Dimecres 14 d'abril farà 90 anys de la proclamació de la Segona República. Per commemorar-ho l'Ajuntament de Barcelona ha organitzat tot d'activitats en el marc de la Primavera Republicana. Les podeu consultar al següent enllaç.
A Sants-Montjuïc l'acte tindrà lloc a la plaça de Joan Pelegrí a les 18h de la tarda.
Us podeu inscriure al següent enllaç.
El proper dimecres 14 d'abril es presenta el llibre "Sants, la Festa Major", un recull fotogràfic de les festes majors de Sants, Hostafrancs i la Bordeta realitzat per Albert Torras. El llibre, editat per Efados, inclou més de 170 fotografies històriques dels carrers i places dels nostres barris.
La presentació serà a les 19h al Meeting Point, al número 26 de la Creu Coberta, a l'aire lliure per garantir seguretat i espai entre tots. A l'acte participaran Albert Torras, autor del llibre i Lluïsa Erill, presidenta del Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.
Situeu-vos a qualsevol carrer de qualsevol dels barris obrers de la ciutat. Encareu-vos a la façana que tingueu més propera a vosaltres i alceu la vista, passejant la vostra mirada entre balcons, finestres, cornises… Amb tota seguretat es creuaran davant dels vostres ulls, serpentejant, dotzenes de cables de xarxa, embridats a qualsevol lloc i de qualsevol manera. Caixes i cables de telefonia que s’instal·len sobre d’altres cables que potser ja ni funcionen.
 |
| Casa Joaquim Pau i Badia (popularment la Vaqueria) un edifici obra de Modest Feu del 1902. |
Si els resseguiu al llarg de les façanes potser trobareu, en algun punt, una bobina enorme de metres i metres on, per anar per feina i no perdre el temps fent empalmes, s’ha lligat tot el cablejat restant. Caixetins i cables que s’obren camí sense cap respecte per les façanes. Tant li fa que aquestes tinguin algun tipus de protecció patrimonial o que estiguin ornamentades amb elements escultòrics, rajoles ceràmiques singulars o esgrafiats, els cables s’obren pas amb el menyspreu del modern per un passat on les coses es feien a mà. Un temps on les coses eren singulars i les persones es movien en clau col·lectiva. Ara campa l’individualisme, les persones volen ser singulars i les coses s’han uniformat.
Podríem caure en l’error de veure només la part estètica dels cables a les façanes, però tirant del fil segurament trobarem molts símptomes de la ciutat que estem permetent. Una ciutat on les comunitats de propietaris cada cop tenen un pes menor i on creix la propietat vertical, on el dret a l’habitatge ha sigut reemplaçat al dret a l’especulació. No calen gaires estudis per constatar una cosa que sabem tots els que som llogaters a qualsevol barri popular de Barcelona. El creixement de la propietat vertical reverteix en el pitjor estat de les finques i, conseqüentment, en una pitjor vida dels inquilins. Quan els propietaris acaben fent reformes, generalment, la primera conseqüència és que els antics llogaters acaben al carrer. I l’expulsió de veïns i veïnes reverteix en un manca d’arrelament general de la població que, acostumada a viure en un nomadisme lligat als preus dels lloguers, difícilment s’implica en les reivindicacions per cases i carrers dignes.
 |
| La Capella del Sant Crist |
També podem parlar sobre la liberalització del mercat de les telecomunicacions. Una competència que, entre moltes d’altres coses, acaba comportant malbaratament, ja que ni es planifiquen ni s’aprofiten les infraestructures tecnològiques de forma racional. A cada canvi de companyia es passa un nou cable de fibra amb els seus respectius caixetins. I d’altra banda es facilita la subcontractació, de manera que es precaritza la feina de l’operador, que segurament deu acabar treballant a preu fet. De ben segur que tot això també repercuteix en la qualitat del treball realitzat i, lògicament, en els pocs miraments en els aspectes al marge de l’utilitarisme.
El tema dels cables a les façanes també ens parla sobre l’absoluta manca de control per part de l’administració, que no regula sobre el tema i que, per tant, no actua. Però també sobre la baixa consciència patrimonial. Els nostres avis i àvies vivien en cases humils, però molt probablement eren conscients del valor dels esgrafiats o mosaics hidràulics. Segur que molts dels nostres avis eren ben conscients del valor de tots aquests elements fets a mà per què molt probablement havien treballat a la construcció. Així que també els que defensem el patrimoni tenim molta feina per fer per fer divulgació i aconseguir que la gent valori els petits patrimonis dels seus barris.
El dia 1 d'abril a les 19h a l'auditori de Cotxeres es presentarà el llibre sobre el Josep Romeu Redondo realitzat per l'Albert Torras.
Si us interessa la història, un fet fàcilment deduïble si esteu llegint un article en un bloc de divulgació històrica com aquest, és molt probable que algun cop hagueu escoltat el concepte el Regnat del Terror, o directament el Terror. Pels grans amants de la història, d’aquells que consumeixen llibres, revistes, documentals o podcasts segur que no calen explicacions i ja saben de que estic parlant. Per la resta molt probablement serà un concepte que d’alguna manera us ressonarà i segur que tampoc us resultarà del tot desconegut.
Potser no l’escoltàveu des de l’institut, quan pronunciat pel professor d’història, es va dipositar a la vostra memòria, soterrat entre conceptes tan diversos com les integrals, les derivades o les valències dels elements de la taula periòdica. O potser l’heu llegit en alguna de les moltes novel·les que s’han servit de l’apassionant i turbulent període històric al que es refereix. Relats que serveixen per crear memòries col·lectives i, el que és més important per a alguns, per vendre llibres. Segur que la majoria a hores d’ara ja no teniu gaires dubtes, el Terror cal situar-lo a la Revolució Francesa. Més concretament a partir de l’estiu de 1793, quan, en un context en que els enemics interns i externs amenaçaven la revolució, es va iniciar una espiral de violència que va acabar en un ball de sang. Una etapa en que la repressió sistemàtica contra els enemics polítics va estar a l’ordre del dia.
 |
| Caricatura anglesa del Terror durant la Revolució Francesa. |
A la memòria col·lectiva ens venen imatges de multituds enfervorides amb el sinistre espectacle de la guillotina a la plaça de la Concòrdia, llavors plaça de la Revolució. Homes i dones que criden, blasfemen i fan mofa dels condemnats a mort i que celebren la caiguda de l’esmolada fulla i el rodolar dels caps. Durant tot el període, que va durar, vora onze mesos, es calcula que van ser executades al voltant de 16.000 persones (una xifra que sovint es veu inflada fins a les 40.000). Però prenem una mica de distància i intentem agafar amb pinces aquestes imatges prefabricades que se’ns han fixat a la memòria fonamentades en pel·lícules i novel·les històriques.
Les execucions públiques ja eren un fet més que habitual abans de la Revolució. De fet el botxí de París, Charles-Henri Sanson, fill, nét i besnét de botxins, era un personatge popular que tot i la revolució i tots els canvis que aquesta va comportar va seguir exercint el seu macabre ofici. Així va passar de ser el botxí reial al botxí que va tallar el cap al rei. Sanson va restar quaranta anys al càrrec, executant, amb les seves pròpies mans més de 3.000 persones. La guillotina era una innovació força recent, ja que es va començar a fer servir el 25 d’abril de 1792. Abans les execucions eren a la forca o per esquarterament. Sembla ser que la seva estrena, que donava fi a l’espectacle de forma ràpida, no va ser ben rebuda pel públic. La fascinació per la violència ja era ben present abans de la revolució.
Ara recordeu la xifra que citava, les 16.000 persones executades durant l’any que va durar el Terror, i situem-nos, de nou, en un moment en que París es veu amenaçat per enemics externs, concretament al 1871, quan, la ciutat es troba envoltada pels exèrcits prussians i les autoritats i la burgesia han fugit a Versalles abandonant i intentant desarmar al poble. És el moment en que es proclamarà la Comuna. Una experiència d'autogestió obrera que va durar vora dos mesos. Si molta gent coneix el Terror, segur que no tants coneixen, la Setmana Sagnant, la brutal repressió que va seguir la Comuna, quan els versallesos van recuperar el poder.
Una violència sistemàtica que va portar 30.000 persones a la mort (de nou xifres que també oscil·len en funció del relat, arribant a les 100.000 persones) 38.000 a presó i a milers d'altres a penes com deportacions. Molt probablement no haureu sentit a parlar mai de la Setmana Sagnant a una classe d’història. Amb prou feines us hauran explicat alguna cosa de la Comuna, i segur que a la vostra memòria, com a la meva, difícilment es dibuixa una imatge de com va ser i de la magnitud que va tenir. Les pel·lícules sobre el tema són escasses i en cap cas de masses. Potser pel fet que els morts entre els nobles, encara avui en dia, segueixen causant més terror que els morts entre el poble.
 |
| Gravats amb les dones prenen les armes a la Comuna |
Però el poder no només es va acarnissar amb les persones que havien defensat la Comuna, també va intentar deformar i esborrar la seva memòria. Les prop de 10.000 dones que van defensar París a les barricades van ser estereotipades a la premsa en relats i vinyetes delirants sota el clixé de les Petroleres de la Comuna. I tot aquest magnífic exemple d'autogestió obrera va quedar esborrat de la història.
 |
| Gravats dels afusellaments posteriors a la Comuna |
No és l’únic exemple, ni molt menys. La història és plena de conceptes que, sense reflexió crítica, ens podrien semblar neutres però que estan carregats de fort contingut polític que, en general, ens imposen la visió que les classes dominants volen que tinguem sobre un determinat episodi. Per qui va ser Tràgica la setmana de revoltes que van seguir la lleva de 1909? Segur que per a les mares que lluitaven per evitar que els seus fills morissin a les colònies, defensant els interessos de la burgesia, no. Per què la guerra de 1936 va ser Civil quan entre els primers a participar hi trobem tropes regulars alemanyes i italianes? I per què en aquesta guerra un bàndol va ser el Nacional? En contraposició a qui?
Des de sempre el poder ha sigut un gran coneixedor de la força de les paraules. Controlant el llenguatge es controlen els pensaments i d’aquesta manera, síl·laba a síl·laba, com baula a baula, es lliguen cadenes subtils al nostre cervell. Ho sabien a Sumèria quan els escribes creaven llistes de totes les coses existents per tenir el control de les paraules. Així, per exemple es podien fer llistes de reis per justificar regnats, lligant les seves dinasties als deus. Per aconseguir l’efecte contrari també es podia jugar amb els mots però de forma diferent, concretament fent-los desaparèixer. Ho sabien els egipcis quan per castigar una figura pública, com un faraó, esborraven el seu nom dels monuments. Sense el nom del faraó de torn s’esvaïen regnats sencers. Una idea que els romans concretarien amb un concepte, la damnatio memoria, un dels pitjors càstigs que es podia patir.
Trobem referències a aquest poder de les paraules al llarg de tota la història. Orwell en parla a 1984, amb la implantació de la novaparla. Al món dominat pel Gran Germà, l’eliminació de paraules fa impossible el pensament. Si una cosa no es pot dir tampoc es pot pensar. Una idea que tenia clara el filòsof alemany, vinculat al nazisme, Martin Heidegger. Resumint, la cosa no existeix si falla la paraula. Però també podríem citar l’efecte contrari. La creació de mots, fins i tot per parlar de coses inexistents, permet generar pensaments i argumentacions al seu entorn, fins a tal punt que sobre aquestes paraules es poden crear sistemes de valors sencers. És la base de moltes religions i en general d’aquelles ideologies que es basen en presentar models fàcils d'explicació del món.
Podríem seguir fent voltes al tema i seguir buscant exemples, però segurament ens perdríem en un laberint filosòfic on els meus coneixements d’historiador local no servirien de fil d’Ariadna per sortir-ne amb èxit. De fet també ens portaria més enllà de l’objectiu divulgatiu d’aquest bloc, una línia que sospito que ja he sobrepassat àmpliament. Però crec que, tant bé com he pogut, he esbossat la idea general, que volia plantejar. Quan interpretem la història, o el present, ens cal consciència crítica, i parar atenció en les paraules que fem servir.
Així doncs la creació del concepte del Terror ha servit d’eina per reforçar la por al canvi i potser la manca d’un concepte concret per definir l’atrocitat que va significar la repressió de la Comuna de París ha servit per esborrar aquest episodi històric que va fer trontollar l’status quo social i polític, no només de París, sinó de tot el món.
Per tot això cal ser crítics. Com ja va alertar Malcom X: Si no aneu amb compte, els mitjans us duran a odiar l'oprimit i estimar l'opressor. I per això la importància de recuperar i reivindicar el relat del poble i especialment dels col·lectius que han sigut més bandejats per la història, o com va sintetitzar magníficament un popular proverbi nigerià: Fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador.
El 18 de març de 1871, durant la guerra Franco-Prussiana i en el context d’una creixent repressió i censura per les autoritat franceses, el poble de París s’alça i proclama La Comuna. Un cop popular que controlarà la ciutat durant tres mesos. Tot i la repressió salvatge que va acabar amb aquest experiment social, la Comuna es convertirà en un referent i un símbol per al moviment obrer de tot el món.
Enguany es commemora el 150 aniversari de la Comuna i per aquest motiu al llarg de les següents setmanes aniré compartint articles relacionats al bloc.
El mateix dia 18, organitzada per la Universitat Lliure a Sants i Memòria en moviment i amb la col·laboració de la Lleialtat Santsenca, en el context del Febrer Llibertari, es realitzarà una taula rodona amb experts en la matèria, que ajudin a entendre aquest fet històric i quines implicacions ha tingut al llarg de la història. La taula rodona «La Comuna de París, 150 anys, de la barricada al símbol» comptarà amb la participació de Dolors Marin Silvestre (historiadora especialista en anarquisme i moviment obrer) i Jordi Martí i Font (professor de llengua i literatura catalana, activista social i especialista en anarquisme).
La taula rodona tindrà lloc online i s’emetrà en directe i en obert en aquest enllaç
Organitza: Memòria en moviment i Universitat Lliure a Sants
