El cinema, i tot el que va lligat a aquest art: les sales, les pel·lícules, els programes... genera molt interès i, sovint, també preguntes per part de les persones que segueixen el bloc. Tot i això, per manca de temps, que no d'interès, he dedicat més temps a moltes altres temàtiques, com les fàbriques, les masies, les vagues o revoltes.
Per sort hi ha gent, que ha fet una tasca magnífica, com el Roberto Lahuerta, que fa uns anys va publicar el llibre Barcelona tuvo cines de barrio o el Miquel Barcelonauta, que des del bloc Barcelofília porta anys fent una feinada de formiga divulgant la història i el patrimoni de la ciutat, també el cinematogràfic.
Cinema Gayarre, any 1933 Fons:AMDS
Existint persones que ja han fet aquesta feina, i molt bé, no té sentit duplicar artícles, però si que he preparat aquest post, a mode de guia, que serveixi per donar visibilitat a aquests continguts i per tenir accessibles els articles dels cinemes de Sants, Hostafrancs i La Bordeta.
Cinema Balaña, any 1966. Fotografia: Enric Ventura Calpe. Fons: AMDS-UEC
S'acosta la Festa Major de Sants i, com ja és tradicional, des de Memòria en Moviment hem preparat un seguit de passejades amb projectes i entitats diverses per celebrar-ho. Us en fem cinc cèntims.
Passejada de la Lleialtat Santsenca
El Sants Misteriòs
A tot arreu hi ha personatges llegendaris i Sants, Hostafrancs i La Bordeta no estan exempts d’història negra. Coneixeu la relació d’Enriqueta Martí amb la Bordeta? Sabíeu que al carrer Miquel Àngel hi ha haver un temple espiritista? Què diu la història del segrest dels lladres del pou? En aquesta ruta descobrirem tots aquests misteris i molts altres.
Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia a la web de la Lleialtat
Amb aquesta ruta farem un cop d’ull a la història de Sants, des dels seus orígens medievals com a petit poble als afores de Barcelona, fins a l’actualitat, descobrint moments tan importants com la revolució industrial. Passejarem per alguns dels principals punts patrimonials de Sants.
Inscripció: Són gratuïtes però cal inscripció prèvia als formularis. Aforament màxim 25 persones.
Punt de sortida: Seu del Districte de Sants-Montjuïc
Descobrirem la vinculació de Sants amb el cinema, des de la primera projecció de Fructuós Gelabert, en el context de la seva Festa Major, passejant per algunes de les seves sales i personatges fonamentals.
Inscripció: Gratuïta, sense inscripció prèvia.
Punt de sortida: Carrer Papin, cantonada amb Miquel Àngel.
- Dimecres 28 d'agost a les 11h
Passejada del Carrer de Guadiana
El Sants agrícola
El Carrer Guadiana organitza aquest any una passejada per recuperar la història de les antigues masies de Sants, dels seus camps, camins, rieres i canals.
Inscripció: Gratuïta però amb inscripció prèvia al formulari.
Als companys Ricard Marco i Joan Gual per descobrir-nos tant
sobre Fructuós Gelabert i Badiella i els pioners i pioneres del cinema.
El 24 d’agost arriba a la seva fi, deu ser l’any 1899, de ser així és un dijous. A la plaça Màlaga el dia ha sigut intens per als santsencs i santsenques que, tot i que ja fa uns anys que són barcelonins, a banda de pagar més impostos, pocs canvis han viscut en el seu dia a dia. I potser encara menys en un dia assenyalat com aquell, Sant Bartomeu, el patró. El repic de les campanes des de l’esvelt cloquer de Santa Maria, l’ofici solemne, les ofrenes, la cercavila, el ball de Sant Bartomeu, on entre el repic de bastons, es representa el martiri del patró i se les tenen angels, soldats romans i un dimoni que també aprofita per atossinar al públic… poc han canviat les coses en els darrers cinquanta anys. Però aquella festa major, potser per tractar-se de la darrera dels 1800 té preparada una sorpresa que ho canviarà tot.
L'expectació és alta entre la gent del barri, especialment entre les treballadores de l’Espanya Industrial que, sense ser-ne gaire conscients, uns dies enrere van fer-se protagonistes d’un fet insòlit. Per aquells badocs que, després de les interminables hores a la feina, encara tenen temps per una estona de baixar la cadira al carrer segur que no va passar inadvertit el jove de 25 anys que, a principis d’agost, voltava per Sants amunt i avall carregat d’andròmines acompanyat d’un tal Santiago Biosca, propietari d’un taller d’òptica i aparells de fotografia a la Rambla de Santa Mònica.
De boca en boca, la gent de Sants, s’ha anat explicant que els van veure al pati del Casino de Sants amb un grupet de persones fent un petit teatret o alguna cosa semblant. Es veu que el noi, que és el fill del propietari de l'ebenisteria que hi ha a la carretera, just al costat de les Cotxeres de Sants, fins i tot ha fet d’actor. També el van veure palplantat a la porta de l’Espanya Industrial, gairebé a l’alçada del carrer de Masnou, amb un trípode i una mena de càmera fotogràfica a sobre. Mentre obreres i obrers sortien de la fàbrica el jove feia rodar la maneta, fent aquell crec crec crec tan característic i, mentre això passa, sense que la majoria en siguin conscients, la llum s’escola entre l’obturador i impregna les imatges a un ritme de 16 fotogrames per segon.
Aquelles obreres i obrers estaven sent immortalitzats. Bé, com a mínim, immortalitzats pel temps que duri el cel·luloide, ja que el nitrat té tendència a cremar o fer-se malbé amb molta facilitat. El jove, que sembla ser que es diu Fructuós, contempla l’escena que s’està esdevenint davant dels seus ulls, procurant no mirar-se la mà i contant, gairebé es diria que taral·lejant un vals, per mantenir el mateix ritme. Una escena similar, sembla ser, que es va repetir a la sortida de missa de la parròquia de Santa Maria de Sants. Quina cara feien aquells feligresos que, tot sortint de l'església i baixant les escales trobaven al jove Fructuós amb el seu crec crec característic.
Fructuós Gelabert i Badiella de jove
Ara que s’està fent de nit tot està preparat per al gran moment. La gent s’acumula a la plaça Màlaga. Al pati de Can Santomà, l’ostentós edifici que, des del carrer d’Olzinelles, fa de contrapunt a l’església de Santa Maria per crear aquell ambient de ser la principal plaça del poble, Fructuós, ajudat per amics i familiars, ha muntat un petit envelat, on, quan arribi el moment, les veïnes i veïns podran seure a contemplar l’espectacle. No fa molt de temps que va descobrir aquest món nou que és el cinema, bé, de fet, fa molt poc temps que la història del cinema ha començat a fer les seves primeres passes.
El 28 de desembre de 1895 els germans Auguste i Louise Lumière van fer la primera sessió de cinema al Saló Indià del Gran Cafè de París, presentant el cinematògraf, projectant La Sortida dels obrers de la fàbrica, sortint de fet de la seva pròpia fàbrica. Un temps abans els laboratoris d’Edison ja havien creat el film de cel·luloide i un aparell on poder visualitzar la pel·lícula, però era un visor unipersonal. El gran canvi seria quan, el cinematògraf dels Lumière, permetria que la visualització de les pel·lícules esdevingués un esdeveniment col·lectiu. Amb el cinematògraf, amb un sol aparell, es podien enregistrar pel·lícules, fer-ne còpies i fins i tot projectar-les posteriorment. A Barcelona la bogeria va començar el 20 de desembre de 1896, quan la companyia dels Lumière va muntar un dels seus cinematògrafs al saló fotogràfic dels Napoleon, a la Rambla.
A partir d’aquesta primera experiència, que va durar uns mesos, moltes altres persones, a la ciutat, es van fer amb el cinematògraf dels Lumière per fer poder fer projeccions dels films que venien de l’estranger. També va començar un fenomen molt habitual en aquells anys, el de les còpies. Amb la idea de cinematògraf ja creada, sabent-ne els principis bàsics, amb coneixements de mecànica i fotografia, era molt més fàcil copiar la màquina. D’aquesta manera a París i Londres van començar a proliferar empreses que fabricaven rèpliques del cinematògraf i que van començar a buscar representants a Barcelona.
El jove Fructuós, que ja era un amant de la fotografia, es va mostrar interessat per aquella novetat de la que tant es parlava a Barcelona. I així, convidat per Josep Ubach, qui havia instal·lat un cinematògraf a botiga que tenia a la plaça d’Antonio López, a la cantonada amb el Marquès de l’Argentera, va començar a cavil·lar sobre les possibilitats de l’invent. I si, més enllà de la compra i venta de material o la projecció de films estrangers, es poguessin fer pel·lícules a Catalunya? Amb aquesta idea va ser amb la qual Fructuós va començar a rumiar en la possibilitat de fer una càmera.
Els coneixements d’òptica i de mecànica ja els tenia, i també l’experiència en el treball amb la fusta, no en va la seva familia regentava l'ebenisteria El Tramvia, a tocar de les Cotxeres . Per això quan li van regalar un objectiu que procedia d’un Veroscope, un aparell fotogràfic que permetia prendre vistes estereoscòpiques, creant l’efecte de les tres dimensions, ho va tenir clar, construiria el seu propi cinematògraf, que, com el dels Lumière, pogués enregistrar i alhora projectar. El més complex segurament va ser fer la una roda dentada, el pinyol i l’excèntrica que, amb un petit rodet, pogués arrossegar la pel·lícula.
A banda de la màquina també calia el cel·luloide per poder enregistrar. El film el va aconseguir comprant-lo directament a Lion, on els Lumière tenien la seu de la seva companyia i on, de fet, havien enregistrat el primer film. L’espera per l’arribada dels rotllos verges per poder rodar es va fer llarga per a Gelabert, que s’havia capficat en poder presentar els seus primers films coincidint amb la festa Major de Sants, a finals d’agost. Si els Lumière havien fet un film dels obrers i obreres sortint de la seva fàbrica ell faria el mateix sortint de la principal fàbrica de Sants, l’Espanya Industrial i també enregistraria la sortida de missa de Santa Maria de Sants. Però… una altra idea li havia rondat pel cap. I si… i si penses una petita història per poder enregistrar? Els Lumière també havien sigut pioners en això, enregistrant El regador regat, un gènere que s’acabaria coneixent com un gag.
Va ser així com, ajudat per un grup de familiars i amics Fructuós Gelabert, gairebé va fer tots els paper de l’auca per aconseguir tenir el film acabat. Va pensar la historia, imaginant una discussió a la terrassa d’un cafè; va dirigir-la i fins i tot acabaria fent d’actor, interpretant un dels homes que asseguts a la taula es veien sorpresos per una discussió de faldilles. Per aquest fet va ser Biosca qui va rodar l’escena. Arribat a aquest punt ja només quedava la darrera baula del procés presentar-la. Quan tot va estar llest, els veïns i les veïnes que, impacients, havien anat fent cua, van pagar la simbòlica entrada que Fructuós havia posat, uns cèntims, i poc a poc van anar seient dins del petit envelat a l’improvisat auditori. La cosa havia de funcionar per força, ja que tenint actors de Sants, van ser aquests mateixos el que es van assegurar que els seus familiars i amics assistissin a la projecció.
Únic fotograma conservat de la primera versió de Baralla en un cafè
Hom diria que els ulls d’aquelles persones, conscients que una cosa màgica estava a punt d’esdevenir-se, gairebé podrien projectar tant com el propi cinematògraf. Quan l’ambient s’enfosqueix i Fructuós comença a accionar la maneta, resonant el mateix crec crec crec que quan va enregistrar les pel·lícules, davant dels seus ulls apareix el pati del Casino, un lloc que coneixen tots, i tot de gent que són veïns de Sants i amb els que tenen amistat. Figures que es mouen!
Tot i la màgia del moment, que ha deixat a tots bocabadats, la sorpresa de veure paisatges quotidians i persones conegudes fa que la solemnitat es trenqui amb comentaris i rialles cada cop que algú dels presents es reconeix a la pantalla. No cal esperar a que acabi la funció per preguntar, Fructuós ho té clar, allò funciona. El cinematògraf pot ser molt més que un espectacle de fira d’aquells que n’havien sigut precedents, com les llanternes màgiques, les fantasmagories o el cinetoscopi; ara els autors podran explicar històries i els espectadors les podran veure en comunitat.
La sessió continua intercalant projeccions d’altres films dels Lumière, alguns d’aquells que han inspirat al propi Gelabert, i també de Georges Méliès, aquell mag que portaria el cinema més enllà encara, pel camí de l’il·lusionisme. Veure aparèixer l’Espanya Industrial a les imatges, aquella fàbrica on la majoria dels presents passen hores i hores cada dia, o la més que reconeixible parròquia de santa Maria de Sants torna a despertar la sorpresa de nou. Quan acaba la sessió la majoria dels presents tornen a pagar els cèntims per poder veure una nova sessió. Les imatges en moviment van tan ràpid que molts no han tingut el temps de trobar-se entre la multitud que surt de la fàbrica o de l’església i als que sí que s’han vist no els importa gens tornar a veure aquell espectacle.
L’estrena de Fructuós Gelabert serà tot un éxit i l’envelat de festa major amb el cinematògraf funcionarà durant sis dies, aconseguint recaudar 300 duros en xavala, una petita fortuna per a l’època, que el decidiran a dedicar-se plenament a la producció i exhibició de cinema. Aquell jove Fructuós, però, no sap que acaba de començar un camí molt més complicat del que es pensa. L’empenta de l’experiència a Sants el portaran arriscar-se i instal·lar-ne un de nou a un luxós saló de l’Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Una jugada que sortirà molt malament a Gelabert, qui, segons explicaria ell mateix, va perdre fins a 3.000 duros. I és que el jove cineasta no va tenir en compte un fet fonamental en aquell art incipient, i és que el cinema va esdevenir un espectacle popular, però potser per això mateix, els burgesos el van menystenir, com si d’una diversió vulgar es tractés. El que triomfava a una barriada obrera com Sants fracasava a la Barcelona benestant.
La historia de Fructuós Gelabert prosseguirà amb moments de llums i ombres, amb totes les dificultats d’un artesà que va ser pioner en un món que, poc a poc, s’aniria convertint en industria. Gelabert serà tot un visionari i això no ho podrà negar ningú. Si, tal i com explicava ell, l’òptica de la seva primera càmera provenia d’un Veroscope, aquell enginy que volia recrear el relleu, ell anirà molt més enllà, treballant per poder crear una càmera que permetés fer filmacions en tres dimensions. La història de Fructuós Gelabert i Badiella donaria per molt més, i se’ns dubte que en el futur tornarà a aparèixer en articles d’aquest bloc, però de moment el deixarem aquí, al seu envelat en una incerta nit del 24 d’agost d’entre el 1897 i el 1899, gaudint d’aquell moment que canviaria per sempre la vida dels seus veïns i veïnes.
Abans d’acabar però us comparteixo alguns apunts sobre el propi article. L’any 1940, al número 1 de la revista cinematogràfica Primera Plana, Fructuós Gelabert narraba en primera persona aquells mateixos moments: la seva descoberta del cinematògraf, els pioners a la ciutat, les seves primeres experiències i també la primera projecció per Festa Major de Sants. Però tot i que Gelabert afirmava que aquesta projecció va ser a l’agost del 1897 per diversos motius sorgeixen dubtes.
Atenent a que l’arribada dels Lumière va ser a finals de 1896 i que a partir d’aquest moment Gelabert va haver de descobrir l’invent, replicar la màquina, aconseguir cel·luloide vingut de Lió, aconseguir un grup col·laboradors, enregistrar i revelar les pel·lícules, sembla molt poc temps que a l’agost de 1897, només 8 mesos més tard, es pogués fer aquella presentació. De fet les darreres investigacions apunten a aquell fet es va produir al 1899. De ser així, que va moure a Gelabert a canviar la data? Va ser un error pel pas del temps? Va ser intencionat per assegurar-se el primer lloc entre els pioners? Segurament no ho sabrem mai.
L’altre fet que és especulatiu en aquest petit relat és el la ubicació de l’envelat on es va realitzar la primera projecció, però el propi Gelabert ens dóna algunes pistes que m’han permès fer una teoria. A l’article a Primera Plana diu, literalment: Con motivo de ser el 24 de Agosto, dia de San Bartolomé, la fiesta mayor de la barriada de Sans, monté aquel año un entoldado en el patio de unas casas ya desaparecidas. Partint del fet que gairebé la totalitat d’activitats lligades a la festa major de Sants tenien com a epicentre la parròquia de Santa Maria i la plaça Màlaga, sembla fàcil pensar que la projecció de Gelabert es realitzés ben a prop d’allà.
De ser així la referència de les cases ja desaparegudes potser permetrien afinar una mica més l’escenari d’aquella projecció. L’article de Gelabert a Primera Plana és del 1940, moment en el qual l’antiga finca de Can Santomà, ubicada a la plaça i amb un pati on fàcilment s’hi hauria pogut instal·lar un envelat, feia pocs anys que havia desaparegut enmig de la revolució social de 1936. Gelabert al seu article no dona gaires més informacions però seria bastant probable que aquest fos l’espai on es va projectar el film.
Malauradament d’aquells tres films inicials de Gelabert: Riña en un cafè, enregistrat al pati del Casino de Sants; Salida de los trabajadores de la fábrica "La España Industrial" i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants, no se’n conserva cap. Del primer només hi ha una rèplica feta pel propi Gelabert molts anys més endavant, el 1952 i la resta es van acabar perdent.
Una autèntica pèrdua, no només pel valor intrínsec de les peces si no, com a santsencs, pel fet que fossin testimonis d’un Sants ja desaparegut. El Casino de Sants va acabar enderrocat als anys seixanta; Santa Maria de Sants, skyline i símbol de de l’antic poble, va cremar al juliol de 1936 i l’Espanya Industrial, va tancar l’any 1972, quan l’empresa es va traslladar a Mollet. Per sort es va conservar una que si que dona testimoni del barri i de la seva gent, Salida de la processión de las hijas de Maria de la parròquia de Santa Maria de Sans, una escena enregistrada al carrer de Sagunt.
Ara fa un temps vaig tindre la sort de poder aportar un granet de sorra al magnífic projecte Murs de Bitàcola, impulsat pel Roc Blackblock, posant una mica de context al mural sobre la família Burés Fabregas i la masia de Can Valent Petit. En aquest enllaç podeu trobar tota la informació del projecte i el procés de la seva realització documentat.
Per aprofitar aquesta feina i, de pas, parlar una mica del Sants d'abans de les fàbriques, que sovint m'ha quedat una mica abandonat al bloc, he preparat aquest post que serveixi com a guia a tots aquelles santsenques i santsencs que vulgueu descobrir una mica més de les antigues masies.
Com és un post pensat com a guia, tal i com ja he fet en d'altres ocasions, com per exemple en el cas del Sants Industrial, la meva idea és que vagi creixent i actualitzant-se. Espero que ho gaudiu!
Sants, amb el campanar al fons, l'any 1896. En primer terme la finca de Cal Valls Fons: AMDS-UEC
Sants, arrels pageses
Quan pensem en un Sants pretèrit segurament ens ve al cap el fum dels vapors i el foc de les revoltes, però sota les grans naus de maó i les enormes xemeneies, cercant l’aigua de les rieres i els canals podem trobar les arrels de Sants, unes arrels pageses que s’endinsen a la terra i ens parlen de camps i de masies.
Sobre un turó que permetia controlar el pla de Barcelona i entre les antigues carreteres que es dirigien, una cap a Molins de Rei i l’altra cap a Sant Boi, al llarg de l’edat mitjana, es va desenvolupar Santa Maria de Sants. Una població que era formada per un petit nucli a l’entorn de l’antiga església romànica de Santa Maria, i multitud de masies disperses pel territori. Des d’aquest espai central, i creuat per les rieres que baixen de Collserola, Sants s’estenia en direcció cap al mar.
La proximitat a la ciutat de Barcelona, encara emmurallada, va condicionar la historia de Sants, que va quedar englobat a un espai molt ampli que a l’edat mitjana va ser conegut com el “territori de Barcelona”. Un espai que comprenia, aproximadament, de Montgat a Castelldefels, i sobre el qual el Consell de Cent va intentar exercir el seu domini per assegurar-se el sustent de la ciutat. Els camps de Sants es van dedicar principalment al conreu intensiu de la vinya, del blat i de la fruita. Uns conreus que, a l’entorn més proper de les masies, es completava amb hortes. A la zona de la Marina, on hi havien abundants aiguamolls, freqüentaven d’altres conreus, com el del cànem.
Sants era rebost de Barcelona i per donar servei a aquesta funció es van anar edificant algunes infraestructures. Així, al coll dels inforcats, a l’entorn de l’actual plaça d’Espanya, on confluïen les dues carreteres que portaven a Barcelona, a finals del segle XVI, es van alçar dos molins de vent que servien per moldre blat. El poble també era la darrera parada dels pastors que portaven els seus ramats cap a la ciutat. Després de grans trajectes on el bestiar havia perdut pes, els animals s’engreixaven de nou pasturant a l’entorn. Posteriorment eren escorxats a la carnisseria de Sants, que es trobava a la carretera de Sant Boi, l’actual carretera de la Constitució, a l’alçada de la riera de Tena.
Quan Barcelona va caure en mans borbòniques, l’any 1714, amb l’aplicació del Decret de Nova Planta, van desaparèixer les institucions catalanes, entre les quals també el Consell de Cent. D’aquesta manera les antigues parròquies del pla van acabar esdevenint municipis independents. Però els canvis administratius no van modificar el fet que l’agricultura seguís sent la principal, i pràcticament única, ocupació al poble fins que, a les darreries del segle XVIII, els productors de teixits d’indianes de Barcelona, van desembarcar a Sants per aprofitar els seus camps per blanquejar i assecar les teles.
El final del segle XVIII i els inicis del XIX van portar dues grans infraestructures que van revolucionar l’urbanisme i l'economia santsenca. La primera la nova carretera reial, l’actual carretera de Sants, una via que es va començar a bastir l’any 1764, i que venia a substituir l’antiga carretera. La segona el Canal de la Infanta, que es va iniciar l’any 1817. Al llarg de més de 17 quilòmetres el canal va portar aigua del Llobregat, des de Molins de Rei, fins a Sants regant els municipis de Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet. Gràcies a l’aigua que arribava a través del canal a tota la Vall Baixa del Llobregat es van poder substituir conreus de secà per hortalisses. D’aquesta manera tots aquests pobles es van convertir en grans productors.
Però si el canal havia sigut un eix vertebrador de l’agricultura santsenca també ho acabaria sent de la industria. Durant la primera meitat del segle XIX Barcelona, que seguia encorsetada dins de les muralles i era una de les ciutats europees amb més densitat de població, s’havia anat omplint de vapors fins a tal punt que l’ajuntament va prohibir-ne la instal·lació. Sants, que era ben comunicat i que tenia accés a l’aigua, un element imprescindible per a la indústria, es va convertir en un espai cobejat. A partir d’aquest moment va començar a rebre grans vapors com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial, grans fàbriques que van motivar l’arribada de milers de persones per treballar-hi, iniciant la transformació de poble agrícola a industrial.
L’arribada del tren, l’any 1854, va acabar de modificar el paisatge. Les vies s’obrien pas pel mig del poble tallant els antics camins. Poc a poc els terrenys es van anar parcelant i així algunes d’aquestes antigues grans masies van quedar incrustades dins de l’urbanisme d’aquest nou Sants, com la Petita Maria, que va quedar amagada al carrer de López Catalàn. La instal·lació de fàbriques també seguia, com Can Batlló, que l’any 1878 es va aixecar sobre els terrenys d’una altra masia, Can Mangala. A mesura que la fàbrica va créixer va acabar engolint una altra masia, Cal Paretó, també coneguda com a Can Bruixa.
La Casa del Rellotge des de la plaça Iberia. Fons: AMDS-UEC
Els conflictes del segle XX també es van endur dues de les principals cases que ens parlaven d’aquest passat agrícola: Can Catà, a tocar de la plaça de Sants i Can Santomà a la plaça Màlaga, l’actual Bonet i Muixí, cases senyorials que eren de les famílies dels grans terratinents del barri i que van cremar durant la revolució social del juliol de 1936. Però tot i els canvis urbanístics i socials el Sants agrícola va sobreviure durant dècades enmig del Sants industrial.
Cal Santomà, a la plaça Màlaga, actual Bonet i Muixí, l'any 1932 Fons: AMDS-UEC
Masies com Can Mantega, una de les més grans del poble i que tenia una mina d’aigua que permetia regar els camps i vendre els exedents per alimentar les fonts d’aigua del poble, poc a poc va veure com els seus camps s’escurçaven, fins a quedar enclotada. Tot i això va ser de les darreres en mantenir-se activa ben bé fins als anys seixanta. D’aquesta masia ens va deixar una extensa descripció l’escriptor Josep Miracle i Montserrat.
La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembra i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida.
Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un caleidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves piràmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars.
Cal Mantega l'any 1965 Foto: Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS-UEC
A la Bordeta podem parlar de la familia Burés, que s’hi va instal·lar al segle XIX, per treballar les terres. En aquells temps els camins encara eren de terra i era freqüent que, quan plovia fort, algun carro hi embarranques. Quan això passava l’Oleguer Burés portava la seva mula, que tenia molta empenta, i lligant-la al carro i a crit d’arri valenta, aconseguien treure els vehicles del fang. Una història que va acabar donant el malnom de valent a l’Oleguer. I per aquest mateix motiu dels tres fills de l’Oleguer: el Lluís, la Pauleta i l’Oleguer, el major es va convertir en el valent gran i el menor en el valent petit, malnoms que van acabar batejant també als respectius masos.
Al mas de Can Valent Petit, que es trobava a l’entorn de l’actual plaça de Cerdà, es produïen verdures que posteriorment es venien a la ciutat. També era un mas molt important per a la resta de pagesos de Sants, ja que feien planter per a la resta de productors. La masia va ser enderrocada l’any 1994 i, un any més tard, va acabar donant nom als jardins que es van ubicar a part del terreny.
Can Valent Petit l'any 1967 Foto: Joan Jané i Brugada. Fons: AMDS-UEC
De la majoria d’antigues masies de l’antic poble de Sants no ens queden gaires referències més que noms com Cal Bacardí, Cal Barrina, Cal Bernades, Cal Biel, Cal Cosme, Ca l’Esperança, Cal Francès de Cal Cuca, Cal Freixes, Cal Gallina, Cal Gravat, Ca l’Hereu, Ca l’Ivo, Cal Magre, Cal Mariano bon veí, Cal Massaguer, Cal Morena, Cal Mosques, Cal Mota, Cal Munné, Cal Muns, Cal Nicasi, Cal Nones, Cal Pastor, Cal Pau Valent, Cal Pol, Cal Polit, Cal Rius, Cal Sala, Cal Serraïma, Ca la Sileta o Cal Veleta, Cal Tena, Ca la Tereseta Xerraire, La Torre de l’Hort Nou, La Torreta de Sants, La Torre del Tiritant, Cal Valent Gran, Cal Valent Petit, Cal Valls, Cal Granota Pobre, Cal Maians, La Torre Nova del Vellit o Ca la Laia.
Però al cor de Sants, just on va començar aquesta història, a la plaça de Bonet i Muixí, encara resisteix la Casa del rellotge, una masia també coneguda com Cal Dimoni, que troba els seus orígens al segle XIV, mostrant les arrels pageses del poble de Sants.
Tornen les passejades de Memòria en Moviment a la Lleialtat Santsenca amb dues de les nostres temàtiques més clàssiques: el Sants agrícola i el Sants industrial.
Situat als afores de Barcelona, l’antic poble de Santa Maria de Sants va ser durant molts anys un rebost per la ciutat. En aquesta ruta descobrirem els camins, les rieres i les masies que explotaven la terra i la manera en com algunes infraestructures, com el Canal de la Infanta, van transformar el paisatge i l’economia d’aquest petit poble del pla.
Sants ha crescut a l’entorn dels grans vapors que s’hi van instal·lar a mitjans del segle XIX, grans complexos com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial. Amb aquesta passejada seguirem el fil d’aquesta història descobrint aquests espais i com s’hi treballava.
Enguany es commemoren els 150 anys del naixement del pioner del cinema Fructuós Gelabert i es per això que diverses persones, entitats i col·lectius hem organitzat un cicle per recuperar i reivindicar la seva figura.
Podeu consultar tot el programa complert al següent enllaç.
