Passejades per la història de Sants - Octubre-Desembre 2021

 

Després de l'aturada forçada per la pandèmia la Lleialtat Santsenca, conjuntament amb Memòria en Moviment, arrenca de nou les passejades per descobrir la història de Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

Aquest és el programa que tenim preparat per al darrer trimestre de l'any:

30 d’octubre, 11h — El Sants misteriós [compra les entrades]

A tot arreu hi ha personatges llegendaris i Sants, Hostafrancs i La Bordeta no estan exempts d’història negra. Coneixeu la relació d’Enriqueta Martí amb la Bordeta? Sabíeu que al carrer Miquel Àngel hi ha haver un temple espiritista? Què diu la història del segrest dels lladres del pou? En aquesta ruta descobrirem tots aquests misteris i molts altres.

27 de novembre 11h — Guerra Civil i Refugis [compra les entrades]

Al carrer Sant Crist, sota de la parròquia de Santa Maria de Sants, hi ha el refugi 819, un refugi antiaeri construït pel veïnat de Sants per refugiar-se dels bombardejos de la Guerra Civil. Aquesta passejada recordarà com la Guerra va afectar la vida dels nostres barris i les estratègies de resistència desenvolupades per la població local.

11 de desembre 11h — El Sants industrial [compra les entrades]

Sants ha crescut a l’entorn dels grans vapors que s’hi van instal·lar a mitjans del segle XIX, grans complexos com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial. Amb aquesta passejada seguirem el fil d’aquesta història descobrint aquests espais i com s’hi treballava.

Tota la informació aquí.

Quan marxen els déus

Tres columnes al bell mig de la Ciutat Vella, engolides per un palau medieval ens recorden que allà, sobre el petit turó del Mont Tàber, a l’espai de poder de la petita colònia Iulia Paterna Faventia Barcino, s’aixecava el temple d’August, l’emperador que va esdevenir déu. Al segle III arribava a la ciutat un exòtic culte oriental, el cristianisme, que en unes generacions es va anar popularitzant fins a convertir-se en majoritari. 

Columnes del temple d'August de Barcelona
Foto: Jesús Arpón. Font: Wikimmedia Commons

Al segle IV, amb els canvis de les mentalitats, començaven a canviar els usos de la ciutat i, com a peces de domino, aquests canvis d’usos portarien a canvis urbanístics. Començava la decadència de l’antic fòrum. Els antics déus marxaven i els temples esdevenien canteres a cel obert enmig de la ciutat, on anar a buscar pedra per a les noves necessitats de l’antiga Bàrcino, que estava mudant en Barcinona. Els carrers quadriculats s’estretien i s’entortolligaven, els cementiris entraven a la ciutat buscant recintes sagrats, envoltant a les esglésies i l’antic temple d’August es feia fonedís al carrer del Paradís.

Des de llavors les ciutats no han parat de canviar, i no ho deixaran de fer. Són un constructe humà que s’adapta a les necessitats però també a les idees. Amb el temps l’aparició dels canons transformarien les muralles que es farien més baixes però molt més amples; com l’aparició de la màquina de vapor va fer que la ciutat s'omplís de xemeneies que rivalitzarien amb els campanars. El cotxe i el televisor van deixar els carrers sense cadires, de la mateixa manera que el mòbil ha fet desaparèixer les cabines. Les ciutats canvien adaptant-se als canvis de les vides de les persones que les formen i això no ho canvia ni déu. 

Cada dia, encara que no en siguem conscients, es preparen nous canvis. Ens podríem resignar a viure a la ciutat que ens depari el futur, però de ben segur  que això ens portaria a viure en ciutats pensades per servir a uns interessos que no serien els nostres, per això cal pensar la ciutat de forma col·lectiva, amb una visió crítica de la mateixa i de les coses que sovint es mouen a l’ombra. Si al segle IV els antics déus abandonaven la ciutat lliurant-la al déu cristià, ara aquest sembla marxar passant el relleu al déu dels nous temps: el capital. 

La ciutat que nosaltres hem heretat ha crescut al voltant de les esglésies. Durant anys i anys molts d’aquests temples van esdevenir els nuclis al voltant dels quals van anar creixent i estructurant-se els barris. En molts casos, més enllà del fet religiós, aquests espais van esdevenir de les comunitats. Acollien els petits teatres dels barris i pobles; l’espai on infants i joves socialitzaven i aprenien a autoorganitzar-se a esplais i caus; o eren dels pocs espais des d’on es tenia cura dels veïns i veïnes que quedaven marginats de la pesada estructura social.

Quan el feixisme va esborrar la ciutat popular dels ateneus i les cooperatives, aquests locals parroquials van ser l’únic que va quedar que, d’una manera o d’una altra, va restar al servei del veïnat. Un fet que a barris obrers com Sants ens va constatar especialment als anys seixanta, quan molts mossens van intentar impulsar la transformació social des de dins dels temples. Potser mossèn Vidal, rector de Sant Medir, qui va obrir el temple a tothom que necessites aixopluc: perseguits polítics, moviments clandestins, migrants en lluita… és l'exemple per excel·lència. Però mossèn Vidal no en va ser l’únic. A d’altres parròquies de barris obrer van tenir lloc processos similars. I figures destacades d'aquesta apertura i d'aquesta implicació també en podríem trobar moltes. En aquest bloc hem parlat en diverses ocasions sobre mossèn Pere Oliveres, per exemple.

Sense marxar del barri podem citar el teatre de la parròquia dels Dolors, al carrer Begur, que va aixoplugar grups de teatre amateurs i va ser un cinema popular per a la gent del barri i fins i tot un escenari on van arribar a actuar músics de la nova cançó. A tocar del teatre molts joves van descobrir el bàsquet a la pista del Jac Sants i corrent, jugant i compartint pel pati, centenars de joves vàrem créixer en alguns dels tres projectes de lleure educatiu que hi van conviure: l’Agrupament Escolta Skues, l’Esplai Picarol o l’Esplai Xiroia.

Com ja he dit, a molts d’aquests espais, a molts barris i pobles, més enllà del fet religiós, van esdevenir espais on es feia comunitat i on s’enfortia la xarxa barrial. Però els temps canvien i mentre les esglésies es buiden, potser a algun despatx del Bisbat, algú fa números per, sense cap acció miraculosa, fer dels milers de metres quadrats dels que disposen a tota la ciutat, inversions immobiliàries. 

Arreu de la ciutat la situació es repeteix, com si es tractés de fets aïllats: un esplai que es queda sense local, un teatre parroquial que tanca amb les excuses més variades, un equip esportiu de barri que perd la pista on jugaven i feien salut comunitària… Però costa de creure que es tracti de fets aïllats. Amb una mirada ampla hom veu els fils que lliguen cadascuna d’aquestes situacions, la força centrifugadora que està buidant de contingut i de persones cadascun d’aquests projectes que són de la comunitat, alliberant així espais per poder fer diners tranquil·lament. 

Pista poliesportiva de la parròquia dels Dolors, sense ús des de 2010
Foto: Agus Giralt

És cert, els temps canvien, canvien les mentalitats i canvien els usos dels edificis, però encara, i potser més que mai, fan falta espais on seguir fent comunitat. Potser els economistes de l'església no saben comptabilitzar el retorn enorme i la riquesa que aquestes xarxes comunitàries signifiquen per a un barri, però el tenen. No es sumen en cap pla comptable però cadascuna de les relacions personals que s’estableixen van teixint una xarxa que ens fa forts i que, quan les coses van maldades ens protegeix de la caiguda.

Espais que, a banda, també caldria valorar per si mateixos, ja que al llarg de generacions han sigut importants per a les persones que ens han precedit i sense els quals ens costaria entendre algunes d’aquestes veus del passat que encara ens parlen. 

Teatre de la parròquia dels Dolors, sense ús des de l'any 2018
Foto: Agus Giralt

Potser, abans que se segueixi expulsant projecte per projecte de cada parròquia, esfilagarsant les comunitats col·lectiu a col·lectiu, per desfer el teixit que fa fort a les comunitat, per no trobar cap oposició, caldria fer pinya a nivell de ciutat i aturar aquesta pèrdua constant d’espais. Si només els volen per especular caldrà expulsar als mercaders dels temples i cedir-los als barris, perquè, encara que els usos estiguin canviant, les comunitats segueixen i necessiten els espais que les enforteixen. 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

El barri que no existeix - 2

El carrer Badal a inicis dels anys 70

L’any 2006 l’ajuntament de Barcelona va decidir subdividir els 10 districtes de la ciutat en 73 entitats noves. Sants-Montjuïc, que amb més de 22 km2 és el districte més extens de la ciutat, és ja de per si una realitat diversa i complexa, amb tres grans nuclis de població amb relacions socials i història pròpia: el Poble-sec; Sants, Hostafrancs i la Bordeta; i la Marina. I dues grans zones, oficialment sense població: la Zona Franca-Port i Montjuïc. 

En el cas de Sants-Montjuïc el territori es va dividir en 8 noves divisions administratives: el Poble-sec, la Marina del Prat Vermell, la Marina de Port, la Font de la Guatlla, Hostafrancs, la Bordeta, Sants-Badal i Sants. Per anomenar aquests espais es va escollir el terme barri. Una decisió que, segons la meva opinió, no va ser del tot encertada, ja que fins aquell moment el concepte barri havia sigut més aviat una idea àmplia i abstracta, més lligada a les relacions personals i al sentiment de pertinença al territori que no pas a les lògiques endreçadores i catalogadores de l’administració. Si fins al 2006 la paraula barri era de les comunitats, que s’autoorganitzaven per les seves dinàmiques relacionals pròpies, a partir d’aquell moment va esdevenir, també, una categoria administrativa més.

Barris de Sants-Montjuïc

Sants, el barri, es va veure dividit en dues parts: Sants i Sants-Badal, una divisió que no responia a motius històrics. Badal, de fet, era el cognom dels germans Josep i Oleguer, que l’any 1864 van obtenir l’arrendament del molí fariner que aprofitava el Salt d’aigua del Lleonard, del Canal de la Infanta. Propietaris del gran terreny que a l’edat mitjana havia pertangut a Joan Llull, conseller en cap de Barcelona, els Badal, en plena expansió de Sants, van urbanitzar part de la finca. L’any 1885 s’obria pel mig dels seus terrenys un carrer que havia de ser important. Un carrer molt ample en comparació als carrers estrets de Sants, ja que feia 30 metres de façana a façana. 

L’any 1901 amb els pobles recentment incorporats a la ciutat, Barcelona es va plantejar un sistema de vies de circumvalació que permetés comunicar uns nuclis amb d’altres. El pla, encarregat a l’urbanista Léon Jaussely, i que plantejava uns bulevards monumentals no es va arribar a realitzar i la nova Barcelona va seguir creixent sense aturador. 

A Sants, l’any 1894 s'establia la fàbrica Balet i Vendrell i poc després, l'any 1899, l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia començava a treballar en el projecte d’una nova fàbrica l’Arañó, Ventajó i Cia, que posteriorment es convertiria en la Serra i Balet. Dos recintes que eren a tocar de Badal i al voltant dels quals el barri va seguir creixent. L’any 1914 el carrer de Badal ja s’obria fins a la carretera.

Arribats a l’any 1931 a la demarcació parroquial de Santa Maria de Sants hi vivien 60.000 persones. Així, tot i l’oposició de mossèn Puig i Moliner, el Bisbat va decidir crear una parròquia nova. Per fer-ho van comprar uns magatzem a la licorera Pujol i Grau, al carrer de Begur. Ben aviat al voltant de la parròquia els grups catòlics van arrencar iniciatives culturals i esportives. La nova parròquia contava amb una sala d’esbarjo i l’any 1934 un grup de joves va començar a jugar a bàsquet a un camp improvisat davant de l’escola del mateix carrer.

El Bisbe Irurita beneeix el recinte de la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, any 1933
Fons: AMDS (UEC) 

Durant la guerra la parròquia dels Dolors, que no s’havia arribat a completar, va ser reconvertida en un menjador popular. Durant la dictadura el recinte va recuperar els usos per al culte. També va tornar a la parròquia l’activitat cultural i esportiva dels grups catòlics. Ben aviat es va constituir un club de bàsquet, el JAC Sants. La construcció del nou temple, d’estil historicista, va ser encarregada a l’arquitecte Josep Maria Pericas. Tot i que el temple es va consagrar l’any 1949 les obres seguirien fins a finals de la dècada dels 60.

Façana principal de la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors
Foto: Jaume Peris Xancó. Fons: AMDS (UEC)

L’any 1954, amb la projecció de Temps Moderns, s’inaugurava el teatre de la Parròquia dels Dolors. Un espai on hi va haver lloc per al teatre, el cinema i la música. Al llarg dels seixanta la parròquia va esdevenir un espai de referència per aquest tros de barri. Al seu recer van anar naixent iniciatives de lleure educatiu com els Skues o els esplais Picarol o Xiroia. El llarg desert associatiu que va imposar el franquisme va fer que la parròquia esdevingués un dels petits oasis des dels quals es teixia comunitat.

Recital de la nova cançó al teatre de la parròquia dels Dolors l'1 de Maig de 1968

Però el final de la dècada dels 60 també va portar els seus propis temps moderns. La nova dècada tenia preparats un seguit d’ensurts urbanístics per a Sants. A una ciutat on la crisi del tèxtil tancava fàbriques o les allunyava encara més del centre s’eixamplava el marge del negoci del totxo. Amb normatives fetes a mida d’especuladors com els Núñez, Samaranch o Sanahuja, en època de l’alcalde Porcioles, es van perpetrar autèntics crims urbanístics, tant per la destrucció completa d’elements destacats del patrimoni, que serien substituïts per edificis mediocres fotocopiats mil cops, com per la via lliure a les remuntes que, a banda de les destrosses patrimonials, van multiplicar la densitat de població de la ciutat, sense que es multipliquessin els serveis, els equipaments o els espais verds. 

Podem trobar exemples a tota la ciutat. A indrets insalubres, humits  ombrívols de la serra de Collserola, on s’havia descartat la construcció d’un cementiri, es va edificar tot un barri com Ciutat Meridiana, un projecte impulsat per Enric Banús i Antoni Samaranch. O el Turó de la Peira, un barri sencer que va ser edificat amb ciment aluminós per la família Sanahuja, els mateixos que dècades més endavant rebrien l’encàrrec de reconstruir-lo quan aquest es va començar a enfonsar. A barris ja urbanitzats com Sants les amenaces foren d’altres. Eren els anys en que la ciutat semblava projectada des del seient del conductor d’un cotxe, que des de la popularització del 600 havia esdevingut sinònim de progrés.

En aquest context es van recuperar les línies del pla Jaussely, que pretenia obrir grans bulevards que circumval·lessin la ciutat, comunicant els barris. La diferència es trobava en que els bulevards ja no eren tals, sinó una autopista urbana que creuaria el barri, esventrant-lo per la meitat, la ronda del mig. El carrer de Badal, imaginat en el passat com la Rambla santsenca, un carrer de 30 metres, una amplada més que destacable a un Sants de carrers estrets, es veia substituït per una autopista que requeria una via encara més ample. El pas del cinturó condemnava molts edificis a anar a terra i esberlava Sants, esfilagarsant el seu teixit i fent desaparèixer dues places com la de Víctor Balaguer, on hi havia hagut l’ajuntament, i la de la Fortuna.

L'escultura de la Font del Nen esperant el trasllat després de l'enderroc de la plaça de Victor Balaguer
Foto: Joan Jané Brugada. Fons: AMDS (UEC)

Tot i que l’obertura del tram de Brasil entre la carretera de Sants i el carrer de París, actual avinguda de Madrid, ja era prevista des dels anys 20, el projecte del cinturó anava molt més enllà, ja que l’amplada del carrer passava a ser de 50 metres. La rasa que Porcioles obriria des de la Marina cap a Les Corts, i més enllà, s’havia d’endur per davant 800 habitatges, motiu pel qual els veïns i veïnes d’aquest sector de Sants es van organitzar en l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta. El cinturó es va obrir, acabant amb les dues places, però l’associació va aconseguir una important victòria, la cobertura del tram entre els carrers de Pavia i la carretera de Sants.

Cartell de la lluita per la cobertura del cinturó
Fons: Associació de Veïns i Veïnes de Badal, Brasil i La Bordeta

El cinturó va castigar, durant dècades, a milers de veïns i veïnes amb un volum de decibels infinitament superior al que era acceptable. Un soroll que recordo que feia impossible mantenir una conversa a l’interior de l’associació de veïns, a Badal amb Antoni Capmany, quan hi havia la porta del carrer oberta. I uns nivells de pol·lució que de ben segur deuen córrer encara dins nostre com ho feien el riu de cotxes, uns 80.000 diaris, que va esdevenir el cinturó. Entre les primeres víctimes del cinturó caldria citar els enormes plataners de Badal, que van ser talats quan van començar les obres. Una imatge que la meva mare ha guardat al calaix dels records tristos.

Amb els anys les lluites del veïnat d’aquest racó de barri van seguir: per salvar la fàbrica Serra i Balet, convertint-la en un espai per a l’esport; i per aconseguir un espai verd al recinte de l’antiga fàbrica Celograf, l’actual plaça de l’Olivereta, un espai que per manca d’inversió durant anys va ser un descampat abandonat sense urbanitzar, que entre molts dels joves que llavors anàvem al Lluís Vives va començar a ser conegut amb un malnom escatològic que no caldria esmentar ara. Recordo que els primers bancs que s’hi van instal·lar devien ser de segona mà, ja que quan es van col·locar ja venien tagejats.

Entrada a la fàbrica Serra i Balet, ja buida, amb el cartell del Casal Esportiu de Sants, 15/03/1985
Foto: Joan Campañà i Mora. Fons: AMDS (UEC)

I, de nou, es va lluitar per aconseguir fer cicatritzar la ferida del cinturó, aconseguint la seva cobertura a finals dels anys 90. I amb el temps els veïns i les veïnes es van anar fent seus tots aquests espais conquerits amb el seu esforç. Un fet que ens exemplifica el naixement d'una comissió de festa al parc de l’Olivereta per celebrar la Festa Major de Sants. 

Algunes activitats efímeres, com el Cros, d'aquelles que mobilitzen gent tot l'any però es fan visibles només unes poques hores al matí d'un diumenge, han sigut fils invisibles que han lligat les parts estripades del barri. La cursa, en la seva tercera edició, l’any 1981, va formar part de la programació de Festa Major de Sants de la comissió de Badal, organitzada per l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta i el Foment Català d’Ajut i Serveis, dues entitats que, de forma significativa, tenien les seves seus a banda i banda del riu de formigó i asfalt que va esdevenir el cinturó. 

Des d’aquest moment el Cros ha corregut en paral·lel a la història d’aquest racó de barri i a molts dels espais conquerits que he anat citant. Ja fos sent la primera activitat esportiva que va entrar en el recinte de l’antiga fàbrica Serra i Balet l’any 1986, o bé, sent la primera activitat de barri que es va fer al carrer de Brasil, un cop cobert el cinturó l’any 1997.

També es va lluitar durant anys, primer per salvar el CAP del carrer de Carreras i Candi i després per aconseguir que el servei d'atenció mèdica del barri fos un espai digne. Com també es porta anys lluitant per frenar l'especulació a l'entorn de Juan de Sada i conquerir espais pel veïnat.

Manifestació en defensa del CAP Carreras-Candi, 19/03/2013
Fons: Centre Social de Sants

Si camineu pels carrerons que van de Badal a la Riera Blanca descobrireu un tros de barri humil, que els promotors immobiliaris han castigat aixecant blocs senzills en una mena de pachwork de maó, un tros de barri que durant anys ha sigut poc més que terreny a disposició de les grans necessitats de la ciutat de Barcelona i que ha passat per alt als projectes de millora de l’administració. Un tros de barri tan massificat com els veïns barris de l’Hospitalet.

Un barri que ha quedat orfe d’espais on teixir comunitat, ja sigui per que durant anys l’administració, que no havia fet la seva feina, o per que el Bisbat, amb uns interessos massa d’aquest món, ha acabat esfilagarsant lligams que s’havien teixit al llarg de dècades entre els projectes diversos que es trobaven a la parròquia dels Dolors. 

Però si mireu amb atenció també hi veureu a cada cantonada la lluita i l’esforç de veïns i veïnes per fer d’aquest tros de barri un espai més humà. Podeu resseguir aquesta lluita fins a dia d’avui on potser l’horta del Refugi, a Joan de Sada, és la darrera baula que s’ha afegit a aquesta llarga cadena. 

Esperem que el poliesportiu, l’escola bressol i l’espai familiar que s'han obert al carrer Roger comencin a revertir les necessitats d’aquest barri que només ha existit quan els seus veïns i veïnes l’han viscut, festejat i lluitat, però queda clar que encara quedarà molta feina per fer per tal que els barris segueixen sent  de les seves gents, que són les que els fan existir.

El barri que no existeix - 1

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

El barri que no existeix - 1

De barris n’hi ha de molts tipus. N’hi ha que creixen al voltant d’una plaça, bressolats o desvetllats pel soroll de les converses, són barris de carrers estrets i de gent que camina i es saluda pel nom. N’hi ha que s’enfilen per la muntanya, amb casetes d’autoconstrucció fetes per persones que també s’han fet a si mateixes.

Alguns barris sobreviuen enmig de gran eixos de circulació que ofeguen les paraules i enverinen l’aire. N’hi ha que han nascut dins d’una quadrícula que els ha intentat domesticar; d’altres que han plasmat la llibertat que els caracteritza en carrers laberíntics. Trobem barris mig morts que són aparadors i barris obradors, on la vida s’esdevé als ulls de tothom. Hi ha barris que són retir dels rics i d’altres que s’han fet trinxera dels pobres. Barris de protecció oficial, on oficialment tothom està desprotegit i barris amb portes pel servei on el legal i l’il·legal conspira constantment per protegir als que hi entren per les portes principals.

Hi ha barris que eren pobles, on al seu teixit urbà alguna masia ha quedat fossilitzada entre blocs de ciment com si d’ambre es tractés, d’altres que van ser fàbriques i que sovint conserven o bé les antigues xemeneies com monuments o bé un passat obrer que s’esborra. Hi ha barris que van ser una mica de tot. Encara hi ha barris de casetes blanques d’una sola planta on les veïnes segueixen traient les cadires al carrer i, ben a prop d’aquests, barris que s’han projectat cap al cel. N’hi ha de pensats per millorar les vides que s’esdevenen als seus escenaris i n’hi ha d’edificats a racons insalubres amb l’única intenció d’omplir les butxaques dels seus promotors. Hi ha barris on les cases van acabar dividides en quatre i barris on els seus habitants han creat llenguatges propis amb paraules quotidianes com ramblejar.

Barris somiats i barris que esdevenen malsons. Barris que es formen a l’entorn de relacions humanes i barris que desfan les relacions humanes en el nom de grans capitals que saben molt dels instints però res de la vida. N’hi ha que estan plens de cel i de mar i d’altres que no han conegut el sol. Barris on hi passegen els galls en llibertat i barris que han crescut entre dues ciutats. Barris que viuen de dia i barris que desperten de nit. Barris amb memòria i d’altres on la por els ha portat a l’amnèsia. Barris amb veïns i veïnes arrelats i d’altres amb veïnat de planter que poc a poc van arrelant. Barris amb mercats i barris on tot és en venda. I tots aquests barris són a Barcelona.

I entre tots aquests hi ha barris que no existeixen, o que existeixen poc, els que passen desapercebuts o es fan transparents als ulls dels successius consistoris. Barris que, potser, van néixer de la necessitat de l’administració de posar noms a les coses. Jo vaig néixer en un d’aquests. 

Construcció del Cinturó a Badal l'any 1967
Foto de Joan Jané Brugada. Fons: AMDS (UEC)

Vaig néixer l’any 1978 a la vorera Llobregat del carrer Badal, l’únic tram que llavors era cobert del cinturó de ronda. En un edifici, al 153, al qual, tal i com explicava la meva àvia, els veïns es van traslladar a viure quan només s’havia edificat fins al 3r pis. Amb tothom vivint a l’interior les obres van seguir fins al 8è. Un edifici que pel fet de seguir amb l’alineació antiga del carrer, hauria anat a terra de no ser que els veïns i veïnes del carrer es van unir per lluitar i defensar les seves cases.

Quan jo vaig prendre consciència dels carrers que m’envoltaven, a 200 metres de casa s’obria una enorme rassa de ciment que vomitava decibels i fum. Una mica més endavant, sobre un petit túnel fosc i inhòspit creuaven totes les vies de tren que es dirigien cap a l’estació de Sants. Caminar per l’altra riba del cinturó, deixant l’antic edifici de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta a l’esquerra, et portava al racó predilecte dels ionquis del barri. I enmig d’aquell reguitzell de carrers tot un seguit de petits bars, com el bar Vicenç o el bar La Vinya, on grups de paletes, guixaires o lampistes es trobaven i compartien feines, ara en dirien networking o alguna cosa semblant.

Aquell racó de barri, amb el colmado del senyor Eugenio al carrer de Canalejas on reomplíem les garrafes; la farmàcia Estruch, on la farmacèutica ens regalava bossetes de perles de caramel; el forn que feia cantonada al carrer de Pavia, on la mare comprava pa i sovint ens donaven algun bastonet; el quiosc enmig del carrer on el pare ens comprava (i es comprava) tebeos de Mortadelo y Filemón; la xurreria de Badal, llavors a tocar de casa nostra al xamfrà de Casteràs, on els diumenges m’enviaven a comprar alguna paperina de patates; la polleria del carrer de Pavia, on compraven els pollastres els diumenges per anar a dinar a casa dels avis o el drapaire del carrer Daoiz i Velarde, on amb els pares teníem un pacte no escrit que deia que deia que tots els diaris que recollíem per casa i portàvem a pesar es convertien en duros i pessetes per comprar cromos. Aquell petit tros de barri i de món, amb les seves persones i les seves històries era el meu barri i era Sants, el nostre Sants, com a mínim.

El mateix espai de la foto anterior, Badal amb Pavia quasi una dècada més tard
Foto de Joan Campañà i Mora. Fons: AMDS (UEC)

Badal era un carrer que es va fer ferida i amb el temps i la lluita una rambla, una parada de metro i fins i tot el nom que es donava el grup de quinquis que perdia, o guanyava, les hores als bancs que hi havia a la cantonada de Canalejas, entre la ferreteria i mobles Hèctor però, com a mínim jo, no tenia la consciència de que fos un barri. La nostra consciència era la de ser de Sants. No tenia els coneixements històrics que ara tinc que em permeten argumentar que, de fet, l’antic Ajuntament de Sants, de seguir dempeus estaria a l’actual Sants-Badal. 

La meva àvia i dos dels meus germans al carrer Badal a l'encreuament amb Pavia a inicis dels anys70
Fons: Família Giralt Anales

Els barris són moltes coses, però per sobre de tot, són espais vivencials, petites identitats que cadascú porta amb si mateix i que comparteix amb els seus i que sovint res tenen a veure amb els límits territorials que marca l’administració, sinó amb els espais de relació, resistència i solidaritat. Si us dediqueu a mirar plànols de la ciutat dels darrers cent anys, per exemple, podreu veure com, de fet, el topònim Collblanc sovint també denominava la banda barcelonina de la Riera Blanca.

Continuarà.

Per saber-ne més:

La plaça de la Fortuna, al bloc Barcelofilia

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

La plaça de Vázquez Mella

L'obertura del Cinturó de Ronda en el pas dels anys 60 als 70 va significar un veritable urbanicidi. S’obria una enorme via de 50 metres enmig d’un tros del barri que era edificat, i dins d’aquesta una rasa per on transcorreria una autopista urbana que vomitava el fum i el soroll dels 80.000 cotxes que hi circulaven a diari. 

Carrer Badal, any 1967. Foto: Joan Jané Brugada 
Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc. Fons UEC

Pensat només com a terrenys disponibles per a un model de ciutat que només valorava el benefici d’uns pocs, el creixement sense límits i que situava el cotxe per davant de les persones, van fer taula rasa del passat, dels carrer i places fets a mida humana, de la proximitat.

La ferida del Cinturó va emportar-se per davant la plaça de Víctor Balaguer, a tocar de la Carretera, els carrers de Vilella i Torredembarra, l’antic carrer Aurora, dues vies paral·leles que portaven a una altra plaça que va passar a millor vida, la plaça de la Fortuna, que era a tocar de la fàbrica de la Moràvia. També va desaparèixer o el petit carrer del Retir.

Barcelona: Plano guia. Josep Pamias 1961
Fons: Cartoteca digital. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Amb la destrucció de la plaça de Víctor Balaguer va desaparèixer un dels escenaris destacats de la història de Sants, ja que havia sigut la plaça on s’alçava l’antic Ajuntament de Sants, l’edifici que, per exemple, van assaltar les dones i els joves el 4 d’abril de 1870 per intentar evitar el sorteig de quintes, iniciant una revolta que s’estendria pels pobles del Pla de Barcelona i pel Baix Llobregat, o l’edifici on els regidors de Sants van debatre sobre l’annexió del poble. Un debat que finalment quedaria en res, ja que la decisió final va arribar per un decret reial.

Abans de l’agregació aquesta havia sigut la plaça de la Vila, un nom que amb el temps va canviar pel de plaça de la Constitució. Com explica Dani Cortijo l’any 1842 es va promulgar una llei que va obligar als principals municipis a canviar els noms de les seves principals places amb aquest nom. 

De l’urbanisme d’aquest tros de Sants només han quedat alguns rastres, fossilitzats enmig dels grans blocs dels anys del porciolisme, que van convertir aquest espai, que anys més endavant l’Ajuntament batejaria com a Sants-Badal, en el barri més densament poblat de Barcelona, amb una mitjana de 584 habitants per hectàrea. 

Un d’aquests espais és la plaça, per dir-ne d’alguna manera, de Vázquez Mella. Un espai malgirbat que podria servir per esponjar una mica l’entorn, fent realment la funció de plaça que l’hi ha adjudicat el nomenclàtor però no l’urbanisme. També podria esdevenir la porta d’entrada a un dels racons més desconeguts i curiosos del barri, el carreró de les Ànimes. Enlloc d’això és un espai poc agradable que expulsa a la gent i atrau les trafiques.

Plaça de Vázquez Mella
Foto: Agus Giralt, 2021

Però la plaça de Vázquez Mella no és només qüestionable urbanísticament. Segurament caldria repensar fins i tot el nom de la pròpia plaça. La primera referència que es conserva a aquesta plaça ens apareix citada com Estanislau Figueras, polític barceloní que va ser el primer president de govern durant la Primera República Espanyola. Posteriorment va ser dedicada al Mariscal Joffre, militar de l'exèrcit francès que va obtenir una gran fama durant la Primera Guerra Mundial, especialment a la Primera Batalla del Marne, el setembre de 1914.

El fet que els nacionalistes catalans fossin majoritàriament aliadòfils i que Joffre fon rossellonès va convertir al Mariscal en un símbol, molt especialment de l’entorn de la Lliga. L’any 1920 fou convidat a presidir els Jocs Florals a Barcelona i durant la petita gira que va fer per Catalunya, Joffre va ser rebut de forma multitudinària. Una visita que va tindre el seu colofó quan el Mariscal va fer el seu discurs en català. Una rebuda que havia generat grans suspicàcies a Madrid i que va finalitzar amb aldarulls i càrregues. 

No és d’estranyar, doncs, que l’any 1929, en plena dictadura de Primo de Rivera, les autoritats decidissin canviar el nom a la plaça per dedicar-la a Vázquez Mella. Si el nom de la plaça havia homenatjat primer a un símbol del republicanisme i posteriorment del catalanisme, ara arribava el torn dels colpistes.

L’asturià Juan Vázquez de Mella i Fanjul va ser un dels ideòlegs que va renovar el carlisme durant la Restauració. També va ser un fervent catòlic, contrari a la maçoneria, i com un germanòfil durant la Primera Guerra Mundial. No deixa de ser significatiu que el seu nom substituís a l’heroi de l'exèrcit francès després de la seva mort, l’any 1928.

Juan Vázquez Mella
Fons: Wikimedia commons

Potser seria el moment de repensar l’espai de dalt a baix, transformant-lo en una plaça al servei de la gent del barri i amb un nom que lligui amb la seva memòria.

Per saber-ne més:

La plaça de la Fortuna, al bloc Barcelofilia

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Recuperem la memòria industrial del barri

La gent de Sants, Hostafrancs i la Bordeta vivim envoltats per les restes del passat industrial de l'antic poble. Tot i que al llarg dels anys s'han perdut molts dels edificis, encara, i en gran part gràcies a les lluites que veïns i veïnes han mantingut per tenir uns barris més humans, el nostre entorn ens explica part de la nostra història. Així la gent que avui en dia vivim en aquests barris, en molts casos, hem anat a l'escola, ens hem esbargit al parc, hem nedat, hem llegit o hem participat d'una activitat comunitària dins d'una antiga fàbrica. 

Tot i que ja no som un poble industrial hem construït la nostra identitat, el nostre imaginari, sobre aquest passat. Sovint la gran història ha parlat molt d'industrials i de vapors però poc de les vides dels treballadors, i menys encara de les treballadores. Per això es important recuperar les memòries que omplen d'històries passades, aquelles parets de maons que ens són familiars per històries molt diferents. 

Per aquest motiu, entre diversos equipaments i projectes del barri, com són Cotxeres-Casinet, la Casa del Mig o La Lleialtat, s'ha impulsat una campanya per recuperar aquestes memòries de persones que, al llarg de molts anys, han sigut invisibilitzades. A continuació us expliquem com podeu participar.

Qui pot participar?

Qualsevol persona que hagi treballat o hagi tingut experiències amb les fàbriques de Sants; també familiars d’antics treballadors o treballadores que puguin explicar qualsevol anècdota.

Com participar?

Contacta amb nosaltres:

– A través del formulari web

– Presencialment al Casinet d’Hostafrancs (carrer del Rector Triadó, 53).

– Trucant al telèfon del Casinet 93 423 04 40

Quan tinguem les teves dades, ens posarem en contacte per quedar un dia i concertar una entrevista. L’entrevista es farà en algun lloc bonic i, en cas de mobilitat reduïda, ens desplaçarem als domicilis dels testimonis.

Què farem?

Un cop haguem acordat la data, es farà una entrevista gravada amb vídeo i/o àudio per tal de poder tenir un recull de testimonis amb temes com: els canvis que van comportar al barri, els costums de els fàbriques, anècdotes, fets rellevants històrics… I tot allò que creguis que pugui ser interessant.

Quan?

La recollida de testimonis es farà de setembre a desembre de 2021.

Impulsa: Fab-Casa del Mig, Cotxeres-Casinet, La Lleialtat Santsenca

Col·labora: Donar Veu a la Memòria,  Federació d’Hostafrancs, Districte de Sants-Montjuïc.

De la ferum a la flaire

Ens trobem a Sants, al carrer de Badal, són les 10 del vespre del 24 d’agost de 1946, un dissabte. Comença a sonar la música i algunes parelles s’animen a ballar mentre l’ambient s’omple d’una flaire intensa i és que s’està celebrant un lucido baile perfumado un esdeveniment sovint patrocinat per perfumeries del barri que va arribar a ser força freqüent a la programació dels carrers i entitats de Sants.

Programa de Festa Major de Sants de l'any 1946
Fons: AMDS 

Fins i tot en els temps grisos arriba l’estiu i amb ell la Festa Major de Sants, un moment importantíssim sense el qual, com hem anat veient al llarg dels darrers articles, no podríem entendre ni el tarannà dels santsencs i les santsenques ni tampoc les seves xarxes barrials de sociabilitat. En aquell ambient perfumat, assegut a una cadira un home fulleja el programa de festes. En portada un escut barceloní i un engranatge que ens recorda el passat industrial del poble i que, de fet, també podem trobar sobre la porta d’entrada a l’alcaldia i un “Sans 1946”.  Un programa on ha desaparegut el català i on els noms de carrers i entitats han sigut castellanitzats.

A l’interior, després d’un anunci de La Casa de las Lámparas un article sobre el Sans retrospectivo signat pel folklorista Aureli Capmany, pare de Maria Aurèlia Capmany, on es recullen els grans fets de la història santsenca que, encara a dia d’avui els historiadors seguim repetint. Un petit canvi prou significatiu si pensem  en que pocs anys enrere des d'aquell espai s'honorava a la División Azul. A continuació es presenta la Comisión Oficial de la Fiesta Mayor i la programació impulsada per aquesta, on figuren els concursos i les festes religioses sobre les quals ja vaig parlar a l’anterior article.

Segueix l’activitat de les entitats socioculturals santsenques: El Teatro de Sans, l’antic Círcol de Sants; on, entre d’altres, es celebren un seguit de balls temàtics: el perfumado, el de elección de la reina de la belleza, el infantil, el del concurso de peinados, el castizo, el de gala o el de despedida; el Orfeón de Sans, que programa música, danses populars, teatre i una exposició d’art; el Centro Catolico, que a més a més de la programació ja present a la resta d’espais aporta també projecció de cinema i curses ciclistes o el Mercado de Sans, on destaca el Baile Ochocentista, a càrrec de la Unión Artística de Granollers, interpretant valsos, polques i masurques.  

També hi figura tota la programació esportiva, molt present a les festes. Començant per la Unión Deportiva de Sans que presenta un programa de competicions esportives que inclouen fútbol: amb dos partits del Sants contra el Múrcia i un partit contra el Barça que servirà per recaptar fons per refer la tribuna del Camp d’Esports, tennis taula, on la secció de l’entitat jugarà contra l’equip d’Arenys de Mar i bàsquet on la secció masculina s’enfrontarà a la selecció catalana i la femenina a l’equip Gacía Vives. De fet aquest segon club, el Grupo Deportivo García Vives, era un club creat per la pròpia secció femenina del Sants davant les dificultats per seguir competint federativament. El nou equip competiria a les competicions de Educación y Descanso.

També trobem programació esportiva a les instal·lacions de la Parròquia dels Dolors, al carrer de Begur, on el Centro Catequístico Parroquial de Nuestra Señora de los Dolores programa competicions d’escacs, tir, tennis taula, ciclisme o bàsquet. Els esports de piscina venen de la mà del Club Deportivo Mediterraneo, que, als antics dipòsits d’aigua del Vapor Vell, disputarà competicions de natació, “polo acuatico” i salts i que inclourà a la programació el Trofeo Ciudad de Barcelona, on participaran els grans clubs de la ciutat: Atlètic, Barcelona, Barceloneta, Catalunya, Mediterrani, Montjuïc i Poble Nou. La importància del ciclisme a Sants es pot veure amb la gran quantitat de campionats que diverses entitats organitzen, però potser el més popular serà el que impulsa el Centro Excursionista de Sans, que celebra la XII Carrera Ciclista de Fiesta Mayor.

Però si esperem uns segons a que el veí del carrer de Badal vagi passant pàgines fins arribar al final del programa, trobarem el moll de l’os de la festa major santsenca, l’organització popular per carrers. Els veïns i les veïnes d’un mateix carrer organitzats per celebrar activitats d’esbarjo i culturals i transformar els espais quotidians per uns dies, engalanant-los. Una acció que pot semblar simple però que porta implícita un rerefons empoderador enorme. Només amb una dada podem entendre com era de fort el teixit santsenc. Tot i que el context els hi posava tot en contra: mancances econòmiques i de materials, control social, repressió, fam o interminables jornades laborals per part de la gent que organitzava les festes... l’any 1946 s’organitzaven fins a 35 comissions a diversos carrers del barri. Encara que a alguns espais les activitats eren mínimes qui més qui menys va fer una programació entre els dies 24 i 31, en que no van faltar els balls amb orquestra, les sardanes o els discos escogidos, el que ara en diríem disco-mòbil, o festivals infantils. 

Guarnit del carrer del Vallespir amb les Torres Venecianes de la plaça d'Espanya, 1946
Fons: AMDS (UEC)

Pels que hem viscut unes quantes festes majors, en el meu cas més de 40, i que coneixem bé els carrers referents ens sorprendrà que, per exemple, a Alcolea no existien dues comissions, sinó fins a quatre. Es feia una festa al tram entre Carretera i Sant Antoni, una segona entre Sant Antoni i Valladolid, una tercera entre Valladolid i Miquel Àngel i una quarta entre Santa Cecilia i Melcior de Palau. Un fet que també es repetia a Galileu on hi havia 3 espais de festa diferents: un entre Valladolid i Violant d'Hongria; un segon entre Violant d'Hongria i Saleta i un tercer entre Caballero i Can Bruixa, al que avui en dia seria el districte de Les Corts. Vallespir, com en l’actualitat, ja tenia dos espais de festa: el primer entre Melcior de Palau i Puiggarí i el segón entre Melcior de Palau i la plaça del Centre.

També hi havia més d’una comissió a carrers que des de fa uns anys han perdut la festa, com en el cas de Tenor Massini, on es celebrava una festa entre la Carretera i Cerdanyola i una segona entre Cerdanyola i Violant d’Hongria; a carrers com Santa Caterina, on es celebrava festa entre Badalona i Melcior de Palau i també entre Melcior de Palau i Violant d’Hongria; o carrers com que han passat a celebrar la seva festa en el context de la Festa Major de la Bordeta, com Jocs Florals, on també hi havia 3 espais festius: el primer a l’entrada del carrer a tocar de Can Vies; el segon entre Sagunt i Manzanares i el darrer entre Manzanares i Constitució.

Guarnit del carrer de Santa Cecília, 1944
Foto: Carlos Pérez de Rozas Fons: AFB

De segur que ens sobta veure que la festa es celebrava a carrers tan allunyats del que a dia d’avui és el nucli central de la festa, com el carrers Arizala, Portbou, Jaume Roig, Constitució, entre Badal i Riera Blanca, Torns, Sant Baltasar o fins i tot a Magòria, no confondre a l’estació, la referència és a les Corts, a tocar de l’actual Avinguda Tarradellas. La llista es completava amb alguns dels carrers ja clàssics de la festa major i amb alguns carrers que s’han perdut com espais de festa major, com són els carrers: Badal, Eusebi Planas, Finlàndia, Gayarre, Iberia, Pavia, Premià, Robreño, Roses, Sagunt, Salou o Valladolid. 

Guarnit del carrer de Valladolid, 1944
Fons: AMDS (UEC)

Després d’uns anys d’intent de control de la festa per part de les autoritats franquistes, la iniciativa popular, organitzant sopars de carrer, activitats infantils o balls, començava a recuperar el paper protagonista que sempre havia tingut a la Festa Major de Sants. La flaire de la festa popular  semblava començar a esvair la ferum del feixisme. Però encara quedaven molts anys de dictadura per davant. Uns anys en que les activitats dels carrers serien invisibilitzades als programes de Festa Major en benefici del "Programa oficial", amb les activitats impulsades des del Districte, però això ja donarà per d'altres articles en el futur.

Per saber-ne més:

Programa de Festa Major de 1946

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram