Ordint la trama, 110 anys de la Vaga de la Constància

Transcorre la matinada del 29 de juliol del 1913, un dimarts. Ens trobem a la Bordeta, a la fàbrica de filats Hervás i Prat una indústria especialitzada en caps per a la navegació. El cel fosc es comença a tenyir de tons vermellosos, i és que són les 5’30h, quan el torn de matí de la fàbrica es prepararia per entrar, però avui no serà així. Les treballadores deixen els tallers i a partir d’aquest moment l’acció segueix al carrer. Les assemblees, els piquets i els mítings es succeeixen. 

La petita espurna que ha pres en aquella fàbrica de la Bordeta, en poques hores, es començarà a escampar per Barcelona i pels pobles, viles i ciutats industrials de tota Catalunya, és l’inici de la vaga de la Constància del 1913, una mobilització que impulsaran milers de filadores i teixidores. Si parem l’orella podrem sentir les veus de les dones i les seves reivindicacions. Setmanes enrere les treballadores de diverses fàbriques de la Bordeta van començar a reivindicar que es complissin els horaris de les jornades nocturnes. Tot i que des del 1900 ja existien regulacions els patrons ni els patrons les compleixen ni les administracions les fan complir, com també passarà amb el treball infantil.

Així les dones es veuen condemnades a interminables jornades nocturnes a les que hauran de sumar la feina diària que fan a casa. Però quan les treballadores de la Bordeta no van poder més i van reclamar que es complissin els seus drets, els que recollien fins i tot les lleis, van ser acomiadades. Les dones no es van aturar i van visitar al governador civil per explicar la situació. Però tot i que aquest els va donar la raó la resposta dels amos va ser tancar els torns de nit, deixant a totes les treballadores sense feina. Aquest és el punt de no retorn, sense alternatives possibles, davant la intransigència dels patrons i les promeses buides de l’administració a les dones només els hi queda la lluita.

Des de fa mesos que al sindicat l’Art Fabril i Tèxtil de Barcelona, La Constancia, que aplega filadores i teixidores havien començat a organitzar aquesta lluita, per aconseguir augments salarials, el respecte dels horaris nocturns i del treball infantil, així com el reconeixement del sindicat. L’arrencada de la vaga a Sants serà l’inici d’una lluita que s’allargarà durant més de sis setmanes i que farà visibles a les dones que lluiten: organitzant piquets, negociant amb les autoritats; prenent la paraula als mítings al crit d’Energia i Constància. I que es mantenen fortes tot i que hagin de veure com els càrrecs del propi sindicat els segueixen ocupant els homes. 

Tot i que la Vaga de la Constància ens deixarà imatges èpiques com la manifestació de dones en silenci pel centre de la ciutat, descrita a Solidaridad Obrera com La sangre roja invadía silenciosa, solemne las Ramblas; i també resultarà fonamental per entendre les grans fites del moviment obrer català, com el Congrés de Sants i els sindicats únics o la Vaga de la Canadenca i la conquesta de les 8 hores;  ha sigut un conflicte poc reconegut. Per aquest motiu enguany, aprofitant que es commemoren els 110 anys de la Vaga de la Constància, entre la Universitat Lliure a Sants i Memòria en Moviment, a La Lleialtat Santsenca, hem organitzat Ordint la trama, unes jornades per donar a conèixer el fet. 

Programa

- Del 6 al 23 de juny—Exposició sobre «La Vaga de la Constància»

De dilluns a divendres de 10 a 21 h i dissabte de 10 a 14 h i de 16 a 21 h

- Dijous 15 de juny, 18.30 h —Xerrada per rememorar el 110 aniversari de la Vaga

Amb les historiadores Dolors Marin Silvestre i Laura Vicente Villanueva.

- Dissabte 17 de juny, 19h —Ruta pels escenaris de la Vaga a Sants

La xerrada i la ruta comptaran amb intèrpret LSC (Llengua de Signes Catalana) a mans de l’associació Més Accés.

Aquesta ruta forma part del cicle de passejades per la història de Sants de maig/juliol del 2023. Podeu consultar tot el programa aquí.

Els monstres dels marges

monstre

1 1 m. [AN] [LC] Ésser fabulós que presenta una conformació contrària a l’ordre natural, com és ara una combinació d’home i de bèstia, o de dues o més bèsties diferents.

Afirmava Josep Pla que la vida als suburbis barcelonins no era pas dramàtica, sinó mediocre, gris. A principis dels anys trenta, amb un lèxic acolorit i una ètica fosca, parlava dels barris de casetes baixes, explicant com, de tant en tant, havien anat apareixent cases altes, solitàries. Un fet que, al seu entendre, anticipava l'escassa gràcia que en el futur tindrien aquells barris, quan tots estiguessin enganxats a la ciutat. Aquesta mirada sobre els suburbis: superficial i carregada d’estereotips, va ser predominant a gran part de la literatura i de la premsa burgesa de finals del segle XIX i principis del XX. 

Pla es sumava a la llarga tradició que havia anat construint un relat que indentificava aquells límits pràcticament com a territori de bàrbars, de gent tosca, per civilitzar, persones a qui es podia denigrar sense clemència. Tasca en la que, com veurem, va excel·lir Carles Sentís amb els seus famosos articles sobre l’arribada dels migrants de Murcia, en el conegut “transmiserià”. Gent que venia buscant feines, que serien molt dures i malpagades, a les obres del metro i de l’Exposició en un moment de sequera i hambruna generalitzada a la terra d'origen.

Les plomes de Sentís o Pla no buscaven ni la descripció dels fets ni molt menys l’empatia, al contrari cercaven l’horror, la por d’unes classes benestants davant d’aquella multitud, suposadament portadora de misèria, malalties i d’idees llibertàries, que en molts casos venia del sud. Una multitud que, d’altra banda, les mateixes classes aprofitarien com a mà d’obra per a la construcció de la seva ciutat nova. A la burgesia els hi molestava la seva presència però no el seu treball, miserablement remunerat.

Sense cap dilema moral, quan les obres de l’Exposició Internacional del 29 eren a punt de començar, les institucions van voler amagar la Barcelona de les barraques, la que en gran part havia aixecat aquells pavellons, enderrocant els barris d'autoconstrucció propers al recinte firal i aixecant un gran mur enmig de la muntanya. I és que si fem un salt endavant, molt significativament, tant Pla, com Sentís, que tant havien fet bandera d’un determinat tipus de catalanitat, van acabar sent col·laboracionistes del franquisme, implicant-se en les xarxes d’espies a la Catalunya Nord.  

On acabava la quadrículada ciutat burgesa, començava un territori que l’any 1934 Ramón Gausachs, als seus articles a Mundo Gráfico, definiria com La patria del anarquismo. Una terra ignota que se inicia en las esquinas de Hostafrancs y acaba entre los huertos virgilianos del Prat de Llobregat, pasando por las barriadas proletarias de Sans, La Bordeta, Santa Eulalia, La Torratxa y Hospitalet. Un ampli territori on, com en els mapes dels navegants de l’Edat Moderna, es dibuixaven els monstres als marges. Creuar Sants i endinsar-se en direcció cap a l’Hospitalet del Llobregat, més enllà de la Riera Blanca, entrant en el que anomenarien Petita Murcia, implicava aprofundir més en aquest ideari construït de la por a l’altre. 

Mundo Gráfico, 1934

Els “monstres” que, des de les plomes burgeses, es dibuixaven com habitants d'aquesta patria de l’anarquisme eren diversos. Entre les màquines de filar i els telers de fàbriques com el Vapor Vell, l’Espanya Industrial o Can Batlló es creà la figura de la Xinxa de fàbrica, com encara a dia d’avui defineix l’Enciclopèdia Catalana: Dona que treballa en una fàbrica, sobretot de filats o de teixits, que sol anar bruta i fer olor dels materials amb què treballa. Les xinxes o puces, eren descrites com dones voluptuoses, ordinàries i malcarades. Adjectius que segurament ens diuen més dels ulls que miraven i dels intel·lectuals que definien, que no pas de les figures contemplades. Ja el Baró de Maldà, a finals del segle XVIII parlà de les xinxes de forma despectiva. Un estereotip que quedaria immortalitzat, per exemple, al conegut cuplet La xava de Sants, que comença amb el molt significatiu: Sóc filla de Sants, duc les males sangs i les tares de la llibertat que m'havien dat els meus pares.

Era preferible descriure a les Xinxes com a dones fàcils que parlar dels abusos que filadores i teixidores patien a la fàbrica, amb la complicitat, quan no participació, dels encarregats. Alguns d’aquests s’aprofitaven de la seva situació de poder, tal i com van recollir Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria a l’especial de la revista L’Avenç de l’any 1981 a entrevistes a treballadors i treballadores: Era comú en la industria téxtil que el contramestre obtingués prebendes físiques de les treballadores a canvi d’arreglar-les  ràpidament la màquina quan s’espatllava. Com que treballaven a preu fet, si el contramestre no arreglava la màquina fins al cap de sis o vuit hores, les dones perdien molts diners i per això moltes cedien.

Si les filadores i teixidores rebien el malnom de Xinxes, sovint, quan aquestes eren representades a les vinyetes de les molt populars revistes satíriques ens apareixien, al·legòricament, com a aranyes, molt especialment quan es donaven vagues i conflictes laborals al tèxtil. Una imatge que va ser molt freqüent l’any 1913 quan, durant la Vaga de la Constància, les dones esdevingueren protagonistes, prenent la paraula als mítings, fent piquets o marxant en silenci pel mig de la ciutat davant la mirada atònita de la Barcelona burgesa.

L'Esquella de la Torratxa 08/08/1913

Tal i com ens descriu la dita: Per pinxos la Bordeta, per gitanos Hostafrancs i per noies maques a Sants, un proverbi que podem trobar adaptat a d'altres pobles industrials i les seves poblacions veïnes, cada barri disposava de la seva pròpia figura estereotipada. La Bordeta, i la seva gent, van ser objectius de la befa i el menyspreu de forma recurrent. Així d’un pobre que volgués aparentar es deia que tenia terres a la Bordeta; del mentider que es vantava d’haver fet grans viatges, es deia que venia de la Bordeta; de l’ignorant que el farien alcalde de la Bordeta; de l’ignorant, que tenia estudis a la Bordeta; i, en general, per destacar que alguna persona era maldestre en el seu ofici simplement es deia que era el sabater o el fuster de la Bordeta. 

Hostafrancs i, molt especialment la Creu Coberta, que va esdevenir important punt de pas dels traginers que anaven i venien cap a Barcelona, també van rebre de valent.  A la Creu Coberta, si us descuideu, aneu a cavall i en torneu a peu; o bé Per la Creu Coberta, alerta! són només alguns dels exemples de la mala fama que va agafar la via. En aquest barri una de les figures que, de tant estereotipada, va acabar esdevenint arquetip va ser la del Gitano d’Hostafrancs. Sobre els que també es van arribar a encunyar frases fetes feridores com: Per gitanos, Hostafrancs, llargs de dits i curts de mans. Un món, el dels gitanos d’Hostafrancs de principis de segle XX, sobre el que molts en parlaren però del qual pocs registres autèntics han quedat, més enllà de les obres del dramaturg Juli Vallmitjana, que tot i la seva mirada romàntica, si que s’hi va endinsar en profunditat, recollint el lèxic.

Encara avui no ens resulta estrany escoltar l'expressió Anar fet un gitano i la podem entendre perfectament sense que ningú ens l'expliqui. Segons l'estereotip que s'havia creat per ells, els gitanos i les gitanes havien de ser ganduls, lladres i bruts i si no hi encaixaven simplement s’invisibilitzaven, sovint fins i tot també en el relat obrer. Així, per exemple, rarament se’ns ha explicat que molts gitanos i gitanes van ser presents a les barricades del 19 de juliol del 1936 per aturar el cop del feixisme. Un fet que a barris com Hostafrancs, on formen una comunitat molt important, hauria de ser evident i que tanmateix ha passat desapercebut, però del que espero aviat poder-ne parlar. Parafrasejant a Maria Mercè Marçal podríem dir que les gitanes d'Hostafrancs foren quatre voltes rebels.

Com La Bordeta i Hostafrancs, també Sants va ser castigat amb dites diverses, sovint versions de la mateixa idea: A Sants, pobrets i marxants, i la meitat lladres; A Sants, pocs i bergants; l'una meitat lladres i l'altra socarracristos o A Sants, pobres i amargants, l'una meitat lladres i l'altra meitat esgarrapacristos. Dites on ja és reflecteixen alguns dels trets que marcaran la història del poble: la importància del seu comerç i el seu caràcter popular i anticlerical.

Com ja he avançat, també el Murciano va esdevenir un dels altres espècimens dels suburbis. Per al burgès aquesta figura representava l’ignorant, el salvatge, el lladre fins i tot l’invasor. Es va representar tant el Murciano, que el concepte va acabar definint a qualsevol persona migrant a Catalunya, indistintament de la seva procedència, de la mateixa manera que passa amb el concepte Gallego a certs països americans. I és que tants van ser els murcians que van deixar la seva terra que s'arribà a popularitzar la frase feta: Murcia, exportadora d'homes.

Als seus articles a Mirador, que eren més una ració de por disfressada de periodisme d’investigació, Sentís traspuava xenofòbia. Si Hostafrancs era l'hàbitat del Gitano i la Bordeta del Pinxo, la Torrassa esdevindria el del Murciano. Dels murcians reals, però també d’aquells arquetips burgesos. Sentís abonava la idea de la invasió silenciosa creant imatges als seus articles, afirmant, per exemple, que els catalans de la Torrassa, viuen ben avinguts, tots es coneixen, tots van mig esporuguits arrambats a les parets. Animalitzant, fins i tot, als infants, en imatges com la següent: furgant per la brossa o xipollejant pel fang hi havia dues espècies d’éssers. D’una banda, porcs, truges i porcells; de l’altra criatures en l’adolescència o la infància.

El Bé Negre 17/01/1933

Per si el Murciano no resultava suficientment salvatge, calia que també fos llibertari. Millor que millor si era de la FAI. En una Catalunya, la dels anys trenta, on la població no arribava als 2.800.000, i on la CNT tenia al voltant de 200.000 afiliats, no n’hi havia prou amb que el Murciano fos anarquista, ja que gran part de la gent ho era: ja fos per conviccions, afiliació o pràctiques. L’anarquisme, que feia més de seixanta anys que s’havia popularitzat a Catalunya, impregnat a sindicats, cooperatives, o ateneus, no era suficient per a l’estereotip del Murciano, calia anar més enllà. 

De fet el propi barri de la Torrassa, molt abans de l'arribada dels Murcians ja havia esdevingut, tot i que potser inicialment d’una forma naïf, un barri estereotipat. El 8 de maig de 1870, poc temps després de la Revolta de Quintes, que havia tingut Gràcia com a un dels principals escenaris, es va començar a editar un setmanari satíric, republicà i anticlerical que tindria una llarga trajectòria. Per donar-li nom es va aprofitar un fet que tenien ben present. Des del campanar de Gràcia es va començar a cridar a la resistència, un fet que els militars van intentar aturar disparant contra el propi campanar. Per aquest motiu el setmanari, publicat per Innocenci López i Bernagossi, va rebre el nom de La Campana de Gràcia, municipi al que la població va estar molt lligada. 

Però pel seu caràcter satíric La Campana patiria freqüentment la censura, com l’any 1872, quan per les seves crítiques municipals va patir un mes de suspensió. Com La Campana no podia sortir, amb el mateix equip redactor i els mateixos col·laboradors, l’editor va llançar una nova revista: L’Esquella de la Torratxa, un títol que en si seria una autoparòdia de l’original. De l’heroica campana que durant la resistència i sota el bombardeig seguia sonant a Gràcia és passà a una esquella i de Gràcia, la vila burgesa a tocar de Barcelona a la Torratxa, probable referència a la Torrassa, un barri perifèric al terme municipal de l'Hospitalet.

També Francesc Cambó va fixar un nou estereotip, l'Anarquista de Terrassa, quan arribà a afirmar que l'anarquista de Terrassa s'ho menjarà tot! L'Anarquista de Terrassa encarnava tots els mals que l'ordre burgès era capaç d'imaginar. Era un personatge amoral, que més que un revolucionari era descrit com un amant de la destrucció per la destrucció. Dibuixat a les vinyetes armat amb pistoles i bombes. Però si per a la burgesia era terrible ser un Anarquista de Terrassa, encara era pitjor ser una Anarquista de Terrassa, tal i com ens mostrava aquesta vinyeta de la Campanya de Gràcia del 5 de novembre de 1932. I és que un estereotip podia no ser excluyent d’un altre. Es podia carregar amb els tòpics de ser Murciana, Xinxa de Fàbrica i Anarquista de Terrassa. Com ja deia la definició de monstre, també podia ser la combinació de dues o més bèsties diferents.

La Campana de Gràcia, 05/11/1932

Com els estereotips depenen més de qui mira que de qui és observat, sovint tot pot esdevenir relatiu. Si per Cambó Terrassa era terra d'anarquistes pels veïns de Sabadell, en comparació amb la seva ciutat, era més de senyorets. A Sabadell teixeixen i a Terrassa vesteixen, recollirien les dites. Però crear un estereotip, generalitzant i allunyar-te de la realitat per tal que el personatge encaixi exactament en el teu discurs, però té els seus riscs i el propi Cambó ho  acabaria patint. La descripció de l'Anarquista de Terrassa, era tan estripada que més que fer por acabava resultant còmica. Així, doncs, el propi Cambó va acabar esdevenint un arquetip per si mateix. El del burgès atemorit per l'anarquisme. I la premsa republicana es va omplir de caricatures de Cambó alertant de l'Anarquista de Terrassa. O fins i tot, com és el cas d’aquesta vinyeta de l’Esquella de la Torratxa del 5 de febrer del 1932, amb el propi Cambó disfressat d’Anarquista de Terrassa.

