diumenge, 23 d’abril de 2017

20 d’abril, res a celebrar!

L’any 1846 el consistori barceloní dictava la prohibició d’instal·lar nous vapors dins el perímetre de les muralles. Barcelona, una ciutat amb una enorme densitat de població, feia anys que vivia entre fums i sorolls de les noves industries. Una prohibició que acabaria repercutint en els pobles del pla. En pocs anys els industrials van traslladar les seves fàbriques a pobles com Sants, Sant Andreu o Sant Martí. Pobles on hi havia molt més terreny disponible i a preus més barats. Poblacions com Sants que a més eren ben comunicades, especialment des de l’arribada del tren, l’any 1854. I amb una raó definitiva, els industrials pagaven menys impostos.

Barcelona era una olla a pressió a punt d’esclatar, on els conflictes socials anaven en paral·lel i de la ma de tensions diverses. Per una banda la pressió demogràfica feia que molts esperessin amb delit l’enderroc de la muralla i l’expansió de la ciutat pel pla. Però allà on els higienistes veien la possibilitat d’edificar una ciutat nova, més sana i igualitària, construïda amb criteris científics i inquietuds socials, d’altres només veien la possibilitat de fer un negoci incomparable.

L’any 1854 començà l’enderroc de les muralles i es donà el tret de sortida tant per als utopistes com per als especuladors. Però calia un pla sobre el qual bastir la nova ciutat i l’escollit, després d’un episodi en el que no hi entraré avui, va ser Ildefons Cerdà, un enginyer que segurament coneixia millor que ningú les condicions de la Barcelona obrera, ja que sols uns anys enrere havia realitzat el més complert estudi poblacional que cap ciutat del moment arribaria a tenir.

Amb el seu pla de 1860 Cerdà sobrepassà el projecte d’Eixample de Barcelona, estenent la ciutat per municipis que encara eren independents. L’any 1874 Rius i Taulet començà els tràmits per aconseguir l’agregació, una intenció que va generar protestes entre els pobles del pla, que van aprofitar la rivalitat de Barcelona amb Madrid, denunciant a la capital de l’estat que la capital catalana volia disputar la supremacia de la capital de l’estat.

El 5 de maig de 1883 un ajuntament proagregació va acordar ser agregat a Barcelona.  L’agregació va sumar 2.100 signatures a favor i 1.400 en contra, del total dels prop de 20.000 habitants del poble. Però l’experiment només va durar uns mesos, ja que el govern central va acabar decretant la segregació. Mentre Barcelona presentava recursos els pobles del pla, on l’agregació generava molta oposició, s’organitzaven, creant la Junta antiagregacionista de los pueblos del Llano. 

Al cap de molts començava a córrer la idea d’una gran metròpolis que s’estendria entre els dos rius, del Llobregat al Besos. I l’any 1888 va arribar el moment de situar la ciutat nova, creada durant els darrers 30 anys, a l’aparador del gran mercat del món, al costat de ciutats com Londres i París. Barcelona estrenava una política que seguiria des de llavors, substituir la seva manca de capitalitat per la capitalitat dels grans esdeveniments. 

Amb l’Exposició Universal de 1888 molts van veure la possibilitat de negoci incrementada i l’horitzó de l’agregació molt més proper. Una fita molt cobdiciada per alguns a Barcelona, que havien vist en la marxa de les grans fàbriques als pobles una pèrdua impositiva per a les arques municipals. L’any 1889 la Diputació va donar el vistiplau a l’agregació i una comissió on hi figurava Rius i Taulet va marxar cap a Madrid per defensar l’agregació. Mentrestant als pobles les mobilitzacions es reprenien i el 7 d’abril de 1889 els antiagregacionistes van aplegar 40.000 persones en manifestació davant el Govern Civil. Finalment la demanda barcelonina va queda aturada. Les demandes barcelonines però no es van aturar en els anys següents. L’any 1894 Barcelona va obrir expedients per annexionar-se part de Sant Martí i la Marina de Sants, que finalment serà pactat amb l’Ajuntament de Sants.

Però un fet a succeït a 7.600 quilòmetres de Barcelona faria canviar les reticències de Madrid a l’agregació barcelonina. El 24 de febrer de 1895 els independentistes cubans, liderats per José Martí s’aixecaven a 35 localitats en contra dels espanyols, era l’inici de la Guerra d’Independència de Cuba. Les arques de l’estat havien de mantenir una nova guerra i la fatxenderia de la capital va passar a un segon terme. Si Barcelona volia ser gran només calia que pagués més impostos, un fet que l’Ajuntament de Barcelona va acordar el 30 de març de 1897. 



El primer d’abril una comissió encapçalada per l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Nadal i Vilardaga arribava a Madrid per negociar l’agregació. El 16 d’abril arribaren també comissions de Gracia i Sant Martí per evitar l’agregació, però ja no hi havia res a fer, Madrid volia armes i Barcelona li oferia diners. Així el 20 d’abril de 1897 un reial decret promulgava l’agregació de Santa Maria de Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

De la nit al dia la superfície de Barcelona es va triplicar. Però no creixia només en hectàrees, també ho feia amb població amb aportacions importants com les de Gràcia, una vila que l’any 1887 havia superat els 45.000 habitants, Sant Martí de Provençals amb més de 32.000, Sants amb prop de 20.000 o Sant Andreu de Palomar amb prop de 15.000. També creixien els ingressos de les seves arques, ja que poblacions com Santa Maria de Sants o Sant Martí s’havien anat convertint en els paradisos fiscals del pla per als industrials. L’augment dels impostos es va fer de manera gradual en un període de 10 anys.

El que no va ser gens gradual va ser el negoci dels especuladors amb aquesta nova i enorme bombolla immobiliària. Segons sembla entre aquests especuladors hi figurava el mateix alcalde de Barcelona, qui havia comprat terrenys a Sant Andreu. Amb les butxaques plenes el nacionalisme barceloní d’alguns es va veure incrementat de tal manera que es va començar a reclamar l’annexió d’Esplugues, Hospitalet, Cornellà, Sant Just, Sant Joan Despí i Sant Adrià.

Polítics com Pi i Margall, el veterà lider federalista, apuntava un fet que ni es va tenir en compte llavors i que tampoc ha sigut suficientment valorat amb el pas del temps. L’agregació va significar l’eliminació il·legal de 6 municipis, ja que segons la llei municipal de l’época, aquesta decisió només la podia prendre la Diputació provincial amb la conformitat de les dues parts, un fet que no va succeir. La firma de la reina regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena eliminava la soberania de 6 municipis. Un fet inconcedible per un federalista com Pi i Margall. I és que la creació de la Gran Barcelona no va ser pas una fraternal federació de municipis, va ser l’expansió de Barcelona sobre la resta de municipis. Unes formes que segurament van marcar, ja d’inici, la relació de forces entre el centre i la perifèria barcelonina. Els antics municipis van convertir-se, encara més, en terrenys per a les infraestructures molestes de Barcelona, una política que, especialment en l’aspecte urbanístic, van marcar els barris durant el segle XX. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

La lluita i la memòria

Amb pocs dies de diferència ens han deixat dues de les persones que més han fet pels nostres barris, en Josep Xarles i l'Anselm Cartañà. Sense ells potser no haurien existit mai ni el Centre Social de Sants, ni l'Arxiu Històric de Sants, o potser no serien com són.

Sense el Centre Social potser els veïns i les veïnes no haurien conquerit mai espais com Cotxeres; potser a l'Espanya Industrial l'ombra la farien blocs de formigó i no plataners; potser el Vapor Vell seria un record i l'espai a la cultura l'hauria robat el negoci; potser Can Batlló s'hauria convertit en pisos de luxe.

Josep Xarles. Fotografia de La Vanguardia

Sense l'Arxiu les accions dels col·lectius, les vides de les persones de Sants, centenars d'instants potser s'haurien perdut, parafrasejant Blade Runner, perdut en el temps com llàgrimes a la pluja. Sense l'Arxiu segur que la consciència de barri, de comunitat, seria una mica més etèria. Potser el company Vilarubia no hauria publicat els seus interessants llibres sobre la nostra història i segurament jo no hauria arribat mai a tenir un bloc sobre història local.

Anselm Cartañà. Fotografia de El Punt Avui

En fi, és impossible rellegir el passat basant-nos en hipòtesis de fets que no han succeït , però està clar que les accions positives en el passat acaben generant efectes imprevisibles en el futur, com la pedra que impacta en la superfície d'un estany i genera ones.

No crec ni en els superveïns, ni en les avantguardes, però si en les persones necessaries. Crec que tots tenim mil capacitats, que la gent que ens envolta és capaç de fer coses meravelloses si s'ho proposa, si no defalleix, si és capaç de treballar en grup. I això crec que és el que fa l'exemple de dues grans persones com el Xarles i el Cartañà molt més important.

