dilluns, 23 de setembre de 2019

Barcelona, 1979. La democràcia des dels barris


Aquest 2019 s’han complert 40 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme. Per commemorar aquesta important efemèride, l’Arxiu Municipal de Barcelona ha organitzat un seguit d’activitats amb l’objectiu de recuperar la memòria d’uns anys decisius de mobilitzacions veïnals i laborals, així com de reivindicacions polítiques, socials i culturals que han configurat la nostra ciutat d’avui.

A través d’exposicions amb importants documents gràfics conservats als centres d’arxiu, i també amb la celebració d’espais de participació i reflexió, us convidem a conèixer l’impacte que van tenir els primers anys de democràcia per Barcelona, la seva ciutadania i la mateixa organització municipal.



A Sants es pot veure l'exposició “Barcelona, 1979. La democràcia des dels barris” Estarà a la sala Anselm Cartañà, a l'Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, al carrer de la Creu Coberta, 104. Estarà del 27 de setembre  al 5 de gener de 2020.

Taula rodona: “Sants-Montjuïc: transformar i democratitzar el barri (i la ciutat)”. Dijous 14 de novembre, a les 18.30 h (Seu de l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc)

dijous, 12 de setembre de 2019

Sants, rails i vies

S'estrena una exposició fotogràfica que mostra la transformació urbana al voltant del ferrocarril i del metro que travessen el barri de Sants en arribar a Barcelona. S’hi pot veure una selecció de vint-i-nou fotografies exposades als jardins de la Rambla de Sants, espai elevat que cobreix les vies de tren paral·leles al carrer d’Antoni de Capmany. Les imatges, que s’han escollit en funció del valor documental i la qualitat fotogràfica, mostren els canvis del paisatge urbà des del carrer de Sants fins  al pont de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat.


Les fotografies, fetes per professionals o persones aficionades, daten d’entre 1917 i 1998. Formen part del fons fotogràfic de l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc (AMDS) i són procedents, en la seva majoria, de l’Arxiu Històric de la Unió Excursionista de Catalunya de Sants.

Comissari:
Ricard Marco

Documentació i textos:
Ricard Marco
Joan Sanromà

Retoc digital:
Ricard Marco

Prèstec de les fotografies i documentació:
Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc (AMDS)

Autors de les fotografies:
Francesca Almudéjar, Albert Cendrós, Joan Campañà i Mora, Martí Cañellas, Antoni Giron, Manuel Melián Solsona, Xavier Parès, Vicenç Pinén Gil, Francesc Ribera Colomer i altres autors desconeguts.

Producció:
Districte de Sants-Montjuïc (Ajuntament de Barcelona)

Digitalització, impressió i muntatge:
EGM

Retolació:
Albert Pedraza

Col·laboradors:
Fotoconnexió

Agraïments:
Ramon Barnadas, Dúnia Pèrdrix, Miquel Àngel Pintanel i Jaume Ribera

dilluns, 17 de juny de 2019

Salvem 819

S’obre la petita porta metàl·lica de la paret de la plaça Màlaga i comencem a baixar per les escales. A les mans portem un petit focus amb bateria, que ens haurà de servir per moure’ns per les galeries que transcorren per sota la parròquia de Santa Maria de Sants, com ja heu endevinat ens trobem dins d’un refugi antiaeri, concretament el 819 que els veïns i veïnes del barri van construir durant la Guerra Civil. Avui és dissabte 11 de maig.


Entrada al refugi des de la plaça Bonet i Muixí. Foto: Agus Giralt, 11_05_2019 

A les galeries hi hauria d’haver llum, ja que en les primeres visiten s’havien baixat focus i endollat gràcies a allargadors, però el sistema no funciona. Quan arribem abaix entenen la raó. Tot el cablejat es troba soterrat sota una densa capa de llot. És la meva tercera baixada al refugi. La primera vegada, l’octubre de 2016, poc després que s’obrissin les portes després de restar anys en el silenci, em va impresionar profundament. En el meu cap resonaven les paraules de Joan Fàbregues Morlà, qui me n’havia parlat l’any 2009. En Joan havia baixat quan era un nen ja que el seu pare havia sigut un dels responsables de la construcció.

Interior de les sales del refugi. El llot es fa evident. Foto: Carme Illa, 11_05_2019 

Alguna cosa no està bé, la primera vegada que vaig baixar no hi havia tot aquest llot. Comencem a caminar per les galeries, avançant, deixant a banda i banda les petites sales habilitades per tal que les persones poguessin seure a esperar el final de l’alarma de bombardeig. Però alguna cosa torna a no anar bé. Al final del túnel es veu un feix de llum. El refugi 819 tenia tres accessos, el primer, per on hem entrat, a la plaça, sota la rectoria; la segona a Sant Crist, a tocar de la plaça Ibèria; la tercera, una entrada que dóna a una galeria més estreta del que seria imaginable, a tocar de l’Institució Montserrat. Una quarta galeria oberta al patí d’Institució Montserrat encara avui és un misteri.

Sortida de refugi per Sant Crist. Foto: Agus Giralt, 11_05_2019 

Avancem cap a la llum, on comença un tram d’escales que ens hauria de portar cap al solar de Sant Crist, on des de fa uns mesos treballa una constructora a sou del Bisbat aixecant un bloc que inclourà dependències de Càritas i 11 habitatges particulars. Quan la llum del dia ja és clara tots quedem bocabadats amb l’escena que contemplem. Una excavadora reposa sobre un tram enderrocat de la sortida del refugi. És dissabte i les obres no han de començar de nou fins dilluns, així que tot ens fa pensar el pitjor. A banda d’haver acabat d’enrrunar un tram de galeria el fet que estigui col·locada allà, amb un risc evident per a la propia maquinària, no és casual, al nostre entendre estan intentant camuflar l’agressió al patrimoni als ulls de les persones que mirin des del carrer. 

Escala d'accés al refugi des del carrer Sant Crist malmesa per les obres. Foto: Carme Illa, 11_05_2019 

A partir d’aquest moment tot arrenca, es munta una campanya exigint explicacions per les actuacions, que el refugi es conservi i que en un futur pugui ser visitable i comença a fer-se difusió per xarxes social i a premsa. També es crea una pàgina web i en poc temps una trentena d’entitats i més de quatre-centes persones subscriuen el manifest. Les obres s’aturen, però només un dia. I mentre Districte i Bisbat afirmen que el refugi està salvat i prometen que serà visitable les obres arrenquen de nou al solar de Sant Crist, acabant amb l’enrrunament dels accessos a les dues galeries. 

La porta del refugi es va obrir de nou, després d’anys de tancament, el juny de 2016, moment en que va poder entrar la Unitat de Subsòl dels Mossos d’Esquadra. El que van trobar va ser un galeria feta amb volta catalana que baixava 11 metres sota terra. Una galeria de 80 metres de llargada que es dividia en dos. A banda i banda d’aquests passadissos 12 petites habitacions que servien com espai d’espera durant els bombardejos. Després d’aquesta primera baixada els arqueòlegs van baixar al refugi per fer un informe l’any 2016 i un segon l’any 2018. 

El 20 de febrer de 2017, a proposta del Bisbat, l’Ajuntament de Barcelona aprovava, de forma definitiva, una Modificació Puntual Pla General Metropolità que afectava dos espais del barri, per una banda al lateral de la parròquia de Santa Maria de Sants i per d’altra l’edifici del Centre Social de Sants. El Bisbat cediria a l’Ajuntament l’edifici del Centre Social i l’Ajuntament canviaria la catalogació d’equipament de la parcela de Sant Crist cap a la parcela d’Olzinelles. D’aquesta manera al lateral de la parròquia el Bisbat podria aixecar un edifici de Càritas i 11 habitatges. 

Vista del Refugi des de Sant Crist. Foto: Carme Illa, 11_05_2019 

Aquesta modificació estableix clarament l’obligació de conservació del refugi però a la vegada contempla la construcció d’un aparcament soterrat mancomunat entre les vivendes i l’equipament de Càritas. Per això, per poder edificar l’aparcament, els serveis tècnics van acordar l’enderroc del final de les dues galeries de Sant Crist, un 20% del total del refugi. La manca de respecte pel patrimoni per part dels impulsors del projecte queda palesa quan, observant el plano d’obres, constatem que un dels pilars de fonamentació s’ha aixecat just al mig d’una de les galeries que fins al moment s’havia conservat intacta. 

Hi havia el compromís de salvar el refugi i ara mateix han desaparegut 2 dels 3 accessos. Les obres han seguit, sense que s’hagi donat resposta a l’altre compromís del Bisbat i del Districte. Com es garantirà que l’espai sigui visitable? En quins terminis ho serà? Com es gestionarà? De moment el silenci va guanyant a la memòria.

dimarts, 11 de juny de 2019

Cicle de memòria “Les veus soterrades”

Durant més de quaranta anys moltes veïnes i veïns han vist com una part de la seva memòria quedava soterrada en el silenci. Ara, vuitanta anys més tard, les agressions al patrimoni sovint fan desaparèixer els refugis, els paisatges d’aquesta memòria esborrada. El cicle de memòria històrica “Les veus soterrades” vol reivindicar aquesta memòria i aquest patrimoni que pertany al barri. 



“Oblits de rereguarda”
Xerrada a càrrec de Judit Pujadó, historiadora i escriptora.

Dimarts, 18 de juny de 2019 a les 19h
A La Lleialtat Santsenca, carrer d’Olzinelles 31
Activitat gratuïta

“La construcció de refugis antiaeris durant la Guerra Civil”
Xerrada a càrrec de Josep Maria Contel, del Taller d’Història de Gràcia
i autor del bloc Refugis Antiaeris de Barcelona

Dimarts, 25 de juny de 2019 a les 19h
A La Lleialtat Santsenca, carrer d’Olzinelles 31
Activitat gratuïta

"Veus contra l'oblit, infants sota el setge"
Estrena de teatre del projecte Donar veu a la memòria

Dimecres, 26 de juny a de 2019 a les 19h
A La Lleialtat Santsenca, carrer d’Olzinelles 31
Activitat gratuïta

“Bombes d’Impunitat”
Xerrada a càrrec de Rolando d’Alessandro, impulsor d’aquesta campanya contra la impunitat feixista a la Guerra Civil

Amb actuació final de Cafarnaüm

Dijous 4 de juliol de 2019 a les 19h
A La Lleialtat Santsenca, carrer d’Olzinelles 31
Activitat gratuïta

“Recuperem la memòria dels refugis de Sants”
Passejada per les històries personals dels refugis antiaeris del barri recuperades gràcies als testimonis enregistrats dins dels projecte Enregistrem la memòria de Sants 3 Ràdio i el Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta

Dissabte, 6 de juliol de 2019 a les 11h.
Sortida des de la Lleialtat Santsenca
Inscripció per mail a inscripcio@lleialtat.cat o presencialment a la Lleialtat Santsenca.


“Infància bombardejada”
Exposició de dibuixos fets pels infants del Grup Escolar Lluís Vives durant la Guerra Civil.
Durant tot el cicle a la Sala 01 de la Lleialtat

diumenge, 24 de març de 2019

Llimar el percutor

Un grup d'homes avança rabent pels carrers de Sants. A llurs mans exhibeixen armes curtes, com la coneguda Star, la pistola sindicalista que havia permès a la fàbrica d'armes d'Eibar fer negoci amb la mort als carrers de Barcelona durant els anys del pistolerisme.

Dins la massa un home avança a cops i empentes, és l'Etéreo. El grup ve de casa seva, on l'han anat a cercar. En el pensament del detingut la seva dona i el seu fill que quan han aparegut el grup l'han volgut acompanyar. Però també ressona la resposta dels homes que el condueixen: Quedeu-vos a casa, per que el teu marit i el teu pare, viurà molt poques hores. Si voleu córrer la mateixa sort que ell, doncs endavant...

Arribar a carretera de Sants els porta a tots records ben recents. L'empedrat aixecat, les restes d'una barricada, els impactes de les canonades i el sutge dels incendis encara present a l'aire els recorda els vuit companys morts poques hores enrere quan els militars dels esquadrons 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa van obrir foc en direcció a Sants. Corria el 19 de juliol.

Barricada a la Creu Coberta el 19 de juliol de 1936
Poques hores després d'enfrontar-se a l'exèrcit sublevat cremarien la parròquia de Santa Maria de Sants, Can Catà, Can Santomà, Ca l'Agell, el Centre Catòlic, el Círcol de Sants i l'escola dels Maristes. La parròquia de l'Àngel Custodi es va salvar de les flames per ser utilitzada com a magatzem i la parròquia dels Dolors per la seva proximitat a la destil·leria Pujol i Grau.

El grup arriba a la riera de Magòria, el punt que separa els barris de Sants i Hostafrancs, buscant un racó més amagat. Allà aparten a l'home i al crit de "Traïdor" li disparen. L'Etéreo cau al terra mentre la vida se li escapa en un bassal de sang. Però per entendre plenament aquesta història cal traslladar-se uns quants anys enrere, però no gaire lluny del lloc on l'home ha trobat el seu final.

Ens trobem a finals de l'any 1933, Jesús, un jove de 19 anys, camina pel carrer d'Ermengarda on viu amb la seva mare i la seva germana des de la mort del seu pare. Sota l'aixella porta la Soli. En portada es pot llegir un gran titular: "Trabajador, no votes" i en petit, a una cantonada "Hoy comienza la huelga de Tranvías, Metro y Autobuses". No fa molts anys que viuen a la ciutat. L'any 1929 el seu pare va venir de Calatayud a Barcelona buscant feina en un moment en què la ciutat bullia per l'Exposició Internacional. Gràcies als companys que va conèixer al Centre Aragonès l'home va trobar una feina com a escombriaire a l'exposició contractat per Fomento de Obras y Construcciones, una gran empresa que l'any 1900 havia engegat Antoni Piera Jané, el propietari de Cal Ros de Maiol, després de fer fortuna amb les pedreres de Montjuïc. Amb la seva nova feina el pare de Jesús va poder portar tota la família cap a Catalunya.

Jesús Martínez Maluenda, que pels seus orígens serà conegut pels seus companys com el Maño, enfila el carrer Ermengarda, ben a prop de l'Espanya Industrial, la gran fàbrica tèxtil del barri, i segueix pel carrer del Masnou fins a arribar a la plaça d'Osca, l'epicentre del Sants popular. Un espai que havia canviat molt d'ençà que l'any 1913 el mercat s'havia desplaçat al nou edifici projectat per Pere Falqués a l'antic Hort Nou, el que els paradistes del mercat coneixeran com la Catedral.

El Maño dirigeix les seves passes cap a un cafè de la plaça quan a pocs metres apareix l'Etéreo. El jove es porta les mans a les butxaques intentant dissimular els nervis. Tots dos homes es coneixen, no només pel fet que viuen pràcticament al mateix barri, sinó perquè tots dos treballen a la indústria del metall i tots dos militen al mateix sindicat, la CNT.

Poc després d'arribar de Calatayud, el Maño ja havia iniciat la seva militància a les Joventuts Llibertàries de Sants, que tenien la seva seu al número 6 del carrer Torre d'en Damians. Sap que l'Etéreo és delegat a un taller de metal·lúrgia que es troba a la plaça Letamendi, però també sap que en els temps que corren no es pot confiar en tothom. La Barcelona del 1933 tornava a ser una ciutat de forts conflictes socials on ressonava l'eco del crack del 29 i el final de la bombolla que havia sigut l'exposició.

El conflicte més fort havia començat a Tramvies de Barcelona, una empresa que era dirigida pel marquès de la Foronda, un empresari que havia sigut molt proper a Primo de Rivera, i que com a premi havia sigut escollit director de l'Exposició Internacional. Mariano de Foronda, que a principis de segle ja s'havia destacat per la seva política antisindical i paternalista, arribant a acomiadar als treballadors que eren sindicats per contractar treballadors vinguts del seu poble, Cazorla, veia ara amb por com, legalitzada la CNT, tot es preparava per a l'organització d'un gran organisme, el Sindicat Únic del Transport que aplegaria tot el ram.

Vaga de transports a la plaça d'Espanya (Fons Brangulí)
El model dels sindicats únics, que havia conferit un enorme poder a les reivindicacions obreres, havia sigut una de les decisions del Congrés de Sants, que havia tingut lloc a l'Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir, l'any 1918. S'havia creat així l'eina que permetria victòries obreres com la Vaga de la Canadenca, que paralitzà la ciutat de Barcelona durant 44 dies.

El 16 d'abril de 1933 el Govern Civil havia ordenat l'acomiadament de 16 treballadors, precipitant una vaga general del transport que arrencaria al novembre. Com a resposta, tal com havia passat durant la Vaga de la Canadenca, els serveis es van militaritzar i mariners de l'armada van substituir als treballadors en vaga. El conflicte es va enquistar, i els sabotatges i atacs als vehicles i als esquirols que conduïen els tramvies es van reproduir per tota la ciutat fins al punt que els tramvies hagueren de circular escortats. En aquest context el 19 de novembre s'havia de celebrar la primera volta a les eleccions al govern de la República, les primeres en què podrien votar les dones.

El Maño i l'Etéreo se saluden i un rere l'altre entren al cafè. Jesús saluda al propietari que eixuga uns gots. Quan es gira veu que l'Etéreo ha segut a una de les taules, dins les butxaques el Maño tanca el puny amb ràbia. Una barreja! -demana l'Etéreo. Mentre el cambrer barreja l'anis i el moscatell en un got de carajillo el Maño seu a una altra taula, propera. Jesús demana un xato de vi i mentre li porten llegeix el diari. "Los hombres no pueden conquistar el Estado. Es el Estado el que conquista a los hombres, corrompiendolos, bestializándolos. El ejercicio del poder, el empleo del burócrata fiscalizador, del policía rastrero y represivo, del guardia represor, del juez vengativo y del verdugo carnicero, endurece los sentimientos humanos del político y lo transforma en una bestia. Votar es aprobar el Estado humanicida."

L'Etéreo s'ha aixecat, deixa unes monedes a la barra i marxa. El Maño espera uns segons i quan comprova que l'home ha marxat cambia de taula. El cambrer corre a retirar el got de la barreja i es queda apostat a la porta del cafè, a l'esguard. Jesús aixeca uns centímetres la fusta de la taula, que amaga un doble fons on s'amaguen segells de cotització del sindicat.

Jesús és jove i no té a ningú a càrrec seu, per això és la persona ideal per moure's per les fàbriques de Sants, Hostafrancs i les Corts per trobar als delegats i cobrar les cotitzacions. 10 cèntims pel carnet del sindicat, 15 pels operaris i 25 cèntims, un real, pels obrers. Uns diners que eren fonamentals pel manteniment de l'organització en moments tan convulsos. Per tot això part d'aquests diners anaven a parar al Comité Pro Presos. Boicotejar l'entrada de diners és una de les estratègies de tots aquells que volen minvar les força de les vagues obreres, per això el Maño, i el propietari del cafè han de ser especialment curosos.

Mentre el Maño segueix amb la seva tasca l'Etéro marxa de la plaça d'Osca ràpid. També ell està neguitós. Prem les mans a les butxaques de la jaqueta. Amagades porta dos catxarros. Dues pistoles que en unes hores s'ha de treure de sobre per entregar-les a un grup d'acció dels molts que es mouen per la ciutat. Sense anar molt lluny a la Torrassa actuen Afinidad, que és el grup on participa Josep Peirats i d'altres companys seus, molts companys de l'antiga Escola Racionalista Luz, una iniciativa del mestre Joan Roigé.

A l'altre extrem del barri, a la Creu Coberta, arribant a la plaça d'Espanya hi ha un cafè restaurant que a les nits funciona com un petit niu d'art. Un espai on es troben els gitanos d'Hostafrancs, queixosos dels canvis que l'Exposició ha significat al seu barri; artistes novells que, acompanyats per les melodies que reprodueix una pianola marca Hupfeld, somien en fer el salt a la plaça per fer carrera al Paral·lel; vidriers rajolers de les bòbiles d'Hostafrancs.

El soroll que produeix tot aquest batibull, que de vegades acaba en baralla, fa que sigui el lloc ideal per les trobades d'un altre grup d'acció Los Solidarios, el grup que formen entre d'altres per Durruti, Ascaso o Aurelio Férnandez. De fet Garcia Oliver, qui encunyaria el concepte de la gimnàstica revolucionària, la pràctica d'anar conquerint espais de llibertat per desafiar l'autoritat, hi va treballar com a cambrer durant un temps des de les set de la tarda fins a la matinada. Com a bon veí d'Hostafrancs i anarquista el Maño també coneix el Tupinet, de fet és propietat d'una familiar del seu pare.

Lluny d'allà, l'Etéreo entrega les pistoles al responsable d'un altre grup d'acció que prepara una acció de sabotatge als tramvies. L'home agafa les armes, les amaga i marxa cap a Sant Andreu, on volen actuar. Però el que no sap és que aquelles armes tenen els percutors llimats, de manera que no poden disparar la bala. Una tasca de sabotatge fàcil per algú com l'Etéreo que treballa en un taller de metall. Sí, en efecte, es tracta d'un confident al servei del Sindicat Lliure.

Poques hores més tard els anarquistes descobriran el fet quan intentaran creuar foc amb les forces d'ordre. L'Etéreo els ha traïcionat i això ho retindran bé a la memòria fins al juliol de 1936. Detinguts i portats a la Model els anarquistes es retrobaran amb el Maño. El jove, que també ha sigut detingut durant les protestes, escolta amb atenció el relat del grup d'acció.

Al llarg del més la situació al pla de Barcelona s'anirà tensant, especialment quan els resultats a les eleccions portin al govern de la República a una coalició de la CEDA i els republicans de Lerroux. Com a resposta, arreu de l'estat, grups vinculats a la CNT es preparen per a un moviment insurreccional la nit del divendres 8 de desembre de 1933.
Jesús, el Maño, en l'època en que feia de guia.

Un dia més tard l'Hospitalet, la Bordeta i Sants seran de nou escenaris d'episodis revolucionaris, quan un grup de 200 persones armades s'enfrontarà a la Guàrdia Civil, aixecarà barricades i penjaran la bandera vermella, símbol del comunisme llibertari, a la Tinença d'Alcaldia de Santa Eulàlia. Entre els insurrectes hi ha anarquistes del grup Afinidad, format entre d'altres per militants com Josep Peirats, que de petits havien sigut alumnes del mestre Joan Roigé i que, ja a Hospitalet havien impulsat l'Ateneu Racionalista de la Torrasa.

Pel que fa a Jesús, el Maño, va ser detingut novament l'any 1936, anant a parar de nou a la Model, va participar en la Guerra Civil i va haver de marxar a l'exili patint els camps d'Argelers i Brams. El Mañó es va integrar a la Resistència i després de la Segona Guerra Mundial va seguir actuant com a guia al Maquis. Però tot això ja és una altra història.

Bibliografia

Aquest és un relat novel·lat inspirat en personatges i fets autèntics, redactat sobre informacions extretes dels següents llibres:

GARCÍA OLIVER, Juan: El Eco de los pasos. Ruedo Ibérico, 1978.

PEIRATS VALLS, Josep: De mi paso por la vida. Memoria. Ediciones Flor del Viento, 2009.

SERRA FONTELLES, Jesús: El duende del maquis, Jesús Martínez Maluenda. Colección Memoria. Editorial Virus, 2012.

dissabte, 23 de març de 2019

El moviment veïnal al Poble Sec (1962-2011): la construcció d'un barri democràtic


Dijous 28 de març a les 18'30h, a la Sala Anselm Cartañà, a la Seu del Districte de Sants-Montjuïc, dins del cicle de xerrades de memòria històrica i història local dels nostres barris, tindrà lloc la xerrada El moviment veïnal al Poble Sec (1962-2011): la construcció d'un barri democràtic. A càrrec d'Arnau López Espinosa, veí del Poble-sec i doctor en Història Contemporània.

dimecres, 27 de febrer de 2019

Km 0, quaranta anys del Cros Popular de Sants


Arribada del 5è Cros Popular de Sants

Corre l’any 1983 i jo també estic corrent. Bé, per ser més precisos hauria de dir que he acabat de córrer. De fet m’he aturat en sec. Estic a la cursa dels petits del 5è Cros Popular de Sants i a la línia d’arribada, que segurament uns dies enrere deuen haver pintat el meu pare i el Carles, m’aturo per la foto. Uns metres enrere la meva mare, probablement preocupada pel meu asma, i els meus germans, l’Eugeni, la Conchi i la Mari, tots preparats per córrer també.   

Ens trobem al carrer Badal, llavors encara ningú hauria pensat en dir-ne rambla. A la meva esquena casa nostra, l’edifici que sobresurt seguint l’antiga alineació del carrer abans que l’alcalde Porcioles decidís esguerrar Sants amb l’obertura del Cinturó de Ronda. Uns metres més endavant, passat Pavia, els 80.000 vehicles que hi circulen cada dia ho fan en obert. Barrejat amb el fum i el soroll que ocasionen els cotxes s’afegeix la remor dels trens que circulen per  l’enorme platja de vies que creuen sobre el cinturó. Desconec qui va decidir dir-ne platja a l’espai ocupat per les vies, però dista molt de ser un paradís. 

A la vorera de la banda Llobregat, es troba el Foment Català d’Ajut i Serveis, a la vorera de la banda Besòs, l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta. Dues entitats que viuen abocades al cinturó, per obra i desgràcia de l’alcalde franquista. De fet l’associació de veïns, en part, és filla d’aquest fet, ja que l’obertura d’aquesta via pel mig de Sants havia condemnat a moltes vivendes a ser enderrocades, entre d’altres la nostra. Només la lluita de les veïnes i els veïns, entre els quals la meva mare i el meu pare, va aconseguir que se salvessin les cases que s’ubicaven entre la carretera de Sants i el carrer de Pavia, 300 metres pels quals el Cinturó va passar soterrat. 300 metres que haurien fet molt complicades les vides de centenars de famílies.

Jo tinc cinc anys, els mateixos que les edicions del Cros després de la seva represa. Només fa 3 anys que el meu pare està a l’organització. L’any 1981 l’Associació de Veïns i el Foment van decidir impulsar una comissió de festa major al carrer Badal. Es tractava de fer activitats activitats que permetessin allò que ara definim com fer barri. No deixa de ser significatiu que cadascuna d’aquestes entitats es trobés a una de les ribes d’aquest malsà riu de cotxes. Cultura i esport per relligar les ferides del desarrollismo. 

Per començar a relligar amb cultura i esport les ferides del porciolisme el meu pare creuà Badal com a representant de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta per anar a parlar amb la gent del Foment Català d’Ajut i Serveis. En Carles Manzano i en Xavier Miró, del Foment, s’afegiren a la iniciativa d’arrencar aquesta comissió i així l’any 1981 el carrer Badal va fer festa. 

L’anomenada Comissió de Festes de Badal Brasil i Adjacents, no va tenir continuïtat, però dues activitats de la programació d’aquell 1981 van aconseguir sobreviure a la festa. Per una banda la Cursa Ciclista, un certamen que asumiria la Secció Ciclista de la Unió Esportiva de Sants i que acabaria convertida en una de les activitats habituals de la Festa Major, per d’altra el Cros Popular de Sants, una cursa atlètica que havia organitzat l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant a les seves dues primeres edicions. De fet l’ateneu, recentment recuperat després de la dictadura, reprenia així un esdeveniment esportiu que els anys 1934 i 1935 havia organitzat el propi ateneu, el Gran Premi de Sants, una cursa atlètica.

Des d’aquest moment el Cros va quedar intimament lligat a la nostra família i el Carles, el Xavier i la Mireia, que seguiren la seva organització conjuntament amb el meu pare, es van convertir en la família del Cros, una familia que en endavant encara creixeria més. De la mateixa manera que Barcelona anava recuperant les festes majors dels barris també van començar a aparèixer gran quantitat de curses populars per tota la ciutat. La ciutadania recuperava els carrers després dels anys de la llarga dictadura del cotxe.

El Cros va arrencar com una activitat gratuïta en la que tots i cadascun dels petits detalls eren manufacturats. D’aquells anys recordo la Mireia enfornant els centenars de records ceràmics de la cursa al forn que hi havia al Foment; recordo també les meves germanes fent els dorsals del Cros un a un amb un taker, omplint la casa de rectangles de plàstic mentre s’eixugava la tinta; recordo les tardes segellant els talonaris de loteria que servien per aconseguir uns ingressos mínims per fer la cursa; recordo la meva germana, la Mari, fent les inscripcions de la cursa quan encara era molt jove a l’oficina de la Caixa de Catalunya de Sants amb Tinent Flomesta; recordo les meves germanes apuntant els temps dels corredors a tocar del Drac de l’Espanya Industrial amb un cronòmetre a les mans i un paraigües a l’altra; la casa de ma mare inundada de centenars de berlines preparades per ser entregades als corredors; i sobretot recordo les nits en que sortiem a marcar el circuit tots junts, al nostre pare sempre li havia agradat la cal·ligrafia i, al carrer amb la brotxa sobre l’asfalt ho demostrava.

Des de la seva recuperació el Cros ha corregut en paral·lel a les lluites del barri. El Cros ha servit com una eina per reivindicar espais i també ha celebrat alguna d’aquestes recuperacions omplint aquests nous espais d’esport. Es poden destacar algun moments, com quan la cursa va finalitzar a l’interior de l’antiga i llavors abandonada fàbrica Serra i Balet, un espai que els veïns i les veïnes reclamaven com un Casal Esportiu de Sants, un poliesportiu. La porta del carrer Begur es va obrir a l’esport amb el Cros i va seguir oberta, ja que finalment es va convertint en la nova seu del Club Esportiu Mediterrani.



El Cros també va estar vinculat a partir de 1989, i durant uns anys, al Parc de l’Espanya Industrial, un espai que després de molts anys de reivindicació el veïnat de Sants va recuperar com a parc l’any 1985. L’any 1997 el Cros es traslladaria de nou a un espai recent conquerit pel veïnat. La ferida oberta que havia sigut el cinturó de ronda es cicatritzava amb la cobertura i aquell mateix any es convertiria en l’escenari de la cursa, l’espai de sortida i arribada. Malauradament el nostre pare no ho va poder veure, ja que ens va deixar, massa d’hora, l’any abans.

Des de llavors el Cros ha seguit, tot i que professionalitzant alguns aspectes com el control amb xip, mantenint l’esperit i la forma de fer. Una cursa feta pels veïns i les veïnes de Sants sense cap més voluntat que la de fer una cursa i, a través d’això, fer barri. Enmig d’un món que ha anat difuminant l’adjectiu popular de les curses per transformar-les en espectacles de pornogràfica superació i competicions d’ego; enmig d’un món que ha cobert als corredors i a les corredores de licra i que els ha fet equipar-se amb mil andròmines per transformar-se en runners; enmig d’un món en que el capitalisme ha engolit la gran majoria de curses per convertir-les en negocis el Cros segueix sent una cursa de quilòmetre zero.