dilluns, 28 de setembre de 2020

L’Hostal Vell

L’any 1839 la Diputació de Barcelona desvinculava un tros del municipi de Santa Maria de Sants per passar-lo a Barcelona. Per marcar la nova línia de separació aprofitaren que la Carretera Reial era creuada per la Riera de Magòria. De fet la carretera havia de salvar aquesta dificultat amb un pont. Encara es pot resseguir el curs de l’antiga riera caminant pel carrer de Joanot Martorell. 

El terreny que passava a Barcelona era un espai conegut amb el nom de les Barraquetes. Un topònim que ha desaparegut però que ens recorda el tipus de construccions, no estables, que de fet es trobaven entre els pobles del pla i la ciutat. A l’interior de les muralles de Barcelona, entre edificis que remuntaven fins i tot per sobre els carrers i els vapors que s’havien començat a expandir alguna cosa s’estava covant. 

La població havia crescut de forma extraordinària, però Barcelona seguia tancada a les muralles en un terreny en que el 40% del sol estava ocupat per casernes i edificis religiosos. La necessitat d’enderrocar la muralla i estendre la ciutat pel pla començava a ser un discurs assumit per la majoria, però calien arguments teòrics per reforçar la idea, un fet que es concretaria amb la publicació de ¡Abajo las Murallas! del metge Pere Felip Monlau, l’any 1841. 

Alguna cosa estava a punt de canviar al pla de Barcelona, l’enderroc de les muralles i la construcció de l’Eixample, un fet que generaria pocs anys més tard enormes fortunes als promotors immobiliaris. Per això no és d’estranyar que l’annexió d’aquest antic tros de Santa Maria de Sants a Barcelona també animés l’especulació immobiliària. Aquell mateix any 1839 Josepa Nogués i el seu fill Felip Moner, que eren propietaris de terrenys a aquest nou, i allunyat, tros de la ciutat van fer un contracte de cessió en emfiteusi d’una peça de terra campa de tinguda una mojada poch més o menos  amb Antoni Planas, un flequer que tenia negocis per tot el Pla de Barcelona. 

En aquest punt de la història fa aparició Joan Corrades i Bosch. Nascut a Hostafrancs de Sió, a la Segarra, l’any 1814, Corrades era fill d’una família pagesa que es dedicava al conreu de la vinya. Però la família de Corrades només tenia 12 jornals de conreu, un terreny que no donava per treballar als set germans que eren, i menys després que la Segarra patís amb foça els efectes de la Primera Guerra Carlina. Així doncs Corrades, que no era l’hereu, quan tenia 23 anys va decidir fer-se traginer. Joan Corrades es va casar amb Maria Boldú i Ripoll, però es va quedar vidu aviat i va tornar a casar-se amb la germana gran d’aquesta, que duia el mateix nom, un fet que ara se’ns faria molt estrany però que en aquelles èpoques no ho era tant. Joan Corrades va començar treballant amb el seu carro fent viatges entre Cervera i Igualada, però aviat va decidir treballar anat fins a Barcelona. 

Joan Corrades i Bosch amb la seva filla Quima i la seva néta Adela 

L’arribada a la ciutat per carretera havia millorat molt des de que l’any 1764, sota la direcció de Pedro Martín Cermeño, s’havia començat a construir la Carretera Reial. Per anar de Sants a Barcelona es passava per la Creu Coberta i es seguia pel que avui és l’Avinguda Mistral cap al Portal de Sant Antoni. En direcció contraria la via seguia en direcció Vilafranca i Tarragona avançant gràcies a infraestructures monumentals com el Pont de Carles III a Molins de Rei o el viaducte del Lledoner a l’Ordal.

La nova via es va convertir en un eix comercial molt important, al voltant de la qual s'anirà desenvolupant el poble de Santa Maria de Sants. La Creu Coberta de fet, des de sempre havia sigut un punt neuràlgic, un encreuament de camins, entre d’altres amb la carretera que seguia cap a Sant Boi. Però l’arribada dels traginers a Barcelona tenia alguns inconvenients. Per la nit els portals de la muralla tancaven i molts d’aquests traginers corrien el risc de quedar-se fora de la ciutat, a l’aire lliure, fins a la sortida del sol.

En aquest inconvenient Joan Corrades va trobar una oportunitat de negoci. El traginer va comprar 5.000 metres quadrats del terreny d’Antoni Planas per edificar-hi un cobert on va començar a donar servei a tots aquells viatjants que encaraven el tram final del seu trajecte cap a Barcelona. L'èxit de la iniciativa estava garantida, no en va l’any 1846 es calcula que passaven uns 700 carruatges diaris per la Creu Coberta. Per això Joan Corrades es va decidir a fer un pas més i va edificar un hostal per millorar els serveis. Per l’origen del seu propietari el local ben aviat es va conèixer com el del d’Hostafrancs. 

Donar servei als traginers era un negoci rentable i més en aquest punt, on poder adquirir productes abans del pagament dels burots, va incentivar el comerç al territori, així com també el mercat negre cap a Barcelona. La prova la tenim en el fet que ben aviat, a tocar de l’hostal del d’Hostafrancs, en van apareixer d’altres, com el que va edificar Antoni Buscà l’any 1847, també a la Creu Coberta. 

Però aquella Barcelona atapeïda i plena de tallers i fàbriques estava a punt de canviar i els efectes es notarien a tot el pla i als seus pobles. Segurament el primer motiu va ser la prohibició d’instal·lar més vapors a l’interior de la ciutat. Una normativa que facilitaria que el pla s’anès poblant de xemeneies. L’any 1854, en ple conflicte de les selfactines i amb una epidèmia de còlera a Barcelona, arribava una noticia esperançadora als veïns i veïnes de la ciutat, finalment les muralles de la ciutat s’enderrocarien. 

El que va ser una bona notícia per als habitants de l’interior de la ciutat va significar un sotrac per aquells que havien vist en la muralla una possibilitat de negoci, com als contrabandistes o als propietaris dels hostals d’Hostafrancs. Sense una muralla que tancava de nit ja no existia la necessitat d’hostatjar-se tant lluny del centre com era encara Hostafrancs. Però el barri també havia canviat. En una dècada Hostafrancs havia crescut molt ràpidament a l’entorn de la Creu Coberta i de les fàbriques que havien arribat, com l’España Industrial. Tots aquells nous veïns i veïnes d’Hostafrancs, que de fet eren tant barcelonins com els del centre de la ciutat, tenien moltes necessitats que, com a tal, havien de satisfer molt lluny del barri.

Així doncs l’any 1856 l’Ajuntament de Barcelona va comprar l’hostal d’Antoni Buscà, que de ben segur ja no era un negoci tan rendible, per dedicar-lo a les dependències municipals: els despatxos dels funcionaris, la comissaria de policia, els bombers, l’ambulatori i fins i tot l’escola. L’edifici esdevindria la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs. Un edifici que amb el temps seria reformat completament per Jaume Gustà i Bondia i Ubald Iranzo i Eiras.
Pel que fa a l’Hostal Vell, el de Corrades, va resistir uns quants anys més al del seu competidor, fins l’any 1885, quan va tancar. Barcelona es transformava de nou, ara a l’ombra de l’Exposició Universal, que portaria per fi un mercat a Hostafrancs. El barri ja no era un espai llunyà de la ciutat. L’antic hostal va ser enderrocat, quedant només algun dels blocs annexos, que acabarien convertits amb el temps en la coneguda Casa dels Pollets, fins que l’any 2013 va ser enderrocada.

Si voleu saber més:

Articles

Adéu a la Casa dels Pollets, de Dani Cortijo

Més sobre la Casa dels Pollets, de Josep M. Vilarrúbia-Estrany

Demolició de la identitat d’un barri barceloní, Perseu

Llibres

DDAA, Gent i fets del barri d’Hostafrancs.

dilluns, 21 de setembre de 2020

Societat Cooperativa Agrupació Vidriera

Aquesta fàbrica d'objectes de vidre bufat -gots, gerres d'aigua, copes i altres estris de la llar- va estar en funcionament des de 1932 fins 1992, sempre en règim cooperatiu. Era ubicada al portal número 59 del carrer Gayarre. Durant la Segona República Espanyola el cooperativisme vidrier experimentà un important auge a Catalunya, essent-ne aquesta fàbrica un clar exemple, gràcies en bona mesura a l'aprovació de la Llei de Bases de la Cooperació, l’any 1934, una legislació redactada per Joan Ventosa i Roig orientada a l'autonomia i el reforçament democràtic de les cooperatives, així com a fomentar-ne la creació. 

Treballador de la Societat Cooperativa l'Agrupació Vidrieta
AMDS, Fons de la UEC

Poc temps després, durant la Guerra Civil, aquesta forma de producció entrà en crisi per un motiu evident: la fabricació de vidre no fou prioritària durant el conflicte i els escassos materials necessaris es feren servir per altres menesters. 

L’any 1939, la cooperativa va passar de tenir 64 socis el 1936 a només 54, degut entre altres causes a les morts per bombardeig. A partir d'aquells moments, canvià el seu vocabulari i hagué d'acceptar el principis del règim feixista per poder continuar existint. Es tracta d'un cas paradigmàtic de supervivència adaptada a una societat que havia destruït el somni d'un món cooperatiu, existent als anys trenta.

dimarts, 15 de setembre de 2020

Viatge a la botiga de l'Àvia

Avui us comparteixo una iniciativa arrencada per l'associació Artixoc, Viatge a la botiga de l'Àvia, rutes teatralitzades per descobrir la història comercial d'Hostafrancs.

Podeu saber-ne més i us podeu inscriure al següent enllaç.







dilluns, 14 de setembre de 2020

Destil·leria Pujol i Grau

Les relacions comercials amb Cuba van marcar profundament la societat catalana i els seus costums. A finals del segle XVII molts productors catalans s’havien especialitzat en l’exportació de licors cap a Amèrica, un producte que va llançar l’economia catalana. Com a contrapartida, un segle més tard, molts dels indianos que tornaven a Catalunya van popularitzar alguns productes com el rom. Així doncs a l’origen de moltes de les més populars marques de rom hi trobem famílies catalanes.

Potser el cas més conegut és el de la familia Bacardí. Facund Bacardí Massó va emigrar des de Sitges, el seu poble natal, fins a Cuba, on l’any 1862 va fundar Rom Bacardí. Des de Sitges també va marxar Andreu Brugal Montaner, però en aquest cas en direcció a la República Dominicana, on l’any 1888 va fundar Ron Brugal & Cia. Trobem més casos com el Ron Viejo de Caldas, creat pel català Ramón Badia; el rom Don Q, propietat de la familia Sellarés o el Ron Barceló, iniciat pel mallorquí Julián Barceló a Puerto Rico.

La popularització del rom a Catalunya vindria de la mà de marques com Rom Negrita o Rom Pujol. Aquesta darrera empresa, que va començar a elaborar rom l’any 1818, també es va dedicar a l’exportació de ratafia a Cuba. Aviat el rom va fer fortuna, ja fos consumit amb el café o bé amb el cremat, una barreja que van popularitzar els mariners.  A Sants les destil·leries Pujol i Grau van tindre una factoria a l’encreuament de la carretera de Sants amb el carrer Begur.  

L’any 1931 el bisbat de Barcelona va comprar els magatzems de la destil·leria i un terreny contigu on amb el temps s’edificaria la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors. De fet sembla ser que la proximitat amb la fàbrica de rom va evitar la crema del recinte religiós durant la revolució social del juliol de 1936.

dilluns, 7 de setembre de 2020

Begudes Gasoses Gigante

L'any 1928, es constitueix l’empresa de begudes carbòniques de Francisco Fernández, que es va instal·lar a la carretera de la Bordeta, als números 57 i 59. Els seus productes eren refrescos gasosos, com la coneguda gasosa Gigante, comercialitzades en format de 1 litre i un vi escumos també conegut amb el nom Gigante. El raïm per elaborar aquest vi procedia del Mas Cadrell, una finca ubicada a Sitges.



Durant la dècada dels 40, hi haurà un canvi generacional i els fills prenen el control de la companyia amb el nom de Hijos de F.Fernández. En aquesta etapa apostarà per ampliar els seus productes, apareixent en 1952 una llimonada. En 1957, per commemorar el trentè aniversari de la seva fundació, es va fer un canvi en el seu producte més representatiu, la gasosa Gigante, que es va passar vendre en ampolles de litre i mig.

La darrera etapa d’aquesta empresa arrenca l’any 1960, quan Gasoses Gigante va ser ser absorbida pel grup LICSA (Indústria Carbònica S.A), una embotelladora que treballava amb gran quantitat de marques comercials.

Text de Miguel Mateo