L'Esquella de la Torratxa, 05/02/1932

De fet la creació de monstres als marges, entre les classes treballadores, no era exclusiva de Barcelona. A tota Europa es poden trobar fenòmens similars. Al París de mitjans del segle XIX s'havia començat una enorme transformació urbanística, el projecte del prefecte Hausmann, que acabaria amb el 60% de l'antiga ciutat, expulsant a les classes populars a les perifèries. Amb la reforma els carrers estrets d'origen medieval es van veure substituïts per un traçat de grans avingudes i boulevards que dificultaven aixecar barricades. Quan les bales tombin les cantonades tornareu a veure carrers vells i estrets a París, sembla ser que va afirmar el propi Haussman. Aquest és el context previ al París de la Comuna. Moment en el qual la premsa conservadora es va dedicar a difondre bulos, com que hi havia un grup de dones sanguinàries, les anomenades Petroleres, que es dedicaven a cremar esglésies i propietats de la burgesia amb artefactes incendiaris. Una fake new per estigmatizar a les dones havien lluitat per defensar la ciutat i aconseguir un sistema igualitari, que va portar a una autèntica cacera de bruixes, portant a centenars de dones, sovint per simples sospites o denúncies falses a ser assassinades.

Tal i com deia Pla, per a la burgesia, la perifèria va seguir sent gris i mediocre. Era així perquè ells mateixos havien definit quin havia de ser l'ordre natural de les coses i tot el que quedava fora eren monstres. Poc importava que a costa del treball d'aquests, es forgessin les fortunes que van permetre la construcció d’algunes de les majors icones de la ciutat. Cases majestuoses que eren contenidors per a egos desmesurats. Cases, que com definiria Gaudí eren la petita pàtria de la família. Però sense les filadores i els teixidores del Vapor Vell, sense els treballadors de la foneria Sant Josep ni els Güell haguessin tingut fortunes per a totes les seves obres ni Bocabella recursos per arrencar la Sagrada Família.

El franquisme, i el missatge únic que va implicar, encara va fer més profunda aquella ferida. Els mitjans pels quals les classes populars havien pogut anar creant el seu propi relat alternatiu: els ateneus, els sindicats, les cooperatives, la premsa obrera… van ser esborrats, i el relat que ja s'havia preparat abans es va fer hegemònic, perpetuant tòpics i estereotips. Semblava que sobre els habitants d’aquells barris que Pla considerava mediocres no es podia dir gaire cosa més a banda de que eren laboriosos. I sota el relat hegemònic les lluites èpiques per la justícia social, les experiències exitoses de suport mutu i els noms de centenars de lluitadors i lluitadores es van acabar esvaint per tornar a ser sols estereotips, monstres.

Encara avui un relat únic ens explica la "realitat" dels suburbis amb tòpics similars, tot i que ara els "monstres" siguin uns altres. Els Murcianos segueixen existint. Tan li fa que la Murcia d'on vénen es trobi més enllà del mar.

Sempre és massa tard

Un dia qualsevol, un veí o una veïna de la ciutat descobreix que aquell edifici antic del seu barri: potser una caseta baixa rastre de l’urbanisme obrer, potser la nau d’una fàbrica de finals del segle XIX, potser la masia que resistia entre blocs de formigó, o la finca modernista d’un dels antics terratinents del poble ha despertat cobert de lones o amb algun gran cartell que hi diu “Proper enderroc”. Potser la promotora ha pensat que el missatge podria aixecar suspicàcies i ha substituït el terme “enderroc” per “deconstrucció, o potser directament han aprofitat per fer publicitat de la propera promoció. “Pisos de luxe”, “piscina comunitària”... qui sap?

Enderroc de la Casa dels Pollets, a Hostafrancs

Potser l’edifici no era obra d’un arquitecte, conegut, tot i que de vegades això tampoc és excusa. Però sovint aquella casa humil, aquella nau industrial, fins i tot aquella mansió privada, amaga històries que expliquen el barri on es troba l’edifici, o sobre la seva gent. Sota les rajoles hidràuliques d’aquell edifici, entre els revoltons, aferrades als esgrafiats, cargolades entre les reixes de ferro forjat, tot i que invisibles, es troben les arrels de la comunitat que l’envolta. 

Potser era el safareig on, mentre les dones feien la bugada, també feien xarxa; potser l’antic hostal que arran de la carretera per on circulaven els traginers, va acabar donant nom a tot el barri; potser la caseta que va substituir; potser les barraques de la muntanya; potser la fàbrica on filadores i teixidores de diverses generacions van treballar dia i nit durant jornades extenuants sense final; potser era la presó on patiren centenars de persones, mentre grups de dones feien guàrdia a la porta per evitar la llei de fugues; o potser era la cooperativa on treballadors i treballadores van demostrar que una ciutat diferent, humana, era possible.

Enderroc de l'edifici del Rei del Calçat, a Hostafrancs

Si aquest veí o veïna té consciència d’aquella història i del seu valor i, més important encara, si té consciència de la força que un grup de veïns i veïnes organitzades poden arribar a tenir, potser conseguiria mobilitzar a d’altres, llavors potser, aconseguiran salvar l’edifici de la picota. Una història que, dècada rere dècada, es repeteix a la ciutat de Barcelona, un dia qualsevol s’enderroquen edificis que, potser no tenen cap mena de protecció, però què són importants per aquella comunitat.

Enderroc de la casa de Mossèn Pere, a Sants

Qui decideix què cal protegir? Un tècnic a un despatx? Un especialista que potser no ha trepitjat mai aquell barri? I quins són els criteris per decidir-ho? Només els valors artístics de l’edifici? Quin és el pes d’una comunitat en decidir el que és important per a ella? No pot una comunitat aportar criteris per definir allò que la defineix? No seria millor educar en la sensibilització del patrimoni que deixar-ho tot en mans d’una administració que, per norma general, sempre va tard i que sovint és cega a la vista de barris sencers?

Tot i que per parlar de la protecció del patrimoni a la ciutat de Barcelona podriem anar molt més enrere, per aquest article arrencaré l’any 1993, quan amb la Llei del Patrimoni Cultural Català, impulsada per la Generalitat, començava el que podriem definir com l’era moderna de la protecció patrimonial. Una llei que, molt significativament, va ser aprovada un any més tard del final dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. La pressa per enllestir les grans infraestructures olímpiques es van endur per davant edificis i vestigis històrics de tota mena. 

Potser una d’aquelles dinàmiques tan barcelonines a les quals, després d’un gran estrall, com a redempció, segueix un intent de restauració, sovint matusser. El que és autèntic acaba desapareixent i en el seu lloc s’alça un aparador fet a conveniència del moment històric i de l’enquadrament de les postals, com quan l’any 1908, a resultes de l’inici de l’obertura de la Via Laietana, es van desplaçar a 10.000 persones i es va esborrar l’urbanisme medieval d’aquell tros de ciutat, amb el seu patrimoni històric, per donar pas a un barri gòtic prefabricat.

L’any 1993, amb la Llei del Patrimoni Cultural es van establir dues categories, la A i la B, comunes a béns mobles i immobles, però també immaterials. Posteriorment, amb la redacció dels Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i del Catàleg, aprovats definitivament l’any 2000, es va intentar adaptar la protecció als districtes de la ciutat. Va ser en aquest moment en el qual va quedar definida l’estructura dels nivells de protecció patrimonial, amb quatre categories: A, B, C i D.

Els elements amb categoria A, Bé Cultural d’Interès Nacional, són els que gaudeixen d’una protecció més alta i són decidits per la Generalitat. Els que es troben a la categoria B, Bé Cultural d’Interès Local, són decidits per l’Ajuntament i ratificats per la Generalitat. Les dues darreres categories: la C, Bé d’Interès Urbanístic i la D, Bé d’Interès Documental són competència de l’Ajuntament. Quina protecció atorga cadascuna d'aquestes categories? Per a les tres primeres força gran, ja que un edifici catalogat amb una A, B o C, teòricament no es pot enderrocar, però pel que fa a la darrera, la D, si que és possible, sempre i quan es faci un estudi històrico-arquitectònic. Estudis que veïnes i veïns dels barris mai acaben sabent on van a parar. 

Sense entrar en temes més tècnics, que segurament se m’escaparien a mi també, sí que es poden fer algunes reflexions pel que fa al rerefons de tot plegat. Començant pel fet que de la darrera revisió profunda del catàleg fa més de vint anys. Quins edificis hem perdut pel camí? Quins no hi apareixen i hi haurien de ser-hi? 

La majoria de barris populars, entre els quals aquells que van passar de ser pobles a ser suburbis de la gran ciutat, durant dècades han estat molt maltractats. La destrucció del seu patrimoni i també del seu urbanisme, a banda de respondre als interessos del capital, també responia a la voluntat de desestructurar les comunitat. Fent desaparèixer els seus elements identitaris i els seus espais de relació, esborrant-ne la memòria també s'enderrocava la capacitat de resistència de les mateixes comunitats. 

A Sants això ho sabem ja que ho hem patit. Un dels exemples més dolorosos el trobem a l’arrencada de la dècada dels 70, quan es va començar a obrir-se l’obertura del Cinturó de Ronda: esborrant l’urbanisme santsenc, amenaçant les cases de milers de veïns i veïnes, tallant per sempre moltes de les xarxes relacionals d’un barri, que n’era un de sol, i també esborrant-ne el patrimoni. Es significatiu que gran part dels antics ajuntaments dels pobles independents, entre ells el de Sants, acabessin enderrocats.

I és que el patrimoni també és la part visible del relat històric que se'ns explica, el paisatge que deixa testimoni de la nostra memòria. Les fàbriques ens parlen del treball extenuant de les dones, les cooperatives i els ateneus de la capacitat d'autoorganització obrera… Però, oh sorpresa, el patrimoni popular, un cop més és el primer a passar per la picota, el primer en ser esborrat i el que, quan està catalogat, acostuma a tenir una protecció més baixa, aquella que no implica pràcticament res. 

Cal començar a fer, de veritat, una tasca divulgativa gran, que per una banda ens ajudi a entendre la importància d'aquests edificis en la formació de les comunitats; i per d'altra, que ajudi a entendre i a  valorar la feina dels oficis, present en aquests edificis populars. Com es dissenya i emploma un vitrall? Quin és el procés per arribar a fer un mosaic hidràulic? Com s'han fet aquells esgrafiats? El coneixement és bàsic. No es defensa el que no s’estima i no s’estima el que no es coneix. 

Fa poc l’ajuntament va presentar Barcelona, ciutat patrimoni, una mesura que promet canvis en aquest àmbit. Era necessari i ens n’alegrem, tot i que segurament, com sempre, arriba tard. Ara cal esperar que el canvi sigui real i no una magnífica façana buida. Que allò que és important per a una comunitat, aquelles petites coses que la defineixen, també puguin ser un criteri a l’hora de decidir que és patrimoni, que cal protegir i defensar.

100 aniversari de l'assassinat de Salvador Seguí i Francesc Comas

Enguany es commemora el centenari de l'assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Comas i s'han organitzat tot d'actes al barri. 

Diumenge 12 de març a les 12 es col·locarà una placa al lloc on va nèixer Francesc Comas, al carrer Constitució 85 i per la tarda, a les 17h, es farà un homentage al Cementiri de Sants.

 

 

Dilluns 13 a la Lleialtat Santsenca, a les 18h tindrem una conferència en que parlaran Xavier Oller d'Agita't Gràcia, Manel Aisa Pàmpols de secció Història AEP/CDHS i Agus Giralt de Memòria en Moviment

Parlar de Salvador Seguí Rubinat, és parlar amb majúscules de l'anarcosindicalisme català. És parlar de la lluita per la dignitat humana a partir de l'organització obrera. Una lluita desenvolupada a Espanya, amb epicentre a Barcelona, i estesa a l'altre banda de l'Atlàntic pels catalans emigrants. És fer memòria de l'enfrontament directe, entre la classe obrera i la burgesia catalana.

 

 

 

Cicle: Sants, escenari literari

La Lleialtat Santsenca arrenca el cicle «Sants, escenari literari», un cicle de passejades literàries i presentacions de llibres que tenen a Sants com a protagonista i als autors i autores que signen els títols com a mestres de cerimònies que ens guien pels carrers i places del barri que són el teló de fons de les novel·les.

Sovint la literatura ha passat de llarg del nostre barri, amagada, molts cops, per la centralitat mediàtica de Barcelona. Gràcies a aquests autors i autores, sentirem el batec dels telers, les històries que atresoren les façanes, i la veu silenciada dels carrers que trepitgem cada dia. Uns escenaris que no només són el decorat literari de les obres, sinó que prenen vida i acompanyen els personatges amb els seus afanys, pors, conflictes, decisions vitals…

Us convidem a descobrir-los passejant amb nosaltres!
 

Organitza: La Lleialtat Santsenca
Amb la col·laboració de: Biblioteca Vapor Vell, Sants 3 Ràdio, Memòria en moviment, La Conxita de Sants, Barra Llibre, La Inexplicable i Districte de Sants-Montjuïc

Podeu consultar aquí tot el programa.

La taverna del manco - Epíleg

De tant en tant aprofito la història per fer una de les coses que més m’agraden , escriure, creant petits relats que suceeixen als nostres barris, en escenaris que procuro siguin el més versemblants possibles i aprofitant també per explicar històries reals que, en un format d’article històric més tradicional, potser perdrien ritme o intensitat.

Però com aquest és un bloc sobre història i no sobre literatura, crec que és de justícia, acabar aquests relats amb un epíleg que ajudi a contextualitzar i a discernir quina és la part històrica i quina, tot i que probable, és una ficció. Així doncs, aquí teniu aquest tancament del darrer conte, la Taverna del Manco.

Existia realment aquesta Taverna? Doncs sí, efectívament, existia i existeix, tot i que transformada. Es tracta de la Bodega Llopart, actualment el restaurant Abarka. Tal i com em van explicar els antics propietaris, ells van comprar el local als anys vint, però el negoci ja existia abans i popularment la gent el coneixia com La Taverna del Manco, per que en ell, efectivament, van assassinar un home que era manco.

No he sigut capaç de situar la data concreta d’aquest crim, però si els Llopart van comprar la Bodega als anys vint i el record encara era viu, l’any 1919, enmig dels conflictes que va viure Barcelona, entre la Vaga de la Canadenca i el Locaut, en una ciutat militaritzada, en estat de guerra, amb els sindicats i la premsa obrera il·legalitzats era més factible.

Quins van ser els motius que van promoure el crim? Doncs la veritat és que no tinc ni idea, però que el local era un lloc on alguns obrers jugaven a cartes, i concretament al julepe, tota la nit, fins quedar-se escurat també és una informació extreta de la memòria oral que ha passat de generació en generació entre la família dels propietaris. Així que perquè no un crim entre un grup d’homes borratxos i arruïnats?

La bodega Llopart, l'any 2013
Fons: Web del Llopart

Quin motiu feia que el protagonista fos Manco? Doncs també ho desconec, però els accidents greus a unes fàbriques tèxtils que no s’aturaven mai, eren freqüents. De fet, també  per la memòria oral he recuperat històries on els accidentats varen perdre alguna extremitat. Tant el fet de fer signar exonerar a les companyies de responsabilitats, com el fet de reubicar als treballadors accidentats en tasques que poguessin realitzar eren pràctiques habituals, així que podria ser totalment versemblant.

D’altra banda, ubicar el crim en paral·lel al congrés on la Patronal va decidir optar per la línia més dura, llançant-se al locaut, un altre crim que va acabar condemnant a milers d’obrers i obreres a la fam, un tema sobre el que s’ha parlat poc i sobre el qual encara s’ha novel·lat menys, era massa temptador. El moment just on tot era a punt de canviar. 

Per saber-ne més:

Bengoechea, Soledad. Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920). Article publicat a Tot història.

Capítols anteriors:

La Taverna del Manco - 1

La Taverna del Manco - 2

La Taverna del Manco - 2

Palau de la Música Catalana, diumenge 26 de novembre de 1919

És el matí de diumenge. Mentre a la bodega del carrer de Guadiana, tot i la sortida del sol, es segueix jugant, a uns quants quilòmetres d’àllà, des de fa uns dies, centenars de burgesos de tot l’estat es reuneixen. A les portes un home vestit a l’estil anglès, amb un bombí sobre el cap, sosté un full volant.

II Congrés Patronal, celebrat al Palau de la Música a l'octubre de 1919
Mundo Gráfico. 29/10/1919

Los Gobiernos atribuyen a dejación patronal el actual estado de la cuestión obrera. La organización sindicalista se perfecciona y avanza.

És indispensable la actuación patronal si no que queremos la ruina total de España.

Asista V. Al Congreso Patronal: es su deber y es su derecho. Sea patriota. El absentismo es indigno.

Tot i que el congrés va començar uns dies abans amb un discurs de l’alcalde Martínez Domingo, de la Lliga, cridant a la concòrdia entre patrons i obrers, el que es va parlar a continuació poc va tindre a veure amb cap concòrdia.

A una Barcelona que, des de la Vaga de la Canadenca, segueix sotmesa a l’estat de guerra, sense garanties constitucionals i amb sindicats i premsa obrera prohibits, els patrons preparen una jugada per radicalitzar encara més la situació, acabar amb la CNT i, de pas, obrir una escletxa als torns de la restauració per tal que hi entri també la Lliga..

Tornant a la taverna del carrer de Guadiana, trobem un ambient, si cal, encara més dens. L’ambient és més carregat pel fum de les cigarretes de tota la nit, però també pels homes embriacs, de mala jeia per les trifulques del joc i pels efectes de l’alcohol.

També el manco està borratxo i desesperat. Al llarg de la nit ha anat perdent tota la setmanada i no li queden més que unes quantes monedes. Com s’ho farà ara per arribar al proper dissabte? Li tornaran a fiar un cop més al colmado dels aragonesos del carrer de l’Espanya Industrial? Sí, és cert que la fàbrica dona bona fama i en general les botigues fien als que hi treballen. Però també és cert que Sants segueix sent un poble i que tot se sap. Quan descobreixein que ho ha perdut tot per culpa del joc…

Segurament al Manco li tocaria passar, però de cop, a l’altra banda de la taula… creu veure alguna cosa que no li quadra. S’ha amagat una carta en Quimet? Això ho explicaria tot, està fent trampes! Si no, com s’ho fa per guanyar sempre?

Tots aquests pensaments passen pel cap embotit del Manco, que s’aixeca d’una revolada llançant-li les seves cartes al Quimet.

-Qui et va parir Quimet! Estàs fent trampes!

-Què dius carallot! Estas tocat del bolet o què?

-No et facis l’enza, que t’he vist!

-Què has de veure tu pelacanyes. Ves a casa a dormir que vas ben gat!

El manco s'abalança sobre Quiment, l’agafa amb la seva mà esquerra i l’alça.

-Tinguem la festa en pau! -crida el Vell, mentre intenta separar als dos homes.

Com activats per un ressort tota la resta d’homes s’alcen de les cadires.

-Ves a fer la mà! -crida Quimet.

Ja dempeus tots veuen que, efectivament, a la cadira hi ha un parell de cartes.

-Ja pots anar tornant els diners!

Els homes es llancen contra Quimet, que portant-se la mà a la butxaca treu una navalla.

-Més val que em deixeu sortir, o m’emporto a algú per davant, no m’importa eh!

-T’has tornat boig Quimet? -recrimina el Vell.

A la sala, alertat per l’aldarull, entra l’amo de la taverna.

-A la meva taverna res de trifulques! Tothom al carrer i a dormir la mona, o s’han acabat les timbes!

Tots semblen relaxar-se i el Manco deixa anar a Quimet.

-El Manco s’ha emprenyat perquè avui no tenia bones mans! -diu Quimet burleta entre rialles.

Un segón després el Manco li desdibuixa la rialla d’un cop de puny. Quimet s’abalança sobre el Manco i sense que ningú ho pugui evitar li clava la navalla al costat. El Manco cau a terra mentre els homes immobilitzen a Quimet i li treuen la navalla de les mans. Un bassal de sang comença a tenyir les formes geomètriques del mosaic hidràulic del terra.

Just en aquell moment, sota la mirada pètria de les divuit muses del Palau de la Música, els patrons han pres una decisió que també serà una punyalada per a tota la classe obrera, tancaran les fàbriques i aniran al locaut. Una decisió que al llarg de 84 dies anirà dessagnant als obrers i obreres de Barcelona, que, sense ingressos, haurà de fer valdre les xarxes de suport mutu que, durant anys han anat teixint. 

Els patrons no s’aturaran aquí, els pistolers, els sindicats lliures i finalment el cop d’estat donaran inici a una de les èpoques més fosques de la nostra història recent.

Per saber-ne més:

Bengoechea, Soledad. Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920). Article publicat a Tot història.

Capítols anteriors:

La Taverna del Manco - 1

La Taverna del Manco - 1

Hostafrancs, dissabte 25 de novembre de 1919

Les sirenes de l’Espanya Industrial criden que són les 18h de la tarda i en pocs minuts la Creu Coberta es converteix en una riuada de gent. Les filadores i teixidores que, un cop acabat el seu torn a l’Espanya Industrial, tornen cansades cap a casa a començar una segona jornada laboral, es creuen amb els obrers de la construcció que, després d’hores treballant a les obres de Montjuïc, tornen cap a Sants, Santa Eulàlia o la Torrassa per poder descansar. 

Les passes lentes, les mirades a terra, les converses apagades… tot traspua cansament. No són només les interminables jornades a les fàbriques tèxtils, ni el soroll eixordador de les màquines que no s'aturen mai, ni les extenuants feines al metro o a l'exposició, el cansament també es fa sentir pels mesos de lluita i mobilització de la Vaga de la Canadenca. Molts encara senten ressonar les paraules del Noi del Sucre, al míting a la plaça de Braus de les Arenes, una victòria obrera que els patrons encara es resisteixen a acceptar.

Allà, enmig d’aquell anar i venir de catalans i murcianos, un home camina per la carretera, en direcció a Sants. S’ajusta la gorra i la jaqueta, i es porta la mà esquerra a la butxaca, on hi porta la setmanada. Mentre amb els dits conta els diners, intentant que els ulls no el delatin, aspira de la cigarreta, que aguanta sols amb els llavis i  llença un bafarada de fum.

L'home treu la mà esquerra de la butxaca, pren la burilla que sustentava als llavis i la llença sobre les llambordes de la carretera. Mentre fa tot això la màniga dreta es  balanceja endavant i endarrere. L'home és manco. Va perdre la mà dreta quan tot just era un nen, en un accident amb les contínues de l'Espanya Industrial. A l'empresa el van fer signar una declaració exonerant de l'accident a l'empresa de tota responsabilitat. Perdre la mà dreta no li va fer perdre la feina, ja que a la fàbrica li van buscar una nova feina que pogués realitzar amb una sola mà, però encara ara, tot i que han passat uns quants anys, sent viu el mal a aquella extremitat que ja no hi és.

Potser això és el que el va acabar portant a les tavernes. El Joan, o com tothom l'anomena, el Manco, és un vell conegut a l'ocàs com el Tupinet, un niu d'art on, a ritme de piano la es desenvolupen les històries d'una bohèmia de barri on es barregen paios i gitanos, anarquistes i confidents al so de joves promeses d'artistes i d'altres de fracassats. Però avui el Manco no al Tupinet, té d'altres plans.

Camina per la vorera muntanya de la carretera de Sants fins arribar al carrer de Premià. L’home mira a esquerra i a dreta, deixa passar un tramvia i creua la carretera per encaminar-se cap al carrer de Guadiana. Creua també el carrer de Sant Crist i segueix fins a la taverna que es troba a la cantonada de Guadiana amb Rei Martí. Des del carrer s’escolta el rebombori. A la façana es llegeix “Cerveza”. Aquella bodega ja té els seus anys.

Edificis del carrer de Sant Crist entre Guadiana i Cros l'any 1932
Fons: AMDS (UEC)

En quant entra per la porta el cambrer, que asseca un got rere el taulell, saluda amb un petit gest de cap.

-Et serveixo alguna cosa?

-Posa'm una barreja.

L’home obre l’ampolla d'anís amb l’esforç que la beguda ensucrada acostuma a necessitar i l’aire s’omple de la dolça flaire del licor. Col·loca el got i hi buida el moscatell i l’anís. El manco es pren la copa d’un glop.

-Dins? -pregunta Joan.

-Dins.

I entra a la sala de fons, on al voltant d’una taula s’apleguen sis persones. Sobre la taula cartes de la baralla espanyola i unes quantes copes. Una densa capa de fum dibuixa la resta del quadre.

-T’hi sumes Manco? Amb tu som 7 i no caldrà que les cartes dormin -espeta un home vell des de l’altra banda de la taula.

-A això he vingut, al julepe.

-Va, doncs seu que reparteixo. Quant per començar?

-Cinquanta cèntims?

El vell riu i la taula s’afegeix a la rialla.

-Vas fort eh! Té, aquí els meus cinquanta

L’home posa les monedes al centre i segueixen la resta posant les seves. El vell remena les cartes i les comença a repartir, una a una, fins a cinc a cadascú. Tots les miren atents a l'expectativa de la carta final, la que marcarà el pal per començar el joc. Quan tothom té les seves l’home gira la següent.

-El tres d’oros!

-Casum l'os pedrer! -renega en Quimet.

-Comencem bé -mussita el Manco

La nit serà llarga.

Continuarà.

Llibre: Notes històriques de Sants, Hostafrancs i la Bordeta - Número 5

 

L'historiador Josep M. Vilarrúbia-Estrany porta anys i anys investigant i divulgant la història dels nostres barris. Fruït de tota aquesta tasca ha publicat centenars d'articles tractant els aspectes més diversos, a diverses publicacions.

Des de fa uns anys que va emprendre la tasca ingent d'anar revisant tots aquests articles, actualitzar-los, endreçant-los per temàtiques i tornant-los a publicar en petits llibrets monogràfics. Fent aquesta tasca de formiga, de forma incansable, ha arribat al seu cinquè volum, Aspectes històrics (segle XX), en el qual s'endinsa en temes tant interessants com les festes majors d'inicis de segle XX, les monedes de Sants, els tres tombs... entre molts altres.

El podeu trobar a les llibreries del barri.

800

El 8 de desembre de l'any 2008, enguany farà 15 anys, vaig publicar el meu primer article a Memòria de Sants. Vist des del meu jo d'avui, amb quaranta-quatre anys, amb l'experiència acumulada, pràcticament ho veig com una inconsciència, o potser un atreviment.

No havia arribat a la trentena encara i, tot i haver acabat la carrera, no em podia considerar un historiador. Les hores entre les parets de l'antiga facultat d'història, a aquelles alçades ja enderrocada, m'havien deixat un munt de noms, de dates i esdeveniments al cap… però poc mètode per investigar i pocs mitjans per divulgar. 

Tenia un tema sobre el que volia parlar, Sants i la seva història, sobre el que sabia el poc que havia viscut, llegit o escoltat, però res més, i un mitjà, el món dels blocs sobre el que ho desconeixia absolutament tot. Però tot i això m'ho vaig llançar, amb encerts i errors, que tot i que soni a tòpic sovint ensenyen més que els primers. A més, per sort, vaig descobrir una de les grans avantatges del món virtual, l'oportunitat a la rectificació. Amb articles antics, ja publicats, sempre pots tornar enrere i polir coses per millorar-ne els continguts.

Badal l'any 1967
Foto: Joan Jané Brugada. Fons: AMDS, UEC

Poc a poc vaig anar descobrint més i més històries, vaig començar a fer xarxa amb d'altres historiadors que com jo també eren bloguers, en un moment en el que encara érem pocs, i a conèixer veïns i veïnes que em regalaven un dels béns personals més preuats, els records. Un bé que quan acceptes reps també amb la responsabilitat de conservar i explicar.

Gràcies a aquells primers articles del bloc van començar a sorgir d'altres projectes: a Sants 3 Ràdio, participant de Enregistrem la memòria, un programa que ens va permetre fer un fons documental que, any rere any, a mesura que algunes d'aquelles veus generoses s'apaguen, és més i més valuós; o d'altres, també atrevits i inconscients, com provar d'explicar la República i la Guerra Civil als nostres barris en un llibre: Del somni al silenci.

En 15 anys de bloc hi ha hagut espai per a moltes coses: per a la divulgació, descobrint espais i emmarcant les petites històries locals en la gran història global; per a la reivindicació, intentant posar en valor els petits patrimonis dels barris, que potser són petits, però que són els que parlen de nosaltres, de qui som; per a la comunicació de les activitats relacionades amb la temàtica que tenien lloc a Sants, Hostafrancs i la Bordeta; per a facilitar els recursos als investigadors, divulgadors o curiosos que vinguessin darrera; per recuperar de l'oblit a persones i lluites que uns pocs voldrien que el temps hagués esborrat entre la nit i la boira; fins i tot per al que des de sempre m'ha agradat més, explicar històries, escrivint, fent servir la nostra història per crear relats que també ajudessin en tota la resta d'objectius que he anat desgranant; i per sobre de tot, a fer servir la història com una eina per crear arrelament i crear comunitat, no només com a curiositat pel passat sinó i sobre tot com reflexions de cara al present.

I d'aquesta manera, al llarg de 800 articles he arribat a dia d'avui, on tot i haver passat quasi 15 anys, segueixo tenint la mateixa curiositat i, encara, més preguntes que respostes. I potser segueixo sent una mica inconscient a l'hora d'arrencar un article nou.