Carme Boatell

Carme Boatell

És possible que pocs (o potser ningú) sàpiga qui és Carme Boatell, i tanmateix hauria de ser per mèrits propis un nom reconegut al nostre barri, d'on fou filla, però ja se sap la història l'escriuen els vencedors.

La Carme fou una lluitadora antifeixista, que com tants d'altres va fer front a dues guerres consecutives contra un únic enemic i amb una única fita: La Llibertat. Ferida a la retirada republicana del 39 quan transportava ferits d'un bombardeig sobre Figueres, va aconseguir entrar a l'estat francès. Un cop allà va integrar-se al primer grup de la Resistència organitzat a Marsella.

Posteriorment capturada pels col·laboracionistes de Vichy fou la primera republicana torturada per aquests quan l'octubre del 41 va patir quaranta dies d'incomunicació. Entregada als nazis fou internada a Ravensbrück, tomba de més de 92.000 dones i 863 nens. I tot i això va sobreviure fins al 1976, quan va morir a Perpinyà, imagino que amb l'íntima satisfacció de veure mort al dictador.

Milers d'homes i dones com ella van lluitar a la Guerra Civil i posteriorment ajudaren a alliberar França del nazisme, organitzant la Resistència, mercès als seus coneixements bèl·lics i alliberant directament més de 100 localitats arreu de l'estat francès, entre elles París.

Acabada la guerra els aliats, tement la creixent força de l'URSS i veient a Franco com un baluard de l'anticomunisme van frenar l'alliberament als Pirineus, ignorant la dictadura espanyola. Els lluitadors espanyols es van veure traïts i obligats a viure a l'exili o a seguir lluitant al maquis.

A la historiografia posterior, especialment a la francesa, els exiliats republicans han resultat incòmodes. Resultava millor una França alliberada únicament per resistents francesos i americans desembarcant a Normandia que per uns exiliats que havien tingut tancats a camps de concentració com el d'Argelers.

No hi són a les novel·les o a les pel·lícules, tot i que, per exemple, una de les peces claus a l'atac al Niu de les Àligues, residència de Hitler a Baviera es digués Federico Moreno; que fossin gudaris parlant en euskera els que van transmetre les instruccions dels desembarcaments o que fossin les fotos de Francesc Boix la principal prova als judicis de Nuremberg. Justament és per això pel que nosaltres no podem oblidar a gent com la Carme Boatell i a tots els lluitadors per la Llibertat.

La Plaça de les bombes

Moltes de les històries que ajuden a entendre el nostre barri, tal com és avui en dia, giren al voltant del que va ser el seu nucli més antic, la coneguda a l’época com a plaça de l’Esglesia, es a dir, la plaça Màlaga.

Desde les époques en que Sants era un petit poble a les afores de Barcelona la vida es va desenvolupar al voltant d’aquest petit turó estrategic. Allà, desde época medieval, es te constancia de l’existencia d’una petita capelleta d’estil romànic; de la Torre del Llull, una edifici fortificat on sembla ser que feien nit els reis abans d’entrar a la ciutat; i de l’únic edifici que s’ha mantingut, la masia coneguda com la Casa del Rellotge, que actualment dona cabuda a l’Arxiu Històric de Sants.

La plaça era creuada per una carretera de Sants que no seguia el recorregut actual sinó que circulava a travès del carrer Sant Crist, tot ell ple de parades de mercat, en direcció al carrer de’n Blanco, per on seguia. Les actuals Cotxeres també acomplien una funció diferent, sent el petit cementiri del municipi.

Aquell panorama però ben aviat es va veure modificat radicalment. L’any 1828 la petita esglesia romànica fou enderrocada per aixecar-ne al seu lloc una de molt més monumental amb un gran campanar, que feia la mateixa alçada que el monument a Colom.

Sants també creixia i canviava amb l’arribada dels grans vapors i de tota la població obrera que els va seguir. Es va multiplicar la seva població i el cementiri va resultar molest al bell mig del poble, així que es va enviar al nou emplaçament a Collblanc. Al lloc es van edificar les cotxeres del tramvia que desde l’any 1875 havia enllaçat Barcelona amb Sants.

L’any 1897 amb l’annexió a Barcelona també es produiren alguns canvis. Per començar, pel fet que molts noms de carrers es trobessin duplicats als diferents pobles annexionats o a Barcelona, es produiren els canvis de noms. És aproximadament d’aquesta época quan apareix el nom de Màlaga.

Però si hi va haver un nom popular que va fer fortuna en aquells anys fou el de “La Plaça de les Bombes”. Per compendre aquest nom cal pensar en la gran quantitat d’obrers que vivien i treballaven al barri en condicions de veritable miseria, així com en la gran força que tingueren els moviments obrers a Sants.

Tantes foren les revoltes, atemptats i fets violents que tingueren com a escenari la Plaça Màlaga al llarg del final del S.XIX i de l’inici del S.XX que feren que aquest nom fos ampliament utilitzat. Encara que, de fet, els moments de màxima tensió encara havien d’arribar.

El 26 de febrer de 1936, el número 2956 de la popular revista satírica “L’Esquella de la Torratxa” presentava en portada una vinyeta, signada per Tisner, en la que apareixia l’antiga esglesia de Santa Maria de Sants en flames.
Als peus de la vinyeta, com era costum a l’época, apareixien els diàlegs dels dos únics personatges, un home vestit de carrer i un mossen que deien “Aviso als bombers?” “No, esperat que cremi del tot”.

Aquest episodi, que reflexava la tensió de l’época, no era el primer ni seria el darrer que tindria com a escenari Santa Maria de Sants. De la mateixa forma el reflex al món del cómic també continuaria. Sense anar més lluny al mateix número de L’Esquella de la Torratxa apareix una altra vinyeta que ens ajudarà a entendre millor la situació del moment. En aquesta segona dos mossens comenten “I si féssim un parell d’esglésies a la brasa per començar la campanya?”. Només feia deu dies de les darreres eleccions, en les que havia guanyat el Front Popular (que a Catalunya s’anomenà Front d’Esquerres) i l’ambient ja tornava a estar escalfat.

Però centrant-nos al barri podriem dir que aquestes tensions ja venien de molt lluny. Desde les guerres carlines, en que s’havia produit alguna incursió al barri per part dels carlins, corrien els rumors que aquests tenien el suport del rector de Santa Maria de Sants. El que si que era plenament constat era la relació amb els veins de Plaça, la familia Santomà, uns del grans terratinents de Sants.

Segurament els rumors dels contactes amb els sectors tradicionalistes no anirien molt desencaminats coneixent bé l’episodi que reflexa l’Esquella de la Torratxa. Aquell febrer de l’any 36 un grup d’obrers van decidir cremar l’esglesia i es van dirigir cap a la Plaça Màlaga. Pel que es veu el rector havia estat alertat, però enlloc de comunicar-ho a les forces de l’ordre va decidir defensar-se ell mateix.

La Parròquia va començar a cremar, però només es varen veure afectades les portes i l’incendi es va sufocar ràpid. La gran sorpressa però, es va produir quan, en intervenir les autoritats, varen descobrir que amagat a la Parròquia hi havia tot un arsenal.

Però com he dit aquell no fou el primer episodi, però tampoc el darrer. Cinc mesos més tard, amb el cop d’estat feixista, i la posterior revolució, la Parròquia de Santa Maria de Sants cremava conjuntament amb Can Santomà. Desde d’alt del campanar, pel que expliquen les narracions orals, el rector es defensava exercint de franctirador contra els milicians que aquell convuls dia d’estiu corrien amunt i avall per la plaça.

Bastón de mando

L’any 1945 Josep Maria D’Albert i Despujol, membre polític d’una de les grans nissagues del barri, els Muntadas, els amos de l’Espanya Industrial, fou nomenat alcalde de Barcelona. Expliquen les cróniques de l’época que per festejar aquest aconteixement els obrers de la fàbrica li dugueren com a regal a la Plaça Sant Jaume un “bastón de mando”.

Aquest acte, que en l’actualitat ens pot semblar irònic, en aquell moment responia a la manca de llibertats i a l’ambient de delació que el propi règim promovia. No hi podia haber cap dubte en la fidelitat dels obrers envers als amos. La fidelitat dels amos envers al règim era clara. En agraïment al nomenament el propi Josep Ma. va convidar al mateix Franco a visitar la fàbrica. Que content n’estaria el dictador de passejar per aquella fàbrica que l’any 1939 habia produit més de 400.000 banderes nacionals.

Tot i això, per acabar d’entendre l’adhesió dels obrers als amos, s’ha de tindre en compte un altre element que fou bàsic a l’història de l’Espanya Industrial, el paternalisme. Els succecius amos de la fàbrica jugaren a fer de pares dels seus indefensos obrers. Aquesta política es va iniciar ja al 1865, quan en plena epidemia de colera la fàbrica va fer la funció de sanatori. També es pot constatar en determinats moments al llarg de l’història de L’Espanya. El 1877, en ocasió d’una visita del rei a les instal·lacions, l’amó demanà perdó directament al monarca per tres treballadors condemnats, i evidentment fou concedit.

Tota aquesta imatge no responia a res més que a una estrategia laboral de la fàbrica i segurament a una necessitat ególatra per part dels amos. Les grans empreses téxtils del barri, com succeeix a l’actualitat, fomentaren trames de petites empreses treballant per a elles. Aquesta era una forma d’eliminar els problemes, reduint la força dels treballadors i desentenent-se de les demandes laborals.

L’Espanya Industrial és podia permetre tractar millor als seus treballadors que els petits tallers, cosa que feia que molts consideresin als amos persones respectables, doncs indirectament treia els beneficis d’aquestes mateixes petites empreses i tallers que treballaven per a ells.

La conseqüencia d’aquest joc brut fou la menor conflictivitat laboral a les grans fàbriques, on els discursos que van acabar influint foren els radicals de Lerroux. En canvi fou a les petites empreses, on es patien les pitjors condicions de treball i vida, on sorgiren els brots revolucionaris.
De totes formes, tornant al nostre amo/alcalde, cal a dir que aquest bastón de mando, no li deuria ser de molta utilitat quan l’any 1951 hagué de dimitir com a conseqüencia de la Vaga dels tramvies, un dels primers gols importants de la ciutadania al règim.