dilluns, 23 de desembre de 2013

Una fàbrica d'armament a la Bordeta, la F2

Fabricació d'Explosius a la Fàbrica F2 (Arxiu Tarradellas-Macià)


Un cop iniciada la guerra el bàndol republicà es va trobar en una situació difícil:les principals fàbriques de material militar eren a Toledo, Trubia, Oviedo i Sevilla, ciutats que van caure ràpidament sota control rebel. Catalunya, que havia de cobrir el front d'Aragó, no disposava d'industria de guerra. Per aquest motiu algunes fàbriques, principalment dels sectors siderometal·lúrgic i químic, es van haver de reconvertir. La Generalitat se'n va voler assegurar el control i l'agost de 1937 va crear la Comissió d'Indústries de Guerra.

Algunes de les principals fàbriques que van ser reconvertides serien la Cros, La Maquinista Terrestre i Marítima, l'Electroquímica de Flix, la Fàbrica de Colorants i Explosius Elizalde, la Pirelli, la Hispano Suïssa i la Rivière, a Can Tunis. La Generalitat va agrupar aquestes fàbriques en tres grans grups: el siderometal·lúrgic, que produïa armament; el químic, on bàsicament es produïen explosius i detonadors; i el de l'aviació.

La fàbrica Hamsa, al carrer de Miquel Bleach, va produir armament, concretament peces de fusell. I segons alguns testimonis, fins i tot van fabricar torpedes antisubmarins. També es van produir fusells Labora als Tallers Confederals Número 1 -que la CNT tenia a Sants- i explosius a la fàbrica F2 -que era al carrer de Parcerisa, números 1 i 22-. En aquesta darrera fàbrica, l'antiga fàbrica Hermanos Cascante, es va produir natamina, un explosiu quasi tan potent com la dinamita, però més fàcil d'obtenir. Posteriorment, a l'inici de l'any 1937, s'hi instal·là una línia de fabricació de pólvores i càrregues per a cartutxus, granades de mà i metxes.

Moltes de les indústries que no van ser utilitzades per produir armament també van destinar gran part dels seus esforços al front, com les fàbriques tèxtils, que en molts casos van produir roba per tal d'equipar els soldats. A les fàbriques tèxtils de Sants hi ha molts exemples.

Superposició d'un mapa actual a un mapa de la construcció de refugis, cortesia d'Oriol Rigola.

Informe de funcionament de la fàbrica F2 a la Bordeta


dimarts, 17 de desembre de 2013

Visita a la Colònia Güell

Permeteu-me avui que us porti d'excursió fora del barri. Sovint en aquest bloc he fet referències a la Colònia Güell. Aquesta fàbrica va ser hereva del vapor Güell de Sants, el conegut Vapor Vell, i per aquest motiu avui he volgut compartir unes fotografies per tots aquells que no l'heu visitada. Espero que us agradin.


dimarts, 10 de desembre de 2013

Can Batlló, visites a l'estiu del 2013

Ara que Can Batlló està canviant acceleradament he volgut compartir amb vosaltres un àlbum de fotos on es veuen espais que o ja no existeixen o que potser en breu canviaran del tot. Espero que us agradi.


dimecres, 4 de desembre de 2013

Insurrecció a La Bordeta, desembre 1933



Del 9 al 20 de desembre del 2013
Bloc 11 de Can Batlló – Espai d’encontre

Exposició:
“Context, explosió i fracàs de la revolta. La Barricada del burot de la Bordeta”
Horaris:
Dilluns a divendres: 10h a 13h i 18h a 22h
Dissabtes: 10h a 21h

Xerrada:
Dv 13 de desembre, 19:30h
“Entorn a les revoltes, circumstàncies i vagues que porten a la insurrecció de 1933 i com afecta La Bordeta.” 

Amb la presència de:
Agus Giralt
Historiador i autor del llibre “Del somni al silenci”.
Manel Aisa
President de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

Organitzen:
Universitat Lliure a Sants
Negres Tempestes

divendres, 29 de novembre de 2013

Un nou llibre de Josep M. Vilarrúbia-Estrany

Per un bloc com aquest sempre és una bona noticia la publicació d'un llibre sobre la història del barri i més quan la persona que l'escriu es en Josep M. Vilarrúbia-Estrany, segur que un dels estudiosos que més sap sobre Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Us adjunto la seva presentació.

Carta-presentació nou llibre

Amics,

Un nou any i això vol dir una nova publicació.

Amb el títol conjunt de Notes Històriques de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Enguany he volgut iniciar una sèrie de publicacions, d’aquests barris tinc més de 200 articles escampats arreu i fins i tot alguns al tinter, és hora de repassar, de nou esmenar i arreplegar-los per temàtiques diferents. He iniciat la col•lecció amb el tema Toponímia amb més de 50 articles, amanit per un material gràfic de gran valor històric i, a la vegada, espiritual ja que hi he posat fotografies algunes fetes per a vosaltres o per amics absents, si en alguna ocasió la qualitat no és perfecta queda compensat per la voluntat del fotògraf.

La presentació serà al Centre Catòlic de Sants, Carrer d’Antoni de Capmany, 72 (És al mateix solar, amb casal nou, quan l’entitat tenia estatge al carrer dels Jocs Florals).

A més del Centre Catòlic de Sants, que de forma desinteressada ha col•laborat en aquest acte, la publicació tindrà com a “padrí d’entitat”, la parròquia de Santa Maria dels Sants. La meva intenció en aquesta i futures publicacions de la mateixa col•lecció és que part del benefici de la venda sigui per a Càritas de la parròquia per a ajudar a les persones necessitades

L’acte serà el dia 2 desembre, a 2/4 de vuit del vespre

Serà presentat per Artur Bial, de Recerca i Difusió Històrica i que ha demostrat que estima a casa nostra i els nostres barris

Tot esperant saludar-vos el dia de la presentació, Vostre,


Josep M. Vilarrúbia-Estrany

dimecres, 27 de novembre de 2013

Esperantistes a Sants

La societat de principis del segle vint, influïda per nous corrents de pensament, com l’anarquisme o el comunisme, prometia canvis radicals. Del passat no en deixarem cap rastre augurava la lletra de la Internacional. Uns canvis que volien alliberar la humanitat de tot allò preestablert que els encadenava. Una revolució que va arribar a tots els àmbits, fins i tot el filològic.

Un dels projectes més destacats va ser l’intent d’aconseguir crear una llengua comuna que permetés als homes i a les dones de tot el món relacionar-se amb un idioma en situació d’igualtat. El projecte més conegut, sens dubte, va ser el de l'oftalmòleg polonès Ludwik Lejzer Zamenhof. Aquest va desenvolupar l'esperanto a la darreria de la dècada de 1870 i el començament de la de 1880. Després de deu anys de treball, en que va traduir literatura a l'esperanto i escriure versos originals, Zamenhof va publicar la primera gramàtica el juliol del 1887, en un llibre anomenat Lingvo Internacia.

En pocs anys el fenomen va arribar a Barcelona on l’any 1909 es va organitzar un dels primers congressos internacionals d'esperanto. El furor era tal que fins i tot es van arribar a crear uns Jocs Florals en Esperanto, imitant els que es desenvolupaven en català. Des de molt aviat la nova llengua aniria lligada a l’obrerisme i als moviments llibertaris, que n’afavoririen la difusió. 

Cartell del Congrés d'Esperanto a Barcelona


El que pocs saben és que l’esperanto no va ser l’únic projecte de llengua internacional que es va crear. En paral•lel a l’esperanto el capellà alemany Johann Martin Schleyer crearia el volapük l’any 1879. I anys més tard, la negativa a introduir canvis en l'esperanto va portar a Louis Couturat a impulsar una nova llengua a principis del segle XX, l’ido.

A Sants tant l’esperanto com l’ido va tenir molta importància. Al carrer de Premià, número 35, s’hi va instal•lar la Sociedad Idista Española, que oferia cursos presencials i també per correspondència. També algunes cooperatives oferien cursos per aprendre aquesta llengua o conferències per divulgar-ne l’ús, com va fer l’Empar Obrer. Sense sortir del barri també podíem trobar la seu de l’Acadèmia Laborista Esperantista, entitat que es va encarregar de difondre i ensenyar aquesta llengua.

Ni l’esperanto ni l’ido han aconseguit el seu objectiu d’esdevenir llengües universals i apropar així als homes i les dones, fossin dels origens que fossin. L’actual imperi ens ha impossat l’anglès, com fa 2.000 anys un altre imperi va impossar el llatí, però encara uns quants milers de persones a tot el món utilitzen l’esperanto, i alguns el segueixen ensenyant i aprenent fins i tot a Sants.

dimecres, 20 de novembre de 2013

20 de noviembre de 1843 - La Jamancia: la Junta se rinde y el ejército vuelve a entrar

Arriba el final de la revolta de la Jamància. Un darrer document de la web oreneta.com.


(Lúnes)

Hoy ha sido un dia muy bullicioso á la par que alegre para los pacíficos habitantes de esta ciudad desventurada.

Esta mañana ha desaparecido ó ha sido puesto en libertad el vocal de la Junta D. José Masanet, en el acto de ser trasladado del palacio del general que le servia de cárcel. Segun parece ha habido inteligencia con el gefe que le conducia, pues se asegura que Masanet no alcanzó la libertad hasta haber entregado á aquel una libranza firmada por su mano, valor de 4000 reales.

Esta misma mañana han sido despedidos de la casa moneda los operarios despues de haberles entregado sus correspondientes salarios.

La Junta se ha despedido hoy de los habitantes de esta ciudad con la alocución que puede leerse en la nota (1 [no OCR]). Tambien el Ayuntamiento ha dirigido á sus representados una proclama concebida en estos términos. Véase la nota (2 [no OCR]). Pertenece ademas á la historia de este dia la proclama dirigida por el Capitan general á las tropas de su division (3 [no OCR])

A medio dia ha entrado un regimiento procedente de la Ciudadela y ha relevado todos los puntos de la ciudad.

El Excmo. Sr. Capitan General, usando de las facultades de que se halla revestido, ha nombrado con esta fecha un nuevo Ayuntamiento constitucional, compuesto de los sugetos que siguen:

ALCALDES.
D. José Bertran y Ros, Magistrado sin ejercicio por ahora y propietario.
D. Baltasar de Eixalá, abogado.
D. Luis Gonzaga Pons y Fuster, abogado.
D. Buenaventura de Sans, hacendado.
D. Tomás Coma, fabricante y propietario.
D. Juan Nadal, herrero de la Barceloneta y propietario.

REGIDORES.
D. Rafael Maria de Duran, hacendado.
D. Cayetano de Amat, baron de Maldá.
D. Cayetano de Vilallonga, baron de Segur.
D. Domingo Serra, fabricante y propietario.
D. José Folgnera, confilero y propietario.
D. Francisco Viñas, comerciante y propietario.
D. Francisco Fradera, platero y propietario.
D. Cayetano Lopez, médico, de Gracia.
D. José Prat, comerciante.
D. Buenaventura Vives, maestro alfarero y propietario.
B. Francisco de Asis Soler, arquitecto.
D. Juan Claros, hacendado.
D. José Boix, carpintero, de Gracia.
D. Joaquin Portell, farmacéutico.
D. Rafael Pla y Carreras, alfarero y propietario.
D. Antonio Martí, maestro de velas y propietario de la Barceloneta.
D. Joaquin Ruira y Lacrea, abogado y propietario.
D. Estevan Bosch , comerciante y propietario.
D. Ginés Guasachs, labrador y propietario, de Gracia.
D. Antonio Soqué, médico y propietario.
D. Francisco Ribas, zapatero y propietario.
D. Pedro Martir Colominas, panadero y propietario, de la Barceloneta.
D. Jaime Comas, corredor y propietario.
D. Narciso Fonolleras, abogado y hacendado.

SINDICOS.
D. Juan Agell, profesor de fisica y propietario.
D. Juan Costa y Fuxench, abogado.
D. Tomás Illa y Balaguer, fabricante.
D. Francisco Esteve y Tomás, abogado y propietario.
D. Ignacio Vieta, tendero de paños.

A las dos y cuarto han salido de la misma Ciudadela el capitan general Sanz con su estado mayor y precedido de unos 100 hombres del Batallon de Zapadores. Entre los edecanes y á sus dos lados iban el vocal de la Junta D. Antonio Rius y Rosell, y el Alcalde primero Constitucional D. José Soler y Matas, cerrando la marcha como unos 2000 hombres de tropa. Ál salir de aquel fuerte para dirigirse á la muralla del mar, han tenido que detenerse interin estaban los zapadores construyendo un especie de puente de tablones sobre la cortadura que habian abierto los centralistas desde el Palacio hasta la esquina de la Aduana á fin de tener un camino cubierto para pasar al baluarte del mediodia.

Cuando llegaron á la plaza del palacio tuvieron que detenerse otra vez por causa de las barricadas que habia en todas las bocas calles. Entonces el general ha mandado un edecan al comandante de zapadores mandándole que dividiese la fuerza en cuatro partes para destruir las barricadas que encontrasen al paso empezando todos juntos por la de la calle de la Espaderia por ser la mas fácil de derribar. En seguida se dirigieron por la calle de Baix, Encantes, plaza de S. Sebastian, Fusteria, calle Ancha, todo eso relevando las guardias donde las encontraban, y en llegando á la calle de S. Francisco de Asis subieron á la muralla de mar para dirigirse desde ella á la rambla. En esto entraba por la puerta de santa Madrona el general de division D. Ricardo Schelly con unos 3,000 hombres entre infanteria, Caballeria y Artilleria de carga, cuya fuerza unida á la que venia con el general se estendió por la rambla formada en masa, escepto la caballeria y Artilleria que formó á dos de fondo en batalla. Despues de esto y á poco rato ha ido llegando la Milicia nacional por batallones y con sus músicas y leones ó banderas correspondientes.

Las dos compañias sueltas llamadas la una de Muns, y la otra del Noy Buxó fueron agregadas al 7.° y al 4.° Batalln de Milicia nacional, cuyos dos batallones colocaron al lado de sus gastadores los 16 trabucaires que tiene cada una de las dos citadas compañias. La fuerza de la milicia se ha colocado al lado de la tropa ocupando el trozo de Rambla que media desde la plaza de S. José hasta los estudios. Sobre las cuatro y media de la tarde ha pasado por delante de la fuerza armada el Capitan general acompañado de los citados Sres. Rius, Soler y Matas y del E.M., todos á pié habiendo sido saludado con unánimes aclamaciones de viva el general Sanz: este correspondia al saludo popular con el sombrero que llevaba en la mano y diciendo con afabilidad, nada de vivas á personas, señores: viva la unión, viva la Reina Doña Isabel II, y viva la Constitucion de 1837.

Terminada esta especie de parada que se ha celebrado con la mayor tranquilidad, la Milicia nacional ha ido á depositar sus banderas en las casas consistoriales, retirándose en seguida los individuos á sus casas con su correspondiente uniforme, armamento y municiones.

Un poco mas tarde se ha retirado tambien la tropa de la rambla á los cuarteles que les estaban designados, aposentándose algunos Batallones en las principales de la Milicia nacional.

Esta noche ha quedado un reten de un Batallon de Infantería y unos 100 caballos en la rambla frente al teatro, desde donde han despedido patrullas para recorrer las calles de la ciudad.

Sin embargo de que el general habia ordenado que no se permitiese la entrada del paisanage en la ciudad hasta al cabo de tres dias de ocupada esta, hoy ha dispuesto por medio de un bando (1 [no OCR]) que desde mañana á las dos de la tarde puedan entrar los emigrados y las tropas que forman la línea del bloqueo.

Hoy se han remitido al cónsul de Grecia los pasaportes para los que creyéndose comprometidos, han querido pasar al estrangero. El capitan general ha espedido hoy un bando para los que deseen entregar las armas, lo verifiquen en el local de Atarazanas ó en el Colegio Episcopal. Véase en la nota (1 [no OCR]).

"Testigo de vista" (1844) Revolución de Barcelona proclamando la Junta Central. Diario de los acontecimientos de que has sido teatro esta ciudad, durante los meses de setiembre, octubre y noviembre de 1843, redactado por un testigo de vista. Barcelona: Saurí.

dilluns, 11 de novembre de 2013

Exposició, la Gran Nevada del 62


Salida via el Sans industrial hacia Martorell con el nuevo ferrocarril

Us imagineu com seria un viatge en tren pel pla de Barcelona l'any l'any 1856?
Segurament aquest text us ajudarà a fer-vos una idea.
Un text que he trobat a la pàgina Oreneta.com

I. DE BARCELONA Á SANS

[...]

Al salir de la estacion la via férrea describe una curva para dirigirse á Sans, y gracias á esta curva, el viajero puede abrazar cou su mirada todo el llano de Barcelona que se estiende á su derecha, mientras que á su izquierda se eleva, solitario como un criminal, sombrío como un remordimiento, el tristemente célebre monte de Monjuich.

Veamos la historia de este monte, del que se han arrancado una á una las piedras con que se ha ido edificando la ciudad que se tiende indolente y descuidada á sus pies, de cuyas entrañas ha nacido Barcelona, y que sin embargo está siempre con sus bocas de bronce amenazando á la ciudad, pronto, como Saturno, á devorar á su hija.

[...]

Ahora bien, mientras á su izquierda vé destacarse el viajero sobre el horizonte el sombrío perfil de la montaña de Monjuich, á su derecha vé estenderse todos esos bellos y pintorescos pueblos que dan una vida y un encanto indefinibles á la llanura de Barcelona.

El uno es Gracia con sus fábricas importantes, su respetable número de almas y su inmenso caserío.

El otro es San Gervasio, que parece una prolongacion de Gracia, con sus bellísimas casas de recreo, sus deliciosos jardines, su colegio de los señores Carreras y sus ruinas del antiguo Bellesguart, palacio de los condes de Barcelona, célebre por haberse efectuado en su capilla el enlace del rey D. Martin con la agraciada Margarita de Prades, bendiciendo el matrimonio el papa Benedicto de Luna y siendo uno de sus testigos San Vicente Ferrer.

Aquel otro pueblo es Sarriá, con sus estensos y magníficos jardines llamados el desierto, propiedad un dia de los frailes capuchinos, y trocados hoy en una agradable quinta llena de seductores encantos.

Aquel otro grupo de casas, finalmente, dominadas por un bello campanario, es Pedralves…

Bonita estacion por cierto la que de pronto aparece á la vista del viajero y á la puerta de la cual se detiene el tren. Es un lindo edificio gótico con sus calados y sus agujas.

Es la estacion de Sans.

II. SANS

[...]

Gracias á la industria, es hoy esta una importante poblacion. En lo antiguo era una capilla dedicada á dos santos y, segun parece, se estableció junto á ella un matadero que se llamaba Carnicería dels Sants. Algunas casas que se agruparon junto á este matadero fueron el origen de la poblacion actual.

Siendo el primer pueblo que al salir de Barcelona se encuentra al paso en la carretera general de Madrid, ya se supondrá que ha debido figuraren todas las principales vicisitudes políticas en que ha tomado parte la capital de Cataluña. Sans ha sido varias veces cuartel general de los ejércitos que han venido en distintas ocasiones á sitiar á Barcelona.

[...]

Sans tiene una iglesia parroquial (Sta. María) servida por un cura de primer ascenso de provision real y ordinaria. Es un templo elevado y magnifico, con seis altares por parte, y su cúpula hace un vistoso efecto apareciendo por encima de la poblacion. El origen de esta iglesia se remonta al 1188.

Tiene casa consistorial, cárcel, una escuela de instruccion primaria dotada en 5,800 rs., otras para niñas y un cementerio recientemente construido, de bello órden arquitectónico, con un gran número de nichos, sepulturas y otros depósitos escogidos, adornado con pinturas, plantas aromáticas y variedad de flores y árboles análogos.

Sans, que viene á ser un arrabal de Barcelona, está dividido en cuatro barrios que son el de la Iglesia, el de la Bordeta, el de la Carretera y el de la Travesía de las Corts y Marina.

Su terreno es fertilísimo. Disfruta del beneficio del riego por el canal que procedente de Llobregat corre por los bordes de sus campos; cruzan el pueblo la carretera general y otra que conduce al Hospitalet y al Llobregat, siendo su principal produccion trigo, cebada, cáñamo, maiz, legumbres y abundantes hortalizas para el consumo de la capital.

[...]

La riqueza industrial de este pueblo es de bastante importancia en atencion á las muchas fábricas que en él existen por su proximidad á la capital.

Hay diez y ocho hornos de ladrillería, cinco fábricas de loza ordinaria, una de húles, un blanqueo, una para curtir lanas, dos de aguardiente, una de productos químicos, un molino harinero con máquina de aserrar mármol, una fábrica de clarificar agua-ras, otra de cremor tártaro, otra de aderezos de lustrar llamada Auxiliar de la industria y varias de hilados y tejidos, entre las que se cuentan las muy notables de los señores Güell y compañía y la llamada España Industrial.

La contribucion de subsidio de este pueblo, sin contar la que corresponde á la gran fábrica España Industrial que paga en Barcelona como sociedad anónima, es de unos ciento cinco mil reales en este año, por manera que bien puede asegurarse que el capital ó riqueza que representa la industria es mucho mayor que el de la rústica y urbana.

La fábrica de hilados y tejidos de algodon de los señores Güell y compañia contiene 15,992 husos de hilar y torcer, 41 cardas y 39S telares mecánicos para panas, dos máquinas de estirar y aderezar, un tinte, un blanqueo y una máquina de pintar, de cilindro, todo movido por vapor, pues hay cinco máquinas ó sean motores que pueden calcularse juntos de la fuerza de 180 á 200 caballos. Tiene á mas dos talleres, uno de cerrajería y otro de carpintería. Ocupa sobre unas 500 personas.

En esta fábrica es donde en julio de 1855 tuvo lugar la muerte del infeliz y malogrado D. José Sol y Padris, sugeto apreciabilísimo, diputado á Cortes que habia sido por el partido de Granollers y Sabadell y distinguido escritor y literato. Fué muerto de un pistoletazo con motivo de un motin de trabajadores.

La España Industrial, otra fábrica de hilados, tejidos y pintados de algodon, ocupa sobre 1300 personas, y está reconocida como la mejor fábrica de cuantas existen en España. Tiene más maquinaria que la anterior. El edificio principal consta de tres cuerpos de estraordinaria magnitud, uno céntrico y dos colaterales: en el primero están todas las preparaciones de la filatura, en los otros están los tejidos con sus aprestos. Detrás del cuerpo céntrico hay tres edificios aislados, pero en comunicacion con el principal; en los dos de las estremidades están los batanes y en el de en medio el almacen de algodon. Tras de todos los edificios citados está la fábrica de estampados con el tinte y demás accesorios.

Hallándose este año en Barcelona SS. AA. RR. los Serenísimos señores Duques de Montpensier estuvieron á visitar esta fábrica, quedando altamente complacidos y felicitando á sus directores los señores Muntadas.

En Hostafrancs, á cortísima distancia de Sans, hay una fábrica de porcelana, digna de ser visitada.

[...]

III. DE SANS Á LA BORDETA

[...]

Sucede con Sans y con la Bordeta lo que en la línea del Este con el Masnou y Ocata. La Bordeta no es sino un barrio de Sans, y por consiguiente el ferro-carril tiene realmente dos estaciones en este último punto.

Varios grupos de casas que se ven á la izquierda y que no cesan á lo largo de la vía, unen á la Bordeta con el centro industrial de que acabo de ocuparme.

Se atraviesa un pequeño desmonte al salir de la estacion, y el tren pasa sucesivamente por debajo de cuatro puentes que unen á Sans, cuyas casas y establecimientos asoman á entrambos lados de la via férrea.

Mientras que por la izquierda no se pierde nunca de vista el pueblo, por la derecha la mirada puede estenderse y esplayarse por una llanura bordada de hermosas casas de campo que se desprenden de Gracia, de Sarria, de Pedralves, etc., etc., para ir á ostentar solas su belleza en medio de agradables paisajes.

Aquella montaña que se vé asomará la derecha, coronada por la torre de un telégrafo, es San Pedro Mártir, y esos dos pueblecitos que se distinguen á sus mismas plantas son Esplugas y San Just, los cuales atraviesa la carretera general de Madrid.

En la cima de San Pedro Mártir existia antes una capilla ó ermita á la que los pueblos comarcanos acostumbraban ir en piadosa romería… En la guerra de la Independencia los franceses hicieron de esta ermita una fortaleza, subiendo á ella cañones, segun diré mas adelante. En el dia sirve de telégrafo militar.

[...]

Corto es el trecho, y sin advertirlo se encuentra el viajero en la Bordeta, cuya estacion á causa de lo bajo del terreno en que está colocada, se halla materialmente hundida viniendo su tejado casi al nivel de la via ferrea.

IV. LA BORDETA

[...]

Hé aqui un pueblo sin historia al cual la industria le ha dado una, empezando por hacerle pueblo.

Hace pocos años se daba el nombre de La Bordeta á cuatro ó cinco miserables casas, y estaba tan estendida entre las gentes la conviccion de la pequenez y miseria de este lugar, si este nombre podia dársele, que cuando se queria hablar de algun sugeto para manifestar que no tenia donde caerse muerto, se acostumbraba á decir: «Tiene magníficas posesiones en la Bordeta.» Este nombre llevaba en sí el ridículo y se prestaba maravillosamente á la sátira y al sarcasmo. Se hablaba por ejemplo de un ignorante y se decia: —«Ha hecho sus estudios en la Bordeta:» se hablaba de un viajero fátuo y se decia: —«Ha recorrido grandes capitales; ahora llega de la Bordeta:»se hablaba de la incapacidad de alguno para gobernar y se decia: — «Le haremos alcalde de la Bordeta», y asi de todas las cosas. Era, en una palabra, el nombre de que se hacia mas uso para espresar la miseria, el desprecio, el sarcasmo y la ironía.

En la época de que hablo, todos se hubieran reído á las barbas del que se hubiese atrevido á decir: «Ese villorrio que á tanta risa y á tanta mofa os mueve, está llamado á ocupar un puesto honroso: vendrá dia que Sans, ese otro villorrio despreciable convertido de guarida de gitanos en un pueblo importante, tendrá á orgullo hacérsele suyo y unirse con él para formar los dos una poblacion opulenta, y al trazarse la línea de un ferro-carril, se describirá una curva, y se vencerán obstáculos, y se invertirán intereses de cuantía, solo para levantar una estacion en esa Bordela que hoy os parece tan despreciable.»

— Para esto es preciso que Dios obre un milagro, se habria contestado al que semejantes palabras hubiese proferido.

Pues bien, este milagro está hecho; la industria se ha encargado de obrarlo, la industria, esa hada de májica varita que levanta palacios en los yermos, que puebla de monumentos y de obeliscos las villas, que hace de Reus y de Sabadell dos pueblos de primer orden con mas vida, con mas animacion y con mas riqueza que las respectivas cabezas de su partido, y que hace célebres en el mundo, por la misma fama de sus fábricas, los nombres antes desconocidos ó despreciados de Sans y de la Bordeta.

Estos dos pueblos son una prueba patente de lo que vale la industria fabril. ¿Porqué, pues, no se ha de protejer á esa industria que posee el maravilloso secreto de convertir en opulentas villas á los mas miserables villorrios? Protéjasela en lo que lógica y razonablemente pide, y si por ella se han trocado en villas los villorrios, ella misma se encargará de convertir á las villas en ciudades.

Todas las fábricas de la Bordeta, segun acabo da decir, están incluidas en el número de las de Sans.

La mas importante que hay en la Bordeta, es sin duda, la que es propiedad de la sociedad anónima llamada La Aprestadora española. Digna de ser visitada es esta fábrica, verdadero palacio industrial, que tiene dos máquinas de la fuerza de mas de cincuenta caballos cada una, y cuyas cuadras y edificios para el blanqueo, Untes, caloríferos, etc., ocupan una vasta estension de terreno. Nada mas bello y curioso que recorrer las dependencias de esta fábrica, asistiendo á todas sus operaciones, y viendo como por medio de sencillísimos procedimientos una pieza de tela sucia, amarillenta, basta, tal como sale del telar, se convierte momentáneamente en otra pieza distinta, blanca como un ampo de nieve, hermosa, fina, luciente y brillante. Las piezas entran en esta fábrica arrugadas y sucias, y salen limpias, dobladas y acondicionadas para ir á ocupar los mostradores de las mejores tiendas llamando la atencion de los compradores.

Preciso es confesar que este establecimiento debe no poco á los conocimientos, acierto y solicitudes del presidente de la sociedad D. Gil Bech.

V. DE LA BORDETA AL HOSPITALET

[...]

El viajero debe dar gracias al desmonte que se halla al abandonar la estacion de la Bordeta, pues este desmonte le causa el efecto de una cortina que parece haberse encargado de correr de pronto una mano misteriosa, para hacer aparecer á su izquierda el paisaje mas delicioso y rien te que puede darse.

Pocos puntos de vista existen mas bellos y preciosos, de mas encantos , de mas pintoresco esplendor.

Es una vasta llanura en donde se ven ondular los árboles, los frutos, las mieses, las verduras que pueblan los campos, apareciendo en el fondo la línea azul del mar, gracias á la montaña de Monjuich por una parte y por otra al cabo de Castell de Fels, principio de una cordillera de montes, que parecen haberse hecho á un lado entrambos á un tiempo, como la cortina de un teatro que se rasga en dos, para repentinamente presentar al público un asombroso espectáculo.

Asómese el viajero y admire ese soberbio punto de vista, haciéndose cargo de toda la grandeza del cuadro que hiere sus ojos.

Aquí una vía férrea, un tren que pasa volador rozando apenas la tierra: —á un lado las chimeneas de las cuales sale en espirales el humo indicando que á sus pies se agita y mueve un pueblo industrial; —en frente toda esa riquísima estension de campos, patria del arado y de la azada, surcada por una carretera general, por un canal y por un rio; —y en el fondo esa otra vasta y también riquísima estension de agua, patria un dia del remo y de la vela, á los cuales han venido á sustituir el hélice y el vapor.

¿Puede darse mejor ni mas sorprendente espectáculo? Es un cuadro en el que hay toda una civilizacion y todo un siglo.

Acabo de hablar de un canal, y es justo dedicarle algunas líneas para que el viajero pueda formarse de él una idea. Es el canal llamado de la Infanta, que nace junto á Molins de Rey, tomando el agua del rio Llobregat y que está destinado al riego de los terrenos de Molins de Rey, Santa Cruz de Olorde, San Felio de Llobregat, San Juan Despí, Cornellá, Hospitalet y Sans. Costó de tres á cuatro millones de reales, tiene 20,000 varas de largo, lleva agua en cantidad de 900 pies cúbicos por minuto, y riega una estension demás de 457,870 varas.

El arquitecto D. Tomás Soler concibió la idea de este canal en 1805, pero solo comenzó á trabajarse en él en 1817, declarándose decididamente su protector el capitan general que era entonces de este Principado D. Francisco Javier Castaños , Duque det Bailen. Debia llevar el nombre de este valiente militar, pero se llamó de la Infanta á causa de hallarse en Barcelona, cuando se terminaron los trabajos, la Infanta D.a Luisa Carlota de Borbon y ser esta señora la que en 21 de mayo de 1819 pasó á Molins de Rey á inaugurar la obra, abriendo ella misma paso á las aguas. En la lápida que existe en Molins de Rey para memoria de este hecho, se cita al general Castaños llamándole protector de todo lo útil y de todo lo bueno. La Infanta D.a Carlota accedió á dar su nombre al canal, pero manifestó al comunicar su consentimiento á los propietarios que le costearon, que en las márgenes del cauce se colocasen árboles castaños , al objeto de que corriendo las aguas á su sombra, y fertilizando aquella campiña con aumento de la industria rural de toda la comarca, sirviesen al propio tiempo de símbolo de la proteccion que aquel digno funcionario habia prestado á una obra tan grande y útil.

Voleu llegir la Guia de Barcelona a Martorell por ferrocarril?

divendres, 8 de novembre de 2013

Enterrar la memòria

En els darrers anys s’ha parlat força sobre els refugis de la Guerra Civil. De fet potser s’ha parlat molt i en canvi no s’ha fet gaire, i mentrestant molts refugis han desaparegut entre la mala fe de les constructores i la ineptitud de l’administració. Però que s’hagi pogut parlar ja és destacable en un país on durant quarant anys va ser imposible.

Tots els que tinguin un mínim interès en el tema poden descobrir on eren el refugis i com es van construir. Fins i tot ens podem fer una idea de les sensacions que deurien sentir les nostres avies i avis sota terra, baixant a un refugi com el del Poble Sec.

Però del que no s’ha parlat mai gaire és de com aquests refugis que hi havia escampats per tota la ciutat van desapareixer. Barcelona quan va acabar la guerra era una desferra. Als tres anys de bombardejos de racionament i de fam es sumava la fugida de milers de republicans i l’entrada dels feixistes. Una entrada que va anar acompanyada d’equips d’escorcoll amb un llistat amb 1.800 adreces sospitoses. Als carrers les ferides de la guerra encara eren ben visibles: solars on hi havia hagut esglesies i cases cremades el Juliol de 1936; runes d’edificis bombardejats i muntanyes de terra provinent de les obres per fer refugis.

Uns refugis que al règim no interessaven en absolut. Eren una prova més de com el feixisme es va acarnissar amb la població civil al llarg de tot el temps que va durar la guerra. A més l’actuació dels maquis a una ciutat que era foradada per tots els cantons va acabar d’activar la paranoide imaginació feixista.

A aquesta voluntat d’esborrar i manipular la història del franquisme cal afegir les peticions, comprensibles, dels veïns i veïnes que demanaven que aquelles muntanyes de terra que hi havia pels carrers fossin retirades, ja que dificultaven les seves tasques quotidianes. 

Llegint les instàncies dels veïns, que es conserven algú es podria sorprendre amb frases com “Solicitamos que se retiren las escombros que dejaron los rojos”, sobretot si pensem que, subvencionats o no, la gran majoria de refugis els van construir els propis veïns. No ens hauria de sorprendre, aquells veïns feien l’únic que podien fer, sobreviure.

A Sants set empreses van ser les encarregades d’enrrunar aquest record. Van retirar el munts de terra, van omplir els refugis, van enderrocar les entrades i van tapiar les portes. Unes obres que van tenir lloc pocs mesos després de la caiguda de la ciutat i que segurament es van realitzar amb precipitació, com demostra el fet que a un carrer com Alcolea causesin dues víctimes mortals, una dona arrollada per un camió i un nen.

dimarts, 5 de novembre de 2013

Sants, 1700

Exposicions, obres de teatre, aplicacions per als mòbils o rutes per la ciutat són algunes de les activitats que servivan per commemorar els 300 anys de la derrota del 1714. De ben segur que l’any vinent serem capaços de situar els escenaris del setge a Ciutat Vella. Però com era Sants? 

L’any 1700 Barcelona era tancada dins les muralles i dividida per la Rambla, una antiga riera. A la banda Besos hi havia barris populosos com la Ribera i a la banda Llobregat el Raval, una ampliació de la muralla on van proliferar els horts i les institucions religioses i escolars. Fora muralles els camps i les masies s’alternaven amb parròquies que tenien la forma jurídica de “Carrers de Barcelona” i que depenien del Consell de Cent.

Sortint de la ciutat pel portal de Sant Antoni un camí seguia per l’actual avinguda Mistral fins al Coll dels Inforcats, a l’actual plaça d’Espanya, on s’encreuaven els camins de Martorell, Sant Boi i el delta del Llobregat. El 1344 es va situar una creu de terme, que posteriorment es cobriria amb un templet. La Creu Coberta va perdurar fins al segle XIX. Des del segle XV i fins al 1715, també s’hi van instal•lar les forques, on els penjats romanien 20 anys. Segons Joan Amades Era tingut com un lloc esgarrifós i ningú no s'hi acostava. 

Entre el 1584 i el 1785 també hi funcionaren el molí Xic i el molí Gran de la Creu Coberta. els dos primers molins de vent de Barcelona. L’antiga carretera es dirigia cap a Sants pel carrer de Sant Crist. Santa Maria, una capella romànica datada el 413, era el centre del nucli, i compartia espai amb el cementiri i la Casa del Rellotge.




Tot i l’existència de dues torres: la Torre de’n Damians, un punt fortificat del castell i la Torre de’n Llull, una torre propera a l’esglesia, Sants era fora de la protecció de les muralles. Per això va ser campament de les tropes durant els molts setges que la ciutat va patir al llarg dels segles XVII i XVIII.



El 25 de juliol de 1713 va començar el setge sobre Barcelona. 40.000 soldats borbònics van envoltar la ciutat acampant, entre d’altres llocs, a Sants. Al setembre del mateix anys es produiria la Batalla de la Creu Coberta, un baptisme de sang per a les tropes d’Antonio de Villarroel. Una operació exitosa però que no va evitar el tràgic final.

Amb la derrota del 1714 el Consell de Cent va desapareixer i va ser substituït per un ajuntament escollit pel govern. Així doncs fora muralles van sorgir  municipis com Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Genís dels Agudells, Sant Andreu del Palomar i Santa Maria de Sants.


divendres, 18 d’octubre de 2013

18 de octubre de 1843 - La Jamancia: mucha fusilería, por fin carne, expropiaciones


El 18 d'octubre de 1843 encara seguia la revolta de la Jamància. Comparteixo amb vosaltres un nou document recollit per la web oreneta.com.


(Miércoles)

Hoy á la madrugada ha salido la compañia de Buxó á hacer la descubierta, llamar la atención de las fuerzas de la línea á fin de franquear el paso á un pequeño rebaño que debia llegar hoy: en esta accion se le han pasado cuatro individuos de su compañia, que habian estado presos por ladrones y á quienes había dado la Junta libertad con tal que tomasen las armas en la compañía del citado Buxó, por ser naturales de su mismo pueblo.

A las nueve de la mañana el fuerte Pio, Ciudalela y Monjuí han empezado á disparar balas rasas y granadas contra todos los fuertes de la plaza esparramando algunas por el casco de la ciudad. Este fuego de cañon no ha cesado hasta las seis de la tarde: el de fusilería contínua todavía. A las nueve y media de la noche la Ciudadela ha disparada cuatro tiros de metralla contra la línea del Rech; pero no por eso ha cesado el tiroteo. A las once de la noche la Ciudadela ha disparado otro cañonazo, y han cesado enteramente los tiros.

Hoy han entrado por la parte de Sans 119 carneros. Habia algunos dias que los hospitales carecían de redaños para los enfermos y heridos: hoy han podido abastecerse de ellos.

La Junta Suprema se ha apoderado de la caja del colegio de Medicina y Cirugia y ha estraido de ella unos 250,000 rs. vn.

A las diez menos cuarto de la noche se dirigian á la puerta nueva unos cuantos zapadores con algunos carros cargados de tablones para arreglar las esplanadas de las baterías que están construyendo en aquel punto. La Ciudadela debió de observarlo ó de oir algun ruido por aquella parte, pues á las doce de la noche empezó á disparar contra dicha puerta metrallazos y balas rasas, hostilizando al propio tiempo la línea del Borne y otros puntos: este fuego ha durado hasta el amanecer del dia siguiente.

"Testigo de vista" (1844) Revolución de Barcelona proclamando la Junta Central. Diario de los acontecimientos de que has sido teatro esta ciudad, durante los meses de setiembre, octubre y noviembre de 1843, redactado por un testigo de vista. Barcelona: Saurí.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

15 de octubre de 1843 - La Jamancia: “Junta Central ó muerte”


Segueixo publicant documents relacionats amb la revolta de la Jamància recollits a oreneta.com 

(Domingo)
Hoy á las cuatro de la madrugada el capitán D. José Buxó, acompañado de unos cuarenta hombres escogidos de su compañía de nacionales de S. Martin de Provensals, ha sorprendido al destacamento de tropa que hay en el puente llamado de las Vigas y les ha tomado siete mochilas. La Ciudadela ha disparado cañonazos contra dicho Buxó y los suyos, pero sin causarles ningún daño. A las dos y cuarto de la tarde la Cindadela ha disparado tres tiros de cañon contra el baluarte del Medio dia, en cuyo punto ha muerto de un balazo de fusil el nacional llamado Antonio Gibert que se hallaba allí dando disposiciones de ingeniero para el arreglo de aquel fuerte.

Desde las siete hasta las siete y media de la noche la Ciudadela ha disparado unos veinte cañonazos contra el baluarte del Medio dia y batería de S. Sebastian.

Anoche la comisión de la Junta acompañada de un alcalde de barrio, ha ido á casa de D. Juan Nadal, tendero de paños, de donde ha estraido un sin número de piezas, cuyo valor, segun se dice escede al de la mas grande partida que se ha robado en estos últimos días. También ha ¡do en casa de D. Tomás Pujol, comisionista de los fabricantes de Sabadell, de cuyo almacén han estraido así mismo una considerable cantitad de paños: otros varios despojos se han hecho de los cuales no puedo dar todavía una noticia circunstanciada.

Hoy el periódico el Constitucional copia por primera vez las observaciones que hace el vigia que hay apostado en la torre mayor de la Catedral.

Esta noche se ha estrenado para la retreta un hermoso farol en cuyo transparente se lee el lema de Junta Central ó muerte.

Como todos los dias, y á todas horas se oyen campanadas de la Tomasa para indicar los movimientos de la tropa del bloqueo, creemos oportuno trasladar aqui la noticia de lo que significan, dichas campanadas ó toques.

La aproximacion de tropas de Monjuí á Barcelona se señála con 1 campanada
De Sans á Barcelona con 2
De Sarriá á idem con 3
De Gracia á idem con 4
De Horta á idem con 5
Del Clot á idem con 6
De la Ciudadela á idem con 7
El desembarque de tropas en la Barceloneta con 9

El movimiento de tropas que salen de los pueblos que acabamos de enumerar pero que no vienen en direccion á esta, se señala con igual número de toques de la campana del Cabildo ó capitular.

"Testigo de vista" (1844) Revolución de Barcelona proclamando la Junta Central. Diario de los acontecimientos de que has sido teatro esta ciudad, durante los meses de setiembre, octubre y noviembre de 1843, redactado por un testigo de vista. Barcelona: Saurí.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Tren i ciutat: una via verda metropolitana

Imatge en línia 1


Bon dia,

Aquest dissabte 5 d'octubre farem l'últim acte obert del projecte per a la definició participativa dels usos de la coberta de les vies del tren a Sants. Volem concloure aquest projecte amb una activitat lúdica que ens ajudi a reflexionar sobre un aspecte a vegades oblidat del projecte de cobertura: crear un futur corredor verd des de Sants Estació fins a Cornellà.

Per això farem una caminada de 8 km al voltant de les vies on descobrirem parcs, horts i històries sobre el pas tren a Barcelona, l'Hospitalet, Esplugues i Cornellà de Llobregat.

Començarem puntualment a la Plaça Joan Peiró (al costat santsenc de l'Estació de Sants) a les 10:00h i acabarem al Parc de Can Mercader (Cornellà) on compartirem dinar (recordeu portar menjar i aigua).

Comptarem amb la presència de diversos experts que ens ajudaran a comprendre el que veurem duran el recorregut, i tindrem una sorpresa pels primers 50 en arribar!

Us hi esperem!

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Ens ha deixat Josep Fortuny

Una noticia trista, avui ens ha deixat en Josep Fortuny, bateria de la Companyia Elèctrica Dharma. Crec que el millor homenatge és compartir amb tots vosaltres una cançó que a mi em posa la pell de gallina i que crec que diu molt de la gent de la Dharma.



No el vaig conèixer en profunditat, a banda de trobar-lo sovint pels carrers de Sants, però sí que tinc una història que diu molt del tipus de persona que era. Fa uns quants anys tenia un grup, Xaca la Veri. En el nostre primer concert va ser al KOP Alta Tensió del Prat del Llobregat. Després de l'actuació tornavem cap al barri quan un camió se'ns va creuar al camí. El nostre cotxe va quedar creuat al mig de l'autopista i alguns dels ocupants, amics nostres tots, en van sortir força malparats.

A partir d'aquell moment van començar a passar imatges que no semblaven gaire reals, sirenes, conductors ajudant-nos, ambulàncies, bombers intentant treure els nostres companys del cotxe, policia. Ens van portar a tots a Bellvitge on els dos que estavem millor esperavem mentre la resta eren tractats d'urgència. Els metges deurien començar a trucar als contactes dels accidentats per informar i al cap de poc van començar a arribar amics i familiars. El primer de tots va ser en Josep, que en aquell temps tocava al grup de la nostra violinista. Amb el meu amic Sergi sempre hem recordat aquest episodi que finalment, per sort, tots podem explicar. I sempre recordarem també l'aparició del Josep a l'hospital, un gest que als nostres ulls ja ens va deixar ben clar que es tractava d'una gran persona. 

dimecres, 18 de setembre de 2013

Notes Històriques de Sants, Hostafrancs i La Bordeta

Avui tinc el plaer de parlar-vos un nou llibre del company historiador Josep M. Vilarrúbia-Estrany, la persona que se'ns dubte més ha investigat i escrit sobre la història dels nostres barris. De fet més que un nou llibre hauria de dir una nova col·lecció en la que recollirà alguns dels articles que al llarg del temps ha anat fent. Us deixo amb la seva presentació.

Amics,

Un nou any i això vol dir una nova publicació.

Amb el títol conjunt de Notes Històriques de Sants, Hostafrancs i La Bordeta Enguany he volgut iniciar una sèrie de publicacions, d’aquests barris tinc més de 200 articles escampats arreu i fins i tot alguns al tinter, és hora de repassar, de nou esmenar i arreplegar-los per temàtiques diferents. He iniciat la col•lecció amb el tema Toponímia amb més de 50 articles, amanit per un material gràfic de gran valor històric i, a la vegada, espiritual ja que hi he posat fotografies algunes fetes per a vosaltres o per amics absents, si en alguna ocasió la qualitat no és perfecta queda compensat per la voluntat del fotògraf.

La presentació serà al Centre Catòlic de Sants, Carrer d’Antoni de Capmany, 72 (És al mateix solar, amb casal nou, quan l’entitat tenia estatge al carrer dels Jocs Florals).

A més del Centre Catòlic de Sants, que de forma desinteressada ha col•laborat en aquest acte, la publicació tindrà com a “padrí d’entitat”, la parròquia de Santa Maria dels Sants. La meva intenció en aquesta i futures publicacions de la mateixa col•lecció és que part del benefici de la venda sigui per a Càritas de la parròquia per a ajudar a les persones necessitades

L’acte serà el dia 2 desembre, a les 20'30h. Serà presentat per Artur Bial, de Recerca i Difusió Històrica i que ha demostrat que estima a casa nostra i els nostres barris.

Josep M. Vilarrúbia-Estrany

dilluns, 16 de setembre de 2013

De Sants al cel de l'Alt Penedès

Seguint les rastres dels santsencs a la Guerra Civil a llibres i publicacions vaig trobar una referència a un pilot del barri, Joaquim Tremosa. Us adjunto la informació que vaig trobar al llibre La guerra aèria a Catalunya (1936-1939) de David Gesalí Barrera, David Íñiguez Gràcia.

A començaments de setembre de l'any 1938 la batalla es comença a decantar pel bàndol franquista. En aquell moment a l'Alt Penedès hi havia una residència dels pilots de la 3a esquadrilla de Xatos a les caves Torres (anomenades aleshores el Mas de Can Queralt) A l'esquadrilla, dirigida en aquell moment per Antonio Nieto Sandoval Diaz, de Ciudad Libre (Ciudad Real) trobem un santsenc, Joaquim Tremosa, acompanyat pels valencians José María Hurtado, Antonio Briz i Juan Andrés Pinilla; alfredo Dealbert, José Garre; i el basc d'Irun Alvaro Muñoz; Agustín Dominguez, mort en el bombardeig de l'aeròdrom dels Monjos el 6 d'Agost del 38; el pilot Manuel Quirós, de Madrid, que morirà durant una prova de vol als Monjos, i Mario Cuesta, que caurà en combat durant una misió de defensa de Barcelona. 

Un Polikàrpov I-15

dissabte, 14 de setembre de 2013

Els Muntadas de l'aviació franquista

En algun article anterior, i fins i tot al meu llibre Del Somni al Silenci, ja us havia parlat de la vinculació dels Muntadas amb el bàndol franquista. Una vinculació molt directa, si tenim en compte que diversos membres de la familia, com Carlos Muntadas i Jorge Luís Muntadas van ser pilots a l'aviació feixista.

Carlos Muntadas, que va arribar a ser capità, va morir a Sarinyena, casualment el lloc on van acabar molts dels milicians de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant. Us adjunto la informació que sobre el fet he trobat al llibre La guerra aèria a Catalunya.

El 14 de setembre de 1937 en el sector de Sarinyena el pilot de Mosques Ivan Eremenko, àlies "Ramon", tombà un Junkers Ju-52 tripulat per tripulació espanyola, formada entre d'altres pel capità Carlos Muntadas Salvadó Prim Muntadas y Golferichs, aristòcrata català, segon duc de los Castillejos, un dels primers aviadors catalans insurgents morts en acció de guerra. També volaven en el trimotor Abelardo Carazo, l'enginyer sergent Federico Romero, el caporal operador de ràdio Àngel Aparicio i el metrallador José Ramón Blasco.

Aquí teniu l'article en record que La Vanguardia, ja franquista, va dedicar-li en motiu del segon aniversari de la seva mort.


La casualitat va fer que temps més endavant un cosí de Carles Muntadas, també morís en un accident d'aviació que en aquest cas es va produir a Màlaga: Jorge Luís Muntadas Claramunt (conegut com Muntaditas segons la Vanguardia), amb 21 anys era el pilot espanyol més jove de l'aviació franquista. Us adjunto també l'article que en parla.


A destacar el següent fragment que parla de la família Muntadas.

(...)De estirpe ilustre en Barcelona, Jorge Luís Muntadas fué un paladín más de la Cruzada, a la cual ha rendido esta noble familia su tributo de sangre con la muerte del también glorioso aviador, ya aludido, el duque de los Castillejos, primo hermano del que ahora lloramos (...)

No és d'estranyar que durant molt anys l'aeroport del Prat fos l'aeroport Muntadas. Sants encara conserva un carrer dedicat a aquesta família, propietaris de la España Industrial i al Prat es pot trobar un carrer dedicat a Carlos Muntadas.



Torna Enregistrem la Memòria

Avui ha començat una nova temporada del programa de ràdio que faig amb la Pepita Galvez, Enregistrem la Memòria. El podeu seguir cada dissabte de 10 a 11 a Sants 3 Ràdio, (103.2 FM).

Espero que us agradi!

 

divendres, 6 de setembre de 2013

Un carrer dedicat a Samaranch?

Des del principi d'aquest bloc un dels temes recurrents ha sigut el del nom dels carrers. Sants, Hostafrancs i la Bordeta són barris obrers fets de gent que va migrar de les procedències més diverses per treballar a les fàbriques tèxtils o a les grans obres de la ciutat com la construcció del metro o a l'Exposició Internacional de Montjuïc. Obrers i obreres que van treballar en condicions molt dures i que a la vegada van lluitar per aconseguir drets laborals. Gent que, tot i això, no es recorda als carrers de Sants, on els partits que ens governen prefereixen recordar als propietaris de les fàbriques.


Com pot ser que enlloc es recordi a lluitadors com Francesc Comas, morts a mans dels pistolers de la patronal i que en canvi es vulgui dedicar un carrer a un franquista com Samaranch. Des d'aquest petit espai, aquest bloc, la meva oposició total a aquesta idea. Jo personalment no vull un carrer dedicat a Juan Antonio Samaranch ni al Districte ni enlloc. Si us voleu sumar a la iniciativa que circula per internet podeu fer clic aquí.

dilluns, 2 de setembre de 2013

2 de septiembre de 1843 - La Jamancia: Barcelona es tomada por los rebeldes

El 13 d'agost de 1843 va començar la revolta de la Jamància, la primera revolta popular contra l'estat liberal a l'estat liberal. Us adjunto un document recopilat per la web www.oreneta.com i que prové del llibre:

"Testigo de vista" (1844) Revolución de Barcelona proclamando la Junta Central. Diario de los acontecimientos de que has sido teatro esta ciudad, durante los meses de setiembre, octubre y noviembre de 1843, redactado por un testigo de vista. Barcelona: Saurí.


[La Jamáncia]

(Sábado).

Serian las dos y media de la madrugada cuando ha entrado en esta Ciudad el batallon 3.° de Francos fuerte de unos 300 hombres con su comandante D. Francisco Riera, y que ocupaba hacia algunos dias el vecino pueblo de Sans, dirigiéndose inmediatamente á la plaza de la Constitucion donde se ha parapetado con fuertes barricadas, asestando cañones á cada una de las principales calles que desembocan en ella y prohibiendo el paso á toda clase de personas.

Sabido al momento por el conde de Reus todo lo que en la ciudad ocurría mandó á buscar inmediatamente su compañía de Guias, dándoles orden para que fuesen á apoderarse de la casa Lonja, como en efecto lo verificaron.

A eso de las siete de la mañana el Sr. gefe político D. Joaquín Maximiliano Gibert, ofició al Ayuntamiento para que pasase desde luego con todas sus dependencias á celebrar sus sesiones en el salon de la Junta de Comercio en el citado edificio, mas este creyéndose expuesto en aquel local se reunió en el de la Alcaldía sita en el ex-convento de Trinitarios en la calle de Fernando VII. En su consecuencia y en vista de haberse retirado las autoridades populares, el Sr. Gibert de acuerdo con el Capitan General, mandó al Sr. Prim que hiciese retirar su compañía de guias, verificándolo con ellos el citado Capitan General con la demas fuerza de la plaza que estaba á las órdenes del conde de Reus, desocupando al propio tiempo el real palacio y cerrando todas sus puertas.

A medio día los de la Blusa y parte de los francos de Riera estaban ya posesionados en dicha casa Lonja, puerta del Mar y palacio.

A las cinco de la tarde salieron de la ciudadela los Sres. Prim y Milans acompañados de su estado mayor, dirigiéndose por el Paseo de S. Juan y Puerta nueva al barrio de Gracia, para conferenciar, segun se dijo, con los gefes de los dos batallones de la Constitucion, que habian llegado á dicho punto, regresando juntos á la Ciudadela por la puerta del Socorro.

diumenge, 1 de setembre de 2013

Aturar la industria catalana

Ja fa força mesos vaig escriure un article d'opinió, La bomba que mai va caure en el que especulava sobre el fet que, tot i que podrien haver estat possibles objectius de l'aviació franquista, algunes de les fàbriques catalanes no van ser atacades pels bombarders italians durant la Guerra Civil Espanyola.

Dic que especulava per que tot i que La Guerra Civil Espanyola és un dels temes que més m'interessen el meu àmbit d'estudi fins al moment s'ha limitat quasi de forma exclusiva al barri i hi ha molts detalls que se m'escapen. Però fa poc llegint el magnífic llibre La Guerra Aèria a Catalunya (1936-1939) de David Gesalí Barrera i David Íñiguez Gràcia vaig llegir un paràgraf que em confirmava part de les meves sospites.

Un dels principals objectius dels bombardejos feixistes va ser la paralització de la industria catalana. I el millor sistema va ser atacar els punts vitals del subministrament, una forma amb que s'evitaven atacar les centrals i molt especialment les fàbriques.

Evitar causar d'anys a les instal·lacions no era per que sí. Cal recordar que els industrials van donar suport als revoltats i aquests volien recuperar les seves fàbriques, ara col·lectivitzades, en bones condicions un cop Barcelona caigués en mans feixistes per posar-les ràpidament a produir. Un informe de l'Estat major de l'Aire de l'Exèrcit Franquista el Proyecto de paralización de la Industria Catalana, així ho recollia el 31 de gener de 1937. 

Les xarxes d'espies presents a Catalunya i els vols de reconeixement de l'aviació alemanya i italiana amb fotografies aeries van ser eines imprescindibles dels feixistes. Entre algunes de les opcions podriem destacar la central de reus (la mineta), Casa Barba i la terminal de Sants.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Enregistrem la Memòria, la Festa Major

Avui he volgut compartir amb vosaltres el capítol d'Enregistrem la Memòria el capítol en que els nostres veïns ens van parlar de la Festa Major.

 

divendres, 23 d’agost de 2013

Les Arenes

Avui en dia Les Arenes és un centre comercial, un mirador i poc més. És cert que les obres d’enginyeria per aixecar la plaça van ser espectaculars i que les vistes que ens ofereix la capçalera de la plaça sobre la ciutat són també ho són, però passejant-nos per l’interior no sentim una sensació gaire diferent a la que podem sentir a qualsevol altre centre comercial de la ciutat. Les Arenes avui en dia és el que l’antropòleg francès Marc Augé va definir com un no-lloc, un espai urbà sense cap personalitat que podrien estar a qualsevol ciutat, espais de transitorialitat que manquen d’una definició pròpia.

Una manca de personalitat, com a mínim a l’interior, que res ens diu de la llarga història de l’espai i del fet que hagi estat escenari d’alguns dels esdeveniments polítics i socials més importants de la nostra història recent. L’espai que avui en dia ocupa la plaça d’Espanya va ser un important encreuament de camins, per això el seu nom històric, el coll dels Inforcats, un nom que feia referència al mot llatí Inforcatos, encreuament de camins.

Un espai de pas i d’entrada a la ciutat que va ser utilitzat per advertència als viatgers que es dirigien a la ciutat. Motiu pel qual es van situar una de les forques de la ciutat, fet que va generar una gran quantitat de llegendes negres. Segons expliquen les despulles dels enforcats de la Creu Coberta es recollien cada vint anys.

Ben aprop, on actualment hi ha l’escultura Dona i Ocell, al Parc de l’Escorxador, l’estiu de 1584 es van instal•lar els dos primers molins de Barcelona, que van ser coneguts com el molí Xic i Gran de la Creu Coberta. No en va el nostre poble, durant molts anys va ser el rebost de Barcelona.

I per fi l’any 1892 es va començar a construir la plaça de toros de Les Arenes a l’indret conegut com La Vinyeta. Unes obres iniciativa de Josep Marsans en un moment en que l’espectacle taurí era un esdeveniment de masses. L’obra, que va finalitzar el 1899, va ser encarregada a l’arquitecte August Font i Carreras. L’edifici resultant una plaça de toros al gust de l’historicisme del vuitcents amb mostres de neoarabisme que tenia capacitat per a 15.000 espectadors.


Inauguració de Les Arenes, 1900.
La inauguració de la plaça va tenir lloc el 29 de juny del 1900 amb una cursa de braus de Veragua i els toreros Mazzantini, Antonio de Dios i Antonio Montes i dos toreros més a cavall: I. Grané i M. Ledesma. Poc temps després, el 7 d’octubre un toro, el Miura Desertor va enganxar al torero Domingo del Campo i el va matar.

La ciutat creixia urbanitzant espais que fins feia pocs anys estaven buits i l’any 1908 la cruïlla de la Creu Coberta va esdevenir finalment la plaça d’Espanya. Pocs anys després, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929 arribaria el torn de la muntanya de Montjuïc. Unes obres que es van amb unes dures condicions de treball explotant als treballadors, molts procedents de Múrcia.

Però a banda de la seva importància com a escenari de l’espectacle taurí Les Arenes, per les seves dimensions i segurament també per la seva proximitat a espais obrers com Hostafrancs, Sants i Poble Sec va ser l’espai escollit per fer mítings i assemblees multitudinàries de les més diverses ideologies. La més sonada i que més repercussió tindria, l’assemblea que va finalitzar amb la Vaga de la Canadenca, que va paralitzar la industria l’any 1919 des de finals de gener fins al març.

El 17 de març els representants de La Canadenca i del comitè de vaga van arribar a un acord, però abans calia que fos subscrit. Per aquest motiu la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a Les Arenes, on hi assistiren més de 20.000 treballadors, i hi van intervenir Simó Piera i Pagès, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats. Arran de la gran mobilització proletària el 3 d'abril del mateix any un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

La plaça va ser gestionada pels Marsans fins que l’any 1927 van llogar-la a una família de coneguts empresaris santsencs que s’han dedicat especialment al món de l’espectacle i dels quals un dia caldria fer tot un article dedicat a ells, els Balañá, que van explotar la plaça fins l’any 1977.

Com a petita descoberta propera a la plaça us recomano fer un cop d’ull a la Casa de la Papallona, també anomenada Casa Fajol, una senzilla casa d’habitatges feta pel mestre d’obres Josep Graner on es va fer servir el trencadís.

Casa Fajol o de la Papallona

dijous, 15 d’agost de 2013

Foragitats dels carrers

L’any 2006 vaig començar a escriure articles d’història local a La Burxa. Un dels primers va ser De qui són els carrers? una reflexió sobre el fet que la majoria dels carrers dels nostres barris recorden terratinents i industrials i en canvi les referències a obrers i obreres són purament testimonials.

Han passat set anys de tot alló, un temps que m’ha servit per descobrir moltes històries i molts personatges de Sants. Persones que no van lluitar per deixar els seus noms a les plaques dels carrers, sino que ho van fer per millorar les condicions laborals i socials de la gent. Justament per això cobra sentit el fet que siguem nosaltres, els treballadors, els que només heredem les lluites, els que recuperem la seva memòria.

Personatges com Francesc Comas i Pagès, un militant anarcosindicalista que va neixer l’any 1896 a la Bordeta, i que va viure al carrer Hartzenbusch 24, a tocar de Can Batllo. Un jove que va estar implicat en lluites laborals de l’època; que va participar entre d’altres al Congrés de Sants; que va escriure fulletons sota el pseudònim Perones i que com molts va patir la repressió.

L’any 1923 el Sindicat Lliure, format pels matons de la patronal, terrotitzava la ciutat amb total impunitat. El 10 de març, al bar El Tostadero, es van trobar Salvador Seguí, Lluis Companys, Vicenç Botella i Francesc Comas per comentar la tensa situació que es vivia a Barcelona. 

Després d’acomiadar-se primer de Companys i després de Botella, Seguí i Comas van anar cap al Sindicat del Ram de la Construcció. Tots dos van arribar fins al carrer de la Cadena, on Comas va entrar a l’estanc mentre Segui l’esperava al carrer. Quan Comas va sortir els matons de la patronal: Carlos Baldrich, Manuel Simón i Amadeo Buch van actuar matant a Salvador Seguí d’un tret al cap i ferint greument amb tres trets a Francesc Comas, que moriria tres dies més tard.

Un atemptat sobre el qual Angel Pestaña va afirmar que es van pagar molts diners, fins a 254.000 pessetes, segons ell aportades per un dels germans Muntadas de l’Espanya Industrial, un amic íntim de Martinez Anido. 

Enterrament Francesc Comas

L'enterrament de Salvador Seguí, davant la protesta general, es va celebrar a porta tancada. Dilluns les industries van parar i hi va haver una gran manifestació de la plaça de Catalunya fins a Governació. L'enterrament de Francesc Comas seria ben diferent, amb l’assitència d’unes 200.000 persones que van voler acomiadar als dos sindicalistes. 

Però noranta anys més tard noms com el de Francesc Comas segueix foragitats dels carrers, mentre que els Muntadas encara mantenen el seu domini de l’Espanya Industrial.