El cinema subtil

Resseguir les parets dels antics carrerons de vegades dona sorpreses. Unes lletres que resisteixen a esborrar-se poden ser el petit fil del qual, si es va estirant amb cura, et pot portar a una gran història. D’altres cops però el fil sembla embolicar-se cada cop més o, simplement, es talla.

En el número 75 del carrer de Sagunt, l’antic carrer de Sant Pere, sobre l’arc de la porta es pot llegir: Salida al cinematógrafo. Un missatge molt explícit que, d’altra banda, des de fa temps em té en un atzucac. Sembla clar que, en aquell local de Sagunt en algun moment va funcionar un cinematògraf, no cal ser un Holmes per pensar-ho. Però quan? En quines circumstàncies va funcionar? I qui el va impulsar? El cert és que no he aconseguit trobar cap més referència.

Restes de la pintada "Salida al Cinematógrafo" al carrer de Sagunt

Fent cerca  a les hemeroteques virtuals es pot trobar un anunci a El Diluvio del 17 de novembre del 1904 on es ven la botiga de comestibles que, en aquell moment hi havia en aquell mateix local, però res sobre cap cinematògraf. Tanmateix, tot i que la memòria d’aquest espai sembla haver-se difuminat, les lletres persisteixen, sent un petit paisatge que caldria protegir. Però sense més informació només queda especular per intentar trobar alguna teoria plausible. Us en llenço 3, sobre les quals intentaré apuntar pros i contras i cadascú que faci les seves teories.

La primera d’elles em va sorgir llegint el llibre de l’Abans de Sants, realitzat per l’Albert Torras a l’Editorial F2, en veure una espectacular fotografia dels anys trenta del fons de la Núria Feliu Mestres, on es pot veure posant als membres del Club Cinèfil Sants. Un club d’amics, aficionats al cinema, que es dedicaven a enregistrar pel·lícules amateurs, així com a fer projeccions, pel que sembla les primeres amb so al barri, a ateneus, cooperatives, envelats… Podrien ser ells qui en algun moment haguessin convertit aquell local en un cinematògraf? No ho sabem, el cert és que no he trobat gaire més informació sobre el Club que permetin afirmar-ho.

La segona teoria apunta a la gran figura del cinema santsenc i català, Fructuós Gelabert i Badiella, qui fou pioner del cinema a casa nostra. Gràcies a la memòria del propi cineasta, sabem que, en una data que balla, a finals del segle XIX, durant la Festa Major de Sants, Gelabert va muntar el seu cinematògraf amb el qual podia enregistrar i també projectar, per presentar alguns dels seus films.

Podria ser que aquesta pintada marqui el lloc exacte on fa més de 125 anys, es va poder veure una pel·lícula enregistrada a l’estat? Podria ser… però Gelabert, molts anys més tard, l’any 1940 al número 1 de la revista Primera Plana, en un article on ell mateix es volia reivindicar com a pioner, recordava que la projecció es va fer en un envelat a un pati d’unes cases ja desaparegudes. El carrer de Sagunt no està lluny de la plaça Màlaga, l’espai on tenien lloc gran part de les activitats de la Festa Major en aquells anys, però tampoc està a tocar i la referència és a unes cases ja desaparegudes, així que  podria ser que el pati on es va muntar l’envelat fos el de la casa Santomà, edifici que va ser incendiat durant la revolució social que va prosseguir el cop d’estat del 36.

Així doncs… Quina és la tercera opció? No deixem a Gelabert, però anem fins al 1902, quan el cineasta va enregistrar un altre film a Sants, actualment el més antic dels que es conserven. Es tracta de “La procesión de las hijas de Maria” una processó que, sortint de Santa Maria de Sants, justament baixava pel carrer de Sagunt. Una ubicació que fins fa poc havia estat mal identificada, confonent-la amb el carrer de Rossend Arús, fins que ens vàrem adonar que, quan es pot veure el vídeo en una qualitat alta, per a un santsenca l’enquadrament és molt clar, és el carrer de Sagunt. Per si existís algun dubte, buscant a les hemeroteques virtuals es pot trobar el recorregut que feia la processó de les filles de Maria: Olzinelles, Sagunt, Finlàndia, Fernández Duró, Sants, Plaça de Víctor Balaguer, Torredembarra, Cerdanyola, Rajolers, Galileu, Pare Gallifa (actual Melcior de Palau), Vallespir, Valladolid, Galileu, Olzinelles i Santa Maria de Sants de nou.

Sent així, i tenint en compte que Gelabert va enregistrar aproximadament des d’aquell punt, podria ser que muntessin el cinematògraf en algun local del mateix carrer després per tal que les nenes assistents a la processó es poguessin veure conjuntament amb la resta de familiars, veïns i veïnes? No seria estrany, de fet sabem que de la primera projecció, quan es va passar el film dels treballadors i treballadores de l’Espanya Industrial aquests pagaven una vegada i una altra el tiquet de la sessió per tornar-se a veure. Com a mínim és una coincidència important però tampoc hi podem posar la mà al foc. En fi, que hi farem, tenim una seqüència perfecta… però ens falta el fotograma clau.

En qualsevol cas aquesta pintada ens deixa una traça d’un moment històric, l’arrencada del cinema, de quan els Lumiere començaren a fer les seves projeccions a la ciutat i quan pioners com Gelabert van ser capaços de replicar l’aparell per fer-ne les seves, quan l’invent, encara més com un element de fira, omplia envelats, barraquetes o petits locals de botigues. Per tot això crec que bé valdria la pena que aquesta pintada fos inclosa al Catàleg de Petits Paisatges que elabora Paisatge Urbà i d’aquesta manera garantir-ne la seva protecció.

La llum que sobreviu

Sembla que fer coses en comunitat, en els temps que corren, és una cosa estranya. Cada cop més treballem en la soledat de casa i, en gran part, gaudim del lleure també en soledat, a casa, davant d’una pantalla, consumint continguts amb la compulsió que requereix una industria cultural que cada cop és més indústria i menys cultural. La decadència dels cinemes és un bon termòmetre de tot això.

Les grans sales tanquen deixant pas a aparcaments, supermercats o espais d’experiències sensitives tecnològiques, d’aquelles projeccions espectaculars que submergeixen fascinant i aportant material per a les nostres xarxes socials, però que sovint ens fan perdre el relat, tornant a l’origen de tot plegat, a les persones que fa milers d’anys es fascinaven a l’entorn d’un foc contemplant les flames. Amb l’única excepció que fins i tot allà, a l’entorn d’aquelles fogueres els nostres avantpassats es van començar a explicar les històries que van anar creant comunitat i ara, enmig d’aquests espectacles de llums i colors els relats o se’ns perden o no són els nostres, sinó un llistat d’experiències per fer check.

En fi, descarregada ja la dosi de melangia habitual al bloc, em puc centrar en una petita història que ens ha deixat rastre d’aquest món que s’apaga i que, tot i això, com si d’una metàfora es tractés, ens parla de la resiliència de la memòria i dels petits patrimonis de barri. A l’octubre de 1965 el Cinema Albeniz, situat entre el Mercat de Sants i les vies del tren, tancava les seves portes per esdevenir un aparcament a la planta baixa i un gimnàs, on s’entrenaven boxejadors, a la primera planta.

El Cinema Albèniz l'any 1967
Foto: Jaume Peris i Xanco Fons: AMDS-UEC

Els cotxes, entrant fins al moll de l’os del barri i un espectacle consistent en donar-se de bufetades són un bon exemple del que era el Sants del desarrollisme on, sense anar més lluny, només cinc anys més tard, el regidor franquista de la barriada acabaria sent, Vicenç Febrer, un exboxejador amb un negoci d'automòbils i, més important encara, amb un lleó, anomenat Vicentet, vingut d’Angola, que passejava amunt i avall pel carrer del Vallespir.

Poc temps després però, l’antic edifici del cinema va acabar anat a terra per veure’s substituït per un enorme bloc d'habitatges. Com va passar això a un terreny que hauria d’estar marcat com a “equipament”? El cert és que ho desconec, però sospito que a l’equació hi intervé una altra de les tradicions desarrollistes, l’especulació. En ple Porciolisme, quan qualsevol metre quadrat podia ser bo per especular, sense importar que allò impliqués o esguerrar un edifici o disparar la densitat de població d’alguns barris. Així doncs el cinema va desaparèixer.

Només va quedar el record de l'Albèniz, cinema que en realitat tots els santsencs i santsenques coneixien amb el nom de Manelic, ja que aquest va ser el nom original amb que el cinema es va crear l’any 1930 sobre el terreny on antigament hi havia hagut el velòdrom del Cubell, nom massa català pel Franquisme amb, a més a més, una referència a Angel Guimerà, així que l’any 1939 li van canviar el nom a Albeniz. Les pel·lícules d’aquesta sala es compartien amb d’altres sales del barri, com l’Arenas, l’Alborada o el Gayarre. Com totes aquestes sales el Manelic també va ser escenari polític als anys 30, quan mítings i assemblees omplien cinemes.

La sala, preparada per a 500 persones era, eminentment, un cinema popular, dels de sessió doble, de reestrena, i una audiencia que acudia amb entrepans, cacauets i ampolles de gasosa, que sovint rodolaven avall. Com a curiositat dir-vos que la memòria del Manelic no només és viva entre la gent que hi va a veure films, sovint intentant no donar molta importància a la coordinació entre els diàlegs i les imatge, sinó que el seu entorn, l’espai a tocar de les vies on durant les festes s’hi muntava l’envelat, també va esdevenir un dels inquietants escenaris de la novel·la l’assassí del Tirant, obra de Jordi Fernando Aloy.

Però realment la picota va acabar amb tota la memòria del cinema? Doncs com ens deia l’Albert Uderzo a cada inici de les Aventures d’Astèrix… Tota? No! Una petita llum resisteix ara i sempre al pas inexorable de l’apisonadora del progrés. Si resseguiu la paret del lloc on hi havia hagut el Manelic, a l’edifici contigu, just on hi hauria la mitgera, trobareu una peça metàl·lica.

Es dona la circumstància que per aquest punt passo cada dia unes quatre vegades, anant i venint de la feina i un d’aquests cops aquesta petita peça em va cridar l'atenció. Què era allò? Quina funció tenia? Era una campana? Fins que un dia vaig trobar la fotografia que va resoldre aquest petit misteri, donant l’explicació. Aquella peça metàl·lica era la darrera supervivent de la memòria de la memòria del cinema. Oblidada i descontextualitzada, sí, però mantenint la memòria d’una de les moltes sales de cinema que va tenir el nostre barri.

Detall de la darrera llum del cinema Manelic

Per saber-ne més:

Llibres

Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Temporae, 2013. Barcelona

Articles

Cinema Manelic (Barcelofília)

El cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta (Memòria de Sants)

El triomf d'Edison  (Memòria de Sants)

La memòria del vapor

Durant els 125 anys que l’Espanya Industrial va estar en funcionament a Sants, aquesta va ser un element central i omnipresent a la història del nostre poble i a la vida de les santsenques i els santsencs. No només pel fet que fos la fàbrica tèxtil més gran de l’estat, i el lloc on treballava gran part de la gent de Sants, sovint famílies senceres generació rere generació; també per que, per a tota aquelles persones, la fàbrica era el lloc on passaven entre 10 i 12 hores de la seva vida cada dia, entre el brogit de les màquines, un soroll eixordador que les acabava deixant sordes, i l’anar i venir de les llançadores, treballant tantes hores amb els fils que en uns anys la majoria de les treballadores els acabaven tenint deformats.

L’Espanya Industrial va ser escenari de l’explotació però també del suport mutu, de les vagues i reivindicacions però també la font de recursos amb què els amos feren enormes fortunes que els van permetre, per exemple, comprar el Monasterio de Piedra o fer una important col·lecció d’art, però també finançar els pistolers del lliure durant els anys 20 i, probablement també, els colpistes que van esfondrar el somni que havia arrencat feia pocs anys, capgirant per sempre el futur d’aquest país.

La sirena de l’Espanya Industrial marcava la vida al barri, tant de les persones que hi treballaven com d’aquelles que no. Era el seu batec, com en èpoques pretèrites havia estat els campanars de les esglésies. Alguns nadons fins i tot van descobrir el món, i com volien que el miressin, des de la Casa Cuna de la fàbrica. Era el lloc on treballaven però també el del lleure, on celebraven les festes populars i fins i tot l’equip de futbol que seguien. El Condal, el club de l’Espanya Industrial, ha sigut l'únic equip barceloní, que, a banda del Barça i de l'Espanyol ha aconseguit a competir a la primera divisió de la Lliga. 

Tot i que l’Espanya Industrial, com totes les fàbriques de l'època, pot ser una representació de l'explotació empresarial, en paral·lel, quan parles amb testimonis directes, et trobes una realitat que per als nostres ulls costa d’entendre, és un cert orgull de fabrica, un éxit que en part, s’ha de reconèixer al rentat de cara paternalista dels Muntadas. El prestigi era tant que, significativament, entre els colmados del barri es fiava a les treballadores de l’Espanya pel fet de ser-ho, ja que tothom sabia que les setmanades es pagaven amb rigor. Tot allò era l’Espanya, una cosa i just la contrària. Orgull i prestigi, però a la vegada explotació i control social.

El seu pes per a Sants va ser enorme. D’exemples que ens permeten copsar-ho en podem trobar molts, però un que ha marcat la història i l’urbanisme del barri és el fet que, sense la fàbrica, Sants potser hauria trigat més en tenir estació de tren i, molt probablement, hauria estat en un altre punt, ja que el tren no va arribar per la mobilitat dels santsencs i santsenques, va arribar per les matèries primeres i pels productes elaborats de l’Espanya.

Tanmateix… Qué se’ns ha conservat de l’Espanya Industrial? Fixeu-vos en un detall. Els edificis que estan dempeus no ens parlen del treball als telers o amb les filadores. El treball, l’element sine qua non una fàbrica no és fàbrica, és el que més costa d’imaginar veient l’actual parc. El que ha quedat de la fàbrica ens parla més del poder que del treball.

Alfons XIII visita l'Espanya Industrial. 21/05/1930
Fons: ANC

Franco visita l'Espanya Industrial, 1947
Foto: Carlos Pérez de Rozas
Fons: AFB

Les Joventuts Hitlerianes visiten l'Espanya Industrial, 1941
Foto: Carlos Pérez de Rozas
Fons: AFB

No ens parlen de treballadores i treballadors, ens parlen dels amos. I, tal com va quedar clar a l’agost del 1936 quan, derrotat el feixisme a la ciutat, enmig d’una revolució social, els Muntadas van fugir i els treballadors en assemblea van decidir seguir treballant col·lectivitzant l’empresa… A una piràmide pot faltar la punta, però no la base. Potser metafòricament, d’una forma molt clara o potser com a ressort d’un subconscient degudament adoctrinat, van fer creure que les naus , com parlaven del treball, no eren importants i, per contra la Casa del Mig sí, ja que parlava d’aquella gent que mereix tenir noms als carrers. Les naus on es treballava van anar al terra i, per contra la Casa del Mig, panòptic del director, on tenien els despatxos, i símbol del poder, on es rebien les visites oficials no; també es van conservar la Casa Cuna i el Casinet, que ens parlen de l’acció més social dels amos.

Sobre l’Espanya Industrial s’ha escrit molt, però especialment en un àmbit acadèmic: llibres sobre temes molt específics, treballs de tesis… però molt poc des del punt de vista de la divulgació, llibres o llibrets que puguin arribar al públic general, a les veïnes i veïns del barri, als infants de les escoles…  I sent tant important per al nostre poble algun element a la pròpia fàbrica ens en parla?

Fins fa molt poc cap, però en els darrers anys algunes accions han començat a revetir-ho. Col·laboracions entre diversos agents del territori com Cotxeres-Casinet, el Fab Casa del Mig, la Lleialtat Santsenca, Donar veu a la Memòria, la Federació d’Hostafrancs i Memòria en Moviment que estan començant a donar fruits. Un projecte conjunt va ser Memòries de la fàbrica, que ens va permetre recuperar una trentena de testimonis de treballadores i treballadors de les fàbriques de Sants, entre les quals un important gruix de l’Espanya. Una altra, l’enorme mural que Roc Blackblock va crear per al pati del Casinet, un mural que forma part del seu projecte Murs de Bitàcola, amb el qual va recuperant la memòria col·lectiva de les comunitats a pobles, barris i ciutats.

Però fins ara cap espai a la fàbrica ens explicava ni l’espai, ni la seva història, ni podem saber res de com s’hi (sobre)vivia, ni com s’hi treballava, de manera que, per a tots aquells que no hem viscut la fàbrica en funcionament, se’ns fa molt difícil fer-nos una idea de tots aquests aspectes. Per sort, des del Fab Casa del Mig es porta temps treballant en un projecte per poder habilitar un petit espai a la Casa del Mig on hi ha informació sobre alguns dels aspectes importants a la història de la fàbrica, així com cronologies, enregistraments que mostren l’Espanya Industrial en funcionament, recuperats gràcies a l'Elisenda Cartañà Marquès i els Joan Sanromà Baulo i objectes originals d’aquesta.

Un projecte impulsat per l’Oriol Blas, coordinador de l’equipament, i per la Sandrine Lambert, antropòloga del Canadà que va aterrar a Barcelona enmig dels seu Doctorat i que va esdevenir un revulsiu per arrencar la idea. L’espai s’ha creat de forma comunitària amb la participació d’agents molt diversos, com els alumnes de l’Institut Escola Arts coordinats també per l’Elisenda, dissenyant els engranatges; o les persones usuàries de l’espai maker, en la realització de l’espai. 

Jo també he tingut la sort de poder participar fent assessorament històric i aportant dues peces originals que crec que valen la pena explicar. Per una banda un mocador commemoratiu que l’empresa va realitzar en motiu de l’Exposició Internacional del 1929, en el qual apareixen alguns dels principals pavellons. No en va l’empresa era present a l’exposició amb un espai expositiu al Palau de l’Art Tèxtil i, de fet, Alfons XIII va realitzar tres visites oficials a la fàbrica al llarg de la seva vida, el 1904, 1908 i la darrera el 1930, amb la presència del dictador Primo de Rivera.

Mocador commemoratiu de l'Espanya Industrial durant l'exposició del 1929

La segona, fruït de la casualitat, en realitat no és original de l’Espanya Industrial, si no d’una altra de les grans fàbriques de Sants, el Vapor Vell, es tracta d’una de les rodes que connectaven l’embarrat girant i fent moure les corretges que transmetien aquesta energia a les respectives màquines, una peça que va recuperar el company Jose Maria Sandoval, que fa anys que, com una formigueta, fa una tasca importantíssima, revisant fons d’antiquari, estant atent a les obres que es realitzen al carrer, fent dibuixos per reconstruir paisatges del barri… La roda la podeu trobar a dalt de tot, connectada als diversos engranatges.

Espai de memòria a la Casa del Mig

La Sandrine, l’Oriol i tota la gent del Fab han tancat el cercle, creant un petit espai per explicar la història d’una fàbrica com l’Espanya Industria i ho han fet amb les eines d’una nova revolució industrial, com les impressores 3D que els veïns i veïnes poden descobrir a l’equipament. Penso que, d’alguna manera,  els engranatges que es mouen a la intervenció i fan moure als altres no deixa de ser una bonica metàfora de com funcionen projectes com aquests. Projectes on participen persones d’àmbits i coneixements molt diversos, de manera que són complementaris. 

Si no ho heu fet encara aprofiteu i descobriu aquest petit espai, que val la pena, especialment ara, moment en el qual s’acaba de rehabilitar la Casa del Mig amb criteris que permeten entendre el seu joc dins de la fàbrica. I dir-vos que aquest és un primer pas d’un projecte molt ambiciós que serà com una capa més quan es pugui realitzar, però sobre el qual em mossegaré la llengua per tal d’explicar-lo bé quan es pugui.

A continuació us comparteixo detalls del mocador de l'exposició que us permetran descobrir alguns dels escenaris de l'esdeveniment.

El Poble Espanyol (Iberona)

El Palau Nacional

El Poble Espanyol (Iberona)

Pavelló del Material Esportiu i de la Química, avui derruït

Palau de l'Agricultura

Palau de l'Agricultura

Palau de la Llum o Palau de l'Industrial Tèxtil, avui derruït

Casa de la Premsa

Miramar

L'elefant a l'habitació

Un benefici col·lateral de tenir els carrers oberts, per a molts, ha sigut la descoberta dels edificis de la carretera de Sants. Acostumats a caminar per les seves voreres estretes, plenes de gent, entre el brogit dels cotxes i el ritme accelerat de la rutina diària a ciutat, les façanes dels edificis de carretera, més enllà del sutge que no les deixa lluir, s’havien anat fent invisibles.

Des de la mateixa vorera queda poc marge per contemplar els edificis i els de la vorera contraria es troben rera una cortina de cotxes. Però el simple fet de, per dos dies a la setmana, no moure’s per la vorera sinó pel centre de la Carretera, recuperant el goig de caminar per caminar, potser sense pressa, o fins i tot sense objectiu, permet la perspectiva necessària per poder observar les façanes a banda i banda.

Si ho feu de ben segur que descobrirem petits detalls que abans us haurien passat desapercebuts. Uns caps de vaca al número 141, que ens recorden que en aquell punt, a l’edifici Joaquim Pau Badia, hi havia una antiga vaqueria; uns mosaics al número 5, a la casa Jaume Estrada, que si mirem amb deteniment comprovarem que ens reflexen una mateixa escena a cadascuna de les estacions de l’any… I és que la carretera, l’eix sobre el qual va anar creixent el nostre poble, va acabar esdevenint un espai de lluïment, on els propietaris dels edificis, com en el Passeig de Gràcia, però amb un àmbit més modest.

Però enmig de tots aquests petits detalls sorprèn l’elefant a l’habitació, metàfora per cert que em va regalar el meu cosí Joan Carles. Una illa sencera que poca gent veu i sobre la qual no seria d’estranyar que, el dia de demà, quan ja sigui massa tard, tots ens posem les mans al cap. Entre el carrer d’Alcolea i la plaça de Sants tenim dues joies del nostre patrimoni una mica en terra de ningú. Per una banda Can Daguerre, el més que centenari estudi fotogràfic sobre el qual l’amic Ricard Marco, amb la gent de Fotoconnexió van fer una feinada per posar-lo en valor i reivindicar tant l’espai com la memòria. I és que, no en va, durant més d’un segle, som molts els santsencs i santsenques que ens hi hem anat (o ens han portat) a fotografia en algun dels moments importants de les nostres vides, esdevenint un autèntic arxiu de la gent i de la vida quotidiana del poble.

Com el Ricard fa anys que reivindica, no només és important com a negoci històric que apel·la a la nostra memòria, sinó que com a element patrimonial en si mateix, si és que memòria i patrimoni són distingibles, que ja us dic jo que no, i és que Can Daguerre no va ser un edifici que va funcionar com a estudi fotogràfic, sinó que va ser un edifici construït per aquesta funció. En un moment en el que disposar de llum natural era fonamental, de manera que tenim dempeus i en funcionament des del 1916, un estudi fotogràfic de principis del segle XX.

Just al seu costat tenim un edifici també interessant per al nostre patrimoni, tant pel seu valor intrínsec, com pel fet que, durant molts anys va ser un edifici d’ús col·lectiu, estic parlant del cinema Liceu, un edifici catalogat com a Bé Cultural d'Interès. El primer cinema Liceu, tal com recullen Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran al seu llibre: El modernisme perdut, Sants - Les Corts, va ser promogut per Aniceta Beya l’any 1910; i el projecte arquitectònic va ser obra de Josep Pausas i Coll. Aquest arquitecte acabaria sent arquitecte municipal d’Igualada, ciutat amb la qual, per cert, Sants té molts i molts lligams històrics. Segons sembla el solar on es va alçar el Liceu va ser el fruit de l’agregació d’unes quantes parcel·les, on es va instal·lar el cinema i un saló de billar.

Antic cinema Liceu als anys 20
Fons: AMDS

L’edifici, que seguia un estil modernista, molt d'acord amb el paisatge de la carretera d’aquells anys era en realitat una solució simple, tal com expliquen a El modernisme perdut: 

El cine era format per una nau senzilla i coberta amb encavellades a dos vessants i amb una ala lateral. A l’exterior l’arquitecte Pausas va donar al conjunt un aspecte unitari en compondre eixos verticals d’obertures en arc de mig punt, de llums diferents segons la funció de portes o finestrals. La seqüència de pilastres, i els frontons triangulars decorats amb relleus donaven a l’edifici un cert monumental d’influència secessionista.

Vistes des del campanar de Sants, l'any 1936
L'antic Cinema Liceu es pot veure a la cantonada dreta, abaix
Fons: AMDS-UEC

L’any 1956 l’antic cinema va ser enderrocat per fer-ne l’edifici actual que va ser encarregat a Antoni de Moragas i Gallissà, arquitecte de gran rellevància en aquelles dècades que va impulsar el Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i que va formar part del Grup R, grup d’arquitectes que, després de la postguerra, va treballar per recuperar la modernitat a l’arquitectura catalana, fins llavors marcada per les mancances en quant a materials i per la voluntat monumentalista del franquisme, un grup que va procurar la tradició dels arquitectes del GATPAC d’abans de la dictadura. Moragas també va estar interessat en la funció social de l’arquitectura i en trobar solució al problema de l’habitatge.

El nou cinema Liceu, d’estil, que tenia un aforament per a més de 1.500 espectadors en un moment en que el cinema, com quasi tot, era un fet col·lectiu, tenia una sala de projecció amb una pendent d’una inclinació del 15%, fet que permetia aprofitar l’espai al màxim. També destacava pels seus enormes finestrals, pel seu vestíbul i per la llarga barra del bar. L’edifici solucionava el problema del soroll de la carretera de Sants, situant la sala de projeccions a l’interior de la parcel·la, de manera que el vestíbul l’amortia.

El cinema Liceu l'any 1970
Foto: Jaume Peris i Xancó
Fons: AMDS-UEC

Barra del bar del cinema Liceu
Foto: Francesc Català i Roca
Fons: AMDS-UEC

Però més enllà d’un cinema, que en els darrers anys va ser de reestrena, el Liceu, era tot un centre social dels santsencs i de les santsenques que festejaven la vida. De fet, tant és així, que el Liceu és un dels escenaris habituals a moltes d’aquelles novel·les que han pres a Sants com a escenari, com per exemple a Seixanta Minuts, novel·la de Josep Miracle i Monserrat:

Que en Joan la va portar al Liceu quan es van casar? Sí; li va fer molta il·lusió d’anar-hi però se n’hauria tornat de seguida. Tanta estona fent cua per allò? Sort dels entreactes, que es van divertir tafanejant els vestits, les joies, els escots i les esquenes que rumbejaven les senyores de baix! Que el que és de l’òpera… la va ben empatxar, tant de nyigo-nyigo com hi ha al món!

El nou Liceu també va incorporar l’antic club de billar on, entre molta d’altra gent, pel que ens havia explicat l’avia, hi anava a jugar l’avi Joan, a qui no vàrem arribar a conèixer ja que va morir molt jove.

Després del tancament del cinema l’edifici ha viscut diverses vides amb l’espai compartimentat i diferents usos per tot l’edifici: escola de ball, gimnàs, botiga d'electrodomèstics, frankfurt… Ara, però, des de fa molts mesos resta buit, probablement esperant que algú faci un millor negoci.. Hi ha hagut projectes com el d’ubicar-hi un Decathlon, però que han quedat en res.

Una nova vida és el millor sistema de conservació que pot tenir un edifici, però, tot i que privats, no oblidem que són espais molt viscuts i que formen part d’aquest patrimoni de les comunitat que, algun dia i d’alguna forma, caldrà posar i fer efectiva la seva protecció.

Per saber-ne més:

Lacuesta Contreras, Raquel i González Toran, Xavier, El modernisme perdut. Sants - Les Corts. Editorial Base, 2017

Barcelofilia, el Cine Liceu

Arquitectura Catalana, Cine i Bar Liceo

Els cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Els cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

El cinema, i tot el que va lligat a aquest art: les sales, les pel·lícules, els programes... genera molt interès i, sovint, també preguntes per part de les persones que segueixen el bloc. Tot i això, per manca de temps, que no d'interès, he dedicat més temps a moltes altres temàtiques, com les fàbriques, les masies, les vagues o revoltes. 

Per sort hi ha gent, que ha fet una tasca magnífica, com el Roberto Lahuerta, que fa uns anys va publicar el llibre Barcelona tuvo cines de barrio o el Miquel Barcelonauta, que des del bloc Barcelofília porta anys fent una feinada de formiga divulgant la història i el patrimoni de la ciutat, també el cinematogràfic.

Cinema Gayarre, any 1933
Fons:AMDS

Existint persones que ja han fet aquesta feina, i molt bé, no té sentit duplicar artícles, però si que he preparat aquest post, a mode de guia, que serveixi per donar visibilitat a aquests continguts i per tenir accessibles els articles dels cinemes de Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

 

Cinema Balaña, any 1966.
Fotografia: Enric Ventura Calpe. Fons: AMDS-UEC

Cinemes

Cafè-Restaurant La Montera

Cinema Alborada

Cinema Arenas

Cinema Arenas - Centre Comercial

Cine Arenas - Gay 

Cinema Bohème

Cinema Galileo

Cinema Gayarre

Cinema Liceo

Cinema Manelic 

Cinema Miami

Cinema Palacio Balaña

Cinematògraf Sagunt

Cinema Vallespir

Cinema Zumzeig

Palacio de las Arenas

Salón Colón

Teatro España

Estudis

Boreal Films

Sants, arrels pageses

Ara fa un temps vaig tindre la sort de poder aportar un granet de sorra al magnífic projecte Murs de Bitàcola, impulsat pel Roc Blackblock, posant una mica de context al mural sobre la família Burés Fabregas i la masia de Can Valent Petit. En aquest enllaç podeu trobar tota la informació del projecte i el procés de la seva realització documentat.

Per aprofitar aquesta feina i, de pas, parlar una mica del Sants d'abans de les fàbriques, que sovint m'ha quedat una mica abandonat al bloc, he preparat aquest post que serveixi com a guia a tots aquelles santsenques i santsencs que vulgueu descobrir una mica més de les antigues masies.

Com és un post pensat com a guia, tal i com ja he fet en d'altres ocasions, com per exemple en el cas del Sants Industrial, la meva idea és que vagi creixent i actualitzant-se. Espero que ho gaudiu!

Sants, amb el campanar al fons, l'any 1896.
En primer terme la finca de Cal Valls
Fons: AMDS-UEC

Sants, arrels pageses

Quan pensem en un Sants pretèrit segurament ens ve al cap el fum dels vapors i el foc de les revoltes, però sota les grans naus de maó i les enormes xemeneies, cercant l’aigua de les rieres i els canals podem trobar les arrels de Sants, unes arrels pageses que s’endinsen a la terra i ens parlen de camps i de masies. 

Sobre un turó que permetia controlar el pla de Barcelona i entre les antigues carreteres que es dirigien, una cap a Molins de Rei i l’altra cap a Sant Boi, al llarg de l’edat mitjana, es va desenvolupar Santa Maria de Sants. Una població que era formada per un petit nucli a l’entorn de l’antiga església romànica de Santa Maria, i multitud de masies disperses pel territori. Des d’aquest espai central, i creuat per les rieres que baixen de Collserola, Sants s’estenia en direcció cap al mar. 

La proximitat a la ciutat de Barcelona, encara emmurallada, va condicionar la historia de Sants, que va quedar englobat a un espai molt ampli que a l’edat mitjana va ser conegut  com el “territori de Barcelona”. Un espai que comprenia, aproximadament, de Montgat a Castelldefels, i sobre el qual el Consell de Cent va intentar exercir el seu domini per assegurar-se el sustent de la ciutat. Els camps de Sants es van dedicar principalment al conreu intensiu de la vinya, del blat i de la fruita. Uns conreus que, a l’entorn més proper de les masies, es completava amb hortes. A la zona de la Marina, on hi havien abundants aiguamolls, freqüentaven d’altres conreus, com el del cànem. 

Sants era rebost de Barcelona i per donar servei a aquesta funció es van anar edificant algunes infraestructures. Així, al coll dels inforcats, a l’entorn de l’actual plaça d’Espanya, on confluïen les dues carreteres que portaven a Barcelona, a finals del segle XVI, es van alçar dos molins de vent que servien per moldre blat. El poble també era la darrera parada dels pastors que portaven els seus ramats cap a la ciutat. Després de grans trajectes on el bestiar havia perdut pes, els animals s’engreixaven de nou pasturant a l’entorn. Posteriorment eren escorxats a la carnisseria de Sants, que es trobava a la carretera de Sant Boi, l’actual carretera de la Constitució, a l’alçada de la riera de Tena. 

Quan Barcelona va caure en mans borbòniques, l’any 1714, amb l’aplicació del Decret de Nova Planta, van desaparèixer les institucions catalanes, entre les quals també el Consell de Cent. D’aquesta manera les antigues parròquies del pla van acabar esdevenint municipis independents. Però els canvis administratius no van modificar el fet que l’agricultura seguís sent la principal, i pràcticament única, ocupació al poble fins que, a les darreries del segle XVIII, els productors de teixits d’indianes de Barcelona, van desembarcar a Sants per aprofitar els seus camps per blanquejar i assecar les teles.

El final del segle XVIII i els inicis del XIX van portar dues grans infraestructures que van revolucionar l’urbanisme i l'economia santsenca. La primera la nova carretera reial, l’actual carretera de Sants, una via que es va començar a bastir l’any 1764, i que  venia a substituir l’antiga carretera. La segona el Canal de la Infanta, que es va iniciar l’any 1817. Al llarg de més de 17 quilòmetres el canal va portar aigua del Llobregat, des de Molins de Rei, fins a Sants regant els municipis de Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet. Gràcies a l’aigua que arribava a través del canal a tota la Vall Baixa del Llobregat es van poder substituir conreus de secà per hortalisses. D’aquesta manera tots aquests pobles es van convertir en grans productors.

Però si el canal havia sigut un eix vertebrador de l’agricultura santsenca també ho acabaria sent de la industria. Durant la primera meitat del segle XIX Barcelona, que seguia encorsetada dins de les muralles i era una de les ciutats europees amb més densitat de població, s’havia anat omplint de vapors fins a tal punt que l’ajuntament va prohibir-ne la instal·lació. Sants, que era ben comunicat i que tenia accés a l’aigua, un element imprescindible per a la indústria, es va convertir en un espai cobejat. A partir d’aquest moment va començar a rebre grans vapors com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial, grans fàbriques que van motivar l’arribada de milers de persones per treballar-hi, iniciant la transformació de poble agrícola a industrial.

L’arribada del tren, l’any 1854, va acabar de modificar el paisatge. Les vies s’obrien pas pel mig del poble tallant els antics camins. Poc a poc els terrenys es van anar parcelant i així algunes d’aquestes antigues grans masies van quedar incrustades dins de l’urbanisme d’aquest nou Sants, com la Petita Maria, que va quedar amagada al carrer de López Catalàn. La instal·lació de fàbriques també seguia, com Can Batlló, que l’any 1878 es va aixecar sobre els terrenys d’una altra masia, Can Mangala. A mesura que la fàbrica va créixer va acabar engolint una altra masia, Cal Paretó, també coneguda com a Can Bruixa.

La Casa del Rellotge des de la plaça Iberia.
Fons: AMDS-UEC 

Els conflictes del segle XX també es van endur dues de les principals cases que ens parlaven d’aquest passat agrícola: Can Catà, a tocar de la plaça de Sants i Can Santomà a la plaça Màlaga, l’actual Bonet i Muixí, cases senyorials que eren de les famílies dels grans terratinents del barri i que van cremar durant la revolució social del juliol de 1936. Però tot i els canvis urbanístics i socials el Sants agrícola va sobreviure durant dècades enmig del Sants industrial. 

Cal Santomà, a la plaça Màlaga, actual Bonet i Muixí, l'any 1932
Fons: AMDS-UEC 

Masies com Can Mantega, una de les més grans del poble i que tenia una mina d’aigua que permetia regar els camps i vendre els exedents per alimentar les fonts d’aigua del poble, poc a poc va veure com els seus camps s’escurçaven, fins a quedar enclotada. Tot i això va ser de les darreres en mantenir-se activa ben bé fins als anys seixanta. D’aquesta masia ens va deixar una extensa descripció l’escriptor Josep Miracle i Montserrat.

La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembra i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida. 

Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un caleidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves piràmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars.

Cal Mantega l'any 1965
Foto: Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS-UEC

A la Bordeta podem parlar de la familia Burés, que s’hi va instal·lar al segle XIX, per treballar les terres. En aquells temps els camins encara eren de terra i era freqüent que, quan plovia fort, algun carro hi embarranques. Quan això passava l’Oleguer Burés portava la seva mula, que tenia molta empenta, i lligant-la al carro i a crit d’arri valenta, aconseguien treure els vehicles del fang. Una història que va acabar donant el malnom de valent a l’Oleguer. I per aquest mateix motiu dels tres fills de l’Oleguer: el Lluís, la Pauleta i l’Oleguer,  el major es va convertir en el valent gran i el menor en el valent petit, malnoms que van acabar batejant també als respectius masos. 

Al mas de Can Valent Petit, que es trobava a l’entorn de l’actual plaça de Cerdà, es produïen verdures que posteriorment es venien a la ciutat. També era un mas molt important per a la resta de pagesos de Sants, ja que feien planter per a la resta de productors. La masia va ser enderrocada l’any 1994 i, un any més tard, va acabar donant nom als jardins que es van ubicar a part del terreny.

Can Valent Petit l'any 1967
Foto: Joan Jané i Brugada. Fons: AMDS-UEC

De la majoria d’antigues masies de l’antic poble de Sants no ens queden gaires referències més que noms com Cal Bacardí, Cal Barrina, Cal Bernades, Cal Biel, Cal Cosme, Ca l’Esperança, Cal Francès de Cal Cuca, Cal Freixes, Cal Gallina, Cal Gravat, Ca l’Hereu, Ca l’Ivo, Cal Magre, Cal Mariano bon veí, Cal Massaguer, Cal Morena, Cal Mosques, Cal Mota, Cal Munné, Cal Muns, Cal Nicasi, Cal Nones, Cal Pastor, Cal Pau Valent, Cal Pol, Cal Polit, Cal Rius, Cal Sala, Cal Serraïma, Ca la Sileta o Cal Veleta, Cal Tena, Ca la Tereseta Xerraire, La Torre de l’Hort Nou, La Torreta de Sants, La Torre del Tiritant, Cal Valent Gran, Cal Valent Petit, Cal Valls, Cal Granota Pobre, Cal Maians, La Torre Nova del Vellit o Ca la Laia.

Però al cor de Sants, just on va començar aquesta història, a la plaça de Bonet i Muixí, encara resisteix la Casa del rellotge, una masia també coneguda com Cal Dimoni, que troba els seus orígens al segle XIV, mostrant les arrels pageses del poble de Sants.

Masies

Cal Bacardí

Cal Barrina o Cal Merderot

Cal Bernardes

Cal Biel

Cal Bonofoi

Cal Bruixa (Bordeta)

Cal Bruixa (Sants)

Cal Catà o Can Nubiola

Cal Cosme o Cal Cusó

Cal Cros

Ca l'Esperança o Cal Lluís de Cal Cuca

La Fabriqueta o Cal Cuca (o probable Cal Galet)

Can Fisas

Can Francesc del Cuca

Cal Freixes

Cal Gallina (o probable Cal Toni) 

Cal Granota de Baix

Cal Gravat

Ca l'Hereu Sant

Cal Magre

Cal Mantega

Cal Mariano Bon Veí o La Casa Nova

Cal Messeguer, La Cova o Can Pessetes

Cal Mengala

Cal Mosques

Cal Munné

Cal Muns (Bordeta)

Cal Muns (Sants)

Cal Mus

Cal Mus

Cal Nicasi

Cal Nona

Cal Pastor

Cal Pau Valent

La Petita Maria

Cal Poc

Cal Rabassa

La Casa del Rellotge, Cal Mengala, Cuyas o Cal Dimoni

Cal Rius

Cal Ros de Maiol

Cal Rosich

Cal Sala

Can Santomà

Can Serraima

Ca la Sileta o Ca la Veleta

Sol de Baix o Can Galardo

Cal Tena

Ca la Tereseta Xerraire

Torre Bacardí

La Torre de l'Hort Nou

La Torreta de Sants

La Torre del Tiritant (o probable Cal Pelegrí)

Can Valent Gran

Can Valent Petit

Cal Valls

Hostals

Hostal d'Antoni Buscà

Hostal de la Bordeta

Hostal de la Morena

Hostal Vell o d'Hostafrancs

Vaqueries i carnisseries

Carnisseria de la Bordeta

Vaqueria Benosa Pau

Vaqueria Balaña

Vaqueria Càceres

Vaqueria Jocs Florals

Vaqueria Miquel Àngel

Vaqueria Vilassar

Burots

Burots de Constitució

Burots de Collblanc

Burots de Travessera de les Corts

Burots de la Plaça Cerdà

Canals i rieres

Canal de la Infanta

Sèquia de Circumval·lació

Fillola de Can Batlló

Fillola Riera de Tena

Riera Blanca

Riera de Tena

Riera

Riera de Magòria

La insurrecció de desembre de 1933

L’arribada de la Segona República prometia reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars i havia generat moltes expectatives entre els sectors populars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordres religioses, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de que disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp. 

L’exposició del 29 a Barcelona havia creat una falsa realitat, una bombolla. Mentre la crisi anava saltant de país en país a Barcelona les obres monumentals i la crida que aquestes van significar van fer que milers d’obrers vinguessin a treballar a la ciutat. Les condicions laborals eren duríssimes i els sous miserables, però la situació encara va empitjorar quan les obres van acabar i gran part d’aquests nouvinguts a la ciutat es van trobar a la indigència. 

Al Sindicat de la Construcció de la CNT, un dels sectors més afectats per la crisi, es va promoure un Comitè de Defensa Econòmica el mateix dia que es celebraven les eleccions del 14 d’abril del 1931. Com explica Manel Aisa, el primer de Maig els cenetistes, després d’un míting multitudinari, van voler fer arribar els acords presos a Francesc Macià però van ser rebuts a trets amb una repressió que no havia canviat.

Els preus dels lloguers a la ciutat s’havien incrementat de tal manera que en aquells moments significaven un 80% del total del sou dels obrers. Una situació insostenible que va esclatar en una vaga de lloguers a la que es van sumar milers de persones amb l’objectiu d’aconseguir una reducció en un 40% dels preus de lloguer i la gratuïtat dels habitatges per tota la gent que era a l’atur. 

En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com tot i l’arribada de la República, la repressió seguia. Des de l'òptica anarquista la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors. Figures com les dels “presos governatius” gent detinguda i retinguda sense causes concretes no van desaparèixer. Un fet que va desencadenar en una vaga de fam entre 51 militants de la CNT que es troben presos a la Model. 

El mateix juliol de 1931 va haver de fer front a important vaga, la de la Telefònica, una empresa que llavors era propietat de la multinacional American Telephone and Telegraph Company. La CNT va impulsar una vaga que va tenir un fort impacte a Barcelona i Sevilla, però que amb el boicot de la UGT va tindre uns resultats desiguals a la restat de l'estat. A totes dues ciutat el conflicte va agafar força esdevenint vaga general i a la capital andalusa l'estat fins i tot va arribar a declarar l'estat de guerra. El desencís generalitzat amb les esperances que s’havien situat a la República van anar abonant moviments insurreccionalistes com la Revolta de l'Alt Llobregat del gener del 1932 o la Insurrecció anarquista de gener del 1933, marcada per la matança de Casas Viejas.

Enmig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va testimoniar un fet quotidià. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que de fet serà el precedent directe de l’alçament feixista de la Guerra Civil, però que encara es repetiria una vegada més el mateix any. 

El 19 de novembre s’havien convocant les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts, les primeres en les quals hi va haver sufragi universal a Espanya. Mentre això passava, a Barcelona els transports es trobaven en vaga i, després del trencament de les negociacions, l'autoritat havia tancat els sindicats i havia omplert els tramvies d’agents de l’escola de policies per fer els serveis dels tramviaires. 

A les eleccions les forces de l’esquerra: republicans, socialistes i comunistes, que fins llavors havien anat de la mà, van presentar llistes separades. Quan es va conèixer el resultat de la primera volta de les eleccions, que donava la victòria a les dretes, en un ple nacional de la CNT a Saragossa el 26 de Novembre, es va designar un comitè encarregat d’organitzar la insurrecció. Entre les figures presents al comitè s’hi trobaven, entre d’altres Durruti o Joaquin Ascaso. Figures de l'anarquisme més combatiu que en aquells anys s'estaven convertint en els enemics públics número ú de les classes dirigents i, conseqüentment, en herois de grans sectors del moviment obrer.

Després de la segona volta, quinze dies més tard, es va confirmar la victòria de les dretes. El Partit Radical de Lerroux governaria amb el la filofeixista CEDA de Gil-Robles. En aquest context va arribar el divendres 8 de desembre, la seva sessió inaugural del Parlament. Arreu de l’estat es preparava una revolta que tindria especialment força a l’Aragó i la Rioja, però que també es deixaria sentir a Lleó, Extremadura i Catalunya. Hospitalet, la Bordeta i Sants van ser un dels seus escenaris d’aquests enfrontaments. De fet la insurrecció ja era esperada per la policia que va realitzar un enorme desplegament a la ciutat detenint a dirigents obrers com Durruti.

La nit del 8 de desembre uns dos-cents milicians armats es van reunir al carrer Baró de Maldà, dividint-se en grups. Un grup es va fer fort a la Tinença d’Alcaldia de Santa Eulàlia, un altre va assaltar el Mercat i un tercer que es va dirigir als Burots, a la Riera Blanca. L’Hospitalet s'estava convertint en un dels principals escenaris de la revolta. Els enfrontaments amb la Guàrdia Civil, els incendis i els tiroteigs van seguir estenent-se per tota la ciutat. Tot i que l'alacalde va intentar donar la veu d'alarma, segons sembla, es van trobar que les línies telefòniques havien estat tallades.

A la Torrassa van esclatar diverses bombes a la central elèctrica que van deixar sense llum el barri i també el de Santa Eulàlia. La Cambra de la propietat va ser assaltada i els aldarulls van continuar fins al 12 de desembre.

A Santa Eulàlia es van aixecar barricades al burot. Aquesta era l’oficina que es situava al límit entre poblacions, on els funcionaris municipals cobraven drets d’entrada a certes mercaderies. A Santa Eulàlia, els burots se situaven a l’encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, en el límit entre l’Hospitalet i Barcelona. En els tiroteigs va morir un dels funcionaris dels burots. 

Els insurrectes ocupen la Tinença d’Alcaldia, hissant una bandera roja i proclamant el comunisme llibertari. Els enfrontaments van seguir al mercat, on es cremaran diverses barraques. També exploten diverses bombes, entre d’altres a la fàbrica Escorça. A l’estació del metro de Santa Eulàlia, en un xoc amb la Guàrdia Civil moren dos anarquistes.

El matí del 9 davant la situació els obrers de l’Espanya Industrial abandonen la feina i els enfrontaments que fins llavors havien tingut lloc a Hospitalet es reprodueixen a Sants on també hi haurà tiroteigs i esclats de bombes. També s’intentarà cremar les Cotxeres de Sants. Recordem que la ciutat es trobava en una vaga de tramvies i que el servei havia estat militaritzat. 

Barricada a la carretera de Sants durant la Insurrecció de 1933

El dia 11 els enfrontaments segueixen a Sants on la Guàrdia Civil fins i tot es veurà obligada a refugiar-se a l’Alcaldia i on, de nou, situaran metralladores a la plaça d’Espanya. El trànsit serà restringit i el governador civil emetrà un ban pel qual no es permetran grups de dos persones o més per les nits. De Sants a Cornellà, segons els informes de la policia tots els comerços es troben tancats i el dia 12 l’alcalde del Prat demana auxili a la Policia ja que des de l’Hospitalet s’estan organitzant milicians per anar a alliberar els milicians detinguts a aquesta població. 

Però finalment la revolta insurreccionalista va quedar sufocada i va començar la repressió de la mateixa. Els barris de l’Hospitalet van ser ocupats militarment i registrats locals, cases i bars. A Santa Eulàlia es van realitzar nou detencions, incautant-se armes, municions i bombes. La CNT va sortir d’aquest intent revolucionari amb fortes divisions internes. Dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar-ne la FAI. Òrgans d’expressió com Solidaridad Obrera van estar prohibits durant 120 dies.

Però la història sovint és terca. Quan el 19 de Juliol de 1936, l'exèrcit es va aixecar contra la República a Barcelona, de nou, un dels punts que a la ciutat els sollevats van intentar controlar primer va ser la plaça d’Espanya, per controlar els milicians d’Hostafrancs, Sants i de l’Hospitalet. 

Per saber-ne més:

L'any 2013 des de la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes es van organitzar unes jornades per explicar la insurrecció de 1933. 

En aquest context es va fer una exposició i una xerrada a la que vaig tindre el plaer de participar conjuntament amb Manel Aisa. Adjunto el vídeo

Antiquari: Insurrecció a la Bordeta 

Antiquari: Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933

Article Wikipedia: Insurrección anarquista diciembre de 1933

https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/04/13/%c2%bfla-torrassa-1933/

Hemeroteca

Solidaridad Obrera (03/12/1933)

Mundo Gráfico, Los Misterios de la FAI. Nuevos Paisajes Urbanos (17/01/1934)

En la festa i en la lluita

Ha començat l’agost, la xafogor i els xàfecs imprevistos així ho constaten, però al carrer la gent que mira al cel no ho fa per cercar núvols, ho fan per identificar les siluetes dels bombarders italians, aquests estranys ocells que s’han convertit en habituals del cel barceloní. Quan els criminals feixistes fan acte de presència les alarmes comencen a sonar i els veïns i les veïnes, amb l’ordre que permet la por, dirigeixen les seves passes als refugis. És l’agost de 1937.

Rebut per la construcció del refugi de Sant Crist amb Riera de Magòria
AMDS, fons de la UEC

Un parell d’anys enrere els veïns del carrer de Sant Crist, a tocar de la riera de Magòria, s’esmerçaven penjant garlandes i enramades sobre el carrer, engalanant-lo per rebre la festa major, ara els grans piquen al carrer obrint forats i els petits pugen cabassos de terra des dels túnels que poc a poc es van obrint. L’ofici de manobres i peons, après a base  d’anys aixecant els pavellons de l’Exposició Internacional, el metro i aquella ciutat que creixia sense aturador ensenyorida en mans del capital, està ara al servei de la vida, el bé més preuat que el feixisme pren de forma arbitraria. Quan l’obra avanci petits i grans es protegiran sota aquella volta catalana.

Però hi ha una cosa que encara els protegeix amb més força que aquells maons, una xarxa que subtilment s’ha anat teixint des de fa prop de 90 anys, quan els seus avis i avies es van començar a instal·lar a aquell petit poble de pagesos per treballar a les fàbriques, la solidaritat. “Associació o mort” cridaven l’any 1855 durant la primera vaga general. Una solidaritat que, sense necessitar telers, s’ha teixit als vapors, fent front als abusos, lluitant del mateix costat.

Quan aquests nouvinguts van arribar a Sants ho van fer a ple centre del no-res. Estarien al servei d’uns amos que els explotaven per fer rutllar unes fàbriques que generarien grans fortunes per a la Barcelona burgesa; pagant lloguers a oportunistes i especuladors que havien vist com, en poc temps, camps de cereals es convertien en habitatges; comprant el necessari per viure a uns preus que els feien sentir estafats, ja que a ciutat al cost dels aliments calia sumar el benefici de tots els intermediaris; restarien a disposició de l’estat que reclamaria la seva sang per anar a guerres colonials a defensar uns interessos que no eren els seus i de l'església que difondria els arguments per justificar a tots els anteriors.

Treballarien per sostenir la Gran Barcelona sobre les seves espatlles. Obres magnífiques, com les que Eusebi Güell encarregaria a Antoni Gaudí es van poder edificar gràcies a la suor d’obrers i obreres del Vapor Vell, i sembla ser que la fortuna que va permetre l’inici de l’edificació de la Sagrada Família podria haver vingut, en gran part, de la Farga que la família Bolet tenia a Sants.

Davant de tot això obrers i obreres van crear grups de suport mutu per ajudar-se en la necessitat i sindicats per defensar, col·lectivament, el que de forma individual no haurien pogut. Front als lloguers abusius van orquestrar vagues de lloguers; front als preus que marcava el mercat aixecaren cooperatives de consum; front a les quintes alçaren barricades; front al control cremaren arxius per esborrar les dades que els feien peons de l’estat; front a l'església bastiren escoles racionalistes i ateneus, per apropar la cultura al poble i fer de dones i d’homes individus lliures. Aquelles persones que havien arribat al no-res en pocs anys havien impulsat entitats i institucions populars que els van fer forts i que els van convertir en una comunitat. Un nou espai de referència impregnat dels costums i tradicions de l’antic poble de Sants. Una identitat que es va anar teixint en la lluita però també en la festa.

En un poble on, fora de les moltes hores que obrers i obreres restaven lligats a telers i màquines de filar, no hi havia pràcticament res a fer, poc a poc van anar impulsant un lleure i una cultura popular no consumista, un lleure que els era propi. Va ser el temps en que proliferaren els cors, a l’estil del iniciats per Clavé, els balls a les cooperatives o el teatre popular. La gent que vivia a les barriades no eren potencials consumidors d’una cultura burgesa que els hi era aliena i que sovint es construïa en confrontació a ells mateixos, que els estereotipava o els hi pretenia donar lliçons de moralitat, a l’hora que els volia mesells i ignorants.

Amb un analfabetisme que pràcticament rondava el 50% de la població, molt més alt encara entre les dones, alguns no tenien la formació necessària que els permetés llegir les obres que elaborava la burgesia; amb jornades laborals de 12 o més hores molts no deurien tenir ni temps i d’altres segur que no es sentien representats per una literatura o per un teatre on les excepcions, com Victor Hugo, no eren la norma. Així doncs, com en tot, van construir la seva cultura, com sempre, des de baix, des de la base.

El Sants obrer va néixer a l’entorn d’un Sants rural que conservava les seves pròpies tradicions, com la festa major, dedicada a Sant Bartomeu, el patró, una festa que molt probablement troba els seus orígens a l’edat mitjana. Però si la festa del Sants rural contava únicament amb una missa, uns balls on els veïns representaven el martiri de Sant Bartomeu i un àpat, tot d’actes a l’entorn del centre del poble, a la parròquia de Santa Maria, el creixements del poble, a l’entorn de les noves fàbriques, i el creixement del veïnat també va eixamplar la festa. Les enramades florals, que eren comunes a moltes festes majors del pla, es van anar estenent pels carrers i esdevenint l'origen dels actuals guarnits.

Els nous santsencs i santsenques, que en molts casos s’havien establert amb veïns i familiars dels seus pobles d’origen als mateixos carrers, quan no a les mateixes cases, van començar a tenir un arrelament molt proper. Els carrers, en contraposició als actuals que sovint són només espai de circulació, van esdevenir escenaris on s’esedevenia gran part de les seves vides. Cada carrer era un petit barri, una senya d’identitat, com també ho eren les fàbriques on generacions de les mateixes famílies es donaven el relleu. També s'organitzaven per carrers les colles d’infants, ja fos buscant espais de joc o de vegades enfrontant-se a pedrades amb colles d'altres carrers.

Grup de veïns al carrer Sant Crist, a tocar de la Riera de Magòria
AMDS, fons de la UEC.

No és d'estranyar que veïns i veïnes comencessin a col·laborar a tots els carrers per guarnir uns espais que els hi eren propis, que eren extensions de les seves cases. La festa es va estendre pels carrer amb multitud d’actes comuns, com balls, dinars i sopar, per que de fet aquella gent ja vivien les seves vides als carrers. I d’aquesta manera, ja fos engalanant carrers o aixecant-t’hi barricades es va anar teixint la xarxa que va configurar el barri, en la festa i en la lluita. 

Per saber-ne més:

Llibres: 

EALHAM, Chris, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1888-1937. Alianza ensayo

OYÓN, Jose Luís. La quiebra de la ciudad popular. espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936. Ediciones del Serval

Podcast:

El cemento barrial en la Barcelona de entreguerras, a càrrec de Jose Luís Oyon, a La Linterna de Diógenes

Articles:

Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular. Article d'Agus Giralt al bloc Memòria de Sants

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram