La noia emparedada - 3

Potser el misteri més gran que envolta la història de La noia emparedada és com un diari d’enorme tirada a París va arribar a fer-se ressò de la noticia en portada. Els fulls volants deurien córrer bastant, ja que el corresponsal de Le Journal que ho va enviar a la redacció parisina no es trobava a Barcelona, sinó a Madrid. El cas és que la publicació del diari francès va ser recollida per diaris locals barcelonins. El primer que se’n va fer eco, amb sorna, va ser La veu de Catalunya del 4 de juny amb un titular: “Una “gran”informació” i un subtitol: “¡I aquí no’n sabem res!” que parlen per si sols. El darrers paràgrafs de la noticia diuen: “El corresponsal del “Journal” l’ha servit d’amic. Se veu que és d’aquelles que, com diuen vulgarment, no s’ha de descalsar per passar el riu. La seva veracitat es tan ideal com l’hermosura de la noia emparedada.” 

Però l’endemà El Diluvio encara va anar un pas més enllà a l’article “Lo de la joven emparedada. Como se forja una leyenda.” on, tot i tractar la notícia de “un canard de tomo y lomo” decideix anar al fons de la història, ja que segons diuen havien rebut cartes diverses de veïns i veïnes de Sants i Hostafrancs “y otros barrios populares de Barcelona” que donaven veracitat a la història. 

Noticia a El Diluvi 05/06/1913
Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya.

Segons els redactors de El Diluvio un mes i mig enrere va començar a circular el full volant als mercats, especialment als de Sants i Hostafrancs. Els periodistes van anar a Sants cercant al protagonista involuntari de la història, Miquel Alimbau, el mestre d’obres, que vivia al número 11 del carrer Durán, l’actual Valladolid. Van anar fins allà i van trobar-lo al migdia, entrant al bar de la cantonada de Valladolid amb Alcolea per esmorzar i allà el van entrevistar sobre tota aquesta història. 

-¿Qué sabe usted? -le preguntamos- de lo de la joven emparedada, en cuyo supuesto hecho se le atribuye a usted parte tan importante?

-Pués sé lo mismo que ustedes -nos contestó-. Jamás nadie ha solicitado mis servicios para tapiar a joven ninguna, ni me han llevado atado y vendado, ni me han amenazado con revólvers, ni he estado enfermo en cama a consecuencia de la emoción, ni he hecho denuncia de nada absolutamente, porque para nada se me ha llamado, ni sé del asunto más que lo que han dicho las hojas sueltas circuladas. Desde hace años vengo dedicándome a mi oficio diariamente en la barriada y cada mañana vengo a comer a esta casa (la de comidas aludidas) sin interrupción.

-Estoy convencido de que todo ha sido obra de alguien que ha querido hacer un negocio vendiendo hojas sobre supuestos crímenes horripilantes entre la gente sencilla y crédula de los mercados. Y como en lo de la joven emparedada se habla de un maestro albañil, no me extrañaría de que algún compañero del oficio celoso de mi trabajo haya echado a volar mi nombre, del cual se ha apoderado enseguida la gente llevándolo de boca en boca. Unos decían que después de haber sido abandonado en la carretera de Vallvidrera debí guardar cama y que fallecí pocos días  después, lo cual como usted vé no es cierto. Otros pretendían que fuí a denunciar el hecho al Juzgado y que en el momento de prestar declaración caí muerto, cosa que tampoco es verdad, como usted ya ve. Más tarde, cuando el vecindario se dio cuenta de su equivocación y de que yo esta estaba sano y bueno se cambió de protagonista, hablándose de otro maestro albañil y así se fueron citando seis o siete hasta que cesaron las habladurías.

I em reservo un post final per dilluns vinent amb una reflexió personal sobre tota aquesta estranya història de La noia emparedada.  

Capítols anteriors:

La noia emparedada - 1

La noia emparedada - 2

Per saber-ne més:

Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

La Veu de Catalunya, 04/06/1913. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

El Diluvio, 05/06/1914. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

La noia emparedada - 2

Portada de Le Journal, 01/06/1913.
Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

Un cop dins la casa, i encara amb els ulls embenats, Miquel sent, a través de la camisa una fredor metàl·lica. Tot i que no ho veu la seva intuïció li diu que el que s’ha dipositat a la seva esquena és un revòlver. Un dels homes arrenca el mocador que tapa els ulls de Miquel sense desfer el nus, i la llum, per uns segons, li fereix les pupil·les. Els homes deslliguen a Miquel i l’amenacen pistola en ma.

Està sol, ningú l’escoltarà si crida i haurà de fer el que li demanaran o el mataran. Miquel assenteix amb el cap, tremola. Un dels homes l’agafa d’un braç mentre un segon pren el farcell amb les eines i el tercer no deixa anar la pistola en cap moment. Els homes es mouen per la casa amb la mateixa presa que s’han mogut amb l’auto. Miquel no té temps de veure gaire del lloc on es troba, però està clar que és una d’aquelles cases que la gent rica de la ciutat s’han fet construir lluny del fum de les xemeneies i el foc de les revoltes. Mobles, quadres, tapissos… 

Després de baixar unes escales la comitiva arriba davant d’una petita porta de fusta, l’obren i el que la poca llum que hi ha a la sala permet veure a Miquel li gela la sang. A l’altre extrem de la cambra, en el racó que queda entre dues parets una noia lligada i emmordassada com ell el mira amb terror. Sense que cap dels dos pugui pronunciar ni una sola paraula intercanvien mirades de por en una conversa en silenci. No, no calen paraules, els ulls de la jove estan reclamant ajuda.

Miquel no pot deixar de mirar-la, vol cridar però no pot, i quan per fi aconsegueix apartar la mirada veu que a l’habitació hi ha una pila de maons i una gaveta a punt per preparar la pasta. Quan Miquel comença a entendre el que volen aquells odiosos homes es remou i intenta fer una finta a aquells tres homes i fugir d’aquell terrible racó. Com a resposta l’home de la pistola li etziba un cop amb la culata a l’esquena que deixa a Miquel de genolls i sense respiració per uns segons. L’home repeteix l’amenaça. O fa el que volen o morirà. I el que volen, per si no ha quedat clar, és que aixequi una paret allà, emparedant a aquella jove noia.

El paleta s’esgarrifa amb la confirmació del que la seva intuïció ja li havia avançat. En silenci mira a l’home que té més aprop suplicant clemència per als dos, per a ell i per aquella pobre desgraciada que rere la mordassa emet un crit que amb la mordassa es transforma en un so gutural.

Els homes apropen les eines a Miquel que mou el cap fent un “no”. L’home al que suplicava li etziba un cop de puny a la cara i el de la pistola li situa l’arma a les temples. La dona mira l’escena amb terror i comença a sanglotar de forma compulsiva. Miquel, que sent com un rajolí de sang li cau del nas empapant la seva mordassa, baixa els ulls, agafa la seva paleta i omple la gaveta amb el ciment i comença a afegir aigua per fer la pasta.

Mentre Miquel va remenant la pasta comença a plorar. Quan la barreja té la textura necessària comença la macabra, i odiosa obra. Un dels homes que el mira s'encén una cigarreta mentre li etziba un “fes-ho bé eh!”. Com a tota resposta Miquel llença una paletada de pasta amb ràbia sobre la filera de maons, que comença a créixer. La noia s’intenta bellugar, però no pot moure més que les mans, no té forces i està lligada pels canells. Els crits ofegats de la noia es van desfent amb el so metàl·lic de la paleta repartint i repelant el ciment. I el seu rostre es van sumint en la foscor.

Van passant els minuts sense que Miquel sigui conscient del temps realment. Cada segon se li fa una eternitat. Miquel tremola quan rere la paret creu escoltar unes ungles gratant els maons, però segueix, ja que cada cop que s’ha aturat ha rebut o una amenaça o directament un cop. I així, hores després de l’inici d’aquella terrible tasca el paleta finalitza. L’home de la pistola pica a la paret com per comprovar l’estabilitat de l’obra i Miquel sospira profundament quan, rere la paret, creu escoltar la resposta als cops de l’home de la pistola. 

Sense cap avís previ els homes lliguen i tornen a tapar els ulls de nou a Miquel i en un tres i no res l’arrosseguen fins al cotxe. L’auto circula fent tombs amunt i avall sense que Miquel sigui capaç d’ubicar-se, fins que una frenada seca i el soroll de la porta li indiquen que es troba al final del seu viatge. Què en faran d’ell aquells criminals? El mataran?

Els homes el baixen del cotxe i el llencen al terra. Després el silenci. I quan Miquel espera el so d’un tret sent el soroll del motor del cotxe que arrenca i s’allunya. L’home es queda sol, fent forces per intentar afluixar les cordes que lliguen els seus canells. Després d’una bona estona ho aconsegueix i desfà el nus. Obre i tanca les mans per fer circular la sang als dits que estan adormits i quan aconsegueix recuperar el moviment es desfà el mocador de li venda els ulls i la mordassa.

Quan ho fa respira profund, crida i plora com no ho ha pogut fer fins aquell moment. Es troba enmig d’un bosc. No sap on és però el lloc li resulta familiar. Miquel surt del bosc i troba un camí. Lluny, a la seva esquerra veu les xemeneies que envolten la ciutat de Barcelona i que omplen el seu cel de color gris. El sol comença a caure i Miquel arrenca a caminar en direcció a la ciutat, fins que una creu de terme li indica que es troba a Vallvidrera.

Des d’allà el retorn a Sants és feixuc, però Miquel el fa ràpid, sense poder arrencar de la seva memòria la mirada d’aquella pobre malaurada. Quan arriba al barri és negra nit, i tot i que vol córrer a denunciar el fet quan entra a casa, sent un esgotament extrem i la sensació de tenir una gran febre. Cau al llit i queda dormit enmig d’uns terribles malsons.

L’endemà al matí Miquel es lleva amb les primeres llums del dia i dirigeix les seves passes cap a l’Alcaldia d’Hostafrancs on, com pot, denuncia els fets. Els policies que, si no fos pel fet que Miquel porta el terror impregnat al rostre, no podrien creu les paraules del mestre de cases, anoten les dades que els sentits vendats del pobre paleta han sigut capaços de percebre. Quan els policies donen la veu d’alarma s’inicia una investigació per descobrir quina és la casa on la pobra noia ha sigut emparedada.

Això, si fa no fa, és el que ha corregut de boca en boca des que els venedors ambulants van començar a vendre els fulls volants que explicaven la història. És clar que algunes informacions s’han anat afegint sobre la marxa, com en un joc del telèfon on participés mitja ciutat. Al relat original, per exemple, no apareix el nom del mestre de cases, només que era de Sants. Però què hi ha de cert en tota aquesta fantasiosa història? Ho descobrirem als dos darrers capítols on podrem escoltar en primera persona al propi mestre de cases: Miquel Alimbau.

Continuarà

Capítols anteriors:

La noia emparedada - 1

Per saber-ne més:

Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

La Veu de Catalunya, 04/06/1913. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

El Diluvio, 05/06/1914. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

Quarta temporada d 'Enregistrem la memòria

Ara fa 10 anys, el 2010, arrencavem conjuntament amb Sants 3 Ràdio i el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, Enregistrem la memòria. Un projecte de recuperació de la memòria oral de les nostres àvies i avis. Ja fos a l’estudi de la ràdio, al campanar de Sant Medir, gràcies al suport tècnic de l’Oleguer Forcades i del Jordi Lozano, que ens van ensenyar com fer anar els equips o editar audio; o bé gravadora en mà voltant els barris amunt i avall, colze a colze amb la Pepita Gàlvez, vàrem tenir l’oportunitat de realitzar desenes d’entrevistes a persones que tenien uns records únics per compartir amb tothom.

El primer any vàrem tenir l’ocasió d’entrevistar a persones que eren nens i nenes quan va tenir lloc la Guerra d’Espanya. Vàrem poder recollir testimonis de la revolució, de la construcció de refugis antiaeris, dels bombardejos de l’assalt als magatzems de menjar de Magòria i de l’entrada dels feixistes a la ciutat. Fets històrics vistos des dels carrers dels nostres barris i amb ulls de nens i nenes. 

El nostre micro va copsar les veus de persones que ens parlaven de la fam, però també de les festes majors, del treball tèxtil a les fàbriques i sobretot, d’una forma de viure diferent, més humana, quan els veïns i veïnes d’un mateix bloc, o fins i tot carrer, compartien el poc que tenien, s’ajudaven els uns als altres, pujaven i baixaven a les cases alienes a escoltar els serials de la ràdio i sobretot, acabada la jornada, petaven la xerrada amb les cadires al carrer. Amb aquestes gravacions vàrem editar 15 programes monogràfics d’una durada d’entre 15 i 25 minuts que, amb petites contextualitzacions, permeten descobrir espais que ens són quotidians amb uns altres ulls.

A la segona temporada vàrem decidir ser proactius, i en paral·lel a les persones que contactaven per que volien compartir amb nosaltres les seves vides, vàrem anar a buscar aquells temes que pensàvem que eren d’interès i que calia deixar registrats. Així varem recorrer la carretera de Sants i la Creu Coberta fent entrevistes entre alguns dels negocis familiars més antics dels nostres barris. D’aquesta manera vàrem tenir l’oportunitat de recollir el testimoni de negocis familiars, alguns dels quals, malauradament, desapareguts com Joguines Milà o bé la cistelleria Siscart.

També vàrem decidir reconstruir la memòria d’algunes de les grans lluites veïnals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Lluites que ens han deixat conquestes com la plaça de Sants, les Cotxeres de Sants, l’Espanya Industrial o Can Batlló entre moltes altres. Espais que no existirien sense la el compromís, entre d’altres, del Centre Social de Sants. Per fer-ho vàrem tenir el privilegi de parlar amb alguns dels protagonistes d’aquesta història, entre els quals amb el Josep Xarles. 

La tercera temporada del programa va començar l’any 2014. En aquest cas vàrem girar la mirada especialment a algunes de les entitats de Sants, com per exemple l’inici dels Castellers de Sants. També varem tenir l’oportunitat d’escoltar les veus d’agitadors culturals tan importants com el Martí Olaya o també la de Josep Espinàs, qui va ser regidor de Sants-Montjuïc. Però també, gràcies a testimonis com el de la Teresa Tolos, vàrem descobrir en veu d’un testimoni directe, que significava treballar a una gran fàbrica com Can Batlló

L’any 2015 vàrem començar a enregistrar entrevistes per la quarta temporada del programa. Aquest any vàrem decidir centrar-nos en la Bordeta, i molt especialment en la interessantissima història a l’entorn de Sant Medir i dels projectes que des de la parròquia van arrencar: el teatre, el bàsquet, la coral o l’escola. De la mà del Manel Subirà, vàrem descobrir l’inici de l’escola Proa. Però per complicacions vitals i laborals tant meves com de la Pepita aquesta temporada es va quedar penjada, a mig editar. 

Ja treballant a La Lleialtat Santsenca vàrem tenir l’ocasió d’acollir el projecte de l’Àlbum Familiar del Barri, un projecte impulsat per l’arxivera especialista en fotografia, Susanna Muriel. Amb les entrevistes del projecte es van poder enregistrar 10 petits capítols que també es van emetre per Sants 3 Ràdio i que es complementen perfectament amb els programes d’Enregistrem la Memòria.

Però teniem un deute amb tots els veïns i veïnes que entre els anys 2015 i 2016 ens havien deixat el seu testimoni, així que, tot i que amb uns quants anys d’endarrereiment, calia fer un esforç per acabar l’edició dels darrers 21 programes de la temporada que es va quedar penjada i per fi ho hem pogut fer. Podreu escoltar els nous programes d’Enregistrem la memòria a Sants 3 Ràdio (103.2 FM) els dissabtes a les 10 del matí i els dimecres a les 20:30h o a la plataforma Ivoox. 

Una tasca que, després de deu anys, ens ha deixat un important arxiu sonor sobre la memòria oral de Sants, Hostafrancs i la Bordeta des de la Segona República a l’actualitat. Prop de 90 anys de records guardats gràcies a la ràdio. Memòries que, en èpoques com les que vivim, es fan més necessàries que mai.

La noia emparedada - 1

És el 3 de juny de 1913 i ens trobem a un Sants on una noticia circula de boca en boca. Una història que s’expliquen les teixidores amb les paraules ofegades que permeten el soroll dels telers i que es barreja amb d’altres converses, com la gran protesta que s’està gestant entre les dones que fan el torn de nit i que veuen com els horaris marcats per llei no es compleixen. 

Una historia que va i ve, saltant els provisionals taulells de les botigues del mercat de la plaça d’Osca, fent-se gran cada cop que es comparteix entre dependents i clients. I que, per uns dies, ha eclipsat l’altre gran tema de conversa a la plaça, el nou mercat que Pere Falqués i Urpí ha projectat a l’Hort Nou, un enorme edifici que la gent del barri ha batejat amb el nom popular de la Catedral. La inauguració del qual es preveu per a la festa major de Sants. També s’especula sobre el tema sota entre les naus metàl·liques del mercat d’Hostafrancs, des de que unes setmanes enrere uns joves venedors de pasquins van fer acte de presència pregonant la noticia a crits.

Mercat Nou de Sants l'any 1913 foto d'en Brangulí (ANC)

Tothom parla de la història, als breus descansos a l’antiga fàbrica Arañó, Ventajó i cia, que acaben de comprar Jacint Serra, els germans Josep i Francesc Serra i Roca i Jaume Balet Viñas, per convertir-la en la JJF Serra i Balet. També ho fan els apasionats espectadors de les curses al velòdrom del Cubell. Entre els jugadors del Futbol Club Internacional, l’equip del barri, no és parla d’un altre tema durant els entrenaments.

A la plaça d’Espanya també se’n parla. És el tema estrella a la gran terrassa de la Pansa. En parla tant el públic de les curses de braus de les Arenes com els noctàmbuls que tanquen les nits del Paral·lel amb un got d’aiguardent amb una pansa dintre. Sovint uns quants s’arremolinen al voltant d’una taula on s'exhibeix un dels fulls volants que narren amb pèls i detalls la història sobre la qual tothom parla. Tot i els gravats terrorífics que il·lustren els fulls alguns escèptics se’n riuen del fet, d’altres els recriminen ser insensibles. 

Però si hi ha un sector on ha impactat el tema és entre els treballadors de la construcció. En parlen els paletes mentre apliquen revestiments de morter i els peons mentre pugen sacs de material a les bastides. De fet són ells els que poden posar nom i cognoms a un dels protagonistes de la història, un mestre de cases que és del barri i al qual tots coneixen, en Miquel Alimbau. 

El tema però ha arribat més enllà dels nostres barris. A mil quilòmetres de Sants, a la ciutat de París, també se’n parla als cafès des que el popular diari Le Journal, que té una tirada de més d’un milió d’exemplars, se’n va fer eco a la portada del primer de juny d’aquell mateix any. Però quina és aquesta notícia tant sorprenent sobre la que tothom parla? Reconstruïm la història que s’ha teixit en mil converses

Tot comença el 30 de maig, un divendres, quan en Miquel, un mestre de cases ja gran que viu sol, rep una trucada inesperada a casa seva. Quan obre la porta troba tres homes amb evidents signes d’agitació. Els desconeguts li demanen que els acompanyi, han d’anar a uns quants quilòmetres de la ciutat a fer una reparació que, segons li comuniquen, té una gran urgència. El paleta accedeix i, apressat per la resta d’homes, agafa unes quantes eines, les carrega al seu farcell i baixa al carrer, a la cantonada d’Alcolea amb Duran, l’actual Valladolid, allà, sota uns encara escanyolits plataners, espera un cotxe amb el conductor preparat per arrencar. Tots pugen al cotxe i el vehicle es posa en marxa.

El vehicle es mou ràpid pels carrers polsegosos de Sants, on tot just es treballa en l’empedrat de la carretera per renovar-la tot coincidint amb la inauguració del mercat. El cotxe enfila pel carrer Galileu en direcció cap a Les Corts, voreja la Maternitat i creuant Sarrià comença a pujar per la falda de Collserola. El cotxe volta per camins cada cop més solitaris allunyant-se de Barcelona fins que a una senyal del conductor els dos homes que seuen a banda i banda del Miquel l’agafen amb força. 

El paleta crida i es remou però no té res a fer en contra d’aquells dos homes, que l’amordassen, el lliguen i li tapen els ulls amb un mocador.  Dins la foscor i amb l’angoixa de no saber que està passant en Miquel sent com el cotxe es mou a gran velocitat pels camins. Dues hores més tard el cotxe s’atura davant d’una casa solitària i els segrestadors fan baixar al Miquel del cotxe i, a cegues  mig marejat, el fan entrar a l’edifici.

Continuarà.

Per saber-ne més:

Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

La Veu de Catalunya, 04/06/1913. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

El Diluvio, 05/06/1914. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

L'antiplaça

L’any 1983 quan Helio Piñón i Albert Viaplana van acabar la Plaça dels Països Catalans molts veïns i veïnes de Sants van descobrir l’espai amb estupefacció. Un any més tard però, l’obra d’urbanització d’aquest espai guanyava el premi FAD i la plaça es convertia en un model d’espai lloat per molts urbanistes i arquitectes. La punta de llança de les places dures a Barcelona, un concepte que els pobres veïns, limitats per la seva obligació de treballar dur cada dia i per no poder voltar pel món, no podien entendre. Jo era un nen llavors i he de reconèixer que un element si que em va cridar l’atenció els brolladors d’aigua, potser dels pocs elements que trencaven amb la sensació de trobar-se a un descampat. Avui ni això resta.

Plaça dels Països Catalans, 1986
AMDS, Fons UEC 

Han calgut quasi quatre dècades per tal que alguns arquitectes i urbanistes descobreixin el que molts veïns ja devien sospitar quan, abans d’inaugurada, fisgonejaven a través de les tanques metàl·liques: la Plaça dels Països Catalans és un horror. És una antiplaça que no fa cap de les funcions que socialment, a la nostra cultura, li atribuïm a una plaça. És una ferida enorme que trenca la trama urbana dels barris, que en dificulta fins i tot l'accés a la mateixa i que fa complicat el trànsit a peu pel seu interior. 

Us proposo una prova ràpida que podeu fer sense deixar l’ordinador. Entreu a Google Maps, cerqueu la plaça dels Països Catalans i obriu la vista per satèl·lit. Trobareu un enorme espai desolat on, lògicament, no hi ha ningú. Que hi ha d’anar a fer algú a la plaça si no és anar a practicar amb un skate? Tot i trobar-se a l’entrada d’una estació tant concorreguda com la de Sants, la plaça dels Països Catalans, ni tan sols és un lloc de pas. Qui surt de l’estació l’esquiva.

És un espai gens acollidor on traspua l’arrogancia d’uns urbanistes i polítics il·lustrats que van pensar que feien el millor per al poble però sense el poble. Un espai que sembla pensat per repel·lir als ciutadans, per escopir-los cap a voreres més tranquil·les, sota les ombres de senzills plataners no metàl·lics. És l’Altamira de l’urbanisme preventiu, aquell que enlloc de fer ciutat es va dedicar a desfer-la. Una pràctica que durant uns anys es va seguir estenent com una taca d’oli per Barcelona, i que amb el temps va tindre la seva màxima expressió la substitució dels bancs per cadires solitàries.

Avui en dia, més degradada que mai, i abandonada per totes les administracions, la plaça dels Països Catalans segueix sent l’escenari d’un conflicte urbanístic. Una guerra en contra d’una forma de viure més humana i més propera, la dels barris. Però malauradament no és l’únic espai. Tot l’entorn de l’estació està pensat en exclusiva per a les infraestructures de la ciutat i per als grans interessos econòmics, però oblidant que dins d’aquella ferida encara hi viuen veïns i veïnes. 

Dir que els Països Catalans és una plaça és tant ofensiu com dir que ho és el descampat de Joan Peiró, com ho són les sortides d’emergència de les vies de tren, que a mode de barracons, reben als viatgers que surten de l’estació. Com ho seria no aprofitar l’oportunitat que podria brinda la fàbrica dels Germans Climent per a uns usos que ajudin a crear xarxa veïnal enlloc de desfer-la.

De la darrera noticia de Països Catalans ja han passat quatre anys, quan l’Ajuntament de Barcelona va acordar iniciar la protecció de l’espai per reconèixer el valor ciutadà, cultural i social de l’arquitectura moderna, que ha tingut un paper clau en la transformació de la ciutat i en la creació d’espais i equipaments ciutadans «d’excel·lència» pel seu disseny i la seva aplicació urbanística. Però a l’antiplaça tot segueix igual, excel·lint la solitud dels ciutadans. 

Narrar en vidre

Si entreu a la seu del Districte de Sants Montjuïc, l’antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs que, per cert, mai ha sigut l’ajuntament de Sants, i pugeu la majestuosa escala que porta a la planta principal trobareu la Sala de Plens, un espai ple d’elements artístics que ens permetrien estar hores explicant coses tant sobre el treball artesà que implica fer totes aquelles peces: escultures, esgrafiats, treball de forja o mosaic hidràulic; com sobre la iconografia que aquests elements evoquen.

Però si és el primer cop que hi entreu, potser l’element que més us cridarà l’atenció, i que us sorprendrà que tanmateix resti amagat als caminants que van i venen per la Creu Coberta, són els magnífics vitralls que il·luminen tota la sala, unes autèntiques joies del noucentisme dissenyades pel pintor Francesc Labarta.

Labarta, que va néixer a Barcelona l’any 1883, segurament ja portava la pintura a la sang, ja que el seu pare Lluís Labarta i Grañé, era dibuixant, i el seu avi matern, Eusebi Planas havia sigut aquarel·lista i litògraf. Després d’estudiar a la Llotja i formar-se a l’estranger Francesc Labarta va tornar a Barcelona, impulsant l'agrupació Les Arts i els Artistes. Labarta va treballar a disciplines diverses, dins l’àmbit de la pintura i el dibuix: Va practicar el paisatgisme i la pintura mural, va ser col·laborador d’algunes de les molt populars publicacions satíriques catalanes, com el Papitu, l’Esquella de la Torratxa o La Cuca Fera, i va treballar en les arts aplicades, projectant elements tant diversos com ferro forjat, catifes, vitralls o mosaics. 

En aquest darrer àmbit Labarta va treballar amb Domènech i Montaner a l’Hospital de Sant Pau, on va ser l’encarregat de dibuixar uns panells amb la història de l’hospital que Mario Maragliano va transformar en mosaics per decorar l’exterior del pavelló d’administració. Al projecte d’Hostafrancs, que Labarta va signar l’any 1914, va presentar elements al·legòrics i referències mitològiques.

Des de l’any 1906, amb els seus articles diaris a La Veu de Catalunya, Eugeni d’Ors, havia començat a influir en els gustos estètics dels catalans i les catalanes. L’ordre es contraposava a la rauxa que havia significat el modernisme i les icones de les cultures grega i llatina, tornaven a ser referents per als artistes. Figures mitològiques però que s’incorporaven a paisatges quotidians on la modernitat, identificada amb el progrés i la indústria, hi era molt present. 

Barcelona donant la benvinguda als pobles del pla a la ciutat
L'Esquella de la Torratxa, 1897

Barcelona, que en les dècades que la van portar de l’enderroc de les muralles, l’any 1854, a l’agregació dels pobles del pla, l’any 1897, havia crescut de forma exponencial, també s’havia introduït en l’imaginari col·lectiu com una dona ricament vestida que portava la corona amb un ratpenat. Una símbol heràldic lligat a la figura de Jaume I i als territoris de la corona d’Aragó. Aquesta dona representant la ciutat de Barcelona es va fer present als diaris, especialment a la premsa satírica de l’època. Així doncs Barcelona esdevenia protagonista a les pàgines de publicacions com l’Esquella de la Torratxa. Per tot això no és d’estranyar que Francesc Labarta tingués presents tots aquests referents a l’hora de projectar el monumental vitrall de la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, edifici que per aquell 1914, ja era l’edifici de referència de l’annexionat poble de Sants. En aquells moments Hostafrancs, Sants, la Bordeta i Les Corts van quedar dins del Districte VII de Barcelona.  

Si us fixeu en el gran vitrall que es troba a la capçalera de la sala descobrireu una al·legoria que ens està explicant la història recent de la ciutat en aquells inicis del segle XX. Aquest vitrall, equilibrat i geomètric, com marcava el noucentisme, ens presenta a una figura femenina asseguda en un tron. Amb tot el que hem comentat fins ara fàcilment podreu deduir que aquesta dona, tot i que en aquest cas no porta la corona amb el ratpenat, és Barcelona, us ho confirmarà l’escut de la ciutat, que es troba per sobre de la figura. 

A banda i banda es troben dues figures masculines, dos barbuts que mantenen uns corns a les seves mans. Són banyes de l’abundància, un símbol de la riquesa que segons la mitologia troba el seu origen a les banyes d’Amaltea, que Zeus va trencar de forma accidental. Si us fixeu bé en la figura d’aquests barbuts i penseu en una de les escultures que podem trobar als carrers de Sants, us resultarà familiar. Aquests barbuts, com ho és també l’escultura que trobeu a la font de la plaça de Sants, el popular Xato, són representacions dels rius, aquests corrents d’aigua que enriqueixen un territori.

El vell Llobregat, fotografia de Carme Illa

Amb totes aquestes dades segur que podeu veure aquest vitrall al·legòric d’una forma diferent, quasi com un plano. Barcelona que, superades les muralles i estesa pel pla annexionat els antics pobles independents, ja regna de riu a riu, des del Besòs al Llobregat. Per si encara teniu algun dubte podeu mirar de nou a la part superior del vitrall i veureu els recipients ceràmics per contenir l’aigua.

Si seguim amb els vitralls de la dreta trobareu una triada de deus que ens permeten parlar dels 3 principals eixos econòmics, tant a Catalunya, com, més concretament, a Sants. El primer ens mostra al déu grec Hermes, assimilat al romà Mercuri. El veloç déu que, gràcies a les ales dels seus peus, va ser missatger dels déus i també associat al comerç. No en va l’arrel de la paraula mercuri és la mateixa que la de mercaderia. Si us fixeu bé en el vitrall podreu veure, en petit, un edifici important de la ciutat, les Drassanes. El port era llavors la principal entrada i sortida de mercaderies de la ciutat.

Al següent vitrall trobareu la grega Demèter, que els romans transformaren en Ceres, deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat. El seu nom ens porta a l’origen del mot cereal. Entre els déus grecs també trobem a Príap, del qual a la pròpia Creu Coberta va aparèixer una enorme escultura l’any 1848. Però tenint en compte que el principal atribut del déu és el seu enorme fal·lus i la seva continua erecció, podem entendre que l’escultura quedes amagada per anys al magatzem del museu arqueològic i que aquesta no fos una referència en l’ideari clàssic ideal dels noucentistes. Demèter, o Ceres, apareix en un escenari on es pot identificar clarament una clàssica masia catalana.

A la darrera part d’aquest tríptic hi apareix Atena, que seria assimilada a la romana Minerva, la deessa de la saviesa i de l’artesania. Un treball artesà, que en aquells accelerats anys del segle XX, havia esdevingut industria. La deessa apareix envoltada del fum de les moltes xemeneies que inundaven Barcelona. Fum que nosaltres ara definiriem com a contaminació però que, especialment, per als homes de negocis d’aquells anys eren diners. 

Per descobrir com es fa el treball de vitralls com aquests crec que res millor que poder-ho veure. Per això us comparteixo un vídeo de l’Art del Vitrall en que van seguin pas per pas.

L’Hostal Vell

L’any 1839 la Diputació de Barcelona desvinculava un tros del municipi de Santa Maria de Sants per passar-lo a Barcelona. Per marcar la nova línia de separació aprofitaren que la Carretera Reial era creuada per la Riera de Magòria. De fet la carretera havia de salvar aquesta dificultat amb un pont. Encara es pot resseguir el curs de l’antiga riera caminant pel carrer de Joanot Martorell. 

El terreny que passava a Barcelona era un espai conegut amb el nom de les Barraquetes. Un topònim que ha desaparegut però que ens recorda el tipus de construccions, no estables, que de fet es trobaven entre els pobles del pla i la ciutat. A l’interior de les muralles de Barcelona, entre edificis que remuntaven fins i tot per sobre els carrers i els vapors que s’havien començat a expandir alguna cosa s’estava covant. 

La població havia crescut de forma extraordinària, però Barcelona seguia tancada a les muralles en un terreny en que el 40% del sol estava ocupat per casernes i edificis religiosos. La necessitat d’enderrocar la muralla i estendre la ciutat pel pla començava a ser un discurs assumit per la majoria, però calien arguments teòrics per reforçar la idea, un fet que es concretaria amb la publicació de ¡Abajo las Murallas! del metge Pere Felip Monlau, l’any 1841. 

Alguna cosa estava a punt de canviar al pla de Barcelona, l’enderroc de les muralles i la construcció de l’Eixample, un fet que generaria pocs anys més tard enormes fortunes als promotors immobiliaris. Per això no és d’estranyar que l’annexió d’aquest antic tros de Santa Maria de Sants a Barcelona també animés l’especulació immobiliària. Aquell mateix any 1839 Josepa Nogués i el seu fill Felip Moner, que eren propietaris de terrenys a aquest nou, i allunyat, tros de la ciutat van fer un contracte de cessió en emfiteusi d’una peça de terra campa de tinguda una mojada poch més o menos  amb Antoni Planas, un flequer que tenia negocis per tot el Pla de Barcelona. 

En aquest punt de la història fa aparició Joan Corrades i Bosch. Nascut a Hostafrancs de Sió, a la Segarra, l’any 1814, Corrades era fill d’una família pagesa que es dedicava al conreu de la vinya. Però la família de Corrades només tenia 12 jornals de conreu, un terreny que no donava per treballar als set germans que eren, i menys després que la Segarra patís amb foça els efectes de la Primera Guerra Carlina. Així doncs Corrades, que no era l’hereu, quan tenia 23 anys va decidir fer-se traginer. Joan Corrades es va casar amb Maria Boldú i Ripoll, però es va quedar vidu aviat i va tornar a casar-se amb la germana gran d’aquesta, que duia el mateix nom, un fet que ara se’ns faria molt estrany però que en aquelles èpoques no ho era tant. Joan Corrades va començar treballant amb el seu carro fent viatges entre Cervera i Igualada, però aviat va decidir treballar anat fins a Barcelona. 

Joan Corrades i Bosch amb la seva filla Quima i la seva néta Adela 

L’arribada a la ciutat per carretera havia millorat molt des de que l’any 1764, sota la direcció de Pedro Martín Cermeño, s’havia començat a construir la Carretera Reial. Per anar de Sants a Barcelona es passava per la Creu Coberta i es seguia pel que avui és l’Avinguda Mistral cap al Portal de Sant Antoni. En direcció contraria la via seguia en direcció Vilafranca i Tarragona avançant gràcies a infraestructures monumentals com el Pont de Carles III a Molins de Rei o el viaducte del Lledoner a l’Ordal.

La nova via es va convertir en un eix comercial molt important, al voltant de la qual s'anirà desenvolupant el poble de Santa Maria de Sants. La Creu Coberta de fet, des de sempre havia sigut un punt neuràlgic, un encreuament de camins, entre d’altres amb la carretera que seguia cap a Sant Boi. Però l’arribada dels traginers a Barcelona tenia alguns inconvenients. Per la nit els portals de la muralla tancaven i molts d’aquests traginers corrien el risc de quedar-se fora de la ciutat, a l’aire lliure, fins a la sortida del sol.

En aquest inconvenient Joan Corrades va trobar una oportunitat de negoci. El traginer va comprar 5.000 metres quadrats del terreny d’Antoni Planas per edificar-hi un cobert on va començar a donar servei a tots aquells viatjants que encaraven el tram final del seu trajecte cap a Barcelona. L'èxit de la iniciativa estava garantida, no en va l’any 1846 es calcula que passaven uns 700 carruatges diaris per la Creu Coberta. Per això Joan Corrades es va decidir a fer un pas més i va edificar un hostal per millorar els serveis. Per l’origen del seu propietari el local ben aviat es va conèixer com el del d’Hostafrancs. 

Donar servei als traginers era un negoci rentable i més en aquest punt, on poder adquirir productes abans del pagament dels burots, va incentivar el comerç al territori, així com també el mercat negre cap a Barcelona. La prova la tenim en el fet que ben aviat, a tocar de l’hostal del d’Hostafrancs, en van apareixer d’altres, com el que va edificar Antoni Buscà l’any 1847, també a la Creu Coberta. 

Però aquella Barcelona atapeïda i plena de tallers i fàbriques estava a punt de canviar i els efectes es notarien a tot el pla i als seus pobles. Segurament el primer motiu va ser la prohibició d’instal·lar més vapors a l’interior de la ciutat. Una normativa que facilitaria que el pla s’anès poblant de xemeneies. L’any 1854, en ple conflicte de les selfactines i amb una epidèmia de còlera a Barcelona, arribava una noticia esperançadora als veïns i veïnes de la ciutat, finalment les muralles de la ciutat s’enderrocarien. 

El que va ser una bona notícia per als habitants de l’interior de la ciutat va significar un sotrac per aquells que havien vist en la muralla una possibilitat de negoci, com als contrabandistes o als propietaris dels hostals d’Hostafrancs. Sense una muralla que tancava de nit ja no existia la necessitat d’hostatjar-se tant lluny del centre com era encara Hostafrancs. Però el barri també havia canviat. En una dècada Hostafrancs havia crescut molt ràpidament a l’entorn de la Creu Coberta i de les fàbriques que havien arribat, com l’España Industrial. Tots aquells nous veïns i veïnes d’Hostafrancs, que de fet eren tant barcelonins com els del centre de la ciutat, tenien moltes necessitats que, com a tal, havien de satisfer molt lluny del barri.

Així doncs l’any 1856 l’Ajuntament de Barcelona va comprar l’hostal d’Antoni Buscà, que de ben segur ja no era un negoci tan rendible, per dedicar-lo a les dependències municipals: els despatxos dels funcionaris, la comissaria de policia, els bombers, l’ambulatori i fins i tot l’escola. L’edifici esdevindria la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs. Un edifici que amb el temps seria reformat completament per Jaume Gustà i Bondia i Ubald Iranzo i Eiras.

Pel que fa a l’Hostal Vell, el de Corrades, va resistir uns quants anys més al del seu competidor, fins l’any 1885, quan va tancar. Barcelona es transformava de nou, ara a l’ombra de l’Exposició Universal, que portaria per fi un mercat a Hostafrancs. El barri ja no era un espai llunyà de la ciutat. L’antic hostal va ser enderrocat, quedant només algun dels blocs annexos, que acabarien convertits amb el temps en la coneguda Casa dels Pollets, fins que l’any 2013 va ser enderrocada.

Si voleu saber més:

Articles

Adéu a la Casa dels Pollets, de Dani Cortijo

Més sobre la Casa dels Pollets, de Josep M. Vilarrúbia-Estrany

Demolició de la identitat d’un barri barceloní, Perseu

Llibres

DDAA, Gent i fets del barri d’Hostafrancs.