Porciolisme persistent

El 3 de setembre de l’any 1993 moria a Vilassar de Dalt Josep Maria de Porcioles i Colomer, l’alcalde de Barcelona que durant més temps ha ostentat el càrrec, des del 1957 i fins al 1973, i segurament un dels que més ha marcat el desenvolupament de la ciutat. Tant va marcar la ciutat Porcioles que fins i tot ha acabat donant nom a un adjectiu: porciolisme. Un mot que, tot i que encara no estigui reconegut oficialment, qualsevol coneixedor de la ciutat entén. El porciolisme defineix aquelles polítiques urbanes que prioritzen el creixement a tot: el patrimoni, la salut, l’ecologia, la ciutadania… 

L'alcalde Porcioles amb Fraga. Fons: Viquipèdia

A Porcioles se’l recordarà per les remuntes que, per una banda van esguerrar gran part dels edificis de la ciutat, i per d’altra, van fer augmentar la densitat de Barcelona sense ampliar els equipaments i serveis per aquests nous veïns i veïnes, deixant via lliure a especuladors immobiliaris com Núñez, per passar per la picota joies arquitectòniques de la ciutat per aixecar en el seu lloc blocs mediocres, com un exèrcit de clons en formació; com Samaranch, qui l’any 1963 va liderar una promoció immobiliària per construir el barri de Ciutat Meridiana en un racó de la serra de Collserola on, per la seva humitat, fins i tot s’havia descartat fer-hi un cementiri, o com els Sanahuja, que van poder aixecar de forma exprés barris humils com el Turó de la Peira, on es van arribar a fer 5.000 vivendes en tan sols vuit anys, unes preses que van fer que es fes servir ciment al·luminos, que tot i que en aquell moment ja estava retirat de països com França, secava molt ràpid, condemnat a tot el barri a ser enderrocat poques dècades més endavant. I, atenció spoiler, la pròpia familia Sanahuja, responsable última del desastre, primer es va veure compensada pels enderrocs com a propietària i posteriorment encara va rebre l'encàrrec de la reconstrucció.

I és que, si en una cosa va destacar Porcioles va ser en què, amb les seves polítiques urbanes, va posar enormes terrenys en safata per als especuladors immobiliaris. Amb plans com el de la Ribera s’acabaria permetent la venta de terreny privat que podrien haver estat públics. Porcioles també serà recordat per l’obertura del Cinturó de Ronda i de l'avinguda de Madrid, que van tallar l’urbanisme santsenc amb unes ferides que van deixar sense casa a milers de veïns i veïnes i que, als que van resistir, els va condemnar a anys de nivells de contaminació i decibels no tolerables. Quanta gent ha patit les conseqüències de tenir una autopista com el Cinturó enmig de la ciutat? 

Inici de les obres del Cinturó a Badal, 1967. Foto: Joan Brugada. (AMDS - Fons UEC)

També va ser el mandat durant el qual es va omplir la ciutat de vehicles, expulsant les coses que hi passaven abans: les cadires al carrer o les festes majors en són alguns dels exemples. Si per facilitar la implantació del vehicle privat calia desmantellar una xarxa de transport públic que era el més utilitzat de la ciutat, com era el tramvia, doncs es feia sense problemes. Amb Porcioles van circular els darrers tramvies de Barcelona.

L’efecte a les festes majors d’aquesta política també seria devastador per a les festes majors. Porcioles va començar el seu mandat amb 10 comissions de festa major i el va tancar amb 0. Sí, la festa major popular, l’autoorganitzada per veïns i veïnes va arribar a desaparèixer substituïda per una festa a càrrec de l’ajuntament on el parer del veïnat era només el d’espectador. Una festa de concursos de pubilles i actuacions de la banda municipal, tot dirigit per una comissió escollida a dit pel regidor de torn, que també era escollit a dit, és clar. Porcioles va ser l’alcalde d’una ciutat aparador pensada per als grans negocis, que va fer de les fires i congressos el seu pa i del fútbol el seu circ. Significativament el Camp Nou es va inaugurar el mateix any en que va arrencar el mandat de Porcioles.

Inici de les obres del Camp Nou l'any 1954. Foto: Pérez de Rozas. (AFB)

El darrer projecte de Porcioles no es va realitzar, però va quedar ben present a les agendes dels funcionaris municipals del moment, la realització d’una Exposició Universal per al 1982. Una idea que es va llançar l’any 1970 i que de fet era una excusa per poder impulsar les rondes i els túnels del Tibidabo i urbanitzar els barris de Can Clos i el Polvorí. El carrer Tarragona, que esdevindria l’epicentre del recinte d’aquest nou esdeveniment, esdevenint l’Avinguda de l’Exposició, i a un segon emplaçament entre Sant Cugat i Cerdanyola. Amb l’exposició del 82 s’urbanitzaria tot l’entorn del carrer de Tarragona, on la previsible desaparició de l’enorme escorxador de la ciutat, de la Caserna de Numància i de l’Espanya Industrial posava a disposició del negoci immobiliari milers de metres quadrats.

En el cas de l’Espanya Industrial, si l’any 1953 el Pla Comarcal de Barcelona marcava el terreny amb la categoria tolerancia vivienda e industria y casco urbano, permetent construïr 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien viure 2.472 persones. L’any 1967, ja en ple Porciolisme, la qualificació va passar a ensanche intensivo, augmentant l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar, l’any 1972, el projecte del propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. 

Reivindicació de l'Espanya Industrial l'any 1980. (Fons: El Periòdico)

Porcioles va ser apartat de l'alcaldia al juliol de 1973, quan les protestes dels veïns i veïnes de Barcelona cada cop eren més fortes. Tot i això les influències dels Muntadas es van fer notar quan l’any 1974 el Pla Comarcal va marcar la totalitat de l’Espanya Industrial com a edificable. L’inici de les obres del Complex Roma 2000, a l’espai on hi havia hagut l’antic camp de fútbol de la fàbrica, va coincidir amb l’inici del desmantellament de la Caserna de Numància. I l’Escorxador, per la seva banda, va acabar tancant portes l’any 1979. Els fils de les grans fortunes es movien per no quedar fora de l’enorme negoci.

Ja fora de l'ajuntament, Porcioles encara va viure vint anys més per veure l'evolució de la ciutat fins a les olimpíades. Sí l'organització veïnal de la dècada va signar canvis radicals en l'urbanisme i la societat barcelonina, el monopoli polític dels partits polítics durant els vuitanta va acabar significant un fre a l'onada d'empoderament ciutadà que havia significat la dècada anterior. Era el, en paraules de Narcís Serra, tal i com van recollir els membres del Centre Social, reunits amb el llavors alcalde: Ara ens toca a nosaltres! No era necessari Porcioles per continuar amb el Porciolisme, encara que ara fos un Porciolisme blanquejat i perfumat d'olimpisme. Ens hauria de sorprendre?

Traspàs de l'alcaldia de Serra a Maragall

 

Si revisem les trajectòries polítiques dels primers alcaldes de la ciutat la resposta hauria de ser clara: No. D'on procedien els primers alcaldes democràtics de Barcelona? Narcís Serra, emparentat amb algunes de les principals famílies de la burgesia catalana, havia estudiat ciències econòmiques a la UB, fent estada a Londres, doctorant-se a la UAB i treballant per a la cambra de comerç. Serra, associat a Miquel Roca i Junyent, va crear un ganivet d'estudis al qual Pere Duran i Farell, encarregaria el ja citat Pla de la Ribera. Pasqual Maragall, també doctor en Ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en Dret i Econòmiques, forma part d'una de les nissagues burgeses barcelonines, sent nét del poeta Joan Maragall. L'any 1965 va entrar a treballar com a funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament de Barcelona, a les ordres de Porcioles.

Porcioles va morir l'any 93 però la seva manera de fer les coses no. A l'ajuntament la democràcia no va significar un trencament amb les seves principals línies d’actuació, com a molt va ser una transformació o una obertura. Els partits incorporaren als seus quadres figures que s'havien format a les lluites urbanes de les associacions de veïns, moderant i domesticant la contestació, però els alts càrrecs a l'alcaldia seguiren entre les famílies de classe alta. La continuïtat queda clara constatant que un alcalde com Maragall, el segon que més temps ha estat al càrrec, ja portava vinculat a l'ajuntament, com a tècnic, des del 65; però també revisant algunes de les línies generals de les polítiques públiques. Porcioles intentà fer les rondes amb l'excusa de la fallida exposició universal del 82; Maragall ho aconseguí amb els Jocs Olímpics del 92. Porcioles va procurar urbanitzar Can Clos i el Polvorí amb l'exposició; Maragall ho va fer amb el Jocs.

Porcioles va privatitzar terreny públic i Maragall també, amb el Pla de la Ribera. Les polítiques porciolistes facilitaren la desaparició de patrimoni modernista per tota la ciutat; les socialistes n'esborraren el patrimoni industrial del Poblenou. L'alcalde del desarrollisme va eliminar els tramvies per facilitar el pas dels cotxes privats; el de les olimpíades va eliminar la línia de tren de Poblenou substituint-la per una ronda, primant el vehicle privat per davant del públic i condemnant a la ciutat a una entrada lenta i problemàtica des del Maresme, un embut viari que encara patim.

No és d'estranyar doncs que, tot i la mala fama que ja aleshores arrossegava, Maragall reconegués Porcioles amb la medalla d'or de la ciutat l'any 1983. Al cap i a la fi Porcioles va fer la feina bruta per establir el model de ciutat que encara sobreviu i sovint patim.