dilluns, 31 de desembre del 2012

El patrimoni santsenc en perill


La Viquipèdia defineix el patrimoni cultural com l'herència pròpia del passat, amb la qual un poble viu el present i el transmet a les generacions futures. El nostre patrimoni està format pels béns i pel valors culturals que ens ajuden a explicar els nostres orígens  A Sants el nostre patrimoni ens parla de l’antic poble de Santa Maria de Sants i de les seves masies. També ens parla del passat industrial del barri, de fàbriques, de cooperatives, d’ateneus. I tenim elements que ens parlen dels conflictes que van viure els nostres avis i avies, com els refugis que van construir per tal de salvar-se dels bombardejos feixistes durant la Guerra Civil. Molts elements d'èpoques diferents que malauradament es troben en perill. L’especulació, la deixadesa, el desconeixement o uns plans urbanístics que no tenen en compte això del patrimoni cultural són alguns dels perills. 

Un dels elements dels que ens en queden menys vestigis són les masies. Ens trobem amb la paradoxa que de ser un dels municipis del pla de Barcelona que tenia més masies actualment hem passat a ser un dels barris que conserva menys vestigis. L’any 2001 s’enderrocava una de les darreres al carrer Sugranyes, on hi havia el CSO La Malaherba. Mirar els terrenys i els edificis contant només els calers va produir en aquest cas problemes diversos. Primer la destrucció del patrimoni i la pèrdua d’un espai útil per a una part de Sants sense cap equipament. Però la construcció d’un edifici de vivendes en el mateix espai va tenir resultats funestos. Ho va patir el club de basquet JAC Sants, que es van trobar que les seves instal•lacions tenien uns nous veïns que es queixaven pel soroll dels entrenaments i sense la possibilitat de construir una sortida d'emergència per al seu pavelló. De manera que finalment el pavelló va ser tancat i no s’utilitza. Exemples actuals que es troben en risc són la Petita Maria al carreró de López Catalan que ha sigut enderrocada i només n’han deixat la façana o Cal Bruixa, que podria ser enderrocada pel projecte de Can Batlló.

Fa unes setmanes els diaris explicaven el tancament i l’expropiació de la discoteca Agapito, al carrer   Violant d’Hongria. L’edifici està afectat per un projecte urbanístic que inclou tota l'illa de cases situada entre l'avinguda Madrid, Violant d'Hongria, Alcolea i Vallespir; un espai que en el futur s’ha de convertir en zona verda i viària. La dada que ningú ha donat és que aquest edifici era la Model del Segle XX, segurament la cooperativa més important de Sants. Un nou edifici que està en perill i que acabarà enrunat si el veïns no hi diem res.

El darrer exemple el dels refugis de la Guerra Civil que en molts casos han desaparegut en obres de pavimentació o de clavegueram sense que ningú hagi dit res, com l’entrada al refugi sota el carrer de Toledo o al carrer Juan Bravo. Actualment els refugis que es troben en una situació de perill són els que es troben sota el carrer Juan de Sada, un espai que està afectat per un pla urbanístic i que els veïns estan intentant que el pla contempli el manteniment d’aquests refugis. No seria hora de defensar el que som i els edificis que ens ajuden a explicar-nos?



dimecres, 26 de desembre del 2012

Cançó de Sants



Una cançó de Núria Feliu que ens permet redescobrir un barri que de tant que ha canviat sembla que mai no hagués existit. Realment imatges com les de Cotxeres crec que no tenen preu.

dissabte, 22 de desembre del 2012

L'hipòdrom de Can Tunis


Fins als darrers anys del segle XIX l'esport va ser una distracció quasi exclusiva de la burgesia. Les curses de cavalls tenien molt èxit entre unes classes benestants que imitaven les burgesies europees. L'any 1883, en ple creixement urbà i apunt de celebrar una Exposició Universal que situaria Barcelona al mapa, es va voler dotar la ciutat d'un Hipòdrom. Un equipament per als més rics. Els obrers en canvi es va decantar per dos nous esports, el futbol i el ciclisme.

Tot i estar pensat per a les classes benestants barcelonines l'hipòdrom no era al terme municipal de la ciutat, es trobava a la Marina de Sants, a Can Tunis. Un espai que, aprofitant l'eslògan amb que es venia la ciutat: La perla del mediterraneo, es va voler convertir en una zona d'esbargiment i on es va planejar construir un luxós balneari, un projecte que no va arribar a reeixir. 

Al costat de l'hipòdrom, hi havia la fàbrica de l'Arsenal, on es va construir part del monument a Colom. En aquells anys el que si va ser molt important van ser els banys Zoraida, una instal·lació que van funcionar fins al 1905, quan, a causa de la pesta bubònica van morir 23 clients. Un informe de l'època que parla sobre el fet, i que he trobat gràcies al bloc GeoVentayol en parla des d'un aspecte moralista dient, entre d'altres coses el següent: 

“…confundidos en inmoral y asquerosa mescolanza los sexos y las edades, satisfacen allí sus necesidades e instintos hombres y mujeres, púberes e impúberes, sin relación exterior de ninguna clase, y constituyendo una especie de tribu sin autoridad, jerarquías o ley ninguna”

Pel que fa a l'hipòdrom, a banda de les curses, va ser escenari de molts altres espectacles, com partits de polo als quals va acudir Alfons XIII o carreres d'automòbils. L'11 de febrer de 1.910 s'hi va fer el primer vol datat a l'Estat. El pilot va ser Julién Mamet i l'avió un Bleirot XI. Un vol de gairebé dos minuts que va congregar molta gent vinguda gràcies al tramvia de Can Tunis que des de Colom vorejava lentament tot Montjuïc pel costat marí. L'any 1.934 la prohibició de les apostes va conduir al tancament de l'hipòdrom


Us deixo un escrit de la revista l'Esquella de la Torratxa que parla sobre la construcció de l'hipòdrom.

Dissabte, el representant de la companyia constructora de l'Hipòdrom va obsequiar la premsa de Barcelona amb un banquet, servint exquisidament en el restaurant de França. Als postres, va haver-hi brindis entusiastes per la prosperitat de la nova diversió implantada a Barcelona. I deien que als arenals de Can Tunis res no hi aniria bé. No és exacte: les curses de cavalls hi han posat fondes arrels.


Esquellots - Núm 247 - 6 /10/1883

dimecres, 19 de desembre del 2012

Del Somni al Silenci a la Ciutat Invisible

Demà a les 19h presento el llibre "Del Somni al Silenci" a la llibreria La Ciutat Invisible. El primer número de la col·lecció d'història local Riera de Magòria. També hi assistirà Josep Manel V. Parisi, del Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, entitat responsable de la col·lecció.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Un temple romà a Sants?


El febrer de 1958 es van localitzar al número 12 del carrer de Bassegoda dues columnes. Automàticament va saltar l'alarma i es va començar a especular. Realment hi havia un temple romà a Sants? Us adjunto un article publicat a la pàgina www.patmapa.gencat.cat que parla sobre l'estudi que es va dur a terme.

El jaciment arqueològic es localitza al carrer Bassegoda número 12, al districte de Sants-Montjuïc. El carrer Bassegoda està delimitat pel carrer de Torns i el carrer Carreras i Candi, en una zona completament urbanitzada. Segons J. de C. Serra Ràfols (1960) al pati del número 363 del carrer de Sants, existia una columna de pedra posada horitzontalment sobre el sòl. El pati de la casa delimita amb el carrer Bassegoda, que a l'any 1957 es trobava cobert per escombraries i molt tacat de detritus pel taller de soldadura que existia. Era d'una sola peça de pedra sorrenca de Montjuïc, que amidava 3,45 metres de longitud i 0,42 i 0,45 metres de diàmetre en els seus extrems superior i inferior respectivament, i presentava 18 estries. Al mes de febrer de l'any 1958 J. de C. Serra Ràfols, juntament amb personal especialitzat de Francisco Closa Alegret, va realitzar en el pati diferents sondatges. Es descobrí una segona columna a menys de 10 centímetres de profunditat; cobertes per tàbics moderns. Col·locada horitzontalment i paral·lel al mur mitjaner de la finca número 365 del carrer de Sants amb el número 12 del carrer Bassegoda. Sota d'aquesta es trobava la terra verge estèril, constituida per argiles quaternàries compactes de tonalitat groguenca. Per la qual cosa en quant a la documentació d'un possible jaciment arqueològic romà a l'indret, va donar resultats arqueològics negatius. 

Però, junt al número 12 del carrer Bassegoda es va descobrir un mur, orientat nord a sud, aprofitat com fonaments de la casa amb argamassa de cal i sorra fina amb una coloració rosada, pròpies dels revestiments impermeabilitzants emprats a l'antiguitat. Conservava una alçada de 85 centímetres, però no es va poder documentar la seva amplada. Pel cantó del carrer Bassegoda, a un nivell inferior, s'observava un mur en direcció est-oest d'un gruix de 50 centímetres visible amb un revestiment semblant a l'anterior mur. Es va recuperar segons J. de C. Serra Ràfols (1960, pàg. 88) alguns fragments ceràmics a torn d'aparença antiga. La situació del jaciment arqueològic no respon a un jaciment romà, perquè les columnes romanes pertanyien a Santa Maria del Pi, ja que a partir de la intervenció realitzada per J. de C. Serra Ràfols a l'any 1958, va possibilitar la documentació de restes de murs i ceràmica a torn "d'aparença antiga". Malgrat, les escasses informacions es pot establir que corresponen a un assentament d'època del Ferro-Ibèric. Però, les construccions de bloc de vivendes a l'indret, segurament han terminat per destruir en bona part el jaciment arqueològic original.

dissabte, 15 de desembre del 2012

El Tango de la Cocaína

Juan Viladomat - Tango de "El tango de la cocaína" (1926)

Una de les peces cantades a l'obra Guignol en un acto, estrenada al Teatre Espanyol l'any 1926 i que ens fa una idea de l'ambient que es vivia pel Paral·lel abans de la guerra.

divendres, 14 de desembre del 2012

Memòria de Sants als Premis 20Blogs de 20 minutos

Memòria de Sants participa als Premis 20Blogs del diari 20 minutos en la categoria "Tu Ciudad". Si voleu votar ho podeu fer aquí. Teniu temps fins al 28 de gener.

Moltes gràcies!


dimarts, 11 de desembre del 2012

El Paral·lel 1894-1939 (segon vídeo)



El Paral·lel, un carrer que sempre m'ha fascinat i sobre el que se n'ha parlat molt, però crec que mai suficientment. Us adjunto un segon vídeo de l'exposició del CCCB.

+ sobre l'expo

dilluns, 10 de desembre del 2012

El Paral·lel 1894-1939, CCCB



El Paral·lel, un carrer que sempre m'ha fascinat i sobre el que se n'ha parlat molt, però crec que mai suficientment. Us adjunto un vídeo de l'exposició del CCCB.

+sobre l'expo

dijous, 22 de novembre del 2012

Del somni al silenci a Cotxeres de Sants




Avui m'han sorprès amb aquestes fotografies de l'aparador de Cotxeres de Sants. I és que ja s'apropa la presentació de "Del somni al silenci, Segona República i Guerra Civil" que tindrà lloc a Cotxeres el proper 3 de desembre a les 19,30h. 

Moltes gràcies al Secretariat per fer-se seva una iniciativa com la col·lecció "Riera de Magòria" sobre la història de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Tinc moltes ganes de poder presentar el llibre i tinc moltes ganes que el projecte funcioni bé per tal de poder gaudir dels altres llibres que ja estan preparant d'altres companys del barri.


I gràcies per les fotos Lydia!

dimarts, 20 de novembre del 2012

El llibre que va desapareixer


L’any 2003 edicions 62, potser la més coneguda de les editorials que publiquen en català, va publicar un llibre, una biografia que seria registrada amb el ISBN-84-297-5327-3. Un llibre que va tindre un gran èxit de vendes i aviat va arribar a la segona edició. Però un llibre que, tot i això, avui en dia està descatalogat i no es pot trobar a cap llibreria, ni a la web d’edicions 62, ni tan sols a la coneguda Amazon i que a Google Books no ens permet accedir-hi.

Què ha passat? Quan descobrim el títol del llibre ens podem fer una idea de la ma negra que hi ha darrera d'aquesta desaparició. Muñoz-Ramonet, societat il•limitada, obra de Xavier Muñoz, era una biografia de Julio i Alvaro Muñoz-Ramonet, els germans propietaris de Can Batlló, entre moltes d'altres empreses.

Una obra que narra magistralment com dos dependents d'uns grans magatzems van arribar a convertir-se en pocs anys en els amos de quaranta empreses tèxtils, dos magatzems, bancs, asseguradores, propietats immobiliàries com el Palau Robert o un palau al carrer de Muntaner amb 758 pintures entre les quals obres de Goya i del Greco. Utilitzant influencies, amiguismes, prevaricacions, l’estraperlo del més alt nivell i d'altres pràctiques corruptes. Tot això amb el beneplàcit del franquisme.

Uns germans que als anys 40, 50 i 60 van arribar a tenir tan poder que a la Bordeta es va encunyar la frase En el cielo manda dios y en la Bordeta los Muñoz. Potser el fet que Julio Muñoz-Ramonet, l’ànima d'aquest imperi, va morir a Suïssa l’any 1991 perseguit per la justícia ens faria creure en el final del poder econòmic i polític d'aquesta nissaga. Això seria un error, ja que a la Bordeta i de fet a tota Catalunya encara manen molt les hereves i els hereus dels Muñoz-Ramonet, això si darrera de tot un entramat d'empreses immobiliàries com ara Gaudi, que encara són els propietaris del terreny de Can Batlló. 

La millor prova d'aquest poder la desaparició d'aquest llibre que narrava el fosc origen de l’imperi familiar dels Muñoz-Ramonet. Segons sembla la família Muñoz va amenaçar amb una denúncia doble per difamacions a l'autor i a l'editorial que va retirar tots els llibres que quedaven i destruint-los. Per sort la família no va aconseguir fer desapareixer tots els llibres i a la xarxa de biblioteques de la diputació encara es poden trobar alguns exemplars, no gaires això si, i la majoria guardats als magatzems. Però val la pena entrar a la web de la Biblioteca del Vapor Vell i fer una reserva. Prometo tornar el que tinc a casa a temps.

divendres, 16 de novembre del 2012

Del somni al silenci, Segona República i Guerra Civil a Sants, Hostafrancs i La Bordeta


Després d'uns anys de treball i espera per fi us puc anunciar l'aparició del meu primer llibre Del somni al silenci, sobre la Segona Repúbica i la Guerra Civil a Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Un llibre que m'ha prologat Matthew Tree i que serà el primer volum de la col·lecció Riera de Magòria un projecte coordinat pel Secretariat d'Entitats en el que està treballant molta gent del barri per donar a conèixer la nostra història. Pròximament s’anunciaran noves publicacions de la col·lecció, ja en marxa.

Si voleu comprar-ne un el podreu trobar a Cotxeres de Sants, a la Ciutat Invisible, a l'Abacus d’Hostafrancs i a la llibreria Vicky per un preu de 18 euros. Del somni al silenci es presentarà dilluns 3 de desembre a les 19.30 h a la sala d’actes de Cotxeres de Sants. 

Espero que aquest llibre us agradi i que serveixi per descobrir molts aspectes de com es va viure la Guerra Civil als nostres barris: des de l'ubicació dels refugis fins a la vida dels santsencs i santsenques, passant per la vida de les entitats.  

Per part meva només resta donar les gràcies a tots aquells que m'heu ajudat a portar aquest projecte endavant, als que van pensar que calia fer unes monografies sobre la història de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, als que m'heu facilitat imatges o documents, als que m'heu acompanyat fins a llunyans arxius a buscar fotografies que ens són molt properes, als que m'heu ajudat amb les qüestions lingüístiques, als que heu compartit els vostres records d'infantessa i a tots els que m'heu suportat en aquest temps, a la família i als amics. Moltes gràcies!

Us espero a tots el 3 de desembre a les 19,30 a la sala d'actes de Cotxeres.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Cal Bruixa



Tot i haver sigut un dels pobles del pla de Barcelona amb més masies actualment a Sants és un patrimoni que hem perdut del tot o que en alguns casos correm el risc de perdre. Un exemple Cal Bruixa, una masia a la Bordeta, a tocar del carrer Parcerissa, que està dintre del perímetre del projecte de Can Batlló.

Cal Bruixa, abans coneguda com Cal Paretó, va ser construïda el 1880 per Josep Elias i Anglí. La va habitar la seva família i després la del seu fill, Josep Elias i Andreu. I posteriorment Salvador Rovira i Arbós. 

Aquesta masia va estar dedicada al cultiu i a la venda de verdures. A la Bordeta la construcció del Canal de l'Infanta, (entre els anys 1817 i 1819) que portava aigua des de Molins de Rei, va permetre als propietaris canviar els seus conreus per d'altres productes que els permetien guanyar més calers. Així doncs es van canviar els camps de blat, els arbres fruiters i les vinyes per mongetes, cigrons, llenties, tomàquets, pebrots, albergínies, enciams o melons. I Sants i molt especialment la Bordeta es van convertir en un important rebost per a Barcelona.

I si voleu saber sobre les Bruixes de la Bordeta us recomano que feu clic en aquest enllaç i trobareu un tex d'Albert Torras.

dimecres, 7 de novembre del 2012

La gran nevada del 62 a Sants-Montjuïc


Avui he volgut compartir amb tots vosaltres una iniciativa d’un programa company d’Enregistrem la Memòria a Sants 3 Ràdio, MeteoSants. Voleu aportar les vostres fotos de la nevada de l’any 62 a Sants? Ho podeu fer al meteosants@sants3radio.cat i també si voleu les podeu fer arribar a memoriadesants@gmail.com que les publicaré.

L'alcaldia nevada l'any 1962
T'en recordes de la gran nevada del 62? Tens fotos de la nevada d'aquell any? 

Aquest desembre es compleixen 50 anys de la gran nevada de l'any 1962 que va omplir de neu els carrers i places de Sants-Montjuïc. El programa MeteoSants de Sants 3 Ràdio vol recollir fotografies fetes pels ciutadans d'aquell excepcional esdeveniment meteorològic que va col•lapsar tota l'àrea metropolitana de Barcelona. 

Si teniu imatges del vostre carrer, de casa vostra o de les principals vies de la ciutat durant la nevada del 1962 envieu-les a meteosants@sants3radio.cat amb comentaris sobre el que recordeu o us han explicat d'aquell dia. 

Esperem les vostres aportacions. Animeu-vos-hi!

dimecres, 31 d’octubre del 2012

L’antiga estació de Magòria fa 100 anys

Vídeo sobre l'història de l'estació de Magòria realitzat per BTV

"El 29 de desembre de 1912 es va inaugurar la línia de ferrocarril de Barcelona-Martorell, que s'iniciava a l'estació de Barcelona-Magòria. Era una de les estacions més importants de la xarxa, tant per al transport de viatgers fins a 1926, com per al de mercaderies, que portaven potassa de la conca del Cardener i del Llobregat i carbó de l'Alt Berguedà."

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Acto de homenaje a los veteranos antisolidarios


El 25 de novembre de 1905, els militars espanyols van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya com a reacció a l’aparició d’una vinyeta satírica. Després d’aquest fet es va decretar la Llei de Jurisdiccions que permetia que els militars poguessin jutjar tot allò que consideressin que atemptava contra la unitat de l'Estat espanyol o contra ells mateixos.

Com a resposta l’any 1906 diversos grups polítics nacionalistes catalans, carlins i republicans, que tenien en comú el seu catalanisme es van unir en La Solidaritat Catalana, el primer gran moviment unitari català. Un dels grups que es van oposar a aquesta unitat varen ser el lerrouxistes, que se significaren com antisolidarios. Un grup que va tindre molta força a Hostafrancs i que es veuria involucrat en l’atemptat al barri contra Cambó. Us adjunto un text aparegut a El Lerrouxista, una revista apareguda a Hostafrancs l’any 1934. 

En la mañana del 30 del pasado mes (gener de 1934) se realizó el acto organizado por la Juventud Vanguardia Radical de Coll-Blanch y la Torrasa en honor de los veteranos antisolidarios de 1906. El homenaje consistió en un vermouth de honor, al que acudieron gran número de veteranos y correligionarios de todos los centros de Barcelona.

Hicieron uso de la palabra el presidente de dicho centro, el de la juventud; el señor Llopard y el señor Bernadas por los veteranos, nuestro compañero Fauró por nuestra Juventud, Ozirac por la agrupación “Justicia y Libertad”, Albert por el comité local, Seseras por el provincial, Santamaría, y finalmente el señor Serraclara que nos recordó aquellos tiempos de lucha entre grandes aplausos.

El acto terminó cerca de las tres de la tarde sin el menor incidente.

El Lerrouxista,
Febrer de 1934

dijous, 25 d’octubre del 2012

Las casas no caen solas


Llegint el número 125 de la revista Carrer vaig descobrir un article que Josep Maria Huertas Claveria va escriure ara fa 40 anys i que he volgut recuperar per tots els que no tinguin l’oportunitat de llegir aquesta revista. El 30 d’octubre de 1972 una explosió de gas al carrer Rajolers (llavors Ladrilleros) va destruir quatre immobles, matant 14 persones i ferint 19 més. Una explosió que va deixar molts veïns sense llar i que va ser l’inici d’una important lluita veïnal.

Enguany fa 40 anys de la tragèdia del carrer Ladrilleros, a Sants, avui Rajolers. El 30 d’octubre de 1972, una explosió hi va destruir quatre immobles, va matar 14 persones i en va ferir 19 més. Fins a 65 veïns es van quedar sense llar. El 6 de març una deflagració ja havia causat 18 morts més al carrer capitán Arenas, a Pedralbes. Catalana de Gas havia substituït el gas ciutat pel gas natural sense adequar la xarxa. Només va reconèixer la seva culpa després de la desgràcia de Rajolers. Hi va haver altres explosions menors a Sant gervasi i a Horta. Les protestes contra l’empresa proveïdora i pel reallotjament de les famílies va ser una de les lluites més sonades d’aquells anys. per commemorar l’efemèride, recuperem un text publicat per Josep maria Huertas Claveria a la revista Destino el 18 de novembre de 1972. El reportatge formarà part de l’antologia que publicarà la Favb a la col•lecció Quaderns de Carrers amb motiu del cinquè aniversari de la mort de Huertas. 




Mientras estaba en la tocinería, se produjo una explosión sorda, no muy lejana. “A ver si serà gas…”, dijo el hombre buscando la mirada del parroquiano. Después, en dos tiendas más, los comentarios giraban sobre lo mismo. “Dicen que ha sido una bombona de butano en la calle del Taulat”.

Esta anécdota de Poble Nou, al otro lado de la ciudad de luto, es reveladora de una psicosis que se ha extendido entre la gente: miedo al gas. Desde que a las 48 horas de la catástrofe de la calle Ladrilleros, en Sants, se diese información oficial conforme que se trataba de gas natural, Barcelona tiene miedo. Miedo que ha subrayado una poco clara nota acerca de la catástrofe de Santa Amelia, atribuyendo igualmente a gas natural la causa de la explosión. Como ha señalado también El correo Catalan, la pregunta inmediata es la de cómo es posible que en el caso de Ladrilleros la causa haya podido ser determinada en 48 horas, y en el de Santa Amelia se haya tardado ocho meses, y se dé a conocer a los pocos días del suceso de Sants.

Los vecinos preocupados

Las 18 familias afectadas por el hundimiento de los tres inmuebles de la calle Ladrilleros –una calle de la que la mayoría de barceloneses no había oído hablar, y que está en el corazón del Sants más antiguo- están, a las dos semanas de la catástrofe, momento en que escribo este artículo-reportaje, prácticamente igual que al principio: realquilados en una residencia que depende del Ayuntamiento, comiendo en un bar cercano, perdiendo jornales para poder realizar gestiones que les den posibles pistas sobre el futuro de su vivienda… “A mí ya me han dicho que si no voy el lunes a trabajar, que me dan de baja.” “Hubo alguna empresa que descontó los jornales de los días que no fuimos a trabajar.” “A mi me han dicho que no me preocupe, que me tome los días que necesito. estoy en una buena casa…”

El insólitoconcejal Febrer, el león de Sants, es visitado por los vecinos afectados todas las tardes. Es él quien les ha buscado los pisos del Patronato de la vivienda como “solución” que ofrece el Ayuntamiento. La “solución” consiste en: - Unos pisos situados en el Bon pastor, al otro extremo de Barcelona. –Una entrada de 100.000 pesetas, que entrega el ayuntamiento a cuenta de un proyecto de expropiación de ampliación de la calle Juan güell, del que los vecinos habían oído apenas algún rumor y que el alcalde comunico el mismo día de la tragedia, y unas mensualidades, que serían de 3.500 pesetas los cinco primeros años y de 4.188 los diez siguiente.

“Pagábamos de 450 a 500 pesetas por vecino en Ladrilleros.” “Yo no, que pagaba 2.200. Y ese señor mil. Pero sacando la media de todos los alquileres saldría por unas 600. Y eso si que podríamos pagarlo.” Porque las 3.500 están muy lejos del alcance económico de los vecinos de Ladrilleros, de escasos recursos la mayoría. “Estamos en plan de expectativa. No podemos estar de acuerdo con ir al Bon Pastor.”

El concejal Febrer propuso, en el pleno del pasado día 3 de noviembre, a los pocos días de la tragedia, que los damnificados fuesen al Bon Pastor pero pagando sólo mil pesetas durante el primer año. “¿Pero y luego? ¿Tres mil quinientas cuando pase ese año? No podremos pagarlas. Hay muchos que hacemos el peón…” El abogado de las gentes de Ladrilleros, máximo Godó, que fue el apoderado de Febrer durante el período electoral y posterior jaleo de impugnación, insiste en que eso –lo de las mil pesetas- está prácticamente arreglado. Pero los vecinos nada saben. Estan cansados de que se enteren de las cosas por los diarios u de que se tergiversen sus declaraciones. “Vino un periodista de Madrid al bar, a que le explicase cosas, y luego cuando las leí, resultaba que yo no había dicho nada de todo aquello. Volvió otra vez para que le dijese más cosas y le dije que mejor se las inventase ya directamente, que para no poner lo que le dijera…” Es un hombre joven, bajito que ha estado callado durante toda la rueda de prensa, con una profunda sensación de tristeza. Su mujer acaba de dejar el hospital; su hijo fue aquel niño de dos años que murió bajo los escombros.

Insisten en que el concejal procura obtener los pisos del alcalde. “Nos ha dicho Febrer que ha estado hablando con el alcalde y con el presidente de la Diputación, y si él lo dice hay que creerlo”, expone el vecino que salió fotografía con el alcalde cogiéndole por el hombro. Uno comenta en voz baja: “Ya es tener fe en la humanidad…”.

Están nerviosos, rotos, cansados de hablar con la prensa, hartos de no saber de donde saldrá ese piso que urge. Sus peticiones respecto a la vivienda las resumen en: 
-Queremos pisos en Sants.
-Que tengan iguales características de tamaño y precio que los nuestros. 
-Que sean entregados pronto.

En Sants hay muchos pisos en construcción, concretamente –informan los del Centro Social del barrio donde tiene lugar la reunión- en la calle Olzinelles y en la Plaza de can Mantega son de protección oficial las viviendas que se construyen. “Mejor que nuestro empeño es nuestro deseo. Queremos quedarnos en Sants. Hemos nacido, vivido, tenemos nuestros amigos en Sants. Lo queremos todo en Sants.”

Los silencios de Catalana de Gas.

-¿No ha intentado nadie de Catalana de Gas ponerse en contacto con ustedes?
-No. Si no ha venido ningún espía…
Desde el primer día, en que el presidente de Gas Natural (filial de Catalana de gas), Pedro Durán Farell, contestó Vidal en Hoja del Lunes que prefería esperar el dictamen de los técnicos, que no quería opinar nada, Catalana de gas se ha mantenido oficialmente en silencio. Extraoficialmente, otros han hablado por ella:
-Los llamados periodistas económicos que, sin excepción, han escrito que ya ha pasado el pánico y que las acciones de Catalana van viento en popa.
-El ministro de la Industria, al achacar la culpa a las casas viejas que disponen de instalaciones inadecuadas para el gas natural.

Entretanto, si nada lo ha impedido, el abogado habrá presentado esta semana una querella criminal para dilucidar los responsables de la catástrofe de Ladrilleros, y parece ser que se pedirá a Catalana de Gas indemnización para construir o comprar pisos ya construidos en Sants para solucionar el problema de la vivienda de las 18 familias afectadas, así como el pago de los muebles y ropas perdidas en el siniestro, aunque de momento haya ya orden gubernativa de pagar 100.000 pesetas a cada vecino por los enseres perdidos. “¿Ve usted la ropa que llevo? Pues nada es mío. Tengo cosas allí, pero no me las dejan recoger porque están para que las examinen o no sé… Ninguno de los que estamos aquí va vestido de lo suyo, a no ser que lleve lo puesto del primer dia.”

Alguien dice que Catalana de Gas está asegurada en Catalana de Seguros, y que debería pagar ésta. En la rueda se dicen muchas cosas, pero no se sabe muy bien qué camino tomar. “Es la compañía quien ha de indemnizarnos por instalar el nuevo gas sin las debidas condiciones.” “Nosotros no pedimos el cambio a gas natural. Luego, cuando ya lo teníamos, nos quejamos de que gastaba bastante más que el otro y de que tenía escape, y vinieron empleados a mirar. En todas las casas del numero 19 había gas natural.”

Una persona del Centro Social aclara que en la zona comprendida entre las calles Rosés, Galileo, Tenor Massini y Carretera de Sants se huele con frecuencia a gas. Hay zanjas abiertas en las calles, concretamente en el momento de escribir estas líneas dos en la carretera de Sants y una en Can Mantega. “Y la semana en que pasó lo que pasó habían tapado una precisamente en Ladrilleros.”

El sábado día 4 hubo una manifestación de unas 500 personas ante la delegación de la compañía en Sants. Los ánimos están soliviantados. Y en el barrio se dice que la red es antigua  y las fugas abundan –motivo de las zanjas frecuentes-, y que la mayor presión del gas natural agrava esos defectos.

Se asegura también que la compañía tiene un cupo de toneladas que la fuerza a instalar el gas natural con prisas, sin todas las precauciones que se toman en Bélgica y Francia, por ejemplo, dos países donde hace ya tiempo que el gas natural funciona y donde no se han registrado catástrofes como la de Ladrilleros.

El silencio de Catalana de Gas resulta ominoso. Y pedirle que se explica n significa, como se ha querido ver, una condena al progreso ni nada parecido. Sencillamente, los ejemplos aducidos por los vecinos de la calle Aguilar, del Paseo Maragall, de la Avenida de la República Argentina, donde el pasado día 1 estuvo a punto de producirse una desgracia también por gas natural, exigen una explicación. Y tomar cuantas medidas sean necesarias para evitar que vuelvan a producirse accidentes que cuesten la vida a 14 personas.

J.M. Huertas Claveria


dimarts, 23 d’octubre del 2012

Territori cooperatiu: experiències de l'economia social al Maresme

La Ciutat Invisible està realitzant un documental sobre el cooperativisme a Mataró, població pionera a casa nostra des que es fundà, el 1864, la primera cooperativa moderna de Catalunya i a l'Estat espanyol: l'Obrera Mataronina. Per finançar aquest projecte han iniciat una campanya de micromecenatge. Si voleu participar ho podeu fer a partir d'aquest enllaç. Us passo tota la informació del projecte.


Documental "Territori Cooperatiu"

Ens complau anunciar-vos que properament estrenarem el documental sobre el moviment cooperatiu a una de les comarques bressol del moviment obrer i sindical a Catalunya. Mitjançant diverses entrevistes i algunes animacions, fem un recorregut per la història viva, pel passat i present, d'un dels referents locals en el desenvolupament d'experiències d'autoorgantzació obrera. Repassarem els principis i valors bàsics del cooperativisme, fins aterrar al Mataró actual, que compta amb 40 projectes de diferent trajectòria i volum, i és una ciutat de referència de l'economia social, vinculada al territori i a la comunitat. Sens dubte, un antecedent local i de proximitat de les més de 3000 iniciatives cooperatives que existeixen a Catalunya.

En aquesta fase final, engeguem una campanya de micromecenatge via Verkami, que ens ajudarà a finançar les despeses derivades de la producció: lloguer de materials, desplaçament i postproducció. Podeu col·laborar-hi clicant aquí.

Des que guanyàrem la Beca Joan Peiró 2011, hem estat treballant en el projecte de documental "Territori cooperatiu" que veurà la llum el proper 26 d'octubre, durant la setmana d'activitats que l'Ajuntament de Mataró i la Fundació Cooperadors de Mataró celebren, en commemoració de l'Any Internacional de les Cooperatives. La informació completa de la setmana la podeu consultar aquí.

Aquest projecte és una coproducció de La ciutat invisible i en David Andreu, d'Aixina Produccions.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Els Castellers de Sants. Història d'una colla



Un vídeo sobre la història dels Castellers de Sants una colla que, com a castellers, han fet molt bona feina, un fet que els ha permès convertir-se en una de les colles importants de Catalunya i que al barri, com a entitat, s'han convertit en un puntal.


 I aquí la segona part del vídeo.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Presentació: Funiculars i telefèrics de Montjuïc


Dilluns 15 d'octubre a les 19,30 es presenta el llibre Funiculars i telefèrics de Montjuïc, de Ricard Fernández Valentí, a la Biblioteca Francesc Candel.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Memòria de Sants guanyador del 5è Premi Blocs Catalunya

Memòria de Sants ha guanyat el Premi Blocs Catalunya 2012 en la categoria Història, tradicions i patrimoni com a bloc personal.  Una gala que l'associació Stic.cat va organitzar ahir al vespre a Reus. Malauradament no hi vaig poder assistir per temes de feina, però si que vaig poder seguir-la gràcies a twitter i cal a dir que va ser molt emocionant.

Des d'aquí vull donar les gràcies a tots els que van votar en el seu moment i als que han decidit que aquest bloc era mereixedor d'uns premis com aquests on participa tanta gent i amb tants blocs de qualitat. Moltes gràcies a tothom i felicitats a tots els finalistes i guanyadors. És tot un honor trobar-se en aquesta llista.

El projecte de fer un bloc d'història de Sants va començar l'any 2008 parlant amb el company historiador Dani Cortijo, que ja feia un temps que havia creat el seu bloc Altres Barcelones. En aquell moment varem pensar que estaria molt bé que hi hagués una xarxa de blocs dedicats a la història local.

El cert és que uns quants anys després són molts els barris, pobles i ciutats que tenen un historiador dedicat a divulgar la història local del lloc a través d'un bloc. Avui són molts projectes de qualitat i una autèntica xarxa de gent que col·labora els uns amb els altres.

dimecres, 26 de setembre del 2012

Indianes


Mostres d'indianes



Fins l'any 1854, quan va començar l'enderroc de les muralles, Barcelona va ser una ciutat encorsetada. La població barcelonina havia anat creixent però el que no augmentava eren els metres quadrats edificables. A barris com el de la Ribera s'edificava fins i tot sobre els carrers i Barcelona es convertia en la ciutat més densament poblada d'Europa.

Però la manca d'espai no era un problema exclusiu només per l'habitatge. A finals del segle XVIII es va començar a fabricar a la ciutat un nou producte que requeria grans espais oberts, les indianes. Les indianes eren teixits de cotó estampats per una sola cara, anomenats així pels estampats que d'origen indi. 

El procés de blanqueig i assecat era llarg, complex i requeria molt d'espai ja que les teles eren humitejades i esteses al sol en el que es coneixia com prat d'indianes. Una cop tenyides, les robes es posaven a assecar als prats, que havien de ser molt espaiosos.

Sants, dedicat fins llavors quasi de forma exclusiva a l'agricultura esdevenia un lloc perfecte per aquesta activitat ja que disposava de grans espais lliures. Així doncs entre 1789 i 1807 el municipi, amb la seva marina, va contar amb nou prats d'indianes on es blanquejaven i assecaven les teles de cotó i lli que després s'estampaven a les fàbriques de Barcelona. Entre els prats més coneguts el Prat Vermell, conegut amb aquest nom pel fet que sovint els terrenys adquirien el color dels tints emprats en la roba. Però aquesta activitat, considerada preindustrial, no va ser exclusiva de Sants. Sant Martí va ser el municipi on es van concentrar la majoria de prats d'indianes existents a Catalunya.

El segle XIX va ser molt convuls i Catalunya, la seva industria i sobretot els seus joves en van pagar les conseqüències. La Guerra Gran mantinguda entre l'estat francès i l'espanyol del 1793 al 1795, la Guerra del Francès, del 1808 al 1814, i la progressiva pèrdua de les colònies americanes van significar la decadència de les fàbriques d'indianes.

Però l'any 1833  Josep Bonaplata, fill de fabricants d'indianes, va decidir aplicar una innovació que estava triomfant a Anglaterra a la seva fàbrica, la màquina de vapor. D'aquesta manera començava a Catalunya la revolució industrial. El Raval s'ompliria de vapors, molts a antics convents buits des de la desamortització. Aviat però es faria evident que dins de la ciutat no hi havia lloc per més fàbriques i aquesta activitat també sortiria a municipis com Sants. L'any 1844 començaven les obres d'una gran fàbrica, el Vapor Güell i Ramis, popularment conegut com el Vapor Vell.

Si esteu interessats en el tema de les Indianes el MUHBA està organitzant una exposició que us permetrà aprofundir. Fent clic aquí trobareu un dossier informatiu.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Bloc finalista dels Premis Blocs Catalunya 2012



Memòria de Sants ha estat elegit finalista dels Premis Blocs Catalunya 2012 dins la categoria de blocs personals sobre història, tradicions i patrimoni conjuntament amb 5 blocs més:




Només volia donar les gràcies a tots els que heu votat pel bloc. Espero seguir fent articles, penjant imatges, vídeos i programes de ràdio per tal de difondre la història del meu barri i espero poder compartir-ho amb tots aquells que hi esteu interessats des d'aquest petit espai.  

dimarts, 18 de setembre del 2012

Visitem l’antic cementiri jueu de Montjuïc

Avui us enllaço un vídeo del programa Infobarris (BTV) realitzat per la Televisió de Sants.

Quan es parla del cementiri de Montjuïc, tothom pensa en el mateix espai, però la muntanya amaga una altra necròpoli. És el cementiri jueu i es troba al costat del Mirador de l'Alcalde.

Va utilitzar-se durant set segles, fins que després de l’atac al barri jueu del Call el 1391 les làpides van ser saquejades i posades a la venda com a material de construcció. De tot això, ara només en queda un solar declarat per la Generalitat com a bé d’interès cultural.


www.btvnoticies.cat

divendres, 7 de setembre del 2012

La història de Can Batlló en una visita guiada

Amb l'arribada del setembre, després d'un estiu dedicat a fons a treballar en el projecte #GuerraCivil20  torno a dedicar-me plenament a divulgar la història de Sants, Hostafrancs i la Bordeta des d'aquest bloc, Memòria de Sants.

Abans que res vull donar les gràcies a la gent de la revista Sàpiens que en el darrer número, dedicat a la història de Barcelona, han fet un esment d'aquest bloc, compartint espai amb un bloc que quasi des del principi ha funcionat en paral·lel al meu i que s'ha convertit en un espai de referència als interessats en Barcelona, Altres Barcelones de Dani Cortijo. Moltes gràcies també a tots els que esteu seguint o heu fet difusió del projecte de la Guerra Civil i als que heu votat el bloc al concurs www.stic.cat

Començo el nou curs amb moltes ganes de poder oferir novetats. Un any en que espero poder anunciar la publicació del meu primer llibre: Del Somni al Silenci, una obra dedicada a la República i a la Guerra Civil a Sants. També estic treballant en la segona edició del programa de Sants 3 Ràdio, Enregistrem la Menòria i en altres projectes que aviat espero poder anunciar a tothom.

De moment us espero a les festes de la Bordeta que aquest any han guanyat un important espai a Can Batlló. Dissabte 15 de setembre a les 11h del matí farem una visita guiada per la fàbrica explicant alguns dels seus espais i algunes històries poc conegudes.


dimarts, 31 de juliol del 2012

La Popular Sansense

Avui us escric per presentar-vos un bloc molt interessant sobre una entitat musical nascuda a Sants, la Popular Sansense. Una banda sobre la que estan intentant recuperar la seva història, així com fotografies i documents.



http://la-popular-sansense-historia.blogspot.com/

Teniu imatges o records sobre la banda? Podeu contactar amb ells a: historia.sansense@gmail.com.

dijous, 19 de juliol del 2012

Una passejada pel Poble Sec en guerra. Del Molino al Refugi 307


L'actualització que avui he compartit no és obra meva, l'he agafat del bloc del també historiador Joan Pujades, però he pensat que per a tots els que sigueu de Poble Sec o bé que el conegueu us podria resultar interessant.

1) Les barricades del 19 de juliol del 1936. Paral·lel-Sant Pau.

El Poble Sec es va desenvolupar uns anys després de l'enderroc de les antigues muralles de Barcelona, començat el 1854. En aquesta data, tot eren camps que s'estenien fins a la muntanya, sota els ulls vigilants i els canons dels militars del castell de Montjuïc. La urbanització del barri es va realitzar sobretot després de la construcció de la nova avinguda del Paral·lel / Marquès del Duero, oberta al transit a l'octubre del 1894. Conegut amb aquests dos noms, durant la República i la Guerra Civil es va canviar el nom pel de l'avinguda Francesc Layret, advocat laboralista i polític d'ideologia catalanista i republicana, fundador i un dels presidents de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Layret havia estat assassinat el 1920 pels pistolers del Sindicat Lliure de la Patronal Catalana, partidaris de Martínez Anido, militar i ministre de la governació de Primo de Rivera.

El Poble Sec és, i sempre ha estat, un barri majoritàriament de classe obrera; la central elèctrica La Canadenca, el Port, les pedreres de Montjuic i les obres de l'Exposició Internacional del 1929, donaven llocs de treball i probablement moltes lliçons en el sentit de la paraula explotació. No és estrany, doncs, que el sindicalisme, sobretot l'anarcosindicalisme, tingués molts adherits al barri. També hi havia una classe petitburgesa de comerciants catalans, i molt a prop, la vida bohèmia i intrínsecament anàrquica de molts teatres, cinemes, music halls i petits cafès on sovint es reunien per discutor de política i de la revolució social. Un fet significatiu: per a la visita dels reis l'octubre del 1908 es vare tancar els cafès-concert del Paral·lel.

Els preparatius dels dies anteriors.

