La Taverna del Manco - 1

Hostafrancs, dissabte 25 de novembre de 1919

Les sirenes de l’Espanya Industrial criden que són les 18h de la tarda i en pocs minuts la Creu Coberta es converteix en una riuada de gent. Les filadores i teixidores que, un cop acabat el seu torn a l’Espanya Industrial, tornen cansades cap a casa a començar una segona jornada laboral, es creuen amb els obrers de la construcció que, després d’hores treballant a les obres de Montjuïc, tornen cap a Sants, Santa Eulàlia o la Torrassa per poder descansar. 

Les passes lentes, les mirades a terra, les converses apagades… tot traspua cansament. No són només les interminables jornades a les fàbriques tèxtils, ni el soroll eixordador de les màquines que no s'aturen mai, ni les extenuants feines al metro o a l'exposició, el cansament també es fa sentir pels mesos de lluita i mobilització de la Vaga de la Canadenca. Molts encara senten ressonar les paraules del Noi del Sucre, al míting a la plaça de Braus de les Arenes, una victòria obrera que els patrons encara es resisteixen a acceptar.

Allà, enmig d’aquell anar i venir de catalans i murcianos, un home camina per la carretera, en direcció a Sants. S’ajusta la gorra i la jaqueta, i es porta la mà esquerra a la butxaca, on hi porta la setmanada. Mentre amb els dits conta els diners, intentant que els ulls no el delatin, aspira de la cigarreta, que aguanta sols amb els llavis i  llença un bafarada de fum.

L'home treu la mà esquerra de la butxaca, pren la burilla que sustentava als llavis i la llença sobre les llambordes de la carretera. Mentre fa tot això la màniga dreta es  balanceja endavant i endarrere. L'home és manco. Va perdre la mà dreta quan tot just era un nen, en un accident amb les contínues de l'Espanya Industrial. A l'empresa el van fer signar una declaració exonerant de l'accident a l'empresa de tota responsabilitat. Perdre la mà dreta no li va fer perdre la feina, ja que a la fàbrica li van buscar una nova feina que pogués realitzar amb una sola mà, però encara ara, tot i que han passat uns quants anys, sent viu el mal a aquella extremitat que ja no hi és.

Potser això és el que el va acabar portant a les tavernes. El Joan, o com tothom l'anomena, el Manco, és un vell conegut a l'ocàs com el Tupinet, un niu d'art on, a ritme de piano la es desenvolupen les històries d'una bohèmia de barri on es barregen paios i gitanos, anarquistes i confidents al so de joves promeses d'artistes i d'altres de fracassats. Però avui el Manco no al Tupinet, té d'altres plans.

Camina per la vorera muntanya de la carretera de Sants fins arribar al carrer de Premià. L’home mira a esquerra i a dreta, deixa passar un tramvia i creua la carretera per encaminar-se cap al carrer de Guadiana. Creua també el carrer de Sant Crist i segueix fins a la taverna que es troba a la cantonada de Guadiana amb Rei Martí. Des del carrer s’escolta el rebombori. A la façana es llegeix “Cerveza”. Aquella bodega ja té els seus anys.

Edificis del carrer de Sant Crist entre Guadiana i Cros l'any 1932
Fons: AMDS (UEC)

En quant entra per la porta el cambrer, que asseca un got rere el taulell, saluda amb un petit gest de cap.

-Et serveixo alguna cosa?

-Posa'm una barreja.

L’home obre l’ampolla d'anís amb l’esforç que la beguda ensucrada acostuma a necessitar i l’aire s’omple de la dolça flaire del licor. Col·loca el got i hi buida el moscatell i l’anís. El manco es pren la copa d’un glop.

-Dins? -pregunta Joan.

-Dins.

I entra a la sala de fons, on al voltant d’una taula s’apleguen sis persones. Sobre la taula cartes de la baralla espanyola i unes quantes copes. Una densa capa de fum dibuixa la resta del quadre.

-T’hi sumes Manco? Amb tu som 7 i no caldrà que les cartes dormin -espeta un home vell des de l’altra banda de la taula.

-A això he vingut, al julepe.

-Va, doncs seu que reparteixo. Quant per començar?

-Cinquanta cèntims?

El vell riu i la taula s’afegeix a la rialla.

-Vas fort eh! Té, aquí els meus cinquanta

L’home posa les monedes al centre i segueixen la resta posant les seves. El vell remena les cartes i les comença a repartir, una a una, fins a cinc a cadascú. Tots les miren atents a l'expectativa de la carta final, la que marcarà el pal per començar el joc. Quan tothom té les seves l’home gira la següent.

-El tres d’oros!

-Casum l'os pedrer! -renega en Quimet.

-Comencem bé -mussita el Manco

La nit serà llarga.

Continuarà.

Llibre: Notes històriques de Sants, Hostafrancs i la Bordeta - Número 5

 

L'historiador Josep M. Vilarrúbia-Estrany porta anys i anys investigant i divulgant la història dels nostres barris. Fruït de tota aquesta tasca ha publicat centenars d'articles tractant els aspectes més diversos, a diverses publicacions.

Des de fa uns anys que va emprendre la tasca ingent d'anar revisant tots aquests articles, actualitzar-los, endreçant-los per temàtiques i tornant-los a publicar en petits llibrets monogràfics. Fent aquesta tasca de formiga, de forma incansable, ha arribat al seu cinquè volum, Aspectes històrics (segle XX), en el qual s'endinsa en temes tant interessants com les festes majors d'inicis de segle XX, les monedes de Sants, els tres tombs... entre molts altres.

El podeu trobar a les llibreries del barri.

800

El 8 de desembre de l'any 2008, enguany farà 15 anys, vaig publicar el meu primer article a Memòria de Sants. Vist des del meu jo d'avui, amb quaranta-quatre anys, amb l'experiència acumulada, pràcticament ho veig com una inconsciència, o potser un atreviment.

No havia arribat a la trentena encara i, tot i haver acabat la carrera, no em podia considerar un historiador. Les hores entre les parets de l'antiga facultat d'història, a aquelles alçades ja enderrocada, m'havien deixat un munt de noms, de dates i esdeveniments al cap… però poc mètode per investigar i pocs mitjans per divulgar. 

Tenia un tema sobre el que volia parlar, Sants i la seva història, sobre el que sabia el poc que havia viscut, llegit o escoltat, però res més, i un mitjà, el món dels blocs sobre el que ho desconeixia absolutament tot. Però tot i això m'ho vaig llançar, amb encerts i errors, que tot i que soni a tòpic sovint ensenyen més que els primers. A més, per sort, vaig descobrir una de les grans avantatges del món virtual, l'oportunitat a la rectificació. Amb articles antics, ja publicats, sempre pots tornar enrere i polir coses per millorar-ne els continguts.

Badal l'any 1967
Foto: Joan Jané Brugada. Fons: AMDS, UEC

Poc a poc vaig anar descobrint més i més històries, vaig començar a fer xarxa amb d'altres historiadors que com jo també eren bloguers, en un moment en el que encara érem pocs, i a conèixer veïns i veïnes que em regalaven un dels béns personals més preuats, els records. Un bé que quan acceptes reps també amb la responsabilitat de conservar i explicar.

Gràcies a aquells primers articles del bloc van començar a sorgir d'altres projectes: a Sants 3 Ràdio, participant de Enregistrem la memòria, un programa que ens va permetre fer un fons documental que, any rere any, a mesura que algunes d'aquelles veus generoses s'apaguen, és més i més valuós; o d'altres, també atrevits i inconscients, com provar d'explicar la República i la Guerra Civil als nostres barris en un llibre: Del somni al silenci.

En 15 anys de bloc hi ha hagut espai per a moltes coses: per a la divulgació, descobrint espais i emmarcant les petites històries locals en la gran història global; per a la reivindicació, intentant posar en valor els petits patrimonis dels barris, que potser són petits, però que són els que parlen de nosaltres, de qui som; per a la comunicació de les activitats relacionades amb la temàtica que tenien lloc a Sants, Hostafrancs i la Bordeta; per a facilitar els recursos als investigadors, divulgadors o curiosos que vinguessin darrera; per recuperar de l'oblit a persones i lluites que uns pocs voldrien que el temps hagués esborrat entre la nit i la boira; fins i tot per al que des de sempre m'ha agradat més, explicar històries, escrivint, fent servir la nostra història per crear relats que també ajudessin en tota la resta d'objectius que he anat desgranant; i per sobre de tot, a fer servir la història com una eina per crear arrelament i crear comunitat, no només com a curiositat pel passat sinó i sobre tot com reflexions de cara al present.

I d'aquesta manera, al llarg de 800 articles he arribat a dia d'avui, on tot i haver passat quasi 15 anys, segueixo tenint la mateixa curiositat i, encara, més preguntes que respostes. I potser segueixo sent una mica inconscient a l'hora d'arrencar un article nou.

Els Goigs de la Lleialtat

A finals del segle XIX el cant coral havia esdevingut un autèntic fenomen cultural dins del moviment obrer, des de que, a mitjans de segle, Josep Anselm Clavé, un militant republicà que s’havia guanyant la vida a les tavernes cantant i tocant la guitarra, havia pensat que el cant podia ser una bona eina per tal d’allunyar als obrers dels vicis, reunint-los a societats corals. 

Clavé, l’any 1845, organitzà una primera societat coral, L’Aurora, una entitat que va tindre un èxit considerable durant el Carnestoltes de Barcelona de l’any següent, sent l’inici de la fal·lera pel cant coral. L’any 1850 Clavé va transformar L’Aurora en La Fraternitat, una societat d’auxilis mutus que sería la primera coral de la península.  L’any 1857 Clavé canvià el nom de L’Aurora a Euterpe i en poc temps van començar a aparèixer societats euterpenses al llarg dels Països Catalans. 

En aquest context moltes de les societats obreres, com ateneus o cooperatives, van començar a incorporar els seus propis cors. La Lleialtat Santsenca, cooperativa de consum, que s’havia creat l’any 1894, no en va quedar al marge. La gent de la Lleialtat va impulsar la seva pròpia entitat coral: El Cor de la Trompeta.

El Cor de la Trompeta d'excursió.
Foto del fons d'Albert Ferris

Els membres del Cor de la Trompeta, amb les seves cançons, van començar a cantar promovent els valors del cooperativisme, però també fent crítica social i política. A les seves lletres se’ns descriuen tant moments com la Setmana Tràgica com personatges històrics com el president Maura o el general Prim. Però també trobem composicions més lleugeres, a l’estil de les Caramelles, algunes de les quals satíriques sobre fets de la vida quotidiana del barri o de temàtica picant. Sovint mal vistes per les ments benpensants del Sants d’inicis de segle, tal i com es va recollir a El Ressò.

Des del 1880 i fins al 1916 en Josep Amigó i Pujadas, va ser-ne el mestre del Cor de la Trompeta. El seu besnét, Albert Ferris, va enregistrar cantant a la seva àvia, la Paquita Amigó i Roig, filla del Josep, salvaguardant aquelles lletres i melodies que cantaven la gent del Cor de la Trompeta.

Lletres de les cançons dels Goigs de la Lleialtat

Gravacions de la Paquita Amigó i Roig

1 - Guerra

2 - Servici obligatori

3 - Visca la Federació

4 - Escorpins, dracs i aranyes

5 - A l'arma ciutadans

6 - La nit

7 - El dia

8 - Les noies són boniques

9 - Una peixatera guapa

10 - L'eclipse

11 - El retratista

12 - El jove xato

13 - La reina de les places

Per saber-ne més:

DALMAU TORVÀ, Marc i ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010.

Llibre: 125 anys annexionats, perspectiva històrica de les annexions dels pobles i barris de Barcelona

Els companys del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, que porten anys i anys treballant de forma incansable investigant i divulgant la història de Sant Andreu de Palomar, ara fa uns mesos, ens van convidar a la gent que formem part de Memòria en moviment a participar en un projecte col·lectiu amb d'altres arxius i centres d'estudis històrics dels diversos barris que conformen Barcelona.

Fruït d'aquesta feina col·lectiva és el Llibre de Finestrelles núm. 13 "125 anys annexionats. Perspectives històriques de les annexions dels pobles i barris del Pla de Barcelona".  Avui, 20 de desembre, es presenta a les 19 hores, a l'auditori del Centre Cultural Els Catalanistes (carrer de Ramon Batlle, 2) a Sant Andreu de Palomar.

Xerrada: Pompeu Fabra

Dimecres 21 a les 17h l'historiador i gran divulgador de la història de Sants visitarà la Lleialtat Santsenca per realitzar una conferència sobre Pompeu Fabra.

Us hi esperem!

El procés de Les presons imaginàries

Fa uns anys, llegint el magnífic llibre El procés de Montjuïc, d’Antoni Dalmau, vaig descobrir Les presons imaginàries, un relat biogràfic de Pere Coromines i Montanya, en el que narra, amb gran intensitat, la seva experiència tancat entre les parets del Castell, amb la mort ben present.

Vaig aconseguir el llibre, en una edició de Biblioteca Selecta del 1965 i vaig començar a llegir-lo. Les paraules i els sentiments d’un jove Coromines, amb totes les seves ganes de viure eclipsades per l’ombra de la mort, expressades en primera persona em van començar a ressonar com un text dramàtic, un monòleg que presentés sol a Coromines, explicant el que havia deixat escrit al llibre. Però tot i que aquestes paraules ja tenien una força enorme dramàtica, el llibre no era una obra de teatre i si volia fer alguna cosa amb aquell text calia adaptar-lo i això implicava problemes diversos. 

Per una banda la responsabilitat de mantenir la riquesa del llenguatge i la intensitat del text. Per d’altra que és el que calia escollir i que deixar fora per convertir un llibre de més de dues-centes pàgines en un llibret de no més de seixanta. I  com fer-ho per donar fer-ho per donar vida i moviment a aquelles paraules per tal que no fos simplement un text recitat, sense més profunditat. Amb aquesta idea vaig llegir i rellegir una vegada i una altra el llibre, prenent apunts i omplint de posits el llibre. I així vaig sucumbir, sense poder avançar, superat pel repte. D’aquesta manera Les presons imaginàries va passar a la interminable llista d’idees pendents.

Una obsessió que sovint quedava soterrada però que tornava a aparèixer amb força, com quan la meva amiga Lydia em va fer arribar una notícia del diari Ara sobre els redescoberts grafits dels presoners als calabossos del Castell de Montjuïc, una imatge que em va fascinar. Quan rellegia de nou el llibre, empapant-me de les arbitrarietats i injustícies que centenars de persones van viure, em venia al cap La cançó de les balances, el text que Josep Maria Carandell, que Ovidi Montllor va immortalitzar. El monarca déspota, el jove rebel torturat, el castell i el poble, que, malgrat tot, sempre recorda i canta. Tenia clar que d’alguna manera havia d’aparèixer. I amb el temps una nova obsessió se’m va sumar a la primera. Vaig començar a sentir les paraules del pres com les d’un heroi de tragèdia grega. Coromines, tancat al Castell per ser un intel·lectual preocupat per fer arribar la cultura als centres obrers, en un estat que castiga el pensar, se’m va convertir en una transfiguració de Prometeu.

Així doncs, per impregnar-me bé de l’arquetip vaig començar a llegir i rellegir el Prometeu encadenat d’Esquil, on vaig trobar sentències com: un dia els tirans, seran enderrocats dels seus trons i cauran a l’oblit. I en aquest moment vaig fer una descoberta que va fer que, com a mínim per a mi, en aquell moment tot prengués sentit. El propi Coromines, ja de gran, va reprendre part de la història narrada a Les presons imaginàries, ara però novel·lada en una trilogia anomenada: Les dites i facècies de l’estreno filantrop en Tomàs de Bajalta, obra que, justament, finalitzava amb un volum anomenat Prometeu. I tot em va quadrar.

Si volia dramatitzar l’obra havia de ser seguint el model de les tragèdies gregues, incorporant d’altres veus que enriquissin el text, no només de les víctimes, sinó també dels victimaris, o la pròpia ciutat de Barcelona, la Rosa de Foc, com una veu pròpia, sovint contradictòria, tal i de fet és la pròpia ciutat. Així doncs se’m va oferir la possibilitat d’incorporar d’altres textos també de l’època, que acabessin de trufar de realitat la creació. Vaig incorporar les denúncies que les víctimes de les tortures van fer als diaris, les descripcions d’altres presos o la crònica detallada, i a la vegada d’una enorme fredor, de l’afusellament. 

Però encara em faltaven veus que fessin de contrapunt a la Barcelona obrera, les veus de la Barcelona burgesa, també amb les seves pròpies contradiccions, tant la que clamava venjança com la que reclamava perdó. Així doncs Maragall, amb les paraules manllevades del seu famós article censurat: La ciutat del perdó, va acabar esdevenint un corifeu. En aquest punt cal advertir que el discurs de Maragall va ser fet en el context de la Setmana Tràgica, 1909, i no del Procés de Montjuïc, 1896, però en el fons tampoc tenia molta més importància, ja que tots dos moments formen part d’una mateixa foguera.

Així la dramatització de Les presons imaginàries va començar a prendre forma. Recuperant el llibre d’Antoni Dalmau, amb que havia començat tot, vaig descobrir les coples que en aquell moment es cantaven denunciant l’arbitrarietat de tot plegat, la tortura i la impunitat dels torturadors, i vaig pensar que a banda d’afegir força dramàtica reforçaria la part més documental de l’obra, així que les vaig incorporar, podent-les musicar gràcies al músic i amic Dani Moren, qui tant ha treballat amb la música com a eina de recuperació de la memòria històrica popular.  

També vaig recuperar un petit fragment d’una de les cançons que el Cor de la Trompeta, la coral de la Lleialtat Santsenca, cantava aproximadament pels mateixos anys en que tenia lloc el procés de Montjuïc. Unes cançons fetes en contra de les guerres i dels reclutaments i que afortunadament es van poder documentar gràcies a la tasca de l’Albert Ferris. I aquí va reaparèixer la Cançó de les Balances, com a porta d’entrada per aquesta història de presoners i tortures, en una versió que van fer l’Anna i l’Oriol.

I, per fi, amb tot aquest material vaig poder presentar una proposta, que els companys de Liada, l’Albert, l’Anna, la Núria, la Laia, la Mireia vàrem començar a omplir-la de vida. Amb alguns dels altres companys de Liada, dels que no veureu sobre l’escenari, vàrem poder anar incorporant més elements: la Marta ens va ajudar a expressar allò que volíem expressar; la Nuni ens va preparar uns vídeos per crear ambients a determinades escenes: les tortures, el Castell i Barcelona; el Guillem va composar-nos una música ambient per l’escena final; la Carme ens va construir, literalment, l’escenari: la cel·la, la finestra i també la màscara i la capa de la personificació de la Mort i el Jordi va ajudar-nos a il·luminar l’espai i també a enregistrar la nostra versió de la Cançó de les balances. 

Però de com ens havíem imaginat l’obra a allò que érem capaços de realitzar encara ens faltava molt, ja que hi havia determinats detalls pels quals ens faltava el coneixement. Com per exemple els moviments de Pere i de La Mort a l’escena. Per poder construir aquesta escena i aconseguir que els moviments cobressin sentit ens va ajudar la Lisa, de Dueteatre; o el cartell, que és obra de l’il·lustrador Pedro Strukelj que ens va regalar aquesta magnífica il·lustració amb la imatge icònica del Castell, amenaçador sobre la ciutat.

I aquest ha sigut el nostre particular procés, el que ens ha portat de nou a un escenari per poder rescatar veus que s’havien soterrat entre la mort i el silenci.

Us hi esperem!

El divendres 23 de desembre a les 19h estrenem a la Lleialtat Santsenca. 

Podeu reservar aquí les vostres entrades.