dilluns, 22 d’agost de 2022

En la festa i en la lluita

Ha començat l’agost, la xafogor i els xàfecs imprevistos així ho constaten, però al carrer la gent que mira al cel no ho fa per cercar núvols, ho fan per identificar les siluetes dels bombarders italians, aquests estranys ocells que s’han convertit en habituals del cel barceloní. Quan els criminals feixistes fan acte de presència les alarmes comencen a sonar i els veïns i les veïnes, amb l’ordre que permet la por, dirigeixen les seves passes als refugis. És l’agost de 1937.

Rebut per la construcció del refugi de Sant Crist amb Riera de Magòria
AMDS, fons de la UEC


Un parell d’anys enrere els veïns del carrer de Sant Crist, a tocar de la riera de Magòria, s’esmerçaven penjant garlandes i enramades sobre el carrer, engalanant-lo per rebre la festa major, ara els grans piquen al carrer obrint forats i els petits pugen cabassos de terra des dels túnels que poc a poc es van obrint. L’ofici de manobres i peons, après a base  d’anys aixecant els pavellons de l’Exposició Internacional, el metro i aquella ciutat que creixia sense aturador ensenyorida en mans del capital, està ara al servei de la vida, el bé més preuat que el feixisme pren de forma arbitraria. Quan l’obra avanci petits i grans es protegiran sota aquella volta catalana.

Però hi ha una cosa que encara els protegeix amb més força que aquells maons, una xarxa que subtilment s’ha anat teixint des de fa prop de 90 anys, quan els seus avis i avies es van començar a instal·lar a aquell petit poble de pagesos per treballar a les fàbriques, la solidaritat. “Associació o mort” cridaven l’any 1855 durant la primera vaga general. Una solidaritat que, sense necessitar telers, s’ha teixit als vapors, fent front als abusos, lluitant del mateix costat.

Quan aquests nouvinguts van arribar a Sants ho van fer a ple centre del no-res. Estarien al servei d’uns amos que els explotaven per fer rutllar unes fàbriques que generarien grans fortunes per a la Barcelona burgesa; pagant lloguers a oportunistes i especuladors que havien vist com, en poc temps, camps de cereals es convertien en habitatges; comprant el necessari per viure a uns preus que els feien sentir estafats, ja que a ciutat al cost dels aliments calia sumar el benefici de tots els intermediaris; restarien a disposició de l’estat que reclamaria la seva sang per anar a guerres colonials a defensar uns interessos que no eren els seus i de l'església que difondria els arguments per justificar a tots els anteriors.

Treballarien per sostenir la Gran Barcelona sobre les seves espatlles. Obres magnífiques, com les que Eusebi Güell encarregaria a Antoni Gaudí es van poder edificar gràcies a la suor d’obrers i obreres del Vapor Vell, i sembla ser que la fortuna que va permetre l’inici de l’edificació de la Sagrada Família podria haver vingut, en gran part, de la Farga que la família Bolet tenia a Sants.

Davant de tot això obrers i obreres van crear grups de suport mutu per ajudar-se en la necessitat i sindicats per defensar, col·lectivament, el que de forma individual no haurien pogut. Front als lloguers abusius van orquestrar vagues de lloguers; front als preus que marcava el mercat aixecaren cooperatives de consum; front a les quintes alçaren barricades; front al control cremaren arxius per esborrar les dades que els feien peons de l’estat; front a l'església bastiren escoles racionalistes i ateneus, per apropar la cultura al poble i fer de dones i d’homes individus lliures. Aquelles persones que havien arribat al no-res en pocs anys havien impulsat entitats i institucions populars que els van fer forts i que els van convertir en una comunitat. Un nou espai de referència impregnat dels costums i tradicions de l’antic poble de Sants. Una identitat que es va anar teixint en la lluita però també en la festa.

En un poble on, fora de les moltes hores que obrers i obreres restaven lligats a telers i màquines de filar, no hi havia pràcticament res a fer, poc a poc van anar impulsant un lleure i una cultura popular no consumista, un lleure que els era propi. Va ser el temps en que proliferaren els cors, a l’estil del iniciats per Clavé, els balls a les cooperatives o el teatre popular. La gent que vivia a les barriades no eren potencials consumidors d’una cultura burgesa que els hi era aliena i que sovint es construïa en confrontació a ells mateixos, que els estereotipava o els hi pretenia donar lliçons de moralitat, a l’hora que els volia mesells i ignorants.

Amb un analfabetisme que pràcticament rondava el 50% de la població, molt més alt encara entre les dones, alguns no tenien la formació necessària que els permetés llegir les obres que elaborava la burgesia; amb jornades laborals de 12 o més hores molts no deurien tenir ni temps i d’altres segur que no es sentien representats per una literatura o per un teatre on les excepcions, com Victor Hugo, no eren la norma. Així doncs, com en tot, van construir la seva cultura, com sempre, des de baix, des de la base.

El Sants obrer va néixer a l’entorn d’un Sants rural que conservava les seves pròpies tradicions, com la festa major, dedicada a Sant Bartomeu, el patró, una festa que molt probablement troba els seus orígens a l’edat mitjana. Però si la festa del Sants rural contava únicament amb una missa, uns balls on els veïns representaven el martiri de Sant Bartomeu i un àpat, tot d’actes a l’entorn del centre del poble, a la parròquia de Santa Maria, el creixements del poble, a l’entorn de les noves fàbriques, i el creixement del veïnat també va eixamplar la festa. Les enramades florals, que eren comunes a moltes festes majors del pla, es van anar estenent pels carrers i esdevenint l'origen dels actuals guarnits.

Els nous santsencs i santsenques, que en molts casos s’havien establert amb veïns i familiars dels seus pobles d’origen als mateixos carrers, quan no a les mateixes cases, van començar a tenir un arrelament molt proper. Els carrers, en contraposició als actuals que sovint són només espai de circulació, van esdevenir escenaris on s’esedevenia gran part de les seves vides. Cada carrer era un petit barri, una senya d’identitat, com també ho eren les fàbriques on generacions de les mateixes famílies es donaven el relleu. També s'organitzaven per carrers les colles d’infants, ja fos buscant espais de joc o de vegades enfrontant-se a pedrades amb colles d'altres carrers.

Grup de veïns al carrer Sant Crist, a tocar de la Riera de Magòria
AMDS, fons de la UEC.


No és d'estranyar que veïns i veïnes comencessin a col·laborar a tots els carrers per guarnir uns espais que els hi eren propis, que eren extensions de les seves cases. La festa es va estendre pels carrer amb multitud d’actes comuns, com balls, dinars i sopar, per que de fet aquella gent ja vivien les seves vides als carrers. I d’aquesta manera, ja fos engalanant carrers o aixecant-t’hi barricades es va anar teixint la xarxa que va configurar el barri, en la festa i en la lluita. 

Per saber-ne més:

Llibres: 

EALHAM, Chris, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1888-1937. Alianza ensayo

OYÓN, Jose Luís. La quiebra de la ciudad popular. espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936. Ediciones del Serval

Podcast:

El cemento barrial en la Barcelona de entreguerras, a càrrec de Jose Luís Oyon, a La Linterna de Diógenes

Articles:

Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular. Article d'Agus Giralt al bloc Memòria de Sants

dilluns, 15 d’agost de 2022

Model de festa, model de ciutat

Poques coses són més representatives del model organitzatiu d’un territori que les seves festes. Aquest fet assenyalat en el calendari, on la quotidianitat, i fins i tot l’espai públic, es transforma, ens explica molt bé com és la societat que impulsa i manté aquella festa. Per una banda pel sentiment. 

Gran part de les identitats de pobles, barris i ciutats es fonamenten sovint en aquestes festes, més quan aquestes contenen un fet que les fa diferents, especials. De ben segur que si graciencs o santsencs no engalanéssim els nostres carrers la identitat dels nostres barris, i amb aquesta el sentiment de pertinença als mateixos, seria menor, potser més una curiositat del passat, però és a la festa major quan aquesta identitat s’expressa en la seva totalitat.

Activitat infantil a la Festa Major de Sants del 1949, al carrer Cros.
Fons: AMDS (UEC)

Però no és només la festa el que ens parla de com és el territori, sinó el com està feta aquesta festa. Hi ha pobles, barris i ciutats que tenen festes majors organitzades per l’ajuntament de torn. A un despatx un tècnic rep l’encàrrec d’interpretar el sentir d’un territori i programa segons el seu criteri i segons la major o menor capacitat d’escolta. I els ciutadans esdevenen simples usuaris.

Així, per exemple, tot i que suposadament sigui de tots, una festa com la Mercè a Barcelona, acaba no sent de ningú, just pel fet que els rol dels veïnat no passa del de pur espectador. Com dic, els tipus de festa ens explica el tipus de ciutadania. O formada per veïns i veïnes que es fan seva la ciutat, organitzant-se, participant i decidint o formada per veïns i veïnes que només baden davant els focs d’artifici d’un piromusical. 

Quin és el model cultural que volem? Una cultura de grans festivals on l’únic benefici, econòmic, acaba en unes poques butxaques, privades, o una cultura de base on el principal benefici siguin les xarxes barrials que es creen?

La pandèmia va evidenciar les preferències de les administracions. Mentre milers de persones s’apilonaven al juny a uns macro festivals que van donar el tret de sortida a la cinquena onada, als barris, uns quants veïns i veïnes feien uns esforços enormes per tirar endavant unes festes populars que no és fan per fer diners, es fan per fer barri.

Les festes són més que les activitats que es veuen, són totes les coses que succeeixen al llarg de l’any, invisibles, que permeten que la festa s’esdevingui.

Per saber-ne més:

Quan el carrer s'engalana - Article sobre els orígens de la tradició d'engalanar carrers.

Festes que protegeixen - Article sobre la festa major de Sants durant la Segona República.

La Festa de l'Any de la Derrota - Article sobre la represa de la festa major de Sants durant els primers anys de la dictadura franquista.

De la ferum a la flaire - Article sobre la festa major de Sants durant els anys 40.


Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

dijous, 11 d’agost de 2022

Passejades de Festa Major 2022

Un any més, per Festa Major, amb l'associació Memòria en Moviment i Patrimonis Invisibles estaré fent passejades històriques amb entitats diverses, caminant per diversos espais del barri explicant algunes de les seves diverses facetes. 


Us en faig un resum per si voleu participar:

Passejada de la Lleialtat Santsenca

Temàtica: Recorrerem els carrers del barri descobrint antics espais de la festa major i parlarem dels guarniments i moltes altres tradicions.

Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia al formulari de la Lleialtat

Punt de sortida: La Lleialtat Santsenca

Passejada històrica: La Festa Major de Sants

- Dissabte 20 d’agost, a les 11h


Passejades de Districte

Temàtica: Descobrirem la història de l'antic poble de Sants.

Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia als formularis.

Punt de sortida: Seu del Districte de Sants-Montjuïc, al carrer de la Creu Coberta 104.

- Dimecres 24 d'agost a les 18h

- Dijous 25 d'agost a les 18h, visita amb Llengua de Signes Catalana

- Divendres 26 d'agost a les 18h


Passejada del Carrer de Papin

Temàtica: Descobrirem el Sants Modernista

Inscripció: És gratuïta.

Punt de sortida: Carrer Papin, cantonada amb Miquel Àngel.

- Dimecres 24 d'agost a les 10'30h

dilluns, 11 de juliol de 2022

El refugi 522, al carrer Sagunt

L'any 1998, en motiu de les obres al carrer de Sagunt, el refugi antiaeri existent al carrer es va fer visible. Molt probablement es tracta del refugi que va ser registrat amb el número 522, tot i que podria ser un altre, ja que a l'entorn del carrer es van construir uns quants mes. 

En aquell moment els veïns del carrer van poder baixar al refugi i visitar-lo, realitzant un enregistrament. Aquí una petita mostra de la visita al refugi. Es poden veure els passadissos, les sales d'espera, les comunes i el pou que hi havia dins del propi refugi, així com els objectes personals que van restar al seu interior durant dècades: llaunes, sabates...


Moltes gràcies per l'enregistrament i per fer-me arribar el vídeo Llorenç.

divendres, 3 de juny de 2022

Gràcies!

 

 

 

De petit, amb la familia, un dia a una de les sessions de cinema que organitzaven al Centre Catòlic, li vaig preguntar al meu pare si les butaques que hi havien als palcos eren per les persones importants. I el meu pare em va contestar amb una frase que en aquell moment no vaig acabar d’entendre del tot, però que amb el temps m’ha quedat gravada. Em va dir: “Totes les persones són importants.”

Cinc paraules: Totes les persones són importants. Que després d’anys fent entrevistes a la gent gran del barri, grans persones a les que s’escolta massa poc, a projectes com l’Enregistrem la memòria, a Sants 3, he omplert de contingut. En general, els veïns i veïnes a les que he tingut el privilegi de poder entrevistar sempre comencen dient-me el mateix. “No sé que vols que t’expliqui, si la meva vida ha sigut molt normal, no he fet res”.

Però poc a poc, a mesura que comencen a parlar es comencen a dibuixar uns escenaris on apareix la guerra, els bombardejos, els refugis antiaeris, el racionament, el treball a les fàbriques… un Sants que va ser molt dur, però que també vivia a un altre ritme, on els veïns i les veïnes, que es coneixien pel nom, petaven la xerrada asseguts a les cadires que havien tret al carrer. I, sense adonar-te, acabes assumint una responsabilitat enorme, preservar aquelles memòries que ja s’han fet teves.

Records com els del Joan escapant-se del refugi de la Màlaga amb el seu amic Pere per veure aquells avions que llançaven cosetes; la Manolita, al magatzem de proveïments de Magòria, després que l’exèrcit republicà abandonés la ciutat, arrossegant un sac de cigrons foradat que anava perdent la càrrega a mesura que s’apropava a casa; el Salvador, a Ca l’Isidro on el seu pare treballava de nit i la seva mare de dia per poder tenir el bar obert a totes hores pels carreters; la Rosa, amb les mares de la Bordeta, carregades amb els seus fills, ocupant un edifici per fer l’escola bressol que el barri necessitava… Memòries que potser són petites, però que són nostres i que, com les persones, també són imporants.

I és que, siguem conscients o no, darrera de les coses que fan dels nostres barris uns espais més humans per viure-hi, hi ha una lluita col·lectiva i la implicació de molta gent. Persones que després de treballar per pagar els lloguers d’una ciutat que ens ofega, encara troben temps per dedicar a un bé comú: fer del barri un espai millor.

Monitors i monitores que, a esplais i caus com Xiroia prenen la responsabilitat d’educar a la generació que ve darrera.

Veïns i veïnes que, a comissions de Festa Major com Papín, s’autoorganitzen omplint de màgia els espais quotidians, per recordar-nos a tots i totes que les ciutats no són només espais per treballar, que per sobre de tot han de ser espais per a la vida.

Persones, més de 150, que un cop l’any matinen un diumenge per tallar el trànsit o repartir xocolata desfeta, organitzant el Cros, una cursa que no es fa per competir, sinó fer barri

Gent que, com a Patrimonis Invisibles o Memòria en moviment, s’organitzen per posar en valor el patrimoni dels nostres barris, que és el nostre, el que explica el que som.

Teatreros i teatres, com els companys i companyes de Liada, que s’esforcen, per exemple, per portar paraules d’Orwell als barris, perquè creuen que la cultura és el que ens fa lliures i no un objecte de consum

Activistes que van somiar, van lluitar i que avui donen vida a espais on es fa comunitat com és la Lleialtat Santsenca, dedicant hores i hores fent assemblees on la gent s’escolta i col·labora en objectius comuns.

I tants i tants d’altres entitats, col·lectius i projectes que sempre són col·lectius.

Gràcies a totes les persones amb que he tingut la sort de compartir camí a la vida i en tots els projectes que he pogut anar fent al barri. Com us deia, poques coses he fet que no fossin col·lectives. Hi ha tanta gent a la que hauria de donar gràcies que no acabaria, així que, simplement gràcies a tots i totes.

I molt especialment gràcies a la Carme, per caminar amb mi i per ser-hi sempre; a la meva mare perquè ha sigut i és el pilar que ens ha sostingut a tots; als meus germans i a tota la familia, per ser com són; i a tots els amics i amigues i companys de feina, és un privilegi compartir la vida amb vosaltres..

 

dilluns, 9 de maig de 2022

Dones contra la guerra i contra el feixisme

La sala d’actes de l’ateneu és plena de gom a gom i, tot i que han obert les finestres que donen a la carretera per tal que corri l’aire, la xafogor es fa sentir entre les presents, dones majoritàriament. El mes de juliol arriba al seu final. Des del carrer arriba la remor del bullici habitual de la carretera, però el soroll queda ofegat per les converses de les sòcies de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, l’emoció es fa evident.

A la taula presidencial l’Adela espera mentre intenta deixar anar els nervis picant rítmicament la taula amb els dits. No és, ni molt menys, la primera vegada que parla en públic. Ho ha fet en moltes altres ocasiona a les assemblees de l’ateneu o a les trobades de la Delegació Catalana del Comité Femení Internacional contra la Guerra i Contra el Feixisme, però aquest cop és diferent. L’Adela no és pas introvertida, però l’admiració que sent per les dones que l’acompanyen a la taula presidencial fa que, avui, se senti una mica petita.

Sembla mentida que el Sempre Avant, l’ateneu, no tingui ni tan sols un any. Han passat tantes coses des de que la cinquantena de socis de l’Agrupació Excursionista van decidir fer un pas més i convertir l’entitat en un ateneu… La militància cultural ja venia de lluny, poc després que el mestre Zacaries Oliveras impulses la creació d’una agrupació excursionista, cap al 1930, quan ni tan sols disposaven d’un local propi, els socis ja havien arrencat iniciatives diverses com una biblioteca popular i també organitzaven cursets i conferències.

L’ateneu va néixer coincidint amb la Festa Major de Sants del 1933, el 24 d’agost. Que la iniciativa tenia empenta ja es va poder veure a l’acte d’inauguració, al qual van assistir, entre d’altres figures tant destacades com l’alcalde, Jaume Aiguadé, el conseller de cultura, Ventura i Gassol, el rector de la Universitat de Barcelona, Serra i Húnter o el filòleg Pompeu Fabra. Una llista de personalitats que al llarg d’11 mesos s’havia anat completant amb d’altres noms destacats de la cultura, la ciència, la política o el moviment obrer: sindicalistes com l’Angel Pestaña o Frederica Montseny; polítics com Jaume Miravitlles, Octavi Saltor o Julián Gorkin o periodistes com Victor Colomer

Sense anar més lluny una setmana enrere, en aquella mateixa sala, el pintor Hèlios Gómez ha realitzat una conferència sobre l’art proletari per cloure l’exposició de dibuix de la secció de Literatura i Belles Arts. Les seves darrers paraules encara semblen ressonar: Per cada Ateneu la burgesia aixeca grans centres d’ensenyament per combatre i assimilar tot el que contra ella es pugui revolucionar.

Però el més important de l’ateneu no són els noms reconeguts, és el col·lectiu, la xarxa barrial formada per persones com l’Adela Roig que dediquen el seu temps al bé comú per aconseguir, tal com reclama el propi ateneu, el dret a una societat millor, moralment i material, gent que s’ha fet seva la responsabilitat col·lectiva, el deure de tots de contribuir amb l’esforç, de cada dia, de cada hora, i de cada minut a preparar la vinguda d’aquest nou món. Són aquestes persones les que han arrencat comissions com la de Biblioteca; Cultura Física; Excursionisme; Estudis Econòmics, Polítics i Socials; Fotografia; Literatura i Belles Arts i Música. Ben aviat la biblioteca ja comptava amb uns 1500 volums i, ara, tot just un any després, ja es treballa en l’elaboració del butlletí de l’entitat.

Des de la seva creació l’Ateneu ha estat adherit al Comitè Català Contra la Guerra i el Feixisme, del qual ha impulsat la seva organització al Districte. I es que la gent de Sants té molt clars a quins interessos serveixen les guerres i amb quina sang es paguen, com ja van demostrar les seves àvies quan alçaren les barricades contra les quintes del 1870. Però no cal anar tan lluny, pocs mesos enrere l’Ateneu va omplir el Cinema Galileu, al número 60 del carrer del mateix nom, amb una sessió antibel·licista. Inaugurat l’any 1928, el Galileu, amb l’arribada de la Segona República va alternar les projeccions amb els mítings i les assemblees. 

A pantalles com la del cinema Galileu els espectadors i espectadores es fan seu el missatge antibel·licista de pel·lícules com “Sin novedad en el frente” on els protagonistes resumeixen la guerra amb la seva veritable cruesa: Vivim a les trinxeres i lluitem. Tractem de no se assassinats, això és tot. Mentre els dirigents d’Europa semblen accelerar el ritme per tornar a les trinxeres, l’oposició a la guerra de les classes populars catalanes és forta. I això es fa present a totes les petites coses. Com per exemple la col·lecció de cromos que la Cooperativa Obrera de Producció: “Chocolates del Pueblo”, que està ubicada a Hostafrancs, al carrer Béjar 20 ha fet del mateix film.

Les sòcies del Sempre Avant també estaven organitzant-se contra l’ombra de la guerra i del feixisme, que des de feia més d’una dècada s’expandia per Europa. Quan l’Adela hi pensa sent com si la ferum del feixisme que corre per Europa arribés per les finestres de l’Ateneu. Des de la marxa sobre Roma de Mussolini, a finals d’octubre de 1922, els cops no han parat. A Portugal Salazar havia arribat al poder al juliol de 1932 i només un mes després Sanjurjo havia intentat un cop d’estat a Espanya. El feixisme espanyol creix. A l’octubre del 1933 s’ha fundat un nou partit, Falange, que, tot i minoritari, intenta provocar i agitar els carrers.

Fins i tot a Alemanya, que molts tenien com una referència del socialisme i del comunisme, ara es controlada pels feixistes. A finals de gener del 1933 Hitler havia sigut nomenat canceller i en menys d’un mes el Reichstag cremava, iniciant una cacera de bruixes de comunistes i d’altres rivals polítics. Tornant a l’estat espanyol des de desembre de 1933 Lerroux està al govern i hi és gràcies als vots de la CEDA, un partit que ni tan sols ha reconegut la República i on s’ha aplegat la dreta més reaccionaria. Qui sap que podria passar si finalment entressin al govern? La revolució, tal vegada?

Amb tot aquest context no és d’estranyar que el Sempre Avant, en nom de les seves sòcies, també s’hagi adherit al Comitè Femení Internacional Contra la Guerra i Contra el Feixisme. La guerra i el feixisme són la negació de la vida i això les dones ho saben millor que ningú. Amb totes aquestes idees rondant pel cap l’Adela s’ha perdut per uns moments en els seus pensaments, però veure que al rellotge de la sala d’actes les agulles marquen l’hora d’inici de l’acte la retornen al present. És l’hora de començar.

Prendre la paraula, organitzar-se, votar… hauria semblat tan inverosímil vint anys enrere, quan les filadores i teixidores es manifestaven en silenci a la Vaga de la Constància, entre les mirades atònites i les befes dels burgesos que baixaven per la Rambla camí del Liceu…  L’Adela pren la paraula i presenta a les dones que l’acompanyen. A la seva dreta l’Àngela Graupera i Gil qui és la més veterana de totes elles. Només cal mirar als ulls d’aquesta barcelonina, que s’apropa a la seixantena, per adonar-se que ha vist l'horror de fit a fit. 

Àngela Graupera i Gil

I és que l’Àngela va ser la primera reportera de guerra catalana, quan, treballant com a infermera de la Creu Roja Francesa, va recórrer escenaris de la Gran Guerra com Sèrbia i Grècia, cercant la humanitat entre la sang i la tinta, publicant cròniques a Las Noticias. Ara que el món es torna a abocar de nou a l’horror l’Àngela treballa en un llibre: El gran crimen. Lo que he visto en la guerra, on vol plasmar aquells records. Tot i el pas del temps la memòria d’aquells 4 anys que va viure a l’infern és ben present. Potser per soterrar tot aquest horror l’Àngela també ha escrit desenes de llibres molt diferents, novel·la rosa. Però no us enganyeu, aquestes novel·les també són eines de transformació social. Les dones no són les comparses habituals de les trames del gènere, en són les protagonistes: A les mans de les dones obreres arriben llibres amb models de dones fortes i lliures.

Les germanes Josefa i Elisa Úriz Pi

A la seva esquerra l’Adela té una altra dona amb caràcter, l’Elisa Úriz Pi. Aquesta navarresa de 37 anys ha seguit les passes de la seva germana gran, la Josefa, de 10 anys més. De fet totes dues són precursores de l’Escola Moderna. Treballant com a mestra de música des de fa anys a Catalunya, l’Elisa va coincidir a Girona amb la seva germana l’any 1921, però a causa de la seva activitat sindical va ser represaliada i enviada a Lleida. Res que pogués aturar a l’Elisa, que, militant a la FETE-UGT ha arribat a ser-ne dirigent a la capital de Ponent. Les idees comunistes són ben presents a casa de l’Elisa. No només perquè comparteixi ideal amb la seva germana, sinó pel fet que el seu marit, l’Antoni Sesé i Artaso, milita al Partit Comunista Català i és Secretari General de la UGT.

Al costat de l’Elisa una altra dona amb molta força i molt jove, més jove encara, la barcelonina Lina Ódena García. Una dona que amb tan sols 23 anys ja ha tingut temps d’exercir el periodisme i implicar-se políticament al Partit Comunista d’Espanya i a Socors Roig Internacional.

Lina Ódena García

Presentades les tres oradores pren la paraula l’Elsa, qui sota l’atenta mirada de la gent que omple la sala comença explicant l’origen del Comitè Femení Internacional contra la Guerra i Contra el Feixisme. L’any 1927, enmig de l’auge del feixisme, el comunista alemany Willi Münzeberg, va impulsar una organització, la Lliga contra l’Imperialisme, una entitat que l’any 1931 desapareixeria. Per aquest motiu es va convocar un Congrés Contra la Guerra l’any 1932 a Amsterdam d’on va sorgir el Comitè Mundial Contra la Guerra Imperialista, entitat que va tindre seu a Berlín fins que l’ascens del nazis a Alemanya va forçar que aquest comité es traslladés a París. A la capital francesa, l’any 1933, es creava la Unió Antifeixistes de Treballadors Europeus, una entitat que acabaria fusionant-se amb l’anterior, donant lloc al Comitè Mundial Contra la Guerra i el Feixisme.

Des de l’organització d’aquesta nova entitat es va fer una crida “als treballadors manuals e intel·lectuals de tots els partits, als sindicats de totes les tendències, als camperols i membres de les classes mitjanes, als joves i a les dones.” I va ser en aquest context, amb un fort impuls de la Internacional Comunista, en el que les dones es van organitzar en contra de la guerra i del feixisme.

A l’estat espanyol, amb l’impuls de Dolores Ibárruri, coneguda com la Pasionaria, pseudònim amb el que signava els articles a la premsa, es va crear Mujeres Contra la Guerra y el Fascismo, una entitat que es va acabar integrant al Comitè Internacional. Tot i que no era una entitat exclusivament comunista, ja que també hi participaven dones llibertàries i republicanes, aquesta si que va ser la ideologia predominant. Al Comitè Internacional van acabar participant destacades líders feministes com la francesa Gabrielle Duchêne o l’anglesa Sylvia Pankhurst.

Després d’explicar la historia del Comitè Femení Internacional Contra la Guerra i Contra el Feixisme, com a delegada catalana, l’Elisa segueix explicant el desenvolupament del primer Congrés a Madrid, celebrat just pocs dies enrere, al juliol del 1934, tot un èxit tant pel nombre de delegades obreres, camperoles e intel·lectuals, com per la força dels seus discursos, des dels quals s’ha fet una crida a formar comitès antifeixistes a cada poble, fàbrica, taller o camp.

L’Elisa exhorta a l’audiència a enviar una nodrida delegació catalana al proper congrés, a París, per demostrar així el ferm compromís de les dones catalanes en contra de la guerra i del feixisme. Les darreres paraules de l’Elisa queden ofegades pels aplaudiments de les dones que omplen la sala. Quan l’ovació remet la Lina Òdena Garcia comença a parlar.

La Lina complementa les paraules de l’Elisa, explicant el que han viscut amb la resta de companyes al Congrés de Madrid i, mot a mot, amb la seva força i el seu carisma va captivant a l’audiència. I és que, tot i la seva joventut, la Lina té taules en això de parlar en públic i això es nota. Ja de molt joveneta havia entrat a les Joventuts Comunistes i en quant va tenir l’oportunitat va marxar a la URSS, on va estar 14 mesos a l’escola Marxista-Leninista de Moscou. 

Fundada l’any 1926 per la Internacional Comunista aquesta institució es va marcar l’objectiu de formar els futurs quadres del partit. Una tasca que primer es va marcar cap a l’interior però que poc a poc es va anar ampliant cap a la resta de partits comunistes del món. A l’escola del carrer Povarskaya de Moscou els alumnes com la Lina estudiaven, entre d’altres: Història de la Classe Obrera; Economia Política de l’Imperialisme o l’experiència pràctica de la Dictadura del Proletariat. I segons algunes veus, no oficials, també Formació Militar. Les formacions a l’escola es completaven amb pràctiques a les empreses estatals.

Ja de retorn a la ciutat de Barcelona, la Lina, l’any 1930, va participar en la fundació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), un nou partit que va seguir lligat al Partit Comunista d’Espanya (PCE). Abans de la fundació del PCC el referent català havia estat la Federació Comunista Catalanobalear, un partit que també havia estat vinculat al PCE però que l’any 1930 havia trencat amb aquest per diferències en ideològiques, motiu pel qual el comunisme català va acabar dividit en dos: el PCC que va ser el referent del PCE a Catalunya i la Lliga Comunista Catalanobalear que va donar lloc al Bloc Obrer i Camperol.

La Lina puja el to de veu: La guerra i el feixisme són un perill a tots els països i el culpable d’això és la crisi capitalista, que necessita nous mercats. I a continuació es planteja una pregunta retòrica: Com pot ser que a Amèrica es destrueixi el cafè, el sucre, el blat o d’altres productes o que es restringeixi la producció de cotó per mantenir els preus alts? Aquella frase sona especialment immoral per a una audiència que coneix de primera mà l’esforç que implica la producció, ja sigui a les fàbriques o als camps. I clou la conferència sentenciant: El feixisme és una forma de govern imperialista per mantenir els privilegis. 

L’ovació ensordeix la remor de la carretera. Gairebé tothom s’hi suma, amb l'excepció de dues joves llibertaries, que tot i compartir la lluita contra el feixisme i la guerra són escèptiques amb alguns dels plantejaments de la Lina. Aquelles llibertàries de fet estan començant a participar en un altre espai també format per dones, el Grupo Cultural Femenino, un col·lectiu que fins i tot està plantejant publicar un periòdic, Mujeres Libres.

Després de la Lina és el torn de l’Àngela. Companyes, us parlaré com a pacifista, perquè després d’haver viscut la guerra no puc oblidar els horrors i els estralls que vaig veure durant el temps que vaig estar al front com a infermera. Les paraules  de l’Àngela no sonen a míting, ni estan carregades d’èpica, però colpeixen amb la força que ho fa la veritat. A mesura que parla l’Àngela dibuixa paisatges esfereïdors.

Va arribar a Sèrbia amb 38 anys, treballant per a la Creu Roja Francesa. Però davant de totes les barbaritats que veia es va decidir a enviar cròniques pel diari Las Noticias. Calia que el món fos conscient de l’horror de la guerra. Poliglota, com era, podia escoltar als soldats i fer sentir les seves veus. A la guerra, pobles que diuen ser civilitzats fan servir la seva admirable ciència i llargs anys de perseverants estudis buscant els procediments bàrbars i eficaços per destruir a d’altres pobles per que aquests posseeixen mercats industrials. El silenci a la sala és absolut.

Als hospitals assassinen als rivals capturats. Als fronts es destrossen per raons econòmiques, però als hospitals els maten per fanatisme. L’Àngela respira i agafa força per seguir amb el relat. Encara ara, quan han passat dues dècades de tot allò, a les nits no puc dormir perseguida pel record d’aquella màrtir i humil vida que va esperar per extingir-se al refugi dels meus braços. 

L’Àngela sap que testimonis com el seu no són ben vistos a una premsa que glorifica l'heroisme i el sacrifici per les suposades pàtries. Per això la seva resposta a l’ascens del feixisme ha sigut començar a treballar per poder recopilar tots aquells antics textos per fer-ne un llibre: El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra. 

Com a pacifistes estem obligades a denunciar que, avui, el feixisme italià i alemany no tenen altra preocupació per augmentar la població per disposar de més soldats que serveixin a la seva desmesurada fam imperialista. Dones! Abans de posar més fills al món, penseu bé en les penúries que els hi esperarien a ells si triomfa el feixisme. La sala esclata en una nova ovació que no aconsegueix omplir el que aquelles paraules han obert al pit d’algunes de les joves ateneistes. L’Adela agraeix la presència de les convidades i de les persones que han omplert la sala.

Però mentre les dones de l’ateneu comenten i s’encoratgen les unes a les altres, a fora, sobre el carrer de Riego, sobre Sants, sobre Catalunya i sobre tot el continent europeu plana l’ombra del feixisme. Idees plenes d’odi que han començat a fer asfixiants les vides de milers de persones. I només és l’inici. Tristament les paraules de la Lina Òdena esdevindran profètiques. En aquells mateixos moments, a Itàlia, feixistes i carlistes espanyols negocien per aconseguir finançament, armes i suports per un futur alçament en contra de la República.

Es mouen fils invisibles que arrossegaran les vides de les tres conferenciants, com també les de milers d’altres dones i homes del país. Només 3 mesos més tard la CEDA entrarà al govern, sent l’espurna que farà encendre la Revolució d’Octubre. La pròpia Lina prendrà les armes, combatent a la carretera de l'Arrabassada, havent de passar a la clandestinitat. Lina, però, no va aturar la seva tasca, dedicant-se a organitzar l’acollida  dels nens i les nenes orfes dels miners asturians. Mesos més endavant, a l’agost de 1935, Lina acabaria detinguda i fitxada.

Lina es va implicar en el front popular, marxant a Madrid i treballant colze a colze amb la Pasionaria. L’aixecament feixista la sorprengué a Almería, on Lina Òdena va ser nomenada representant del comitè local, implicant-se en l’organització de les milícies. Òdena rebé la missió de prendre Guadix i Motril, però la fortuna d’aquesta lluitadora fou una altra. Un en un encreuament a una carretera, quan Lina circulava en cotxe amb el seu xofer, la va portar directa a un control falangista. Abans de caure en mans enemigues Lina es va treure la vida d’un tret, esdevenint una icona comunista.

L’Àngela va seguir fent conferències i publicant novel·les que serien instructores per a moltes dones de més d’una generació, fins al 1936. Amb l’alçament feixista i l’esclat de la guerra aquesta dona que era popular i que per la seva humanitat havia recorregut els escenaris de l’horror, va desaparèixer sense que se’n tornés a saber res més. Morta potser als combats de carrer? Als bombardejos? 

Pel que fa a l’Elisa es va exiliar a França al febrer de 1939, implicant-se amb la seva germana, facilitant la fugida de milers de republicans i republicanes a Amèrica Llatina. Durant l’ocupació alemanya les dues germanes participaren a la Resistència i posteriorment van seguir lluitant, denunciant la situació de les dones a les presons franquistes. Però tot i la seva participació en la lluita contra el nazisme a alemanya, pel fet de ser comunistes, les dues germanes van acabar expulsades de França l’any 1951, establint-se al Berlín oriental, on l’Elisa va viure fins al 14 d’agost de 1979, quan va morir.

El feixisme i la guerra també marcarien tràgicament la historia de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, des del mateix 19 de juliol del 1936, quan una de les canonades que els militars revoltats van disparar des de la plaça d’Espanya va matar a un grup de socis. Derrotat el feixisme a la ciutat molts d’aquests joves defensors de la cultura i de la pau van haver d’agafar les armes per anar a les milícies, a Sarinyena. 

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant

La derrota republicana acabaria significant la desaparició de l’ateneu. Es va voler fer desaparèixer la seva memòria i, fins i tot, en quant les forces feixistes van arribar a la ciutat va ser un dels ateneus que van assaltat i inspeccionat per incauta documentació. Un simple nom a un document, una acta, un butlletí… podia significar que una vida, o unes quantes, es perdessin. La seu de l’ateneu, aquelles parets que havien escoltat a les dones parlar de llibertat i emancipació, es va transformar en la seu santsenca de la Sección Femenina de Falange.

Quines fites hauria aconseguit l’Ateneu de no ser pel feixisme? No ho sabrem. Però la memòria dels santsencs i les santsenques és persistent, i l’any 1978 va ser refundat en una nova seu, al número 28 del carrer de Riego. Però això ja és una altra història. 

Per saber-ne més:


GRAUPERA, Àngela. El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra.

IBARZ, Mercè. Ya puede usted leer a Ángela Graupera. El País, 11/03/2020 

dilluns, 25 d’abril de 2022

Deixar de ser extraradi - 4

Iconografia de la ciutat nova

Dins d’una mateixa ciutat hi ha infinites ciutats. I no només pel fet que sobre els mateixos carrers i places cadascuna de les persones que l’habiten, o fins i tot aquelles que només la transiten, hi aboquen la seva subjectivitat: les experiències, els records, les il·lusions, les pors… sinó perquè, a banda de la ciutat real, la que està bastida amb maons i pedres de Montjuïc, la que té una catifa de panots en forma de flors i gaudeix de l’ombra dels plataners, també hi ha ciutats fetes de paraules i de dibuixos. Ciutats projectades que no són reals però que són una capa sense la qual no podem entendre la ciutat que habitem. Barcelona també és una idea que, segons el moment històric o segons la persona que l’ha pensat, s’ajusta més o menys a la realitat. Una idea que necessita les seves representacions iconogràfiques. 

A mitjans del segle XIX, com si fos una llavor embolcallada per les muralles, es gestava una nova ciutat. Entre les elits barcelonines s’estava fixant la idea de la Gran Barcelona, una ciutat nova que donaria fruït estenent-se per tot el pla, de riu a riu, fagocitant els pobles i canviant els camps de conreu per terrenys on edificar. Però les idees, per molt que siguin idees, també tenen les seves arrels. Les d’aquesta gran Barcelona trobaven els seus orígens molts anys enrere, quan el Consell de Cent, abans de que la ciutat caigués en mans borbòniques l’any 1714, considerava l’enorme espai que anava de Montgat a Castelldefels, territori de Barcelona, un concepte amb la qual la institució s’intentava assegurar el sustent de la ciutat.

Ja tenien la idea, però calia un vent poderós que la fes córrer per l’aire enclotat dels estrets carrers de la ciutat per fer-la germinar als caparronets dels barcelonins i les barcelonines. I a mitjans del segle XIX, amb desenes de capçaleres, cap vent aconseguia fer circular les idees tan ràpidament com la premsa. A les pàgines dels diaris les idees s’expandien, creant-se corrents de pensament. I si la idea no trobava una contraria, que tingués la mateixa força i els mateixos mitjans, aquesta esdevenia dominant. 

Si la idea, a més a més, tenia una representació gràfica encara circulava amb més facilitat. I si un tipus de publicació gaudia de popularitat a la segona meitat del segle XIX era la premsa satírica. D’aquesta manera fins i tot la pròpia ciutat de Barcelona es va convertir en un personatge, una figura habitual de capçaleres com l’Esquella de la Torratxa. Una dona de mitjana edat, ricament vestida seguint una estètica modernista, amb ropatges quadribarrats o on potser apareix l’escut de la ciutat i que, en general, portava una corona amb un ratpenat. 

El ratpenat era un símbol heràldic present a moltes de les ciutats dels territoris de la Corona d’Aragó: València, Palma, Fraga, Barcelona... Una llegenda, inspirada en el Llibre dels fets, explica com, durant la campanya de Jaume I per prendre València, davant d’un atac nocturn sarraí, un ratpenat va entrar a la tenda reial, despertant al monarca i alertant del perill. Tot i que, segons sembla, l’origen aniria més lligat a l’evolució d’una víbria que coronava els escuts d’algunes d’aquestes ciutats. A les pàgines de l’Esquella de la Torratxa el ratpenat era tan vinculat a la ciutat que, fins i tot, podem trobar a Barcelona cavalcant-lo. Aquesta referència a Jaume, també ens recordava que el Conqueridor havia sigut l’impulsor de l’estructura de govern municipal, el Consell de Cent.


Barcelona cavalcant un ratpenat a l'Esquella de la Torratxa 03/01/1896
Fons: ARCA

Sovint, en situacions força delirants, Barcelona apareixia a les vinyetes interaccionant amb l’alcalde del moment o amb d’altres regidors. Entre aquests personatges que acompanyaven a Barcelona va destacar Francesc de Paula Rius i Taulet. I és que va ser un personatge fonamental per entendre la història barcelonina de finals del XIX. Rius i Taulet va ostentar el càrrec d’alcalde uns 10 anys, a 4 períodes entre 1872 i 1890, convertint-se en l’alcalde de l’Exposició Universal del 1888 i també en l’alcalde que va impulsar l’agregació, un fet que no arribaria veure, ja que va morir l’any 1890, set anys abans d’aquesta. 

Caricatura de Rius i Taulet realitzada per Manuel Moliné i Muns
Fons: Wikimedia Commons

El perfil del propi Rius i Taulet, amb les seves enormes i característiques barbes, sens dubte va ajudar al fet que d’alcalde saltés a les pàgines de la premsa satírica. El litògraf i dibuixant barceloní Manuel Moliné i Muns va ser un dels principals autors que van caricaturitzar Rius i Taulet, molt criticat a les pàgines de la premsa per les enormes despeses enormes de l’Exposició, com la ciutat de Barcelona.

A mesura que l’esforç barceloní per fagocitar els pobles va anar prenent força la batalla dels partidaris i dels detractors també es va fer present a les pàgines de les publicacions satíriques i així també acabarien fent acte de presència els pobles com a personatges, però amb plantejaments molt diferenciats segons la tendència. És interessant veure les vinyetes de La Tramontana, periodich polític vermell, periòdic que es va publicar de 1881 a 1896 i que, entre d'altres, va donar veu a llibertaris i federalistes i per tant critics amb un plantejament d’agregació com el que es plantejava. 

A les pàgines de La Tramontana trobem vinyetes com la que va aparèixer 12 d’abril de 1889, representant la manifestació que els pobles del pla van organitzar el 7 d’abril en contra de l’agregació i que va agregar unes 40.000 persones davant del govern civil. A la vinyeta un Rius i Taulet atabalat enmig de la manifestació contraria a l’agregació fins i tot perd la vara d’alcalde i la corona. A sota del dibuix la descripció és clara.

La Tramontana. 12/04/1889
Fons: CEDALL


Al veure tant pendó y bandera tanta

com los pobles ne posan en renou,

als de Ca la Ciutat la llaga ‘ls cou

y agafan una por que casi espanta.


Una altra vinyeta de La Tramontana ens torna a parlar de l’agregació en portada, en aquest cas amb un altre alcalde, llavors el liberal Manuel Porcar i Tió. Al dibuix el batlle de la ciutat, convertit en aranya, prepara una tela per fer caure les mosques, que són els pobles del pla.

La Tramontana. 03/06/1892
Fons: CEDALL


La aranya barcelonina

sas telas va preparant

per poguer cassarne prompte

totas las moscas del pla.


Finalment l’agregació dels pobles va arribar el 20 d’abril de 1897 per decret reial, coincidint amb la pasqua, un fet que també es va reflectir a les vinyetes. Com la que va aparèixer a l’Esquella de la Torratxa, amb el Ministre d’Hisenda, Juan Navarro Reverter, oferint a la ciutat una palma amb l’escrit “Aument de consums 1700,074 ptas” i és que l'aprovació de l’agregació va anar acompanyada d’un augment de la càrrega impositiva de Barcelona a través dels consums. 

L'Esquella de la Torratxa. 09/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura


En aquest mateix sentit a la portada del 30 d’abril del 1897, amb un dibuix també de Moliné, trobem a la ciutat de Barcelona portant una enorme bossa de diners cap a Madrid on hi diu “Aument del cupo de consums de Barcelona y pobles agregats”. A la llegenda les paraules de Barcelona també són molt clares.

L'Esquella de la Torratxa. 30/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura

Al fi hauré guanyat l’aposta

però noys, ¡qué cara ‘m costa!


Potser la representació més clàssica de l’agregació, també de Moliné a l’Esquella de la Torratxa, és la que ens presenta la ciutat de Barcelona, amb tots els atributs que ja hem comentat, convidant a entrar a la ciutat, a unes portes que ben bé podrien ser la de l’Exposició Universal del 1888, als pobles del pla, que són representats per burgesos, pagesos, menestrals o obrers, en funció de la imatge que des de ciutat tenien de cada poble.


L'Esquella de la Torratxa. 30/04/1897
Fons: Ministerio de Cultura


Entréu, entréu bons companys

aquí seréu ben rebuts,

per tot trobaréu virtuts,

jamay sentiréu reganys,

passaréu horas felissas,

tindréu bonas carreteras

y fanals y clavegueras

y… (¡Ja us ho diran de missas!)


Com dic, potser ha sigut la més representada, tot i que no seria la més representativa, ja que l’agregació no va ser per res una invitació, va ser una decisió unilateral, un decret reial. Però la batalla iconogràfica no va acabar amb l’agregació, va seguir més enllà i, fins i tot, va saltar de les pàgines de les revistes a la pedra i al vidre.

Amb l’annexió dels pobles del pla a la ciutat Sants, conjuntament amb la Bordeta, Les Corts i Hostafrancs, que de fet ja era un barri de Barcelona, es van agrupar per formar el districte VII de la ciutat. Al llarg de les dues primeres dècades dels antics pobles com a barris de la ciutat l’ajuntament barceloní, va escometre alguns grans projectes. Per una banda la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, que s’havia de convertir en l’edifici de referència d’aquest nou territori polític, en substitució de l’antic Ajuntament de Sants, una obra que ja s’havia iniciat abans de l'agregació, l’any 1895.

L’Alcaldia, nom amb que tothom acabaria coneixent l’edifici, va acabar albergant tots els serveis necessaris per a l’administració i control del nou territori. Oficines municipals, escola, caserna de bombers i de policia, i fins i tot un calabós i, durant un curt període de temps, sembla ser que també un escorxador. Però potser l’obra que havia sigut més llargament esperada pels veïns i veïnes de Sants i que en aquells anys es va començar va ser la Mercat nou, un espectacular edifici obra de Pere Falqués, obra que es va inaugurar l’any 1913. El concorregut i, eternament provisional, mercat de la plaça d’Osca per fi disposava d’un edifici en condicions, la Catedral, com popularment el van batejar els paradistes.

Barcelona es reivindicava d’aquesta forma, en construccions, davant dels encara indecisos veïns i veïnes de Sants i ho feia amb una abundant iconografia al·legòrica a la ciutat. Recorrent l’Alcaldia hi trobem els antics emblemes dels pobles agregats, ara sota el paraigües d’un enorme escut de Barcelona i el símbol del ratpenat és present tant a l’Alcaldia com al Mercat. Però on trobem el millor exemple de la construcció iconogràfica de la ciutat nova és als vitralls de la Sala de Plens de l’actual Districte, obra de Francesc Labarta, on trobem una representació de Barcelona, adaptada ara a un gust més noucentista, dominant ja de riu a riu.

Vitralls de la Sala de Plens de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc

Però com havia pronosticat Pi i Margall uns anys enrere: Cada municipio tiene su personalidad, y en el mundo humano ni las colectividades ni los individuos se resignan fácilmente á perderla. Així doncs per dècades els veïns i veïnes es van seguir referint al centre de la ciutat, en exclusiva, com a Barcelona, fent-se popular la frase “baixar a Barcelona” per dir que s’anava al nucli antic de la ciutat.