Ha començat l’agost, la xafogor i els xàfecs imprevistos així ho constaten, però al carrer la gent que mira al cel no ho fa per cercar núvols, ho fan per identificar les siluetes dels bombarders italians, aquests estranys ocells que s’han convertit en habituals del cel barceloní. Quan els criminals feixistes fan acte de presència les alarmes comencen a sonar i els veïns i les veïnes, amb l’ordre que permet la por, dirigeixen les seves passes als refugis. És l’agost de 1937.
 |
| Rebut per la construcció del refugi de Sant Crist amb Riera de Magòria AMDS, fons de la UEC |
Un parell d’anys enrere els veïns del carrer de Sant Crist, a tocar de la riera de Magòria, s’esmerçaven penjant garlandes i enramades sobre el carrer, engalanant-lo per rebre la festa major, ara els grans piquen al carrer obrint forats i els petits pugen cabassos de terra des dels túnels que poc a poc es van obrint. L’ofici de manobres i peons, après a base d’anys aixecant els pavellons de l’Exposició Internacional, el metro i aquella ciutat que creixia sense aturador ensenyorida en mans del capital, està ara al servei de la vida, el bé més preuat que el feixisme pren de forma arbitraria. Quan l’obra avanci petits i grans es protegiran sota aquella volta catalana.
Però hi ha una cosa que encara els protegeix amb més força que aquells maons, una xarxa que subtilment s’ha anat teixint des de fa prop de 90 anys, quan els seus avis i avies es van començar a instal·lar a aquell petit poble de pagesos per treballar a les fàbriques, la solidaritat. “Associació o mort” cridaven l’any 1855 durant la primera vaga general. Una solidaritat que, sense necessitar telers, s’ha teixit als vapors, fent front als abusos, lluitant del mateix costat.
Quan aquests nouvinguts van arribar a Sants ho van fer a ple centre del no-res. Estarien al servei d’uns amos que els explotaven per fer rutllar unes fàbriques que generarien grans fortunes per a la Barcelona burgesa; pagant lloguers a oportunistes i especuladors que havien vist com, en poc temps, camps de cereals es convertien en habitatges; comprant el necessari per viure a uns preus que els feien sentir estafats, ja que a ciutat al cost dels aliments calia sumar el benefici de tots els intermediaris; restarien a disposició de l’estat que reclamaria la seva sang per anar a guerres colonials a defensar uns interessos que no eren els seus i de l'església que difondria els arguments per justificar a tots els anteriors.
Treballarien per sostenir la Gran Barcelona sobre les seves espatlles. Obres magnífiques, com les que Eusebi Güell encarregaria a Antoni Gaudí es van poder edificar gràcies a la suor d’obrers i obreres del Vapor Vell, i sembla ser que la fortuna que va permetre l’inici de l’edificació de la Sagrada Família podria haver vingut, en gran part, de la Farga que la família Bolet tenia a Sants.
Davant de tot això obrers i obreres van crear grups de suport mutu per ajudar-se en la necessitat i sindicats per defensar, col·lectivament, el que de forma individual no haurien pogut. Front als lloguers abusius van orquestrar vagues de lloguers; front als preus que marcava el mercat aixecaren cooperatives de consum; front a les quintes alçaren barricades; front al control cremaren arxius per esborrar les dades que els feien peons de l’estat; front a l'església bastiren escoles racionalistes i ateneus, per apropar la cultura al poble i fer de dones i d’homes individus lliures. Aquelles persones que havien arribat al no-res en pocs anys havien impulsat entitats i institucions populars que els van fer forts i que els van convertir en una comunitat. Un nou espai de referència impregnat dels costums i tradicions de l’antic poble de Sants. Una identitat que es va anar teixint en la lluita però també en la festa.
En un poble on, fora de les moltes hores que obrers i obreres restaven lligats a telers i màquines de filar, no hi havia pràcticament res a fer, poc a poc van anar impulsant un lleure i una cultura popular no consumista, un lleure que els era propi. Va ser el temps en que proliferaren els cors, a l’estil del iniciats per Clavé, els balls a les cooperatives o el teatre popular. La gent que vivia a les barriades no eren potencials consumidors d’una cultura burgesa que els hi era aliena i que sovint es construïa en confrontació a ells mateixos, que els estereotipava o els hi pretenia donar lliçons de moralitat, a l’hora que els volia mesells i ignorants.
Amb un analfabetisme que pràcticament rondava el 50% de la població, molt més alt encara entre les dones, alguns no tenien la formació necessària que els permetés llegir les obres que elaborava la burgesia; amb jornades laborals de 12 o més hores molts no deurien tenir ni temps i d’altres segur que no es sentien representats per una literatura o per un teatre on les excepcions, com Victor Hugo, no eren la norma. Així doncs, com en tot, van construir la seva cultura, com sempre, des de baix, des de la base.
El Sants obrer va néixer a l’entorn d’un Sants rural que conservava les seves pròpies tradicions, com la festa major, dedicada a Sant Bartomeu, el patró, una festa que molt probablement troba els seus orígens a l’edat mitjana. Però si la festa del Sants rural contava únicament amb una missa, uns balls on els veïns representaven el martiri de Sant Bartomeu i un àpat, tot d’actes a l’entorn del centre del poble, a la parròquia de Santa Maria, el creixements del poble, a l’entorn de les noves fàbriques, i el creixement del veïnat també va eixamplar la festa. Les enramades florals, que eren comunes a moltes festes majors del pla, es van anar estenent pels carrers i esdevenint l'origen dels actuals guarnits.
Els nous santsencs i santsenques, que en molts casos s’havien establert amb veïns i familiars dels seus pobles d’origen als mateixos carrers, quan no a les mateixes cases, van començar a tenir un arrelament molt proper. Els carrers, en contraposició als actuals que sovint són només espai de circulació, van esdevenir escenaris on s’esedevenia gran part de les seves vides. Cada carrer era un petit barri, una senya d’identitat, com també ho eren les fàbriques on generacions de les mateixes famílies es donaven el relleu. També s'organitzaven per carrers les colles d’infants, ja fos buscant espais de joc o de vegades enfrontant-se a pedrades amb colles d'altres carrers.
 |
| Grup de veïns al carrer Sant Crist, a tocar de la Riera de Magòria AMDS, fons de la UEC. |
No és d'estranyar que veïns i veïnes comencessin a col·laborar a tots els carrers per guarnir uns espais que els hi eren propis, que eren extensions de les seves cases. La festa es va estendre pels carrer amb multitud d’actes comuns, com balls, dinars i sopar, per que de fet aquella gent ja vivien les seves vides als carrers. I d’aquesta manera, ja fos engalanant carrers o aixecant-t’hi barricades es va anar teixint la xarxa que va configurar el barri, en la festa i en la lluita.
Si us ha agradat aquest article:
Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada