La sala d’actes de l’ateneu és plena de gom a gom i, tot i que han obert les finestres que donen a la carretera per tal que corri l’aire, la xafogor es fa sentir entre les presents, dones majoritàriament. El mes de juliol arriba al seu final. Des del carrer arriba la remor del bullici habitual de la carretera, però el soroll queda ofegat per les converses de les sòcies de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, l’emoció es fa evident.
A la taula presidencial l’Adela espera mentre intenta deixar anar els nervis picant rítmicament la taula amb els dits. No és, ni molt menys, la primera vegada que parla en públic. Ho ha fet en moltes altres ocasiona a les assemblees de l’ateneu o a les trobades de la Delegació Catalana del Comité Femení Internacional contra la Guerra i Contra el Feixisme, però aquest cop és diferent. L’Adela no és pas introvertida, però l’admiració que sent per les dones que l’acompanyen a la taula presidencial fa que, avui, se senti una mica petita.
Sembla mentida que el Sempre Avant, l’ateneu, no tingui ni tan sols un any. Han passat tantes coses des de que la cinquantena de socis de l’Agrupació Excursionista van decidir fer un pas més i convertir l’entitat en un ateneu… La militància cultural ja venia de lluny, poc després que el mestre Zacaries Oliveras impulses la creació d’una agrupació excursionista, cap al 1930, quan ni tan sols disposaven d’un local propi, els socis ja havien arrencat iniciatives diverses com una biblioteca popular i també organitzaven cursets i conferències.
L’ateneu va néixer coincidint amb la Festa Major de Sants del 1933, el 24 d’agost. Que la iniciativa tenia empenta ja es va poder veure a l’acte d’inauguració, al qual van assistir, entre d’altres figures tant destacades com l’alcalde, Jaume Aiguadé, el conseller de cultura, Ventura i Gassol, el rector de la Universitat de Barcelona, Serra i Húnter o el filòleg Pompeu Fabra. Una llista de personalitats que al llarg d’11 mesos s’havia anat completant amb d’altres noms destacats de la cultura, la ciència, la política o el moviment obrer: sindicalistes com l’Angel Pestaña o Frederica Montseny; polítics com Jaume Miravitlles, Octavi Saltor o Julián Gorkin o periodistes com Victor Colomer.
Sense anar més lluny una setmana enrere, en aquella mateixa sala, el pintor Hèlios Gómez ha realitzat una conferència sobre l’art proletari per cloure l’exposició de dibuix de la secció de Literatura i Belles Arts. Les seves darrers paraules encara semblen ressonar: Per cada Ateneu la burgesia aixeca grans centres d’ensenyament per combatre i assimilar tot el que contra ella es pugui revolucionar.
Però el més important de l’ateneu no són els noms reconeguts, és el col·lectiu, la xarxa barrial formada per persones com l’Adela Roig que dediquen el seu temps al bé comú per aconseguir, tal com reclama el propi ateneu, el dret a una societat millor, moralment i material, gent que s’ha fet seva la responsabilitat col·lectiva, el deure de tots de contribuir amb l’esforç, de cada dia, de cada hora, i de cada minut a preparar la vinguda d’aquest nou món. Són aquestes persones les que han arrencat comissions com la de Biblioteca; Cultura Física; Excursionisme; Estudis Econòmics, Polítics i Socials; Fotografia; Literatura i Belles Arts i Música. Ben aviat la biblioteca ja comptava amb uns 1500 volums i, ara, tot just un any després, ja es treballa en l’elaboració del butlletí de l’entitat.
Des de la seva creació l’Ateneu ha estat adherit al Comitè Català Contra la Guerra i el Feixisme, del qual ha impulsat la seva organització al Districte. I es que la gent de Sants té molt clars a quins interessos serveixen les guerres i amb quina sang es paguen, com ja van demostrar les seves àvies quan alçaren les barricades contra les quintes del 1870. Però no cal anar tan lluny, pocs mesos enrere l’Ateneu va omplir el Cinema Galileu, al número 60 del carrer del mateix nom, amb una sessió antibel·licista. Inaugurat l’any 1928, el Galileu, amb l’arribada de la Segona República va alternar les projeccions amb els mítings i les assemblees.
A pantalles com la del cinema Galileu els espectadors i espectadores es fan seu el missatge antibel·licista de pel·lícules com “Sin novedad en el frente” on els protagonistes resumeixen la guerra amb la seva veritable cruesa: Vivim a les trinxeres i lluitem. Tractem de no se assassinats, això és tot. Mentre els dirigents d’Europa semblen accelerar el ritme per tornar a les trinxeres, l’oposició a la guerra de les classes populars catalanes és forta. I això es fa present a totes les petites coses. Com per exemple la col·lecció de cromos que la Cooperativa Obrera de Producció: “Chocolates del Pueblo”, que està ubicada a Hostafrancs, al carrer Béjar 20 ha fet del mateix film.
Les sòcies del Sempre Avant també estaven organitzant-se contra l’ombra de la guerra i del feixisme, que des de feia més d’una dècada s’expandia per Europa. Quan l’Adela hi pensa sent com si la ferum del feixisme que corre per Europa arribés per les finestres de l’Ateneu. Des de la marxa sobre Roma de Mussolini, a finals d’octubre de 1922, els cops no han parat. A Portugal Salazar havia arribat al poder al juliol de 1932 i només un mes després Sanjurjo havia intentat un cop d’estat a Espanya. El feixisme espanyol creix. A l’octubre del 1933 s’ha fundat un nou partit, Falange, que, tot i minoritari, intenta provocar i agitar els carrers.
Fins i tot a Alemanya, que molts tenien com una referència del socialisme i del comunisme, ara es controlada pels feixistes. A finals de gener del 1933 Hitler havia sigut nomenat canceller i en menys d’un mes el Reichstag cremava, iniciant una cacera de bruixes de comunistes i d’altres rivals polítics. Tornant a l’estat espanyol des de desembre de 1933 Lerroux està al govern i hi és gràcies als vots de la CEDA, un partit que ni tan sols ha reconegut la República i on s’ha aplegat la dreta més reaccionaria. Qui sap que podria passar si finalment entressin al govern? La revolució, tal vegada?
Amb tot aquest context no és d’estranyar que el Sempre Avant, en nom de les seves sòcies, també s’hagi adherit al Comitè Femení Internacional Contra la Guerra i Contra el Feixisme. La guerra i el feixisme són la negació de la vida i això les dones ho saben millor que ningú. Amb totes aquestes idees rondant pel cap l’Adela s’ha perdut per uns moments en els seus pensaments, però veure que al rellotge de la sala d’actes les agulles marquen l’hora d’inici de l’acte la retornen al present. És l’hora de començar.
Prendre la paraula, organitzar-se, votar… hauria semblat tan inverosímil vint anys enrere, quan les filadores i teixidores es manifestaven en silenci a la Vaga de la Constància, entre les mirades atònites i les befes dels burgesos que baixaven per la Rambla camí del Liceu… L’Adela pren la paraula i presenta a les dones que l’acompanyen. A la seva dreta l’Àngela Graupera i Gil qui és la més veterana de totes elles. Només cal mirar als ulls d’aquesta barcelonina, que s’apropa a la seixantena, per adonar-se que ha vist l'horror de fit a fit.
 |
| Àngela Graupera i Gil |
I és que l’Àngela va ser la primera reportera de guerra catalana, quan, treballant com a infermera de la Creu Roja Francesa, va recórrer escenaris de la Gran Guerra com Sèrbia i Grècia, cercant la humanitat entre la sang i la tinta, publicant cròniques a Las Noticias. Ara que el món es torna a abocar de nou a l’horror l’Àngela treballa en un llibre: El gran crimen. Lo que he visto en la guerra, on vol plasmar aquells records. Tot i el pas del temps la memòria d’aquells 4 anys que va viure a l’infern és ben present. Potser per soterrar tot aquest horror l’Àngela també ha escrit desenes de llibres molt diferents, novel·la rosa. Però no us enganyeu, aquestes novel·les també són eines de transformació social. Les dones no són les comparses habituals de les trames del gènere, en són les protagonistes: A les mans de les dones obreres arriben llibres amb models de dones fortes i lliures.
 |
| Les germanes Josefa i Elisa Úriz Pi |
A la seva esquerra l’Adela té una altra dona amb caràcter, l’Elisa Úriz Pi. Aquesta navarresa de 37 anys ha seguit les passes de la seva germana gran, la Josefa, de 10 anys més. De fet totes dues són precursores de l’Escola Moderna. Treballant com a mestra de música des de fa anys a Catalunya, l’Elisa va coincidir a Girona amb la seva germana l’any 1921, però a causa de la seva activitat sindical va ser represaliada i enviada a Lleida. Res que pogués aturar a l’Elisa, que, militant a la FETE-UGT ha arribat a ser-ne dirigent a la capital de Ponent. Les idees comunistes són ben presents a casa de l’Elisa. No només perquè comparteixi ideal amb la seva germana, sinó pel fet que el seu marit, l’Antoni Sesé i Artaso, milita al Partit Comunista Català i és Secretari General de la UGT.
Al costat de l’Elisa una altra dona amb molta força i molt jove, més jove encara, la barcelonina Lina Ódena García. Una dona que amb tan sols 23 anys ja ha tingut temps d’exercir el periodisme i implicar-se políticament al Partit Comunista d’Espanya i a Socors Roig Internacional.
 |
| Lina Ódena García |
Presentades les tres oradores pren la paraula l’Elsa, qui sota l’atenta mirada de la gent que omple la sala comença explicant l’origen del Comitè Femení Internacional contra la Guerra i Contra el Feixisme. L’any 1927, enmig de l’auge del feixisme, el comunista alemany Willi Münzeberg, va impulsar una organització, la Lliga contra l’Imperialisme, una entitat que l’any 1931 desapareixeria. Per aquest motiu es va convocar un Congrés Contra la Guerra l’any 1932 a Amsterdam d’on va sorgir el Comitè Mundial Contra la Guerra Imperialista, entitat que va tindre seu a Berlín fins que l’ascens del nazis a Alemanya va forçar que aquest comité es traslladés a París. A la capital francesa, l’any 1933, es creava la Unió Antifeixistes de Treballadors Europeus, una entitat que acabaria fusionant-se amb l’anterior, donant lloc al Comitè Mundial Contra la Guerra i el Feixisme.
Des de l’organització d’aquesta nova entitat es va fer una crida “als treballadors manuals e intel·lectuals de tots els partits, als sindicats de totes les tendències, als camperols i membres de les classes mitjanes, als joves i a les dones.” I va ser en aquest context, amb un fort impuls de la Internacional Comunista, en el que les dones es van organitzar en contra de la guerra i del feixisme.
A l’estat espanyol, amb l’impuls de Dolores Ibárruri, coneguda com la Pasionaria, pseudònim amb el que signava els articles a la premsa, es va crear Mujeres Contra la Guerra y el Fascismo, una entitat que es va acabar integrant al Comitè Internacional. Tot i que no era una entitat exclusivament comunista, ja que també hi participaven dones llibertàries i republicanes, aquesta si que va ser la ideologia predominant. Al Comitè Internacional van acabar participant destacades líders feministes com la francesa Gabrielle Duchêne o l’anglesa Sylvia Pankhurst.
Després d’explicar la historia del Comitè Femení Internacional Contra la Guerra i Contra el Feixisme, com a delegada catalana, l’Elisa segueix explicant el desenvolupament del primer Congrés a Madrid, celebrat just pocs dies enrere, al juliol del 1934, tot un èxit tant pel nombre de delegades obreres, camperoles e intel·lectuals, com per la força dels seus discursos, des dels quals s’ha fet una crida a formar comitès antifeixistes a cada poble, fàbrica, taller o camp.
L’Elisa exhorta a l’audiència a enviar una nodrida delegació catalana al proper congrés, a París, per demostrar així el ferm compromís de les dones catalanes en contra de la guerra i del feixisme. Les darreres paraules de l’Elisa queden ofegades pels aplaudiments de les dones que omplen la sala. Quan l’ovació remet la Lina Òdena Garcia comença a parlar.
La Lina complementa les paraules de l’Elisa, explicant el que han viscut amb la resta de companyes al Congrés de Madrid i, mot a mot, amb la seva força i el seu carisma va captivant a l’audiència. I és que, tot i la seva joventut, la Lina té taules en això de parlar en públic i això es nota. Ja de molt joveneta havia entrat a les Joventuts Comunistes i en quant va tenir l’oportunitat va marxar a la URSS, on va estar 14 mesos a l’escola Marxista-Leninista de Moscou.
Fundada l’any 1926 per la Internacional Comunista aquesta institució es va marcar l’objectiu de formar els futurs quadres del partit. Una tasca que primer es va marcar cap a l’interior però que poc a poc es va anar ampliant cap a la resta de partits comunistes del món. A l’escola del carrer Povarskaya de Moscou els alumnes com la Lina estudiaven, entre d’altres: Història de la Classe Obrera; Economia Política de l’Imperialisme o l’experiència pràctica de la Dictadura del Proletariat. I segons algunes veus, no oficials, també Formació Militar. Les formacions a l’escola es completaven amb pràctiques a les empreses estatals.
Ja de retorn a la ciutat de Barcelona, la Lina, l’any 1930, va participar en la fundació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), un nou partit que va seguir lligat al Partit Comunista d’Espanya (PCE). Abans de la fundació del PCC el referent català havia estat la Federació Comunista Catalanobalear, un partit que també havia estat vinculat al PCE però que l’any 1930 havia trencat amb aquest per diferències en ideològiques, motiu pel qual el comunisme català va acabar dividit en dos: el PCC que va ser el referent del PCE a Catalunya i la Lliga Comunista Catalanobalear que va donar lloc al Bloc Obrer i Camperol.
La Lina puja el to de veu: La guerra i el feixisme són un perill a tots els països i el culpable d’això és la crisi capitalista, que necessita nous mercats. I a continuació es planteja una pregunta retòrica: Com pot ser que a Amèrica es destrueixi el cafè, el sucre, el blat o d’altres productes o que es restringeixi la producció de cotó per mantenir els preus alts? Aquella frase sona especialment immoral per a una audiència que coneix de primera mà l’esforç que implica la producció, ja sigui a les fàbriques o als camps. I clou la conferència sentenciant: El feixisme és una forma de govern imperialista per mantenir els privilegis.
L’ovació ensordeix la remor de la carretera. Gairebé tothom s’hi suma, amb l'excepció de dues joves llibertaries, que tot i compartir la lluita contra el feixisme i la guerra són escèptiques amb alguns dels plantejaments de la Lina. Aquelles llibertàries de fet estan començant a participar en un altre espai també format per dones, el Grupo Cultural Femenino, un col·lectiu que fins i tot està plantejant publicar un periòdic, Mujeres Libres.
Després de la Lina és el torn de l’Àngela. Companyes, us parlaré com a pacifista, perquè després d’haver viscut la guerra no puc oblidar els horrors i els estralls que vaig veure durant el temps que vaig estar al front com a infermera. Les paraules de l’Àngela no sonen a míting, ni estan carregades d’èpica, però colpeixen amb la força que ho fa la veritat. A mesura que parla l’Àngela dibuixa paisatges esfereïdors.
Va arribar a Sèrbia amb 38 anys, treballant per a la Creu Roja Francesa. Però davant de totes les barbaritats que veia es va decidir a enviar cròniques pel diari Las Noticias. Calia que el món fos conscient de l’horror de la guerra. Poliglota, com era, podia escoltar als soldats i fer sentir les seves veus. A la guerra, pobles que diuen ser civilitzats fan servir la seva admirable ciència i llargs anys de perseverants estudis buscant els procediments bàrbars i eficaços per destruir a d’altres pobles per que aquests posseeixen mercats industrials. El silenci a la sala és absolut.
Als hospitals assassinen als rivals capturats. Als fronts es destrossen per raons econòmiques, però als hospitals els maten per fanatisme. L’Àngela respira i agafa força per seguir amb el relat. Encara ara, quan han passat dues dècades de tot allò, a les nits no puc dormir perseguida pel record d’aquella màrtir i humil vida que va esperar per extingir-se al refugi dels meus braços.
L’Àngela sap que testimonis com el seu no són ben vistos a una premsa que glorifica l'heroisme i el sacrifici per les suposades pàtries. Per això la seva resposta a l’ascens del feixisme ha sigut començar a treballar per poder recopilar tots aquells antics textos per fer-ne un llibre: El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra.
Com a pacifistes estem obligades a denunciar que, avui, el feixisme italià i alemany no tenen altra preocupació per augmentar la població per disposar de més soldats que serveixin a la seva desmesurada fam imperialista. Dones! Abans de posar més fills al món, penseu bé en les penúries que els hi esperarien a ells si triomfa el feixisme. La sala esclata en una nova ovació que no aconsegueix omplir el que aquelles paraules han obert al pit d’algunes de les joves ateneistes. L’Adela agraeix la presència de les convidades i de les persones que han omplert la sala.
Però mentre les dones de l’ateneu comenten i s’encoratgen les unes a les altres, a fora, sobre el carrer de Riego, sobre Sants, sobre Catalunya i sobre tot el continent europeu plana l’ombra del feixisme. Idees plenes d’odi que han començat a fer asfixiants les vides de milers de persones. I només és l’inici. Tristament les paraules de la Lina Òdena esdevindran profètiques. En aquells mateixos moments, a Itàlia, feixistes i carlistes espanyols negocien per aconseguir finançament, armes i suports per un futur alçament en contra de la República.
Es mouen fils invisibles que arrossegaran les vides de les tres conferenciants, com també les de milers d’altres dones i homes del país. Només 3 mesos més tard la CEDA entrarà al govern, sent l’espurna que farà encendre la Revolució d’Octubre. La pròpia Lina prendrà les armes, combatent a la carretera de l'Arrabassada, havent de passar a la clandestinitat. Lina, però, no va aturar la seva tasca, dedicant-se a organitzar l’acollida dels nens i les nenes orfes dels miners asturians. Mesos més endavant, a l’agost de 1935, Lina acabaria detinguda i fitxada.
Lina es va implicar en el front popular, marxant a Madrid i treballant colze a colze amb la Pasionaria. L’aixecament feixista la sorprengué a Almería, on Lina Òdena va ser nomenada representant del comitè local, implicant-se en l’organització de les milícies. Òdena rebé la missió de prendre Guadix i Motril, però la fortuna d’aquesta lluitadora fou una altra. Un en un encreuament a una carretera, quan Lina circulava en cotxe amb el seu xofer, la va portar directa a un control falangista. Abans de caure en mans enemigues Lina es va treure la vida d’un tret, esdevenint una icona comunista.
L’Àngela va seguir fent conferències i publicant novel·les que serien instructores per a moltes dones de més d’una generació, fins al 1936. Amb l’alçament feixista i l’esclat de la guerra aquesta dona que era popular i que per la seva humanitat havia recorregut els escenaris de l’horror, va desaparèixer sense que se’n tornés a saber res més. Morta potser als combats de carrer? Als bombardejos?
Pel que fa a l’Elisa es va exiliar a França al febrer de 1939, implicant-se amb la seva germana, facilitant la fugida de milers de republicans i republicanes a Amèrica Llatina. Durant l’ocupació alemanya les dues germanes participaren a la Resistència i posteriorment van seguir lluitant, denunciant la situació de les dones a les presons franquistes. Però tot i la seva participació en la lluita contra el nazisme a alemanya, pel fet de ser comunistes, les dues germanes van acabar expulsades de França l’any 1951, establint-se al Berlín oriental, on l’Elisa va viure fins al 14 d’agost de 1979, quan va morir.
El feixisme i la guerra també marcarien tràgicament la historia de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, des del mateix 19 de juliol del 1936, quan una de les canonades que els militars revoltats van disparar des de la plaça d’Espanya va matar a un grup de socis. Derrotat el feixisme a la ciutat molts d’aquests joves defensors de la cultura i de la pau van haver d’agafar les armes per anar a les milícies, a Sarinyena.
 |
| Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant |
La derrota republicana acabaria significant la desaparició de l’ateneu. Es va voler fer desaparèixer la seva memòria i, fins i tot, en quant les forces feixistes van arribar a la ciutat va ser un dels ateneus que van assaltat i inspeccionat per incauta documentació. Un simple nom a un document, una acta, un butlletí… podia significar que una vida, o unes quantes, es perdessin. La seu de l’ateneu, aquelles parets que havien escoltat a les dones parlar de llibertat i emancipació, es va transformar en la seu santsenca de la Sección Femenina de Falange.
Quines fites hauria aconseguit l’Ateneu de no ser pel feixisme? No ho sabrem. Però la memòria dels santsencs i les santsenques és persistent, i l’any 1978 va ser refundat en una nova seu, al número 28 del carrer de Riego. Però això ja és una altra història.
Per saber-ne més:
GRAUPERA, Àngela. El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra.
