Vídeo: El naixement d'Hostafrancs

Recupero aquesta peça que vàrem enregistrar ara fa uns anys per al programa de Betevé, Va passar aquí, parlant de l'origen del barri d'Hostafrancs.

 

El triomf d'Edison

L’any 1891 Edison patentava el kinetoscopi, una de les més de mil patents que sorgiren de la seva empresa. Una idea que va permetre que l’any 1894, per primera vegada a la història, es pogués veure un film en moviment. Però el giny tenia un defecte, i és que el visionat era individual. Per això, quan l’any 1895 els germans Lumière van inventar el cinematògraf, una sola màquina que permetia enregistrar, copiar i projectar pel·lícules, de manera que el film el podia veure molta gent a la vegada, més enllà del giny, es pot havien creat una cosa nova, un fenomen social, el cinema com acte col·lectiu i eminentment popular.

Des de la seva arribada a Barcelona, a la galeria dels Napoleon, al desembre de 1896, en molt poc temps a la ciutat el cinema va viure una extraordinària explosió. Només una dècada més tard, situant-nos al voltant dels 1910, es podien trobar a Barcelona al voltant d’un centenar de sales de cinema. Sense anar més lluny, per aquelles dates a Sants i Hostafrancs obrien les seves portes cinemes com el Gayarre (1910); el Montera (1910) dins del cafè-restaurant del mateix nom a la plaça d’Espanya; el Bohème (1911), a la Creu Coberta; el Salón Colón (1911), al carrer del Vallespir; o el Liceo (1914) a la Carretera de Sants.

Cinema Colon, 1936
Fons: AMDS-UEC

La Primera Guerra Mundial va significar un sotrac per a la creixent indústria cinematogràfica catalana. La manca de material i de distribucions va ocasionar la ruïna de molts dels pioners, com el propi Fructuós Gelabert, que en aquells anys havia creat amb Francesc Bech la productora Boreal Films amb estudis a la carretera de Sants (1914). Però el que ja no tindria marxa enrere seria el cinema com a principal fenomen cultural entre els barris obrers de Barcelona. Les dècades dels 20 i dels 30 van veure florir nous cinemes; com el Galileo (1928); l’Arenas (1928); el Manelic (1930) o el Vallespir (1934). 

Més enllà de les projeccions l’aparició de sales de cinema als barris va donar aixopluc a d’altres necessitats. Tot i la progressiva aparició d’ateneus i cooperatives, entitats a través de les quals els barris obrers s’organitzaven, seguien mancant espais per a la realització d’actes multitudinaris, com assemblees o mítings. El cinema Gayarre, per exemple, ja als inicis del segle XX va esdevenir un dels principals escenaris social i polític de Sants. En ell, per exemple, van tenir lloc alguns dels mítings de les teixidores i filadores durant la Vaga de la Constancia del 1913. Un altre moment fonamental del moviment obrer santsenc, com l’assemblea on els treballadors de l’Espanya Industrial van debatre la col·lectivització de la fàbrica, el 8 d’agost de 1936, va tenir lloc al Cinema Arenas, una sala que tenia més de 2.000 localitats. El Gayarre tornaria a ser escenari d’assemblees sis dècades més tard, quan la gent de Sants, es va organitzar per frenar el Pla Comarcal.

L’època daurada la dels cinemes santsencs va trobar el seu apogeu cap als anys 40, 50 i 60, amb entre 8 i 9 cinemes en actiu gairebé de forma continuada, però es va mantenir molt dignament fins ben entrats els 80. Al llarg dels 40 i dels 50 anar al cinema, per a la majoria de les famílies, formava una part fonamental de la quotidinitat setmanal, segurament una de les millors parts en temps de privacions i repressió. 

Eren temps en que l’esdeveniment anava molt més enllà de veure un film. S’anava al cinema en família, preparats amb entrepans o amb tot allò necessari per passar la tarda, ja que, no es tractava només de veure una pel·lícula. Generalment hi havia sessions dobles i a molts cinemes també varietés. Sense oblidar l’inefable No-Do, que des del 1943 i fins al 1976 de forma obligatòria va servir com a veu, la única possible, la que explicava com eren les coses, per al règim feixista. Durant la Postguerra, tot i les mancances; les prohibicions i la censura als films, tot i el missatge adoctrinador del No-Do, el cinema era una petita escletxa de llum, un espai on, més enllà de les pel·lícules, es feia comunitat.

Cinema Albeniz, 1967
Fotografia: Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS-UEC

I és que, tornant a l’inici, els germans Lumière no només havien inventat una forma de veure pel·lícules, havien inventat la forma de veure-les en grup i aquest probablement va ser el principal éxit que va eclipsar la idea d’Edison. Les estrelles del cinema, les històries que s’explicaven, les grans produccions eren motiu de conversa i per fidelitzar el públic es van popularitzar enormement els programes que publicitaven les properes estrenes de cadascun dels cinemes de la ciutat. 

Al llarg del segle XX les sales de cinema encara van veure l’aparició de noves formes de veure les pel·lícules. La primera de totes elles fou la televisió. Tot i que a finals dels anys 20 i principis dels 30 a Europa ja es va començar a experimentar amb aquest nou giny, a l’estat espanyol, l’endarreriment tecnològic causat pel feixisme i la guerra, va fer que la televisió no comences a ser una realitat fins a la creació de Televisión Española, l’any 1956. Una eina tant lligada pel règim com el propi No-Do. A l’estat espanyol els cinemes van aguantar l’embat de la televisió però, en els països on aquesta havia arribat abans, les sales de grans dimensions havien començat a notar una alertant disminució de públic. 

En aquest context, a A Kansas City, l’any 1963 Stanley Durwood, hereu d’una familia que des dels anys 20 havia anat creant un imperi gestionant sales de cinema, es va trobar amb un dilema que canviaria els cinemes durant les properes dècades. La sala que tenien a la ciutat, amb una capacitat per a 600 persones, s’omplia tant poc que necessitaven tancar espais per no haver de fer-se càrrec de les despeses dels acomodadors. Però… i si un mateix cinema projectès moltes pel·lícules? D’aquesta manera els acomodadors podrien estar treballant alhora en diverses pel·lícules. Naixia així el concepte de les multisales.

En el mateixos anys en que a Kansas City havien començat a aparèixer les multisales a Sants, una altra familia que havia creat el seu imperi centrant-se en el món dels espectacles, com eren els Balañá, inauguraven la joia de la corona del seu imperi, el Palacio Balañá. Pere Balañá Espinós, el santsenc que va ser iniciador de la nissaga, havia comprat un terreny al seu barri amb la intenció de fer el cinema més modern de la ciutat, una sala amb 1.610 localitats. Una idea que no va veure finalitzada ja que va morir el 26 de febrer de 1965 i les primeres projeccions del cinema van tenir lloc el 26 de febrer de 1965. El fet que, en els mateixos anys en que a Estats Units les grans sales comencessin a retrocedir, a Barcelona s’inaugurés una per a més de mil sis-centes persones, ens mostra com de diferents eren, encara, totes dues societats.

Palacio Balañá, 1966
Fotografia: Enric Ventura Calpe. Fons: AMDS_UEC

Poc després un nou invent es sumaria a la televisió, que ja havia començat el camí de convertir una activitat que es feia en comunitat en una activitat que es començava a fer en família, els reproductors de vídeo. Els anys setanta portarien la disputa entre el Betamax, de Sony, que tenia millor qualitat tant pel que feia a l’àudio com al vídeo; el VHS, que només millorava pel que feia a la capacitat i el Vídeo 2000, creat per Philips, que permetia enregistrar per les dues cares de la cinta, duplicant la capacitat. Tot i que probablement no era el millor format, les millors estratègies de comercialització van fer que el vencedor d’aquesta guerra dels formats fos VHS, convertint-se en l'estàndard durant més de vint anys i popularitzant-se de forma definitiva a l’estat espanyol ja a la dècada dels 80. 

Tot i la generalització de les cintes de vídeo i l’aparició dels videoclubs, durant la dècada dels 80, a Sants, encara van aconseguir seguir actives unes cinc sales de cinema. L’impacte real va ser als 90, dècada on l’únic supervivent va acabar sent el Palau Balañá. L’any 2002 el Balañá va ser reformat, passant d’1 sala única amb 1.610 localitats, a 7 sales entre 145 i 286 butaques. El tancament de la sala arribaria sobtadament l’any 2020, davant la incògnita del que acabaria passant amb l’enorme edifici. Una nova forma d’arribar a les pel·lícules i a la resta de continguts digitals s’obria pas a les societats del segle XXI, Internet i el sorgiment de les plataformes digitals. 

El rodar de la vida, o potser més aviat els guions marcats pel capitalisme, ha portat a què, 130 anys més tard de la derrota del kinetoscopi davant del cinematògraf, la derrota del cinema com a acte individual, davant del fet grupal, col·lectiu, es comenci a revertir. I així, com un fènix, la idea d’Edison ressorgeix i el cinema torna a ser un acte individual privat. Potser amb l’única diferència que l’enorme màquina d’Edison s’ha convertit en una petita màquina que podem portar a la mà i que, no només ens explica històries, sinó que també ens mira.

Per saber-ne més:

Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Temporae, 2013. Barcelona

Exposició: Octubre 1934, els somnis marcits

L'octubre de 1934, en ple bienni negre, el nou govern radical de Lerroux incorporava 3 ministres de la CEDA, un partit de dretes filofeixista. Aquest va ser un nou desengany per aquells que havien tingut esperances en que la República portaria grans canvis socials. 

Com a resposta a aquest fet s'organitzà una Vaga Revolucionària que, especialment, va tindre un gran impacte a Astúries. En paral·lel, a Catalunya, s'acabaria proclamant l'Estat Català. Un intent revolucionari que va acabar fracassant i va ser duríssimament reprimit, però que resulta fonamental per entendre fets posteriors, com la guerra.

En motiu del 90è aniversari dels fets, la Universitat Lliure a Sants i Memòria en Moviment volem recuperar la seva memòria històrica i contextualitzar el moment.

Podreu veure l'exposició del 1 al 25 d'octubre a la Lleialtat Santsenca i el 4 d'octubre descobrir tot el context i les conseqüències de la revolta gràcies a la xerrada que realitzaran Sonia Turon i Marc Santsasusana.

Els cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Els cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

El cinema, i tot el que va lligat a aquest art: les sales, les pel·lícules, els programes... genera molt interès i, sovint, també preguntes per part de les persones que segueixen el bloc. Tot i això, per manca de temps, que no d'interès, he dedicat més temps a moltes altres temàtiques, com les fàbriques, les masies, les vagues o revoltes. 

Per sort hi ha gent, que ha fet una tasca magnífica, com el Roberto Lahuerta, que fa uns anys va publicar el llibre Barcelona tuvo cines de barrio o el Miquel Barcelonauta, que des del bloc Barcelofília porta anys fent una feinada de formiga divulgant la història i el patrimoni de la ciutat, també el cinematogràfic.

Cinema Gayarre, any 1933
Fons:AMDS

Existint persones que ja han fet aquesta feina, i molt bé, no té sentit duplicar artícles, però si que he preparat aquest post, a mode de guia, que serveixi per donar visibilitat a aquests continguts i per tenir accessibles els articles dels cinemes de Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

 

Cinema Balaña, any 1966.
Fotografia: Enric Ventura Calpe. Fons: AMDS-UEC

Cinemes

Cafè-Restaurant La Montera

Cinema Alborada

Cinema Arenas

Cinema Arenas - Centre Comercial

Cine Arenas - Gay 

Cinema Bohème

Cinema Galileo

Cinema Gayarre

Cinema Liceo

Cinema Manelic 

Cinema Miami

Cinema Palacio Balaña

Cinematògraf Sagunt

Cinema Vallespir

Cinema Zumzeig

Palacio de las Arenas

Salón Colón

Teatro España

Estudis

Boreal Films

Passejada: Festa Major de la Bordeta, 2024

Arriba la Festa Major de la Bordeta i des de Memòria en Moviment ens hi volem afegir, un any més, amb una passejada per descobrir la història del barri.

Absis de la Parròquia de Sant Medir

, 1963. 

Jaume Peris i Xancó (AMDS-UEC)

Visitarem diversos punts d’importància històrica i patrimonial de la Bordeta.

Dilluns 9 de setembre, 19h

Punt de sortida: Rambla de Badal, cantonada amb Constitució

Inscripció online amb cost de 3 euros (a pagar a la sortida) Places limitades

Durada aproximada: 1.30h

 

 

 

Podcast: La Festa Major de Sants. La festa no ens fa perdre els papers

Recupero aquest episodi del podcast Barcelona amb paraula d'arxiu, on parlem sobre la Festa Major de Sants

Passejades - Festa Major de Sants 2024

Foto: Memoria en moviment – La Lleialtat Santsenca © Lluc Miralles

S'acosta la Festa Major de Sants i, com ja és tradicional, des de Memòria en Moviment hem preparat un seguit de passejades amb projectes i entitats diverses per celebrar-ho. Us en fem cinc cèntims.

Passejada de la Lleialtat Santsenca

El Sants Misteriòs

A tot arreu hi ha personatges llegendaris i Sants, Hostafrancs i La Bordeta no estan exempts d’història negra. Coneixeu la relació d’Enriqueta Martí amb la Bordeta? Sabíeu que al carrer Miquel Àngel hi ha haver un temple espiritista? Què diu la història del segrest dels lladres del pou? En aquesta ruta descobrirem tots aquests misteris i molts altres.

Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia a la web de la Lleialtat

Punt de sortida: La Lleialtat Santsenca

- Dissabte 24 d'agost, a les 11h

 

Passejades de Districte

Sants, un poble a les portes de Barcelona

Amb aquesta ruta farem un cop d’ull a la història de Sants, des dels seus orígens medievals com a petit poble als afores de Barcelona, fins a l’actualitat, descobrint moments tan importants com la revolució industrial. Passejarem per alguns dels principals punts patrimonials de Sants.

Inscripció: Són gratuïtes però cal inscripció prèvia als formularis. Aforament màxim 25 persones.

Punt de sortida: Seu del Districte de Sants-Montjuïc

- Dimecres 28 d'agost a les 18h

- Dijous 29 d'agost a les 18h, visita amb Llengua de Signes Catalana

- Divendres 30 d'agost a les 18h

 

Passejada del Carrer de Papin

Sants de cinema

Descobrirem la vinculació de Sants amb el cinema, des de la primera projecció de Fructuós Gelabert, en el context de la seva Festa Major, passejant per algunes de les seves sales i personatges fonamentals.

Inscripció: Gratuïta, sense inscripció prèvia.

Punt de sortida: Carrer Papin, cantonada amb Miquel Àngel.

- Dimecres 28 d'agost a les 11h

Passejada del Carrer de Guadiana

El Sants agrícola

El Carrer Guadiana organitza aquest any una passejada per recuperar la història de les antigues masies de Sants, dels seus camps, camins, rieres i canals.

Inscripció: Gratuïta però amb inscripció prèvia al formulari.

Punt de sortida: Carrer de Guadiana

- Divendres 30 d'agost a les 18h

L'home a l'ombra

 Als companys Ricard Marco i Joan Gual per descobrir-nos tant 

sobre Fructuós Gelabert i Badiella i els pioners i pioneres del cinema.

El 24 d’agost arriba a la seva fi, deu ser l’any 1899, de ser així és un dijous. A la plaça  Màlaga el dia ha sigut intens per als santsencs i santsenques que, tot i que ja fa uns anys que són barcelonins, a banda de pagar més impostos, pocs canvis han viscut en el seu dia a dia. I potser encara menys en un dia assenyalat com aquell, Sant Bartomeu, el patró. El repic de les campanes des de l’esvelt cloquer de Santa Maria, l’ofici solemne, les ofrenes, la cercavila, el ball de Sant Bartomeu, on entre el repic de bastons, es representa el martiri del patró i se les tenen angels, soldats romans i un dimoni que també aprofita per atossinar al públic… poc han canviat les coses en els darrers cinquanta anys. Però aquella festa major, potser per tractar-se de la darrera dels 1800 té preparada una sorpresa que ho canviarà tot.

L'expectació és alta entre la gent del barri, especialment entre les treballadores de l’Espanya Industrial que, sense ser-ne gaire conscients, uns dies enrere van fer-se protagonistes d’un fet insòlit. Per aquells badocs que, després de les interminables hores a la feina, encara tenen temps per una estona de baixar la cadira al carrer segur que no va passar inadvertit el jove de 25 anys que, a principis d’agost, voltava per Sants amunt i avall carregat d’andròmines acompanyat d’un tal Santiago Biosca, propietari d’un taller d’òptica i aparells de fotografia a la Rambla de Santa Mònica. 

De boca en boca, la gent de Sants, s’ha anat explicant que els van veure al pati del Casino de Sants amb un grupet de persones fent un petit teatret o alguna cosa semblant. Es veu que el noi, que és el fill del propietari de l'ebenisteria que hi ha a la carretera, just al costat de les Cotxeres de Sants, fins i tot ha fet d’actor. També el van veure palplantat a la porta de l’Espanya Industrial, gairebé a l’alçada del carrer de Masnou, amb un trípode i una mena de càmera fotogràfica a sobre. Mentre obreres i obrers sortien de la fàbrica el jove feia rodar la maneta, fent aquell crec crec crec tan característic i, mentre això passa, sense que la majoria en siguin conscients, la llum s’escola entre l’obturador i impregna les imatges a un ritme de 16 fotogrames per segon. 

Aquelles obreres i obrers estaven sent immortalitzats. Bé, com a mínim, immortalitzats pel temps que duri el cel·luloide, ja que el nitrat té tendència a cremar o fer-se malbé amb molta facilitat. El jove, que sembla ser que es diu Fructuós, contempla l’escena que s’està esdevenint davant dels seus ulls, procurant no mirar-se la mà i contant, gairebé es diria que taral·lejant un vals, per mantenir el mateix ritme. Una escena similar, sembla ser, que es va repetir a la sortida de missa de la parròquia de Santa Maria de Sants. Quina cara feien aquells feligresos que, tot sortint de l'església i baixant les escales trobaven al jove Fructuós amb el seu crec crec característic.

Fructuós Gelabert i Badiella de jove

Ara que s’està fent de nit tot està preparat per al gran moment. La gent s’acumula a la plaça Màlaga. Al pati de Can Santomà, l’ostentós edifici que, des del carrer d’Olzinelles, fa de contrapunt a l’església de Santa Maria per crear aquell ambient de ser la principal plaça del poble, Fructuós, ajudat per amics i familiars, ha muntat un petit envelat, on, quan arribi el moment, les veïnes i veïns podran seure a contemplar l’espectacle. No fa molt de temps que va descobrir aquest món nou que és el cinema, bé, de fet, fa molt poc temps que la història del cinema ha començat a fer les seves primeres passes.

El 28 de desembre de 1895 els germans Auguste i Louise Lumière van fer la primera sessió de cinema al Saló Indià del Gran Cafè de París, presentant el cinematògraf, projectant La Sortida dels obrers de la fàbrica, sortint de fet de la seva pròpia fàbrica. Un temps abans els laboratoris d’Edison ja havien creat el film de cel·luloide i un aparell on poder visualitzar la pel·lícula, però era un visor unipersonal. El gran canvi seria quan, el cinematògraf dels Lumière, permetria que la visualització de les pel·lícules esdevingués un esdeveniment col·lectiu. Amb el cinematògraf, amb un sol aparell, es podien enregistrar pel·lícules, fer-ne còpies i fins i tot projectar-les posteriorment. A Barcelona la bogeria va començar el 20 de desembre de 1896, quan la companyia dels Lumière va muntar un dels seus cinematògrafs al saló fotogràfic dels Napoleon, a la Rambla. 

A partir d’aquesta primera experiència, que va durar uns mesos, moltes altres persones, a la ciutat, es van fer amb el cinematògraf dels Lumière per fer poder fer projeccions dels films que venien de l’estranger. També va començar un fenomen molt habitual en aquells anys, el de les còpies. Amb la idea de cinematògraf ja creada, sabent-ne els principis bàsics, amb coneixements de mecànica i fotografia, era molt més fàcil copiar la màquina. D’aquesta manera a París i Londres van començar a proliferar empreses que fabricaven rèpliques del cinematògraf i que van començar a buscar representants a Barcelona.

El jove Fructuós, que ja era un amant de la fotografia, es va mostrar interessat per aquella novetat de la que tant es parlava a Barcelona. I així, convidat per Josep Ubach, qui havia instal·lat un cinematògraf a botiga que tenia a la plaça d’Antonio López, a la cantonada amb el Marquès de l’Argentera, va començar a cavil·lar sobre les possibilitats de l’invent. I si, més enllà de la compra i venta de material o la projecció de films estrangers, es poguessin fer pel·lícules a Catalunya? Amb aquesta idea va ser amb la qual Fructuós va començar a rumiar en la possibilitat de fer una càmera.

Els coneixements d’òptica i de mecànica ja els tenia, i també l’experiència en el treball amb la fusta, no en va la seva familia regentava l'ebenisteria El Tramvia, a tocar de les Cotxeres . Per això quan li van regalar un objectiu que procedia d’un Veroscope, un aparell fotogràfic que permetia prendre vistes estereoscòpiques, creant l’efecte de les tres dimensions, ho va tenir clar, construiria el seu propi cinematògraf, que, com el dels Lumière, pogués enregistrar i alhora projectar. El més complex segurament va ser fer la una roda dentada, el pinyol i l’excèntrica que, amb un petit rodet, pogués arrossegar la pel·lícula. 

A banda de la màquina també calia el cel·luloide per poder enregistrar. El film el va aconseguir comprant-lo directament a Lion, on els Lumière tenien la seu de la seva companyia i on, de fet, havien enregistrat el primer film. L’espera per l’arribada dels rotllos verges per poder rodar es va fer llarga per a Gelabert, que s’havia capficat en poder presentar els seus primers films coincidint amb la festa Major de Sants, a finals d’agost. Si els Lumière havien fet un film dels obrers i obreres sortint de la seva fàbrica ell faria el mateix sortint de la principal fàbrica de Sants, l’Espanya Industrial i també enregistraria la sortida de missa de Santa Maria de Sants. Però… una altra idea li havia rondat pel cap. I si… i si penses una petita història per poder enregistrar? Els Lumière també havien sigut pioners en això, enregistrant El regador regat, un gènere que s’acabaria coneixent com un gag. 

Va ser així com, ajudat per un grup de familiars i amics Fructuós Gelabert, gairebé va fer tots els paper de l’auca per aconseguir tenir el film acabat. Va pensar la historia, imaginant una discussió a la terrassa d’un cafè; va dirigir-la i fins i tot acabaria fent d’actor, interpretant un dels homes que asseguts a la taula es veien sorpresos per una discussió de faldilles. Per aquest fet va ser Biosca qui va rodar l’escena. Arribat a aquest punt ja només quedava la darrera baula del procés presentar-la. Quan tot va estar llest, els veïns i les veïnes que, impacients, havien anat fent cua, van pagar la simbòlica entrada que Fructuós havia posat, uns cèntims, i poc a poc van anar seient dins del petit envelat a l’improvisat auditori. La cosa havia de funcionar per força, ja que tenint actors de Sants, van ser aquests mateixos el que es van assegurar que els seus familiars i amics assistissin a la projecció.

Únic fotograma conservat de la primera versió de Baralla en un cafè

Hom diria que els ulls d’aquelles persones, conscients que una cosa màgica estava a punt d’esdevenir-se, gairebé podrien projectar tant com el propi cinematògraf. Quan l’ambient s’enfosqueix i Fructuós comença a accionar la maneta, resonant el mateix crec crec crec que quan va enregistrar les pel·lícules, davant dels seus ulls apareix el pati del Casino, un lloc que coneixen tots, i tot de gent que són veïns de Sants i amb els que tenen amistat. Figures que es mouen!    

Tot i la màgia del moment, que ha deixat a tots bocabadats, la sorpresa de veure paisatges quotidians i persones conegudes fa que la solemnitat es trenqui amb comentaris i rialles cada cop que algú dels presents es reconeix a la pantalla. No cal esperar a que acabi la funció per preguntar, Fructuós ho té clar, allò funciona. El cinematògraf pot ser molt més que un espectacle de fira d’aquells que n’havien sigut precedents, com les llanternes màgiques, les fantasmagories o el cinetoscopi; ara els autors podran explicar històries i els espectadors les podran veure en comunitat. 

La sessió continua intercalant projeccions d’altres films dels Lumière, alguns d’aquells que han inspirat al propi Gelabert, i també de Georges Méliès, aquell mag que portaria el cinema més enllà encara, pel camí de l’il·lusionisme. Veure aparèixer l’Espanya Industrial a les imatges, aquella fàbrica on la majoria dels presents passen hores i hores cada dia, o la més que reconeixible parròquia de santa Maria de Sants torna a despertar la sorpresa de nou. Quan acaba la sessió la majoria dels presents tornen a pagar els cèntims per poder veure una nova sessió. Les imatges en moviment van tan ràpid que molts no han tingut el temps de trobar-se entre la multitud que surt de la fàbrica o de l’església i als que sí que s’han vist no els importa gens tornar a veure aquell espectacle.

L’estrena de Fructuós Gelabert serà tot un éxit i l’envelat de festa major amb el cinematògraf funcionarà durant sis dies, aconseguint recaudar 300 duros en xavala, una petita fortuna per a l’època, que el decidiran a dedicar-se plenament a la producció i exhibició de cinema. Aquell jove Fructuós, però, no sap que acaba de començar un camí molt més complicat del que es pensa. L’empenta de l’experiència a Sants el portaran arriscar-se i instal·lar-ne un de nou a un luxós saló de l’Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Una jugada que sortirà molt malament a Gelabert, qui, segons explicaria ell mateix, va perdre fins a 3.000 duros. I és que el jove cineasta no va tenir en compte un fet fonamental en aquell art incipient, i és que el cinema va esdevenir un espectacle popular, però potser per això mateix, els burgesos el van menystenir, com si d’una diversió vulgar es tractés. El que triomfava a una barriada obrera com Sants fracasava a la Barcelona benestant. 

La historia de Fructuós Gelabert prosseguirà amb moments de llums i ombres, amb totes les dificultats d’un artesà que va ser pioner en un món que, poc a poc, s’aniria convertint en industria. Gelabert serà tot un visionari i això no ho podrà negar ningú. Si, tal i com explicava ell, l’òptica de la seva primera càmera provenia d’un Veroscope, aquell enginy que volia recrear el relleu, ell anirà molt més enllà, treballant per poder crear una càmera que permetés fer filmacions en tres dimensions. La història de Fructuós Gelabert i Badiella donaria per molt més, i se’ns dubte que en el futur tornarà a aparèixer en articles d’aquest bloc, però de moment el deixarem aquí, al seu envelat en una incerta nit del 24 d’agost d’entre el 1897 i el 1899, gaudint d’aquell moment que canviaria per sempre la vida dels seus veïns i veïnes. 

Abans d’acabar però us comparteixo alguns apunts sobre el propi article. L’any 1940, al número 1 de la revista cinematogràfica Primera Plana, Fructuós Gelabert narraba en primera persona aquells mateixos moments: la seva descoberta del cinematògraf, els pioners a la ciutat, les seves primeres experiències i també la primera projecció per Festa Major de Sants. Però tot i que Gelabert afirmava que aquesta projecció va ser a l’agost del 1897 per diversos motius sorgeixen dubtes. 

Atenent a que l’arribada dels Lumière va ser a finals de 1896 i que a partir d’aquest moment Gelabert va haver de descobrir l’invent, replicar la màquina, aconseguir cel·luloide vingut de Lió, aconseguir un grup col·laboradors, enregistrar i revelar les pel·lícules, sembla molt poc temps que a l’agost de 1897, només 8 mesos més tard, es pogués fer aquella presentació. De fet les darreres investigacions apunten a aquell fet es va produir al 1899. De ser així, que va moure a Gelabert a canviar la data? Va ser un error pel pas del temps? Va ser intencionat per assegurar-se el primer lloc entre els pioners? Segurament no ho sabrem mai.

L’altre fet que és especulatiu en aquest petit relat és el la ubicació de l’envelat on es va realitzar la primera projecció, però el propi Gelabert ens dóna algunes pistes que m’han permès fer una teoria. A l’article a Primera Plana diu, literalment: Con motivo de ser el 24 de Agosto, dia de San Bartolomé, la fiesta mayor de la barriada de Sans, monté aquel año un entoldado en el patio de unas casas ya desaparecidas. Partint del fet que gairebé la totalitat d’activitats lligades a la festa major de Sants tenien com a epicentre la parròquia de Santa Maria i la plaça Màlaga, sembla fàcil pensar que la projecció de Gelabert es realitzés ben a prop d’allà. 

De ser així la referència de les cases ja desaparegudes potser permetrien afinar una mica més l’escenari d’aquella projecció. L’article de Gelabert a Primera Plana és del 1940, moment en el qual l’antiga finca de Can Santomà, ubicada a la plaça i amb un pati on fàcilment s’hi hauria pogut instal·lar un envelat, feia pocs anys que havia desaparegut enmig de la revolució social de 1936. Gelabert al seu article no dona gaires més informacions però seria bastant probable que aquest fos l’espai on es va projectar el film. 

Malauradament d’aquells tres films inicials de Gelabert: Riña en un cafè, enregistrat al pati del Casino de Sants; Salida de los trabajadores de la fábrica "La España Industrial" i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants, no se’n conserva cap. Del primer només hi ha una rèplica feta pel propi Gelabert molts anys més endavant, el 1952 i la resta es van acabar perdent. 

Una autèntica pèrdua, no només pel valor intrínsec de les peces si no, com a santsencs, pel fet que fossin testimonis d’un Sants ja desaparegut. El Casino de Sants va acabar enderrocat als anys seixanta; Santa Maria de Sants, skyline i símbol de de l’antic poble, va cremar al juliol de 1936 i l’Espanya Industrial, va tancar l’any 1972, quan l’empresa es va traslladar a Mollet. Per sort es va conservar una que si que dona testimoni del barri i de la seva gent, Salida de la processión de las hijas de Maria de la parròquia de Santa Maria de Sans, una escena enregistrada al carrer de Sagunt.

Per saber-ne més:

- Revista Primer Plano, número 1, 20/10/1940, fons Filmoteca de Catalunya

En aquest número es recull el testimoni de Fructuós en primera persona 

- El Mundo de Fructuoso Gelabert, 1968

Documental del periodista i amic de Gelabert, Juan Francisco de Lasa

Sants, arrels pageses

Ara fa un temps vaig tindre la sort de poder aportar un granet de sorra al magnífic projecte Murs de Bitàcola, impulsat pel Roc Blackblock, posant una mica de context al mural sobre la família Burés Fabregas i la masia de Can Valent Petit. En aquest enllaç podeu trobar tota la informació del projecte i el procés de la seva realització documentat.

Per aprofitar aquesta feina i, de pas, parlar una mica del Sants d'abans de les fàbriques, que sovint m'ha quedat una mica abandonat al bloc, he preparat aquest post que serveixi com a guia a tots aquelles santsenques i santsencs que vulgueu descobrir una mica més de les antigues masies.

Com és un post pensat com a guia, tal i com ja he fet en d'altres ocasions, com per exemple en el cas del Sants Industrial, la meva idea és que vagi creixent i actualitzant-se. Espero que ho gaudiu!

Sants, amb el campanar al fons, l'any 1896.
En primer terme la finca de Cal Valls
Fons: AMDS-UEC

Sants, arrels pageses

Quan pensem en un Sants pretèrit segurament ens ve al cap el fum dels vapors i el foc de les revoltes, però sota les grans naus de maó i les enormes xemeneies, cercant l’aigua de les rieres i els canals podem trobar les arrels de Sants, unes arrels pageses que s’endinsen a la terra i ens parlen de camps i de masies. 

Sobre un turó que permetia controlar el pla de Barcelona i entre les antigues carreteres que es dirigien, una cap a Molins de Rei i l’altra cap a Sant Boi, al llarg de l’edat mitjana, es va desenvolupar Santa Maria de Sants. Una població que era formada per un petit nucli a l’entorn de l’antiga església romànica de Santa Maria, i multitud de masies disperses pel territori. Des d’aquest espai central, i creuat per les rieres que baixen de Collserola, Sants s’estenia en direcció cap al mar. 

La proximitat a la ciutat de Barcelona, encara emmurallada, va condicionar la historia de Sants, que va quedar englobat a un espai molt ampli que a l’edat mitjana va ser conegut  com el “territori de Barcelona”. Un espai que comprenia, aproximadament, de Montgat a Castelldefels, i sobre el qual el Consell de Cent va intentar exercir el seu domini per assegurar-se el sustent de la ciutat. Els camps de Sants es van dedicar principalment al conreu intensiu de la vinya, del blat i de la fruita. Uns conreus que, a l’entorn més proper de les masies, es completava amb hortes. A la zona de la Marina, on hi havien abundants aiguamolls, freqüentaven d’altres conreus, com el del cànem. 

Sants era rebost de Barcelona i per donar servei a aquesta funció es van anar edificant algunes infraestructures. Així, al coll dels inforcats, a l’entorn de l’actual plaça d’Espanya, on confluïen les dues carreteres que portaven a Barcelona, a finals del segle XVI, es van alçar dos molins de vent que servien per moldre blat. El poble també era la darrera parada dels pastors que portaven els seus ramats cap a la ciutat. Després de grans trajectes on el bestiar havia perdut pes, els animals s’engreixaven de nou pasturant a l’entorn. Posteriorment eren escorxats a la carnisseria de Sants, que es trobava a la carretera de Sant Boi, l’actual carretera de la Constitució, a l’alçada de la riera de Tena. 

Quan Barcelona va caure en mans borbòniques, l’any 1714, amb l’aplicació del Decret de Nova Planta, van desaparèixer les institucions catalanes, entre les quals també el Consell de Cent. D’aquesta manera les antigues parròquies del pla van acabar esdevenint municipis independents. Però els canvis administratius no van modificar el fet que l’agricultura seguís sent la principal, i pràcticament única, ocupació al poble fins que, a les darreries del segle XVIII, els productors de teixits d’indianes de Barcelona, van desembarcar a Sants per aprofitar els seus camps per blanquejar i assecar les teles.

El final del segle XVIII i els inicis del XIX van portar dues grans infraestructures que van revolucionar l’urbanisme i l'economia santsenca. La primera la nova carretera reial, l’actual carretera de Sants, una via que es va començar a bastir l’any 1764, i que  venia a substituir l’antiga carretera. La segona el Canal de la Infanta, que es va iniciar l’any 1817. Al llarg de més de 17 quilòmetres el canal va portar aigua del Llobregat, des de Molins de Rei, fins a Sants regant els municipis de Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet. Gràcies a l’aigua que arribava a través del canal a tota la Vall Baixa del Llobregat es van poder substituir conreus de secà per hortalisses. D’aquesta manera tots aquests pobles es van convertir en grans productors.

Però si el canal havia sigut un eix vertebrador de l’agricultura santsenca també ho acabaria sent de la industria. Durant la primera meitat del segle XIX Barcelona, que seguia encorsetada dins de les muralles i era una de les ciutats europees amb més densitat de població, s’havia anat omplint de vapors fins a tal punt que l’ajuntament va prohibir-ne la instal·lació. Sants, que era ben comunicat i que tenia accés a l’aigua, un element imprescindible per a la indústria, es va convertir en un espai cobejat. A partir d’aquest moment va començar a rebre grans vapors com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial, grans fàbriques que van motivar l’arribada de milers de persones per treballar-hi, iniciant la transformació de poble agrícola a industrial.

L’arribada del tren, l’any 1854, va acabar de modificar el paisatge. Les vies s’obrien pas pel mig del poble tallant els antics camins. Poc a poc els terrenys es van anar parcelant i així algunes d’aquestes antigues grans masies van quedar incrustades dins de l’urbanisme d’aquest nou Sants, com la Petita Maria, que va quedar amagada al carrer de López Catalàn. La instal·lació de fàbriques també seguia, com Can Batlló, que l’any 1878 es va aixecar sobre els terrenys d’una altra masia, Can Mangala. A mesura que la fàbrica va créixer va acabar engolint una altra masia, Cal Paretó, també coneguda com a Can Bruixa.

La Casa del Rellotge des de la plaça Iberia.
Fons: AMDS-UEC 

Els conflictes del segle XX també es van endur dues de les principals cases que ens parlaven d’aquest passat agrícola: Can Catà, a tocar de la plaça de Sants i Can Santomà a la plaça Màlaga, l’actual Bonet i Muixí, cases senyorials que eren de les famílies dels grans terratinents del barri i que van cremar durant la revolució social del juliol de 1936. Però tot i els canvis urbanístics i socials el Sants agrícola va sobreviure durant dècades enmig del Sants industrial. 

Cal Santomà, a la plaça Màlaga, actual Bonet i Muixí, l'any 1932
Fons: AMDS-UEC 

Masies com Can Mantega, una de les més grans del poble i que tenia una mina d’aigua que permetia regar els camps i vendre els exedents per alimentar les fonts d’aigua del poble, poc a poc va veure com els seus camps s’escurçaven, fins a quedar enclotada. Tot i això va ser de les darreres en mantenir-se activa ben bé fins als anys seixanta. D’aquesta masia ens va deixar una extensa descripció l’escriptor Josep Miracle i Montserrat.

La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembra i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida. 

Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un caleidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves piràmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars.

Cal Mantega l'any 1965
Foto: Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS-UEC

A la Bordeta podem parlar de la familia Burés, que s’hi va instal·lar al segle XIX, per treballar les terres. En aquells temps els camins encara eren de terra i era freqüent que, quan plovia fort, algun carro hi embarranques. Quan això passava l’Oleguer Burés portava la seva mula, que tenia molta empenta, i lligant-la al carro i a crit d’arri valenta, aconseguien treure els vehicles del fang. Una història que va acabar donant el malnom de valent a l’Oleguer. I per aquest mateix motiu dels tres fills de l’Oleguer: el Lluís, la Pauleta i l’Oleguer,  el major es va convertir en el valent gran i el menor en el valent petit, malnoms que van acabar batejant també als respectius masos. 

Al mas de Can Valent Petit, que es trobava a l’entorn de l’actual plaça de Cerdà, es produïen verdures que posteriorment es venien a la ciutat. També era un mas molt important per a la resta de pagesos de Sants, ja que feien planter per a la resta de productors. La masia va ser enderrocada l’any 1994 i, un any més tard, va acabar donant nom als jardins que es van ubicar a part del terreny.

Can Valent Petit l'any 1967
Foto: Joan Jané i Brugada. Fons: AMDS-UEC

De la majoria d’antigues masies de l’antic poble de Sants no ens queden gaires referències més que noms com Cal Bacardí, Cal Barrina, Cal Bernades, Cal Biel, Cal Cosme, Ca l’Esperança, Cal Francès de Cal Cuca, Cal Freixes, Cal Gallina, Cal Gravat, Ca l’Hereu, Ca l’Ivo, Cal Magre, Cal Mariano bon veí, Cal Massaguer, Cal Morena, Cal Mosques, Cal Mota, Cal Munné, Cal Muns, Cal Nicasi, Cal Nones, Cal Pastor, Cal Pau Valent, Cal Pol, Cal Polit, Cal Rius, Cal Sala, Cal Serraïma, Ca la Sileta o Cal Veleta, Cal Tena, Ca la Tereseta Xerraire, La Torre de l’Hort Nou, La Torreta de Sants, La Torre del Tiritant, Cal Valent Gran, Cal Valent Petit, Cal Valls, Cal Granota Pobre, Cal Maians, La Torre Nova del Vellit o Ca la Laia.

Però al cor de Sants, just on va començar aquesta història, a la plaça de Bonet i Muixí, encara resisteix la Casa del rellotge, una masia també coneguda com Cal Dimoni, que troba els seus orígens al segle XIV, mostrant les arrels pageses del poble de Sants.

Masies

Cal Bacardí

Cal Barrina o Cal Merderot

Cal Bernardes

Cal Biel

Cal Bonofoi

Cal Bruixa (Bordeta)

Cal Bruixa (Sants)

Cal Catà o Can Nubiola

Cal Cosme o Cal Cusó

Cal Cros

Ca l'Esperança o Cal Lluís de Cal Cuca

La Fabriqueta o Cal Cuca (o probable Cal Galet)

Can Fisas

Can Francesc del Cuca

Cal Freixes

Cal Gallina (o probable Cal Toni) 

Cal Granota de Baix

Cal Gravat

Ca l'Hereu Sant

Cal Magre

Cal Mantega

Cal Mariano Bon Veí o La Casa Nova

Cal Messeguer, La Cova o Can Pessetes

Cal Mengala

Cal Mosques

Cal Munné

Cal Muns (Bordeta)

Cal Muns (Sants)

Cal Mus

Cal Mus

Cal Nicasi

Cal Nona

Cal Pastor

Cal Pau Valent

La Petita Maria

Cal Poc

Cal Rabassa

La Casa del Rellotge, Cal Mengala, Cuyas o Cal Dimoni

Cal Rius

Cal Ros de Maiol

Cal Rosich

Cal Sala

Can Santomà

Can Serraima

Ca la Sileta o Ca la Veleta

Sol de Baix o Can Galardo

Cal Tena

Ca la Tereseta Xerraire

Torre Bacardí

La Torre de l'Hort Nou

La Torreta de Sants

La Torre del Tiritant (o probable Cal Pelegrí)

Can Valent Gran

Can Valent Petit

Cal Valls

Hostals

Hostal d'Antoni Buscà

Hostal de la Bordeta

Hostal de la Morena

Hostal Vell o d'Hostafrancs

Vaqueries i carnisseries

Carnisseria de la Bordeta

Vaqueria Benosa Pau

Vaqueria Balaña

Vaqueria Càceres

Vaqueria Jocs Florals

Vaqueria Miquel Àngel

Vaqueria Vilassar

Burots

Burots de Constitució

Burots de Collblanc

Burots de Travessera de les Corts

Burots de la Plaça Cerdà

Canals i rieres

Canal de la Infanta

Sèquia de Circumval·lació

Fillola de Can Batlló

Fillola Riera de Tena

Riera Blanca

Riera de Tena

Riera

Riera de Magòria

Passejades per la història de Sants, juny i juliol 2024

Tornen les passejades de Memòria en Moviment a la Lleialtat Santsenca amb dues de les nostres temàtiques més clàssiques: el Sants agrícola i el Sants industrial.

22 de juny, 11h —El Sants Agrícola [entrades]

Situat als afores de Barcelona, l’antic poble de Santa Maria de Sants va ser durant molts anys un rebost per la ciutat. En aquesta ruta descobrirem els camins, les rieres i les masies que explotaven la terra i la manera en com algunes infraestructures, com el Canal de la Infanta, van transformar el paisatge i l’economia d’aquest petit poble del pla.

20 de juliol, 11h —El Sants Industrial [entrades]

Sants ha crescut a l’entorn dels grans vapors que s’hi van instal·lar a mitjans del segle XIX, grans complexos com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial. Amb aquesta passejada seguirem el fil d’aquesta història descobrint aquests espais i com s’hi treballava.

Cicle: Any Fructuós Gelabert

 

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement del pioner del cinema Fructuós Gelabert i es per això que diverses persones, entitats i col·lectius hem organitzat un cicle per recuperar i reivindicar la seva figura.

Podeu consultar tot el programa complert al següent enllaç.

Xerrada: Debat Obert sobre memòria i patrimoni

 

Divendres 10 a les 18,30h l'Eloi Curto i jo participarem al Debat Obert organitzat pel Grup d'Opinió Àmfora a la Biblioteca del Vapor Vell parlant sobre memòria històrica en relació amb el patrimoni.

Us hi esperem! 

Els noms comuns

Com li hem de dir a l’estació de Sants? Probablement aquesta sigui una pregunta trampa, d’aquelles que, encara que no en siguem conscients, quan es formulen ja ens estan condicionant. Segurament, qui més qui menys, començarà a barrinar respostes, o potser fins i tot noves preguntes: Ha de dur el nom d’alguna figura rellevant de la ciutat de Barcelona? O millor hauria de ser algú de Sants? Es pot trobar un nom que sigui de consens? Un nom que pugui representar a tot un territori? Preguntes i més preguntes que fan que el que és més evident; l’elefant a la sala, imatge que fixaria l’escriptor rus Ivan Krilov a la seva faula L’home inquisitiu, quedi obviat. El millor nom per a l’estació de Sants és… -oh sorpresa- estació de Sants.

L’estació s’anomena, com és lògic, amb el topònim que representa el territori, el nom de l’antic poble: Sants. És així des de l’any 1855 quan es va alçar la primera estació de Sants al final del carrer de Riego. Una estació de la línia que hauria d’unir Barcelona amb Molins i Martorell, passant de pas a tocar de la fàbrica de l’Espanya Industrial, empresa que fins i tot tindria una estació per a les mercaderies. 

Sants és el nom que representa als veïns i veïnes d’avui però també el que representa a totes aquelles persones que han viscut en aquest territori des dels seus llunyans orígens quan era un petit nucli sobre un turó al voltant de la parròquia de Santa Maria; passant per la vila industrial de la segona meitat del segle XIX; pel barri, ja annexionat l’any 1897 i finalment pel districte que es va crear l’any 1984. Aquest és un nom col·lectiu, que representa, fins i tot, a persones amb formes de ser i pensar diferents, i cap nom personal pot ser més representatiu que un nom que és comú.

Segur que molta gent pensa que el de la toponímia és un tema menor, personalment crec que s’equivoquen. Si no per quina raó, tenir el nom a una placa al carrer ha sigut una obsessió per a propietaris, industrials, polítics i eclesiàstics durant tants i tants anys? Pronunciar un topònim com el de Sants fa que el propi territori i la comunitat que representa, amb totes les seves arrels històriques i espais de memòria, existeixi. Esborrant els mots s’esborren els conceptes que representen, aquesta és una lliçó de primer de novaparla a les classes que O’Brien impartia a 1984. Sense el topònim dels antics pobles és la memòria dels mateixos antics pobles la que s’acabarà diluint.     

No és la primera vegada que la gent de Sants s’organitza i aconsegueix mantenir la seva memòria i les seves arrels, fins i tot al propi nom. Amb les obres de la nova estació, a finals dels anys setanta, Renfe va voler canviar-ne el nom, passant de Sants a Barcelona-Central, esborrant el rastre de l’antic poble, però el veïnat es va organitzar per trobar respostes a algunes preguntes, com va quedar plasmat en un cartell del 1979 on es convocava a una assemblea a la Seu del Districte: Qui ens va fer "aquesta" estació? Com s'urbanitzaran els entorns? Pàrquings o espais lliures? Tindrà sortida el carrer Premià? Es dirà Barcelona-Sants o ens imposaran Barcelona-Central? Preguntes que,  gairebé mig segle més tard, segueixen sent força vàlides.

Cartell convocant a una assemblea informativa l'any 1979

Finalment però la pressió veïnal va aconseguir que, de forma definitiva l’any 1983, Sants es mantingués en el nom de l’estació. Les polèmiques van i venen i de vegades són tan fugaces que unes setmanes més tard poca gent les recorda, però la memòria, el que som, ha de perviure.

Vídeo: 125 anys de l'agregació forçada de Sants

El 20 d'abril de 1897 els pobles del Pla van ser annexionats a Barcelona per Reial Decret. Us recupero aquesta xerrada que vàrem fer ara fa uns anys en el context del 125è aniversari del fet. 

El mal ja està fet

A inicis del 2018, tot just fa 6 anys, el Bisbat, de forma unilateral  i sense donar cap alternativa, decidia tancar el teatre de la Parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, al carrer de Begur número 8. Un espai que funcionava des de l’any 1954, quan es va estrenar amb la projecció de Temps Moderns, sent un nucli de divulgació cultural i on es feia comunitat a una de les parts de Sants que ha sigut, històricament, més maltractada, tant per la manca d’equipaments com per un urbanisme que ha anat esfilagarsant les relacions veïnals.

L’excusa per al tancament? Una esquerda a un fals sostre de la sala. Les entitats i col·lectius que en feien ús: l'Aula Oberta de Sants, que fins i tot havia finançat diners del fons de l’entitat en rehabilitar la sala; l’Esplai Xiroia; els Skues; Càrites; els Pastorets de la Parròquia dels Dolors i el grup de teatre on participo, Liada Nacional, ens vàrem trobar al carrer, però això no ens va aturar. Si només era una esquerda a un fals sostre en un edifici que feia servei al barri des de feia 64 anys bé s’hauria de poder trobar una solució.

Teatre de la parròquia dels Dolors l'any 2020, dos anys després del tancament

Així que, amb assessorament professional, vàrem demanar pressupost. A males es podria retirar el fals sostre, una feina que no costava més de 4.000 euros, un cost que, si la Parròquia o el Bisbat no estaven disposats a pagar, es podia assumir des dels col·lectius que en feiem ús. Però a partir d’aquí tot es va començar a complicar. Per una banda el Bisbat no volia treballar amb empreses que no fossin amb les que ja treballava i, oh miracle, el cost llavors es multiplicava com si de pans o peixos es tractés, fins als 14.000 euros. 

I així, a cada solució que trobavem, el Bisbat apareixia amb un problema més complex a resoldre. Quan ens van plantejar la necessitat d’una sortida d’emergència, vàrem presentar un Pla d’usos de la Parròquia i un projecte arquitectònic que no va ser ni tan sols escoltat. Quin era el problema real doncs? Probablement el Bisbat veia una balança on a un dels plats havia de fer una petita inversió i per contra a l’altre plat veia la possibilitat de fer un enorme negoci immobiliari amb centenars de metres quadrats al cor Sants-Badal, el barri més dens de la ciutat.

Pista de bàsquet del JAC-Sants a la parròquia dels Dolors l'any 2020.
Tancada i sense ús des de fa anys

Així, tenint en compte que el teatre més enllà de la Parròquia, en part donava solució a una necessitat que l’administració no atenia, vàrem portar el fet al Consell de Barri de Sants-Badal. Com es podia permetre que enmig del barri tinguessim un teatre i un poliesportiu sense ús? Com es podia permetre que el que fins llavors era una comunitat cohesionada es comences a desfer? El tema va començar a ressonar i, probablement, els que tenien d’altres aspiracions, es van posar nerviosos. I així, amb la promesa d’una trobada amb els arquitectes del Bisbat, vàrem acabar l’any 2019. L’any següent però ens esperava una sorpresa majúscula que va significar l’excusa perfecta per donar llargues al tema, arreu del món esclatava la pandèmia del Covid i tot es va aturar.

Així han passat 6 anys. Sense espai alguns dels col·lectius que fèiem ús del teatre s’han desfet, com els Pastorets; d’altres, com Liada o com l'Aula hem hagut de trobar espais alternatius. Liada a la Lleialtat i l'Aula a Cotxeres, un trasbals especialment per a les persones més grans, amb dificultats per anar de Sants-Badal a les Cotxeres i el grup ha perdut gran part del teixit. Per als grups que el teatre feia un servei complementari, com Skues o Xiroia, l’impacte ha sigut diferent, però amb la contradicció que grups que tenien un teatre al propi complex, ara es troben buscant sales a uns equipaments de barri que es troben per sobre dels usos que poden assumir. I en global la comunitat és ara més feble. Com es defensaran les entitats de lleure quan el Bisbat decideixi treurese-les de sobre?

El mal ja està fet, sis anys amb una porta tancada són 2.190 dies sense la possibilitat que es generin activitats, sense que les persones es coneguin, sense que facin pinya. Quantes són les obres de teatre que hem perdut? Quantes les xerrades o conferències? Quants els infants que potser no descobriran el llenguatge del teatre? Quants avis i àvies han vist trencar-se els llaços que els permetien navegar en un oceà de soledat no volguda? 

Ara fa uns mesos descobriem que la cosa encara anava més enllà. No només s’ha expulsat la pròpia comunitat, en un procés de gentrificació associatiu, sinó que s’ha facilitat la substitució d’aquesta amb intencionalitat política. Els espais on la gent del barri feiem barri ara és l’espai de trobada de grups ultracatòlics vinguts de fora, com el grup Hakuna, que s’hi troba tots els dilluns a les 21h.

El mal ja està fet, no sabrem mai quins impactes positius per al barri s’han impedit per la manca de voluntat de donar solució a un problema que podia tenir una solució fàcil, però si aquest mal ja està fet el que no podem fer és perpetuar-ho i cal revertir la situació. Si el mal ja està fet, ara toca fer el bé.

Vídeo: Santsenques i treballadores

Us comparteixo el vídeo de la passejada "Santsenques i treballadores" que vàrem realitzar amb Memòria en Moviment l'any 2019 dins del cicle  de les Passejades per la història de Sants, realitzat per la Lleialtat Santsenca.

Porciolisme persistent

El 3 de setembre de l’any 1993 moria a Vilassar de Dalt Josep Maria de Porcioles i Colomer, l’alcalde de Barcelona que durant més temps ha ostentat el càrrec, des del 1957 i fins al 1973, i segurament un dels que més ha marcat el desenvolupament de la ciutat. Tant va marcar la ciutat Porcioles que fins i tot ha acabat donant nom a un adjectiu: porciolisme. Un mot que, tot i que encara no estigui reconegut oficialment, qualsevol coneixedor de la ciutat entén. El porciolisme defineix aquelles polítiques urbanes que prioritzen el creixement a tot: el patrimoni, la salut, l’ecologia, la ciutadania… 

L'alcalde Porcioles amb Fraga. Fons: Viquipèdia

A Porcioles se’l recordarà per les remuntes que, per una banda van esguerrar gran part dels edificis de la ciutat, i per d’altra, van fer augmentar la densitat de Barcelona sense ampliar els equipaments i serveis per aquests nous veïns i veïnes, deixant via lliure a especuladors immobiliaris com Núñez, per passar per la picota joies arquitectòniques de la ciutat per aixecar en el seu lloc blocs mediocres, com un exèrcit de clons en formació; com Samaranch, qui l’any 1963 va liderar una promoció immobiliària per construir el barri de Ciutat Meridiana en un racó de la serra de Collserola on, per la seva humitat, fins i tot s’havia descartat fer-hi un cementiri, o com els Sanahuja, que van poder aixecar de forma exprés barris humils com el Turó de la Peira, on es van arribar a fer 5.000 vivendes en tan sols vuit anys, unes preses que van fer que es fes servir ciment al·luminos, que tot i que en aquell moment ja estava retirat de països com França, secava molt ràpid, condemnat a tot el barri a ser enderrocat poques dècades més endavant. I, atenció spoiler, la pròpia familia Sanahuja, responsable última del desastre, primer es va veure compensada pels enderrocs com a propietària i posteriorment encara va rebre l'encàrrec de la reconstrucció.

I és que, si en una cosa va destacar Porcioles va ser en què, amb les seves polítiques urbanes, va posar enormes terrenys en safata per als especuladors immobiliaris. Amb plans com el de la Ribera s’acabaria permetent la venta de terreny privat que podrien haver estat públics. Porcioles també serà recordat per l’obertura del Cinturó de Ronda i de l'avinguda de Madrid, que van tallar l’urbanisme santsenc amb unes ferides que van deixar sense casa a milers de veïns i veïnes i que, als que van resistir, els va condemnar a anys de nivells de contaminació i decibels no tolerables. Quanta gent ha patit les conseqüències de tenir una autopista com el Cinturó enmig de la ciutat? 

Inici de les obres del Cinturó a Badal, 1967. Foto: Joan Brugada. (AMDS - Fons UEC)

També va ser el mandat durant el qual es va omplir la ciutat de vehicles, expulsant les coses que hi passaven abans: les cadires al carrer o les festes majors en són alguns dels exemples. Si per facilitar la implantació del vehicle privat calia desmantellar una xarxa de transport públic que era el més utilitzat de la ciutat, com era el tramvia, doncs es feia sense problemes. Amb Porcioles van circular els darrers tramvies de Barcelona.

L’efecte a les festes majors d’aquesta política també seria devastador per a les festes majors. Porcioles va començar el seu mandat amb 10 comissions de festa major i el va tancar amb 0. Sí, la festa major popular, l’autoorganitzada per veïns i veïnes va arribar a desaparèixer substituïda per una festa a càrrec de l’ajuntament on el parer del veïnat era només el d’espectador. Una festa de concursos de pubilles i actuacions de la banda municipal, tot dirigit per una comissió escollida a dit pel regidor de torn, que també era escollit a dit, és clar. Porcioles va ser l’alcalde d’una ciutat aparador pensada per als grans negocis, que va fer de les fires i congressos el seu pa i del fútbol el seu circ. Significativament el Camp Nou es va inaugurar el mateix any en que va arrencar el mandat de Porcioles.

Inici de les obres del Camp Nou l'any 1954. Foto: Pérez de Rozas. (AFB)

El darrer projecte de Porcioles no es va realitzar, però va quedar ben present a les agendes dels funcionaris municipals del moment, la realització d’una Exposició Universal per al 1982. Una idea que es va llançar l’any 1970 i que de fet era una excusa per poder impulsar les rondes i els túnels del Tibidabo i urbanitzar els barris de Can Clos i el Polvorí. El carrer Tarragona, que esdevindria l’epicentre del recinte d’aquest nou esdeveniment, esdevenint l’Avinguda de l’Exposició, i a un segon emplaçament entre Sant Cugat i Cerdanyola. Amb l’exposició del 82 s’urbanitzaria tot l’entorn del carrer de Tarragona, on la previsible desaparició de l’enorme escorxador de la ciutat, de la Caserna de Numància i de l’Espanya Industrial posava a disposició del negoci immobiliari milers de metres quadrats.

En el cas de l’Espanya Industrial, si l’any 1953 el Pla Comarcal de Barcelona marcava el terreny amb la categoria tolerancia vivienda e industria y casco urbano, permetent construïr 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien viure 2.472 persones. L’any 1967, ja en ple Porciolisme, la qualificació va passar a ensanche intensivo, augmentant l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar, l’any 1972, el projecte del propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. 

Reivindicació de l'Espanya Industrial l'any 1980. (Fons: El Periòdico)

Porcioles va ser apartat de l'alcaldia al juliol de 1973, quan les protestes dels veïns i veïnes de Barcelona cada cop eren més fortes. Tot i això les influències dels Muntadas es van fer notar quan l’any 1974 el Pla Comarcal va marcar la totalitat de l’Espanya Industrial com a edificable. L’inici de les obres del Complex Roma 2000, a l’espai on hi havia hagut l’antic camp de fútbol de la fàbrica, va coincidir amb l’inici del desmantellament de la Caserna de Numància. I l’Escorxador, per la seva banda, va acabar tancant portes l’any 1979. Els fils de les grans fortunes es movien per no quedar fora de l’enorme negoci.

Ja fora de l'ajuntament, Porcioles encara va viure vint anys més per veure l'evolució de la ciutat fins a les olimpíades. Sí l'organització veïnal de la dècada va signar canvis radicals en l'urbanisme i la societat barcelonina, el monopoli polític dels partits polítics durant els vuitanta va acabar significant un fre a l'onada d'empoderament ciutadà que havia significat la dècada anterior. Era el, en paraules de Narcís Serra, tal i com van recollir els membres del Centre Social, reunits amb el llavors alcalde: Ara ens toca a nosaltres! No era necessari Porcioles per continuar amb el Porciolisme, encara que ara fos un Porciolisme blanquejat i perfumat d'olimpisme. Ens hauria de sorprendre?

Traspàs de l'alcaldia de Serra a Maragall

 

Si revisem les trajectòries polítiques dels primers alcaldes de la ciutat la resposta hauria de ser clara: No. D'on procedien els primers alcaldes democràtics de Barcelona? Narcís Serra, emparentat amb algunes de les principals famílies de la burgesia catalana, havia estudiat ciències econòmiques a la UB, fent estada a Londres, doctorant-se a la UAB i treballant per a la cambra de comerç. Serra, associat a Miquel Roca i Junyent, va crear un ganivet d'estudis al qual Pere Duran i Farell, encarregaria el ja citat Pla de la Ribera. Pasqual Maragall, també doctor en Ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en Dret i Econòmiques, forma part d'una de les nissagues burgeses barcelonines, sent nét del poeta Joan Maragall. L'any 1965 va entrar a treballar com a funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament de Barcelona, a les ordres de Porcioles.

Porcioles va morir l'any 93 però la seva manera de fer les coses no. A l'ajuntament la democràcia no va significar un trencament amb les seves principals línies d’actuació, com a molt va ser una transformació o una obertura. Els partits incorporaren als seus quadres figures que s'havien format a les lluites urbanes de les associacions de veïns, moderant i domesticant la contestació, però els alts càrrecs a l'alcaldia seguiren entre les famílies de classe alta. La continuïtat queda clara constatant que un alcalde com Maragall, el segon que més temps ha estat al càrrec, ja portava vinculat a l'ajuntament, com a tècnic, des del 65; però també revisant algunes de les línies generals de les polítiques públiques. Porcioles intentà fer les rondes amb l'excusa de la fallida exposició universal del 82; Maragall ho aconseguí amb els Jocs Olímpics del 92. Porcioles va procurar urbanitzar Can Clos i el Polvorí amb l'exposició; Maragall ho va fer amb el Jocs.

Porcioles va privatitzar terreny públic i Maragall també, amb el Pla de la Ribera. Les polítiques porciolistes facilitaren la desaparició de patrimoni modernista per tota la ciutat; les socialistes n'esborraren el patrimoni industrial del Poblenou. L'alcalde del desarrollisme va eliminar els tramvies per facilitar el pas dels cotxes privats; el de les olimpíades va eliminar la línia de tren de Poblenou substituint-la per una ronda, primant el vehicle privat per davant del públic i condemnant a la ciutat a una entrada lenta i problemàtica des del Maresme, un embut viari que encara patim.

No és d'estranyar doncs que, tot i la mala fama que ja aleshores arrossegava, Maragall reconegués Porcioles amb la medalla d'or de la ciutat l'any 1983. Al cap i a la fi Porcioles va fer la feina bruta per establir el model de ciutat que encara sobreviu i sovint patim.