dimecres, 20 de març de 2013

Recuperar les històries de Sants 214

De vegades les històries més grans són subtils, tot i que s’esdevinguin a la vista de tothom i tot i que molta gent n’hagi estat protagonista. Més encara quan aquestes històries ens parlen de marginació i d'humilitat  dues paraules que massa sovint han estat arraconades del vocabulari de la gran Barcelona d'aparador  enlluernada pels grans esdeveniments i pels flaixos dels turistes.

Començo a escriure aquesta història sense tenir molt clar on em duran les meves paraules, amb una frase que se’m ve al cap, uns mots de Bertolt Brecht, una d'aquelles cites que potser estan molt manídes però que tot i això no han perdut per res el seu sentit. Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha d'altres que lluiten molts anys i són molt bons. Però els hi ha que lluiten tota la vida: Aquests són els imprescindibles. Vet aquí una història propera, de la que no em separen més de cent metres en l’espai i només una generació en el temps. Una història de gent que lluita tota la vida, una història d'imprescindibles.

Ara fa un parell de setmanes la descoberta de l’imminent enderroc de la finca de carretera de Sants 214 em va fer publicar una actualització al bloc a corre cuita compartint els rumors que jo coneixia i els dubtes que aquesta història em generava. Ja vaig avisar que molt probablement l’article contingués mitges veritats, cosa que he confirmat posteriorment, i que afortunadament he pogut subsanar, però el fet urgia actuar.

L’article, tot i que no ha pogut salvar ni l’edifici ni tan sols la façana, si que ha tingut un efecte positiu, ja que he rebut una gran quantitat de correus aportant informacions que han ajudat a aclarir parts d'aquest trencaclosques, descobrint una història que succeïa rera els murs de la casa de Sants 214 i que també ajudat a que uns quants veïns i veïnes del barri ens organitzem. Una història de camins tortuosos que sense sospitar-ho m’han acabat portant fins al meu pare, l’Eugeni Giralt i a moltes de les coses que ell va fer pels altres. 

En el fons aquest article que llegireu no és obra meva, jo simplement m’he limitat a organitzar la informació. L’he pogut escriure gràcies a tots els que han aportat els seus coneixements sobre el tema i a aquells que han fet una formidable tasca de recerca en tan sols uns pocs dies, entre ells Marta Sánchez Natera, Núria Queraltó, Roger Sanchez Amat, Oriol Rigola, Josep Maria Vilarrúbia Estrany, Dani Cortijo, Josep Grogues . I sobretot de la Maria Montserrat Vime Bacardí, qui m’ha cedit un grapat de records dels quaranta anys que va compartir vivències i lluites amb mossèn Pere. I ella mateixa em donà la primera sorpresa  quan després de fer-li arribar una primera versió d'aquest article descobreixo que la frase de Bertolt Brecht, amb que havia començat l’article va estar, escrita en un rotllo de paper d'embalar  enganxada en una de les parets de la casa de Sants 214, per la mateixa Maria Montserrat. 

Els documents diuen que la finca de la carretera de Sants 214 va ser construïda l’any 1864, tot i que pot ser que la família Oliveras ja hi fos de més antic. En ella va néixer mossèn Pere i el seu pare, Pere Oliveras Matavera, un ferrer que cada matí anava a buscar l’aigua que necessitava per treballar a la propera Font del Ninyo. La finca era propietat d'una família noble i probablement la família de Pere Oliveras Matavera es trobava en règim d'establiment. Així van pagar un cens per ella fins que un dia va decidir que no pagarien més. 

L’any 1923 el pare va adquirir-la i l’any 1924 van realitzar una important reforma a la finca en que van modificar molt especialment la façana. La casa del costat va ser llogada a uns vaquers que davant de l’establiment tenien una vaca metal•lica per cridar l’atenció sobre el negoci, a l’interior una pintura amb un ramat de vaques pasturant també en recordava la funció. El 27 d'octubre de 1923, a la finca, damunt la portalada del mig va néixer el nostre protagonista Pere Oliveras Lapostolet.

Els anys trenta van ser anys de canvis al país. Uns canvis que trasbalsarien diverses vegades la vida del barri. El primer, el 14 d'abril de 1931 quan es va proclamar la Segona República, va ser un dia de festa pel pare, convençut republicà i catalanista tot i que també era catòlic. El nostre protagonista, que llavors tenia 8 anys, també va estar molt content, però sobretot per que aquell dia no va haver-hi escola. 

En començar la guerra, amb la destrucció del temple de Santa María de Sants, Pere Oliveras Matavera i el seu fill Pere Oliveras Lapostolet, van recollir tres pedres de grans dimensions del temple per portar-les al número 214 de la carretera de Sants. Amb el temps mossèn Pere fins i tot va fer fer una paret per col•locar-les.

Potser va ser l’inici d'una passió per la història del barri i pel seu patrimoni que va portar al nostre protagonista a recollir i guardar elements del Sants que es perdia: ja fossin les antigues plaques dels carrers, un dels arbres de la plaça del Ninyo que van tallar en fer les obres del cinturó a Badal, dues de les vies del tramvia de carretera, les reixes d'una de les cases de la plaça del ninyo, la vaca metal•lica de l’antiga vaqueria o les arcades de la casa metge Arroyo, que era on hi ha la Caixa de Pensions.

De ben segur que quan Pere va entrar al seminari el seu pare, republicà i progressista, es va sorprendre i no li va agradar gens la idea. Però en aquells anys, encara de postguerra, segons sembla també va pensar que com a mínim seria la garantia que viuria amb comoditats. La realitat seria tota una altra. Durant la seva estada al seminari Pere va patir la mort la seva mare. 

Ja des de les èpoques del seminari la casa de Sants 214 va acollir gran quantitat d'activitats  des d'un grup de sardanes fins al primer grup de la JOC de Barcelona de després de la guerra. La JOC, la Joventut Obrera Cristiana, és un moviment internacional iniciat pel capellà belga Joseph Cardijn, que indignat per les condicions dels treballadors i per la mort del seu pare, carboner, pensava que l'església no podia estar allunyada de la classe obrera. El mateix Joseph Cardijn també va estar a la finca. I sense deixar la JOC també cal explicar que la casa de mossèn Pere va ser el lloc on tres joves de la JOAC (el nom que tenia la JOC llavors), Josep Castaño, Miquel Juncadella i Lleonard Ramírez van crear el conegut cançoner Cançons a flor de llavi, traduint cançons de la JOC francesa i recollint cançons autòctones.

La casa de mossèn Pere també va veure néixer els anomenats Cursets de Cristiandat de Barcelona als que participaven persones de tots els estrats socials, des de gent vinguda dels suburbis fins a intel•lectuals com un jove Jordi Pujol. Mossen Pere va descobrir aquesta iniciativa, que havia nascut a Mallorca i va anar fins a l’illa per veure com funcionaven. Els dijous quan es celebraven les ultreies la plaça de la Font del Ninyo s’omplia de cotxes aparcats i la quantitat de gent assistent feia que haguessin d'assitir capellans de fora de Barcelona per assistir en les confessions. Una prova més el fet que una família propietària d'una coneguda empresa de sanitaris pagués de forma més o menys anònima les obres per adaptar la ferreteria en la llar que va ser.

Mossen Pere va ser ordenat prevere a la basílica de Sant Josep Oriol el dia 4 de març de 1951 i va oficiar la seva primera missa a Pedralbes, una missa a la que el seu pare, que no estava conforme amb aquella decisió, no va assistir. Després d'estar de vicari a la Parròquia de San Juan María Vianney, la parròquia de la plaça de Can Mantega i a Santa Maria de Cervelló, al barri de la Barceloneta finalment havia de ser enviat a la parròquia de la Concepció però va descobrir que aquell no era el seu camí quan li van ensenyar un catàleg amb articles que s’oferien als nuvis per a les bodes. Després d'aquest moment va demanar fer un mes d'exercicis espirituals a Comillas.

A la tornada, sabent segur que no es volia dedicar a allò i que mai cobraria per oficiar una missa va demanar consell al bisbe que com a resposta li digué “Vete con los pobres.” I talment va fer, dedicant-se a totes aquelles persones en les que no pensava ningú en aquells anys 50 i 60. Presidiaris, prostitutes, pobres o drogoaddictes rebrien d’ara en endavant la seva dedicació. Amb el temps, com m’ha descobert en Josep Grogues, el bisbe Modrego acabaria afirmant “O está loco o va para santo”.

Mossèn Pere va començar a recorrer el barri xino, a visitar presoners a Montjuïc i a la Model i a rebre visites a casa seva fins altes hores de la nit per confessar a gent que volia ser escoltada, un fet que preocupava al seu pare que sabia de la seva delicada salut. Tot i això el seu pare també es va dedicar a ajudar al seu fill. Finalment un any per pasqua va decidir deixar d'utilitzar la sotana, tot i que segons ell era pràctica per evitar pensar en quina roba possar-se. Un fet que ajornaria un any per la petició de la Susi, una prostituta del barri xino. Al llarg de la seva vida mossèn Pere es relacionaria amb molta gent de tots els estrats, des dels marginats fins a intel•lectuals com l’historiador Agustí Duran i Sanpere.

Per realitzar la seva tasca va crear una associació privada de fidels, Obra de Formació i Orientació Religioso-Social (OFORS), que oficialment va tenir la seva seu a l’edifici de la carretera. Una associació que va ser aprovada per decret el 19 de desembre de 1956 pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus i que va adquirir plena personalitat jurídica el juny de 1962 .

I es va convertir en la llar i en un primer suport per als nois que sortien de la presó, que en molts casos no havien tingut ni una família ni una casa. Com explica la Maria Montserrat Vime Bacardí, mossen Pere, que sovint descuidava tenir cura de la seva roba i que es movia per la ciutat sense diners, en canvi es cuidava molt dels nois que acollia a casa seva, com deia: “El dejuni l’hem de fer nosaltres, ells no”. Com a detall per entendre el personatge explicar que els feia brodar les inicials a la roba, als llençols i a les estovalles afirmant que “cap persona no és un número.” Una activitat en favor dels marginats que li va generar més d'un ensurt i que va fer que fins i tot la finca estigués envoltada durant tres dies per la policia que demanava que entregués a un dels nois, un fet al que es va negar.

Desconec si va ser aquest el moment en que el meu pare va conèixer a mossèn Pere, però se que es van coneixer força i que fins i tot el meu pare va treballar, com a paleta que era, a la casa de Sants 214. Els anys 70 tornaven a ser anys convulsos plens de repressió però també d'esperança on, entre moltes altres històrietes, la meva mare sempre recorda que el meu pare anava a les portes de la Model per donar suport a un altre mossen que demanava l'amnistia total dels presos, Lluís Maria Xirinacs.

Mossèn Pere Oliveras Lapostolet
Durant tota la vida hi va haver gent que va fer donatius per aquell projecte deixant diners a la bustia. Però si mossèn Pere identificava qui els havia deixat els feia tornar. Algunes de les seves frases expliquen molt millor tot això que tot el que jo pugui escriure. Com deia “Diners ni tenim, ni els demanem, ni en donem” i “Ha fet molt mal a l’església anar darrera dels diners”. Segons ell “La manca de diners mai m’ha impedit fer res d'important  però la falta de persones d'esperit, persones entregades, si.”

Cada cop atenien a més joves, cosa que va fer que, gràcies a una subvenció poguessin comprar la casa del costat, una antiga polleria. Amb el gust per cuidar els detalls va fer incloure a la façana maons que pel número tenien interpretacions religioses simbòliques impossibles de desxifrar sense tenir cap referència. 

Mossèn Pere, un gran amant del patrimoni i del barri, sempre va voler mantenir les dues cases dempeus, ja que entenia que eren de les darreres que quedaven d'aquella època al barri. Tan li feien les ofertes milionàries que les immobiliàries en els anys d'or de l’especulació li van fer per un terreny de 500 metres quadrats a carretera de Sants o el fet que li fessin la promesa de fer una residència per als nois de la presó. Mossen Pere volia mantenir les cases i seguir fent la seva activitat a plena carretera de Sants.

Com el meu pare, mossèn Pere va estar vinculat a la parròquia dels Dolors i justament aquell va ser el lloc on jo el vaig coneixer quan de petit estava a l’esplai Xiroia. Per mi llavors era un senyor amable que voltava pels espais que nosaltres utilitzavem per fer les nostres activitats.

Mossèn Pere Oliveras Lapostolet va morir el 2 d'abril de 2007 i les persones que treballaven amb ell en aquella tasca social no es van veure amb cor de seguir la feina. Llavors per decret eclesiàstic l’associació que havia creat es va dissoldre al desembre del mateix any. Segons l’article 10 dels estatuts els bens patrimonials de l’associació, que inclourien la finca de la carretera de Sants 214, van passar a mans del Secretariat Diocesà de Caritat, teòricament per ser destinats a les pròpies finalitats de l’associació. 

A partir de la mort de mossèn Pere Oliveras l’any 2007 la finca va ser cedida al bisbat i va quedar abandonada. Llavors entre els coneixedors de la història es van engegar un debat, sobre quin havia de ser el seu ús ja que volien que es mantingues la seva funció social. Un fet al que calia afegir que era un edifici catalogat com a patrimoni dins d'un conjunt d'edificis obrers de carretera de Sants amb el nivell D. Un nivell que permet els enderrocs previa realització d'una memòria històrica, constructiva  planimètrica i fotogràfica de la finca. Finalment l’any 2012 l’arquebisbat va engegar l’expedient tècnic i a principis de febrer de 2013 la finca ha sigut enderrocada. I molt em temo que s’ha tornat a enderrocar patrimoni per especular. Fins aquí en uns dies s’han pogut aclarir molts dubtes, però encara queden moltes preguntes sobre la situació i la propietat del solar. De qui és? Que s’hi farà? 

De moment una part de la parcel•la, la conserva l’escultor santsenc Ramón Cuello que té el seu local a una part de l’antiga finca que el pare de mossèn Pere havia llogat als vaquers. Després de la mort de la darrera inquilina de la família Carabassa, els vaquers, poc a poc van anar marxant tots els que tenien sublloguers amb els vaquers. Mossèn Pere aspirava així a poder dedicar tota la finca a la seva tasca. Però l’escultor Ramon Cuello, que té un local a la finca del costat, per la banda del carrer Tirso de Molina no va marxar mai. Mossèn Pere no va voler cobrar-li mai un lloguer per tal que no es generés cap dret sobre el local.

Fins que no s’aclareixi aquest assumpte queda el dubte de si Ramón Cuello, que va rebre l’any 2011 la Creu de Sant Jordi pel conjunt de la seva obra i que ha realitzat obres en fang, ferro, marbre o fusta i és un autor conegut d'escultures monumentals d'estil realista en espais oberts i a espais tan emblemàtics com la Sagrada Familia té drets o no sobre el local. 

Per la resta us prometo que seguirem investigant fins aclarir tots els dubtes i descobrir si la causa que ha mogut tota aquesta història no ha sigut tant altruista.

2 comentaris:

Josep Ricardo ha dit...

Les meves felicitacions per el teu blog Agus, avui remenant per internet aprofitant que tenia temps lliure t´he trobat i em sembla genial.
També jo em vaig quedar de pedra al veure que enderrocaven la casa de mossén Pere, encara que no es
d´estranyar, donç la finca es un pastis a la sortida de un col.legit i com sempre passa pot mes el diners que el afecte i els records.
Diria alguna cosa mes pero no ho tinc molt clar, salutacions.
Josep

Sýnthesis ha dit...

Buscant informació sobre Pere Oliveras he trobat el teu blog i m'ha semblat molt interessant. El meu pare, el pedagog Josep Joan Piquer i Jover, deixeble com Mn.Pere de Mn.Josep Pedragosa, va ser amic i van col·laborar en diferents tasques a favor dels nois delinqüents.
Voldria saber quina és la teva font per a la teva ressenya perquè estem preparant un llibre sobre el meu pare i tot allò que està relacionat amb ell m'interessa.
El meu correu: rmpiquer@terapiesynthesis.com
Rosa Maria Piquer