diumenge, 10 de desembre de 2017

Tercer volum de les Notes històriques de Sants, Hostafrancs i La Bordeta

Des de sempre m'ha agradat la història. De petit em passava hores llegint una col·lecció de còmics que resumien la mítica serie de dibuixos Erase una vez el hombre. També van arribar a les meves mans, no sé ni com, uns llibres que explicaven amb molt detall algunes de les civilitzacions de l'antiguitat. A això seguiren els llibres de La máquina del tiempo, la versió "intel·lectual" dels populars llibres de Elige tu propia aventura, en que viatjaves per episodis històrics per resoldre enigmes. Fascicles diversos, i rarament complerts, de col·leccions que parlaven d'història, patrimoni, arqueologia, el Dragui, el drac rosa que ens explicava la nostra història... Tot servia per memoritzar noms o dates, per entendre conceptes i per intentar recompondre l'enorme enigma que esdevé el passat. 



Però si sobre la gran història hi havia molts materials a l'abast d'aquell nen encuriosit, sobre la petita història, la que ens envolta en silenci des dels racons del barri, no era tan fàcil. Per casa voltava el llibre Sants. Anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona. Una meravella d'estudi del geògraf Carles Carreras i Verdaguer que segurament havia comprat feia anys el meu pare. Un anàlisi complex i de gran profunditat sobre el territori, l'economia i la societat santsenca però dificilment comprensible per a un nen com era jo.

Imagino que el meu interès per la història santsenca va venir, en gran part, pel meu pare que va estar sempre vinculat al teixit associatiu del barri i que des de petit m'havia explicat coses sobre els carrers i sobre les històries que els nostres avantpassats hi havien viscut. Però el meu pare va morir massa aviat i no vàrem poder compartir més. Un dia però la meva germana Mari, fent de germana gran com sempre ha fet tant bé, em va regalar un llibre que segur que em va canviar moltes coses a la vida. Sants, Hostafrancs, La Bordeta. Itinerari per tres barris de Barcelona. Un petit llibre de Josep Maria Vilarrúbia que et transportava per carrers ja circulats però en el fons desconeguts. Uns itineraris que anaven desgranant en petites dosis la nostra història local. Tot farcit amb un ric anecdotari de la micro història, detalls de les memòries personals, confessions de moltes veïnes i veïns. 

El vaig llegir una vegada i una altra, del dret i del revés, prenent notes i omplint-lo de posits de colors. Com podia ser que tot allò que s'explicava en aquelles poc menys de vuitanta pàgines no ho coneguessin gran part dels nostres veïns i veïns? Vaig començar a buscar més publicacions sobre Sants i vaig descobrir la col·lecció: Coneixer el Districte de Sants-Montjuïc - Dossiers de l'Arxiu Municipal del Districte, uns llibrets monogràfics que servien d'entrada, de forma molt divulgativa, a una gran quantitat de temes. Una iniciativa molt interessant que malauradament es va abandonar l'any 2006.

Gràcies a tota la tasca que durant anys ha fet un munt de gent existeix un bloc com aquest i gràcies a totes aquestes persones segueixo fent les coses que faig. Per això per a mi és un gran privilegi participar en la presentació del nou llibre de Josep Maria Vilarrúbia-Estrany, el tercer volum de les Notes Històriques de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, aquest cop centrat en la segona meitat del segle XIX. Un mestre que ha acabat esdevenint amic. Un savi dels nostres barris, de la seva gent i de la seva història que fa anys que recupera les petites històries al costat de la gran història.

Felicitats i gràcies!  

La presentació del llibre serà dimarts 12 de desembre a les 19h a la Biblioteca del Vapor Vell.

divendres, 17 de novembre de 2017

L'Informe, el llibre


Avui em permeto publicar sobre un tema personal que no té a veure sobre la història de Sants però que em fa molta il·lusió poder compartir amb tots vosaltres. Demà presentem el llibre de L'Informe, l'obra de teatre que vàrem portar als escenaris aquest any amb Liada Nacional.

"Quatre personatges sols s'enfronten a un informe. Unes pàgines que els situen en una situació límit, davant la disjuntiva d'escollir entre la veritat i els discursos oficials, entre el remordiment i el risc. Un thriller envoltat de droga, punk i l'acció de les clavegueres de l'estat."

Una obra que va comptar amb la increïble banda sonora que ens van fer el Pau Campmajó i la Clara Sala, dos bons amics que demà ens acompanyaran interpretant alguns dels temes. També comptarem amb un menú de pintxos elaborat pel també amic i cuiner musical Pere Cardona, que ha transformat els himnes del punk rock basc en suculents plats.

Us esperem demà, dissabte 18 de novembre a les 18h a la Lleialtat Santsenca al carrer Olzinelles 31.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Donants de memòria. Recuperem la història de La Lleialtat!

Recuperar la memòria de Sants, Hostafrancs i La Bordeta ha sigut sempre el principal objectiu d'aquest bloc. Afortunadament en els darrers temps es multipliquen les iniciatives que comparteixen aquesta fi i que permeten anar creant un relat històric que sigui de totes i tots. Amb aquesta fi arrenca a la Lleialtat el projecte Donants de memòria que convida a totes i tots els que tenim memòria sobre aquest espai i en general sobre el barri a compartir els nostres records.


Els barris de la ciutat estan subjectes cada cop més a profundes transformacions urbanes, en molts casos degudes a interessos polítics i especulatius contraris a la voluntat de les veïnes i veïns i al sentit del territori. No només desapareixen espais emblemàtics del barri sinó també la memòria del que van significar. Compartint les nostres vivències i records, a través de l’intercanvi d’experiències i el debat participatiu, esdevindrem donants de memòria i recuperarem la història oral de La Lleialtat. Rememorant el seu passat cooperatiu, cultural, comunitari i reivindicatiu, ajudarem a construir les bases per al present i el futur de l’equipament.

Els divendres 17 i 24 de novembre i 1 de desembre a les 18h.





divendres, 29 de setembre de 2017

Ellos

La meva mare i el meu avi va arribar a Catalunya el mes de març de l’any 1963. Venien de Fuente Palmera, un poble de Còrdova. Bé, de fet ells no vivien ni tan sols al poble. No tenien terres, eren jornalers. Llavors, i encara ara, la gran part de les terres del camp andalús eren dels señoritos que vivien a les capitals o bé a Madrid. 

Va marxar deixant mare i germans per ajudar a son pare amb les tasques que llavors, i en molts casos encara ara, no feien els homes. Van venir en una furgoneta, una DKW ,que sortia cada setmana buidant el poble per portar a tots aquells que fugien de la misèria a la que els condemnaven els terratinents andalusos. 

La meva mare, que fins llavors havia tingut com a mitjans de comunicació el caminar a peu, la bicicleta o la somera, i no havia arribat gaire més enllà de Écija, va fer més de mil quilòmetres dins una furgoneta atrotinada. Va estar vomitant de Còrdova a València on va descobrir el mar sense gaire temps per a la poesia.

Ja a Barcelona van passar la primera nit a Sant Andreu, a uns hotelets que li van recomanar al meu avi i que van resultar ser una mena de meuble. En res es van activar les solidaritats entre la gent del poble i es van instal·lar a casa d’uns veïns. El meu avi va trobar feina de peó a l’obra i la meva mare a la Fabra i Coats. 

Per a tots els migrants com ells no va ser fàcil l’arribada. Els va rebre la Barcelona de Porcioles. Una ciutat que creixia sense projecte i sense mesura per encabir més i més gent amb l’únic objectiu d’omplir les butxaques dels promotors immobiliaris afins al règim. Era la Barcelona que va permetre a la família Sanahuja edificar el Turó de la Peira amb ciment aluminós, la Barcelona que va permetre a Samaranch projectar la Ciutat Meridiana a plena serra de Collserola, en una zona que s’havia desestimat fins i tot per a la construcció d’un cementiri, la Barcelona que va tallar barris com Sants per edificar una ronda, que només es podia cobrir o desviar als barris de sobre la Diagonal, la Barcelona de les casetes de paper del Verdum.

Una ciutat sense nom on el seu veïnat va haver d’omplir els enormes deserts que deixava l’administració. A Roquetes els veïns i veïnes, després de dures setmanes de treball, dedicaven els diumenges a urbanitzar el barri edificant-se les clavegueres que ningú havia projectat. Això és el que els va reservar Espanya, tant a la seva terra com a la nostra, la misèria i l’oblit. Ells van ser Los Nadie de Galeano,  

(...) 
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos 
(...)

