dilluns, 29 de febrer del 2016

Un sostre pels joves

Fa pocs dies companys meus, exmonitors tots de l’Esplai Xiroia, em comentaven que gent jove del barri està impulsant una assemblea per aconseguir un Casal de Joves de Sants, una lluita que diferents generacions de joves han anat mantenint com a mínim, des de l’any 99. Des d’aquest petit espai he volgut aportar la meva col·laboració reflexionant sobre aquesta mancança i sobre la lluita del jovent del nostre barri: Per això he preparat un seguit d’articles al debat que volen aportar arguments i idees al debat. 

I aprofitar per encoratjar als joves a seguir lluitant i aconseguir una victòria que nosaltres no vàrem poder aconseguir.

Pancarta de la Taula de Joves de Sants reclamant espais per joves al barri, 2005
La veritat és que se’m fa estrany parlar des d’un punt de vista històric, de mogudes en les que he participat. Però crec que començo a tenir una edat com per fer-ho abans que la memòria em guardi tots els records, apilats els uns amb els altres, en un magatzem sense més referències que un cartell a l’entrada que indiqui: “el passat”. 

Els joves de Sants, els actuals i els de les generacions que els han precedit, han tingut un greuge respecte als joves d’altres barris. La gran participació i la implicació del jovent dels nostres barris en el teixit associatiu s’ha vist premiada amb l’absència de polítiques de joventut durant més de trenta anys. 

Des de l’arribada dels ajuntaments democràtics els successius regidors de Sants-Montjuïc han tingut el privilegi d’inaugurar molts equipaments que havien sigut lluitats pel veïnat: escoles, biblioteques, centres d’atenció primària, centres cívics, casals d’avis… però cap d’ells ha inaugurat un Casal de Joves de Sants.  De fet, l’equipament que va desenvolupar una tasca més semblant a un casal de joves va ser la Casa del Mig i l’any 99, després d’unes obres que suposadament havien d’adequar l’edifici, l’espai per als joves va desaparèixer.

El jovent de Sants ha patit un greuge comparatiu històric respecte a molts d’altres barris. Barcelona disposa de set casals de joves, cap d’ells al districte de Sants-Monjuïc. N’hi ha un a Ciutat Vella, un a Les Corts, un a Sarrià-Sant Gervasi, un a Gràcia, dos a Sant Martí, i tres a Nou Barris. Comparem tots aquests districtes amb Sants-Montjuïc per fer-nos una imatge mental de la situació. 

Consultem les dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona per veure que ens diuen sobre aquests districtes i comparem-les amb Sants-Montjuïc 

Districte
Població
Joves de 15 a 24
Casals de Joves
Ciutat Vella
102.237
9.484
1
Les Corts
81.610
7.281
1
Sarrià-Sant Gervasi
146.754
15.499
1
Gràcia
120.843
9.331
1
Sant Martí
234.489
19.803
2
Nou Barris
165.718
14.843
3
Sants-Montjuïc
182.234
15.751
0


El primer que podem constatar és que no existeixen uns criteris o ratios que l’administració hagi aplicat als districtes per decidir la creació de casals. Amb més població jove a Sants-Montjuïc que a Nou Barris, ens trobem la paradoxa que a Sants Montjuïc no hi ha cap casal, mentre que a Nou Barris hi ha un cada 5.000 joves. O com si que hi ha un casal a Les Corts que en canvi té la meitat de població jove que Sants.

No és la intenció d’aquest article posar en dubte aquests casals, al contrari, voldria destacar-ne la tasca que fan i com en són de necessaris als seus respectius barris,  justament per mostrar quin servei podrien fer casals de joves al nostre districte. Les meves feines m’han convertit en un barcelonauta i sé que cada barri de Barcelona viu unes realitats molt diverses, i que no tot es pot resumir amb estadístiques. Però si a districtes com Nou Barris hi ha un casal cada 5.000 joves, crec que amb 15.000 joves a Sants-Montjuïc perfectament es podrien habilitar tres espais. I com que tot això no és més que una especulació, de les bones, de les que no acaben portant a la gent a dormir al carrer... especulem amb un casal a la Marina, un a Poble Sec i un tercer a Sants, a Hostafrancs o a la Bordeta. 

divendres, 26 de febrer del 2016

La fàbrica de les flors

L’Hivernacle, el centre de jardineria del carrer Melcior de Palau tanca. Un fet que, tot i els esforços dels romàntics que creiem en unes ciutats més humanes on les coses tinguin un preu no només econòmic, ja sembla irreversible. Aquests dies compradors oportunistes atents a les liquidacions i veïns badocs, entristits per la pèrdua d’un espai tan singular, es barregen en un ambient estrany, quasi de vetlla. On, com en les vetlles de debò, es barrejen ànims, explicacions i records.

Records que ens porten vint anys enrere, quan l’edifici on es va instal·lar l’Hivernacle, no era més que una antiga fàbrica de plàstics abandonada que l’únic servei que feia era als gats rodamons del barri que hi anaven a morir. Imagino que ningú de l’administració es deuria preocupar en aquells anys en instar als propietaris a donar una nova vida a un edifici històric que l’abandó havia convertit en un niu de brutícia.

Que s’hi instal·les l’Hivernacle va significar una nova vida per aquella vella fàbrica i la sensibilitat dels nous llogaters va convertir el que era el seu negoci, el seu mitjà de vida, en un petit paradís per als veïns i en un exemple de recuperació del patrimoni industrial per als defensors del patrimoni, tal i com recull el llibre Espais recobrats, els nous usos del patrimoni industrial català, de Ferran Pont i Teresa Llordés. Un espai que els amos de l’Hivernacle, orgullosos de la seva tasca, han obert en diverses ocasions, com en el 48 h openhouse o per a la visita que Cafès del Patrimoni va realitzar el passat desembre.

Calia aquesta introducció ja que la situació actual fa perillar l’espai, però l’objectiu final d’aquest article és anar una mica més enllà del que ja s’ha explicat els darrers dies i descobrir una mica més de la història de l’edifici. Un espai que crec que, abans que corri perill per l’especulació, caldria catalogar.

La implantació de les grans fàbriques tèxtils a Sants, a meitat del segle XIX, també va comportar l’arribada de moltes altres fàbriques i tallers que realitzaven feines relacionades en els processos de producció. Un exemple van ser les fàbriques dedicades a tenyir els teixits i les que es van especialitzar en l’aprest.  

L’aprest és un procedient que permet canviar l’aspecte o les qualitats del teixit. Amb les teles de lli o de fibra de cànem per exemple s’aplicava una barreja de midó i anyil i es feia passar per una màquina anomenada calandra. En el cas del cotó, després d’un aprest de cotó, el teixit es feia passar per dos cilindres calents. Gràcies als diversos tractament d’aprest s’aconseguien canviar característiques del text com el llustre, el poliment, la impermeabilitat o la fermesa.

Al carrer Melcior de Palau, a tocar del Torrent de Perales i la Masia de Can Mantega, va instal·lar una fàbrica de tints i aprestos la societat Casas, Torras i companyia. Una fàbrica que anys endavant apareix com a Fàbrica de Tints i Aprestos, S. A. Minguell. L’any 1928 arribà a la fàbrica d’aprests de Melcior de Palau una jove obrera nascuda a l’Aragó, Justa Goicoechea. Una persona que, prenent els mots de Maria Mercè Marçal, l’atzar va fer quatre voltes rebel: dona, de classe baixa, nació oprimida i també migrant.

Però per la seva implicació social i nacional, aquesta obrera del tèxtil, va arribar a espolsar-se la predestinació que una societat patriarcal i capitalista li tenia reservada i uns anys més tard la Justa, en representació d’ERC, va arribar a ser la primera regidora de la història de l’Hospitalet. Un exemple que això de la nova política, com a mínim, té més de vuitanta anys.

Eren anys convulsos en que la patronal no havia dubtat en solucionar els conflictes laborals fent assassinar als representants sindicals i en que els sectors més radicals del moviment obrer també havien respost fent ús de la violència contra fàbriques i patrons i la fàbrica de Tints i Aprestos Minguell no se’n va escapar. 

Fàbrica de Tints i Aprestos, S. A. Minguell.  14/05/33. Pérez de Rozas (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

L’any 1932 es creava una nova organització sindical, la Federació Obrera Catalana, un intent per reorganitzar els sindicats lliures, oposant-se a la presència dels “murcianos” de la CNT. Un conflicte que es va viure amb força a Tints i Aprestos, S. A. Minguell, on els treballadors es trobaven dividits. El dissabte 14 de maig de 1933 algú va llançar una bomba incendiària a la sala de transformadors de la fàbrica; l’artefacte, que anava carregat amb metralla, va produir una gran explosió a la fàbrica, on es va iniciar un incendi. La metralla va deixar fins a 150 impactes a les dues cases que es troben a l’altra vorera. De resultes de explosió un dels treballadors, que vivia just davant de la fàbrica, va perdre un ull. Un any més tard el propietari de l’empresa, Joan Minguell Calix, i un obrer, Horacio Llansana Giralt van ser tirotejats quan es dirigien en cotxe a la fàbrica i eren al carrer Tenor Massini amb Miquel Àngel, de resultes del qual el propietari va morir. 

Són molts els veïns que recorden que a aquesta fàbrica, pocs anys més tard, durant la Guerra Civil, es va produir armament. Un fet que, encara que caldria investigar i corroborar amb documentació, és molt factible, ja que moltes de les fàbriques siderúrgiques o que, com en aquest cas, treballaven amb productes químics, en molts casos van ser temporalment reconvertides.

Només són algunes de les moltes històries que ens amaguen els murs d’aquest espai que el dia 6, després de 19 anys, tornarà a tancar portes. No caldria, com a mínim, catalogar aquest edifici abans que l’especulació l’acabi enderrocant?

Per saber-ne més:

DDAA, Espais recobrats, els nous usos del patrimoni industrial català. Ara Llibres, 2014

Justa Goicoechea, La primera regidora de la història de l'Hospitalet. Esquerra Nacional

divendres, 12 de febrer del 2016

Sabeu què és una burxa?

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalana una burxa és una vareta de ferro terminada en punxa, que es feia servir als burots per examinar les càrregues. Un estri que de  ben segur que al nostre barri, que feia frontera amb Barcelona, va donar més d’un ensurt a algú dels molts que intentaven entrar productes de contraban a la ciutat. Com es feia servir per buscar allò que era ocult per extensió aquest estri ha donat lloc al verb burxar, que en una de les seves accepcions significa Incitar (algú) a descobrir, a revelar, quelcom. 

Després d’uns anys vuitanta on els moviments socials de Sants semblaven haver perdut l’empenta de la dècada anterior, als noranta una nova generació de santsencs va començar a generar nous projectes que poc a poc anirien enllaçant amb la rica història reivindicativa del barri. Noves lluites, nous projectes que necessitaven espais de llibertat on créixer i desenvolupar-se. Així doncs, Sants es va omplir de Centres Socials Okupats que van oferir als joves l’oportunitat de descobrir el que significava l’autogestió. 

Sants començava a bullir amb aquests espais i tot el que en ells s’anava gestant. Però calia un pas més per aconseguir que tot allò que estava naixent no quedés silenciat. L’inici del 1998 va portar al barri una onada repressiva que es va traduir en desallotjaments i detencions. Però sovint la repressió al nostre barri s’acaba tornant en contra dels repressors. Volent tallar les branques de l’arbre no es van adonar que l’estaven esporgant i com a resultat aquest donà més fruits. La resposta a la repressió del 1998 va ser un fruit del que encara en gaudim, La Burxa. Una publicació que va començar sent un Din A3 plegat, però que poc a poc es va anar convertint en un referent de la comunicació local. 


La Burxa no ha sigut l’única publicació dedicada a la informació local santsenca. A la història més propera trobem publicacions com Trenc d’Alba, una revista que van publicar els joves de l’Ateneu Popular de Sants de l’any 1982 al 1986; L’Informatiu de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, que va tindre molta distribució, i algunes que van tenir un pas molt fugaç, com El 15. Però cap d’elles ha tingut una durada tant llarga com la Burxa, que ja fa 18 anys que es pot trobar als carrers del barri.

Però el principal mèrit de la Burxa no és només la seva ja llarga vida, és seguir sortint gràcies a l’esforç de persones que treballen de forma desinteresada, és seguir explicant i donant veu a aquelles noticies que difícilment es publicarien a d’altres llocs, és haver-se convertit en aquesta eina que ens serveix mes rere més per burxar dins les carretades d’informació que ens podríem empassar si no tinguéssim sentit crític.