Resseguir les parets dels antics carrerons de vegades dona sorpreses. Unes lletres que resisteixen a esborrar-se poden ser el petit fil del qual, si es va estirant amb cura, et pot portar a una gran història. D’altres cops però el fil sembla embolicar-se cada cop més o, simplement, es talla.
En el número 75 del carrer de Sagunt, l’antic carrer de Sant Pere, sobre l’arc de la porta es pot llegir: Salida al cinematógrafo. Un missatge molt explícit que, d’altra banda, des de fa temps em té en un atzucac. Sembla clar que, en aquell local de Sagunt en algun moment va funcionar un cinematògraf, no cal ser un Holmes per pensar-ho. Però quan? En quines circumstàncies va funcionar? I qui el va impulsar? El cert és que no he aconseguit trobar cap més referència.
 |
| Restes de la pintada "Salida al Cinematógrafo" al carrer de Sagunt |
Fent cerca a les hemeroteques virtuals es pot trobar un anunci a El Diluvio del 17 de novembre del 1904 on es ven la botiga de comestibles que, en aquell moment hi havia en aquell mateix local, però res sobre cap cinematògraf. Tanmateix, tot i que la memòria d’aquest espai sembla haver-se difuminat, les lletres persisteixen, sent un petit paisatge que caldria protegir. Però sense més informació només queda especular per intentar trobar alguna teoria plausible. Us en llenço 3, sobre les quals intentaré apuntar pros i contras i cadascú que faci les seves teories.
La primera d’elles em va sorgir llegint el llibre de l’Abans de Sants, realitzat per l’Albert Torras a l’Editorial F2, en veure una espectacular fotografia dels anys trenta del fons de la Núria Feliu Mestres, on es pot veure posant als membres del Club Cinèfil Sants. Un club d’amics, aficionats al cinema, que es dedicaven a enregistrar pel·lícules amateurs, així com a fer projeccions, pel que sembla les primeres amb so al barri, a ateneus, cooperatives, envelats… Podrien ser ells qui en algun moment haguessin convertit aquell local en un cinematògraf? No ho sabem, el cert és que no he trobat gaire més informació sobre el Club que permetin afirmar-ho.
La segona teoria apunta a la gran figura del cinema santsenc i català, Fructuós Gelabert i Badiella, qui fou pioner del cinema a casa nostra. Gràcies a la memòria del propi cineasta, sabem que, en una data que balla, a finals del segle XIX, durant la Festa Major de Sants, Gelabert va muntar el seu cinematògraf amb el qual podia enregistrar i també projectar, per presentar alguns dels seus films.
Podria ser que aquesta pintada marqui el lloc exacte on fa més de 125 anys, es va poder veure una pel·lícula enregistrada a l’estat? Podria ser… però Gelabert, molts anys més tard, l’any 1940 al número 1 de la revista Primera Plana, en un article on ell mateix es volia reivindicar com a pioner, recordava que la projecció es va fer en un envelat a un pati d’unes cases ja desaparegudes. El carrer de Sagunt no està lluny de la plaça Màlaga, l’espai on tenien lloc gran part de les activitats de la Festa Major en aquells anys, però tampoc està a tocar i la referència és a unes cases ja desaparegudes, així que podria ser que el pati on es va muntar l’envelat fos el de la casa Santomà, edifici que va ser incendiat durant la revolució social que va prosseguir el cop d’estat del 36.
Així doncs… Quina és la tercera opció? No deixem a Gelabert, però anem fins al 1902, quan el cineasta va enregistrar un altre film a Sants, actualment el més antic dels que es conserven. Es tracta de “La procesión de las hijas de Maria” una processó que, sortint de Santa Maria de Sants, justament baixava pel carrer de Sagunt. Una ubicació que fins fa poc havia estat mal identificada, confonent-la amb el carrer de Rossend Arús, fins que ens vàrem adonar que, quan es pot veure el vídeo en una qualitat alta, per a un santsenca l’enquadrament és molt clar, és el carrer de Sagunt. Per si existís algun dubte, buscant a les hemeroteques virtuals es pot trobar el recorregut que feia la processó de les filles de Maria: Olzinelles, Sagunt, Finlàndia, Fernández Duró, Sants, Plaça de Víctor Balaguer, Torredembarra, Cerdanyola, Rajolers, Galileu, Pare Gallifa (actual Melcior de Palau), Vallespir, Valladolid, Galileu, Olzinelles i Santa Maria de Sants de nou.
Sent així, i tenint en compte que Gelabert va enregistrar aproximadament des d’aquell punt, podria ser que muntessin el cinematògraf en algun local del mateix carrer després per tal que les nenes assistents a la processó es poguessin veure conjuntament amb la resta de familiars, veïns i veïnes? No seria estrany, de fet sabem que de la primera projecció, quan es va passar el film dels treballadors i treballadores de l’Espanya Industrial aquests pagaven una vegada i una altra el tiquet de la sessió per tornar-se a veure. Com a mínim és una coincidència important però tampoc hi podem posar la mà al foc. En fi, que hi farem, tenim una seqüència perfecta… però ens falta el fotograma clau.
En qualsevol cas aquesta pintada ens deixa una traça d’un moment històric, l’arrencada del cinema, de quan els Lumiere començaren a fer les seves projeccions a la ciutat i quan pioners com Gelabert van ser capaços de replicar l’aparell per fer-ne les seves, quan l’invent, encara més com un element de fira, omplia envelats, barraquetes o petits locals de botigues. Per tot això crec que bé valdria la pena que aquesta pintada fos inclosa al Catàleg de Petits Paisatges que elabora Paisatge Urbà i d’aquesta manera garantir-ne la seva protecció.
