dilluns, 4 de desembre del 2023

La insurrecció de desembre de 1933

L’arribada de la Segona República prometia reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars i havia generat moltes expectatives entre els sectors populars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordres religioses, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de que disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp. 

L’exposició del 29 a Barcelona havia creat una falsa realitat, una bombolla. Mentre la crisi anava saltant de país en país a Barcelona les obres monumentals i la crida que aquestes van significar van fer que milers d’obrers vinguessin a treballar a la ciutat. Les condicions laborals eren duríssimes i els sous miserables, però la situació encara va empitjorar quan les obres van acabar i gran part d’aquests nouvinguts a la ciutat es van trobar a la indigència. 

Al Sindicat de la Construcció de la CNT, un dels sectors més afectats per la crisi, es va promoure un Comitè de Defensa Econòmica el mateix dia que es celebraven les eleccions del 14 d’abril del 1931. Com explica Manel Aisa, el primer de Maig els cenetistes, després d’un míting multitudinari, van voler fer arribar els acords presos a Francesc Macià però van ser rebuts a trets amb una repressió que no havia canviat.

Els preus dels lloguers a la ciutat s’havien incrementat de tal manera que en aquells moments significaven un 80% del total del sou dels obrers. Una situació insostenible que va esclatar en una vaga de lloguers a la que es van sumar milers de persones amb l’objectiu d’aconseguir una reducció en un 40% dels preus de lloguer i la gratuïtat dels habitatges per tota la gent que era a l’atur. 

En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com tot i l’arribada de la República, la repressió seguia. Des de l'òptica anarquista la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors. Figures com les dels “presos governatius” gent detinguda i retinguda sense causes concretes no van desaparèixer. Un fet que va desencadenar en una vaga de fam entre 51 militants de la CNT que es troben presos a la Model. 

El mateix juliol de 1931 va haver de fer front a important vaga, la de la Telefònica, una empresa que llavors era propietat de la multinacional American Telephone and Telegraph Company. La CNT va impulsar una vaga que va tenir un fort impacte a Barcelona i Sevilla, però que amb el boicot de la UGT va tindre uns resultats desiguals a la restat de l'estat. A totes dues ciutat el conflicte va agafar força esdevenint vaga general i a la capital andalusa l'estat fins i tot va arribar a declarar l'estat de guerra. El desencís generalitzat amb les esperances que s’havien situat a la República van anar abonant moviments insurreccionalistes com la Revolta de l'Alt Llobregat del gener del 1932 o la Insurrecció anarquista de gener del 1933, marcada per la matança de Casas Viejas.

Enmig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va testimoniar un fet quotidià. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que de fet serà el precedent directe de l’alçament feixista de la Guerra Civil, però que encara es repetiria una vegada més el mateix any. 

El 19 de novembre s’havien convocant les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts, les primeres en les quals hi va haver sufragi universal a Espanya. Mentre això passava, a Barcelona els transports es trobaven en vaga i, després del trencament de les negociacions, l'autoritat havia tancat els sindicats i havia omplert els tramvies d’agents de l’escola de policies per fer els serveis dels tramviaires. 

A les eleccions les forces de l’esquerra: republicans, socialistes i comunistes, que fins llavors havien anat de la mà, van presentar llistes separades. Quan es va conèixer el resultat de la primera volta de les eleccions, que donava la victòria a les dretes, en un ple nacional de la CNT a Saragossa el 26 de Novembre, es va designar un comitè encarregat d’organitzar la insurrecció. Entre les figures presents al comitè s’hi trobaven, entre d’altres Durruti o Joaquin Ascaso. Figures de l'anarquisme més combatiu que en aquells anys s'estaven convertint en els enemics públics número ú de les classes dirigents i, conseqüentment, en herois de grans sectors del moviment obrer.

Després de la segona volta, quinze dies més tard, es va confirmar la victòria de les dretes. El Partit Radical de Lerroux governaria amb el la filofeixista CEDA de Gil-Robles. En aquest context va arribar el divendres 8 de desembre, la seva sessió inaugural del Parlament. Arreu de l’estat es preparava una revolta que tindria especialment força a l’Aragó i la Rioja, però que també es deixaria sentir a Lleó, Extremadura i Catalunya. Hospitalet, la Bordeta i Sants van ser un dels seus escenaris d’aquests enfrontaments. De fet la insurrecció ja era esperada per la policia que va realitzar un enorme desplegament a la ciutat detenint a dirigents obrers com Durruti.

La nit del 8 de desembre uns dos-cents milicians armats es van reunir al carrer Baró de Maldà, dividint-se en grups. Un grup es va fer fort a la Tinença d’Alcaldia de Santa Eulàlia, un altre va assaltar el Mercat i un tercer que es va dirigir als Burots, a la Riera Blanca. L’Hospitalet s'estava convertint en un dels principals escenaris de la revolta. Els enfrontaments amb la Guàrdia Civil, els incendis i els tiroteigs van seguir estenent-se per tota la ciutat. Tot i que l'alacalde va intentar donar la veu d'alarma, segons sembla, es van trobar que les línies telefòniques havien estat tallades.

A la Torrassa van esclatar diverses bombes a la central elèctrica que van deixar sense llum el barri i també el de Santa Eulàlia. La Cambra de la propietat va ser assaltada i els aldarulls van continuar fins al 12 de desembre.


A Santa Eulàlia es van aixecar barricades al burot. Aquesta era l’oficina que es situava al límit entre poblacions, on els funcionaris municipals cobraven drets d’entrada a certes mercaderies. A Santa Eulàlia, els burots se situaven a l’encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, en el límit entre l’Hospitalet i Barcelona. En els tiroteigs va morir un dels funcionaris dels burots. 

Els insurrectes ocupen la Tinença d’Alcaldia, hissant una bandera roja i proclamant el comunisme llibertari. Els enfrontaments van seguir al mercat, on es cremaran diverses barraques. També exploten diverses bombes, entre d’altres a la fàbrica Escorça. A l’estació del metro de Santa Eulàlia, en un xoc amb la Guàrdia Civil moren dos anarquistes.

El matí del 9 davant la situació els obrers de l’Espanya Industrial abandonen la feina i els enfrontaments que fins llavors havien tingut lloc a Hospitalet es reprodueixen a Sants on també hi haurà tiroteigs i esclats de bombes. També s’intentarà cremar les Cotxeres de Sants. Recordem que la ciutat es trobava en una vaga de tramvies i que el servei havia estat militaritzat. 

Barricada a la carretera de Sants durant la Insurrecció de 1933


El dia 11 els enfrontaments segueixen a Sants on la Guàrdia Civil fins i tot es veurà obligada a refugiar-se a l’Alcaldia i on, de nou, situaran metralladores a la plaça d’Espanya. El trànsit serà restringit i el governador civil emetrà un ban pel qual no es permetran grups de dos persones o més per les nits. De Sants a Cornellà, segons els informes de la policia tots els comerços es troben tancats i el dia 12 l’alcalde del Prat demana auxili a la Policia ja que des de l’Hospitalet s’estan organitzant milicians per anar a alliberar els milicians detinguts a aquesta població. 

Però finalment la revolta insurreccionalista va quedar sufocada i va començar la repressió de la mateixa. Els barris de l’Hospitalet van ser ocupats militarment i registrats locals, cases i bars. A Santa Eulàlia es van realitzar nou detencions, incautant-se armes, municions i bombes. La CNT va sortir d’aquest intent revolucionari amb fortes divisions internes. Dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar-ne la FAI. Òrgans d’expressió com Solidaridad Obrera van estar prohibits durant 120 dies.

Però la història sovint és terca. Quan el 19 de Juliol de 1936, l'exèrcit es va aixecar contra la República a Barcelona, de nou, un dels punts que a la ciutat els sollevats van intentar controlar primer va ser la plaça d’Espanya, per controlar els milicians d’Hostafrancs, Sants i de l’Hospitalet. 

Per saber-ne més:

L'any 2013 des de la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes es van organitzar unes jornades per explicar la insurrecció de 1933. 

En aquest context es va fer una exposició i una xerrada a la que vaig tindre el plaer de participar conjuntament amb Manel Aisa. Adjunto el vídeo


https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/04/13/%c2%bfla-torrassa-1933/


Hemeroteca

Solidaridad Obrera (03/12/1933)



dimecres, 8 de novembre del 2023

Recollida de signatures per obrir el refugi 819!

Des de Patrimonis Invisibles estem recollint signatures demanant obrir el refugi 819. Volem tenir molts suports de persones i entitats abans d’acabar l’any per poder fer entrada a registre de la petició.

Us podeu sumar a la petició de dues formes:
 

- Presencialment, signant el full que trobareu a la Lleialtat Santsenca (Olzinelles 31)

- Virtualment, omplint aquest el formulari d’adhesions (per a veïnes i entitats)

dilluns, 6 de novembre del 2023

Vídeo: Quarta jornada de recerca històrica dels barris de Barcelona

Recuperem aquest vídeo de la Quarta jornada de recerca històrica dels barris de Barcelona, organitzada per l'Arxiu de Barcelona, on va participar l'historiador Eloi Curto Tirado en representació de Memòria en Moviment, parlant sobre l'impacte del Canal de la Infanta als nostres barris.

dilluns, 16 d’octubre del 2023

Les lluites pendents

Sovint el dia a dia ens cau a sobre amb els quefers quotidians i els conseqüents maldecaps que aquests impliquen. Ho fa com una fina capa de pols que, sense que ens n’adonem, se’ns va adherint a la pell. Un pes que, tot i que aparentment minúscul, es va fent gran mentre corre el rellotge que marca les hores que manquen per entrar o sortir de la feina. I així, mentre passa el temps, aquesta pols va creixent formant una estratigrafia on allò que en algun moment ha sigut important, allò que ens ha mogut, que ens ha fet somiar i lluitar, acaba soterrat per capes i capes d’urgències relatives.

I és així com, en general, tot segueix igual, com res canvia. En un temps que s'esvaeix entre les feines que ens permeten cobrir les veritables necessitats i la necessitat creada de col·leccionar experiències per fardar a les xarxes, les lluites col·lectives sovint queden soterrades. Fins que un dia, pel motiu que sigui: ja sigui per la baixa que t’obliga a aturar les urgències o pels amics que et recorden el que és important, acabes fent arqueologia de tu mateix. I, amb cura, mentre vas retirant la capa de pols que t’ha anat adherint el temps, comencen a reapareixer els somnis i les lluites pendents. 

Haver mantingut un bloc durant 15 anys, des d’aquell llunyà 2008, en que encara es parlava dels blocs dins del camp de les noves tecnologies fins aquest 2023 on tot és tan fugaç que el món dels blocs s’ha convertit en una trinxera de romàntics, té una avantatge, i és que, d’alguna manera, he acabat tenint un recordatori de moltes d’aquelles coses que s’han quedat a mitges: el teatre de la Parròquia dels Dolors, que el barri va perdre l’any 2018 per acció del Bisbat; la Masia de Can Bruixa, que any rere any es va llanguint a l’ombra de les obres de l’entorn o el refugi 819, que poc a poc es va omplint d’un fang que alguns voldrien que l’acabés esborrant.

Dissabte vinent des de Patrimonis Invisibles ens traurem la pols i, amb totes aquelles persones que s’hi vulguin sumar, reprendrem la lluita per aconseguir salvaguardar i obrir el refugi 819. Us hi esperem!


Entrada al refugi de Bonet i Muixí l'any 2017.

divendres, 13 d’octubre del 2023

Xerrada: Jamància 1843, Revolta de miserables


Dijous 19 octubre 2023 19h

La Lleialtat Santsenca

c/Olzinelles, 31

Xerrada sobre la darrera bullanga de Barcelona amb les intervencions de:

– Manel Risques, historiador i professor universitari i doctor en Història Contemporània en la UB. Investigador dels moviments populars durant la revolució liberal.

– Xavier Theros, escriptor, dramaturg, actor i poeta; autor de la novel·la “La Fada Negra”. ambientada en aquests fets.

Organitza: Universitat Lliure a Sants i Memòria en Moviment

dilluns, 9 d’octubre del 2023

Podcast: La ciutat, els seus arxius i el treball. El valor de la feina ben feta

Recupero aquest episodi del podcast Barcelona amb paraula d'arxiu, on parlem sobre l'arribada de les fàbriques a Sants.

dilluns, 18 de setembre del 2023

Jornada: Barcelona en transformació. Camins de terra, aigua i ferro del Pla

 

Cada dos anys l'Arxiu Municipal de Barcelona organitza la Jornada de recerca històrica dels barris, amb la col·laboració dels centres d'estudis de la ciutat. Enguany la jornada duu per títol "Barcelona en transformació. Camins de terra, aigua i ferro del Pla".
 

La Jornada es durà a terme al Born Centre de Cultura i Memòria el dissabte 30 de setembre de 2023, on tindran lloc les diverses sessions programades en horari de matí i tarda que versaran sobre l'impacte de les infraestructures del transport i dels recursos hídrics dins la història del Pla de Barcelona.

Des de Sants participarem fent una petita xerrada que tindrà per títol "El Canal de la Infanta, motor de canvi a Sants".

Podeu consultar el programa complet en el següent enllaç 

I podeu fer inscricpcions al següent enllaç


dimarts, 12 de setembre del 2023

Passejades per la història de Sants - Tardor 2023

 


Ja tenim aquí el nou cicle de passejades de Memòria en Moviment dins la programació de la Lleialtat Santsenca. Quatre noves passejades amb algunes novetats. Us en fem cinc cèntims. 


El Sants agrícola - 7 d'octubre a les 11h

Recorrerem alguns dels espais que ens recorden l’origen de Santa Maria de Sants, un petit poble del pla que va ser rebost de la ciutat de Barcelona. Vine a descobrir el territori santsenc, els seus camins i les seves rieres, i les masies que explotaven la terra.

Inscripcions aquí.

El Sants Misteriós - 28 d'octubre a les 11h

Descobreix els personatges llegendaris de la història de Sants, Hostafrancs i La Bordeta i alguns dels episodis de la història negra. Coneixes la relació d’Enriqueta Martí amb la Bordeta? Sabies que al carrer Miquel Àngel hi ha haver un temple espiritista? Saps la història del segrest dels lladres del pou? En aquesta ruta descobriràs tots aquests misteris i molts més. 

Inscripcions aquí.

La Bordeta de Francesc Comas - 25 de novembre a les 11h

Assassinat al costat de Salvador Seguí, la vida de Francesc Comas i Pagès, el jove sindicalista de la Bordeta, ha quedat a l’ombra del Noi del sucre, figura cabdal del moviment obrer català. Amb aquesta passejada reivindicarem la seva figura, descobrint la seva història i alguns dels que van ser els seus escenaris quotidians.

Inscripcions aquí.

El Camí ral - 30 de desembre a les 11h

L’antic poble de Santa Maria de Sants va néixer i créixer a banda i banda del camí ral, una antiga vía documentada ja en época romana. En aquesta passejada recorrerem el camí ral al seu pas pels nostres barris. Explicarem com s’ha anat modificat el territori i com la comunicació ha condicionat el desenvolupament de Sants.

Inscripcions aquí.

dimecres, 30 d’agost del 2023

Passejada - Festa Major de la Bordeta 2023

 


Enguany, des de Memòria en Moviment, ens sumem també a la celebració de la Festa Major de la Bordeta i ho fem amb una passejada que recorrerà alguns dels seus principals espais, descobrint la història d'aquest barri.

Si no us heu inscrit encara ho podeu fer aquí

Visitarem diversos punts d’importància històrica i patrimonial del barri.

🗓️ Dimarts 5 de setembre, 19h
📍 Rambla de Badal, cantonada amb Constitució
🛒 Inscripció 3 euros (a pagar a la sortida) Places limitades
🛒 Durada aproximada: 1.30h

dilluns, 14 d’agost del 2023

Passejades - Festa Major de Sants 2023


 

Cada any, en motiu de la Festa Major, des de col·lectius i entitats diverses, organitzem passejades per donar a conèixer el barri i la seva història.

Us en faig un resum a continuació.

Passejada de la Lleialtat Santsenca

Temàtica: El Sants de Fructuós Gelabert, pioner del cinema català.

Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia al formulari de la Lleialtat. Aforament màxim 20 persones.

Punt de sortida: La Lleialtat Santsenca

- Dissabte 19 d’agost, a les 11h


Passejades de Districte


Temàtica: Descobrirem la història de l'antic poble de Sants.

Inscripció: Són gratuïtes però cal inscripció prèvia als formularis. Aforament màxim 20 persones.

Punt de sortida: Seu del Districte de Sants-Montjuïc, al carrer de la Creu Coberta 104.

- Dimecres 23 d'agost a les 18h

- Dijous 24 d'agost a les 18h, visita amb Llengua de Signes Catalana.

- Divendres 26 d'agost a les 18h



Passejada del Carrer de Papin


Temàtica: Passejada històrica pel Sants distòpic. Descobrirem el Sants imaginat a la distòpia del carrer Papin i també aquells altres Sants que no han arribat a existir.
Inscripció: Passejada gratuïta sense inscripció.

Punt de sortida: Carrer Papin, cantonada amb Miquel Àngel.

- Dimecres 23 d'agost a les 11h


dilluns, 7 d’agost del 2023

Una festa per al poble, sense el poble

És l’agost de 1966. Un grup de veïns del carrer dels Jocs Florals surten al carrer per començar a treure els guarniments que han preparat durant mesos. Ho fan amb il·lusió pels dies que tenen per davant, però també amb melangia. Enguany, per primer cop, des de que a Sants s'engalanen els carrers, són l'única comissió organitzadora. Recorden com, només uns anys enrere, van ser l'admiració de mig barri per la seva Torre Eiffel. 

És cert que la programació no acaba aquí, les entitats històriques del barri, com la Unió Esportiva de Sants, el Centre Catòlic, el Mediterrani, el BIM o la Nova Obrera, han preparat actes i també hi haurà balls a l'envelat del Mercat o a les sales de ball de moda, com el Bahia o el Nilo i que també la Comissió Oficial, és a dir, la impulsada per l'administració, té els seus actes, com per exemple la retransmissió en directe, el diumenge 28, d'un dels programes de ràdio de moda: La comarca nos visita, un programa que s'emet cada diumenge per Ràdio Barcelona, on s'han donat a conèixer figures com el Duo Dinamico; però un model de festa està en crisi, la festa popular, la autoorganitzada.

Guarnit del carrer dels Jocs Florals l'any 1952
Fons: AMDS (UEC)

El canvi és substancial. La gent que gaudeix de la festa està passant de subjectes actius, que pensen i es fan seus els espais quotidians, a simples usuaris que paguen una entrada a una sala de festes per desconnectar una estona ballant. La decadència de la festa major fa anys que dura, però en els darrers temps s’ha anat accelerant. Potser per culpa dels vehicles que s’han fet seus els carrers expulsant als avis i avies que hi petaven la xerrada asseguts a les seves cadires, potser per la fascinació que creen les ràdios i els cada cop més populars televisors, o potser les recents descobertes vacances. Segurament tot una mica. Sembla com si la modernitat tingués entre cella i cella acabar amb el que és popular.

Però mentre aquell grup de irreductibles veïns engalana, tot i ser els darrers, encara que  potser no siguin conscients, demostren que la modernitat no és un camí unidireccional i que darrera de les coses que passen, dels camins que semblen irreversibles, sempre hi ha interessos que els senyalen, potser fins i tot amb llums de neó. De la mateixa manera que ho va fer amb el patrimoni arquitectònic de la ciutat, la Barcelona de Porcioles, la de les rondes i les remuntes, també va esguerrar gran part del seu patrimoni immaterial, com les festes majors populars. Una dinàmica que no només es va donar a Sants, sinó també a molts dels altres barris de la ciutat que, tot i haver tingut llargues tradicions comunes, com guarnir els carrers, poc a poc, al llarg d’aquests anys les van anar perdent, com ara el Poble-sec o la Sagrera.

El declivi de la festa santsenca va ser molt ràpid. Si la dècada dels seixanta havia començat amb nou carrers programant i guarnint:  Alcolea de Dalt, Alcolea de Baix, Bonaventura Plaja, Canalejas, Espanya Industrial i Masnou, Gayarre, Jocs Florals, Rossend Arús i Vallespir, cinc anys més tard només en quedaven dos: Alcolea i Jocs Florals. Els darrers quatre anys de la dècada només va mantenir la festa una comissió en solitari: Jocs Florals els anys 1966 i 1967 i Sant Baltasar i Pomar els anys 1968 i 1969. La dècada del 1970 s’entrenaria sense cap comissió activa.

Atraccions al carrer Badal l'any 1964
Foto de Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS (UEC)

No és que la festa desaparegués sense més ni més, la gent de Sants en parlà i va reflexionar sobre el tema. L’any 1967 el programa de festa major oficial incorporava un seguit d’entrevistes als presidents de les principals entitats i als qui podriem definir com les forces vives del barri. Un document interessant, contemporani al fet, on es donen reflexions que són interessants per entendre que va passar i, també, com era la societat del moment. Us adjunto un resum de les principals idees de cadascuna de les persones entrevistades:

Jose Hispano Blanco de Alba, qui era el cap polític de la Falange al districte VII, on llavors es trobava Sants, argumentava que la desaparició del model de festa era degut a l’augment del nivell de vida que, sense la disminució de la jornada laboral, havia comportat que la gent aprofitès per fer turisme els caps de setmana i festius. Per la seva banda Ramon Daumal i Serra, rector de la parròquia de Santa Maria, destacava que era un fet comú a totes les grans ciutats; i ho atribuïa a dos fets: Per una banda que el que fins llavors la festa major donava, com una cosa excepcional, en aquell moment es podia trobar diàriament a llocs de diversió d’una gran ciutat; i per d’altra a la desconnexió de la multitud del barri, de l’antic poble i que per aquest fet aquest ja no contava. Curiosament si el mossèn ho atribuïa a factors molt materials el president del Mediterrani, Buenaventura Castellvell Nabonne hi veia la manca de valors espirituals.

Jose Roca i Poll, president del Centre Catòlic, reafirmava una de les idees ja mencionades. Abans la gent era poc acostumada, en el dia a dia, a escoltar música ballable, com ara passa amb les ràdios, tocadiscos o televisions. I n’afegeix una de nova que podriem considerar molt moderna: la pol·lució. ¿Quién  sale hoy a la calle a intoxicar-se de humos de tubo de escape o de ruidos molestos? El president de l’Orfeó de Sants, Ramon Palau i Morros, ho atribuïa: Al canvi d’ambient i de vida i al desig de gaudir dels progressos mecànics i científics posats a l’abast de la humanitat. I llançava la idea de traslladar-la a l’hivern.

Zenon Molist, president de l’Orfeó Canigó, destacava la pèrdua del caràcter popular de les mateixes, amb una sentència que resum perfectament el sentir: han quedado anuladas las fiestas de las calles, donde en realidad vivía la Fiesta Mayor, la masa vecinal. Juan Estrada Clerch, president de la Unió Esportiva de Sants també hi destacava la pèrdua de sentiment de barriada. Se habita Sants, però habitar no quiere decir vivir. Se duerme y se come en el hogar, però las actividades en la mayoría, están lejanas al mismo. En la mateixa línia es manifestava Jose María Sentis, president de la Secció de Ciclisme de la Unió Esportiva de Sants, qui també assenyalava que s’havia perdut sentiment de barriada, que abans el barri era una gran família. Segons ell la comoditat dels vehicles utilitaris permetia marxar per festes.

Miquel Sanromà i Fuguet, president del BIM també compartia una idea ja expressada. Les escasses diversions i bullici d’abans donaven motiu que s’esperès amb delit la Festa Major i que el poble s’hi lliurès totalment. Vacances, nous vestits, tot el reservava per aquests dies. Segons Perdo J. Colom, president del Club Billar Sants, el concepte de barri s’anava diluint. La gente ya no dice vivo en Sants y voy a Barcelona.  

Per finalitzar les entrevistes Agustín Andreu Gavaldà, president de la Comissió Oficial de Festa Major, càrrec escollit a dit directament pel regidor, començava la seva exposició amb una frase molt significativa: La decadencia de las Fiestas Mayores en Barcelona, es un fenómeno lógico y normal, debido al transcurso del tiempo y a la evolución y desarrollo de la ciudad que habitamos. Com si l’evolució de les ciutats fos fruït de fenòmens naturals i no de l’acció i de les polítiques dels homes. Però l’enfoc del propi programa de festes oficial, en contra de les festes populars dels carrers, queda clara fins i tot a les preguntes: Admiramos la buena voluntad de usted y la de su Comisión, pues también somos de los que opinan que la Fiesta Mayor está ya fuera de lugar y tiempo. 

Però què en pensaven les autoritats sobre aquesta decadència de la Festa Major de Sants? Les paraules de Juan Solanas Almirall, llavors regidor franquista de Sants, són clares al respecte: Podrán desaparecer, en mayor o menor número las calles adornadas. Podrá, incluso, no haber ni una calle engalanada, pero lo tradicional, las fiestas religiosas, las que celebren la entidades y la Comisión Oficial, la nueva etapa que cada año se abre con el esfuerzo, la capacidad y la entrañable hermandad  de cuantos laboran por y para nuestra querida barriada, sabrán coronar con la satisfacción del deber cumplido y como epicentro de las actividades ciudadanas, el broche de oro de nuestra fiesta grande, la audición de nuestra Banda Municipal, la tarde dedicada a los niños y niñas de la demarcación, los fuegos de artificio y, sobre todo, el placer del espíritu de culminar el sentimiento de fe cristina, cristalizada en el rendido homenaje a nuestro Patrón, San Bartolomé, no pueden desaparecer. Resumint la retórica de NoDo del regidor, no calia el poble per fer una festa per al poble.

A la segona pregunta: Deben subsistir las fiestas de calles cuando estas són insuficientes para el aparcamiento de coches y camiones? El regidor responia. Reconozco que las calles, hoy resultan insuficientes para los aparcamientos de coches y que no es posible celebrar festejos en las mismas. Yo creo que de no ser una gran plaza, como cada año ha venido organizando la Comisión del Entoldado del Mercado de Sants, no es factible, no sólo por el aparcamiento, sinó por la misma circulación que hoy existe. En contraposición podemos observar, que si bién se han perdido facetas antiguas que a todos nos gustaban, se ha ganado en las grandes transformaciones que experimenta nuestro distrito:  Construcción de nuevas íneas de “metro”; Avenida de Madrid, relación de los puentes de  la calle Badal, ordenación del sector limitado por la nueva urbanización de La España Industrial, Estación Término de Sants, Primer Cinturón de Ronda, que también beneficiará al distrito y de un modo especial la demarcación de la Bordeta.

Pur Porciolisme i desarrollismo. Els carrers eren pels cotxes i no pels ciutadans. Si les festes majors molestaven a la circulació aquestes haurien de desaparèixer, de la mateixa manera que, si el Cinturó havia de passar pel mig del barri milers de veïns i veïnes haurien de perdre les seves llars. Per sort, el mateix Sants que veia arrencar la dictadura del cotxe, pocs anys després, també veuria com molts veïns i veïnes es van començar a organitzar per aconseguir barris més humans. 

Sínia a la plaça de Sants l'any 1968
Foto de Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS (UEC)


dilluns, 3 de juliol del 2023

Vídeo: Laura Vicente i Dolors Marin sobre la Vaga de La Constància

Us compartim el vídeo de la xerrada sobre la Vaga de la Constància a càrrec de Laura Vicente i Dolors Marin, enregistrat per Sants.tv


L’octubre de 1912, a l’Agrupació Obrera del Clot, al número 5 del carrer Joan I, es crea un sindicat per defensar els drets de les filadores i les teixidores: l’Art Fabril i Tèxtil de Barcelona, La Constància, una societat de tendencia anarcosindicalista majoritàriament formada per dones. A l’abril de 1913 La Constància, conta amb poc més de 2.000 associades, però quan a principis de juny el sindicat comença una campanya reclamant que es compleixi la llei pel que feia al treball infantil i els torns nocturns; i exigint una reducció de la jornada, comença a créixer.

A Sants el conflicte era latent des de feia temps. Quan les treballadores del torn de nit de tres fàbriques: Hervás González i cia; Balet i Vendrell i Joaquim Rifà van reclamar que els patrons complissin amb els horaris nocturns la resposta d’aquests va ser acomiadar a la cinquantena de dones que s’havien queixat. En protesta una comissió de dones visita el governador civil, José Sánchez Anido, qui promet parlar amb els patrons, però que poc després deixa el càrrec. El nou governador civil, José Francos Rodríguez, haurà de mediar amb uns amos que no estan disposats a negociar amb les obreres.

El 26 de juny La Constància fa públiques les seves reivindicacions, entre d’altres, un augment salarial del 40% per a les treballadores a preu fet i del 25% per a les de jornal; així com el respecte als horaris nocturns; així com el reconeixement del sindicat.

En aquestes condicions arriben al 29 de juliol amb centenars d’obreres i obrers tèxtils de Catalunya pendents de l’ordre per anar a la vaga i a les obreres del torn nocturn de Sants arrossegant dies sense cobrar. A les 5’30h a la fàbrica de filats de la Bordeta Hervás i Prat, especialitzada en caps de navegació, 50 treballadores aturen la producció i comença la vaga.

El dijous 15 de juny del 2023 a les 18:30 a la Lleialtat Santsenca va tenir lloc aquesta xerrada amb les historiadores Dolors Marin i Laura Vicente en el marc d'un tríptic d'exposició, xerrada i ruta que commemorava els 110 anys d'aquests fets. Aquests actes s'han coorganitzat per la Universitat Lliure a Sants i Memòria en Moviment.

dilluns, 5 de juny del 2023

Ordint la trama, 110 anys de la Vaga de la Constància

Transcorre la matinada del 29 de juliol del 1913, un dimarts. Ens trobem a la Bordeta, a la fàbrica de filats Hervás i Prat una indústria especialitzada en caps per a la navegació. El cel fosc es comença a tenyir de tons vermellosos, i és que són les 5’30h, quan el torn de matí de la fàbrica es prepararia per entrar, però avui no serà així. Les treballadores deixen els tallers i a partir d’aquest moment l’acció segueix al carrer. Les assemblees, els piquets i els mítings es succeeixen. 

La petita espurna que ha pres en aquella fàbrica de la Bordeta, en poques hores, es començarà a escampar per Barcelona i pels pobles, viles i ciutats industrials de tota Catalunya, és l’inici de la vaga de la Constància del 1913, una mobilització que impulsaran milers de filadores i teixidores. Si parem l’orella podrem sentir les veus de les dones i les seves reivindicacions. Setmanes enrere les treballadores de diverses fàbriques de la Bordeta van començar a reivindicar que es complissin els horaris de les jornades nocturnes. Tot i que des del 1900 ja existien regulacions els patrons ni els patrons les compleixen ni les administracions les fan complir, com també passarà amb el treball infantil.

Així les dones es veuen condemnades a interminables jornades nocturnes a les que hauran de sumar la feina diària que fan a casa. Però quan les treballadores de la Bordeta no van poder més i van reclamar que es complissin els seus drets, els que recollien fins i tot les lleis, van ser acomiadades. Les dones no es van aturar i van visitar al governador civil per explicar la situació. Però tot i que aquest els va donar la raó la resposta dels amos va ser tancar els torns de nit, deixant a totes les treballadores sense feina. Aquest és el punt de no retorn, sense alternatives possibles, davant la intransigència dels patrons i les promeses buides de l’administració a les dones només els hi queda la lluita.

Des de fa mesos que al sindicat l’Art Fabril i Tèxtil de Barcelona, La Constancia, que aplega filadores i teixidores havien començat a organitzar aquesta lluita, per aconseguir augments salarials, el respecte dels horaris nocturns i del treball infantil, així com el reconeixement del sindicat. L’arrencada de la vaga a Sants serà l’inici d’una lluita que s’allargarà durant més de sis setmanes i que farà visibles a les dones que lluiten: organitzant piquets, negociant amb les autoritats; prenent la paraula als mítings al crit d’Energia i Constància. I que es mantenen fortes tot i que hagin de veure com els càrrecs del propi sindicat els segueixen ocupant els homes. 

Tot i que la Vaga de la Constància ens deixarà imatges èpiques com la manifestació de dones en silenci pel centre de la ciutat, descrita a Solidaridad Obrera com La sangre roja invadía silenciosa, solemne las Ramblas; i també resultarà fonamental per entendre les grans fites del moviment obrer català, com el Congrés de Sants i els sindicats únics o la Vaga de la Canadenca i la conquesta de les 8 hores;  ha sigut un conflicte poc reconegut. Per aquest motiu enguany, aprofitant que es commemoren els 110 anys de la Vaga de la Constància, entre la Universitat Lliure a Sants i Memòria en Moviment, a La Lleialtat Santsenca, hem organitzat Ordint la trama, unes jornades per donar a conèixer el fet. 


Programa

- Del 6 al 23 de juny—Exposició sobre «La Vaga de la Constància»

De dilluns a divendres de 10 a 21 h i dissabte de 10 a 14 h i de 16 a 21 h

- Dijous 15 de juny, 18.30 h —Xerrada per rememorar el 110 aniversari de la Vaga

Amb les historiadores Dolors Marin Silvestre i Laura Vicente Villanueva.

- Dissabte 17 de juny, 19h —Ruta pels escenaris de la Vaga a Sants


La xerrada i la ruta comptaran amb intèrpret LSC (Llengua de Signes Catalana) a mans de l’associació Més Accés.

Aquesta ruta forma part del cicle de passejades per la història de Sants de maig/juliol del 2023. Podeu consultar tot el programa aquí.

dilluns, 10 d’abril del 2023

Els monstres dels marges

monstre

1 1 m. [AN] [LC] Ésser fabulós que presenta una conformació contrària a l’ordre natural, com és ara una combinació d’home i de bèstia, o de dues o més bèsties diferents.

Afirmava Josep Pla que la vida als suburbis barcelonins no era pas dramàtica, sinó mediocre, gris. A principis dels anys trenta, amb un lèxic acolorit i una ètica fosca, parlava dels barris de casetes baixes, explicant com, de tant en tant, havien anat apareixent cases altes, solitàries. Un fet que, al seu entendre, anticipava l'escassa gràcia que en el futur tindrien aquells barris, quan tots estiguessin enganxats a la ciutat. Aquesta mirada sobre els suburbis: superficial i carregada d’estereotips, va ser predominant a gran part de la literatura i de la premsa burgesa de finals del segle XIX i principis del XX. 

Pla es sumava a la llarga tradició que havia anat construint un relat que indentificava aquells límits pràcticament com a territori de bàrbars, de gent tosca, per civilitzar, persones a qui es podia denigrar sense clemència. Tasca en la que, com veurem, va excel·lir Carles Sentís amb els seus famosos articles sobre l’arribada dels migrants de Murcia, en el conegut “transmiserià”. Gent que venia buscant feines, que serien molt dures i malpagades, a les obres del metro i de l’Exposició en un moment de sequera i hambruna generalitzada a la terra d'origen.

Les plomes de Sentís o Pla no buscaven ni la descripció dels fets ni molt menys l’empatia, al contrari cercaven l’horror, la por d’unes classes benestants davant d’aquella multitud, suposadament portadora de misèria, malalties i d’idees llibertàries, que en molts casos venia del sud. Una multitud que, d’altra banda, les mateixes classes aprofitarien com a mà d’obra per a la construcció de la seva ciutat nova. A la burgesia els hi molestava la seva presència però no el seu treball, miserablement remunerat.

Sense cap dilema moral, quan les obres de l’Exposició Internacional del 29 eren a punt de començar, les institucions van voler amagar la Barcelona de les barraques, la que en gran part havia aixecat aquells pavellons, enderrocant els barris d'autoconstrucció propers al recinte firal i aixecant un gran mur enmig de la muntanya. I és que si fem un salt endavant, molt significativament, tant Pla, com Sentís, que tant havien fet bandera d’un determinat tipus de catalanitat, van acabar sent col·laboracionistes del franquisme, implicant-se en les xarxes d’espies a la Catalunya Nord.  

On acabava la quadrículada ciutat burgesa, començava un territori que l’any 1934 Ramón Gausachs, als seus articles a Mundo Gráfico, definiria com La patria del anarquismo. Una terra ignota que se inicia en las esquinas de Hostafrancs y acaba entre los huertos virgilianos del Prat de Llobregat, pasando por las barriadas proletarias de Sans, La Bordeta, Santa Eulalia, La Torratxa y Hospitalet. Un ampli territori on, com en els mapes dels navegants de l’Edat Moderna, es dibuixaven els monstres als marges. Creuar Sants i endinsar-se en direcció cap a l’Hospitalet del Llobregat, més enllà de la Riera Blanca, entrant en el que anomenarien Petita Murcia, implicava aprofundir més en aquest ideari construït de la por a l’altre. 

Mundo Gráfico, 1934

Els “monstres” que, des de les plomes burgeses, es dibuixaven com habitants d'aquesta patria de l’anarquisme eren diversos. Entre les màquines de filar i els telers de fàbriques com el Vapor Vell, l’Espanya Industrial o Can Batlló es creà la figura de la Xinxa de fàbrica, com encara a dia d’avui defineix l’Enciclopèdia Catalana: Dona que treballa en una fàbrica, sobretot de filats o de teixits, que sol anar bruta i fer olor dels materials amb què treballa. Les xinxes o puces, eren descrites com dones voluptuoses, ordinàries i malcarades. Adjectius que segurament ens diuen més dels ulls que miraven i dels intel·lectuals que definien, que no pas de les figures contemplades. Ja el Baró de Maldà, a finals del segle XVIII parlà de les xinxes de forma despectiva. Un estereotip que quedaria immortalitzat, per exemple, al conegut cuplet La xava de Sants, que comença amb el molt significatiu: Sóc filla de Sants, duc les males sangs i les tares de la llibertat que m'havien dat els meus pares.

Era preferible descriure a les Xinxes com a dones fàcils que parlar dels abusos que filadores i teixidores patien a la fàbrica, amb la complicitat, quan no participació, dels encarregats. Alguns d’aquests s’aprofitaven de la seva situació de poder, tal i com van recollir Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria a l’especial de la revista L’Avenç de l’any 1981 a entrevistes a treballadors i treballadores: Era comú en la industria téxtil que el contramestre obtingués prebendes físiques de les treballadores a canvi d’arreglar-les  ràpidament la màquina quan s’espatllava. Com que treballaven a preu fet, si el contramestre no arreglava la màquina fins al cap de sis o vuit hores, les dones perdien molts diners i per això moltes cedien.

Si les filadores i teixidores rebien el malnom de Xinxes, sovint, quan aquestes eren representades a les vinyetes de les molt populars revistes satíriques ens apareixien, al·legòricament, com a aranyes, molt especialment quan es donaven vagues i conflictes laborals al tèxtil. Una imatge que va ser molt freqüent l’any 1913 quan, durant la Vaga de la Constància, les dones esdevingueren protagonistes, prenent la paraula als mítings, fent piquets o marxant en silenci pel mig de la ciutat davant la mirada atònita de la Barcelona burgesa.

L'Esquella de la Torratxa 08/08/1913

Tal i com ens descriu la dita: Per pinxos la Bordeta, per gitanos Hostafrancs i per noies maques a Sants, un proverbi que podem trobar adaptat a d'altres pobles industrials i les seves poblacions veïnes, cada barri disposava de la seva pròpia figura estereotipada. La Bordeta, i la seva gent, van ser objectius de la befa i el menyspreu de forma recurrent. Així d’un pobre que volgués aparentar es deia que tenia terres a la Bordeta; del mentider que es vantava d’haver fet grans viatges, es deia que venia de la Bordeta; de l’ignorant que el farien alcalde de la Bordeta; de l’ignorant, que tenia estudis a la Bordeta; i, en general, per destacar que alguna persona era maldestre en el seu ofici simplement es deia que era el sabater o el fuster de la Bordeta. 

Hostafrancs i, molt especialment la Creu Coberta, que va esdevenir important punt de pas dels traginers que anaven i venien cap a Barcelona, també van rebre de valent.  A la Creu Coberta, si us descuideu, aneu a cavall i en torneu a peu; o bé Per la Creu Coberta, alerta! són només alguns dels exemples de la mala fama que va agafar la via. En aquest barri una de les figures que, de tant estereotipada, va acabar esdevenint arquetip va ser la del Gitano d’Hostafrancs. Sobre els que també es van arribar a encunyar frases fetes feridores com: Per gitanos, Hostafrancs, llargs de dits i curts de mans. Un món, el dels gitanos d’Hostafrancs de principis de segle XX, sobre el que molts en parlaren però del qual pocs registres autèntics han quedat, més enllà de les obres del dramaturg Juli Vallmitjana, que tot i la seva mirada romàntica, si que s’hi va endinsar en profunditat, recollint el lèxic.

Encara avui no ens resulta estrany escoltar l'expressió Anar fet un gitano i la podem entendre perfectament sense que ningú ens l'expliqui. Segons l'estereotip que s'havia creat per ells, els gitanos i les gitanes havien de ser ganduls, lladres i bruts i si no hi encaixaven simplement s’invisibilitzaven, sovint fins i tot també en el relat obrer. Així, per exemple, rarament se’ns ha explicat que molts gitanos i gitanes van ser presents a les barricades del 19 de juliol del 1936 per aturar el cop del feixisme. Un fet que a barris com Hostafrancs, on formen una comunitat molt important, hauria de ser evident i que tanmateix ha passat desapercebut, però del que espero aviat poder-ne parlar. Parafrasejant a Maria Mercè Marçal podríem dir que les gitanes d'Hostafrancs foren quatre voltes rebels.

Com La Bordeta i Hostafrancs, també Sants va ser castigat amb dites diverses, sovint versions de la mateixa idea: A Sants, pobrets i marxants, i la meitat lladres; A Sants, pocs i bergants; l'una meitat lladres i l'altra socarracristos o A Sants, pobres i amargants, l'una meitat lladres i l'altra meitat esgarrapacristos. Dites on ja és reflecteixen alguns dels trets que marcaran la història del poble: la importància del seu comerç i el seu caràcter popular i anticlerical.

Com ja he avançat, també el Murciano va esdevenir un dels altres espècimens dels suburbis. Per al burgès aquesta figura representava l’ignorant, el salvatge, el lladre fins i tot l’invasor. Es va representar tant el Murciano, que el concepte va acabar definint a qualsevol persona migrant a Catalunya, indistintament de la seva procedència, de la mateixa manera que passa amb el concepte Gallego a certs països americans. I és que tants van ser els murcians que van deixar la seva terra que s'arribà a popularitzar la frase feta: Murcia, exportadora d'homes.

Als seus articles a Mirador, que eren més una ració de por disfressada de periodisme d’investigació, Sentís traspuava xenofòbia. Si Hostafrancs era l'hàbitat del Gitano i la Bordeta del Pinxo, la Torrassa esdevindria el del Murciano. Dels murcians reals, però també d’aquells arquetips burgesos. Sentís abonava la idea de la invasió silenciosa creant imatges als seus articles, afirmant, per exemple, que els catalans de la Torrassa, viuen ben avinguts, tots es coneixen, tots van mig esporuguits arrambats a les parets. Animalitzant, fins i tot, als infants, en imatges com la següent: furgant per la brossa o xipollejant pel fang hi havia dues espècies d’éssers. D’una banda, porcs, truges i porcells; de l’altra criatures en l’adolescència o la infància.

El Bé Negre 17/01/1933

Per si el Murciano no resultava suficientment salvatge, calia que també fos llibertari. Millor que millor si era de la FAI. En una Catalunya, la dels anys trenta, on la població no arribava als 2.800.000, i on la CNT tenia al voltant de 200.000 afiliats, no n’hi havia prou amb que el Murciano fos anarquista, ja que gran part de la gent ho era: ja fos per conviccions, afiliació o pràctiques. L’anarquisme, que feia més de seixanta anys que s’havia popularitzat a Catalunya, impregnat a sindicats, cooperatives, o ateneus, no era suficient per a l’estereotip del Murciano, calia anar més enllà. 

De fet el propi barri de la Torrassa, molt abans de l'arribada dels Murcians ja havia esdevingut, tot i que potser inicialment d’una forma naïf, un barri estereotipat. El 8 de maig de 1870, poc temps després de la Revolta de Quintes, que havia tingut Gràcia com a un dels principals escenaris, es va començar a editar un setmanari satíric, republicà i anticlerical que tindria una llarga trajectòria. Per donar-li nom es va aprofitar un fet que tenien ben present. Des del campanar de Gràcia es va començar a cridar a la resistència, un fet que els militars van intentar aturar disparant contra el propi campanar. Per aquest motiu el setmanari, publicat per Innocenci López i Bernagossi, va rebre el nom de La Campana de Gràcia, municipi al que la població va estar molt lligada. 

Però pel seu caràcter satíric La Campana patiria freqüentment la censura, com l’any 1872, quan per les seves crítiques municipals va patir un mes de suspensió. Com La Campana no podia sortir, amb el mateix equip redactor i els mateixos col·laboradors, l’editor va llançar una nova revista: L’Esquella de la Torratxa, un títol que en si seria una autoparòdia de l’original. De l’heroica campana que durant la resistència i sota el bombardeig seguia sonant a Gràcia és passà a una esquella i de Gràcia, la vila burgesa a tocar de Barcelona a la Torratxa, probable referència a la Torrassa, un barri perifèric al terme municipal de l'Hospitalet.

També Francesc Cambó va fixar un nou estereotip, l'Anarquista de Terrassa, quan arribà a afirmar que l'anarquista de Terrassa s'ho menjarà tot! L'Anarquista de Terrassa encarnava tots els mals que l'ordre burgès era capaç d'imaginar. Era un personatge amoral, que més que un revolucionari era descrit com un amant de la destrucció per la destrucció. Dibuixat a les vinyetes armat amb pistoles i bombes. Però si per a la burgesia era terrible ser un Anarquista de Terrassa, encara era pitjor ser una Anarquista de Terrassa, tal i com ens mostrava aquesta vinyeta de la Campanya de Gràcia del 5 de novembre de 1932. I és que un estereotip podia no ser excluyent d’un altre. Es podia carregar amb els tòpics de ser Murciana, Xinxa de Fàbrica i Anarquista de Terrassa. Com ja deia la definició de monstre, també podia ser la combinació de dues o més bèsties diferents.

La Campana de Gràcia, 05/11/1932

Com els estereotips depenen més de qui mira que de qui és observat, sovint tot pot esdevenir relatiu. Si per Cambó Terrassa era terra d'anarquistes pels veïns de Sabadell, en comparació amb la seva ciutat, era més de senyorets. A Sabadell teixeixen i a Terrassa vesteixen, recollirien les dites. Però crear un estereotip, generalitzant i allunyar-te de la realitat per tal que el personatge encaixi exactament en el teu discurs, però té els seus riscs i el propi Cambó ho  acabaria patint. La descripció de l'Anarquista de Terrassa, era tan estripada que més que fer por acabava resultant còmica. Així, doncs, el propi Cambó va acabar esdevenint un arquetip per si mateix. El del burgès atemorit per l'anarquisme. I la premsa republicana es va omplir de caricatures de Cambó alertant de l'Anarquista de Terrassa. O fins i tot, com és el cas d’aquesta vinyeta de l’Esquella de la Torratxa del 5 de febrer del 1932, amb el propi Cambó disfressat d’Anarquista de Terrassa.

L'Esquella de la Torratxa, 05/02/1932

De fet la creació de monstres als marges, entre les classes treballadores, no era exclusiva de Barcelona. A tota Europa es poden trobar fenòmens similars. Al París de mitjans del segle XIX s'havia començat una enorme transformació urbanística, el projecte del prefecte Hausmann, que acabaria amb el 60% de l'antiga ciutat, expulsant a les classes populars a les perifèries. Amb la reforma els carrers estrets d'origen medieval es van veure substituïts per un traçat de grans avingudes i boulevards que dificultaven aixecar barricades. Quan les bales tombin les cantonades tornareu a veure carrers vells i estrets a París, sembla ser que va afirmar el propi Haussman. Aquest és el context previ al París de la Comuna. Moment en el qual la premsa conservadora es va dedicar a difondre bulos, com que hi havia un grup de dones sanguinàries, les anomenades Petroleres, que es dedicaven a cremar esglésies i propietats de la burgesia amb artefactes incendiaris. Una fake new per estigmatizar a les dones havien lluitat per defensar la ciutat i aconseguir un sistema igualitari, que va portar a una autèntica cacera de bruixes, portant a centenars de dones, sovint per simples sospites o denúncies falses a ser assassinades.

Tal i com deia Pla, per a la burgesia, la perifèria va seguir sent gris i mediocre. Era així perquè ells mateixos havien definit quin havia de ser l'ordre natural de les coses i tot el que quedava fora eren monstres. Poc importava que a costa del treball d'aquests, es forgessin les fortunes que van permetre la construcció d’algunes de les majors icones de la ciutat. Cases majestuoses que eren contenidors per a egos desmesurats. Cases, que com definiria Gaudí eren la petita pàtria de la família. Però sense les filadores i els teixidores del Vapor Vell, sense els treballadors de la foneria Sant Josep ni els Güell haguessin tingut fortunes per a totes les seves obres ni Bocabella recursos per arrencar la Sagrada Família.

El franquisme, i el missatge únic que va implicar, encara va fer més profunda aquella ferida. Els mitjans pels quals les classes populars havien pogut anar creant el seu propi relat alternatiu: els ateneus, els sindicats, les cooperatives, la premsa obrera… van ser esborrats, i el relat que ja s'havia preparat abans es va fer hegemònic, perpetuant tòpics i estereotips. Semblava que sobre els habitants d’aquells barris que Pla considerava mediocres no es podia dir gaire cosa més a banda de que eren laboriosos. I sota el relat hegemònic les lluites èpiques per la justícia social, les experiències exitoses de suport mutu i els noms de centenars de lluitadors i lluitadores es van acabar esvaint per tornar a ser sols estereotips, monstres.

Encara avui un relat únic ens explica la "realitat" dels suburbis amb tòpics similars, tot i que ara els "monstres" siguin uns altres. Els Murcianos segueixen existint. Tan li fa que la Murcia d'on vénen es trobi més enllà del mar.


dilluns, 6 de març del 2023

Sempre és massa tard

Un dia qualsevol, un veí o una veïna de la ciutat descobreix que aquell edifici antic del seu barri: potser una caseta baixa rastre de l’urbanisme obrer, potser la nau d’una fàbrica de finals del segle XIX, potser la masia que resistia entre blocs de formigó, o la finca modernista d’un dels antics terratinents del poble ha despertat cobert de lones o amb algun gran cartell que hi diu “Proper enderroc”. Potser la promotora ha pensat que el missatge podria aixecar suspicàcies i ha substituït el terme “enderroc” per “deconstrucció, o potser directament han aprofitat per fer publicitat de la propera promoció. “Pisos de luxe”, “piscina comunitària”... qui sap?

Enderroc de la Casa dels Pollets, a Hostafrancs

Potser l’edifici no era obra d’un arquitecte, conegut, tot i que de vegades això tampoc és excusa. Però sovint aquella casa humil, aquella nau industrial, fins i tot aquella mansió privada, amaga històries que expliquen el barri on es troba l’edifici, o sobre la seva gent. Sota les rajoles hidràuliques d’aquell edifici, entre els revoltons, aferrades als esgrafiats, cargolades entre les reixes de ferro forjat, tot i que invisibles, es troben les arrels de la comunitat que l’envolta. 

Potser era el safareig on, mentre les dones feien la bugada, també feien xarxa; potser l’antic hostal que arran de la carretera per on circulaven els traginers, va acabar donant nom a tot el barri; potser la caseta que va substituir; potser les barraques de la muntanya; potser la fàbrica on filadores i teixidores de diverses generacions van treballar dia i nit durant jornades extenuants sense final; potser era la presó on patiren centenars de persones, mentre grups de dones feien guàrdia a la porta per evitar la llei de fugues; o potser era la cooperativa on treballadors i treballadores van demostrar que una ciutat diferent, humana, era possible.

Enderroc de l'edifici del Rei del Calçat, a Hostafrancs

Si aquest veí o veïna té consciència d’aquella història i del seu valor i, més important encara, si té consciència de la força que un grup de veïns i veïnes organitzades poden arribar a tenir, potser conseguiria mobilitzar a d’altres, llavors potser, aconseguiran salvar l’edifici de la picota. Una història que, dècada rere dècada, es repeteix a la ciutat de Barcelona, un dia qualsevol s’enderroquen edificis que, potser no tenen cap mena de protecció, però què són importants per aquella comunitat.

Enderroc de la casa de Mossèn Pere, a Sants

Qui decideix què cal protegir? Un tècnic a un despatx? Un especialista que potser no ha trepitjat mai aquell barri? I quins són els criteris per decidir-ho? Només els valors artístics de l’edifici? Quin és el pes d’una comunitat en decidir el que és important per a ella? No pot una comunitat aportar criteris per definir allò que la defineix? No seria millor educar en la sensibilització del patrimoni que deixar-ho tot en mans d’una administració que, per norma general, sempre va tard i que sovint és cega a la vista de barris sencers?

Tot i que per parlar de la protecció del patrimoni a la ciutat de Barcelona podriem anar molt més enrere, per aquest article arrencaré l’any 1993, quan amb la Llei del Patrimoni Cultural Català, impulsada per la Generalitat, començava el que podriem definir com l’era moderna de la protecció patrimonial. Una llei que, molt significativament, va ser aprovada un any més tard del final dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. La pressa per enllestir les grans infraestructures olímpiques es van endur per davant edificis i vestigis històrics de tota mena. 

Potser una d’aquelles dinàmiques tan barcelonines a les quals, després d’un gran estrall, com a redempció, segueix un intent de restauració, sovint matusser. El que és autèntic acaba desapareixent i en el seu lloc s’alça un aparador fet a conveniència del moment històric i de l’enquadrament de les postals, com quan l’any 1908, a resultes de l’inici de l’obertura de la Via Laietana, es van desplaçar a 10.000 persones i es va esborrar l’urbanisme medieval d’aquell tros de ciutat, amb el seu patrimoni històric, per donar pas a un barri gòtic prefabricat.

L’any 1993, amb la Llei del Patrimoni Cultural es van establir dues categories, la A i la B, comunes a béns mobles i immobles, però també immaterials. Posteriorment, amb la redacció dels Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i del Catàleg, aprovats definitivament l’any 2000, es va intentar adaptar la protecció als districtes de la ciutat. Va ser en aquest moment en el qual va quedar definida l’estructura dels nivells de protecció patrimonial, amb quatre categories: A, B, C i D.

Els elements amb categoria A, Bé Cultural d’Interès Nacional, són els que gaudeixen d’una protecció més alta i són decidits per la Generalitat. Els que es troben a la categoria B, Bé Cultural d’Interès Local, són decidits per l’Ajuntament i ratificats per la Generalitat. Les dues darreres categories: la C, Bé d’Interès Urbanístic i la D, Bé d’Interès Documental són competència de l’Ajuntament. Quina protecció atorga cadascuna d'aquestes categories? Per a les tres primeres força gran, ja que un edifici catalogat amb una A, B o C, teòricament no es pot enderrocar, però pel que fa a la darrera, la D, si que és possible, sempre i quan es faci un estudi històrico-arquitectònic. Estudis que veïnes i veïns dels barris mai acaben sabent on van a parar. 

Sense entrar en temes més tècnics, que segurament se m’escaparien a mi també, sí que es poden fer algunes reflexions pel que fa al rerefons de tot plegat. Començant pel fet que de la darrera revisió profunda del catàleg fa més de vint anys. Quins edificis hem perdut pel camí? Quins no hi apareixen i hi haurien de ser-hi? 

La majoria de barris populars, entre els quals aquells que van passar de ser pobles a ser suburbis de la gran ciutat, durant dècades han estat molt maltractats. La destrucció del seu patrimoni i també del seu urbanisme, a banda de respondre als interessos del capital, també responia a la voluntat de desestructurar les comunitat. Fent desaparèixer els seus elements identitaris i els seus espais de relació, esborrant-ne la memòria també s'enderrocava la capacitat de resistència de les mateixes comunitats. 

A Sants això ho sabem ja que ho hem patit. Un dels exemples més dolorosos el trobem a l’arrencada de la dècada dels 70, quan es va començar a obrir-se l’obertura del Cinturó de Ronda: esborrant l’urbanisme santsenc, amenaçant les cases de milers de veïns i veïnes, tallant per sempre moltes de les xarxes relacionals d’un barri, que n’era un de sol, i també esborrant-ne el patrimoni. Es significatiu que gran part dels antics ajuntaments dels pobles independents, entre ells el de Sants, acabessin enderrocats.

I és que el patrimoni també és la part visible del relat històric que se'ns explica, el paisatge que deixa testimoni de la nostra memòria. Les fàbriques ens parlen del treball extenuant de les dones, les cooperatives i els ateneus de la capacitat d'autoorganització obrera… Però, oh sorpresa, el patrimoni popular, un cop més és el primer a passar per la picota, el primer en ser esborrat i el que, quan està catalogat, acostuma a tenir una protecció més baixa, aquella que no implica pràcticament res. 

Cal començar a fer, de veritat, una tasca divulgativa gran, que per una banda ens ajudi a entendre la importància d'aquests edificis en la formació de les comunitats; i per d'altra, que ajudi a entendre i a  valorar la feina dels oficis, present en aquests edificis populars. Com es dissenya i emploma un vitrall? Quin és el procés per arribar a fer un mosaic hidràulic? Com s'han fet aquells esgrafiats? El coneixement és bàsic. No es defensa el que no s’estima i no s’estima el que no es coneix. 

Fa poc l’ajuntament va presentar Barcelona, ciutat patrimoni, una mesura que promet canvis en aquest àmbit. Era necessari i ens n’alegrem, tot i que segurament, com sempre, arriba tard. Ara cal esperar que el canvi sigui real i no una magnífica façana buida. Que allò que és important per a una comunitat, aquelles petites coses que la defineixen, també puguin ser un criteri a l’hora de decidir que és patrimoni, que cal protegir i defensar.

dimecres, 1 de març del 2023

100 aniversari de l'assassinat de Salvador Seguí i Francesc Comas

Enguany es commemora el centenari de l'assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Comas i s'han organitzat tot d'actes al barri. 

Diumenge 12 de març a les 12 es col·locarà una placa al lloc on va nèixer Francesc Comas, al carrer Constitució 85 i per la tarda, a les 17h, es farà un homentage al Cementiri de Sants.

 


Dilluns 13 a la Lleialtat Santsenca, a les 18h tindrem una conferència en que parlaran Xavier Oller d'Agita't Gràcia, Manel Aisa Pàmpols de secció Història AEP/CDHS i Agus Giralt de Memòria en Moviment

Parlar de Salvador Seguí Rubinat, és parlar amb majúscules de l'anarcosindicalisme català. És parlar de la lluita per la dignitat humana a partir de l'organització obrera. Una lluita desenvolupada a Espanya, amb epicentre a Barcelona, i estesa a l'altre banda de l'Atlàntic pels catalans emigrants. És fer memòria de l'enfrontament directe, entre la classe obrera i la burgesia catalana.

 
 

 


dilluns, 27 de febrer del 2023

Cicle: Sants, escenari literari


La Lleialtat Santsenca arrenca el cicle «Sants, escenari literari», un cicle de passejades literàries i presentacions de llibres que tenen a Sants com a protagonista i als autors i autores que signen els títols com a mestres de cerimònies que ens guien pels carrers i places del barri que són el teló de fons de les novel·les.

Sovint la literatura ha passat de llarg del nostre barri, amagada, molts cops, per la centralitat mediàtica de Barcelona. Gràcies a aquests autors i autores, sentirem el batec dels telers, les històries que atresoren les façanes, i la veu silenciada dels carrers que trepitgem cada dia. Uns escenaris que no només són el decorat literari de les obres, sinó que prenen vida i acompanyen els personatges amb els seus afanys, pors, conflictes, decisions vitals…

Us convidem a descobrir-los passejant amb nosaltres!
 

Organitza: La Lleialtat Santsenca
Amb la col·laboració de: Biblioteca Vapor Vell, Sants 3 Ràdio, Memòria en moviment, La Conxita de Sants, Barra Llibre, La Inexplicable i Districte de Sants-Montjuïc

Podeu consultar aquí tot el programa.

dilluns, 13 de febrer del 2023

La taverna del manco - Epíleg

De tant en tant aprofito la història per fer una de les coses que més m’agraden , escriure, creant petits relats que suceeixen als nostres barris, en escenaris que procuro siguin el més versemblants possibles i aprofitant també per explicar històries reals que, en un format d’article històric més tradicional, potser perdrien ritme o intensitat.

Però com aquest és un bloc sobre història i no sobre literatura, crec que és de justícia, acabar aquests relats amb un epíleg que ajudi a contextualitzar i a discernir quina és la part històrica i quina, tot i que probable, és una ficció. Així doncs, aquí teniu aquest tancament del darrer conte, la Taverna del Manco.

Existia realment aquesta Taverna? Doncs sí, efectívament, existia i existeix, tot i que transformada. Es tracta de la Bodega Llopart, actualment el restaurant Abarka. Tal i com em van explicar els antics propietaris, ells van comprar el local als anys vint, però el negoci ja existia abans i popularment la gent el coneixia com La Taverna del Manco, per que en ell, efectivament, van assassinar un home que era manco.

No he sigut capaç de situar la data concreta d’aquest crim, però si els Llopart van comprar la Bodega als anys vint i el record encara era viu, l’any 1919, enmig dels conflictes que va viure Barcelona, entre la Vaga de la Canadenca i el Locaut, en una ciutat militaritzada, en estat de guerra, amb els sindicats i la premsa obrera il·legalitzats era més factible.

Quins van ser els motius que van promoure el crim? Doncs la veritat és que no tinc ni idea, però que el local era un lloc on alguns obrers jugaven a cartes, i concretament al julepe, tota la nit, fins quedar-se escurat també és una informació extreta de la memòria oral que ha passat de generació en generació entre la família dels propietaris. Així que perquè no un crim entre un grup d’homes borratxos i arruïnats?

La bodega Llopart, l'any 2013
Fons: Web del Llopart

Quin motiu feia que el protagonista fos Manco? Doncs també ho desconec, però els accidents greus a unes fàbriques tèxtils que no s’aturaven mai, eren freqüents. De fet, també  per la memòria oral he recuperat històries on els accidentats varen perdre alguna extremitat. Tant el fet de fer signar exonerar a les companyies de responsabilitats, com el fet de reubicar als treballadors accidentats en tasques que poguessin realitzar eren pràctiques habituals, així que podria ser totalment versemblant.

D’altra banda, ubicar el crim en paral·lel al congrés on la Patronal va decidir optar per la línia més dura, llançant-se al locaut, un altre crim que va acabar condemnant a milers d’obrers i obreres a la fam, un tema sobre el que s’ha parlat poc i sobre el qual encara s’ha novel·lat menys, era massa temptador. El moment just on tot era a punt de canviar. 


Capítols anteriors:



dilluns, 6 de febrer del 2023

La Taverna del Manco - 2

Palau de la Música Catalana, diumenge 26 de novembre de 1919

És el matí de diumenge. Mentre a la bodega del carrer de Guadiana, tot i la sortida del sol, es segueix jugant, a uns quants quilòmetres d’àllà, des de fa uns dies, centenars de burgesos de tot l’estat es reuneixen. A les portes un home vestit a l’estil anglès, amb un bombí sobre el cap, sosté un full volant.

II Congrés Patronal, celebrat al Palau de la Música a l'octubre de 1919
Mundo Gráfico. 29/10/1919


Los Gobiernos atribuyen a dejación patronal el actual estado de la cuestión obrera. La organización sindicalista se perfecciona y avanza.

És indispensable la actuación patronal si no que queremos la ruina total de España.

Asista V. Al Congreso Patronal: es su deber y es su derecho. Sea patriota. El absentismo es indigno.

Tot i que el congrés va començar uns dies abans amb un discurs de l’alcalde Martínez Domingo, de la Lliga, cridant a la concòrdia entre patrons i obrers, el que es va parlar a continuació poc va tindre a veure amb cap concòrdia.

A una Barcelona que, des de la Vaga de la Canadenca, segueix sotmesa a l’estat de guerra, sense garanties constitucionals i amb sindicats i premsa obrera prohibits, els patrons preparen una jugada per radicalitzar encara més la situació, acabar amb la CNT i, de pas, obrir una escletxa als torns de la restauració per tal que hi entri també la Lliga..

Tornant a la taverna del carrer de Guadiana, trobem un ambient, si cal, encara més dens. L’ambient és més carregat pel fum de les cigarretes de tota la nit, però també pels homes embriacs, de mala jeia per les trifulques del joc i pels efectes de l’alcohol.

També el manco està borratxo i desesperat. Al llarg de la nit ha anat perdent tota la setmanada i no li queden més que unes quantes monedes. Com s’ho farà ara per arribar al proper dissabte? Li tornaran a fiar un cop més al colmado dels aragonesos del carrer de l’Espanya Industrial? Sí, és cert que la fàbrica dona bona fama i en general les botigues fien als que hi treballen. Però també és cert que Sants segueix sent un poble i que tot se sap. Quan descobreixein que ho ha perdut tot per culpa del joc…

Segurament al Manco li tocaria passar, però de cop, a l’altra banda de la taula… creu veure alguna cosa que no li quadra. S’ha amagat una carta en Quimet? Això ho explicaria tot, està fent trampes! Si no, com s’ho fa per guanyar sempre?

Tots aquests pensaments passen pel cap embotit del Manco, que s’aixeca d’una revolada llançant-li les seves cartes al Quimet.

-Qui et va parir Quimet! Estàs fent trampes!

-Què dius carallot! Estas tocat del bolet o què?

-No et facis l’enza, que t’he vist!

-Què has de veure tu pelacanyes. Ves a casa a dormir que vas ben gat!

El manco s'abalança sobre Quiment, l’agafa amb la seva mà esquerra i l’alça.

-Tinguem la festa en pau! -crida el Vell, mentre intenta separar als dos homes.

Com activats per un ressort tota la resta d’homes s’alcen de les cadires.

-Ves a fer la mà! -crida Quimet.

Ja dempeus tots veuen que, efectivament, a la cadira hi ha un parell de cartes.

-Ja pots anar tornant els diners!

Els homes es llancen contra Quimet, que portant-se la mà a la butxaca treu una navalla.

-Més val que em deixeu sortir, o m’emporto a algú per davant, no m’importa eh!

-T’has tornat boig Quimet? -recrimina el Vell.

A la sala, alertat per l’aldarull, entra l’amo de la taverna.

-A la meva taverna res de trifulques! Tothom al carrer i a dormir la mona, o s’han acabat les timbes!

Tots semblen relaxar-se i el Manco deixa anar a Quimet.

-El Manco s’ha emprenyat perquè avui no tenia bones mans! -diu Quimet burleta entre rialles.

Un segón després el Manco li desdibuixa la rialla d’un cop de puny. Quimet s’abalança sobre el Manco i sense que ningú ho pugui evitar li clava la navalla al costat. El Manco cau a terra mentre els homes immobilitzen a Quimet i li treuen la navalla de les mans. Un bassal de sang comença a tenyir les formes geomètriques del mosaic hidràulic del terra.

Just en aquell moment, sota la mirada pètria de les divuit muses del Palau de la Música, els patrons han pres una decisió que també serà una punyalada per a tota la classe obrera, tancaran les fàbriques i aniran al locaut. Una decisió que al llarg de 84 dies anirà dessagnant als obrers i obreres de Barcelona, que, sense ingressos, haurà de fer valdre les xarxes de suport mutu que, durant anys han anat teixint. 

Els patrons no s’aturaran aquí, els pistolers, els sindicats lliures i finalment el cop d’estat donaran inici a una de les èpoques més fosques de la nostra història recent.

Per saber-ne més:

Bengoechea, Soledad. Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920). Article publicat a Tot història.

Capítols anteriors:

La Taverna del Manco - 1