dimecres, 27 de gener del 2016

Una obra il·legal acaba amb la Capella del Sant Crist

Façana de la Capella del Sant Crist

Si el carrer del Sant Crist es coneix d'aquesta manera és pel fet que a aquesta via, que era l'antiga carretera que portava a Barcelona, s'hi havia edificat una capella dedicada a aquesta advocació. Una capella de la que tenim les primeres referències des de l'any 1694, però que probablement ja hi fos de més antic. Un petit edifici que portava anys tancat i que malauradament ha sigut derruït en unes obres il·legals que han realitzat els propietaris. De l'antiga capella no ha quedat més que la façana, encara visible des del carrer.

Des d'aquest espai, novament, em toca lamentar que torni a desapareixer un element patrimonial del nostre barri, que els beneficis personals es posin per davant dels col·lectius. 

Cal seguir conscienciant de la importància que té el nostre patrimoni, aquells elements que ajuden a entendre qui som. I en això no defallirem. 


Coberta de la petita Capella del Sant Crist, espai ja desaparegut


dimarts, 26 de gener del 2016

La Guerra dels Segadors, la Batalla de Montjuïc

Avui comparteixo amb tots vosaltres un capítol del magnífic programa "En guàrdia" d'Enric Calpena que de ben segur us interessarà.
 

dissabte, 23 de gener del 2016

Un Sants sense santsencs

A la darrera festa major un carrer nou va sumar-se a la festa, el carrer Papín. En realitat no era nou del tot, ja que en ell, com en molts d’altres de Sants, ja s’hi havia celebrat la festa molts anys enrere, però si és cert que durant molts i molts anys aquest carrer no va veure sopars al carrer, concerts, bingos o d’altres de les moltes activitats habituals a la festa.

Jo crec que qualsevol esforç que ajudi als veïns a conèixer’s, que serveixi com excusa per contagiar-se empaties i teixir xarxa social val la pena. Però alguns veïns, per sort els menys, descobrir que al seu carrer es faria festa els va molestar. Fins i tot abans de celebrar-se cap acte ja van entrar instàncies a Districte per tal que actués, com el trio de les Azores a Iraq, de forma preventiva. Estan en el seu dret, només faltaria, però la festa carregada d’actes culturals que va preparar la comissió de Papín va deixar-los amb minsos arguments. Quin sentit té doncs aquest article? Vull anar una mica més enllà del que seria una anècdota.

Tal com explica l’Albert Torras, és molt probable que la de Sants sigui una de les festes amb una tradició més llarga de les moltes que tenen lloc a Barcelona i caldria buscar-ne les arrels a l’Edat Mitjana. Si fa tants i tants anys que els veïns de Sants frueixen de la festa, que de fet és un dels emblemes del barri, a què treu cap que a algú no li sembli bé? No són comparables aquests veïns a aquells urbanites que decideixen instal·lar-se a un poble i després d’anys aguantant la vida i el soroll de la ciutat s’indignen per què els campanars de les esglésies de postal tenen campanes i s’atreveixen a fer-les sonar?

Passegeu per aquests carrers i entendreu quina és la clau de tot plegat. Feu el tafaner a les pàgines d’ofertes immobiliàries o sobrevoleu el barri amb el Google maps i tindreu més pistes. Piscines, videoporters i promocions de Nuñez i Navarro ens desvelen el misteri.

Vinyeta de Elpezdigital.com
Les promocions immobiliàries de les tres darreres dècades han facilitat un canvi en l’ecosistema. Pisos de luxe atreuen nous santsencs luxosos que no necessiten les relacions socials per què creuen tenir garantit tot el que necessiten amb diners. Santsencs als quals molesten fins i tot les festes de Sants, com un dia els molestarà Sants en si mateix. Voleu la resposta? Gentrificació.

Vinyeta de Kaosenlared


dissabte, 16 de gener del 2016

La porta de la por

L’any 1854 els obrers de l’Espanya Industrial iniciaren una vaga arran de la implantació de les selfactines, una mobilització que des de Sants s’escamparia pel pla de Barcelona i posteriorment per les viles industrials del Principat. Només feia 7 anys que s’havia constituït la fàbrica tèxtil però Sants entrava amb força en la història del moviment obrer.

L’any següent el barri tornaria a ser l’epicentre de la Vaga General. El 2 de juliol Josep Sol i Padrís, que era director del Vapor Vell, la fàbrica dels Güell, i que aquell mateix any havia sigut escollit president de l’Institut Industrial de Catalunya va ser assassinat quan, sortint de la fàbrica, va ser tirotejat. Aquest fet va aterrir tant a la burgesia barcelonina que van veure les barriades obreres que estaven naixent a banda i banda de l’eix que forma la Creu Coberta, la carretera de Sants i la carretera de Collblanc com territoris ingovernables i el Ministeri de Governació ho va tindre molt present.

La segona meitat del segle XIX i bona part del segle XX a Sants el trobem farcit de protestes, vagues, revoltes i fets violents. Una tensió social que tenia les seves arrels en les duríssimes condicions laborals i una injustícia social generalitzada. A més la resposta patronal a les protestes obreres va ser violenta, fent ús de matons que atemptaren contra els sectors moderats del moviment obrer, aconseguint la seva radicalització i entrant en una espiral violenta, on els gran perjudicats varen ser els obrers.

Els barris obrers eren l’espai on els industrials amassaven les seves fortunes explotant als proletaris però a mesura que aquests van començar a emancipar-se socialment i culturalment creant entitats obreres de tota mena, com sindicats o ateneus i fins i tot creant alternatives al consum i a la producció, com les cooperatives, els barris van començar a fer por a la classe burgesa.

La cultura burgesa va atorgar als barris que quedaven més enllà de la plaça d’Espanya tots els tòpics humiliants possibles. Allà on la injustícia social hauria demanat l’estudi de les problemàtiques i acció publica es va fer befa. Així es van popularitzar frases fetes com Per pinxos la Bordeta o de qui era pobre se’n deia que Aquest té terres a la Bordeta. Hostafrancs, on la presència gitana sempre ha sigut molt important, es va convertir en l’escenari de la marginalitat a les obres de teatre de Juli Vallmitjana i la plaça de l’Església de Sants va acabar sent coneguda popularment com la plaça de les Bombes. Estereotips que apareixerien constantment a les revistes satíriques de l’època.

Les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i la construcció del metro van portar a Barcelona a milers d’immigrants. Com molts d’aquests immigrants venien de Múrcia finalment tots van ser coneguts amb el malnom de murcianos. A l’escarni per condició social es va afegir un component xenòfob, ja que a aquestes persones se’ls atribuïen tots els mals. Un exemple clar els articles que Carles Sentís va publicar a la revista Mirador sota el nom de Viatge en Transmiserià. Un suposat reportatge d’investigació que es recrea en la creació de la figura de l’altre com un personatge infrahumà.

En aquest ambient de tensió social, a poc a poc en un espai ampli, entre la Creu Coberta i la plaça d’Espanya, va anar apareixent una esquerda aparentment invisible però que en molts moments es va fer real. Una esquerda on la por era present. La por de la burgesia que s’adonava que cada cop que els obrers es movien per defensar els seus drets a Hostafrancs, Sants, La Bordeta, Collblanc, La Torrassa o Santa Eulàlia, el seu estament privilegiat perillava. Però la por també dels obrers que veien com la repressió generalment venia des de Barcelona a través de la Creu Coberta. El control de la plaça d’Espanya, o com a mínim l’entrada de la Creu Coberta, en revoltes, vagues i manifestacions es va convertir en una necessitat bàsica per als militars.

De fet si mirem la història d’aquest espai, més enllà de la industrialització del pla de Barcelona, ens adonem que el territori ja és un punt estratègic de per si, una de les entrades naturals a Barcelona. A l’edat moderna l’espai que actualment ocupa tot l’entorn de l’actual plaça d’Espanya i la falda de Montjuïc va ser un escenari important tant a la Guerra dels Segadors com al Setge de Barcelona durant la Guerra de Successió.

D’exemples d’enfrontaments entre obrers i militars en podem trobar molts al llarg de la història. Com la revolta de Quintes del 4 d’abril de 1870, quan els veïns de Sants s’alçaren en contra l’enviament de joves a l’exèrcit. Les treballadores de l’Espanya Industrial sortiren en manifestació i alçaren barricades a la carretera reial, aprofitant que just en aquell indret hi havia el Pont de’n Rabassa, un punt on el veïnat, en defensa dels fills dels obrers, s’enfrontaren a l’exèrcit.

Fem un salt endavant per arribar a l’any 1933. L’arribada de la Segona República havia generat moltes expectatives entre els sectors populars amb reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordes religiosos, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de què disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp. En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com la repressió seguia. Per a ells la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors.

Vaga de transports a la plaça d'Espanya (Fons Brangulí)
En mig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va deixar un testimoni clar de què passava habitualment. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que es repetiria durant les revoltes anarquistes a Hospitalet i La Bordeta del desembre de 1933 i durant l’alçament feixista del 19 de juliol.

dimarts, 12 de gener del 2016

Enregistrem la memòria 53 - La Guerra Civil

Butlletí Sempre Avant

Celebrem, suara, el primer aniversari de L'ateneu Enciclopèdic sempre Avant, aquest fogar de cultura que un any enrera bastí una joventud ardida, emmotllada i disciplinada en aquella inoblidable Agrupació Excursionista Sempre Avant, que en un esforç constant de superació arribà a plasmar aquesta meravellosa realitat, prenyada de neguits i esperances, que és el nostre Ateneu (...)

Amb aquestes paraules, escrites l'agost de 1934, comença l'editorial del primer número del butlletí Sempre Avant. Una publicació feta pels membres de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant que va narrar les lluites i els anhels d'una gent que volia fer un món millor abans que el feixisme esclafés la llibertat al nostre país. 

Amb la mateixa voluntat enciclopedista de l'Ateneu Sempre Avant he volgut compartir amb tots vosaltres els números del butlletí.

dissabte, 9 de gener del 2016

Picapedrers de la cultura

Com van edificar els antics egipcis les piràmides? Com s’ho van fer per moure aquella quantitat de blocs de pedra? Avui dia els experts en la matèria encara no s’han posat d’acord en les respostes a aquestes preguntes. Hi ha moltes teories de tot tipus i molts científics han fet ús de l’experimentació per posar a prova les seves teories. Però com sospitareu no és el meu objectiu parlar d’una història que ens és llunyana en el temps i en l’espai.

Hollywood, seguint els textos d’Heròdot, ens ha gravat a foc la imatge de milers d’esclaus movent grans blocs de pedra a cop de fuet. Però és probable que el pare de la història, per la seva condició d’estranger, no interpretés correctament una cultura que li era aliena i en els darrers anys els experts parlen de treballadors que eren assalariats i que treballaven en períodes de tres mesos. Permeteu-me la ironia i la conya, encara que sigui un anacronisme. Segons sembla els egipcis ja tenien clar que els contractes precaris temporals no distaven tant de l’esclavitud. Però, fora conyes, el que està clar és que la feina no va ser obra d’una sola ment privilegiada, va ser la suma d’esforços de milers de persones al llarg d’anys, una feina col·lectiva.


En l’era actual l’ego sembla haver-se apoderat de tot i de tothom i aparentment ningú mou un dit per una causa que no li reporti un benefici personal. Internet és el màxim exponent de l’aparença. Instagram i Facebook van plens amb les fotos de falsos burgesos que amaguen amb una façana de festes, peus i platges paradisíaques vides precàries. Per molts usuaris Twitter és poc més que una competició de l’ocurrència i per a molts bloguers el nostre bloc ens permet sentir-nos una mica com si fóssim escriptors famosos.

Però dins d’aquest enorme altaveu que com un eco no para de repetir “jo, jo, jo, jo” hi ha gent que treballa de forma anònima en projectes col·lectius i que ho fan de forma voluntària, sense tenir rere les seves esquenes l’amenaça dels fuets dels egipcis de les pel·lícules americanes. Una tasca col·lectiva que esdevé monumental a una pàgina com és la Viquipèdia. Un projecte que ha sigut una revolució respecte a la forma en què fins ara es creava i es difonia el coneixement. Un empoderament del coneixement, que ja no està només en mans d’uns pocs savis que poden decidir que és i que no és important.

I aquesta obertura, equivalent al que en el seu moment va representar l’ateneisme que va apropar la cultura a la classe treballadora, ha permès que articles que parlen de barris obrers com els nostres tinguin un lloc quan mai n’haurien tingut a una enciclopèdia tradicional. Són menys importants aquests articles locals? Per començar recordar que el concepte d’importància és relatiu i potser una de les virtuts de la Viquipèdia és que ha democratitzat aquesta importància. Si m’interessa molt la història del meu barri, ningú em priva de fer articles sobre aquest tema, sempre que estiguin fets amb rigor i sempre que els diu estigui referenciat a llibres o d’altres publicacions.

I amb aquesta intenció, poder situar el nostre barri dins la Viquipèdia, amb Patrimonis Invisibles vàrem celebrar el 19 de desembre al Vapor Vell, per segon any consecutiu la Viquimarató de Sants. Un esdeveniment en què, amb el suport de l’Amical Wikimedia, la Biblioteca del Vapor Vell i la participació de veïns i veïnes del barri, es van poder realitzar una bona pila d’articles que són la nostra petita pedreta a aquesta obra monumental col·lectiva.

diumenge, 3 de gener del 2016

Barris que es mouen

Ho sé, sovint abuso de les metàfores en els meus articles, però aquest cop no és el cas. No us parlaré de les moltes mobilitzacions que han tingut lloc a Sants al llarg de la seva història, sinó de moviments en l’accepció més física del terme, i és que encara que no ens ho sembli els barris també es desplacen.

No és que els barris siguin petites plaques tectòniques que es mouen i van xocant les unes amb les altres, tot i que les diferències socials entre els barris de sota i de sobre la Diagonal sí que permetrien crear autèntics terratrèmols. Però no hem d’oblidar que els barris també representen identitats més enllà dels territoris, i sovint els fets històrics o les modificacions urbanístiques han fet que aquestes identitats, que són subjectives, vagin variant.

La història territorial de Santa Maria de Sants és complexa, farcida d’annexions i intercanvis de territoris amb els municipis del seu entorn. Una història de la qual ja he parlat en alguna ocasió i on no em detindré gaire. Però sí que cal recordar alguns moments clau que han marcat la història i el desenvolupament del territori, com l’any 1839, quan la Diputació Provincial va passar el tram que avui ocupa Hostafrancs a Barcelona, o l’annexió definitiva de tot el municipi a Barcelona l’any 1897.

Però les identitats, tot i que al llarg dels anys poden anar mutant, també queden fossilitzades a molts llocs, però se’ns dubte on es poden veure millor els canvis és als mapes. Regirar mapes històrics, un fet que ara és molt senzill gràcies a la tasca de digitalització de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, trobem topònims i límits que ens sobtaran.

Comencem l’any 1908 amb un mapa de Francesc Carreras i Candi on descobrim quin era el límit territorial del districte 7è, format en gran part pels territoris de l’antic municipi de Santa Maria de Sants. Un districte que incloïa des de la Ronda de Sant Pau fins a Hospitalet i de Sarrià fins al mar, amb l’excepció dels encontorns del Castell de Montjuïc, que seguia sent terreny militar.

Tot i que el mapa de Carreras Candi no mostra topònims, consultant un mapa contemporani que van editar els magatzems el Siglo si que en podem trobar alguns al districte 7è: el Poble Sec, La França, Hostafrancs, Les Corts, Sants, La Bordeta i Collblanc. Tot i que no es marquen els límits d’aquests territoris sí que podem destacar alguns aspectes que vistos amb els ulls d’avui en dia ens poden sorprendre, com per exemple l’aparició de Collblanc com a barri de Barcelona. I no és estrany per què aquest territori, que en aquest moment encara no era urbanitzat, havia tingut una gran vinculació amb Sants a través de la carretera. No en va el Cementiri de Sants es troba en territori d’Hospitalet.

Amb el temps aquest districte 7è, on encara apareixien grans espais per edificar i sense definir, es va dividir i els barris de Montjuïc i la Marina de Sants van passar a formar el districte 2n. Si fem un salt endavant fins al 1930, trobem un mapa oficial de l’Ajuntament de Barcelona en que si apareixen uns barris definits dins d’aquest districte 7è: àngel, Creu Coberta, Rocafort, Penedides, Santa Maria de Sants, Espanya Industrial, Magòria, Collblanc i Tena.

Pla de la Ciutat de Barcelona / Servei Topogràfic de l'Ajuntament (1931-1936)

Aquí de nou podem trobar algunes coses curioses, com que tot el que avui coneixem com Hostafrancs ens quedava dividit en dues parts per la Creu Coberta. La banda més propera a Montjuïc, on es troba l’església de l’Àngel Custodi apareixia com a Àngel i l’altra meitat Creu Coberta. La part del vell districte 7è que seguia la quadrícula de Cerdà quedava formada pels barris de Penedides i Rocafort.

Un canvi curiós el trobem al que anomenen com a barri de Magòria que ens apareix situat per sobre de l’estació de mercaderies de Sants, a tocar de Les Corts, en lloc de trobar-se a l’espai que avui en dia coneixem amb el mateix nom, a tocar de la Gran Via. No és un canvi que ens hagi d’estranyar, ja que de fet els dos topònims responen a una mateixa referència, la riera de Magòria, que baixava de Collserola travessant el territori de Sants.

La zona central de Sants queda circumscrita al voltant del centre històric del barri i de l’església de Santa Maria de Sants, entre la riera de Magòria i el carrer d’Olzinelles. A tocar d’aquest espai es dibuixa un territori molt gran que compren tota la banda baixa de carretera de Sants fins Hospitalet, part del que avui coneixem com la Bordeta i Badal, un espai que es coneix com a Tena, en referència a la riera que porta aquest nom.

A la part alta de carretera, a continuació del ja citat barri de Magòria es dibuixen dos barris, el primer l'Espanya Industrial, al voltant de la fàbrica i limitat per les vies i el carrer Vallespir per una banda i el carrer Galileu d'altra. Al costat seu i fins a Hospitalet s’estén el barri de Collblanc, topònim que al mateix mapa es fa servir a banda d’Hospitalet i de Barcelona.
Veiem com en aquest mapa oficial de l’Ajuntament de Barcelona no apareix cap referència a Sants, Hostafrancs i La Bordeta i en canvi, com ja heu vist, apareixen alguns noms que no hem tornat a trobar com a topònims. Cal pensar que aquests noms que apareixen al mapa en realitat no són noms d’identitat, són noms de divisions purament administratives.

Per tant, si estem parlant de barris com a espai d’identitat cal mirar més enllà dels mapes. Revisant els noms de les entitats dels anys trenta i on estan ubicades descobrim que en general no hi ha tantes diferències amb l’actualitat respecte als noms i es parla de Sants, Hostafrancs, La Bordeta i Collblanc.

Però si que hi ha diferències respecte als noms que aquests espais definien. Com hem vist Collblanc ara no denomina cap barri barceloní i l’espai que abans definia queda repartit entre els barris de Sants-Badal i La Maternitat i Sant Ramon. Sants també s’ha fet més petit, ja que un gran espai va passar a les Corts l’any 1984 amb la creació dels nous districtes.

L’obertura de l’Avinguda Madrid als anys seixanta va obrir una rassa on hi havia una rica xarxa social, encotillant els barris i creant la frontera que es faria servir més endavant per separar ambos districtes. Això ens ho demostra el fet que a territori de Les Corts als anys trenta s’hi pogués trobar per exemple una seu de l’Ateneu Llibertari de Sants, curiosament al lloc on avui en dia hi ha l’Ateneu Popular de Les Corts o que sobre l’espai que avui en dia ocupa l’Avinguda Madrid s’hi pogués trobar, fins a l’any 1964 el Camp de la Unió Esportiva de Sants.

Els ajuntaments democràtics es van plantejar la descentralització de la ciutat i per aquest motiu l’any 1983 van plantejar una ponència que hauria de permetre dividir la ciutat en unitats que permetessin aquesta política. Es va plantejar tenir els antics nuclis municipals com a referència per aquesta nova divisió, però sense que allò els lligues. La proposta de la ponència dividia la ciutat en 9 districtes: Ciutat Vella, Eixample, Sants-Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu. Dues obres van servir de referència per la divisió dels districtes de 1984, per una banda Tots els barris de Barcelona, una obra de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria publicada l’any 1976 i el mapa que l’any 1980 va elaborar la FAVB.

"Tots els barris de Barcelona" (1976) Imatge del bloc Va per Barris
Inicialment no es contemplava la creació del districte de Les Corts. Pedralbes passaria a Sarrià i les Corts podia quedar inclòs o bé a Sants o bé a Sarrià. Un punt que defensaven els socialistes i els comunistes. Però convergents i populars defensaven la creació d’un districte propi per a Les Corts. Finalment en les negociacions entre partits es va decidir la creació d’aquest amb l’annexió de Pedralbes, que va ser segregat de Sarrià.

Les Corts havia sigut un més dels municipis agregats per Barcelona, però més enllà d’aquests motius històrics aquí potser podem fer una lectura política. Amb el nou districte un territori històricament de vot a les esquerres, com era Sants-Montjuïc, es feia més petit i en canvi es formava una nova unitat on des de llavors a quasi totes les comtesses electorals ha guanyat Convergència.

L’any 2006 es va crear una nova divisió administrativa, els barris, que van subdividir els 10 districtes en 73 territoris que en alguns casos estan mancats de motius històrics, com fou el cas de Sants-Badal. Però com veieu ni que les coses s’escriguin en taules de pedra res és inamovible.

Per saber-ne més: