Palau de la Música Catalana, diumenge 26 de novembre de 1919
És el matí de diumenge. Mentre a la bodega del carrer de Guadiana, tot i la sortida del sol, es segueix jugant, a uns quants quilòmetres d’àllà, des de fa uns dies, centenars de burgesos de tot l’estat es reuneixen. A les portes un home vestit a l’estil anglès, amb un bombí sobre el cap, sosté un full volant.
 |
| II Congrés Patronal, celebrat al Palau de la Música a l'octubre de 1919 Mundo Gráfico. 29/10/1919 |
Los Gobiernos atribuyen a dejación patronal el actual estado de la cuestión obrera. La organización sindicalista se perfecciona y avanza.
És indispensable la actuación patronal si no que queremos la ruina total de España.
Asista V. Al Congreso Patronal: es su deber y es su derecho. Sea patriota. El absentismo es indigno.
Tot i que el congrés va començar uns dies abans amb un discurs de l’alcalde Martínez Domingo, de la Lliga, cridant a la concòrdia entre patrons i obrers, el que es va parlar a continuació poc va tindre a veure amb cap concòrdia.
A una Barcelona que, des de la Vaga de la Canadenca, segueix sotmesa a l’estat de guerra, sense garanties constitucionals i amb sindicats i premsa obrera prohibits, els patrons preparen una jugada per radicalitzar encara més la situació, acabar amb la CNT i, de pas, obrir una escletxa als torns de la restauració per tal que hi entri també la Lliga..
Tornant a la taverna del carrer de Guadiana, trobem un ambient, si cal, encara més dens. L’ambient és més carregat pel fum de les cigarretes de tota la nit, però també pels homes embriacs, de mala jeia per les trifulques del joc i pels efectes de l’alcohol.
També el manco està borratxo i desesperat. Al llarg de la nit ha anat perdent tota la setmanada i no li queden més que unes quantes monedes. Com s’ho farà ara per arribar al proper dissabte? Li tornaran a fiar un cop més al colmado dels aragonesos del carrer de l’Espanya Industrial? Sí, és cert que la fàbrica dona bona fama i en general les botigues fien als que hi treballen. Però també és cert que Sants segueix sent un poble i que tot se sap. Quan descobreixein que ho ha perdut tot per culpa del joc…
Segurament al Manco li tocaria passar, però de cop, a l’altra banda de la taula… creu veure alguna cosa que no li quadra. S’ha amagat una carta en Quimet? Això ho explicaria tot, està fent trampes! Si no, com s’ho fa per guanyar sempre?
Tots aquests pensaments passen pel cap embotit del Manco, que s’aixeca d’una revolada llançant-li les seves cartes al Quimet.
-Qui et va parir Quimet! Estàs fent trampes!
-Què dius carallot! Estas tocat del bolet o què?
-No et facis l’enza, que t’he vist!
-Què has de veure tu pelacanyes. Ves a casa a dormir que vas ben gat!
El manco s'abalança sobre Quiment, l’agafa amb la seva mà esquerra i l’alça.
-Tinguem la festa en pau! -crida el Vell, mentre intenta separar als dos homes.
Com activats per un ressort tota la resta d’homes s’alcen de les cadires.
-Ves a fer la mà! -crida Quimet.
Ja dempeus tots veuen que, efectivament, a la cadira hi ha un parell de cartes.
-Ja pots anar tornant els diners!
Els homes es llancen contra Quimet, que portant-se la mà a la butxaca treu una navalla.
-Més val que em deixeu sortir, o m’emporto a algú per davant, no m’importa eh!
-T’has tornat boig Quimet? -recrimina el Vell.
A la sala, alertat per l’aldarull, entra l’amo de la taverna.
-A la meva taverna res de trifulques! Tothom al carrer i a dormir la mona, o s’han acabat les timbes!
Tots semblen relaxar-se i el Manco deixa anar a Quimet.
-El Manco s’ha emprenyat perquè avui no tenia bones mans! -diu Quimet burleta entre rialles.
Un segón després el Manco li desdibuixa la rialla d’un cop de puny. Quimet s’abalança sobre el Manco i sense que ningú ho pugui evitar li clava la navalla al costat. El Manco cau a terra mentre els homes immobilitzen a Quimet i li treuen la navalla de les mans. Un bassal de sang comença a tenyir les formes geomètriques del mosaic hidràulic del terra.
Just en aquell moment, sota la mirada pètria de les divuit muses del Palau de la Música, els patrons han pres una decisió que també serà una punyalada per a tota la classe obrera, tancaran les fàbriques i aniran al locaut. Una decisió que al llarg de 84 dies anirà dessagnant als obrers i obreres de Barcelona, que, sense ingressos, haurà de fer valdre les xarxes de suport mutu que, durant anys han anat teixint.
Els patrons no s’aturaran aquí, els pistolers, els sindicats lliures i finalment el cop d’estat donaran inici a una de les èpoques més fosques de la nostra història recent.
Per saber-ne més:
Bengoechea, Soledad. Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920). Article publicat a Tot història.
Capítols anteriors:
