dilluns, 23 de març del 2015

El Ciclista

145 El ciclista, de Jorge José Castillo, pl. Sants
El Ciclista en la seva primera ubicació
Els primers ajuntaments democràtics de Barcelona es van plantejar un repte, dotar el barris de la ciutat d’espais monumentals, fent arribar les escultures a espais on fins llavors o no hi havien estat o havien aparegut de manera quasi anecdòtica. D’aquesta manera a les barriades s’ompliren d’obres dels més diversos autors.

L’any 1986 una llarga llista d’autors treballaven preparant obres per Barcelona: els nord-americans Richard Serra, Bryant Hunt, Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, Beverly Pepper, el basc Eduardo Chillida i el català Xavier Corberó. Aquest darrer va proposar un nom més a l’ajuntament, Jorge Castillo. Nascut a Pontevedra l’any 1933, Castillo va passar gran part de la seva infància a Argentina. Pintor, gravador, il·lustrador i escultor, Castillo ha desenvolupat la seva obra al marge dels moviments.

Com digué el propi Castillo parlant sobre la seva obra: el meu primer acte, quan afronto el projecte de representar objectes animats component el que sol anomenar-se una 'naturalesa morta', és un acte que em situa com a espectador davant de la meva pròpia obra i que consisteix, amb totes les dificultats imaginables, a destruir en la meva memòria tot rastre de què ja sé o he sabut anteriorment respecte a les coses, aquelles presències inanimades que se'm presenten davant, ja sigui sobre la meva taula o dins de la meva imaginació.

Per al projecte de l’ajuntament Castillo realitzà aquell mateix any una gran escultura d'acer titulada El Ciclista. Una obra que va servir per commemorar el 75è aniversari de la Volta Ciclista a Catalunya i la llarga tradició entre Sants i el ciclisme. El Ciclista de Castillo es dibuixa subtil sobre una planxa tallada d’acer inoxidable de 7,18 m d’alçada i 5,12 m d’amplada.

La inauguració va tenir lloc el 10 de setembre de 1986, en presència de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall; del regidor del districte, Josep Espinàs, i del president de la Unió Esportiva de Sants, Josep Peiretó. El Ciclista ha estat gairebé trenta anys al mateix emplaçament, arribant a donar nom popular a aquesta part de la plaça de Sants, coneguda oficialment des del 2010 com a placeta de Ramon Torres i Casanovas. En l’actualitat però, mogut per les obres de cobertura del calaix, el Ciclista ha pedalat fins creuar la Carretera de Sants.

El Ciclista a la nova ubicació, fotografia de Carme Illa

dimecres, 18 de març del 2015

Terra de bicicletes

El dia de reis de 1911 a la plaça de Sarrià es donava la sortida a 34 ciclistes. D’aquesta manera tant humil començava a pedalar una de les competicions més antigues del món, la volta ciclista a Catalunya. Una primera edició de tres etapes que uniren Barcelona, Tarragona, Lleida i que finalitzà de nou a la capital catalana. Però si en aquells anys existia un barri amb tradició ciclista a la ciutat, se'ns dubte aquest era Sants. Per això no ens ha d’estranyar que el velòdrom del Cubell, a tocar del Mercat de Sants i de les vies, exercís de Camps Elisis per als 22 valents que van completar la prova. Els inicis de la prova foren complexos i en alguns anys no la Volta no es va poder celebrar.

Volta ciclista a Catalunya. Sortida des de Sants. Setembre 1913. AFB Frederic Ballell


Però l’any 1922, també a Sants, es produïa un fet que resultaria cabdal per la història de la Volta. Dos clubs de futbol del barri, el Football Club Internacional i el Centre de Sports de Sants, van decidir unificar esforços creant una nova entitat. Aquest fet no va ser un impuls només en el camp del futbol, ja que tots dos clubs també tenien seccions ciclistes: el Club Ciclista de Sants i el Velo Sport Sants. D’aquestes fusions va néixer la Unió Esportiva de Sants, que només un any més tard va decidir assumir l’organització de la prova.

Segurament la figura clau  que aconseguir l’estabilitat de la prova fou Ramon Torres i Casanovas. Aquest reconegut periodista santsenc del Mundo Deportivo havia impulsat la fusió de les entitats esportives de Sants i s’havia convertit en el primer president de la Unió Esportiva de Sants. Només un any més tard de la seva fundació la Unió Esportiva de Sants va assumir la organització de la Volta.

Ramon Torres i Casanovas
Com deia al principi Sants era un barri amb una llarga tradició ciclista. Ja des del 1908 es té constància d’una pista improvisada al carrer del Migdia, l’actual Rossend Arús. Un espai que no deuria ser suficient per als ciclistes santsencs que es van organitzar en el Club Ciclista Nou Velòdrom per aconseguir un espai apropiat. Aquest primer velòdrom de Sants, conegut com el del Cubell, es va inaugurar l’abril de 1909 i era situat al número 11 del carrer Sant Jordi. La seva corda feia 133 metres i l’amplada de les rectes era de 3 metres. Aquest velòdrom va estar en actiu fins al novembre de 1925. 

Cursa de les 6 hores al Velòdrom de Sants 1 de gener de 1914 Josep Maria i Co de Triola AFCEC

Cursa ciclista - Corrent les sis hores de ciclisme de Sants. 1905-1915 AFB Frederic Ballell

Sis hores de cursa ciclista a la pista de velocitat de Sants. 1905-1916. AFB Frederic Ballell


Quan el velòdrom del Cubell es va quedar petit lla Secció Ciclista de la Unió Esportiva Sants va decidir edificar-ne un de nou. Per fer-ho l’entitat va comprar terres a tocar del camp del carrer Galileu, al carrer Rolanda, l’actual Violant d’Hungria, aprop de Can Mantega.

A aquesta guia de l’any 1930, a banda de comprovar com Sants arribava fins a la Travessera de Les Corts, també podeu veure la ubicació del segon  Velòdrom de Sants, per sota de Sol de Baix i no lluny del camp de Les Corts del Barça.

Plano Parcial de Barcelona, Guías Rápido 1930 (Sants)


El 5 de desembre de 1926 s’inaugurava el nou velòdrom, que millorava l’anterior. Aquest tenia una corda de 250 metres, rectes de ciment i peraltats de fusta. L’espai es va convertir en l’escenari de moltes proves ciclistes de caire nacional i internacional. Però no només el ciclisme en fou protagonista, ja que a la pelouse, l’espai central del velòdrom, també s'hi disputaren partits de basquet. El velòdrom de Violant d’Hungria va funcionar fins al 1932, quan amb el seu enderroc la ciutat va quedar orfe d’equipaments dedicats al ciclisme fins al 1984, quan es va inaugurar el velòdrom d’Horta.

L’any 1986 l'Ajuntament de Barcelona va encarregar a Jorge Castillo una escultura monumental. L’obra resultant seria el Ciclista, una obra dedicada a la relació de Sants amb el ciclisme i en record que aquell any la Volta Ciclista a Catalunya celebrava els seu 75è aniversari. Una escultura que es va situar a plaça de Sants, a la confluència amb el carrers dels Jocs Florals. El 10 de setembre de 1986, el Ciclista va quedar inaugurat amb la presència de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall; del regidor del districte, Josep Espinàs, i del president de la Unió Esportiva de Sants, Josep Peiretó. 

Però no és aquest l’únic record de la importància del ciclisme al nostre barri. Des del 1981 Sants és la casa de l'Associació d'Amics de la Bici. L'any 2009 el Club Ciclista Sprint, amb el recolzament del Centre Social de Sants, sol·licitaren que aquest sector de la plaça de Sants, conegut popularment amb el nom de l’escultura El Ciclista, canvies de nom per dir-se placeta de Ramon Torres Casanovas, recordant l'avi Torres, el gran impulsor del ciclisme català, que havia mort a Arenys de Mar el 28 de Setembre de 1983. Un canvi que es va fer oficial l’any 2010. Ara però, les obres de construcció del calaix han fet que El Ciclista de Jorge Castillo pedalegi creuant la carretera de Sants.

Per saber-ne més:

Us recomano que consulteu el magnífic bloc Barcelonafília on he trobat gran part de la informació.



També us recomano que visiteu la web de la Unió Esportiva de Sants i de la Volta Ciclista a Catalunya

Unió Esportiva de Sants

Volta Ciclista a Catalunya

dilluns, 16 de març del 2015

Es presenta: Les escoles fins al 1939 a Sants, Hostafrancs i la Bordeta: llums i foscors

Una gran i esperada noticia, tot i que encarar harem d'esperar una mica!

Dimarts 14 d'abril es presentarà a Cotxeres de Sants el tercer volum de la col·lecció Riera de Magòria, Les escoles fins al 1939 a Sants, Hostafrancs i la Bordeta: llums i foscors.

Coneixent la feina que han portat a terme, tot i que encara que no he tingut la sort de poder llegir-lo encara, us el recomano. Segur que serà una bona proposta de cara a Sant Jordi.


dimecres, 11 de març del 2015

La seu del Districte 1915-2015





Dijous 19 de març el periodista Albert Torras Corbella presenta el llibre "La Seu del Districte. 1915-2015". 
Un llibre on l'autor ens descobreix la història d'un edifici centenari que és una de les joies del nostre patrimoni.

Els assistents se'n podran endur un exemplar, dedicat per mi, gentilesa del Districte de Sants-Montjuïc. 
L'ace tindrà lloc a les 19.30h a la Sala de Plens del Districte (C/ Creu Coberta 104).

dimarts, 3 de març del 2015

Enregistrem la memòria 8 - Els barris

El refugi del carrer de Burgos

El matí del 10 de febrer, a través de les xarxes socials, molts veïns i veïnes començaren a difondre una noticia, al carrer Burgos, a tocar de la parada de metro de Mercat Nou s’havia trobat l’accés a un refugi antiaeri. La troballa es va realitzar per les obres que a tocar del calaix s’estan realitzant. Els amants de la història van començar a especular sobre la troballa, ja que a Sants, Hostafrancs i La Bordeta hi ha 122 referències a refugis antiaeris. Només al carrer Burgos n’hi ha quatre: el 197, el 548, el 653 i el 722. Finalment el refugi aparegut va resultar ser el 722.


El Servei d’Arqueologia de Barcelona, conjuntament amb la Unitat de Subsòl dels Mossos d’Esquadra, va retirar la runa que tapava l’accés. Rere el tapiat que segellava l’entrada van trobar una galeria d’uns 10 metres de llargada construïda a una profunditat d’entre 6 i 8 metres. Segons les dades extretes d’aquest primera inspecció aquest refugi no es va acabar i després de l’entrada només hi havia un parell de galeries inacabades excavades al subsòl col•lapsades. Pel que sembla, segons el mateix informe, el refugi va ser construït a una zona on el terra està compost per graves, un terreny poc consistent, mentre que en general els  refugis antiaeris es troben excavats en argila o torturà, un substrats geològics molt resistents. Aquesta poca consistència podria haver produït el col•lapse de les galeries i el fet que es desistís de construir-lo.


La troballa de refugis a la ciutat no és un fet estrany, ja que se’n van construir, o com a mínim es van començar a edificar, prop de 1.500, tal com consta al llistat de refugis antiaeris que la Junta de Defensa Pasiva va fer durant el juliol de 1938. Molt sovint, sobretot en períodes pre-electorals quan s’incrementen les obres, alguna excavadora acaba destapant o enrunant algun d’aquests refugis. Si no hi ha la alerta del veïnat o si el fet no es posa en coneixement del Servei Arqueològic les constructores, que temen les obres s’allarguin, sovint acaben tapant o destruint les troballes. De fet el mateix refugi 722 ja havia patit aquest fet l’any 2007 quan en un altre punt del carrer va aparèixer.

Aquesta improvisació que acaba destruint el nostre patrimoni sense que ni tan sols es pugui estudiar i catalogar seria evitable ja que, com comentava abans, la Junta de Defensa Passiva l’any 1938 va revisar pràcticament tots els refugis de la ciutat per comprovar que aquests complien els mínims de seguretat exigibles. Aquests registres van servir per donar un número a cada refugi i per elaborar una llista on apareixen tots i cadascun d'ells, referenciats amb adreces. Una llista es va completar amb gran quantitat de plànols que encara es conserven a l'Arxiu Contemporani de Barcelona. Si tot això fos poc també existeix un atles dels refugis de Barcelona editat per l’Ajuntament i CLABSA que situa aproximadament tots els refugis.

Per tot això quan una constructora destrueix un refugi no hauria de servir com a excusa que es digui que no es tenia constància de la seva existència. De la mateixa manera que quan es fan obres a edificis catalogat els arquitectes ho han de notificar és imprescindible que quan han de treballar en un espai on està clar que hi ha un refugi se sàpiga prèviament. Si en plena guerra l'ajuntament barceloní va poder fer un llistat complet de les 1.500 obres que s’estaven realitzant arreu de la ciutat no és admissible que els ajuntaments postfranquistes, actuïn sempre amb improvisació sobre aquest tema. 

Els refugis antiaeris no són bolets, no apareixen fruit de les espores ni per art de màgia, van ser construïts pels nostres avis i àvies quan els feixistes italians, pagats pels feixistes espanyols amb els diners que personatges com Joan March havien robat, es van dedicar a bombardejar els nostres pobles i les nostres ciutats. Uns bombardejos que més enllà de guanyar la guerra es realitzaven per doblegar i alliçonar a unes persones que somiaven en ser lliures, en gestionar igualitàriament les fàbriques i els transports, que somiaven en apropar la cultura al poble o que somiaven en fer servir el seu idioma sense cap complex d'inferioritat. Si volien guanyar la guerra no s'enten per què no van bombardejar algunes de les principals fàbriques de la ciutat i en canvi sí que ho van fer sobre barris populars. No, el que volien anava més enllà de guanyar la guerra, volien esclafar i anorrear les ansies de llibertat.

Enmig de la guerra, enmig dels bombardejos, enmig de les mancances, enmig de tots els horrors, enmig de la por, enmig dels que aprofitaven el caos per matar als que pensaven diferent, els nostres avis i àvies s'organitzaren per edificar refugis a tota la ciutat. Ho feren partint del desconeixement, amb la bona voluntat i el suport de l'administració però amb poc més. Treballaren tots, les dones, els homes i els nens, que com recorden encara molts testimonis en molts casos baixaven fins als túnels per pujar les gavetes de terra. S'organitzaren aprofitant les xarxes socials que ja existien, per carrers, per comissions de festa, per entitats, per agrupacions sindicals o cooperatives. I un cop més, junts, ho varen fer possible.

Tot i que encara no s’haurà entregat l’informe definitiu sobre la conservació de refugi, tot fa pensar que aquest serà negatiu. El web del Servei Arqueològic de Barcelona destaca que “no es es van arribar a construir o executar la totalitat dels 1400 refugis de la ciutat, ja fos per motius tècnics o per la idoneïtat dels terrenys on s’havien d’excavar.” Però que no estigui acabat és un motiu suficient per justificar-ne la seva destrucció? Haurem d’esperar que a la propera descoberta coincideixi els vistiplau dels arqueòlegs i que el refugi es trobi en una zona on es pugui conservar? 

Com comenten els membres de l’Associació de Veïns de Badal el fet que a l’espai del refugi del carrer Burgos el que s’ha d’edificar sigui un dipòsit pluvial permetria facilment modificar uns metres la construcció. No hauríem d’aprofitar aquesta descoberta per, com a mínim, col•locar un vidre que ens permeti veure des del carrer com eren els refugis dels nostres barris i poder-ho explicar a tothom?