La guerra sota la sorra (2)

Pistes de la Bordeta, al carrer de Badal, 15 de setembre de 1935

Les noies estan preparades a les seves marques, sentint la terra de la pista amb les puntes dels dits i amb la mirada cercant la meta. En els segons previs a la sortida de la cursa, enmig del silenci, els pensaments d’algunes d’elles ja han començat a córrer, especialment per a aquelles que debuten en una competició. Una de les més joves, la Marina, està competint per primera vegada en una prova com aquella. Al camp de la Bordeta hi ha expectació i, tot i no disposar d’unes grades com a tals, alguns espectadors s’acumulen rere les tanques de fusta que delimiten el camp. Davant d’ells la pista on les noies es preparen per disputar els 80 metres llisos; més enllà la tanca contraria, la filera de plataners del carrer de Badal i treient el cap per sobre d’arbres i tanques la silueta de la Balet i Vendrell i, per sobre de tot, la seva enorme xemeneia. A la Bordeta tot l’esport és obrer i popular i aquella imatge en si mateixa ho exemplifica a la perfecció.

 

Camp d'esports de la Bordeta (CADCI), l'any 1933

Fons: AMDS-UEC

És el 15 de setembre de 1935, un diumenge per la tarda. La vetllada, el Primer Festival Pro Olimpiada Popular, ha començat a les 15h en punt amb un partit de futbol entre una pre-selecció formada per diverses penyes i grups, entre els quals també socis del Sempre Avant, i el Cavall Blanc. A banda d’anar creant expectativa per l’Olimpiada Popular que s’ha començat a organitzar a Barcelona, aquesta jornada ha de servir com a selecció per decidir quins futbolistes i atletes representaran a Catalunya. I és que, en una competició internacional com aquella, gallecs, bascos i catalans participaran amb les seves respectives delegacions representant a les seves terres.

Pels futbolistes aquella primera selecció no és definitiva, ja que encara faltarà una segona criba, que tindrà lloc al mateix camp el diumenge vinent en un segon partit contra la Penya Decidits, però per als atletes, en la majoria de les disciplines sí, ja que el següent dia les proves que es disputaran seran d’altres, així que avui ja són com a finals. Al llarg d’aquesta tarda han tenir lloc les proves de 80 i 600 metres i el salt de llargada; i per al proper diumenge encara quedaran d’altres.

Així que algunes d’elles es troben a 80 metres d’arribar a Montjuïc. Tot i que la mirada de la Marina reflexa una plena confiança en les seves capacitats i la seva presència ja fa estona que ha derrotat a les seves rivals… la veritat és que ella mateixa no les té totes. Només té 17 anys i la majoria de les seves companyes tenen molta més experiència que ella. Ni tan sols està competint sota el paraigües d’un club. Quan va arribar al número 34 del carrer del Carme, el bar on s’estaven fent les inscripcions, i va haver d’omplir la fitxa no va saber que posar a la casella “club” i va escriure “Ponent” que no era altra cosa que el bar al qual anava amb el seu grup d’afinitat: comunistes, socialistes…

La Marina s’ajusta la cinta del cap que recull els seus curts cabells negres i es concentra. La fotografia d’un reporter la desconcerta quan està a les marques, però ràpidament torna tenir la ment a la pista de la Bordeta. No és la primera vegada que corre per aquesta pista. Molts dels que practiquen l’atletisme ja han estat practicant a l’ombra de la xemeneia de Balet i Vendrell, la “fàbrica nova” que en diuen popularment. Aquella pista, que de sempre han fet servir futbolistes i atletes, va començar sent la pista del Club Deportivo Bordeta, fins que l’any 1932 la va comprar la secció esportiva del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.

Però en qualsevol cas són molts els clubs que l’han fet servir, des dels atletes de la secció de Cultura Física de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que al febrer d’aquell mateix any van arribar a un acord per poder entrenar atletisme i bàsquet tots els dies de 19 a 21h; fins als del Centre Gimnàstic Barcelonès. De fet, molt probablement, les primeres converses informals sobre la possibilitat de fer una Olimpiada Popular a Barcelona de ben segur que van tenir lloc en aquesta pista, ja que hi coincideixen esportistes de les seccions esportives de les entitats que estan al nucli impulsor de la proposta. No és casual que les proves de selecció tinguin lloc al camp del CADCI.

Quan donen el tret de sortida la noia comença a córrer amb tota la força que li permeten les seves cames. Córrer és una cosa que la seva familia ha hagut de fer sovint, tot i que no per esport. La Marina Ginestà ve d’una d’aquelles famílies de lluitadores i lluitadors. Neta de la Micaela Chalmeta, una de les pioneres del feminisme i del cooperativisme a Catalunya i filla dels sindicalistes Empar Coloma i Bruno Ginestà, ella, de fet, va néixer a Tolosa de Llenguadoc al gener del 1919 a causa de l’exili de la seva familia.  No feia tants anys que havien tornat a Catalunya, el 1930, però tan bon punt aquella periodista en potència va aterrar a la Rosa de Foc va acabar seguint la tradició familiar i es va acabar implicant a les joventuts comunistes.

 

Marina Ginestà i Coloma, com atleta a les pàgines de l'Humanitat del 17 de setembre de 1935

Arxiu: ARCA

La Marina avança amb grans gambades, suplint la manca de tècnica amb tota l’energia que té. Encara li queden proves aquella tarda en les quals ha de participar: 600 metres i salt de longitud, però no es pensa reservar. Ella, que és atleta i comunista i que, a més a més, també està implicada en l’organització de l’Olimpiada Popular, per res del món es vol perdre l’oportunitat de participar en un esdeveniment com aquell. La seva sortida no ha sigut la millor, com acostuma a passar en aquelles corredores que tenen menys tècnica, però que ho supleixen tirant de cor, així que poc a poc va deixant enrere a les rivals.

Des de les tanques la gent que mira el festival crida i anima a mesura que Marina s’acosta a la línia de meta. Quan ho fa el cronòmetre comptabilitza 12 segons, una marca excepcional per a una debutant que competeix sense club en una prova que és de selecció. Aquell mateix any l’Emilia Trepat i Riba, s’ha fet amb el Campionat de Catalunya amb una marca de 11,5 segons. La bona marca de la Marina li ha permès classificar-se primera. Així que sí, la Marina serà a l’Olimpiada Popular de Barcelona.

Allò serà l’inici d’una tarda d’èxit per a la Marina, que a banda d’impossar-se als 80 metres llisos també ho farà als 600, amb un temps de 2’15”02 i al salt de llargada, arribant als 3.85 metres, així que quan el fotògraf que treballa per la Humanitat li fa una instantània la noia fa un somriure que, tot i ser contingut, expressa tot el que sent. De ben segur que no serà el darrer fotògraf que aconseguirà captar el seu esperit amb una càmera.

 

Cursa al Camp d'Esports de la Bordeta, l'any 1930

 

Per saber-ne més:

 

JUSTRIBÓ, Daniel. Feminitat, Esport, Cultura (Pioneres de l'atletisme català 1921-1938). Barcelona: Autoeditat, 2014
 

Article de Viquipèdia sobre el Campionat de Catalunya d'Atletisme -100 metres llisos

 

Article de Viquipèdia sobre Emilia trepat i Riba

 

Sobre el capítol 2

Quan després d’escriure més de trenta relats i tenir-ho quasi tot lligat, de cop un dia, descobreixes que Marina Ginestà i Coloma, la famosa miliciana que va esdevenir icona de la Guerra Civil, era atleta i que havia de participar a l’Olimpiada Popular de Barcelona pots tenir dubtes sobre que fer… però quan llegeixes que la seva primera prova va ser a les conegudes com a “Pistes de la Bordeta” el 15 de setembre del 1935 saps que no tens gaires alternatives, has de fer un nou relat per poder-ho explicar. Realment és una història apassionant.

Tal i com recreo al relat Marina Ginestà i Coloma va participar a les proves de selecció que van tenir lloc a la pista de la Bordeta i es va classificar, de manera que hauria representat Catalunya en 80 metres, 600 metres i salt de llargada a l’Olimpiada Popular que havia de començar el 19 de juliol. L’alçament feixista va acabar amb el seu somni, però tanmateix, qui sap si per alguna desconeguda llei del karma, el mateix dia que la possibilitat de ser present a una olimpiada s’esfumava, li van acabar fent la foto que marcaria la seva existència.

Perdre l’oportunitat de parlar de tot això no era una opció. Però abans de res has d’aclarir temes diversos. Quin era aquest camp de La Bordeta i on est trobaba? Recordava haver sentit algun testimoni parlant sobre el camp del CADCI del carrer Badal, però no recordava on ho havia sentit sentir. Pot ser que les “pistes de la Bordeta” fossin aquell camp que em sonava a Badal? Fent cerca vaig trobar una ressenya sobre el Centre Gimnàstic Barcelonès en que, sota una foto de baixa qualitat on apareixia un grup de corredors desenfocats i al fons una tanca de maons, hi deia:

Pistes de La Bordeta molt emblemàtiques i d’entranyables records per els socis més antics del Barcelonès, on practicaven durant les dècades dels anys 1930s als 50s les seves activitats esportives i també algun Aniversari de l’Entitat.

Seguint la cerca vaig trobar referències al CD Bordeta, que vaig interpretar que deuria ser el Club Deportivo Bordeta, que tenia un camp al barri. Però poques referències més que fossin significatives sobre el Club. Va ser un projecte de curta durada? Ampliant la cerca i centrant el focus en el CADCI i en el carrer de Badal, vaig trobar dades significatives. Per una banda, al Diluvo del 9 d’octubre de 1932, s’explicava que el CADCI havia comprat el camp de la següent manera:

El anuncio de la adquisición del magnífico campo de la Bordeta por el Centre A. de Dependents del Comerç i de la Industria ha despertado gran entusiasmo entre sus elementos deportivos, especialmente entre aquellos que sienten afición al fútbol en su puro sentido amateur, que confían encontrar en el estadio del Centre las condiciones que están imposibilitadas de darles las entidades cultivadoras del profesionalismo (...)

I per últim la imatge que em feia quadrar totes les peces i que em confirmava el que feia temps algú m’havia explicat. Una fotografia a l’Arxiu Municipal de Barcelona titulada:

Camp d'esports del CADCI entre els carrer de Badal i la riera Blanca.

Mirar bé la foto també em donava més informació. Per una banda la xemeneia i la silueta de la fàbrica del fons que ja coneixia per les moltes vegades que l’havia vist des d’altres perspectives, era la Balet i Vendrell, la Fàbrica Nova, situada just per sota de les vies, a l’espai que avui en dia ocupa tot l’entorn de la plaça Súria. Per si això fos poc la línia d’arbres confirmava que es tractava del carrer de Badal, però és que, fins i tot el mur del final, ens regalava una pista. Només calia comparar-lo amb la foto borrosa del Centre Gimnàstic Barcelonès per adonar-se que es tractava del mateix mur a totes dues fotos. Per fi podia confirmar que les Pistes de la Bordeta, les que va comprar el CADCI, eren les del carrer Badal. És a dir, tota l’escena que he narrat de la competició de Marina Ginestà i Coloma va tenir lloc a l’espai que ocupa la nau de la Citroen.

La guerra sota la sorra (1)

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 6 de juliol de 1935

Seu de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 1933.

Fons: AMBS-UEC

Dos anys poden semblar molt pocs, però quan hi ha un grapat de gent treballant amb passió poden ser molt productius. L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant n’és un gran exemple. L’Adela Roig, com a socia del Sempre Avant, cada cop n’està més convençuda. 

Les persones poden ser fonamentals, com Zacaries Oliveres, el mestre del Colegio Español del carrer Miracle, que l’any 1928, amb deu dels seus alumnes, va promoure la creació de l’Agrupació Excursionista Sempre Avant, iniciativa que seria precursora de l’ateneu. Però per poder arrencar projectes també són molt importants els espais. La recent creada agrupació va haver de voltar per diversos locals com a rellogats, passant primer per la seu de la Societat Coral la Floresta, al carrer dels Jocs Florals i, posteriorment, pel Foment Republicà de Sants, al carrer de Cros. Però el nombre de socis anava creixent i allò es feia insostenible. Aquella entitat, tot i el nom, ja des de l’inici va anar molt més enllà de dedicar-se a l'excursionisme, ja que va començar a muntar una biblioteca, a fer cursets, conferències… De manera que finalment, l’any 1933, es van decidir a crear un ateneu propi.  

I és que, de vegades, l’espai, no és només que sigui important, si no que és qui genera les oportunitats. Conscient d’això Oliveres va invertir els seus estalvis en el projecte i gràcies a això es van poder instal·lar al segon pis del número 2 del carrer de Riego, just a la cantonada de la Carretera de Sants. Trobar-se a l’edifici de La Reforma, no només els va permetre  reconvertir-se en ateneu, si no que els va oferir moltes oportunitats. Disposar d’un gimnàs a la segona planta, amb barres i cordes, per exemple, va facilitar que moltes veïnes i veïns, s’apuntessin a la Secció de Cultura Física; o haver arrencat una biblioteca, la més important del barri en aquells moments, va fer possible que la gent es pogués seguir formant, donant resposta a les seves inquietuds. Com recullen els principis del Sempre Avant: El dret de tots a una societat millor, moralment i material, i el deure de tots de contribuir amb l’esforç de cada dia, de cada hora i de cada minut, a preparar la vinguda d’aquest nou món.

 

Programa de la inauguració de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 1933

Fons: AMDS

Per emprendre aquesta tasca titànica el Sempre Avant es va organitzar en un seguit de seccions: Biblioteca, Cultura Física, Excursionisme, Estudis Econòmics, Polítics i Socials, Fotogràfica, Literatura i Belles Arts i Música; cadascuna de les quals va començar a muntar els seus propis projectes i promoure iniciatives. Convençuts pacifistes, els membres del Sempre Avant, per exemple, va decidir adherir-se al Comitè Català contra la Guerra i el Feixisme. L’Adela no oblidarà aquell dia que li va tocar presentar les conferències de l’Àngela Graupera i Gil, l’Elisa Úriz Pi i la Lina Ódena Garcia, quines dones!

En l’àmbit esportiu el Sempre Avant havia creat el Gran Premi de Sants, una prova que es va disputar per primer cop el 6 de Maig de 1934. Una cursa que no podia néixer d’una millor manera. En la seva primera edició ja va contar amb 170 corredors, entre els quals alguns dels principals clubs de la ciutat: el Barça, la Unió Atlètica Nurmi, entitat dedicada al mític atleta finlandés Paavo Nurmi; el Badalona o el Sarrià Esportiu. Per acabar-ho d’arrodonir el Gran Premi de Sants va viure la victòria del que era una de les figures del moment, l'atleta del Barça, Àngel Mur. 

 

Arribada del Primer Gran Premi de Sants, 1934

Fons: AMDS-UEC

L’Adela recorda l’espectació a la sortida d’aquella primera edició, a la carretera de Sants, just davant de l’ateneu. El circuit seguia per Sants, Badal, la carretera de la Bordeta, la plaça d'Espanya, la Gran Via de les Corts Catalanes, Urgell, París, Tarragona, la Creu Coberta i, de nou, la carretera de Sants. Quan es van entregar els premis del Gran Premi de Sants també es va organitzar una xerrada "La Federació Catalana davant el moment actual" una conferència que va fer l'atleta Joan Serrahima. El popular atleta, que havia estat el primer català en guanyar el campionat d'espanya de 100 metres, en aquells moments era l'entrenador de la Federació. Aquell primer èxit; l’anar i venir de figures reconegudes en el món de l’atletisme; compartir espais de competició i militància amb entitats com el Club Femení i d’Esports o entrenar amb atletes d’altres clubs a pistes com les de CADCI al carrer de Badal, va engrescar als membres de la secció de Cultura Física del Sempre Avant. I si fessin alguna cosa més gran que un Gran Premi?

Des de principis de segle, internacionalment, l’esport obrer i popular tenia una gran capacitat organitzativa i, poc a poc, es van conformar dos espais de referència ben diferenciats. Per una banda la Confederació Esportiva Socialista. L’any 1913 s’havia creat a Gant, Bèlgica, a partir de les organitzacions obreres d’esport, la Internacional Esportiva Obrera. Però la Primera Guerra Mundial i l’expansió dels nacionalismes europeus van dinamitar tot allò que sonés a obrer o internacionalista, de manera que aquella iniciativa no es va poder recuperar fins al 1920 a Lucerna, Suïssa, i el seu nom definitiu no el tindria fins al 1928. Des d’aquest àmbit s’havien organitzat dues Olimpiades obreres, la de Frankfurt del 1924 i la de Viena del 1931.

D’altra banda existia l’anomenada Internacional Esportiva Roja sostinguda pel Komintern i, per tant, vinculada als partits comunistes. En el context del tercer congrés de la Internacional Comunista, que va tenir lloc a l’estiu de 1921 a Moscú, amb la participació de delegats de 8 països diferents, es va fundar la Unió Internacional d'Organismes Rojos de la Cultura Física, que era el seu nom oficial, que va funcionar com un contrapoder oposant-se tant a les federacions esportives oficials com a les vinculades a la Confederació Esportiva Socialista que consideraven “reformistes”. Inicialment les tensions entre tots dos espais eren tan grans que els atletes havien d’escollir bé a quines competicions participar, ja que si participaves a les organitzades per uns o d’altres et podies quedar exclòs de la resta.

Des de la Internacional Esportiva Roja no només van funcionar com a contrapoder si no que, fins i tot, davant del terme Olimpiades, que havia sigut absolutament apropiat per l’esport burgés i els aristòcrates del COI, crearen el d’Espartaquiades, homenatjant a Espàrtac, l’esclau que va dirigir la revolta que va situar a Roma contra les cordes. D’Espartaquiades, com a competició internacional, es van arribar a fer 2, el 1928 a Moscou i el 1931 a Berlín, tot i que de nacionals se’n van organitzar moltes d’altres, especialment a l’URSS, però també a molts d’altres països. Caldria destacar, per exemple, la Trobada Internacional Esportiva dels Treballadors, que l’any 1932, La Labor Sports Union, una entitat d’EUA vinculada a la Internacional Esportiva Roja, va organitzar a Chicago com a réplica dels Jocs Olímpics de Los Àngeles.

Així doncs no és d’estranyar que amb tots aquests referents la idea de fer una Olimpiada Obrera corrés entre les tertúlies del socis de l’ateneu. L’any 1931, a iniciativa de les Juventudes Comunistas, s’havia creat la Federación Cultural Deportiva Obrera, vinculada a la Internacional Esportiva Roja. Una federació que al desembre del 1933 va crear la seva delegació catalana. És des d’aquesta entitat des d’on va sortir la idea d’impulsar una Olimpiada Obrera, un esdeveniment que hauria de tenir lloc a l’agost de 1935 a Barcelona.

A l’Àngela, que l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, entitat que oficialment no té més de dos anys, estigui impulsant i acollint la constitució del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Obrera li sembla l’exemple perfecte de la força que pot tenir el proletariat organitzat. A la sala d’actes hi veu força cares conegudes del barri. Entre d’altres l’Antoni Dalmau, president de la Unió Esportiva de Sants. Els verd-i-blancs potser no es troben en el millor moment futbolístic, amb l’equip a la Primera Categoria B del Campionat de Catalunya, però la Unió, amb les seves diverses seccions i com a entitat organitzadora de la Volta Ciclista a Catalunya segueix sent un dels pesos pesants a l’esport català.

Per part del Sempre Avant pren la paraula en Josep Cervera i Martí, qui és un dels vocals de la secció de Cultura Física, al seu costat seu en Serafí Mansergas, un dels joves atletes de la secció que està començant a despuntar. En Cervera dona la benvinguda a tots els presents en nom del Sempre Avant i, a continuació, comença a cantar un llarguíssim ordre del dia. Volen aconseguir que competeixin equips obrers provinents de molts països països, com l’URSS, França, Dinamarca, Suïssa o Txecoslovàquia, entre d’altres, però no serà una tasca fàcil. Cal una feina gairebé diplomàtica internacional i un bona organització logística i falta molt poc temps. Tenen tanta feina per davant… que l’Adela no pot més que dubtar que arribin a temps per celebrar l’esdeveniment a l’agost d’aquell mateix any 1935, falten menys de cinquanta dies.

Per saber-ne més:

Article a la Viquipèdia Sobre les Olimpiades Obreres

GIRALT ANALES, Agustí (2012). Del somni al silenci. n1 Riera de Magòria

GIRALT ANALES, Agustí:  Dones contra la guerra i contra el feixisme, article a Memòria de Sants

USABIAGA, Miguel: Las Olimpiadas Obreras, article a Mundo Obrero

MURIEL, Eduardo: Las Olimpiadas Obreras: otra manera de entender el deporte, article a La Marea

Sobre el capítol 1:

Quan vaig començar a escriure aquest seguit de relats vinculats a la Guerra Civil a Sants vaig tenir clar que tant l’Olimpiada Popular com l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant tindrien un pes important. Portar tota la vida vinculat al Cros Popular de Sants, una prova que és la continuació del Gran Premi de Sants, que l’Ateneu va organitzar el 1934 i el 1935, d’alguna manera sempre va fet sentir una certa vinculació sentimental al mateix, però el cert és que quan més grato sobre la seva història la trobo més interessant. 

Tot i no ser una entitat amb molta història, durant els anys de la Segona República el Sempre Avant va guanyar un pes fonamental pel que fa a la vida social, cultural i esportiva del barri. De fet, de fa molt, ja sabia que el Sempre Avant havia sigut una de les entitats que havien estat implicades en l’organització de l’Olimpiada Popular, però la història d’aquest esdeveniment és complexa i per poder situar un relat en aquest context requeria conèixer millor tot el seu entramat. Així doncs em vaig endinsar en un món que no coneixia en profunditat, l’important teixit esportiu obrer internacional.

Llegint articles diversos vaig descobrir que el 6 de juliol de 1935 la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant havia acollit la constitució del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Obrera, però les dates no em quadraven, i fent cerca a d’altres articles trobava dates i ubicacions diferents. Què estava passant? L’error era meu, pel desconeixement en profunditat. Efectivament el Sempre Avant va ser una de les entitats impulsores de l’Olimpiada Obrera i a la seva seu es va constituir el Comitè Organitzador, però és que l’Olimpiada Obrera no era l’Olimpiada Popular que tots tenim al cap, la que s’havia de celebrar al juliol del 36.

L’Olimpiada Obrera va ser un precedent, un esdeveniment que havia de tenir lloc a l’agost de 1935 però que no va arribar a quallar, segurament per motius interns de les entitats organitzadores, per la precipitació de la idea, però també pel context estatal, en plena època del Bienni negre, i també internacional, en una moment encara de tensió entre les federacions esportives socialistes i comunistes. Tot i que l’Olimpiada Obrera no va tenir lloc segueix sent important per entendre el pes de l’esport popular a Sants, així que vaig decidir duplicar els capítols.

Els personatges que apareixen són tots reals, tot i que fer-los participar d’aquest acte de constitució és una especulació. Podria haver inventat noms i no complicar-me, però ajudar a donar credibilitat i, en paral·lel fer un homenatge a tota aquella gent em va fer optar per buscar socis i sòcies autèntics. Si bé no puc assegurar que participessin de la mateixa, tampoc seria descartable. Sabem que L’Adela Roig era una figura coneguda a l’Ateneu, ja que la trobem presentant una conferència de dones en contra de la guerra i del feixisme.

Necessitava noms d’ateneistes que haguessin estat vinculats a la Secció d’Esport Físic, que haguessin pogut prendre la paraula. Cercant pels butlletins del Sempre Avant vaig trobar noms diversos que podrien haver estat a aquella reunió. Finalment vaig escollir-ne dos. El primer Josep Cervera i Martí, qui efectivament va ser vocal de Cultura Física. Del segon, Serafí Mansergas, tenia el nom ja que en el butlletí del febrer del 1935 se’l citava com a atleta neófit que havia guanyat una cursa, així que, tot i que pel que sé participava de la Secció d’excursionisme, està clar que l’atletisme era una de les principals passions. Fent una mica més de cerca vaig descobrir que, durant la guerra la seva història va ser apassionat, però això ja és una altra història.

La guerra sota la sorra (introducció)

 

La Guerra Civil és un tema que m’interessa des de fa molts anys, tot i que no és fàcil acostar-s’hi, ja que, encara, som hereus de moltes ferides i dels traumes que ens va deixar un món somiat i del que els van fer despertar enmig d’un malson. Entendre aquest trauma, amb tota la connotació d’aquesta paraula que tant fem servir sense conèixer que el seu origen es troba en el traum alemany, que significa somni, ha sigut un motor en moltes de les coses que com a historiador local he fet.

La Guerra Civil, per sobre de tot, va ser una cruïlla on moltes de les destinacions eren possibles i en la qual, es prenguès la direcció que es prenguès, cadascuna d’elles hauria portat a una organització social, política i econòmica diferent. I a la vegada va ser un tauler de joc on es van dirimir qüestions locals però també d'altres globals, amb interessos molt allunyats dels del carrer, i on les circumstàncies van forçar a antics rivals a entendre’s o, com a mínim, a suportar-se, esperant un canvi de les primacies. 

Totes aquestes dinàmiques soterrades van aflorar en espais i moments concrets, de manera que, sense sortir del barri es pot arribar a entendre la complexitat d’un temps com aquest. I és que, com deia el conegut eslogan de les botigues de Sants: “Al barri hi ha de tot”.

M’hi vaig acostar per primera vegada fa molts anys, quan amb l’Oriol Rigola, imprescindible com amic i a les lluites del barri, vàrem començar a gratar l’oblit que durant anys ha soterrat els refugis antiaeris. Amb el llistat de refugis que va fer la Junta de Defensa Passiva Intentàvem trobar informació dels refugis santsencs en un moment en el que no hi havia arxius digitals i on els testimonis encara es resitien a parlar-ne.

M’hi vaig trobar de ple quan a Sants 3 Ràdio, amb Enregistrem la Memòria, a base de sentir testimonis parlant dels mateixos episodis, aportant fets viscuts, se’m va anar construint un passat viu cada cop més quotidià per a mi, un passat que se’m va dibuixar gràcies als mestres i als infants que al Grup Escolar Lluís Vives, van dibuixar la seva vida durant la Guerra al barri, i gràcies també a gent com el Joan Sanromà i d'altra gent del Vives que van recuperar i visibilitzar tot allò.

Arrel del treball per publicar Del somni al silenci, el primer llibre de la col·lecció Riera de Magòria, iniciativa del Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, vaig començar a organitzar el relat sobre la guerra al barri, amb moltes troballes, però també amb moltes mancances. Però gràcies a la publicació del llibre es van agitar les memòries i van començar a aflorar testimonis, fotografies… Una d’elles, que vaig buscar durant molt de temps sense arribar a localitzar-ne cap, una fotografia de la barricada de la Creu Coberta, me la va facilitar el Josep M. Vilarrúbia-Estrany, la persona que durant anys i anys ha fet més per la recerca i la divulgació sobre la història dels nostres barris.

Una capbussada definitiva va ser el projecte Guerra Civil 2.0 amb el que, fent servir Twitter, vaig intentar explicar el conflicte a temps real, dia a dia i hora a hora, amb més de 3.000 piulades que, per alguna mena de rampell obsessiu compulsiu, vaig deixar programat en un estiu per tal que s’anessin publicant durant els següents 3 anys. Va ser un estiu llegint llibres que parlaven sobre els fets de la Guerra CIvil i llegint les Solis o d’altres publicacions dels anys 30 com si fossin la premsa del moment.

La penúltima d’aquestes topades amb la Guerra Civil, va ser descobrir que allò que un testimoni m’havia explicat sobre el refugi 819, que era sota la rectoria de Santa Maria de Sants i la seva entrada era tapiada per maons era cert. Una responsabilitat que vaig adquirir amb la gent que m’ho va explicar i que ja no hi és. Des de llavors fa uns 9 anys en que, amb la gent de Patrimonis Invisibles reivindiquem que l’espai es pugui recuperar i fer visitable.

Però entre tot això sempre han anat quedant fils penjant, històries interessants sobre les que aprofundir: com els combats a la barricada del 19 de juliol a la Creu Coberta, on els gitanos del barri hi jugaren un paper fonamental, tot i que fossin invisibilitzats posteriorment, els enfrontaments a la plaça Màlaga i la crema de l’església; la relació epistolar dels socis de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant amb els seus milicians al front; la participació de les dones al front i a la rereguarda, també invisibilitzades; les tensions entre els diversos blocs antifeixistes; la reconversió de l’F2; l’acció dels quintacolumnistes o la mobilització de les dones als mercats de Sants i Hostafrancs l’any 1937.

Com fer-ho per mostrar la complexitat del conflicte amb una visió caleidoscopica? Com no caure tampoc en articles erudits a l’abast de pocs? Com intentar fer-ho el més entretingut possible? I com incorporar també en un relat fonamentat en dades corroborades que inclouen textos originals i publicacions d’hemeroteca, tote les històries personals, les anècdotes, els records de les veïnes i veïns que al llarg d’aquests anys he tingut la sort de poder entrevistar? Com intentar fer tot això divertint-me jo mateix, sense que sigui una càrrega autoimposada? I sobretot… com no morir en l’intent?

Per apropar-me el màxim a tot això he preparat un seguit d’històries que són novel·lades però basades en fets reals on apareixen personatges inspirats en gent que va existir realment i sobre la qual tinc força informació, o fins i tot testimonis directes, i d’altres personatges inventats però probables que m’han servit per completar relats i facilitar la comprensió del context, del tipus de coses que passaven.

Cadascuna de les històries pot funcionar de forma independent, però a la vegada estan pensades per tal que s’entrelliguin en una trama que recorrerà tot el conflicte i alguns dels escenaris que aquest va tindre al barri. També podreu trobar històries que tracten un mateix moment històric però des de diferents òptiques. Per fer-ho he intentat que apareguin personatges que representin les diverses visions que van coincidir en un mateix moment, personatges amb una ideologia determinada i personatges una d’oposada.

He intentat respectar les visions de cadascun d’ells, així que no prengueu les veus dels personatges per la meva. Entrant en la seva forma de veure el món he intentat que les històries tinguin la complexitat real que va tindre el moment. Però per no perdre el rigor, en la majoria de capítols he incorpora dues seccions: “Per saber-ne més” on compartiré articles, llibres i d’altres continguts sobre els que he anat documentant cadascun dels capítols i que permetran ampliar aquesta visió caleidoscopica; i “Sobre el capítol” on, en format més d’article, intento aclarir els diversos punts que apareixen al relat. Quines històries són històries reals? Quines especulacions? I en que s’ha basat cadascuna d’elles.

Espero que, setmana a setmana, gaudiu d’aquests relats tant com jo he gaudit escrivint-los.

La taverna del manco - Epíleg

De tant en tant aprofito la història per fer una de les coses que més m’agraden , escriure, creant petits relats que suceeixen als nostres barris, en escenaris que procuro siguin el més versemblants possibles i aprofitant també per explicar històries reals que, en un format d’article històric més tradicional, potser perdrien ritme o intensitat.

Però com aquest és un bloc sobre història i no sobre literatura, crec que és de justícia, acabar aquests relats amb un epíleg que ajudi a contextualitzar i a discernir quina és la part històrica i quina, tot i que probable, és una ficció. Així doncs, aquí teniu aquest tancament del darrer conte, la Taverna del Manco.

Existia realment aquesta Taverna? Doncs sí, efectívament, existia i existeix, tot i que transformada. Es tracta de la Bodega Llopart, actualment el restaurant Abarka. Tal i com em van explicar els antics propietaris, ells van comprar el local als anys vint, però el negoci ja existia abans i popularment la gent el coneixia com La Taverna del Manco, per que en ell, efectivament, van assassinar un home que era manco.

No he sigut capaç de situar la data concreta d’aquest crim, però si els Llopart van comprar la Bodega als anys vint i el record encara era viu, l’any 1919, enmig dels conflictes que va viure Barcelona, entre la Vaga de la Canadenca i el Locaut, en una ciutat militaritzada, en estat de guerra, amb els sindicats i la premsa obrera il·legalitzats era més factible.

Quins van ser els motius que van promoure el crim? Doncs la veritat és que no tinc ni idea, però que el local era un lloc on alguns obrers jugaven a cartes, i concretament al julepe, tota la nit, fins quedar-se escurat també és una informació extreta de la memòria oral que ha passat de generació en generació entre la família dels propietaris. Així que perquè no un crim entre un grup d’homes borratxos i arruïnats?

La bodega Llopart, l'any 2013
Fons: Web del Llopart

Quin motiu feia que el protagonista fos Manco? Doncs també ho desconec, però els accidents greus a unes fàbriques tèxtils que no s’aturaven mai, eren freqüents. De fet, també  per la memòria oral he recuperat històries on els accidentats varen perdre alguna extremitat. Tant el fet de fer signar exonerar a les companyies de responsabilitats, com el fet de reubicar als treballadors accidentats en tasques que poguessin realitzar eren pràctiques habituals, així que podria ser totalment versemblant.

D’altra banda, ubicar el crim en paral·lel al congrés on la Patronal va decidir optar per la línia més dura, llançant-se al locaut, un altre crim que va acabar condemnant a milers d’obrers i obreres a la fam, un tema sobre el que s’ha parlat poc i sobre el qual encara s’ha novel·lat menys, era massa temptador. El moment just on tot era a punt de canviar. 

Per saber-ne més:

Bengoechea, Soledad. Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920). Article publicat a Tot història.

Capítols anteriors:

La Taverna del Manco - 1

La Taverna del Manco - 2

La Taverna del Manco - 2

Palau de la Música Catalana, diumenge 26 de novembre de 1919

És el matí de diumenge. Mentre a la bodega del carrer de Guadiana, tot i la sortida del sol, es segueix jugant, a uns quants quilòmetres d’àllà, des de fa uns dies, centenars de burgesos de tot l’estat es reuneixen. A les portes un home vestit a l’estil anglès, amb un bombí sobre el cap, sosté un full volant.

II Congrés Patronal, celebrat al Palau de la Música a l'octubre de 1919
Mundo Gráfico. 29/10/1919

Los Gobiernos atribuyen a dejación patronal el actual estado de la cuestión obrera. La organización sindicalista se perfecciona y avanza.

És indispensable la actuación patronal si no que queremos la ruina total de España.

Asista V. Al Congreso Patronal: es su deber y es su derecho. Sea patriota. El absentismo es indigno.

Tot i que el congrés va començar uns dies abans amb un discurs de l’alcalde Martínez Domingo, de la Lliga, cridant a la concòrdia entre patrons i obrers, el que es va parlar a continuació poc va tindre a veure amb cap concòrdia.

A una Barcelona que, des de la Vaga de la Canadenca, segueix sotmesa a l’estat de guerra, sense garanties constitucionals i amb sindicats i premsa obrera prohibits, els patrons preparen una jugada per radicalitzar encara més la situació, acabar amb la CNT i, de pas, obrir una escletxa als torns de la restauració per tal que hi entri també la Lliga..

Tornant a la taverna del carrer de Guadiana, trobem un ambient, si cal, encara més dens. L’ambient és més carregat pel fum de les cigarretes de tota la nit, però també pels homes embriacs, de mala jeia per les trifulques del joc i pels efectes de l’alcohol.

També el manco està borratxo i desesperat. Al llarg de la nit ha anat perdent tota la setmanada i no li queden més que unes quantes monedes. Com s’ho farà ara per arribar al proper dissabte? Li tornaran a fiar un cop més al colmado dels aragonesos del carrer de l’Espanya Industrial? Sí, és cert que la fàbrica dona bona fama i en general les botigues fien als que hi treballen. Però també és cert que Sants segueix sent un poble i que tot se sap. Quan descobreixein que ho ha perdut tot per culpa del joc…

Segurament al Manco li tocaria passar, però de cop, a l’altra banda de la taula… creu veure alguna cosa que no li quadra. S’ha amagat una carta en Quimet? Això ho explicaria tot, està fent trampes! Si no, com s’ho fa per guanyar sempre?

Tots aquests pensaments passen pel cap embotit del Manco, que s’aixeca d’una revolada llançant-li les seves cartes al Quimet.

-Qui et va parir Quimet! Estàs fent trampes!

-Què dius carallot! Estas tocat del bolet o què?

-No et facis l’enza, que t’he vist!

-Què has de veure tu pelacanyes. Ves a casa a dormir que vas ben gat!

El manco s'abalança sobre Quiment, l’agafa amb la seva mà esquerra i l’alça.

-Tinguem la festa en pau! -crida el Vell, mentre intenta separar als dos homes.

Com activats per un ressort tota la resta d’homes s’alcen de les cadires.

-Ves a fer la mà! -crida Quimet.

Ja dempeus tots veuen que, efectivament, a la cadira hi ha un parell de cartes.

-Ja pots anar tornant els diners!

Els homes es llancen contra Quimet, que portant-se la mà a la butxaca treu una navalla.

-Més val que em deixeu sortir, o m’emporto a algú per davant, no m’importa eh!

-T’has tornat boig Quimet? -recrimina el Vell.

A la sala, alertat per l’aldarull, entra l’amo de la taverna.

-A la meva taverna res de trifulques! Tothom al carrer i a dormir la mona, o s’han acabat les timbes!

Tots semblen relaxar-se i el Manco deixa anar a Quimet.

-El Manco s’ha emprenyat perquè avui no tenia bones mans! -diu Quimet burleta entre rialles.

Un segón després el Manco li desdibuixa la rialla d’un cop de puny. Quimet s’abalança sobre el Manco i sense que ningú ho pugui evitar li clava la navalla al costat. El Manco cau a terra mentre els homes immobilitzen a Quimet i li treuen la navalla de les mans. Un bassal de sang comença a tenyir les formes geomètriques del mosaic hidràulic del terra.

Just en aquell moment, sota la mirada pètria de les divuit muses del Palau de la Música, els patrons han pres una decisió que també serà una punyalada per a tota la classe obrera, tancaran les fàbriques i aniran al locaut. Una decisió que al llarg de 84 dies anirà dessagnant als obrers i obreres de Barcelona, que, sense ingressos, haurà de fer valdre les xarxes de suport mutu que, durant anys han anat teixint. 

Els patrons no s’aturaran aquí, els pistolers, els sindicats lliures i finalment el cop d’estat donaran inici a una de les èpoques més fosques de la nostra història recent.

Per saber-ne més:

Bengoechea, Soledad. Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920). Article publicat a Tot història.

Capítols anteriors:

La Taverna del Manco - 1

La Taverna del Manco - 1

Hostafrancs, dissabte 25 de novembre de 1919

Les sirenes de l’Espanya Industrial criden que són les 18h de la tarda i en pocs minuts la Creu Coberta es converteix en una riuada de gent. Les filadores i teixidores que, un cop acabat el seu torn a l’Espanya Industrial, tornen cansades cap a casa a començar una segona jornada laboral, es creuen amb els obrers de la construcció que, després d’hores treballant a les obres de Montjuïc, tornen cap a Sants, Santa Eulàlia o la Torrassa per poder descansar. 

Les passes lentes, les mirades a terra, les converses apagades… tot traspua cansament. No són només les interminables jornades a les fàbriques tèxtils, ni el soroll eixordador de les màquines que no s'aturen mai, ni les extenuants feines al metro o a l'exposició, el cansament també es fa sentir pels mesos de lluita i mobilització de la Vaga de la Canadenca. Molts encara senten ressonar les paraules del Noi del Sucre, al míting a la plaça de Braus de les Arenes, una victòria obrera que els patrons encara es resisteixen a acceptar.

Allà, enmig d’aquell anar i venir de catalans i murcianos, un home camina per la carretera, en direcció a Sants. S’ajusta la gorra i la jaqueta, i es porta la mà esquerra a la butxaca, on hi porta la setmanada. Mentre amb els dits conta els diners, intentant que els ulls no el delatin, aspira de la cigarreta, que aguanta sols amb els llavis i  llença un bafarada de fum.

L'home treu la mà esquerra de la butxaca, pren la burilla que sustentava als llavis i la llença sobre les llambordes de la carretera. Mentre fa tot això la màniga dreta es  balanceja endavant i endarrere. L'home és manco. Va perdre la mà dreta quan tot just era un nen, en un accident amb les contínues de l'Espanya Industrial. A l'empresa el van fer signar una declaració exonerant de l'accident a l'empresa de tota responsabilitat. Perdre la mà dreta no li va fer perdre la feina, ja que a la fàbrica li van buscar una nova feina que pogués realitzar amb una sola mà, però encara ara, tot i que han passat uns quants anys, sent viu el mal a aquella extremitat que ja no hi és.

Potser això és el que el va acabar portant a les tavernes. El Joan, o com tothom l'anomena, el Manco, és un vell conegut a l'ocàs com el Tupinet, un niu d'art on, a ritme de piano la es desenvolupen les històries d'una bohèmia de barri on es barregen paios i gitanos, anarquistes i confidents al so de joves promeses d'artistes i d'altres de fracassats. Però avui el Manco no al Tupinet, té d'altres plans.

Camina per la vorera muntanya de la carretera de Sants fins arribar al carrer de Premià. L’home mira a esquerra i a dreta, deixa passar un tramvia i creua la carretera per encaminar-se cap al carrer de Guadiana. Creua també el carrer de Sant Crist i segueix fins a la taverna que es troba a la cantonada de Guadiana amb Rei Martí. Des del carrer s’escolta el rebombori. A la façana es llegeix “Cerveza”. Aquella bodega ja té els seus anys.

Edificis del carrer de Sant Crist entre Guadiana i Cros l'any 1932
Fons: AMDS (UEC)

En quant entra per la porta el cambrer, que asseca un got rere el taulell, saluda amb un petit gest de cap.

-Et serveixo alguna cosa?

-Posa'm una barreja.

L’home obre l’ampolla d'anís amb l’esforç que la beguda ensucrada acostuma a necessitar i l’aire s’omple de la dolça flaire del licor. Col·loca el got i hi buida el moscatell i l’anís. El manco es pren la copa d’un glop.

-Dins? -pregunta Joan.

-Dins.

I entra a la sala de fons, on al voltant d’una taula s’apleguen sis persones. Sobre la taula cartes de la baralla espanyola i unes quantes copes. Una densa capa de fum dibuixa la resta del quadre.

-T’hi sumes Manco? Amb tu som 7 i no caldrà que les cartes dormin -espeta un home vell des de l’altra banda de la taula.

-A això he vingut, al julepe.

-Va, doncs seu que reparteixo. Quant per començar?

-Cinquanta cèntims?

El vell riu i la taula s’afegeix a la rialla.

-Vas fort eh! Té, aquí els meus cinquanta

L’home posa les monedes al centre i segueixen la resta posant les seves. El vell remena les cartes i les comença a repartir, una a una, fins a cinc a cadascú. Tots les miren atents a l'expectativa de la carta final, la que marcarà el pal per començar el joc. Quan tothom té les seves l’home gira la següent.

-El tres d’oros!

-Casum l'os pedrer! -renega en Quimet.

-Comencem bé -mussita el Manco

La nit serà llarga.

Continuarà.

Dones contra la guerra i contra el feixisme

La sala d’actes de l’ateneu és plena de gom a gom i, tot i que han obert les finestres que donen a la carretera per tal que corri l’aire, la xafogor es fa sentir entre les presents, dones majoritàriament. El mes de juliol arriba al seu final. Des del carrer arriba la remor del bullici habitual de la carretera, però el soroll queda ofegat per les converses de les sòcies de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, l’emoció es fa evident.

A la taula presidencial l’Adela espera mentre intenta deixar anar els nervis picant rítmicament la taula amb els dits. No és, ni molt menys, la primera vegada que parla en públic. Ho ha fet en moltes altres ocasiona a les assemblees de l’ateneu o a les trobades de la Delegació Catalana del Comité Femení Internacional contra la Guerra i Contra el Feixisme, però aquest cop és diferent. L’Adela no és pas introvertida, però l’admiració que sent per les dones que l’acompanyen a la taula presidencial fa que, avui, se senti una mica petita.

Sembla mentida que el Sempre Avant, l’ateneu, no tingui ni tan sols un any. Han passat tantes coses des de que la cinquantena de socis de l’Agrupació Excursionista van decidir fer un pas més i convertir l’entitat en un ateneu… La militància cultural ja venia de lluny, poc després que el mestre Zacaries Oliveras impulses la creació d’una agrupació excursionista, cap al 1930, quan ni tan sols disposaven d’un local propi, els socis ja havien arrencat iniciatives diverses com una biblioteca popular i també organitzaven cursets i conferències.

L’ateneu va néixer coincidint amb la Festa Major de Sants del 1933, el 24 d’agost. Que la iniciativa tenia empenta ja es va poder veure a l’acte d’inauguració, al qual van assistir, entre d’altres figures tant destacades com l’alcalde, Jaume Aiguadé, el conseller de cultura, Ventura i Gassol, el rector de la Universitat de Barcelona, Serra i Húnter o el filòleg Pompeu Fabra. Una llista de personalitats que al llarg d’11 mesos s’havia anat completant amb d’altres noms destacats de la cultura, la ciència, la política o el moviment obrer: sindicalistes com l’Angel Pestaña o Frederica Montseny; polítics com Jaume Miravitlles, Octavi Saltor o Julián Gorkin o periodistes com Victor Colomer. 

Sense anar més lluny una setmana enrere, en aquella mateixa sala, el pintor Hèlios Gómez ha realitzat una conferència sobre l’art proletari per cloure l’exposició de dibuix de la secció de Literatura i Belles Arts. Les seves darrers paraules encara semblen ressonar: Per cada Ateneu la burgesia aixeca grans centres d’ensenyament per combatre i assimilar tot el que contra ella es pugui revolucionar.

Però el més important de l’ateneu no són els noms reconeguts, és el col·lectiu, la xarxa barrial formada per persones com l’Adela Roig que dediquen el seu temps al bé comú per aconseguir, tal com reclama el propi ateneu, el dret a una societat millor, moralment i material, gent que s’ha fet seva la responsabilitat col·lectiva, el deure de tots de contribuir amb l’esforç, de cada dia, de cada hora, i de cada minut a preparar la vinguda d’aquest nou món. Són aquestes persones les que han arrencat comissions com la de Biblioteca; Cultura Física; Excursionisme; Estudis Econòmics, Polítics i Socials; Fotografia; Literatura i Belles Arts i Música. Ben aviat la biblioteca ja comptava amb uns 1500 volums i, ara, tot just un any després, ja es treballa en l’elaboració del butlletí de l’entitat.

Des de la seva creació l’Ateneu ha estat adherit al Comitè Català Contra la Guerra i el Feixisme, del qual ha impulsat la seva organització al Districte. I es que la gent de Sants té molt clars a quins interessos serveixen les guerres i amb quina sang es paguen, com ja van demostrar les seves àvies quan alçaren les barricades contra les quintes del 1870. Però no cal anar tan lluny, pocs mesos enrere l’Ateneu va omplir el Cinema Galileu, al número 60 del carrer del mateix nom, amb una sessió antibel·licista. Inaugurat l’any 1928, el Galileu, amb l’arribada de la Segona República va alternar les projeccions amb els mítings i les assemblees. 

A pantalles com la del cinema Galileu els espectadors i espectadores es fan seu el missatge antibel·licista de pel·lícules com “Sin novedad en el frente” on els protagonistes resumeixen la guerra amb la seva veritable cruesa: Vivim a les trinxeres i lluitem. Tractem de no se assassinats, això és tot. Mentre els dirigents d’Europa semblen accelerar el ritme per tornar a les trinxeres, l’oposició a la guerra de les classes populars catalanes és forta. I això es fa present a totes les petites coses. Com per exemple la col·lecció de cromos que la Cooperativa Obrera de Producció: “Chocolates del Pueblo”, que està ubicada a Hostafrancs, al carrer Béjar 20 ha fet del mateix film.

Les sòcies del Sempre Avant també estaven organitzant-se contra l’ombra de la guerra i del feixisme, que des de feia més d’una dècada s’expandia per Europa. Quan l’Adela hi pensa sent com si la ferum del feixisme que corre per Europa arribés per les finestres de l’Ateneu. Des de la marxa sobre Roma de Mussolini, a finals d’octubre de 1922, els cops no han parat. A Portugal Salazar havia arribat al poder al juliol de 1932 i només un mes després Sanjurjo havia intentat un cop d’estat a Espanya. El feixisme espanyol creix. A l’octubre del 1933 s’ha fundat un nou partit, Falange, que, tot i minoritari, intenta provocar i agitar els carrers.

Fins i tot a Alemanya, que molts tenien com una referència del socialisme i del comunisme, ara es controlada pels feixistes. A finals de gener del 1933 Hitler havia sigut nomenat canceller i en menys d’un mes el Reichstag cremava, iniciant una cacera de bruixes de comunistes i d’altres rivals polítics. Tornant a l’estat espanyol des de desembre de 1933 Lerroux està al govern i hi és gràcies als vots de la CEDA, un partit que ni tan sols ha reconegut la República i on s’ha aplegat la dreta més reaccionaria. Qui sap que podria passar si finalment entressin al govern? La revolució, tal vegada?

Amb tot aquest context no és d’estranyar que el Sempre Avant, en nom de les seves sòcies, també s’hagi adherit al Comitè Femení Internacional Contra la Guerra i Contra el Feixisme. La guerra i el feixisme són la negació de la vida i això les dones ho saben millor que ningú. Amb totes aquestes idees rondant pel cap l’Adela s’ha perdut per uns moments en els seus pensaments, però veure que al rellotge de la sala d’actes les agulles marquen l’hora d’inici de l’acte la retornen al present. És l’hora de començar.

Prendre la paraula, organitzar-se, votar… hauria semblat tan inverosímil vint anys enrere, quan les filadores i teixidores es manifestaven en silenci a la Vaga de la Constància, entre les mirades atònites i les befes dels burgesos que baixaven per la Rambla camí del Liceu…  L’Adela pren la paraula i presenta a les dones que l’acompanyen. A la seva dreta l’Àngela Graupera i Gil qui és la més veterana de totes elles. Només cal mirar als ulls d’aquesta barcelonina, que s’apropa a la seixantena, per adonar-se que ha vist l'horror de fit a fit. 

Àngela Graupera i Gil

I és que l’Àngela va ser la primera reportera de guerra catalana, quan, treballant com a infermera de la Creu Roja Francesa, va recórrer escenaris de la Gran Guerra com Sèrbia i Grècia, cercant la humanitat entre la sang i la tinta, publicant cròniques a Las Noticias. Ara que el món es torna a abocar de nou a l’horror l’Àngela treballa en un llibre: El gran crimen. Lo que he visto en la guerra, on vol plasmar aquells records. Tot i el pas del temps la memòria d’aquells 4 anys que va viure a l’infern és ben present. Potser per soterrar tot aquest horror l’Àngela també ha escrit desenes de llibres molt diferents, novel·la rosa. Però no us enganyeu, aquestes novel·les també són eines de transformació social. Les dones no són les comparses habituals de les trames del gènere, en són les protagonistes: A les mans de les dones obreres arriben llibres amb models de dones fortes i lliures.

Les germanes Josefa i Elisa Úriz Pi

A la seva esquerra l’Adela té una altra dona amb caràcter, l’Elisa Úriz Pi. Aquesta navarresa de 37 anys ha seguit les passes de la seva germana gran, la Josefa, de 10 anys més. De fet totes dues són precursores de l’Escola Moderna. Treballant com a mestra de música des de fa anys a Catalunya, l’Elisa va coincidir a Girona amb la seva germana l’any 1921, però a causa de la seva activitat sindical va ser represaliada i enviada a Lleida. Res que pogués aturar a l’Elisa, que, militant a la FETE-UGT ha arribat a ser-ne dirigent a la capital de Ponent. Les idees comunistes són ben presents a casa de l’Elisa. No només perquè comparteixi ideal amb la seva germana, sinó pel fet que el seu marit, l’Antoni Sesé i Artaso, milita al Partit Comunista Català i és Secretari General de la UGT.

Al costat de l’Elisa una altra dona amb molta força i molt jove, més jove encara, la barcelonina Lina Ódena García. Una dona que amb tan sols 23 anys ja ha tingut temps d’exercir el periodisme i implicar-se políticament al Partit Comunista d’Espanya i a Socors Roig Internacional.

Lina Ódena García

Presentades les tres oradores pren la paraula l’Elsa, qui sota l’atenta mirada de la gent que omple la sala comença explicant l’origen del Comitè Femení Internacional contra la Guerra i Contra el Feixisme. L’any 1927, enmig de l’auge del feixisme, el comunista alemany Willi Münzeberg, va impulsar una organització, la Lliga contra l’Imperialisme, una entitat que l’any 1931 desapareixeria. Per aquest motiu es va convocar un Congrés Contra la Guerra l’any 1932 a Amsterdam d’on va sorgir el Comitè Mundial Contra la Guerra Imperialista, entitat que va tindre seu a Berlín fins que l’ascens del nazis a Alemanya va forçar que aquest comité es traslladés a París. A la capital francesa, l’any 1933, es creava la Unió Antifeixistes de Treballadors Europeus, una entitat que acabaria fusionant-se amb l’anterior, donant lloc al Comitè Mundial Contra la Guerra i el Feixisme.

Des de l’organització d’aquesta nova entitat es va fer una crida “als treballadors manuals e intel·lectuals de tots els partits, als sindicats de totes les tendències, als camperols i membres de les classes mitjanes, als joves i a les dones.” I va ser en aquest context, amb un fort impuls de la Internacional Comunista, en el que les dones es van organitzar en contra de la guerra i del feixisme.

A l’estat espanyol, amb l’impuls de Dolores Ibárruri, coneguda com la Pasionaria, pseudònim amb el que signava els articles a la premsa, es va crear Mujeres Contra la Guerra y el Fascismo, una entitat que es va acabar integrant al Comitè Internacional. Tot i que no era una entitat exclusivament comunista, ja que també hi participaven dones llibertàries i republicanes, aquesta si que va ser la ideologia predominant. Al Comitè Internacional van acabar participant destacades líders feministes com la francesa Gabrielle Duchêne o l’anglesa Sylvia Pankhurst.

Després d’explicar la historia del Comitè Femení Internacional Contra la Guerra i Contra el Feixisme, com a delegada catalana, l’Elisa segueix explicant el desenvolupament del primer Congrés a Madrid, celebrat just pocs dies enrere, al juliol del 1934, tot un èxit tant pel nombre de delegades obreres, camperoles e intel·lectuals, com per la força dels seus discursos, des dels quals s’ha fet una crida a formar comitès antifeixistes a cada poble, fàbrica, taller o camp.

L’Elisa exhorta a l’audiència a enviar una nodrida delegació catalana al proper congrés, a París, per demostrar així el ferm compromís de les dones catalanes en contra de la guerra i del feixisme. Les darreres paraules de l’Elisa queden ofegades pels aplaudiments de les dones que omplen la sala. Quan l’ovació remet la Lina Òdena Garcia comença a parlar.

La Lina complementa les paraules de l’Elisa, explicant el que han viscut amb la resta de companyes al Congrés de Madrid i, mot a mot, amb la seva força i el seu carisma va captivant a l’audiència. I és que, tot i la seva joventut, la Lina té taules en això de parlar en públic i això es nota. Ja de molt joveneta havia entrat a les Joventuts Comunistes i en quant va tenir l’oportunitat va marxar a la URSS, on va estar 14 mesos a l’escola Marxista-Leninista de Moscou. 

Fundada l’any 1926 per la Internacional Comunista aquesta institució es va marcar l’objectiu de formar els futurs quadres del partit. Una tasca que primer es va marcar cap a l’interior però que poc a poc es va anar ampliant cap a la resta de partits comunistes del món. A l’escola del carrer Povarskaya de Moscou els alumnes com la Lina estudiaven, entre d’altres: Història de la Classe Obrera; Economia Política de l’Imperialisme o l’experiència pràctica de la Dictadura del Proletariat. I segons algunes veus, no oficials, també Formació Militar. Les formacions a l’escola es completaven amb pràctiques a les empreses estatals.

Ja de retorn a la ciutat de Barcelona, la Lina, l’any 1930, va participar en la fundació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), un nou partit que va seguir lligat al Partit Comunista d’Espanya (PCE). Abans de la fundació del PCC el referent català havia estat la Federació Comunista Catalanobalear, un partit que també havia estat vinculat al PCE però que l’any 1930 havia trencat amb aquest per diferències en ideològiques, motiu pel qual el comunisme català va acabar dividit en dos: el PCC que va ser el referent del PCE a Catalunya i la Lliga Comunista Catalanobalear que va donar lloc al Bloc Obrer i Camperol.

La Lina puja el to de veu: La guerra i el feixisme són un perill a tots els països i el culpable d’això és la crisi capitalista, que necessita nous mercats. I a continuació es planteja una pregunta retòrica: Com pot ser que a Amèrica es destrueixi el cafè, el sucre, el blat o d’altres productes o que es restringeixi la producció de cotó per mantenir els preus alts? Aquella frase sona especialment immoral per a una audiència que coneix de primera mà l’esforç que implica la producció, ja sigui a les fàbriques o als camps. I clou la conferència sentenciant: El feixisme és una forma de govern imperialista per mantenir els privilegis. 

L’ovació ensordeix la remor de la carretera. Gairebé tothom s’hi suma, amb l'excepció de dues joves llibertaries, que tot i compartir la lluita contra el feixisme i la guerra són escèptiques amb alguns dels plantejaments de la Lina. Aquelles llibertàries de fet estan començant a participar en un altre espai també format per dones, el Grupo Cultural Femenino, un col·lectiu que fins i tot està plantejant publicar un periòdic, Mujeres Libres.

Després de la Lina és el torn de l’Àngela. Companyes, us parlaré com a pacifista, perquè després d’haver viscut la guerra no puc oblidar els horrors i els estralls que vaig veure durant el temps que vaig estar al front com a infermera. Les paraules  de l’Àngela no sonen a míting, ni estan carregades d’èpica, però colpeixen amb la força que ho fa la veritat. A mesura que parla l’Àngela dibuixa paisatges esfereïdors.

Va arribar a Sèrbia amb 38 anys, treballant per a la Creu Roja Francesa. Però davant de totes les barbaritats que veia es va decidir a enviar cròniques pel diari Las Noticias. Calia que el món fos conscient de l’horror de la guerra. Poliglota, com era, podia escoltar als soldats i fer sentir les seves veus. A la guerra, pobles que diuen ser civilitzats fan servir la seva admirable ciència i llargs anys de perseverants estudis buscant els procediments bàrbars i eficaços per destruir a d’altres pobles per que aquests posseeixen mercats industrials. El silenci a la sala és absolut.

Als hospitals assassinen als rivals capturats. Als fronts es destrossen per raons econòmiques, però als hospitals els maten per fanatisme. L’Àngela respira i agafa força per seguir amb el relat. Encara ara, quan han passat dues dècades de tot allò, a les nits no puc dormir perseguida pel record d’aquella màrtir i humil vida que va esperar per extingir-se al refugi dels meus braços. 

L’Àngela sap que testimonis com el seu no són ben vistos a una premsa que glorifica l'heroisme i el sacrifici per les suposades pàtries. Per això la seva resposta a l’ascens del feixisme ha sigut començar a treballar per poder recopilar tots aquells antics textos per fer-ne un llibre: El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra. 

Com a pacifistes estem obligades a denunciar que, avui, el feixisme italià i alemany no tenen altra preocupació per augmentar la població per disposar de més soldats que serveixin a la seva desmesurada fam imperialista. Dones! Abans de posar més fills al món, penseu bé en les penúries que els hi esperarien a ells si triomfa el feixisme. La sala esclata en una nova ovació que no aconsegueix omplir el que aquelles paraules han obert al pit d’algunes de les joves ateneistes. L’Adela agraeix la presència de les convidades i de les persones que han omplert la sala.

Però mentre les dones de l’ateneu comenten i s’encoratgen les unes a les altres, a fora, sobre el carrer de Riego, sobre Sants, sobre Catalunya i sobre tot el continent europeu plana l’ombra del feixisme. Idees plenes d’odi que han començat a fer asfixiants les vides de milers de persones. I només és l’inici. Tristament les paraules de la Lina Òdena esdevindran profètiques. En aquells mateixos moments, a Itàlia, feixistes i carlistes espanyols negocien per aconseguir finançament, armes i suports per un futur alçament en contra de la República.

Es mouen fils invisibles que arrossegaran les vides de les tres conferenciants, com també les de milers d’altres dones i homes del país. Només 3 mesos més tard la CEDA entrarà al govern, sent l’espurna que farà encendre la Revolució d’Octubre. La pròpia Lina prendrà les armes, combatent a la carretera de l'Arrabassada, havent de passar a la clandestinitat. Lina, però, no va aturar la seva tasca, dedicant-se a organitzar l’acollida  dels nens i les nenes orfes dels miners asturians. Mesos més endavant, a l’agost de 1935, Lina acabaria detinguda i fitxada.

Lina es va implicar en el front popular, marxant a Madrid i treballant colze a colze amb la Pasionaria. L’aixecament feixista la sorprengué a Almería, on Lina Òdena va ser nomenada representant del comitè local, implicant-se en l’organització de les milícies. Òdena rebé la missió de prendre Guadix i Motril, però la fortuna d’aquesta lluitadora fou una altra. Un en un encreuament a una carretera, quan Lina circulava en cotxe amb el seu xofer, la va portar directa a un control falangista. Abans de caure en mans enemigues Lina es va treure la vida d’un tret, esdevenint una icona comunista.

L’Àngela va seguir fent conferències i publicant novel·les que serien instructores per a moltes dones de més d’una generació, fins al 1936. Amb l’alçament feixista i l’esclat de la guerra aquesta dona que era popular i que per la seva humanitat havia recorregut els escenaris de l’horror, va desaparèixer sense que se’n tornés a saber res més. Morta potser als combats de carrer? Als bombardejos? 

Pel que fa a l’Elisa es va exiliar a França al febrer de 1939, implicant-se amb la seva germana, facilitant la fugida de milers de republicans i republicanes a Amèrica Llatina. Durant l’ocupació alemanya les dues germanes participaren a la Resistència i posteriorment van seguir lluitant, denunciant la situació de les dones a les presons franquistes. Però tot i la seva participació en la lluita contra el nazisme a alemanya, pel fet de ser comunistes, les dues germanes van acabar expulsades de França l’any 1951, establint-se al Berlín oriental, on l’Elisa va viure fins al 14 d’agost de 1979, quan va morir.

El feixisme i la guerra també marcarien tràgicament la historia de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, des del mateix 19 de juliol del 1936, quan una de les canonades que els militars revoltats van disparar des de la plaça d’Espanya va matar a un grup de socis. Derrotat el feixisme a la ciutat molts d’aquests joves defensors de la cultura i de la pau van haver d’agafar les armes per anar a les milícies, a Sarinyena. 

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant

La derrota republicana acabaria significant la desaparició de l’ateneu. Es va voler fer desaparèixer la seva memòria i, fins i tot, en quant les forces feixistes van arribar a la ciutat va ser un dels ateneus que van assaltat i inspeccionat per incauta documentació. Un simple nom a un document, una acta, un butlletí… podia significar que una vida, o unes quantes, es perdessin. La seu de l’ateneu, aquelles parets que havien escoltat a les dones parlar de llibertat i emancipació, es va transformar en la seu santsenca de la Sección Femenina de Falange.

Quines fites hauria aconseguit l’Ateneu de no ser pel feixisme? No ho sabrem. Però la memòria dels santsencs i les santsenques és persistent, i l’any 1978 va ser refundat en una nova seu, al número 28 del carrer de Riego. Però això ja és una altra història. 

Per saber-ne més:

Butlletins de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant

GRAUPERA, Àngela. El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra.

IBARZ, Mercè. Ya puede usted leer a Ángela Graupera. El País, 11/03/2020 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

La noia emparedada - Epíleg

Fa uns mesos, en ple confinament, llegint diaris en línia del 1913 per buscar informació sobre un altre tema que estava investigant, i sobre el qual espero poder compartir més articles ben aviat,  vaig descobrir els cridaners titulars que parlaven sobre la història de “la noia emparedada”. Llegint la fascinant i fantàstica història vaig descobrir que el suposat protagonista de la història era santsenc, així que vaig decidir fer un article curt, a tall d’anècdota. 

Però en quant vaig començar a escriure em vaig adonar que, més enllà de la inversemblant història del paleta que rep el terrible encàrrec d’emparedar una jove, la mateixa bombolla que es va crear entorn del que, sens dubte va ser una fake new d’inicis de segle XX, amb la publicació de fulls volants i la seva distribució als barris o el ressò d’un diari internacional sense cap contrast, presentava aspectes sobre els quals reflexionar. Així que, a suggeriment de la meva companya, la Carme, vaig decidir presentar el tema com el que en realitat era, una novel·la de fulletó. 

Aquesta peculiar història ens permet comprovar l’interès, sovint acrític, que sempre han generat els crims i les històries fosques, carregades de romanticisme. La Barcelona del juny de 1913, on es van distribuir els fulls volants on s’explicava la història de la noia emparedada, havia viscut l’aparició de la llegenda d’Enriqueta Martí només un any enrere. El 10 de febrer de l’any 1912 saltava la notícia del segrest de la nena Teresa Guitard. El fet va despertar l’interès de tota la ciutat i quan el dia 27 del mateix any l’Enriqueta Martí va ser detinguda va arrencar la llegenda de la Vampira del Raval, la creació del monstre.

La història contenia tants aspectes interessants i misteriosos que els diaris es van llançar a la publicació de qualsevol sospita o rumor, sense la confirmació de les investigacions judicials. Quan el cas es va tancar i molts dels rumors publicats van quedar en un no res els diaris van oblidar el tema. L’Enriqueta real va morir el 12 de maig de 1913, amb 45 anys, d’un càncer d’úter, però la llegendària segueix ben viva.

Tant la història d’Enriqueta Martí com la de la noia emparedada són exemples de com el que ara anomenem fake news, ens ha acompanyat des de sempre. Els beneficis que podia significar vendre uns quants fulls volants plens d’històries fictícies a un venedor ambulant al mercat són els beneficis que avui guanyen empreses generadores de continguts quan fem clic o compartim pàgines web amb titulars sensacionalistes. La diferència potser és que ara, gràcies a la informació nostra que regalem a les xarxes, la història ens la poden vendre quasi feta a mida.

Aquestes dues històries també ens parlen del context en què es van produir, de la creació d’un imaginari carregat d’estereotips sobre els barris obrers com a espais plens de persones ignorants i gairebé salvatges. Uns estereotips que ja resultaven sagnants quan, a més de ser classe obrera, els personatges eren murcianos o gitanos. Una visió classista elaborada des de moltes publicacions que sovint distava de la realitat, o amagava les circumstàncies que realment generaven les desigualtats. Ens parlen també del paper que a la premsa es reservava a les dones, ja fossin víctimes silents com en el cas de la noia emparedada, o bé botxins irracionals com en el cas d’Enriqueta Martí. En els dos casos, personatges plans, sense motivacions profundes. Però enfront dels estereotips poques setmanes més tard les filadores i teixidores barcelonines s'alçarien com un protagonista col·lectiu mantenint la lluita de la vaga de la Constància, sorprenent a tothom manifestant-se en silenci per les Rambles,

Acabo aquí aquest conjunt de relats sobre una història fantàstica que va fer el salt dels fulls volants als diaris i que, després, ha restat emparedada en silenci, entre les fulles grogues de les hemeroteques durant més cent anys.

"Toros, banys i processons,
crims d'aquells que sensacionen
Juraria, cavallers,
que tenim l'estiu a sobre"

Vinyeta de Picarol a l'Esquella de la Torratxa 30/05/1913
Fons: Arca, Biblioteca Nacional de Catalunya

Capítols anteriors:

La noia emparedada - 1

La noia emparedada - 2

La noia emparedada - 3

Per saber-ne més:

Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

La Veu de Catalunya, 04/06/1913. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

El Diluvio, 05/06/1914. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

La noia emparedada - 3

Potser el misteri més gran que envolta la història de La noia emparedada és com un diari d’enorme tirada a París va arribar a fer-se ressò de la noticia en portada. Els fulls volants deurien córrer bastant, ja que el corresponsal de Le Journal que ho va enviar a la redacció parisina no es trobava a Barcelona, sinó a Madrid. El cas és que la publicació del diari francès va ser recollida per diaris locals barcelonins. El primer que se’n va fer eco, amb sorna, va ser La veu de Catalunya del 4 de juny amb un titular: “Una “gran”informació” i un subtitol: “¡I aquí no’n sabem res!” que parlen per si sols. El darrers paràgrafs de la noticia diuen: “El corresponsal del “Journal” l’ha servit d’amic. Se veu que és d’aquelles que, com diuen vulgarment, no s’ha de descalsar per passar el riu. La seva veracitat es tan ideal com l’hermosura de la noia emparedada.” 

Però l’endemà El Diluvio encara va anar un pas més enllà a l’article “Lo de la joven emparedada. Como se forja una leyenda.” on, tot i tractar la notícia de “un canard de tomo y lomo” decideix anar al fons de la història, ja que segons diuen havien rebut cartes diverses de veïns i veïnes de Sants i Hostafrancs “y otros barrios populares de Barcelona” que donaven veracitat a la història. 

Noticia a El Diluvi 05/06/1913
Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya.

Segons els redactors de El Diluvio un mes i mig enrere va començar a circular el full volant als mercats, especialment als de Sants i Hostafrancs. Els periodistes van anar a Sants cercant al protagonista involuntari de la història, Miquel Alimbau, el mestre d’obres, que vivia al número 11 del carrer Durán, l’actual Valladolid. Van anar fins allà i van trobar-lo al migdia, entrant al bar de la cantonada de Valladolid amb Alcolea per esmorzar i allà el van entrevistar sobre tota aquesta història. 

-¿Qué sabe usted? -le preguntamos- de lo de la joven emparedada, en cuyo supuesto hecho se le atribuye a usted parte tan importante?

-Pués sé lo mismo que ustedes -nos contestó-. Jamás nadie ha solicitado mis servicios para tapiar a joven ninguna, ni me han llevado atado y vendado, ni me han amenazado con revólvers, ni he estado enfermo en cama a consecuencia de la emoción, ni he hecho denuncia de nada absolutamente, porque para nada se me ha llamado, ni sé del asunto más que lo que han dicho las hojas sueltas circuladas. Desde hace años vengo dedicándome a mi oficio diariamente en la barriada y cada mañana vengo a comer a esta casa (la de comidas aludidas) sin interrupción.

-Estoy convencido de que todo ha sido obra de alguien que ha querido hacer un negocio vendiendo hojas sobre supuestos crímenes horripilantes entre la gente sencilla y crédula de los mercados. Y como en lo de la joven emparedada se habla de un maestro albañil, no me extrañaría de que algún compañero del oficio celoso de mi trabajo haya echado a volar mi nombre, del cual se ha apoderado enseguida la gente llevándolo de boca en boca. Unos decían que después de haber sido abandonado en la carretera de Vallvidrera debí guardar cama y que fallecí pocos días  después, lo cual como usted vé no es cierto. Otros pretendían que fuí a denunciar el hecho al Juzgado y que en el momento de prestar declaración caí muerto, cosa que tampoco es verdad, como usted ya ve. Más tarde, cuando el vecindario se dio cuenta de su equivocación y de que yo esta estaba sano y bueno se cambió de protagonista, hablándose de otro maestro albañil y así se fueron citando seis o siete hasta que cesaron las habladurías.

I em reservo un post final per dilluns vinent amb una reflexió personal sobre tota aquesta estranya història de La noia emparedada.  

Capítols anteriors:

La noia emparedada - 1

La noia emparedada - 2

Per saber-ne més:

Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

La Veu de Catalunya, 04/06/1913. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

El Diluvio, 05/06/1914. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya