Xerrada: La Desbandà 2022

 

Demà, divendres 21 de gener, a les 18'30h es presenta a la Lleialtat Santsenca la Desbandà 2022, una activitat en record de les víctimes del crim de la carretera de Màlaga a Almeria de l'any 1937.

El dia que 20.000 santsencs es van fer cortsencs

És el 18 de gener de 1984, un dimecres, i deuen ser les 19h de la tarda. En Joan puja caminant pel carrer del Vallespir, a pas lent. Torna del bar on treballa, a tocar de la carretera. Quan arriba a la plaça del Centre s’atura davant del quiosc on es mira els diaris i les revistes. Finalment apropa la seva mà dreta a La Vanguardia. La pren, la doblega i l’aguanta sota el seu braç esquerra mentre de la butxaca dels pantalons pren un moneder i busca les quaranta pessetes que costa el diari per donar-li al quiosquer. Sota la seva aixella queda una foto de Joan Carles I amb Diego Armando Maradona amb un titular més propi de revista de premsa del cor: “El Rey es un fenómeno.” En portada somriures i frases buides, publicitat. 

Joan arriba a la plaça del Centre i mentre espera que l’enorme riuada de cotxes creui per davant d’ell pel seu cap circulen idees inconnexes. Primer pensa en Maradona que per fi, fa poc més d’una setmana, ha tornat a jugar després de quatre mesos de baixa, des de que Andoni Goikoetxea li fes una forta entrada. Després, de forma ràpida i sense saber molt bé per quin motiu, potser pel somriure estúpid del monarca, passen pel seu cap les tragèdies que a finals del mes passat ha viscut Madrid. En pocs dies s’han seguit dos accidents d’avió, que han deixat 200 morts, i un incendi a la discoteca Alcalá 20, un dels locals de moda de la Movida, on les irregularitats han costat la vida a 81 persones.

Quan els cotxes paren per deixar un breu espai de temps als vianants, l’home creua el carrer, ràpid. Recorda quan la plaça del Centre era realment una plaça franquejada pels petits carrers de Descatllar i de La Saleta, i en un nou driblin dels seus pensaments, reapareix el camp de futbol de la Unió Esportiva de Sants que es trobava a tocar d’allà, abans que l’obertura de l’Avinguda Madrid en els anys de Porcioles, esborres la memòria d’aquests carrers, deixant al Sants sense camp i convertint la plaça en aquella mena d’autopista. Sense sortir del barri Joan creua la plaça i es dirigeix a casa seva, que es troba a la pròpia plaça. 

Atraccions a la plaça d'Ernest Ventós, actual plaça del Centre, 1934
Fons: AMDS (UEC)

Ell no ho sap, però, mentre creuava l’Avinguda Madrid amb aquests pensaments a la plaça de Sant Jaume està tenint lloc un Consell Plenari que tindrà una gran repercussió, entre moltes altres coses, en la forma de funcionar de l’administració barcelonina durant les properes dècades. Per a l’ajuntament, aquell mateix dia, ell i prop de 20.000 veïns i veïnes més han deixat de ser santsencs per convertir-se en cortsencs. Per posar en context sobre el que està passant farem un salt enrere en el temps. 

El 19 d’abril de 1979, amb un acord entre PSC, PSUC, ERC i CiU es constituïa el primer ajuntament de Barcelona després de la Dictadura. Narcís Serra era escollit alcalde, iniciant-se així la llarga etapa socialista a l’alcaldia. Si durant els anys de lluita clandestina el PSUC havia sigut el gran partit barceloní, amb les eleccions els socialistes els van passar per davant. Sants, que en aquells anys era al Districte VII va tenir uns resultats que van mostrar un gran suport a les forces d’esquerra: PSC 36%; PSUC 20,4%; CiU 18,4%; CC-UCD 13%; ERC 7,1% i d’altres 5,1%.

Començaven anys complexos per als moviments veïnals. Per una banda s’albirava la possibilitat d’assolir moltes de les conquestes socials i urbanístiques per les quals s’havia lluitat durant anys, però a la vegada campava la idea que el preu era la participació política a través dels partits. Un fet que, en gran mesura, acabaria buidant associacions de veïns de persones molt valides, per omplir les files dels partits. Molts d’aquells que havien lluitat de la mateixa banda ara es trobaven negociant a les dues bandes de la taula als despatxos de les institucions.

El nou ajuntament va arrencar àrees de govern amb regidories com: Cultura, Esports, Joventut i Esplais, Serveis Socials o Descentralització i Participació Ciutadana. I és en aquesta darrera en la que ens centrarem. Tot i els canvis i l’aire fresc que portava gent que, en molts casos, venia de la lluita antifranquista i de les associacions de veïns, canviar les dinàmiques d’una institució enorme com l’Ajuntament de Barcelona, amb formes de fer i personal heretat de l’ajuntament franquista, no era una tasca fàcil. Per això des d’aquesta regidoria es va començar a plantejar una descentralització que apropés l’administració i els espais de decisió als barris. Unes polítiques que, poc a poc, volien començar a revertir el centralisme que l’Ajuntament de Barcelona havia tingut com a bandera des de feia més de 80 anys.

L’any 1982, amb la victòria del PSOE al govern central, Narcís Serra va ser nomenat Ministre de Defensa i va ascendir al càrrec d’alcalde el seu número 2, Pasqual Maragall. De fet Maragall coneixia molt bé la institució, ja que hi havia treballat des de l’any 1965 com a funcionari tècnic, moment en que Porcioles era alcalde. L’any 1983 van tenir lloc unes noves eleccions i Maragall es va veure reafirmat com alcalde. Amb aquest nou mandat començava el desplegament definitiu de la política de descentralització i per fer-ho calia emprendre una reforma dels districtes de la ciutat.

Des de l’any 1949, data en que s’havien incorporat els 2 darrers, Barcelona estava dividida en 12 districtes: I - el Barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta; II - La Marina, la Zona Franca, Montjuïc i el Poble-sec; III - Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles; IV - Sant Pere, Santa Caterina i la Dreta de l'Eixample; V - el Raval; VI - l’Esquerra de l'Eixample; VII - Sants; VIII - Gràcia; IX - Sant Andreu de Palomar; X - Sant Martí de Provençals; XI - Les Corts i Pedralbes i el XII - Horta, el Guinardó i Montbau. Però el nou ajuntament, que vol impulsar la descentralització, es troba que les dimensions i la població d’aquests districtes és molt diversa.

Districte 2: La Marina, La Zona Franca, Montjuïc, la Font de la Guatlla i el Poble-sec
Barcelona: Plano guia. Josep Pamias 1961
Fons: Cartoteca digital. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Ditricte 7: Sants, Hostafrancs i la Bordeta
Barcelona: Plano guia. Josep Pamias 1961
Fons: Cartoteca digital. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Districte 11: Les Corts
Barcelona: Plano guia. Josep Pamias 1961
Fons: Cartoteca digital. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

L’any 1980, des de les associacions de veïns, mitjançant processos participatius, ja havien treballat en una nova organització dels districtes de la ciutat. De fet van fer 2 propostes, una que dividia la ciutat en 10 districtes i una segona en 16. Pel que respecta als nostres barris, com a curiositat, a la proposta de fer una ciutat de 16 districtes Sants, Hostafrancs i la Bordeta haurien format un sol districte, mentre que el Poble-sec, la Font de la Guatlla, la Marina i Montjuïc en formaven un altre. De fet aquesta ja era la situació que es donava en aquell moment. 

Proposta FAVB 16 districtes Novembre 1980
Fons: AHB

Els nostres veïns del nord, les Corts, passaven a integrar-se en un gran districte on també hi eren Pedralbes i Sarrià. Podríem revisar els canvis que s’haurien produït per tota la ciutat, ja que n’hi hauria hagut de notables, com el Poblenou, que hauria format un districte al marge de Sant Martí de Provençals, o Vilapicina que hauria format un districte fora de Nou Barris, però seguirem endavant ja que el tema donaria per articles diversos.

Proposta FAVB 10 districtes Novembre 1980
Fons: AHB

Pel que fa a la proposta de 10 districtes ja trobem més similituds amb la distribució actual. Al plano, per exemple, ja es dibuixa el que acabarà sent Sants-Montjuïc. Però també trobem amb algunes organitzacions espaials que vistes a dia d’avui se’ns fan ben estranyes, com per exemple el fet que Les Corts no tingui districte propi i quedi integrada dins de l’Esquerra de l’Eixample, que Gràcia formi un sol districte amb el Guinardó; que Vallcarca estigui integrada amb un altre conjuntament amb Vall d’Hebron, Horta i el Carmel o que Vilapicina s’integri al districte de Sant Andreu, el Congrés, la Sagrera i el Bon Pastor. I com aquestes moltes altres curiositats pels amants de la ciutat. Però quedeu-vos amb el detall que en cap de les dues propostes hi havia un districte de les Corts.

Amb totes aquestes propostes sobre la taula es reuneix la Taula de Descentralització amb la transcendental tasca de dibuixar els futurs districtes. Presidint-la el tinent d’alcalde, Jordi Borja Sebastià, que és geògraf i sociòleg i que durant una bona pila d’anys, del 1974 al 1981, ha sigut el responsable de política municipal i moviment popular al PSUC, el partit on milita. També hi són Ernest Maragall, qui, tot i no tenir estudis de geografia, en aquells anys és gerent de l’Institut Cartogràfic de Barcelona; Josep M. Canals, qui és cap d’Estadística Municipal; el reconegut geògraf Lluís Casassas i la sociòloga Anna Alabart, qui ja havia destacat per la seva implicació social i qui havia treballat en la proposta que havia presentat la FAVB.

El repte és gran. El grup de treball es troba amb una divisió territorial preexistent problemàtica, que en general no respon a les realitats històriques, però que sovint tampoc presenta un límits urbanístics clars. A més hi ha grans diferències entre els territoris, amb districtes amb molt poca població, com les Corts, que ronda els 60.000, i d’altres molt poblats, com l’Eixample que s’apropen als 500.000. 

Tampoc es donava resposta a realitats més noves, com els barris que des dels anys 20, i de forma exponencial als 50, 60 i 70 havien crescut a la zona nord de la ciutat, enfilant-se per Collserola, la zona que s’havia començat a conèixer, com a Los 9 barrios. Un territori que, si bé històricament sempre havia sigut part de Sant Andreu, havia crescut en nuclis diversos i amb realitats molt diferents: des del barraquisme i l’autoconstrucció d’algunes zones als projectes especulatius que havien arrasat amb barris de cases baixes o que havien mossegat la muntanya. 

A tots aquests factors calia sumar-ne un altre de molt important, els propis interessos dels partits polítics. A les darreres eleccions municipals hi havia hagut canvis importants que trastocaven els equilibris polítics dels partits, arrencant el bipartidisme que marcaria la ciutat durant anys. El PSC, amb Pasqual Maragall al front, s’havien refermat a l’alcaldia, creixent a costa del PSUC, que tot i presentar una figura important com Jordi Solé i Tura, havia començat la reculada que el portaria a convertir-se en una crossa dels socialistes. Els comunistes havien passat de ser la segona força a ocupar el quart lloc. En canvi qui havia crescut era CiU, convertint-se en l’eterna segona força a l’ajuntament. La tercera força la va ocupar la coalició que liderava Alianza Popular. 

La creació dels nous Districtes, un nou àmbit des dels que es gestionarien per exemple els serveis a les persones: cultura, esports, sanitat o serveis socials, entre d’altres, feia que els partits, molt coneixedors de quins eren els seus feus tradicionals es volguessin assegurar, també, les seves quotes de poder. D’aquesta manera i amb totes les cartes sobre la taula va començar la negociació.

Sobre on emmarcar Sants, Hostafrancs i la Bordeta es tenien diverses opcions. Si es feien més de 10 districtes, d’una mida més petita, fàcilment podien formar una unitat. Els tres barris compartien, en gran part, una història comuna, vinculada a l’antic municipi de Santa Maria de Sants i també conformaven una unitat urbanística bastant compacta, a banda del fet que el seu teixit associatiu era fortament lligat, feia pocs anys que s’havia creat el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, una federació que agrupava les entitats dels tres barris. Però si es feien menys districtes i d’una mida més gran començava el trencaclosques. 

La proposta que s’havia presentat des de la FAVB ajuntava el districte de Sants, el VII, amb el de Montjuïc, el II. Alguns barris d’aquests dos espais, com la Marina, ja havien tingut una vinculació històrica amb Sants, ja que part del seu territori havia format part de l’antic poble, però en canvi d’altres barris, com Poble Sec, que de fet sempre havien sigut Barcelona, havien estat històricament més vinculats amb el Raval o amb el barri de Sant Antoni. La Gran Via, que el tram santsenc era pràcticament una autopista, i la pròpia plaça d’Espanya esdevenien una autèntica frontera.

La proposta de Jordi Borja però era una altra, ajuntar Sants amb les Corts que, com hem dit, era un districte amb molt poca població. Aquesta opció tenia alguns arguments a favor i d’altres coses en contra. Per una banda la relació de Sants amb les Corts ja venia de lluny. De fet del 1897 al 1933 els dos antics pobles ja havien format part del mateix districte. A més la continuïtat urbana era total entre els dos territoris. Però a l’altra banda de la balança es trobava el fet que les Corts tenia una personalitat pròpia. Havia sigut un dels pobles independents que com Sants havien sigut agregats a Barcelona l’any 1897 i, de fet, des del 1949 formava un districte independent.

Què calia fer amb les Corts? La seva població no era suficientment gran com per ser un dels nous districtes, però si que tenia una història particular. Quines opcions hi havia? Per una banda, com hem vist, unir Sants i les Corts a un mateix districte. Però la voluntat era que els districtes tinguessin un sol nom, a ser possible recuperant la toponímia dels antics pobles i Sants i les Corts eren dos d’aquests pobles. D’altra banda la proposta de la FAVB situava les Corts o bé a un gran districte format per Pedralbes i Sarrià, un fet que històricament podria ser justificable, ja que durant molts anys havia sigut un territori depenent de Sarrià, o bé integrar-la a l’Esquerra de l’Eixample. Però en cap cas, entre els tècnics, es contemplava un districte propi.

Què va passar? Per que finalment les Corts va acabar esdevenint un districte independent? Per entendre-ho hem de recuperar un dels factors que hem deixat aparcats, la política. Amb la correlació de forces que havia quedat a l’ajuntament l’any 1983 per prendre una decisió com aquesta calia, i de fet bastava, amb un acord entre els socialistes i els convergents. I CiU va fer una defensa aferrissada del fet que les Corts tingués un districte propi. Com que, a banda de la interpretació partidista del tema, els convergents intentant fiançar un feu propi, hi havia d’altres justificacions històriques i lligades al sentiment de pertinença que també acompanyaven la proposta, els dos partits van arribar a un acord, això sí, sense el consens de la resta de forces.

Però si es mantenia un districte a les Corts no es donava solució a un dels temes que justament havien portat a la creació de la nova limitació territorial, i és que les Corts seguia sent el districte menys poblat. Per aquest motiu es va engegar un nou debat. Quina havia de ser la frontera entre Sants-Montjuïc i les Corts? Històricament havia passat per la Travessera de les Corts i el carrer Marquès de Sentmenat, però si es mantenia aquest límit el districte de les Corts només tindria al voltant de 60.000 habitants, mentre que el nou districte de Sants-Montjuïc arribava als 200.000. 

Per aquest motiu a la comissió es va començar a plantejar passar la línia de la Travessera de les Corts a l’Avinguda Madrid. Desplaçant la frontera uns 500 metres cap a Sants 20.000 santsencs passaven a ser cortsencs, de manera que les Corts superava els 80.000 habitants. Però la decisió era polèmica. Les entitats santsenques, amb el Centre Social al capdavant, s’hi van mostrar obertament contràries al canvi i van presentar una alternativa, fer créixer les Corts a costa de l’Eixample, a partir de l’Avinguda Infanta Carlota, l’actual Josep Tarradellas. Una proposta que hauria tingut tot el sentit històric, ja que aquells terrenys si que havien sigut part de les Corts, de fet un dels seus barris era a l’entorn de Can Batlló, l’actual Escola Industrial. 

Però la proposta del Centre Social no va tenir més recorregut a l’ajuntament i així doncs per acabar de prendre una decisió es va arribar al punt de fer una enquesta entre el veïnat que vivia a la franja. Pel que sembla, tot i que els favorables a seguir sent Sants van ser més, els resultats pràcticament van ser un empat. A la part més antiga d’aquest tros de barri, a l’entorn de la plaça del Centre i els carrers de Vallespir i Comtes de Bell-lloc, on s’havien conservat molts dels antics habitatges, es mantenia la consciència de ser santsencs, però als enormes habitatges que s’havien edificat, no gaires anys enrere, amb l’obertura de l’Avinguda Madrid, s’havien instal·lat molt veïns nous que no tenien aquesta consciència. De manera que a la Taula es va arribar a plantejar fer un queixal a la frontera que mantingués la part antiga d’aquesta franja a Sants, però finalment la practicitat es va imposar sobre el sentiment, valorant que no tenir un límit clar dificultava les coses i així doncs la frontera es va fixar a l’Avinguda Madrid.

Una disputa territorial que ha deixat algunes curiositats, com el fet que el Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta segueixi reconeixent com a vàlids els límits territorials històrics i, com a tal, acceptant a les entitats situades entre l’Avinguda Madrid i la Travessera de les Corts com a membres; que el Casal Popular de les Corts, al carrer de Galileu 252 ocupi el mateix local que durant la guerra va ocupar una de les seus de l’Ateneu Llibertari de Sants o que amb la frontera actual el camp de futbol de la Unió Esportiva de Sants, estigués gairebé en la seva totalitat a les Corts. 

Però bé aclarir que, límits a banda, per a mi els barris en realitat tenen més a veure amb les xarxes invisibles de relacions i solidaritats, en les memòries col·lectives i en els espais i idearis compartits, que no pas en les fronteres i límits taxonòmics que al llarg dels anys han anat marcant les administracions. Per mi el barri és més un sentiment compartit que no una propietat. No és pas un títol que s’atorga pel qüestionable mèrit d’haver nascut en un racó o un altre de la ciutat.

De la mateixa manera que hi ha centenars de persones que, tot i no viure en un barri, per la raó que sigui, per l’amistat o pels camins personals de cadascú, han acabat implicades en els moviments socials o en les associacions d’aquell territori; també hi ha centenars, segurament milers de veïns i veïnes d’un barri que en realitat es podrien considerar ciutadans d’enlloc. També pel motiu que sigui, per la forma de ser o fruit de la desintegració social en que ens enfonsa el capitalisme, han acabat vivint en un barri com podrien viure a qualsevol altre, passant de puntetes, fent-se invisible a tothom mentre corren a la roda que porta de produir a consumir i al produir de nou. Nòmades a la ciutat que potser seran els primers expulsats quan el fons d’inversió de torn decideixi que el barri on viuen ha de tenir veïns amb un poder adquisitiu més alt.

Resumint… crec que ens podem sentir d’on vulguem, per que els mapes de la ciutat es mouen i ho seguiran fent, però més val que ens impliquem amb el nostre entorn, amb les nostres veïnes i veïns per què això és el que ens farà forts realment com a barris.

Per saber-ne més:

Entrevista a Jordi Borja a la revista Trenc d'Alba número 18, gener-febrer 1984

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Conferència: Quan el barri de Sants va deixar de comprar La Vanguardia

 

Divendres 3 de desembre a les 19h l'historiador Jose Maria Vilarrúbia-Estrany realitzarà una conferència a La Lleialtat Santsenca sobre l'afer Galinsoga, un episodi important de la lluita antifranquista.

Passejades per la història de Sants - Octubre-Desembre 2021

 

Després de l'aturada forçada per la pandèmia la Lleialtat Santsenca, conjuntament amb Memòria en Moviment, arrenca de nou les passejades per descobrir la història de Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

Aquest és el programa que tenim preparat per al darrer trimestre de l'any:

30 d’octubre, 11h — El Sants misteriós [compra les entrades]

A tot arreu hi ha personatges llegendaris i Sants, Hostafrancs i La Bordeta no estan exempts d’història negra. Coneixeu la relació d’Enriqueta Martí amb la Bordeta? Sabíeu que al carrer Miquel Àngel hi ha haver un temple espiritista? Què diu la història del segrest dels lladres del pou? En aquesta ruta descobrirem tots aquests misteris i molts altres.

27 de novembre 11h — Guerra Civil i Refugis [compra les entrades]

Al carrer Sant Crist, sota de la parròquia de Santa Maria de Sants, hi ha el refugi 819, un refugi antiaeri construït pel veïnat de Sants per refugiar-se dels bombardejos de la Guerra Civil. Aquesta passejada recordarà com la Guerra va afectar la vida dels nostres barris i les estratègies de resistència desenvolupades per la població local.

11 de desembre 11h — El Sants industrial [compra les entrades]

Sants ha crescut a l’entorn dels grans vapors que s’hi van instal·lar a mitjans del segle XIX, grans complexos com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial. Amb aquesta passejada seguirem el fil d’aquesta història descobrint aquests espais i com s’hi treballava.

Tota la informació aquí.

Quan marxen els déus

Tres columnes al bell mig de la Ciutat Vella, engolides per un palau medieval ens recorden que allà, sobre el petit turó del Mont Tàber, a l’espai de poder de la petita colònia Iulia Paterna Faventia Barcino, s’aixecava el temple d’August, l’emperador que va esdevenir déu. Al segle III arribava a la ciutat un exòtic culte oriental, el cristianisme, que en unes generacions es va anar popularitzant fins a convertir-se en majoritari. 

Columnes del temple d'August de Barcelona
Foto: Jesús Arpón. Font: Wikimmedia Commons

Al segle IV, amb els canvis de les mentalitats, començaven a canviar els usos de la ciutat i, com a peces de domino, aquests canvis d’usos portarien a canvis urbanístics. Començava la decadència de l’antic fòrum. Els antics déus marxaven i els temples esdevenien canteres a cel obert enmig de la ciutat, on anar a buscar pedra per a les noves necessitats de l’antiga Bàrcino, que estava mudant en Barcinona. Els carrers quadriculats s’estretien i s’entortolligaven, els cementiris entraven a la ciutat buscant recintes sagrats, envoltant a les esglésies i l’antic temple d’August es feia fonedís al carrer del Paradís.

Des de llavors les ciutats no han parat de canviar, i no ho deixaran de fer. Són un constructe humà que s’adapta a les necessitats però també a les idees. Amb el temps l’aparició dels canons transformarien les muralles que es farien més baixes però molt més amples; com l’aparició de la màquina de vapor va fer que la ciutat s'omplís de xemeneies que rivalitzarien amb els campanars. El cotxe i el televisor van deixar els carrers sense cadires, de la mateixa manera que el mòbil ha fet desaparèixer les cabines. Les ciutats canvien adaptant-se als canvis de les vides de les persones que les formen i això no ho canvia ni déu. 

Cada dia, encara que no en siguem conscients, es preparen nous canvis. Ens podríem resignar a viure a la ciutat que ens depari el futur, però de ben segur  que això ens portaria a viure en ciutats pensades per servir a uns interessos que no serien els nostres, per això cal pensar la ciutat de forma col·lectiva, amb una visió crítica de la mateixa i de les coses que sovint es mouen a l’ombra. Si al segle IV els antics déus abandonaven la ciutat lliurant-la al déu cristià, ara aquest sembla marxar passant el relleu al déu dels nous temps: el capital. 

La ciutat que nosaltres hem heretat ha crescut al voltant de les esglésies. Durant anys i anys molts d’aquests temples van esdevenir els nuclis al voltant dels quals van anar creixent i estructurant-se els barris. En molts casos, més enllà del fet religiós, aquests espais van esdevenir de les comunitats. Acollien els petits teatres dels barris i pobles; l’espai on infants i joves socialitzaven i aprenien a autoorganitzar-se a esplais i caus; o eren dels pocs espais des d’on es tenia cura dels veïns i veïnes que quedaven marginats de la pesada estructura social.

Quan el feixisme va esborrar la ciutat popular dels ateneus i les cooperatives, aquests locals parroquials van ser l’únic que va quedar que, d’una manera o d’una altra, va restar al servei del veïnat. Un fet que a barris obrers com Sants ens va constatar especialment als anys seixanta, quan molts mossens van intentar impulsar la transformació social des de dins dels temples. Potser mossèn Vidal, rector de Sant Medir, qui va obrir el temple a tothom que necessites aixopluc: perseguits polítics, moviments clandestins, migrants en lluita… és l'exemple per excel·lència. Però mossèn Vidal no en va ser l’únic. A d’altres parròquies de barris obrer van tenir lloc processos similars. I figures destacades d'aquesta apertura i d'aquesta implicació també en podríem trobar moltes. En aquest bloc hem parlat en diverses ocasions sobre mossèn Pere Oliveres, per exemple.

Sense marxar del barri podem citar el teatre de la parròquia dels Dolors, al carrer Begur, que va aixoplugar grups de teatre amateurs i va ser un cinema popular per a la gent del barri i fins i tot un escenari on van arribar a actuar músics de la nova cançó. A tocar del teatre molts joves van descobrir el bàsquet a la pista del Jac Sants i corrent, jugant i compartint pel pati, centenars de joves vàrem créixer en alguns dels tres projectes de lleure educatiu que hi van conviure: l’Agrupament Escolta Skues, l’Esplai Picarol o l’Esplai Xiroia.

Com ja he dit, a molts d’aquests espais, a molts barris i pobles, més enllà del fet religiós, van esdevenir espais on es feia comunitat i on s’enfortia la xarxa barrial. Però els temps canvien i mentre les esglésies es buiden, potser a algun despatx del Bisbat, algú fa números per, sense cap acció miraculosa, fer dels milers de metres quadrats dels que disposen a tota la ciutat, inversions immobiliàries. 

Arreu de la ciutat la situació es repeteix, com si es tractés de fets aïllats: un esplai que es queda sense local, un teatre parroquial que tanca amb les excuses més variades, un equip esportiu de barri que perd la pista on jugaven i feien salut comunitària… Però costa de creure que es tracti de fets aïllats. Amb una mirada ampla hom veu els fils que lliguen cadascuna d’aquestes situacions, la força centrifugadora que està buidant de contingut i de persones cadascun d’aquests projectes que són de la comunitat, alliberant així espais per poder fer diners tranquil·lament. 

Pista poliesportiva de la parròquia dels Dolors, sense ús des de 2010
Foto: Agus Giralt

És cert, els temps canvien, canvien les mentalitats i canvien els usos dels edificis, però encara, i potser més que mai, fan falta espais on seguir fent comunitat. Potser els economistes de l'església no saben comptabilitzar el retorn enorme i la riquesa que aquestes xarxes comunitàries signifiquen per a un barri, però el tenen. No es sumen en cap pla comptable però cadascuna de les relacions personals que s’estableixen van teixint una xarxa que ens fa forts i que, quan les coses van maldades ens protegeix de la caiguda.

Espais que, a banda, també caldria valorar per si mateixos, ja que al llarg de generacions han sigut importants per a les persones que ens han precedit i sense els quals ens costaria entendre algunes d’aquestes veus del passat que encara ens parlen. 

Teatre de la parròquia dels Dolors, sense ús des de l'any 2018
Foto: Agus Giralt

Potser, abans que se segueixi expulsant projecte per projecte de cada parròquia, esfilagarsant les comunitats col·lectiu a col·lectiu, per desfer el teixit que fa fort a les comunitat, per no trobar cap oposició, caldria fer pinya a nivell de ciutat i aturar aquesta pèrdua constant d’espais. Si només els volen per especular caldrà expulsar als mercaders dels temples i cedir-los als barris, perquè, encara que els usos estiguin canviant, les comunitats segueixen i necessiten els espais que les enforteixen. 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

El barri que no existeix - 2

El carrer Badal a inicis dels anys 70

L’any 2006 l’ajuntament de Barcelona va decidir subdividir els 10 districtes de la ciutat en 73 entitats noves. Sants-Montjuïc, que amb més de 22 km2 és el districte més extens de la ciutat, és ja de per si una realitat diversa i complexa, amb tres grans nuclis de població amb relacions socials i història pròpia: el Poble-sec; Sants, Hostafrancs i la Bordeta; i la Marina. I dues grans zones, oficialment sense població: la Zona Franca-Port i Montjuïc. 

En el cas de Sants-Montjuïc el territori es va dividir en 8 noves divisions administratives: el Poble-sec, la Marina del Prat Vermell, la Marina de Port, la Font de la Guatlla, Hostafrancs, la Bordeta, Sants-Badal i Sants. Per anomenar aquests espais es va escollir el terme barri. Una decisió que, segons la meva opinió, no va ser del tot encertada, ja que fins aquell moment el concepte barri havia sigut més aviat una idea àmplia i abstracta, més lligada a les relacions personals i al sentiment de pertinença al territori que no pas a les lògiques endreçadores i catalogadores de l’administració. Si fins al 2006 la paraula barri era de les comunitats, que s’autoorganitzaven per les seves dinàmiques relacionals pròpies, a partir d’aquell moment va esdevenir, també, una categoria administrativa més.

Barris de Sants-Montjuïc

Sants, el barri, es va veure dividit en dues parts: Sants i Sants-Badal, una divisió que no responia a motius històrics. Badal, de fet, era el cognom dels germans Josep i Oleguer, que l’any 1864 van obtenir l’arrendament del molí fariner que aprofitava el Salt d’aigua del Lleonard, del Canal de la Infanta. Propietaris del gran terreny que a l’edat mitjana havia pertangut a Joan Llull, conseller en cap de Barcelona, els Badal, en plena expansió de Sants, van urbanitzar part de la finca. L’any 1885 s’obria pel mig dels seus terrenys un carrer que havia de ser important. Un carrer molt ample en comparació als carrers estrets de Sants, ja que feia 30 metres de façana a façana. 

L’any 1901 amb els pobles recentment incorporats a la ciutat, Barcelona es va plantejar un sistema de vies de circumvalació que permetés comunicar uns nuclis amb d’altres. El pla, encarregat a l’urbanista Léon Jaussely, i que plantejava uns bulevards monumentals no es va arribar a realitzar i la nova Barcelona va seguir creixent sense aturador. 

A Sants, l’any 1894 s'establia la fàbrica Balet i Vendrell i poc després, l'any 1899, l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia començava a treballar en el projecte d’una nova fàbrica l’Arañó, Ventajó i Cia, que posteriorment es convertiria en la Serra i Balet. Dos recintes que eren a tocar de Badal i al voltant dels quals el barri va seguir creixent. L’any 1914 el carrer de Badal ja s’obria fins a la carretera.

Arribats a l’any 1931 a la demarcació parroquial de Santa Maria de Sants hi vivien 60.000 persones. Així, tot i l’oposició de mossèn Puig i Moliner, el Bisbat va decidir crear una parròquia nova. Per fer-ho van comprar uns magatzem a la licorera Pujol i Grau, al carrer de Begur. Ben aviat al voltant de la parròquia els grups catòlics van arrencar iniciatives culturals i esportives. La nova parròquia contava amb una sala d’esbarjo i l’any 1934 un grup de joves va començar a jugar a bàsquet a un camp improvisat davant de l’escola del mateix carrer.

El Bisbe Irurita beneeix el recinte de la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, any 1933
Fons: AMDS (UEC) 

Durant la guerra la parròquia dels Dolors, que no s’havia arribat a completar, va ser reconvertida en un menjador popular. Durant la dictadura el recinte va recuperar els usos per al culte. També va tornar a la parròquia l’activitat cultural i esportiva dels grups catòlics. Ben aviat es va constituir un club de bàsquet, el JAC Sants. La construcció del nou temple, d’estil historicista, va ser encarregada a l’arquitecte Josep Maria Pericas. Tot i que el temple es va consagrar l’any 1949 les obres seguirien fins a finals de la dècada dels 60.

Façana principal de la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors
Foto: Jaume Peris Xancó. Fons: AMDS (UEC)

L’any 1954, amb la projecció de Temps Moderns, s’inaugurava el teatre de la Parròquia dels Dolors. Un espai on hi va haver lloc per al teatre, el cinema i la música. Al llarg dels seixanta la parròquia va esdevenir un espai de referència per aquest tros de barri. Al seu recer van anar naixent iniciatives de lleure educatiu com els Skues o els esplais Picarol o Xiroia. El llarg desert associatiu que va imposar el franquisme va fer que la parròquia esdevingués un dels petits oasis des dels quals es teixia comunitat.

Recital de la nova cançó al teatre de la parròquia dels Dolors l'1 de Maig de 1968

Però el final de la dècada dels 60 també va portar els seus propis temps moderns. La nova dècada tenia preparats un seguit d’ensurts urbanístics per a Sants. A una ciutat on la crisi del tèxtil tancava fàbriques o les allunyava encara més del centre s’eixamplava el marge del negoci del totxo. Amb normatives fetes a mida d’especuladors com els Núñez, Samaranch o Sanahuja, en època de l’alcalde Porcioles, es van perpetrar autèntics crims urbanístics, tant per la destrucció completa d’elements destacats del patrimoni, que serien substituïts per edificis mediocres fotocopiats mil cops, com per la via lliure a les remuntes que, a banda de les destrosses patrimonials, van multiplicar la densitat de població de la ciutat, sense que es multipliquessin els serveis, els equipaments o els espais verds. 

Podem trobar exemples a tota la ciutat. A indrets insalubres, humits  ombrívols de la serra de Collserola, on s’havia descartat la construcció d’un cementiri, es va edificar tot un barri com Ciutat Meridiana, un projecte impulsat per Enric Banús i Antoni Samaranch. O el Turó de la Peira, un barri sencer que va ser edificat amb ciment aluminós per la família Sanahuja, els mateixos que dècades més endavant rebrien l’encàrrec de reconstruir-lo quan aquest es va començar a enfonsar. A barris ja urbanitzats com Sants les amenaces foren d’altres. Eren els anys en que la ciutat semblava projectada des del seient del conductor d’un cotxe, que des de la popularització del 600 havia esdevingut sinònim de progrés.

En aquest context es van recuperar les línies del pla Jaussely, que pretenia obrir grans bulevards que circumval·lessin la ciutat, comunicant els barris. La diferència es trobava en que els bulevards ja no eren tals, sinó una autopista urbana que creuaria el barri, esventrant-lo per la meitat, la ronda del mig. El carrer de Badal, imaginat en el passat com la Rambla santsenca, un carrer de 30 metres, una amplada més que destacable a un Sants de carrers estrets, es veia substituït per una autopista que requeria una via encara més ample. El pas del cinturó condemnava molts edificis a anar a terra i esberlava Sants, esfilagarsant el seu teixit i fent desaparèixer dues places com la de Víctor Balaguer, on hi havia hagut l’ajuntament, i la de la Fortuna.

L'escultura de la Font del Nen esperant el trasllat després de l'enderroc de la plaça de Victor Balaguer
Foto: Joan Jané Brugada. Fons: AMDS (UEC)

Tot i que l’obertura del tram de Brasil entre la carretera de Sants i el carrer de París, actual avinguda de Madrid, ja era prevista des dels anys 20, el projecte del cinturó anava molt més enllà, ja que l’amplada del carrer passava a ser de 50 metres. La rasa que Porcioles obriria des de la Marina cap a Les Corts, i més enllà, s’havia d’endur per davant 800 habitatges, motiu pel qual els veïns i veïnes d’aquest sector de Sants es van organitzar en l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta. El cinturó es va obrir, acabant amb les dues places, però l’associació va aconseguir una important victòria, la cobertura del tram entre els carrers de Pavia i la carretera de Sants.

Cartell de la lluita per la cobertura del cinturó
Fons: Associació de Veïns i Veïnes de Badal, Brasil i La Bordeta

El cinturó va castigar, durant dècades, a milers de veïns i veïnes amb un volum de decibels infinitament superior al que era acceptable. Un soroll que recordo que feia impossible mantenir una conversa a l’interior de l’associació de veïns, a Badal amb Antoni Capmany, quan hi havia la porta del carrer oberta. I uns nivells de pol·lució que de ben segur deuen córrer encara dins nostre com ho feien el riu de cotxes, uns 80.000 diaris, que va esdevenir el cinturó. Entre les primeres víctimes del cinturó caldria citar els enormes plataners de Badal, que van ser talats quan van començar les obres. Una imatge que la meva mare ha guardat al calaix dels records tristos.

Amb els anys les lluites del veïnat d’aquest racó de barri van seguir: per salvar la fàbrica Serra i Balet, convertint-la en un espai per a l’esport; i per aconseguir un espai verd al recinte de l’antiga fàbrica Celograf, l’actual plaça de l’Olivereta, un espai que per manca d’inversió durant anys va ser un descampat abandonat sense urbanitzar, que entre molts dels joves que llavors anàvem al Lluís Vives va començar a ser conegut amb un malnom escatològic que no caldria esmentar ara. Recordo que els primers bancs que s’hi van instal·lar devien ser de segona mà, ja que quan es van col·locar ja venien tagejats.

Entrada a la fàbrica Serra i Balet, ja buida, amb el cartell del Casal Esportiu de Sants, 15/03/1985
Foto: Joan Campañà i Mora. Fons: AMDS (UEC)

I, de nou, es va lluitar per aconseguir fer cicatritzar la ferida del cinturó, aconseguint la seva cobertura a finals dels anys 90. I amb el temps els veïns i les veïnes es van anar fent seus tots aquests espais conquerits amb el seu esforç. Un fet que ens exemplifica el naixement d'una comissió de festa al parc de l’Olivereta per celebrar la Festa Major de Sants. 

Algunes activitats efímeres, com el Cros, d'aquelles que mobilitzen gent tot l'any però es fan visibles només unes poques hores al matí d'un diumenge, han sigut fils invisibles que han lligat les parts estripades del barri. La cursa, en la seva tercera edició, l’any 1981, va formar part de la programació de Festa Major de Sants de la comissió de Badal, organitzada per l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta i el Foment Català d’Ajut i Serveis, dues entitats que, de forma significativa, tenien les seves seus a banda i banda del riu de formigó i asfalt que va esdevenir el cinturó. 

Des d’aquest moment el Cros ha corregut en paral·lel a la història d’aquest racó de barri i a molts dels espais conquerits que he anat citant. Ja fos sent la primera activitat esportiva que va entrar en el recinte de l’antiga fàbrica Serra i Balet l’any 1986, o bé, sent la primera activitat de barri que es va fer al carrer de Brasil, un cop cobert el cinturó l’any 1997.

També es va lluitar durant anys, primer per salvar el CAP del carrer de Carreras i Candi i després per aconseguir que el servei d'atenció mèdica del barri fos un espai digne. Com també es porta anys lluitant per frenar l'especulació a l'entorn de Juan de Sada i conquerir espais pel veïnat.

Manifestació en defensa del CAP Carreras-Candi, 19/03/2013
Fons: Centre Social de Sants

Si camineu pels carrerons que van de Badal a la Riera Blanca descobrireu un tros de barri humil, que els promotors immobiliaris han castigat aixecant blocs senzills en una mena de pachwork de maó, un tros de barri que durant anys ha sigut poc més que terreny a disposició de les grans necessitats de la ciutat de Barcelona i que ha passat per alt als projectes de millora de l’administració. Un tros de barri tan massificat com els veïns barris de l’Hospitalet.

Un barri que ha quedat orfe d’espais on teixir comunitat, ja sigui per que durant anys l’administració, que no havia fet la seva feina, o per que el Bisbat, amb uns interessos massa d’aquest món, ha acabat esfilagarsant lligams que s’havien teixit al llarg de dècades entre els projectes diversos que es trobaven a la parròquia dels Dolors. 

Però si mireu amb atenció també hi veureu a cada cantonada la lluita i l’esforç de veïns i veïnes per fer d’aquest tros de barri un espai més humà. Podeu resseguir aquesta lluita fins a dia d’avui on potser l’horta del Refugi, a Joan de Sada, és la darrera baula que s’ha afegit a aquesta llarga cadena. 

Esperem que el poliesportiu, l’escola bressol i l’espai familiar que s'han obert al carrer Roger comencin a revertir les necessitats d’aquest barri que només ha existit quan els seus veïns i veïnes l’han viscut, festejat i lluitat, però queda clar que encara quedarà molta feina per fer per tal que els barris segueixen sent  de les seves gents, que són les que els fan existir.

El barri que no existeix - 1

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

El barri que no existeix - 1

De barris n’hi ha de molts tipus. N’hi ha que creixen al voltant d’una plaça, bressolats o desvetllats pel soroll de les converses, són barris de carrers estrets i de gent que camina i es saluda pel nom. N’hi ha que s’enfilen per la muntanya, amb casetes d’autoconstrucció fetes per persones que també s’han fet a si mateixes.

Alguns barris sobreviuen enmig de gran eixos de circulació que ofeguen les paraules i enverinen l’aire. N’hi ha que han nascut dins d’una quadrícula que els ha intentat domesticar; d’altres que han plasmat la llibertat que els caracteritza en carrers laberíntics. Trobem barris mig morts que són aparadors i barris obradors, on la vida s’esdevé als ulls de tothom. Hi ha barris que són retir dels rics i d’altres que s’han fet trinxera dels pobres. Barris de protecció oficial, on oficialment tothom està desprotegit i barris amb portes pel servei on el legal i l’il·legal conspira constantment per protegir als que hi entren per les portes principals.

Hi ha barris que eren pobles, on al seu teixit urbà alguna masia ha quedat fossilitzada entre blocs de ciment com si d’ambre es tractés, d’altres que van ser fàbriques i que sovint conserven o bé les antigues xemeneies com monuments o bé un passat obrer que s’esborra. Hi ha barris que van ser una mica de tot. Encara hi ha barris de casetes blanques d’una sola planta on les veïnes segueixen traient les cadires al carrer i, ben a prop d’aquests, barris que s’han projectat cap al cel. N’hi ha de pensats per millorar les vides que s’esdevenen als seus escenaris i n’hi ha d’edificats a racons insalubres amb l’única intenció d’omplir les butxaques dels seus promotors. Hi ha barris on les cases van acabar dividides en quatre i barris on els seus habitants han creat llenguatges propis amb paraules quotidianes com ramblejar.

Barris somiats i barris que esdevenen malsons. Barris que es formen a l’entorn de relacions humanes i barris que desfan les relacions humanes en el nom de grans capitals que saben molt dels instints però res de la vida. N’hi ha que estan plens de cel i de mar i d’altres que no han conegut el sol. Barris on hi passegen els galls en llibertat i barris que han crescut entre dues ciutats. Barris que viuen de dia i barris que desperten de nit. Barris amb memòria i d’altres on la por els ha portat a l’amnèsia. Barris amb veïns i veïnes arrelats i d’altres amb veïnat de planter que poc a poc van arrelant. Barris amb mercats i barris on tot és en venda. I tots aquests barris són a Barcelona.

I entre tots aquests hi ha barris que no existeixen, o que existeixen poc, els que passen desapercebuts o es fan transparents als ulls dels successius consistoris. Barris que, potser, van néixer de la necessitat de l’administració de posar noms a les coses. Jo vaig néixer en un d’aquests. 

Construcció del Cinturó a Badal l'any 1967
Foto de Joan Jané Brugada. Fons: AMDS (UEC)

Vaig néixer l’any 1978 a la vorera Llobregat del carrer Badal, l’únic tram que llavors era cobert del cinturó de ronda. En un edifici, al 153, al qual, tal i com explicava la meva àvia, els veïns es van traslladar a viure quan només s’havia edificat fins al 3r pis. Amb tothom vivint a l’interior les obres van seguir fins al 8è. Un edifici que pel fet de seguir amb l’alineació antiga del carrer, hauria anat a terra de no ser que els veïns i veïnes del carrer es van unir per lluitar i defensar les seves cases.

Quan jo vaig prendre consciència dels carrers que m’envoltaven, a 200 metres de casa s’obria una enorme rassa de ciment que vomitava decibels i fum. Una mica més endavant, sobre un petit túnel fosc i inhòspit creuaven totes les vies de tren que es dirigien cap a l’estació de Sants. Caminar per l’altra riba del cinturó, deixant l’antic edifici de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta a l’esquerra, et portava al racó predilecte dels ionquis del barri. I enmig d’aquell reguitzell de carrers tot un seguit de petits bars, com el bar Vicenç o el bar La Vinya, on grups de paletes, guixaires o lampistes es trobaven i compartien feines, ara en dirien networking o alguna cosa semblant.

Aquell racó de barri, amb el colmado del senyor Eugenio al carrer de Canalejas on reomplíem les garrafes; la farmàcia Estruch, on la farmacèutica ens regalava bossetes de perles de caramel; el forn que feia cantonada al carrer de Pavia, on la mare comprava pa i sovint ens donaven algun bastonet; el quiosc enmig del carrer on el pare ens comprava (i es comprava) tebeos de Mortadelo y Filemón; la xurreria de Badal, llavors a tocar de casa nostra al xamfrà de Casteràs, on els diumenges m’enviaven a comprar alguna paperina de patates; la polleria del carrer de Pavia, on compraven els pollastres els diumenges per anar a dinar a casa dels avis o el drapaire del carrer Daoiz i Velarde, on amb els pares teníem un pacte no escrit que deia que deia que tots els diaris que recollíem per casa i portàvem a pesar es convertien en duros i pessetes per comprar cromos. Aquell petit tros de barri i de món, amb les seves persones i les seves històries era el meu barri i era Sants, el nostre Sants, com a mínim.

El mateix espai de la foto anterior, Badal amb Pavia quasi una dècada més tard
Foto de Joan Campañà i Mora. Fons: AMDS (UEC)

Badal era un carrer que es va fer ferida i amb el temps i la lluita una rambla, una parada de metro i fins i tot el nom que es donava el grup de quinquis que perdia, o guanyava, les hores als bancs que hi havia a la cantonada de Canalejas, entre la ferreteria i mobles Hèctor però, com a mínim jo, no tenia la consciència de que fos un barri. La nostra consciència era la de ser de Sants. No tenia els coneixements històrics que ara tinc que em permeten argumentar que, de fet, l’antic Ajuntament de Sants, de seguir dempeus estaria a l’actual Sants-Badal. 

La meva àvia i dos dels meus germans al carrer Badal a l'encreuament amb Pavia a inicis dels anys70
Fons: Família Giralt Anales

Els barris són moltes coses, però per sobre de tot, són espais vivencials, petites identitats que cadascú porta amb si mateix i que comparteix amb els seus i que sovint res tenen a veure amb els límits territorials que marca l’administració, sinó amb els espais de relació, resistència i solidaritat. Si us dediqueu a mirar plànols de la ciutat dels darrers cent anys, per exemple, podreu veure com, de fet, el topònim Collblanc sovint també denominava la banda barcelonina de la Riera Blanca.

Continuarà.

Per saber-ne més:

La plaça de la Fortuna, al bloc Barcelofilia

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram