot succeir això amb els districtes de Barcelona? Per què uns territoris que tenen més població que la majoria de ciutats i pobles de Catalunya no poden escollir directament als seus representants? I per què aquestes administracions no poden gestionar uns recursos equiparables als que gestionen la majoria de pobles i ciutats?

Potser amb la creació dels districtes l’Ajuntament de Barcelona es va apropar a tots els barris, però encara caldrien grans canvis per tal que el funcionament dels mateixos pugui ser veritablement democràtic. No dubto que Barcelona ens convingui i perdoneu si he buscat provocar escollint el títol de l'article, però crec que ara mateix calen canvis. Canvis que, en un moment de creixent identificació dels ciutadans pels barris, han de passar forçosament per la democratització i per apropar de debò de la gestió de la ciutat al carrer.

diumenge, 23 d’agost del 2015

Enigma número 13


L'enigma d'avui ens torna a portar als terrenys de joc per portar-nos una història sobre futbol.

Una fotografia de l'any 1954 d'un equip de futbol que va néixer a un important espai dels nostres barris. 

De quin club estem parlant?
On va néixer aquest club?
Quin fet va lligar la història d'aquest club amb la història del Barça?