Companyia Fabril d’Olis Vegetals

La història de Sants està fortament lligada amb la d’Igualada. Al llarg del segle XIX i XX moltes persones es traslladaren des de la capital de l’Anoia fins a Sants. Alguns ho varen fer per invertir, com els germans Muntadas, que acabarien impulsant una gran empresa com l’Espanya Industrial, d’altres persones van seguir aquests empresaris buscant llocs on treballar. Uns d’aquests emprenedors igualadins foren els germans Jaume i Artur Garcia Fossas, que eren propietaris d’una empresa de naips a Igualada. 

Artur, el germà més jove, va aprendre sobre l’ús d’olis vegetals per produir sabó a Filipines i de retorn a Catalunya els dos germans van decidir tancar la fàbrica de naips i invertir en la creació d’una empresa on produir olis vegetals i sabó. Els Garcia Fossas van instal·lar la fàbrica a la Bordeta, a l’entorn de l’actual plaça de la Farga, tot i que com era habitual la seu social era a l’Eixample, en aquest cas a l'avinguda Diagonal 460. La fàbrica seria coneguda popularment com la fàbrica del coco, ja que aquest era un dels productes emprats en la fabricació d’olis vegetals i sabons.

Estand de la fàbrica de Aceites Vegetales a la Fira de mostres de Barcelona, 1929
ANC, Branguli

La fàbrica va deixar uns enormes beneficis que, en gran part, els germans van destinar a obra social a Igualada, on, entre d’altres, van patrocinar la construcció del Conservatori i del Palau Escolar de l'Ateneu Igualadí, així com una escola d’ensenyament primari. Per donar continuïtat a aquesta tasca l’any 1935 Artur va crear el Patronat Garcia Fossas amb l’objectiu de fer un orfenat a Igualada. Amb la mort d’Artur, l’any 1944, el seu testament va deixar una gran quantitat de diners a l’Hospital d’Igualada, a la reconstrucció de l'església de Santa Maria i al Patronat. 

 Façana de la Compañía Fabril de Aceites Vegetales, l'any 1987_
AMDS, Fons de la UEC

D’aquesta forma va seguir en funcionament la Fundació Garcia Fossas per atendre la formació i facilitar el menjador escolar als fills dels operaris de la fàbrica de sabó, i per tenir cura de la seva pinacoteca, ubicada a l’actual escola Proa. Als anys cinquanta la projecció de la plaça de la Farga va afectar part dels terrenys de l’antiga fàbrica.

Compañía Fabril de Aceites Vegetales, 1987
AMDS, Fons UEC

Rajoles Hidràuliques Filla de Isidro Torres

L’aparició  de la rajola hidràulica va estar molt lligada a la generalització del ciment. Gràcies a la importació de maquinaria provinent de França, les primeres fàbriques s'establiren a Catalunya cap a la dècada de 1860-1870.

La seva consolidació i popularització s'estengué fins a la meitat del segle XX. Era un negoci rendible i versàtil, la demanda creixent i els costos de producció assumibles van facilitar la proliferació de tallers arreu del territori.  El marcat caràcter industrial de Sants i el continu creixement urbanístic arran de l’arribada de les fàbriques, explicaria que entre 1913 i 1940 cohabitessin diversos tallers i empreses relacionades amb la producció d’aquests mosaics. 

Al carrer de Blanco 52 es localitza primer el Taller Hija Isidro Torres que, tot i desconeixent l’any d’inici d’activitat, es conserven catàlegs de mostres datats entre 1912 i 1926. L’any 1928 i fins a 1940, en el mateix emplaçament, s’ubicà  el taller de J.Ral Escofet. Amb una producció relativament senzilla, s'aconseguiren uns resultats de qualitat. La millora de la tècnica i dels seus acabats van permetre que fos valorat, no només per les seves qualitats tècniques, sinó també per les estètiques.

Article de Marta Sánchez Natera

Hierros y Aceros Moldeados SA, l'Hamsa

Hierros y Aceros Moldeados SA va ser el nom de la fàbrica que va existir en aquesta plaça dura del barri d'Hostafrancs. Aquesta factoria la fundaren els industrials Leonard Leprevost i Alexandre Escorsa i Sòria a principis del segle XX. Ambdós llinatges resulten importants per entendre la història de les elits fabrils: sense anar més lluny Alexandre Escorsa fou fill de Dionís Escorsa i Cruells, que el 1876 havia establert a Barcelona la que fou la segona foneria de ferro mòlt de l'estat espanyol. 

Estand de l'Hamsa a la Fira de mostres de 1947
ANC, Gabriel Casas Galobardes

D'altra banda, durant la Guerra Civil, l'HAMSA va ser un dels espais de l'anomenada Indústria de Guerra de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. S'hi fabricaren peces de fusell i, segons alguns testimonis, també torpedes antisubmarins. Després, el control de la producció fou recuperat per la família Leprevost, que tenia clars lligams amb el règim franquista. 

Fàbrica Hamsa des del carrer Callao
AMDS Fons UEC, Joan Planas Llorenç, 1970

La fàbrica tancà portes el 1992 i, quatre anys després, l'HAMSA passà a ser un dels edificis més emblemàtics del moviment d'okupació, amb una trajectòria que anà des de 1996 fins 2004, essent enderrocat poc temps després del seu desallotjament. Així, el seu itinerari és similar al d'espais com Can Batlló, determinats ambdós per quatre fases: 1. apogeu industrial durant el segle XX; 2. col·lectivització; 3. desindustrialització; i 4. autogestió.

Article de Joan Miquel Gual

Ferreria Sant Josep

El nom de la plaça de la Farga ens recorda que aquest espai, a meitat del S.XIX, va estar ocupat per una indústria metal·lúrgica. La història d’una empresa que va estar molt lligada a les mines de Gavà, una localitat que va estar lligada a la mineria des d’època neolítica. 

L’any 1857 va arrencar l’activitat industrial de la primera ferreria santsenca, la ferreria de Francesc Castanys, que seria coneguda popularment com la ferreria Sant Josep. Una industria que treballava en gran part amb ferro extret de les mines de Gavà. La ferreria tenia entrada pel carrer de la Bordeta. Aquesta empresa comptava amb una màquina de vapor de 102 cavalls, un alt forn i uns 6 forns de pudelació, procés pel qual es convertia la fossa de l’alt forn en ferro o acer sometent-la a una temperatura elevada i a agitació, i quatre d’afinament que es destinaven per a la producció de fosa de ferro.  L’any 1860 la ferreria va tancar. Segons sembla el mineral obtingut a Gavà no era suficientment ric i el combustible resultava massa car per donar beneficis.

L’any 1875 la Ferreria Marqués Alegret i Cia, que es trobava a Vilanova, es va traslladar a Sants per instal·lar-se a l’antiga fàbrica de Josep Castanys. Un trasllat lligat a dos motius: el primer, amb la descoberta a les mines de Gavà, d’una veta d’hematites de millor qualitat que l’anteriorment explotada; el segon la importància del mercat barceloní. Amb les mines de Gavà reobertes i aprofitant les instal·lacions de l’anterior ferreria, l’impuls de la producció es centrà en biguetes i ferradures per al bestiar.

Ubicació de la Ferreria Sant Josep
Plano de Barcelona y sus alrededores en 1890, aprobado por el Excmo. Ayuntamiento / trazado por D. J.M. Serra
Fons: Cartoteca digital de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

L’empresa, que acabà convertint-se en la segona més important de Catalunya, entrà en davallada quan el seu únic titular, Ignasi Marquès i Bolet, morí. L’explosió d’una caldera i l’ensorrament de l’edifici, l’any 1888, és una de les darreres notícies de la ferreria de Sants, que només va poder seguir en funcionament fins al 1889. Segons sembla la maquinària va ser venuda a la Farga de l’Hospitalet.

Fàbrica d’explosius F2

Poc després de l’inici de la Guerra Civil les principals fàbriques d’armament, que eren situades a Toledo, Trubia, Oviedo o Sevilla van caure sota control rebel. Catalunya havia de cobrir el front d'Aragó, però no disposava d'indústria de guerra, així doncs molts comités van decidir reorientar la producció de les seves fàbriques i tallers cap a la producció bèl·lica. 

A Sants, Hostafrancs i la Bordeta trobem casos com l’Hamsa, al carrer de Miquel Bleach, on es van produir peces per fusells o els tallers Confederals número 1, una industria controlada per la CNT al número 20 del carrer de Badal, on es van fabricar peces per als Mauser i la pistola ametralladora Labora.

La Generalitat va voler assegurar-se’n el control de la producció d’armament i l'agost de 1936, amb la iniciativa del conseller Josep Tarradelles, va crear la Comissió d'Indústries de Guerra, on van quedar enquadrades les grans fàbriques que es convertirien en productores d’armament, com la Cros, La Maquinista Terrestre i Marítima, l'Electroquímica de Flix, l’Elizalde, la Pirelli, la Hispano Suïssa o la Rivière entre d’altres.

Fàbrica F2 a la Bordeta
Arxiu Montserra Tarradellas i Macià

A la Bordeta la fàbrica química Hermanos Cascante, que era entre els números 1 i 22 del carrer de Parcerisa, va ser reconvertida en la F2, una fàbrica on es va produir natamina, un explosiu quasi tan potent com la dinamita, però més fàcil d'obtenir. Posteriorment, a l'inici de l'any 1937, s'hi instal·là també una línea de fabricació de pólvores i càrregues per a cartutxos, granades de mà i metxes.

Un modernisme modest

És el 3 de febrer de 1893. Un jove de 23 anys que sembla tant alt com les xemeneies que fa anys que s’alcen al seu poble, Sants, i que amb una cigarreta a la mà fumeja quasi tant com aquestes, es troba  immensament feliç. Després de molts esforços, seguint les passes del seu pare, un mestre d’obres anomenat Baldiri, conegut a Sants tant per les cases que havia fet com per haver estat membre de la Junta Revolucionaria sorgida de la Gloriosa, l’any 1868, ha aconseguit el títol d’arquitecte, es tracta de Modest Feu i Estrada.

Modest Feu Estrada Font: M. Queralt

Modest, que havia nascut al número 15 del Passeig de Sant Antoni, una casa construïda l’any 1865 pel seu pare, amb el temps convertirà l’edifici en el seu estudi i tota la carretera en l’aparador personal de les seves obres. En els mateixos anys en que Antoni Gaudi, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch es disputaven el Passeig de Gracia, Modest Feu es va convertir en l’arquitecte de capçalera de la carretera de Sants.

Si el Passeig de Gracia estava esdevenint via de lluïment de la gran burgesia, la carretera s’estava convertint en un important eix comercial on proliferaven negocis de nivell. En la mateixa dècada en que s’obriria  la Via Laietana, on arquitectes com Adolf Florensa projectarien edificis en l’estil Chicago que farien de pantalla amagant l’urbanisme medieval d’aquells barris, l’alçada dels edificis de la carretera també va créixer, distingint la via de la trama urbana santsenca. 

Una oportunitat per al lluïment, en aquest cas, dels propietaris de la carretera i un camp lliure a la imaginació de Modest Feu, qui transitaria del Modernisme al Noucentisme deixant alguns exemples notables com la casa de Domènec Vila i Jané al número 132, la casa Tomàs Vendrell al 149, la Casa Joaquim Pau i Badia al 141, la Casa Consol Grassot al 145, o la Casa Jaume Estrada al número 54, entre moltes altres, fins a un total 12 edificis a l’eix que formen la Creu Coberta i la Carretera de Sants. Una xifra que arriba als 20 si contem tots els edificats als nostres barris, entre els quals d’altres edificis destacats com la Casa Gran al 11-17 del carrer de Rosés o la Fàbrica Germans Climent als números 12-22 del carrer de Puiggarí.

El trist reduccionisme que acaba empassant-so tot ha fet que del Modernisme, popularment, fora del camp dels entesos, poc se sàpiga a banda de l’omnipresent Gaudí, de qui per cert, Modest Feu va ser amic i col·laborador. I fins i tot noms com Jujol han quedat difuminats sota la seva ombra.

A la carretera, sovint congestionada per cotxes al ferm per compradors badocs i santsencs intentant controlar els nervis per avançar a les voreres, es fa difícil contemplar les obres de Feu, que formen part d’un escenari necessari però subtil. Però quan, com a passejant, et deixes captivar per molts d’aquests edificis descobreixes autèntiques joies en brut que sovint no han estat tractades o cuidades com caldria, de la mateixa manera que el seu autor, encara hauria de tenir el seu reconeixement per la seva aportació al nostre barri.

Per saber-ne més: 

Web Modest Feu i Estrada

Fàbrica química Bartomeu Pons

L’any 1845 Bartomeu Pons instal·lava al número 10 del carrer Padilla, l’actual carrer Alpens, una fàbrica química que s’especialitzaria en el crémor tàrtar. El tàrtar és un producte que sorgeix a les botes de vi durant la fermentació. Un cop refinat es converteix en crémor tàrtar, un producte que serveix com a mordent en els processos d’estampació.

Bartomeu Pons, com la familia Cros, era un ciutadà d’origen francès que, com els Cros, probablement havia estat vinculat a la Universitat de Montpeller, una institució de referència en l’àmbit de la química. Des de la seva arrencada a Sants, la fàbrica de Sants va anar incrementant la seva producció de crémor tàrtar fins arribar als 13 quintars diaris (uns 542 quilograms) l’any 1873. En aquella data treballaven a la fàbrica de Sants 45 obrers, a unes instal·lacions equipades amb 43 grans calderes, 29 d’aquestes dedicades al crémor tàrtar roig i 14 dedicades al crémor tàrtar blanc. 

L’empresa de Pons, que va tenir el despatx successivament als carrers de Valldonzella 1, de Santa Margarida 6 i al de Sant Pau 53, va destacar per la qualitat del seu crémor tàrtar un fet que constaten els molts reconeixements internacionals que va rebre el producte, entre els quals a les exposicions de París del 1867 i a la de Viena del 1873.

A la mort de Bartomeu Pons van seguir el negoci el seu fill, Juli Pons i un altre soci de l’empresa, Joan Llopart. L’empresa es va convertir en la principal productora de tàrtar a l’estat espanyol fins que els dos socis es van separar creant dues empreses diferents.