El silenci de la Browning - 3

Els germans Diego i Luisa arriben al carrer Vilardell, on la tranquilitat que es respira a l’entorn del Mercat d’Hostafrancs a aquelles hores no respón a la tensió que viu Barcelona. Encara ressonen els trets del pistolers del grup de Inocencio Feced, del Sindicat Lliure, que fa poc més d’un més s’han endut les vides de Salvador Seguí i Francesc Comas. 

Portada de La Campana de Gracia. 10/03/1923

Inocencio Feced Calvo havia esdevingut una de les figures més sinistres de la ciutat. A banda de la seva procedència de Saragossa i que havia treballat en el metall no se sabia gaire més d’aquest personatge. La resta era enmig de les ombres. Després de ser detingut Feced hauria passat de la CNT al sindicat lliure, convertint-se en un confident a sou de Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona i Miguel Arlegui i Bayones qui era cap superior de policia a la ciutat. En més d’un cop, seguint instruccions, havia atemptat contra algun líder obrer i sovint també havia reventat una vaga.

A banda d’estar implicat en la mort de Seguí, sembla ser que Feced també va ser el responsable de l’atemptat al Pompeya, un dels music-halls més populars del Paral·lel. Un local que es trobava a l’encreuament d’aquesta via amb Nou de la Rambla. La nit del 12 de setembre de 1922 el confident va deixar una bomba a una de les butaques, la va cobrir amb la seva gorra i va marxar al bany. L’explosió va deixar 6 morts i 18 ferits. Feced va ser detingut però finalment va ser alliberat. Se’ns dubte en aquells anys contava amb bons amics. Però la fortuna era a punt de canviar de rumb i la relació de Feced amb Martínez Anido va acabar costant el càrrec de Governador Civil al general.

En una nova història envoltada d’ombres, Feced, aquest petit home que encara coixejava des de que feia uns mesos li havien disparat a una cama a Saragossa, va començar a moure’s per ambients obrers de Badalona. Mostrant-se com un home d’acció el pistoler explicava que volia formar un grup per atemptar contra Martínez Anido. Una trampa en la que pretenia fer caure a tots els anarcosindicalistes que s’hi impliquessin i a la vegada criminalitzar de nou a la CNT que havia estat legalitzada. Paradoxalment l’acció també faria caure al governador.

La tarda del 23 d’octubre de 1922 el confident es va anar citant amb grups de sindicalistes per la ciutat per entregar armament. En quan marxava Feced, després de fer les entregues, apareixia la policia que, detenint i torturant als obrers, procurava estendre la repressió. Cap a les 12 de la nit tots els implicats en el suposat atemptat esperaven a un quiosc de begudes de la Rambla de Santa Mònica, ben a prop d’on tenia la seva parada el llibreter Tomas Herreros, el pas del cotxe del governador. Però alguna cosa passava i els anarquistes en van ser conscients. Grups d’individus sospitosos envoltaven la zona. Tot era preparat per una matança. Els sindicalistes van ser conscients que tot era una trampa i van decidir fugir. Llavors va arrencar la persecució i els tirotejos pel barri, on moriren 4 obrers i un policia. Però aquesta farsa va costar el càrrec a Martínez Anido, que va ser destituït al dia següent. Feced, l’assassí de Comas i Seguí va seguir fent de les seves.

Els obrers i les obreres tenien molt present la figura de Seguí, recordaven el seu carisma capaç de fer-se escoltar per tota una plaça de toros com la de les Arenes a l’assemblea que va posar punt final, o millor dit, punt i seguit a la Vaga de la Canadenca. Segurament la seva capacitat de diàleg l’havien fet més molest que una Star, la pistola que sovint portaven els grups d’autodefensa.

Diego i Luisa, en canvi, a qui tenien molt present era a Francesc Comas, qui amb els seus 27 anys havia coincidit sovint amb els joves a diversos espais militants del barri. Comas no vivia molt lluny, al número 24 del carrer d’Hartzenbusch, a la Bordeta, a tocar de Can Batlló. Treballava a Can Trinxet, al barri hospitalenc de Santa Eulàlia, una fàbrica que s’havia fet famosa per fer, entre d’altres, els uniformes dels tramviaires de Barcelona. Però pel que el jove sindicalista s’estava fent popular era per ser el delegat de la Unió Vidriera; pels seus articles a Cultura Obrera, el periòdic de Palma, on combatia alguns dels vicis que distreien i pertorbaven als obrers, com la prostitució, el joc, el ball, els toros, el music-hall, els cabarets o l’alcoholisme. Comas també havia impulsat una petita col·lecció de llibres de temàtica social i sindical El Cráter Social, on ell mateix hi va escriure el llibre ¡A vosotras mujeres!. Per signar els seus articles Comas signava amb el pseudònim Paronas, que recordava el nom de la masia d’Hospitalet on havia viscut la seva família.

Paronas també havia participat al Comité Pro-presos de la CNT. En aquest comité el jove sindicalista va coincidir amb Andreu Homs, que hi exercia d’advocat defensant als represaliats anarquistes. Homs però va acabar convertit en confident policial i involucrat en el grup de pistolers de Inocencio Feced. Les lleialtats es venien i compraven ja fos pagant grans quantitats de diners o bé amb una moneda ben diferent, la por.

Francesc Comas.

Com Segui i tants d’altres el mateix Francesc Comas havia patit la presó. El 30 de novembre de 1920 havia sigut detingut i portat, amb d’altres 26 sindiscalistes i advocats laboralistes, a bord del vaixell La Giralda cap a la fortalesa de La Mola, a Maó. El mateix dia que totes aquestes importants figures del moviment obrer van ser deportades l’advocat Francesc Layret va sortir de casa seva, al número 26 del carrer de Balmes a les 18h de la tarda per protestar per la deportació del seu company Lluís Companys, quan va ser assaltat per un jove de vint anys, Fulgencio Ver, Mirete, que li va disparar 7 vegades, causant-li la mort. Ningú va ser detingut pel fet.

Seguí i Comas serien assassinats tres anys més tard, el 10 de març de 1923. Aquella dia s’havien reunit al bar El Tostadero de la plaça Universitat quatre companys dels dies de presidi a la Giralda i a la Mola: Salvador Seguí, Francesc Comas, Lluís Companys i el comunista Vicenç Botella. Tots quatre van debatre sobre el perill que significaven els pistolers del lliure. Eren homes de pau i Seguí tenia clar que si tot acabava en una espiral de violència els sindicalistes tenien les de perdre, però la por que governava la ciutat havia aconseguit, que Comas portés una pistola per si s’havien de defensar.

Quan van marxar del Tostadoro Seguí, Comas i Botella es van acomiadar de Companys i van seguir cap a la Rambla, on Botella va marxar. Comas i Seguí van seguir cap al Sindicat de Vidriers passant pel carrer de la Cadena, on van ser tirotejats amb traïdoria sense que tinguessin temps de defensar-se. Seguí va morir a l’acte mentre que Comas es va poder refugiar a una carnisseria. El jove moriria tres dies més tard a l’Hospital de la Santa Creu, dedicant les seves darreres paraules a Salvador Seguí: Pobre Noi! Pobre Noi!

Davant de la por a que el dol obrer esdevingués quelcom més que llàgrimes e impotència les autoritats van fer que l’enterrament es celebrès a porta tancada. Però tot i l’intent d’enterrar al Noi del Sucre en el silenci, l'empremta que havia deixat era massa gran. Així doncs dilluns les empreses es van aturar i una gran manifestació va portar la veu dels silenciats des de la plaça de Catalunya fins a la porta mateixa de Governació, un dels escenaris on es teixia la mort.

El 18 de març la ciutat es va aturar per l’enterrament de Paronas. Milers de persones van acompanyar el seguici al llarg dels quatre quilòmetres que van de l’Hospital Clínic fins al Cementiri de Sants. Diego i Luisa van veure passar la comitiva per la carretera. Al mig de tota aquella mostra de tristesa, ràbia i dolor el taüt de Comas, cobert de corones de flors portades per la seva família i pels companys de Can Trinxet. El jove bordetenc va ser arrabassat d’aquest món deixant a la seva dona embarassada d’una nena, la Rosa. 14 anys més tard aquesta nena, gràcies al suport mutu dels companys de sindicat, acabaria treballant a les oficines de Can Trinxet. 

És cert, els carrers estan tranquils, però la tensió i la por ho impregna tot, transformant les coses quotidianes en terrorífiques: l’home que espera a la cantonada, les passes que s’escolten rera teu, el cotxe que accelera massa ràpid, el paquet massa embolicat… La por ha esdevingut una veïna més de la ciutat. Aguarda a la porta de la Model entre les dones que fan torns nit i dia, esperant la sortida dels seus companys o fills, per evitar que els policies els matin aplicant la llei de fugues; acompanya als sindicalistes i als advocats laboralistes quan es dirigeixen als seus llocs de treball; vetlla la són de tothom que està implicat en alguna lluita quan al carrer hi ha soroll a la nit. En els darrers sis anys els carrers de la ciutat han acollit la mort de més de 400 persones, la major part sindicalistes i obrers. 

Sants, Hostafrancs i La Bordeta tampoc estan exempts d’aquesta tensió, al contrari, són un dels barris on aquesta agitació es fa més present. Fa menys d’una setmana un grup d’acció anarquista ha atacat a trets als membres del lliure que sortien de la seu del seu sindicat al barri, al carrer de Valladolid, a tocar de l’encreuament amb Alcolea. Els del lliure, també armats, van treure les seves armes per respondre a trets. A l’espiral de violència en que viu la ciutat la reacció dels del lliure només depèn de que aquests trobin el moment oportú per tornar el cop. 

Fa anys que al barri les tensions van en ascens. Els industrials del tèxtil de Sants i de l’Hospitalet, entre els quals els propietaris de La España Industrial, Can Batlló, Balet i Vendrell i Can Trinxet, des del 1914, participen a la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet. Una entitat molt bel·ligerant en contra de les protestes obreres, que havia fomentat una política de contractació de grups d’esquirols, gent que sovint provenia directament de bandes organitzades. 

Les treballadores més veteranes encara recorden a en Sot, un d’aquests esquirols portat pels patrons que l’any 1916 es passejava per les fàbriques armat amb una navalla. Sot va treballar a Can Batlló on va ser expulsat després d’agredir a unes treballadores. Poc dies més tard ja era en plantilla a l’Espanya Industrial. Sobre la relació entre els empresaris i les bandes de matons Àngel Pestaña va arribar a afirmar que els assassins de Seguí i Comas van cobrar 254.000 pessetes, segons ell, aportats per un dels germans Muntadas de l’Espanya Industrial, un amic íntim de Martínez Anido.

Continuarà.

Capítols anteriors

El silenci de la Browning - 1
El silenci de la Browning - 2

Per saber-ne més:

Llibres

Aisa Pàmpols, Manel. La efervescencia social de los años veinte. Barcelona 1917-1923, Descontrol.

BALCELLS, Albert. El pistolerisme. Barcelona (1917-1923)

BORDERIAS, Cristina. Género y políticas del trabajo en la España contemporánea, 1836-1936

SORIANO, Ignacio C. i MADRID, Francisco. Bibliografía del anarquismo en España 1868-1939

MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa i PAGÈS I BLANCH, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Universitat de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Articles

CORTIJO, Dani, L'assassinat d'en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, al bloc Altres Barcelones

Francesc Comas a Anarcoefemerides 

La construcció de refugis antiaeris durant la Guerra Civil xerrada de Josep Maria Contel

El darrer 2019 l’associació Memòria en moviment i la Lleialtat Santsenca van organitzar «Les veus soterrades», un cicle d’activitats per reivindicar els refugis antiaeris com espais de memòria col·lectiva que formen part del nostre patrimoni històric.

A la segona sessió varem tindre el plaer d'aprendre escoltant a Josep Maria Contel, del Taller d’Història de Gràcia, un dels màxims especialistes sobre la construcció dels refugis antiaeris a Barcelona i autor del bloc homònimUs compartim el vídeo d'aquesta primera xerrada.

El silenci de la Browning - 2

L’Hostafrancs per on circulen els joves germans també s’ha transformat en els darrers anys, en aquest cas per l’impacte de les obres de l’Exposició. Diego ha conegut de primera mà les condicions d’explotació dels treballadors ja que com molts altres veïns del barri ha treballat a les obres d’urbanització de la muntanya. Jornades extenuants, salaris baixos, accidents… el projecte d’exposició havia portat a milers de treballadors a Barcelona, molts dels quals gent que patia situacions d’absoluta misèria. En una ciutat que en menys d’una dècada incrementaria la població en uns 200.000 habitants molts es van veure obligats a viure a habitacions rellogades, a fer nit a les conegudes com a cases de dormir, on tenies un llit per uns 50 cèntims o instal·lar-se a una barraca a la muntanya de Montjuïc. A la Barcelona de 1925, que encara no havia arribat al milió d’habitants, 100.000 persones vivien com a rellogats i 30.000 a barraques.

Barraques del pati dels Calderers, Barcelona (1925-1935)
FONS ANC1-1229 / COL·LECCIÓ DOCUMENTAL D'ÀLVAR CASTELLS

El projecte de tornar a fer una exposició a Barcelona, que l’any 1905 havia començat a prendre forma a la ment de Josep Puig i Cadafalch com una iniciativa per realitzar al Besòs, finalment es va traslladar a Montjuïc. Però l’esdeveniment, que es preveia per al 1917, es va ajornar per la Primera Guerra Mundial. Tot i això ben aviat l’entorn de la Creu Coberta es va començar a modificar. De fet no era el primer gran canvi d’aquest encreuament de camins, l’anterior havia coincidit amb el canvi de segle. La construcció de l’Escorxador central de Barcelona, projecte d'Antoni Rovira i Trias i Pere Falqués i Urpí de l’any 1891 i la construcció de la plaça de braus de les Arenes, del 1900, obra de l’arquitecte August Font i Carreras i projecte del banquer Josep Marsans, ja havien fet que, a finals de segle, es transformés l'urbanisme i la composició social del barri d’Hostafrancs.

Com a barri de la ciutat que havia nascut fora muralles i a banda i banda de la carretera reial, Hostafrancs s’havia anat poblant d’hostals i d’altres negocis que donaven serveis a la gran quantitat de carros que circulaven en direcció cap a Barcelona. També s’hi van establir marxants de bestiar, entre els quals moltes famílies gitanes. Tot aquest tràfec de gent diversa havia convertit la Creu Coberta en un espai concorregut on hi havia des de barraques fins a fàbriques i tallers, passant per cafés, negocis de restauració i algun cau de la bohemia, que funcionava com un apèndix del Paral·lel.

A tocar de les Arenes es va fer molt popular la Pansa, un cafè amb una enorme terrassa que va rebre el seu nom pel fet que els gots d’aiguardent es servien amb una pansa dins. Llindant amb aquest hi havia la Montera, un local del mateix propietari on se servien menjars. L’èxit d’aquestes terrasses, sempre plenes, feia que les voreres estiguessin colmades amb les pellofes del cacauets que consumien àvidament els seus clients. A la banda de la Creu Coberta també s’hi va instal·lar un altre cafè, Al Canto. I l’any 1911, a tocar de tots aquests negocis, també havia obert portes el Cinema Boheme.

Però les obres d’urbanització de la plaça d’Espanya, de cara a l’Exposició van modificar aquest ecosistema compost de lleure i nit per on circulaven els personatges més diversos, dels tractants de bestiar als toreros, dels terrissaires als treballadors de l’escorxador. L’obertura de l’hotel va significar el tancament o el trasllat de tots aquests negocis. Només La Pansa es va reubicar al mateix indret. El cinema Boheme, per exemple, es va haver de traslladar al número 44 de la Creu Coberta, on va obrir portes de nou.

A la banda del Paral·lel de la plaça d’Espanya també hi havia un teatre, l’Espanya, un edifici obra de Joaquim Raspall, que s’havia aixecat sobre les runes del Palacio de las Arenas, un predecesor que va patir un incendi l’any 1908. Teatre, cinema, boxa i ball feien les delícies dels assistents al teatre Espanya. Quan s’alçava el teló de l’Espanya, sovint sobre les taules del teatre ressonaven l’art de la Patatetes, la Tomacons o la Chicharra, tres gitanes d’Hostafrancs que ballaven flamenc amb tanta gràcia i que, uns anys més tard, acabarien treballant als locals de l’Exposició. Paradoxalment el gran esdeveniment que els oferia aquella oportunitat era el mateix que acabaria amb el teatre.

Com una gota de sabó llançada pel capital per “netejar” el barri, l’urbanisme va acabar desplaçant al veïnat lluny de la plaça d’Espanya. Com una metàfora, amb el temps, l’espai on s’havia instal·lat l’antic envelat de la festa major d’Hostafrancs, pocs anys després del 1923 on ens trobem, acabaria ocupat per la Font dels Tres Mars, un homenatge al·legòric al territori espanyol. A l’ombra de l’exposició es van aixecar humils barraques com les que hi havia als patis dels fusters, dels calderers o dels carboners entre el Paral·lel i l’Avinguda de Mistral o al Passeig de la Creu Coberta. Espais poblats de casetes d’una planta fetes amb maons i cobertes de teules o xapes metàl·liques, on el cel s’engalana amb roba estesa que aguanta entre improvisats pals de fusta i el terra s’omple de cubells i gibrells.

Diego recorda l’escena d’uns nens migdespullats amb robes reaprofitades que jugaven i reien mentre procuraven d’amuntegar-se sobre un balancí mentre la seva mare sorgia roba i el seu pare netejava pots de llauna. Els gitanos que s’aplegaven a la Pansa, amb les obres també es van haver moure cap a la carretera. Tot estava a punt de canviar, els cavalls poc a poc s’anaven substituint per cotxes i amb això els tractants de cavalls poc a poc van ser testimonis de la desaparició del seu ofici.

Un altre dels desplaçats, des de la plaça d’Espanya fins al número 14 del carrer de la Creu Coberta, va ser el Tupinet, una cova d’art que obria al vespre i que mantenia l’aixeta oberta als bevedors empedreits fins a la matinada. El so de la gramola acompanyava a artistes que intentaven començar una carrera, entre un públic on es barrejaven vidriers, rajolers, gitanos i anarquistes, entre els crits dels que buscaven unes hores de lleure per fugir d’aquest món i els que somiaven mons millors. Personatges d’aquells que a la Barcelona benpensant, però també en els cercles llibertaris més ortodoxos, haurien definit com a gent de malviure.

La curiositat i la proximitat a casa seva havien portat a Diego a apropar-se fins a l’interior del local, tot i que a les seves orelles es repetien alguns dels discursos que sovint havia escoltat repetits a l’Ateneu Racionalista, denunciant els vicis. El jove recordava molt bé com el barri es va estremir, només dos anys enrere, amb la mort del Cucherillo, un carterista que una nit, després d’anar voltant pels bars i passar pel Tupinet amb dos companys, va entrar a un altre dels bars de la Creu Coberta, l’Aranya. Com si d’una mosca es tractés el Cucherillo va acabar enredat en aquest local i ja no va sortir, sinó amb una ganivetada al coll, mort.

Poc temps després el local de la Creu Coberta va tancar i fins l’any 1929 no tornaria a obrir portes, ara al número 66 de la carretera de Sants. Potser per netejar el nom del local el propietari, Joan Pagés, va acabar canviant el nom del Tupinet pel de Principal Bar. Un local que a partir d’aquell moment a banda de la sala de cafè concert, que va mantenir l’espectacular pianola, va inaugurar una sala de restaurant on els clients podien degustar plats de cuines internacionals: francesa, italiana, americana. Corria l’any de l’exposició i els propietaris volien impregnar de modernitat els seus negocis. Però tornem al 12 d’abril de 1923.

Hostafrancs està tranquil, però Diego i Luisa no són els únics que estan en moviment. A pocs metres d’ells, als baixos de l’Alcaldia, les dependències municipals que de fet mai han sigut un ajuntament, hi ha un grup de 6 homes que es mouen amb agitació. S’ajusten els cascos al cap, passant les tires que els sustenten per sota del mentó, i tot i que fa calor es posen les capes, són policies. Formen part d’un dels tres torns que actuen a la ciutat, 148 guàrdies per torn. Mentre un d’aquells homes neteja un Mauser un altre es corda les botes i un tercer revisa el seu furgó, un vehicle amb un espai de càrrega darrer sense capota que treu el cap al carrer de la Creu Coberta.

Al carrer els tres policies restants peten la xerrada. Els homes parlen en castellà, són forasters. Portar guàrdies d’altres racons de l’estat a Barcelona és una pràctica habitual per evitar que aquests confraternitzin amb la població. Un desfà la picadura a les mans per fer-se una cigarreta mentre els seus companys miren a banda i banda del carrer, estan nerviosos i es fa evident. L’home de la picadura es mira als seus companys.

-Mejor que fumeis un poco y os tranquilizeis que hoy vamos a tener baile -espeta l’home als seus companys.

Aquests senten una suor freda. Apreten les armes contra el pit per intentar deixar de sentir-se com a nàufrags a una petita illa enmig del mar. No ho aconsegueixen. Els guàrdies saben que per cadascun d’ells hi ha 5.000 barcelonins.

Un cotxe s’atura a la porta de l’Alcaldia i d’ell baixa un home. Els guàrdies els coneixen perfectament, és el comissari especial De Miguel. Un dels homes de pes de l’esquema policial de la ciutat que, des del març, té per cap a García Otemin. Els càrrecs dins del cos responen a interessos i equilibris molt diversos, des de les pressions de la patronal als jocs de confiances o a la naixent opinió pública. I tot i que entre les autoritats sempre es tanquen files i es renta la roba bruta a casa, potser per la tensió que es respira a Barcelona o potser pel fet que la repressió brutal i les actuacions irregulars al marge de la llei, que tindria el seu punt àlgid en la llei de fugues, ja són impossibles d’amagar les tensions també es comencen a deixar notar a l’interior de la policia.

Otemin ha substituït com a cap de policia de Barcelona a Heraclio Hernández Malillos, qui havia estat impulsat el desembre de 1922 pels sectors més durs de la patronal. Un dels homes de confiança de l’anterior cap de policia era Julio de Lasarte, qui des de la primavera de 1919 havia sigut un dels responsables del fitxer que patrons, membres del sindicat lliure i confidents havien anat omplint amb noms i informacions d’obrers, sindicalistes i advocats compromesos. Des d’una oficina al carrer Diputació i a sou dels patrons, que pagaven 500 pessetes mensuals a través de la Comandància General de Somatents, Bravo Portillo, fins que va ser mort el setembre de 1919, havia omplert la ciutat d’oides i ulls atents a totes les informacions.

L’home de la picadura amaga la cigarreta a la mà mentre De Miguel entra a la comissaria.

-Anda, dejame fumar un poco -diu un dels policies que xerra al que ha fet una cigarreta, mentre li apropa la mà.

L’home de la picadura li agafa la mà i li gira el canell.

-Vaya, menudo reloj, parece que te van bien las cosas Enrique, ya podrías invitar tú a tabaco.

L’home riu mentre li posa la cigarreta que acaba de fer a les mans. L’altre home agafa la cigarreta i se la porta a la boca. Abans d’encendre-la però s’ajusta l’armilla i es posa una americana, estirant la màniga per tapar el rellotge. L’home de la picadura es fa una nova cigarreta i quan la té feta encén la seva i la del seu company.

-Ya os he dicho. Hoy vamos a tener baile! 

Continuarà.


Capítols anteriors

El silenci de la Browning - 1


Per saber-ne més:

Articles

Barcelofília: Cinema Bohème / Cine  Bohemio

Barcelofília: La Pansa. Cafè. Plaça Espanya. (1900-1968)

Coscollet: Notes per a la memòria d’Hostafrancs

THEROS, Xavier. La rata morta, diari Ara.

Llibres

AISA Pàmpols, Manel. La efervescencia social de los años veinte. Barcelona 1917-1923, Descontrol.

DDAA, Gent i fets del barri d’Hostafrancs.

OYON, Jose Luís i GALLARDO ROMERO, Juan José, El cinturón rojinegro. Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona. Ediciones Carena.

Hemeroteca

El Diluvio, diario político de avisos, noticias y decretos. 18/05/1929

Imatges, setmanari gràfic d’actualitats. 28/08/1930

Oblits de rereguarda xerrada de Judit Pujadó

El darrer 2019 l’associació Memòria en moviment i la Lleialtat Santsenca van organitzar «Les veus soterrades», un cicle d’activitats per reivindicar els refugis antiaeris com espais de memòria col·lectiva que formen part del nostre patrimoni històric.

A la primera sessió varem tindre la sort d'escoltar a la Judit Pujadó, historiadora i escriptora, autora de diverses obres sobre la defensa passiva durant la Guerra Civil. Us compartim el vídeo d'aquesta primera xerrada.

El silenci de la Browning - 1

Ara fa un temps vaig començar a escriure un petit relat sobre un fet que va succeir l’any 1923, en plena època del pistolerisme, al carrer del Sant Crist. Una reconstrucció novel·lada sobre personatges i fets reals que em permetria parlar sobre Hostafrancs i Sants durant aquells anys tràgics, però també sobre els anys previs a l’Exposició Internacional i moltes altres coses. Inicialment es tractava d’un simple passeig que em servia com a excusa per descriure els barris i com s’hi vivia durant aquests anys. Però a mesura que el relat s’anava desenvolupant s’anaven barrejant personatges i escenaris dignes de la novel·la negra i així el relat es va anar allargant, en excés per ser només una publicació al bloc. Per aquest motiu he decidit presentar-ho per capítols, com si fos una d’aquelles novel·les de fulletó que tant d’èxit van tenir durant els inicis del segle XX.

Aquí us la presento, espero que la gaudiu tant com jo he gaudit en escriure-la. La història que es narra està novel·lada però, dintre de les meves possibilitats, els fets i els personatges que hi apareixen es basen en la informació, sovint deformada i contradictòria, que es conserva. Per aquest motiu per a les persones que desitgin saber més dels temes descrits en cadascun d’aquests capítols, al final dels mateixos he afegit un apartat de bibliografia. I al final de totes les publicacions, quan ja conegueu els personatges amb més detall intentaré fer un capítol d’epíleg.

El silenci de la Browning - 1

El vespre arriba, però és abril i el dia s’allarga. Concretament ens trobem al dijous 12 d’abril de 1923. El carrer Vidriol, que deu el seu nom a les antigues fàbriques d’àcid sulfúric, tan necessari per a la indústria tèxtil, és pràcticament buit, només s’hi veuen rostres coneguts, algunes de les famílies gitanes que hi viuen, com és costum a tot el barri, tenen les cadires al carrer. Hostafrancs és un barri obrer i l’endemà tothom ha de treballar. En poc més de 5 anys la inflació ha encarit el cost de la vida un 90%. Però la porta del número 8 s’obre i surten dos joves, un noi i una noia, són els germans Barranco Garcia, Diego i Luisa. Diego es guarda una tarja de cartró a la butxaca de la jaqueta i s’ajusta la gorra mentre Luisa s’arrapa al braç del seu germà. Avancen pel carrer fins que davant seu apareix l’inconfusible perfil del campanar de la parròquia de l’Àngel Custodi.

Diego, de 18 anys, i Luisa, de 15, saben bé com és d’important saber de lletres. Han après que la raó porta la llum que fa falta per fer desaparèixer les supersticions. Luz, aquest és el nom de l’escola on han après totes aquestes coses, on han après a pensar per si sols. El mestre Joan Roigé i Rodó va impulsar l’escola en el si de l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir. Uns anys més tard el projecte es va traslladar al número 80 del carrer d’Alcolea. 

Gràcies al mestre Joan Roigé, els germans van aprendre a llegir. Luisa encara recorda quan va caure a les seves mans Las aventuras de Nono, de Jean Grave, i com, contagiada pel mateix afany lector del protagonista d’aquesta història, va anar devorant la biblioteca de l’escola. Allà també han estudiat aritmètica, història, astronomia, botànica, art, zoologia, anatomia, gramàtica… 

Horari de l'Escola Racionalista Luz de Sants reaprofitat per al projecte d'escola d'Esparreguera
Del bloc: Retalls d'Esparreguera 

Però els germans, i tots els infants que han passat per l’escola, han après molt més. Han après que són tan dignes com qualsevol jove de la seva edat, com qualsevol persona. I, sense ser-ne conscients, també han après que la dignitat no és gràtis, és guanya amb la lluita. Roigé, aquella figura que vestia amb roba vella sargida i passava més de mig dia amb una arengada a la brasa i una llesca de pa amb tomàquet com a tota menja, havia sigut tot un model per als infants. Amb l’escola al carrer d’Alcolea el mestre i molts dels que formaven part d’aquest projecte es van vincular amb la Cooperativa la Model del Segle XX, que de fet es trobava a poc més de cent metres de distància. Allà, aquest mateix 1923, el mestre coneixerà a una noia joveneta, la  Maria Rovira i Calsina, qui acabarà sent companya de vida i d’escola , on farà de mestre amb el nom de Germina Roura.

Roigé al centre (assenyalant), quan era mestre de l'escola de Sants
Del bloc: Retalls d'Esparreguera 

Luisa i Diego encara recorden amb tot detall els escorcolls de la policia a l’escola i recorden també com al gener de 1919, quan van suspendre les garanties constitucionals, van detenir al mestre. Amb les garanties suspeses hi havia via lliure per la censura, la clausura de sindicats, els empresonaments sense judici i les deportacions. No era d’estranyar que poc després arrenqués tot allò de La Canadenca. Els detinguts eren tants que la Model es va omplir i Roigé, com molts d’altres anarquistes, van acabar tancats al cuirassat Pelayo.

Aquest vaixell, després d’emportar-se la seva part proporcional del ridícul espanyol a la guerra amb els Estats Units, l’any 1898, va ser nau d’entrenament i finalment presó flotant al port de Barcelona. Llavors el Pelayo es va convertir en la gàbia d’homes tant grans com Salvador Seguí el Noi del Sucre o del llibreter Tomas Herreros, culpable d’haver portat les idées de Kropotkin o Bakunin, entre d’altres, a la seva paradeta de llibres de la rambla Santa Mònica, tot un David llibertari que, armat amb una fona difonia la idea davant d’un Goliat com era la Caserna de les Drassanes.

Cuirassat Pelayo
De Desconocido - U.S. Naval Historical Center Photograph # NH 46861, Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=10654605

A Joan Roigé segurament l’estat no li havia perdonat crear una escola com aquella, ni impulsar l’Ateneu Racionalista de Sants, ni molt menys que aquest ateneu del carrer del Vallespir acollis el Congrés Regional del Treball de Catalunya, el Congrés de Sants, el lloc on es va optar per crear els Sindicats Únics, que tants fruits donarien durant la Vaga de la Canadenca. L’escola del carrer del Vallespir va ser una autèntica escola de llibertat per on van passar figures tan importants com Peirats, que hi va fer classes nocturnes. Ell i gran part dels seus companys d’escola, molts dels quals rajolers, imitant el que havien après, crearien l’Ateneu Racionalista de la Torrassa al carrer del Progrés 32.

Aquell grup de llibertaris que practicaven el naturisme, eren vegetarians i aprenien l’esperanto, entre les mirades incrèdules de molts, s’esforçaven en retornar allò que havien rebut, en portar la cultura a uns barris que havien anat creixent desordenadament com una extensió de Sants, amb l’arribada de milers de persones per treballar a les fàbriques de Sants i de l’Hospitalet. L’especulació urbanística, com una taca d’oli, s’havia anat escampant des del centre de Barcelona fins al seu cinturó, arribant a Collblanc i la Torrassa, on els promotors immobiliaris van impulsar la construcció d’habitatges en passadís. Hospitalet encara seguiria creixent sense cap ordre urbanístic fins que l’any 1926 l’arquitecte municipal, Ramon Puig Gairalt, va plantejar un pla d'Eixample i Sanejament Interior.

Si Peiats i els seus companys van decidir obrir nous espais on difondre la idea a l’Hospitalet, per la seva banda Luisa i Diego seguien vinculats a l’Ateneu Racionalista de Sants ja que formaven part del Grup Juvenil.

Continuarà.

Per saber-ne més:

Articles

ESCURSELL I DOMÈNECH, Aleix, Joan Roigé, el mestre al bloc Retalls d’Esparreguera

ESCURSELL I DOMÈNECH, Aleix, Sumaríssim 28.360 al bloc Retalls d’Esparreguera

Cros Km 0 - Exposició virtual

L'any 2018 el Cros Popular de Sants va celebrar el seu 40è aniversari i per celebrar-ho vàrem organitzar una exposició per explicar la seva història i com es fa aquesta cursa de barri.

Una exposició realitzada per Carme Illa i Agus Giralt.

Accedeix a l'exposició fent clic a l'enllaç

Ordint el Carnaval - Exposició virtual

El carnaval de Sants està format per molts carnavals: és un mosaic que recull expressions culturals de les procedències més diverses, però també és un moment de crítica i sàtira, una festa popular feta pels veïns i veïnes del barri. En aquesta exposició intentem explicar algunes d'aquestes cares del carnaval dels nostres barris.

Exposició realitzada l'any 2017 a les Cotxeres de Sants pel Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Comissionada per Agus Giralt i disseny de Rosa Rico.

Accedeix a l'exposició virtual des d'aquí