Can Batlló, de la història al teatre

Can Batlló és un espai en evolució. Un terreny que va ser agrícola abans d’esdevenir una de les fàbriques tèxtils més importants del país i que va acabar convertit en un polígon industrial al marge de la legalitat. En les 9 hectàrees que ocupa Can Batlló es poden trobar elements com el canal de la Infanta, la masia de Can Bruixa o una pila de blocs de l’antiga fàbrica de Can Batlló. Elements patrimonials que permeten explicar moments tant importants de la nostra història com el passat agrícola de la Bordeta, la revolució industrial al pla de Barcelona, el moviment obrer, la organització d’una fàbrica col·lectivitzada durant la Guerra Civil o el funcionament de la societat barcelonina durant el franquisme.

Un espai que avui en dia, cinc anys després de l’entrada del veïnat, encara bascula en tensió entre l’especulació immobiliària i els projectes veïnals que estan donant una segona vida a elements de patrimoni industrial. Can Batlló ofereixen oportunitats al veïnat de la Bordeta i un sostre a projectes molt diversos. Projectes que han ajudat a desenpolvar mots com cooperació o autogestió, mots que estaven poc en boga des del final de la Guerra Civil. Experiències comunitàries que de ben segur serviran de banc de proves per aconseguir una Barcelona que en el futur defugi la marca.

Quan et mous per Can Batlló, pels seus carrers que et submergeixen a una Barcelona que al segle XIX feia ombra a les pàgines de Charles Dickens; per l’interior dels seus blocs que es van quedar congelats en el temps en el moment determinat que els darrers tallers els van abandonar o pels quilòmetres de galeries que recorren la fàbrica al llarg i ample del recinte, te n’adones que la història traspua per tots els racons. Traspua de les columnes de l’edifici principal on les dones que es jubilaven es fotografiaven amb les seves companyes, traspua dels jous amb que les bèsties llauraven les terres de Can Bruixa; de la cendra de les parets del bloc 8 que ens recorden el sospitós incendi de Can Batlló, unes flames recurrents a la història dels Muñoz; del rellotge que marcava jornades interminables o dels casquets de les bombetes de les galeries, encara de ceràmica abans que els productors decidissin retirar un material més segur per ampliar els seus beneficis... 

Can Batlló, quadra d'aigües i estampats, 1896. (AHS, procedència Fernando Batlló Canadell)

Podríem tallar boscos per omplir llibres d’història o dedicar hores i hores de programadors, és a dir, diners i diners, per realitzar pàgines interactives i simulacions en 3D i no aconseguiríem explicar el mateix que amb una simple passejada amb els cinc sentits atents per Can Batlló podem aconseguir, convertir-nos en viatgers per les diverses capes de la història de tot el que ha passat entre les seves parets. Perdrem l’oportunitat de viure tot això per per limitar-nos a llegir un text a un bloc com el meu? Per què? Per omplir Can Batlló de pisos que els nostres fills no podran mai llogar?

Gent que voltem per Can Batlló i que compartim aquesta idea fa temps que treballem en un projecte que vol retornar aquest element tant important del patrimoni del barri i de la ciutat al lloc que li correspon. Un projecte que se sustenta per dues potes que van en paral·lel. Per una banda en la reivindicació per aconseguir espais que permetin explicar la història des dels escenaris on es va produir, no només tancats a una aula i en paral·lel aprofitant aquests mateixos escenaris per impulsar un projecte potent i rigorós de recreació històrica que la gent de la Bordeta es faci seu. Volem que gràcies al teatre la gent del barri pugui partícips un cop l’any de la història del seu barri. Entrant en el rol de les obrers i els obrers, dels industrials, del pagesos… 

I per començar aquesta història, quasi com a prova pilot, avui mateix, dins dels actes de La Bordeta en Dansa podreu veure una petita escena que ens situa més enllà dels orígens de Can Batlló, per tal que tothom que participi pugui descobrir alguns dels principals personatges d’aquest fil històric que avui en dia encara continuem. Us esperem avui dissabte 17 de setembre per la tarda a la Plaça de Celestina Vigneaux. Junts reviurem Can Batlló!

Cronologia del tren a Sants

Avui us presento una petita cronologia sobre la història del tren a Sants.

1848	S’estrena la primera línia de tren a la península: Barcelona - Mataró
1850	L’enginyer anglès afincat a Barcelona Michael de Bergue aconsegueix la concessió per fer la línia Barcelona–Molins –Martorell, una línia que segueix parcialment el traçat del camí ral. Es crea l’empresa Sociedad Camino de Hierro del Centro per explotar aquesta línia.
1854	La línia arriba a Molins. Al seu pas per Sants es construeixen un talús i ponts per superar les rieres.
1855	Primera estació de Sants al final del carrer de Riego. Té un edifici d’estil anglès amb dipòsits d’aigua pel vapor. Estació a la Bordeta a tocar de la Riera Blanca, a prop de La Aprestadora Española.
1856	Ampliació de la línia fins al terme municipal de Martorell.
1861	La línia arriba a Tarragona. El creixement del tren comença a ser conflictiu pel talls del barri en dues meitats. El Capità General avisa de que si es destrueixen vies els causants seran enviats al vapor-presó Europa.
1876	Es fusionen les companyies Barcelona–França i la Tarragona–Martorell-Barcelona per crear la Tarragona-Barcelona-França (TBF). Les dues línies s’unifiquen pel carrer Aragó.
1881	Per superar les vies l’Ajuntament de Sants aixeca un pont a Alcolea i un al carrer Galileu. Es farà una subscripció veïnal per pagar-ho.
1882	Es fa una línia entre Vilanova i Barcelona per la costa. La societat que la fa farà fallida i serà absorbida per la TBF. Es forma el 8 ferroviari català.
1882	La TBF serà absorbida per la Madrid-Zaragoza-Alicante.
1902	Es fa la segona estació de Sants. En realitat és una adaptació de la primera, amb la construcció de 4 edificis annexos i la urbanització de l’Espanya Industrial com a estació de mercaderies.
1912	Es construeix l’estació de Magòria de Josep Doménech i Estapá, dins la línia de Martorell. Els actuals Ferrocarils catalans.
1920	Es comença a construir l’estació de Sants i un seguit d’obres per solventar els problemes de nivells i pas. Però les obres s’eternitzaran.
1926	S’inaugura l’estació subterrània de la plaça d’Espanya i la de Magòria queda relegada a estació de mercaderies.
1934	Comença una campanya on participen industrials, comerciants i veïns de Sants reclamant les obres de la rasa, la nova estació i d’altres millores. (Es començarà a parlar de l’electrificació).
1936	Es demoleix l’estació de Sants i només es conserven andanes semisoterrades cobertes per voladissos. Les taquilles eren barraques amb sostre d’uralita situades a Riego, Sant Antoni i Vallespir.
1939	Amb la guerra les empreses faran fallida.
1941	Les empreses són intervingudes per l’estat que crea RENFE.
1944	Es comunica Sants amb la Plaça de Catalunya. Obra dins del Plan de enlaces ferroviarios. Amb aquest nou enllaç Sants es converteix en una de les parades més importants de Catalunya. Les mercaderies comencen a ser un problema. Hi ha queixes per la descarrega de bestiar cap a l’escorxador.
1948	Primera línia electrificada Barcelona-Mataró, just cent anys després de la inauguració de la primera línia de tren. L’electrificació, sense els fums del vapor, permet que els combois passin per túnels més llargs, permetent els soterraments. S’inaugura la nova estació. Un edifici neoclàssic que aviat quedarà antiquada ja que amb els nous trens elèctrics les obertures no són necessàries.
Anys 60	Cobriment de l’Avinguda Roma. A Sants es trigarà més i les obres aniran lligades al desmantellament de l’Espanya Industrial. Es separen els usos. A Can Tunis-Morrot hi van les mercaderies i Sants es converteix en estació terminal de passatgers.
1964	Es fa un projecte nou d’estació de Sants
1969	Comencen les obres de l’estació nova. Mentre duren funciona una estació d’una sola planta a Sant Antoni amb Vallespir.
1972	Comencen les obres per reurbanitzar plaça de Sants i Sant Antoni.
1979	El 30 d’octubre s’inaugura la nova estació, que fa 20.000 m². L’estació incorpora també una parada de la L5.
1983	S’inauguren les places de Joan Peiró i Països Catalans. Les aprovacions oficials de Nomenclator encara trigaran anys. Fins que aquesta aprovació es faci oficial, fruït de les peticions veïnals es barallaran d’altres opcions. Joan Peiró podria haver esdevingut la Plaça de l’Assemblea de Catalunya i la Plaça dels Països Catalans, la Plaça de l’Onze de Setembre. L’estació de Sants, que havia de dir-se Barcelona Central, finalment mantindrà el nom de Barcelona-Sants.
1984	La plaça dels Països Catalans, dissenyada per Helio Piñon i Albert Vilaplana rebrà un premi FAD.
1993	Estació de Sants es converteix amb la estació amb més viatgers i més facturació de l’estat.
1993	El 30 d’octubre hi ha un atemptat de ETA a l’Estació de Sants. L’estació es desallotja i no hi ha víctimes.
1994	Inauguració del passeig de Sant Antoni. El talús va tallar els carrers del triangle.
2003	Comencen les obres a Estació de Sants per adaptar l’estació a l’arribada de l’AVE. A Sants molts veïns comencen a organitzar-se per aconseguir el Soterrament de les Vies i per frenar el Pla de l’Estació.
2005	La Plataforma pel Soterrament de les Vies i Contra el Pla de l’Estació inicia la campanya RIP per Sants, denunciant l’especulació immobiliària que anirà lligada al pla de l’estació i reivindicant el soterrament total de les vies,
2008	Arribada de l’AVE a Sants. L’estació té 14 vies, 6 d'ample internacional i 8 d'ample ibèric.
2016	Està prevista la inauguració del passeig sobre el calaix de les vies.  El passeig sobre el popularment conegut com a Calaix de la Vergonya rebrà el nom de Jardins de la Rambla de Sants.

Per saber-ne més:

SANROMÀ, Joan i PARDO, Francesc Xavier, El ferrocarril, dins la col·lecció Conèixer el Districte de Sants-Montjuïc. Ajuntament de Barcelona.

La barricada de la Creu Coberta

En més d’una ocasió he parlat sobre l’inici de la Guerra Civil als nostres barris i sobre els enfrontaments i destruccions que es van donar a la plaça Màlaga i els entorns, on van ser cremades la parròquia de Santa Maria de Sants, Can Santomà i l’escola dels Maristes i les també properes Can Catà, Ca l’Agell i el Centre Catòlic de Sants. Però avui vull parlar d’un altre episodi que es va donar entre la Plaça d’Espanya i la Creu Coberta, un espai que de fet ja havia sigut espai de confrontació en ocasions diverses. Un moment del que encara queda molt per descobrir però que gràcies al company Josep Maria Vilarrubia-Estrany puc compartir amb vosaltres una imatge poc coneguda.

És el 19 de juliol de 1936. Fa dos dies que el Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla s’han alçat contra la República. Tothom és conscient que no ha sigut un fet aïllat, sinó que forma part d’una conspiració molt més extensa. La mateixa nit del 17 Companys ja s’ha reunit amb les forces obreres i sindicals per informar sobre la situació. Els anarquistes, que són la força majoritària a la ciutat reclamen, sense èxit, armes a les autoritats. 

El dia 18 tothom es prepara pel més que previsible cop. Frederic Escofet, Comissari General d’Ordre Públic ordena l’aquarterament de la Guàrdia d’Assalt i es reuneix amb els màxims responsables de la Guardia Civil a Catalunya, el general Aranguren i els coronels Brotons i Escobar, per intentar que aquest cos no s’unís als rebels. Pel que fa a l’exercit el general Francisco Llano de la Encomienda, cap de la 4a Divisió Orgànica, també ordena l’aquarterament i consulta als seus generals per assegurar-se llur lleialtat.

Però el dia 19 el general republicà es veu traït. Els militars sediciosos fan formar les tropes als patis de les casernes i després de fer les pertinents arengues i de detenir als fidels a la república surten als carrers, on es van afegint grups de milicians de falange, carlins i d’altres grups d’extrema dreta. Uns grups molt menys nombrosos del que els revoltats preveien. A Sants un punt de trobada dels milicians feixistes serà el Canòdrom de Sol de Baix, actualment un espai del districte de Les Corts.

En quant es dona l’alarma feixistes i republicans es llencen al control de la ciutat. Als barris obrers les sirenes de les fàbriques sonen, és la senyal per sortir a combatre els revoltats. Com a punt neuràlgic de la ciutat els rebels intenten controlar la plaça Espanya, lloc on es desplaça l’esquadró 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa. A la plaça hi ha una caserna de la Guàrdia d’Assalt que defensen les companyies 45a, 46a, 47a i la 2a companyia d’especialitats. 

Durant vint minuts la Guàrdia d’Assalt tiroteja als feixistes, però després d’aquests moments el foc s’atura i els militars de cavalleria prenen la plaça. Els milicians obrers no s’han quedat de braços creuats i a la Creu Coberta, a tocar de l’Alcaldia han començat a aixecar una barricada. Però els sollevats han rebut reforços, ja que un regiment del Regiment d’Artilleria de Muntanya ha aconseguit arribar des de la Caserna del Docks, a l’avinguda Icària. Un cop a la plaça d’Espanya situen els seus canons apuntant cap a Sants.

La memòria oral ha conservat una història tràgica que no he pogut contrastar encara. Una història segons la qual un jove militar es va negar a obrir foc i va ser executat per un dels seus superiors. En qualsevol cas el cert és que els militars, obren foc en direcció a Sants, matant a vuit persones i ferint a onze més dels que es troben a la barricada de la Creu Coberta. Segons sembla un dels santsencs que va morir en aquests primers combats va ser Pere Rabassó, un militant del POUM. En homenatge el carrer Sant Crist, popularment, va rebre el nom de Pere Rabassó. 

Barricada a la Creu Coberta el 19 de juliol de 1936

Un altre dels obusos cau a la carretera de Sants, a tocar del carrer Riego, on hi ha la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant. L’obus impacta al lloc on es troben un grup de socis de l’entitat que, aliens als moviment d’aquell matí, es preparaven per una excursió a la platja. Diversos testimonis orals recollits narren amb cruesa com, fins uns quants dies més tard, intestins humans penjaven de la catenària del tramvia.  

El nombre de civils presents en els combats a Hostafrancs va anar augmentant. Entre els presents hi va haver José Gil Batista, un membre de la CNT de Sants. Els guardies d’assalt tornen a obrir foc i a partir d’aquest moment els feixistes es van veure encerclats. Una participació de la guàrdia d’assalt que va ser fonamental per  forçar la rendició de la caserna de Númancia, del carrer Tarragona a les deu del matí. Els enfrontaments a la ciutat i a Sants, encara continuarien unes quantes hores.

Per saber-ne més:

Mapa del 19 de Juliol a Sants

Guia de Sants, Hostafrancs i la Bordeta durant la Guerra Civil

L'alçament feixista a Sants a Enregistrem la Memòria

La fàbrica sota la sorra

Tot i que el títol pugui induir a pensar-ho aquesta no és una més de les aventures de Pere Vidal, el personatge de la magnífica saga de llibres de Joaquim Carbó que de petits tantes bones estones ens va fer passar. Però us adverteixo que com a la col·lecció que va arrencar amb La casa sota la sorra, en aquest article també hi ha misteris amagats esperant arqueòlegs intrèpids i personatges poderosos amb interessos foscos.

Però no cal que marxem fins a Egipte o a les selves d’Àfrica per fer front al senyor Ti, només cal que ens apropem fins a La Bordeta, on entre els carrers Constitució, Mossén Amadeu Oller, Parcerisa i Gran Via trobem una enorme parcel·la de 9 hectàrees on els interessos col·lectius i els privats fa anys que mantenen una lluita. Com haureu imaginat estic parlant de Can Batlló, una enorme fàbrica que es va començar a construir l’any 1878 i que al llarg de tots aquests anys s’ha anat modificant en funció dels usos que ha albergat. 

Un enorme recinte format per grans blocs que configuren un urbanisme amb aire de colònia obrera enmig de la ciutat. Una joia del nostre patrimoni industrial que correm el risc de perdre si finalment els interessos privats acabessin passant per davant dels interessos col·lectius. Una oportunitat d’or per a les immobiliàries, que semblen no recordar ja res sobre una crisi en el món del totxo. Però a la vegada una oportunitat també per al veïnat que amb la conquesta d’espais està guanyant sostres per a formes alternatives i més participatives de fer les coses i una oportunitat per donar una segona vida a edificis industrials que ens serveixen per entendre el passat, una tasca que seria més fàcil si es pogués disposar d’un centre d'interpretació dins el mateix recinte de Can Batlló. Un objectiu pel qual un grup de gent del barri ja s'està movent.

Però tot i les seves dimensions un dels misteris de Can Batlló queda amagat als ulls de tothom, fins i tot als que som habituals del Bloc 11, l’espai que han recuperat els veïns per a ús social, i aquesta és la que he batejat com la fàbrica sota la sorra, un traçat de túnels que comuniquen els blocs de Can Batlló per sota. Unes galeries segurament pensades per la comunicació entre els blocs i el pas de les instal·lacions, una funció que segueixen fent encara avui en dia. De les dites galeries poca cosa més us puc dir, a banda de mostrar-vos les fotografies que el company Enric Jara m'ha facilitat,  però el que està clar és que caldria que fossin estudiades.

Galeries sota Can Batlló

És força probable que aquests túnels fossin aprofitats com a refugis antiaeris. De fet a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserven plànols del que llavors era el districte 7è que estan plens d’indicacions. En realitat són els plànols que de ben segur va fer servir la Junta de Defensa Passiva quan va estudiar els barris buscant espais aptes per ser adaptats com a refugis antiaeris i si revisem el plano on surt Can Batlló i gran part de la Bordeta veiem com apareixen marques diverses, fetes a l’original a llapis.

Estudi per la construcció de refugis a La Bordeta

Es veuen perfectament arribant en diagonal al bloc principal de Can Batlló, així com a tocar de l’Estació de Magòria i al carrer del Corral. També hi ha referències a d’altres espais sobre els quals s’ha edificat, com Can Messegué, l'antiga masia que es trobava on hi ha la Parròquia de Sant Medir i també hi ha referències als semisotans de les petites cases que donaven a Constitució. A l’altra banda del carrer de Parcerissa també trobem dibuixat a llapis un inquietant interrogant sobre l’antiga finca de Cal Pau Valent i una X a la fàbrica de pana Hermanos Cascante, la que durant la guerra es convertiria en la famosa F2, la fàbrica d’explosius de La Bordeta. 

Són aquestes algunes de les pistes que tenim sobre aquesta Fàbrica sota la terra, un món subterrani que a ciutats com París s’han sabut conservar i fins i tot convertir en reclam i que a Barcelona en canvi acabem esborrant en nom dels beneficis privats. Unes galeries que són una part més d’un conjunt patrimonial que caldria defensar tant pel que ens explica com pels usos comunitaris que aquests espais podrien tenir.  Podem desviar la mirada, però com deia Victor Hugo a Els Miserables, les clavegueres són la consciència de la ciutat. 

Fugir de l’horror

Imagineu-vos un tren circulant cap al nord, cap a França. Un tren atrotinat que es troba ple de gent, ple de nens i nenes que viatgen sols. Un tren que després de passar de Portbou a Cervera de la Marenda segueix cap al nord creuant França en direcció a Suïssa on a cada parada van baixant nens per ser recollits per famílies. Dins del tren viatja una nena amb les seves dues germanes, ella és diu Joaquima Reverter Schweitzer i és una veïna de la Bordeta. Ens trobem a la Guerra Civil i la Joaquima és una refugiada. Un viatge que la memòria de la nostra protagonista esborrarà del tot, conservant tan sols el record dels nens sols i dels petons i les abraçades dels familiars a cada estació. 

La Joaquima en realitat va tenir una oportunitat que molts d’altres nens i nenes no van tenir. La seva mare conservava la nacionalitat suïssa i això li va permetre enviar a les seves filles en un tren de la Creu Roja cap al país dels alps, lluny dels bombardejos. Centenars d’altres veïns dels nostres barris no van tenir aquesta opció i quan el feixisme va trucar a la seva porta van haver de fugir dels horrors de la guerra o de les persecucions cap a la frontera.

La Pura Puchal, també santsenca, va creuar la frontera amb la seva mare dins d’un camió, sense ser conscient que ho havien fet, ja que anava seguint al seu pare que era a l’exercit republicà. Els soldats marxaven cap a França cercant una terra que, per als que havien lluitat armats d’ideals, seguia sent la terra de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat. Però França va rebre als homes, a les dones i als nens com si fossin ordes de salvatges, arribant a qualificar-los, fins i tot en decrets oficials, com a estrangers indesitjables.

Els refugiats van ser confinats en camps de concentració tant precaris que en molts casos va haver de passar temps a la intempèrie fins que van disposar de barracons miserables. Camps on es van separar les dones i els nens dels homes i on tots plegats patiren tant la misèria com els càstigs i les tortures de les temudes tropes senegaleses. Gràcies a que la mare de la Pura havia amagat les joies dins de cabdells de llana quan van creuar la frontera va evitar que els guardes francesos li robessin i els van utilitzar més tard per situar-se al Castell de Giverzac, el pare no el van tornar a veure fins que un dia, sense avís, va aparèixer buscant un bany per poder-se treure els polls. 

Camp de concentració d'Argelers de la Marenda

Una altra veïna, la Pietat Foz va arribar a la frontera caminant, ja que el carro que portaven es reservava per a la gent que no podia caminar. Després de creuar la frontera i que els gendarmes els hi fessin escollir entre Franco o Negrín, van ser enviats en tren fins a Gérardmer, un poble a tocar d’Estrasburg. Gent dels nostres barris que fugint d’una mort més que probable van ser tractats de forma miserable i que tanmateix en molts casos, com en el cas de la Carme Boatell, van formar el gruix de la Resistència que va alliberar França del nazisme.

Quatre dones que van fer centenars de quilòmetres a peu o en transports atrotinats, que van creuar fronteres i que van patir camps de concertació pel simple fet de fugir de l’horror. D’un horror que regna ara a d’altres terres, però que segueix sent el mateix horror.

Testimonis dels refugis de Sants

Recupero avui una noticia que BTV va emetre l'any 2011 i que aquests dies torna a estar d'actualitat amb l'obertura del refugi de la plaça Bonet i Muixí. Avui aquest document te un doble valor, ja que ens manté viva la veu d'un testimoni que ja no hi és. 

Per la memòria del Joan i de tots els que patiren els bombardejos esperem que tot això no torni a caure en l'oblit.

Què hi ha sota Santa Maria de Sants?

Dijous penjava l'actualització explicant l'obertura del refugi 819 i en dos dies hi hagut 2.000 visites al bloc. Tot un rècord per a aquest bloc, que funciona des de l'any 2008, que demostra l'interès que hi ha pels temes relacionats amb el patrimoni i més concretament amb el tema dels refugis antiaeris. Per això avui he decidit compartir un amb tots vosaltres un nou article que pretén oferir més llum sobre el tema, però que realitat potser ofereix més misteri.

Ara fa uns anys, en la presentació de Del somni al silenci a l'Ateneu Barcelonès, quan parlava dels refugis un dels assistents em va sorprendre amb una història que jo desconeixia. Ell, que havia treballat com a porter de l'Institució Montserrat, ens va explicar que al pati de l'escola encara hi havia una porta que donava a un túnel que podria ser d'un refugi. La visita a l'escola es va allargar en el temps però finalment gràcies al meu veí i company, el també escriptor Rafael Casas, varem visitar l'escola i ens van obrir el dit túnel.

Entrada al túnel de l'Institució Montserrat

Rere una porta al mur del pati un túnel en galeria de mina, baixa en direcció als fonaments de l'església de Santa Maria. Després d'uns metres d'escala una paret tanca aquest petit espai que ara fa el servei de traster. Efectivament allò podria formar part del mateix refugi 819, però totes les referències que tenia fins llavors deien que el refugi tenia només dues sortides, una a la plaça Bonet i Muixí (abans Màlaga) i una altra cap a la plaça Iberia. De fet al pati de l'esplai espurna si us fixeu, a terra, sembla dibuixar-se la part superior d'una volta, tal i com em va indicar dijous Joan Poyatos, un veí que ha estudiat la història de la parròquia.

Tampoc se m'escapaven les moltes històries orals que sempre han explicat que la plaça Màlaga, abans fins i tot de la Guerra Civil, era creuada per túnels que comunicaven el recinte amb la finca de la família Santomà. Consultant el tema amb el company Josep Maria Vilarrubia-Estrany em va confirmar aquests rumors, i que aquests també explicaven l'existència d'un túnel que comunicava l'antiga parròquia, cremada durant la guerra, amb la casa pairal dels Cros, l'actual masia de l'escola.

Arribats a aquest punt l'obertura del refugi ens pot aclarir aquest misteri però hauran de ser els arqueòlegs qui desvetllin aquesta qüestió. És el túnel de l'escola part del refugi o és un altre túnel més que s'enfonsa sota els fonaments de la parròquia?

El cert és que comparant les imatges d'un túnel i de l'altre hi trobem enormes similituds, però caldrà esperar el que digui el Servei d'Arqueologia. En qualsevol cas esperem que tant un com l'altre es puguin estudiar i conservar.