dijous, 21 de gener de 2021

Ruta de l'oci i lleure inclusiu

 


Dissabte 23 de gener l'associació Xera a les 11h organitza una ruta per les entitats i projectes culturals d'oci i de lleure del barri. Us hi podeu inscriure al següent enllaç.


dimarts, 22 de desembre de 2020

El calendari de l'Àlbum Familiar del Barri

 


Avui us porto una noticia d'un projecte sobre el que ja us he parlat diverses vegades, l'Àlbum Familiar del Barri. Un projecte impulsat per la Lleialtat Santsenca i coordinat per la Susanna Muriel, arxivera especialista en patrimoni fotogràfic. Amb l'Àlbum Familiar del Barri es vol recuperar la memòria més íntima del barri, fent un arxiu comunitari de fotografies familiars i enregistrant els testimonis de les veïnes i els veïns que ens expliquen aquelles imatges.

Malauradament aquest any la situació sanitària ha impedit desenvolupar el projecte amb normalitat, però s'ha decidit fer un regal col·lectiu en forma de calendari gràcies al qual es pot gaudir de 12 imatges i 12 testimonis de veïns i veïnes.

Si en voleu aconseguir un el podeu obtenir a la Lleialtat per 8 euros.

Per saber-ne més: 

Regala el Calendari de l’Àlbum Familiar 2021

dilluns, 14 de desembre de 2020

La presó sobre les ones

Sir Hugh McCalmont, general major de l'exèrcit britànic, havia lluitat per tot el món defensant els seus privilegis. Enfrontant-se als métis, als aixantis, als zulus, als afgans o als egipcis, aniquilant a qualsevol que fos un obstacle entre la metròpolis i els recursos que l’imperi reclamava com a propis. Ja retirat com a militar seguiria defensant els privilegis de la corona a les urnes a l’Ulster i defensant també els seus privilegis com a home oposant-se a les sufragistes que reclamaven el vot per a les dones. 

Retrat de Hugh McCalmont aparegut l'any 1906 a Vanity Fair
Publicat per Leslie Ward a Commons.Wikimedia


Potser aquesta darrera lluita va ser la que li va significar més perjudicis, ja que al març de 1914 les sufragistes, armades amb bombes incendiàries, van cremar la seva fastuosa mansió a Whiteabbey. Tot i ser detingudes Madge Muir i Dorothy Evans, acusades de provocar l’incendi, les dones van seguir el combat per la igualtat a presó amb una vaga de fam. 

Però retornant a l’any 1894, quan el britànic havia abandonat la seva dilatada carrera militar trepitjant als “salvatges”, Hugh McCalmont es va fer construir un gran iot de 95 metres d’eslora equipat amb dues potents màquines de vapor que li permetien arribar als 20,9 nusos, uns 38 km/h. Un vaixell, el Giralda, que, ja en mans del seu propietari, aconseguiria batre el rècord de la travessa d’Anglaterra al Mediterrani, navegant de Dartmouth a Gibraltar en 61 hores.

El Giralda


El caprici però li va durar quatre anys i l’any 1898 el sir ja estava decidit a desfer-se de la nau. L’ocasió no podia ser més propicia, al carib hi havia soroll de sabres entre Espanya i els Estats Units. Cuba, i les riqueses que aquesta illa permetia controlar, eren el premi per al guanyador. Hugh McCalmont sabía que una guerra sempre és un bon moment per fer negocis, així que va decidir vendre el seu veloç iot a la marina nord-americana. Però els americans, potser conscients de la seva enorme superioritat als mars, no estaven per la labor, així que el britànic va oferir la nau als espanyols, que van comprar-la per 60.000 lliures esterlines, més de 2 milions de pessetes. De ben segur que Hugh McCalmont va celebrar la venta encenent un bon habà. 

El iot va arrribar al port de Barcelona el 27 de març on Rafael Rodríguez de Vera en va ser designat capità. Aquesta no seria la darrera vegada que el vaixell reposaria al port de la ciutat. La nau ja era equipada amb 2 canons de l’empresa francesa Hotchkiss de 47 mm i 2 ametralladores Gadner de 8 mil·límetres, una arma d’origen nord americà que havia impressionat tant a la Royal Navy que l’empresa s’havia traslladat a Anglaterra, per equipar els vaixells. Al port de Barcelona es van incorporar 5 canons Hotchkiss més i la nau va sortir cap a Cadis el 20 d’abril.

Les Antilles espanyoles estaven sent sotmeses a un important bloqueig naval pels vaixells nord americans i, tot i que l’almirant Cervera havia aconseguit evadir-lo, la situació pintava molt malament per als espanyols que es veien superats tant en nombre com pel que fa a la tecnologia. Davant d’aquesta situació l’armada espanyola va plantejar un contraatac dissuasori que servís per alleugerir la situació de la flota espanyola al Carib. S’haurien d’enviar 3 divisions, entre les quals es trobaria un altre vaixell, el cuirassat Pelayo, que recuperarem més tard a la nostra història. Però la batalla naval a Cuba, tot i que els polítics i la premsa s’havien dedicat a inflar l’orgull patri, estava perduda abans de començar. Les forces entre la marina d’Estats Units i Espanya eren absolutament desiguals. D’aquesta manera, i sense entrar en més detalls, es va consumar el conegut “desastre del 98”. 

Simptomàticament l’acció més coneguda del Giralda en tot aquest episodi va ser el trasllat de les despulles de Cristòfol Colom de Cadis, des d’on havien arribat de l’Habana després de la derrota, fins a Sevilla. Potser la sepultura del navegant és l’única cosa més disputada que el seu lloc de naixement, ja que Colom va seguir els viatges després de morir, creuant fins i tot l’atlàntic dues vegades més. Des de la seva mort l’any 1509 i fins al 1898 les restes del navegant havien anat reposant a Valladolid, Sevilla, Santo Domingo i La Habana. 

A partir d’aquest moment el Giralda va ser assignat a “serveis especials”, és a dir, es va convertit en el iot reial durant els plaents estius dels borbons al cantàbric. Durant prop de vint anys el balneari del Sardinero i els entorns de Santander es va convertir en l’epicentre dels estius reials. Així al llarg de molts anys el vaixell va quedar lligat a la història del jove monarca Alfons XIII. En el Giralda, per exemple, el rei va visitar per primer cop les illes Canàries. A partir de l’any 1918 el iot es va convertir en un buc-escola al servei de la marina.

En aquells mateixos anys la ciutat de Barcelona es trobava immersa en l’espiral de violència que va ser coneguda com el pistolerisme, un episodi durant el qual la patronal va finançar les accions dels pistolers amb l'aquiescència i el suport del governador civil de Barcelona, Martínez Anido. A finals de novembre de l’any 1920 Anido va ordenar una detenció massiva de sindicalistes i d’altres figures destacades vinculades al moviment obrer. Tots aquests homes van ser portats a la presó Model. Però molts d’ells tenien marcat un altre destí. 

El dia 30 de novembre fins a 36 presoners van ser trets de la Model, i transportats en tres camions militars cap al port de Barcelona. La llista de presoners ens mostra a alguns dels personatges més destacats del moviment obrer català: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover.

Per evitar les protestes es va organitzar un servei de vigilància amb un centenar de guàrdies de la caserna del Consell de Cent que seguirà als presos fins al port. A les 16.30h els camions van arribar al port i els homes, custodiats per la Guàrdia Civil, van ser embarcats a bord del Giralda.

Que un vaixell acabes convertit en una presó no era una cosa estranya, de fet al llarg de la història de la ciutat algunes s’han fet tristament populars. Aquestes naus, que amarrades al port servien de presó sobre les ones, rebien el nom de pontons. Unes dècades abans un altre vaixell s’havia convertit en un dels símbols de la repressió a Barcelona i el seu pla, era el Vapor Europa, conegut simplement com “lo Ponton”. Entre les moltes persones que van rebre l’amenaça d’acabar tancats al Ponton es va trobar el consistori santsenc en ple. La Capitania General va llançar aquest advertiment si l’administració santsenca no s’esmerçava en aturar els sabotatges contra les vies del tren i del telègraf. 

El Vapor Europa acabaria convertit en cendres a mans del poble el 29 de setembre de 1868 quan, durant la revolució de la Gloriosa, la junta revolucionaria de la ciutat va decretar l’enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d’esquadra i l’abolició de les quintes i dels consums. La crema del Ponton es va convertir en una icona de la lluita contra la repressió a la ciutat. I així la Campana de Gràcia va acabar popularitzant una cançó sobre el vaixell en que, entre moltes altres coses, repetia: Chiton, chiton o et tanquen al Ponton. 

Dos anys més tard en el context de la repressió desfermada després de la revolta de Quintes de 1870 el periodista republicà Jose Roca i Roca, el 15 de maig d’aquell mateix any va llançar un diari satíric anomenat Lo Ponton, periodich més cuhent que un vitxo. Una publicació que s’encapçalava amb un gravat del vaixell-presó en flames i que, en el seu primer número, arrencava amb un Quina flama mes encesa que feya’l Ponton de’n Cheste quan lo poble va calarhi foch ab una guspira de son entusiasme. Alló era un gust!

Però tornant al 1920 cal dir que el Giralda no era el destí final dels sindicalistes i advocats presos. De fet els homes que eren embarcats per força en el vaixell que habia sigut la joguina d’un militar britànic i d’un rei espanyol no coneixen ben bé quin és el seu destí. Alguns d’aquests homes ja s’havien trobat presos a un altre vaixell, només un any abans, quan al gener de 1919, amb les garanties constitucionals suspeses, molts d’ells van acabar presos al Pelayo, un altre dels vaixell que havia participat de la desastre a Cuba. 

Quan el Giralda es fa a la mar entre alguns dels presos corre el rumor que els porten a Fernando Poo, a l’illa de Bioko, al territori de la Guinea Equatorial, però el seu destí en realitat és més proper. El Giralda, que s’alpa a les 17,30h, es dirigeix a l’illa de Menorca, concretament a Maó, on al port s’alça la imponent fortalesa d’Isabel II, més coneguda com La Mola. Construïda entre els anys 1848 i 1875 la fortalesa havia convertit Maó en un enclavament militar fonamental en una Mediterrània occidental que a meitat del segle XIX tornava a ser convulsa. Els murs de la Mola esdevindran la gàbia de tots aquest homes durant mesos. 

A Barcelona la noticia de la detenció i posterior deportació de totes aquestes figures va tenir reaccions. Pocs minuts després que el Giralda abandonés el port de Barcelona Francesc Layret, l’important advocat i polític, acompanyat per un ajudant va sortir per la porta de casa seva, al número 26 del carrer de Balmes. Al carrer, estacionada en un cotxe, l’esperava Mercè Micó, dona del seu company Lluís Companys per protestar davant de l’alcalde de Barcelona. Estranyat pel fet que els fanals no funcionin Layret va creuar el carrer. En aquell moment va ser assaltat per un jove d’uns vint anys vestit de mecànic amb gorra grisa que va obrir foc repetidament. Els pistolers del Sindicat Lliure acababen d’assassinar a Layret, un crim que va quedar impune.

Els homes que navegaven presos al Giralda van rebre la notícia de la mort de Layret a l'endemà, quan ja arribaven a Maó. Advocats i sindicalistes restarien mesos tancats a La Mola, però ni tan sols aquell bandejament va aturar l'activitat política i sindical d’aquells homes. Dins d’aquells murs figures com Salvador Seguí van seguir fent conferències i Frances Comas, el jove sindicalista de la Bordeta, va publicar un seguit d’articles per a Cultura Obrera, Organo del Ateneo Sindicalista y de la Federación Regional del Trabajo de Baleares. 

A la publicació del 28 de maig de 1921, en un article anomenat El mundo Ideal, en el qual Comas s’abstreia deixant volar la seva imaginació fora d’aquells murs, cual un gran vuelo de águila… imaginant el món pel qual lluitaven, acabava sentenciant: Yo por tanto, a los hombres que de verdad lo deseen vivir les digo: Sed firmes y constantes en propagarlo; los dias del régimen capitalista son contados. Cuanto más hagamos, más pronto lo viviremos. Tres anys més tard Seguí i Comas serien assassinats pels pistolers del Sindicat Lliure.

El Giralda va viure els darrers anys de la seva vida convertit en buc hidrogràfic de l’armada i venut abans de la Guerra Civil, finalment va ser desballestat l’any 1940, curiosament a Sevilla. Les presons sobre les ones però van seguir.

Per saber-ne més:


dilluns, 7 de desembre de 2020

De Llemotges a Hostafrancs

És l’any 1765 i ens trobem a un petit municipi de la provincia del Llemosí, a Sent Iriès. En aquest poble que dista 122 quilòmetres dels nostres barris està a punt de produir-se un fet que iniciarà un efecte en cadena que, en unes quantes dècades, acabarà modificant un paisatge que ens es molt proper en l’espai però que a dia d’avui ens seria impossible de reconèixer. 

El fet és la troballa que farà Darnet Turgot d’un jaciment de caolinita, una argila refractària de color blanc i l’espai que aquesta descoberta, aparentment llunyana, acabarà modificant és el que queda a banda i banda del camí ral, a tocar del turó de la Vinyeta, un terreny que no fa molts anys ha sigut devastat per les botes dels soldats borbònics que, aquarterats, possaven setge a la ciutat de Barcelona. Un espai que anys enrere va veure aixecar-se els dos primers molins de la ciutat i també unes de les forques de Barcelona, la mateixa terra on al llarg de molts anys les ombres van dibuixar els peus d’alguns malaurats balancejant-se, sovint durant més de vint anys.

La descoberta d’un jaciment de caolí va revolucionar les indústries terrissaires de Llemotges, ja que aquesta argila és un dels components fonamentals per poder fabricar porcellana. Aquest producte d’origen asiàtic que, portat per les Companyies d’Indies a partir del segle XVI va fer furor a Europa, va portar de corcoll als terrissaires europeus, que van intentar replicar el procés de producció, sense gaire èxit, fins que el químic i alquimista alemany Johann Bòttger en va trobar la fórmula l’any 1707. Aviat les manufactures de porcellana es van estendre per tot el continent, situant-se la primera de l’estat a l’Alcora, a la comarca de l'Alcalatén.

El fet que hi hagués ja un industria terrissaire important a la ciutat occitana, sumat a la descoberta d’un jaciment de caolí tant proper a Llemotges va portar al desenvolupament d’una important industria dedicada a la producció de la porcellana. L’any 1771, a la fàbrica que dirigien Grellet, Masier i Fournérat, van aconseguir les primeres proves de porcellana dura. L’èxit va ser l’inici d’una llarga tradició llemosina de treball en la porcellana. Tres anys més tard el comte d’Artois comprava la fàbrica i el 1784 el mateix Lluís XVI l’adquiria per convertirla en una sucursal de la fàbrica de Sèvres

Amb el pas dels anys aquests coneixements es van anar estenent, convertint-se Llemotges en un dels referents de producció de porcellana. Per aquest motiu, no és d’estranyar que molts llemosins, amb tots els coneixements adquirits a les factories de la seva ciutat d’origen, intentessin arrencar aventures empresarials més enllà de les fronteres de l'hexàgon. 

Sants, un petit poble als afores de Barcelona, ben comunicat pel camí ral, i on s’havien anat instal·lant prats d’indianes, s’estava convertint en un indret interessant per als industrials químics ja que el desenvolupament del tèxtil, i molt especialment, els processos del tint i dels acabats requeria productes com l’àcid sulfúric. D’aquesta manera diversos químics d’origen occità, vinculats a la universitat de Montpeller, havien començat a establir-se al poble.

Aquest havia sigut el cas de François Cros i Dupuy, qui amb la seva familia, s’havia establert al poble l’any 1817 per produir àcid sulfúric amb el seu soci Marius Barthelemy. I també va ser el cas de Bartomeu Pons, un migrant probablement també vinculat a la mateixa universitat, que l’any 1845 va establir una fàbrica química especialitzada en el crémor tàrtar al carrer d’Alpens. També en l’àmbit de la química s’havia instal·lat a Sants l’industrial Lluís Bonnefoy, probablement també d’origen occità, que va establir una fàbrica de perfums tocant a la riera d’Escuder, per sota del que avui en dia és l’avinguda de Madrid. De manera que hi havia a Sants una petita però influent colònia de parla francòfona.

Aviat aquesta petita colònia es veuria ampliada amb l’arribada d’un nou emprenedor, un home anomenat Drapeyron. Procedent de Llemotges, amb tots els coneixements adquirits allà en l’àmbit del treball de la Porcellana, s’establia a Hostafrancs l’any 1846, un terreny que s’havia desvinculat de Sants feia pocs anys. Drapeyron va arribar a una Barcelona, on per aquells anys era cònsol Ferdinand de Lesseps, amb la seva família, entre els quals el seu fill Ludovic, un infant que en aquell moment només tenia 7 anys. 

Sants i Hostafrancs, com en el seu moment ja ho havia passat a Llemotges, eren uns territoris amb tradició en el treball de la terrissa, on es van poder trobar diverses bòbiles. Segons sembla l’explotació del propi terreny havia sigut un factor important en el desenvolupament d’aquests negocis. Així des de l’any 1793 ja s’havia establert a Sants la família Batllori. Unes dècades més endavant també es va establir a Sants un negoci terrissaire especialitzat en les necessitats de la indústria, com els maons refractaris que resistissin les altes temperatures dels forns i les xemeneies, que van començar a produir a meitats del segle XIX  Joan Molas i Francesc Castanys i Masoliver. De fet la importància del treball de la terrissa va arribar a ser tant important a Hostafrancs que l'any 1851 ocuparia al 30% dels 2.150 habitants del barri en un total de 13 indústries diferents.

Drapeyron pare, per primer cop a Catalunya, va començar a produir porcellana a la fàbrica d’Hostafrancs. Pel que fa al seu fill, Ludovic, quan va tenir l’edat suficient va ser enviat de nou a Llemotges a formar-se. I va començar una carrera de fons que el va convertir en un important intel·lectual. Es va llicenciar en lletres i posteriorment en història i geografia, doctorant-se posteriorment amb una tesi sobre l’emperador Heracli. En paral·lel al seu treball com a professor Ludovic Drapeyron va impulsar dues iniciatives que convertirien en una personalitat important en el seu àmbit: la creació de la Société de Topographie, l’any 1876 i la publicació de la Revue de géographie l’any 1877

Ludovic Drapeyron
Fons:
 Gallica, Bibliothèque nationale de France.  P. Antony1889

La fàbrica d’Hostafrancs va seguir funcionant fins que l’any 1854, a mans de Josep Valls, va ser convertida en la La Porcellana SA. A l’inici de la dècada del 1860 La Porcellana ja produia peces necessàries per a la industria, però en aquells mateixos anys arrencaven dues noves empreses de porcellana, La Nova Porcellana a Sant Andreu del Palomar i La Porcellana Sarrianenca, una competència que va complicar la situació de la fàbrica d’Hostafrancs. Així l’any 1865 la societat, finalment, es va dissoldre, començant un llarg període de liquidació, tant de la fàbrica com dels estocs. 

Gravat de la fàbrica la Porcellana, aparegut a La Il·lustració Catalana el 30/08/1880
AHCB

Molts anys després, quan el seu pare ja era mort, Ludovic va tornar a una Barcelona que s’havia transformat enormement i es preparava per l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, cartejant-se amb el llavors alcalde Rius i Taulet. En aquestes missives queda clar que Drapeyron pare ja havia mort i que la fàbrica no seguia en mans de la família, però que seguia funcionant, com deia Ludovic a la seva carta:  y que después de nosotros ha tomado tan feliz impulso como lo he notado en mi último viage. La porcellana seguiria lligada a la història d’Hostafrancs fins al 1987.

dijous, 3 de desembre de 2020

La fibra que va lligar el planeta

Situeu-vos davant de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc, l’antiga Tinença d’Alcaldia de quan Hostafrancs era un barri de Barcelona fora muralles. Alceu el cap per observar la magnífica façana de l’edifici dissenyat Jaume Gustà i Bondia i Ubald Iranzo i Eiras. I, si el soroll dels cotxes i les persones que es mouen per la Creu Coberta us permeten un segon de repòs, veureu com davant vostre s'estén un llenç on es dibuixen gran quantitat de figures que ens narren històries potser desconegudes. 

Des de dalt ens observen dues dones que, esculpides en pedra, flanquegen un enorme escut de Barcelona coronat per un ratpenat. Al llarg de la façana apareixen molts altres elements: animals, plantes i fins i tot una referència al més semblant que Sants ha tingut a un escut, una imatge de Santa Maria. Si pareu atenció trobareu un element que destaca entre tanta vegetació floral: un engranatge. Una roda dentada que engrana l’edifici amb la història industrial dels nostres barris. Sota d’aquest element, veureu una flor, és la del cotoner.

Tot i que els cotoners són arbustos originaris de les regions tropicals del planeta, el cotó, la fibra vegetal que se n’extreu, és un element profundament lligat a la història de Sants, d’Hostafrancs i de la Bordeta. Imagineu-vos fins a quin punt és així que en llengua de signes per dir el nom del nostre barri s’utilitza un signe que és una evolució del signe de la planta del cotó.

Conèixer la història del cotó ens pot servir per entendre millor la història de Sants, un petit poble que va créixer amb l’arribada del prats d’indianes primer i dels vapors més tard, però a l’hora el cotó ens permet entendre gran part de la història contemporània, aquest gran teixit del qual Sants és un fil més. En aquesta gran història el cotó és un exemple concret que ens explica com el capitalisme, com una plaga, es va estendre pel món, sometent persones al servei dels interessos privats d’uns quants privilegiats.

El cotó va començar a arribar a Europa, des de l’Asia, a les darreries de l’edat mitjana. Fins aquell moment el teixit més emprat era la llana. A Europa, en aquests primers temps, del cotó es sabia que era d’origen vegetal però no es coneixia la planta i s’especulava molt fantasiosament sobre com havia de ser l’arbre o arbust que el produïa. A finals del segle XVI el conreu del cotó ja s’havia estès per les regions càlides d’Àsia i Amèrica. 

A l'Índia el cotó es conreava i es manufacturava, però al segle XVII les relacions internacionals estaven a punt de transformar-se. L’any 1600 la reina Elisabet I d’Anglaterra atorgava a la Companyia Britànica de les Índies Orientals, una societat privada formada per grans inversors, el monopoli de tot el comerç amb les índies orientals. El monopoli d’un territori que de fet els hi era aliè. D’aquesta manera, poc a poc, la Companyia Britànica de les Índies Orientals va començar a estendre el seu control sobre tota l'Índia.

L'extensió del colonialisme anglès però va modificar les condicions de producció dels teixits de cotó. Si fins llavors el cotó es conreava i es teixia a l’Índia el desenvolupament del colonialisme anglès va forçar a comprar el cotó en brut per manufacturar-lo a Anglaterra. Amb aquesta política la metròpoli comprava la matèria primera barata i venia el producte manufacturat car, perpetuant el seu paper de control. Aquest fil ens permetria seguir parlant del tema fins a la pròpia lluita per la independència de l'Índia, però el deixarem aquí per seguir parlant de la popularització dels teixits de cotó a Europa.

L’ús del cotó es va estendre per Europa i amb això va canviar la manera de vestir, ja que el preu dels teixits es va abaratir, fent-se accessible a les classes més populars. Durant el segle XVIII es van estendre les conegudes indianes, que eren teixits de cotó, d’inspiració índia, estampats a una sola cara. La producció d’Indianes va arrencar a Barcelona l’any 1738 i en pocs anys es va estendre per la ciutat. L’any 1784 ja hi havia 80 fàbriques, on treballaven 9.000 treballadors, i l’any 1796 aquestes ja ocupaven a 13.000 barcelonins. 

Amb les indianes el cotó es va començar a entrellaçar amb la història de Sants. Tot i que la producció es realitzava majoritàriament a l’interior de la ciutat, en el procés de blanqueig i assecat es feien necessaris grans espais on els teixits s’assecaven al sol. Va ser així com al terme municipal de Sants es van començar a establir els coneguts prats d’indianes. Entre 1789 i 1807, Sants, amb la seva marina, va contar amb nou prats d'indianes on es blanquejaven i assecaven les teles que es produïen a les fàbriques barcelonines.

L’any 1738, mentre a Barcelona es començaven a fabricar indianes, a Anglaterra va arrencar una cursa tecnològica en la millora de les filadores. Amb les millores mecàniques la producció tèxtil anglesa va augmentar i van necessitar nous productors de cotó. Així en la dècada de 1840 van començar a comprar cotó provinent d’Amèrica. Allà el cotó era un producte produït per esclaus, un fet que n’abaratia el cost i que generava enormes fortunes als estats del sud i de retruc també als productors anglesos. Per treballar els camps de cotó, només des de l’inici del segle XIX i fins a la guerra civil americana, més de 250.000 persones van ser arrencades de la seva terra per ser portats a les colònies americanes.

Quan a nord-amèrica va esclatar la guerra entre els estats del nord i del sud, l’any 1861, la Unió va bloquejar els ports dels Confederats. Bloquejar els ports implicava tancar l’aixeta al gran negoci del sud, l’exportació de cotó. Una guerra econòmica que tindria efectes a tot el món. Tot i que per als Confederats deixar d’exportar cotó significava una ruïna econòmica, a la vegada era un argument per pressionar a Anglaterra, fortament depenent del seu cotó, per a reconèixer la seva independència i involucrar-la en la guerra. Però la resposta dels industrials cotoners europeus davant la greu crisi que es va generar en el sector va anar en una altra direcció. Si els estats del sud no podien vendre cotó caldria buscar-lo a altres llocs. Així doncs el capital va fixar els seus ulls a un nou territori per explotar, Egipte. 

Els efectes de la guerra a nord-amèrica arribaven també a Barcelona. Societats tèxtils com Germans Batlló no podien seguir treballant sense cotó. Per això en aquesta complicada situació va destacar la figura de Joan Batlló, qui es va dedicar a viatjar pel món buscant nous proveïdors de cotó. Uns contactes que van permetre a l’empresa dels Batlló no només sobreviure a la crisi sinó sorgir després de la guerra amb prou força com per impulsar una magnífica fàbrica a terme municipal de les Corts, al carrer d’Urgell, l’actual Escola Industrial.  

Com el propi Batlló, molts industrials anglesos i francesos van fixar els seus ulls a l’orient, unes terres enormement riques que es trobaven sota un imperi en descomposició, l’otomà. Així les potències europees van fer enormes inversions a Egipte per augmentar la producció de les plantacions de cotó, però també en les infraestructures que havien de facilitar el comerç i l’explotació dels recursos per part de les companyies europees. Van ser els anys en que seguint el projecte de Lesseps, milers d’obrers van treballar en la connexió del Mar Roig amb el Mediterrani a través del canal de Suez. Esdeveniments que tenien lloc a milers de quilòmetres semblaven renovar la importància econòmica i estratègica d’Egipte i en aquest context Ismaïl Paixà, governador otomà del territori, havia iniciat el camí cap a la segregació de l’imperi. 

Per pagar aquestes inversions Egipte va rebre enormes préstecs dels bancs europeus. Uns diners que es prometien multiplicar amb el profitós negoci del cotó. Però tal i com els mercats europeus havien fixat els seus ulls al país del Nil, el van oblidar quan la guerra civil nord-americana va finalitzar l’any 1865 i, de nou, van tenir accés a l’econòmic cotó americà. Egipte, que no completaria les obres del canal de Suez fins al 1869, va haver de fer front al retorn dels préstecs, i es va veure abocat a un dèficit que va portar a la fallida del país l’any 1876. Només 6 anys més tard, el 1882, el Regne Unit, que havia estat a l’origen de la crisi es feia amb el control d’Egipte, amb l’excusa d’assegurar la defensa dels seus interessos.  

El cotó, aquesta fibra que va esdevenir fonamental en la forma de vestir dels homes i les dones des del segle XIX i fins a l’actualitat, ha seguit fortament lligat a la nostra història, de la més local a la global. Podríem seguir la història aturant-nos a la Barcelona que va viure la Primera Guerra Mundial, quan l’aturada de la producció tèxtil als països europeus va multiplicar la feina de les fàbriques catalanes. La ciutat es va omplir de nous rics, que enlloc de millorar les condicions de treball o invertir en la renovació de les fàbriques van dedicar-se a malbaratar en luxe i vici. Barcelona va esdevenir un cau d’espies on un entramat de bandes criminals campaven lliurement entre la connivència policial i el finançament d’algunes de les grans fortunes cotoneres, sent el caldo de cultiu que tindria com a resultat el pistolerisme.

També podríem seguir tirant del fil per arribar a la Barcelona dels anys quaranta quan la manca de cotó, que venia racionat en cupos, va convertir el producte en una mena d’or blanc a totes les fàbriques tèxtils de la ciutat. La corrupció franquista en l’adjudicació d’aquests cupos va permetre l’aparició de figures com les dels germans Julio i Àlvaro Muñoz Ramonet, que fent ús de tots els tripijocs possibles van alçar-se com a propietaris d’un enorme imperi tèxtil que va tenir com a cirereta del pastís l’antiga fàbrica dels Batlló de la Bordeta.

Els mateixos fils que al segle XIX, com a marionetes, van lligar als indis, obligats a vendre el producte sense ser processat i a comprar els teixits anglesos; van ser els que van arrencar a milers d’africans de les seves cases per ser forçats a treballar a Amèrica; els mateixos que van embolicar als egipcis en el joc de trilers de les grans finances que van situar el país sencer sota el mandat britànic; els mateixos que, a casa nostra, van mantenir a filadores i teixidores a jornades de més de 12 hores de treball, sovint treballant a preu fet i sense ni tan sols un contracte escrit. 

dijous, 26 de novembre de 2020

Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular

Corre l’any 494 aC, ens trobem a la Roma republicana, una societat dividida en dues grans classes socials, els patricis, que gaudeixen de grans privilegis, i els plebeus que resten exclosos dels càrrecs de poder i dels espais d’influència política. Per sota de tots ells els esclaus que són considerats instrumentum uocale, literalment instruments amb veu. Però ara Roma mira als plebeus amb uns ulls diferents. Dos pobles itàlics, els eques i els volscs disputen la supremacía romana a la península, per això Roma vol organitzar un exèrcit i necessita els plebeus. 

Però els plebeus també pateixen la seva pròpia crisi, en aquest cas econòmica. Molts estan endeutats i, en conseqüència, en perill de convertir-se en esclaus dels seus acreedors, segons la llei romana. Per això es neguen a entrar a l'exèrcit mentre això no es modifiqui. Els patricis accepten però finalment no compleixen la seva paraula i així doncs els plebeus prenen una decisió amb determinació, abandonaran la ciutat.

Marxen en direcció al Mont Sagrat per fundar una societat paral·lela. Una acció col·lectiva emancipadora que farà claudicar als patricis. A partir d’aquest moment ja no es perdria la llibertat per culpa dels deutes i els plebeus aconseguirien la creació de dos magistrats nous, els tribuns de la plebs, amb dret de veto a les actuacions del Senat que afectessin als plebeus i la creació d’una assemblea plebea. Enfilats al capdamunt de la seva piràmide social els patricis havien vist amb terror com si l’escalafó inferior desapareixia ells, i els seus privilegis, caurien. 

Però saltem 2.400 anys cap al futur per situar-nos a l’estat espanyol del darrer terç del segle XIX. Als mars les galeres han sigut substituïdes per vaixells de vapor, que naveguen en direcció a Cuba. La majoria són vaixells de la Compañía Trasatlántica Española, l’empresa d’Antonio López, o com el coneixen popularment a Barcelona, el Negro Domingo, per la seva relació amb el tràfic d’esclaus. Els instruments amb veu, segueixen sent un negoci rentable, ara planten canya de sucre, tabac o cacao. Alguns d’aquests vaixells faran el viatge de retorn a Europa carregats d’aquestes mercaderies. De vegades però les naus naveguen cap a les amèriques carregades de joves catalans. Els porten a l’escorxador, a unes guerres, on faran la seva contribució de sang envers la pàtria, defensant uns interessos que els hi són aliens.

A les planes, al voltant de les ciutats, s’alcen les xemeneies i els cels han vist desaparèixer els blaus per transformar-se en grisos, en núvols de sutge. No ho veuen, però milers d’obrers i obreres també han tenyit els seus pulmons respirant aquell gris. És el progrès, una paraula que uns quants privilegiats han convertit en bandera. I mentre aquests pocs l’agiten, omplint les seves butxaques, milers de persones s’han vist arrossegades del camp a la ciutat a treballar a l’enorme engranatge de les fàbriques tèxtils. 

Però aparquem les metàfores i la poesia per unes línies. Als afores de Barcelona pobles com Sants, Sant Martí o Sant Andreu es transformen a un ritme vertiginós. Nous veïns i veïnes vinguts de comarques s’hi instal·len per treballar a les fàbriques. A Sants, per exemple, seran molts els migrants provinents de l’Anoia, seguint les passes dels Muntadas. Els propietaris de terres ara planten pisos als camps on abans hi plantaven cereals, arbres fruiters o vinyes. Totes aquestes persones nouvingudes aviat es veuen lligades a un sistema que només compta amb elles com a mà d’obra, on tenen menys valor que el carbó que escalfa l’aigua per fer-ne vapor, ja que, com a recurs, són més abundants. 

I així dones, homes i criatures comencen a treballar extenuants jornades de 12 hores a fàbriques que no s’aturen ni de nit ni de dia. Sovint treballen a preu fet, sense més contracte que un acord verbal. Viuen temorosos de les noves màquines de noms impronunciables que arriben de l’estranger i que a la seva vida es tradueixen en comiats i fam. Encadenats a una inèrcia que els arrossega dels telers i les màquines de filar al llit i del jaç de nou als tallers i les fàbriques, quasi sense temps per pensar ni per organitzar-se. Sempre sota l’atenta mirada d’amos, de guàrdies civils i eclesiàstics. 

Però després de totes aquestes hores de treball esgotador obreres i obrers veuen com, els pocs diners que guanyen, cada cop arriben amb més dificultat per comprar uns aliments que s’encareixen de forma desproporcionada. Tampoc tenen gaires oportunitats per millorar. Amb sort els nois joves que entren a treballar a la fàbrica poden escalar alguna posició a mesura que aprenen l’ofici, les noies ni tan sols això. La gent que viu a aquestes barriades, que s’escampen com una taca d’oli desdibuixant les fronteres dels antics municipis, tampoc tenen accés a l’educació. La gran majoria no saben ni llegir ni escriure i difícilment n’aprendran. Han de dedicar tota la seva energia i temps a la feina als vapors, però encara que poguessin les escoles a les barriades obreres no són suficients i la majoria estan controlades per l’església.

Sovint, quan la humiliació ja és massa gran, l’explotació i la repressió en que viuen aquests homes i dones fa que s’encengui en flames la ciutat i que s’alcin barricades per defensar la seva dignitat. Les excuses que encenen la Rosa de Foc de vegades poden semblar peregrines, com uns braus mansos a una cursa. Però això seria com mirar una gran onada des de la superfície, veient l’escuma però sense entendre les corrents marines que impulsen aquesta massa d’aigua.

Les barricades són més que les proteccions espontànies que la gent de la ciutat forma aixecant les llambordes, omplint sacs de sorra o creuant els carros, a Barcelona i a tots els pobles del pla les barricades formen part d’una geografia invisible que, tanmateix, està ben present en les ments dels obrers i les obreres. Les xarxes de suport dels barris s’organitzen a l’entorn de les barricades i tots i totes saben, arribat el moment, quina barricada han d’anar a aixecar i defensar. Així als carrers durant els esclats revolucionaris s’alcen les barricades com quan durant les festes majors s’engalanen els carrers. 

No es d’estranyar que Engels, l’any 1873, afirmés que cap ciutat del món, com Barcelona, havia viscut tantes lluites a les barricades. La seva construcció dificultava el control militar de les revoltes obreres. A més, per arribar al Raval, el barri on s’havien instal·lat les primeres fàbriques i que per tant eren el principal nucli de conflictes dins de la ciutat, les tropes aquarterades a la Ciutadella es veien abocades a carrers laberíntics i estrets on eren sotmeses a una pluja d’objectes contundents i aigua bullent. 

Per aquest motiu es va planificar una reforma urbanística de l’interior de la ciutat. S’obriria un eix recte i ample que aniria de la Ciutadella al Raval. Un eix que va començar amb l’obertura del carrer Ferran l’any 1826. L’any 1840 el carrer va arribar a la plaça de Sant Jaume i deu anys més tard a la plaça de l'Àngel. L’any 1852 el projecte va seguir amb l’inici de l’obertura del carrer Princesa. Pel mateix motiu, a Madrid, també es va veure amb bons ulls el projecte d’eixample de Cerdà. Els traçats rectilinis facilitaven els desplaçaments de tropes i els xaflans dificultaven la construcció de barricades.

Però potser hi ha una cosa que als amos fa més por que les barricades i que els esclats de ràbia. Una por potser més subtil. És el mateix terror que, segles enrere, havia fet tremolar als patricis romans en veure que si els plebeus marxaven de la ciutat, sota dels seus peus no hi hauria més que un abisme. Un pànic que inunda els despatxos dels amos i que ressona com un bram als espais del luxe a la ciutat cada cop que a una protesta o una manifestació obrera es crida: Associació o mort! És la seva capacitat d’unir-se. Els proletaris junts poden arribar a ser molt forts. Per això al llarg de tot el segle XIX la gran lluita del moviment obrer serà pel dret a l’associació i per això mateix l’estat, sempre al servei de les elits, farà tot el possible per evitar-ho.

Inicialment els obrers es van anar organitzant en associacions d’ajuda mútua, sovint reminiscències de l’organització gremial dels artesans. Amb aquestes entitats els treballadors s’ajuden els uns als altres en cas de malaltia o atur, però aviat també comencen a servir en situacions de vaga, ja que permeten als obrers fer caixes de resistència que els permetran mantenir la lluita. L’Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, creada l’any 1840, serà un dels primers precedents, tot i que patirà una història de prohibicions i canvis de nom. 

El que els propietaris de les fàbriques no estan disposats a acceptar de cap de les maneres són entitats obreres fortes que s’asseguin a fer negociacions col·lectives. Per això aquesta serà la gran lluita d’aquest moviment obrer embrionari. I un dels seus moments àlgids la Vaga General de 1855, la primera a l’estat, una lluita pel dret a l’associació obrera que va ser la continuació per la lluita en contra de les selfactines, que va tenir lloc un any abans. Aquesta vaga va desconcertar a la burgesia per l’enorme capacitat de mobilització del proletariat, que van aturar les fàbriques als principals nuclis industrials de Catalunya, mobilitzant a prop de 40.000 persones. A Sants la por dels amos va esdevenir pànic quan el primer dia del conflicte els treballadors van assassinar al director del Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, qui llavors era president de l'Institut Industrial de Catalunya, entitat que amb el temps seria precedent del Foment del Treball Nacional.

A l’ombra de les revoltes que omplen les pàgines dels diaris burgesos, descrivint les flames però sense explicar que el veritable combustible que les encén són les desigualtats socials, a la majoria de barris ha començat una tasca lenta però contínua. Potser sense ser-ne conscients, els obrers i les obreres, estan emulant als plebeus de Roma. No, no han marxat de la ciutat, però d’alguna manera han començat a construir la seva pròpia ciutat dins d’aquesta. 

Una tasca emancipadora que poc a poc va omplint tots els àmbits de les seves vides. Aviat s’escampa el moviment ateneista pels barris i pobles. Arreu van començar a florir ateneus, portant la idea a uns carrers on fins llavors només hi tenia cabuda un treball explotador. Amb els ateneus el poble van començar a tenir una cultura pròpia, popular. Als ateneus s’obren escenaris al teatre i a la música. També els llibres arriben a les barriades i amb ells idees diferents de les que fins llavors s’escoltaven des dels púlpits. Qui pot, llegeix a Proudhon, a Kropotkin, a Bakunin o a Marx, d’altres, potser la majoria, devoren les obres de Victor Hugo, que fa furor en els ambients populars. D’ateneus n’hi haurà de molts tipus. Alguns més generalistes, d’altres de marcada tendència ideològica. 

A Sants el pioner va ser l’Ateneu de Sants, fundat a l’entorn dels anys 1864 i 1865 al Café de Casa López a la Carretera. Una entitat que a mesura que va anar creixent va anar canviant de seu. L’any 1877 es va traslladar a la Casa Farigola, a la cantonada de Sants amb Riego i finalment l’any 1894 el terrissaire Francesc Batllori va encarregar una nova seu al mestre d’obres Enric Figueras, també soci de l’ateneu s’establiria a la seva seu definitiva al carrer Cros, un edifici que ja va entrar en funcionament a inicis del segle XX. Aquest era un projecte força interclassista, ja que si mirem alguns dels que n’eren socis trobem figures destacades a Sants com el metge Josep Saltor, Josep Grañé, qui seria alcalde de Sants del 1891 al 1893 o Agustí Cuyàs, propietari agrícola; però també treballadors de l’Espanya Industrial, com Juan Orriols, que n’era maquinista o Juan Vilalta que era un dels encarregats de la fàbrica; o d’altres amb feines tan diverses com Pere Roig, carnisser o Josep Olivella, mestre paleta.

La proliferació d’ateneus seguiria a Sants, Hostafrancs i la Bordeta fins a la guerra civil. Unes dècades més endavant l’ateneisme santsenc arribarà a una de les seves fites quan als anys 30 del segle XX, els socis de l'Agrupació excursionista Sempre Avant farien un pas més creant l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat que va establir la seva seu a la cantonada del carrer de Riego amb la carretera de Sants, i que va ser iniciadora de multitud d’iniciatives, socials, culturals i esportives al barri. Els projectes van ser molts i lligats a ideologies i lluites diverses. Sense deixar els anys trenta hem de destacar com el feminisme també va ser present a Sants amb Mujeres Libres, una entitat que, conjuntament amb el Ateneo Libertario de Sans crearia una biblioteca popular al número 45 de la carretera de Sants. 

Biblioteca popular de les Joventuts Llibertàries i de Mujeres Libres a Sants, 1936.IISG. Desconegut

Enfront als abusos que queden a l’empara del mercat als barris es comencen a crear cooperatives de consum. Inicialment grups d’amics i coneguts que s’uneixen per aconseguir preus més justos pels productes de primera necessitat, com les verdures, les llegums, la carn, la fruita o el vi, però que ben aviat esdevindran projectes col·lectius molt més ambiciosos. S’impulsen escoles i espais de cultura lligats a les cooperatives, serveis mèdics per a les persones associades i caixes de resistència sense les quals no es podria entendre l’enorme resiliència de les classes treballadores a les llarguíssimes i duríssimes vagues que aniran millorant les seves condicions de vida i treball al llarg. Moltes de les cooperatives fins i tot arribaran a encunyar moneda pròpia que servirà per a les compres de les persones associades.

Només els noms de moltes d’aquestes cooperatives que s’impulsaran als barris ja ens deixen clara aquesta voluntat de transformació social: la Lleialtat Santsenca, la Model del Segle XX o l’Empar Obrer, entre moltes d’altres. També es començaran a organitzar cooperatives de producció on els treballadors s’organitzaran de forma horitzontal. Entre les més conegudes la Redemptora, una bòbila o la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera, però n’hi van haver en molts sectors productius, com una cooperativa de cadiraires, una de fabricació de baules, una de cartrons, una de xocolata i fins i tot un farmàcia cooperativa.  

També s’obren els cafès on les tertúlies, fins llavors reservades als ambients elitistes, es fan populars. A l’Ateneu de Sants, convertit en el Foment Republicà de Sants, funcionarà el Cafè de la Perla Brasilenya. També són els anys dels Cors Clavé, que es multipliquen pel territori. A la Bordeta l’any 1878 un grup de treballadors del cànem creen la Societat Coral La Floresta. També són els anys on arrenca l’esport popular, on el principal objectiu no és competir o fer exhibició, sinó fer salut i crear llaços fraternals. Volen crear homes i dones nous i ho volen fer en tots els àmbits.

L’educació també és un dels àmbits on està tot per fer. Sota una pancarta on hi diu “El poble té dret a la cultura, vetllem per l’educació dels nostres fills” unes 2000 persones, agrupades per moltes de les associacions, entitats i cooperatives santsenques, es manifestaran fins a la plaça de Sant Jaume reclamant la construcció d’escoles a Sants. Tot i que l’any 1918 s’aprovà la construcció de l’escola Lluís Vives, aquesta no es va fer efectiva fins més d’una dècada endavant, amb l’arribada de la Segona República. Però les escoles públiques no foren els únics projectes als barris obrers, des dels ambients llibertaris també es van impulsar escoles racionalistes, com l’escola Luz, impulsada pel mestre Joan Roigé

Però no només s’està construint una ciutat nova feta d’edificis i entitats obreres. Les mentalitats es transformen fins a tal punt que, front a les llengües que han esdevingut eines del colonialisme, s’alça una llengua franca que vol servir d’unió per a tots els pobles sense que ningú perdi la seva, l’esperanto. Als ateneus i a les cooperatives es s’estudia la llengua i fins i tot s’organitzen congresos internacionals.

El sorgiment d’aquesta ciutat paral·lela, popular i autogestionada pels seus veïns i veïnes arribarà al seu màxim exponent amb la revolució social del juliol de 1936, quan els treballadors es faran amb el control del mitjans de producció i les fàbriques i els negocis siguin col·lectivitzats. Una experiència única al món que va posar en entredit a la vegada tant les tesis del capitalisme com les del comunisme estalinista i que, per tant, va ser atacada pels dos corrents.

La victòria del feixisme, que es va produir gràcies al suport feixista i capitalista internacional i a que les potències “democràtiques” europees van mirar cap a un altre costat va esborrar fins a la mínima resta d’aquesta ciutat popular que obrers i obreres van alçar als barris de la ciutat de Barcelona, però com resa la frase que en els darrers anys ha esdevingut en icona del graffiti reivindicatiu: Volgueren enterrar-nos però no sabien que érem llavor. I així, poc a poc i des de fa anys, la ciutat popular es va alçant de nou. 

Mural de Roc Blackblock a Can Batlló
Mural de Roc Blackblock a Can Batlló


Per saber-ne més:

CHRIS EALHAM. Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Editorial.

DALMAU TORVÀ, Marc i ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010.

GIRALT ANALES, Agustí. Del somni al Silenci. República i Guerra Civil,  n 1 Riera de Magòria, 2012.

Buxaweb: El moviment obrer espanyol i català (1840-1931)

dijous, 19 de novembre de 2020

Obrir les portes a la Llibertat

El 19 de novembre de 1957 l’autoritat diocesana designava a Josep Maria Vidal i Aunós com a rector de la parròquia de Sant Medir en substitució de mossèn Amadeu Oller, qui havia mort aquell mateix any. Mossèn Vidal prenia el relleu de qui havia sigut primer rector de Sant Medir i impulsor de la vida cultural i social de la parròquia, que llavors no era més que uns baixos al número 52 del carrer de la Constitució, cedits per la família Planas Pahissa.

Només un any més tard començaven les obres del nou temple, als terrenys de l’antiga masia de Can Massegué, al número 17 del carrer Constitució, un projecte del jove arquitecte Jordi Bonet i Armengol, qui anys més endavant passaria a dirigir les obres de la Sagrada Família. El 4 de setembre de 1960 l’arquebisbe Modrego, el mateix que segons la memòria oral havia sentenciat a mossèn Pere Oliveras Lapostolet amb un rotund O está loco o va para santo, beneïa el nou temple.  

Lluny de la Bordeta, uns quants anys enrera, s’havia signat un document que acabaría influint en el barri, es tractava del concordat que l’any 1953 signaven el Vaticà amb l’estat espanyol. L’estat sufragaria les despeses de l'església i a canvi el dictador s’assegurava el control dels bisbes. Espanya es confirmava com un estat nacionalcatòlic. L’estat prohibia la manifestació pública dels altres cultes i l'església s’assegurava així el control del l’educació i del pensament.

D’aquesta manera Franco es volia legitimar internacionalment davant de la resta d’estats, que un cop més tancaven els ulls per fer cas omís a les febles consciències dels seus governants, per la gràcia del Vaticà. Però de forma paradoxal, el document que va donar a Franco les regnes dels bisbes, va permetre que algunes parròquies es convertissin en escenaris de l’antifranquisme. I és que, per molt sagrada que la pretenguin alguns, l’església està formada per persones que, com a totes les organitzacions humanes, sovint tenen idees contraposades i cadascú amb les seves pròpies contradiccions. 

A la mateixa església que justificava l’horror i rebia sota pal·li al criminal del Ferrol van començar a aparèixer joves religiosos compromesos amb la justícia social i la llibertat. Van ser els anys en que mossèn Pere Oliveras Lapostolet començà la seva tasca en pro dels oblidats a plena carretera de Sants, al 214. Els anys en que Santi Thió, impulsaria l’autoconstrucció de les clavegueres al barri de les Roquetes amb l’esforç dels veïns i veïnes del barri, treballant en diumenge. Eren també els anys en que el Sindicat Democràtic d’Estudiants es constituiria als Caputxins de Sarrià, durant la coneguda Caputxinada.

Franco podia tenir controlades les altes esferes de l’església però no podia controlar a tots els eclesiàstics i d’aquesta manera molts temples van obrir les seves portes a la dissidència. Així mossèn Vidal va convertir Sant Medir en una petita illa de llibertat dins d'un mar de gris. Només 4 anys després de la consagració de Modrego, l’any 1964, fins a 300 treballadors s’aplegaren dins els seus murs per posar la llavor del que va esdevenir Comissions Obreres.

S’hi feien reunions clandestines i fins i tot s’hi van fer impressions de manifestos, cartells i pasquins gràcies al ciclostil que hi va haver a les dependències del campanar. També a Sant Medir s’hi reuní la comissió d’enllaç de l’Assemblea de Catalunya. L’obertura de ment de mossèn Vidal ens quedar clara quan descobrir que també a Sant Medir s’hi va refundar la CNT. Sense aquesta figura també seria difícil entendre el Centre Social de Sants, ja que mossèn Vidal va negociar la cessió d’un local, que llavors pertanyia al Patronat Social Catòlic de Sants, a les comissions de barri que eren formades per militants d’organitzacions polítiques com el PSUC o Bandera Roja. El Centre Social de Sants va acabar esdevenint el pal de paller del teixit associatiu dels barris, el reactiu que va permetre tenir un barri més humà, canviant fums per veus.

Sembla ser que Modrego, tot i ser un franquista de cap a peus, no veia amb gaires bons ulls l’intervencionisme estatal, fet que queda reflectit en una altra cita que també li atribueixen: a mis curas que no me los toquen. Tot i que no podem assegurar que l’arquebisbe digues aquesta frase, com diuen... se non è vero, è ben trovato. Però res impedia a les autoritats franquistes fer llistes amb els elements considerats perillosos per al règim. Així, durant l’estat d'excepció de 1969, es van anar realitzant fitxes on s’apuntaven noms, dades i filiacions polítiques, una  "relación de personas más destacadas por sus antecendetes y actividades contra el Régimen”. Un arxiu que va quedar a l’arxiu del Govern Civil de Barcelona. 

Mossèn Vidal i Aunòs

I entre aquesta llista també hi figuraven els religiosos progressistes i catalanistes com el mateix mossèn Vidal, tal i com va publicar la revista Sàpiens al juliol de l’any 2012. Sobre el mossèn de Sant Medir es deia: José María Vidal Aunos. Nacido el 10-9-1.921 en Fos (Francia), célibe, sacerdote, hijo de Antonio y de Rosa, con domicilio en… Progresista, catalano-separatista.

Amb el temps mossèn Vidal va ser apartat de Sant Medir i traslladat a la parròquia del Pi, però això no va callar la seva veu en pro de la igualtat i la justícia social. A inicis del 2001 estava a punt de posar-se en marxa la llei d’estrangeria, una llei que posaria en risc a milers de persones a tot l’estat. A Barcelona feia mesos que un grup de migrants malvivien a la plaça de Catalunya. En aquest context el 20 de gener es va fer una assemblea multitudinària a la plaça i es va decidir arrencar una tancada. Amb la Catedral tancada es va optar per anar a la Parròquia del Pi, on mossèn Vidal va obrir les portes. 

Quan els tancats van superar les 300 persones la tancada es va estendre a d’altres parróquies i espais de l’àrea metropolitana. Finalment la tancada va durar 47 dies, generant un moviment solidari arreu de la ciutat. Els tancats van engegar una multitudinària vaga de fam i finalment va aconseguir forçar la negociació. Una situació molt diferent del 2004 quan la policia, amb el permís de l'església, va permetre un desallotjament violent d’una nova tancada, en aquest cas a la Catedral.

Mig segle després de que Sant Medir esdevingués un espai obert a aquells que lluitaven per la llibertat, la parròquia conserva bona part d’aquesta aura d’espai contestatari que s’ha mantingut implicada en les lluites per l’entorn més proper, la Bordeta, però també amb un compromís nacional. L’episodi més recent, al juliol del 2018, el relleu forçat d’Enric Subirà Blasi per les seves idees independentistes i per defensar la llibertat dels presos polítics.