dimecres, 30 de desembre del 2015

L'origen dels governs civils a l'En guàrdia

Programa molt interessant de l'En guàrdia que de ben segur ajuda a entendre molts dels conflictes que sovint he explicat al bloc.

Quan el cel era roig

Avui comparteixo un article que he fet per la revista de l'Arxiu de les Roquetes-Nou Barris

Juny de 1937. Barcelona encara es recupera dels enfrontaments que tot just fa un mes han tingut lloc als carrers entre les forces republicanes. Una batalla confusa que ha encobert una autèntica partida d’escacs en que finalment la estratègia de Stalin s’ha imposat. El seu rival polític a l’estat, el POUM, ha sigut eliminat acusat, falsament, de ser còmplices del feixisme. La CNT per a seva banda ha estat en gran part arraconada dels llocs de poder. Amb un control de la situació catalana cada cop més gran per part del PSUC i amb la imposició del model de l’exèrcit popular per sobre de les milícies la URSS pot fer una aposta més forta.

El 16 de juny, el mateix dia que Andreu Nin es detingut davant la seu del POUM, arriben a Barcelona procedents de França un grup d’aviadors russos. Davant la farsa internacional, que ha propiciat un tractat de no-intervenció que alemanys i italians han signat però no han complert en cap moment, aquests voluntaris russos, tal i com també han fet els americans, han canviat els seus noms. Entre d’altres Anatoli Serov s’ha convertit en Mateo Rodrigo i Mikhail Yakushin en Carlos Castejón.

Aquests dos destacats pilots, acompanyats d’altres, es passegen per Barcelona estupefactes pels efectes que els bombardejos feixistes estan produint a una gran ciutat com la capital catalana. No fa gaire que ha començat el càstig sobre la població civil. El 13 febrer, després de quatre bombardejos anteriors sense èxit, un atac des del creuer Eugenio di Savoia causa víctimes per primer cop a Barcelona. 18 morts que seran l’inici d’una sagnia sense precedents. Uns dies més tard, el 29 de maig, 60 persones perdran la vida després d’un bombardeig aeri nocturn perpetrat per trimotors italians vinguts de Mallorca. Però tot i la indignació dels soviètics el pitjor encara estava per arribar. Fins a 385 vegades els avions feixistes atacaran la ciutat de Barcelona al llarg de tot el conflicte.

Però a aquestes alçades del conflicte l’espai aèri encara no està clarament controlat per cap dels dos bàndols i aparentment la superioritat del material de l’URSS sembla que pot facilitar una avantatge als republicans. Caces russos com el I-15, conegut com el xato i el I-16, conegut com el mosca es mostren molt maniobrables. Els xatos, que arribarien a ser muntats a Reus, Sabadell, Molins de Rei i Vilafranca, es van mostrar superiors als seus rivals més habituals: els caces italians  Fiat CR32, el chirri, i els alemanys Heinkel He 51. El xato era una mica més lent que el chirri, però per contra era més maniobrable.

Aquesta superioritat tècnica ha fet que els feixistes optin per fer bombardejos nocturns. Els bombarders que fan servir els revoltats: els Junkers Ju-52 i els Savoia S-81 son molt lents i davant els avions soviètics, més àgils i ràpids, tenen poques possibilitats si no aprofiten la nit. Uns atacs que obliguen als pilots russos a millorar tècnicament i ser capaços d’abatre enemics en la foscor, apropant-se de forma perillosa als bombarders. Calia algú valerós per arriscar-se a volar de nit i Mateo Rodrigo, es a dir Anatoli Serov, es va oferir. El pilot rus inicia els vols i selecciona un grup de pilots amb experiència per acompanyar-lo. Una tasca molt dura si pensem que els aviadors no van deixar de volar durant el dia tot i fer-ho també de nit. Serov acabarà convertit en un especialista en la matèria.

Un xato en ple vol l’any 1936 (Cardona: Archivo L.Escorsell)
Però no va ser de nit quan es va produir l’atac més conegut de l’intrèpid pilot rus. Som a l’octubre de 1937. L’estat Major republicà ha rebut una comunicació inquietant. Un observador ha vist com a Garrapinillos, una població a menys de 10 quilòmetres de Saragossa, a una instal•lació que els feixistes han batejat com aeròdrom Sanjurjo no paren d’aterrar-hi avions feixistes, aproximadament un centenar. Aquesta pot ser una gran oportunitat per les forces aèries de la República, així doncs es decideix portar endavant l’operació. I la 2a esquadrilla de xatos, que es troba a Sarinyena, es trasllada fins a Casp. Els avions fan quasi un centenar de quilòmetres fins a la capital del Baix Aragó, on es preparen per l’atac. La matinada del 15 d’octubre de 1937 21 xatos i 43 mosques, que tenen l’ordre de cobrir als xatos, s’enlairen a Casp. 

Quan els avions republicans s’apropen a Garrapinillos els pilots no donen crèdit al que veuen. Sota seu els 100 avions franquistes sense més vigilància que alguna metralladora antiaèria. No hi ha ni observatoris ni bateries i els avions es troben agrupats en forma de U, com si estiguessin llestos per passar revista. Les dues esquadrilles de xatos que encapçala Anatoli Serov descarreguen les seves bales incendiàries, destruint avions enemics a plaer. Amb la  primera passada una vintena d’aparells ja cremen, entre els quals: tres bombarders Junkers Ju-52, tres Heinkel He-46 i sis Fiat Cr-32. En total un atac que costarà entre 26 i 30 avions als feixistes, tot i que aquests només n’admetran la pèrdua de tres trimotors alemanys i sis Fiats italians.

L’operació ha estat un èxit i els republicans tornen a Casp victoriosos, sense baixes. De camí els xatos, que van fent vol rasant, encara es creuen amb un comboi on viatja el personal de l’aerodrom. Els homes, que viatgen en autobusos, es veuen obligats a refugiar-se a les cunetes de la carretera davant del perill. A les 7 dels matí els republicans ja han retornat als seus aeròdroms, des d’on contemplen les columnes de fum. 

Aquest atac serà considerat com la més gran batalla aèria del republicans durant la Guerra Civil, i el propi Serov el farà servir d’exemple als seus deixebles als que explicarà que “els avions no es destrueixen al cel, sinó a la terra”. Però tot i la gran victòria aquest episodi serà l’inici del final del domini republicà de l’aire. La manca d’efectius obligarà als republicans a combatre sempre en inferioritat. Però el cel de Collserola encara reserva un darrer combat per a Serov, serà el 25 d’octubre del mateix anys.

Són les 4’20h de la matinada quan les forces republicanes detecten avions enemics apropant-se a Barcelona. Són un grup de 3 Savoia-Marchetti-81. Són uns bombarders coneguts com els pipistrellos, és a dir els ratpenats, pel fet que s’ha especialitzat en atacar de nit. Aquests han vingut des de Palma de Mallorca i després de sobrevolar el Maresme, on han descarregat bombes incendiàries i explosives sobre Premià de Mar i Mataró. L’alarma arriba a Sabadell i la patrulla de vol nocturna formada per Serov i Stepanov s’enlaira.

A la ciutat de Barcelona han saltat les alarmes però no s’escolten les bateries antiaèries, enlloc seu apareixen al cel de Collserola el caces russos. Es prepara un espectacle nocturn i de ben segur que els reflectors del Castell de Torre Baró busquen als tres pipistrellos italians. Quan Serov i Stepanov avisten als bombarders italians no triguen en atrapar-los, ja que els seus avions són més ràpids però la maniobra és complexa i perillosa, i encara més de nit.

Serov es situa sota dels trimotors enemics i quan el té a tir acciona la metralladora. L’avió s’encèn convertit en una bola de foc que s’estavella contra la muntanya, a tocar de la Font Muguera, on moriran els 5 tripulants italians. Mentre l’avió crema en una enorme foguera els aviadors soviètics persegueixen als altres dos bombarders, que intenten fugir. Tot és confús i hi haurà qui afirmi que un segon bombarder també ha caigut al mar.

A la muntanya quan el foc minva un grup d’oportunistes intenten treure profit de la situació recollint la ferrada de l’avió i parts dels paracaigudes que no han arribar a fer la seva funció fins que la Guàrdia d’Assalt intervé formant un cordó de seguretat. Les autoritats volen recollir les restes per demostrar, un cop més, que la tripulació era italiana. La documentació d’un tal Casiani no deixa dubte.

Al dia següent els diaris elogien als pilots destacant el reconeixement per part de l’ajuntament i afirmant que aquest as de l’aire que ha evitat el bombardeig sobre Barcelona ja havia abatut 40 avions en combat. Una dada probablement magnificada ja que segons el recompte oficial dels avions abatuts per Serov van ser 15 si no contem és clar els destruïts a Garrapinillos a terra. Però un detall crida poderosament l’atenció. Enlloc es menciona ni el nom del pilot ni la seva nacionalitat. I és que cels com el de Collserola, on lluitaven pilots italians i russos, eren l’escenari del pròleg encobert de la 2a Guerra Mundial.

Per saber-ne més llegiu: La guerra aèria a Catalunya, de David Gesalí i David Íñiguez.
i el bloc Aviación por Leandro, www.leandroaviacion.blogspot.com

dimecres, 23 de desembre del 2015

Tots els pins formen la pineda

Tallar un pi a una pineda potser no és un fet gaire rellevant. Però imagineu-vos que seguim tallant pins. En algun moment la pineda deixarà de ser pineda i es convertirà en alguna altra cosa. Quan els pins desapareguin també ho faran els ocells que hi nien i tot l’ecosistema acabarà transformat.

Per quina raó això que ens és tan fàcil d’entendre en el cas dels boscos ens costa tant d’entendre en el cas dels barris. Els petits patrimonis, les finques antigues amb lloguers assequibles, són com els pins de la pineda. No són Sagrades Famílies però són els espais que garanteixen a les famílies normals viure de la manera que ho fan.

Està clar que s’ha de treballar per millorar els barris, però atenció que millorar els barris no ha de voler dir canviar-ne la població, ha de significar millorar-ne les condicions de vida. I per fer-ho potser el primer és garantir l’accés a la cultura i a l’educació. Aconseguir ciutadans que es preocupin per si mateixos i pel seu entorn, que entenguin la importància d’estar units i que siguin crítics i autocrítics, no cal importar-los d’altres barris o d’altres països.

Potser és el moment de començar a entendre que els barris tampoc són tan diferents dels boscos i de la resta d’ecosistemes. Potser és el moment de reivindicar un ecologisme social, que respecti i entengui els barri i els veïns, que aturi les gentrificacions a les ciutats com els ecologistes aturen les tales dels boscos.

dilluns, 14 de desembre del 2015

Oportunitats del patrimoni

Les ciutats s’han modificat al llarg de la història i ho seguiran fent, és un fet inexorable, per molt que ens pesi a uns quants nostàlgics. No sóc urbanista però crec necessari que els entorns on vivim s’adaptin a les necessitats canviants de la gent. De ben segur que hi ha centenars d’aspectes que s’haurien de tenir en compte a l’hora de projectar les ciutats, però com a historiador em toca destacar-ne un, el patrimoni.

Cada generació hereta la ciutat que li han llegat els seus antecessors i entenc que amb aquesta herència la responsabilitat de mantenir-ne la memòria. Està clar que Barcelona no es pot mantenir intacta dins d’una bola de vidre o acabaria convertida en Carcassona, una ciutat de postal amb horari d’obertura i tancament. Però tampoc es pot permetre que a cada moment es faci taula rasa, eliminant els elements que expliquen la història dels nostres barris, la història que ens explica a nosaltres mateixos.

El patrimoni no pot estar subjugat a l’especulació. El benefici econòmic d’uns pocs no pot passar per davant del que és de tots. El patrimoni va més enllà del valor sentimental. Edificis amb un bon grapat d’anys a sobre resten a l’espera de poder oferir noves oportunitats a la ciutat. A Sants, Hostafrancs i la Bordeta tenim un bon grapat d’edificis que ens demostren les possibilitats d’aquestes oportunitats.

El Vapor Vell, a banda de donar cabuda a una biblioteca i una escola, ens permet fer-nos una idea de com hauria de ser la vida a l’interior d’una fàbrica. Si ens fixem en la quantitat de finestres de l’edifici podem pensar en com van intentar donar solució a la manca de llum, a l’ambient carregat i al soroll de l’interior. A l’Espanya Industrial, a banda de gaudir del que és un pulmó pel barri, la Casa del Mig ens permet explicar el paternalisme i la identificació entre família i empresa per part d’uns propietaris que vivien dins la fàbrica, concretament sobre la via d’entrada dels obrers a la fàbrica, una mica per allò de passar pel tub quan s’entrava a la feina.

Oportunitats que han permès que la fàbrica Serra i Balet es converteixi en una piscina o que Can Batlló s’estigui transformant oferint espai a projectes que a la vegada transformar la Bordeta i potser fins i tot la ciutat, sense que deixem d’entendre la megalomania que tenien els Muñoz Ramonet, un fet que ens expliquen les enormes columnes de temple grec que van fer adherir a la fàbrica. Edificis com la Lleialtat Santenca, que a banda d’oferir un nou espai per al ric teixit associatiu del nostre barri, també ens recorda un passat cooperatiu que ens suggereix alternatives per un futur més igualitari.

Interior del recinte de Can Batlló, que ara recobre vida. Foto: Ariana Nalda (Nació Digital)
Molts edificis però, encara esperen la seva segona o tercera oportunitat. Entre d’altres alguns que encara es mantenen dempeus, que tenen un valor històric indubtable i que ara mateix no tenen ús, com la cooperativa la Model del Segle XX, un edifici que a més està afectat pel PGM; la Capella del Sant Crist, segurament la construcció més antiga de Sants o la Masia de Can Bruixa.

Però fins i tot edificis que han sigut pràcticament enrunats encara ens poden oferir noves oportunitats. Joies del nostre patrimoni que han sofert l’especulació, com la Casa de Mossèn Pere, o bé una restauració a mig fer que més aviat han sigut un nyap, com la Petita Maria encara poden oferir noves oportunitats al teixit social del barri. No oblidem que la Casa de Mossèn Pere va ser deixada en herència a l’Església amb la condició que l’ús fos social i dedicat a la gent més necessitada, o que la Petita Maria, a banda de catalogada, consta com a equipament. Per què no seguir somiant en noves oportunitats al patrimoni? I per què no oferir més espais als somnis col·lectius?

Acció de la Crida a l'Estació de Sants

2a Viquimarató de Sants



Ja la tenim aquí de nou! El dissabte 19 de desembre celebrarem la 2a Viquimarató de Sants.
Una jornada oberta per ampliar i millorar els articles sobre Sants a la viquipèdia.

10h a 11:30h - Ruta històrica i fotogràfica (Sortida de la porta del Vapor Vell).

14h - Dinar al Terra d'Escudella (Cal haver fet reserva)

16h a 20h - Marató d'Edició de Viquipèdia (Biblioteca del Vapor Vell)

Us recomanem que porteu la vostra càmera i el vostre portàtil.

#viquimaratósants

Si voleu saber-ne més entreu en aquest enllaç.

dijous, 3 de desembre del 2015

Promoure els barris

Quan Barcelona va tancar les seves portes a les fàbriques Sants no era més que un petit poble. Però tot estava a punt de canviar. El que eren camps de conreu estaven a punt de convertir-se en fàbriques i amb aquestes van arribar milers de nous santsencs i santsenques, gent que venia tant de Barcelona com de les altres comarques catalanes.

En els mateixos anys en què Barcelona s’estava eixamplant de forma ordenada, seguint el pla hipodàmic de Cerdà, alguns terratinents veien aparèixer davant d’ells una enorme oportunitat de fer diners. El que fins llavors eren camps aviat es convertirien en promocions immobiliàries. Però els propietaris no estaven disposats a esperar la realització d’un pla com el barceloní. De fet fins i tot en el cas de l’Eixample els terratinents barcelonins havien sigut molt reticents a la realització del pla. Argumentaven que es trigarien dècades en poder construir. i demanaven poder començar les obres sense tanta planificació. A Sants les ànsies de fer diners d’aquests especuladors van condicionar la morfologia del barri, que va créixer amb carrers estrets que els permetien treure el màxim suc possible a cada metre quadrat.

Però de vegades, fins i tot una acció que no té en compte el bé comú i que està fonamentada en l’egoisme pot arribar a tenir conseqüències incontrolables, fins i tot pels que creuen controlar-ho tot. Potser no és científicament demostrable però està clar que el urbanisme de Sants també en va condicionar les relacions socials al barri. Els carrers estrets van ajudar a crear relacions properes, de la mateixa manera que els carrers amples de l’Eixample, sense les illes enjardinades projectades per Cerdà les van dificultar.

Foto de El Periòdico del 26/02/2014 Joan Puig

Però l’especulació pot tenir moltes cares. Si els promotors immobiliaris de la segona meitat del segle XIX feien diners gràcies als carrers estrets, els promotors immobiliaris dels anys del desarrollismo franquista van fer diners gràcies als carrers amples. Obertures com l’Avinguda Madrid van permetre augmentar l’edificabilitat de la zona a l’hora que es destramava la xarxa urbana i social. De fet pocs anys més tard, aquesta ferida que separava dos parts de Sants i que va convertir la plaça del Centre en un espai poc humà, va ser la justificació per desvincular-lo a Les Corts l’any 84.

Però les polítiques que afavoreixen l’especulació no són monopoli ni de Porcioles ni del franquisme. L’any 2009 amb Imma Moraleda (PSC) com a regidora de Sants-Montjuïc es va fer un projecte d’obertura del carrer Joan de Sada. Una rambla a pocs metres de la Rambla de Brasil, un projecte que no seria comprensible si en les ments dels polítics només hi hagués espai per al bé comú. Permetrà aquest projecte connectar l’avinguda Madrid amb la carretera? No. Simplement permetrà, de nou, augmentar edificabilitats i convertir espais industrials en habitatges de luxe amb piscina, com les que ja es projecten al carrer Roger. Una nova gentrificació que, com si actués per capil·laritat, avança sense aturador Diagonal abaix.

No seria hora que els veïns prenguem per fi el control dels nostres barris i decidim com volem que siguin?

dimecres, 2 de desembre del 2015

Un model de barri pel segle XXI

Fa molt de temps que des d’aquest petit racó defenso que el patrimoni, a banda del valor que per si mateix té, també ofereix una nova oportunitat al conjunt de la ciutat, la prova més evident són els molts equipaments públics que arreu de la ciutat han trobat aixopluc dins d’antigues masies, fàbriques o d’altres edificis que mantenen la memòria de la història més propera.

Però a banda d’aquesta oportunitat física, en tal que aquests edificis poden esdevenir carcasses per a una nova vida, també cal destacar la importància d’aquests records de pedra, que poden esdevenir referents per a canvis socials. Per exemple, que l’especulació immobiliària no hagi esborrat del tot les cooperatives santsenques, que fins al 1939 van tindre una importància econòmica i social cabdal ha facilitat, en els darrers anys, que nous cooperatistes hagin pogut reivindicar un model alternatiu i més humà en un moment en què el model econòmic i social capitalista es mostrava en crisi, si és que hi ha hagut algun moment en què el capitalisme no hagi estat en crisi.

La recuperació d’aquesta memòria col·lectiva, que el franquisme havia esborrat però que gent com els membres de La Ciutat Invisible, entre d'altres, ens han fet valorar, ha anat en paral·lel a un creixement de les actuals cooperatives del barri, i aquest fet no és casual. Descobrir que una altra economia no només és possible sinó que ja va existir segur que ha animat a molts a iniciar nous projectes canviant competició per cooperació.

En els anys en què l’esgotada i esgotadora “marca Barcelona” buidava Ciutat Vella de ciutadans per omplir les seves cases de pisos turístics, (recordem que aquest districte ha perdut 3.821 habitants de l’any 2010 al 2015), el veïnat dels nostres barris ha sorprès la ciutat omplint de vida un espai com Can Batlló i generant projectes que han obert portes en tots els àmbits imaginables: com la Borda, una cooperativa d’habitatges en cessió d’ús; l’Escola Arcàdia, un centre basat en l’educació lliure; la Biblioteca Josep Pons, el Centre de Documentació dels Moviments Socials o l’Auditori, entre molts d’altres. Uns projectes que tenen molt de innovació però que també tenen molt dels ateneus i les cooperatives que el moviment obrer de principis del segle XX, quan el veïnat, menystingut com per les administracions, va decidir autogestionar les seves vides.



Aquest és el prisma amb què crec que cal mirar el futur, el d’uns somnis que van arribar a ser reals i que per això mateix el poder va voler arrencar de soca-rel. Aquest és el Sants que a mi m’interessa, el que es preocupa pels seus orígens i busca en ells alternatives de futur. Per tot això m’esgarrifa escoltar com gent que s’autoanomena progressista proposi enderrocar La Model del Segle XX per fer-ne un aparcament. No han entès res? No han vist cap a on evolucionen les ciutats? No saben res del que està construint el teixit social de Sants des de la base? Volen convertir una oportunitat de futur en el què se’ns dubte acabarà esdevenint un aparcament pel Camp Nou? De debò és aquest el model de ciutat? Seguir apostant pel cotxe?

Hi ha un problema d’aparcament a Sants? Se’ns dubte, però segurament per què sobren cotxes a la ciutat. No tenen alternatives millors que aterrar el nostre passat? En un moment en què els models de ciutat a escala mundial caminen cap a la limitació del cotxe i el foment del transport col·lectiu o no contaminant com pot ser que els que es diuen d’esquerres vulguin enderrocar cooperatives per fer aparcaments? Què tenen aquests progressistes de progrés quan defensen uns projectes que els podria signar l’esgarrador Porcioles? No, no intenteu respondre a aquestes preguntes, de fet són retòriques. Potser cal recordar als desmemoriats que l’any 1983 l’alcalde Maragall concedia la Medalla d’Or de Barcelona a l’exalcalde franquista Porcioles, per entendre que encara falta molta feina per fer.

No seria millor pensar en un projecte útil pel veïnat que a la vegada respecti la memòria? Per què no seguim potenciant aquest referent per tal que la Model del Segle XX ajudi a convertir Sants en un barri que pugui esdevenir model per al segle XXI.