dimarts, 30 de setembre del 2014

El Cros que no ha sigut mai un cros

Això d’utilitzar mots en anglès per referir-se a conceptes esportius, tot i que ho pugui semblar no és un fenomen actual. Abans de que la gent s’equipès amb teixits sintètics i andròmines electròniques per fer running, molts catalans ja es calçaven les seves vambes i s’enfundaven samarretes de cotó per dir que feien footing. Un mot que sona molt anglès però que en realitat els anglesos no utilitzen. Bé, o si ho fan és en camp de l’arquitectura o per descriure un pràctica sexual que inclou els peus, coses que es descobreixen llegint la viquipèdia.

No és estranya aquesta relació entre l’anglès i l’esport, ja que molts dels esports actuals es van popularitzar o van aparèixer a Anglaterra o als Estats Units. A finals del segle XIX i inicis del segle XX aquests esports van arribar a casa nostra. L’esport, fins llavors una cosa de les elits, començava a convertir-se en una activitat popular, que entre d’altres coses volia retornar l’orgull a les classes treballadores.

A Sants el ciclisme i el futbol van fer furor, i van aparèixer multitud de clubs. Però ben aviat també es començaren a practicar d’altres esports, com la natació, la gimnàstica, el basquetbol o l’atletisme. D’Anglaterra també arribava un nou tipus de cursa, els cross-country, és a dir curses camp a través. Unes competicions que es feien per circuits no urbans. La seva popularitat va fer que fos una prova Olímpica l’any 1912 a Estocolm, el 1920 a Anvers i el 1924 a París. A Catalunya una de les grans figures va ser Ángel Mur Navarro, qui anys més tard seria massatgista del Barça i pare del també massatgista Àngel Mur.

En l’esclat de l’esport popular van tenir una importància cabdal els Ateneus. Per primer cop el proletariat disposava d’espais on formar-se culturalment i a través dels quals també participar politicament. Espais que no descuidaven cap aspecte dels que formen l’individu i en els quals l’esporta també hi tenia cabuda.

L’any 1928, Zacaries Oliveres, un mestre del Colegio Español del carrer del Miracle, impulsava amb deu dels seus alumnes l’Agrupació Excursionista Sempre Avant. L’excursionisme va apropar a la gent de la ciutat al camp, convertint-se en un element cohesionador del territori, i de difusió de la cultura i les tradicions del país. Cal recordar, per exemple, com l’excursionisme va donar a conèixer el ric patrimoni romànic a casa nostra.

Aquesta agrupació excursionista va trobar allotjament a la seu de la Societat Coral la Floresta, al carrer dels Jocs Florals, i posteriorment es traslladaren al Foment Republicà de Sants, al carrer Cros. Però el nombre de socis anava creixent, de manera que finalment es van plantejar crear un ateneu propi. Oliveres va invertir els seus estalvis en el projecte i gràcies a això es van poder instal·lar al segon pis del número 2 del carrer de Riego. Naixia així l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant.

La tasca cultural d’aquest ateneu va ser enorme. Es van fer conferències d’aritmètica, geometria, taquigrafia, fotografia, música, comptabilitat, dibuix o puericultura entre d’altres; va editar un butlletí, va organitzar festivals literaris i musicals, una Fira del Dibuix de Sants, i va crear la Biblioteca Popular més gran de tot el Districte 7è.

El 6 de Maig de 1934 la Secció de Cultura Física de l'ateneu va convocar el Primer Gran Premi de Sants, una cursa atlètica que va rebre el suport d'alguns dels clubs més importants de la ciutat i a la que ben aviat es van inscriure alguns dels atletes més destacats del moment, el nombre d'inscrits va arribar als 170, tal com va recollir el Mundo Deportivo.  La cursa, que va sortir a les 10h del matí des del número 50 de carretera de Sants, davant de la porta de l'ateneu, es va disputar per un circuït al llarg de Sants, Badal, carretera de la Bordeta, plaça d'Espanya, Gran Via de les Corts Catalanes, Urgell, París, Tarragona, Creu Coberta i carretera de Sants.

El Primer Gran Premi de Sants no podia començar d'una manera millor, amb la participació dels grans clubs del moment: el Barça, la Associació Atlètica Nurmi, el Badalona o el Sarrià Esportiu i amb la victòria del que era una de les figures del moment, l'atleta del Barça, Àngel Mur. El podi el van completar Miquel i Gracia, atletes que com Mur eren del Barça, motiu pel qual el Barça va guanyar àmpliament la cursa per equips. Podeu llegir la crònica a El Mundo Deportivo.

Per fer l'entrega de premis també es va organitzar una xerrada "La Federació Catalana davant el moment actual" una conferència que va fer l'atleta Joan Serrahima. El popular atleta, que havia estat el primer català en guanyar el campionat d'espanya de 100 metres, en aquells moments era l'entrenador de la Federació.

Entre el primer Gran Premi de Sants i el segon el 26 d’Agost de 1934, coincidint amb la Festa Major de Sants la Secció de Cultura de l’Ateneu va organitzar una altra cursa que m'ha fet anar de bòlid, una cursa que, en record al fundador del Sempre Avant es va dir Trofeu Zacaries Oliveres. El fundador de l'ateneu havia mort el 7 de desembre de 1933 quan era president de la Comissió d’Educació i Instrucció de l’Ateneu.

La cursa la van finalitzar 37 corredors i la va guanyar un corredor de Sabadell, Odón Flandres, de l’España FC, amb un temps de 18 minuts i 2 segons. Pel que fa a clubs el guanyador va ser el Nurmi.

Trofeu Zacaries Oliveres


La segona edició es va celebrar el 28 d’abril de 1935. La cursa progressava, com demostra el fet que El Mundo Deportivo li dediquès una extensa crònica. Aquest cop els inscrits van ser menys per això 104 atletes, tot i que finalment només van córrer 68. El circuït, d’uns 7 km, va ser el mateix que el de la primera cursa. Aquest cop el guanyador va ser Francisco Camí, del Sarrià Esportiu i com a club va guanyar la Peña Pausas Edelmiro.

L’any 1936 en plena guerra molt membres de l’ateneu van anar amb les milícies a Sarinyena, al front d’Aragó. No hi ha noticies del Gran Premi de Sants durant el conflicte i és possible que es deixés de córrer, tot i que de moment no ho podem afirmar amb tota seguretat, ja que moltes competicions esportives es van mantenir arreu del país, en la majoria dels casos reconvertides en festivals solidaris per recaptar diners per les milícies o per les víctimes del feixisme. 

Però el que és indubtable és que l’entrada dels feixistes a Barcelona va significar la fi de tots els somnis dels membres de l’ateneu, que van pagar la seva implicació política amb la desaparició de l’entitat. L’arxiu va ser espoliat i molts documents van anar a parar a Salamanca i la seu de Riego va ser cedida a la Secció Femenina de Falange. I la cursa, com la resta d’activitats de l’Ateneu, va desapareixer. 

L’any 1978, un cop restaurat l’ateneu, la cursa també es va recuperar, després d’una absència de 43 edicions que no es van poder fer. En aquell moment però, potser la memòria va jugar una mala passada als socis de l’Ateneu, ja que van recuperar la cursa però li van canviar el nom. El Gran Premi de Sants es va convertir en el Cros Popular de Sants, un nom aquest “Cros” que fa referència a la prova que us citava anteriorment, el cross-country. Podem desmuntar així una llegenda popular que deia que el Cros segurament es deia així per que en origen, als anys trenta, es deuria córrer per carrers no asfaltats.

El Cros Popular de Sants no ha sigut mai un cros, però segurament aquest nom li ha donat una particularitat més en un món que s’ha omplert de curses multitudinaries. No som de les curses més grans, pel que fa a nombre de corredors, però segur que som de les poques que poden fer bandera d’una història que neix fa 80 anys i que ens enllaça directament amb la història i les maneres de fer del nostre barri, Sants.

dimarts, 23 de setembre del 2014

Quan les veritats molesten...

Coincidint amb l'inici de Festes de Sants varem presentar el col·lectiu Patrimonis Invisibles. Un grup de gent de diverses disciplines que volem destacar el patrimoni de la nostra ciutat, alertar del risc que aquest corre i denunciar-ne la seva destrucció quan totes les accions anteriors no arribin a bon port, i que ho volem fer de manera divulgativa i fent ús d'accions o intervencions a l'espai públic.

Per presentar-nos en societat varem fer una petita exposició d'un dels elements perduts a Sants, la casa de Mossèn Pere, una antiga casa de la carretera de Sants, que a banda de ser un element destacable i que ens permetia explicar la carretera, també amagava una història apassionant.

Tot i la modèstia d'aquest primer projecte, nosaltres mateixos ens varem veure sorpresos per l'expectació que de seguida es va generar al voltant: dotzenes de persones aturant-se per llegir els tres plafons, ressò a les xarxes socials, una noticia a La Vanguardia, correus de la gent que havia col·laborat amb Mossèn Pere felicitant-nos per la iniciativa...

Però totes les repercussions no han sigut tant positives. Pocs dies després de la nostra inauguració desapareixia el plafó que potser podia ser més polèmic, on s'esmentava la postura de Districte i Bisbat davant l'enderroc de la finca. Com varem veure que amb els altres dos plafons restants l'efecte funcionava igualment varem decidir mantenir-los. Ara però algú els ha retirat de les portes de la finca.

Creiem que aquests plafons únicament oferien informació al veïnat de Sants sobre una figura tant digna d'admiració com la de Mossèn Pere i sobre un edifici destacable del patrimoni santsenc. No entenem, o preferim no entendre, a qui pot molestar aquesta informació i per això volem compartir amb tots vosaltres la nostra exposició a Internet, on esperem que no aparegui algun censor d'amagat.

Podeu consultar el document sencer fent clic aquí 


dissabte, 20 de setembre del 2014

Cimentant la memòria

A l’Agost Itàlia va paralitzar la investigació sobre els pilots italians que van participar en els bombardejos de la Guerra Civil. La investigació, que havia estat impulsada per l’associació Altraitalia, tenia com a objectiu portar a 21 pilots, en cas d’estar vius, a ser extradits i jutjats per crims de guerra.

A casa nostra molta gent es va portar les mans al cap, però només es tractava d’una constatació més que davant d’uns interessos els estats, per molt democràtics que siguin, poden arribar a ocultar les seves vergonyes o aprofitar-se dels negocis dels seus predecessors règims dictatorials.

La Itàlia democràtica dels anys 50 ja va mostrar un exemple clar quan el Instituto Nacional de Industria franquista va impulsar la SEAT, que fabricaria models de la FIAT a Barcelona. No era casual que els models de la SEAT fossin FIAT, la marca italiana s’estava cobrant els serveis que havia servit a Franco facilitant els avions que van bombardejar Catalunya.



Es terrible que no es permeti investigar o que s’esborri el passat, però no cal marxar a Itàlia per trobar exemples, als carrers dels nostres barris es segueix destruint el patrimoni i de la memòria de les nostres àvies i avis. Des de principis de setembre es treballa en unes obres de millora al carrer de Rosés, entre la Rambla del Brasil i el carrer de Joan Güell. Una actuació que transformarà el carrer en plataforma única i permetrà soterrar les línies aèries, així com millorar la xarxa de clavegueram.

Aquestes obres però segurament faran desaparèixer el refugi 506 que creua per sota el carrer, des de la Rambla Brasil al pati de la Casa Gran. I malauradament no és el primer, en els darrers 15 anys a Sants, Hostafrancs i la Bordeta podem constatar la destrucció total o parcial d’uns 7 refugis antiaeris. Un nombre que molt probablement sigui molt superior pels silencis de les constructores i l’opacitat de l’administració.

Alguns d’aquests refugis són el 15 al carrer Sagunt, el 397 al carrer de Noguera Pallaresa, el 722 al carrer de Bonaventura Pollés, el 741 al carrer de la Espanya Industrial, el 742 al carrer de Juan Bravo, el 870 al carrer Consell de Cent o el 877 al Passatge de Toledo. A banda d’aquests actualment també perillen els refugis del carrer de Roger i del carrer de Juan de Sada, afectats per un projecte urbanístic.

Cal un estudi i una catalogació en profunditat de tots els refugis existents a la ciutat i que l’Ajuntament faci públics, si existeixen, per quins criteris uns refugis es conserven i d’altres són enderrocats sense que ni tan sols es documentin.

dijous, 18 de setembre del 2014

Petits tresors locals en perill?



Les obres que s'estan duent a terme al local del número 16 del carrer de Riego han fet saltar l'alarma. Hi ha el perill que que es perdi un element tant característic com és el cartell de l'antiga herboristeria, un comerç que encara és molt recordat pel veïnat del barri. 

El local també va acollir fins al juny del 2013 la que va ser segurament una de les teteries amb més encant de la ciutat, la Malea, un negoci que, encertadament, va mantenir aquest petit patrimoni dels Santsencs.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Patrimonis invisibles que es fan visibles

Refugi del carrer de Roses
En breu han de començar les obres del clavegueram al carrer de Roses. Unes obres que molt probablement deixaran al descobert un dels molts refugis antiaeris que es van edificar al nostre barri, el número 506. Aquest refugi va ser edificat al subsòl del carrer i del pati de la Casa Gran

A la imatge de dalt podeu veure un plano de l'Arxiu Administratiu de Barcelona que mostra per on passava el refugi i quines sortides tenia. Si mireu el plano, entre d'altres coses veureu com la Riera d'Escuder arribava fins a Roses, un fet que va canviar després que se'n privatitzes el terreny

Seguint aquesta referència, fins i tot pels que no entenen gaire d'obres públiques, seria molt fàcil ubicar un refugi com aquest. Des de fa anys, en centenars d'obres públiques, s'han destruït elements del nostre patrimoni, tot i que qui té totes aquestes referències és l'Arxiu Administratiu del propi ajuntament. A Barcelona es van construir uns 1.500 refugis i està clar que no es podrien mantenir tots, com també està clar que si un carrer necessita clavegueram aquest s'ha de construir, però davant d'aquestes obvietats caldria que existís algun tipus de criteri que ens indiqués quins refugis cal conservar. 

I en qualsevol cas, sabent que el refugi emergirà de l'oblit quan comencin les obres, no cal que les administracions facin l'habitual numeret del desconeixement. Els refugis eren documentats, tenien números de registre i es conserva aquesta documentació. Els veïns ho saben, els també historiadors ho sabem i a la imatge d'aquest bloc en teniu la prova. No soc jo qui puc decidir que fer-ne, però com a historiador si que em toca reclamar a les administracions que, estableixin algun criteri per saber que es conservarà i que no i, si no hi ha alternativa, que com a mínim documentin convenientment tots els refugis i facin el possible per explicar-ne la història al veïnat.

A l'enllaç trobareu el mapa amb tots els refugis que he pogut documentar.


Mostra Bombardejos i refugis en un mapa més gran