dijous, 19 de novembre de 2020

Obrir les portes a la Llibertat

El 19 de novembre de 1957 l’autoritat diocesana designava a Josep Maria Vidal i Aunós com a rector de la parròquia de Sant Medir en substitució de mossèn Amadeu Oller, qui havia mort aquell mateix any. Mossèn Vidal prenia el relleu de qui havia sigut primer rector de Sant Medir i impulsor de la vida cultural i social de la parròquia, que llavors no era més que uns baixos al número 52 del carrer de la Constitució, cedits per la família Planas Pahissa.

Només un any més tard començaven les obres del nou temple, als terrenys de l’antiga masia de Can Massegué, al número 17 del carrer Constitució, un projecte del jove arquitecte Jordi Bonet i Armengol, qui anys més endavant passaria a dirigir les obres de la Sagrada Família. El 4 de setembre de 1960 l’arquebisbe Modrego, el mateix que segons la memòria oral havia sentenciat a mossèn Pere Oliveras Lapostolet amb un rotund O está loco o va para santo, beneïa el nou temple.  

Lluny de la Bordeta, uns quants anys enrera, s’havia signat un document que acabaría influint en el barri, es tractava del concordat que l’any 1953 signaven el Vaticà amb l’estat espanyol. L’estat sufragaria les despeses de l'església i a canvi el dictador s’assegurava el control dels bisbes. Espanya es confirmava com un estat nacionalcatòlic. L’estat prohibia la manifestació pública dels altres cultes i l'església s’assegurava així el control del l’educació i del pensament.

D’aquesta manera Franco es volia legitimar internacionalment davant de la resta d’estats, que un cop més tancaven els ulls per fer cas omís a les febles consciències dels seus governants, per la gràcia del Vaticà. Però de forma paradoxal, el document que va donar a Franco les regnes dels bisbes, va permetre que algunes parròquies es convertissin en escenaris de l’antifranquisme. I és que, per molt sagrada que la pretenguin alguns, l’església està formada per persones que, com a totes les organitzacions humanes, sovint tenen idees contraposades i cadascú amb les seves pròpies contradiccions. 

A la mateixa església que justificava l’horror i rebia sota pal·li al criminal del Ferrol van començar a aparèixer joves religiosos compromesos amb la justícia social i la llibertat. Van ser els anys en que mossèn Pere Oliveras Lapostolet començà la seva tasca en pro dels oblidats a plena carretera de Sants, al 214. Els anys en que Santi Thió, impulsaria l’autoconstrucció de les clavegueres al barri de les Roquetes amb l’esforç dels veïns i veïnes del barri, treballant en diumenge. Eren també els anys en que el Sindicat Democràtic d’Estudiants es constituiria als Caputxins de Sarrià, durant la coneguda Caputxinada.

Franco podia tenir controlades les altes esferes de l’església però no podia controlar a tots els eclesiàstics i d’aquesta manera molts temples van obrir les seves portes a la dissidència. Així mossèn Vidal va convertir Sant Medir en una petita illa de llibertat dins d'un mar de gris. Només 4 anys després de la consagració de Modrego, l’any 1964, fins a 300 treballadors s’aplegaren dins els seus murs per posar la llavor del que va esdevenir Comissions Obreres.

S’hi feien reunions clandestines i fins i tot s’hi van fer impressions de manifestos, cartells i pasquins gràcies al ciclostil que hi va haver a les dependències del campanar. També a Sant Medir s’hi reuní la comissió d’enllaç de l’Assemblea de Catalunya. L’obertura de ment de mossèn Vidal ens quedar clara quan descobrir que també a Sant Medir s’hi va refundar la CNT. Sense aquesta figura també seria difícil entendre el Centre Social de Sants, ja que mossèn Vidal va negociar la cessió d’un local, que llavors pertanyia al Patronat Social Catòlic de Sants, a les comissions de barri que eren formades per militants d’organitzacions polítiques com el PSUC o Bandera Roja. El Centre Social de Sants va acabar esdevenint el pal de paller del teixit associatiu dels barris, el reactiu que va permetre tenir un barri més humà, canviant fums per veus.

Sembla ser que Modrego, tot i ser un franquista de cap a peus, no veia amb gaires bons ulls l’intervencionisme estatal, fet que queda reflectit en una altra cita que també li atribueixen: a mis curas que no me los toquen. Tot i que no podem assegurar que l’arquebisbe digues aquesta frase, com diuen... se non è vero, è ben trovato. Però res impedia a les autoritats franquistes fer llistes amb els elements considerats perillosos per al règim. Així, durant l’estat d'excepció de 1969, es van anar realitzant fitxes on s’apuntaven noms, dades i filiacions polítiques, una  "relación de personas más destacadas por sus antecendetes y actividades contra el Régimen”. Un arxiu que va quedar a l’arxiu del Govern Civil de Barcelona. 

Mossèn Vidal i Aunòs

I entre aquesta llista també hi figuraven els religiosos progressistes i catalanistes com el mateix mossèn Vidal, tal i com va publicar la revista Sàpiens al juliol de l’any 2012. Sobre el mossèn de Sant Medir es deia: José María Vidal Aunos. Nacido el 10-9-1.921 en Fos (Francia), célibe, sacerdote, hijo de Antonio y de Rosa, con domicilio en… Progresista, catalano-separatista.

Amb el temps mossèn Vidal va ser apartat de Sant Medir i traslladat a la parròquia del Pi, però això no va callar la seva veu en pro de la igualtat i la justícia social. A inicis del 2001 estava a punt de posar-se en marxa la llei d’estrangeria, una llei que posaria en risc a milers de persones a tot l’estat. A Barcelona feia mesos que un grup de migrants malvivien a la plaça de Catalunya. En aquest context el 20 de gener es va fer una assemblea multitudinària a la plaça i es va decidir arrencar una tancada. Amb la Catedral tancada es va optar per anar a la Parròquia del Pi, on mossèn Vidal va obrir les portes. 

Quan els tancats van superar les 300 persones la tancada es va estendre a d’altres parróquies i espais de l’àrea metropolitana. Finalment la tancada va durar 47 dies, generant un moviment solidari arreu de la ciutat. Els tancats van engegar una multitudinària vaga de fam i finalment va aconseguir forçar la negociació. Una situació molt diferent del 2004 quan la policia, amb el permís de l'església, va permetre un desallotjament violent d’una nova tancada, en aquest cas a la Catedral.

Mig segle després de que Sant Medir esdevingués un espai obert a aquells que lluitaven per la llibertat, la parròquia conserva bona part d’aquesta aura d’espai contestatari que s’ha mantingut implicada en les lluites per l’entorn més proper, la Bordeta, però també amb un compromís nacional. L’episodi més recent, al juliol del 2018, el relleu forçat d’Enric Subirà Blasi per les seves idees independentistes i per defensar la llibertat dels presos polítics. 




dilluns, 2 de novembre de 2020

La noia emparedada - Epíleg

Fa uns mesos, en ple confinament, llegint diaris en línia del 1913 per buscar informació sobre un altre tema que estava investigant, i sobre el qual espero poder compartir més articles ben aviat,  vaig descobrir els cridaners titulars que parlaven sobre la història de “la noia emparedada”. Llegint la fascinant i fantàstica història vaig descobrir que el suposat protagonista de la història era santsenc, així que vaig decidir fer un article curt, a tall d’anècdota. 

Però en quant vaig començar a escriure em vaig adonar que, més enllà de la inversemblant història del paleta que rep el terrible encàrrec d’emparedar una jove, la mateixa bombolla que es va crear entorn del que, sens dubte va ser una fake new d’inicis de segle XX, amb la publicació de fulls volants i la seva distribució als barris o el ressò d’un diari internacional sense cap contrast, presentava aspectes sobre els quals reflexionar. Així que, a suggeriment de la meva companya, la Carme, vaig decidir presentar el tema com el que en realitat era, una novel·la de fulletó. 

Aquesta peculiar història ens permet comprovar l’interès, sovint acrític, que sempre han generat els crims i les històries fosques, carregades de romanticisme. La Barcelona del juny de 1913, on es van distribuir els fulls volants on s’explicava la història de la noia emparedada, havia viscut l’aparició de la llegenda d’Enriqueta Martí només un any enrere. El 10 de febrer de l’any 1912 saltava la notícia del segrest de la nena Teresa Guitard. El fet va despertar l’interès de tota la ciutat i quan el dia 27 del mateix any l’Enriqueta Martí va ser detinguda va arrencar la llegenda de la Vampira del Raval, la creació del monstre.


La història contenia tants aspectes interessants i misteriosos que els diaris es van llançar a la publicació de qualsevol sospita o rumor, sense la confirmació de les investigacions judicials. Quan el cas es va tancar i molts dels rumors publicats van quedar en un no res els diaris van oblidar el tema. L’Enriqueta real va morir el 12 de maig de 1913, amb 45 anys, d’un càncer d’úter, però la llegendària segueix ben viva.


Tant la història d’Enriqueta Martí com la de la noia emparedada són exemples de com el que ara anomenem fake news, ens ha acompanyat des de sempre. Els beneficis que podia significar vendre uns quants fulls volants plens d’històries fictícies a un venedor ambulant al mercat són els beneficis que avui guanyen empreses generadores de continguts quan fem clic o compartim pàgines web amb titulars sensacionalistes. La diferència potser és que ara, gràcies a la informació nostra que regalem a les xarxes, la història ens la poden vendre quasi feta a mida.


Aquestes dues històries també ens parlen del context en què es van produir, de la creació d’un imaginari carregat d’estereotips sobre els barris obrers com a espais plens de persones ignorants i gairebé salvatges. Uns estereotips que ja resultaven sagnants quan, a més de ser classe obrera, els personatges eren murcianos o gitanos. Una visió classista elaborada des de moltes publicacions que sovint distava de la realitat, o amagava les circumstàncies que realment generaven les desigualtats. Ens parlen també del paper que a la premsa es reservava a les dones, ja fossin víctimes silents com en el cas de la noia emparedada, o bé botxins irracionals com en el cas d’Enriqueta Martí. En els dos casos, personatges plans, sense motivacions profundes. Però enfront dels estereotips poques setmanes més tard les filadores i teixidores barcelonines s'alçarien com un protagonista col·lectiu mantenint la lluita de la vaga de la Constància, sorprenent a tothom manifestant-se en silenci per les Rambles,

Acabo aquí aquest conjunt de relats sobre una història fantàstica que va fer el salt dels fulls volants als diaris i que, després, ha restat emparedada en silenci, entre les fulles grogues de les hemeroteques durant més cent anys.


"Toros, banys i processons,
crims d'aquells que sensacionen
Juraria, cavallers,
que tenim l'estiu a sobre"

Vinyeta de Picarol a l'Esquella de la Torratxa 30/05/1913
Fons: Arca, Biblioteca Nacional de Catalunya



Capítols anteriors:




dilluns, 26 d’octubre de 2020

La noia emparedada - 3

Potser el misteri més gran que envolta la història de La noia emparedada és com un diari d’enorme tirada a París va arribar a fer-se ressò de la noticia en portada. Els fulls volants deurien córrer bastant, ja que el corresponsal de Le Journal que ho va enviar a la redacció parisina no es trobava a Barcelona, sinó a Madrid. El cas és que la publicació del diari francès va ser recollida per diaris locals barcelonins. El primer que se’n va fer eco, amb sorna, va ser La veu de Catalunya del 4 de juny amb un titular: “Una “gran”informació” i un subtitol: “¡I aquí no’n sabem res!” que parlen per si sols. El darrers paràgrafs de la noticia diuen: “El corresponsal del “Journal” l’ha servit d’amic. Se veu que és d’aquelles que, com diuen vulgarment, no s’ha de descalsar per passar el riu. La seva veracitat es tan ideal com l’hermosura de la noia emparedada.” 

Però l’endemà El Diluvio encara va anar un pas més enllà a l’article “Lo de la joven emparedada. Como se forja una leyenda.” on, tot i tractar la notícia de “un canard de tomo y lomo” decideix anar al fons de la història, ja que segons diuen havien rebut cartes diverses de veïns i veïnes de Sants i Hostafrancs “y otros barrios populares de Barcelona” que donaven veracitat a la història. 

Noticia a El Diluvi 05/06/1913
Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya.


Segons els redactors de El Diluvio un mes i mig enrere va començar a circular el full volant als mercats, especialment als de Sants i Hostafrancs. Els periodistes van anar a Sants cercant al protagonista involuntari de la història, Miquel Alimbau, el mestre d’obres, que vivia al número 11 del carrer Durán, l’actual Valladolid. Van anar fins allà i van trobar-lo al migdia, entrant al bar de la cantonada de Valladolid amb Alcolea per esmorzar i allà el van entrevistar sobre tota aquesta història. 

-¿Qué sabe usted? -le preguntamos- de lo de la joven emparedada, en cuyo supuesto hecho se le atribuye a usted parte tan importante?

-Pués sé lo mismo que ustedes -nos contestó-. Jamás nadie ha solicitado mis servicios para tapiar a joven ninguna, ni me han llevado atado y vendado, ni me han amenazado con revólvers, ni he estado enfermo en cama a consecuencia de la emoción, ni he hecho denuncia de nada absolutamente, porque para nada se me ha llamado, ni sé del asunto más que lo que han dicho las hojas sueltas circuladas. Desde hace años vengo dedicándome a mi oficio diariamente en la barriada y cada mañana vengo a comer a esta casa (la de comidas aludidas) sin interrupción.

-Estoy convencido de que todo ha sido obra de alguien que ha querido hacer un negocio vendiendo hojas sobre supuestos crímenes horripilantes entre la gente sencilla y crédula de los mercados. Y como en lo de la joven emparedada se habla de un maestro albañil, no me extrañaría de que algún compañero del oficio celoso de mi trabajo haya echado a volar mi nombre, del cual se ha apoderado enseguida la gente llevándolo de boca en boca. Unos decían que después de haber sido abandonado en la carretera de Vallvidrera debí guardar cama y que fallecí pocos días  después, lo cual como usted vé no es cierto. Otros pretendían que fuí a denunciar el hecho al Juzgado y que en el momento de prestar declaración caí muerto, cosa que tampoco es verdad, como usted ya ve. Más tarde, cuando el vecindario se dio cuenta de su equivocación y de que yo esta estaba sano y bueno se cambió de protagonista, hablándose de otro maestro albañil y así se fueron citando seis o siete hasta que cesaron las habladurías.


I em reservo un post final per dilluns vinent amb una reflexió personal sobre tota aquesta estranya història de La noia emparedada.  


Capítols anteriors:



Per saber-ne més:

Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

La Veu de Catalunya, 04/06/1913. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

El Diluvio, 05/06/1914. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya


dilluns, 19 d’octubre de 2020

La noia emparedada - 2

Portada de Le Journal, 01/06/1913.
Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

Un cop dins la casa, i encara amb els ulls embenats, Miquel sent, a través de la camisa una fredor metàl·lica. Tot i que no ho veu la seva intuïció li diu que el que s’ha dipositat a la seva esquena és un revòlver. Un dels homes arrenca el mocador que tapa els ulls de Miquel sense desfer el nus, i la llum, per uns segons, li fereix les pupil·les. Els homes deslliguen a Miquel i l’amenacen pistola en ma.

Està sol, ningú l’escoltarà si crida i haurà de fer el que li demanaran o el mataran. Miquel assenteix amb el cap, tremola. Un dels homes l’agafa d’un braç mentre un segon pren el farcell amb les eines i el tercer no deixa anar la pistola en cap moment. Els homes es mouen per la casa amb la mateixa presa que s’han mogut amb l’auto. Miquel no té temps de veure gaire del lloc on es troba, però està clar que és una d’aquelles cases que la gent rica de la ciutat s’han fet construir lluny del fum de les xemeneies i el foc de les revoltes. Mobles, quadres, tapissos… 

Després de baixar unes escales la comitiva arriba davant d’una petita porta de fusta, l’obren i el que la poca llum que hi ha a la sala permet veure a Miquel li gela la sang. A l’altre extrem de la cambra, en el racó que queda entre dues parets una noia lligada i emmordassada com ell el mira amb terror. Sense que cap dels dos pugui pronunciar ni una sola paraula intercanvien mirades de por en una conversa en silenci. No, no calen paraules, els ulls de la jove estan reclamant ajuda.

Miquel no pot deixar de mirar-la, vol cridar però no pot, i quan per fi aconsegueix apartar la mirada veu que a l’habitació hi ha una pila de maons i una gaveta a punt per preparar la pasta. Quan Miquel comença a entendre el que volen aquells odiosos homes es remou i intenta fer una finta a aquells tres homes i fugir d’aquell terrible racó. Com a resposta l’home de la pistola li etziba un cop amb la culata a l’esquena que deixa a Miquel de genolls i sense respiració per uns segons. L’home repeteix l’amenaça. O fa el que volen o morirà. I el que volen, per si no ha quedat clar, és que aixequi una paret allà, emparedant a aquella jove noia.

El paleta s’esgarrifa amb la confirmació del que la seva intuïció ja li havia avançat. En silenci mira a l’home que té més aprop suplicant clemència per als dos, per a ell i per aquella pobre desgraciada que rere la mordassa emet un crit que amb la mordassa es transforma en un so gutural.

Els homes apropen les eines a Miquel que mou el cap fent un “no”. L’home al que suplicava li etziba un cop de puny a la cara i el de la pistola li situa l’arma a les temples. La dona mira l’escena amb terror i comença a sanglotar de forma compulsiva. Miquel, que sent com un rajolí de sang li cau del nas empapant la seva mordassa, baixa els ulls, agafa la seva paleta i omple la gaveta amb el ciment i comença a afegir aigua per fer la pasta.

Mentre Miquel va remenant la pasta comença a plorar. Quan la barreja té la textura necessària comença la macabra, i odiosa obra. Un dels homes que el mira s'encén una cigarreta mentre li etziba un “fes-ho bé eh!”. Com a tota resposta Miquel llença una paletada de pasta amb ràbia sobre la filera de maons, que comença a créixer. La noia s’intenta bellugar, però no pot moure més que les mans, no té forces i està lligada pels canells. Els crits ofegats de la noia es van desfent amb el so metàl·lic de la paleta repartint i repelant el ciment. I el seu rostre es van sumint en la foscor.

Van passant els minuts sense que Miquel sigui conscient del temps realment. Cada segon se li fa una eternitat. Miquel tremola quan rere la paret creu escoltar unes ungles gratant els maons, però segueix, ja que cada cop que s’ha aturat ha rebut o una amenaça o directament un cop. I així, hores després de l’inici d’aquella terrible tasca el paleta finalitza. L’home de la pistola pica a la paret com per comprovar l’estabilitat de l’obra i Miquel sospira profundament quan, rere la paret, creu escoltar la resposta als cops de l’home de la pistola. 

Sense cap avís previ els homes lliguen i tornen a tapar els ulls de nou a Miquel i en un tres i no res l’arrosseguen fins al cotxe. L’auto circula fent tombs amunt i avall sense que Miquel sigui capaç d’ubicar-se, fins que una frenada seca i el soroll de la porta li indiquen que es troba al final del seu viatge. Què en faran d’ell aquells criminals? El mataran?

Els homes el baixen del cotxe i el llencen al terra. Després el silenci. I quan Miquel espera el so d’un tret sent el soroll del motor del cotxe que arrenca i s’allunya. L’home es queda sol, fent forces per intentar afluixar les cordes que lliguen els seus canells. Després d’una bona estona ho aconsegueix i desfà el nus. Obre i tanca les mans per fer circular la sang als dits que estan adormits i quan aconsegueix recuperar el moviment es desfà el mocador de li venda els ulls i la mordassa.

Quan ho fa respira profund, crida i plora com no ho ha pogut fer fins aquell moment. Es troba enmig d’un bosc. No sap on és però el lloc li resulta familiar. Miquel surt del bosc i troba un camí. Lluny, a la seva esquerra veu les xemeneies que envolten la ciutat de Barcelona i que omplen el seu cel de color gris. El sol comença a caure i Miquel arrenca a caminar en direcció a la ciutat, fins que una creu de terme li indica que es troba a Vallvidrera.

Des d’allà el retorn a Sants és feixuc, però Miquel el fa ràpid, sense poder arrencar de la seva memòria la mirada d’aquella pobre malaurada. Quan arriba al barri és negra nit, i tot i que vol córrer a denunciar el fet quan entra a casa, sent un esgotament extrem i la sensació de tenir una gran febre. Cau al llit i queda dormit enmig d’uns terribles malsons.

L’endemà al matí Miquel es lleva amb les primeres llums del dia i dirigeix les seves passes cap a l’Alcaldia d’Hostafrancs on, com pot, denuncia els fets. Els policies que, si no fos pel fet que Miquel porta el terror impregnat al rostre, no podrien creu les paraules del mestre de cases, anoten les dades que els sentits vendats del pobre paleta han sigut capaços de percebre. Quan els policies donen la veu d’alarma s’inicia una investigació per descobrir quina és la casa on la pobra noia ha sigut emparedada.

Això, si fa no fa, és el que ha corregut de boca en boca des que els venedors ambulants van començar a vendre els fulls volants que explicaven la història. És clar que algunes informacions s’han anat afegint sobre la marxa, com en un joc del telèfon on participés mitja ciutat. Al relat original, per exemple, no apareix el nom del mestre de cases, només que era de Sants. Però què hi ha de cert en tota aquesta fantasiosa història? Ho descobrirem als dos darrers capítols on podrem escoltar en primera persona al propi mestre de cases: Miquel Alimbau.

Continuarà


Capítols anteriors:


dijous, 15 d’octubre de 2020

Quarta temporada d 'Enregistrem la memòria

Ara fa 10 anys, el 2010, arrencavem conjuntament amb Sants 3 Ràdio i el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, Enregistrem la memòria. Un projecte de recuperació de la memòria oral de les nostres àvies i avis. Ja fos a l’estudi de la ràdio, al campanar de Sant Medir, gràcies al suport tècnic de l’Oleguer Forcades i del Jordi Lozano, que ens van ensenyar com fer anar els equips o editar audio; o bé gravadora en mà voltant els barris amunt i avall, colze a colze amb la Pepita Gàlvez, vàrem tenir l’oportunitat de realitzar desenes d’entrevistes a persones que tenien uns records únics per compartir amb tothom.

El primer any vàrem tenir l’ocasió d’entrevistar a persones que eren nens i nenes quan va tenir lloc la Guerra d’Espanya. Vàrem poder recollir testimonis de la revolució, de la construcció de refugis antiaeris, dels bombardejos de l’assalt als magatzems de menjar de Magòria i de l’entrada dels feixistes a la ciutat. Fets històrics vistos des dels carrers dels nostres barris i amb ulls de nens i nenes. 

El nostre micro va copsar les veus de persones que ens parlaven de la fam, però també de les festes majors, del treball tèxtil a les fàbriques i sobretot, d’una forma de viure diferent, més humana, quan els veïns i veïnes d’un mateix bloc, o fins i tot carrer, compartien el poc que tenien, s’ajudaven els uns als altres, pujaven i baixaven a les cases alienes a escoltar els serials de la ràdio i sobretot, acabada la jornada, petaven la xerrada amb les cadires al carrer. Amb aquestes gravacions vàrem editar 15 programes monogràfics d’una durada d’entre 15 i 25 minuts que, amb petites contextualitzacions, permeten descobrir espais que ens són quotidians amb uns altres ulls.

A la segona temporada vàrem decidir ser proactius, i en paral·lel a les persones que contactaven per que volien compartir amb nosaltres les seves vides, vàrem anar a buscar aquells temes que pensàvem que eren d’interès i que calia deixar registrats. Així varem recorrer la carretera de Sants i la Creu Coberta fent entrevistes entre alguns dels negocis familiars més antics dels nostres barris. D’aquesta manera vàrem tenir l’oportunitat de recollir el testimoni de negocis familiars, alguns dels quals, malauradament, desapareguts com Joguines Milà o bé la cistelleria Siscart.

També vàrem decidir reconstruir la memòria d’algunes de les grans lluites veïnals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Lluites que ens han deixat conquestes com la plaça de Sants, les Cotxeres de Sants, l’Espanya Industrial o Can Batlló entre moltes altres. Espais que no existirien sense la el compromís, entre d’altres, del Centre Social de Sants. Per fer-ho vàrem tenir el privilegi de parlar amb alguns dels protagonistes d’aquesta història, entre els quals amb el Josep Xarles. 

La tercera temporada del programa va començar l’any 2014. En aquest cas vàrem girar la mirada especialment a algunes de les entitats de Sants, com per exemple l’inici dels Castellers de Sants. També varem tenir l’oportunitat d’escoltar les veus d’agitadors culturals tan importants com el Martí Olaya o també la de Josep Espinàs, qui va ser regidor de Sants-Montjuïc. Però també, gràcies a testimonis com el de la Teresa Tolos, vàrem descobrir en veu d’un testimoni directe, que significava treballar a una gran fàbrica com Can Batlló

L’any 2015 vàrem començar a enregistrar entrevistes per la quarta temporada del programa. Aquest any vàrem decidir centrar-nos en la Bordeta, i molt especialment en la interessantissima història a l’entorn de Sant Medir i dels projectes que des de la parròquia van arrencar: el teatre, el bàsquet, la coral o l’escola. De la mà del Manel Subirà, vàrem descobrir l’inici de l’escola Proa. Però per complicacions vitals i laborals tant meves com de la Pepita aquesta temporada es va quedar penjada, a mig editar. 

Ja treballant a La Lleialtat Santsenca vàrem tenir l’ocasió d’acollir el projecte de l’Àlbum Familiar del Barri, un projecte impulsat per l’arxivera especialista en fotografia, Susanna Muriel. Amb les entrevistes del projecte es van poder enregistrar 10 petits capítols que també es van emetre per Sants 3 Ràdio i que es complementen perfectament amb els programes d’Enregistrem la Memòria.

Però teniem un deute amb tots els veïns i veïnes que entre els anys 2015 i 2016 ens havien deixat el seu testimoni, així que, tot i que amb uns quants anys d’endarrereiment, calia fer un esforç per acabar l’edició dels darrers 21 programes de la temporada que es va quedar penjada i per fi ho hem pogut fer. Podreu escoltar els nous programes d’Enregistrem la memòria a Sants 3 Ràdio (103.2 FM) els dissabtes a les 10 del matí i els dimecres a les 20:30h o a la plataforma Ivoox. 

Una tasca que, després de deu anys, ens ha deixat un important arxiu sonor sobre la memòria oral de Sants, Hostafrancs i la Bordeta des de la Segona República a l’actualitat. Prop de 90 anys de records guardats gràcies a la ràdio. Memòries que, en èpoques com les que vivim, es fan més necessàries que mai.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

La noia emparedada - 1

És el 3 de juny de 1913 i ens trobem a un Sants on una noticia circula de boca en boca. Una història que s’expliquen les teixidores amb les paraules ofegades que permeten el soroll dels telers i que es barreja amb d’altres converses, com la gran protesta que s’està gestant entre les dones que fan el torn de nit i que veuen com els horaris marcats per llei no es compleixen. 

Una historia que va i ve, saltant els provisionals taulells de les botigues del mercat de la plaça d’Osca, fent-se gran cada cop que es comparteix entre dependents i clients. I que, per uns dies, ha eclipsat l’altre gran tema de conversa a la plaça, el nou mercat que Pere Falqués i Urpí ha projectat a l’Hort Nou, un enorme edifici que la gent del barri ha batejat amb el nom popular de la Catedral. La inauguració del qual es preveu per a la festa major de Sants. També s’especula sobre el tema sota entre les naus metàl·liques del mercat d’Hostafrancs, des de que unes setmanes enrere uns joves venedors de pasquins van fer acte de presència pregonant la noticia a crits.

Mercat Nou de Sants l'any 1913 foto d'en Brangulí (ANC)

Tothom parla de la història, als breus descansos a l’antiga fàbrica Arañó, Ventajó i cia, que acaben de comprar Jacint Serra, els germans Josep i Francesc Serra i Roca i Jaume Balet Viñas, per convertir-la en la JJF Serra i Balet. També ho fan els apasionats espectadors de les curses al velòdrom del Cubell. Entre els jugadors del Futbol Club Internacional, l’equip del barri, no és parla d’un altre tema durant els entrenaments.

A la plaça d’Espanya també se’n parla. És el tema estrella a la gran terrassa de la Pansa. En parla tant el públic de les curses de braus de les Arenes com els noctàmbuls que tanquen les nits del Paral·lel amb un got d’aiguardent amb una pansa dintre. Sovint uns quants s’arremolinen al voltant d’una taula on s'exhibeix un dels fulls volants que narren amb pèls i detalls la història sobre la qual tothom parla. Tot i els gravats terrorífics que il·lustren els fulls alguns escèptics se’n riuen del fet, d’altres els recriminen ser insensibles. 

Però si hi ha un sector on ha impactat el tema és entre els treballadors de la construcció. En parlen els paletes mentre apliquen revestiments de morter i els peons mentre pugen sacs de material a les bastides. De fet són ells els que poden posar nom i cognoms a un dels protagonistes de la història, un mestre de cases que és del barri i al qual tots coneixen, en Miquel Alimbau. 

El tema però ha arribat més enllà dels nostres barris. A mil quilòmetres de Sants, a la ciutat de París, també se’n parla als cafès des que el popular diari Le Journal, que té una tirada de més d’un milió d’exemplars, se’n va fer eco a la portada del primer de juny d’aquell mateix any. Però quina és aquesta notícia tant sorprenent sobre la que tothom parla? Reconstruïm la història que s’ha teixit en mil converses

Tot comença el 30 de maig, un divendres, quan en Miquel, un mestre de cases ja gran que viu sol, rep una trucada inesperada a casa seva. Quan obre la porta troba tres homes amb evidents signes d’agitació. Els desconeguts li demanen que els acompanyi, han d’anar a uns quants quilòmetres de la ciutat a fer una reparació que, segons li comuniquen, té una gran urgència. El paleta accedeix i, apressat per la resta d’homes, agafa unes quantes eines, les carrega al seu farcell i baixa al carrer, a la cantonada d’Alcolea amb Duran, l’actual Valladolid, allà, sota uns encara escanyolits plataners, espera un cotxe amb el conductor preparat per arrencar. Tots pugen al cotxe i el vehicle es posa en marxa.

El vehicle es mou ràpid pels carrers polsegosos de Sants, on tot just es treballa en l’empedrat de la carretera per renovar-la tot coincidint amb la inauguració del mercat. El cotxe enfila pel carrer Galileu en direcció cap a Les Corts, voreja la Maternitat i creuant Sarrià comença a pujar per la falda de Collserola. El cotxe volta per camins cada cop més solitaris allunyant-se de Barcelona fins que a una senyal del conductor els dos homes que seuen a banda i banda del Miquel l’agafen amb força. 

El paleta crida i es remou però no té res a fer en contra d’aquells dos homes, que l’amordassen, el lliguen i li tapen els ulls amb un mocador.  Dins la foscor i amb l’angoixa de no saber que està passant en Miquel sent com el cotxe es mou a gran velocitat pels camins. Dues hores més tard el cotxe s’atura davant d’una casa solitària i els segrestadors fan baixar al Miquel del cotxe i, a cegues  mig marejat, el fan entrar a l’edifici.

Continuarà.



dijous, 8 d’octubre de 2020

L'antiplaça

L’any 1983 quan Helio Piñón i Albert Viaplana van acabar la Plaça dels Països Catalans molts veïns i veïnes de Sants van descobrir l’espai amb estupefacció. Un any més tard però, l’obra d’urbanització d’aquest espai guanyava el premi FAD i la plaça es convertia en un model d’espai lloat per molts urbanistes i arquitectes. La punta de llança de les places dures a Barcelona, un concepte que els pobres veïns, limitats per la seva obligació de treballar dur cada dia i per no poder voltar pel món, no podien entendre. Jo era un nen llavors i he de reconèixer que un element si que em va cridar l’atenció els brolladors d’aigua, potser dels pocs elements que trencaven amb la sensació de trobar-se a un descampat. Avui ni això resta.

Plaça dels Països Catalans, 1986
AMDS, Fons UEC 

Han calgut quasi quatre dècades per tal que alguns arquitectes i urbanistes descobreixin el que molts veïns ja devien sospitar quan, abans d’inaugurada, fisgonejaven a través de les tanques metàl·liques: la Plaça dels Països Catalans és un horror. És una antiplaça que no fa cap de les funcions que socialment, a la nostra cultura, li atribuïm a una plaça. És una ferida enorme que trenca la trama urbana dels barris, que en dificulta fins i tot l'accés a la mateixa i que fa complicat el trànsit a peu pel seu interior. 

Us proposo una prova ràpida que podeu fer sense deixar l’ordinador. Entreu a Google Maps, cerqueu la plaça dels Països Catalans i obriu la vista per satèl·lit. Trobareu un enorme espai desolat on, lògicament, no hi ha ningú. Que hi ha d’anar a fer algú a la plaça si no és anar a practicar amb un skate? Tot i trobar-se a l’entrada d’una estació tant concorreguda com la de Sants, la plaça dels Països Catalans, ni tan sols és un lloc de pas. Qui surt de l’estació l’esquiva.

És un espai gens acollidor on traspua l’arrogancia d’uns urbanistes i polítics il·lustrats que van pensar que feien el millor per al poble però sense el poble. Un espai que sembla pensat per repel·lir als ciutadans, per escopir-los cap a voreres més tranquil·les, sota les ombres de senzills plataners no metàl·lics. És l’Altamira de l’urbanisme preventiu, aquell que enlloc de fer ciutat es va dedicar a desfer-la. Una pràctica que durant uns anys es va seguir estenent com una taca d’oli per Barcelona, i que amb el temps va tindre la seva màxima expressió la substitució dels bancs per cadires solitàries.

Avui en dia, més degradada que mai, i abandonada per totes les administracions, la plaça dels Països Catalans segueix sent l’escenari d’un conflicte urbanístic. Una guerra en contra d’una forma de viure més humana i més propera, la dels barris. Però malauradament no és l’únic espai. Tot l’entorn de l’estació està pensat en exclusiva per a les infraestructures de la ciutat i per als grans interessos econòmics, però oblidant que dins d’aquella ferida encara hi viuen veïns i veïnes. 

Dir que els Països Catalans és una plaça és tant ofensiu com dir que ho és el descampat de Joan Peiró, com ho són les sortides d’emergència de les vies de tren, que a mode de barracons, reben als viatgers que surten de l’estació. Com ho seria no aprofitar l’oportunitat que podria brinda la fàbrica dels Germans Climent per a uns usos que ajudin a crear xarxa veïnal enlloc de desfer-la.

De la darrera noticia de Països Catalans ja han passat quatre anys, quan l’Ajuntament de Barcelona va acordar iniciar la protecció de l’espai per reconèixer el valor ciutadà, cultural i social de l’arquitectura moderna, que ha tingut un paper clau en la transformació de la ciutat i en la creació d’espais i equipaments ciutadans «d’excel·lència» pel seu disseny i la seva aplicació urbanística. Però a l’antiplaça tot segueix igual, excel·lint la solitud dels ciutadans.