Un dia qualsevol, un veí o una veïna de la ciutat descobreix que aquell edifici antic del seu barri: potser una caseta baixa rastre de l’urbanisme obrer, potser la nau d’una fàbrica de finals del segle XIX, potser la masia que resistia entre blocs de formigó, o la finca modernista d’un dels antics terratinents del poble ha despertat cobert de lones o amb algun gran cartell que hi diu “Proper enderroc”. Potser la promotora ha pensat que el missatge podria aixecar suspicàcies i ha substituït el terme “enderroc” per “deconstrucció, o potser directament han aprofitat per fer publicitat de la propera promoció. “Pisos de luxe”, “piscina comunitària”... qui sap?
 |
| Enderroc de la Casa dels Pollets, a Hostafrancs |
Potser l’edifici no era obra d’un arquitecte, conegut, tot i que de vegades això tampoc és excusa. Però sovint aquella casa humil, aquella nau industrial, fins i tot aquella mansió privada, amaga històries que expliquen el barri on es troba l’edifici, o sobre la seva gent. Sota les rajoles hidràuliques d’aquell edifici, entre els revoltons, aferrades als esgrafiats, cargolades entre les reixes de ferro forjat, tot i que invisibles, es troben les arrels de la comunitat que l’envolta.
Potser era el safareig on, mentre les dones feien la bugada, també feien xarxa; potser l’antic hostal que arran de la carretera per on circulaven els traginers, va acabar donant nom a tot el barri; potser la caseta que va substituir; potser les barraques de la muntanya; potser la fàbrica on filadores i teixidores de diverses generacions van treballar dia i nit durant jornades extenuants sense final; potser era la presó on patiren centenars de persones, mentre grups de dones feien guàrdia a la porta per evitar la llei de fugues; o potser era la cooperativa on treballadors i treballadores van demostrar que una ciutat diferent, humana, era possible.
 |
| Enderroc de l'edifici del Rei del Calçat, a Hostafrancs |
Si aquest veí o veïna té consciència d’aquella història i del seu valor i, més important encara, si té consciència de la força que un grup de veïns i veïnes organitzades poden arribar a tenir, potser conseguiria mobilitzar a d’altres, llavors potser, aconseguiran salvar l’edifici de la picota. Una història que, dècada rere dècada, es repeteix a la ciutat de Barcelona, un dia qualsevol s’enderroquen edificis que, potser no tenen cap mena de protecció, però què són importants per aquella comunitat.
 |
| Enderroc de la casa de Mossèn Pere, a Sants |
Qui decideix què cal protegir? Un tècnic a un despatx? Un especialista que potser no ha trepitjat mai aquell barri? I quins són els criteris per decidir-ho? Només els valors artístics de l’edifici? Quin és el pes d’una comunitat en decidir el que és important per a ella? No pot una comunitat aportar criteris per definir allò que la defineix? No seria millor educar en la sensibilització del patrimoni que deixar-ho tot en mans d’una administració que, per norma general, sempre va tard i que sovint és cega a la vista de barris sencers?
Tot i que per parlar de la protecció del patrimoni a la ciutat de Barcelona podriem anar molt més enrere, per aquest article arrencaré l’any 1993, quan amb la Llei del Patrimoni Cultural Català, impulsada per la Generalitat, començava el que podriem definir com l’era moderna de la protecció patrimonial. Una llei que, molt significativament, va ser aprovada un any més tard del final dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. La pressa per enllestir les grans infraestructures olímpiques es van endur per davant edificis i vestigis històrics de tota mena.
Potser una d’aquelles dinàmiques tan barcelonines a les quals, després d’un gran estrall, com a redempció, segueix un intent de restauració, sovint matusser. El que és autèntic acaba desapareixent i en el seu lloc s’alça un aparador fet a conveniència del moment històric i de l’enquadrament de les postals, com quan l’any 1908, a resultes de l’inici de l’obertura de la Via Laietana, es van desplaçar a 10.000 persones i es va esborrar l’urbanisme medieval d’aquell tros de ciutat, amb el seu patrimoni històric, per donar pas a un barri gòtic prefabricat.
L’any 1993, amb la Llei del Patrimoni Cultural es van establir dues categories, la A i la B, comunes a béns mobles i immobles, però també immaterials. Posteriorment, amb la redacció dels Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i del Catàleg, aprovats definitivament l’any 2000, es va intentar adaptar la protecció als districtes de la ciutat. Va ser en aquest moment en el qual va quedar definida l’estructura dels nivells de protecció patrimonial, amb quatre categories: A, B, C i D.
Els elements amb categoria A, Bé Cultural d’Interès Nacional, són els que gaudeixen d’una protecció més alta i són decidits per la Generalitat. Els que es troben a la categoria B, Bé Cultural d’Interès Local, són decidits per l’Ajuntament i ratificats per la Generalitat. Les dues darreres categories: la C, Bé d’Interès Urbanístic i la D, Bé d’Interès Documental són competència de l’Ajuntament. Quina protecció atorga cadascuna d'aquestes categories? Per a les tres primeres força gran, ja que un edifici catalogat amb una A, B o C, teòricament no es pot enderrocar, però pel que fa a la darrera, la D, si que és possible, sempre i quan es faci un estudi històrico-arquitectònic. Estudis que veïnes i veïns dels barris mai acaben sabent on van a parar.
Sense entrar en temes més tècnics, que segurament se m’escaparien a mi també, sí que es poden fer algunes reflexions pel que fa al rerefons de tot plegat. Començant pel fet que de la darrera revisió profunda del catàleg fa més de vint anys. Quins edificis hem perdut pel camí? Quins no hi apareixen i hi haurien de ser-hi?
La majoria de barris populars, entre els quals aquells que van passar de ser pobles a ser suburbis de la gran ciutat, durant dècades han estat molt maltractats. La destrucció del seu patrimoni i també del seu urbanisme, a banda de respondre als interessos del capital, també responia a la voluntat de desestructurar les comunitat. Fent desaparèixer els seus elements identitaris i els seus espais de relació, esborrant-ne la memòria també s'enderrocava la capacitat de resistència de les mateixes comunitats.
A Sants això ho sabem ja que ho hem patit. Un dels exemples més dolorosos el trobem a l’arrencada de la dècada dels 70, quan es va començar a obrir-se l’obertura del Cinturó de Ronda: esborrant l’urbanisme santsenc, amenaçant les cases de milers de veïns i veïnes, tallant per sempre moltes de les xarxes relacionals d’un barri, que n’era un de sol, i també esborrant-ne el patrimoni. Es significatiu que gran part dels antics ajuntaments dels pobles independents, entre ells el de Sants, acabessin enderrocats.
I és que el patrimoni també és la part visible del relat històric que se'ns explica, el paisatge que deixa testimoni de la nostra memòria. Les fàbriques ens parlen del treball extenuant de les dones, les cooperatives i els ateneus de la capacitat d'autoorganització obrera… Però, oh sorpresa, el patrimoni popular, un cop més és el primer a passar per la picota, el primer en ser esborrat i el que, quan està catalogat, acostuma a tenir una protecció més baixa, aquella que no implica pràcticament res.
Cal començar a fer, de veritat, una tasca divulgativa gran, que per una banda ens ajudi a entendre la importància d'aquests edificis en la formació de les comunitats; i per d'altra, que ajudi a entendre i a valorar la feina dels oficis, present en aquests edificis populars. Com es dissenya i emploma un vitrall? Quin és el procés per arribar a fer un mosaic hidràulic? Com s'han fet aquells esgrafiats? El coneixement és bàsic. No es defensa el que no s’estima i no s’estima el que no es coneix.
Fa poc l’ajuntament va presentar Barcelona, ciutat patrimoni, una mesura que promet canvis en aquest àmbit. Era necessari i ens n’alegrem, tot i que segurament, com sempre, arriba tard. Ara cal esperar que el canvi sigui real i no una magnífica façana buida. Que allò que és important per a una comunitat, aquelles petites coses que la defineixen, també puguin ser un criteri a l’hora de decidir que és patrimoni, que cal protegir i defensar.
