El Paral·lel

L’any 1894 es va obrir una amplia avinguda unint la Plaça d’Espanya, que no va ser urbanitzada fins a l'Exposició Internacional de 1929, amb les Drassanes, una avinguda encara sense urbanitzar que per res feia sospitar que acabaria sent mítica i coneguda arreu del món. Com ja haureu descobert parlo del Paral•lel.

Ja previst al pla Cerdà, (aprovat l’any 1859) i batejat amb aquest nom per la coincidencia del seu traçat amb el Paral•lel 41º 22’ 30’’.

Però no fou aquesta coincidencia geogràfica la que va fer que el Paral•lel fos conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils, sinó la gran quantitat de teatres, cafes i sales de festes que van començar a aflorir.

Situat entre l’Hostafrancs industrial, el Poble Sec, barri d’hortes i tallers i el ja populòs barri Xino, el Paral•lel ben aviat es va convertir en un indret on segments diferents de població confluien amb un mateix fi (encara que desde optiques segurement diferents). Des de obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins als burgessos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners avids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral•lel on passejaven parelles de Guardies Civils i on a la vegada, mercès a la seva gran quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes es trobaven.

El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com l’Avinguda del Teatre o la Via del Pecat fou el Teatro Circo Español. Ben aviat locals de tot tipus es van començar a multiplicar, desde les més humils barraques fins als teatres, passant pels cafes, que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a Sant Pau. Amb noms com el Cafè Espanyol, el Sevilla o el Rosales els cafes creaven una inmensa terrassa no igualada enlloc del món.

Entre els teatres més destacats varen arribar a tindre un gran nom alguns com l’Arnau (conegut a l’época com el Folies-Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat entre d’altres espectacles a la boxa), el Bataclan (conegut especialment entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer Cinerama del pais), l’Apolo, el Pompeya i com no, el Molino.

Conegut inicialment amb el nom de La Pajarera Catalana al cap del temps va passar a anomenar-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament fundat pel català, Joan Oller. Amb la dictadura el local es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressalies i censura.

Per desgracia el que no va aconseguir Franco ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l’especulació, i avui en dia no queda més que l’ombra del que va arriba a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.

La "Quaranta Cèntims"

Que l’història és un reflex de la propia societat en que aquesta es genera és un fet inqüestionable. Durant segles, l’història dels pobles no ha sigut més que la història personal dels seus governants, una succesió de guerres, conferencies i enllaços matrimonials. El poble era poc rellevant, doncs la seva propia existencia diaria també ho era. Amb la revolució industrial, primer, i l’aparició del pensament marxista, posteriorment, les classes populars van fer aparició als llibres de història més habitualment, però aquest nou “actor” no era més que un “extra”, important, gairebé de forma exclusiva, com a força de producció i com a consumidor.

Però la història també ha reflexat de forma ben clara les diferencies entre generes. En una societat patriarcal, com la nostra, les dones han tingut un paper absolutament secundari com a agents històrics. Tristament se’ns ha explicat una història on les dones no hi apareixien més que com a mares o esposes. Així algunes grans dones, resten a l’ombra d’homes probablement mediocres.

La història d’aquest mes és un clar exemple. Primer cal que ens situem als primers anys del segle XX, al barri de Poble Sec, i més concretament a l’avinguda del Paral·lel. El barri bullia amb una activitat artística en la qual, per cert, les dones tenien una protagonisme absolut. No en va noms com La Bella Dorita, Tórtola València, Raquel Meller, Carmen Amaya o Mari Sant Pere han brillat al llarg de la història del Paral·lel.

A la nostra protagonista, en canvi, li havien robat el nom. Tothom la coneixia com “La Quaranta cèntims” i no era una estrella del music hall, era una prostituta. Podriem dir que Maria Llopis Berges, que era com es deia realment, tenia pocs números per fer història. Era una dona, de barri obrer i d’una professió considerada marginal.

Però resulta que, com moltes altres dones, la Maria va participar activament dels fets ocorreguts a Barcelona a partir del 26 de juliol de 1909, és a dir, del que avui es coneix com La setmana tràgica. De fet, per entendre la importància de la dona en aquest esdeveniment ens bastaria amb dir que tot s’inicià al mati del 26 de juliol, quan grups de dones van recorrer la ciutat fent tancar botigues i fàbriques cridant a la vaga general.

Però tornant a la Maria el cert és que tampoc he pogut esverinar molt més d’ella i del final de l’històtia. Durant la revolta fou detinguda i com molts fou condemnada a mort. Finalment però va veure commutada la seva pena per la de l’exili perpetu.

Les vinyetes de la història de Sants

Des de que les vinyetes satíriques van fer aparició als diaris sempre han sigut el blanc de moltes polémiques i molts dibuixants han patit persecucións i censures. En els darrers anys hem pogut viure diversos episodis com la censura de la portada del Jueves o les reaccions que va produir la vinyeta de Mahoma.

