La llum que sobreviu

Sembla que fer coses en comunitat, en els temps que corren, és una cosa estranya. Cada cop més treballem en la soledat de casa i, en gran part, gaudim del lleure també en soledat, a casa, davant d’una pantalla, consumint continguts amb la compulsió que requereix una industria cultural que cada cop és més indústria i menys cultural. La decadència dels cinemes és un bon termòmetre de tot això.

Les grans sales tanquen deixant pas a aparcaments, supermercats o espais d’experiències sensitives tecnològiques, d’aquelles projeccions espectaculars que submergeixen fascinant i aportant material per a les nostres xarxes socials, però que sovint ens fan perdre el relat, tornant a l’origen de tot plegat, a les persones que fa milers d’anys es fascinaven a l’entorn d’un foc contemplant les flames. Amb l’única excepció que fins i tot allà, a l’entorn d’aquelles fogueres els nostres avantpassats es van començar a explicar les històries que van anar creant comunitat i ara, enmig d’aquests espectacles de llums i colors els relats o se’ns perden o no són els nostres, sinó un llistat d’experiències per fer check.

En fi, descarregada ja la dosi de melangia habitual al bloc, em puc centrar en una petita història que ens ha deixat rastre d’aquest món que s’apaga i que, tot i això, com si d’una metàfora es tractés, ens parla de la resiliència de la memòria i dels petits patrimonis de barri. A l’octubre de 1965 el Cinema Albeniz, situat entre el Mercat de Sants i les vies del tren, tancava les seves portes per esdevenir un aparcament a la planta baixa i un gimnàs, on s’entrenaven boxejadors, a la primera planta.

El Cinema Albèniz l'any 1967
Foto: Jaume Peris i Xanco Fons: AMDS-UEC

Els cotxes, entrant fins al moll de l’os del barri i un espectacle consistent en donar-se de bufetades són un bon exemple del que era el Sants del desarrollisme on, sense anar més lluny, només cinc anys més tard, el regidor franquista de la barriada acabaria sent, Vicenç Febrer, un exboxejador amb un negoci d'automòbils i, més important encara, amb un lleó, anomenat Vicentet, vingut d’Angola, que passejava amunt i avall pel carrer del Vallespir.

Poc temps després però, l’antic edifici del cinema va acabar anat a terra per veure’s substituït per un enorme bloc d'habitatges. Com va passar això a un terreny que hauria d’estar marcat com a “equipament”? El cert és que ho desconec, però sospito que a l’equació hi intervé una altra de les tradicions desarrollistes, l’especulació. En ple Porciolisme, quan qualsevol metre quadrat podia ser bo per especular, sense importar que allò impliqués o esguerrar un edifici o disparar la densitat de població d’alguns barris. Així doncs el cinema va desaparèixer.

Només va quedar el record de l'Albèniz, cinema que en realitat tots els santsencs i santsenques coneixien amb el nom de Manelic, ja que aquest va ser el nom original amb que el cinema es va crear l’any 1930 sobre el terreny on antigament hi havia hagut el velòdrom del Cubell, nom massa català pel Franquisme amb, a més a més, una referència a Angel Guimerà, així que l’any 1939 li van canviar el nom a Albeniz. Les pel·lícules d’aquesta sala es compartien amb d’altres sales del barri, com l’Arenas, l’Alborada o el Gayarre. Com totes aquestes sales el Manelic també va ser escenari polític als anys 30, quan mítings i assemblees omplien cinemes.

La sala, preparada per a 500 persones era, eminentment, un cinema popular, dels de sessió doble, de reestrena, i una audiencia que acudia amb entrepans, cacauets i ampolles de gasosa, que sovint rodolaven avall. Com a curiositat dir-vos que la memòria del Manelic no només és viva entre la gent que hi va a veure films, sovint intentant no donar molta importància a la coordinació entre els diàlegs i les imatge, sinó que el seu entorn, l’espai a tocar de les vies on durant les festes s’hi muntava l’envelat, també va esdevenir un dels inquietants escenaris de la novel·la l’assassí del Tirant, obra de Jordi Fernando Aloy.

Però realment la picota va acabar amb tota la memòria del cinema? Doncs com ens deia l’Albert Uderzo a cada inici de les Aventures d’Astèrix… Tota? No! Una petita llum resisteix ara i sempre al pas inexorable de l’apisonadora del progrés. Si resseguiu la paret del lloc on hi havia hagut el Manelic, a l’edifici contigu, just on hi hauria la mitgera, trobareu una peça metàl·lica.

Es dona la circumstància que per aquest punt passo cada dia unes quatre vegades, anant i venint de la feina i un d’aquests cops aquesta petita peça em va cridar l'atenció. Què era allò? Quina funció tenia? Era una campana? Fins que un dia vaig trobar la fotografia que va resoldre aquest petit misteri, donant l’explicació. Aquella peça metàl·lica era la darrera supervivent de la memòria de la memòria del cinema. Oblidada i descontextualitzada, sí, però mantenint la memòria d’una de les moltes sales de cinema que va tenir el nostre barri.

Detall de la darrera llum del cinema Manelic

Per saber-ne més:

Llibres

Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Temporae, 2013. Barcelona

Articles

Cinema Manelic (Barcelofília)

El cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta (Memòria de Sants)

El triomf d'Edison  (Memòria de Sants)

Llibre: Disputar i crear el barri

Us proposo un petit experiment. És probable que algun cop us hagin parlat de les Bases de Manresa, moment que s’ha pres com a constitutiu del catalanisme polític. Com a mínim si sou de la generació que va estudiar als anys 80 i 90 era un tema que es tractava dins del currículum acadèmic i també era una referència habitual a les produccions televisives de temàtica històrica de TV3, com per exemple a Història de Catalunya, la sèrie de dibuixos animats del Dragui, aquell drac de color rosa que anava resseguint els principals episodis de la nostra història nacional. Del que molt probablement no us van arribar a parlar mai, ni a l’escola ni per la tele, és del Congrés de Sants, i tanmateix va ser un fet fonamental que va marcar la nostra història recent.

El motiu? El relat històric que han fet hegemònic no és el nostre, el popular, el de les classes treballadores. I és que fer història no és una acció neutral, és un acte polític de primera magnitud. No només per com s’expliquen les coses, sinó per les coses que s’expliquen i les que no. Com per exemple la història política i sindical de les dones treballadores amb importants lluites on foren protagonistes en exclusiva, com la Vaga de la Constància de 1913 o la Revolta dels proveïments del 1918; o com la vida de les barriades obreres, en una dinàmica de construcció, lluita i resistència.

Per això sempre és una bona notícia quan es publiquen obres que ens recuperen aquesta història amb una trama que ens lliga amb l’actualitat. El darrer exemple Disputar i crear el barri. Lluites i poder popular als barris de Sants, un llibre realitzat pel col·lectiu de Recerca Autònoma i publicat per l’Impuls Cooperatiu de Sants i el Centre de Documentació dels Moviments Socials Mercè-Grenzner.

Passejades per la història de Sants, maig-juliol 2025

Des de Memòria en Moviment, dins el cicle de la Lleialtat "Passejades per la història de Sants" tenim preparades les tres properes rutes. 

Us proposem tres passejades complementàries en que resseguirem alguns dels aspectes del Sants agrícola. Podeu comprar les entrades a la web de la Lleialtat.

24 de maig, 11h —El Sants agrícola (entrades)

Situat als afores de Barcelona, l’antic poble de Santa Maria de Sants va ser durant molts anys un rebost per la ciutat. En aquesta ruta descobrirem els camins, les rieres i les masies que explotaven la terra i la manera en com algunes infraestructures, com el Canal de la Infanta, van transformar el paisatge i l’economia d’aquest petit poble del pla.

28 de juny, 11h —El Canal de la Infanta (entrades)

Descobrirem el Canal de la Infanta, una infraestructura de gran impacte en el desenvolupament econòmic, urbanístic i social de Sants. La seva construcció va permetre portar l’aigua riu del Llobregat fins a l’antiga Vila de Santa Maria de Sants convertint, així, els terrenys de secà en fèrtils conreus de regadiu.

26 de juliol, 18h —El camí ral (entrades)

L’antic poble de Santa Maria de Sants va néixer i créixer a banda i banda del camí ral, una antiga via documentada des d’època romana. En aquesta passejada recorrerem el camí ral al seu pas pels nostres barris. Explicarem com s’ha anat modificat el territori i com la comunicació ha condicionat el desenvolupament de Sants.

La memòria del vapor

Durant els 125 anys que l’Espanya Industrial va estar en funcionament a Sants, aquesta va ser un element central i omnipresent a la història del nostre poble i a la vida de les santsenques i els santsencs. No només pel fet que fos la fàbrica tèxtil més gran de l’estat, i el lloc on treballava gran part de la gent de Sants, sovint famílies senceres generació rere generació; també per que, per a tota aquelles persones, la fàbrica era el lloc on passaven entre 10 i 12 hores de la seva vida cada dia, entre el brogit de les màquines, un soroll eixordador que les acabava deixant sordes, i l’anar i venir de les llançadores, treballant tantes hores amb els fils que en uns anys la majoria de les treballadores els acabaven tenint deformats.

L’Espanya Industrial va ser escenari de l’explotació però també del suport mutu, de les vagues i reivindicacions però també la font de recursos amb què els amos feren enormes fortunes que els van permetre, per exemple, comprar el Monasterio de Piedra o fer una important col·lecció d’art, però també finançar els pistolers del lliure durant els anys 20 i, probablement també, els colpistes que van esfondrar el somni que havia arrencat feia pocs anys, capgirant per sempre el futur d’aquest país.

La sirena de l’Espanya Industrial marcava la vida al barri, tant de les persones que hi treballaven com d’aquelles que no. Era el seu batec, com en èpoques pretèrites havia estat els campanars de les esglésies. Alguns nadons fins i tot van descobrir el món, i com volien que el miressin, des de la Casa Cuna de la fàbrica. Era el lloc on treballaven però també el del lleure, on celebraven les festes populars i fins i tot l’equip de futbol que seguien. El Condal, el club de l’Espanya Industrial, ha sigut l'únic equip barceloní, que, a banda del Barça i de l'Espanyol ha aconseguit a competir a la primera divisió de la Lliga. 

Tot i que l’Espanya Industrial, com totes les fàbriques de l'època, pot ser una representació de l'explotació empresarial, en paral·lel, quan parles amb testimonis directes, et trobes una realitat que per als nostres ulls costa d’entendre, és un cert orgull de fabrica, un éxit que en part, s’ha de reconèixer al rentat de cara paternalista dels Muntadas. El prestigi era tant que, significativament, entre els colmados del barri es fiava a les treballadores de l’Espanya pel fet de ser-ho, ja que tothom sabia que les setmanades es pagaven amb rigor. Tot allò era l’Espanya, una cosa i just la contrària. Orgull i prestigi, però a la vegada explotació i control social.

El seu pes per a Sants va ser enorme. D’exemples que ens permeten copsar-ho en podem trobar molts, però un que ha marcat la història i l’urbanisme del barri és el fet que, sense la fàbrica, Sants potser hauria trigat més en tenir estació de tren i, molt probablement, hauria estat en un altre punt, ja que el tren no va arribar per la mobilitat dels santsencs i santsenques, va arribar per les matèries primeres i pels productes elaborats de l’Espanya.

Tanmateix… Qué se’ns ha conservat de l’Espanya Industrial? Fixeu-vos en un detall. Els edificis que estan dempeus no ens parlen del treball als telers o amb les filadores. El treball, l’element sine qua non una fàbrica no és fàbrica, és el que més costa d’imaginar veient l’actual parc. El que ha quedat de la fàbrica ens parla més del poder que del treball.

Alfons XIII visita l'Espanya Industrial. 21/05/1930
Fons: ANC

Franco visita l'Espanya Industrial, 1947
Foto: Carlos Pérez de Rozas
Fons: AFB

Les Joventuts Hitlerianes visiten l'Espanya Industrial, 1941
Foto: Carlos Pérez de Rozas
Fons: AFB

No ens parlen de treballadores i treballadors, ens parlen dels amos. I, tal com va quedar clar a l’agost del 1936 quan, derrotat el feixisme a la ciutat, enmig d’una revolució social, els Muntadas van fugir i els treballadors en assemblea van decidir seguir treballant col·lectivitzant l’empresa… A una piràmide pot faltar la punta, però no la base. Potser metafòricament, d’una forma molt clara o potser com a ressort d’un subconscient degudament adoctrinat, van fer creure que les naus , com parlaven del treball, no eren importants i, per contra la Casa del Mig sí, ja que parlava d’aquella gent que mereix tenir noms als carrers. Les naus on es treballava van anar al terra i, per contra la Casa del Mig, panòptic del director, on tenien els despatxos, i símbol del poder, on es rebien les visites oficials no; també es van conservar la Casa Cuna i el Casinet, que ens parlen de l’acció més social dels amos.

Sobre l’Espanya Industrial s’ha escrit molt, però especialment en un àmbit acadèmic: llibres sobre temes molt específics, treballs de tesis… però molt poc des del punt de vista de la divulgació, llibres o llibrets que puguin arribar al públic general, a les veïnes i veïns del barri, als infants de les escoles…  I sent tant important per al nostre poble algun element a la pròpia fàbrica ens en parla?

Fins fa molt poc cap, però en els darrers anys algunes accions han començat a revetir-ho. Col·laboracions entre diversos agents del territori com Cotxeres-Casinet, el Fab Casa del Mig, la Lleialtat Santsenca, Donar veu a la Memòria, la Federació d’Hostafrancs i Memòria en Moviment que estan començant a donar fruits. Un projecte conjunt va ser Memòries de la fàbrica, que ens va permetre recuperar una trentena de testimonis de treballadores i treballadors de les fàbriques de Sants, entre les quals un important gruix de l’Espanya. Una altra, l’enorme mural que Roc Blackblock va crear per al pati del Casinet, un mural que forma part del seu projecte Murs de Bitàcola, amb el qual va recuperant la memòria col·lectiva de les comunitats a pobles, barris i ciutats.

Però fins ara cap espai a la fàbrica ens explicava ni l’espai, ni la seva història, ni podem saber res de com s’hi (sobre)vivia, ni com s’hi treballava, de manera que, per a tots aquells que no hem viscut la fàbrica en funcionament, se’ns fa molt difícil fer-nos una idea de tots aquests aspectes. Per sort, des del Fab Casa del Mig es porta temps treballant en un projecte per poder habilitar un petit espai a la Casa del Mig on hi ha informació sobre alguns dels aspectes importants a la història de la fàbrica, així com cronologies, enregistraments que mostren l’Espanya Industrial en funcionament, recuperats gràcies a l'Elisenda Cartañà Marquès i els Joan Sanromà Baulo i objectes originals d’aquesta.

Un projecte impulsat per l’Oriol Blas, coordinador de l’equipament, i per la Sandrine Lambert, antropòloga del Canadà que va aterrar a Barcelona enmig dels seu Doctorat i que va esdevenir un revulsiu per arrencar la idea. L’espai s’ha creat de forma comunitària amb la participació d’agents molt diversos, com els alumnes de l’Institut Escola Arts coordinats també per l’Elisenda, dissenyant els engranatges; o les persones usuàries de l’espai maker, en la realització de l’espai. 

Jo també he tingut la sort de poder participar fent assessorament històric i aportant dues peces originals que crec que valen la pena explicar. Per una banda un mocador commemoratiu que l’empresa va realitzar en motiu de l’Exposició Internacional del 1929, en el qual apareixen alguns dels principals pavellons. No en va l’empresa era present a l’exposició amb un espai expositiu al Palau de l’Art Tèxtil i, de fet, Alfons XIII va realitzar tres visites oficials a la fàbrica al llarg de la seva vida, el 1904, 1908 i la darrera el 1930, amb la presència del dictador Primo de Rivera.

Mocador commemoratiu de l'Espanya Industrial durant l'exposició del 1929

La segona, fruït de la casualitat, en realitat no és original de l’Espanya Industrial, si no d’una altra de les grans fàbriques de Sants, el Vapor Vell, es tracta d’una de les rodes que connectaven l’embarrat girant i fent moure les corretges que transmetien aquesta energia a les respectives màquines, una peça que va recuperar el company Jose Maria Sandoval, que fa anys que, com una formigueta, fa una tasca importantíssima, revisant fons d’antiquari, estant atent a les obres que es realitzen al carrer, fent dibuixos per reconstruir paisatges del barri… La roda la podeu trobar a dalt de tot, connectada als diversos engranatges.

Espai de memòria a la Casa del Mig

La Sandrine, l’Oriol i tota la gent del Fab han tancat el cercle, creant un petit espai per explicar la història d’una fàbrica com l’Espanya Industria i ho han fet amb les eines d’una nova revolució industrial, com les impressores 3D que els veïns i veïnes poden descobrir a l’equipament. Penso que, d’alguna manera,  els engranatges que es mouen a la intervenció i fan moure als altres no deixa de ser una bonica metàfora de com funcionen projectes com aquests. Projectes on participen persones d’àmbits i coneixements molt diversos, de manera que són complementaris. 

Si no ho heu fet encara aprofiteu i descobriu aquest petit espai, que val la pena, especialment ara, moment en el qual s’acaba de rehabilitar la Casa del Mig amb criteris que permeten entendre el seu joc dins de la fàbrica. I dir-vos que aquest és un primer pas d’un projecte molt ambiciós que serà com una capa més quan es pugui realitzar, però sobre el qual em mossegaré la llengua per tal d’explicar-lo bé quan es pugui.

A continuació us comparteixo detalls del mocador de l'exposició que us permetran descobrir alguns dels escenaris de l'esdeveniment.

El Poble Espanyol (Iberona)

El Palau Nacional

El Poble Espanyol (Iberona)

Pavelló del Material Esportiu i de la Química, avui derruït

Palau de l'Agricultura

Palau de l'Agricultura

Palau de la Llum o Palau de l'Industrial Tèxtil, avui derruït

Casa de la Premsa

Miramar

Vídeo: El somni cooperatiu de la Lleialtat Santsenca

Us recupero aquest vídeo que vaig fer ara fa uns anys per al programa Va passar aquí, de Betevé, parlant sobre la història de la Lleialtat Santsenca.

L'elefant a l'habitació

Un benefici col·lateral de tenir els carrers oberts, per a molts, ha sigut la descoberta dels edificis de la carretera de Sants. Acostumats a caminar per les seves voreres estretes, plenes de gent, entre el brogit dels cotxes i el ritme accelerat de la rutina diària a ciutat, les façanes dels edificis de carretera, més enllà del sutge que no les deixa lluir, s’havien anat fent invisibles.

Des de la mateixa vorera queda poc marge per contemplar els edificis i els de la vorera contraria es troben rera una cortina de cotxes. Però el simple fet de, per dos dies a la setmana, no moure’s per la vorera sinó pel centre de la Carretera, recuperant el goig de caminar per caminar, potser sense pressa, o fins i tot sense objectiu, permet la perspectiva necessària per poder observar les façanes a banda i banda.

Si ho feu de ben segur que descobrirem petits detalls que abans us haurien passat desapercebuts. Uns caps de vaca al número 141, que ens recorden que en aquell punt, a l’edifici Joaquim Pau Badia, hi havia una antiga vaqueria; uns mosaics al número 5, a la casa Jaume Estrada, que si mirem amb deteniment comprovarem que ens reflexen una mateixa escena a cadascuna de les estacions de l’any… I és que la carretera, l’eix sobre el qual va anar creixent el nostre poble, va acabar esdevenint un espai de lluïment, on els propietaris dels edificis, com en el Passeig de Gràcia, però amb un àmbit més modest.

Però enmig de tots aquests petits detalls sorprèn l’elefant a l’habitació, metàfora per cert que em va regalar el meu cosí Joan Carles. Una illa sencera que poca gent veu i sobre la qual no seria d’estranyar que, el dia de demà, quan ja sigui massa tard, tots ens posem les mans al cap. Entre el carrer d’Alcolea i la plaça de Sants tenim dues joies del nostre patrimoni una mica en terra de ningú. Per una banda Can Daguerre, el més que centenari estudi fotogràfic sobre el qual l’amic Ricard Marco, amb la gent de Fotoconnexió van fer una feinada per posar-lo en valor i reivindicar tant l’espai com la memòria. I és que, no en va, durant més d’un segle, som molts els santsencs i santsenques que ens hi hem anat (o ens han portat) a fotografia en algun dels moments importants de les nostres vides, esdevenint un autèntic arxiu de la gent i de la vida quotidiana del poble.

Com el Ricard fa anys que reivindica, no només és important com a negoci històric que apel·la a la nostra memòria, sinó que com a element patrimonial en si mateix, si és que memòria i patrimoni són distingibles, que ja us dic jo que no, i és que Can Daguerre no va ser un edifici que va funcionar com a estudi fotogràfic, sinó que va ser un edifici construït per aquesta funció. En un moment en el que disposar de llum natural era fonamental, de manera que tenim dempeus i en funcionament des del 1916, un estudi fotogràfic de principis del segle XX.

Just al seu costat tenim un edifici també interessant per al nostre patrimoni, tant pel seu valor intrínsec, com pel fet que, durant molts anys va ser un edifici d’ús col·lectiu, estic parlant del cinema Liceu, un edifici catalogat com a Bé Cultural d'Interès. El primer cinema Liceu, tal com recullen Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran al seu llibre: El modernisme perdut, Sants - Les Corts, va ser promogut per Aniceta Beya l’any 1910; i el projecte arquitectònic va ser obra de Josep Pausas i Coll. Aquest arquitecte acabaria sent arquitecte municipal d’Igualada, ciutat amb la qual, per cert, Sants té molts i molts lligams històrics. Segons sembla el solar on es va alçar el Liceu va ser el fruit de l’agregació d’unes quantes parcel·les, on es va instal·lar el cinema i un saló de billar.

Antic cinema Liceu als anys 20
Fons: AMDS

L’edifici, que seguia un estil modernista, molt d'acord amb el paisatge de la carretera d’aquells anys era en realitat una solució simple, tal com expliquen a El modernisme perdut: 

El cine era format per una nau senzilla i coberta amb encavellades a dos vessants i amb una ala lateral. A l’exterior l’arquitecte Pausas va donar al conjunt un aspecte unitari en compondre eixos verticals d’obertures en arc de mig punt, de llums diferents segons la funció de portes o finestrals. La seqüència de pilastres, i els frontons triangulars decorats amb relleus donaven a l’edifici un cert monumental d’influència secessionista.

Vistes des del campanar de Sants, l'any 1936
L'antic Cinema Liceu es pot veure a la cantonada dreta, abaix
Fons: AMDS-UEC

L’any 1956 l’antic cinema va ser enderrocat per fer-ne l’edifici actual que va ser encarregat a Antoni de Moragas i Gallissà, arquitecte de gran rellevància en aquelles dècades que va impulsar el Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i que va formar part del Grup R, grup d’arquitectes que, després de la postguerra, va treballar per recuperar la modernitat a l’arquitectura catalana, fins llavors marcada per les mancances en quant a materials i per la voluntat monumentalista del franquisme, un grup que va procurar la tradició dels arquitectes del GATPAC d’abans de la dictadura. Moragas també va estar interessat en la funció social de l’arquitectura i en trobar solució al problema de l’habitatge.

El nou cinema Liceu, d’estil, que tenia un aforament per a més de 1.500 espectadors en un moment en que el cinema, com quasi tot, era un fet col·lectiu, tenia una sala de projecció amb una pendent d’una inclinació del 15%, fet que permetia aprofitar l’espai al màxim. També destacava pels seus enormes finestrals, pel seu vestíbul i per la llarga barra del bar. L’edifici solucionava el problema del soroll de la carretera de Sants, situant la sala de projeccions a l’interior de la parcel·la, de manera que el vestíbul l’amortia.

El cinema Liceu l'any 1970
Foto: Jaume Peris i Xancó
Fons: AMDS-UEC

Barra del bar del cinema Liceu
Foto: Francesc Català i Roca
Fons: AMDS-UEC

Però més enllà d’un cinema, que en els darrers anys va ser de reestrena, el Liceu, era tot un centre social dels santsencs i de les santsenques que festejaven la vida. De fet, tant és així, que el Liceu és un dels escenaris habituals a moltes d’aquelles novel·les que han pres a Sants com a escenari, com per exemple a Seixanta Minuts, novel·la de Josep Miracle i Monserrat:

Que en Joan la va portar al Liceu quan es van casar? Sí; li va fer molta il·lusió d’anar-hi però se n’hauria tornat de seguida. Tanta estona fent cua per allò? Sort dels entreactes, que es van divertir tafanejant els vestits, les joies, els escots i les esquenes que rumbejaven les senyores de baix! Que el que és de l’òpera… la va ben empatxar, tant de nyigo-nyigo com hi ha al món!

El nou Liceu també va incorporar l’antic club de billar on, entre molta d’altra gent, pel que ens havia explicat l’avia, hi anava a jugar l’avi Joan, a qui no vàrem arribar a conèixer ja que va morir molt jove.

Després del tancament del cinema l’edifici ha viscut diverses vides amb l’espai compartimentat i diferents usos per tot l’edifici: escola de ball, gimnàs, botiga d'electrodomèstics, frankfurt… Ara, però, des de fa molts mesos resta buit, probablement esperant que algú faci un millor negoci.. Hi ha hagut projectes com el d’ubicar-hi un Decathlon, però que han quedat en res.

Una nova vida és el millor sistema de conservació que pot tenir un edifici, però, tot i que privats, no oblidem que són espais molt viscuts i que formen part d’aquest patrimoni de les comunitat que, algun dia i d’alguna forma, caldrà posar i fer efectiva la seva protecció.

Per saber-ne més:

Lacuesta Contreras, Raquel i González Toran, Xavier, El modernisme perdut. Sants - Les Corts. Editorial Base, 2017

Barcelofilia, el Cine Liceu

Arquitectura Catalana, Cine i Bar Liceo

El pecat original

La finca de Badal 188 des del terrat de casa nostra

Ho sento, però per molt que m’hi esforço no aconsegueixo entendre la lógica per la qual els plans urbanístics s’eternitzen a les ciutats. Sí, està clar, puc entendre la necessitat de que una ciutat tingui plans que no siguin tan volàtils com els seus governs, però és que de vegades aquests ho fan més enllà dels canvis de règim, de dictadura a democràcia; més enllà dels canvis del model de ciutat, d’una ciutat que era pensada per als cotxes a una altra presumptament pensada per als vianants; més enllà dels canvis en les formes de viure a la ciutat o fins i tot més enllà de la lógica o de la possibilitat d’evitar una situació d’indefensió als seus habitants. 

La resposta acostuma a ser que és molt difícil canviar un pla urbanístic, com si fos quelcom no humà, allà està l’administració sempre està a punt per crear la burocracia necessària per fer-nos sentir a nosaltres impotents i a ella necessària. Nosaltres, simples ciutadans, (o ciutadans simples), no podem entendre el que implica un canvi a un projecte urbanístic. I aquesta és una salmòdia que, pel que sembla, es transmeten tècnics i polítics de generació en generació, mani qui mani,, sense autocrítica, sense aturar-se a estudiar si aquells plans tenen sentit en l’actualitat i, evidentment, sense tenir una perspectiva històrica que ens faciliti entendre per quin motiu, en el moment que es van fer els plans, eren com eren.

Sense entrar molt en el tema. Però penseu en la d’anys que es va arrossegar el pla urbanístic del carrer Diputació, pel qual es van expropiar i enderrocar vivendes i negocis. Un pla que era pensat des del volant d’un cotxe amb l’objectiu de descongestionar la plaça d’Espanya i l’Eixample esquerre, però que, finalment, quan es va acabar realitzant va donar lloc a un carrer peatonal. Han compensat els maldecaps de tota la gent que va patir les expropiacions? La ciutat canvia però el pla és immutable!

Quan l’ajuntament vol però, de vegades es fa les trampes a si mateix, com quan a Nou Barris, un cas que vaig viure de prop, es volien enderrocar les casetes del passatge de Santa Eulàlia, deixant al veïnat sense vivendes, ja que al pla urbanístic de torn el terreny apareixia marcat com a zona verda, fins que els propis veïns afectats es van adonar que, quan Virrei Amat havia esdevingut plaça, enlloc d’un nus viari, l’ajuntament no ve qualificar el terreny com a zona verda, de manera que van poder intercanviar els metres quadrats del passeig pels de la plaça.

He viscut i, de nou, torno a viure al carrer de Badal, a un bloc que porta dècades afectat per l’obertura del cinturó, ja que el carrer va passar de 30 a 50 metres d’amplada. Quan  jo vaig néixer, l’any 1978, els veïns i veïnes, organitzats a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, ja havien aconseguit una victòria. El cinturó passaria cobert entre la Carretera i el carrer de Pavia, de manera que la major part dels edificis es van mantenir dempeus per bé que afectats i amb l'espasa de Damocles que algun dia el pla es pogués reactivar. De manera que, poc a poc, quan alguna de les casetes que hi havia a Badal, com a la del senyor Alcaide, que tenia un petit pati al davant, va anar al terra, el nou edifici ja es va aixecar amb la nova alineació.

I sobre les nostres finques va quedar aquesta por. El pla hi era, però un cop fet el cinturó semblava difícil que finalment els edificis poguessin anar a terra. Però… i si si? Potser l’esforç dels veïns per tenir una vivenda en propietat no hauria servit de res. En el nostre cas l’esforç de la nostra mare, fent totes les feines possibles, netejant escales, pisos, fent de cangur i del nostre pare que, com ella, també es va matar a treballar, en el seu cas l’obra.

Com deia, per casualitats de la vida he tornat a la mateixa finca, que no pis, en el moment en que s’ha anunciat la desafecció de 700 habitatges, de 43 dels 44 blocs afectats al PGM, de Badal i de l’entorn de les vies. Però i la finca restant? Estic feliç pel fet que els veïns i veïnes del nostre bloc, i de la resta, es treguin de sobre aquesta ombra d'incertesa, però no entenc per quin motiu aquesta joia no pot ser col·lectiva. Quin sentit té enderrocar un edifici que és una llar per a tots els seus veïns i veïnes? Si ho posem en una balança no hauria de pesar més el fet que uns veïns mantinguin casa seva davant de guanyar uns metres de vorera en un carrer on pràcticament tot està dedicat als vianants? Li faig voltes però no trobo ni el motiu ni la gran millora que implicaria per a ningú. Potser algun urbanista amb TOC?

Crec que cal anar a l’origen i espolsar a Porcioles i les seves herències d’una vegada per totes de les polítiques urbanes barcelonines, reconèixer el pecat original. 

Quin sentit tenia fer passar una autovia oberta pel mig del barri amb més densitat de població de Barcelona? Sabieu que Sants-Badal, conjuntament amb la Torrassa i Collblanc conformen el quilòmetre quadrat més dens d’Europa? En només un quilòmetre quadrat entre aquests tres barris hi viuen 52.767 persones. Per tal que us feu una idea, si la mitjana de la ciutat de Barcelona és de 161 habitants per hectàrea, la de Sants-Badal s’enfila fins als 593 habitants, és a dir més del triple. 

Quin sentit tenia castigar a milers de persones a un volum de decibels i uns nivells de contaminació de l’aire infinitament per sobre del recomanat, posant en risc la salut de la gent que hi viu. Quants dels nens i nenes que hem crescut abocats a un Cinturó de Ronda durant quaranta anys haurem desenvolupat malalties respiratòries? Algú ho ha estudiat això a l’ajuntament? Si revises les dades dels informes del propi ajuntament te n’adones que, encara avui en dia, en els trams on el cinturó segueix passant en obert, a tocar de la plaça Cerdà, o a l’encreuament amb l’Avinguda Carrilet, és un dels punts de Sants-Montjuïc on s’hi troba l’aire més contaminada, molt per sobre del recomanat per la UE (60 μg/m3 d'NO2).

Quin sentit tenia esborrar l’urbanisme d’un dels nuclis històrics de Sants, amb les seves places, com la plaça Víctor Balaguer, una de les que havia sigut de les principals places del poble, amb la font del “ninyo” i fins i tot el propi ajuntament de Sants o la plaça de la Fortuna, on s’hi instal·laven les atraccions o els envelats de festa major.

I quin sentit té tirar endavant un projecte ara? La lluita dels veïns de la Rambla de Badal 188 és la mateixa que els veïns i veïnes de Badal, entre els quals els meus pares, van mantenir fa més de 40 anys, així que cal donar suport, per solidaritat i suport mutu. No podem mirar per la finestra i veure com enderroquen la finca d’uns altres veïns i veïnes, només pel fet que el seu bloc es va edificar a l’altra vorera.

Potser també us pot interessar:

El barri que no existeix (primera part)

El barri que no existeix (primera part)