Sembla que fer coses en comunitat, en els temps que corren, és una cosa estranya. Cada cop més treballem en la soledat de casa i, en gran part, gaudim del lleure també en soledat, a casa, davant d’una pantalla, consumint continguts amb la compulsió que requereix una industria cultural que cada cop és més indústria i menys cultural. La decadència dels cinemes és un bon termòmetre de tot això.
Les grans sales tanquen deixant pas a aparcaments, supermercats o espais d’experiències sensitives tecnològiques, d’aquelles projeccions espectaculars que submergeixen fascinant i aportant material per a les nostres xarxes socials, però que sovint ens fan perdre el relat, tornant a l’origen de tot plegat, a les persones que fa milers d’anys es fascinaven a l’entorn d’un foc contemplant les flames. Amb l’única excepció que fins i tot allà, a l’entorn d’aquelles fogueres els nostres avantpassats es van començar a explicar les històries que van anar creant comunitat i ara, enmig d’aquests espectacles de llums i colors els relats o se’ns perden o no són els nostres, sinó un llistat d’experiències per fer check.
En fi, descarregada ja la dosi de melangia habitual al bloc, em puc centrar en una petita història que ens ha deixat rastre d’aquest món que s’apaga i que, tot i això, com si d’una metàfora es tractés, ens parla de la resiliència de la memòria i dels petits patrimonis de barri. A l’octubre de 1965 el Cinema Albeniz, situat entre el Mercat de Sants i les vies del tren, tancava les seves portes per esdevenir un aparcament a la planta baixa i un gimnàs, on s’entrenaven boxejadors, a la primera planta.
![]() |
El Cinema Albèniz l'any 1967 Foto: Jaume Peris i Xanco Fons: AMDS-UEC |
Els cotxes, entrant fins al moll de l’os del barri i un espectacle consistent en donar-se de bufetades són un bon exemple del que era el Sants del desarrollisme on, sense anar més lluny, només cinc anys més tard, el regidor franquista de la barriada acabaria sent, Vicenç Febrer, un exboxejador amb un negoci d'automòbils i, més important encara, amb un lleó, anomenat Vicentet, vingut d’Angola, que passejava amunt i avall pel carrer del Vallespir.
Poc temps després però, l’antic edifici del cinema va acabar anat a terra per veure’s substituït per un enorme bloc d'habitatges. Com va passar això a un terreny que hauria d’estar marcat com a “equipament”? El cert és que ho desconec, però sospito que a l’equació hi intervé una altra de les tradicions desarrollistes, l’especulació. En ple Porciolisme, quan qualsevol metre quadrat podia ser bo per especular, sense importar que allò impliqués o esguerrar un edifici o disparar la densitat de població d’alguns barris. Així doncs el cinema va desaparèixer.
Només va quedar el record de l'Albèniz, cinema que en realitat tots els santsencs i santsenques coneixien amb el nom de Manelic, ja que aquest va ser el nom original amb que el cinema es va crear l’any 1930 sobre el terreny on antigament hi havia hagut el velòdrom del Cubell, nom massa català pel Franquisme amb, a més a més, una referència a Angel Guimerà, així que l’any 1939 li van canviar el nom a Albeniz. Les pel·lícules d’aquesta sala es compartien amb d’altres sales del barri, com l’Arenas, l’Alborada o el Gayarre. Com totes aquestes sales el Manelic també va ser escenari polític als anys 30, quan mítings i assemblees omplien cinemes.
La sala, preparada per a 500 persones era, eminentment, un cinema popular, dels de sessió doble, de reestrena, i una audiencia que acudia amb entrepans, cacauets i ampolles de gasosa, que sovint rodolaven avall. Com a curiositat dir-vos que la memòria del Manelic no només és viva entre la gent que hi va a veure films, sovint intentant no donar molta importància a la coordinació entre els diàlegs i les imatge, sinó que el seu entorn, l’espai a tocar de les vies on durant les festes s’hi muntava l’envelat, també va esdevenir un dels inquietants escenaris de la novel·la l’assassí del Tirant, obra de Jordi Fernando Aloy.
Però realment la picota va acabar amb tota la memòria del cinema? Doncs com ens deia l’Albert Uderzo a cada inici de les Aventures d’Astèrix… Tota? No! Una petita llum resisteix ara i sempre al pas inexorable de l’apisonadora del progrés. Si resseguiu la paret del lloc on hi havia hagut el Manelic, a l’edifici contigu, just on hi hauria la mitgera, trobareu una peça metàl·lica.
Es dona la circumstància que per aquest punt passo cada dia unes quatre vegades, anant i venint de la feina i un d’aquests cops aquesta petita peça em va cridar l'atenció. Què era allò? Quina funció tenia? Era una campana? Fins que un dia vaig trobar la fotografia que va resoldre aquest petit misteri, donant l’explicació. Aquella peça metàl·lica era la darrera supervivent de la memòria de la memòria del cinema. Oblidada i descontextualitzada, sí, però mantenint la memòria d’una de les moltes sales de cinema que va tenir el nostre barri.
![]() |
Detall de la darrera llum del cinema Manelic |