Vídeo: 125 anys de l'agregació forçada de Sants

El 20 d'abril de 1897 els pobles del Pla van ser annexionats a Barcelona per Reial Decret. Us recupero aquesta xerrada que vàrem fer ara fa uns anys en el context del 125è aniversari del fet. 

El mal ja està fet

A inicis del 2018, tot just fa 6 anys, el Bisbat, de forma unilateral  i sense donar cap alternativa, decidia tancar el teatre de la Parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, al carrer de Begur número 8. Un espai que funcionava des de l’any 1954, quan es va estrenar amb la projecció de Temps Moderns, sent un nucli de divulgació cultural i on es feia comunitat a una de les parts de Sants que ha sigut, històricament, més maltractada, tant per la manca d’equipaments com per un urbanisme que ha anat esfilagarsant les relacions veïnals.

L’excusa per al tancament? Una esquerda a un fals sostre de la sala. Les entitats i col·lectius que en feien ús: l'Aula Oberta de Sants, que fins i tot havia finançat diners del fons de l’entitat en rehabilitar la sala; l’Esplai Xiroia; els Skues; Càrites; els Pastorets de la Parròquia dels Dolors i el grup de teatre on participo, Liada Nacional, ens vàrem trobar al carrer, però això no ens va aturar. Si només era una esquerda a un fals sostre en un edifici que feia servei al barri des de feia 64 anys bé s’hauria de poder trobar una solució.

Teatre de la parròquia dels Dolors l'any 2020, dos anys després del tancament

Així que, amb assessorament professional, vàrem demanar pressupost. A males es podria retirar el fals sostre, una feina que no costava més de 4.000 euros, un cost que, si la Parròquia o el Bisbat no estaven disposats a pagar, es podia assumir des dels col·lectius que en feiem ús. Però a partir d’aquí tot es va començar a complicar. Per una banda el Bisbat no volia treballar amb empreses que no fossin amb les que ja treballava i, oh miracle, el cost llavors es multiplicava com si de pans o peixos es tractés, fins als 14.000 euros. 

I així, a cada solució que trobavem, el Bisbat apareixia amb un problema més complex a resoldre. Quan ens van plantejar la necessitat d’una sortida d’emergència, vàrem presentar un Pla d’usos de la Parròquia i un projecte arquitectònic que no va ser ni tan sols escoltat. Quin era el problema real doncs? Probablement el Bisbat veia una balança on a un dels plats havia de fer una petita inversió i per contra a l’altre plat veia la possibilitat de fer un enorme negoci immobiliari amb centenars de metres quadrats al cor Sants-Badal, el barri més dens de la ciutat.

Pista de bàsquet del JAC-Sants a la parròquia dels Dolors l'any 2020.
Tancada i sense ús des de fa anys

Així, tenint en compte que el teatre més enllà de la Parròquia, en part donava solució a una necessitat que l’administració no atenia, vàrem portar el fet al Consell de Barri de Sants-Badal. Com es podia permetre que enmig del barri tinguessim un teatre i un poliesportiu sense ús? Com es podia permetre que el que fins llavors era una comunitat cohesionada es comences a desfer? El tema va començar a ressonar i, probablement, els que tenien d’altres aspiracions, es van posar nerviosos. I així, amb la promesa d’una trobada amb els arquitectes del Bisbat, vàrem acabar l’any 2019. L’any següent però ens esperava una sorpresa majúscula que va significar l’excusa perfecta per donar llargues al tema, arreu del món esclatava la pandèmia del Covid i tot es va aturar.

Així han passat 6 anys. Sense espai alguns dels col·lectius que fèiem ús del teatre s’han desfet, com els Pastorets; d’altres, com Liada o com l'Aula hem hagut de trobar espais alternatius. Liada a la Lleialtat i l'Aula a Cotxeres, un trasbals especialment per a les persones més grans, amb dificultats per anar de Sants-Badal a les Cotxeres i el grup ha perdut gran part del teixit. Per als grups que el teatre feia un servei complementari, com Skues o Xiroia, l’impacte ha sigut diferent, però amb la contradicció que grups que tenien un teatre al propi complex, ara es troben buscant sales a uns equipaments de barri que es troben per sobre dels usos que poden assumir. I en global la comunitat és ara més feble. Com es defensaran les entitats de lleure quan el Bisbat decideixi treurese-les de sobre?

El mal ja està fet, sis anys amb una porta tancada són 2.190 dies sense la possibilitat que es generin activitats, sense que les persones es coneguin, sense que facin pinya. Quantes són les obres de teatre que hem perdut? Quantes les xerrades o conferències? Quants els infants que potser no descobriran el llenguatge del teatre? Quants avis i àvies han vist trencar-se els llaços que els permetien navegar en un oceà de soledat no volguda? 

Ara fa uns mesos descobriem que la cosa encara anava més enllà. No només s’ha expulsat la pròpia comunitat, en un procés de gentrificació associatiu, sinó que s’ha facilitat la substitució d’aquesta amb intencionalitat política. Els espais on la gent del barri feiem barri ara és l’espai de trobada de grups ultracatòlics vinguts de fora, com el grup Hakuna, que s’hi troba tots els dilluns a les 21h.

El mal ja està fet, no sabrem mai quins impactes positius per al barri s’han impedit per la manca de voluntat de donar solució a un problema que podia tenir una solució fàcil, però si aquest mal ja està fet el que no podem fer és perpetuar-ho i cal revertir la situació. Si el mal ja està fet, ara toca fer el bé.

Vídeo: Santsenques i treballadores

Us comparteixo el vídeo de la passejada "Santsenques i treballadores" que vàrem realitzar amb Memòria en Moviment l'any 2019 dins del cicle  de les Passejades per la història de Sants, realitzat per la Lleialtat Santsenca.

Porciolisme persistent

El 3 de setembre de l’any 1993 moria a Vilassar de Dalt Josep Maria de Porcioles i Colomer, l’alcalde de Barcelona que durant més temps ha ostentat el càrrec, des del 1957 i fins al 1973, i segurament un dels que més ha marcat el desenvolupament de la ciutat. Tant va marcar la ciutat Porcioles que fins i tot ha acabat donant nom a un adjectiu: porciolisme. Un mot que, tot i que encara no estigui reconegut oficialment, qualsevol coneixedor de la ciutat entén. El porciolisme defineix aquelles polítiques urbanes que prioritzen el creixement a tot: el patrimoni, la salut, l’ecologia, la ciutadania… 

L'alcalde Porcioles amb Fraga. Fons: Viquipèdia

A Porcioles se’l recordarà per les remuntes que, per una banda van esguerrar gran part dels edificis de la ciutat, i per d’altra, van fer augmentar la densitat de Barcelona sense ampliar els equipaments i serveis per aquests nous veïns i veïnes, deixant via lliure a especuladors immobiliaris com Núñez, per passar per la picota joies arquitectòniques de la ciutat per aixecar en el seu lloc blocs mediocres, com un exèrcit de clons en formació; com Samaranch, qui l’any 1963 va liderar una promoció immobiliària per construir el barri de Ciutat Meridiana en un racó de la serra de Collserola on, per la seva humitat, fins i tot s’havia descartat fer-hi un cementiri, o com els Sanahuja, que van poder aixecar de forma exprés barris humils com el Turó de la Peira, on es van arribar a fer 5.000 vivendes en tan sols vuit anys, unes preses que van fer que es fes servir ciment al·luminos, que tot i que en aquell moment ja estava retirat de països com França, secava molt ràpid, condemnat a tot el barri a ser enderrocat poques dècades més endavant. I, atenció spoiler, la pròpia familia Sanahuja, responsable última del desastre, primer es va veure compensada pels enderrocs com a propietària i posteriorment encara va rebre l'encàrrec de la reconstrucció.

I és que, si en una cosa va destacar Porcioles va ser en què, amb les seves polítiques urbanes, va posar enormes terrenys en safata per als especuladors immobiliaris. Amb plans com el de la Ribera s’acabaria permetent la venta de terreny privat que podrien haver estat públics. Porcioles també serà recordat per l’obertura del Cinturó de Ronda i de l'avinguda de Madrid, que van tallar l’urbanisme santsenc amb unes ferides que van deixar sense casa a milers de veïns i veïnes i que, als que van resistir, els va condemnar a anys de nivells de contaminació i decibels no tolerables. Quanta gent ha patit les conseqüències de tenir una autopista com el Cinturó enmig de la ciutat? 

Inici de les obres del Cinturó a Badal, 1967. Foto: Joan Brugada. (AMDS - Fons UEC)

També va ser el mandat durant el qual es va omplir la ciutat de vehicles, expulsant les coses que hi passaven abans: les cadires al carrer o les festes majors en són alguns dels exemples. Si per facilitar la implantació del vehicle privat calia desmantellar una xarxa de transport públic que era el més utilitzat de la ciutat, com era el tramvia, doncs es feia sense problemes. Amb Porcioles van circular els darrers tramvies de Barcelona.

L’efecte a les festes majors d’aquesta política també seria devastador per a les festes majors. Porcioles va començar el seu mandat amb 10 comissions de festa major i el va tancar amb 0. Sí, la festa major popular, l’autoorganitzada per veïns i veïnes va arribar a desaparèixer substituïda per una festa a càrrec de l’ajuntament on el parer del veïnat era només el d’espectador. Una festa de concursos de pubilles i actuacions de la banda municipal, tot dirigit per una comissió escollida a dit pel regidor de torn, que també era escollit a dit, és clar. Porcioles va ser l’alcalde d’una ciutat aparador pensada per als grans negocis, que va fer de les fires i congressos el seu pa i del fútbol el seu circ. Significativament el Camp Nou es va inaugurar el mateix any en que va arrencar el mandat de Porcioles.

Inici de les obres del Camp Nou l'any 1954. Foto: Pérez de Rozas. (AFB)

El darrer projecte de Porcioles no es va realitzar, però va quedar ben present a les agendes dels funcionaris municipals del moment, la realització d’una Exposició Universal per al 1982. Una idea que es va llançar l’any 1970 i que de fet era una excusa per poder impulsar les rondes i els túnels del Tibidabo i urbanitzar els barris de Can Clos i el Polvorí. El carrer Tarragona, que esdevindria l’epicentre del recinte d’aquest nou esdeveniment, esdevenint l’Avinguda de l’Exposició, i a un segon emplaçament entre Sant Cugat i Cerdanyola. Amb l’exposició del 82 s’urbanitzaria tot l’entorn del carrer de Tarragona, on la previsible desaparició de l’enorme escorxador de la ciutat, de la Caserna de Numància i de l’Espanya Industrial posava a disposició del negoci immobiliari milers de metres quadrats.

En el cas de l’Espanya Industrial, si l’any 1953 el Pla Comarcal de Barcelona marcava el terreny amb la categoria tolerancia vivienda e industria y casco urbano, permetent construïr 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien viure 2.472 persones. L’any 1967, ja en ple Porciolisme, la qualificació va passar a ensanche intensivo, augmentant l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar, l’any 1972, el projecte del propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. 

Reivindicació de l'Espanya Industrial l'any 1980. (Fons: El Periòdico)

Porcioles va ser apartat de l'alcaldia al juliol de 1973, quan les protestes dels veïns i veïnes de Barcelona cada cop eren més fortes. Tot i això les influències dels Muntadas es van fer notar quan l’any 1974 el Pla Comarcal va marcar la totalitat de l’Espanya Industrial com a edificable. L’inici de les obres del Complex Roma 2000, a l’espai on hi havia hagut l’antic camp de fútbol de la fàbrica, va coincidir amb l’inici del desmantellament de la Caserna de Numància. I l’Escorxador, per la seva banda, va acabar tancant portes l’any 1979. Els fils de les grans fortunes es movien per no quedar fora de l’enorme negoci.

Ja fora de l'ajuntament, Porcioles encara va viure vint anys més per veure l'evolució de la ciutat fins a les olimpíades. Sí l'organització veïnal de la dècada va signar canvis radicals en l'urbanisme i la societat barcelonina, el monopoli polític dels partits polítics durant els vuitanta va acabar significant un fre a l'onada d'empoderament ciutadà que havia significat la dècada anterior. Era el, en paraules de Narcís Serra, tal i com van recollir els membres del Centre Social, reunits amb el llavors alcalde: Ara ens toca a nosaltres! No era necessari Porcioles per continuar amb el Porciolisme, encara que ara fos un Porciolisme blanquejat i perfumat d'olimpisme. Ens hauria de sorprendre?

Traspàs de l'alcaldia de Serra a Maragall

 

Si revisem les trajectòries polítiques dels primers alcaldes de la ciutat la resposta hauria de ser clara: No. D'on procedien els primers alcaldes democràtics de Barcelona? Narcís Serra, emparentat amb algunes de les principals famílies de la burgesia catalana, havia estudiat ciències econòmiques a la UB, fent estada a Londres, doctorant-se a la UAB i treballant per a la cambra de comerç. Serra, associat a Miquel Roca i Junyent, va crear un ganivet d'estudis al qual Pere Duran i Farell, encarregaria el ja citat Pla de la Ribera. Pasqual Maragall, també doctor en Ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en Dret i Econòmiques, forma part d'una de les nissagues burgeses barcelonines, sent nét del poeta Joan Maragall. L'any 1965 va entrar a treballar com a funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament de Barcelona, a les ordres de Porcioles.

Porcioles va morir l'any 93 però la seva manera de fer les coses no. A l'ajuntament la democràcia no va significar un trencament amb les seves principals línies d’actuació, com a molt va ser una transformació o una obertura. Els partits incorporaren als seus quadres figures que s'havien format a les lluites urbanes de les associacions de veïns, moderant i domesticant la contestació, però els alts càrrecs a l'alcaldia seguiren entre les famílies de classe alta. La continuïtat queda clara constatant que un alcalde com Maragall, el segon que més temps ha estat al càrrec, ja portava vinculat a l'ajuntament, com a tècnic, des del 65; però també revisant algunes de les línies generals de les polítiques públiques. Porcioles intentà fer les rondes amb l'excusa de la fallida exposició universal del 82; Maragall ho aconseguí amb els Jocs Olímpics del 92. Porcioles va procurar urbanitzar Can Clos i el Polvorí amb l'exposició; Maragall ho va fer amb el Jocs.

Porcioles va privatitzar terreny públic i Maragall també, amb el Pla de la Ribera. Les polítiques porciolistes facilitaren la desaparició de patrimoni modernista per tota la ciutat; les socialistes n'esborraren el patrimoni industrial del Poblenou. L'alcalde del desarrollisme va eliminar els tramvies per facilitar el pas dels cotxes privats; el de les olimpíades va eliminar la línia de tren de Poblenou substituint-la per una ronda, primant el vehicle privat per davant del públic i condemnant a la ciutat a una entrada lenta i problemàtica des del Maresme, un embut viari que encara patim.

No és d'estranyar doncs que, tot i la mala fama que ja aleshores arrossegava, Maragall reconegués Porcioles amb la medalla d'or de la ciutat l'any 1983. Al cap i a la fi Porcioles va fer la feina bruta per establir el model de ciutat que encara sobreviu i sovint patim.

Cicle: Sants, escenari literari 2024

 

Tot just fa un any, a partir d'una proposta del Sergi Caparrós i del Rafel Casas, tots dos veïns del barri i escriptors, vàrem començar a treballar en la idea d'impulsar un cicle: Sants, escenari literari. 

Una petita idea que va anar creixent a mesura que s'hi va anar sumant persones i col·lectius. Una taula rodona, presentacions de llibres a les llibreries del barri, passejades amb els autors amb lectures dramatitzades per part dels grups de teatre de la Lleialtat, falques amb fragments de novel·les a Sants 3 Ràdio...

Enguany no només hem aconseguit repetir el cicle, sinó que hem incorporat novetats que anirem presentant al llarg dels propers mesos.

La primera activitat del cicle serà una Taula Rodona que tindrà lloc demà, dimarts 20 de febrer a les 18h a la Biblioteca del Vapor Vell. Hi participaran Núria Queraltó, Marcel Fité, Sergi Caparrós i Rafel Casas.

Trobareu tota la informació sobre el cicle a la web de la Lleialtat Santsenca.

Ludificar la història local

“No s’estima el que no es coneix” és una d’aquestes frases que segurament haureu llegit un miler de cops, ja sigui a alguna bosseta de te de suposada inspiració vèdica o sota la fotografia d’algun d’aquells pensadors amb cara de reflexionar només a base de sentències. Però tot i ser així de suat, no deixa de ser un d’aquells raonaments irrefutables. És així, estimem el que coneixem i, anat més enllà encara, defensem el que estimem.

Hom podria pensar que, per força, hauríem de conèixer allò que és nostre, allò que ens és proper, però aquest argument ja no funciona tan bé, ja que ens trobem tan alienats que ni tan sols ens coneixem a nosaltres mateixos. La nostra història, la popular, la dels barris, la de les famílies treballadores, ha estat menystinguda, quan no esborrada per substituir-la per un relat còmode que doni explicacions fàcils. Relats que, com podeu imaginar, han escrit d’altres.

Donar a conèixer qui som i com arribat aquí ha estat el principal objectiu d’aquest bloc des del primer article que vaig escriure, allà pel llunyà desembre del 2008. Amb interès pel passat però potser amb més interès pel present i pel futur. No em mou fer una història de curiositats, sinó fer una història que ens serveixi d’eina per millorar el barri, per tenir un substrat on es pugui arrelar.

Quan comences un bloc, com qualsevol altre projecte que acabi durant molts anys, no ets conscient de les moltes coses que et poden arribar, i és que poques coses són realment individuals. Així, gràcies al bloc, i a la feina que en ell hi he abocat durant 15 anys he tingut la sort de poder participar o col·laborar en projectes diversos impulsats per d’altres persones o col·lectius: programes de ràdio, obres de teatre comunitàries, murals de memòria… 

El darrer d’aquests El Joc de Sants, una iniciativa dels Castellers de Sants que compleix amb els objectius que he anat desgranant, donant a conèixer la història de Sants d’una forma amena i fent comunitat. I és que, quina millor forma d’aprendre que gràcies al joc? Així en els darrers anys s’ha anat desenvolupant el concepte de ludificació.

El Joc de Sants presenta 208 cartes amb esdeveniments lligats a la història de Sants i dels Castellers que cal endreçar correctament per guanyar. Si voleu fer-vos amb un Joc de Sants el trobareu a moltes de les botigues i llibreries del barri.  

Llibre: Tiempo de generosos y cautivos anarquistas

 Dijous 8, a les 19h, a la Lleialtat Santsenca, en el context del Febrer Llibertari, es presenta el llibre Tiempo de generosos y cautivos anarquista, obra de Manel Aisa.

Jornades: La Insurrecció de la Bordeta de 1933

Torna el Febrer Llibertari i amb ell, tot d'activitats lligades a la memòria històrica i a la història del moviment obrer. Us comparteixo les activitats lligades a la Insurrecció que al desembre de 1933 va tenir lloc, entre d'altres, als nostres barris.

Exposició: 

Del 1 al 14 de febrer

Bloc 11 ECVA Can Batlló (c/Constitució, 19)

Espai d’encontre

Horaris:

Dilluns a divendres: 10h a 13h i 18h a 22h

Dissabtes: 10h a 21h

“Context, explosió i fracàs de la revolta. La Barricada del burot de la Bordeta”

Xerrada:

Dimecres 14 de febrer, 19:00h

Bloc 11 ECVA Can Batlló

Auditori

Xerrada entorn a les revoltes, circumstàncies i vagues que porten a la insurrecció de 1933 i com afectà La Bordeta.

Amb la presència de:

Agus Giralt, historiador i autor del llibre “Del somni al silenci”.

Ruta:

Dissabte 17 de febrer, 11:00h

Sortida des de la “Pinça” a la Pl de l’Escorça de L’Hospitalet del Llobregat

Ruta per la “Insurrecció de desembre 1933” per diferents escenaris de Santa Eulàlia, la Bordeta i Sants d’aquesta revolta insurreccional.

Amb intèrpret de LSC

Campanya: Avantprojecte de Llei del patrimoni cultural català

S'està treballant en un Avantprojecte de Llei del patrimoni cultural català i des del Col·lectiu Patrimonis Invisibles tenim dues propostes per contemplar criteris que, ara per ara, no considerem suficientment incorporats. Us expliquem el nostre plantejament i si hi esteu d'acord, fins al dia 26 de gener, podeu entrar als enllaços que compartim i sumar-vos.

Calen criteris comunitaris en l'àmbit del patrimoni

Les comunitats (barris, pobles, col·lectivitats...) han quedat excloses en la decisió del que es considera patrimoni i del que no, quedant tot exclusivament en mans de tècnics. De manera que sovint, elements importants en la formació de la memòria històrica de les mateixes, no es protegeixen. Un fet que es visibilitza constantment amb mobilitzacions veïnals en defensa de patrimonis no protegits per l'administració.

Creiem que calen criteris comunitaris a l'hora de decidir que és patrimoni i també cal clarificar quins són els circuïts pels quals es prenen les decisions. Creiem que s'ha posat el focus en el què? i el com? però poques vegades en el qui?

Si ens voleu fer un cop de mà en aquest tema us podeu adherir en aquest enllaç.

Cal augmentar la protecció de patrimonis de subsòl com els refugis antiaeris

D'altra banda, lligada a la proposta anterior, tenim una segona. També creiem que cal garantir que elements del subsòl tan importants com els refugis antiaeris siguin incorporats al catàleg de patrimoni, ja que fins ara, en molts casos la seva defensa i protecció ha recaigut en veïns i veïnes, actuant des de la militància amb poc o gens suport administratiu.

Si així ho creieu i ens voleu fer un cop de mà us podeu adherir en aquest enllaç.

Vídeo: Tercera Jornada de recerca històrica dels barris de Barcelona

Recuperem la tercera Jornada de recerca històrica dels barris de Barcelona, que es va organitzar des de l'Arxiu de Barcelona el 12 de juny del 2021, i on vaig participar parlant del carrer de Badal i el Cinturó de Ronda.

Coincidint amb el centenari de l’agregació de Sarrià a la capital catalana l’any 1921, la tercera edició de la Jornada de recerca històrica dels barris de Barcelona va proposar reflexionar sobre la configuració municipal de la ciutat des de final del segle XIX fins als nostres dies.

 

Fem un pla a Sants?

L’any 1974, sent alcalde de Barcelona Enric Masó, es feia públic el Pla Comarcal d’Ordenació Urbana de Barcelona, una revisió del pla urbanístic del 1953 en la qual s’hi dibuixaven les línies d’actuació de la metrópolis que hauria d’encarar el final de segle XX. Una ciutat on el cotxe estava destinat a circular per sobre de tot i de tothom i on les antigues fàbriques que poc a poc anaven marxant deixaven lliures milers de metres quadrats, principalment, a l’especulació. De fet, però, aquest pla no va ser aprovat fins l’any 1976, ja amb Joaquim Viola com alcalde, ja que els grans propietaris van seguir pressionant per reduir el pes dels equipaments.

Davant d’aquesta situació el moviment veïnal santsenc, en un històric cartell, es qüestionava: “1974 Pla Masó. 1976 Pla Viola. El Pla del Poble quan?” Eren anys de lluita per revertir els plans de l’ajuntament i fer una ciutat a la mida de les persones. L’any 1973, des del Centre Social de Sants, es va impulsar la campanya Cop d’ull a Sants. Des de la militància i amb hores i hores de dedicació, carrer per carrer, veïns i veïnes van fer un enorme estudi del Sants real, per poder-lo comparar amb amb els estàndards que des de l’urbanisme es plantejaven com a necessaris per a una ciutat. Una base que va servir per fomentar les lluites veïnals. Sobre les conquestes ja n’he parlat llargament a aquest bloc: Cotxeres, l’Espanya Industrial, el Vapor Vell, Can Batlló… No m’allargaré per que aquest no és l’objecte d’aquest article, però fruït d’aquelles lluites, els barris van tenir positiu un efecte col·lateral, ja que també van conservar part del seu patrimoni i, amb ell, la seva memòria.

I és que la pràctica totalitat del elements que avui en dia es consideren patrimoni als nostres barris els tenim dempeus gràcies a aquestes lluites veïnals i al fet que aquests edificis van tenir nous usos. De no ser així Sants no conservaria cap rastre del seu passat industrial i seria molt difícil entendre el que les nostres àvies i avis van viure a aquelles fàbriques. Al llarg dels anys però, la consciència patrimonial ha funcionat a batzegades, com a resposta a una dinàmica d’acció-reacció. Davant una agressió al que la comunitat interpreta com el seu patrimoni, aquells elements significatius que l’expliquen, aquesta ha reaccionant mobilitzant-se, però quasi sempre sense mitjans o temps i en molts casos quan el mal ja està fet.

Des d’un paternalisme que des de sempre ha impregnat les seves formes de fer, l’Ajuntament, en el camp del patrimoni, ha tingut en compte molts factors per decidir quins elements cal protegir i quins no, però n’ha obiat un que, al meu entendre, hauria de ser fonamental, l'opinió de la pròpia comunitat. D’aquesta manera la decisió del que és patrimoni i del que no, recau únicament en un grup d’experts en arquitectura, urbanisme, arts aplicades o història però que no tenen perquè conèixer els barris. El civisme il·lustrat del “tot per al barri però sense el barri”.

Cal reclamar que s’incloguin criteris comunitaris en la protecció del patrimoni i que es clarifiquin quins són els mecanismes que des de l’administració es fan servir per protegir un edifici. Amb voluntat política, el Districte, l’administració més propera i on els veïns i veïnes hauríem de tenir més capacitat d’incidència, pot fer moltes coses en aquest sentit, com per exemple aprovar un Pla Especial de Protecció del Patrimoni Historicoartístic dels barris tradicionals de l’antiga Vila de Sants, tal i com el 22 de desembre del 2020 es va fer al Districte de Gràcia. Un pla que, pèr cert, també va incloure els sóls que contenen edificacions, donant més cobertura així a la protecció dels refugis antiaeris graciencs, elements protegits des de finals dels 90. 

A Sants tenim experiència i, quan ha calgut, hem sabut donar respostes a les necessitats que l’administració no cobreix. Si als setanta els veïns i veïnes van anar un pas per davant de l’Ajuntament fent el Cop d’Ull a Sants, potser ara, abans que sigui massa tard, ens tocarà fer el mateix des del punt de vista del patrimoni.