dilluns, 30 de gener del 2023

La Taverna del Manco - 1

Hostafrancs, dissabte 25 de novembre de 1919

Les sirenes de l’Espanya Industrial criden que són les 18h de la tarda i en pocs minuts la Creu Coberta es converteix en una riuada de gent. Les filadores i teixidores que, un cop acabat el seu torn a l’Espanya Industrial, tornen cansades cap a casa a començar una segona jornada laboral, es creuen amb els obrers de la construcció que, després d’hores treballant a les obres de Montjuïc, tornen cap a Sants, Santa Eulàlia o la Torrassa per poder descansar. 

Les passes lentes, les mirades a terra, les converses apagades… tot traspua cansament. No són només les interminables jornades a les fàbriques tèxtils, ni el soroll eixordador de les màquines que no s'aturen mai, ni les extenuants feines al metro o a l'exposició, el cansament també es fa sentir pels mesos de lluita i mobilització de la Vaga de la Canadenca. Molts encara senten ressonar les paraules del Noi del Sucre, al míting a la plaça de Braus de les Arenes, una victòria obrera que els patrons encara es resisteixen a acceptar.

Allà, enmig d’aquell anar i venir de catalans i murcianos, un home camina per la carretera, en direcció a Sants. S’ajusta la gorra i la jaqueta, i es porta la mà esquerra a la butxaca, on hi porta la setmanada. Mentre amb els dits conta els diners, intentant que els ulls no el delatin, aspira de la cigarreta, que aguanta sols amb els llavis i  llença un bafarada de fum.

L'home treu la mà esquerra de la butxaca, pren la burilla que sustentava als llavis i la llença sobre les llambordes de la carretera. Mentre fa tot això la màniga dreta es  balanceja endavant i endarrere. L'home és manco. Va perdre la mà dreta quan tot just era un nen, en un accident amb les contínues de l'Espanya Industrial. A l'empresa el van fer signar una declaració exonerant de l'accident a l'empresa de tota responsabilitat. Perdre la mà dreta no li va fer perdre la feina, ja que a la fàbrica li van buscar una nova feina que pogués realitzar amb una sola mà, però encara ara, tot i que han passat uns quants anys, sent viu el mal a aquella extremitat que ja no hi és.

Potser això és el que el va acabar portant a les tavernes. El Joan, o com tothom l'anomena, el Manco, és un vell conegut a l'ocàs com el Tupinet, un niu d'art on, a ritme de piano la es desenvolupen les històries d'una bohèmia de barri on es barregen paios i gitanos, anarquistes i confidents al so de joves promeses d'artistes i d'altres de fracassats. Però avui el Manco no al Tupinet, té d'altres plans.

Camina per la vorera muntanya de la carretera de Sants fins arribar al carrer de Premià. L’home mira a esquerra i a dreta, deixa passar un tramvia i creua la carretera per encaminar-se cap al carrer de Guadiana. Creua també el carrer de Sant Crist i segueix fins a la taverna que es troba a la cantonada de Guadiana amb Rei Martí. Des del carrer s’escolta el rebombori. A la façana es llegeix “Cerveza”. Aquella bodega ja té els seus anys.

Edificis del carrer de Sant Crist entre Guadiana i Cros l'any 1932
Fons: AMDS (UEC)

En quant entra per la porta el cambrer, que asseca un got rere el taulell, saluda amb un petit gest de cap.

-Et serveixo alguna cosa?

-Posa'm una barreja.

L’home obre l’ampolla d'anís amb l’esforç que la beguda ensucrada acostuma a necessitar i l’aire s’omple de la dolça flaire del licor. Col·loca el got i hi buida el moscatell i l’anís. El manco es pren la copa d’un glop.

-Dins? -pregunta Joan.

-Dins.

I entra a la sala de fons, on al voltant d’una taula s’apleguen sis persones. Sobre la taula cartes de la baralla espanyola i unes quantes copes. Una densa capa de fum dibuixa la resta del quadre.

-T’hi sumes Manco? Amb tu som 7 i no caldrà que les cartes dormin -espeta un home vell des de l’altra banda de la taula.

-A això he vingut, al julepe.

-Va, doncs seu que reparteixo. Quant per començar?

-Cinquanta cèntims?

El vell riu i la taula s’afegeix a la rialla.

-Vas fort eh! Té, aquí els meus cinquanta

L’home posa les monedes al centre i segueixen la resta posant les seves. El vell remena les cartes i les comença a repartir, una a una, fins a cinc a cadascú. Tots les miren atents a l'expectativa de la carta final, la que marcarà el pal per començar el joc. Quan tothom té les seves l’home gira la següent.

-El tres d’oros!

-Casum l'os pedrer! -renega en Quimet.

-Comencem bé -mussita el Manco

La nit serà llarga.

Continuarà.

dilluns, 23 de gener del 2023

Llibre: Notes històriques de Sants, Hostafrancs i la Bordeta - Número 5

 



L'historiador Josep M. Vilarrúbia-Estrany porta anys i anys investigant i divulgant la història dels nostres barris. Fruït de tota aquesta tasca ha publicat centenars d'articles tractant els aspectes més diversos, a diverses publicacions.

Des de fa uns anys que va emprendre la tasca ingent d'anar revisant tots aquests articles, actualitzar-los, endreçant-los per temàtiques i tornant-los a publicar en petits llibrets monogràfics. Fent aquesta tasca de formiga, de forma incansable, ha arribat al seu cinquè volum, Aspectes històrics (segle XX), en el qual s'endinsa en temes tant interessants com les festes majors d'inicis de segle XX, les monedes de Sants, els tres tombs... entre molts altres.

El podeu trobar a les llibreries del barri.

diumenge, 15 de gener del 2023

800

El 8 de desembre de l'any 2008, enguany farà 15 anys, vaig publicar el meu primer article a Memòria de Sants. Vist des del meu jo d'avui, amb quaranta-quatre anys, amb l'experiència acumulada, pràcticament ho veig com una inconsciència, o potser un atreviment.

No havia arribat a la trentena encara i, tot i haver acabat la carrera, no em podia considerar un historiador. Les hores entre les parets de l'antiga facultat d'història, a aquelles alçades ja enderrocada, m'havien deixat un munt de noms, de dates i esdeveniments al cap… però poc mètode per investigar i pocs mitjans per divulgar. 

Tenia un tema sobre el que volia parlar, Sants i la seva història, sobre el que sabia el poc que havia viscut, llegit o escoltat, però res més, i un mitjà, el món dels blocs sobre el que ho desconeixia absolutament tot. Però tot i això m'ho vaig llançar, amb encerts i errors, que tot i que soni a tòpic sovint ensenyen més que els primers. A més, per sort, vaig descobrir una de les grans avantatges del món virtual, l'oportunitat a la rectificació. Amb articles antics, ja publicats, sempre pots tornar enrere i polir coses per millorar-ne els continguts.

Badal l'any 1967
Foto: Joan Jané Brugada. Fons: AMDS, UEC

Poc a poc vaig anar descobrint més i més històries, vaig començar a fer xarxa amb d'altres historiadors que com jo també eren bloguers, en un moment en el que encara érem pocs, i a conèixer veïns i veïnes que em regalaven un dels béns personals més preuats, els records. Un bé que quan acceptes reps també amb la responsabilitat de conservar i explicar.

Gràcies a aquells primers articles del bloc van començar a sorgir d'altres projectes: a Sants 3 Ràdio, participant de Enregistrem la memòria, un programa que ens va permetre fer un fons documental que, any rere any, a mesura que algunes d'aquelles veus generoses s'apaguen, és més i més valuós; o d'altres, també atrevits i inconscients, com provar d'explicar la República i la Guerra Civil als nostres barris en un llibre: Del somni al silenci.

En 15 anys de bloc hi ha hagut espai per a moltes coses: per a la divulgació, descobrint espais i emmarcant les petites històries locals en la gran història global; per a la reivindicació, intentant posar en valor els petits patrimonis dels barris, que potser són petits, però que són els que parlen de nosaltres, de qui som; per a la comunicació de les activitats relacionades amb la temàtica que tenien lloc a Sants, Hostafrancs i la Bordeta; per a facilitar els recursos als investigadors, divulgadors o curiosos que vinguessin darrera; per recuperar de l'oblit a persones i lluites que uns pocs voldrien que el temps hagués esborrat entre la nit i la boira; fins i tot per al que des de sempre m'ha agradat més, explicar històries, escrivint, fent servir la nostra història per crear relats que també ajudessin en tota la resta d'objectius que he anat desgranant; i per sobre de tot, a fer servir la història com una eina per crear arrelament i crear comunitat, no només com a curiositat pel passat sinó i sobre tot com reflexions de cara al present.

I d'aquesta manera, al llarg de 800 articles he arribat a dia d'avui, on tot i haver passat quasi 15 anys, segueixo tenint la mateixa curiositat i, encara, més preguntes que respostes. I potser segueixo sent una mica inconscient a l'hora d'arrencar un article nou.