Els veïns i les veïnes de Sants, agrupats al voltant del Centre Social, tal com recordava un dia en Xarles, van ser capaços d'aconseguir fer front a totes les agressions urbanístiques que es plantejaven als 70. Fins i tot Can Batlló, encara que la lluita hagi durat 40 anys. Però no eren superveïns, sinó veïns i veïnes amb un gran sentit del bé comú, amb la dignitat suficient per no conformar-se a les injustícies i amb una gran capacitat de treball.

Què podríem explicar de la societat santsenca dels 70, 80 i 90 si l'Anselm no s'hagués dedicat a recollir butlletins, cartells i d'altres documents de les entitats? Us dono la resposta. Podríem explicar el mateix que podrem explicar dels 2000, ja que, malauradament, fa anys que l'arxiu, tot i l'esforç i la dedicació de la gent que hi treballa, ha deixat de fer una part important de la tasca que realitzava. De forma progressiva els arxius de districte s'han convertit en espais de custòdia de documents administratius, però han descuidat tant la seva tasca de recollida com la divulgativa. Em planyo pels historiadors del futur que vulguin explicar l'inici del segle XXI al barri sense fotos, cartells o butlletins.

Caldrà esperar, de nou, l'acció de nous veïns i veïnes que segueixin prenent el relleu d'aquells que tant van fer pel seu entorn. Per sort al nostre barri no deixen mai d'impactar pedres sobre la superfície del llac, movent les aigües i agitant consciències. I és cal que segueixi la lluita com cal que es mantingui la memòria.

divendres, 7 d’abril de 2017

L'Informe


L'any 2013 Liada Nacional presentava la Tertúlia. Era la nostra primera obra com a companyia i la primera vegada que jo portava un text meu a escena. Sempre és un misteri. Primer quan es fan els assajos per que aquells personatges que tu has anat creant deixen de ser teus i es converteixen en propietat d'uns nous amos, els actors i les actrius. I quan estrenes tot allò es col·lectivitza, és fa dels espectadors, que sovint riuen o s'angoixen en els moments que tu no havies previst. Això és part del que crec que és la màgia del teatre, aquest moment catarquic en que tots, actors i públic formem part d'una mateixa cosa, i ens embarquem en uns sentiments col·lectius que de vegades, tot i que no es pugui veure, es senten a la sala, com la humitat.

Vàrem acabar l'obra contents del resultat i vàrem baixar corrent de l'escenari per compartir amb el públic les sensacions. És normal que el públic dels espectacles amateurs, format en gran part per amics i familiars, sigui poc crític, així doncs sempre està bé parar l'orella als comentaris que no són només elogis. 

Aquell cop el meu bon amic i company del Cros, en Carles Manzano em va fer un comentari que em va fer pensar. "L'obra està molt bé, però no deixes cap marge a l'esperança." I era cert, l'únic personatge noble de tota l'obra finalment acabava caient davant la perversió d'un sistema en que tot està podrit. Per això se'm va plantejar un repte, obrir una escletxa a l'esperança dins d'una situació realment fosca.

Segur que molts dels que, com jo, han viscut la seva infantessa als anys vuitanta guarden records de situacions quotidianes que analitzades amb el temps te n'adones que no haurien de formar part de la normalitat. Recordo les xeringues als carrer i fins i tot recordo un dia en que hi havia un noi estrany a la sala d'espera del CAP Numància i recordo els comentaris de la gent del voltant té el mono. Els ionquis no eren aliens als ulls dels infants de Sants. També recordo l'impacte de la noticia de l'atemptat a l'Hipercor quan ens ho va explicar una veïna al replà de l'escala i recordo l'enorme colom de la pau que vàrem fer al Lluís Vives amb boles de paper blanc. Una intervenció artística carregada d'emotivitat a la que algun quinqui gens empàtic va calar foc. Els mateixos quinquis que els dies d'examen trucaven fent amenaces de bomba a l'escola. Recordo formar al pati i recordo més d'un dia acabar marxant a casa. No és normal que la gent es mati els uns als altres ni tampoc que es mori pels carrerons. 

Per això vaig voler construir aquesta història en aquell context anormal dels anys vuitanta. Endinsant-me en aquell món on entrar a Europa per a molts significava el tancament de les drassanes i les condemnes a l'atur, on molts joves fugien de la realitat muntant el cavall, on actuaven grups terroristes i sicaris, on el president de l'estat arribaria a dir que "el Estado de Derecho se defiende desde las cloacas y desagües". Un moment històric esquizofrènic, gairebé com tots, que en el camp de la música va cristal·litzar de forma potent amb el que es coneixeria com el Rock Radical Basc. 

I tot això és l'Informe, un còctel (quasi molotov) de punk, droga i violència on, malagrat tot, quatre personatges molt diferents es mantenen fidels a si mateixos i fan front a les seves contradiccions. Un món fosc on, aquest cop sí, hi ha un espai a l'esperança.

Espero que us agradi!

I per fer un tastet us convido a escoltar la banda sonora que ens han fet la Clara Sala i el Pau Campmajó, a l'Espai de Creació Musical de Can Batlló. Escolteu als Tifus ;)





divendres, 3 de març de 2017

Incautado, colectivizado, controlado, un testimoni de l'Espanya Industrial col·lectivitzada

Avui recupero una lectura excepcional sobre un interessant episodi de la nostra història recent, les col·lectivitzacions del 1936. Un reportatge amb voluntat documental a una de les fàbriques del nostres barris, la Espanya Industrial. Es tracta del testimoni que l’intel·lectual alemany exiliat, Erich Halpérine Kaminski, va recollir al seu llibre: Els de Barcelona. Una fotografia a tot detall de la revolució social que va tenir lloc a Catalunya a partir del 19 de juliol de 1936. Una meravella de llibre que vaig descobrir gràcies al meu cosí Joan Carles, qui no deixa mai de meravellar-me amb tots els seus coneixements i que tampoc deixa de nodrir la meva biblioteca. Adjunto un fragment del capítol: Incautado, colectivizado, controlado. I ho faig deixant el text en castellà, tal i com l’he llegit.

Incautado, colectivizado, controlado.

(...)

Las fábricas España Industrial son las mayores fábricas textiles de España; en ellas trabajan mil ochocientas personas, la mayoría mujeres. Antes de la Revolución la empresa era una sociedad anónima que el año pasado aún pagaba el seis por ciento de los dividendos. La fábrica es muy moderna y tiene unas instalaciones casi perfectas.

Producció a la España Industrial durant la col·lectivització 1936. Fons AFB. Autor desonegut

Los directores continúan trabajando como técnicos, y perciben un salario de mil pesetas al mes. La dirección propiamente dicha está a cargo del consejo de fábrica que se compone de diecinueve obreros y empleados elegidos por el personal. Tres de sus miembros se ocupan de las cuestiones financieras, tres de la venta, cuatro de las compras, cuatro de las cuestiones técnicas, cinco de los asuntos de personal. Todos son hombres, ninguna mujer forma parte del consejo.

El trece por ciento de los gastos generales que antes servía para pagar los sueldos de los miembros de la junta directiva, han sido economizados. Los miembros del consejo de fábrica no perciben ninguna remuneración por su cargo, simplemente cobran su salario normal de obrero.

La producción continuúa siendo la misma. Pero la venta ha disminuido considerablemente y deben almacenar gran parte de la mercancia. El consejo de fábrica quisiera aumentar los precios, pero el gobierno no lo permite.

Escasean las materias primas. El algodón que llegaba de los Estados Unidos, se vendía ya antes de la Revolución a cambio de dólares, y ahora, con la devaluación de la peseta, ha doblado el precio. Se espera recibir algodón de Argentina, quizás a cambio de productos manufacturados. También tratan de vender mercancías a los países balcánicos.

Los sueldos de las mujeres oscilaban antes entre 45 y 55 pesetas por semana, y los de los hombres entre 52 y 68 pesetas. Del quince por ciento del aumento, nadie deja menos del diez por ciento en su sindicato, para la guerra, y la mayoría dejan el quince por ciento entero.

En caso de accidente o enfermedad se continúa cobrando el sueldo íntegro y durante un tiempo ilimitado. Al cumplir sesenta y cinco años los obreros y obreras eran jubilados y cobraban quince pesetas por semana. Ahora el retiro ha sido aumentado a veinticico pesetas por semana. 

Hasta ahora todos los pagos salen de la tesorería y de las cuentas bancarias de la empresa. Las ganancias no son suficientes. Dentro de poco se verán obligados, como en otras empresas, a recurrir a préstamos del gobierno.

Antes de la Revolución, un poco más de la mitad de los trabajadores estaban organizados, y de estos, tres cuartas partes pertenecían a la CNT y una cuarta parte a la UGT. Ahora están todos organizados y las proporciones continúan siendo las mismas. Cada sábado hay una reunión donde se discute todo lo relativo a la fábrica.

Las instituciones sociales conquistadas por los trabajadores durante la República són excelentes. Hay un dispensario, atendido continuamente por dos médicos, y una guardería donde las madres pueden dejar a los niños durante las horas de trabajo; para ocuparse de ellos tienen media hora libre por la mñana y media hora por la tarde. También hay una maternal. La guardería y la maternal estaban dirigidas por monjas, ahora, reemplazadas por enfermeras profesionales. Los obreros también quieren instalar una escuela. Han decidido emplazarla en los salones que hasta ahora ocupaban los directores.

Los obreros comen en un refectorio y cada uno se trae sus provisiones. Los hombres y las mujeres están juntos. Hay fogones eléctricos y fregaderos, pero no hay cocinas.

He pasado muchas horas en la España Industrial, y he tenido ocasión de conversar con muchos trabajadores y trabajadoras. Casi todos ellos trabajan aquí desde hace mucho tiempo. Tienen una especie de patriotismo de empresa. Les gusta su fábrica y cuando se les pregunta qué clase de mejoras quisieran, casi todos dan las mismas respuestas generales y vagas: libertad para todos, socialismo, fraternidad. Algunos pocos reivindican instituciones culturales.

Treballadores de la España Industrial confeccionen un estandart de la CNT - FAI durant la col·lectivització
1936. Fons AFB. Autor desonegut

Fuera de algunos viejos anarquista, la mayoría han tomado parte en las últimas elecciones. Es interesante subrayar que los miembros de la CNT no han votado la mayoría por ninguno de los dos partidos obreros marxistas, sinó por la democrática Esquerra. Ahora todos están a favor de la fusión de los sindicatos anarquistas y socialistas. Y también, con poquísimas excepciones, se manifiestan partidarios del salario único, lo que corresponde a las ideas de los anarquistas.

No existe la menor duda sobre las convicciones revolucionarias de estot obreros y obreras. Los hombres funden voluntariamente los viejos metales que encuentran por la fàbrica, y que pueden servir para la guerra. En cuanto a las mujeres, es difícil calibrar hasta que punto comprenden los problemas de la Revolución.

KAMINSKI, Hans Erich. Los de Barcelona, Parsifal Ediciones 2002

diumenge, 19 de febrer de 2017

Ordint el Carnaval

Si sou seguidors del bloc haureu vist que no he actualitzat des de principis de desembre. I és que aquest 2017 ha arrencat carregat de grans projectes. El primer en veure la llum és una expo, i no una qualsevol, sinó la primera expo que he comisariat, Ordint el Carnaval. Una exposició que es va presentar dimarts passat i que podreu veure fins al 4 de març a la Sala d’Exposicions Lluïsa Franch, a les Cotxeres de Sants.

Una idea de la Taula Intercultural del Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, que ha sigut recolzada pel districte de Sants-Montjuïc. Tot un repte que ens hem proposat per explicar els fils que formen el Carnaval, un fet que és global però que també és local, una festa que és disbauxa, que és creació, que se’n fot del poder i que com a tal sovint ha sigut perseguida i prohibida, una festa que ens lliga i que fa comunitat.

Una exposició que ens ha servir per explicar el nostre Carnaval, el de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Una festa que també ha sigut una eina per reivindicar i denunciar totes aquelles coses que no ens agraden. Un Carnaval participatiu i divers, com són els barris que l’acullen. Sabieu que sense sortir de la carretera de Sants el dia de la rua desfilaran davant vostre vestits, danses i tradicions que han sigut considerades patrimoni de la humanitat per la UNESCO? Tot això i molt més és el que trobareu a la sala d’exposicions de Cotxeres. Una expo que també us vol convidar a participar fent servir l’etiqueta #OrdintElCarnaval per les xarxes socials i compartint les vostres fotografies del Carnaval dels nostres barris.

Una exposició que no s’hauria pogut ordir sense la tasca de tota la gent del Secretariat amb el Parisi al front, un company incansable que es mereixeria un premi Sants-Montjuïc cada any; ni sense la professionalitat de la Rosa Rico, capaç de convertir amb els seus dissenys una expo en una festa; ni sense les idees brutals i el suport incondicional de la Carme Illa; ni sense els que han cedit les seves fotos, com el Vicens, l’Adriana Artola, Sants 3 Ràdio, ni sense la col·laboració de l'associació Projectart… i sense tota la gent que any rere any fan gran el nostre Carnaval i dels que he aprés moltíssim aquests mesos.

Però per no deixar-me a ningú millor us deixo amb els testimonis de tots aquests veïns i veïnes que any rere any ens brinden aquesta gran festa.