Una passejada pel Poble Sec en guerra. Del Molino al Refugi 307

L'actualització que avui he compartit no és obra meva, l'he agafat del bloc del també historiador Joan Pujades, però he pensat que per a tots els que sigueu de Poble Sec o bé que el conegueu us podria resultar interessant.

1) Les barricades del 19 de juliol del 1936. Paral·lel-Sant Pau.

El Poble Sec es va desenvolupar uns anys després de l'enderroc de les antigues muralles de Barcelona, començat el 1854. En aquesta data, tot eren camps que s'estenien fins a la muntanya, sota els ulls vigilants i els canons dels militars del castell de Montjuïc. La urbanització del barri es va realitzar sobretot després de la construcció de la nova avinguda del Paral·lel / Marquès del Duero, oberta al transit a l'octubre del 1894. Conegut amb aquests dos noms, durant la República i la Guerra Civil es va canviar el nom pel de l'avinguda Francesc Layret, advocat laboralista i polític d'ideologia catalanista i republicana, fundador i un dels presidents de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Layret havia estat assassinat el 1920 pels pistolers del Sindicat Lliure de la Patronal Catalana, partidaris de Martínez Anido, militar i ministre de la governació de Primo de Rivera.

El Poble Sec és, i sempre ha estat, un barri majoritàriament de classe obrera; la central elèctrica La Canadenca, el Port, les pedreres de Montjuic i les obres de l'Exposició Internacional del 1929, donaven llocs de treball i probablement moltes lliçons en el sentit de la paraula explotació. No és estrany, doncs, que el sindicalisme, sobretot l'anarcosindicalisme, tingués molts adherits al barri. També hi havia una classe petitburgesa de comerciants catalans, i molt a prop, la vida bohèmia i intrínsecament anàrquica de molts teatres, cinemes, music halls i petits cafès on sovint es reunien per discutor de política i de la revolució social. Un fet significatiu: per a la visita dels reis l'octubre del 1908 es vare tancar els cafès-concert del Paral·lel.

Els preparatius dels dies anteriors.

Encara que des de feia setmanes molts temien que els militars, contraris a la República i al Front Popular que havia guanyat les eleccions del febrer de 1936, planejaven un cop d'estat, ni el govern de la República ni la Generalitat, coneixedors de la conspiració, havien actuat per tallar-la des de les arrels. Els sindicalistes, en canvi, no es fiaven i uns dies abans ja feien guàrdia en els seus locals i als voltants de les diferents casernes per detectar qualsevol indicació de l'indici de l'alçament.

L'organització obrera amb més influència al barri era l'anarco-sindicalista CNT. Al carrer del Roser 35 es trobava el local del poderós Sindicat de la Fusta, els militants del qual jugarien un paper clau en la derota dels militars solleats.

Per la seva ideologia de la revolució social i una llarga història de repressió, ja tenien organitzades unes bases d'actuació revolucionàries en els anomenats comitès de defensa.

El dia 17 de juliol la premsa publicà la notícia de la sublevació de les tropes espanyoles al Marroc contra el govern republicà. Tot i el comunicat tranquilitzador del Ministerio de la Guerra, en què es deia que la situació estava controlada i que podia "considerar-se fracassat un ampli moviment d'agressió a la República" es temia el pitjor. Els confederals, com Durruti, Garcia Oliver i Ascaso, començaven una frenètica sèrie de reunions als sindicats i els llocs habituals de trobada per planificar la defensa. El mític Francesc Ascaso, que va morir hores després durant la presa de la caserna de les Drassanes, a la tarda era al bar Pay Pay de la Bretxa de Sant Pau. Els calien armes, cosa que la Generalitat els negava, Membres del Sindicat del Transport van assaltar dos vaixells ancorats al port apoderant-se dels fusells, però no eren molts i fins i tot la Generalitat va enviar els guàrdies d'assalt per intentar treure-los-hi.

El dia 19, l'hostproador Eduard Pons Prades, que llavors tenia 16 anys, feia d'estafeta amb la seva bici. Aquella nit, en passar pel Sindicat de la Fusta al carrer del Roser, va trobar el seu oncle fent guàrdia ja armat. S'havia organitzat un grup de vigilants que anaven pels terrats del Paral·lel i la Ronda de Sant Pau. En tornar al local del sindicat, a l'alba del dia 19, l'Eduard va veure que la gent ja aixecava les barricades.

La lluita a les barricades, en aquest punt, va ser aferrissada i fonamental per derrotar els militars feixistes. Va servir per controlar el Paral·lel, que era el lloc d'enññaç entre el Castell, el Port -base d'hidroavions, punt d'arribada del general Goded de Mallorca-, les Drassanes i Capitania.

Els fets del 19 de juliol.

El pla dels militars conspiradors era sortir a les 5 del matí (amb la consigna "Viva España, Viva la República" per sembrar la confusió i enganyar el poble) amb les tropes recolzades per falangistes, requetés i d'altres simpatitzants, de les 7 casernes: Lepanto, Icària, San Andrés, Pedralbes, Tarragona, San Agustín, Atarazanas i dependències militars. La intenció era prendre els punts estratègics de la ciutat com les places d'Espanya, de Catalunya i de la Universitat, per dominar els punts de govern de la ciutat.

Encara, volent negar la gravetat de la situació, fou censurada l'editorial "Abajo el fascismo" de Solidaridad Obrera el 19 de juliol on s'exhortava: "Camaradas... hay que actuar a fondo... el pueblo en masa debe levantarse como un solo hombre para barrer el fascismo. Frente a la avilantez de las fuerzas reaccionarias: Muera el Fascismo!".

L'últim que volia la Generalitat era que s'alcés el poble en armes, però a les 5:15 de la matinada des de Ràdio Barcelona, el locutor donà la notícia: "Ciudadanos: El momento tan temido ha llegado: El Ejército, traicionando su palabra y su honor, se ha echado a la calle para combatir a la República... Para los ciudadanos de Catalunya ha llegado la hora de las grandes decisiones y de los grandes sacrificions: destruir este ejército faccioso. Que cada ciudadano cumpla con su deber. ¡Viva la Generalitat de Catalunya! ¡Viva la República!,

Després d'una lluita aferrissada amb presència del mateix Joan Garcia Oliver i que va durar unes 4 hores, atès que els feixistes van aconseguir apoderar-se de la barricada de la Bretxa de Sant Pau, finalment va ser derrotat el contingut de cavalleria de Montesa que havia de prendre el Paral·lel.

No podem oblidar que també varen participar les Fuerzas de Seguridad y Asalto, instal·lades a les Drassanes, a l'Hotel 3 de la plaça d'Espanya i la 8a. Companyia Local al carrer de la Concòrdia n.100 i França Xica 9.

El dia 9 a les 6 de la tarda, el general Goded es va rendir. L'aixecament, de moment, havia fracassat.

Hi ha uns testimonis gràfics molt valuosos de la gran barricada del Paral·lel. La fotògrafa alemanya Gerda Taro, companya del reconegut fotògraf Robert Capa, va realitzar dues fotografies de nens (portant gorres de la CNT i de la FAI) mentre jugaven en aquesta barricada l'agost del 1936. En una es veu clarament el gran anunci Xampany Freixenet, que coronava el teatre El Molino. L'altra va ser feta mirant cap a la Ronda de Sant Pau.

Tristament, un any després, el 26 de juliol del 1937, Gerda Taro va morir aixafada per un tanc mentre feia un reportatge gràfic en el front de Brunete. Només tenia 26 anys.

El maig del 1937, les barricades del Paral·lel es van tornar a aixecar durant els fets de maig, quan es va intentar restar el poder a la CNT-FAI i al POUM. També el Paral·lel, a la cruïlla del carrer Nou de la Rambla i el Cine Amèrica (Paral·lel 121), davant del carrer del Parlament, va ser l'escenari d'una dura lluita entre els guàrdies d'assalt i els anarcosindicalistes.

També cal d'esmentar en aquesta avinguda, durant el bombardeig del 17 de març del 1938, la matança que produí una bomba que impactà sobre un autobús de la companyia Roca a la cruïlla del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau. Va ser sobre les 10.15 del matí. L'informe dels bombers deia: "En arribar al lloc del sinistre estava tot encès un autobús Roca i per terra una estesa de morts i carn humana desfeta amb trossos de vestits cremats. La Creu Roja estava recollint amb les seves ambulàncies els morts i ferits..."Fernando Lapiedra anava a buscar pa a la fleca L'Espiga, que era al costat del Molino, quan va explotar la bomba. Explica que va veure un home decapitat que caminava encara i que la guàrdia urbana, que treballava dirigint el trànsit enmig del Paral·lel, va desaparèixer del tot. Es parla poc dels efectes psicològics sobre la gent de tot allò que van viure durant la guerra, especialment els nens. No ens hem d'estranyar que la gent perdés les ganes de lluitar i gairebé no hi hagués resistència quan varen entrar els nacionals.

Des del primer moment, El Molino va ser requisat pel Comitè Antifeixista del Centre. Consta que, com a totes les organitzacions en lluita durant les primeres setmanes de la guerra, l'Ajuntament va subministrar lots de menjar al Comitè allí instal·lat. Robert Serrano, anterior propietari del teatre, afirma que el seu avi, que l'havia comprat després de la guerra, explicava que també va acollir una mena de tribunal popular que ajusticiava elements facciosos, alguns, morts en ser tirats de dalt a baix des del galliner. La Sra. Mercedes, que vivia al carrer de Vilà i Vilà i que de gran va treballar durant molts anys com a costurera encarregada del vestuari de les artistes en el Teatre Apol·lo, recorda que un dia van saber que una patrulla de control havia anat a buscar un veí de la seva escala, el Sr. Blanco, als Almacenes el Aguila, on treballava, i l'havien portat al Molino. Molt preocupats, no sabien com confirmar la notícia però, a la tarda, la Sra. Mercedes va veure una ambulància que sentia del teatre amb les portes obertes a gran velocitat i plena de cossos. Els morts anaven amuntegats i un d'ells portava sabates de xarol blanc i negre. Ell sabia que eren les del Sr. Blanco.

Semblava que durant la guerra no es va reobrir com a teatre. Però Lluís Permanyer, en el seu llibre El Molino. Un segle d'història, ha publicat un programa i fotografies mostrant que els últims mesos del 1938 l'empresari Jaime Cunillera va recomençar les activitats de music hall i cabaret amb 30 atracciones 30 i pista de ball "a pesar de la leyenda negra que sobre el Moulin Rouge se había cernido".

Els altres teatres, cines i llocs d'espectacle tancats -com quasi totes les indústries i el comerç, a causa dels esdeveniments i per la vaga general convocada en començar la rebel·lió militar-, en pocs dies foren reoberts "per tal de contribuïr al ràpid establiment de la normalitat ciutadana" (decret de la Generalitat del 26 de juliol). Potser no esperaven que serien col·lectivitzats sota el control del Sindicat d'Indústries de l'Espectacle (SIE) / Sindicat Únic d'Espectacles (SUE) de la CNT, constituït el 6 d'agost.

A més de la socialització econòmica, amb la qual "desde el divio más cotizado... hasta el obrero que presta su servicio en el más humilde menester, se le asigna una dieta a repartir del fondo común formado por la recaudación de todos los teatros", les obres havien de tenir un contingut social i educador més adient al nou sordre socialitzat i revolucionari. La temàtica frívola i d'ideologia burgesa de temps anteriors i, especialment "tota l'obscenitat, vulgaritat i grolleria", desapareixeria. Encara que pocs ho admeten, els anarquistes de debò eren gent de caràcter molt recte.

Tenim alguns exemples: el 28 d'agost de 1936 es va estrenar amb gran èxit al Teatre Apol·lo Águilas Negras o los misterios de los conventos, prohibida per la censura oficial fou una proclama contra la reacció que ha viscut omnipotent a les fortaleses dels convents.

El setembre del 1937 anunciaven l'estrena immediata de Barraques de Montjuïc "un drama d'avui audaçment creat" per J. Gimeno Navarro. També hem d'estrenar La Fam, guanyador del premi Ignasi Iglesias, de Joan Oliver estrenat al 1938 i, no cal dir, la sarsuela Cançó d'Amor i de Guerra de Víctor Mora, que obria la temporada al Teatre Nou i tenia molt d'èxit. Però, en general, no es van apartar de la cartellera de sempre. Als cines, sobretot, amb excepció de certa quantitat de pel·lícules comunistes russes de caire propagandístic i documentals autòctons mostrant notícies sobre els fets i el curs de la guerra, continuava el predomini de les pel·lícules de Hollywood. La producció cinematogràfica a Barcelona, que poc abans de la guerra semblava tenir un futur esperançador amb la inauguració dels Estudios Orfea a Montjuïc on també estaven instal·lats els Estudis Trilla -la Riva, va tardar anys en recuperar el protagonisme que es mereixia. No cal dir que després de la guerra el gruix de la producció es va centrar a Madrid.

Els teatres sempre s'havien utilitzat durant el dia per grans reunions d'associacions de tota mena i per mítings polítics, ús que es va multiplicar durant la guerra. Per exemple, el matí del 23 de maig, mentre al Teatre Victòria es va celebrar una assemblea general extraordinària de treballadors de les indústries del camp i de la pesca, afiliats al Sindicat de les Indústries Alimentàries de la CNT, al Teatre Nou es reunia el Sindicat de les Indústries de Sanitat, Assistència Social i Higiene, també de la CNT. O tenim el Gran Míting que el Front Popular de Catalunya va organitzar el 17 d'abril del 1938 al Teatre Nou, presidit pel Dr. Tomàs Pumarola, regidor de l'Ajuntament de Barcelona, i amb intervencions de representants de la CNT, ERC, PSUC i Rafael Tasis, escriptor i polític, per Acció Catalana.

Durant els bombardeigs, els teatres, com tots els espectacles públics, havien de tancar els llums, aturar la funció i el públic i els artistes havien de dirigir-se als refugis.

2) El dispensari municipal de Santa Madrona. Carrer del Roser núm. 15. 

Conegut popularment com la casa del socorro, durant la guerra es va treure la referència religiosa per anomenar-se el dispensari del carrer del Roser. Els anys 20, hi havia l'escola gratuïta catòlica de noies Artesanos y Obreros al segon pis del mateix edifici.

Als anys 30, els serveis de salut primària a la ciutat eren bastant rudimentaris (hi havien 15 dispensaris municipals per a una població de més d'un milió d'habitants). D'aquí la tendència de moltes de les associacions existents (polítiques, obreres, culturals i religioses) d'oferir un servei mèdic per suplir les mancances.

Durant la guerra els dispensaris es veurien totalment desbordats pels esdeveniments, sobretot quan s'iniciaren els bombardeigs a la ciutat i la fam començava a afectar seriosament la salut dels ciutadans.

La situació també es va veure agreujada per la necessitat d'atendre els milers de refugiats que arribaven a Barcelona. Segons un inventari del 1937, el dispensari del Roser -d'uns 225 metres quadrats- consistia en un vestíbul, sala d'espera, 2 despatxos, 3 infermeries, cambra d'esterilització, sala de curacions, dormitori del metge i cambra de bany.

Ubicat a pocs metres de les barricades del Poble Sec, el 19 de juliol es va veure involucrat directament en els fets. Segons consta a La Veu de Catalunya: "Ingressaren 5 cadàvers. Foren assistits 2 ferits gravíssims i 11 de menys greus. A més, reberen auxili altres 18 ferits de pronòstic reservat i 17 de pronòstic lleu".

Sembla que, indirectament per culpa del dispensari, durant un temps els militars, conscients del paper que jugaven els anarquistes en la lluita per guanyar el Paral·lel, van apoderar-se del Sindicat de la Fusta, situat a pocs metres amunt del mateix carrer.

Los soldados recurren a una estratagema. Una ambulancia municipal avanzaba lentamente calle del Roser arriba parándose frente a la Casa de Socorro, a pocos metros del local que ocupaba el Sindicato. Se paraliza el fuego por parte de los defensores de la libertad y de pronto aparecen los soldados que caminaban ocultos detrás de la ambulancia... Al fin los sublevados logran asaltar el Sindicato destrozándolo todo, robando las cosas de más valor...Era un dels dispensaris que donava servei de visites d'urgència, ja que tenia un metge de guàrdia tota la nit. La matinada del 16 de març del 1937, quan Barcelona va patir el primer bombardeig aeri, i queien les bombes al Poble Sec i a la Barceloneta, estava de guàrdia el doctor Freixa, per la qual cosa fou el primer en assistir a la dotzena de ferits traslladats al dispensari. De seguida es va presentar el doctor Matas, cap del Servei, i 5 altres metges de l'equip. Va ser la primera de moltes nits i de molts dies socorrent a les víctimes d'aquesta nova i temible arma.

Després de ser constituïda la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, el dispensari comunicava directament per telèfon amb la secció d'Informació i Enllaços per informar sobre les víctimes i demanar ambulàncies tantes vegades com fos necessari. Llegir els informes diaris d'aquesta secció és colpidor.

17 de març de 1938, 

A les 8'15 ens demanen ambulàncies des del dispensari del carrer Roser per tal d'evacuar 8 ferits.

18 de març de 1938, 

A les 4'24 ens comuniquen que han caigut bombes al carer Roser, Carretes, Fontrodona i Barberà.

A les 4'35 del dispensari del carrer Roser ens comuniquen que no poden efectuar cap cura, ja que una bomba ha destruït l'edifici. Avisem a ambulàncies militars.

7 de juny de 1938, 

23'54. Des del dispensari del carrer Roser comuniquen que tenen molts ferits. Avisem a ambulàncies militars.

19 d'agost de 1938, 

06'05. Comuniquen del dispensari del Roser que han assistit 8 ferits. N'han portat 5 al Clínic.

Anècdota: el 1919 el cap de serveis del dispensari era el doctor José Dexeus, que suposem membre de la famosa saga familiar de metges. En Santiago Dexeus, fundador de la Clínica Mater, la primera clínica maternal privada d'Espanya i pare del Dexeus que tots coneixem, era doctor supernimerari municipal a les Cases Consistorials i, tot s'ha de dir, fou destituït el març del 1937 per "haver abandonat el servei."

3) Els soterranis com a refugis antiaeris. Carrer del Roser núm. 30.

Com que inicialment es creia que els soterranis d'alguns edificis podien servir com a refugis contra els bombardeigs aeris, durant la tardor del 1936, tècnics de l'ajuntament van fer la tasca gegantina d'inspeccionar 17.000 edificis (resultant adequats només 700). El soterrani del carrer del Roser 30 fou un dels que es considerava adient, però sembla ser que els veïns, abans del primer bombardeig, no es prenien molt seriosament les instruccions d'habilitació. El 17 de desembre van rebre l'ordre taxativa de "treure els trastos que hi tenen emmagatzemats en el termini de 24 hores, sense excusa de cap manera".

4) El Sindicat de la Fusta. Carrer del Roser núm. 35.

Al núm 35 del Carrer del Roser hi havia el bar Asiàtic, un dels cafès concerts més antics del Poble-sec. Ja a finals del segle XIX, el Diari de Barcelona anunciava que hi organitzaven concerts, fins i tot de música clàssica.

Era lloc de reunió dels anarcosindicalistes, sobretot els del ram de la fusta, de manera clandestina en els freqüents períodes d'il·legalització de la CNT. Però el 1936, en temps de la República, a l'edifici, el Sindicat de la Fusta hi havia instal·lat el seu local. Ja hem vist el paper que van jugar durant l'aixecament militar. Pocs dies després, amb la requisició de diversos edificis, inclòs el local de la Patronal al carrer Diputació, el Sindicat es va traslladar. Al mateix edifici, hi havia una cooperativa (la número 22 de la Unió de Cooperatives).

5) Els edificis requisats. Carrer de Blai. 

Durant l'eufòria revolucionària dels primers dies, centenars d'edificis públics i privats -sobretot els que pertanyien a l'església, als rics i als que havien donat suport efectiu o tàcit a la rebel·lió- van ser requisats pels múltiples partits i organitzacions obreres. Uns mesos després, la Generalitat intentava controlar la situació a través del decret de Col·lectivitzacions de l'octubre del 1936. Amb el Comitè d'Apropiacions i el registre de la Comissió de Responsabilitats volien fer un cens de tots els edificis requisats. Els documents existents donen uns exemples al Pobe Sec:

"El sotasignat President del Sindicat de "Comunicaciones y Transportes" (CNT-AIT)... les passades jornades revolucionàries del 19 de juliolm i vetllant com sempre per conservar per a l'ús del poble tots els elements de cultura i mitjans que facilita la seva actuació de millorament social, es va incautar de l'immoble situat al carrer Blesa n. 23-25-27-29-31-33 propietat de VICENTE RIVAS CREUS, desaparegut d'aquesta ciutat. lo que posa de manifest la seva disconformitat amb l'actual règim...

Tingueu a bé fer-li lliurament de l'esmentat immoble per a dedicar-lo a GARAGE Y SOLAR.

Restem vostres i de l'antifeixisme.

El Presidente Segundo Martínez"

Sembla que la majoria de les requisicions varen ser efectuades per la CNT, però també tenim el Garage Palermo del carrer de Piquer 49 (requisat per la UGT a favor del Sindicat d'Obrers de Garatges), la finca núm. 20 del carrer de Ricart (pel Comitè Local del Partit Socialista Unificat de Catalunya) i Francesc Layret 167 (aquest cedit pel propietari) per la Delegació General d'Euzkadi, a fi d'acollir refugiats.

L'edifici situat al núm. 28 del carrer de Blai va ser requisat pel SIEM (sindicat de la fusta) per garatge i reparacions i també l'antic col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana a Blai 34. Actualment aquesta numeració ha canviat el sentit: els antics parells ara són senars. Anava a ser reformat segons un projecte del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) per acollir 350 alumnes, però va ser impedit pels del ram de la fusta. El mateix va passar amb la rectoria de Santa Madrona. Pot semblar contradictori cnsiderant la importància que els confederals sempre havien donat a l'educació pels obrers. Cal recordar que el president del CENU, creat durant la guerra, fou Joan Puig i Elias, de la CNT. Pensaven, però, que el moment era històric i aquests edificis serien més útils per a la indústria de la fusta socialitzada. Les circumstàncies exigien una nova economia d'igualtat social reconstruïnt sobre les ruïnes del sistema capitalista de les normes de convivència humana. Consideraven que es podrien trobar d'altres locals per a les escoles.

I no és que deixessin aquest característic "esperit d'investigació i d'instrucció que alça el valor moral del ser humà". Els centres de producció disposaven de biblioteques, centres de formació professional, instal·lacions d'esbargiment, piscines, escoles... organitzaven conferències. No s'ha d'oblidar que molts adults de la classe obrera eren analfabets, però tots podien escoltar.