Encara que des de feia setmanes molts temien que els militars, contraris a la República i al Front Popular que havia guanyat les eleccions del febrer de 1936, planejaven un cop d'estat, ni el govern de la República ni la Generalitat, coneixedors de la conspiració, havien actuat per tallar-la des de les arrels. Els sindicalistes, en canvi, no es fiaven i uns dies abans ja feien guàrdia en els seus locals i als voltants de les diferents casernes per detectar qualsevol indicació de l'indici de l'alçament.
L'organització obrera amb més influència al barri era l'anarco-sindicalista CNT. Al carrer del Roser 35 es trobava el local del poderós Sindicat de la Fusta, els militants del qual jugarien un paper clau en la derota dels militars solleats.
Per la seva ideologia de la revolució social i una llarga història de repressió, ja tenien organitzades unes bases d'actuació revolucionàries en els anomenats comitès de defensa.

El dia 17 de juliol la premsa publicà la notícia de la sublevació de les tropes espanyoles al Marroc contra el govern republicà. Tot i el comunicat tranquilitzador del Ministerio de la Guerra, en què es deia que la situació estava controlada i que podia "considerar-se fracassat un ampli moviment d'agressió a la República" es temia el pitjor. Els confederals, com Durruti, Garcia Oliver i Ascaso, començaven una frenètica sèrie de reunions als sindicats i els llocs habituals de trobada per planificar la defensa. El mític Francesc Ascaso, que va morir hores després durant la presa de la caserna de les Drassanes, a la tarda era al bar Pay Pay de la Bretxa de Sant Pau. Els calien armes, cosa que la Generalitat els negava, Membres del Sindicat del Transport van assaltar dos vaixells ancorats al port apoderant-se dels fusells, però no eren molts i fins i tot la Generalitat va enviar els guàrdies d'assalt per intentar treure-los-hi.

El dia 19, l'hostproador Eduard Pons Prades, que llavors tenia 16 anys, feia d'estafeta amb la seva bici. Aquella nit, en passar pel Sindicat de la Fusta al carrer del Roser, va trobar el seu oncle fent guàrdia ja armat. S'havia organitzat un grup de vigilants que anaven pels terrats del Paral·lel i la Ronda de Sant Pau. En tornar al local del sindicat, a l'alba del dia 19, l'Eduard va veure que la gent ja aixecava les barricades.

La lluita a les barricades, en aquest punt, va ser aferrissada i fonamental per derrotar els militars feixistes. Va servir per controlar el Paral·lel, que era el lloc d'enññaç entre el Castell, el Port -base d'hidroavions, punt d'arribada del general Goded de Mallorca-, les Drassanes i Capitania.

Els fets del 19 de juliol.

El pla dels militars conspiradors era sortir a les 5 del matí (amb la consigna "Viva España, Viva la República" per sembrar la confusió i enganyar el poble) amb les tropes recolzades per falangistes, requetés i d'altres simpatitzants, de les 7 casernes: Lepanto, Icària, San Andrés, Pedralbes, Tarragona, San Agustín, Atarazanas i dependències militars. La intenció era prendre els punts estratègics de la ciutat com les places d'Espanya, de Catalunya i de la Universitat, per dominar els punts de govern de la ciutat.
Encara, volent negar la gravetat de la situació, fou censurada l'editorial "Abajo el fascismo" de Solidaridad Obrera el 19 de juliol on s'exhortava: "Camaradas... hay que actuar a fondo... el pueblo en masa debe levantarse como un solo hombre para barrer el fascismo. Frente a la avilantez de las fuerzas reaccionarias: Muera el Fascismo!".
L'últim que volia la Generalitat era que s'alcés el poble en armes, però a les 5:15 de la matinada des de Ràdio Barcelona, el locutor donà la notícia: "Ciudadanos: El momento tan temido ha llegado: El Ejército, traicionando su palabra y su honor, se ha echado a la calle para combatir a la República... Para los ciudadanos de Catalunya ha llegado la hora de las grandes decisiones y de los grandes sacrificions: destruir este ejército faccioso. Que cada ciudadano cumpla con su deber. ¡Viva la Generalitat de Catalunya! ¡Viva la República!,

Després d'una lluita aferrissada amb presència del mateix Joan Garcia Oliver i que va durar unes 4 hores, atès que els feixistes van aconseguir apoderar-se de la barricada de la Bretxa de Sant Pau, finalment va ser derrotat el contingut de cavalleria de Montesa que havia de prendre el Paral·lel.
No podem oblidar que també varen participar les Fuerzas de Seguridad y Asalto, instal·lades a les Drassanes, a l'Hotel 3 de la plaça d'Espanya i la 8a. Companyia Local al carrer de la Concòrdia n.100 i França Xica 9.

El dia 9 a les 6 de la tarda, el general Goded es va rendir. L'aixecament, de moment, havia fracassat.
Hi ha uns testimonis gràfics molt valuosos de la gran barricada del Paral·lel. La fotògrafa alemanya Gerda Taro, companya del reconegut fotògraf Robert Capa, va realitzar dues fotografies de nens (portant gorres de la CNT i de la FAI) mentre jugaven en aquesta barricada l'agost del 1936. En una es veu clarament el gran anunci Xampany Freixenet, que coronava el teatre El Molino. L'altra va ser feta mirant cap a la Ronda de Sant Pau.

Tristament, un any després, el 26 de juliol del 1937, Gerda Taro va morir aixafada per un tanc mentre feia un reportatge gràfic en el front de Brunete. Només tenia 26 anys.

El maig del 1937, les barricades del Paral·lel es van tornar a aixecar durant els fets de maig, quan es va intentar restar el poder a la CNT-FAI i al POUM. També el Paral·lel, a la cruïlla del carrer Nou de la Rambla i el Cine Amèrica (Paral·lel 121), davant del carrer del Parlament, va ser l'escenari d'una dura lluita entre els guàrdies d'assalt i els anarcosindicalistes.

També cal d'esmentar en aquesta avinguda, durant el bombardeig del 17 de març del 1938, la matança que produí una bomba que impactà sobre un autobús de la companyia Roca a la cruïlla del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau. Va ser sobre les 10.15 del matí. L'informe dels bombers deia: "En arribar al lloc del sinistre estava tot encès un autobús Roca i per terra una estesa de morts i carn humana desfeta amb trossos de vestits cremats. La Creu Roja estava recollint amb les seves ambulàncies els morts i ferits..."Fernando Lapiedra anava a buscar pa a la fleca L'Espiga, que era al costat del Molino, quan va explotar la bomba. Explica que va veure un home decapitat que caminava encara i que la guàrdia urbana, que treballava dirigint el trànsit enmig del Paral·lel, va desaparèixer del tot. Es parla poc dels efectes psicològics sobre la gent de tot allò que van viure durant la guerra, especialment els nens. No ens hem d'estranyar que la gent perdés les ganes de lluitar i gairebé no hi hagués resistència quan varen entrar els nacionals.

Des del primer moment, El Molino va ser requisat pel Comitè Antifeixista del Centre. Consta que, com a totes les organitzacions en lluita durant les primeres setmanes de la guerra, l'Ajuntament va subministrar lots de menjar al Comitè allí instal·lat. Robert Serrano, anterior propietari del teatre, afirma que el seu avi, que l'havia comprat després de la guerra, explicava que també va acollir una mena de tribunal popular que ajusticiava elements facciosos, alguns, morts en ser tirats de dalt a baix des del galliner. La Sra. Mercedes, que vivia al carrer de Vilà i Vilà i que de gran va treballar durant molts anys com a costurera encarregada del vestuari de les artistes en el Teatre Apol·lo, recorda que un dia van saber que una patrulla de control havia anat a buscar un veí de la seva escala, el Sr. Blanco, als Almacenes el Aguila, on treballava, i l'havien portat al Molino. Molt preocupats, no sabien com confirmar la notícia però, a la tarda, la Sra. Mercedes va veure una ambulància que sentia del teatre amb les portes obertes a gran velocitat i plena de cossos. Els morts anaven amuntegats i un d'ells portava sabates de xarol blanc i negre. Ell sabia que eren les del Sr. Blanco.

Semblava que durant la guerra no es va reobrir com a teatre. Però Lluís Permanyer, en el seu llibre El Molino. Un segle d'història, ha publicat un programa i fotografies mostrant que els últims mesos del 1938 l'empresari Jaime Cunillera va recomençar les activitats de music hall i cabaret amb 30 atracciones 30 i pista de ball "a pesar de la leyenda negra que sobre el Moulin Rouge se había cernido".

Els altres teatres, cines i llocs d'espectacle tancats -com quasi totes les indústries i el comerç, a causa dels esdeveniments i per la vaga general convocada en començar la rebel·lió militar-, en pocs dies foren reoberts "per tal de contribuïr al ràpid establiment de la normalitat ciutadana" (decret de la Generalitat del 26 de juliol). Potser no esperaven que serien col·lectivitzats sota el control del Sindicat d'Indústries de l'Espectacle (SIE) / Sindicat Únic d'Espectacles (SUE) de la CNT, constituït el 6 d'agost.

A més de la socialització econòmica, amb la qual "desde el divio más cotizado... hasta el obrero que presta su servicio en el más humilde menester, se le asigna una dieta a repartir del fondo común formado por la recaudación de todos los teatros", les obres havien de tenir un contingut social i educador més adient al nou sordre socialitzat i revolucionari. La temàtica frívola i d'ideologia burgesa de temps anteriors i, especialment "tota l'obscenitat, vulgaritat i grolleria", desapareixeria. Encara que pocs ho admeten, els anarquistes de debò eren gent de caràcter molt recte.

Tenim alguns exemples: el 28 d'agost de 1936 es va estrenar amb gran èxit al Teatre Apol·lo Águilas Negras o los misterios de los conventos, prohibida per la censura oficial fou una proclama contra la reacció que ha viscut omnipotent a les fortaleses dels convents.

El setembre del 1937 anunciaven l'estrena immediata de Barraques de Montjuïc "un drama d'avui audaçment creat" per J. Gimeno Navarro. També hem d'estrenar La Fam, guanyador del premi Ignasi Iglesias, de Joan Oliver estrenat al 1938 i, no cal dir, la sarsuela Cançó d'Amor i de Guerra de Víctor Mora, que obria la temporada al Teatre Nou i tenia molt d'èxit. Però, en general, no es van apartar de la cartellera de sempre. Als cines, sobretot, amb excepció de certa quantitat de pel·lícules comunistes russes de caire propagandístic i documentals autòctons mostrant notícies sobre els fets i el curs de la guerra, continuava el predomini de les pel·lícules de Hollywood. La producció cinematogràfica a Barcelona, que poc abans de la guerra semblava tenir un futur esperançador amb la inauguració dels Estudios Orfea a Montjuïc on també estaven instal·lats els Estudis Trilla -la Riva, va tardar anys en recuperar el protagonisme que es mereixia. No cal dir que després de la guerra el gruix de la producció es va centrar a Madrid.

Els teatres sempre s'havien utilitzat durant el dia per grans reunions d'associacions de tota mena i per mítings polítics, ús que es va multiplicar durant la guerra. Per exemple, el matí del 23 de maig, mentre al Teatre Victòria es va celebrar una assemblea general extraordinària de treballadors de les indústries del camp i de la pesca, afiliats al Sindicat de les Indústries Alimentàries de la CNT, al Teatre Nou es reunia el Sindicat de les Indústries de Sanitat, Assistència Social i Higiene, també de la CNT. O tenim el Gran Míting que el Front Popular de Catalunya va organitzar el 17 d'abril del 1938 al Teatre Nou, presidit pel Dr. Tomàs Pumarola, regidor de l'Ajuntament de Barcelona, i amb intervencions de representants de la CNT, ERC, PSUC i Rafael Tasis, escriptor i polític, per Acció Catalana.

Durant els bombardeigs, els teatres, com tots els espectacles públics, havien de tancar els llums, aturar la funció i el públic i els artistes havien de dirigir-se als refugis.

2) El dispensari municipal de Santa Madrona. Carrer del Roser núm. 15. 

Conegut popularment com la casa del socorro, durant la guerra es va treure la referència religiosa per anomenar-se el dispensari del carrer del Roser. Els anys 20, hi havia l'escola gratuïta catòlica de noies Artesanos y Obreros al segon pis del mateix edifici.

Als anys 30, els serveis de salut primària a la ciutat eren bastant rudimentaris (hi havien 15 dispensaris municipals per a una població de més d'un milió d'habitants). D'aquí la tendència de moltes de les associacions existents (polítiques, obreres, culturals i religioses) d'oferir un servei mèdic per suplir les mancances.

Durant la guerra els dispensaris es veurien totalment desbordats pels esdeveniments, sobretot quan s'iniciaren els bombardeigs a la ciutat i la fam començava a afectar seriosament la salut dels ciutadans.
La situació també es va veure agreujada per la necessitat d'atendre els milers de refugiats que arribaven a Barcelona. Segons un inventari del 1937, el dispensari del Roser -d'uns 225 metres quadrats- consistia en un vestíbul, sala d'espera, 2 despatxos, 3 infermeries, cambra d'esterilització, sala de curacions, dormitori del metge i cambra de bany.

Ubicat a pocs metres de les barricades del Poble Sec, el 19 de juliol es va veure involucrat directament en els fets. Segons consta a La Veu de Catalunya: "Ingressaren 5 cadàvers. Foren assistits 2 ferits gravíssims i 11 de menys greus. A més, reberen auxili altres 18 ferits de pronòstic reservat i 17 de pronòstic lleu".
Sembla que, indirectament per culpa del dispensari, durant un temps els militars, conscients del paper que jugaven els anarquistes en la lluita per guanyar el Paral·lel, van apoderar-se del Sindicat de la Fusta, situat a pocs metres amunt del mateix carrer.

Los soldados recurren a una estratagema. Una ambulancia municipal avanzaba lentamente calle del Roser arriba parándose frente a la Casa de Socorro, a pocos metros del local que ocupaba el Sindicato. Se paraliza el fuego por parte de los defensores de la libertad y de pronto aparecen los soldados que caminaban ocultos detrás de la ambulancia... Al fin los sublevados logran asaltar el Sindicato destrozándolo todo, robando las cosas de más valor...Era un dels dispensaris que donava servei de visites d'urgència, ja que tenia un metge de guàrdia tota la nit. La matinada del 16 de març del 1937, quan Barcelona va patir el primer bombardeig aeri, i queien les bombes al Poble Sec i a la Barceloneta, estava de guàrdia el doctor Freixa, per la qual cosa fou el primer en assistir a la dotzena de ferits traslladats al dispensari. De seguida es va presentar el doctor Matas, cap del Servei, i 5 altres metges de l'equip. Va ser la primera de moltes nits i de molts dies socorrent a les víctimes d'aquesta nova i temible arma.

Després de ser constituïda la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, el dispensari comunicava directament per telèfon amb la secció d'Informació i Enllaços per informar sobre les víctimes i demanar ambulàncies tantes vegades com fos necessari. Llegir els informes diaris d'aquesta secció és colpidor.

17 de març de 1938, 

A les 8'15 ens demanen ambulàncies des del dispensari del carrer Roser per tal d'evacuar 8 ferits.

18 de març de 1938, 

A les 4'24 ens comuniquen que han caigut bombes al carer Roser, Carretes, Fontrodona i Barberà.

A les 4'35 del dispensari del carrer Roser ens comuniquen que no poden efectuar cap cura, ja que una bomba ha destruït l'edifici. Avisem a ambulàncies militars.

7 de juny de 1938, 

23'54. Des del dispensari del carrer Roser comuniquen que tenen molts ferits. Avisem a ambulàncies militars.

19 d'agost de 1938, 

06'05. Comuniquen del dispensari del Roser que han assistit 8 ferits. N'han portat 5 al Clínic.

Anècdota: el 1919 el cap de serveis del dispensari era el doctor José Dexeus, que suposem membre de la famosa saga familiar de metges. En Santiago Dexeus, fundador de la Clínica Mater, la primera clínica maternal privada d'Espanya i pare del Dexeus que tots coneixem, era doctor supernimerari municipal a les Cases Consistorials i, tot s'ha de dir, fou destituït el març del 1937 per "haver abandonat el servei."


3) Els soterranis com a refugis antiaeris. Carrer del Roser núm. 30.

Com que inicialment es creia que els soterranis d'alguns edificis podien servir com a refugis contra els bombardeigs aeris, durant la tardor del 1936, tècnics de l'ajuntament van fer la tasca gegantina d'inspeccionar 17.000 edificis (resultant adequats només 700). El soterrani del carrer del Roser 30 fou un dels que es considerava adient, però sembla ser que els veïns, abans del primer bombardeig, no es prenien molt seriosament les instruccions d'habilitació. El 17 de desembre van rebre l'ordre taxativa de "treure els trastos que hi tenen emmagatzemats en el termini de 24 hores, sense excusa de cap manera".

4) El Sindicat de la Fusta. Carrer del Roser núm. 35.

Al núm 35 del Carrer del Roser hi havia el bar Asiàtic, un dels cafès concerts més antics del Poble-sec. Ja a finals del segle XIX, el Diari de Barcelona anunciava que hi organitzaven concerts, fins i tot de música clàssica.

Era lloc de reunió dels anarcosindicalistes, sobretot els del ram de la fusta, de manera clandestina en els freqüents períodes d'il·legalització de la CNT. Però el 1936, en temps de la República, a l'edifici, el Sindicat de la Fusta hi havia instal·lat el seu local. Ja hem vist el paper que van jugar durant l'aixecament militar. Pocs dies després, amb la requisició de diversos edificis, inclòs el local de la Patronal al carrer Diputació, el Sindicat es va traslladar. Al mateix edifici, hi havia una cooperativa (la número 22 de la Unió de Cooperatives).

5) Els edificis requisats. Carrer de Blai. 

Durant l'eufòria revolucionària dels primers dies, centenars d'edificis públics i privats -sobretot els que pertanyien a l'església, als rics i als que havien donat suport efectiu o tàcit a la rebel·lió- van ser requisats pels múltiples partits i organitzacions obreres. Uns mesos després, la Generalitat intentava controlar la situació a través del decret de Col·lectivitzacions de l'octubre del 1936. Amb el Comitè d'Apropiacions i el registre de la Comissió de Responsabilitats volien fer un cens de tots els edificis requisats. Els documents existents donen uns exemples al Pobe Sec:

"El sotasignat President del Sindicat de "Comunicaciones y Transportes" (CNT-AIT)... les passades jornades revolucionàries del 19 de juliolm i vetllant com sempre per conservar per a l'ús del poble tots els elements de cultura i mitjans que facilita la seva actuació de millorament social, es va incautar de l'immoble situat al carrer Blesa n. 23-25-27-29-31-33 propietat de VICENTE RIVAS CREUS, desaparegut d'aquesta ciutat. lo que posa de manifest la seva disconformitat amb l'actual règim...
Tingueu a bé fer-li lliurament de l'esmentat immoble per a dedicar-lo a GARAGE Y SOLAR.
Restem vostres i de l'antifeixisme.

El Presidente Segundo Martínez"
Sembla que la majoria de les requisicions varen ser efectuades per la CNT, però també tenim el Garage Palermo del carrer de Piquer 49 (requisat per la UGT a favor del Sindicat d'Obrers de Garatges), la finca núm. 20 del carrer de Ricart (pel Comitè Local del Partit Socialista Unificat de Catalunya) i Francesc Layret 167 (aquest cedit pel propietari) per la Delegació General d'Euzkadi, a fi d'acollir refugiats.
L'edifici situat al núm. 28 del carrer de Blai va ser requisat pel SIEM (sindicat de la fusta) per garatge i reparacions i també l'antic col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana a Blai 34. Actualment aquesta numeració ha canviat el sentit: els antics parells ara són senars. Anava a ser reformat segons un projecte del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) per acollir 350 alumnes, però va ser impedit pels del ram de la fusta. El mateix va passar amb la rectoria de Santa Madrona. Pot semblar contradictori cnsiderant la importància que els confederals sempre havien donat a l'educació pels obrers. Cal recordar que el president del CENU, creat durant la guerra, fou Joan Puig i Elias, de la CNT. Pensaven, però, que el moment era històric i aquests edificis serien més útils per a la indústria de la fusta socialitzada. Les circumstàncies exigien una nova economia d'igualtat social reconstruïnt sobre les ruïnes del sistema capitalista de les normes de convivència humana. Consideraven que es podrien trobar d'altres locals per a les escoles.

I no és que deixessin aquest característic "esperit d'investigació i d'instrucció que alça el valor moral del ser humà". Els centres de producció disposaven de biblioteques, centres de formació professional, instal·lacions d'esbargiment, piscines, escoles... organitzaven conferències. No s'ha d'oblidar que molts adults de la classe obrera eren analfabets, però tots podien escoltar.
Entre juny i setembre de 1937, al saló del teatre del carrer del Poeta Cabanyes 33-35 (aniga seu de l'Ateneu Republicà Radical del Poble Sec), la Sección de la Madera Socializada organitzà un cicle de conferències amb temes com: Pedagogia Racionalista (Antonio Vidal), La revolución sexual (doctor Martí Ibañez).
L'edifici de Blai número 34 -l'antiga escola del Carme requisada- fou convertit en la seu de les Comisiones Técnicas Sindicales i acollia també la Comisión Sanitaria y Mútua. Avui és la Biblioteca Francesc Boix.

6) L'església de Santa Madrona. Carrer de Tapioles núm 10. 

Com tantes altres vegades, a la ciutat l'odi als religiosos, que gairebé sempre s'havien posicionat al costat de les forces polítiques més conservadores i reaccionàries, dels militars i de la Patronal, va esclatar els primers dies de la revolució, amb la crema de les esglésies i l'assassinat de molts eclesiàstics.
S'ha dit que el 19 de juliol, des de la torre de l'església sortien trets contra els defensors de la República. També s'ha escrit, que una vegada alliberada l'església dels insurgents i disposats a cremar el mobiliari al mig del carrer, va arribar un sacerdot vestit de paisà que va suggerir que els hi podia ser útil. El que és segur és que els bombers van fer dues sortirdes per apagar-hi focs el dia 19 i el dia 25. Estranyament, donada la mala fama dels anarquistes d'ésser uns incontrolats sanguinaris, no consta que cap religiós fou mort al Poble Sec.

Segons un informe del CENU, els primers dies de la guerra la rectoria va ésser ocupada per la Comissaria d'Ordre Públic qui els hi va cedir per fer una escola (Projecte CENU 40). Van començar les obres... "quan feia 2 dies que es treballava, els del ram de la fusta amb metralladores van expulsar els paletes i s'apoderaren de l'edifici". 

7) El Sindicat de la Indústria, de l'Edificació, Fusta i Decoració. 

Molts consideren que el Sindicat de la Fusta de Barcelona fou un dels més ben organitzats de totes les empreses col·lectivitzades a Catalunya, un exemple real de la indústria socialitzada. La CNT s'oposava al criteri d'empreses col·lectivitzades individuals i aïllades ("lo que no aceptamos es que haya colectividades pobres i ricas") que en molts casos no eren més que una mena de cooperativa. El SIEM abastava tot el procés de producció, des dels arbres fins al producte final de venda a les botigues. Des de la caixa central administraven i repartien equitativament tota la recaptació de la indústria.

La rectoria de Santa Madrona fou requisada per instal·lar-hi el Consejo Económico de la Madera Socializada. La mateixa església va ésser utilitzada com a garatge confederal.

Es va desmantellar la gran creu que coronava la torre de l'església. En si mateixa, constituïa un símbol religiós odiat i podia ésser un punt de referència durant els bombardeigs i, a més, es necessitava el metall per al reciclatge en les indústries de guerra. A 57 metres d'altura, fou un treball perillós, dut a terme amb èxit i sense l'accident de cap obrer per l'Agrupació Col·lectiva de la Construcció.

Els qui van ser assassinats el 29 de setembre del 1938, en circumstàncies poc clares, varen ser dos treballadors del consell: el caixer Juan Rascon i el consrge Bernardo Escorza. Hi va haver un gran funeral amb 6 cotxes de corones de flors que van passar pels carrers del Poble Sec.

8) El Centre d'Esquerra Republicana del Poble Sec.

L'ERC es va fundar el març del 1931 i, dos anys després, consta que al Poble Sec ja existia el Centre d'Esquerra Republicana Districte II amb seu a Tapioles 27. Els membres eren o tenien lligams familiars amb els comerciants i petits burgesos del barri i voltants, com el tresorer Casadellà, que tenia un negoci d'agulles, fils de seda i de cotó, i venda i reparació de màquines de cosir al carrer Borrell. El juny de 1934, en reformar els seus estatuts (i canviar el nim com a Centre d'Esquerra Republicana del Poble Sec) declarava com ideals "el conquerir la llibertat de Catalunya i l'establiment d'una absoluta justícia social".
Mitjançant les activitats organitzades per les diferents comissions (social, sanitat, esportiva, cultura i esbarjo) i dirigint-se tant als catalans com als que no havien nascut a Catalunya, volien contribuïr al desvetllament polític, social i cultural del barri que el reconeixia com eminentment obrer. A la vegada, es mostraven molt preocupats per "l'espectacle vergonyós del creixement de l'onada feixista i reaccionària arreu del món" i s'havien adherit al front únic obrer contra el feixisme, organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular.
Molt sensibles a la situació dels més necessitats, buscaven feina pels companys que no en tenien, o intentaven resoldre els seus conflictes laborals amb els empleats. Oferien un consultori mèdic sis dies a la setmana, tant als socis com al públic en general. Semblaven més afins als anhels dels sindicalistes (encara que alguns socis alertaven contra els grups més revolucionaris com la FAI, que "sembren terror declarant vagues i conflictes", la qual cosa podria donar l'excusa per instaurar una altra dictadura) que no els del seu veí i gran rival: l'església de Santa Madrona.

Lamentaven l'èxit que tenia "aquella entitat que per vergonya nostra està enclavada en la nostra barriada", sobretot l'èxit de les activitats organitzades per a la mainada. La sòcia vocal Mercè Bilbeny, conscient de la influència que tenia l'església sobre les dones (i el vot femení) per mitjà dels sermons, va publicar crítiques molt dures: "escampen arreu el verí de l'odi... les imatges de les esglésies i convents molt sovint porten joies de gran vàlua que no necessiten per a res i, en canvi, els hospitals estan mancats de mitjans. No pensen que hi ha velles necessitats, obrers sense treball, infants mancats d'aliments...". Per tant, no eren només els anarquistes els que volien eliminar el poder de l'església en esclatar la guerra.

El castell de Montjuïc, restituït a la ciutat amb una cerimònia multitudinària de gran joia popular l'agost del 1936, poc després va ser ocupat en la seva totalitat per forces de l'Esquerra Republicana, per tal de destinar-ho a caserna i zona d'instrucció de les seves milícies. Suposem que, entre el miler de milicians que es trobava el 26 d'agost de 1936, el parc de Montjuïc va ser tancat entre les vuit del vespre i les cinc de la matinada tant als vianants com als vehicles -"per cap concepte es donaran autoritzacions especials que impliquin la vulneració d'aquesta ordre"-. Només aquells que havien d'anar a l'Hospital de Sang, instal·lat al palau de la Caixa de Pensions. podien entrar-hi per la porta del carrer Lleida, justificant però, la visita al grup de control.

Durant la guerra, la seu de l'ERC del Poble Sec s'ubicava a l'altre costat del Paral·lel (Francesc Layret 108), davant del Teatre Condal, des d'on intentaven continuar la tasca social. Va ser el juliol del 1936 quan el soci i doctor Francesc Teixidó, sempre vetllant per la salut dels nens, va formular la petició d'incautació de la finca Los Pinos (propietat de l'excomte de Fígols), per a destinar-la a hospital de nens convalescents i tuberculosos lleus.

9) Menjador popular. Carrer de Blai núm. 65. Plaça dels Ocellets.

Per a la gran majoria de la gent, les dues memòries més vives de la guerra són els bombardeigs i la fam. Difícilment, un país en guerra pot continuar amb la producció agrària normal. Les grans ciutats com Barcelona patien més, donat que depenien dels abastiments de fora. El tall que patiren les xarxes de transport, l'arribada de gran nombre de refugiats i l'aparcament agreujaren el problema. 

De seguida es van organitzar els menjadors populars. El mes d'agost de 1936, ja s'havia instal·lat a l'Hotel Gastronòmic núm 1. (el menjador popular per excel·lència) a l'Hotel Ritz i a principi del 1937 es va introduïr el racionament. 

Hi havia un gran menjador popular a Francesc Layret 98 (entre Aldana i Ronda Sant Pau) i d'altres més petits com el que hi havia a Blai 65. Però a mesura que passaven els mesos, els àpats, inicialment bastant variats, es reduïen sempre a les ubiqües/omnipresents llenties. La gent pal·liava les mancances com podia, formant cooperatives, bescanviant, criant gallines als balcons. Les dones, sobretot, feien llargs viatges als pobles fora de Barcelona, sovint a peu, per buscar (i fins i tot robar) aliments als pagesos. 
La Tomasa Morales Moreno, de 86 anys, veïna del Port explica: 

"Durante la guerra, la María (que era la madre de una vecina y gran amiga de la familia) y yo, que tenía entre 14 y 17 años, solíamos ir una o dos veces por semana al Vendrell en tren, con el objetivo de comprar almendras y vino, que luego consumíamos o vendíamos en el Mercat de Santa Caterina. El viaje solía durar unas 8 horeas, salíamos a las 21h de la Estación de Francia y llegábamos al destino entre las 3 y las 5 de la mañana. Una vez allí, nos tirábamos en las cuentas, con los cestos, a dormir, esperando que amaneciese. Normalmente, aparte de lo que íbamos a comprar, se solían venir con nosotroas otros productos de la huerta, y es que Maria era más ladronaaaa!!.

En medio de los campos a los que íbamos a comprar había una higuera, quye, cómo no, nos la hicimos nuestra. Yo me subía a la higuera con los zapatos de tacón a coger unos higos más buenos... Un día, a lo lejos, vimos al amo del campo y María le preguntó, com aquella vocecica que tenía: "Buen hoooombre, nos dejaría usted coger unos higos??" y en éstas que el hombre empezó a hacernos enérgicos gestos con los brazos... yo le decía a la María, desde la copa del árbol: "María, que a este tío no le gusta que le robemos higos" y ella contestaba; "que no, que no, melliza, que lo que dice es que cojamos lo que queramos"... sí, sí... de pronto lo vemos coger piedras grandísimas y correr hacía nosotras, a pedrada limia... Nena, lo que corrí ese día... 

Sobretot durant els últims mesos de la guerra, la situació es va tornar realment crítica. Un informe mèdic del 1940 recollia "casos de famèlics que durant un any només menjaven verdures amb algun tros de pa o simples herbes silvestres bullides sense oli".  

Relacionat amb l'alimentació, una cosa interessant va passar el 1937, en plena guerra: la família Carulla, avui propietària de la multinacional Gallina Blanca, va inventar els famosos cubitos de caldo concentrado Gallina de Oro, en un intent de combatre les carències alimentàries. 

I una anècdota, entre trista i còmica després de la guerra, a Anglaterra, el doctor Trueta, que va vetllar per les víctimes dels bombardegis a l'Hospital General de Catalunya (Sant Pau) , va donar una conferència a un grup de dones distingides sobre la defensa passiva a Barcelona. Una dona, molt preocupada, li va demanar què havien fet per a defensar els gats. "Senyora va respondre- ens els vam menjar tots". 

10) Unió Esportiva del Poble Sec. Carrer de la Creu dels Molers núm 37.

A principi del segle vint creixia l'interès per l'esport com a esbarjo i, més encara, com a font de salut. El futbol, la natació, la gimnàstica o el ciclisme eren activitats a l'abast de gairebé tothom i que podien ajudar a contrarestar les condicions insalubres de la ciutat, sobretot per a la classe obrera. 

El club de futbol Unió Esportiva del Poble Sec es va fundar el 1928. Poc abans de l'esclat de la guerra, va inaugurar el camp de futbol de Satalia, però gairebé immediatament després de començar la contesa, va ser requisat a fi de ser un camp d'instrucció de les milícies antifeixistes. De manera més oficial, el 3 de setembre del 1936 La Veu de Catalunya publicava la notícia: "El Partit Socialista Unificat de Catalunya, Radi Segon, fa avinent la incautació del camp de futbol de Poble Sec per a camp d'exercici de les seves milícies". 

El club és un bon exemple de la importància que tenia la xarxa associativa, sobretot en temps difícils, xarxa que sempre ha existit al barri. Arran del primer bombardeig aeri del 16 de març de 1937, que va destruïr vides i cases del Poble Sec, la UE va organitzar un gran festival en benefici de les víctimes, que es va celebrar el 4 d'abril al camp de futbol. En la carta d'invitació que va enviar a l'alcalde s'autodeterminava com "modest club, els components del qual són tots obrers i bons catalans". 

Aquest tipus de festivals no eren cap novetat. Tot just començada la guerra, el 22 d'agost del 1936, diferents entitats del Poble Sec van organitzar un gran festival a benefici de les víctimes de la sublevació feixista al Teatre Olímpia. El programa incloïa el segon acte de Cançó d'Amor i de Guerra, un recital d'Enric Borràs i un concert de la Banda Municipal. 

Hi ha una relació amb data de setembre del 1937 dels festivals celebrats pro-víctimes dels bombardeigs i les quantitats recaptades. És una mostra del grau de solidaritat d'aquests obrers modestos de la Unió Esportiva, que van donar la quantitat de 523'75 pessetes, sobretot quan la comparem amb la quantitat recaptada en un festival celebrat al camo del F.C. Barcelona, que va ser de 126'50 pessetes. La solidaritat de la classe obrera d'aquest petit barri es fa encara més palesa en la relació de festivals esmentats: després del districte V, va ser el Poble Sec, amb 1839 pessetes, qui en va donar més. 

11) El primer bombardeig aeri.

El 16 de març del 1937, entre les 6.45 i les 17.15 del matí, Barcelona va sofrir el primer bombardeig aeri. L'atac fou efectuat (com la majoria) per les forces aèries Legionàries italianes des de la seva base a Mallorca. Nou bombes van caure a la Barceloneta i al Poble Secm amb el balanç final de 8 víctimes mortals (3 al Poble Sec). Hem d'imaginar el terror que va sembrar aquesta nova i gairebé desconeguda arma, sobretot per produïr-se en una hora quan molts ciutadans, indefensos, encara dormien. 

Els edificis més afectats van ser els del carrer de la Creu dels Molers 68 i 72 i Anníbal 17. Dotze edificis més, la majoria a Creu dels Molers, van quedar afectats, amb desperfectes de major o menor grau. Els bombers van treure 6 ferits i 2 morts. Aqunes restes humanes van ser tretes en cabassos. 

El Poble Sec tenia la sort de disposar dels bombers molt a prop: la caserna del carrer Lleida, inaugurada per l'Exposició Internacional del 1929. El cos de bombers, juntament amb la Creu Roja i equips de salvament de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (constutuïda l'edtiu del 1937), va jugar un paper abnegat i mai no suficientment valorat en socórrer les víctimes. Quan el dia 17 de març del 1938 un bombardeig va destruïr l'autobús Roca, van arribar-hi en només 3 minuts. 

I la destrucció i l'horror tan sols començaven. El Poble Sec, tan a prop del port i de les instal·lacions militars de Montjuïc, va ser un objectiu reiterat durant els 194 bombardeigs que va patir la ciutat -fins i tot l'últim, el 24 de gener del 1939, que va afectar el nucli urbà -només dos dies abans de l'entrada de les tropes feixistes i la caiguda de Barcelona. 

12) Grup Escolar de la Generalitat núm 6. 

A despit d'estar en guerra, les autoritats volien continuar amb la tasca, ja començada, d'escolarització de tots els nens i nenes de la ciutat en escoles municipals, modernes i laiques. Per un decret del 27 de juliol del 1936 es va crear el Consell d'Escola Nova Unificada (CENU) per tal de coordinar els serveis d'ensenyament de l'Estat, de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona. El CENU tenia projectat fer unes 150 escoles en les que es pretenia implantar una escola unificada que es basava en l'aplicació dels principis de la gratuïtat, el laïcisme, la coeducació i l'ús de la llengua materna. Els col·legis religiosos, confessionals, eren els que predominaven abans de la guerra i es volia modernitzar-los. L'antiga escola de les monges franciscanes, a Blasco de Garay 58, es convertiria en el Grup Escolar de la Generalitat núm. 6, amb capacitat per a 700 alumnes. 

L'edifici havia estat objecte de devastació en esclatar la guerra i, a més, hi havia la voluntat de fer desaparèixer tot el seu aspecte conventual, cosa que encaria molt les obres. Mentre aquestes es feienm va ocórrer el bombardeig del 16 de març del 1937 i les brigades que hi treballaven van ser requerides a ajudar en el desenrunament de les cases bombardejades a Creu dels Molers. 

L'escola també va ser afectada pel bombardeig, que va destruïr molts dels vidres nous recentment col·locats .com a tots els edificis, això fou un problema constant i creixent a moltes escoles durant la guerra-. Al principi, se'ls reemplaçava; quan faltava vidre, amb una tela especial i quan aquesta mancava, amb fusta. Fernando Lapiedra recorda que, com que feia molt de fred, la seva professora va demanar la participació dels nens a fi que portessin fusta de casa. La seva mare era peixatera i ell, content de col·laborar, va portar unes caixes buides de peix que després feien molta pudor. 

Mai no es va aconseguir escolaritzar tots els nens. Les causes van ser diverses: requises forçoses d'edificis projectats com a escoles i finalment destinats a altres usos, la destrucció dels mateixos durant els bombardeigs, l'increment del nombre de places necessàries (degut a l'arribada a la ciutat de centenars de nens refugiats)... Com tants d'altres bons projectes socials, la guerra els avortaria. Aquesta falta d'escolarització va representar per a molts nens molt més temps per al joc, i per jugar, malauradament, a la guerra. 

13) El refugi 307. 

Des de la Primera Guerra Mundial, molts temien que l'aviació es convertís en la més terrible i devastadora arma bèl·lica. L'any 1932, la Societat de Nacions va resoldre prohibir els atacs sobre les poblacions civils, però, sense efecte. Per a diverses potències estrangeres, la Guerra Civil Espanyola va ser el camp d'assaig d'aquesta nova arma.

Catalunya, i especialment Barcelona, va ser un objectiu prioritari de fàcil abast per l'aviació italiana que tenia la base a Mallorca. Des del primer bombardeig aeri -el 16 de març de 1937- fins a l'últim -el 25 de gener del 1939-, la ciutat va ser atacada sistemàticament. Les incursions van arribar al seu grau més alt de mortaldat els dies 16, 17 i 18 de març de 1938, amb prop de 1000 morts i 2000 ferits. Com a ciutat portuària, també era oberta als atacs des del mar i fou un creuer italià, l'Eugenio de Savoia, qui causà les primeres 17 víctimes del dia 13 de febrer del 1937. 

En començar la guerra, Barcelona no estava preparada per protegir la ciutat contra els bombardeigs, a pesar de l'ordre del Govern de la República de l'agost del 1935, d'organitzar comitès de defensa passiva en tot el territori espanyol. Durant la tardor del 1936, la Generalitat i l'Ajuntament intentaven recuperar el temps perdut (difonent multitud d'instruccions, fent un cens dels soterranis útils, habilitant els túnels del metro i començant la construcció d'un nou clavagueram per a l'ús temporal com a refugis), però ja era impossible construïr un nombre suficient de refugis per acollir tota la població civil, que decidí organitzar-se pel seu propi compte. Per tot Barcelona, sobretot després dels primers bombardeigs, els veïns sortien al carrer i començaven a excavar túnels. El Servei (municipal) de Defensa Passiva donava assessorament tècnic, subvencions i material recuperat dels edificis bombardejats i enderrocats.

Al Poble Sec hi havia un total de 65 refugis registrats, 28 dels quals van rebre subvencions -normalment eren quantitats modestes, com les 17.000 pessetes per al refugi 708 (Blai-Savà). 

Atesa la gravetat dels bombardeigs dels mesos de febrer i març de 1937, l'Ajuntament va iniciar la construcció d'11 refugis col·lectius més grans i més ben equipats (amb un pressupost d'uns 5 milions de pessetes), a sota de diferents places de la ciutat, com la de del Sol a Gràcia, amb la intenció a un ús posterior com a banys públics, biblioteques, etc...

Al Poble Sec, sembla que per no haver-hi cap plaça gran, projectaven enllaçar alguns dels refugis ja començats en el Refugi General del Poble Sec. El 22 de juny de 1937, l'Ajuntament va concedir quasi mig milió de pessetes per les obres d'acabament. 

El refugi 307, projecte realitzat per un veí del carrer Nou que tenia coneixements tècnics, va ser un dels més grans i dels més ben construïts dels 65 registrats al Poble Sec. Tipus galeria de mina, com tots els refugis del barri, consistia en uns 200 metres de túnels revestits, amb 3 entrades, aigua corrent, llum elèctrica, lavabos, farmàcia, i bancs de fusta. Els túnels d'accés es tracen en ziga-zagues i travesses per frenar els efectes de possibles explosions.

Revestit en gran part i protegit sota la terra compacta de la muntanya, el refugi oferia un bon grau de protecció, però durant la nit del 17 de març del 1938 una part del refugi va caure damunt d'un grup de nens que dormien a terra. Manel Cabanes de 5 anys i la seva cosina Lolita Martínez de 8 anys van morir. 

Com la majoria dels refugis de Barcelona, la construcció va ser una iniciativa i obra dels veïns. No sembla que es formalitzessin les seves contribucions per finançar i construïr el refugi amb el carnet que atorgava el dret al titular i als seus familiars a utilitzar-lo, com es feia per exemple amb el refugi del carrer de Margarit.

Consta que va rebre una subvenció de l'Ajuntament, probablement per costejar el material de construcció. També es va recuperar material procedent d'una escola bombardejada molt a prop, en el passatge de la Sagrada Família (avui passeig de Montjuïc). 

Amb la creixent manca de materials i mà d'obra durant la guerra, no es van realitzar els 400 metres projectats. Acabada la guerra, els nacionals van continuar els treballs durant uns mesos, enllaçant els dos trams existents, però la seva funció com a refugi antiaeri ja no seria necessària. A partir d'aleshores va tenir usos diferents i tant va servir com a habitatge per a una família de barraquistes, com a viver de xampinyons o com a magatzem d'una fàbrica de vidre.

 La informació està extreta del llibre "Montjuïc i el seu entorn, 1936-1939". El llibre pretén explicar com era la vida de la gent dels barris de Montjuïc des de l'esclat de la Guerra Civil i fins i tot hi apareixen algunes rutes per diferents espais històrics i emblemàtics d'aquests barris. El podeu trobar a dins de la col·lecció local del barri de la Biblioteca Vapor Vell o també en altres biblioteques com la Francesc Candel, a la Zona Franca..

Per saber-ne més consulteu el Centre d'Estudis de Montjuïc.