Sovint el dia a dia ens cau a sobre amb els quefers quotidians i els conseqüents maldecaps que aquests impliquen. Ho fa com una fina capa de pols que, sense que ens n’adonem, se’ns va adherint a la pell. Un pes que, tot i que aparentment minúscul, es va fent gran mentre corre el rellotge que marca les hores que manquen per entrar o sortir de la feina. I així, mentre passa el temps, aquesta pols va creixent formant una estratigrafia on allò que en algun moment ha sigut important, allò que ens ha mogut, que ens ha fet somiar i lluitar, acaba soterrat per capes i capes d’urgències relatives.
I és així com, en general, tot segueix igual, com res canvia. En un temps que s'esvaeix entre les feines que ens permeten cobrir les veritables necessitats i la necessitat creada de col·leccionar experiències per fardar a les xarxes, les lluites col·lectives sovint queden soterrades. Fins que un dia, pel motiu que sigui: ja sigui per la baixa que t’obliga a aturar les urgències o pels amics que et recorden el que és important, acabes fent arqueologia de tu mateix. I, amb cura, mentre vas retirant la capa de pols que t’ha anat adherint el temps, comencen a reapareixer els somnis i les lluites pendents.
Haver mantingut un bloc durant 15 anys, des d’aquell llunyà 2008, en que encara es parlava dels blocs dins del camp de les noves tecnologies fins aquest 2023 on tot és tan fugaç que el món dels blocs s’ha convertit en una trinxera de romàntics, té una avantatge, i és que, d’alguna manera, he acabat tenint un recordatori de moltes d’aquelles coses que s’han quedat a mitges: el teatre de la Parròquia dels Dolors, que el barri va perdre l’any 2018 per acció del Bisbat; la Masia de Can Bruixa, que any rere any es va llanguint a l’ombra de les obres de l’entorn o el refugi 819, que poc a poc es va omplint d’un fang que alguns voldrien que l’acabés esborrant.
Dissabte vinent des de Patrimonis Invisibles ens traurem la pols i, amb totes aquelles persones que s’hi vulguin sumar, reprendrem la lluita per aconseguir salvaguardar i obrir el refugi 819. Us hi esperem!