Van ser ells els que es van construir la seva ciutat i el seu futur amb les seves mans. On era Espanya quan els nens de les Roquetes arrossegaven les peces de les clavegueres muntanya amunt? On era Espanya quan els pisos del Turó de la Peira van començar a caure?

Nens de les Roquetes treballant en la urbanització del barri. Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris

Després de lluitar i de fer-se un país amb les seves mans fa mal escoltar com alguns dels fills dels andalusos que es van quedar, qui sap si els nostres oncles o cosins, encoratgen a la Guàrdia Civil al crit de A por ellos! a reprimir les nostres llibertats. Ens han expulsat del nosaltres i ens han convertit en un ellos  amb veda lliure a l’odi. 

Avui ma mare fa sonar la cassola cada nit amb orgull, però no són cops d’odi, és sols dignitat.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Presentació de Episodis del Moviment Obrer als Països Catalans

En els darrers mesos no he pogut publicar gaire, i no és pas per manca de coses per explicar-vos, al contrari, al llarg del 2017 han vist la llum tants projectes que no m'han quedat les estones que necessito per endreçar quatre idees i plasmar-les al bloc.

Crec que no us he pogut parlar com caldria d'alguns grans projectes que haurien merescut més línies a aquest bloc, com Can Batlló Històric, una autèntica superproducció dins del recinte de l'antiga fàbrica que no només ha servit per explicar i reviure una part de la història de la Bordeta, sinó que també ha servit per tal que un grapat de persones magnífiques hagin teixit complicitats. I tot plegat amb un objectiu de fons aconseguir que espais com la masia de Can Bruixa es puguin reconvertir en un Centre d'Interpretació Històrica de Can Batlló i dels nostres barris.

Tampoc us he pogut parlar de la recuperació per al barri de la Lleialtat Santsenca, una antiga cooperativa que després de gairebé una dècada de lluita les veïnes i els veïns de Sants han tret del seu ostracisme per tornar-lo a la gent. Un episodi que serà històric i que tinc la sort d'estar vivint en primera persona.

I entre mig de tot plegat un projecte en el que feia ja uns mesos que vaig estar treballant i que ara ha vist la llum, Episodis del moviment obrer als Països Catalans, una obra col·lectiva publicada per Edicions del 1979, que analitza episodis clau de la història de l'obrerisme als Països Catalans. Un projecte impulsat pel també santsenc, historiador i company Marc Santasusana en la qual he pogut parlar sobre la vaga de 1855, amb una especial atenció al context santsenc.

Divendres 8 a les 19:30h presentem el llibre al Casal Independentista d'Hostafrancs, al número 20 del carrer de l'Elisi.


dimarts, 5 de setembre de 2017

Cronologia de Can Batlló



1825
Arribaven a Barcelona, provinents d’Olot, quatre dels set germans Batlló: Domènec, Joan, Jacint i Feliu.
1870
Els germans Batlló tanquen les fàbriques que tenien per obrir una de nova al terme municipal de les Corts de Sarrià.
1876
Joan Batlló abandona l’empresa dels seus germans.
1878
Joan Batlló compra uns terrenys a la Bordeta a l’advocat Fèlix Vives i Amat, on hi havia la finca de Can Mangala, a tocar amb el Canal de la Infanta.

L’enginyer Juan Antonio Molinero signa el projecte de construcció de la fàbrica de Can Batlló.
1880
Can Batlló entra en funcionament.
1883
S’inclou el departament d’estampació a la fàbrica de Can Batlló. Fins aleshores s’elaboraven i blanquejaven filats i teixits de cotó.
1888
Can Batlló obté la medalla de plata de Perfección y Baratura de Géneros Blancos a l’Exposició Universal.

Can Batlló comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors.
1889
Tancament de la fàbrica Batlló i Batlló, la futura Escola Industrial.
1892
Mor Joan Batlló i els seus nebots Romà i Domènec es fan càrrec de la fàbrica.
1908
Reconversió de la fàbrica Batlló i Batlló en Escola Industrial
1912
S’inaugura la línia del ferrocarril Barcelona-Martorell, amb inici del recorregut a l’estació de Magòria.
1926
Can Batlló es constitueix en societat anònima sota la denominació Sobrinos de Juan Batlló SA.
1936
Constitució d’un comité obrer a Can Batlló. Policarp Prats, peó de Can Batlló, serà escollit director de la fàbrica.
1937
La fàbrica d’aprestos químics, Hermanos Cascante, a tocar de Can Batlló es reconvertida en la fàbrica F2 d’armament.
1939
La familia Batlló recupera la propietat de Can Batlló.
1943
Julio Muñoz Ramonet compra Can Batlló per 28 milions de pessetes i l’incorpora al grup tèxtil Unión Textil Industrial. (UNITESA)
1948
Neix la parròquia de Sant Medir.
1953
S’amplia el recinte de Can Batlló.
1960
Inauguració de la nova parròquia de Sant Medir.
1964
Inici del procés de partició del recinte de Can Batlló en gairebé set-cents locals pel tancament de la producció tèxtil.
1971
Fundació del Centre Social de Sants.
1973
El Centre Social de Sants inaugura l’Exposició “Cop d’Ull a Sants”, on es donava a conèixer la situació en què es trobava el Districte i les reivindicacions plantejades per l’entitat, entre elles Can Batlló.
1974
L’estació de mercaderies de la Magòria queda en desús.
1976
UNITESA, propietaria de Can Batlló fa fallida. Accedeix a la propietat Immobiliària Vernet.

Els grans magatzems El Águila, societat anònima participada per Muñoz Ramonet entra en fallida.
1978
Immobiliària Vernet ven Can Batlló a Immobiliària Carvill per trenta milions de pessetes. Immobiliària Carvill torna a vendre el recinte a Immobiliària Lles. Totes tres immobiliàries són de Muñoz Ramonet.
1984
Inauguració del camp de futbol de la Magòria.
1986
S’esfondra la Compañia Internacional de Seguros, deixant un forat financer de tres mil milions de pessetes

Julio Muñoz fuig a Suïssa.
1990
5 de gener. Incendi a la nau central de Can Batll´lo.
1991
Mor Muñoz Ramonet. Can Batlló és heretat per les filles, Grupo Gaudir.
1995
Construcció de la plaça de la Pelleria.
1997
Inauguració de l’estació soterrada dels FGC de la Magòria-La Campana.

Es crea la Comissió de veïns de Can Batlló
1999
Constitució de l’Associació d’Industrials de Can Batlló.
2002
17 d’abril. Manifestació de l’Associació d’Industrials de Can Batlló davant el Parlament de Catalunya.
2003
Es publica el llibre Muñoz-Ramonet, societat il·limitada davan el Parlament de Catalunya, de Xavier Muñoz (Edicions 62)
2005
3, 4 i 5 de juny. Tancada a l’església de Sant Medir. “Salvem Sants tots els dies, Can Batlló, l’estació i les vies.”
2006
Inauguració del casal Cívic a l’antiga estació de la Magòria.
2009
17 de març. A la Comissió de Seguiment, repte del veïnat als polítics fixant la data de l’1 de juny de 2011 per entrar al recinte de Can Batlló. Reactivació de la plataforma Can Batlló és per al Barri.

17 d’abril. Inauguració del nou Bar Batlló, al carrer dels Motors de la Zona Franca.
2010
Inici del compte enrere en el marc de la campanya. Tic-tac, Can Batlló.
2011
11 de juny. Ocupació veïnal de Can Batlló. Es recupera el Bloc Onze.
2012
11 de juny. Inauguració de la Biblioteca Popular Josep Pons.
Setembre. Entra en funcionament el bar del Bloc Onze.

El carrer 11 de juny de 2011 s’incorpora a la Festa Major de la Bordeta.
2013
Enderroc simbòlic del mur que separava la plaça de la Pelleria del recinte de Can Batlló.

11 de juny. Inauguració de la grada i l’espai de trobada.

dijous, 24 d’agost de 2017

Festa major del 1894

L'any 1894 La Esquella de la Torratxa obria amb un gravat fent referència a l'inici de la Festa Major. Al poble de Sants encara li quedaven 3 anys d'independència.