dimarts, 6 de desembre del 2016

Dues flames i el mateix incendi

Dilluns 5 de desembre sobre les 19h de la tarda es declarava un foc al bloc 13 de Can Batlló, un espai que es troba davant de l'edifici de les columnes. En poc temps les xarxes s'omplien d'imatges esfereïdores on es veien les flames sortint per les finestres. El barri es quedava immers en un dens i pudent fum mentre la foscor del vespre s'omplia amb sirenes de bombers, de guàrdia urbana i d'ambulàncies.

Els bombers van fer evacuar a la gent que es trobava a Can Batlló i van tancar el carrer Amadeu Oller, deixant els veïns al carrer. La força de les flames i que el bloc sigui contigu al mur que dóna al carrer feia que hi hagués un risc d'ensorrament. De fet el sostre d'aquest bloc i el bloc del costat van acabar caient.

Sostre esfondrat del bloc 13. Foto de Sants 3 Ràdio

Mentre tot això passava a la porta de Can Batlló s'acumulaven veïnes i veïns del barri. Molts dels que han dedicat els darrers quaranta anys en aconseguir que a poc a poc els projectes comunitaris del veïnat hagin anat arrencant metres quadrats a l'especulació. Amb ells també s'acumulava la ràbia i la impotència. La ràbia i la impotència de veure com un grapat d'hormones d'adolescents poden fer perillar allò que tant ha costat aconseguir.

Sí, tot sembla indicar que es tracta de la bretolada d'un grup de joves que han fet dels blocs abandonats de la fàbrica de la Bordeta el seu camp de batalla. No és el ni el primer incendi ni el primer incident que pateixen usuaris de Can Batlló i veïns de la Bordeta, però sí que és el més greu. La part positiva és que ningú ha pres mal, que el bloc era dels que havia d'anar a terra i que per l'acció dels bombers el foc no es va escampar a altres blocs.

Ara, dit això, és molt lamentable que un grapat d'adolescents ignorants amb ganes d'adrenalina, acabin posant bastons a les rodes als projectes que segur que faran que el seu barri i el seu futur personal tingui m´s oportunitats i que en canvi aplanin el camí d'unes immobiliàries que ens voldrien a tots, fins i tot als convulsos adolescents, fora del barri.

Incendi a banda, crec que tot això és el símptoma d'un problema molt més gran i que ens afecta a tots. No ens podem permetre un barri on alguns adolescents creixin desarrelats, sense identificar-se ni valorar l'entorn. En uns temps on tot sembla tendir a inflar egos i diluir així qualsevol record de la consciència de classe, ens cal més que mai l'orgull de barri. I La Bordeta, tot i que és un barri petit, és un barri on passen grans coses. Des dels anys en què la parròquia de Sant Medir era un dels reductes de la lluita contra la dictadura fins al Tic Tac per obrir les portes de Can Batlló.

No pot ser que ens retorni allò de "per pinxos la Bordeta", no ens ho podem permetre. Ni ens podem permetre que un sol veí del barri vegi tots aquests blocs buits com un niu de problemes en lloc de veure-hi un bressol per a mil oportunitats. Oportunitats de futur però també enfocades cap al passat, que ens permetin recuperar la història i el patrimoni dels nostres barris, fer xarxa i recompondre la nostra identitat.

No és el primer incendi que hi ha a Can Batlló. Tot el veïnat té ben present l'incendi que l'any 1990 va afectar el bloc 8. Un incendi misteriós amb una terrible ferum de cobrament d'assegurança barrejada amb el regust de 9 hectàrees amb què especular. Està vist que el foc, l'encengui qui l'encengui, sempre acaba beneficiant als mateixos i que un cop més la defensa del patrimoni i la defensa dels interessos del barri han d'anar de la mà. Encara que siguin flames diferents, aquelles de 1990 i aquestes del 2016 formen part del mateix incendi.

Incendi a Can Batlló el 5 de gener de 1990 Foto d'Agustí Cruz (AHSM)

Caldrà la feina de l'administració protegint el que és del barri i controlant que els propietaris compleixen les seves obligacions, caldrà la feina de mestres i educadors de carrer, per inventar apagar aquests focs abans que s'encenguin, caldrà la feina dels veïns i les veïnes que ja s'han fet seu Can Batlló per tirar avall aquest mur invisible que alguns encara tenen als seus caps i fer-los veure que aquest espai és de tots, i també farà falta la feina dels que defensem el patrimoni per aconseguir que els bordetencs entenguin la importància de conèixer i valorar el nostre passat i de com Can Batlló ens pot servir per explicar la Bordeta però també el passat industrial i agrícola del pla de Barcelona. Però ho farem, no en tingueu cap dubte.

dijous, 24 de novembre del 2016

37 anys i un casal de joves de Sants

Per quin motiu durant els 37 anys que portem d’ajuntaments democràtics, com a mínim fins ara, els partits polítics no han tingut la joventut com una prioritat als nostres barris? Per què des de l’administració no s’ha facilitat la creació d’espais destinats a la joventut? Es fa difícil respondre a aquesta pregunta. Fa uns mesos una de les meves millors amigues i companyes de mil mogudes, la Lydia, em comentava que potser per la por al fort moviment associatiu del barri i jo crec que no li manca raó, per que per a molts un barri és més que una parcel·la delimitada per carrers, és una identitat fluctuant formada per les persones que lluiten amb tu per fer digne l’entorn.

L’arribada dels ajuntaments democràtics va ser una bafarada de llibertat i d’esperança, això és innegable. Però a la vegada, potser de manera natural, també van significar una desmobilització d’una ciutadania fins llavors molt unida i combativa que havia arribat a superar una administració franquista que no mirava pel bé comú. El traspàs dels lluitadors de carrer als despatxos de l’ajuntament va tindre un revers perillós. Com podien dubtar els responsables de les associacions i entitats dels qui havien sigut els seus companys d’assemblees i de pancartes durant anys? I els que havien cregut en el salt a la política convençuts que era la manera d’aconseguir els ideals pels quals havien lluitat... com podien portar-los endavant sense la pressió d’un carrer que es desinflava? Però bé, aquest article d’opinió no vol buscar culpables.

Les lluites iniciades als setanta tindrien els seus fruits en victòries veïnals que es van començar a gaudir als vuitanta i noranta, de les quals a aquest bloc he parlat profusament. Victòries socials i també urbanístiques que van veure la seva confirmació més evident en la creació d’equipaments. Però entre els temes que van quedar pendents s’hi pot trobar el dels espais per a joves.

L’any 91 l’ajuntament de Barcelona, entre la gran quantitat de bibliografia preolímpica, publicava el llibre La Barcelona del ‘93, un llibre més aviat publicitari sobre els molts avantatges que portarien el propers Jocs Olímpics, però que d’alguna manera serveix com a radiografia del moment. Si mirem les coses positives que aquest llibre explica del nostre districte ens acabem posant les mans al cap. 

Només dir que un dels espais destacats és el Parc d’Atraccions de Montjuïc, que va tancar només 7 anys després de publicar-se el llibre o que l’exemple de negoci amb que il·lustren la carretera és la botiga de barrets que hi havia a la cantonada de la Carretera amb el carrer de Premià, un negoci com sospitareu tancat fa molt. Però és que els Nostradamus que van publicar aquest llibre l’any 1991 van atrevir-se a publicar un plano de l’ampliació de la L2 per Montjuïc fins a la Zona Franca. I entre aquestes coses destacades... la "ludoteca i espai juvenil de la Casa del Mig."

La lluita dels joves de Sants per tenir un espai per a ells, com ja he dit, arrenca en el moment en que l’Ajuntament va canviar els usos de la Casa del Mig, però s’ha mantingut en el temps i ha reaparegut amb cada nova fornada de joves santsencs. L’any 2004 naixia la Taula de Joves Sants, una plataforma que agrupava entitats diverses amb un objectiu, aconseguir el tant anhelat espai per als joves de Sants. Després de moltes assemblees al Centre Social de Sants la Taula, que reunia a entitats tan diverses com Agon, Tija, Artixoc, Maulets, JERC, Terraske o esplais com Sant Medir i Xiroia, va organitzar unes jornades a les Cotxeres de Sants. Però el projecte finalment se’ns va desinflar i una nova generació es va quedar sense un espai per als joves. Però bé, tampoc val de res seguir-se planyent deu anys més tard. Al contrari, val la pena saber com n’és de difícil tirar endavant un projecte d’aquest estil, que comporta negociar amb gent sovint que té opinions contraposades a les teves o negociar amb les administracions i plantejar-se si les pastanagues que ens ensenyen tenen lletra petita o no, per valorar el mèrit del que han aconseguit els actuals i les actuals joves del nostre barri.

L’1 de març d’aquest mateix any una setantena de joves es reunien al Centre Social de Sants amb mil idees diverses però amb un objectiu comú. Volien un espai per al Casal de Joves de Sants i el volien ara, per que és ara quan el necessiten, no d’aquí a déu anys. En menys d’un any s’han organitzat i han sigut capaços de seure amb el Districte amb projectes i espais concrets, no escollits a la babalà, estudiats amb criteris professionals, demostrant que ni manquen ganes ni manquen espais, ja que a Sants, encara queden edificis buits, alguns dels quals catalogat com equipaments, que reclamen idees, projectes i mans. 
Manifestació per carretera de Sants a l'abril de 2016. Foto de El3.cat

Des d’aquest petit espai on deixo camp lliure a les meves olles no em queda més que felicitar a la gent del Casal de Joves de Sants i fer-ho per triplicat. Primer per haver aconseguit en menys d’un any allò que ens va costar tant a les generacions precedents, en segon lloc per haver aconseguit donar un ús digne a un element del nostre patrimoni com és la Model del Segle XX, que es trobava degradat i amenaçat i finalment per aconseguir tot això treballant de forma autogestionada. 

Segur que algun cop s’equivocaran, però equivocar-se és un privilegi que no tenen els usuaris dels centres cívics. Quan només ets consumidor no et pots equivocar. Però a canvi dels errors l’autogestió t’aporta una experiència que no es pot aconseguir de cap altra manera. I segur també que el 25 de febrer quan creuïn les portes de la Model del Segle XX s’impregnaran de les grans coses que es van fer i dir entre aquelles quatre parets. Com deien els cooperativistes de principis del segle XX: D’esclau a serf, de serf a assalariat, d’assalariat a associat. 

dimecres, 16 de novembre del 2016

El refugi del carrer Feliu Casanovas

En breu començaran les obres de reurbanització als carrers Sant Frederic, Casteràs i Càceres. Unes obres que modificaran aquests carrers per millorar la circulació dels vianants i que també renovaran l’enllumenat, la xarxa de clavegueram i el sistema de reg, soterrant les línies aèries. 

De ben segur significaran una millora per tot aquest sector del barri, no ho dubto, però que a la vegada pot ser que posin el perill uns quants refugis antiaeris. I com sempre que això passa em pregunto. Existeixen uns criteris per decidir quins refugis cal resguardar? S'estudiaran els dits refugis? Arribarà la informació a la ciutadania? 

Us adjunto el plano del refugi 943, que passa sota el carrer Feliu Casanovas i que tenia una entrada a Casteràs amb Begur i una segona a Feliu Casanovas, gairebé a tocar de Carretera de Sants. 


dijous, 3 de novembre del 2016

El refugi 578 al carrer Càceres

És el 7 d’octubre de 1936. Tot just fa 80 dies que els carrers de Barcelona s’han vist presos pels militars revoltats contra la República. Els veïns encara guarden a les seves retines imatges plenes de violència. La barricada de la Creu Coberta on uns milicians pobrament armats s’enfrontaven a un Goliat de l’artilleria; els budells penjats dels cables del tramvia a la carretera i el grup de socis de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant massacrats quan esperaven un autobús per anar d’excursió però un obús, disparat a la plaça d’Espanya, va acabar amb els seus somnis; els trets a la plaça Màlaga i el foc consumint  Santa Maria de Sants, Can Santomà, des de on es llençaven llibres al carrer per les finestres, l’Escola dels Maristes, el Centre Catòlic, Can Catà, Ca l'Agell, com també recorden els morts i els desapareguts.

Només fa 80 dies de l’inici dels combats a la ciutat i de ben segur que la majoria ni s’imagina tot el que els queda per veure: les morts, els bombardejos, l’exili, el racionament, la fam... Però tot i això si que hi ha gent a Barcelona que imagina el que pot venir, Si no fos així el senyor Torner, capatàs i encarregat de l’Ajuntament no es trobaria al carrer de Càceres, repassant la llista que té a les mans “martells de fuster, estenalles, fustes, pics, pales, cistells de vímet, llenya, malls, encastadors, pics miners, tendals de lona...” estris que l’Ajuntament ha cedit per construir un refugi sota el carrer.

Document de prestació de maquinària al refugi 578 fons: AMCB

En els propers dies encara hauran de rebre més eines i comandes de material, com pedra de les canteres de Can Baró, a Horta, i ciment de l’empresa Cementos y Cales Freixa S.A. de els Monjos, un albarà que arriba amb el pertinent segell del comitè obrer. Cal que estigui tot apunt ja que el 19 d’octubre arribarà la primera patrulla. Uns treballadors a compte de l’Ajuntament, que com a mínim seguiran treballant fins al 25 de desembre.

Barcelona no rebrà el primer atac important amb bombes fins al 13 de febrer de 1937, quan el destructor italià Eugenio di Savoia descarregà la seva fúria contra la ciutat causant 18 morts. Un fet que va fer que la por s’escampés per la ciutat com una taca d’oli, però de fet, mesos abans de l’inici de la guerra les administracions ja començaven a plantejar-se que fer davant d’aquest nou perill. De fet el Comité Nacional para la Defensa Pasiva es va crear el 10 d’agost de 1935, quasi un any abans de l’inici de la guerra. Aquest organisme havia de servir de model a les futures juntes locals, però el decret pel qual aquestes juntes van ser oficialment creades no es va donar fins al 29 de juny de 1937. Un ampli marge de temps que va donar lloc a la improvisació dels ajuntaments i a la autoorganització veïnal.

En el cas del refugi, que oficialment consta com de “Càceres, Riera Escuder i Abadal” el número 578 a aquelles alçades ja estaven projectant fer uns retrets i una infermeria. No deixa de tenir gràcia que a un dels plànols s’hagi tatxat el terme comuna per substituir-lo per retrets en un moment on tothom tenia clar que el terme comuna volia dir força més coses. 

Projecte per fer una infermeria i un retret al refugi 578, fons: AMCB

No sabem res més del senyor Torner, ni dels altres homes que van treballar al refugi. No sabem qui eren ni com van viure la guerra, ni si la van sobreviure ni que va ser d’ells quan el feixisme arribà a les portes de Barcelona, però pot ser que en uns dies, en quant comencin les obres que han de convertir aquest carrer en plataforma única, és a dir, amb prioritat pels vianants, veiem un dels fruits dels seus esforços.

I serà aquest un nou moment en que alguns es despertaran amb una noticia que en realitat no és noticia: “S’ha trobat un refugi.” Es publicarà i es compartirà a les xarxes socials amb sorpresa, i si es destrueix amb indignació, però recordem que la junta de defensa passiva va registrar i referenciar aquests refugis amb una documentació que es conserva i fins i tot es pot consultar sense trepitjar un arxiu.

No va sent hora que arrenquem un veritable debat per saber que cal fer amb els refugis?  No va sent hora que es clarifiquin uns criteris per saber quan caldria conservar-los? No va sent hora que per part de les administracions hi hagi un retorn a la població del que els serveis arqueològics descobreixen? Un retorn real que no es quedi en la capa superficial del quatre que ja sabem on trobar aquesta informació.

La història explicada en aquest post és una recreació fonamentada en la documentació que es conserva a l'Arxiu Municipal Contemporani

dimecres, 26 d’octubre del 2016

La Cara Oculta de Sants - Visita

El diumenge 6 de novembre participaré al Curious Congress amb una visita per descobrir "La Cara Oculta de Sants." Una caminada que servirà per descobrir la història del barri i alguns dels seus espais, alguns dels quals tancats al públic, com l'Ateneu Batllori (l'edifici del Foment Republicà de Sants) o la Nau Central de Can Batlló, entre d'altres.


Si en voleu saber més o apuntar-vos a la visita podeu fer clic aquí.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Descoberta del refugi 819 a la plaça Bonet i Muixí

Fa una pila d'anys, quan vaig començar a investigar el tema dels refugis antiaeris a Sants, tot eren silencis. Gent que vuitanta anys després de la mort de Franco seguia callant per por. La primera veu que va trencar quest silenci va ser la de Joan Fabregues, un llibreter santsenc que va voler compartir amb mi i amb tots els veïns del barri les seves vivències. En Joan em va portar al mur de la plaça Bonet i Muixí i em va dir: "veus aquesta paret de pedra i de maons? Els maons estan cobrint l'entrada del refugi del la plaça que va ajudar construir el meu pare."

Una història que vaig poder constatar gràcies al registre que va fer la Junta de Defensa Passiva però de la qual no tenia cap més dada. Un dia gràcies a un amic de tota la vida i company de Sants 3 Ràdio, en Jordi Lozano, vaig descobrir que el refugi s'havia obert i vaig poder veure el forat del que m'havia parlat en Joan, però no vaig poder entrant.

Dissabte, gràcies a les gestions dels companys del Curious Congress i al rector de la parròquia de Santa María de Sants, Josep Lluís Socias, i a Joan M. Poyatos vam tenir l'oportunitat de baixar al refugi del qual en Joan Fabregues tant m'havia parlat. Un refugi que baixa fins als 11 metres i que es manté en un estat envejable, amb una sortida a la plaça Bonet i Muixí i una sortida tancada a la plaça Iberia. Un refugi molt interessant tant per les seves dimensions com pel fet de tractar-se d'un projecte que en una part és acabat i en una part no i que per tant ens mostra les seves parets d'argila amb els cops de pic originals. I per tant un exemple de com es van edificar els refugis antiaeris. 

Per aquest motiu he volgut compartir amb tots vosaltres aquest vídeo amb la veu del Joan, que malauradament ja no ha pogut tornar a baixar amb nosaltres. 



Després d'anys de discursos favorables a la conservació del patrimoni del subsòl (que han anat en paral·lel a la seva destrucció sense cap estudi) per fi sembla que un refugi, ubicat en un espai privat, podria acabar obert al veïnat.

Ben aviat però començaran les obres per convertir l'eix Sant Frederic - Casteràs - Càceres - Jocs Florals - Riera d'Escuder en carrers de plataforma única. Esperem que el criteri patrimonial, per un cop, hi sigui present, ja que en aquest espai, tal i com publicaré en breu, apareixeran refugis diversos.


dijous, 6 d’octubre del 2016

dijous, 29 de setembre del 2016

Cicle de xerrades Hilari Salvadó

Omnium Cultural inicia avui el Cicle de xerrades Hilari Salvadó, dedicat al darrer alcalde demòcrata abans de la caiguda de la ciutat l'any 1939.

El cicle consta de 12 xerrades a tot Barcelona, de les quals dues seran al nostre districte:

Dijous 15 de desembre de 2016
La caiguda de Barcelona, els refugiats i l’èxode.
A càrrec de: Joan Serrallonga (UAB)
Lloc: Biblioteca Francesc Candel

Data: Dijous 12 de gener de 2017
Els moviments cooperatius i obrers a Catalunya.
A càrrec de: Emma Alari, antropòloga i membre de l’Observatori de la Vida Quotidiana.
Lloc: Centre Cívic Cotxeres de Sants (Sants-Montjuïc)



divendres, 16 de setembre del 2016

Can Batlló, de la història al teatre

Can Batlló és un espai en evolució. Un terreny que va ser agrícola abans d’esdevenir una de les fàbriques tèxtils més importants del país i que va acabar convertit en un polígon industrial al marge de la legalitat. En les 9 hectàrees que ocupa Can Batlló es poden trobar elements com el canal de la Infanta, la masia de Can Bruixa o una pila de blocs de l’antiga fàbrica de Can Batlló. Elements patrimonials que permeten explicar moments tant importants de la nostra història com el passat agrícola de la Bordeta, la revolució industrial al pla de Barcelona, el moviment obrer, la organització d’una fàbrica col·lectivitzada durant la Guerra Civil o el funcionament de la societat barcelonina durant el franquisme.

Un espai que avui en dia, cinc anys després de l’entrada del veïnat, encara bascula en tensió entre l’especulació immobiliària i els projectes veïnals que estan donant una segona vida a elements de patrimoni industrial. Can Batlló ofereixen oportunitats al veïnat de la Bordeta i un sostre a projectes molt diversos. Projectes que han ajudat a desenpolvar mots com cooperació o autogestió, mots que estaven poc en boga des del final de la Guerra Civil. Experiències comunitàries que de ben segur serviran de banc de proves per aconseguir una Barcelona que en el futur defugi la marca.

Quan et mous per Can Batlló, pels seus carrers que et submergeixen a una Barcelona que al segle XIX feia ombra a les pàgines de Charles Dickens; per l’interior dels seus blocs que es van quedar congelats en el temps en el moment determinat que els darrers tallers els van abandonar o pels quilòmetres de galeries que recorren la fàbrica al llarg i ample del recinte, te n’adones que la història traspua per tots els racons. Traspua de les columnes de l’edifici principal on les dones que es jubilaven es fotografiaven amb les seves companyes, traspua dels jous amb que les bèsties llauraven les terres de Can Bruixa; de la cendra de les parets del bloc 8 que ens recorden el sospitós incendi de Can Batlló, unes flames recurrents a la història dels Muñoz; del rellotge que marcava jornades interminables o dels casquets de les bombetes de les galeries, encara de ceràmica abans que els productors decidissin retirar un material més segur per ampliar els seus beneficis... 

Can Batlló, quadra d'aigües i estampats, 1896. (AHS, procedència Fernando Batlló Canadell)

Podríem tallar boscos per omplir llibres d’història o dedicar hores i hores de programadors, és a dir, diners i diners, per realitzar pàgines interactives i simulacions en 3D i no aconseguiríem explicar el mateix que amb una simple passejada amb els cinc sentits atents per Can Batlló podem aconseguir, convertir-nos en viatgers per les diverses capes de la història de tot el que ha passat entre les seves parets. Perdrem l’oportunitat de viure tot això per per limitar-nos a llegir un text a un bloc com el meu? Per què? Per omplir Can Batlló de pisos que els nostres fills no podran mai llogar?

Gent que voltem per Can Batlló i que compartim aquesta idea fa temps que treballem en un projecte que vol retornar aquest element tant important del patrimoni del barri i de la ciutat al lloc que li correspon. Un projecte que se sustenta per dues potes que van en paral·lel. Per una banda en la reivindicació per aconseguir espais que permetin explicar la història des dels escenaris on es va produir, no només tancats a una aula i en paral·lel aprofitant aquests mateixos escenaris per impulsar un projecte potent i rigorós de recreació històrica que la gent de la Bordeta es faci seu. Volem que gràcies al teatre la gent del barri pugui partícips un cop l’any de la història del seu barri. Entrant en el rol de les obrers i els obrers, dels industrials, del pagesos… 

I per començar aquesta història, quasi com a prova pilot, avui mateix, dins dels actes de La Bordeta en Dansa podreu veure una petita escena que ens situa més enllà dels orígens de Can Batlló, per tal que tothom que participi pugui descobrir alguns dels principals personatges d’aquest fil històric que avui en dia encara continuem. Us esperem avui dissabte 17 de setembre per la tarda a la Plaça de Celestina Vigneaux. Junts reviurem Can Batlló!

dilluns, 1 d’agost del 2016

Cronologia del tren a Sants


AnyEsdeveniment
1848S’estrena la primera línia de tren a la península: Barcelona - Mataró
1850L’enginyer anglès afincat a Barcelona Michael de Bergue aconsegueix la concessió per fer la línia Barcelona–Molins –Martorell, una línia que segueix parcialment el traçat del camí ral.

Es crea l’empresa Sociedad Camino de Hierro del Centro per explotar aquesta línia.
1854La línia arriba a Molins.

Al seu pas per Sants es construeixen un talús i ponts per superar les rieres.
1855Primera estació de Sants al final del carrer de Riego. Té un edifici d’estil anglès amb dipòsits d’aigua pel vapor.

Estació a la Bordeta a tocar de la Riera Blanca, a prop de La Aprestadora Española.
1856Ampliació de la línia fins al terme municipal de Martorell.
1861La línia arriba a Tarragona.

El creixement del tren comença a ser conflictiu pel talls del barri en dues meitats.

El Capità General avisa de que si es destrueixen vies els causants seran enviats al vapor-presó Europa.
1876Es fusionen les companyies Barcelona–França i la Tarragona–Martorell-Barcelona per crear la Tarragona-Barcelona-França (TBF).

Les dues línies s’unifiquen pel carrer Aragó.
1881Per superar les vies l’Ajuntament de Sants aixeca un pont a Alcolea i un al carrer Galileu. Es farà una subscripció veïnal per pagar-ho.
1882Es fa una línia entre Vilanova i Barcelona per la costa. La societat que la fa farà fallida i serà absorbida per la TBF. Es forma el 8 ferroviari català.

La TBF serà absorbida per la Madrid-Zaragoza-Alicante.
1902Es fa la segona estació de Sants. En realitat és una adaptació de la primera, amb la construcció de 4 edificis annexos i la urbanització de l’Espanya Industrial com a estació de mercaderies.
1912Es construeix l’estació de Magòria de Josep Doménech i Estapá, dins la línia de Martorell. Els actuals Ferrocarils catalans.
1920Es comença a construir l’estació de Sants i un seguit d’obres per solventar els problemes de nivells i pas. Però les obres s’eternitzaran.
1926S’inaugura l’estació subterrània de la plaça d’Espanya i la de Magòria queda relegada a estació de mercaderies.
1934Comença una campanya on participen industrials, comerciants i veïns de Sants reclamant les obres de la rasa, la nova estació i d’altres millores. (Es començarà a parlar de l’electrificació).
1936Es demoleix l’estació de Sants i només es conserven andanes semisoterrades cobertes per voladissos. Les taquilles eren barraques amb sostre d’uralita situades a Riego, Sant Antoni i Vallespir.
1939Amb la guerra les empreses fan fallida.
1941Les empreses són intervingudes per l’estat que crea RENFE.
1944Es comunica Sants amb la Plaça de Catalunya. Obra dins del Plan de enlaces ferroviarios.

Amb aquest nou enllaç Sants es converteix en una de les parades més importants de Catalunya.

Les mercaderies comencen a ser un problema. Hi ha queixes per la descàrrega de bestiar cap a l’escorxador.
1948Primera línia electrificada Barcelona-Mataró, just cent anys després de la inauguració de la primera línia de tren. L’electrificació, sense els fums del vapor, permet que els combois passin per túnels més llargs, permetent els soterraments.

S’inaugura la nova estació. Un edifici neoclàssic que aviat queda antiquat ja que amb els nous trens elèctrics les obertures no són necessàries.
Anys 60Cobriment de l’Avinguda Roma. A Sants es trigarà més i les obres aniran lligades al desmantellament de l’Espanya Industrial.

Es separen els usos. A Can Tunis-Morrot hi van les mercaderies i Sants es converteix en estació terminal de passatgers.
1964Es fa un projecte nou d’estació de Sants
1969Comencen les obres de l’estació nova. Mentre duren funciona una estació d’una sola planta a Sant Antoni amb Vallespir.
1972Comencen les obres per reurbanitzar plaça de Sants i Sant Antoni.
1979El 30 d’octubre s’inaugura la nova estació, que fa 20.000 m². L’estació incorpora també una parada de la L5.
1983S’inauguren les places de Joan Peiró i Països Catalans.

Les aprovacions oficials de Nomenclator encara trigaran anys. Fins que aquesta aprovació es faci oficial, fruït de les peticions veïnals es barallaran d’altres opcions. Joan Peiró podria haver esdevingut la Plaça de l’Assemblea de Catalunya i la Plaça dels Països Catalans, la Plaça de l’Onze de Setembre.

L’estació de Sants, que havia de dir-se Barcelona Central, finalment mantindrà el nom de Barcelona-Sants.
1984La plaça dels Països Catalans, dissenyada per Helio Piñon i Albert Vilaplana rebrà un premi FAD.
1993Estació de Sants es converteix amb la estació amb més viatgers i més facturació de l’estat.

El 30 d’octubre hi ha un atemptat de ETA a l’Estació de Sants. L’estació es desallotja i no hi ha víctimes.
1994Inauguració del passeig de Sant Antoni. El talús va tallar els carrers del triangle.
2003Comencen les obres a Estació de Sants per adaptar l’estació a l’arribada de l’AVE.

A Sants molts veïns comencen a organitzar-se per aconseguir el Soterrament de les Vies i per frenar el Pla de l’Estació.
2005La Plataforma pel Soterrament de les Vies i Contra el Pla de l’Estació inicia la campanya RIP per Sants, denunciant l’especulació immobiliària que anirà lligada al pla de l’estació i reivindicant el soterrament total de les vies.
2008Arribada de l’AVE a Sants. L’estació té 14 vies, 6 d'ample internacional i 8 d'ample ibèric.
2016S’inaugura el passeig sobre el calaix de les vies. El passeig popularment conegut com a Calaix de la Vergonya rebrà el nom de Jardins de la Rambla de Sants.
2020Es reactiva el pla de l’Estació amb un projecte RCR.

Per saber-ne més:

dimarts, 19 de juliol del 2016

La barricada de la Creu Coberta

En més d’una ocasió he parlat sobre l’inici de la Guerra Civil als nostres barris i sobre els enfrontaments i destruccions que es van donar a la plaça Màlaga i els entorns, on van ser cremades la parròquia de Santa Maria de Sants, Can Santomà i l’escola dels Maristes i les també properes Can Catà, Ca l’Agell i el Centre Catòlic de Sants. Però avui vull parlar d’un altre episodi que es va donar entre la Plaça d’Espanya i la Creu Coberta, un espai que de fet ja havia sigut espai de confrontació en ocasions diverses. Un moment del que encara queda molt per descobrir però que gràcies al company Josep Maria Vilarrubia-Estrany puc compartir amb vosaltres una imatge poc coneguda.

És el 19 de juliol de 1936. Fa dos dies que el Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla s’han alçat contra la República. Tothom és conscient que no ha sigut un fet aïllat, sinó que forma part d’una conspiració molt més extensa. La mateixa nit del 17 Companys ja s’ha reunit amb les forces obreres i sindicals per informar sobre la situació. Els anarquistes, que són la força majoritària a la ciutat reclamen, sense èxit, armes a les autoritats. 

El dia 18 tothom es prepara pel més que previsible cop. Frederic Escofet, Comissari General d’Ordre Públic ordena l’aquarterament de la Guàrdia d’Assalt i es reuneix amb els màxims responsables de la Guardia Civil a Catalunya, el general Aranguren i els coronels Brotons i Escobar, per intentar que aquest cos no s’unís als rebels. Pel que fa a l’exercit el general Francisco Llano de la Encomienda, cap de la 4a Divisió Orgànica, també ordena l’aquarterament i consulta als seus generals per assegurar-se llur lleialtat.

Però el dia 19 el general republicà es veu traït. Els militars sediciosos fan formar les tropes als patis de les casernes i després de fer les pertinents arengues i de detenir als fidels a la república surten als carrers, on es van afegint grups de milicians de falange, carlins i d’altres grups d’extrema dreta. Uns grups molt menys nombrosos del que els revoltats preveien. A Sants un punt de trobada dels milicians feixistes serà el Canòdrom de Sol de Baix, actualment un espai del districte de Les Corts.

En quant es dona l’alarma feixistes i republicans es llencen al control de la ciutat. Als barris obrers les sirenes de les fàbriques sonen, és la senyal per sortir a combatre els revoltats. Com a punt neuràlgic de la ciutat els rebels intenten controlar la plaça Espanya, lloc on es desplaça l’esquadró 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa. A la plaça hi ha una caserna de la Guàrdia d’Assalt que defensen les companyies 45a, 46a, 47a i la 2a companyia d’especialitats. 

Durant vint minuts la Guàrdia d’Assalt tiroteja als feixistes, però després d’aquests moments el foc s’atura i els militars de cavalleria prenen la plaça. Els milicians obrers no s’han quedat de braços creuats i a la Creu Coberta, a tocar de l’Alcaldia han començat a aixecar una barricada. Però els sollevats han rebut reforços, ja que un regiment del Regiment d’Artilleria de Muntanya ha aconseguit arribar des de la Caserna del Docks, a l’avinguda Icària. Un cop a la plaça d’Espanya situen els seus canons apuntant cap a Sants.

La memòria oral ha conservat una història tràgica que no he pogut contrastar encara. Una història segons la qual un jove militar es va negar a obrir foc i va ser executat per un dels seus superiors. En qualsevol cas el cert és que els militars, obren foc en direcció a Sants, matant a vuit persones i ferint a onze més dels que es troben a la barricada de la Creu Coberta. Segons sembla un dels santsencs que va morir en aquests primers combats va ser Pere Rabassó, un militant del POUM. En homenatge el carrer Sant Crist, popularment, va rebre el nom de Pere Rabassó. 

Barricada a la Creu Coberta el 19 de juliol de 1936
Un altre dels obusos cau a la carretera de Sants, a tocar del carrer Riego, on hi ha la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant. L’obus impacta al lloc on es troben un grup de socis de l’entitat que, aliens als moviment d’aquell matí, es preparaven per una excursió a la platja. Diversos testimonis orals recollits narren amb cruesa com, fins uns quants dies més tard, intestins humans penjaven de la catenària del tramvia.  

El nombre de civils presents en els combats a Hostafrancs va anar augmentant. Entre els presents hi va haver José Gil Batista, un membre de la CNT de Sants. Els guardies d’assalt tornen a obrir foc i a partir d’aquest moment els feixistes es van veure encerclats. Una participació de la guàrdia d’assalt que va ser fonamental per  forçar la rendició de la caserna de Númancia, del carrer Tarragona a les deu del matí. Els enfrontaments a la ciutat i a Sants, encara continuarien unes quantes hores.

Per saber-ne més:

Mapa del 19 de Juliol a Sants


diumenge, 26 de juny del 2016

La fàbrica sota la sorra

Tot i que el títol pugui induir a pensar-ho aquesta no és una més de les aventures de Pere Vidal, el personatge de la magnífica saga de llibres de Joaquim Carbó que de petits tantes bones estones ens va fer passar. Però us adverteixo que com a la col·lecció que va arrencar amb La casa sota la sorra, en aquest article també hi ha misteris amagats esperant arqueòlegs intrèpids i personatges poderosos amb interessos foscos.

Però no cal que marxem fins a Egipte o a les selves d’Àfrica per fer front al senyor Ti, només cal que ens apropem fins a La Bordeta, on entre els carrers Constitució, Mossén Amadeu Oller, Parcerisa i Gran Via trobem una enorme parcel·la de 9 hectàrees on els interessos col·lectius i els privats fa anys que mantenen una lluita. Com haureu imaginat estic parlant de Can Batlló, una enorme fàbrica que es va començar a construir l’any 1878 i que al llarg de tots aquests anys s’ha anat modificant en funció dels usos que ha albergat. 

Un enorme recinte format per grans blocs que configuren un urbanisme amb aire de colònia obrera enmig de la ciutat. Una joia del nostre patrimoni industrial que correm el risc de perdre si finalment els interessos privats acabessin passant per davant dels interessos col·lectius. Una oportunitat d’or per a les immobiliàries, que semblen no recordar ja res sobre una crisi en el món del totxo. Però a la vegada una oportunitat també per al veïnat que amb la conquesta d’espais està guanyant sostres per a formes alternatives i més participatives de fer les coses i una oportunitat per donar una segona vida a edificis industrials que ens serveixen per entendre el passat, una tasca que seria més fàcil si es pogués disposar d’un centre d'interpretació dins el mateix recinte de Can Batlló. Un objectiu pel qual un grup de gent del barri ja s'està movent.

Però tot i les seves dimensions un dels misteris de Can Batlló queda amagat als ulls de tothom, fins i tot als que som habituals del Bloc 11, l’espai que han recuperat els veïns per a ús social, i aquesta és la que he batejat com la fàbrica sota la sorra, un traçat de túnels que comuniquen els blocs de Can Batlló per sota. Unes galeries segurament pensades per la comunicació entre els blocs i el pas de les instal·lacions, una funció que segueixen fent encara avui en dia. De les dites galeries poca cosa més us puc dir, a banda de mostrar-vos les fotografies que el company Enric Jara m'ha facilitat,  però el que està clar és que caldria que fossin estudiades.

Galeries sota Can Batlló
És força probable que aquests túnels fossin aprofitats com a refugis antiaeris. De fet a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserven plànols del que llavors era el districte 7è que estan plens d’indicacions. En realitat són els plànols que de ben segur va fer servir la Junta de Defensa Passiva quan va estudiar els barris buscant espais aptes per ser adaptats com a refugis antiaeris i si revisem el plano on surt Can Batlló i gran part de la Bordeta veiem com apareixen marques diverses, fetes a l’original a llapis.

Estudi per la construcció de refugis a La Bordeta


Es veuen perfectament arribant en diagonal al bloc principal de Can Batlló, així com a tocar de l’Estació de Magòria i al carrer del Corral. També hi ha referències a d’altres espais sobre els quals s’ha edificat, com Can Messegué, l'antiga masia que es trobava on hi ha la Parròquia de Sant Medir i també hi ha referències als semisotans de les petites cases que donaven a Constitució. A l’altra banda del carrer de Parcerissa també trobem dibuixat a llapis un inquietant interrogant sobre l’antiga finca de Cal Pau Valent i una X a la fàbrica de pana Hermanos Cascante, la que durant la guerra es convertiria en la famosa F2, la fàbrica d’explosius de La Bordeta. 

Són aquestes algunes de les pistes que tenim sobre aquesta Fàbrica sota la terra, un món subterrani que a ciutats com París s’han sabut conservar i fins i tot convertir en reclam i que a Barcelona en canvi acabem esborrant en nom dels beneficis privats. Unes galeries que són una part més d’un conjunt patrimonial que caldria defensar tant pel que ens explica com pels usos comunitaris que aquests espais podrien tenir.  Podem desviar la mirada, però com deia Victor Hugo a Els Miserables, les clavegueres són la consciència de la ciutat. 

dilluns, 20 de juny del 2016

Fugir de l’horror

Imagineu-vos un tren circulant cap al nord, cap a França. Un tren atrotinat que es troba ple de gent, ple de nens i nenes que viatgen sols. Un tren que després de passar de Portbou a Cervera de la Marenda segueix cap al nord creuant França en direcció a Suïssa on a cada parada van baixant nens per ser recollits per famílies. Dins del tren viatja una nena amb les seves dues germanes, ella és diu Joaquima Reverter Schweitzer i és una veïna de la Bordeta. Ens trobem a la Guerra Civil i la Joaquima és una refugiada. Un viatge que la memòria de la nostra protagonista esborrarà del tot, conservant tan sols el record dels nens sols i dels petons i les abraçades dels familiars a cada estació. 

La Joaquima en realitat va tenir una oportunitat que molts d’altres nens i nenes no van tenir. La seva mare conservava la nacionalitat suïssa i això li va permetre enviar a les seves filles en un tren de la Creu Roja cap al país dels alps, lluny dels bombardejos. Centenars d’altres veïns dels nostres barris no van tenir aquesta opció i quan el feixisme va trucar a la seva porta van haver de fugir dels horrors de la guerra o de les persecucions cap a la frontera.

La Pura Puchal, també santsenca, va creuar la frontera amb la seva mare dins d’un camió, sense ser conscient que ho havien fet, ja que anava seguint al seu pare que era a l’exercit republicà. Els soldats marxaven cap a França cercant una terra que, per als que havien lluitat armats d’ideals, seguia sent la terra de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat. Però França va rebre als homes, a les dones i als nens com si fossin ordes de salvatges, arribant a qualificar-los, fins i tot en decrets oficials, com a estrangers indesitjables.

Els refugiats van ser confinats en camps de concentració tant precaris que en molts casos va haver de passar temps a la intempèrie fins que van disposar de barracons miserables. Camps on es van separar les dones i els nens dels homes i on tots plegats patiren tant la misèria com els càstigs i les tortures de les temudes tropes senegaleses. Gràcies a que la mare de la Pura havia amagat les joies dins de cabdells de llana quan van creuar la frontera va evitar que els guardes francesos li robessin i els van utilitzar més tard per situar-se al Castell de Giverzac, el pare no el van tornar a veure fins que un dia, sense avís, va aparèixer buscant un bany per poder-se treure els polls. 

Camp de concentració d'Argelers de la Marenda
Una altra veïna, la Pietat Foz va arribar a la frontera caminant, ja que el carro que portaven es reservava per a la gent que no podia caminar. Després de creuar la frontera i que els gendarmes els hi fessin escollir entre Franco o Negrín, van ser enviats en tren fins a Gérardmer, un poble a tocar d’Estrasburg. Gent dels nostres barris que fugint d’una mort més que probable van ser tractats de forma miserable i que tanmateix en molts casos, com en el cas de la Carme Boatell, van formar el gruix de la Resistència que va alliberar França del nazisme.

Quatre dones que van fer centenars de quilòmetres a peu o en transports atrotinats, que van creuar fronteres i que van patir camps de concertació pel simple fet de fugir de l’horror. D’un horror que regna ara a d’altres terres, però que segueix sent el mateix horror.

dimecres, 15 de juny del 2016

Testimonis dels refugis de Sants

Recupero avui una noticia que BTV va emetre l'any 2011 i que aquests dies torna a estar d'actualitat amb l'obertura del refugi de la plaça Bonet i Muixí. Avui aquest document te un doble valor, ja que ens manté viva la veu d'un testimoni que ja no hi és. 

Per la memòria del Joan i de tots els que patiren els bombardejos esperem que tot això no torni a caure en l'oblit.

dissabte, 11 de juny del 2016

Què hi ha sota Santa Maria de Sants?

Dijous penjava l'actualització explicant l'obertura del refugi 819 i en dos dies hi hagut 2.000 visites al bloc. Tot un rècord per a aquest bloc, que funciona des de l'any 2008, que demostra l'interès que hi ha pels temes relacionats amb el patrimoni i més concretament amb el tema dels refugis antiaeris. Per això avui he decidit compartir un amb tots vosaltres un nou article que pretén oferir més llum sobre el tema, però que realitat potser ofereix més misteri.

Ara fa uns anys, en la presentació de Del somni al silenci a l'Ateneu Barcelonès, quan parlava dels refugis un dels assistents em va sorprendre amb una història que jo desconeixia. Ell, que havia treballat com a porter de l'Institució Montserrat, ens va explicar que al pati de l'escola encara hi havia una porta que donava a un túnel que podria ser d'un refugi. La visita a l'escola es va allargar en el temps però finalment gràcies al meu veí i company, el també escriptor Rafael Casas, varem visitar l'escola i ens van obrir el dit túnel.

Entrada al túnel de l'Institució Montserrat
Rere una porta al mur del pati un túnel en galeria de mina, baixa en direcció als fonaments de l'església de Santa Maria. Després d'uns metres d'escala una paret tanca aquest petit espai que ara fa el servei de traster. Efectivament allò podria formar part del mateix refugi 819, però totes les referències que tenia fins llavors deien que el refugi tenia només dues sortides, una a la plaça Bonet i Muixí (abans Màlaga) i una altra cap a la plaça Iberia. De fet al pati de l'esplai espurna si us fixeu, a terra, sembla dibuixar-se la part superior d'una volta, tal i com em va indicar dijous Joan Poyatos, un veí que ha estudiat la història de la parròquia.

Tampoc se m'escapaven les moltes històries orals que sempre han explicat que la plaça Màlaga, abans fins i tot de la Guerra Civil, era creuada per túnels que comunicaven el recinte amb la finca de la família Santomà. Consultant el tema amb el company Josep Maria Vilarrubia-Estrany em va confirmar aquests rumors, i que aquests també explicaven l'existència d'un túnel que comunicava l'antiga parròquia, cremada durant la guerra, amb la casa pairal dels Cros, l'actual masia de l'escola.

Arribats a aquest punt l'obertura del refugi ens pot aclarir aquest misteri però hauran de ser els arqueòlegs qui desvetllin aquesta qüestió. És el túnel de l'escola part del refugi o és un altre túnel més que s'enfonsa sota els fonaments de la parròquia?

El cert és que comparant les imatges d'un túnel i de l'altre hi trobem enormes similituds, però caldrà esperar el que digui el Servei d'Arqueologia. En qualsevol cas esperem que tant un com l'altre es puguin estudiar i conservar.



dijous, 9 de juny del 2016

Obert el refugi 819 a la plaça Bonet i Muixí

Des de fa anys sempre que faig una visita històrica pel barri m'aturo un moment davant del mur que hi ha sota la rectoria de Santa Maria de Sants. No fa ni 24 hores que ho vaig fer per darrera vegada, fent una visita als alumnes de l'escola Pelegrí. M'aturo per explicar el que molts santsencs desconeixen, que els maons d'aquesta paret, feta tota de pedra, amaguen un misteri, un refugi antiaeri, concretament el 819.

M'aturo des que en Joan Fabregues Morlà m'ho va descobrir ara fa una pila d'anys quan buscant informació o testimonis sobre els refugis a Sants no trobava més que silencis. En Joan el coneixia bé, per què el refugi el va planificar el seu pare, gràcies al fet que després de fer el servei militar al cos d'enginyers havia après algunes coses sobre aquesta feina. Una sort per als veïns i veïnes, que fins aquell moment foradaven des de la plaça Màlaga i des de la plaça Ibèria sense trobar-se. Però també el coneixia bé per què ell mateix s'hi havia amagat i d'aquest refugi s'havia escapat en ple bombardeig per anar a veure els avions.

Aquest matí un grup format per membres dels mossos d'esquadra i arqueòlegs ha obert la tàpia del refugi 819, situat a la plaça Boneit i Muixí, sota la rectoria. Un fet que de ben segur està motivat per les obres que aviat es realitzaran a la parròquia. De moment el refugi torna a estar tapat, però segons es rumorejava aquest matí podria ser que s'hi instal·les una porta.

Em fa molta pena que el Joan no hi sigui entre nosaltres per poder ensenyar a tothom el que va voler conservar a la memòria col·lectiva del barri. Però és increïble poder veure, ja que de moment no es pot entrar, un espai sobre el qual has escoltat tantes històries i que d'alguna manera t'has fet teu.

Espero que per un cop triomfi el sentit comú i es pugui mantenir aquest refugi. De moment comparteixo les poques fotos que hem pogut fer, a l'espera de l'informe arqueològic.

Forat practicat a la tàpia del refugi, foto: Jordi Lozano

Interior del túnel d'entrada al refugi, foto: Jordi Lozano