diumenge, 31 de juliol del 2011

Les barraques de Montjuïc

A l’ombra de la Barcelona de postal, de la metropoli, de l’Eixample, de la ciutat dels grans esdeveniments : de l'Exposició Universal i l'Exposició Internacional, dels Jocs del Mediterrani, del Congrès Eucarístic, de les Olimpiades i del Fòrum ha existit una altra ciutat negada i amagada, la Barcelona de les barraques. Una Barcelona que ha crescut i ha viscut en paral·lel a aquests grans esdeveniments.

El fenomen del barraquisme es va iniciar a la década de 1880. La construcció de l’Eixample i l’exposició de 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.

Aquesta mesura va portar a centenars de families immigrants, vingudes de pagès, a construir barraques properes a les canteres. S’estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distancies. Cap a l’any 1914 ja s’hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers tortuosos i costeruts.

Sí l’Exposició del 1888 va potenciar l’aparició d’aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la decada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s’edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el Parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construien a Montjuïc els pavellons de l’Exposició, l’Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.

Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d’obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d’aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.

A punt de començar l’Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metrópoli. No es volia mostrar a la resta d’Europa l’important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte firal. Els propietaris d’aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d’altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d’un lloc a un altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l’Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.

Després de Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratories, i la muntanya es va convertir en un suburbi. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat, sent l’origen de molts litigis entre els barraquistes i les autoritats.

El 1957 es va celebrar la “Semana del suburbio” i les autoritats van decidir fer un cens de les barraques. A Montjuïc es van contar 6090 barraques, on vivien gairebé 30.000 persones. En aquell moment ja hi havia uns barris establerts: la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i Las Banderas. El més conegut era probablement Can Valero que s'estenia des de la part posterior de l'Estadi fins al castell. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts.

En paral·lel a aquesta Barcelona oblidada Montjuïc seguia sent l’escenari dels grans esdeveniments de la ciutat, l’any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el número de barraquistes superava ja els 50000.

Una barraca de 25 metres quadrats podia allotjar a una família sencera. Mancava la llum elèctrica i l’aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l’any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de trenta mil persones); ni connexió amb el clavegueram. Un altre problema era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat, amb gran quantitat de carrers sense asfaltar i amb la parada d'autobús o de funicular molt allunyades.

Als anys seixanta a aquests barris degradats i oblidats només hi va actuar l'església, que va facilitar la construcció d’una escola i d’un dispensari a Can Valero.

Però l’any 1964 la situació encara és va agreujar més quan l’ajuntament va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Dos anys més tard el Somorrostro desapareixia. quan Franco hi va fer unes maniobres navals i les institucions no van voler que es veies la degradació de la ciutat. A l’Estadi el que havia de ser temporal es va allargar fins al 1968. Fins llavors molts edificis de l’Exposició com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica varen ser utilitzats per molts barraquistes per aixoplugar-se.

Fins als anys seixanta les barraques de Montjuïc compartien l’espai amb l'activitat de les pedreres, cosa que va generava freqüents accidents. Quan aquestes es van tancar es van fer servir com a abocadors de les escombraries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, generant un risc pels seus residents. L'aigua de la pluja s'acumulava a l'interior dels abocadors i provocava riuades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa va trencar el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'abocador es va tancar aquell mateix any.

A la dècada dels seixanta, amb la construcció dels estudis de TVE de Miramar i el parc d’atraccions Maricel Park, l’Ajuntament de Barcelona va començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona en habitatges més dignes. Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina o La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incompletes, cosa que va propiciar els primers moviments veïnals entre els antics barraquistes

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebrarien carreres de Formula 1.

Abandonat durant el franquisme l’estadi presentava un aspecte tan desolador que fins i tot l'ajuntament s’havia plantejat enderrocar-lo. Però amb les olimpiades de Barcelona 92 es va pensar que remodelar l'estadi era l'alternativa més econòmica per tenir un recinte apte per a les proves olímpiques.

Un cop més les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara vivien a la muntanya. L'any 1983 es va intentar allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri del Besòs però el projecte no va reeixir per la forta oposició veïnal.

El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l’enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l’any 1987. A les portes de les Olimpiades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.

Si voleu més informació sobre aquest tema us recomano que consulteu aquest bloc, d'on he extret gran part de l'informació:


I l'exposició que va realitzar el MUHBA:


Relacionat amb aquest tema us recomano que llegiu l'article d'aquest mateix bloc:

diumenge, 24 de juliol del 2011

Els noms dels carrers de Sants

Els carrers de Sants no han tingut sempre els mateixos noms, al llarg dels anys, en funció dels colors polítics dels governs els carrers del nostre barri han anat canviant de nom. Avui he volgut publicar aquest llistat que va realitzar Josep M. Vilarrúbia i Estrany per al seu llibre Història dels carrers de Sants.

Al nostre barri cal destacar diversos moments en els quals van canviar els noms de molts carrers. Primer el 1897, quan el poble de Santa Maria de Sants va ser annexionat a Barcelona. Fins al moment els noms dels carrers de Sants indicaven o bé la propietat de la finca o eren noms principalment relacionats amb la religió. El fet que, conjuntament amb Sants, Barcelona va annexionar la resta de pobles del pla, va fer que molts d'aquests noms es repetissin i per aquest motiu es van haver de canviar.

Els anys de la República, a banda de la desaparició dels noms molestos, va portar a una catalanització del Nomenclàtor de la ciutat. Però després de la derrota de la República trobem una nova i extensa neteja dels noms dels carrers, així com una nova castellanització. No va ser fins l'any 1980 que els noms dels carrers van tornar a ser, oficialment, en català, justament l'any en que l'historiador Vilarrúbia i Estrany va publicar el llibre que he utilitzat com a base. Per aquest motiu he afegit una nova columna amb els noms actuals dels carrers, amb la catalanització, els pocs canvis que s'han realitzat i els noms de les dues places que en aquell moment encara no tenien nom, Joan Peiró i Països Catalans.

Finalment només he de dir que el llistat que va realitzar Josep M. Vilarrúbia i Estrany i que he intentat completar i actualitzar inclou molts carrers que actualment pertanyen al Districte de Les Corts, però que fins l'any 1984 eren una part més de Sants. Per aquest motiu, seguint criteris històrics he cregut que era millor mantenir la llista tal i com va ser publicada l'any 1980.

A banda d'aquests petits canvis només he afegit alguna referencia més antiga que he trobat al la pàgina web del nomenclàtor de la ciutat, que us recomano que mireu si voleu descobrir a qui o que recorden els noms dels carrers.

Per les dificultats de penjar una taula extensa a blogger penjaré el document per tal que el pogueu descarregar.

Els noms dels carrers de Sants

divendres, 22 de juliol del 2011

Caminar Barcelona


De Memòria de Sants

Aquest any he col·laborat en l'assignatura de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (UPC), Caminar Barcelona. Una assignatura que apropa el coneixement dels diversos barris de Barcelona als estudiants a través de rutes guiades per la ciutat. Jo vaig poder presentar el barri de Sants acompanyat també dels Castellers de Sants, que ens van parlar a tots del fenomen casteller a un nombrós número d'estudiants de procedencies molt diverses.

El cert és que trobo que aquesta és una manera molt bona de coneixer la ciutat, des del carrer. I de fet aquest projete, que dirigeix el professor Estanislau Roca i que te la col·laboració de Ferran Sagarra, Laia Alemany, Sílvia Compte i Leticia Soriano ha guanyat enguany el 14è Premi UPC a la qualitat en la docència.


Aquí podreu llegir algunes de les interessants reflexions que els estudiants, molts dels quals desconeixien el barri fins al moment, van fer al respecte.

dimarts, 19 de juliol del 2011

La Guerra Civil


De Memòria de Sants

Avui fa 75 anys que la Guerra Civil va esclatar a Barcelona. En tot aquest temps se n'ha parlat molt sobre aspectes diversos relacionats amb l'alçament feixista i el posterior combat, però encara queda molta feina per fer per recuperar la memòria. I gran part d'aquesta feina que queda per fer cal fer-la als barris, recuperant per exemple la vida quotidiana de la gent més propera a nosaltres.

Després de l'estiu, si tot va bé, podré presentar-vos dos projectes que en certa mesura giren al voltant d'aquesta idea, el programa "Enregistrem la memòria" a Sants3 Ràdio, on podreu escoltar el testimoni de molts dels nostres veïns i veïnes més grans parlar-nos sobre aspectes molt diversos i un llibre sobre la Guerra Civil a Sants en el qual podreu descobrir, entre moltes altres coses, els refugis a on anaven els nostres veïns o que, per exemple, un dels primers caiguts en la lluita contra els alçats va ser un veï del nostre barri.

Però encara queda moltes coses per poder estudiar i divulgar. Com exemple el refugi de sota l'esglesia de Santa Maria de Sants. Tot i que encara es pot veure la seva porta i fins i tot sabem qui i com el van construir, resta com un secret per a tots els veïns que creuen cada dia per davant.

No creieu que, com a mínim, caldria una placa recordant els seus constructors i que servís d'homenatge a tots els santsencs i santsenques que van patir els bombardejos?

Els "murcianos" (tercera part)


De Memòria de Sants

(llegiu la primera part i la segona part)

Als anys vint la construcció del metro i l’Exposició Internacional de 1929 va fer que hi hagués molta feina per als nouvinguts provinents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d’explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de la sequera i de les males collites. Però passat aquest moment de gran creixement de la ciutat molts d’aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent industria oferia més possibilitats que l’horta murciana molts van decidir quedar-s’hi. Cal pensar que, a més, en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d’altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d’ells, que havien treballat aixecant el recinte de l’Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D’altres, com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construint gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van apareixer llavors els “callejones” que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d’aquestes per a la qual no ha estat suficient l’abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspón un –diguem-ne per entendre’ns- water i un safareig, perennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests “murcianos” que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d’on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l’Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l’Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l’any 1931.

Descrits als diaris com “una plaga”, com un “exercit de pidolaires” o com una “inundació” ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un “cordó sanitari” al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluntaries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la miseria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la Propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com “la petita Múrcia”, amb una població d’uns 20.000 murcians, del total de 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i de l’anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l’entrada al barri que hi deia “Catalunya termina aquí! Aquí empieza Múrcia!”

Però el cas és que la gran majoria d’aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d’acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l’eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crónica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Italia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España") les xarxes de confidents que des de l’estranger informaven als franquistes dels moviments dels exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme,

Però la memòria és feble, i tristament, 70 anys més tard molts fills i nets d’aquells murcians tornen a reproduir els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d’uns nous “murcianos”. Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l’Hospitalet.

Si voleu més informació us recomano que mireu la pàgina web de l'exposició del MUHBA: Barraques, la ciutat informal on trobareu un planol amb algunes de les zones de barraques de Barcelona i molta més informació i imatges.

diumenge, 3 de juliol del 2011

"Els murcianos" (segona part)


De Memòria de Sants


Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l’estat espanyol s’havia beneficiat del fet que les grans potencies europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l’exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l’exportació. A l’horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emigrar cap a Amèrica, marxant des del port d’Aguilas sense cap típus de documentació. Però aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven en tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se’ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca, van arribar en automnibùs, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L’any 1927 uns germans murcians del poble d’Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava el transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir quinze vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d’obra barata.

El periodista Carles Sentís va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca “Vint-i-vuit hores en transmiserià”, on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bacteria que encara avui és la principal causant de ceguera, o fent descripcions d’aquests com si es tractès d’una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d’analfabets, però l’explicació d’aquest fet l’hauriem de buscar en la pésima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessaries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista mirador els podeu descarregar als següents enllaços: