Vídeo: 125 anys de l'agregació forçada de Sants

El 20 d'abril de 1897 els pobles del Pla van ser annexionats a Barcelona per Reial Decret. Us recupero aquesta xerrada que vàrem fer ara fa uns anys en el context del 125è aniversari del fet. 

El mal ja està fet

A inicis del 2018, tot just fa 6 anys, el Bisbat, de forma unilateral  i sense donar cap alternativa, decidia tancar el teatre de la Parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, al carrer de Begur número 8. Un espai que funcionava des de l’any 1954, quan es va estrenar amb la projecció de Temps Moderns, sent un nucli de divulgació cultural i on es feia comunitat a una de les parts de Sants que ha sigut, històricament, més maltractada, tant per la manca d’equipaments com per un urbanisme que ha anat esfilagarsant les relacions veïnals.

L’excusa per al tancament? Una esquerda a un fals sostre de la sala. Les entitats i col·lectius que en feien ús: l'Aula Oberta de Sants, que fins i tot havia finançat diners del fons de l’entitat en rehabilitar la sala; l’Esplai Xiroia; els Skues; Càrites; els Pastorets de la Parròquia dels Dolors i el grup de teatre on participo, Liada Nacional, ens vàrem trobar al carrer, però això no ens va aturar. Si només era una esquerda a un fals sostre en un edifici que feia servei al barri des de feia 64 anys bé s’hauria de poder trobar una solució.

Teatre de la parròquia dels Dolors l'any 2020, dos anys després del tancament

Així que, amb assessorament professional, vàrem demanar pressupost. A males es podria retirar el fals sostre, una feina que no costava més de 4.000 euros, un cost que, si la Parròquia o el Bisbat no estaven disposats a pagar, es podia assumir des dels col·lectius que en feiem ús. Però a partir d’aquí tot es va començar a complicar. Per una banda el Bisbat no volia treballar amb empreses que no fossin amb les que ja treballava i, oh miracle, el cost llavors es multiplicava com si de pans o peixos es tractés, fins als 14.000 euros. 

I així, a cada solució que trobavem, el Bisbat apareixia amb un problema més complex a resoldre. Quan ens van plantejar la necessitat d’una sortida d’emergència, vàrem presentar un Pla d’usos de la Parròquia i un projecte arquitectònic que no va ser ni tan sols escoltat. Quin era el problema real doncs? Probablement el Bisbat veia una balança on a un dels plats havia de fer una petita inversió i per contra a l’altre plat veia la possibilitat de fer un enorme negoci immobiliari amb centenars de metres quadrats al cor Sants-Badal, el barri més dens de la ciutat.

Pista de bàsquet del JAC-Sants a la parròquia dels Dolors l'any 2020.
Tancada i sense ús des de fa anys

Així, tenint en compte que el teatre més enllà de la Parròquia, en part donava solució a una necessitat que l’administració no atenia, vàrem portar el fet al Consell de Barri de Sants-Badal. Com es podia permetre que enmig del barri tinguessim un teatre i un poliesportiu sense ús? Com es podia permetre que el que fins llavors era una comunitat cohesionada es comences a desfer? El tema va començar a ressonar i, probablement, els que tenien d’altres aspiracions, es van posar nerviosos. I així, amb la promesa d’una trobada amb els arquitectes del Bisbat, vàrem acabar l’any 2019. L’any següent però ens esperava una sorpresa majúscula que va significar l’excusa perfecta per donar llargues al tema, arreu del món esclatava la pandèmia del Covid i tot es va aturar.

Així han passat 6 anys. Sense espai alguns dels col·lectius que fèiem ús del teatre s’han desfet, com els Pastorets; d’altres, com Liada o com l'Aula hem hagut de trobar espais alternatius. Liada a la Lleialtat i l'Aula a Cotxeres, un trasbals especialment per a les persones més grans, amb dificultats per anar de Sants-Badal a les Cotxeres i el grup ha perdut gran part del teixit. Per als grups que el teatre feia un servei complementari, com Skues o Xiroia, l’impacte ha sigut diferent, però amb la contradicció que grups que tenien un teatre al propi complex, ara es troben buscant sales a uns equipaments de barri que es troben per sobre dels usos que poden assumir. I en global la comunitat és ara més feble. Com es defensaran les entitats de lleure quan el Bisbat decideixi treurese-les de sobre?

El mal ja està fet, sis anys amb una porta tancada són 2.190 dies sense la possibilitat que es generin activitats, sense que les persones es coneguin, sense que facin pinya. Quantes són les obres de teatre que hem perdut? Quantes les xerrades o conferències? Quants els infants que potser no descobriran el llenguatge del teatre? Quants avis i àvies han vist trencar-se els llaços que els permetien navegar en un oceà de soledat no volguda? 

Ara fa uns mesos descobriem que la cosa encara anava més enllà. No només s’ha expulsat la pròpia comunitat, en un procés de gentrificació associatiu, sinó que s’ha facilitat la substitució d’aquesta amb intencionalitat política. Els espais on la gent del barri feiem barri ara és l’espai de trobada de grups ultracatòlics vinguts de fora, com el grup Hakuna, que s’hi troba tots els dilluns a les 21h.

El mal ja està fet, no sabrem mai quins impactes positius per al barri s’han impedit per la manca de voluntat de donar solució a un problema que podia tenir una solució fàcil, però si aquest mal ja està fet el que no podem fer és perpetuar-ho i cal revertir la situació. Si el mal ja està fet, ara toca fer el bé.