Fa uns anys, llegint el magnífic llibre El procés de Montjuïc, d’Antoni Dalmau, vaig descobrir Les presons imaginàries, un relat biogràfic de Pere Coromines i Montanya, en el que narra, amb gran intensitat, la seva experiència tancat entre les parets del Castell, amb la mort ben present.
Vaig aconseguir el llibre, en una edició de Biblioteca Selecta del 1965 i vaig començar a llegir-lo. Les paraules i els sentiments d’un jove Coromines, amb totes les seves ganes de viure eclipsades per l’ombra de la mort, expressades en primera persona em van començar a ressonar com un text dramàtic, un monòleg que presentés sol a Coromines, explicant el que havia deixat escrit al llibre. Però tot i que aquestes paraules ja tenien una força enorme dramàtica, el llibre no era una obra de teatre i si volia fer alguna cosa amb aquell text calia adaptar-lo i això implicava problemes diversos.
Per una banda la responsabilitat de mantenir la riquesa del llenguatge i la intensitat del text. Per d’altra que és el que calia escollir i que deixar fora per convertir un llibre de més de dues-centes pàgines en un llibret de no més de seixanta. I com fer-ho per donar fer-ho per donar vida i moviment a aquelles paraules per tal que no fos simplement un text recitat, sense més profunditat. Amb aquesta idea vaig llegir i rellegir una vegada i una altra el llibre, prenent apunts i omplint de posits el llibre. I així vaig sucumbir, sense poder avançar, superat pel repte. D’aquesta manera Les presons imaginàries va passar a la interminable llista d’idees pendents.
Una obsessió que sovint quedava soterrada però que tornava a aparèixer amb força, com quan la meva amiga Lydia em va fer arribar una notícia del diari Ara sobre els redescoberts grafits dels presoners als calabossos del Castell de Montjuïc, una imatge que em va fascinar. Quan rellegia de nou el llibre, empapant-me de les arbitrarietats i injustícies que centenars de persones van viure, em venia al cap La cançó de les balances, el text que Josep Maria Carandell, que Ovidi Montllor va immortalitzar. El monarca déspota, el jove rebel torturat, el castell i el poble, que, malgrat tot, sempre recorda i canta. Tenia clar que d’alguna manera havia d’aparèixer. I amb el temps una nova obsessió se’m va sumar a la primera. Vaig començar a sentir les paraules del pres com les d’un heroi de tragèdia grega. Coromines, tancat al Castell per ser un intel·lectual preocupat per fer arribar la cultura als centres obrers, en un estat que castiga el pensar, se’m va convertir en una transfiguració de Prometeu.
Així doncs, per impregnar-me bé de l’arquetip vaig començar a llegir i rellegir el Prometeu encadenat d’Esquil, on vaig trobar sentències com: un dia els tirans, seran enderrocats dels seus trons i cauran a l’oblit. I en aquest moment vaig fer una descoberta que va fer que, com a mínim per a mi, en aquell moment tot prengués sentit. El propi Coromines, ja de gran, va reprendre part de la història narrada a Les presons imaginàries, ara però novel·lada en una trilogia anomenada: Les dites i facècies de l’estreno filantrop en Tomàs de Bajalta, obra que, justament, finalitzava amb un volum anomenat Prometeu. I tot em va quadrar.
Si volia dramatitzar l’obra havia de ser seguint el model de les tragèdies gregues, incorporant d’altres veus que enriquissin el text, no només de les víctimes, sinó també dels victimaris, o la pròpia ciutat de Barcelona, la Rosa de Foc, com una veu pròpia, sovint contradictòria, tal i de fet és la pròpia ciutat. Així doncs se’m va oferir la possibilitat d’incorporar d’altres textos també de l’època, que acabessin de trufar de realitat la creació. Vaig incorporar les denúncies que les víctimes de les tortures van fer als diaris, les descripcions d’altres presos o la crònica detallada, i a la vegada d’una enorme fredor, de l’afusellament.
Però encara em faltaven veus que fessin de contrapunt a la Barcelona obrera, les veus de la Barcelona burgesa, també amb les seves pròpies contradiccions, tant la que clamava venjança com la que reclamava perdó. Així doncs Maragall, amb les paraules manllevades del seu famós article censurat: La ciutat del perdó, va acabar esdevenint un corifeu. En aquest punt cal advertir que el discurs de Maragall va ser fet en el context de la Setmana Tràgica, 1909, i no del Procés de Montjuïc, 1896, però en el fons tampoc tenia molta més importància, ja que tots dos moments formen part d’una mateixa foguera.
Així la dramatització de Les presons imaginàries va començar a prendre forma. Recuperant el llibre d’Antoni Dalmau, amb que havia començat tot, vaig descobrir les coples que en aquell moment es cantaven denunciant l’arbitrarietat de tot plegat, la tortura i la impunitat dels torturadors, i vaig pensar que a banda d’afegir força dramàtica reforçaria la part més documental de l’obra, així que les vaig incorporar, podent-les musicar gràcies al músic i amic Dani Moren, qui tant ha treballat amb la música com a eina de recuperació de la memòria històrica popular.
També vaig recuperar un petit fragment d’una de les cançons que el Cor de la Trompeta, la coral de la Lleialtat Santsenca, cantava aproximadament pels mateixos anys en que tenia lloc el procés de Montjuïc. Unes cançons fetes en contra de les guerres i dels reclutaments i que afortunadament es van poder documentar gràcies a la tasca de l’Albert Ferris. I aquí va reaparèixer la Cançó de les Balances, com a porta d’entrada per aquesta història de presoners i tortures, en una versió que van fer l’Anna i l’Oriol.
I, per fi, amb tot aquest material vaig poder presentar una proposta, que els companys de Liada, l’Albert, l’Anna, la Núria, la Laia, la Mireia vàrem començar a omplir-la de vida. Amb alguns dels altres companys de Liada, dels que no veureu sobre l’escenari, vàrem poder anar incorporant més elements: la Marta ens va ajudar a expressar allò que volíem expressar; la Nuni ens va preparar uns vídeos per crear ambients a determinades escenes: les tortures, el Castell i Barcelona; el Guillem va composar-nos una música ambient per l’escena final; la Carme ens va construir, literalment, l’escenari: la cel·la, la finestra i també la màscara i la capa de la personificació de la Mort i el Jordi va ajudar-nos a il·luminar l’espai i també a enregistrar la nostra versió de la Cançó de les balances.
Però de com ens havíem imaginat l’obra a allò que érem capaços de realitzar encara ens faltava molt, ja que hi havia determinats detalls pels quals ens faltava el coneixement. Com per exemple els moviments de Pere i de La Mort a l’escena. Per poder construir aquesta escena i aconseguir que els moviments cobressin sentit ens va ajudar la Lisa, de Dueteatre; o el cartell, que és obra de l’il·lustrador Pedro Strukelj que ens va regalar aquesta magnífica il·lustració amb la imatge icònica del Castell, amenaçador sobre la ciutat.
I aquest ha sigut el nostre particular procés, el que ens ha portat de nou a un escenari per poder rescatar veus que s’havien soterrat entre la mort i el silenci.
Us hi esperem!