dimecres, 1 de juliol de 2020

Un modernisme modest

És el 3 de febrer de 1893. Un jove de 23 anys que sembla tant alt com les xemeneies que fa anys que s’alcen al seu poble, Sants, i que amb una cigarreta a la mà fumeja quasi tant com aquestes, es troba  immensament feliç. Després de molts esforços, seguint les passes del seu pare, un mestre d’obres anomenat Baldiri, conegut a Sants tant per les cases que havia fet com per haver estat membre de la Junta Revolucionaria sorgida de la Gloriosa, l’any 1868, ha aconseguit el títol d’arquitecte, es tracta de Modest Feu i Estrada.

Modest Feu Estrada Font: M. Queralt

Modest, que havia nascut al número 15 del Passeig de Sant Antoni, una casa construïda l’any 1865 pel seu pare, amb el temps convertirà l’edifici en el seu estudi i tota la carretera en l’aparador personal de les seves obres. En els mateixos anys en que Antoni Gaudi, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch es disputaven el Passeig de Gracia, Modest Feu es va convertir en l’arquitecte de capçalera de la carretera de Sants.

Si el Passeig de Gracia estava esdevenint via de lluïment de la gran burgesia, la carretera s’estava convertint en un important eix comercial on proliferaven negocis de nivell. En la mateixa dècada en que s’obriria  la Via Laietana, on arquitectes com Adolf Florensa projectarien edificis en l’estil Chicago que farien de pantalla amagant l’urbanisme medieval d’aquells barris, l’alçada dels edificis de la carretera també va créixer, distingint la via de la trama urbana santsenca. 

Una oportunitat per al lluïment, en aquest cas, dels propietaris de la carretera i un camp lliure a la imaginació de Modest Feu, qui transitaria del Modernisme al Noucentisme deixant alguns exemples notables com la casa de Domènec Vila i Jané al número 132, la casa Tomàs Vendrell al 149, la Casa Joaquim Pau i Badia al 141, la Casa Consol Grassot al 145, o la Casa Jaume Estrada al número 54, entre moltes altres, fins a un total 12 edificis a l’eix que formen la Creu Coberta i la Carretera de Sants. Una xifra que arriba als 20 si contem tots els edificats als nostres barris, entre els quals d’altres edificis destacats com la Casa Gran al 11-17 del carrer de Rosés o la Fàbrica Germans Climent als números 12-22 del carrer de Puiggarí.

El trist reduccionisme que acaba empassant-so tot ha fet que del Modernisme, popularment, fora del camp dels entesos, poc se sàpiga a banda de l’omnipresent Gaudí, de qui per cert, Modest Feu va ser amic i col·laborador. I fins i tot noms com Jujol han quedat difuminats sota la seva ombra.

A la carretera, sovint congestionada per cotxes al ferm per compradors badocs i santsencs intentant controlar els nervis per avançar a les voreres, es fa difícil contemplar les obres de Feu, que formen part d’un escenari necessari però subtil. Però quan, com a passejant, et deixes captivar per molts d’aquests edificis descobreixes autèntiques joies en brut que sovint no han estat tractades o cuidades com caldria, de la mateixa manera que el seu autor, encara hauria de tenir el seu reconeixement per la seva aportació al nostre barri.

Per saber-ne més: 

Web Modest Feu i Estrada


dilluns, 29 de juny de 2020

Fàbrica química Bartomeu Pons

L’any 1845 Bartomeu Pons instal·lava al número 10 del carrer Padilla, l’actual carrer Alpens, una fàbrica química que s’especialitzaria en el crémor tàrtar. El tàrtar és un producte que sorgeix a les botes de vi durant la fermentació. Un cop refinat es converteix en crémor tàrtar, un producte que serveix com a mordent en els processos d’estampació.

Bartomeu Pons, com la familia Cros, era un ciutadà d’origen francès que, com els Cros, probablement havia estat vinculat a la Universitat de Montpeller, una institució de referència en l’àmbit de la química. Des de la seva arrencada a Sants, la fàbrica de Sants va anar incrementant la seva producció de crémor tàrtar fins arribar als 13 quintars diaris (uns 542 quilograms) l’any 1873. En aquella data treballaven a la fàbrica de Sants 45 obrers, a unes instal·lacions equipades amb 43 grans calderes, 29 d’aquestes dedicades al crémor tàrtar roig i 14 dedicades al crémor tàrtar blanc. 

L’empresa de Pons, que va tenir el despatx successivament als carrers de Valldonzella 1, de Santa Margarida 6 i al de Sant Pau 53, va destacar per la qualitat del seu crémor tàrtar un fet que constaten els molts reconeixements internacionals que va rebre el producte, entre els quals a les exposicions de París del 1867 i a la de Viena del 1873.

A la mort de Bartomeu Pons van seguir el negoci el seu fill, Juli Pons i un altre soci de l’empresa, Joan Llopart. L’empresa es va convertir en la principal productora de tàrtar a l’estat espanyol fins que els dos socis es van separar creant dues empreses diferents.

dilluns, 22 de juny de 2020

Terrisseria Joan Molas

El desenvolupament de la indústria a Catalunya va fer necessària la producció d’alguns productes que, paradoxalment, eren necessaris per al propi desenvolupament industrial. Quan els grans vapors es van començar a estendre pel territori es van fer necessaris materials de construcció que resistissin les altes temperatures dels forns i les xemeneies.

Va ser així com cap al 1837 van començar a arribar des d’Anglaterra maons refractaris, fets amb materials amb un alt punt de fusió. Però el seu preu era molt elevat, a dos rals cadascú, un fet que suposava un maldecap al industrials catalans. Aviat un seguit de terrissaires catalans van començar a produir maons refractaris, entre d’altres llocs també a Sants. Però l’aventura va fracassar quan els anglesos van abaixar el preu dels seus maons, arruïnant els productors locals.

En aquest context, a meitats del segle XIX, Joan Molas va impulsar la societat Molas, Castanys i Companyia, conjuntament amb Francesc Castanys i Masoliver, qui havia fundat la primera ferreria de Sants. L’empresa va crear una petita fàbrica a Sants i posteriorment a Poblenou. 

A partir del 1857 l’empresa, reconvertida en Molas i Companyia, mantindrà només la seva fàbrica de Poblenou. L’alt cost de la producció dels maons refractaris va fer que el manteniment del negoci fos dificil. Tot i això l’empresa va arribar, com a mínim, fins al 1871, quan l’empresa va ser present a l’Exposició Industrial de Barcelona.

dilluns, 15 de juny de 2020

La Porcellana - Florensa Germans

Nascut a banda i banda de la carretera Reial i als peus del coll dels Inforcats a Hostafrancs, el barri d’Hostafrancs aviat va destacar per la importància de la seva indústria ceràmica. Un fet que s’explica per la proximitat de la matèria prima, l’argila. L’any 1851 hi havia fins a 13 indústries dedicades a aquest sector. Fàbriques que donaven feina quasi al el 30% dels 2.150 habitants del barri.

Aquest sector es completaria l’any 1868 quan Martorell i companyia es van fer amb les restes de l’antiga societat La Porcellana, una empresa que havia impulsat Josep Valls i que havia estat ubicada a la Bordeta. Els nous amos van traslladar la producció a Hostafrancs. Però ben aviat l’empresa van canviar de mans, passant a Florensa Germans, que van mantenir el nom comercial La Porcellana.

Gravat de la fàbrica la Porcellana, aparegut a La Il·lustració Catalana el 30/08/1880
AHCB

Els Florensa van modernitzar la producció important maquinària de manera que van esdevenir una de les empreses reconegudes a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. A Hostafrancs treballaven uns 200 treballadors entre el molí triturador de quars, en la realització de la pasta, el modelatge, la decoració, als 4 forns, o a l’envernissament i l’esmaltat. 

L’any 1894 es van especialitzar en la producció de porcellana electrotècnica ocupant a uns cinc-cents treballadors. La fàbrica, reconvertida posteriorment en les Manufactures Ceràmiques, va seguir funcionant fins al 1987. Els barris havien canviat i complexos industrials en barris residencials ocasionaven molèsties. Finalment les mobilitzacions veïnals pels fums que es produïen, van forçar el trasllat de l’empresa a Martorell.

Manufactures Ceràmiques
AMDS, Fons UEC, Joaquim Saltor


dilluns, 8 de juny de 2020

La Porcellana - Josep Valls

L’any 1846 un home anomenat Drapeyron, nascut a Llemotges, establia als nostres barris (probablement al límit entre Hostafrancs i la Bordeta), la que seria la primera fàbrica de porcellana a Catalunya. Originaria de la Xina, la porcellana és un tipus de terrissa fina que es fa amb feldespat, i caolí. La porcellana es va fer servir, en origen, per a la producció de vaixelles i objectes de decoració, però el fet de ser un aïllant elèctric, va fer que a partir del desenvolupament d’aquesta indústria fos molt utilitzada.

No hi ha gaires notícies més de la fàbrica de porcellana del senyor Drapeyron, només una breu ressenya del seu fill, Ludovic Drapeyron. Nascut i educat en els seus primers anys a Barcelona, Ludovic va ser enviat de nou a Llemotges per educar-se. Amb el temps Ludovic esdevindria un eminent geògraf, topògraf i historiador que va fundar la Revue de géographie i la Societat de Topografia. Molts anys després, quan el seu pare ja era mort, Ludovic va visitar la ciutat de Barcelona poc abans de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1888, cartejant-se amb el llavors alcalde Rius i Taulet.

En aquestes missives queda clar que Drapeyron pare ja havia mort i que la fàbrica ja no seguia en mans de la família, però que seguia funcionant, com deia Ludovic a la seva cartay que después de nosotros ha tomado tan feliz impulso como lo he notado en mi último viage.

Segurament després de la mort de Drapeyron pare qui es va fer amb el control de la fàbrica va ser Josep Valls, que l’any 1854, va impulsar la societat La Porcellana SA, una empresa domiciliada al número 10 del carrer d’Escudellers. Valls havia comprat també i engrandit una rajoleria que havia sigut propietat de Manuel Lasala.

A la dècada de 1860 l’empresa havia millorat notablement la qualitat de les seves peces i ampliat el seu catàleg, el qual ja incloïa objectes relacionats amb la indústria, però en aquells mateixos anys arrencaven dues noves empreses de porcellana, La Nova Porcellana a Sant Andreu del Palomar i La Porcellana Sarrianenca, una competència que va complicar la situació de la fàbrica de la Bordeta. L’any 1865 la societat, finalment, es va dissoldre, començant un llarg període de liquidació, tant de la fàbrica com dels estocs. 

dilluns, 1 de juny de 2020

Terrisseria Batllori

Els orígens d’aquesta terrisseria els podem trobar l’any 1793, quan la familia Batllori s’establí a tocar de la carretera de Sants. Però la transformació radical de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX: amb l’enderroc de les muralles l’any 1854; el projecte d’Eixample de Cerdà de 1860; l’Exposició Universal de 1888 i l’annexió dels pobles de 1897 va motivar un revulsiu en el negoci de les terrisseries, que en aquells anys produïen elements necessaris per a la construcció d’edificis, ja fossin peces decoratives com tant necessàries com per exemple canonades.

Fotografia redibuixada de l'antiga terrisseria
Fons de la família Batllori

Les necessitats de la nova societat industrial portaven a edificar immobles de més alçada i fàbriques de grans dimensions. El totxo, que permetia construir més ràpid i a un cost més barat, es va fer imprescindible a l’arquitectura de finals del segle XIX i les bòbiles van esdevenir negocis molt rentables. L’augment de la producció va fer que els terrissaires instal·lessin fora de Barcelona, a pobles com Hospitalet, Esplugues, Sants o Les Corts, on podien edificar instal·lacions més grans i on sovint tenien a matèria primera a prop.

L’any 1877 les famílies Cros i Batllori van fer una permuta de terrenys pel pla d’obertura del carrer Cros. La terrisseria llavors tenia botiga a carretera i un taller cobert a la banda del darrera. L’acord, entre Amadeu Cros i Mariano Batllori, es concretaria l’any 1880. L’any 1894 Francesc Batllori i Munné, fill de Mariano, encarregà al mestre d’obres Enric Figueras Ribas un nou edifici al carrer Cros que acolliria la terrisseria però també d’altres usos, com l’Ateneu de Sants.  

Treballadors de la terrisseria Batllori
Fons de la família Batllori

divendres, 29 de maig de 2020

Xerrada: La Setmana Tràgica, a càrrec de Teresa Abelló



Compartim un vídeo de les jornades La Rosa de Foc, organitzades l'any 2013 a l'Espai Obert per la Universitat Lliure de Sants i Negres Tempestes.

La Setmana Tràgica, xerrada a càrrec de Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història, professora titular de la UB.