El refugi 522, al carrer Sagunt

L'any 1998, en motiu de les obres al carrer de Sagunt, el refugi antiaeri existent al carrer es va fer visible. Molt probablement es tracta del refugi que va ser registrat amb el número 522, tot i que podria ser un altre, ja que a l'entorn del carrer es van construir uns quants mes. 

En aquell moment els veïns del carrer van poder baixar al refugi i visitar-lo, realitzant un enregistrament. Aquí una petita mostra de la visita al refugi. Es poden veure els passadissos, les sales d'espera, les comunes i el pou que hi havia dins del propi refugi, així com els objectes personals que van restar al seu interior durant dècades: llaunes, sabates...

Moltes gràcies per l'enregistrament i per fer-me arribar el vídeo Llorenç.

Gràcies!

 

 

 

De petit, amb la familia, un dia a una de les sessions de cinema que organitzaven al Centre Catòlic, li vaig preguntar al meu pare si les butaques que hi havien als palcos eren per les persones importants. I el meu pare em va contestar amb una frase que en aquell moment no vaig acabar d’entendre del tot, però que amb el temps m’ha quedat gravada. Em va dir: “Totes les persones són importants.”

Cinc paraules: Totes les persones són importants. Que després d’anys fent entrevistes a la gent gran del barri, grans persones a les que s’escolta massa poc, a projectes com l’Enregistrem la memòria, a Sants 3, he omplert de contingut. En general, els veïns i veïnes a les que he tingut el privilegi de poder entrevistar sempre comencen dient-me el mateix. “No sé que vols que t’expliqui, si la meva vida ha sigut molt normal, no he fet res”.

Però poc a poc, a mesura que comencen a parlar es comencen a dibuixar uns escenaris on apareix la guerra, els bombardejos, els refugis antiaeris, el racionament, el treball a les fàbriques… un Sants que va ser molt dur, però que també vivia a un altre ritme, on els veïns i les veïnes, que es coneixien pel nom, petaven la xerrada asseguts a les cadires que havien tret al carrer. I, sense adonar-te, acabes assumint una responsabilitat enorme, preservar aquelles memòries que ja s’han fet teves.

Records com els del Joan escapant-se del refugi de la Màlaga amb el seu amic Pere per veure aquells avions que llançaven cosetes; la Manolita, al magatzem de proveïments de Magòria, després que l’exèrcit republicà abandonés la ciutat, arrossegant un sac de cigrons foradat que anava perdent la càrrega a mesura que s’apropava a casa; el Salvador, a Ca l’Isidro on el seu pare treballava de nit i la seva mare de dia per poder tenir el bar obert a totes hores pels carreters; la Rosa, amb les mares de la Bordeta, carregades amb els seus fills, ocupant un edifici per fer l’escola bressol que el barri necessitava… Memòries que potser són petites, però que són nostres i que, com les persones, també són imporants.

I és que, siguem conscients o no, darrera de les coses que fan dels nostres barris uns espais més humans per viure-hi, hi ha una lluita col·lectiva i la implicació de molta gent. Persones que després de treballar per pagar els lloguers d’una ciutat que ens ofega, encara troben temps per dedicar a un bé comú: fer del barri un espai millor.

Monitors i monitores que, a esplais i caus com Xiroia prenen la responsabilitat d’educar a la generació que ve darrera.

Veïns i veïnes que, a comissions de Festa Major com Papín, s’autoorganitzen omplint de màgia els espais quotidians, per recordar-nos a tots i totes que les ciutats no són només espais per treballar, que per sobre de tot han de ser espais per a la vida.

Persones, més de 150, que un cop l’any matinen un diumenge per tallar el trànsit o repartir xocolata desfeta, organitzant el Cros, una cursa que no es fa per competir, sinó fer barri

Gent que, com a Patrimonis Invisibles o Memòria en moviment, s’organitzen per posar en valor el patrimoni dels nostres barris, que és el nostre, el que explica el que som.

Teatreros i teatres, com els companys i companyes de Liada, que s’esforcen, per exemple, per portar paraules d’Orwell als barris, perquè creuen que la cultura és el que ens fa lliures i no un objecte de consum

Activistes que van somiar, van lluitar i que avui donen vida a espais on es fa comunitat com és la Lleialtat Santsenca, dedicant hores i hores fent assemblees on la gent s’escolta i col·labora en objectius comuns.

I tants i tants d’altres entitats, col·lectius i projectes que sempre són col·lectius.

Gràcies a totes les persones amb que he tingut la sort de compartir camí a la vida i en tots els projectes que he pogut anar fent al barri. Com us deia, poques coses he fet que no fossin col·lectives. Hi ha tanta gent a la que hauria de donar gràcies que no acabaria, així que, simplement gràcies a tots i totes.

I molt especialment gràcies a la Carme, per caminar amb mi i per ser-hi sempre; a la meva mare perquè ha sigut i és el pilar que ens ha sostingut a tots; als meus germans i a tota la familia, per ser com són; i a tots els amics i amigues i companys de feina, és un privilegi compartir la vida amb vosaltres..

 

Dones contra la guerra i contra el feixisme

La sala d’actes de l’ateneu és plena de gom a gom i, tot i que han obert les finestres que donen a la carretera per tal que corri l’aire, la xafogor es fa sentir entre les presents, dones majoritàriament. El mes de juliol arriba al seu final. Des del carrer arriba la remor del bullici habitual de la carretera, però el soroll queda ofegat per les converses de les sòcies de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, l’emoció es fa evident.

A la taula presidencial l’Adela espera mentre intenta deixar anar els nervis picant rítmicament la taula amb els dits. No és, ni molt menys, la primera vegada que parla en públic. Ho ha fet en moltes altres ocasiona a les assemblees de l’ateneu o a les trobades de la Delegació Catalana del Comité Femení Internacional contra la Guerra i Contra el Feixisme, però aquest cop és diferent. L’Adela no és pas introvertida, però l’admiració que sent per les dones que l’acompanyen a la taula presidencial fa que, avui, se senti una mica petita.

Sembla mentida que el Sempre Avant, l’ateneu, no tingui ni tan sols un any. Han passat tantes coses des de que la cinquantena de socis de l’Agrupació Excursionista van decidir fer un pas més i convertir l’entitat en un ateneu… La militància cultural ja venia de lluny, poc després que el mestre Zacaries Oliveras impulses la creació d’una agrupació excursionista, cap al 1930, quan ni tan sols disposaven d’un local propi, els socis ja havien arrencat iniciatives diverses com una biblioteca popular i també organitzaven cursets i conferències.

L’ateneu va néixer coincidint amb la Festa Major de Sants del 1933, el 24 d’agost. Que la iniciativa tenia empenta ja es va poder veure a l’acte d’inauguració, al qual van assistir, entre d’altres figures tant destacades com l’alcalde, Jaume Aiguadé, el conseller de cultura, Ventura i Gassol, el rector de la Universitat de Barcelona, Serra i Húnter o el filòleg Pompeu Fabra. Una llista de personalitats que al llarg d’11 mesos s’havia anat completant amb d’altres noms destacats de la cultura, la ciència, la política o el moviment obrer: sindicalistes com l’Angel Pestaña o Frederica Montseny; polítics com Jaume Miravitlles, Octavi Saltor o Julián Gorkin o periodistes com Victor Colomer. 

Sense anar més lluny una setmana enrere, en aquella mateixa sala, el pintor Hèlios Gómez ha realitzat una conferència sobre l’art proletari per cloure l’exposició de dibuix de la secció de Literatura i Belles Arts. Les seves darrers paraules encara semblen ressonar: Per cada Ateneu la burgesia aixeca grans centres d’ensenyament per combatre i assimilar tot el que contra ella es pugui revolucionar.

Però el més important de l’ateneu no són els noms reconeguts, és el col·lectiu, la xarxa barrial formada per persones com l’Adela Roig que dediquen el seu temps al bé comú per aconseguir, tal com reclama el propi ateneu, el dret a una societat millor, moralment i material, gent que s’ha fet seva la responsabilitat col·lectiva, el deure de tots de contribuir amb l’esforç, de cada dia, de cada hora, i de cada minut a preparar la vinguda d’aquest nou món. Són aquestes persones les que han arrencat comissions com la de Biblioteca; Cultura Física; Excursionisme; Estudis Econòmics, Polítics i Socials; Fotografia; Literatura i Belles Arts i Música. Ben aviat la biblioteca ja comptava amb uns 1500 volums i, ara, tot just un any després, ja es treballa en l’elaboració del butlletí de l’entitat.

Des de la seva creació l’Ateneu ha estat adherit al Comitè Català Contra la Guerra i el Feixisme, del qual ha impulsat la seva organització al Districte. I es que la gent de Sants té molt clars a quins interessos serveixen les guerres i amb quina sang es paguen, com ja van demostrar les seves àvies quan alçaren les barricades contra les quintes del 1870. Però no cal anar tan lluny, pocs mesos enrere l’Ateneu va omplir el Cinema Galileu, al número 60 del carrer del mateix nom, amb una sessió antibel·licista. Inaugurat l’any 1928, el Galileu, amb l’arribada de la Segona República va alternar les projeccions amb els mítings i les assemblees. 

A pantalles com la del cinema Galileu els espectadors i espectadores es fan seu el missatge antibel·licista de pel·lícules com “Sin novedad en el frente” on els protagonistes resumeixen la guerra amb la seva veritable cruesa: Vivim a les trinxeres i lluitem. Tractem de no se assassinats, això és tot. Mentre els dirigents d’Europa semblen accelerar el ritme per tornar a les trinxeres, l’oposició a la guerra de les classes populars catalanes és forta. I això es fa present a totes les petites coses. Com per exemple la col·lecció de cromos que la Cooperativa Obrera de Producció: “Chocolates del Pueblo”, que està ubicada a Hostafrancs, al carrer Béjar 20 ha fet del mateix film.

Les sòcies del Sempre Avant també estaven organitzant-se contra l’ombra de la guerra i del feixisme, que des de feia més d’una dècada s’expandia per Europa. Quan l’Adela hi pensa sent com si la ferum del feixisme que corre per Europa arribés per les finestres de l’Ateneu. Des de la marxa sobre Roma de Mussolini, a finals d’octubre de 1922, els cops no han parat. A Portugal Salazar havia arribat al poder al juliol de 1932 i només un mes després Sanjurjo havia intentat un cop d’estat a Espanya. El feixisme espanyol creix. A l’octubre del 1933 s’ha fundat un nou partit, Falange, que, tot i minoritari, intenta provocar i agitar els carrers.

Fins i tot a Alemanya, que molts tenien com una referència del socialisme i del comunisme, ara es controlada pels feixistes. A finals de gener del 1933 Hitler havia sigut nomenat canceller i en menys d’un mes el Reichstag cremava, iniciant una cacera de bruixes de comunistes i d’altres rivals polítics. Tornant a l’estat espanyol des de desembre de 1933 Lerroux està al govern i hi és gràcies als vots de la CEDA, un partit que ni tan sols ha reconegut la República i on s’ha aplegat la dreta més reaccionaria. Qui sap que podria passar si finalment entressin al govern? La revolució, tal vegada?

Amb tot aquest context no és d’estranyar que el Sempre Avant, en nom de les seves sòcies, també s’hagi adherit al Comitè Femení Internacional Contra la Guerra i Contra el Feixisme. La guerra i el feixisme són la negació de la vida i això les dones ho saben millor que ningú. Amb totes aquestes idees rondant pel cap l’Adela s’ha perdut per uns moments en els seus pensaments, però veure que al rellotge de la sala d’actes les agulles marquen l’hora d’inici de l’acte la retornen al present. És l’hora de començar.

Prendre la paraula, organitzar-se, votar… hauria semblat tan inverosímil vint anys enrere, quan les filadores i teixidores es manifestaven en silenci a la Vaga de la Constància, entre les mirades atònites i les befes dels burgesos que baixaven per la Rambla camí del Liceu…  L’Adela pren la paraula i presenta a les dones que l’acompanyen. A la seva dreta l’Àngela Graupera i Gil qui és la més veterana de totes elles. Només cal mirar als ulls d’aquesta barcelonina, que s’apropa a la seixantena, per adonar-se que ha vist l'horror de fit a fit. 

Àngela Graupera i Gil

I és que l’Àngela va ser la primera reportera de guerra catalana, quan, treballant com a infermera de la Creu Roja Francesa, va recórrer escenaris de la Gran Guerra com Sèrbia i Grècia, cercant la humanitat entre la sang i la tinta, publicant cròniques a Las Noticias. Ara que el món es torna a abocar de nou a l’horror l’Àngela treballa en un llibre: El gran crimen. Lo que he visto en la guerra, on vol plasmar aquells records. Tot i el pas del temps la memòria d’aquells 4 anys que va viure a l’infern és ben present. Potser per soterrar tot aquest horror l’Àngela també ha escrit desenes de llibres molt diferents, novel·la rosa. Però no us enganyeu, aquestes novel·les també són eines de transformació social. Les dones no són les comparses habituals de les trames del gènere, en són les protagonistes: A les mans de les dones obreres arriben llibres amb models de dones fortes i lliures.

Les germanes Josefa i Elisa Úriz Pi

A la seva esquerra l’Adela té una altra dona amb caràcter, l’Elisa Úriz Pi. Aquesta navarresa de 37 anys ha seguit les passes de la seva germana gran, la Josefa, de 10 anys més. De fet totes dues són precursores de l’Escola Moderna. Treballant com a mestra de música des de fa anys a Catalunya, l’Elisa va coincidir a Girona amb la seva germana l’any 1921, però a causa de la seva activitat sindical va ser represaliada i enviada a Lleida. Res que pogués aturar a l’Elisa, que, militant a la FETE-UGT ha arribat a ser-ne dirigent a la capital de Ponent. Les idees comunistes són ben presents a casa de l’Elisa. No només perquè comparteixi ideal amb la seva germana, sinó pel fet que el seu marit, l’Antoni Sesé i Artaso, milita al Partit Comunista Català i és Secretari General de la UGT.

Al costat de l’Elisa una altra dona amb molta força i molt jove, més jove encara, la barcelonina Lina Ódena García. Una dona que amb tan sols 23 anys ja ha tingut temps d’exercir el periodisme i implicar-se políticament al Partit Comunista d’Espanya i a Socors Roig Internacional.

Lina Ódena García

Presentades les tres oradores pren la paraula l’Elsa, qui sota l’atenta mirada de la gent que omple la sala comença explicant l’origen del Comitè Femení Internacional contra la Guerra i Contra el Feixisme. L’any 1927, enmig de l’auge del feixisme, el comunista alemany Willi Münzeberg, va impulsar una organització, la Lliga contra l’Imperialisme, una entitat que l’any 1931 desapareixeria. Per aquest motiu es va convocar un Congrés Contra la Guerra l’any 1932 a Amsterdam d’on va sorgir el Comitè Mundial Contra la Guerra Imperialista, entitat que va tindre seu a Berlín fins que l’ascens del nazis a Alemanya va forçar que aquest comité es traslladés a París. A la capital francesa, l’any 1933, es creava la Unió Antifeixistes de Treballadors Europeus, una entitat que acabaria fusionant-se amb l’anterior, donant lloc al Comitè Mundial Contra la Guerra i el Feixisme.

Des de l’organització d’aquesta nova entitat es va fer una crida “als treballadors manuals e intel·lectuals de tots els partits, als sindicats de totes les tendències, als camperols i membres de les classes mitjanes, als joves i a les dones.” I va ser en aquest context, amb un fort impuls de la Internacional Comunista, en el que les dones es van organitzar en contra de la guerra i del feixisme.

A l’estat espanyol, amb l’impuls de Dolores Ibárruri, coneguda com la Pasionaria, pseudònim amb el que signava els articles a la premsa, es va crear Mujeres Contra la Guerra y el Fascismo, una entitat que es va acabar integrant al Comitè Internacional. Tot i que no era una entitat exclusivament comunista, ja que també hi participaven dones llibertàries i republicanes, aquesta si que va ser la ideologia predominant. Al Comitè Internacional van acabar participant destacades líders feministes com la francesa Gabrielle Duchêne o l’anglesa Sylvia Pankhurst.

Després d’explicar la historia del Comitè Femení Internacional Contra la Guerra i Contra el Feixisme, com a delegada catalana, l’Elisa segueix explicant el desenvolupament del primer Congrés a Madrid, celebrat just pocs dies enrere, al juliol del 1934, tot un èxit tant pel nombre de delegades obreres, camperoles e intel·lectuals, com per la força dels seus discursos, des dels quals s’ha fet una crida a formar comitès antifeixistes a cada poble, fàbrica, taller o camp.

L’Elisa exhorta a l’audiència a enviar una nodrida delegació catalana al proper congrés, a París, per demostrar així el ferm compromís de les dones catalanes en contra de la guerra i del feixisme. Les darreres paraules de l’Elisa queden ofegades pels aplaudiments de les dones que omplen la sala. Quan l’ovació remet la Lina Òdena Garcia comença a parlar.

La Lina complementa les paraules de l’Elisa, explicant el que han viscut amb la resta de companyes al Congrés de Madrid i, mot a mot, amb la seva força i el seu carisma va captivant a l’audiència. I és que, tot i la seva joventut, la Lina té taules en això de parlar en públic i això es nota. Ja de molt joveneta havia entrat a les Joventuts Comunistes i en quant va tenir l’oportunitat va marxar a la URSS, on va estar 14 mesos a l’escola Marxista-Leninista de Moscou. 

Fundada l’any 1926 per la Internacional Comunista aquesta institució es va marcar l’objectiu de formar els futurs quadres del partit. Una tasca que primer es va marcar cap a l’interior però que poc a poc es va anar ampliant cap a la resta de partits comunistes del món. A l’escola del carrer Povarskaya de Moscou els alumnes com la Lina estudiaven, entre d’altres: Història de la Classe Obrera; Economia Política de l’Imperialisme o l’experiència pràctica de la Dictadura del Proletariat. I segons algunes veus, no oficials, també Formació Militar. Les formacions a l’escola es completaven amb pràctiques a les empreses estatals.

Ja de retorn a la ciutat de Barcelona, la Lina, l’any 1930, va participar en la fundació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), un nou partit que va seguir lligat al Partit Comunista d’Espanya (PCE). Abans de la fundació del PCC el referent català havia estat la Federació Comunista Catalanobalear, un partit que també havia estat vinculat al PCE però que l’any 1930 havia trencat amb aquest per diferències en ideològiques, motiu pel qual el comunisme català va acabar dividit en dos: el PCC que va ser el referent del PCE a Catalunya i la Lliga Comunista Catalanobalear que va donar lloc al Bloc Obrer i Camperol.

La Lina puja el to de veu: La guerra i el feixisme són un perill a tots els països i el culpable d’això és la crisi capitalista, que necessita nous mercats. I a continuació es planteja una pregunta retòrica: Com pot ser que a Amèrica es destrueixi el cafè, el sucre, el blat o d’altres productes o que es restringeixi la producció de cotó per mantenir els preus alts? Aquella frase sona especialment immoral per a una audiència que coneix de primera mà l’esforç que implica la producció, ja sigui a les fàbriques o als camps. I clou la conferència sentenciant: El feixisme és una forma de govern imperialista per mantenir els privilegis. 

L’ovació ensordeix la remor de la carretera. Gairebé tothom s’hi suma, amb l'excepció de dues joves llibertaries, que tot i compartir la lluita contra el feixisme i la guerra són escèptiques amb alguns dels plantejaments de la Lina. Aquelles llibertàries de fet estan començant a participar en un altre espai també format per dones, el Grupo Cultural Femenino, un col·lectiu que fins i tot està plantejant publicar un periòdic, Mujeres Libres.

Després de la Lina és el torn de l’Àngela. Companyes, us parlaré com a pacifista, perquè després d’haver viscut la guerra no puc oblidar els horrors i els estralls que vaig veure durant el temps que vaig estar al front com a infermera. Les paraules  de l’Àngela no sonen a míting, ni estan carregades d’èpica, però colpeixen amb la força que ho fa la veritat. A mesura que parla l’Àngela dibuixa paisatges esfereïdors.

Va arribar a Sèrbia amb 38 anys, treballant per a la Creu Roja Francesa. Però davant de totes les barbaritats que veia es va decidir a enviar cròniques pel diari Las Noticias. Calia que el món fos conscient de l’horror de la guerra. Poliglota, com era, podia escoltar als soldats i fer sentir les seves veus. A la guerra, pobles que diuen ser civilitzats fan servir la seva admirable ciència i llargs anys de perseverants estudis buscant els procediments bàrbars i eficaços per destruir a d’altres pobles per que aquests posseeixen mercats industrials. El silenci a la sala és absolut.

Als hospitals assassinen als rivals capturats. Als fronts es destrossen per raons econòmiques, però als hospitals els maten per fanatisme. L’Àngela respira i agafa força per seguir amb el relat. Encara ara, quan han passat dues dècades de tot allò, a les nits no puc dormir perseguida pel record d’aquella màrtir i humil vida que va esperar per extingir-se al refugi dels meus braços. 

L’Àngela sap que testimonis com el seu no són ben vistos a una premsa que glorifica l'heroisme i el sacrifici per les suposades pàtries. Per això la seva resposta a l’ascens del feixisme ha sigut començar a treballar per poder recopilar tots aquells antics textos per fer-ne un llibre: El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra. 

Com a pacifistes estem obligades a denunciar que, avui, el feixisme italià i alemany no tenen altra preocupació per augmentar la població per disposar de més soldats que serveixin a la seva desmesurada fam imperialista. Dones! Abans de posar més fills al món, penseu bé en les penúries que els hi esperarien a ells si triomfa el feixisme. La sala esclata en una nova ovació que no aconsegueix omplir el que aquelles paraules han obert al pit d’algunes de les joves ateneistes. L’Adela agraeix la presència de les convidades i de les persones que han omplert la sala.

Però mentre les dones de l’ateneu comenten i s’encoratgen les unes a les altres, a fora, sobre el carrer de Riego, sobre Sants, sobre Catalunya i sobre tot el continent europeu plana l’ombra del feixisme. Idees plenes d’odi que han començat a fer asfixiants les vides de milers de persones. I només és l’inici. Tristament les paraules de la Lina Òdena esdevindran profètiques. En aquells mateixos moments, a Itàlia, feixistes i carlistes espanyols negocien per aconseguir finançament, armes i suports per un futur alçament en contra de la República.

Es mouen fils invisibles que arrossegaran les vides de les tres conferenciants, com també les de milers d’altres dones i homes del país. Només 3 mesos més tard la CEDA entrarà al govern, sent l’espurna que farà encendre la Revolució d’Octubre. La pròpia Lina prendrà les armes, combatent a la carretera de l'Arrabassada, havent de passar a la clandestinitat. Lina, però, no va aturar la seva tasca, dedicant-se a organitzar l’acollida  dels nens i les nenes orfes dels miners asturians. Mesos més endavant, a l’agost de 1935, Lina acabaria detinguda i fitxada.

Lina es va implicar en el front popular, marxant a Madrid i treballant colze a colze amb la Pasionaria. L’aixecament feixista la sorprengué a Almería, on Lina Òdena va ser nomenada representant del comitè local, implicant-se en l’organització de les milícies. Òdena rebé la missió de prendre Guadix i Motril, però la fortuna d’aquesta lluitadora fou una altra. Un en un encreuament a una carretera, quan Lina circulava en cotxe amb el seu xofer, la va portar directa a un control falangista. Abans de caure en mans enemigues Lina es va treure la vida d’un tret, esdevenint una icona comunista.

L’Àngela va seguir fent conferències i publicant novel·les que serien instructores per a moltes dones de més d’una generació, fins al 1936. Amb l’alçament feixista i l’esclat de la guerra aquesta dona que era popular i que per la seva humanitat havia recorregut els escenaris de l’horror, va desaparèixer sense que se’n tornés a saber res més. Morta potser als combats de carrer? Als bombardejos? 

Pel que fa a l’Elisa es va exiliar a França al febrer de 1939, implicant-se amb la seva germana, facilitant la fugida de milers de republicans i republicanes a Amèrica Llatina. Durant l’ocupació alemanya les dues germanes participaren a la Resistència i posteriorment van seguir lluitant, denunciant la situació de les dones a les presons franquistes. Però tot i la seva participació en la lluita contra el nazisme a alemanya, pel fet de ser comunistes, les dues germanes van acabar expulsades de França l’any 1951, establint-se al Berlín oriental, on l’Elisa va viure fins al 14 d’agost de 1979, quan va morir.

El feixisme i la guerra també marcarien tràgicament la historia de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, des del mateix 19 de juliol del 1936, quan una de les canonades que els militars revoltats van disparar des de la plaça d’Espanya va matar a un grup de socis. Derrotat el feixisme a la ciutat molts d’aquests joves defensors de la cultura i de la pau van haver d’agafar les armes per anar a les milícies, a Sarinyena. 

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant

La derrota republicana acabaria significant la desaparició de l’ateneu. Es va voler fer desaparèixer la seva memòria i, fins i tot, en quant les forces feixistes van arribar a la ciutat va ser un dels ateneus que van assaltat i inspeccionat per incauta documentació. Un simple nom a un document, una acta, un butlletí… podia significar que una vida, o unes quantes, es perdessin. La seu de l’ateneu, aquelles parets que havien escoltat a les dones parlar de llibertat i emancipació, es va transformar en la seu santsenca de la Sección Femenina de Falange.

Quines fites hauria aconseguit l’Ateneu de no ser pel feixisme? No ho sabrem. Però la memòria dels santsencs i les santsenques és persistent, i l’any 1978 va ser refundat en una nova seu, al número 28 del carrer de Riego. Però això ja és una altra història. 

Per saber-ne més:

Butlletins de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant

GRAUPERA, Àngela. El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra.

IBARZ, Mercè. Ya puede usted leer a Ángela Graupera. El País, 11/03/2020 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Deixar de ser extraradi - 4

Iconografia de la ciutat nova

Dins d’una mateixa ciutat hi ha infinites ciutats. I no només pel fet que sobre els mateixos carrers i places cadascuna de les persones que l’habiten, o fins i tot aquelles que només la transiten, hi aboquen la seva subjectivitat: les experiències, els records, les il·lusions, les pors… sinó perquè, a banda de la ciutat real, la que està bastida amb maons i pedres de Montjuïc, la que té una catifa de panots en forma de flors i gaudeix de l’ombra dels plataners, també hi ha ciutats fetes de paraules i de dibuixos. Ciutats projectades que no són reals però que són una capa sense la qual no podem entendre la ciutat que habitem. Barcelona també és una idea que, segons el moment històric o segons la persona que l’ha pensat, s’ajusta més o menys a la realitat. Una idea que necessita les seves representacions iconogràfiques. 

A mitjans del segle XIX, com si fos una llavor embolcallada per les muralles, es gestava una nova ciutat. Entre les elits barcelonines s’estava fixant la idea de la Gran Barcelona, una ciutat nova que donaria fruït estenent-se per tot el pla, de riu a riu, fagocitant els pobles i canviant els camps de conreu per terrenys on edificar. Però les idees, per molt que siguin idees, també tenen les seves arrels. Les d’aquesta gran Barcelona trobaven els seus orígens molts anys enrere, quan el Consell de Cent, abans de que la ciutat caigués en mans borbòniques l’any 1714, considerava l’enorme espai que anava de Montgat a Castelldefels, territori de Barcelona, un concepte amb la qual la institució s’intentava assegurar el sustent de la ciutat.

Ja tenien la idea, però calia un vent poderós que la fes córrer per l’aire enclotat dels estrets carrers de la ciutat per fer-la germinar als caparronets dels barcelonins i les barcelonines. I a mitjans del segle XIX, amb desenes de capçaleres, cap vent aconseguia fer circular les idees tan ràpidament com la premsa. A les pàgines dels diaris les idees s’expandien, creant-se corrents de pensament. I si la idea no trobava una contraria, que tingués la mateixa força i els mateixos mitjans, aquesta esdevenia dominant. 

Si la idea, a més a més, tenia una representació gràfica encara circulava amb més facilitat. I si un tipus de publicació gaudia de popularitat a la segona meitat del segle XIX era la premsa satírica. D’aquesta manera fins i tot la pròpia ciutat de Barcelona es va convertir en un personatge, una figura habitual de capçaleres com l’Esquella de la Torratxa. Una dona de mitjana edat, ricament vestida seguint una estètica modernista, amb ropatges quadribarrats o on potser apareix l’escut de la ciutat i que, en general, portava una corona amb un ratpenat. 

El ratpenat era un símbol heràldic present a moltes de les ciutats dels territoris de la Corona d’Aragó: València, Palma, Fraga, Barcelona... Una llegenda, inspirada en el Llibre dels fets, explica com, durant la campanya de Jaume I per prendre València, davant d’un atac nocturn sarraí, un ratpenat va entrar a la tenda reial, despertant al monarca i alertant del perill. Tot i que, segons sembla, l’origen aniria més lligat a l’evolució d’una víbria que coronava els escuts d’algunes d’aquestes ciutats. A les pàgines de l’Esquella de la Torratxa el ratpenat era tan vinculat a la ciutat que, fins i tot, podem trobar a Barcelona cavalcant-lo. Aquesta referència a Jaume, també ens recordava que el Conqueridor havia sigut l’impulsor de l’estructura de govern municipal, el Consell de Cent.

Barcelona cavalcant un ratpenat a l'Esquella de la Torratxa 03/01/1896
Fons: ARCA

Sovint, en situacions força delirants, Barcelona apareixia a les vinyetes interaccionant amb l’alcalde del moment o amb d’altres regidors. Entre aquests personatges que acompanyaven a Barcelona va destacar Francesc de Paula Rius i Taulet. I és que va ser un personatge fonamental per entendre la història barcelonina de finals del XIX. Rius i Taulet va ostentar el càrrec d’alcalde uns 10 anys, a 4 períodes entre 1872 i 1890, convertint-se en l’alcalde de l’Exposició Universal del 1888 i també en l’alcalde que va impulsar l’agregació, un fet que no arribaria veure, ja que va morir l’any 1890, set anys abans d’aquesta. 

Caricatura de Rius i Taulet realitzada per Manuel Moliné i Muns
Fons: Wikimedia Commons

El perfil del propi Rius i Taulet, amb les seves enormes i característiques barbes, sens dubte va ajudar al fet que d’alcalde saltés a les pàgines de la premsa satírica. El litògraf i dibuixant barceloní Manuel Moliné i Muns va ser un dels principals autors que van caricaturitzar Rius i Taulet, molt criticat a les pàgines de la premsa per les enormes despeses enormes de l’Exposició, com la ciutat de Barcelona.

A mesura que l’esforç barceloní per fagocitar els pobles va anar prenent força la batalla dels partidaris i dels detractors també es va fer present a les pàgines de les publicacions satíriques i així també acabarien fent acte de presència els pobles com a personatges, però amb plantejaments molt diferenciats segons la tendència. És interessant veure les vinyetes de La Tramontana, periodich polític vermell, periòdic que es va publicar de 1881 a 1896 i que, entre d'altres, va donar veu a llibertaris i federalistes i per tant critics amb un plantejament d’agregació com el que es plantejava. 

A les pàgines de La Tramontana trobem vinyetes com la que va aparèixer 12 d’abril de 1889, representant la manifestació que els pobles del pla van organitzar el 7 d’abril en contra de l’agregació i que va agregar unes 40.000 persones davant del govern civil. A la vinyeta un Rius i Taulet atabalat enmig de la manifestació contraria a l’agregació fins i tot perd la vara d’alcalde i la corona. A sota del dibuix la descripció és clara.

La Tramontana. 12/04/1889
Fons: CEDALL

Al veure tant pendó y bandera tanta

com los pobles ne posan en renou,

als de Ca la Ciutat la llaga ‘ls cou

y agafan una por que casi espanta.

Una altra vinyeta de La Tramontana ens torna a parlar de l’agregació en portada, en aquest cas amb un altre alcalde, llavors el liberal Manuel Porcar i Tió. Al dibuix el batlle de la ciutat, convertit en aranya, prepara una tela per fer caure les mosques, que són els pobles del pla.

La Tramontana. 03/06/1892
Fons: CEDALL

La aranya barcelonina

sas telas va preparant

per poguer cassarne prompte

totas las moscas del pla.

Finalment l’agregació dels pobles va arribar el 20 d’abril de 1897 per decret reial, coincidint amb la pasqua, un fet que també es va reflectir a les vinyetes. Com la que va aparèixer a l’Esquella de la Torratxa, amb el Ministre d’Hisenda, Juan Navarro Reverter, oferint a la ciutat una palma amb l’escrit “Aument de consums 1700,074 ptas” i és que l'aprovació de l’agregació va anar acompanyada d’un augment de la càrrega impositiva de Barcelona a través dels consums. 

L'Esquella de la Torratxa. 09/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura

En aquest mateix sentit a la portada del 30 d’abril del 1897, amb un dibuix també de Moliné, trobem a la ciutat de Barcelona portant una enorme bossa de diners cap a Madrid on hi diu “Aument del cupo de consums de Barcelona y pobles agregats”. A la llegenda les paraules de Barcelona també són molt clares.

L'Esquella de la Torratxa. 30/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura

Al fi hauré guanyat l’aposta

però noys, ¡qué cara ‘m costa!

Potser la representació més clàssica de l’agregació, també de Moliné a l’Esquella de la Torratxa, és la que ens presenta la ciutat de Barcelona, amb tots els atributs que ja hem comentat, convidant a entrar a la ciutat, a unes portes que ben bé podrien ser la de l’Exposició Universal del 1888, als pobles del pla, que són representats per burgesos, pagesos, menestrals o obrers, en funció de la imatge que des de ciutat tenien de cada poble.

L'Esquella de la Torratxa. 30/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura

Entréu, entréu bons companys

aquí seréu ben rebuts,

per tot trobaréu virtuts,

jamay sentiréu reganys,

passaréu horas felissas,

tindréu bonas carreteras

y fanals y clavegueras

y… (¡Ja us ho diran de missas!)

Com dic, potser ha sigut la més representada, tot i que no seria la més representativa, ja que l’agregació no va ser per res una invitació, va ser una decisió unilateral, un decret reial. Però la batalla iconogràfica no va acabar amb l’agregació, va seguir més enllà i, fins i tot, va saltar de les pàgines de les revistes a la pedra i al vidre.

Amb l’annexió dels pobles del pla a la ciutat Sants, conjuntament amb la Bordeta, Les Corts i Hostafrancs, que de fet ja era un barri de Barcelona, es van agrupar per formar el districte VII de la ciutat. Al llarg de les dues primeres dècades dels antics pobles com a barris de la ciutat l’ajuntament barceloní, va escometre alguns grans projectes. Per una banda la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, que s’havia de convertir en l’edifici de referència d’aquest nou territori polític, en substitució de l’antic Ajuntament de Sants, una obra que ja s’havia iniciat abans de l'agregació, l’any 1895.

L’Alcaldia, nom amb que tothom acabaria coneixent l’edifici, va acabar albergant tots els serveis necessaris per a l’administració i control del nou territori. Oficines municipals, escola, caserna de bombers i de policia, i fins i tot un calabós i, durant un curt període de temps, sembla ser que també un escorxador. Però potser l’obra que havia sigut més llargament esperada pels veïns i veïnes de Sants i que en aquells anys es va començar va ser la Mercat nou, un espectacular edifici obra de Pere Falqués, obra que es va inaugurar l’any 1913. El concorregut i, eternament provisional, mercat de la plaça d’Osca per fi disposava d’un edifici en condicions, la Catedral, com popularment el van batejar els paradistes.

Barcelona es reivindicava d’aquesta forma, en construccions, davant dels encara indecisos veïns i veïnes de Sants i ho feia amb una abundant iconografia al·legòrica a la ciutat. Recorrent l’Alcaldia hi trobem els antics emblemes dels pobles agregats, ara sota el paraigües d’un enorme escut de Barcelona i el símbol del ratpenat és present tant a l’Alcaldia com al Mercat. Però on trobem el millor exemple de la construcció iconogràfica de la ciutat nova és als vitralls de la Sala de Plens de l’actual Districte, obra de Francesc Labarta, on trobem una representació de Barcelona, adaptada ara a un gust més noucentista, dominant ja de riu a riu.

Vitralls de la Sala de Plens de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc

Però com havia pronosticat Pi i Margall uns anys enrere: Cada municipio tiene su personalidad, y en el mundo humano ni las colectividades ni los individuos se resignan fácilmente á perderla. Així doncs per dècades els veïns i veïnes es van seguir referint al centre de la ciutat, en exclusiva, com a Barcelona, fent-se popular la frase “baixar a Barcelona” per dir que s’anava al nucli antic de la ciutat.

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Deixar de ser extraradi - 3

La ciutat a l’ombra

A l’ombra de la Barcelona burgesa, a mitjans del segle XIX, havia començat a créixer una altra ciutat, una ciutat popular, feta a mida dels seus ciutadans. A alguns dels pobles del pla que havien esdevingut industrials, com Sant Martí, Sant Andreu o Sants, com als barris populars de l’antiga Barcelona, a mesura que els milers de treballadors i treballadores que s’hi havien anat instal·lant van començar a establir xarxes de solidaritat es va anar fonamentant una ciutat nova. Una ciutat feta d’ateneus i cooperatives, on les classes populars van començar a donar resposta a les seves necessitats associant-se i cooperant.

El fenomen de l'ateneisme, nascut amb la voluntat d’apropar la cultura al poble, havia començat a arrelar a Catalunya amb molta força a mitjans del segle XIX. Molts pobles i ciutats van veure aparèixer entitats amb voluntat de dinamització cultural. Així cada poble i cada barri va veure florir, com a mínim, un ateneu o un casino. Un model que va fer especialment fortuna entre les classes treballadores. A Barcelona l’any 1861 un grup de liberals progressistes van impulsar l’Ateneu Català de la Classe Obrera, una entitat que a partir de la revolució de 1868 va anar girant cada cop més cap a l’esquerra, esdevenint una de les portes d’entrada de les idees de Bakunin a la ciutat. Tancat l’any 1874, en el context del cop d’estat de general Pavía, l’Ateneu no tornaria a ressorgir fins al 1881 sota el nom d’Ateneu Obrer de Barcelona.

Però tot i que la vida de les entitats obreres al segle XIX va ser terriblement complicada, ja que van haver d’alternar moments de prohibició, persecució i muntatges policials amb, pocs, moments de relativa tolerancia, la llavor ja era sembrada. A Sants el fenomen de l’ateneisme va fer acte de presència l’any 1865 amb la creació de l’Ateneu de Sants, una entitat on es barrejaven persones d’estractes socials diversos amb una fi comuna, crear una cultura popular, a l’abast de la gent de Sants.

Ateneu de Sants, al carrer de Cros
AMDS, fons de la UEC

 

L’any 1903, a Barcelona, inspirat en el seu precedent, l’Ateneu Català de la Classe Obrera, es va crear una entitat que resultaria cabdal al moviment obrer, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, per on van passar algunes de les grans figures del moviment obrer i del món de la cultura. Només el fet que en aquesta primera època aquest Ateneu arribes a tenir 25.000 socis ja ens explica la importància i el pes que entitats com aquesta van tenir en el seu moment. 

Tornant a Sants, cal dir que, si bé en un inici tota la vida social i cultural santsenca girava a l’entorn d’un sol ateneu, a mesura que el poble va anar creixent els ateneus es van anar multiplicant agrupant a la gent en funció d’interessos comuns, marcats per la classe social o els posicionaments ideològics. Projectes diversos però que compartien punts comuns, com el fet de generar biblioteques populars, escoles d’adults o cafès. 

Així, al llarg de les primeres dècades del segle XX van arrencar experiències diverses entre els que destacaré, entre mols d’altres, l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir, reconegut espai de tertúlia d’algunes de les principals figures de l’anarquisme català, seu de l’escola Luz i espai que acolliria l’any 1918 un congrés tan fonamental per a la història del nostre país com el de Sants, que sentaria les bases del modern sindicalisme; o l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que nascut l’any 1933 del fruït d’un grup excursionista, ateneu que acabaria ubicat a la cantonada del carrer de Riego amb la Carretera de Sants, impulsant gran nombre de comissions i acollint figures destacades tant del moviment obrer català com del món de la cultura i la ciència. 

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, al carrer de Riego 2, any 1933
AMDS, fons de la UEC

També cal destacar l’obra de les cooperatives de consum i de treball que els santsencs, amb la idea de la cooperació i el suport mutu, van bastir. Algunes d’aquestes cooperatives, més enllà de donar resposta a les necessitats alimentàries bàsiques, també acabarien impulsant seus pròpies on es donava resposta a moltes altres necessitats també bàsiques, com l'accés a la cultura. Així, tal i com feren els ateneu les cooperatives també van arrencar biblioteques o escoles. Entre les diverses cooperatives que van funcionar als nostres barris podriem destacar La Formiga Obrera, del 1885; La Lleialtat Santsenca del 1891; La Model del Segle XX, del 1901 o L’Empar Obrer del 1905.

En paral·lel a la pròpia activitat cultural o econòmica dels ateneus i les cooperatives podem afirmar que la simple existència d’aquestes entitats tenia un efecte empoderador dels veïns dels barris obrers. Per primer cop molts eren conscients que la ciutat no només la projectaven industrials i polítics al servei dels seus interessos, sinó que, gràcies a l’associació, la cooperació i la sindicació les classes populars podien fer una ciutat que els era pròpia i que responia a les seves necessitats. 

No era la ciutat burgesa que, tot i ser ells mateixos els que l’havien bastit amb les seves mans, els arraconava i oblidava quan ja no resultaven útils, era la ciutat en que les aportacions a les cooperatives de consum es veien compensades amb productes a preus justos, en serveis als socis i en caixes de resistència que permetien mantenir les lluites en moments de vagues i tancaments patronals. I d’aquesta manera, a l’ombra, amagada i estigmatitzada per la burgesia, va créixer una nova ciutat, popular.

Per saber-ne més:

AISA, Ferran. L'Ateneisme a Catalunya

DALMAU TORVÀ, Marc i  MIRÓ ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Deixar de ser extraradi - 2

La ciutat nova

A mitjans del segle XIX Barcelona, que havia estat tancada dins les muralles, bullia com una olla a pressió. Per una banda per la densitat demogràfica insostenible de la ciutat però també per la quantitat d’especuladors immobiliaris que veien davant seu la possibilitat de fer-se immensament rics. De cop 1.100 hectàrees (11.00000 km²) que fins llavors només havien servit per tenir horts i petites barraques, es convertien en terrenys edificables. Una pressió que, en gran part, acabaria desvirtuant el Pla Cerdà, i molt especialment les idees higienistes que el guiaven. Es va acabar multiplicant el terreny edificable a cada illa i tancant així els interiors que haurien generat espais oberts i de socialització.

Pla original d'Eixample de Cerdà, 1859
Fons: MUHBA

El 14 de setembre de 1860 Isabel II col·locava la primera pedra de l’Eixample a l’actual plaça de Catalunya i es donava així l’inici de les obres. Però les dimensions del terreny de l’Eixample eren enormes i Barcelona estava mancada d’infraestructures, dos fets que van alentir el procés de construcció. Deu anys més tard però, per causes alienes a la ciutat, les condicions van canviar. Per una banda per un petit insecte originari d’Amèrica del Nord, la fil·loxera que l’any 1863 va fer acte d’aparició a Pujaut, un municipi occità. Començaven així els maldecaps per a molts pagesos que veien amb desesperació com aquest petit insecte ataca les arrels de les vinyes, matant-les.

La plaga de la fil·loxera es va estendre per l’estat francès, esdevenint un autèntic desastre per al negoci del vi. Un desastre que, al sud dels Pirineus, durant uns anys es va convertir en una oportunitat. Els productors de vi van començar a exportar com mai ho havien fet fins al moment. D’aquesta manera es va començar a generar una enorme bombolla a l’economia catalana i de retruc es van multiplicar les inversions a la indústria i també en el negoci immobiliari. A la festa barcelonina s’afegien alguns dels indians, que amb les seves grans fortunes tornaven d’una Cuba convulsa. Barcelona entrava en el període que Narcís Oller descriuria a La febre d’or.

La revolució urbanística que s’havia estat gestant a Barcelona durant la primera meitat del segle XIX, com les peces d’un enorme domino, ja havia caigut sobre els diversos pobles del pla. Les decisions que es prenien a la plaça de Sant Jaume transformaven els pobles social i econòmicament. Això ja havia quedat clar l’any 1846 quan l’ajuntament barceloní va prohibir fer més vapors a l’interior de la ciutat i els pobles del pla es van omplir de xemeneies i amb aquestes milers d’obrers i obreres. 

Però és que fins i tot la pressió barcelonina va ocasionar canvis físics en els termes municipals dels diversos municipis. El primer, i sobre el que ja hem parlat en aquest bloc, va ser el pas, l’any 1839, del terreny que acabaria formant el barri d’Hostafrancs de Sants a Barcelona. Era l’inici d’un expansionisme barceloní que va seguir, poc a poc, durant unes dècades. Barcelona, en funció de les seves necessitats, va anar fagocitant terrenys de tots els pobles veïns. A Sant Martí de Provençals Barcelona va arrabassar un terreny per edificar el cementiri de Poblenou l’any 1849 i el sector del Fort Pius l’any 1894 per construir el col·lector del Bogatell. A Gràcia es va treure un sector l’any 1872 per fixar la frontera al carrer de Provença i un altre sector l’any 1889 per edificar l’Hospital Clínic Provincial. 

Sant Andreu, Horta i Sant Martí també es van veure amenaçats l’any 1881 amb el projecte de construcció d’un nou cementiri que hauria d’ampliar els serveis de la ciutat i que faria perdre terrenys als municipis. Però la forta oposició dels tres pobles va aconseguir que el projecte es traslladés a la muntanya de Montjuïc. Realitzats o no, tots aquests projectes denotaven una tònica que seguirira en endavant i que s’accentuaria a partir de l’annexió. Barcelona centrifugava tots aquells equipaments i infraestructures que resultaven molestos o que estaven mancats d’espai al centre de la ciutat cap als pobles, que en endavant serien vistos quasi en exclusiva com a proveïdors de terreny per a les necessitats barcelonines.

La Model acabada de construir, maig de 1904
Fons: Arquitectura y Construcción. Wikimedia Commons

Aquesta mateixa tònica és la que seguirien l’any 1887 l’inici de les obres de dos projectes monumentals de la ciutat: per una banda la Model, que venia a substituir la insalubre presó vella, la de Reina Amàlia, on des de l’any 1839 s’hi havien vist tancades dones, homes, infants i vells i que a partir de l’obertura de la nova presó va quedar reservada per a les dones; i per d’altra l’Institut Mental de la Santa Creu, un enorme complex de dotze pavellons que es va aixecar a Sant Andreu, a tocar d’Horta, segons les indicacions del doctor Pi i Molist.

Institut Mental de la Santa Creu

De fet una tònica que, com ja hem vist, havia començat anys enrere. Des de mitjans de segle moltes fàbriques havien marxat de Barcelona a pobles del pla com Sants, Sant Andreu o Sant Martí. En alguns casos marxaven les fàbriques però es mantenien les seus socials, de manera que seguien pagant els impostos a Barcelona, però en d’altres no va ser així. Per això per al consistori barceloní agregar els pobles, que cada cop estaven més a prop gràcies a l’Eixample, significava una oportunitat per multiplicar els ingressos. 

L’any 1874 l’ajuntament que presidia Rius i Taulet va instruir un expedient per aconseguir la fusió. En aquells anys Madrid també estava creixent desmesuradament i l’any 1876 es va modificar la llei municipal per permetre les annexions de la capital estatal, un fet que Rius i Taulet va aprofitar per incloure una esmena que fes possible també el creixement barceloní. La ciutat comtal va començar així una forta campanya annexionista que va trobar grans oposicions entre els veïns dels pobles del pla. Per a la majoria passar a ser barcelonins, principalment, significava un increment d’impostos i un allunyament del espais de decisió. 

Enmig d’aquest gran debat va fer acte d’aparició, de nou, la natura, posant en crisi la supèrbia humana. Les fortunes que podien edificar una ciutat nova no podien aturar la fil·loxera, que entre els anys 1878 i 1879 va acabar arribant també al sud dels Pirineus, fent aparició a l’Empordà. En els anys successius la plaga es va anar estenent  per les diverses regions vitícoles i la bombolla especulativa es va punxar de cop.

Centralitzar el poder a la plaça de Sant Jaume podia tenir una doble lectura. Els defensors de l’agregació defensarien que seria una manera de mancomunar recursos per donar millor serveis a la ciutadania de tots aquests pobles més petits. Així les publicacions que defensaven l’agregació es van omplir d’articles i vinyetes que, per exemple, desprestigiaven serveis dels pobles del pla com els bombers. Per als contraris a l’agregació el fet que el poder es centralitzes a Barcelona significava un allunyament de la defensa dels interessos de cada territori. 

Per defensar la seva autonomia els pobles del pla van jugar una carta que difícilment podria fallar, contraposar el centralisme barceloní amb el centralisme madrileny. L’any 1879 van escriure al govern assenyalant que Barcelona volia “disputar a la capital de la Monarquia la supremacia que en diversos órdenes y muy en particular en población tiene sin disputa sobre Barcelona.” El govern central va aturar llavors l’intent annexionista barceloní. Si hi havia fusió entre els municipis hauria de ser per mutu acord. 

La primera agregació com a tal es va produir justament a Sants l’any 1883. El 9 d’abril, per iniciativa dels propietaris i industrials, l’ajuntament santsenc, tot i la forta oposició veïnal, va aprovar l’agregació a Barcelona. Però la unió només va durar uns mesos, ja que un any més tard el Govern va decretar la segregació per deficiències en els tràmits. Sants recuperava així l’autonomia municipal. Però l'ànsia annexionista de Barcelona no va minvar i com a conseqüència els pobles, aglutinats en la Junta Antiagregacionista de las Poblaciones del Llano, van començar a organitzar-se. Les manifestacions foren abundants, arribant a congregar 40.000 veïns i veïnes dels pobles del pla manifestant-se enfront del Govern Civil el 7 d’abril de 1889.

L'Alcalde Rius i Taulet envoltat dels pendons d'una manifestació antiagregacionista.
La Tramontana 12/04/1889
Fons: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues.

Malgrat tot, sense tenir en compte l’opinió ni dels ciutadans ni tampoc dels consistoris dels pobles el 20 d’abril de 1897, per un reial decret signat per la reina regent, Maria Cristina, es va autoritzar a Barcelona annexionar les viles de Gràcia i Sants i els municipis de Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. Però que va fer canviar el criteri sobre l’agregació dels pobles del pla a les altes esferes del poder a Madrid? 

Per poder-ho entendre hauríem d’allunyar-nos de nou del pla quasi 8.000 quilòmetres, fins a Cuba, on el 24 de febrer de 1895 s’havia produït un alçament independentista, el Grito de Oriente o de Baire, a 35 localitats. Cuba tornava a estar en peu de guerra per la seva independència. El darrer conflicte s’havia allargat al llarg de tota una dècada, del 1868 al 1878. Si al llarg de la seva història Cuba havia sigut el gran negoci de les elits espanyoles en aquells moments s’estava convertint en una sagnia de l’estat. Mantenir el gran negoci de la burgesia implicava per a l’estat reclamar, per una banda, la contribució de sang de les classes populars i per d’altra la recaptació d’impostos per mantenir la guerra.

Per omplir les arques estatals i finançar la guerra l’estat va reclamar a la ciutat de Barcelona una enorme quantitat de diners. Però els representants de la ciutat que van acudir l’1 d’abril de 1897 a Madrid per negociar aquesta petició van saber jugar aquesta carta a favor dels seus interessos. Van comunicar que Barcelona no podria fer front a aquests diners, però que si que podria amb l’annexió dels pobles del pla. El debat que havia durat més de dues dècades es va resoldre, per decret, en una setmana. Calia mantenir el domini de Cuba a tota costa i defensar així les fortunes de les elits encara que per fer-ho Madrid hagués d’acceptar les peticions de Barcelona. El dia 8 es va autoritzar l’annexió i el dia 20 es va signar el Reial Decret.

Embarcament al port de Barcelona de soldats destinats a la Guerra de Cuba, 1898
Foto: Ramon Faraudo Ortells Fons: AFB

Les protestes i la lluita en contra de l'agregació va seguir, sent especialment forta a Sant Andreu, un municipi que al·legava que s'havia incomplert una de les condicions bàsiques que la llei que permetia les agregacions exigia. I és que Sant Andreu no feia frontera directament amb Barcelona. El mateix 1897 Sant Andreu va iniciar un procés per aconseguir la desagregació del poble. Una lluita que van mantenir fins al 1902 quan el fet va ser desestimat.

Però tot i les protestes, els consistoris dels pobles agregats es van dissoldre. També ho va fer l’ajuntament de Barcelona que va passar de tenir 136 regidors a 50. El nou ajuntament es va constituir el dia de Sant Jordi. Aquell mateix dia Pi i Margall publicava un article a La Autonomia denunciant les irregularitats de tot el procés i fent algunes reflexions. El que, amb la perspectiva que ens donen 123 anys de distància, gairebé podem afirmar que van esdevenir profètiques. 

(...) Aseguran muchos que hoy la agregación sería no menos ventajosa para los pueblos que para Barcelona. No lo negamos ni lo afirmamos; decimos resueltamente que esto toca apreciarlo á los pueblos y no á gentes extrañas, incapaces de conocer y pesar los beneficios y los perjuicios.

Cada municipio tiene su personalidad, y en el mundo humano ni las colectividades ni los individuos se resignan fácilmente á perderla. Entre las colectividades políticas, el municipio es sin duda la más natural, y por consecuencia la más refractaria á confundirse con otras, máxime si éstas otras pueden absorberlo sin dejar ni rastros de su pasada existencia. (...)

El veterà polític defensava així, en els darrers anys de la seva vida, amb un cas concret, el principi sobre el que havia basat gran part del seu pensament polític, el que Proudhon, havia definit com el principi federatiu. Els homes s’havien d’unir de forma lliure i voluntària de baix cap a dalt, de petites comunes cap a federacions i confederacions més àmplies, per evitar el centralisme i el poder jeràrquic.

Els pobles del pla convidats per Barcelona a entrar a la ciutat
L'Esquella de la Torratxa

La nova Barcelona però es va construir en sentit invers, no com una federació de pobles que haurien pogut mantenir el poder de decisió proper als seus habitants i als seus interessos, sinó des d’una òptica centralista, amb un melic, un centre que s’engalanaria per vendre la ciutat al món, encara que fos a costa d’enderrocar la ciutat antiga i d'expulsar als seus veïns i veïnes, per fer-ne una nova ciutat de postal i un extraradi al servei d’aquest model de ciutat i de les classes que el defensaven, suburbis plens de misèria que a partir d’aquell moment esdevindrien el calaix de mals endreços de la gran capital.

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Deixar de ser extraradi - 1

Nous camins al Pla

"Barcelona está construida como una ciudad colonial, 

donde la ciudad de los blancos está rigurosamente separada de los indígenas."

Kaminski a Los de Barcelona

A l’edat mitjana, en els extrems dels mapes dels navegants europeus, als espais que eren terra ignota, sovint es dibuixaven els monstres. La visió que de l’extraradi es tenia des del centre, era mediatitzada per mites i llegendes, marcada per l’exotisme d’allò desconegut i també per estereotips sovint preconcebuts. Portant aquesta tendència universal a allò local, i fent un salt al segle XIX, veiem que dinàmiques similars també es repetiran al pla de Barcelona. Monstres i sirenes, però, es veuen transformades en figures maltractades i estereotipades a la premsa com: l’anarquista de Terrassa o la xinxa de teler de Sants.

La historiografia de la ciutat de Barcelona des de mitjans del segle XIX fins a l’actualitat ha deixat poc marge a tot el que no fos el relat oficial de la ciutat. Una visió centralista i sovint també classista, construïda sobre la mirada que des de la plaça de Sant Jaume s’ha tingut de les perifèries de la ciutat, i amb una mentalitat poc crítica amb el progrés econòmic, tecnològic i urbanístic de la ciutat. D’aquesta manera ha entrat en el subconscient col·lectiu dels barcelonins i les barcelonines una història d’èxit, amb poques fissures. 

És el relat d’una ciutat que, tot i castigada per la desfeta del 1714, va refer-se convertint-se en una prospera ciutat industrial; que va enderrocar les muralles i va aconseguir créixer d’una manera racional amb l’Eixample; que es va vendre al món amb l’exposició del 1888 urbanitzant tot l’entorn de l’antiga Ciutadella militar; que l’any 1897 va agregar els pobles de l’entorn multiplicant per tres les seves dimensions; que el 1929 va organitzar una nova exposició, aquest cop internacional, amb que va conquerir la muntanya de Montjuïc; que el 1992 es va tornar a convertir en centre d’atenció mundial organitzant uns Jocs Olímpics que li van permetre, aquest cop, obrir-se al mar i que ha arribat al segle XXI convertida en una marca de prestigi.

Per sort, al llarg de tota aquesta història també hi ha hagut veus que, sovint des de la militància, han fet una lectura crítica de molts d’aquests episodis. Veus que han parlat de la construcció de la ciutat popular, de la història de les dones, de les xarxes de solidaritat obreres, de la Barcelona de les barraques, de la ciutat lluitada dels anys 70 o del moviment okupa que va despertar la ciutat de la son postolímpica. Veus que de vegades ha aconseguit el que semblava impossible, fer-se sentir i posar en dubte algun dels discursos oficials. 

Us proposo canviar l’òptica, mirar la història i la construcció de la nostra ciutat no des del centre sinó des de l’extraradi. Des dels suburbis que Josep Pla, el juny de 1919, poc després que la Rosa de Foc fes tremolar a la Barcelona benpensant durant la Vaga de la Canadenca, va jutjar i condemnar afirmant que: La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant. Una mirada diferent que hauria de ser complementaria, i potser també contradictòria, amb la que tenim al cap.

Per fer-ho us convido un viatge al passat, per mirar-nos la ciutat des d’un extraradi que és geogràfic però també econòmic i social, un viatge en que ens anirem apropant a l’actualitat. L’estació de partida d’aquest trajecte ens porta a un moment en que mig Sants està potes enlaire. Sota el sol i regant el terra amb la seva suor, quadrilles de treballadors, armats amb pics i pales, aixequen terrosos, obrint una rasa que creix com una ferida. Som al juliol de l’any 1854. Els camins que comuniquen la zona central de Santa Maria de Sants amb la Bordeta, com per exemple el carrer de Sant Josep, l’actual Jocs Florals, s’han vist tallats. Ha passat el mateix amb els camins que porten al poble veí, Les Corts, com per exemple a l’actual carrer del Vallespir. A banda i banda de la rasa un talús, on es va acumulant la terra, creix cap al cel. 

Arribada de les vies del tren a Sants
Foto: Joaquim Saltor. Fons: AMDS (UEC)

Les vies del ferrocarril s’estan obrint pas des de Barcelona en direcció cap a Molins, creuant Sants per la meitat. Al final del carrer de Riego, a tocar de l’Espanya Industrial, també es treballa, s’està aixecant la que serà la primera estació del poble. El tren donarà servei a les grans fàbriques tèxtils que s’han començat a edificar a tot el terme municipal. El Sants de les masies i de les cases de planta i pis aviat quedarà a l’ombra de les enormes xemeneies que ara floreixen pel pla i que en pocs anys bombardejaran sutge fins tenyir el cel del poble i els pulmons de la seva gent.

Aquelles vies que ara tallen els camins, i les xemeneies que ho embruten tot, són el progrés, la bandera que agiten els amos. Però no és només el vapor el que mou les fàbriques. Sense la suor dels milers d'infants, dones i homes que sobreviuen entre màquines de filar i telers, treballant més de 12 hores diàries, res no es mouria. Però el que per a uns és fum, suor i misèria per a d’altres serà luxe i ostentació.

L’any 1844 Joan Güell comprava una parcel·la a Josep Santomà, el gran terratinent de Sants, per aixecar el Vapor Güell i Ramis, una inversió que de ben segur li va resultar molt productiva, ja que 18 anys més tard els Güell eren una de les grans famílies de la burgesia catalana, una família que faria grans inversions immobiliàries. L’any 1862 els Güell comprarien les finques de Can Feliu i Can Cuiàs a Les Corts, 30.000 metres quadrats on van aixecar un palauet d’estil caribeny. L’any 1871 l’hereu de la família, Eusebi, es va enllaçar amb Isabel López, filla d’Antonio López, el Marquès de Comillas, el navilier que havia fet una enorme fortuna a Cuba gràcies al tràfic d’esclaus.

Quan l’any 1878 Eusebi Güell, va descobrir a l’exposició universal de París de 1878 una vitrina per exposar guants dissenyada per un jove Gaudí va començar una relació que deixaria alguns dels grans exemples del modernisme català, com el Pavellons Güell, el Palau Güell, la Colònia Güell, el Park Güell o el Xalet de Catllaràs. Meravelles de l’arquitectura i de les arts aplicades aixecades gràcies a l’esforç de les treballadores i treballadors de Sants. 

Amb els Güells en una projecció sense aturador, a negocis com la Companyia General d'Asfalts i Portland, Asland, i amb càrrecs a les empreses del seu sogre, com el Banc Hispano Colonial, la Companyia General de Tabacs de Filipines o la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya van decidir fer un pas més, ennoblint-se, comprant el títol de Comte de Güell, que Alfons XIII otorgaria l’any 1908. Deu anys més tard els Güell van acabar regalant la finca de les Corts, amb el palau caribeny inclòs, a la corona, convertint-se en el Palau Reial.

Però abandonem les altes esferes, on les famílies es poden regalar un palau a canvi d’un títol nobiliari fictici, per retornar a Sants, on els fills moren per veure’s obligats a anar a les colònies a defensar els interessos dels López, Güell i companyia per no poder pagar les 2.000 pessetes que costa redimir els serveis. I tornem a l’any 1854. Els mateixos santsencs i santsenques que veuen amb astorament com les vies de tren avancen inexorables pel mig del poble també han viscut a la pròpia pell com, just una dècada enrere, l’any 1844 va fer acte d’aparició a la fàbrica de Joan Güell la selfactina, una màquina de filar que amb un únic operari podia filar molts fils a la vegada. 

En els darrers 10 anys les selfactines s’han anat estenent per les fàbriques catalanes. Però l’augment de la producció no ha significat millores pels obrers, ans al contrari. Una persona treballant sola amb una màquina que fila molts fils, per força, es troba lligada a la pròpia màquina, de manera que la seva tasca esdevé més inhumana. Pels obrers i obreres les noves màquines significaven més gent sense feina.

Així que no és estrany que els santsencs i santsenques que es miren les obres del tren maleeixin les màquines. De fet aquell mateix juliol de 1854 arrencarà el conflicte de les selfactines i al Vapor Vell o a l’Espanya Industrial hi haurà intents per cremar les màquines. Al llarg d’aquesta dècada també es produiran sabotatges contra les vies de tren i les línies de telègraf, fins al punt que la Capitania General va arribar a amenaçar a tancar als membres del consistori santsenc al Vapor Europa, un vaixell-presó que estava al port de Barcelona, si no aturaven els sabotatges. 

Amb amenaces com aquestes sembla normal que el Vapor Europa, conegut popularment amb el nom de Lo Ponton, es convertís en un símbol de la repressió a Barcelona, i que el 29 de setembre de 1868, durant la revolució de la Gloriosa, i mentre la junta revolucionaria de la ciutat decretava l’enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d’esquadra i l’abolició de les quintes i dels consums el vaixell acabes incendiat per la ciutadania. La crema del Ponton es va convertir en una icona de la lluita contra la repressió a la ciutat. I així la Campana de Gràcia va acabar popularitzant una cançó sobre el vaixell en que, entre moltes altres coses, repetia: Chiton, chiton o et tanquen al Ponton. 

De fet, com ja hem explicat en aquest bloc, en el context de la repressió desfermada després de la revolta de Quintes de 1870 el periodista republicà Jose Roca i Roca, el 15 de maig d’aquell mateix any va llançar un diari satíric anomenat Lo Ponton, periodich més cuhent que un vitxo. Una publicació que s’encapçalava amb un gravat del vaixell-presó en flames i que, en el seu primer número, arrencava amb un Quina flama mes encesa que feya’l Ponton de’n Cheste quan lo poble va calarhi foch ab una guspira de son entusiasme. Alló era un gust!

Capçalera de Lo Ponton del 15/05/1870
Fons: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

Però reprenem el fil per tornar de nou al 1854. L'eufòria luddita d’inicis de juliol va acabar en quan el capità general Ramón de la Rocha va publicar un ban que amenaçava a passar per les armes a tots els que atemptessin contra la propietat o contra la seguretat de les persones. Però filadors i teixidors van seguir en vaga, aconseguint que el 25 de juliol, després de les negociacions de Josep Barceló, es signes un ban prohibint l’ús de les selfactines. Una prohibició que mai es va arribar a fer efectiva. A l’octubre, quan el conflicte havia acabat, el constructor va entregar la línia de tren acabada entre Barcelona i Molins.

Primera estació de Sants
Fons: AMDS (UEC)

A partir d’aquest moment l’urbanisme de Sants va restar lligat a les vies del tren i amb aquestes a les necessitats de les fàbriques i als beneficis dels industrials. Mig Sants quedaria condemnat a estar tallat per una enorme rasa i l’altre mig per un mur. L’ajuntament, encara independent de Sants, es va veure obligat a invertir en infraestructures per reduir l'aïllament dels diversos sectors del barri. Inversions que van significar un forat a les arques municipals. Es van fer ponts al carrer del Nord, l’actual Galileu, al carrer d’Alcolea i també a tocar de l’actual plaça de Sants, un pont d’ús privat per a la família de Can Catà. Durant anys la premsa santsenca es va omplir de queixes: accidents en creuar les vies, robatoris als racons inhòspits, talls del trànsit dels carruatges… 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram