dijous, 19 de novembre de 2020

Obrir les portes a la Llibertat

El 19 de novembre de 1957 l’autoritat diocesana designava a Josep Maria Vidal i Aunós com a rector de la parròquia de Sant Medir en substitució de mossèn Amadeu Oller, qui havia mort aquell mateix any. Mossèn Vidal prenia el relleu de qui havia sigut primer rector de Sant Medir i impulsor de la vida cultural i social de la parròquia, que llavors no era més que uns baixos al número 52 del carrer de la Constitució, cedits per la família Planas Pahissa.

Només un any més tard començaven les obres del nou temple, als terrenys de l’antiga masia de Can Massegué, al número 17 del carrer Constitució, un projecte del jove arquitecte Jordi Bonet i Armengol, qui anys més endavant passaria a dirigir les obres de la Sagrada Família. El 4 de setembre de 1960 l’arquebisbe Modrego, el mateix que segons la memòria oral havia sentenciat a mossèn Pere Oliveras Lapostolet amb un rotund O está loco o va para santo, beneïa el nou temple.  

Lluny de la Bordeta, uns quants anys enrera, s’havia signat un document que acabaría influint en el barri, es tractava del concordat que l’any 1953 signaven el Vaticà amb l’estat espanyol. L’estat sufragaria les despeses de l'església i a canvi el dictador s’assegurava el control dels bisbes. Espanya es confirmava com un estat nacionalcatòlic. L’estat prohibia la manifestació pública dels altres cultes i l'església s’assegurava així el control del l’educació i del pensament.

D’aquesta manera Franco es volia legitimar internacionalment davant de la resta d’estats, que un cop més tancaven els ulls per fer cas omís a les febles consciències dels seus governants, per la gràcia del Vaticà. Però de forma paradoxal, el document que va donar a Franco les regnes dels bisbes, va permetre que algunes parròquies es convertissin en escenaris de l’antifranquisme. I és que, per molt sagrada que la pretenguin alguns, l’església està formada per persones que, com a totes les organitzacions humanes, sovint tenen idees contraposades i cadascú amb les seves pròpies contradiccions. 

A la mateixa església que justificava l’horror i rebia sota pal·li al criminal del Ferrol van començar a aparèixer joves religiosos compromesos amb la justícia social i la llibertat. Van ser els anys en que mossèn Pere Oliveras Lapostolet començà la seva tasca en pro dels oblidats a plena carretera de Sants, al 214. Els anys en que Santi Thió, impulsaria l’autoconstrucció de les clavegueres al barri de les Roquetes amb l’esforç dels veïns i veïnes del barri, treballant en diumenge. Eren també els anys en que el Sindicat Democràtic d’Estudiants es constituiria als Caputxins de Sarrià, durant la coneguda Caputxinada.

Franco podia tenir controlades les altes esferes de l’església però no podia controlar a tots els eclesiàstics i d’aquesta manera molts temples van obrir les seves portes a la dissidència. Així mossèn Vidal va convertir Sant Medir en una petita illa de llibertat dins d'un mar de gris. Només 4 anys després de la consagració de Modrego, l’any 1964, fins a 300 treballadors s’aplegaren dins els seus murs per posar la llavor del que va esdevenir Comissions Obreres.

S’hi feien reunions clandestines i fins i tot s’hi van fer impressions de manifestos, cartells i pasquins gràcies al ciclostil que hi va haver a les dependències del campanar. També a Sant Medir s’hi reuní la comissió d’enllaç de l’Assemblea de Catalunya. L’obertura de ment de mossèn Vidal ens quedar clara quan descobrir que també a Sant Medir s’hi va refundar la CNT. Sense aquesta figura també seria difícil entendre el Centre Social de Sants, ja que mossèn Vidal va negociar la cessió d’un local, que llavors pertanyia al Patronat Social Catòlic de Sants, a les comissions de barri que eren formades per militants d’organitzacions polítiques com el PSUC o Bandera Roja. El Centre Social de Sants va acabar esdevenint el pal de paller del teixit associatiu dels barris, el reactiu que va permetre tenir un barri més humà, canviant fums per veus.

Sembla ser que Modrego, tot i ser un franquista de cap a peus, no veia amb gaires bons ulls l’intervencionisme estatal, fet que queda reflectit en una altra cita que també li atribueixen: a mis curas que no me los toquen. Tot i que no podem assegurar que l’arquebisbe digues aquesta frase, com diuen... se non è vero, è ben trovato. Però res impedia a les autoritats franquistes fer llistes amb els elements considerats perillosos per al règim. Així, durant l’estat d'excepció de 1969, es van anar realitzant fitxes on s’apuntaven noms, dades i filiacions polítiques, una  "relación de personas más destacadas por sus antecendetes y actividades contra el Régimen”. Un arxiu que va quedar a l’arxiu del Govern Civil de Barcelona. 

Mossèn Vidal i Aunòs

I entre aquesta llista també hi figuraven els religiosos progressistes i catalanistes com el mateix mossèn Vidal, tal i com va publicar la revista Sàpiens al juliol de l’any 2012. Sobre el mossèn de Sant Medir es deia: José María Vidal Aunos. Nacido el 10-9-1.921 en Fos (Francia), célibe, sacerdote, hijo de Antonio y de Rosa, con domicilio en… Progresista, catalano-separatista.

Amb el temps mossèn Vidal va ser apartat de Sant Medir i traslladat a la parròquia del Pi, però això no va callar la seva veu en pro de la igualtat i la justícia social. A inicis del 2001 estava a punt de posar-se en marxa la llei d’estrangeria, una llei que posaria en risc a milers de persones a tot l’estat. A Barcelona feia mesos que un grup de migrants malvivien a la plaça de Catalunya. En aquest context el 20 de gener es va fer una assemblea multitudinària a la plaça i es va decidir arrencar una tancada. Amb la Catedral tancada es va optar per anar a la Parròquia del Pi, on mossèn Vidal va obrir les portes. 

Quan els tancats van superar les 300 persones la tancada es va estendre a d’altres parróquies i espais de l’àrea metropolitana. Finalment la tancada va durar 47 dies, generant un moviment solidari arreu de la ciutat. Els tancats van engegar una multitudinària vaga de fam i finalment va aconseguir forçar la negociació. Una situació molt diferent del 2004 quan la policia, amb el permís de l'església, va permetre un desallotjament violent d’una nova tancada, en aquest cas a la Catedral.

Mig segle després de que Sant Medir esdevingués un espai obert a aquells que lluitaven per la llibertat, la parròquia conserva bona part d’aquesta aura d’espai contestatari que s’ha mantingut implicada en les lluites per l’entorn més proper, la Bordeta, però també amb un compromís nacional. L’episodi més recent, al juliol del 2018, el relleu forçat d’Enric Subirà Blasi per les seves idees independentistes i per defensar la llibertat dels presos polítics. 




dilluns, 2 de novembre de 2020

La noia emparedada - Epíleg

Fa uns mesos, en ple confinament, llegint diaris en línia del 1913 per buscar informació sobre un altre tema que estava investigant, i sobre el qual espero poder compartir més articles ben aviat,  vaig descobrir els cridaners titulars que parlaven sobre la història de “la noia emparedada”. Llegint la fascinant i fantàstica història vaig descobrir que el suposat protagonista de la història era santsenc, així que vaig decidir fer un article curt, a tall d’anècdota. 

Però en quant vaig començar a escriure em vaig adonar que, més enllà de la inversemblant història del paleta que rep el terrible encàrrec d’emparedar una jove, la mateixa bombolla que es va crear entorn del que, sens dubte va ser una fake new d’inicis de segle XX, amb la publicació de fulls volants i la seva distribució als barris o el ressò d’un diari internacional sense cap contrast, presentava aspectes sobre els quals reflexionar. Així que, a suggeriment de la meva companya, la Carme, vaig decidir presentar el tema com el que en realitat era, una novel·la de fulletó. 

Aquesta peculiar història ens permet comprovar l’interès, sovint acrític, que sempre han generat els crims i les històries fosques, carregades de romanticisme. La Barcelona del juny de 1913, on es van distribuir els fulls volants on s’explicava la història de la noia emparedada, havia viscut l’aparició de la llegenda d’Enriqueta Martí només un any enrere. El 10 de febrer de l’any 1912 saltava la notícia del segrest de la nena Teresa Guitard. El fet va despertar l’interès de tota la ciutat i quan el dia 27 del mateix any l’Enriqueta Martí va ser detinguda va arrencar la llegenda de la Vampira del Raval, la creació del monstre.


La història contenia tants aspectes interessants i misteriosos que els diaris es van llançar a la publicació de qualsevol sospita o rumor, sense la confirmació de les investigacions judicials. Quan el cas es va tancar i molts dels rumors publicats van quedar en un no res els diaris van oblidar el tema. L’Enriqueta real va morir el 12 de maig de 1913, amb 45 anys, d’un càncer d’úter, però la llegendària segueix ben viva.


Tant la història d’Enriqueta Martí com la de la noia emparedada són exemples de com el que ara anomenem fake news, ens ha acompanyat des de sempre. Els beneficis que podia significar vendre uns quants fulls volants plens d’històries fictícies a un venedor ambulant al mercat són els beneficis que avui guanyen empreses generadores de continguts quan fem clic o compartim pàgines web amb titulars sensacionalistes. La diferència potser és que ara, gràcies a la informació nostra que regalem a les xarxes, la història ens la poden vendre quasi feta a mida.


Aquestes dues històries també ens parlen del context en què es van produir, de la creació d’un imaginari carregat d’estereotips sobre els barris obrers com a espais plens de persones ignorants i gairebé salvatges. Uns estereotips que ja resultaven sagnants quan, a més de ser classe obrera, els personatges eren murcianos o gitanos. Una visió classista elaborada des de moltes publicacions que sovint distava de la realitat, o amagava les circumstàncies que realment generaven les desigualtats. Ens parlen també del paper que a la premsa es reservava a les dones, ja fossin víctimes silents com en el cas de la noia emparedada, o bé botxins irracionals com en el cas d’Enriqueta Martí. En els dos casos, personatges plans, sense motivacions profundes. Però enfront dels estereotips poques setmanes més tard les filadores i teixidores barcelonines s'alçarien com un protagonista col·lectiu mantenint la lluita de la vaga de la Constància, sorprenent a tothom manifestant-se en silenci per les Rambles,

Acabo aquí aquest conjunt de relats sobre una història fantàstica que va fer el salt dels fulls volants als diaris i que, després, ha restat emparedada en silenci, entre les fulles grogues de les hemeroteques durant més cent anys.


"Toros, banys i processons,
crims d'aquells que sensacionen
Juraria, cavallers,
que tenim l'estiu a sobre"

Vinyeta de Picarol a l'Esquella de la Torratxa 30/05/1913
Fons: Arca, Biblioteca Nacional de Catalunya



Capítols anteriors:




dilluns, 26 d’octubre de 2020

La noia emparedada - 3

Potser el misteri més gran que envolta la història de La noia emparedada és com un diari d’enorme tirada a París va arribar a fer-se ressò de la noticia en portada. Els fulls volants deurien córrer bastant, ja que el corresponsal de Le Journal que ho va enviar a la redacció parisina no es trobava a Barcelona, sinó a Madrid. El cas és que la publicació del diari francès va ser recollida per diaris locals barcelonins. El primer que se’n va fer eco, amb sorna, va ser La veu de Catalunya del 4 de juny amb un titular: “Una “gran”informació” i un subtitol: “¡I aquí no’n sabem res!” que parlen per si sols. El darrers paràgrafs de la noticia diuen: “El corresponsal del “Journal” l’ha servit d’amic. Se veu que és d’aquelles que, com diuen vulgarment, no s’ha de descalsar per passar el riu. La seva veracitat es tan ideal com l’hermosura de la noia emparedada.” 

Però l’endemà El Diluvio encara va anar un pas més enllà a l’article “Lo de la joven emparedada. Como se forja una leyenda.” on, tot i tractar la notícia de “un canard de tomo y lomo” decideix anar al fons de la història, ja que segons diuen havien rebut cartes diverses de veïns i veïnes de Sants i Hostafrancs “y otros barrios populares de Barcelona” que donaven veracitat a la història. 

Noticia a El Diluvi 05/06/1913
Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya.


Segons els redactors de El Diluvio un mes i mig enrere va començar a circular el full volant als mercats, especialment als de Sants i Hostafrancs. Els periodistes van anar a Sants cercant al protagonista involuntari de la història, Miquel Alimbau, el mestre d’obres, que vivia al número 11 del carrer Durán, l’actual Valladolid. Van anar fins allà i van trobar-lo al migdia, entrant al bar de la cantonada de Valladolid amb Alcolea per esmorzar i allà el van entrevistar sobre tota aquesta història. 

-¿Qué sabe usted? -le preguntamos- de lo de la joven emparedada, en cuyo supuesto hecho se le atribuye a usted parte tan importante?

-Pués sé lo mismo que ustedes -nos contestó-. Jamás nadie ha solicitado mis servicios para tapiar a joven ninguna, ni me han llevado atado y vendado, ni me han amenazado con revólvers, ni he estado enfermo en cama a consecuencia de la emoción, ni he hecho denuncia de nada absolutamente, porque para nada se me ha llamado, ni sé del asunto más que lo que han dicho las hojas sueltas circuladas. Desde hace años vengo dedicándome a mi oficio diariamente en la barriada y cada mañana vengo a comer a esta casa (la de comidas aludidas) sin interrupción.

-Estoy convencido de que todo ha sido obra de alguien que ha querido hacer un negocio vendiendo hojas sobre supuestos crímenes horripilantes entre la gente sencilla y crédula de los mercados. Y como en lo de la joven emparedada se habla de un maestro albañil, no me extrañaría de que algún compañero del oficio celoso de mi trabajo haya echado a volar mi nombre, del cual se ha apoderado enseguida la gente llevándolo de boca en boca. Unos decían que después de haber sido abandonado en la carretera de Vallvidrera debí guardar cama y que fallecí pocos días  después, lo cual como usted vé no es cierto. Otros pretendían que fuí a denunciar el hecho al Juzgado y que en el momento de prestar declaración caí muerto, cosa que tampoco es verdad, como usted ya ve. Más tarde, cuando el vecindario se dio cuenta de su equivocación y de que yo esta estaba sano y bueno se cambió de protagonista, hablándose de otro maestro albañil y así se fueron citando seis o siete hasta que cesaron las habladurías.


I em reservo un post final per dilluns vinent amb una reflexió personal sobre tota aquesta estranya història de La noia emparedada.  


Capítols anteriors:



Per saber-ne més:

Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

La Veu de Catalunya, 04/06/1913. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

El Diluvio, 05/06/1914. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya


dilluns, 19 d’octubre de 2020

La noia emparedada - 2

Portada de Le Journal, 01/06/1913.
Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

Un cop dins la casa, i encara amb els ulls embenats, Miquel sent, a través de la camisa una fredor metàl·lica. Tot i que no ho veu la seva intuïció li diu que el que s’ha dipositat a la seva esquena és un revòlver. Un dels homes arrenca el mocador que tapa els ulls de Miquel sense desfer el nus, i la llum, per uns segons, li fereix les pupil·les. Els homes deslliguen a Miquel i l’amenacen pistola en ma.

Està sol, ningú l’escoltarà si crida i haurà de fer el que li demanaran o el mataran. Miquel assenteix amb el cap, tremola. Un dels homes l’agafa d’un braç mentre un segon pren el farcell amb les eines i el tercer no deixa anar la pistola en cap moment. Els homes es mouen per la casa amb la mateixa presa que s’han mogut amb l’auto. Miquel no té temps de veure gaire del lloc on es troba, però està clar que és una d’aquelles cases que la gent rica de la ciutat s’han fet construir lluny del fum de les xemeneies i el foc de les revoltes. Mobles, quadres, tapissos… 

Després de baixar unes escales la comitiva arriba davant d’una petita porta de fusta, l’obren i el que la poca llum que hi ha a la sala permet veure a Miquel li gela la sang. A l’altre extrem de la cambra, en el racó que queda entre dues parets una noia lligada i emmordassada com ell el mira amb terror. Sense que cap dels dos pugui pronunciar ni una sola paraula intercanvien mirades de por en una conversa en silenci. No, no calen paraules, els ulls de la jove estan reclamant ajuda.

Miquel no pot deixar de mirar-la, vol cridar però no pot, i quan per fi aconsegueix apartar la mirada veu que a l’habitació hi ha una pila de maons i una gaveta a punt per preparar la pasta. Quan Miquel comença a entendre el que volen aquells odiosos homes es remou i intenta fer una finta a aquells tres homes i fugir d’aquell terrible racó. Com a resposta l’home de la pistola li etziba un cop amb la culata a l’esquena que deixa a Miquel de genolls i sense respiració per uns segons. L’home repeteix l’amenaça. O fa el que volen o morirà. I el que volen, per si no ha quedat clar, és que aixequi una paret allà, emparedant a aquella jove noia.

El paleta s’esgarrifa amb la confirmació del que la seva intuïció ja li havia avançat. En silenci mira a l’home que té més aprop suplicant clemència per als dos, per a ell i per aquella pobre desgraciada que rere la mordassa emet un crit que amb la mordassa es transforma en un so gutural.

Els homes apropen les eines a Miquel que mou el cap fent un “no”. L’home al que suplicava li etziba un cop de puny a la cara i el de la pistola li situa l’arma a les temples. La dona mira l’escena amb terror i comença a sanglotar de forma compulsiva. Miquel, que sent com un rajolí de sang li cau del nas empapant la seva mordassa, baixa els ulls, agafa la seva paleta i omple la gaveta amb el ciment i comença a afegir aigua per fer la pasta.

Mentre Miquel va remenant la pasta comença a plorar. Quan la barreja té la textura necessària comença la macabra, i odiosa obra. Un dels homes que el mira s'encén una cigarreta mentre li etziba un “fes-ho bé eh!”. Com a tota resposta Miquel llença una paletada de pasta amb ràbia sobre la filera de maons, que comença a créixer. La noia s’intenta bellugar, però no pot moure més que les mans, no té forces i està lligada pels canells. Els crits ofegats de la noia es van desfent amb el so metàl·lic de la paleta repartint i repelant el ciment. I el seu rostre es van sumint en la foscor.

Van passant els minuts sense que Miquel sigui conscient del temps realment. Cada segon se li fa una eternitat. Miquel tremola quan rere la paret creu escoltar unes ungles gratant els maons, però segueix, ja que cada cop que s’ha aturat ha rebut o una amenaça o directament un cop. I així, hores després de l’inici d’aquella terrible tasca el paleta finalitza. L’home de la pistola pica a la paret com per comprovar l’estabilitat de l’obra i Miquel sospira profundament quan, rere la paret, creu escoltar la resposta als cops de l’home de la pistola. 

Sense cap avís previ els homes lliguen i tornen a tapar els ulls de nou a Miquel i en un tres i no res l’arrosseguen fins al cotxe. L’auto circula fent tombs amunt i avall sense que Miquel sigui capaç d’ubicar-se, fins que una frenada seca i el soroll de la porta li indiquen que es troba al final del seu viatge. Què en faran d’ell aquells criminals? El mataran?

Els homes el baixen del cotxe i el llencen al terra. Després el silenci. I quan Miquel espera el so d’un tret sent el soroll del motor del cotxe que arrenca i s’allunya. L’home es queda sol, fent forces per intentar afluixar les cordes que lliguen els seus canells. Després d’una bona estona ho aconsegueix i desfà el nus. Obre i tanca les mans per fer circular la sang als dits que estan adormits i quan aconsegueix recuperar el moviment es desfà el mocador de li venda els ulls i la mordassa.

Quan ho fa respira profund, crida i plora com no ho ha pogut fer fins aquell moment. Es troba enmig d’un bosc. No sap on és però el lloc li resulta familiar. Miquel surt del bosc i troba un camí. Lluny, a la seva esquerra veu les xemeneies que envolten la ciutat de Barcelona i que omplen el seu cel de color gris. El sol comença a caure i Miquel arrenca a caminar en direcció a la ciutat, fins que una creu de terme li indica que es troba a Vallvidrera.

Des d’allà el retorn a Sants és feixuc, però Miquel el fa ràpid, sense poder arrencar de la seva memòria la mirada d’aquella pobre malaurada. Quan arriba al barri és negra nit, i tot i que vol córrer a denunciar el fet quan entra a casa, sent un esgotament extrem i la sensació de tenir una gran febre. Cau al llit i queda dormit enmig d’uns terribles malsons.

L’endemà al matí Miquel es lleva amb les primeres llums del dia i dirigeix les seves passes cap a l’Alcaldia d’Hostafrancs on, com pot, denuncia els fets. Els policies que, si no fos pel fet que Miquel porta el terror impregnat al rostre, no podrien creu les paraules del mestre de cases, anoten les dades que els sentits vendats del pobre paleta han sigut capaços de percebre. Quan els policies donen la veu d’alarma s’inicia una investigació per descobrir quina és la casa on la pobra noia ha sigut emparedada.

Això, si fa no fa, és el que ha corregut de boca en boca des que els venedors ambulants van començar a vendre els fulls volants que explicaven la història. És clar que algunes informacions s’han anat afegint sobre la marxa, com en un joc del telèfon on participés mitja ciutat. Al relat original, per exemple, no apareix el nom del mestre de cases, només que era de Sants. Però què hi ha de cert en tota aquesta fantasiosa història? Ho descobrirem als dos darrers capítols on podrem escoltar en primera persona al propi mestre de cases: Miquel Alimbau.

Continuarà


Capítols anteriors:


dijous, 15 d’octubre de 2020

Quarta temporada d 'Enregistrem la memòria

Ara fa 10 anys, el 2010, arrencavem conjuntament amb Sants 3 Ràdio i el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, Enregistrem la memòria. Un projecte de recuperació de la memòria oral de les nostres àvies i avis. Ja fos a l’estudi de la ràdio, al campanar de Sant Medir, gràcies al suport tècnic de l’Oleguer Forcades i del Jordi Lozano, que ens van ensenyar com fer anar els equips o editar audio; o bé gravadora en mà voltant els barris amunt i avall, colze a colze amb la Pepita Gàlvez, vàrem tenir l’oportunitat de realitzar desenes d’entrevistes a persones que tenien uns records únics per compartir amb tothom.

El primer any vàrem tenir l’ocasió d’entrevistar a persones que eren nens i nenes quan va tenir lloc la Guerra d’Espanya. Vàrem poder recollir testimonis de la revolució, de la construcció de refugis antiaeris, dels bombardejos de l’assalt als magatzems de menjar de Magòria i de l’entrada dels feixistes a la ciutat. Fets històrics vistos des dels carrers dels nostres barris i amb ulls de nens i nenes. 

El nostre micro va copsar les veus de persones que ens parlaven de la fam, però també de les festes majors, del treball tèxtil a les fàbriques i sobretot, d’una forma de viure diferent, més humana, quan els veïns i veïnes d’un mateix bloc, o fins i tot carrer, compartien el poc que tenien, s’ajudaven els uns als altres, pujaven i baixaven a les cases alienes a escoltar els serials de la ràdio i sobretot, acabada la jornada, petaven la xerrada amb les cadires al carrer. Amb aquestes gravacions vàrem editar 15 programes monogràfics d’una durada d’entre 15 i 25 minuts que, amb petites contextualitzacions, permeten descobrir espais que ens són quotidians amb uns altres ulls.

A la segona temporada vàrem decidir ser proactius, i en paral·lel a les persones que contactaven per que volien compartir amb nosaltres les seves vides, vàrem anar a buscar aquells temes que pensàvem que eren d’interès i que calia deixar registrats. Així varem recorrer la carretera de Sants i la Creu Coberta fent entrevistes entre alguns dels negocis familiars més antics dels nostres barris. D’aquesta manera vàrem tenir l’oportunitat de recollir el testimoni de negocis familiars, alguns dels quals, malauradament, desapareguts com Joguines Milà o bé la cistelleria Siscart.

També vàrem decidir reconstruir la memòria d’algunes de les grans lluites veïnals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Lluites que ens han deixat conquestes com la plaça de Sants, les Cotxeres de Sants, l’Espanya Industrial o Can Batlló entre moltes altres. Espais que no existirien sense la el compromís, entre d’altres, del Centre Social de Sants. Per fer-ho vàrem tenir el privilegi de parlar amb alguns dels protagonistes d’aquesta història, entre els quals amb el Josep Xarles. 

La tercera temporada del programa va començar l’any 2014. En aquest cas vàrem girar la mirada especialment a algunes de les entitats de Sants, com per exemple l’inici dels Castellers de Sants. També varem tenir l’oportunitat d’escoltar les veus d’agitadors culturals tan importants com el Martí Olaya o també la de Josep Espinàs, qui va ser regidor de Sants-Montjuïc. Però també, gràcies a testimonis com el de la Teresa Tolos, vàrem descobrir en veu d’un testimoni directe, que significava treballar a una gran fàbrica com Can Batlló

L’any 2015 vàrem començar a enregistrar entrevistes per la quarta temporada del programa. Aquest any vàrem decidir centrar-nos en la Bordeta, i molt especialment en la interessantissima història a l’entorn de Sant Medir i dels projectes que des de la parròquia van arrencar: el teatre, el bàsquet, la coral o l’escola. De la mà del Manel Subirà, vàrem descobrir l’inici de l’escola Proa. Però per complicacions vitals i laborals tant meves com de la Pepita aquesta temporada es va quedar penjada, a mig editar. 

Ja treballant a La Lleialtat Santsenca vàrem tenir l’ocasió d’acollir el projecte de l’Àlbum Familiar del Barri, un projecte impulsat per l’arxivera especialista en fotografia, Susanna Muriel. Amb les entrevistes del projecte es van poder enregistrar 10 petits capítols que també es van emetre per Sants 3 Ràdio i que es complementen perfectament amb els programes d’Enregistrem la Memòria.

Però teniem un deute amb tots els veïns i veïnes que entre els anys 2015 i 2016 ens havien deixat el seu testimoni, així que, tot i que amb uns quants anys d’endarrereiment, calia fer un esforç per acabar l’edició dels darrers 21 programes de la temporada que es va quedar penjada i per fi ho hem pogut fer. Podreu escoltar els nous programes d’Enregistrem la memòria a Sants 3 Ràdio (103.2 FM) els dissabtes a les 10 del matí i els dimecres a les 20:30h o a la plataforma Ivoox. 

Una tasca que, després de deu anys, ens ha deixat un important arxiu sonor sobre la memòria oral de Sants, Hostafrancs i la Bordeta des de la Segona República a l’actualitat. Prop de 90 anys de records guardats gràcies a la ràdio. Memòries que, en èpoques com les que vivim, es fan més necessàries que mai.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

La noia emparedada - 1

És el 3 de juny de 1913 i ens trobem a un Sants on una noticia circula de boca en boca. Una història que s’expliquen les teixidores amb les paraules ofegades que permeten el soroll dels telers i que es barreja amb d’altres converses, com la gran protesta que s’està gestant entre les dones que fan el torn de nit i que veuen com els horaris marcats per llei no es compleixen. 

Una historia que va i ve, saltant els provisionals taulells de les botigues del mercat de la plaça d’Osca, fent-se gran cada cop que es comparteix entre dependents i clients. I que, per uns dies, ha eclipsat l’altre gran tema de conversa a la plaça, el nou mercat que Pere Falqués i Urpí ha projectat a l’Hort Nou, un enorme edifici que la gent del barri ha batejat amb el nom popular de la Catedral. La inauguració del qual es preveu per a la festa major de Sants. També s’especula sobre el tema sota entre les naus metàl·liques del mercat d’Hostafrancs, des de que unes setmanes enrere uns joves venedors de pasquins van fer acte de presència pregonant la noticia a crits.

Mercat Nou de Sants l'any 1913 foto d'en Brangulí (ANC)

Tothom parla de la història, als breus descansos a l’antiga fàbrica Arañó, Ventajó i cia, que acaben de comprar Jacint Serra, els germans Josep i Francesc Serra i Roca i Jaume Balet Viñas, per convertir-la en la JJF Serra i Balet. També ho fan els apasionats espectadors de les curses al velòdrom del Cubell. Entre els jugadors del Futbol Club Internacional, l’equip del barri, no és parla d’un altre tema durant els entrenaments.

A la plaça d’Espanya també se’n parla. És el tema estrella a la gran terrassa de la Pansa. En parla tant el públic de les curses de braus de les Arenes com els noctàmbuls que tanquen les nits del Paral·lel amb un got d’aiguardent amb una pansa dintre. Sovint uns quants s’arremolinen al voltant d’una taula on s'exhibeix un dels fulls volants que narren amb pèls i detalls la història sobre la qual tothom parla. Tot i els gravats terrorífics que il·lustren els fulls alguns escèptics se’n riuen del fet, d’altres els recriminen ser insensibles. 

Però si hi ha un sector on ha impactat el tema és entre els treballadors de la construcció. En parlen els paletes mentre apliquen revestiments de morter i els peons mentre pugen sacs de material a les bastides. De fet són ells els que poden posar nom i cognoms a un dels protagonistes de la història, un mestre de cases que és del barri i al qual tots coneixen, en Miquel Alimbau. 

El tema però ha arribat més enllà dels nostres barris. A mil quilòmetres de Sants, a la ciutat de París, també se’n parla als cafès des que el popular diari Le Journal, que té una tirada de més d’un milió d’exemplars, se’n va fer eco a la portada del primer de juny d’aquell mateix any. Però quina és aquesta notícia tant sorprenent sobre la que tothom parla? Reconstruïm la història que s’ha teixit en mil converses

Tot comença el 30 de maig, un divendres, quan en Miquel, un mestre de cases ja gran que viu sol, rep una trucada inesperada a casa seva. Quan obre la porta troba tres homes amb evidents signes d’agitació. Els desconeguts li demanen que els acompanyi, han d’anar a uns quants quilòmetres de la ciutat a fer una reparació que, segons li comuniquen, té una gran urgència. El paleta accedeix i, apressat per la resta d’homes, agafa unes quantes eines, les carrega al seu farcell i baixa al carrer, a la cantonada d’Alcolea amb Duran, l’actual Valladolid, allà, sota uns encara escanyolits plataners, espera un cotxe amb el conductor preparat per arrencar. Tots pugen al cotxe i el vehicle es posa en marxa.

El vehicle es mou ràpid pels carrers polsegosos de Sants, on tot just es treballa en l’empedrat de la carretera per renovar-la tot coincidint amb la inauguració del mercat. El cotxe enfila pel carrer Galileu en direcció cap a Les Corts, voreja la Maternitat i creuant Sarrià comença a pujar per la falda de Collserola. El cotxe volta per camins cada cop més solitaris allunyant-se de Barcelona fins que a una senyal del conductor els dos homes que seuen a banda i banda del Miquel l’agafen amb força. 

El paleta crida i es remou però no té res a fer en contra d’aquells dos homes, que l’amordassen, el lliguen i li tapen els ulls amb un mocador.  Dins la foscor i amb l’angoixa de no saber que està passant en Miquel sent com el cotxe es mou a gran velocitat pels camins. Dues hores més tard el cotxe s’atura davant d’una casa solitària i els segrestadors fan baixar al Miquel del cotxe i, a cegues  mig marejat, el fan entrar a l’edifici.

Continuarà.



dijous, 8 d’octubre de 2020

L'antiplaça

L’any 1983 quan Helio Piñón i Albert Viaplana van acabar la Plaça dels Països Catalans molts veïns i veïnes de Sants van descobrir l’espai amb estupefacció. Un any més tard però, l’obra d’urbanització d’aquest espai guanyava el premi FAD i la plaça es convertia en un model d’espai lloat per molts urbanistes i arquitectes. La punta de llança de les places dures a Barcelona, un concepte que els pobres veïns, limitats per la seva obligació de treballar dur cada dia i per no poder voltar pel món, no podien entendre. Jo era un nen llavors i he de reconèixer que un element si que em va cridar l’atenció els brolladors d’aigua, potser dels pocs elements que trencaven amb la sensació de trobar-se a un descampat. Avui ni això resta.

Plaça dels Països Catalans, 1986
AMDS, Fons UEC 

Han calgut quasi quatre dècades per tal que alguns arquitectes i urbanistes descobreixin el que molts veïns ja devien sospitar quan, abans d’inaugurada, fisgonejaven a través de les tanques metàl·liques: la Plaça dels Països Catalans és un horror. És una antiplaça que no fa cap de les funcions que socialment, a la nostra cultura, li atribuïm a una plaça. És una ferida enorme que trenca la trama urbana dels barris, que en dificulta fins i tot l'accés a la mateixa i que fa complicat el trànsit a peu pel seu interior. 

Us proposo una prova ràpida que podeu fer sense deixar l’ordinador. Entreu a Google Maps, cerqueu la plaça dels Països Catalans i obriu la vista per satèl·lit. Trobareu un enorme espai desolat on, lògicament, no hi ha ningú. Que hi ha d’anar a fer algú a la plaça si no és anar a practicar amb un skate? Tot i trobar-se a l’entrada d’una estació tant concorreguda com la de Sants, la plaça dels Països Catalans, ni tan sols és un lloc de pas. Qui surt de l’estació l’esquiva.

És un espai gens acollidor on traspua l’arrogancia d’uns urbanistes i polítics il·lustrats que van pensar que feien el millor per al poble però sense el poble. Un espai que sembla pensat per repel·lir als ciutadans, per escopir-los cap a voreres més tranquil·les, sota les ombres de senzills plataners no metàl·lics. És l’Altamira de l’urbanisme preventiu, aquell que enlloc de fer ciutat es va dedicar a desfer-la. Una pràctica que durant uns anys es va seguir estenent com una taca d’oli per Barcelona, i que amb el temps va tindre la seva màxima expressió la substitució dels bancs per cadires solitàries.

Avui en dia, més degradada que mai, i abandonada per totes les administracions, la plaça dels Països Catalans segueix sent l’escenari d’un conflicte urbanístic. Una guerra en contra d’una forma de viure més humana i més propera, la dels barris. Però malauradament no és l’únic espai. Tot l’entorn de l’estació està pensat en exclusiva per a les infraestructures de la ciutat i per als grans interessos econòmics, però oblidant que dins d’aquella ferida encara hi viuen veïns i veïnes. 

Dir que els Països Catalans és una plaça és tant ofensiu com dir que ho és el descampat de Joan Peiró, com ho són les sortides d’emergència de les vies de tren, que a mode de barracons, reben als viatgers que surten de l’estació. Com ho seria no aprofitar l’oportunitat que podria brinda la fàbrica dels Germans Climent per a uns usos que ajudin a crear xarxa veïnal enlloc de desfer-la.

De la darrera noticia de Països Catalans ja han passat quatre anys, quan l’Ajuntament de Barcelona va acordar iniciar la protecció de l’espai per reconèixer el valor ciutadà, cultural i social de l’arquitectura moderna, que ha tingut un paper clau en la transformació de la ciutat i en la creació d’espais i equipaments ciutadans «d’excel·lència» pel seu disseny i la seva aplicació urbanística. Però a l’antiplaça tot segueix igual, excel·lint la solitud dels ciutadans. 

dilluns, 5 d’octubre de 2020

Narrar en vidre

Si entreu a la seu del Districte de Sants Montjuïc, l’antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs que, per cert, mai ha sigut l’ajuntament de Sants, i pugeu la majestuosa escala que porta a la planta principal trobareu la Sala de Plens, un espai ple d’elements artístics que ens permetrien estar hores explicant coses tant sobre el treball artesà que implica fer totes aquelles peces: escultures, esgrafiats, treball de forja o mosaic hidràulic; com sobre la iconografia que aquests elements evoquen.

Però si és el primer cop que hi entreu, potser l’element que més us cridarà l’atenció, i que us sorprendrà que tanmateix resti amagat als caminants que van i venen per la Creu Coberta, són els magnífics vitralls que il·luminen tota la sala, unes autèntiques joies del noucentisme dissenyades pel pintor Francesc Labarta.

Labarta, que va néixer a Barcelona l’any 1883, segurament ja portava la pintura a la sang, ja que el seu pare Lluís Labarta i Grañé, era dibuixant, i el seu avi matern, Eusebi Planas havia sigut aquarel·lista i litògraf. Després d’estudiar a la Llotja i formar-se a l’estranger Francesc Labarta va tornar a Barcelona, impulsant l'agrupació Les Arts i els Artistes. Labarta va treballar a disciplines diverses, dins l’àmbit de la pintura i el dibuix: Va practicar el paisatgisme i la pintura mural, va ser col·laborador d’algunes de les molt populars publicacions satíriques catalanes, com el Papitu, l’Esquella de la Torratxa o La Cuca Fera, i va treballar en les arts aplicades, projectant elements tant diversos com ferro forjat, catifes, vitralls o mosaics. 

En aquest darrer àmbit Labarta va treballar amb Domènech i Montaner a l’Hospital de Sant Pau, on va ser l’encarregat de dibuixar uns panells amb la història de l’hospital que Mario Maragliano va transformar en mosaics per decorar l’exterior del pavelló d’administració. Al projecte d’Hostafrancs, que Labarta va signar l’any 1914, va presentar elements al·legòrics i referències mitològiques.

Des de l’any 1906, amb els seus articles diaris a La Veu de Catalunya, Eugeni d’Ors, havia començat a influir en els gustos estètics dels catalans i les catalanes. L’ordre es contraposava a la rauxa que havia significat el modernisme i les icones de les cultures grega i llatina, tornaven a ser referents per als artistes. Figures mitològiques però que s’incorporaven a paisatges quotidians on la modernitat, identificada amb el progrés i la indústria, hi era molt present. 

Barcelona donant la benvinguda als pobles del pla a la ciutat
L'Esquella de la Torratxa, 1897

Barcelona, que en les dècades que la van portar de l’enderroc de les muralles, l’any 1854, a l’agregació dels pobles del pla, l’any 1897, havia crescut de forma exponencial, també s’havia introduït en l’imaginari col·lectiu com una dona ricament vestida que portava la corona amb un ratpenat. Una símbol heràldic lligat a la figura de Jaume I i als territoris de la corona d’Aragó. Aquesta dona representant la ciutat de Barcelona es va fer present als diaris, especialment a la premsa satírica de l’època. Així doncs Barcelona esdevenia protagonista a les pàgines de publicacions com l’Esquella de la Torratxa. Per tot això no és d’estranyar que Francesc Labarta tingués presents tots aquests referents a l’hora de projectar el monumental vitrall de la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, edifici que per aquell 1914, ja era l’edifici de referència de l’annexionat poble de Sants. En aquells moments Hostafrancs, Sants, la Bordeta i Les Corts van quedar dins del Districte VII de Barcelona.  

Si us fixeu en el gran vitrall que es troba a la capçalera de la sala descobrireu una al·legoria que ens està explicant la història recent de la ciutat en aquells inicis del segle XX. Aquest vitrall, equilibrat i geomètric, com marcava el noucentisme, ens presenta a una figura femenina asseguda en un tron. Amb tot el que hem comentat fins ara fàcilment podreu deduir que aquesta dona, tot i que en aquest cas no porta la corona amb el ratpenat, és Barcelona, us ho confirmarà l’escut de la ciutat, que es troba per sobre de la figura. 

A banda i banda es troben dues figures masculines, dos barbuts que mantenen uns corns a les seves mans. Són banyes de l’abundància, un símbol de la riquesa que segons la mitologia troba el seu origen a les banyes d’Amaltea, que Zeus va trencar de forma accidental. Si us fixeu bé en la figura d’aquests barbuts i penseu en una de les escultures que podem trobar als carrers de Sants, us resultarà familiar. Aquests barbuts, com ho és també l’escultura que trobeu a la font de la plaça de Sants, el popular Xato, són representacions dels rius, aquests corrents d’aigua que enriqueixen un territori.

El vell Llobregat, fotografia de Carme Illa

Amb totes aquestes dades segur que podeu veure aquest vitrall al·legòric d’una forma diferent, quasi com un plano. Barcelona que, superades les muralles i estesa pel pla annexionat els antics pobles independents, ja regna de riu a riu, des del Besòs al Llobregat. Per si encara teniu algun dubte podeu mirar de nou a la part superior del vitrall i veureu els recipients ceràmics per contenir l’aigua.

Si seguim amb els vitralls de la dreta trobareu una triada de deus que ens permeten parlar dels 3 principals eixos econòmics, tant a Catalunya, com, més concretament, a Sants. El primer ens mostra al déu grec Hermes, assimilat al romà Mercuri. El veloç déu que, gràcies a les ales dels seus peus, va ser missatger dels déus i també associat al comerç. No en va l’arrel de la paraula mercuri és la mateixa que la de mercaderia. Si us fixeu bé en el vitrall podreu veure, en petit, un edifici important de la ciutat, les Drassanes. El port era llavors la principal entrada i sortida de mercaderies de la ciutat.

Al següent vitrall trobareu la grega Demèter, que els romans transformaren en Ceres, deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat. El seu nom ens porta a l’origen del mot cereal. Entre els déus grecs també trobem a Príap, del qual a la pròpia Creu Coberta va aparèixer una enorme escultura l’any 1848. Però tenint en compte que el principal atribut del déu és el seu enorme fal·lus i la seva continua erecció, podem entendre que l’escultura quedes amagada per anys al magatzem del museu arqueològic i que aquesta no fos una referència en l’ideari clàssic ideal dels noucentistes. Demèter, o Ceres, apareix en un escenari on es pot identificar clarament una clàssica masia catalana.

A la darrera part d’aquest tríptic hi apareix Atena, que seria assimilada a la romana Minerva, la deessa de la saviesa i de l’artesania. Un treball artesà, que en aquells accelerats anys del segle XX, havia esdevingut industria. La deessa apareix envoltada del fum de les moltes xemeneies que inundaven Barcelona. Fum que nosaltres ara definiriem com a contaminació però que, especialment, per als homes de negocis d’aquells anys eren diners. 

Per descobrir com es fa el treball de vitralls com aquests crec que res millor que poder-ho veure. Per això us comparteixo un vídeo de l’Art del Vitrall en que van seguin pas per pas.


dilluns, 28 de setembre de 2020

L’Hostal Vell

L’any 1839 la Diputació de Barcelona desvinculava un tros del municipi de Santa Maria de Sants per passar-lo a Barcelona. Per marcar la nova línia de separació aprofitaren que la Carretera Reial era creuada per la Riera de Magòria. De fet la carretera havia de salvar aquesta dificultat amb un pont. Encara es pot resseguir el curs de l’antiga riera caminant pel carrer de Joanot Martorell. 

El terreny que passava a Barcelona era un espai conegut amb el nom de les Barraquetes. Un topònim que ha desaparegut però que ens recorda el tipus de construccions, no estables, que de fet es trobaven entre els pobles del pla i la ciutat. A l’interior de les muralles de Barcelona, entre edificis que remuntaven fins i tot per sobre els carrers i els vapors que s’havien començat a expandir alguna cosa s’estava covant. 

La població havia crescut de forma extraordinària, però Barcelona seguia tancada a les muralles en un terreny en que el 40% del sol estava ocupat per casernes i edificis religiosos. La necessitat d’enderrocar la muralla i estendre la ciutat pel pla començava a ser un discurs assumit per la majoria, però calien arguments teòrics per reforçar la idea, un fet que es concretaria amb la publicació de ¡Abajo las Murallas! del metge Pere Felip Monlau, l’any 1841. 

Alguna cosa estava a punt de canviar al pla de Barcelona, l’enderroc de les muralles i la construcció de l’Eixample, un fet que generaria pocs anys més tard enormes fortunes als promotors immobiliaris. Per això no és d’estranyar que l’annexió d’aquest antic tros de Santa Maria de Sants a Barcelona també animés l’especulació immobiliària. Aquell mateix any 1839 Josepa Nogués i el seu fill Felip Moner, que eren propietaris de terrenys a aquest nou, i allunyat, tros de la ciutat van fer un contracte de cessió en emfiteusi d’una peça de terra campa de tinguda una mojada poch més o menos  amb Antoni Planas, un flequer que tenia negocis per tot el Pla de Barcelona. 

En aquest punt de la història fa aparició Joan Corrades i Bosch. Nascut a Hostafrancs de Sió, a la Segarra, l’any 1814, Corrades era fill d’una família pagesa que es dedicava al conreu de la vinya. Però la família de Corrades només tenia 12 jornals de conreu, un terreny que no donava per treballar als set germans que eren, i menys després que la Segarra patís amb foça els efectes de la Primera Guerra Carlina. Així doncs Corrades, que no era l’hereu, quan tenia 23 anys va decidir fer-se traginer. Joan Corrades es va casar amb Maria Boldú i Ripoll, però es va quedar vidu aviat i va tornar a casar-se amb la germana gran d’aquesta, que duia el mateix nom, un fet que ara se’ns faria molt estrany però que en aquelles èpoques no ho era tant. Joan Corrades va començar treballant amb el seu carro fent viatges entre Cervera i Igualada, però aviat va decidir treballar anat fins a Barcelona. 

Joan Corrades i Bosch amb la seva filla Quima i la seva néta Adela 

L’arribada a la ciutat per carretera havia millorat molt des de que l’any 1764, sota la direcció de Pedro Martín Cermeño, s’havia començat a construir la Carretera Reial. Per anar de Sants a Barcelona es passava per la Creu Coberta i es seguia pel que avui és l’Avinguda Mistral cap al Portal de Sant Antoni. En direcció contraria la via seguia en direcció Vilafranca i Tarragona avançant gràcies a infraestructures monumentals com el Pont de Carles III a Molins de Rei o el viaducte del Lledoner a l’Ordal.

La nova via es va convertir en un eix comercial molt important, al voltant de la qual s'anirà desenvolupant el poble de Santa Maria de Sants. La Creu Coberta de fet, des de sempre havia sigut un punt neuràlgic, un encreuament de camins, entre d’altres amb la carretera que seguia cap a Sant Boi. Però l’arribada dels traginers a Barcelona tenia alguns inconvenients. Per la nit els portals de la muralla tancaven i molts d’aquests traginers corrien el risc de quedar-se fora de la ciutat, a l’aire lliure, fins a la sortida del sol.

En aquest inconvenient Joan Corrades va trobar una oportunitat de negoci. El traginer va comprar 5.000 metres quadrats del terreny d’Antoni Planas per edificar-hi un cobert on va començar a donar servei a tots aquells viatjants que encaraven el tram final del seu trajecte cap a Barcelona. L'èxit de la iniciativa estava garantida, no en va l’any 1846 es calcula que passaven uns 700 carruatges diaris per la Creu Coberta. Per això Joan Corrades es va decidir a fer un pas més i va edificar un hostal per millorar els serveis. Per l’origen del seu propietari el local ben aviat es va conèixer com el del d’Hostafrancs. 

Donar servei als traginers era un negoci rentable i més en aquest punt, on poder adquirir productes abans del pagament dels burots, va incentivar el comerç al territori, així com també el mercat negre cap a Barcelona. La prova la tenim en el fet que ben aviat, a tocar de l’hostal del d’Hostafrancs, en van apareixer d’altres, com el que va edificar Antoni Buscà l’any 1847, també a la Creu Coberta. 

Però aquella Barcelona atapeïda i plena de tallers i fàbriques estava a punt de canviar i els efectes es notarien a tot el pla i als seus pobles. Segurament el primer motiu va ser la prohibició d’instal·lar més vapors a l’interior de la ciutat. Una normativa que facilitaria que el pla s’anès poblant de xemeneies. L’any 1854, en ple conflicte de les selfactines i amb una epidèmia de còlera a Barcelona, arribava una noticia esperançadora als veïns i veïnes de la ciutat, finalment les muralles de la ciutat s’enderrocarien. 

El que va ser una bona notícia per als habitants de l’interior de la ciutat va significar un sotrac per aquells que havien vist en la muralla una possibilitat de negoci, com als contrabandistes o als propietaris dels hostals d’Hostafrancs. Sense una muralla que tancava de nit ja no existia la necessitat d’hostatjar-se tant lluny del centre com era encara Hostafrancs. Però el barri també havia canviat. En una dècada Hostafrancs havia crescut molt ràpidament a l’entorn de la Creu Coberta i de les fàbriques que havien arribat, com l’España Industrial. Tots aquells nous veïns i veïnes d’Hostafrancs, que de fet eren tant barcelonins com els del centre de la ciutat, tenien moltes necessitats que, com a tal, havien de satisfer molt lluny del barri.

Així doncs l’any 1856 l’Ajuntament de Barcelona va comprar l’hostal d’Antoni Buscà, que de ben segur ja no era un negoci tan rendible, per dedicar-lo a les dependències municipals: els despatxos dels funcionaris, la comissaria de policia, els bombers, l’ambulatori i fins i tot l’escola. L’edifici esdevindria la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs. Un edifici que amb el temps seria reformat completament per Jaume Gustà i Bondia i Ubald Iranzo i Eiras.
Pel que fa a l’Hostal Vell, el de Corrades, va resistir uns quants anys més al del seu competidor, fins l’any 1885, quan va tancar. Barcelona es transformava de nou, ara a l’ombra de l’Exposició Universal, que portaria per fi un mercat a Hostafrancs. El barri ja no era un espai llunyà de la ciutat. L’antic hostal va ser enderrocat, quedant només algun dels blocs annexos, que acabarien convertits amb el temps en la coneguda Casa dels Pollets, fins que l’any 2013 va ser enderrocada.

Si voleu saber més:

Articles

Adéu a la Casa dels Pollets, de Dani Cortijo

Més sobre la Casa dels Pollets, de Josep M. Vilarrúbia-Estrany

Demolició de la identitat d’un barri barceloní, Perseu

Llibres

DDAA, Gent i fets del barri d’Hostafrancs.

dilluns, 21 de setembre de 2020

Societat Cooperativa Agrupació Vidriera

Aquesta fàbrica d'objectes de vidre bufat -gots, gerres d'aigua, copes i altres estris de la llar- va estar en funcionament des de 1932 fins 1992, sempre en règim cooperatiu. Era ubicada al portal número 59 del carrer Gayarre. Durant la Segona República Espanyola el cooperativisme vidrier experimentà un important auge a Catalunya, essent-ne aquesta fàbrica un clar exemple, gràcies en bona mesura a l'aprovació de la Llei de Bases de la Cooperació, l’any 1934, una legislació redactada per Joan Ventosa i Roig orientada a l'autonomia i el reforçament democràtic de les cooperatives, així com a fomentar-ne la creació. 

Treballador de la Societat Cooperativa l'Agrupació Vidrieta
AMDS, Fons de la UEC

Poc temps després, durant la Guerra Civil, aquesta forma de producció entrà en crisi per un motiu evident: la fabricació de vidre no fou prioritària durant el conflicte i els escassos materials necessaris es feren servir per altres menesters. 

L’any 1939, la cooperativa va passar de tenir 64 socis el 1936 a només 54, degut entre altres causes a les morts per bombardeig. A partir d'aquells moments, canvià el seu vocabulari i hagué d'acceptar el principis del règim feixista per poder continuar existint. Es tracta d'un cas paradigmàtic de supervivència adaptada a una societat que havia destruït el somni d'un món cooperatiu, existent als anys trenta.

dimarts, 15 de setembre de 2020

Viatge a la botiga de l'Àvia

Avui us comparteixo una iniciativa arrencada per l'associació Artixoc, Viatge a la botiga de l'Àvia, rutes teatralitzades per descobrir la història comercial d'Hostafrancs.

Podeu saber-ne més i us podeu inscriure al següent enllaç.







dilluns, 14 de setembre de 2020

Destil·leria Pujol i Grau

Les relacions comercials amb Cuba van marcar profundament la societat catalana i els seus costums. A finals del segle XVII molts productors catalans s’havien especialitzat en l’exportació de licors cap a Amèrica, un producte que va llançar l’economia catalana. Com a contrapartida, un segle més tard, molts dels indianos que tornaven a Catalunya van popularitzar alguns productes com el rom. Així doncs a l’origen de moltes de les més populars marques de rom hi trobem famílies catalanes.

Potser el cas més conegut és el de la familia Bacardí. Facund Bacardí Massó va emigrar des de Sitges, el seu poble natal, fins a Cuba, on l’any 1862 va fundar Rom Bacardí. Des de Sitges també va marxar Andreu Brugal Montaner, però en aquest cas en direcció a la República Dominicana, on l’any 1888 va fundar Ron Brugal & Cia. Trobem més casos com el Ron Viejo de Caldas, creat pel català Ramón Badia; el rom Don Q, propietat de la familia Sellarés o el Ron Barceló, iniciat pel mallorquí Julián Barceló a Puerto Rico.

La popularització del rom a Catalunya vindria de la mà de marques com Rom Negrita o Rom Pujol. Aquesta darrera empresa, que va començar a elaborar rom l’any 1818, també es va dedicar a l’exportació de ratafia a Cuba. Aviat el rom va fer fortuna, ja fos consumit amb el café o bé amb el cremat, una barreja que van popularitzar els mariners.  A Sants les destil·leries Pujol i Grau van tindre una factoria a l’encreuament de la carretera de Sants amb el carrer Begur.  

L’any 1931 el bisbat de Barcelona va comprar els magatzems de la destil·leria i un terreny contigu on amb el temps s’edificaria la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors. De fet sembla ser que la proximitat amb la fàbrica de rom va evitar la crema del recinte religiós durant la revolució social del juliol de 1936.

dilluns, 7 de setembre de 2020

Begudes Gasoses Gigante

L'any 1928, es constitueix l’empresa de begudes carbòniques de Francisco Fernández, que es va instal·lar a la carretera de la Bordeta, als números 57 i 59. Els seus productes eren refrescos gasosos, com la coneguda gasosa Gigante, comercialitzades en format de 1 litre i un vi escumos també conegut amb el nom Gigante. El raïm per elaborar aquest vi procedia del Mas Cadrell, una finca ubicada a Sitges.



Durant la dècada dels 40, hi haurà un canvi generacional i els fills prenen el control de la companyia amb el nom de Hijos de F.Fernández. En aquesta etapa apostarà per ampliar els seus productes, apareixent en 1952 una llimonada. En 1957, per commemorar el trentè aniversari de la seva fundació, es va fer un canvi en el seu producte més representatiu, la gasosa Gigante, que es va passar vendre en ampolles de litre i mig.

La darrera etapa d’aquesta empresa arrenca l’any 1960, quan Gasoses Gigante va ser ser absorbida pel grup LICSA (Indústria Carbònica S.A), una embotelladora que treballava amb gran quantitat de marques comercials.

Text de Miguel Mateo

dilluns, 31 d’agost de 2020

Torrons Viar

L’any 1919 Ignasi Vidal i Montserrat Arderiu creaven un taller dedicat a la producció de torrons. Per posar nom a la nova empresa van fer un joc de paraules amb les dues primeres síl·labes dels seus cognoms, de tal manera que l’empresa es va anomenar Viar. Una empresa que s’especialitzà en la producció de torrons de qualitat. A meitat del segle vint, després de la desaparició de la Lleialtat Santsenca, Viar es va establir a la planta baixa de l’antiga cooperativa obrera, al número 31 del carrer d’Olzinelles.

Treballadors de Turrons Viar
De la web de l'empresa

Durant prop de cinquanta anys l’espai que havia sigut l’economat de l’antiga cooperativa va ser el taller, i també la botiga, de Torrons Viar. Ametlles, ous, mel i sucre ompliren els magatzems del local. Mentre es treballava en la fabricació dels torrons una planta per sobre s’escoltaven les orquestres assajar per als balls de la Sala Bahia. L’any 2006 finalment el taller de Torrons Viar va baixar definitivament les portes del carrer d’Olzinelles, tot i això la marca encara existeix, integrada dins del grup Torrons Vicens i especialitzada en els torrons de gran qualitat. 

diumenge, 30 d’agost de 2020

Cronologia industrial a Sants, Hostafrancs i la Bordeta


AnyEsdeveniment
1754Es funda l’empresa Xocolates Jaume Boix que s’ubicarà al carrer de Sugranyes.
1786A Sants hi ha 17 prats d’indianes, on hi treballen 171 jornalers.
1787Erasme de Gònima, propietari de Ca l’Erasme, el principal prat d’indianes de Sants, rep concessió reial per fer servir una mina d’aigua pel blanqueig.
1791A Sants hi ha 15 prats d’indianes, on hi treballen 212 jornalers.
1793La familia Batllori estableix la seva terrisseria a la carretera de Sants.
1812Matias Muntadas i Font treballa com a paraire - fabricant de draps- a Igualada.
1817La família Cros s’instal·la a Sants. Provenen de Montpeller i molt probablement fugen de França durant els anys posteriors de la caiguda de Napoleó per la seva proximitat a les idees revolucionàries.
François Cros i Dupuy havia sigut un dels pioners en la introducció de les càmeres de plom en la producció d’àcid sulfúric.
1818Joan Güell s’instal·la a Cuba on comença treballant com a dependent.
1819Es construeix el Canal de la Infanta.
1822Entre els anys 1822 i 1828 François Cros i Marius Barthelemy creen l’empresa Francesc Cros i Companyia.
Comencen l’activitat a dos espais, un a tocar de l’actual carrer Cros amb Sant Crist i un segon al mateix carrer Sant Crist entre Almeria i Rossend Arús.
1825Arribaven a Barcelona, provinents d’Olot, quatre dels set germans Batlló: Domènec, Joan, Jacint i Feliu.
1828Els Muntadas tenen una fàbrica a Barcelona, concretament al carrer de Tàpies (és una filatura de cotó).
1830Després de viatjar per Estats Units i Europa Joan Güell torna a Barcelona.
1831Joan Cros i Possel transforma la societat del seu pare, incorporant nous productes químics com l’àcid acètic o el sabó de resina, que es feia servir en el blanqueig de cotó, però també nitrat de coure líquid, clorur d’estany, cianur de potasi, oli de llinosa i sosa càustica.
1838Joan Güell, conjuntament amb més socis, funda La Barcelonesa, empresa dedicada a la fossa de ferro i a la producció de maquinària pel tèxtil.
1839Es constitueix la firma Pau Muntadas i fills, que un any després serà Muntadas Germans, néts del Matias Muntadas d'Igualada. La fàbrica és instal·lada al carrer Riereta, també al Raval de Barcelona.
1842Els Muntadas compren un solar a Sants.
1843Durant els aldarulls de la Jamància els Muntadas traslladen 80 dies a Gràcia les oficines de la fàbrica.
1844Joan Güell compra a Josep Santomà una parcel·la per edificar una fàbrica de panes i velluts.
1845Bartomeu Pons instal·la al número 10 del carrer Padilla, l’actual carrer Alpens, una fàbrica química especialitzada en el crémor tàrtar.
1846L’ajuntament de Barcelona prohibeix edificar nous vapors a l’interior de la ciutat.

Joan Güell es fa càrrec del negoci del seu cunyat, orientant-lo cap a la producció de panes i estofes.

Un home anomenat Drapeiron, probablement francès, estableix al barri de la Bordeta la primera fàbrica de porcellana a Catalunya
184725 de gener
Es constitueix a Madrid La España Industrial. En la primera junta de govern hi figuren Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Tenen una fàbrica al carrer Riereta, una altra a Sants i dues a Sabadell.
El projecte està impulsat pels set germans Muntadas: Joan, Pau, Bernat, Jaume, Ignasi, Isidre i Joan Antoni,

Joan Güell s’associa amb Domènec Ramis, mecànic, que tenia privilegis reials per fabricar panes a la francesa durant 5 anys.
1848Es crea la societat Güell, Ramis i Companyia.

S’estrena la primera línia de tren a la península: Barcelona - Mataró
1849Güell funda el Instituto Industrial de Cataluña, precursor del Fomento del Trabajo Nacional.
1850L’enginyer anglès afincat a Barcelona Michael de Bergue aconsegueix la concessió per fer la línia Barcelona–Molins –Martorell, una línia que segueix parcialment el traçat del camí ral. Es crea l’empresa Sociedad Camino de Hierro del Centro per explotar aquesta línia.

A meitat de la dècada Joan Molas impulsa la societat Molas, Castanys i Companyia, conjuntament amb Francesc Castanys i Masoliver, qui havia fundat la primera ferreria de Sants. L'empresa es dedicarà a la fabricació de maons refractaris.
L’empresa va crear una petita fàbrica a Sants i posteriorment a Poblenou.
1851Es traslladen el domicili social de la España Industrial de Madrid a Barcelona.
La idea de crear fàbriques arreu d'Espanya romandrà somorta.

A la Marina de Sants encara funcionen 4 prats d’indianes: Prat Vermell (40 obrers), Can Nata (20 obrers), Prat de l’Ase (10 obrers) i Ca l’Erasme (5 obrers)
185415 de juliol
En ple conflicte social per causa de les selfactines, mor a trets el contramestre de la fàbrica dels Muntadas del carrer de la Riereta, Bartomeu Miserachs.
Hi ha intent de crema del Vapor Vell i de l’Espanya Industrial.

El Vapor Güell tancarà durant 2 mesos.

La línia de tren Barcelona-Molins-Martorell ja arriba a Molins.
Al seu pas per Sants es construeixen un talús i ponts per superar les rieres.
1855Primera estació de tren de Sants al final del carrer de Riego. Té un edifici d’estil anglès amb dipòsits d’aigua pel vapor.

Estació de tren a la Bordeta a tocar de la Riera Blanca, a prop de La Aprestadora Española.

2-11 de juliol
Primera vaga general a Catalunya

El 2 de juliol Josep Sol i Padrís, director del Vapor Vell i president de l’Institut Industrial de Catalunya es assassinat a trets a la fàbrica de Sants.

Davant els conflictes laborals Güell delega el funcionament del Vapor Vell en l’enginyer Mariano Parellada Rivas.
Parellada havia treballat en obres públiques com la instal·lació de telègraf o el tren.

Detencions a la España Industrial. Al desembre s'arriba a parlar de tancar la fàbrica.

Es funda La Maquinista Terrestre y Marítima agrupant d’altres empreses del camp del metall.
Joan Güell serà un dels fundadors.
1856La línia de tren que passa per sants ja arriba fins al terme municipal de Martorell.

La societat Molas, Castanys i Companyia, dedicada a la fabricació de maons refractaris, es transforma en Molas i Companyia i tanca la fàbrica de Sants, mantenint només la de Poblenou.
1857Arrenca l’activitat industrial de la primera ferreria santsenca, la ferreria de Josep Castanys, que seria coneguda popularment com la ferreria Sant Josep.
1860Isabel II visita La España Industrial.
Detenció d'alguns obrers acusats de fer "política", per reclamar drets socials.

Josep Valls impulsa la societat La Porcellana SA.

Tanca la ferreria de Josep Castanys.

Antoni Arisó i Milà, un ferrer de Gràcia, funda Balances Arisó al carrer Muntadas 26.
1861La línia de tren ja arriba a Tarragona.
El creixement del tren comença a ser conflictiu pel talls del barri en dues meitats.
El Capità General avisa de que si es destrueixen vies els causants seran enviats al vapor-presó Europa.
1865Còlera al pla de Barcelona. S'instal·len dos hospitals dins La España Industrial. Inici de la política "social" o paternalista de la direcció.

La societat La Porcellana SA es dissol.
1867El cremor tàrtar produït per Bartomeu Pons es reconegut a l’exposició de París.
1868Martorell i companyia es van fer amb les restes de l’antiga societat La Porcellana, una empresa que havia impulsat Josep Valls i que havia estat ubicada a la Bordeta. Els nous amos van traslladar la producció a Hostafrancs. Però ben aviat l’empresa van canviar de mans, passant a Florensa Germans, que van mantenir el nom comercial La Porcellana.
1870Els germans Batlló tanquen les fàbriques que tenien per obrir una de nova al terme municipal de les Corts de Sarrià.
187229 de novembre
Mor Joan Güell i Ferrer.
1873Visiten La España Industrial els presidents de la I República Emilio Castelar i Estanislau Figueras.

El cremor tàrtar produït per Bartomeu Pons es reconegut a l’exposició de Viena.
1875La Ferreria Marqués Alegret i Cia, que era a Vilanova, es va trasllada a Sants per instal·lar-se a l’antiga fàbrica de Josep Castanys.
1876Joan Batlló abandona l’empresa dels seus germans.

Es fusionen les companyies Barcelona–França i la Tarragona–Martorell-Barcelona per crear la Tarragona-Barcelona-França (TBF). Les dues línies s’unifiquen pel carrer Aragó.
1877Alfons XII visita La España Industrial.
El rei perdona tres obrers condemnats per qüestions socials a petició de la direcció.

De març a agost.
Enfrontaments continus a La España Industrial per evitar una rebaixa de salari. Es viu ja la forta crisi econòmica que durarà més de vint anys.

Les famílies Cros i Batllori fan una permuta de terrenys pel pla d’obertura del carrer Cros.
La terrisseria llavors tenia botiga a carretera i un taller cobert a la banda del darrera.

L’any 1877 Amadeu Cros, net del fundador de l’empresa, Francesc Cros, trasllada la producció a Badalona.
1878Joan Batlló compra uns terrenys a la Bordeta a l’advocat Fèlix Vives i Amat, on hi havia la finca de Can Mangala, a tocar amb el Canal de la Infanta.

L’enginyer Juan Antonio Molinero signa el projecte de construcció de la fàbrica de Can Batlló.
1880Can Batlló entra en funcionament.

Amadeu Cros i Mariano Batllori concreten la permuta de terrenys.
1881Per superar les vies de tren l’Ajuntament de Sants aixeca un pont a Alcolea i un al carrer Galileu. Es farà una subscripció veïnal per pagar-ho.
1882Es fa una línia entre Vilanova i Barcelona per la costa. La societat que la fa farà fallida i serà absorbida per la TBF. Es forma el 8 ferroviari català.

La TBF serà absorbida per la Madrid-Zaragoza-Alicante.
1883Sants es annexionat a Barcelona.

S’inclou el departament d’estampació a la fàbrica de Can Batlló.
Fins aleshores s’elaboraven i blanquejaven filats i teixits de cotó.

Març
Protestes obreres.
Al Vapor Vell i a l’Espanya Industrial només es treballen de 3 a 4 dies per setmana.
A Can Batlló també hi haurà acomiadaments.

18 de maig
Arrenca a Sabadell la Vaga de les Set Setmanes reclamant les 10 hores, conservant el mateix salari. Una protesta que s’acabarà estenent.
1884Sants recupera la seva independència municipal.
1885Tanca la Ferreria Marqués Alegret i Cia, que després de la mort del seu propietari era en davallada.

Es fundada la Formiga Obrera, una cooperativa de consum que s’establirà al carrer Galileu 40. Un local que disposava de: magatzem, botiga, forn de pa, cafè, oficines i una gran sala.
1887De febrer a maig
Vaga a l’Espanya Industrial. La protesta s’inicia quan Macià Muntadas decideix deixar de pagar els festius.
1888Can Batlló obté la medalla de plata de Perfección y Baratura de Géneros Blancos a l’Exposició Universal.

Can Batlló comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors.

A La España Industrial es reforma la maquinària. Això anirà lligat a acomiadaments.

La Porcellana és una de les empreses reconegudes a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. A Hostafrancs treballaven uns 200 treballadors.
1889Tancament de la fàbrica Batlló i Batlló, la futura Escola Industrial.

Gran premi per a La España Industrial a l'Exposició de París pels seus estampats.

Els germans igualadins Artur i Jaume Garcia Fossas tenen una fàbrica de naips a Igualada.
Amb el temps vendran la fàbrica de naips d'Igualada i creen una d'olis vegetals i sabons al barri de la Bordeta de Barcelona. La raó social era “Compañia Fabril de Aceites Vegetales, Sucesora de A.García y Cía”.
1890Primer primer de maig.

La España Industrial roman una setmana en atur.

Ferran Alsina, director del Vapor Vell projecta enviar la fàbrica al Baix Llobregat.
1891Eusebi Güell, hereu del negoci, trasllada la producció a Santa Coloma de Cervelló, a la Colònia Güell.
1892Mor Joan Batlló i els seus nebots Romà i Domènec es fan càrrec de la fàbrica.
1894Quinze santsencs, amb la intenció d’evitar els abusos i els fraus d’alguns establiments, es van associar per fundar La Lleialtat Santsenca, una cooperativa de consum.

Jaume Balet i Viñas, Josep Vendrell i Sala i Engràcia Viñas i Güell constituïen la societat regular col·lectiva Balet, Vendrell i Companyia, amb l’objectiu de fabricar teixits de cotó. Per fer-ho van encarregar la construcció d’una fàbrica al carrer de Badal.

Francesc Batllori i Munné, fill de Mariano, encarregà al mestre d’obres Enric Figueras Ribas un nou edifici al carrer Cros que acolliria la terrisseria però també d’altres usos, com l’Ateneu de Sants.

La Porcellana s’especialitza en la producció de porcellana electrotècnica ocupant a uns cinc-cents treballadors.
1895Entra en funcionament la fàbrica tèxtil Balet i Vendrell al carrer de Badal.
189720 d’abril
Per decret de la reina Maria Cristina es produeix l’annexió de: Les Corts de Sarrià, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Santa Maria de Sants

Festes del cinqüentenari de La España Industrial.
Es dóna un premi de 1.500 pessetes per a l'obrer que porti de 40 a 50 anys a l'empresa i li toca a un que ja s'ha mort. Li donen a la filla, que també hi treballa. Comença la secció de teles per relligar llibres.
1899L’’arquitecte Jaume Gustà i Bondia comença a treballar en un nou projecte, la fàbrica Arañó, Ventajó i Cia, al carrer de Begur.
1901Es fundada la cooperativa de consum La Model del Segle XX.

7 de maig
Diverses societats obreres inicien una vaga en solidaritat dels tramviaires, que estan en vaga des del 28 d’abril.
A Sants s’assalta la fàbrica de sabons Bonnefoy, a l’actual Rambla de Brasil amb Avinguda Madrid, es crema el mobiliari i la documentació. També es cremen els burots.
1902La crisi derivada de la pèrdua del mercat colonial porta a crear la secció de panes a La España Industrial, que serà molt afamada.

Es fa la segona estació de Sants. En realitat és una adaptació de la primera, amb la construcció de 4 edificis annexos i la urbanització de l’Espanya Industrial com a estació de mercaderies.
1903Finalitza la construcció de la fàbrica Arañó, Ventajó i Cia.
190417 d'abril
Alfons XIII visita l'Espanya Industrial.

Es funda a Hostafrancs la cooperativa obrera de consum L’Economia Social.
1905Es crea la Sociedad Cooperativa Colectiva de Consumo, Producción y Crédito: el Amparo del Obrero de Sans-Barcelona, tal i com ho recullen els seus estatuts
1906Mor Antoni Arisó i Milà, propietari de Balances Arisó i els seus fills divideixen l'empresa en tres parts.
Al carrer Muntadas 26 hi estigué ubicada Arisó Moix S.A, dirigida per Gabriel Arisó i Riqué.

Es crea a Hostafrancs la cooperativa obrera de consum la Balança Econòmica.
1908Reconversió de la fàbrica Batlló i Batlló en Escola Industrial

Alfonso XIII visita la España Industrial.
1909Matias Muntadas i Rovira, director de l’España Industrial, és nomenat comte de Santa Maria de Sants.

26 de Juliol al 2 d’Agost.
Té lloc la Setmana Tràgica.
1911L'Empar Obrer es torna col·lectiva.
1912S’inaugura la línia del ferrocarril Barcelona-Martorell, amb inici del recorregut a l’estació de Magòria, obra de Josep Domènech i Estapá.

Trobem el Taller Hija de Isidro Torres al carrer de Blanco 52, tot i que pot ser més antic.
1913La fàbrica Arañó, Ventajó i Cia. canvià de mans quan Jacint Serra i els germans Josep i Francesc Serra i Roca es van associar a Jaume Balet i Viñas, qui tenia la fàbrica Balet i Vendrell al carrer Badal, per crear la societat JJF Serra i Balet. L’empresa es va dedicar a fabricar filatures de cotó i especialment panes.
1914Josep Vendrell demana el permís per substituir els generadors de vapor per vuit electromotors.

Es crea la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet.
La España Industrial, Can Batlló, Balet i Vendrell i Can Trinxet formaran el nucli d’aquesta associació.
19163 de març
Comença una vaga de la Federació de Construcció, que el 6 esdevindrà general i amb gran incidència a Sants i Hostafrancs.

Es projecta una nova seu de la Model del Segle XX.

De Juny a Agost
Es produeix una vaga general del tèxtil.
Les empreses de la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet impulsaran la substitució de vaguistes per esquirols.

La España Industrial contracta esquirols amb postures antisindicalistes vinculats a bandes, com Epifani Casas o Frederic Roige, que, supossadament, formaven part de la Banda de Martorell.

Les tensions entre vaguistes i treballadors seran molt grans.
Alejandro Miró Ferrer, contramestre esquirol de Can Batlló serà agredit.

Els sindicalistes denuncien els actes violents dels esquirols a fàbriques santsenques.
A Balet i Vendrell on en una baralla van treure armes blanques i de foc
Es crea la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet.
La España Industrial, Can Batlló, Balet i Vendrell i Can Trinxet formaran el nucli d’aquesta associació.

Un dels esquirols a Can Batlló és un tal Sot que en una ocasió agredeix a una de les treballadores.
Acomiadat de Can Batlló Sot es contractat per la España Industrial, per on circula armat amb una navalla.
191725 de febrer
El cap dels esquirols, Epifani Casas es tirotejat.

3 de març
Federic Roigé dirigeix un grup d’esquirols que es dedica a intimidar vaguistes. Fereixen de gravetat Joan Bosch
Hi ha protestes a la España Industrial i són ferits 2 esquirols.

31 de maig
Federic Roigé, qui sembla ser confident de la policia, es assassinat a la porta de la seva casa a Bogatell.

Finals de Juliol
Atemptats contra un contramestre de l’Espanya Industrial i contra el contramestre de Balet i Vendrell, Josep Ollé Oliveras.

30 de novembre
Atemptat al carrer Portugalete amb Aguila contra el fabricant Antonio Trinxet. Mor el seu cotxer, Miguel Esquirol.

27 de desembre
Assassinat al carrer d’Olzinelles Juan Llopis, treballador de la fàbrica Trinxet.

Les treballadores de Xocolates Jaume Boix es declaren en vaga davant el canvi en les condicions laborals i l’augment de mitja hora diària.

S’inaugura la nova seu de La Model del Segle XX, al carrer de Violant d'Hongria Reina d'Aragó, 151
El nou edifici consta de planta baixa i pis. Amb magatzem, botiga, despensa i forn de pa. A la primera planta s’ubicava una gran sala diafana amb un escenari.

A les empreses del ram de l’aigua els cilindradors van enfortint la seva estructura sindical, introduïnt-se a fàbriques com Bertrand Serra o a la España Industrial. També treballaran en l’organització de la mà d’obra femenina.
1918Març
S’intenta cremar la España Industrial enmig d'una forta tensió social.

Del 28 de juny a l'1 de juliol del 1918
A l’Ateneu Racionalista de Sants es celebra el Congrés de Sants. La principal fita d’aquesta trobada serà l’establiment dels Sindicats Únics que donaran unitat i força a les reivindicacions obreres.

La Formiga Obrera es absorvida per la Flor de Maig.
19194 de febrer
8 treballadors del departament de facturació de l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, coneguda popularment com La Canadenca, són acomiadats per negar-se a la rebaixa del seu sou a canvi de ser incorporats a la plantilla.

5 febrer
Els companys de despatx comencen una vaga. L’empresa respondrà acomiadant als vaguistes i enviant a la policia. Els treballadors s’organitzen al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT.

8 de febrer
Tota l’empresa es suma a la vaga. També se solidaritzen els obrers de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya.

12 de febrer
L’únic treballador que no participava de la vaga és assassinat.

17 de febrer
El ram del tèxtil s’afegeix a la vaga.

21 de febrer
Barcelona es queda sense subministrament elèctric, a la foscor i amb el servei de tramvies aturat.

22 de febrer
L’empresa es incautada pel govern. El govern tracta, infructuosament, de fer funcionar la fàbrica substituint els treballadors en vaga per soldats.

27 de febrer
Els tranviaires i els treballadors de l’aigua i del gas es sumen a la vaga.
El president del govern, Romanones, dimiteix i es suspenen les sessions a les Corts.

1 de març
El govern incauta el servei d’aigua.
Les empreses amenacen d’acomiadar als treballadors i treballadores que el 6 de març no hagin tornat al treball.

6 de març
L’amenaça de la patronal no té èxit i la vaga continua.

7 de març
El Sindicat Únic d’Arts Gràfiques de la CNT decreta la censura roja, negant-se a publicar qualsevol nota que sigui contraria als interessos obrers.
Els ferroviaires del Tren de Sarrià i dels Ferrocarrils de Catalunya s’afegeixen a la vaga.
El Capità General ordena la militarització dels serveis d’aigua, gas i electricitat.

12 de març
Els serveis públics es troben totalment paralitzats.
Al Castell de Montjuïc ja hi ha més de 3.000 obrers empresonats.

13 de març
Es declara l’estat de guerra a Barcelona.

16 de març
Es deixen de publicar diaris.

17 de març
L’empresa cedeix i accepta les reivindicacions obreres.

Augment de salaris, jornada de 8 hores, readmissió de les persones acomiadades, el pagament de la meitat dels jornals dels dies que va durar la vaga i l’alliberament de les persones empresonades per motius socials.

19 de març
Es celebra un gran míting a la plaça de Les Arenes, amb 20.000 persones assistents, per ratificar la vaga. S’arriba a l’acord de finalitzar la vaga sempre que es compleixin els compromisos.

24 de març
Encara queden presos que no han estat alliberats. Els sindicats tornen a convocar la vaga general, la resposta patronal serà amb l’inici del pistolerisme.

3 de novembre
Es decreta el locaut, que serà parcial fins al 30 de novembre i total del 1 de desembre fins al 26 de gener.
Entre 150.000 i 300.000 obrers es queden sense feina, molts en situació de misèria.

Ignasi Vidal i Montserrat Arderiu creen un taller dedicat a la producció de torrons, Viar.
1920Es comença a construir l’estació de Sants i un seguit d’obres per solventar els problemes de nivells i pas. Però les obres s’eternitzaran.

La societat Balet i Vendrell es transforma en una societat anònima: Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA
1921Moren assassinats el subcap de filatures de La España Industrial, Joan Perramon i l'escrivent Salvador Miralles, el fill del qual estudiarà per capellà amb l'ajut dels Muntadas.
1922L’Economia Social es reorganitza.
192310 de març
Mor assassinat per pistolers el líder anarcosindicalista Salvador Seguí i Francesc Comas, jove sindicalista de la Bordeta.
Els mitjans anarquistes culpen a la família Muntadas d’estar darrere del fet.

La complicada situació econòmica de la Balança Econòmica fa que es fusioni amb la Cooperativa el Model del Segle XX.
1924La España Industrial abandona l'edifici del carrer de la Riereta, avui dia caserna de la guàrdia civil.
Les oficines passen a la plaça d'Urquinaona.

La Lleialtat Santsenca adquirireix uns terrenys al carrer d’Olzinelles per edificar una nova seu.
1925Es construeix la fàbrica Germans Climent, iniciativa d’Enrique Climent Laborda i Alberto Climent Laborda al carrer Comtes de Bell-lloch, 76. Un edifici obra de l’arquitecte Modest Feu.

Tanca la cooperativa obrera de consum L’Economia Social.
1926Can Batlló es constitueix en societat anònima sota la denominació Sobrinos de Juan Batlló SA.

S’inaugura l’estació subterrània de la plaça d’Espanya i la de Magòria queda relegada a estació de mercaderies.
1927Mor Matias Muntadas i el seu gendre, Esteve Albert, baró de Terradas, assumeix la direcció de La España Industrial.
1928Es constitueix l’empresa de begudes carbòniques de Francisco Fernández, que es va instal·lar a la carretera de la Bordeta, 57 i 59. Els seus productes eren refrescos gasosos, com la coneguda gasosa Gigante.

S’inaugura la nova seu de la Lleialtat Santsenca, obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé. El nou edifici disposava de botiga de queviures, magatzem i forn de pa a la planta baixa, i cafè, sala de juntes, teatre, secretaria, gimnàs i biblioteca a la planta principal.
1929S'inaugura l'Obra Social de La España Industrial: la Cassa-Bressol, el menjador, el dispensari i el servei mèdic i qurùrgic per a obrers.

Jaume Balet, Josep Vendrell i els seus fills Andreu i Jacint compartiran la gerència de Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA.

Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA.demana permís per fer un canal fins al Canal de la Infanta.
193021 de maig
Alfons XIII torna a visitar l'Espanya Industrial.
1931La España Industrial absorbeix Filatures Mohair, de Sabadell.
1932Es crea la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera, que es trobarà al carrer de Gayarre, 59 (La Bordeta).
193314 de maig de 1933
Llancen una bomba incendiària a la sala de transformadors de la fàbrica Tints i Aprestos, S. A. Minguell.
1934Comença una campanya on participen industrials, comerciants i veïns de Sants reclamant les obres de la rasa de les vies, la nova estació i d’altres millores. (Es començarà a parlar de l’electrificació).

3 d’agost
El propietari de l’empresa, Tints i Aprestos, S.A. Minguell, Joan Minguell Calix, i un obrer, Horacio Llansana Giralt son tirotejats quan es dirigeixen en cotxe a la fàbrica i eren al carrer Ternor Massini amb Miquel Àngel. El propietari morirà.
1935Per donar continuïtat a l’obra social dels Garcia Fossas Artur crea el Patronat Garcia Fossas
1936Es demoleix l’estació de Sants i només es conserven andanes semisoterrades cobertes per voladissos. Les taquilles eren barraques amb sostre d’uralita situades a Riego, Sant Antoni i Vallespir.

Juliol
Col·lectivització de les fàbriques amb motiu de la Guerra Civil.

La España Industrial no s'aturarà mai i una bona direcció assegurarà que al final, en 1939, la fàbrica estigui millor que abans.

A Can Batlló es constitueix un comité obrer a Can Batlló.
Policarp Prats, peó de Can Batlló, serà escollit director de la fàbrica.

9 d’Agost
48 cooperatives de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià es fusionen en la Unió de Cooperadors de Barcelona.

A la Bordeta la fàbrica química Hermanos Cascante, que era entre els números 1 i 22 del carrer de Parcerisa, va ser reconvertida en la F2, una fàbrica on es va produir natamina, un explosiu quasi tan potent com la dinamita, però més fàcil d'obtenir. Posteriorment, a l'inici de l'any 1937, s'hi instal·là també una línea de fabricació de pólvores i càrregues per a cartutxos, granades de mà i metxes.
1937La fàbrica d’aprestos químics, Hermanos Cascante, a tocar de Can Batlló, es reconvertida en la fàbrica F2 d’armament.
1939La familia Batlló recupera la propietat de Can Batlló.

Amb la guerra les empreses ferroviàries fan fallida.

La cooperativa l’Empar Obrer s’incorpora a La Popular Sansense.
1940La España Industrial rep importants comandes de banderes espanyoles per part del Ministeri de governació.
1941L'Ajuntament declara mançana industrial la fàbrica de La España Industrial.
S'hi celebren exhibicions esportives de l'Alemanya Nazi.

Les empreses són intervingudes per l’estat que crea RENFE.
1943Julio Muñoz Ramonet compra Can Batlló per 28 milions de pessetes i l’incorpora al grup tèxtil Unión Textil Industrial. (UNITESA)

Després de liquidada la Unió de Cooperadors la Model del Segle XX s’uneix a la Flor de Maig.
1944Es comunica l’estació de Sants amb la Plaça de Catalunya. Obra dins del Plan de enlaces ferroviarios.
Amb aquest nou enllaç Sants es converteix en una de les parades més importants de Catalunya.

Les mercaderies comencen a ser un problema. Hi ha queixes per la descàrrega de bestiar cap a l’escorxador.

Els antics dipòsits es convertiren en les piscines del Club Esportiu Mediterrani. Serà la seu del club fins al 1978.

Amb la mort d’Artur Garcia Fossas el seu testament va deixar una gran quantitat de diners a l’Hospital d’Igualada, a la reconstrucció de l'església de Santa Maria i al Patronat.
1945El baró de Terrades, amo de La España Industrial, és anomenat alcalde de Barcelona.
1946A La España Industrial s'inaugura el camp de futbol i el casinet.

Torrons Viar s’instal·la a l’antic economat de la Lleialtat Santsenca.
1947Centenari de la España Industrial. Hi ha 1892 obrers.

La Flor de Maig fa fallida i la Model del Segle XX, que s’hi havia unificat passa a integrar-se a La Popular Santsenca.
1948Primera línia electrificada Barcelona-Mataró, just cent anys després de la inauguració de la primera línia de tren. L’electrificació, sense els fums del vapor, permet que els combois passin per túnels més llargs, permetent els soterraments.

S’inaugura la nova estació de Sants. Un edifici neoclàssic que aviat quedarà antiquada ja que amb els nous trens elèctrics les obertures no són necessàries.
1951Març
Té lloc la Vaga dels tramvies.
Josep Maria d’Albert i Despujol, amo de l’Espanya Industrial, i alcalde de Barcelona dimiteix.
1952Gasoses Gigante comença a produir llimonada.
1953S’amplia el recinte de Can Batlló.
1957Gasoses Gigante comença a produir gasosa de litre i mig.
1960Al llarg dels anys 60 s’anirà cobrint l’Avinguda Roma. A Sants es trigarà més i les obres aniran lligades al desmantellament de l’Espanya Industrial.

Es separen els usos. A Can Tunis-Morrot hi van les mercaderies i Sants es converteix en estació terminal de passatgers.

Gasoses Gigante e absorbida pel grup LICSA (Indústria Carbònica S.A)
1962La España Industrial pateix la primera reestructuració de les set hagudes. Les altres tindran lloc en 1965, 1969, 1972, 1972, 1977, 1979 i 1980 (quan ja només queden 150 treballadors)
1964Inici del procés de partició del recinte de Can Batlló en gairebé set-cents locals pel tancament de la producció tèxtil.

Es fa un projecte nou d’estació de Sants.

20 de novembre
A la parròquia de Sant Medir neix Comissions Obreres de Catalunya en una assemblea en què van participar uns 300 treballadors de diversos sectors productius
1969Comencen les obres de l’estació nova. Mentre duren funciona una estació d’una sola planta a Sant Antoni amb Vallespir.
1970Al llarg d’aquesta dècada les obres de la Ronda del Mig fan que s’enderroqui Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA al carrer Badal.
1971Fundació del Centre Social de Sants.
1972La España Industrial es trasllada a Mollet.

Comencen les obres per reurbanitzar plaça de Sants i Sant Antoni.
1973El Centre Social de Sants inaugura l’Exposició “Cop d’Ull a Sants”, on es donava a conèixer la situació en què es trobava el Districte i les reivindicacions plantejades per l’entitat.

S'ensorra la nova factoria de La España Industrial a Mollet per deficiències de construcció.
1974L’estació de mercaderies de la Magòria queda en desús.

El Pla Comarcal torna a assenyalar el sector de La España Industrial com edificable.
1976UNITESA, propietaria de Can Batlló fa fallida. Accedeix a la propietat Immobiliària Vernet.

Els grans magatzems El Águila, societat anònima participada per Muñoz Ramonet entra en fallida.

Galerias Preciados adquireix gran part del terreny del Vapor Vell per fer uns grans magatzems.

El Pla Comarcal manté la qualificació d’edificable a La España Industrial, malgrat l'oposició de les associacions de veïns.
1978Immobiliària Vernet ven Can Batlló a Immobiliària Carvill per trenta milions de pessetes. Immobiliària Carvill torna a vendre el recinte a Immobiliària Lles. Totes tres immobiliàries són de Muñoz Ramonet.

El ministeri congela l'aprovació del Pla Comarcal pel que respecta a La España Industrial.
1979Març.
L'Ajuntament compra els terrenys de La España Industrial.
Resten en peu algunes naus, el casinet, la casa-bresol i la històrica Casa del Mig, on visqueren els Muntadas.

El 30 d’octubre s’inaugura la nova estació de Sants, que fa 20.000 m². L’estació incorpora també una parada de la L5.
1980El darrer expedient presentat per La España Industrial proposa la liquidació honrosa de l'empresa.
1981Es tramita l'expedient de cancel·lació com a empresa de la històrica España Industrial.
198220 d’abril
Manufactures Serra i Balet tanca portes.
1983S’expropia el grup Rumasa, propietari de Galerias Preciados i el recinte pasa a Patrimoni de l’Estat.

S’inauguren les places de Joan Peiró i Països Catalans.

Les aprovacions oficials de Nomenclator encara trigaran anys. Fins que aquesta aprovació es faci oficial, fruït de les peticions veïnals es barallaran d’altres opcions. Joan Peiró podria haver esdevingut la Plaça de l’Assemblea de Catalunya i la Plaça dels Països Catalans, la Plaça de l’Onze de Setembre.

L’estació de Sants, que havia de dir-se Barcelona Central, finalment mantindrà el nom de Barcelona-Sants.

L’empresa Arisó Moix S.A fa suspensió de pagaments.
1984Comença la construcció del Parc de l'Espanya Industrial pels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola y Monserrat Ruiz. El Parc contindrà equipaments, zona de gespa, zona esportiva i un llac.

S'instal·la l'escultura del drac, obra de l'escultor basc d'Andrés Nagel

La plaça dels Països Catalans, dissenyada per Helio Piñon i Albert Vilaplana rebrà un premi FAD.
1985Després de les reivindicacions veïnals s'inaugura el parc de l’Espanya Industrial.
1986S’esfondra la Compañia Internacional de Seguros, deixant un forat financer de tres mil milions de pessetes

Julio Muñoz Ramonet fuig a Suïssa.

L’ajuntament aprova la conservació de la nau central i la xemeneia del Vapor Vell.
1987S’inaugura la seu del Club Esportiu Mediterrani a l’antiga fàbrica Serra i Balet.

Manufactures Ceràmiques es trasllada a Martorell després de les mobilitzacions veïnals pels fums.
19905 de gener. Incendi a la nau central de Can Batlló
1991Mor Muñoz Ramonet. Can Batlló és heretat per les filles, Grupo Gaudir.
1992Durant els Jocs Olímpics al Poliesportiu de l'Espanya Industrial es celebren proves de Halterofilia.

Tanca la fàbrica Hamsa (Hierros y Aceros Moldeados SA) al carrer d’Ermengarda.

Tanca la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera.
1993Estació de Sants es converteix amb l'estació amb més viatgers i més facturació de l’estat.
1994Inauguració del passeig de Sant Antoni. El talús va tallar els carrers del triangle.
1997Es crea la Comissió de veïns de Can Batlló.
1998Es decideix l’ús del Vapor Vell com a biblioteca i escola.
1999Constitució de l’Associació d’Industrials de Can Batlló.

A L’Espanya Industrial es reforma de la Casa del Mig i desapareix la Ludoteca i els grups que l'utilitzaven es queden sense espai. Es crea el Punt Multimedia.
2000S’inaugura la Biblioteca de Vapor Vell i la nova seu de l’escola Barrufet.
200217 d’abril.
Manifestació de l’Associació d’Industrials de Can Batlló davant el Parlament de Catalunya.
2003Comencen les obres a Estació de Sants per adaptar l’estació a l’arribada de l’AVE.

A Sants molts veïns comencen a organitzar-se per aconseguir el Soterrament de les Vies i per frenar el Pla de l’Estació.
2004Espai Alliberat per la Cultura okupa la Lleialtat Santsenca.
20053, 4 i 5 de juny.
Tancada a l’església de Sant Medir. “Salvem Sants tots els dies, Can Batlló, l’estació i les vies.”

La Plataforma pel Soterrament de les Vies i Contra el Pla de l’Estació inicia la campanya RIP per Sants, denunciant l’especulació immobiliària que anirà lligada al pla de l’estació i reivindicant el soterrament total de les vies.
2006El taller de Torrons Viar va baixar definitivament les portes del carrer d’Olzinelles, tot i això la marca encara existeix, integrada dins del grup Torrons Vicens.
2008Arribada de l’AVE a Sants. L’estació té 14 vies, 6 d'ample internacional i 8 d'ample ibèric.
200917 de març.
A la Comissió de Seguiment, repte del veïnat als polítics fixant la data de l’1 de juny de 2011 per entrar al recinte de Can Batlló. Reactivació de la plataforma Can Batlló és per al Barri.

17 d’abril.
Inauguració del nou Bar Batlló, al carrer dels Motors de la Zona Franca.

Comença la reclamació veïnal per recuperar la Lleialtat Santsenca com espai per al barri.
2010Inici del compte enrere en el marc de la campanya. Tic-tac, Can Batlló.
201111 de juny.
Ocupació veïnal de Can Batlló. Es recupera el Bloc Onze.