Avui llegia al diari que Berlusconi i Sarkozy volen replantejar-se l'acord de Schengen, l'acord que permet, entre alguns estats de la UE, la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. Segurament aquest replantejament no afectarà als béns i als capitals, i Europa seguirà esperant la lliure circulació de les grans fortunes de països tan poc democràtics com Arabia Saudita o la Xina. Però, bé, crec que tot això escapa a l'àmbit d'aquest bloc.
Les migracions han marcat fortament la nostra cultura i, centrant-nos més ara si en Sants, hauriem de dir que també han definit el barri actual. Sants, fa 200 anys, poc abans que es convertís en un poble obrer, no tenia més de 436 habitants, així que podeu imaginar fàcilment que la gran majoria dels que som santsencs i santsenques hauriem de buscar les nostres arrels a d'altres indrets.
De totes formes em reservo el tema de les migracions que han canviat la fesomia del barri, per parlar-ne més endavant amb deteniment. Avui torno a presentar-vos un article que m'afecta directament, un testimoni personal, el de la meva mare. Si fa un temps us vaig parlar sobre el meu pare, que tant va treballar en moltes de les entitats del barri avui he volgut recollir el testimoni de la meva mare, sense la qual tota aquesta feina tampoc hauria estat possible i que des de que va arribar a Sants també ha estat plenament implicada amb l'entorn més proper. Us adjunto l'article que va fer per a la Columna de l'Immigrant de la Burxa ara fa bastant de temps.
L’any 1963, quan jo encara no tenia vint anys, el meu pare va decidir abandonar el poble i venir cap a Barcelona. Viviem a Fuente Palmera, aprop de Córdoba, i treballavem de jornalers, movent-nos per les finques dels “senyoritos”.
Però als darrers temps, amb l’introducció de les primeres màquines de batollar, cada cop calia menys gent per recollir les olives. Al poble el futur es veia negre i la gent va començar a marxar masivament. Alguns anaven cap a Madrid, però majoritariament la gent marxava cap a Barcelona, on es deia que hi havia molta feina. Cada setmana, durant molt de temps, sortia una furgoneta DKV carregada amb deu emigrants en direcció a Sant Andreu, on la gent del poble es va començar a instal·lar.
Així, al març del 63, el meu pare i jo varem agafar la DKV. Voliem arribar a Barcelona i començar a treballar per tal de portar a tota la familia el més aviat possible. Del viatge només recordo anar vomitant desde desde Córdoba fins a Valencia, després imagino que deuria dormir. Arribats a Barcelona, després de passar una nit a un hostal de mala mort, varem anar a viure amb alguns dels coneguts del poble que estaven instal·lats a Santa Coloma de Gramenet. Pocs dies després el meu pare i jo ja treballavem. Al cap d’uns mesos vaig coneixer al que seria el meu home, ens varem casar i vaig anar a viure a casa seva, a Sants.
Al barri encara hi havia molt poca immigració i quan anaves pel carrer s’escoltava parlar en català més que no pas ara. Però la sensació que tenies quan t’intentaves apropar a aquesta nova llengua era que la gent se la volia guardar per a ells mateixos, doncs quan l’intentaves parlar o se te’n fotien o fins i tot, de vegades, havies d’aguantar comentaris com “vete a tu pueblo”. Quaranta anys més tard em queda molt poc del poble i em sento el barri tant meu com si hi haguès nascut.
Conchi Anales Hens
Però als darrers temps, amb l’introducció de les primeres màquines de batollar, cada cop calia menys gent per recollir les olives. Al poble el futur es veia negre i la gent va començar a marxar masivament. Alguns anaven cap a Madrid, però majoritariament la gent marxava cap a Barcelona, on es deia que hi havia molta feina. Cada setmana, durant molt de temps, sortia una furgoneta DKV carregada amb deu emigrants en direcció a Sant Andreu, on la gent del poble es va començar a instal·lar.
Així, al març del 63, el meu pare i jo varem agafar la DKV. Voliem arribar a Barcelona i començar a treballar per tal de portar a tota la familia el més aviat possible. Del viatge només recordo anar vomitant desde desde Córdoba fins a Valencia, després imagino que deuria dormir. Arribats a Barcelona, després de passar una nit a un hostal de mala mort, varem anar a viure amb alguns dels coneguts del poble que estaven instal·lats a Santa Coloma de Gramenet. Pocs dies després el meu pare i jo ja treballavem. Al cap d’uns mesos vaig coneixer al que seria el meu home, ens varem casar i vaig anar a viure a casa seva, a Sants.
Al barri encara hi havia molt poca immigració i quan anaves pel carrer s’escoltava parlar en català més que no pas ara. Però la sensació que tenies quan t’intentaves apropar a aquesta nova llengua era que la gent se la volia guardar per a ells mateixos, doncs quan l’intentaves parlar o se te’n fotien o fins i tot, de vegades, havies d’aguantar comentaris com “vete a tu pueblo”. Quaranta anys més tard em queda molt poc del poble i em sento el barri tant meu com si hi haguès nascut.
Conchi Anales Hens