Podem entendre la força que arriba a tindre una vinyeta si recordem que un dels principals episodis de l’història moderna de Catalunya, l’asalt al Cu-Cut i la posterior creació de la Solidaritat Catalana, no es podria explicar sense la vinyeta que Joan Garcia Junceda va fer escarnint a l’exercit espanyol per les derrotes que patien a les colonies.

Així doncs a finals del SXIX i al llarg de tot el segle XX, foren moltes les publicacions, de totes les tendencies polítiques, que o van incloure vinyetes als seus diaris o bé van arribar a publicar revistes satíriques, tals com L’esquella de la Torratxa, el Cu-cut o el Bé Negre. Tot això fa que desde un punt de vista històric, les vinyetes permetin fer-nos una idea de quins eren els comentaris que es deurien escoltar pels carrers de la ciutat.

A la història de Sants hi ha un parell d’episodis que van produir vinyetes abundants. El primer, ja comentat en aquesta secció, fou l’intent de cremar Santa Maria de Sants l’any 36 i la posterior troballa d’un arsenal de fussells a la parròquia. Allò va suscitar, fins i tot, una portada a l’Esquella de la Torratxa. Però si un episodi va generar moltes vinyetes fou l’agregació de Sants i de la resta de pobles a Barcelona l’any 1897. Les planes dels diaris i de les revistes satíriques van anar plenes d’acudits referents l’agregació i al fet que la decissió final fos un Reial Decret de Madrid.

Podem trobar algunes vinyetes superficials que simplement fan conya amb el terme “agregació” afegint-li un significat sexual. Un bon exemple és una on apareix un vell preguntant-li a una vella “que en pensa de l’agregació?” i on la resposta d’aquesta és “Fugi! nosaltres ja no estem per aquestes coses”. Però també podem trobar certes vinyetes més profundes on es realitzen al·legories dels diversos pobles entrant a Barcelona, i on aquesta els hi explica, les grans avantatges de la ciutat. D’altres destaquen el fet que el decret arribés durant la Pasqua de 1897 dibuixant ous, mones i caricatures d’Alfons XIII. Però una molt significativa és, de nou, una al·legoria de Barcelona caminant cap a Madrid, carregant un gran sac amb els consums i amb el text “Al fi hauré guanyat l’aposta però nois que cara que em costa”

L'agregació

El 20 d’abril del 1897, per reial decret de la reina Maria Cristina, signat pel ministre de Governació, eren agregats els antics municipis de Sants, de Les Corts de Sarrià, de Sant Gervassi de Cassoles, de Gràcia, de Sant Andreu del Palomar i de Sant Martí de Provençals.

No era el primer cop que Sants, d’alguna forma, formava part de Barcelona. Ja a finals del segle XIV la parròquia de Santa Maria de Sants, així com el nucli colindant, sembla ser que era sota el control de l’esglesia del Pí. De fet, però, totes aquestes dades no són confirmades encara del tot i l’història oral manté versions contradictories. El propi Consell de Cent, el govern de la gran ciutat, també mantenia un fort control sobre Sants, on hi tenia pastures. En qualsevol cas el cens llavors no superava els 100 habitants. En quant Sants va aconseguir el titol de vila, a inicis del segle XVII va aconseguir la seva independencia municipal.

Fins al 5 de maig l’any 1893 el municipi es va mantenir independent de Barcelona, però sota una pressió constant de la gran ciutat. En aquell moment amb una petició de 2147 firmes favorables a l’agregació i 1432 oposades es va passar a formar part de Barcelona. De fet aquesta agregació fou induida pels industrials i terratinents del municipi que en aquell moment controlaven amplement el govern municipal. Aquest periode va durar fins al 12 de juliol del 1884, moment en el qual Sants tornà a ésser municipi independent, mercès a la forta pressió popular.

Però, com ja he dit al principi, Sants, com la major part de municipis del Pla de Barcelona, fou integrat definitivament a la ciutat l’any 1897. A partir d'aquest moment Barcelona formà un districte amb les Corts i el barri d'Hostafrancs. L'ajuntament de Barcelona va voler anular el record dels antics pobles, abandonant les antigues cases consistorials (la de Sants era al carrer Badal) i construïnt un nou edifici pel govern del nou districte a un terreny fins llavors de frontera, al carrer de la Creu Coberta, a Hostafrancs.

Els grans terratinents aconseguiren així el seu objectiu. Agregant tots els antics municipis, com el de Sants, aconseguiren un major poder polític i social. Simultaneament el sol del nou Districte barceloní va servir a Barcelona per instalar-ne totes aquelles coses que feien nossa al centre de la ciutat, fàbriques, cementiris, vies de comunicació...

Tanmateix, ni l’agregació a la gran ciutat ni la constant homogeneització que s’ha anat produint durant més de cent anys han aconseguit esborrar del tot als seus habitants el sentiment de pertinença a quelcom diferent a Barcelona.