dilluns, 6 de març de 2023

Sempre és massa tard

Un dia qualsevol, un veí o una veïna de la ciutat descobreix que aquell edifici antic del seu barri: potser una caseta baixa rastre de l’urbanisme obrer, potser la nau d’una fàbrica de finals del segle XIX, potser la masia que resistia entre blocs de formigó, o la finca modernista d’un dels antics terratinents del poble ha despertat cobert de lones o amb algun gran cartell que hi diu “Proper enderroc”. Potser la promotora ha pensat que el missatge podria aixecar suspicàcies i ha substituït el terme “enderroc” per “deconstrucció, o potser directament han aprofitat per fer publicitat de la propera promoció. “Pisos de luxe”, “piscina comunitària”... qui sap?

Enderroc de la Casa dels Pollets, a Hostafrancs

Potser l’edifici no era obra d’un arquitecte, conegut, tot i que de vegades això tampoc és excusa. Però sovint aquella casa humil, aquella nau industrial, fins i tot aquella mansió privada, amaga històries que expliquen el barri on es troba l’edifici, o sobre la seva gent. Sota les rajoles hidràuliques d’aquell edifici, entre els revoltons, aferrades als esgrafiats, cargolades entre les reixes de ferro forjat, tot i que invisibles, es troben les arrels de la comunitat que l’envolta. 

Potser era el safareig on, mentre les dones feien la bugada, també feien xarxa; potser l’antic hostal que arran de la carretera per on circulaven els traginers, va acabar donant nom a tot el barri; potser la caseta que va substituir; potser les barraques de la muntanya; potser la fàbrica on filadores i teixidores de diverses generacions van treballar dia i nit durant jornades extenuants sense final; potser era la presó on patiren centenars de persones, mentre grups de dones feien guàrdia a la porta per evitar la llei de fugues; o potser era la cooperativa on treballadors i treballadores van demostrar que una ciutat diferent, humana, era possible.

Enderroc de l'edifici del Rei del Calçat, a Hostafrancs

Si aquest veí o veïna té consciència d’aquella història i del seu valor i, més important encara, si té consciència de la força que un grup de veïns i veïnes organitzades poden arribar a tenir, potser conseguiria mobilitzar a d’altres, llavors potser, aconseguiran salvar l’edifici de la picota. Una història que, dècada rere dècada, es repeteix a la ciutat de Barcelona, un dia qualsevol s’enderroquen edificis que, potser no tenen cap mena de protecció, però què són importants per aquella comunitat.

Enderroc de la casa de Mossèn Pere, a Sants

Qui decideix què cal protegir? Un tècnic a un despatx? Un especialista que potser no ha trepitjat mai aquell barri? I quins són els criteris per decidir-ho? Només els valors artístics de l’edifici? Quin és el pes d’una comunitat en decidir el que és important per a ella? No pot una comunitat aportar criteris per definir allò que la defineix? No seria millor educar en la sensibilització del patrimoni que deixar-ho tot en mans d’una administració que, per norma general, sempre va tard i que sovint és cega a la vista de barris sencers?

Tot i que per parlar de la protecció del patrimoni a la ciutat de Barcelona podriem anar molt més enrere, per aquest article arrencaré l’any 1993, quan amb la Llei del Patrimoni Cultural Català, impulsada per la Generalitat, començava el que podriem definir com l’era moderna de la protecció patrimonial. Una llei que, molt significativament, va ser aprovada un any més tard del final dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. La pressa per enllestir les grans infraestructures olímpiques es van endur per davant edificis i vestigis històrics de tota mena. 

Potser una d’aquelles dinàmiques tan barcelonines a les quals, després d’un gran estrall, com a redempció, segueix un intent de restauració, sovint matusser. El que és autèntic acaba desapareixent i en el seu lloc s’alça un aparador fet a conveniència del moment històric i de l’enquadrament de les postals, com quan l’any 1908, a resultes de l’inici de l’obertura de la Via Laietana, es van desplaçar a 10.000 persones i es va esborrar l’urbanisme medieval d’aquell tros de ciutat, amb el seu patrimoni històric, per donar pas a un barri gòtic prefabricat.

L’any 1993, amb la Llei del Patrimoni Cultural es van establir dues categories, la A i la B, comunes a béns mobles i immobles, però també immaterials. Posteriorment, amb la redacció dels Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i del Catàleg, aprovats definitivament l’any 2000, es va intentar adaptar la protecció als districtes de la ciutat. Va ser en aquest moment en el qual va quedar definida l’estructura dels nivells de protecció patrimonial, amb quatre categories: A, B, C i D.

Els elements amb categoria A, Bé Cultural d’Interès Nacional, són els que gaudeixen d’una protecció més alta i són decidits per la Generalitat. Els que es troben a la categoria B, Bé Cultural d’Interès Local, són decidits per l’Ajuntament i ratificats per la Generalitat. Les dues darreres categories: la C, Bé d’Interès Urbanístic i la D, Bé d’Interès Documental són competència de l’Ajuntament. Quina protecció atorga cadascuna d'aquestes categories? Per a les tres primeres força gran, ja que un edifici catalogat amb una A, B o C, teòricament no es pot enderrocar, però pel que fa a la darrera, la D, si que és possible, sempre i quan es faci un estudi històrico-arquitectònic. Estudis que veïnes i veïns dels barris mai acaben sabent on van a parar. 

Sense entrar en temes més tècnics, que segurament se m’escaparien a mi també, sí que es poden fer algunes reflexions pel que fa al rerefons de tot plegat. Començant pel fet que de la darrera revisió profunda del catàleg fa més de vint anys. Quins edificis hem perdut pel camí? Quins no hi apareixen i hi haurien de ser-hi? 

La majoria de barris populars, entre els quals aquells que van passar de ser pobles a ser suburbis de la gran ciutat, durant dècades han estat molt maltractats. La destrucció del seu patrimoni i també del seu urbanisme, a banda de respondre als interessos del capital, també responia a la voluntat de desestructurar les comunitat. Fent desaparèixer els seus elements identitaris i els seus espais de relació, esborrant-ne la memòria també s'enderrocava la capacitat de resistència de les mateixes comunitats. 

A Sants això ho sabem ja que ho hem patit. Un dels exemples més dolorosos el trobem a l’arrencada de la dècada dels 70, quan es va començar a obrir-se l’obertura del Cinturó de Ronda: esborrant l’urbanisme santsenc, amenaçant les cases de milers de veïns i veïnes, tallant per sempre moltes de les xarxes relacionals d’un barri, que n’era un de sol, i també esborrant-ne el patrimoni. Es significatiu que gran part dels antics ajuntaments dels pobles independents, entre ells el de Sants, acabessin enderrocats.

I és que el patrimoni també és la part visible del relat històric que se'ns explica, el paisatge que deixa testimoni de la nostra memòria. Les fàbriques ens parlen del treball extenuant de les dones, les cooperatives i els ateneus de la capacitat d'autoorganització obrera… Però, oh sorpresa, el patrimoni popular, un cop més és el primer a passar per la picota, el primer en ser esborrat i el que, quan està catalogat, acostuma a tenir una protecció més baixa, aquella que no implica pràcticament res. 

Cal començar a fer, de veritat, una tasca divulgativa gran, que per una banda ens ajudi a entendre la importància d'aquests edificis en la formació de les comunitats; i per d'altra, que ajudi a entendre i a  valorar la feina dels oficis, present en aquests edificis populars. Com es dissenya i emploma un vitrall? Quin és el procés per arribar a fer un mosaic hidràulic? Com s'han fet aquells esgrafiats? El coneixement és bàsic. No es defensa el que no s’estima i no s’estima el que no es coneix. 

Fa poc l’ajuntament va presentar Barcelona, ciutat patrimoni, una mesura que promet canvis en aquest àmbit. Era necessari i ens n’alegrem, tot i que segurament, com sempre, arriba tard. Ara cal esperar que el canvi sigui real i no una magnífica façana buida. Que allò que és important per a una comunitat, aquelles petites coses que la defineixen, també puguin ser un criteri a l’hora de decidir que és patrimoni, que cal protegir i defensar.

dimecres, 1 de març de 2023

100 aniversari de l'assassinat de Salvador Seguí i Francesc Comas

Enguany es commemora el centenari de l'assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Comas i s'han organitzat tot d'actes al barri. 

Diumenge 12 de març a les 12 es col·locarà una placa al lloc on va nèixer Francesc Comas, al carrer Constitució 85 i per la tarda, a les 17h, es farà un homentage al Cementiri de Sants.

 


Dilluns 13 a la Lleialtat Santsenca, a les 18h tindrem una conferència en que parlaran Xavier Oller d'Agita't Gràcia, Manel Aisa Pàmpols de secció Història AEP/CDHS i Agus Giralt de Memòria en Moviment

Parlar de Salvador Seguí Rubinat, és parlar amb majúscules de l'anarcosindicalisme català. És parlar de la lluita per la dignitat humana a partir de l'organització obrera. Una lluita desenvolupada a Espanya, amb epicentre a Barcelona, i estesa a l'altre banda de l'Atlàntic pels catalans emigrants. És fer memòria de l'enfrontament directe, entre la classe obrera i la burgesia catalana.

 
 

 


dilluns, 27 de febrer de 2023

Cicle: Sants, escenari literari


La Lleialtat Santsenca arrenca el cicle «Sants, escenari literari», un cicle de passejades literàries i presentacions de llibres que tenen a Sants com a protagonista i als autors i autores que signen els títols com a mestres de cerimònies que ens guien pels carrers i places del barri que són el teló de fons de les novel·les.

Sovint la literatura ha passat de llarg del nostre barri, amagada, molts cops, per la centralitat mediàtica de Barcelona. Gràcies a aquests autors i autores, sentirem el batec dels telers, les històries que atresoren les façanes, i la veu silenciada dels carrers que trepitgem cada dia. Uns escenaris que no només són el decorat literari de les obres, sinó que prenen vida i acompanyen els personatges amb els seus afanys, pors, conflictes, decisions vitals…

Us convidem a descobrir-los passejant amb nosaltres!
 

Organitza: La Lleialtat Santsenca
Amb la col·laboració de: Biblioteca Vapor Vell, Sants 3 Ràdio, Memòria en moviment, La Conxita de Sants, Barra Llibre, La Inexplicable i Districte de Sants-Montjuïc

Podeu consultar aquí tot el programa.

dilluns, 13 de febrer de 2023

La taverna del manco - Epíleg

De tant en tant aprofito la història per fer una de les coses que més m’agraden , escriure, creant petits relats que suceeixen als nostres barris, en escenaris que procuro siguin el més versemblants possibles i aprofitant també per explicar històries reals que, en un format d’article històric més tradicional, potser perdrien ritme o intensitat.

Però com aquest és un bloc sobre història i no sobre literatura, crec que és de justícia, acabar aquests relats amb un epíleg que ajudi a contextualitzar i a discernir quina és la part històrica i quina, tot i que probable, és una ficció. Així doncs, aquí teniu aquest tancament del darrer conte, la Taverna del Manco.

Existia realment aquesta Taverna? Doncs sí, efectívament, existia i existeix, tot i que transformada. Es tracta de la Bodega Llopart, actualment el restaurant Abarka. Tal i com em van explicar els antics propietaris, ells van comprar el local als anys vint, però el negoci ja existia abans i popularment la gent el coneixia com La Taverna del Manco, per que en ell, efectivament, van assassinar un home que era manco.

No he sigut capaç de situar la data concreta d’aquest crim, però si els Llopart van comprar la Bodega als anys vint i el record encara era viu, l’any 1919, enmig dels conflictes que va viure Barcelona, entre la Vaga de la Canadenca i el Locaut, en una ciutat militaritzada, en estat de guerra, amb els sindicats i la premsa obrera il·legalitzats era més factible.

Quins van ser els motius que van promoure el crim? Doncs la veritat és que no tinc ni idea, però que el local era un lloc on alguns obrers jugaven a cartes, i concretament al julepe, tota la nit, fins quedar-se escurat també és una informació extreta de la memòria oral que ha passat de generació en generació entre la família dels propietaris. Així que perquè no un crim entre un grup d’homes borratxos i arruïnats?

La bodega Llopart, l'any 2013
Fons: Web del Llopart

Quin motiu feia que el protagonista fos Manco? Doncs també ho desconec, però els accidents greus a unes fàbriques tèxtils que no s’aturaven mai, eren freqüents. De fet, també  per la memòria oral he recuperat històries on els accidentats varen perdre alguna extremitat. Tant el fet de fer signar exonerar a les companyies de responsabilitats, com el fet de reubicar als treballadors accidentats en tasques que poguessin realitzar eren pràctiques habituals, així que podria ser totalment versemblant.

D’altra banda, ubicar el crim en paral·lel al congrés on la Patronal va decidir optar per la línia més dura, llançant-se al locaut, un altre crim que va acabar condemnant a milers d’obrers i obreres a la fam, un tema sobre el que s’ha parlat poc i sobre el qual encara s’ha novel·lat menys, era massa temptador. El moment just on tot era a punt de canviar. 


Capítols anteriors:



dilluns, 6 de febrer de 2023

La Taverna del Manco - 2

Palau de la Música Catalana, diumenge 26 de novembre de 1919

És el matí de diumenge. Mentre a la bodega del carrer de Guadiana, tot i la sortida del sol, es segueix jugant, a uns quants quilòmetres d’àllà, des de fa uns dies, centenars de burgesos de tot l’estat es reuneixen. A les portes un home vestit a l’estil anglès, amb un bombí sobre el cap, sosté un full volant.

II Congrés Patronal, celebrat al Palau de la Música a l'octubre de 1919
Mundo Gráfico. 29/10/1919


Los Gobiernos atribuyen a dejación patronal el actual estado de la cuestión obrera. La organización sindicalista se perfecciona y avanza.

És indispensable la actuación patronal si no que queremos la ruina total de España.

Asista V. Al Congreso Patronal: es su deber y es su derecho. Sea patriota. El absentismo es indigno.

Tot i que el congrés va començar uns dies abans amb un discurs de l’alcalde Martínez Domingo, de la Lliga, cridant a la concòrdia entre patrons i obrers, el que es va parlar a continuació poc va tindre a veure amb cap concòrdia.

A una Barcelona que, des de la Vaga de la Canadenca, segueix sotmesa a l’estat de guerra, sense garanties constitucionals i amb sindicats i premsa obrera prohibits, els patrons preparen una jugada per radicalitzar encara més la situació, acabar amb la CNT i, de pas, obrir una escletxa als torns de la restauració per tal que hi entri també la Lliga..

Tornant a la taverna del carrer de Guadiana, trobem un ambient, si cal, encara més dens. L’ambient és més carregat pel fum de les cigarretes de tota la nit, però també pels homes embriacs, de mala jeia per les trifulques del joc i pels efectes de l’alcohol.

També el manco està borratxo i desesperat. Al llarg de la nit ha anat perdent tota la setmanada i no li queden més que unes quantes monedes. Com s’ho farà ara per arribar al proper dissabte? Li tornaran a fiar un cop més al colmado dels aragonesos del carrer de l’Espanya Industrial? Sí, és cert que la fàbrica dona bona fama i en general les botigues fien als que hi treballen. Però també és cert que Sants segueix sent un poble i que tot se sap. Quan descobreixein que ho ha perdut tot per culpa del joc…

Segurament al Manco li tocaria passar, però de cop, a l’altra banda de la taula… creu veure alguna cosa que no li quadra. S’ha amagat una carta en Quimet? Això ho explicaria tot, està fent trampes! Si no, com s’ho fa per guanyar sempre?

Tots aquests pensaments passen pel cap embotit del Manco, que s’aixeca d’una revolada llançant-li les seves cartes al Quimet.

-Qui et va parir Quimet! Estàs fent trampes!

-Què dius carallot! Estas tocat del bolet o què?

-No et facis l’enza, que t’he vist!

-Què has de veure tu pelacanyes. Ves a casa a dormir que vas ben gat!

El manco s'abalança sobre Quiment, l’agafa amb la seva mà esquerra i l’alça.

-Tinguem la festa en pau! -crida el Vell, mentre intenta separar als dos homes.

Com activats per un ressort tota la resta d’homes s’alcen de les cadires.

-Ves a fer la mà! -crida Quimet.

Ja dempeus tots veuen que, efectivament, a la cadira hi ha un parell de cartes.

-Ja pots anar tornant els diners!

Els homes es llancen contra Quimet, que portant-se la mà a la butxaca treu una navalla.

-Més val que em deixeu sortir, o m’emporto a algú per davant, no m’importa eh!

-T’has tornat boig Quimet? -recrimina el Vell.

A la sala, alertat per l’aldarull, entra l’amo de la taverna.

-A la meva taverna res de trifulques! Tothom al carrer i a dormir la mona, o s’han acabat les timbes!

Tots semblen relaxar-se i el Manco deixa anar a Quimet.

-El Manco s’ha emprenyat perquè avui no tenia bones mans! -diu Quimet burleta entre rialles.

Un segón després el Manco li desdibuixa la rialla d’un cop de puny. Quimet s’abalança sobre el Manco i sense que ningú ho pugui evitar li clava la navalla al costat. El Manco cau a terra mentre els homes immobilitzen a Quimet i li treuen la navalla de les mans. Un bassal de sang comença a tenyir les formes geomètriques del mosaic hidràulic del terra.

Just en aquell moment, sota la mirada pètria de les divuit muses del Palau de la Música, els patrons han pres una decisió que també serà una punyalada per a tota la classe obrera, tancaran les fàbriques i aniran al locaut. Una decisió que al llarg de 84 dies anirà dessagnant als obrers i obreres de Barcelona, que, sense ingressos, haurà de fer valdre les xarxes de suport mutu que, durant anys han anat teixint. 

Els patrons no s’aturaran aquí, els pistolers, els sindicats lliures i finalment el cop d’estat donaran inici a una de les èpoques més fosques de la nostra història recent.

Per saber-ne més:

Bengoechea, Soledad. Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920). Article publicat a Tot història.

Capítols anteriors:

La Taverna del Manco - 1


dilluns, 30 de gener de 2023

La Taverna del Manco - 1

Hostafrancs, dissabte 25 de novembre de 1919

Les sirenes de l’Espanya Industrial criden que són les 18h de la tarda i en pocs minuts la Creu Coberta es converteix en una riuada de gent. Les filadores i teixidores que, un cop acabat el seu torn a l’Espanya Industrial, tornen cansades cap a casa a començar una segona jornada laboral, es creuen amb els obrers de la construcció que, després d’hores treballant a les obres de Montjuïc, tornen cap a Sants, Santa Eulàlia o la Torrassa per poder descansar. 

Les passes lentes, les mirades a terra, les converses apagades… tot traspua cansament. No són només les interminables jornades a les fàbriques tèxtils, ni el soroll eixordador de les màquines que no s'aturen mai, ni les extenuants feines al metro o a l'exposició, el cansament també es fa sentir pels mesos de lluita i mobilització de la Vaga de la Canadenca. Molts encara senten ressonar les paraules del Noi del Sucre, al míting a la plaça de Braus de les Arenes, una victòria obrera que els patrons encara es resisteixen a acceptar.

Allà, enmig d’aquell anar i venir de catalans i murcianos, un home camina per la carretera, en direcció a Sants. S’ajusta la gorra i la jaqueta, i es porta la mà esquerra a la butxaca, on hi porta la setmanada. Mentre amb els dits conta els diners, intentant que els ulls no el delatin, aspira de la cigarreta, que aguanta sols amb els llavis i  llença un bafarada de fum.

L'home treu la mà esquerra de la butxaca, pren la burilla que sustentava als llavis i la llença sobre les llambordes de la carretera. Mentre fa tot això la màniga dreta es  balanceja endavant i endarrere. L'home és manco. Va perdre la mà dreta quan tot just era un nen, en un accident amb les contínues de l'Espanya Industrial. A l'empresa el van fer signar una declaració exonerant de l'accident a l'empresa de tota responsabilitat. Perdre la mà dreta no li va fer perdre la feina, ja que a la fàbrica li van buscar una nova feina que pogués realitzar amb una sola mà, però encara ara, tot i que han passat uns quants anys, sent viu el mal a aquella extremitat que ja no hi és.

Potser això és el que el va acabar portant a les tavernes. El Joan, o com tothom l'anomena, el Manco, és un vell conegut a l'ocàs com el Tupinet, un niu d'art on, a ritme de piano la es desenvolupen les històries d'una bohèmia de barri on es barregen paios i gitanos, anarquistes i confidents al so de joves promeses d'artistes i d'altres de fracassats. Però avui el Manco no al Tupinet, té d'altres plans.

Camina per la vorera muntanya de la carretera de Sants fins arribar al carrer de Premià. L’home mira a esquerra i a dreta, deixa passar un tramvia i creua la carretera per encaminar-se cap al carrer de Guadiana. Creua també el carrer de Sant Crist i segueix fins a la taverna que es troba a la cantonada de Guadiana amb Rei Martí. Des del carrer s’escolta el rebombori. A la façana es llegeix “Cerveza”. Aquella bodega ja té els seus anys.

Edificis del carrer de Sant Crist entre Guadiana i Cros l'any 1932
Fons: AMDS (UEC)

En quant entra per la porta el cambrer, que asseca un got rere el taulell, saluda amb un petit gest de cap.

-Et serveixo alguna cosa?

-Posa'm una barreja.

L’home obre l’ampolla d'anís amb l’esforç que la beguda ensucrada acostuma a necessitar i l’aire s’omple de la dolça flaire del licor. Col·loca el got i hi buida el moscatell i l’anís. El manco es pren la copa d’un glop.

-Dins? -pregunta Joan.

-Dins.

I entra a la sala de fons, on al voltant d’una taula s’apleguen sis persones. Sobre la taula cartes de la baralla espanyola i unes quantes copes. Una densa capa de fum dibuixa la resta del quadre.

-T’hi sumes Manco? Amb tu som 7 i no caldrà que les cartes dormin -espeta un home vell des de l’altra banda de la taula.

-A això he vingut, al julepe.

-Va, doncs seu que reparteixo. Quant per començar?

-Cinquanta cèntims?

El vell riu i la taula s’afegeix a la rialla.

-Vas fort eh! Té, aquí els meus cinquanta

L’home posa les monedes al centre i segueixen la resta posant les seves. El vell remena les cartes i les comença a repartir, una a una, fins a cinc a cadascú. Tots les miren atents a l'expectativa de la carta final, la que marcarà el pal per començar el joc. Quan tothom té les seves l’home gira la següent.

-El tres d’oros!

-Casum l'os pedrer! -renega en Quimet.

-Comencem bé -mussita el Manco

La nit serà llarga.

Continuarà.

dilluns, 23 de gener de 2023

Llibre: Notes històriques de Sants, Hostafrancs i la Bordeta - Número 5

 



L'historiador Josep M. Vilarrúbia-Estrany porta anys i anys investigant i divulgant la història dels nostres barris. Fruït de tota aquesta tasca ha publicat centenars d'articles tractant els aspectes més diversos, a diverses publicacions.

Des de fa uns anys que va emprendre la tasca ingent d'anar revisant tots aquests articles, actualitzar-los, endreçant-los per temàtiques i tornant-los a publicar en petits llibrets monogràfics. Fent aquesta tasca de formiga, de forma incansable, ha arribat al seu cinquè volum, Aspectes històrics (segle XX), en el qual s'endinsa en temes tant interessants com les festes majors d'inicis de segle XX, les monedes de Sants, els tres tombs... entre molts altres.

El podeu trobar a les llibreries del barri.