dijous, 19 de novembre de 2020

Obrir les portes a la Llibertat

El 19 de novembre de 1957 l’autoritat diocesana designava a Josep Maria Vidal i Aunós com a rector de la parròquia de Sant Medir en substitució de mossèn Amadeu Oller, qui havia mort aquell mateix any. Mossèn Vidal prenia el relleu de qui havia sigut primer rector de Sant Medir i impulsor de la vida cultural i social de la parròquia, que llavors no era més que uns baixos al número 52 del carrer de la Constitució, cedits per la família Planas Pahissa.

Només un any més tard començaven les obres del nou temple, als terrenys de l’antiga masia de Can Massegué, al número 17 del carrer Constitució, un projecte del jove arquitecte Jordi Bonet i Armengol, qui anys més endavant passaria a dirigir les obres de la Sagrada Família. El 4 de setembre de 1960 l’arquebisbe Modrego, el mateix que segons la memòria oral havia sentenciat a mossèn Pere Oliveras Lapostolet amb un rotund O está loco o va para santo, beneïa el nou temple.  

Lluny de la Bordeta, uns quants anys enrera, s’havia signat un document que acabaría influint en el barri, es tractava del concordat que l’any 1953 signaven el Vaticà amb l’estat espanyol. L’estat sufragaria les despeses de l'església i a canvi el dictador s’assegurava el control dels bisbes. Espanya es confirmava com un estat nacionalcatòlic. L’estat prohibia la manifestació pública dels altres cultes i l'església s’assegurava així el control del l’educació i del pensament.

D’aquesta manera Franco es volia legitimar internacionalment davant de la resta d’estats, que un cop més tancaven els ulls per fer cas omís a les febles consciències dels seus governants, per la gràcia del Vaticà. Però de forma paradoxal, el document que va donar a Franco les regnes dels bisbes, va permetre que algunes parròquies es convertissin en escenaris de l’antifranquisme. I és que, per molt sagrada que la pretenguin alguns, l’església està formada per persones que, com a totes les organitzacions humanes, sovint tenen idees contraposades i cadascú amb les seves pròpies contradiccions. 

A la mateixa església que justificava l’horror i rebia sota pal·li al criminal del Ferrol van començar a aparèixer joves religiosos compromesos amb la justícia social i la llibertat. Van ser els anys en que mossèn Pere Oliveras Lapostolet començà la seva tasca en pro dels oblidats a plena carretera de Sants, al 214. Els anys en que Santi Thió, impulsaria l’autoconstrucció de les clavegueres al barri de les Roquetes amb l’esforç dels veïns i veïnes del barri, treballant en diumenge. Eren també els anys en que el Sindicat Democràtic d’Estudiants es constituiria als Caputxins de Sarrià, durant la coneguda Caputxinada.

Franco podia tenir controlades les altes esferes de l’església però no podia controlar a tots els eclesiàstics i d’aquesta manera molts temples van obrir les seves portes a la dissidència. Així mossèn Vidal va convertir Sant Medir en una petita illa de llibertat dins d'un mar de gris. Només 4 anys després de la consagració de Modrego, l’any 1964, fins a 300 treballadors s’aplegaren dins els seus murs per posar la llavor del que va esdevenir Comissions Obreres.

S’hi feien reunions clandestines i fins i tot s’hi van fer impressions de manifestos, cartells i pasquins gràcies al ciclostil que hi va haver a les dependències del campanar. També a Sant Medir s’hi reuní la comissió d’enllaç de l’Assemblea de Catalunya. L’obertura de ment de mossèn Vidal ens quedar clara quan descobrir que també a Sant Medir s’hi va refundar la CNT. Sense aquesta figura també seria difícil entendre el Centre Social de Sants, ja que mossèn Vidal va negociar la cessió d’un local, que llavors pertanyia al Patronat Social Catòlic de Sants, a les comissions de barri que eren formades per militants d’organitzacions polítiques com el PSUC o Bandera Roja. El Centre Social de Sants va acabar esdevenint el pal de paller del teixit associatiu dels barris, el reactiu que va permetre tenir un barri més humà, canviant fums per veus.

Sembla ser que Modrego, tot i ser un franquista de cap a peus, no veia amb gaires bons ulls l’intervencionisme estatal, fet que queda reflectit en una altra cita que també li atribueixen: a mis curas que no me los toquen. Tot i que no podem assegurar que l’arquebisbe digues aquesta frase, com diuen... se non è vero, è ben trovato. Però res impedia a les autoritats franquistes fer llistes amb els elements considerats perillosos per al règim. Així, durant l’estat d'excepció de 1969, es van anar realitzant fitxes on s’apuntaven noms, dades i filiacions polítiques, una  "relación de personas más destacadas por sus antecendetes y actividades contra el Régimen”. Un arxiu que va quedar a l’arxiu del Govern Civil de Barcelona. 

Mossèn Vidal i Aunòs

I entre aquesta llista també hi figuraven els religiosos progressistes i catalanistes com el mateix mossèn Vidal, tal i com va publicar la revista Sàpiens al juliol de l’any 2012. Sobre el mossèn de Sant Medir es deia: José María Vidal Aunos. Nacido el 10-9-1.921 en Fos (Francia), célibe, sacerdote, hijo de Antonio y de Rosa, con domicilio en… Progresista, catalano-separatista.

Amb el temps mossèn Vidal va ser apartat de Sant Medir i traslladat a la parròquia del Pi, però això no va callar la seva veu en pro de la igualtat i la justícia social. A inicis del 2001 estava a punt de posar-se en marxa la llei d’estrangeria, una llei que posaria en risc a milers de persones a tot l’estat. A Barcelona feia mesos que un grup de migrants malvivien a la plaça de Catalunya. En aquest context el 20 de gener es va fer una assemblea multitudinària a la plaça i es va decidir arrencar una tancada. Amb la Catedral tancada es va optar per anar a la Parròquia del Pi, on mossèn Vidal va obrir les portes. 

Quan els tancats van superar les 300 persones la tancada es va estendre a d’altres parróquies i espais de l’àrea metropolitana. Finalment la tancada va durar 47 dies, generant un moviment solidari arreu de la ciutat. Els tancats van engegar una multitudinària vaga de fam i finalment va aconseguir forçar la negociació. Una situació molt diferent del 2004 quan la policia, amb el permís de l'església, va permetre un desallotjament violent d’una nova tancada, en aquest cas a la Catedral.

Mig segle després de que Sant Medir esdevingués un espai obert a aquells que lluitaven per la llibertat, la parròquia conserva bona part d’aquesta aura d’espai contestatari que s’ha mantingut implicada en les lluites per l’entorn més proper, la Bordeta, però també amb un compromís nacional. L’episodi més recent, al juliol del 2018, el relleu forçat d’Enric Subirà Blasi per les seves idees independentistes i per defensar la llibertat dels presos polítics. 




dilluns, 2 de novembre de 2020

La noia emparedada - Epíleg

Fa uns mesos, en ple confinament, llegint diaris en línia del 1913 per buscar informació sobre un altre tema que estava investigant, i sobre el qual espero poder compartir més articles ben aviat,  vaig descobrir els cridaners titulars que parlaven sobre la història de “la noia emparedada”. Llegint la fascinant i fantàstica història vaig descobrir que el suposat protagonista de la història era santsenc, així que vaig decidir fer un article curt, a tall d’anècdota. 

Però en quant vaig començar a escriure em vaig adonar que, més enllà de la inversemblant història del paleta que rep el terrible encàrrec d’emparedar una jove, la mateixa bombolla que es va crear entorn del que, sens dubte va ser una fake new d’inicis de segle XX, amb la publicació de fulls volants i la seva distribució als barris o el ressò d’un diari internacional sense cap contrast, presentava aspectes sobre els quals reflexionar. Així que, a suggeriment de la meva companya, la Carme, vaig decidir presentar el tema com el que en realitat era, una novel·la de fulletó. 

Aquesta peculiar història ens permet comprovar l’interès, sovint acrític, que sempre han generat els crims i les històries fosques, carregades de romanticisme. La Barcelona del juny de 1913, on es van distribuir els fulls volants on s’explicava la història de la noia emparedada, havia viscut l’aparició de la llegenda d’Enriqueta Martí només un any enrere. El 10 de febrer de l’any 1912 saltava la notícia del segrest de la nena Teresa Guitard. El fet va despertar l’interès de tota la ciutat i quan el dia 27 del mateix any l’Enriqueta Martí va ser detinguda va arrencar la llegenda de la Vampira del Raval, la creació del monstre.


La història contenia tants aspectes interessants i misteriosos que els diaris es van llançar a la publicació de qualsevol sospita o rumor, sense la confirmació de les investigacions judicials. Quan el cas es va tancar i molts dels rumors publicats van quedar en un no res els diaris van oblidar el tema. L’Enriqueta real va morir el 12 de maig de 1913, amb 45 anys, d’un càncer d’úter, però la llegendària segueix ben viva.


Tant la història d’Enriqueta Martí com la de la noia emparedada són exemples de com el que ara anomenem fake news, ens ha acompanyat des de sempre. Els beneficis que podia significar vendre uns quants fulls volants plens d’històries fictícies a un venedor ambulant al mercat són els beneficis que avui guanyen empreses generadores de continguts quan fem clic o compartim pàgines web amb titulars sensacionalistes. La diferència potser és que ara, gràcies a la informació nostra que regalem a les xarxes, la història ens la poden vendre quasi feta a mida.


Aquestes dues històries també ens parlen del context en què es van produir, de la creació d’un imaginari carregat d’estereotips sobre els barris obrers com a espais plens de persones ignorants i gairebé salvatges. Uns estereotips que ja resultaven sagnants quan, a més de ser classe obrera, els personatges eren murcianos o gitanos. Una visió classista elaborada des de moltes publicacions que sovint distava de la realitat, o amagava les circumstàncies que realment generaven les desigualtats. Ens parlen també del paper que a la premsa es reservava a les dones, ja fossin víctimes silents com en el cas de la noia emparedada, o bé botxins irracionals com en el cas d’Enriqueta Martí. En els dos casos, personatges plans, sense motivacions profundes. Però enfront dels estereotips poques setmanes més tard les filadores i teixidores barcelonines s'alçarien com un protagonista col·lectiu mantenint la lluita de la vaga de la Constància, sorprenent a tothom manifestant-se en silenci per les Rambles,

Acabo aquí aquest conjunt de relats sobre una història fantàstica que va fer el salt dels fulls volants als diaris i que, després, ha restat emparedada en silenci, entre les fulles grogues de les hemeroteques durant més cent anys.


"Toros, banys i processons,
crims d'aquells que sensacionen
Juraria, cavallers,
que tenim l'estiu a sobre"

Vinyeta de Picarol a l'Esquella de la Torratxa 30/05/1913
Fons: Arca, Biblioteca Nacional de Catalunya



Capítols anteriors: