L’any 1870 al número 15 del passeig de Sant Antoni naixia
Modest Feu i Estrada. Aquell va ser un any agitat a Sants, ja que el 4 d’abril hi va esclatar la Revolta de Quintes, un aixecament popular contra el reclutament militar. Els independentistes cubans s’havien alçat per alliberar l’illa l’any 1868 però les elits de l’estat espanyol no estaven disposades a perdre el gran mercat que els proporcionava Cuba. Milers de joves, tots aquells que no podien pagar per aconseguir la redempció del seu servei, es veien obligats a creuar l’oceà per anar a defensar els interessos de la burgesia.
A Sants centenars de dones i joves van aixecar barricades i van assaltar l’ajuntament. La brutal repressió va acabar amb una batalla campal al llarg de la carretera de Sants i la mort de 47 persones. De ben segur que els Feu i Estrada van viure tots aquests fets amb tensió, ja que el pare de Modest, Baldiri, a banda de ser mestre d’obres, havia sigut membre de la Junta Revolucionaria de Santa Maria de Sants a la Revolució de la Gloriosa, l’any 1868, entrant també a formar part de l’ajuntament santsenc. Una naixement i una revolta contra la mort, dos fets de naturalesa diferent, però intimament lligats que canviarien la història i la fesomia de Sants i dels quals enguany es compleixen 150 anys.
Modest Feu va seguir les pases del seu pare, aconseguint el títol d’arquitecte l’any 1893, quan Sants encara era un poble independent. El seu treball, que es va estendre fins als inicis dels anys trenta del segle XX, va transitar per diversos estils arquitectònics, passant del modernisme al noucentisme i a un protoracionalisme en alguns dels seus darrers edificis. Però si per alguna cosa a Sants hauriem de conèixer i reconèixer la tasca de Feu és pel fet que amb la seva obra va marcar el paisatge urbà de la carretera de Sants on va projectar més de 10 edificis.
Són obra de Feu els números 76 i 123 de la Creu Coberta i els números 54, 129, 130, 131, 132, 136, 141, 145, 149 i 180 de la Carretera de Sants. A Sants però la seva tasca va anar més enllà, edificant blocs tan avançats al seu temps com
la Casa Gran, al carrer de Roses. També hi va projectar edificis industrials, com Gèneres de Punt Farres, al carrer Melcior de Palau 131, un edifici que malauradament Nuñez i Navarro va esguerrar parcialment l’any 2007, i Germans Climent, la fàbrica del número 76 Comtes de Bell-lloc, l’edifici conegut per més d’una generació de joves santsencs per haver acollit durant 25 anys el Happy Park.
 |
Projecte constructiu de la fàbrica Germans Climent, obra de Modest Feu i Estrada, 1925.
Arxiu Històric de Barcelona |
L’edifici va ser construït l’any 1925, com un encàrrec dels germans Enric i Albert Climent Laborda. És probable que l’empresa d’aquests dos germans ja estigués emplaçada al mateix carrer ja que l’any 1919 Enric Climent va comprar un electromotor per situar-lo al número 50. Feu va projectar dues naus d’obra vista cobertes per una volta de canó de teula. Un edifici que està protegit com a Bé Cultural d’Interès Local i que
l’any 2013 va ser restaurat amb una inversió pública a través del Pla de Remodelació de Parets Mitgeres per part de l’Institut Municipal de Paisatge Urbà i Qualitat de Vida.
En poc més de 2 mesos aquest edifici ha sigut notícia en 2 ocasions, la primera quant a finals de 2019 el Happy Park, que ocupava la meitat del recinte,
va tancar portes per un ascens del lloguer d’un 300%. La propietat els exigia 15.000 euros mensuals. La segona ara fa pocs dies quan es coneixia la intenció de la Funeraria San Ricardo, propietat de la familia Almirall Bellido, de
convertir el recinte en un tanatori amb dues plantes i quatre sales de vetlla.
De confirmar-se, crec que el tema genera moltes qüestions a les que caldria donar resposta: Pot una intervenció en un element patrimonial com aquesta realitzar-se d’esquena al veïnat? Un espai integrat enmig del teixit urbà és el més idoni per un tanatori? Ha de ser la mort un negoci i restar en mans privades? És lícit que una empresa privada es beneficii d’una restauració realitzada, no fa tants anys, amb diner públic? Podem permetre que aquestes grans empreses marquin els preus dels lloguers? I podriem seguir amb més preguntes plantejant-nos quina és l’actitud de tots nosaltres i de les administracions que ens haurien de representar quan parlem d’elements del nostre patrimoni arquitectònic.
Però a banda de totes aquestes preguntes crec que caldria també plantejar-se un tema de fons. Germans Climent podria ser una oportunitat per teixir una part de barri que les vies primer, l’enorme Estació de Sants després i finalment el nefast pla de l’estació han anat destramat. Un pla especulatiu que no va contar amb les veus de les persones que habiten el barri. Esquinçant els carrers s’han esquinçat també els espais relacionals i d’aquesta manera les relacions personals, la proximitat. L’enormitat d’espais com les denominades places de Joan Peiró i dels Països Catalans, que al meu parer no hauriem de seguir denominant places, sinó descampats, per que no fan cap funció social més enllà d’esdevenir espai de pas cap a l’estació, fan desaparèixer els veïns i les veïnes.
No seria una enorme oportunitat omplir, de nou, un antic patrimoni fabril del nostre barri de vida associativa, sumant aquesta nau a la que ja està previst que estigui en mans del barri? O sumarem més metres quadrats a un tros del barri que han mort? O com a mínim, no caldria fer un debat públic sobre tot aquest tema?
Per saber-ne més:
