dimarts, 24 de febrer del 2015

Alerta Patrimoni #4 Can Bruixa en perill!

Dissabte passat visitavem la masia de Can Bruixa per poder documentar un dels darrers elements del patrimoni rural santsenc. Fa pocs dies llegia una noticia molt positiva, el compromís per part de districte a estudiar-ne el manteniment.



Avui però, buscant informació sobre la masia he descobert que el dia 17 de febrer es va fer una modificació a la finca on es troba. L'espai on està edificada, de 7836 m² ara apareix com a "Suelo sin edificar". És a dir que ni tan sols contemplen que hi ha un edifici.



Estava districte prometent l'estudi del seu manteniment al mateix temps que era esborrat el seu restre del cadastre? Esperem una explicació i esperem que, en el cas de tractar-se d'un error es doni una explicació pública.

Podeu consultar a continuació els dos documents del cadastre referents a la finca.



La darrera oportunitat

Abans que res llegiu la llista que segueix a continuació: Cal Bacardí, Cal Barrina, Cal Bernades, Cal Biel, Cal Catà, Cal Cosme, Ca l’Esperança, Cal Francès de Cal Cuca, Cal Freixes, Cal Gallina, Cal Gravat, Ca l’Hereu, Ca l’Ivo, Cal Magre, Cal Mantega, Cal Mariano bon veí, Cal Massaguer, Cal Mangala, Cal Morena, Cal Mosques, Cal Mota, Cal Munné, Cal Muns, Cal Nicasi, Cal Nones, Cal Paretó, Cal Pastor, Cal Pau Valent, Cal Pol, Cal Polit, Cal Rius, Cal Sala, Cal Santomà, Cal Serraïma, Ca la Sileta o Cal Veleta, Cal Tena, Ca la Tereseta Xerraire, La Torre de l’Hort Nou, La Torreta de Sants, La Torre del Tiritant, Cal Valent Gran, Cal Valent Petit, Cal Valls, Cal Granota Pobre, Cal Maians, La Torre Nova del Vellit, Ca la Laia.

És possible que algun d’aquests noms us soni, però el més probable és que siguin ben pocs. Són noms que ens evoquen a un passat agrícola, noms que ens suggereixen històries d’aquelles que acaben denominant un espai, però malauradament referències que per nosaltres avui en dia són incomprensibles. Qui devia ser el Mariano bon veí? Era molt bocamolla la Tereseta la Xerraire? I què hi pinta una Granota Pobre, és que n’hi ha de riques?

Aquests són els noms que denominaven algunes de les masies que hi havia a Santa Maria de Sants, un municipi que abans de la industrialització es dedicava al conreu de la terra. Una tasca que va esdevenir més productiva quan l'any 1819 es va edificar el Canal de la Infanta, que portava aigua des de Molins de Rei cap a Hospitalet i Sants. Les masies properes al canal van poder substituir els cultius de secà per hortalisses, molt més rendibles.

Cal Bruixa
Però malauradament tots aquests noms són poc més que això, noms. Alguns edificis cremaren durant la Guerra Civil, d’altres van ser engolits pel creixement urbanístic i la resta han sigut esborrats per l’especulació. Del passat rural de Sants queden poques restes, La Petita Maria, amagada al carrer de López Catalan, de la qual només se n’ha mantingut la façana; la Torre del Rellotge, el magnífic edifici on hi va haver l’arxiu i al qual de vegades sembla que el barr se li hagi girat d’esquenes; la Masia dels Cros, amagada dins l’escola Institució Montserrat i Cal Bruixa, al carrer Parcerissa.


Antiga numeració de Sants



Segons sembla Cal Bruixa, que va estar habitada com a mínim fins als anys noranta, podria haver estat construïda durant la segona meitat del segle XIX quan Josep Elias i Angli n’era el propietari, tot i que també podria ser una edificació més antiga. Un edifici que amaga racons fascinants i que es manté en bon estat tot i el pas del temps, però una masia que es podria veure afectada pels enderrocs que s’estan realitzant a tot l’entorn de Can Batlló. Una masia que l’hauriem d’entendre com una darrera oportunitat pel barri, la darrera oportunitat d’explicar el nostre passat més enllà de les fàbriques.


Enregistrem la memòria 7 - La Postguerra

divendres, 20 de febrer del 2015

Una Escola exemplar: Entre les Matemàtiques i la Història

Avui comparteixo amb tots vosaltres un article que no és meu, és del company Joan Sanromà Bauló, que porta anys fent recerca sobre les escoles del barri. Un text que ens porta als orígens de l'escola Perú. 

Setanta cinc o setanta cinc més tres?, i per que no setanta vuit?. Aquesta és la qüestió o aquest és l'embolic. Quan és celebra un aniversari d'una escola sempre es busca o bé el dia de la seva inauguració oficial o a vegades el moment que és signa l'acord de construcció i si més no el dia d'inici de les obres amb la protocol∙lària cerimònia de la col∙locació de la “primera pedra” per part dels membres del consistori municipal. En el cas de l'actual Escola Ros del Mayol , antic palauet de la família Piera, situada al carrer Sagunt, és fa complicat datar exactament el dia d'inici de les activitats educatives, però és més fàcil esbrinar com una casa propietat de l'alta burgesia barcelonina es va transformar en un centre que avui és una de les Escoles Públiques més antigues de Sants. 

La resposta s'ha d'anar a buscar en el cop d'estat feixista de l'estiu de 1936 que originà la guerra civil. A Catalunya una vegada derrotats els militars s'havia de normalitzar la situació i calia fer­se càrrec d'un nou país . La revolució que es va posar en marxa pretenia construir una nova societat amb nous valors i per això es va considerar que l'eina principal per l'emancipació personal i col∙lectiva havia de ser l'Educació. Es creà el CENU ( Comité de l'Escola Nova Unificada ) que es va esdevenir la màxima instància en la planificació educativa a Catalunya. La Generalitat de Catalunya va assumir el funcionament de totes les institucions docents de l’Estat a Catalunya i en tots els seus graus. El Pla General d’Ensenyament del CENU decretava l’escolarització bàsica per a tots els nens i nenes des del seu naixement fins els 15 anys i tenia com a principis bàsics l’educació universal i en condicions d’igualtat. A més la possibilitat que cada alumne progressés, independentment del seu origen social. Les escoles, considerades en altres temps, com centres eminentment instructius, havien d'evolucionar cap una institució educativa en sentit global.

El gran problema fou que no hi havien Escoles suficients per aconseguir que l'octubre del 1936 no hi quedés cap noi i noia sense escolaritzar. L'objectiu aprofitar edificis i locals per transformar­los en centres educatius . Això va ser possible amb la col∙laboració del SAC ( Sindicat d'Arquitectes de Catalunya) que fou el responsable d'inventariar tots els possibles edificis i de projectar amb costos assumibles, la seva adaptació en escoles segons les orientacions fixades pel CENU.







Un dels espais triats fou el casalot del carrer Sagunt 90 que el 20 d'agost de 1936 era el projecte n 13 del SAC dirigit en una primera fase per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí iniciant­se les obres el 21 setembre de 1936, amb el contractista Salvador Palmada com a responsable de la construcció. Aquest Grup Escolar 48 en els documents públics començà l'activitat educativa el gener de 1937. En una reunió del claustre de mestres de l'escola acordaren posar el nom de Atenes. Sembla ser que es va iniciar una segona fase molt més ambiciosa que aprofitant el desnivell conectès amb el carrer Olzinelles amb una sèrie de rampes i amb la construcció d'un nou edifici. Per les conseqüències de la guerra, l'obra, continuada per l'arquitecte E.Lagunilla es donar per acabada però incompleta el juny de 1938. L'entrada de les tropes feixistes a Barcelona i instaurada la dictadura, es retornar l'edifici els seus propietaris d'abans de la guerra, adictes al règim, l'Ajuntament franquista va arrendar l'edifici, per tal de mantenir­lo com Escola amb un precontracte de 15.600 pessetes anuals. El contracte de compra­venda es signà el 16 de setembre 1939.



Aquest any celebrem la creació d'una Escola en temps difícils, sota les bombes, celebrem que l'escola hagi sobreviscut a la dictadura, celebrem que hi ha mestres i pares que tenen memòria, celebrem que potser tinguem aviat una Escola nova a sants amb l'esperit que ens va ensenyar el CENU.

Joan Sanromà Bauló

dimarts, 17 de febrer del 2015

Enregistrem la memòria 6 - La Postguerra

Dilluns 16 de febrer del 2015

Ahir em va arribar un correu del company Joan Manuel V. Parisi amb el text que trobareu a continuació i l'he volgut compartir amb tots vosaltres tal com el vaig rebre. També l'acompanyo amb un vídeo que va penjar Sants TV. Un petit homenatge per al Josep Pons.

Era també dilluns i era tal dia com avui, 16 de febrer, de fa cinc anys. En Josep Pons passava per una de les seves cases associatives, les Cotxeres de Sants, i ens demanava d’asseure’s. Estava enormement cansat. Va prendre una mica d’aigua i, al cap d’una estona, ja s’havia eixerit prou, segons ell, per continuar la seva aventura diària. Era avui fa cinc anys quan sortia de les Cotxeres i iniciava molt poques hores més tard el seu viatge a la terra de ningú, que és també la terra de tots i totes diferida en el temps.

Si alguna persona que l’hagués conegut em digués que mai no havia discrepat amb en Josep, no m’ho creuria; era necessària la discrepància per bastir ponts i connexions que enllacessin l’amistat i la companyonia.

Lluny de les accions concretes queda la lluita global. “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, deia l’Ovidi Montllor traspassat fa vint anys. Així era en Josep, que havia anat acumulant molles i molles al llarg de la seva vida i uns quants pans sencers. I, deixeu-me que ho digui, encara n’acumula ara perquè les seves accions eren les nostres i la seva lluita és la nostra.

Ara, quan ja fa cinc anys del seu traspàs, ens queda una biblioteca amb el seu nom i un trofeu del torneig internacional d’escacs de Sants d’on era un seguidor fix. Potser és el moment de començar a fer guardiola amb noms de dirigents socials dels nostres barris com el mateix Pons Mogas i tenir-hi altres com Vidal Aunós i Guinovart Grau per quan s’obrin nous vials al territori. No sé si ho voldrien o no; n’hi ha prou, però, que ho vulguem nosaltres perquè rere aquests tipus de noms hi som una mica tots i totes nosaltres.

dilluns, 16 de febrer del 2015

TaxiKey Map a La Capella

Agafeu unes quantes històries d'aquelles que ajuden a entendre el passat de Barcelona, afegiu una mica de novel·la negra, molt poc, el just per deixar un toc de misteri. Fornegeu suaument, amb una mica de teatre amateur, de manera que us quedi una peça ben esponjosa i finalment presenteu en un format de radio novel·la, amb regust d'anys 50 o 60. Si feu tot això obtindreu un producte com TaxiKey Map. Una manera molt original de descobrir la història i el patrimoni de la nostra ciutat, i un projecte amb el que he tingut la sort de participar per partida doble, com assessor històric i com a membre de la companyia de teatre Liada Nacional.



Una intervenció sociocultural que els artistes Carme Illa i Jonathan Mármol van desenvolupar a Col·lectivaccions, un projecte educatiu realitzat a l'Escola Llotja. A través de les aventures d'un investigador, immers a la Barcelona dels anys 50 i 60, els visitants o oients podran anar descobrint elements del patrimoni i de la història de la ciutat. Una selecció de les pàgines dels seus blocs de notes mostraran alguns dels casos més interessants que va investigar, ara ordenats en la ruta que es pot veure al bloc. El protagonista d'aquestes aventures no és un altre que TaxiKey, un personatge que vol retre homenatge al detectiu i personatge principal de Las aventuras de TaxiKey, una de les radio novel·les policíaques més conegudes dels anys 50. 

Un projecte centrat inicialment al districte de Sant Andreu però que ara ha augmentat el seu radi d'acció, ja que demà a les 19'30h es presenta dins l'exposició col·lectiva: Habitar, Sentir, Pensar que es celebrarà a La Capella, al Carrer Hospital 56.

No us ho perdeu!

Torna #PatrimonisInvisibles sobre el Refugi 722

Posar el patrimoni de relleu per mitjà d'accions al carrer, aquest és l'objectiu del Col·lectiu Patrimonis Invisibles, que es va presentar l'any passat amb una exposició sorpresa sobre la casa de Mossèn Pere, a la carretera de Sants. Mentre pensem un nou projecte, que esperem que en pocs mesos sorprengui al veïnat de Sants, hem volgut fer un comunicat per informar sobre el refugi 722 al carrer de Burgos.

Feu clic a la imatge i podreu consultar el pdf. online


dimecres, 11 de febrer del 2015

Confirmat, els refugis antiaeris no són bolets

Bolet a la part superior i refugi a la part inferior

Vaig estudiar Arqueologia només en el darrer curs de la carrera, quan ens tocava com a assignatura obligatòria. La veritat és que la història contemporània sempre m'ha tirat més que les altres branques de la facultat. Sobre Micologia no en sé gaire la veritat. Caçadors de Bolets sempre m'ha semblat un programa divertit i ben fet, però ni el fet que Òscar Dalmau sigui de Sants ha ajudat a què n'aprengui sobre el tema. Però crec que només necessito el sentit comú per poder afirmar que "Els refugis antiaeris no són bolets".

Segur que l'afirmació us semblarà absurda, ho és. Potser és la influència que ha causat en mi ser fan de Monty Python, però en realitat és quasi tan absurda com cada cop que algú afirma "ha aparegut un refugi antiaeri". Per desgracia els historiadors tampoc n'estem exempts, jo inclòs. 

Els refugis antiaeris no apareixen fruit de les espores ni per art de màgia, van ser construïts pels nostres avis i àvies quan els feixistes italians, pagats pels feixistes espanyols amb els diners que personatges com Joan March havien robat, es van dedicar a bombardejar els nostres pobles i les nostres ciutats.

Que no us enganyin alguns historiadors o pseudohistoriadors, els feixistes no bombardejaven per guanyar cap guerra, bombardejaven per doblegar i alliçonar a unes persones que somiaven en ser lliures, en gestionar igualitàriament les fàbriques i els transports, que somiaven en apropar la cultura al poble o que somiaven en fer servir el seu idioma sense cap complex d'inferioritat. Si volien guanyar la guerra no s'enten per què no van bombardejar algunes de les principals fàbriques de la ciutat i en canvi sí que ho van fer sobre barris populars. Els amos volien poder recuperar les seves fàbriques íntegres un cop finalitzes el conflicte i posar-les a produir ràpidament. No, el que volien anava més enllà de guanyar la guerra, volien esclafar i anorrear les ansies de llibertat.

Enmig de la guerra, enmig dels bombardejos, enmig de les mancances, enmig de tots els horrors, enmig de la por, enmig dels que aprofitaven el caos per matar als que pensaven diferent, els nostres avis i àvies s'organitzaren per edificar 1.500 refugis a tota la ciutat. Ho feren partint del desconeixement, amb la bona voluntat i el suport de l'administració però amb poc més. Treballaren tots, les dones, els homes i els nens, que com recorden encara molts testimonis en molts casos baixaven fins als túnels per pujar les gavetes de terra. S'organitzaren aprofitant les xarxes socials que ja existien, per carrers, per comissions de festa, per entitats, per agrupacions sindicals o cooperatives. I un cop més, junts, ho varen fer possible, convertint-se en un exemple que malauradament a la Segona Guerra Mundial no va ser seguit com hagués calgut.

Però tot i que els refugis majoritàriament van ser construïts pels veïns, ja fos amb subvenció o sense, l'administració també va fer una acció admirable pel context en què es trobava. La Junta de Defensa Passiva va revisar pràcticament tots els refugis que s'estaven edificant a la ciutat per comprovar que aquests complien els mínims de seguretat exigibles. Aquests registres van servir també per donar un número a cada refugi i per elaborar una llista on apareixen tots i cadascun d'ells, referenciats amb adreces i moltes altres informacions. Per si això fos poc, aquesta llista es va completar amb gran quantitat de plànols que encara avui es conserven a l'Arxiu Contemporani de Barcelona.

Per tot això no serveix com a excusa que cada cop que una empresa constructora destrueix part del nostre patrimoni es digui que no es tenia constància de l'existència del refugi. De la mateixa manera que quan les constructores han de treballar a un edifici catalogat hi ha notificació (o n'hi hauria d'haver) és imprescindible que quan han de treballar en un espai on està clar que hi ha un refugi se sàpiga prèviament.

Desconec quin és el problema de fons. No sé si és exclusivament la pressa de les constructores per entregar les obres la que fa que acabin tirant pel dret i enderrocant els refugis o si també és un problema de què les dades de l'arxiu no estan creuades com caldria. Però em sorprèn que a la ciutat que vol ser bandera de les smart city no hi hagi una aplicació que avisi del que hi ha per sota dels carrers. Realment ningú ha realitzat mai un plànol de subsòl de la ciutat de Barcelona?

Enmig d'una guerra l'ajuntament barceloní va poder fer un llistat complet de les 1.500 obres que es realitzaven a la vegada arreu de la ciutat. No és admissible que els ajuntaments postfranquistes, actuïn sempre amb improvisació sobre aquest tema. Calen criteris històrics que permetin decidir quan es conservaran i quan no es conservaran els refugis, cal que aquests criteris siguin públics, que la gent els pugui conèixer i cal que les administracions no només facin un informe tècnic abans d'enderrocar un refugi, cal que facin una feina de divulgació i que no ens cedeixin la responsabilitat exclusivament als apassionats que fem aquestes tasques de forma gratuïta en el nostre temps lliure. Al cap i a la fi és el nostre patrimoni, el patrimoni de la ciutat.

Si cal ho farem, però no pot ser que tot el veïnat hagi d'estar constantment en alerta per veure quan una constructora posarà en perill un dels elements que ens explica com a barri. 

dimarts, 10 de febrer del 2015

Alerta Patrimoni #2 - Refugi 722

S'apropen eleccions i això es nota en el volum d'obres que hi ha als carrers de Barcelona. Una bona noticia si signifiquen millores necessàries, però sovint també un maldecap per als historiadors i arqueòlegs, ja que en poc temps es multipliquen les destruccions del patrimoni sense que ni tan sols ens arribi cap noticia.

Avui però, alguns veïns i veïnes de Sants han fet còrrer la següent noticia. "Ha aparegut l'entrada d'un refugi a les obres que s'estan fent al carrer Burgos amb Riera de Tena." Efectivament, aquí teniu la fotografia que ho constata, i que ha penjat a Twitter @AbdulAzrahed

Aquest matí un tècnic del Servei d'Arqueologia ha visitat el refugi i ha confirmat que es tractaria del 722, que consta a Bonaventura Pollés i Burgos. Segons els tècnics el refugi estaria en part enfonsat.

Segons el testimoni dels veïns l’any 2007 el refugi va apareixer en unes obres que es varen fer al carrer. Però pel que comenten els veïns les obres no es van aturar i el refugi es va començar a enderrocar. Aquesta és la segona vegada doncs que apareixen vestigis d'aquest refugi. Però realment qui és el seu estat? Doncs encara ho desconeixem. Segurament es farà un estudi tècnic, però seria desitjable que es faci una tasca de divulgació entre el veïnat, no només un dossier que acabi agafant pols en alguna lleixa. 

El refugi 722

Són diversos els veïns i veïnes que al llarg del matí s'han apropat per veure el refugi descobert, comparteixo una segona fotografia que m'ha facilitat Iria Ríos.


Al carrer Burgos però es van construir més refugis

197-St Baltassar i Burgos
Segons un informe del Districte de l’any 83 consta un refugi a St Baltasar entre Pomar i Andalusia. Es conserva un planol del refugi.

Plano del refugi 197


548-Burgos 59 i 61
L’edifici és nou. Al carrer de Burgos 55 hi havia la seu de l’Ateneu Llibertari de Sants. Per la proximitat al lloc del refugi això ens fa pensar que pugui tindre alguna relació.

653-Riera d’Escuder entre Andalucia i Burgos

Podeu consultar informació sobre els refugis del barri aquí

divendres, 6 de febrer del 2015

La Casa de Mòssen Pere Oliveras

Avui comparteixo amb tots vosaltres un text que no és meu, és de la Marta Sánchez Natera, companya de projectes sobre la història i el patrimoni del districte. Des d'aquest mes la Marta i jo ens repartirem el racó històric de la Burxa on ella farà un repàs a alguns dels elements del patrimoni santsenc. 



La Casa del Mossèn Pere Oliveras s’ubicava al C/Sants núm. 214. Una finca construïda el 1860, restaurada al 1930 i enderrocada al 2013. Més d’un segle d’història on avui dia només queden unes restes insignificants del que va ser la seva façana, el buit de l’espai que ocupava i la mostra física de com el pas del temps està esborrant les poques restes que ens queda.

 Però, per què es pot considerar important aquella casa?

L'urbanisme de Sants, en tota la seva extensió, té un component important: els seus conjunts urbans. Construccions que ens arrelen a la memòria històrica, cultural i sobretot social del nostre barri. La suma de tots aquests elements materialitzats en diverses construccions és el que anomenem patrimoni arquitectònic. Els edificis inscrits dins del Patrimoni Arquitectònic gaudeixen de diferents nivells de protecció segons la seva importància històrica-artística i dels seus elements ornamentals. La casa del Mossèn estava protegida com a Bé d’Interés documental. (Nivell D). Aquest nivell de protecció és el més baix de tot el catàleg, ja que per les seves característiques només és necessari conservar la documentació referent. 

Diu la carta Europea del Patrimoni Arquitectònic que “cada generació dóna una interpretació diferent del passat i s'extreu d'ell idees noves. Aquest capital s'ha anat construint durant segles: la destrucció de qualsevol dels seus valors acumulats ens empobreix i cap creació nova, per bona que sigui, compensarà la pèrdua.” Ja des de ben jove, Mossèn Pere Oliveras va ser un fervent defensor del patrimoni santsenc i això es va poder percebre en la seva voluntat per conservar casa seva i la del costat, ja que entenia que eren de les darreres que quedaven d'aquella època al barri. Mossèn Pere no estava errat. L’evolució arquitectònica de la carretera de Sants, i sobretot, de l’entorn més proper a la finca, van fer que els elements arquitectònics de la seva façana acabessin destacant per la seva singularitat. 

La seva vinculació familiar amb la l’edifici i la seva vocació d’ajudar als pobres va fer que acabés exercint les tasques de la seva associació OFORS allà mateix. D’aquesta manera, va anar teixint sense ser del tot conscient un valor que va més enllà dels elements històric-artístic; el valor social. La imatge de Pere Oliveras com el Mossèn dels pobres quedarà, per sempre més, vinculada a aquella casa i  la nostra memòria col•lectiva.

 No va ser fins mesos després de la mort del Mossèn, el 2007, quan per decret eclesiàstic es va dissoldre l’associació OFORS. L’article 10 dels seus estatuts van legitimar que Càritas Diocesana de Barcelona fos el propietari actual. Cinc anys més tard, sense previ avís, l’administració atorgava a Càritas la llicència d’enderrocament, fent desaparèixer esgrafiats, baranes, frisos, motllures, i amb ells, un valor que va més enllà del sentimentalisme que alguns polítics atorguen de forma exclusiva al patrimoni. Només les imatges, els documents i alguns testimonis recordaran el que hi havia en aquell solar tapiat al núm. 214 de carretera de Sants. 

Marta Sánchez Natera