Entre juny i setembre de 1937, al saló del teatre del carrer del Poeta Cabanyes 33-35 (aniga seu de l'Ateneu Republicà Radical del Poble Sec), la Sección de la Madera Socializada organitzà un cicle de conferències amb temes com: Pedagogia Racionalista (Antonio Vidal), La revolución sexual (doctor Martí Ibañez).

L'edifici de Blai número 34 -l'antiga escola del Carme requisada- fou convertit en la seu de les Comisiones Técnicas Sindicales i acollia també la Comisión Sanitaria y Mútua. Avui és la Biblioteca Francesc Boix.

6) L'església de Santa Madrona. Carrer de Tapioles núm 10. 

Com tantes altres vegades, a la ciutat l'odi als religiosos, que gairebé sempre s'havien posicionat al costat de les forces polítiques més conservadores i reaccionàries, dels militars i de la Patronal, va esclatar els primers dies de la revolució, amb la crema de les esglésies i l'assassinat de molts eclesiàstics.

S'ha dit que el 19 de juliol, des de la torre de l'església sortien trets contra els defensors de la República. També s'ha escrit, que una vegada alliberada l'església dels insurgents i disposats a cremar el mobiliari al mig del carrer, va arribar un sacerdot vestit de paisà que va suggerir que els hi podia ser útil. El que és segur és que els bombers van fer dues sortirdes per apagar-hi focs el dia 19 i el dia 25. Estranyament, donada la mala fama dels anarquistes d'ésser uns incontrolats sanguinaris, no consta que cap religiós fou mort al Poble Sec.

Segons un informe del CENU, els primers dies de la guerra la rectoria va ésser ocupada per la Comissaria d'Ordre Públic qui els hi va cedir per fer una escola (Projecte CENU 40). Van començar les obres... "quan feia 2 dies que es treballava, els del ram de la fusta amb metralladores van expulsar els paletes i s'apoderaren de l'edifici". 

7) El Sindicat de la Indústria, de l'Edificació, Fusta i Decoració. 

Molts consideren que el Sindicat de la Fusta de Barcelona fou un dels més ben organitzats de totes les empreses col·lectivitzades a Catalunya, un exemple real de la indústria socialitzada. La CNT s'oposava al criteri d'empreses col·lectivitzades individuals i aïllades ("lo que no aceptamos es que haya colectividades pobres i ricas") que en molts casos no eren més que una mena de cooperativa. El SIEM abastava tot el procés de producció, des dels arbres fins al producte final de venda a les botigues. Des de la caixa central administraven i repartien equitativament tota la recaptació de la indústria.

La rectoria de Santa Madrona fou requisada per instal·lar-hi el Consejo Económico de la Madera Socializada. La mateixa església va ésser utilitzada com a garatge confederal.

Es va desmantellar la gran creu que coronava la torre de l'església. En si mateixa, constituïa un símbol religiós odiat i podia ésser un punt de referència durant els bombardeigs i, a més, es necessitava el metall per al reciclatge en les indústries de guerra. A 57 metres d'altura, fou un treball perillós, dut a terme amb èxit i sense l'accident de cap obrer per l'Agrupació Col·lectiva de la Construcció.

Els qui van ser assassinats el 29 de setembre del 1938, en circumstàncies poc clares, varen ser dos treballadors del consell: el caixer Juan Rascon i el consrge Bernardo Escorza. Hi va haver un gran funeral amb 6 cotxes de corones de flors que van passar pels carrers del Poble Sec.

8) El Centre d'Esquerra Republicana del Poble Sec.

L'ERC es va fundar el març del 1931 i, dos anys després, consta que al Poble Sec ja existia el Centre d'Esquerra Republicana Districte II amb seu a Tapioles 27. Els membres eren o tenien lligams familiars amb els comerciants i petits burgesos del barri i voltants, com el tresorer Casadellà, que tenia un negoci d'agulles, fils de seda i de cotó, i venda i reparació de màquines de cosir al carrer Borrell. El juny de 1934, en reformar els seus estatuts (i canviar el nim com a Centre d'Esquerra Republicana del Poble Sec) declarava com ideals "el conquerir la llibertat de Catalunya i l'establiment d'una absoluta justícia social".

Mitjançant les activitats organitzades per les diferents comissions (social, sanitat, esportiva, cultura i esbarjo) i dirigint-se tant als catalans com als que no havien nascut a Catalunya, volien contribuïr al desvetllament polític, social i cultural del barri que el reconeixia com eminentment obrer. A la vegada, es mostraven molt preocupats per "l'espectacle vergonyós del creixement de l'onada feixista i reaccionària arreu del món" i s'havien adherit al front únic obrer contra el feixisme, organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

Molt sensibles a la situació dels més necessitats, buscaven feina pels companys que no en tenien, o intentaven resoldre els seus conflictes laborals amb els empleats. Oferien un consultori mèdic sis dies a la setmana, tant als socis com al públic en general. Semblaven més afins als anhels dels sindicalistes (encara que alguns socis alertaven contra els grups més revolucionaris com la FAI, que "sembren terror declarant vagues i conflictes", la qual cosa podria donar l'excusa per instaurar una altra dictadura) que no els del seu veí i gran rival: l'església de Santa Madrona.

Lamentaven l'èxit que tenia "aquella entitat que per vergonya nostra està enclavada en la nostra barriada", sobretot l'èxit de les activitats organitzades per a la mainada. La sòcia vocal Mercè Bilbeny, conscient de la influència que tenia l'església sobre les dones (i el vot femení) per mitjà dels sermons, va publicar crítiques molt dures: "escampen arreu el verí de l'odi... les imatges de les esglésies i convents molt sovint porten joies de gran vàlua que no necessiten per a res i, en canvi, els hospitals estan mancats de mitjans. No pensen que hi ha velles necessitats, obrers sense treball, infants mancats d'aliments...". Per tant, no eren només els anarquistes els que volien eliminar el poder de l'església en esclatar la guerra.

El castell de Montjuïc, restituït a la ciutat amb una cerimònia multitudinària de gran joia popular l'agost del 1936, poc després va ser ocupat en la seva totalitat per forces de l'Esquerra Republicana, per tal de destinar-ho a caserna i zona d'instrucció de les seves milícies. Suposem que, entre el miler de milicians que es trobava el 26 d'agost de 1936, el parc de Montjuïc va ser tancat entre les vuit del vespre i les cinc de la matinada tant als vianants com als vehicles -"per cap concepte es donaran autoritzacions especials que impliquin la vulneració d'aquesta ordre"-. Només aquells que havien d'anar a l'Hospital de Sang, instal·lat al palau de la Caixa de Pensions. podien entrar-hi per la porta del carrer Lleida, justificant però, la visita al grup de control.

Durant la guerra, la seu de l'ERC del Poble Sec s'ubicava a l'altre costat del Paral·lel (Francesc Layret 108), davant del Teatre Condal, des d'on intentaven continuar la tasca social. Va ser el juliol del 1936 quan el soci i doctor Francesc Teixidó, sempre vetllant per la salut dels nens, va formular la petició d'incautació de la finca Los Pinos (propietat de l'excomte de Fígols), per a destinar-la a hospital de nens convalescents i tuberculosos lleus.

9) Menjador popular. Carrer de Blai núm. 65. Plaça dels Ocellets.

Per a la gran majoria de la gent, les dues memòries més vives de la guerra són els bombardeigs i la fam. Difícilment, un país en guerra pot continuar amb la producció agrària normal. Les grans ciutats com Barcelona patien més, donat que depenien dels abastiments de fora. El tall que patiren les xarxes de transport, l'arribada de gran nombre de refugiats i l'aparcament agreujaren el problema. 

De seguida es van organitzar els menjadors populars. El mes d'agost de 1936, ja s'havia instal·lat a l'Hotel Gastronòmic núm 1. (el menjador popular per excel·lència) a l'Hotel Ritz i a principi del 1937 es va introduïr el racionament. 

Hi havia un gran menjador popular a Francesc Layret 98 (entre Aldana i Ronda Sant Pau) i d'altres més petits com el que hi havia a Blai 65. Però a mesura que passaven els mesos, els àpats, inicialment bastant variats, es reduïen sempre a les ubiqües/omnipresents llenties. La gent pal·liava les mancances com podia, formant cooperatives, bescanviant, criant gallines als balcons. Les dones, sobretot, feien llargs viatges als pobles fora de Barcelona, sovint a peu, per buscar (i fins i tot robar) aliments als pagesos. 

La Tomasa Morales Moreno, de 86 anys, veïna del Port explica: 

"Durante la guerra, la María (que era la madre de una vecina y gran amiga de la familia) y yo, que tenía entre 14 y 17 años, solíamos ir una o dos veces por semana al Vendrell en tren, con el objetivo de comprar almendras y vino, que luego consumíamos o vendíamos en el Mercat de Santa Caterina. El viaje solía durar unas 8 horeas, salíamos a las 21h de la Estación de Francia y llegábamos al destino entre las 3 y las 5 de la mañana. Una vez allí, nos tirábamos en las cuentas, con los cestos, a dormir, esperando que amaneciese. Normalmente, aparte de lo que íbamos a comprar, se solían venir con nosotroas otros productos de la huerta, y es que Maria era más ladronaaaa!!.

En medio de los campos a los que íbamos a comprar había una higuera, quye, cómo no, nos la hicimos nuestra. Yo me subía a la higuera con los zapatos de tacón a coger unos higos más buenos... Un día, a lo lejos, vimos al amo del campo y María le preguntó, com aquella vocecica que tenía: "Buen hoooombre, nos dejaría usted coger unos higos??" y en éstas que el hombre empezó a hacernos enérgicos gestos con los brazos... yo le decía a la María, desde la copa del árbol: "María, que a este tío no le gusta que le robemos higos" y ella contestaba; "que no, que no, melliza, que lo que dice es que cojamos lo que queramos"... sí, sí... de pronto lo vemos coger piedras grandísimas y correr hacía nosotras, a pedrada limia... Nena, lo que corrí ese día... 

Sobretot durant els últims mesos de la guerra, la situació es va tornar realment crítica. Un informe mèdic del 1940 recollia "casos de famèlics que durant un any només menjaven verdures amb algun tros de pa o simples herbes silvestres bullides sense oli".  

Relacionat amb l'alimentació, una cosa interessant va passar el 1937, en plena guerra: la família Carulla, avui propietària de la multinacional Gallina Blanca, va inventar els famosos cubitos de caldo concentrado Gallina de Oro, en un intent de combatre les carències alimentàries. 

I una anècdota, entre trista i còmica després de la guerra, a Anglaterra, el doctor Trueta, que va vetllar per les víctimes dels bombardegis a l'Hospital General de Catalunya (Sant Pau) , va donar una conferència a un grup de dones distingides sobre la defensa passiva a Barcelona. Una dona, molt preocupada, li va demanar què havien fet per a defensar els gats. "Senyora va respondre- ens els vam menjar tots". 

10) Unió Esportiva del Poble Sec. Carrer de la Creu dels Molers núm 37.

A principi del segle vint creixia l'interès per l'esport com a esbarjo i, més encara, com a font de salut. El futbol, la natació, la gimnàstica o el ciclisme eren activitats a l'abast de gairebé tothom i que podien ajudar a contrarestar les condicions insalubres de la ciutat, sobretot per a la classe obrera. 

El club de futbol Unió Esportiva del Poble Sec es va fundar el 1928. Poc abans de l'esclat de la guerra, va inaugurar el camp de futbol de Satalia, però gairebé immediatament després de començar la contesa, va ser requisat a fi de ser un camp d'instrucció de les milícies antifeixistes. De manera més oficial, el 3 de setembre del 1936 La Veu de Catalunya publicava la notícia: "El Partit Socialista Unificat de Catalunya, Radi Segon, fa avinent la incautació del camp de futbol de Poble Sec per a camp d'exercici de les seves milícies". 

El club és un bon exemple de la importància que tenia la xarxa associativa, sobretot en temps difícils, xarxa que sempre ha existit al barri. Arran del primer bombardeig aeri del 16 de març de 1937, que va destruïr vides i cases del Poble Sec, la UE va organitzar un gran festival en benefici de les víctimes, que es va celebrar el 4 d'abril al camp de futbol. En la carta d'invitació que va enviar a l'alcalde s'autodeterminava com "modest club, els components del qual són tots obrers i bons catalans". 

Aquest tipus de festivals no eren cap novetat. Tot just començada la guerra, el 22 d'agost del 1936, diferents entitats del Poble Sec van organitzar un gran festival a benefici de les víctimes de la sublevació feixista al Teatre Olímpia. El programa incloïa el segon acte de Cançó d'Amor i de Guerra, un recital d'Enric Borràs i un concert de la Banda Municipal. 

Hi ha una relació amb data de setembre del 1937 dels festivals celebrats pro-víctimes dels bombardeigs i les quantitats recaptades. És una mostra del grau de solidaritat d'aquests obrers modestos de la Unió Esportiva, que van donar la quantitat de 523'75 pessetes, sobretot quan la comparem amb la quantitat recaptada en un festival celebrat al camo del F.C. Barcelona, que va ser de 126'50 pessetes. La solidaritat de la classe obrera d'aquest petit barri es fa encara més palesa en la relació de festivals esmentats: després del districte V, va ser el Poble Sec, amb 1839 pessetes, qui en va donar més. 

11) El primer bombardeig aeri.

El 16 de març del 1937, entre les 6.45 i les 17.15 del matí, Barcelona va sofrir el primer bombardeig aeri. L'atac fou efectuat (com la majoria) per les forces aèries Legionàries italianes des de la seva base a Mallorca. Nou bombes van caure a la Barceloneta i al Poble Secm amb el balanç final de 8 víctimes mortals (3 al Poble Sec). Hem d'imaginar el terror que va sembrar aquesta nova i gairebé desconeguda arma, sobretot per produïr-se en una hora quan molts ciutadans, indefensos, encara dormien. 

Els edificis més afectats van ser els del carrer de la Creu dels Molers 68 i 72 i Anníbal 17. Dotze edificis més, la majoria a Creu dels Molers, van quedar afectats, amb desperfectes de major o menor grau. Els bombers van treure 6 ferits i 2 morts. Aqunes restes humanes van ser tretes en cabassos. 

El Poble Sec tenia la sort de disposar dels bombers molt a prop: la caserna del carrer Lleida, inaugurada per l'Exposició Internacional del 1929. El cos de bombers, juntament amb la Creu Roja i equips de salvament de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (constutuïda l'edtiu del 1937), va jugar un paper abnegat i mai no suficientment valorat en socórrer les víctimes. Quan el dia 17 de març del 1938 un bombardeig va destruïr l'autobús Roca, van arribar-hi en només 3 minuts. 

I la destrucció i l'horror tan sols començaven. El Poble Sec, tan a prop del port i de les instal·lacions militars de Montjuïc, va ser un objectiu reiterat durant els 194 bombardeigs que va patir la ciutat -fins i tot l'últim, el 24 de gener del 1939, que va afectar el nucli urbà -només dos dies abans de l'entrada de les tropes feixistes i la caiguda de Barcelona. 

12) Grup Escolar de la Generalitat núm 6. 

A despit d'estar en guerra, les autoritats volien continuar amb la tasca, ja començada, d'escolarització de tots els nens i nenes de la ciutat en escoles municipals, modernes i laiques. Per un decret del 27 de juliol del 1936 es va crear el Consell d'Escola Nova Unificada (CENU) per tal de coordinar els serveis d'ensenyament de l'Estat, de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona. El CENU tenia projectat fer unes 150 escoles en les que es pretenia implantar una escola unificada que es basava en l'aplicació dels principis de la gratuïtat, el laïcisme, la coeducació i l'ús de la llengua materna. Els col·legis religiosos, confessionals, eren els que predominaven abans de la guerra i es volia modernitzar-los. L'antiga escola de les monges franciscanes, a Blasco de Garay 58, es convertiria en el Grup Escolar de la Generalitat núm. 6, amb capacitat per a 700 alumnes. 

L'edifici havia estat objecte de devastació en esclatar la guerra i, a més, hi havia la voluntat de fer desaparèixer tot el seu aspecte conventual, cosa que encaria molt les obres. Mentre aquestes es feienm va ocórrer el bombardeig del 16 de març del 1937 i les brigades que hi treballaven van ser requerides a ajudar en el desenrunament de les cases bombardejades a Creu dels Molers. 

L'escola també va ser afectada pel bombardeig, que va destruïr molts dels vidres nous recentment col·locats .com a tots els edificis, això fou un problema constant i creixent a moltes escoles durant la guerra-. Al principi, se'ls reemplaçava; quan faltava vidre, amb una tela especial i quan aquesta mancava, amb fusta. Fernando Lapiedra recorda que, com que feia molt de fred, la seva professora va demanar la participació dels nens a fi que portessin fusta de casa. La seva mare era peixatera i ell, content de col·laborar, va portar unes caixes buides de peix que després feien molta pudor. 

Mai no es va aconseguir escolaritzar tots els nens. Les causes van ser diverses: requises forçoses d'edificis projectats com a escoles i finalment destinats a altres usos, la destrucció dels mateixos durant els bombardeigs, l'increment del nombre de places necessàries (degut a l'arribada a la ciutat de centenars de nens refugiats)... Com tants d'altres bons projectes socials, la guerra els avortaria. Aquesta falta d'escolarització va representar per a molts nens molt més temps per al joc, i per jugar, malauradament, a la guerra. 

13) El refugi 307. 

Des de la Primera Guerra Mundial, molts temien que l'aviació es convertís en la més terrible i devastadora arma bèl·lica. L'any 1932, la Societat de Nacions va resoldre prohibir els atacs sobre les poblacions civils, però, sense efecte. Per a diverses potències estrangeres, la Guerra Civil Espanyola va ser el camp d'assaig d'aquesta nova arma.

Catalunya, i especialment Barcelona, va ser un objectiu prioritari de fàcil abast per l'aviació italiana que tenia la base a Mallorca. Des del primer bombardeig aeri -el 16 de març de 1937- fins a l'últim -el 25 de gener del 1939-, la ciutat va ser atacada sistemàticament. Les incursions van arribar al seu grau més alt de mortaldat els dies 16, 17 i 18 de març de 1938, amb prop de 1000 morts i 2000 ferits. Com a ciutat portuària, també era oberta als atacs des del mar i fou un creuer italià, l'Eugenio de Savoia, qui causà les primeres 17 víctimes del dia 13 de febrer del 1937. 

En començar la guerra, Barcelona no estava preparada per protegir la ciutat contra els bombardeigs, a pesar de l'ordre del Govern de la República de l'agost del 1935, d'organitzar comitès de defensa passiva en tot el territori espanyol. Durant la tardor del 1936, la Generalitat i l'Ajuntament intentaven recuperar el temps perdut (difonent multitud d'instruccions, fent un cens dels soterranis útils, habilitant els túnels del metro i començant la construcció d'un nou clavagueram per a l'ús temporal com a refugis), però ja era impossible construïr un nombre suficient de refugis per acollir tota la població civil, que decidí organitzar-se pel seu propi compte. Per tot Barcelona, sobretot després dels primers bombardeigs, els veïns sortien al carrer i començaven a excavar túnels. El Servei (municipal) de Defensa Passiva donava assessorament tècnic, subvencions i material recuperat dels edificis bombardejats i enderrocats.

Al Poble Sec hi havia un total de 65 refugis registrats, 28 dels quals van rebre subvencions -normalment eren quantitats modestes, com les 17.000 pessetes per al refugi 708 (Blai-Savà). 

Atesa la gravetat dels bombardeigs dels mesos de febrer i març de 1937, l'Ajuntament va iniciar la construcció d'11 refugis col·lectius més grans i més ben equipats (amb un pressupost d'uns 5 milions de pessetes), a sota de diferents places de la ciutat, com la de del Sol a Gràcia, amb la intenció a un ús posterior com a banys públics, biblioteques, etc...

Al Poble Sec, sembla que per no haver-hi cap plaça gran, projectaven enllaçar alguns dels refugis ja començats en el Refugi General del Poble Sec. El 22 de juny de 1937, l'Ajuntament va concedir quasi mig milió de pessetes per les obres d'acabament. 

El refugi 307, projecte realitzat per un veí del carrer Nou que tenia coneixements tècnics, va ser un dels més grans i dels més ben construïts dels 65 registrats al Poble Sec. Tipus galeria de mina, com tots els refugis del barri, consistia en uns 200 metres de túnels revestits, amb 3 entrades, aigua corrent, llum elèctrica, lavabos, farmàcia, i bancs de fusta. Els túnels d'accés es tracen en ziga-zagues i travesses per frenar els efectes de possibles explosions.

Revestit en gran part i protegit sota la terra compacta de la muntanya, el refugi oferia un bon grau de protecció, però durant la nit del 17 de març del 1938 una part del refugi va caure damunt d'un grup de nens que dormien a terra. Manel Cabanes de 5 anys i la seva cosina Lolita Martínez de 8 anys van morir. 

Com la majoria dels refugis de Barcelona, la construcció va ser una iniciativa i obra dels veïns. No sembla que es formalitzessin les seves contribucions per finançar i construïr el refugi amb el carnet que atorgava el dret al titular i als seus familiars a utilitzar-lo, com es feia per exemple amb el refugi del carrer de Margarit.

Consta que va rebre una subvenció de l'Ajuntament, probablement per costejar el material de construcció. També es va recuperar material procedent d'una escola bombardejada molt a prop, en el passatge de la Sagrada Família (avui passeig de Montjuïc). 

Amb la creixent manca de materials i mà d'obra durant la guerra, no es van realitzar els 400 metres projectats. Acabada la guerra, els nacionals van continuar els treballs durant uns mesos, enllaçant els dos trams existents, però la seva funció com a refugi antiaeri ja no seria necessària. A partir d'aleshores va tenir usos diferents i tant va servir com a habitatge per a una família de barraquistes, com a viver de xampinyons o com a magatzem d'una fàbrica de vidre.

 La informació està extreta del llibre "Montjuïc i el seu entorn, 1936-1939". El llibre pretén explicar com era la vida de la gent dels barris de Montjuïc des de l'esclat de la Guerra Civil i fins i tot hi apareixen algunes rutes per diferents espais històrics i emblemàtics d'aquests barris. El podeu trobar a dins de la col·lecció local del barri de la Biblioteca Vapor Vell o també en altres biblioteques com la Francesc Candel, a la Zona Franca..

Per saber-ne més consulteu el Centre d'Estudis de Montjuïc.