dimarts, 22 de novembre de 2022

El procés de Les presons imaginàries



Fa uns anys, llegint el magnífic llibre El procés de Montjuïc, d’Antoni Dalmau, vaig descobrir Les presons imaginàries, un relat biogràfic de Pere Coromines i Montanya, en el que narra, amb gran intensitat, la seva experiència tancat entre les parets del Castell, amb la mort ben present.

Vaig aconseguir el llibre, en una edició de Biblioteca Selecta del 1965 i vaig començar a llegir-lo. Les paraules i els sentiments d’un jove Coromines, amb totes les seves ganes de viure eclipsades per l’ombra de la mort, expressades en primera persona em van començar a ressonar com un text dramàtic, un monòleg que presentés sol a Coromines, explicant el que havia deixat escrit al llibre. Però tot i que aquestes paraules ja tenien una força enorme dramàtica, el llibre no era una obra de teatre i si volia fer alguna cosa amb aquell text calia adaptar-lo i això implicava problemes diversos. 

Per una banda la responsabilitat de mantenir la riquesa del llenguatge i la intensitat del text. Per d’altra que és el que calia escollir i que deixar fora per convertir un llibre de més de dues-centes pàgines en un llibret de no més de seixanta. I  com fer-ho per donar fer-ho per donar vida i moviment a aquelles paraules per tal que no fos simplement un text recitat, sense més profunditat. Amb aquesta idea vaig llegir i rellegir una vegada i una altra el llibre, prenent apunts i omplint de posits el llibre. I així vaig sucumbir, sense poder avançar, superat pel repte. D’aquesta manera Les presons imaginàries va passar a la interminable llista d’idees pendents.

Una obsessió que sovint quedava soterrada però que tornava a aparèixer amb força, com quan la meva amiga Lydia em va fer arribar una notícia del diari Ara sobre els redescoberts grafits dels presoners als calabossos del Castell de Montjuïc, una imatge que em va fascinar. Quan rellegia de nou el llibre, empapant-me de les arbitrarietats i injustícies que centenars de persones van viure, em venia al cap La cançó de les balances, el text que Josep Maria Carandell, que Ovidi Montllor va immortalitzar. El monarca déspota, el jove rebel torturat, el castell i el poble, que, malgrat tot, sempre recorda i canta. Tenia clar que d’alguna manera havia d’aparèixer. I amb el temps una nova obsessió se’m va sumar a la primera. Vaig començar a sentir les paraules del pres com les d’un heroi de tragèdia grega. Coromines, tancat al Castell per ser un intel·lectual preocupat per fer arribar la cultura als centres obrers, en un estat que castiga el pensar, se’m va convertir en una transfiguració de Prometeu.

Així doncs, per impregnar-me bé de l’arquetip vaig començar a llegir i rellegir el Prometeu encadenat d’Esquil, on vaig trobar sentències com: un dia els tirans, seran enderrocats dels seus trons i cauran a l’oblit. I en aquest moment vaig fer una descoberta que va fer que, com a mínim per a mi, en aquell moment tot prengués sentit. El propi Coromines, ja de gran, va reprendre part de la història narrada a Les presons imaginàries, ara però novel·lada en una trilogia anomenada: Les dites i facècies de l’estreno filantrop en Tomàs de Bajalta, obra que, justament, finalitzava amb un volum anomenat Prometeu. I tot em va quadrar.

Si volia dramatitzar l’obra havia de ser seguint el model de les tragèdies gregues, incorporant d’altres veus que enriquissin el text, no només de les víctimes, sinó també dels victimaris, o la pròpia ciutat de Barcelona, la Rosa de Foc, com una veu pròpia, sovint contradictòria, tal i de fet és la pròpia ciutat. Així doncs se’m va oferir la possibilitat d’incorporar d’altres textos també de l’època, que acabessin de trufar de realitat la creació. Vaig incorporar les denúncies que les víctimes de les tortures van fer als diaris, les descripcions d’altres presos o la crònica detallada, i a la vegada d’una enorme fredor, de l’afusellament. 

Però encara em faltaven veus que fessin de contrapunt a la Barcelona obrera, les veus de la Barcelona burgesa, també amb les seves pròpies contradiccions, tant la que clamava venjança com la que reclamava perdó. Així doncs Maragall, amb les paraules manllevades del seu famós article censurat: La ciutat del perdó, va acabar esdevenint un corifeu. En aquest punt cal advertir que el discurs de Maragall va ser fet en el context de la Setmana Tràgica, 1909, i no del Procés de Montjuïc, 1896, però en el fons tampoc tenia molta més importància, ja que tots dos moments formen part d’una mateixa foguera.

Així la dramatització de Les presons imaginàries va començar a prendre forma. Recuperant el llibre d’Antoni Dalmau, amb que havia començat tot, vaig descobrir les coples que en aquell moment es cantaven denunciant l’arbitrarietat de tot plegat, la tortura i la impunitat dels torturadors, i vaig pensar que a banda d’afegir força dramàtica reforçaria la part més documental de l’obra, així que les vaig incorporar, podent-les musicar gràcies al músic i amic Dani Moren, qui tant ha treballat amb la música com a eina de recuperació de la memòria històrica popular.  

També vaig recuperar un petit fragment d’una de les cançons que el Cor de la Trompeta, la coral de la Lleialtat Santsenca, cantava aproximadament pels mateixos anys en que tenia lloc el procés de Montjuïc. Unes cançons fetes en contra de les guerres i dels reclutaments i que afortunadament es van poder documentar gràcies a la tasca de l’Albert Ferris. I aquí va reaparèixer la Cançó de les Balances, com a porta d’entrada per aquesta història de presoners i tortures, en una versió que van fer l’Anna i l’Oriol.

I, per fi, amb tot aquest material vaig poder presentar una proposta, que els companys de Liada, l’Albert, l’Anna, la Núria, la Laia, la Mireia vàrem començar a omplir-la de vida. Amb alguns dels altres companys de Liada, dels que no veureu sobre l’escenari, vàrem poder anar incorporant més elements: la Marta ens va ajudar a expressar allò que volíem expressar; la Nuni ens va preparar uns vídeos per crear ambients a determinades escenes: les tortures, el Castell i Barcelona; el Guillem va composar-nos una música ambient per l’escena final; la Carme ens va construir, literalment, l’escenari: la cel·la, la finestra i també la màscara i la capa de la personificació de la Mort i el Jordi va ajudar-nos a il·luminar l’espai i també a enregistrar la nostra versió de la Cançó de les balances. 

Però de com ens havíem imaginat l’obra a allò que érem capaços de realitzar encara ens faltava molt, ja que hi havia determinats detalls pels quals ens faltava el coneixement. Com per exemple els moviments de Pere i de La Mort a l’escena. Per poder construir aquesta escena i aconseguir que els moviments cobressin sentit ens va ajudar la Lisa, de Dueteatre; o el cartell, que és obra de l’il·lustrador Pedro Strukelj que ens va regalar aquesta magnífica il·lustració amb la imatge icònica del Castell, amenaçador sobre la ciutat.

I aquest ha sigut el nostre particular procés, el que ens ha portat de nou a un escenari per poder rescatar veus que s’havien soterrat entre la mort i el silenci.

Us hi esperem!

El divendres 23 de desembre a les 19h estrenem a la Lleialtat Santsenca. 
Podeu reservar aquí les vostres entrades.

dijous, 17 de novembre de 2022

Taula rodona: La festa i la cultura popular a Sants durant la transició

 

Demà divendres 18 de novembre a les 18'30h a la Lleialtat Santsenca acollim la taula rodona: "La festa i la cultura popular a Sants durant la Transició". Us hi esperem!

divendres, 4 de novembre de 2022

Passejada per la història de la Segona República a Sants

Demà, dissabte 5 de novembre, en el context de la Fest-t@ d'Òmnium, estarem passejant pels carrers de Sants i Hostrafrancs descobrint alguns dels escenaris de la Segona República a Sants.

Si us hi apunteu només cal que vingueu a les 11h a la Lleialtat Santsenca.

 


 

dijous, 27 d’octubre de 2022

Passejades pel darrer trimestre de 2022


El darrer trimestre de l'any ve carregat de passejades. Aquí les que des de l'Associació Memòria en Moviment realitzarem dins la programació de la Lleialtat Santsenca.

29 d’octubre, 11h —NOVETAT! El Sants del Cooperativisme [entrades]

A mitjans del segle XIX Sants creixia per l’arribada dels grans vapors. Aviat aquells treballadors s’organitzarien per cobrir les seves necessitats més bàsiques amb estructures basades en el suport mutu i la cooperació; naixien les cooperatives de consum i treball. En aquesta visita descobrirem algunes de les cooperatives santsenques, com la Lleialtat o la Model del Segle XX.
Visita en llengua de signes catalana per l’associació Més Accés.
 

26 de novembre, 11h —El Sants Misteriós [entrades]

A tot arreu hi ha personatges llegendaris i Sants, Hostafrancs i La Bordeta no estan exempts d’història negra. Coneixeu la relació d’Enriqueta Martí amb la Bordeta? Sabíeu que al carrer Miquel Àngel hi ha haver un temple espiritista? Què diu la història del segrest dels lladres del pou? En aquesta ruta descobrirem tots aquests misteris i molts altres.
 

17 de desembre, 11h —NOVETAT! L’humor gràfic a Sants [entrades]

Els segles XIX i XX van estar marcats per l’eclosió de la impremta i l’aparició de centenars de capçaleres dedicades de totes les ideologies possibles. Entre tota aquestes publicacions es van fer especialment populars aquelles que feien lectures satíriques i humorístiques del dia a dia com: La Tramontana, L’Esquella de la Torratxa o El Bé Negre. Amb aquesta passejada descobrirem Sants a través de les vinyetes històriques i l’humor gràfic.

dimarts, 18 d’octubre de 2022

Passejada: Sota la mar salada

Mil i un projectes m'han tingut distanciat del bloc des de fa uns quants mesos, però avui us volia compartir una activitat que tindrà lloc dissabte vinent que em fa molta il·lusió. Una d'aquelles activitats en que es barreja més d'una disciplina, en aquest cas la literatura i la història, i que segurament serà un tastet d'un projecte més ampli que l'any vinent, des de Memòria en Moviment, volem llançar. 

Barris d'arrels obreres com el nostre, tot i que han sigut escenaris de moments apassionants, rarament s'han convertit en paisatges literaris. Durant molts anys Sants, Hostafrancs o la Bordeta han quedat exclosos de la literatura i, sovint, quan han aparegut ho han fet com espais força estereotipats. Des del seu classisme Josep Pla sentenciava que: La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.

En els darrers anys però són diversos els escriptors i escriptores que han començat a publicar novel·les que tenen al nostre barri un dels seus paisatges. Un d'aquests darrers és Sota la mar salada, una novel·la d'un santsenc, el Sergi Caparrós. Dissabte vinent, 22 d'octubre podeu descobrir aquests paisatges de la mà del propi autor.


Viatge en el temps, a peu de carrer, on recorrerem els escenaris en els quals transcorren les peripècies dels protagonistes de la novel·la Sota la mar salada, tot coneixent com era el barri de Sants de fa cent anys. Viurem el thriller en pròpia pell i descobrirem antigues indústries, masies, hortes, rieres i moltes curiositats d'aquesta vila que l'any 1897 s'annexionà a Barcelona.

Sota la mar salada és una immersió dràstica cap a les profunditats d'una història familiar tèrbola, marcada per l'amor, la traïció i la venjança, i que està relacionada amb el tètric submon del tràfic d'antiguitats. A mesura que l'Andreu Molina i el seu pare s'hi endinsen, més foscos són els seus descobriments i més hostil és el medi amb què els toca bregar. A través del seu periple viurem crims espantosos, lluites de poder, corrupteles, i veurem què amaguen les aigües braves de l'Empordà, movent-nos per la ciutat de contrastos que era la Barcelona prerepublicana de 1929: passant de la sordidesa del Barri Xino a l'extrema riquesa dels voltants del passeig de Gràcia i recorrent barris populars com el de Sants, el Poble Sec o la Barceloneta. Una novel·la de suspens, amb grans girs argumentals, en la que l'ambigüitat moral dels seus protagonistes difumina fatalment el límit entre el bé i el mal, i on no tots els personatges són el que semblen, ni tots els accidents són fortuïts.


Us esperem dissabte a les11h a la Plaça de Bonet i Muixí

dilluns, 22 d’agost de 2022

En la festa i en la lluita

Ha començat l’agost, la xafogor i els xàfecs imprevistos així ho constaten, però al carrer la gent que mira al cel no ho fa per cercar núvols, ho fan per identificar les siluetes dels bombarders italians, aquests estranys ocells que s’han convertit en habituals del cel barceloní. Quan els criminals feixistes fan acte de presència les alarmes comencen a sonar i els veïns i les veïnes, amb l’ordre que permet la por, dirigeixen les seves passes als refugis. És l’agost de 1937.

Rebut per la construcció del refugi de Sant Crist amb Riera de Magòria
AMDS, fons de la UEC


Un parell d’anys enrere els veïns del carrer de Sant Crist, a tocar de la riera de Magòria, s’esmerçaven penjant garlandes i enramades sobre el carrer, engalanant-lo per rebre la festa major, ara els grans piquen al carrer obrint forats i els petits pugen cabassos de terra des dels túnels que poc a poc es van obrint. L’ofici de manobres i peons, après a base  d’anys aixecant els pavellons de l’Exposició Internacional, el metro i aquella ciutat que creixia sense aturador ensenyorida en mans del capital, està ara al servei de la vida, el bé més preuat que el feixisme pren de forma arbitraria. Quan l’obra avanci petits i grans es protegiran sota aquella volta catalana.

Però hi ha una cosa que encara els protegeix amb més força que aquells maons, una xarxa que subtilment s’ha anat teixint des de fa prop de 90 anys, quan els seus avis i avies es van començar a instal·lar a aquell petit poble de pagesos per treballar a les fàbriques, la solidaritat. “Associació o mort” cridaven l’any 1855 durant la primera vaga general. Una solidaritat que, sense necessitar telers, s’ha teixit als vapors, fent front als abusos, lluitant del mateix costat.

Quan aquests nouvinguts van arribar a Sants ho van fer a ple centre del no-res. Estarien al servei d’uns amos que els explotaven per fer rutllar unes fàbriques que generarien grans fortunes per a la Barcelona burgesa; pagant lloguers a oportunistes i especuladors que havien vist com, en poc temps, camps de cereals es convertien en habitatges; comprant el necessari per viure a uns preus que els feien sentir estafats, ja que a ciutat al cost dels aliments calia sumar el benefici de tots els intermediaris; restarien a disposició de l’estat que reclamaria la seva sang per anar a guerres colonials a defensar uns interessos que no eren els seus i de l'església que difondria els arguments per justificar a tots els anteriors.

Treballarien per sostenir la Gran Barcelona sobre les seves espatlles. Obres magnífiques, com les que Eusebi Güell encarregaria a Antoni Gaudí es van poder edificar gràcies a la suor d’obrers i obreres del Vapor Vell, i sembla ser que la fortuna que va permetre l’inici de l’edificació de la Sagrada Família podria haver vingut, en gran part, de la Farga que la família Bolet tenia a Sants.

Davant de tot això obrers i obreres van crear grups de suport mutu per ajudar-se en la necessitat i sindicats per defensar, col·lectivament, el que de forma individual no haurien pogut. Front als lloguers abusius van orquestrar vagues de lloguers; front als preus que marcava el mercat aixecaren cooperatives de consum; front a les quintes alçaren barricades; front al control cremaren arxius per esborrar les dades que els feien peons de l’estat; front a l'església bastiren escoles racionalistes i ateneus, per apropar la cultura al poble i fer de dones i d’homes individus lliures. Aquelles persones que havien arribat al no-res en pocs anys havien impulsat entitats i institucions populars que els van fer forts i que els van convertir en una comunitat. Un nou espai de referència impregnat dels costums i tradicions de l’antic poble de Sants. Una identitat que es va anar teixint en la lluita però també en la festa.

En un poble on, fora de les moltes hores que obrers i obreres restaven lligats a telers i màquines de filar, no hi havia pràcticament res a fer, poc a poc van anar impulsant un lleure i una cultura popular no consumista, un lleure que els era propi. Va ser el temps en que proliferaren els cors, a l’estil del iniciats per Clavé, els balls a les cooperatives o el teatre popular. La gent que vivia a les barriades no eren potencials consumidors d’una cultura burgesa que els hi era aliena i que sovint es construïa en confrontació a ells mateixos, que els estereotipava o els hi pretenia donar lliçons de moralitat, a l’hora que els volia mesells i ignorants.

Amb un analfabetisme que pràcticament rondava el 50% de la població, molt més alt encara entre les dones, alguns no tenien la formació necessària que els permetés llegir les obres que elaborava la burgesia; amb jornades laborals de 12 o més hores molts no deurien tenir ni temps i d’altres segur que no es sentien representats per una literatura o per un teatre on les excepcions, com Victor Hugo, no eren la norma. Així doncs, com en tot, van construir la seva cultura, com sempre, des de baix, des de la base.

El Sants obrer va néixer a l’entorn d’un Sants rural que conservava les seves pròpies tradicions, com la festa major, dedicada a Sant Bartomeu, el patró, una festa que molt probablement troba els seus orígens a l’edat mitjana. Però si la festa del Sants rural contava únicament amb una missa, uns balls on els veïns representaven el martiri de Sant Bartomeu i un àpat, tot d’actes a l’entorn del centre del poble, a la parròquia de Santa Maria, el creixements del poble, a l’entorn de les noves fàbriques, i el creixement del veïnat també va eixamplar la festa. Les enramades florals, que eren comunes a moltes festes majors del pla, es van anar estenent pels carrers i esdevenint l'origen dels actuals guarnits.

Els nous santsencs i santsenques, que en molts casos s’havien establert amb veïns i familiars dels seus pobles d’origen als mateixos carrers, quan no a les mateixes cases, van començar a tenir un arrelament molt proper. Els carrers, en contraposició als actuals que sovint són només espai de circulació, van esdevenir escenaris on s’esedevenia gran part de les seves vides. Cada carrer era un petit barri, una senya d’identitat, com també ho eren les fàbriques on generacions de les mateixes famílies es donaven el relleu. També s'organitzaven per carrers les colles d’infants, ja fos buscant espais de joc o de vegades enfrontant-se a pedrades amb colles d'altres carrers.

Grup de veïns al carrer Sant Crist, a tocar de la Riera de Magòria
AMDS, fons de la UEC.


No és d'estranyar que veïns i veïnes comencessin a col·laborar a tots els carrers per guarnir uns espais que els hi eren propis, que eren extensions de les seves cases. La festa es va estendre pels carrer amb multitud d’actes comuns, com balls, dinars i sopar, per que de fet aquella gent ja vivien les seves vides als carrers. I d’aquesta manera, ja fos engalanant carrers o aixecant-t’hi barricades es va anar teixint la xarxa que va configurar el barri, en la festa i en la lluita. 

Per saber-ne més:

Llibres: 

EALHAM, Chris, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1888-1937. Alianza ensayo

OYÓN, Jose Luís. La quiebra de la ciudad popular. espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936. Ediciones del Serval

Podcast:

El cemento barrial en la Barcelona de entreguerras, a càrrec de Jose Luís Oyon, a La Linterna de Diógenes

Articles:

Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular. Article d'Agus Giralt al bloc Memòria de Sants

dilluns, 15 d’agost de 2022

Model de festa, model de ciutat

Poques coses són més representatives del model organitzatiu d’un territori que les seves festes. Aquest fet assenyalat en el calendari, on la quotidianitat, i fins i tot l’espai públic, es transforma, ens explica molt bé com és la societat que impulsa i manté aquella festa. Per una banda pel sentiment. 

Gran part de les identitats de pobles, barris i ciutats es fonamenten sovint en aquestes festes, més quan aquestes contenen un fet que les fa diferents, especials. De ben segur que si graciencs o santsencs no engalanéssim els nostres carrers la identitat dels nostres barris, i amb aquesta el sentiment de pertinença als mateixos, seria menor, potser més una curiositat del passat, però és a la festa major quan aquesta identitat s’expressa en la seva totalitat.

Activitat infantil a la Festa Major de Sants del 1949, al carrer Cros.
Fons: AMDS (UEC)

Però no és només la festa el que ens parla de com és el territori, sinó el com està feta aquesta festa. Hi ha pobles, barris i ciutats que tenen festes majors organitzades per l’ajuntament de torn. A un despatx un tècnic rep l’encàrrec d’interpretar el sentir d’un territori i programa segons el seu criteri i segons la major o menor capacitat d’escolta. I els ciutadans esdevenen simples usuaris.

Així, per exemple, tot i que suposadament sigui de tots, una festa com la Mercè a Barcelona, acaba no sent de ningú, just pel fet que els rol dels veïnat no passa del de pur espectador. Com dic, els tipus de festa ens explica el tipus de ciutadania. O formada per veïns i veïnes que es fan seva la ciutat, organitzant-se, participant i decidint o formada per veïns i veïnes que només baden davant els focs d’artifici d’un piromusical. 

Quin és el model cultural que volem? Una cultura de grans festivals on l’únic benefici, econòmic, acaba en unes poques butxaques, privades, o una cultura de base on el principal benefici siguin les xarxes barrials que es creen?

La pandèmia va evidenciar les preferències de les administracions. Mentre milers de persones s’apilonaven al juny a uns macro festivals que van donar el tret de sortida a la cinquena onada, als barris, uns quants veïns i veïnes feien uns esforços enormes per tirar endavant unes festes populars que no és fan per fer diners, es fan per fer barri.

Les festes són més que les activitats que es veuen, són totes les coses que succeeixen al llarg de l’any, invisibles, que permeten que la festa s’esdevingui.

Per saber-ne més:

Quan el carrer s'engalana - Article sobre els orígens de la tradició d'engalanar carrers.

Festes que protegeixen - Article sobre la festa major de Sants durant la Segona República.

La Festa de l'Any de la Derrota - Article sobre la represa de la festa major de Sants durant els primers anys de la dictadura franquista.

De la ferum a la flaire - Article sobre la festa major de Sants durant els anys 40.


Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram