dijous, 27 de març del 2014

De què està feta Barcelona? (segona part)

L’Exposició Universal de 1888 va situar Barcelona al mapa mundial. El recinte, de 380.000 metres quadrats tenia l’Arc de Triomf com a porta d’entrada i s’estenia pel Parc de la Ciutadella, el zoològic, i part de l'actual Estació de França fins al lloc on avui s'ubica l'Hospital del Mar.

Barcelona havia crescut desorbitadament. Si l’any 1850 la ciutat tenia 187.000 habitants, el 1888 la població va arribar als 530.000 habitants. I en conseqüència l’activitat a les pedreres es va multiplicar. Només a Sants, a principis del segle XIX fins a 30 famílies vivien de l’extracció a cel obert a les pedreres. 

Les autoritats van abolir els privilegis dels propietaris sobre les extraccions a la muntanya, fet que va fer que centenars de famílies vinguessin de pagès per treballar a les pedreres. Moltes es van construir barraques properes a les canteres, sent l’inici del barraquisme a la muntanya. Cap a l’any 1914 hi havia 5.000 barraques a Montjuïc.

Als anys vint l’expansió de la ciutat va continuar amb la construcció del metro i amb l’exposició Internacional del 1929, un esdeveniment que significaria la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Molts obrers arribarien de Múrcia i Almeria per treballar en aquestes obres i alguns dels quals acabarien  instal•lats a les barraques de Montjuic, on van créixer barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí, barris construïts pels mateixos obrers en els dies de festa, aprofitant tota mena de materials.

El treball dels obrers durant aquells anys va ser en condicions d’explotació brutals. Al mínim de dotze hores de treball de dilluns a dissabte, s’afegia el fet de treballa en condicions molt extremes i amb una remuneració econòmica mínima, sense cap subsidi en cas de malaltia o accident del cap de família o en cas de perdre la feina. 

A pocs mesos de l’Exposició del 29 les institucions van voler amagar aquesta Barcelona que no els agradava, tot i que era la que construïa la nova ciutat, i van enderrocar les barraques properes a la Fira. Per si això era poc també van  edificar un llarg mur al voltant del recinte firal.

Al llarg del segle XX les pedreres acabarien quedant abandonades i reutilitzades. Algunes s’acabarien convertint en abocadors escombraries, altres en fossa comuna i en algunes acabarien instal•lant-se equipaments esportius o de lleure, com l’estadi Serrahima, la Fuixarda, el Sot del Migdia o el Jardí Botànic.

Les pedreres d’on van sortir els materials amb que es va aixecar la ciutat de Barcelona van quedar d’aquesta manera amagades a la muntanya, com també quedaria amagada la història dels treballadors que van fer aquesta com és avui en dia.

Llibres per Sant Jordi

Tres llibres relacionats amb la història del Districte en un sol més crec que és tot un rècord. A les portes de Sant Jordi arriben a les llibreries els següents títols: Els noms dels carrers de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, de Josep M. Vilarrúbia-Estrany; Sants, 1714 d'Albert Torras Corbella i Inventari de Can Batlló: Teixint una història col·lectiva, un llibre de la col·lecció Riera de Magòria que té diversos autors, entre els quals jo mateix, i que ha estat coordinat per LaCol.

Presentacions

Sants, 1714, d'Albert Torras Corbella.

Dijous 27 de març, a les 19,30h.
Seu del Districte de Sants-Montjuïc.



Notes històriques de Sants, Hostafrancs i La Bordeta : els noms dels carrers de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, de Josep M. Vilarrúbia-Estrany.

Divendres 4 d'abril, a les 19h.
Sala d'actes de la biblioteca del Vapor Vell. (4a planta)



Inventari de Can Batlló: Teixint una història col·lectiva, de DDAA

Dimarts 8 d’abril del 2014 a les 19h.
Sala d’Actes de les Cotxeres de Sants. Plaça Bonet i Muixí (4a planta)


dimecres, 26 de març del 2014

Presentació del llibre Inventari de Can Batlló: Teixint una història col·lectiva

El proper dimarts 8 d’abril es presentarà el segon volum de la col·lecció Riera de Magòria, editat pel Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Inventari de Can Batlló: Teixint una història col·lectiva està  escrit per diversos autors sota la coordinació de LaCol sota el segell Riera de Magòria.  El llibre dóna una visió panoràmica de Can Batlló, des dels orígens fins al seu futur. El llibre compta amb el pròleg de l’arquitecta Itziar González, que participarà a l’acte de presentació.


Dia i hora: dimarts 8 d’abril del 2014 a les 19 h
Lloc: Sala d’Actes de les Cotxeres de Sants. Plaça Bonet i Muixí, 4a planta.

Índex d’autors
Pròleg, Itziar González
Introducció, LaCol
El barri, la ciutat i la renda, Jordi Ortega Robert
Dels Batlló als Muñoz, Agustí Giralt
Jugant a reporters a la ciutat dels oficis, David Roman, Xavier Corbella
L’afer Batlló: contra la ignomínia i en defensa de la ciutat dels oficis, LaCol
La lluita veïnal d’una vida, Jordi Soler
Dos anys a Can Batlló: somnis que es fan realitat, Josep Marcé
Imaginar Can Mangala, el barri cooperatiu de la Bordeta, Hernán Córdoba-Mendiola, Marc Dalmau
Can Ricart i Can Batlló, Similituds i diferències entre dos gegants invisibles de Barcelona, Zaida Muxí, Josep Maria Montaner
Murs, murets i tanques, Quim Rosell

dilluns, 24 de març del 2014

Una mica d'autocrítica!



L'any 2008 vaig començar aquest bloc sobre la història i el patrimoni de Sants gràcies als texts que ja feia a La Burxa i gràcies als ànims del Dani Cortijo. En tot aquest temps, a banda de la tasca de divulgació, també he hagut de denunciar sovint la deixadesa de les administracions i de les constructores en la conservació del nostre patrimoni: refugis que han desaparegut sense deixar rastre, masies enfonsades, una font destruïda misteriosament, edificis enderrocats...

Però no només he parlat de construccions. Sense anar mes lluny ara fa una setmana també vaig escriure un article defensant Can Vies, un dels projectes socio-culturals que més vida ha donat al barri en els darrers 17 anys. Per això em sap doblement greu el fet que algú, qui sigui, en nom d'un projecte que he defensat i defensaré hagi fet malbé un element del nostre patrimoni, una vidriera modernista que és de tots els que som de Sants.


Crec que no és aquesta la forma de sumar un barri que si està unit és imparable. Si som de Sants i estem implicats en el nostre barri el mínim que hem de fer es respectar el nostre patrimoni. Que hem de canviar la nostra societat i construir-ne una de més justa està clar, però també crec que la violència no porta mai enlloc, la prova mateixa la podem buscar a la història. 

dimecres, 19 de març del 2014

Can Vies en perill!

Ara fa un any l’especulació, que molts pronosticaven morta com a conseqüència de la crisi, juntament amb l’absurda pressa dels malls, enderrocaven dos edificis històrics del districte. El primer la Casa dels Pollets, on milers de santsencs i hostafranquins de diverses generacions, ens vàrem embadalir mirant uns aparadors atapeïts de pollets. Un edifici que no es va respectar ni pel fet de ser, en part, les arrels del propi barri. La voracitat urbanística, una mutació monstruosa del pla Cerdà; i les ments quadriculades i sense xamfrans de l’Ajuntament, per a les quals els barris són només espais buits entre vies de comunicació, no en van deixar més que un solar.

El segon la casa de Mossèn Pere, al 214 de la carretera de Sants. Un edifici que va ser llar de desemparats i d’expressoners de totes les persones que la ciutat no volia. Ni les darreres voluntats de Mossen Pere, que va demanar que es mantingués l’edifici i l’ús, van valdre al costat de les decisions d’un bisbat més preocupat pel regne terrenal que no pas pel regne dels cels. I un cop més l’església jeràrquica, allunyada de la realitat s’imposava a la parròquia implicada amb el barri i els seus veïns.




Ara els voltors de l’especulació esperen al carrer dels Jocs Florals, la caiguda d’un edifici també històric, Can Vies. Però no és només el fet que sigui un edifici de l’any 1879, motiu pel qual jo crec que valdria la pena per considerar l’edifici com a patrimoni, sinó el que a dintre d’aquesta “closca” s’ha generat al llarg de 17 anys. Un patrimoni immaterial fet de rebel•lia i de rauxa, on molts hem après a no acceptar la realitat tal com és, a implicar-nos per canviar-la i a no claudicar.

Can Vies és la història d’un impossible que fa 17 anys que dura i que cada dia que obre les portes es converteix en una petita victòria que no ha pogut tòrcer ni la violència dels còctels Molotov dels atacs feixistes, ni la violència disfressada de toga de TMB reclamant un patrimoni que va abandonar fa més de 25 anys.

El nostre patrimoni, el del barri, el dels santsencs que no tenim ni Parks Güells ni Sagrades Famílies, són les nostres lluites. Les que porta cadascú per tirar endavant les nostres vides, però també les col•lectives per canviar la realitat i aconseguir un barri més just que serveixi a una societat més justa.

L’Ajuntament de Barcelona informa que posarà a disposició dels “ignorados ocupantes” unes naus d'un polígon industrial de Sant Andreu de la Barca per a emmagatzemar-hi les pertinences durant un temps. Però crec que ignoren que les principals pertinences dels que hem passat per Can Vies les portem amb nosaltres: el nostre sentiment, el nostre compromís i la nostra acció. Can Vies és de Sants i nosaltres som Can Vies, una voluntat ingovernable que no poden enderrocar a cops de mall.

diumenge, 2 de març del 2014

De què està feta Barcelona? (primera part)

Aquesta pregunta, que ens pot sonar una mica poètica, pot tenir respostes molt diverses i que de ben segur inclourien estadístiques sobre els orígens dels seus ciutadans o del seu estatus econòmic. Però si la pregunta està referida a un àmbit més prosaic, als materials amb què s’ha edificat la ciutat, l'única resposta possibles és: Barcelona està feta de pedra de Montjuïc.

L’extracció de pedra de la muntanya es remunta, com a mínim, a l’època romana, i va durar fins al segle XX, quan les pedreres van quedar abandonades. Prop de 2.000 anys d’activitat que se’ns dubte han modificat l’aspecte de Montjuïc. Alguns dels noms de les pedreres, com la de la Satàlia, encara ens poden ser familiars. D’altres, en canvi, de ben segur que ens resulten desconeguts, com les de la Font Trobada, la Gallega, la de les Figueres, la del Borinot, la Fonda, l’Ànimeta, l’Urbina i la Serafina.

A les pedreres de Montjuïc la pedra s’extreia a l’aire lliure. Es clavaven tascons de fusta a les escletxes i es mullaven. Quan la fusta es reinflava provocava el trencament de la pedra. Però també era habitual l’ús de barrines de pólvora. Quan els carreus havien d’estar més ben treballats els picapedres escairaven els blocs més adients.

Picapedrers a les pedreres de Montjuïc, 1915 (JM Sagarra)


L’any 1850 Barcelona va arribar als 187.000 habitants. Una població que vivia amuntegada a l’espai que actualment ocupa el districte de Ciutat Vella, 2 milions de metres quadrats que quedaven encorsetats per la muralla. Un espai al qual encara caldria restar el 40% del terreny que ocupaven set casernes, onze hospitals, quaranta convents i vint-i-set esglésies.

La ciutat s’havia convertit en una de les urbs europees amb una densitat de població més alta. Un fet que comportava problemes higiènics de tota mena i que facilitava l’expansió d’epidèmies. Davant de la ciutat, en canvi, s’estenia un espai enorme, més gran que el que ocupava Barcelona llavors, uns terrenys als quals per ordenament militar era prohibit edificar.

Finalment l’any 1854 s’enderrocarien les muralles i el 9 de juny de 1859 el govern central aprovà el pla de l'eixample dissenyat per Cerdà. Un projecte urbanístic monumental que acabaria sobrepassant els límits barcelonins, expandint-se pels terrenys de Sants, de Les Corts de Sarrià, de Sant Gervasi de Cassoles, de Gràcia, de Sant Andreu del Palomar i de Sant Martí de Provençals. Unes obres monumentals que no haurien estat possibles sense la pedra de Montjuïc i sense la mà d’obra que durant aquells anys va arribar a la ciutat.