dilluns, 6 de juliol de 2020

Fàbrica d’explosius F2

Poc després de l’inici de la Guerra Civil les principals fàbriques d’armament, que eren situades a Toledo, Trubia, Oviedo o Sevilla van caure sota control rebel. Catalunya havia de cobrir el front d'Aragó, però no disposava d'indústria de guerra, així doncs molts comités van decidir reorientar la producció de les seves fàbriques i tallers cap a la producció bèl·lica. 

A Sants, Hostafrancs i la Bordeta trobem casos com l’Hamsa, al carrer de Miquel Bleach, on es van produir peces per fusells o els tallers Confederals número 1, una industria controlada per la CNT al número 20 del carrer de Badal, on es van fabricar peces per als Mauser i la pistola ametralladora Labora.

La Generalitat va voler assegurar-se’n el control de la producció d’armament i l'agost de 1936, amb la iniciativa del conseller Josep Tarradelles, va crear la Comissió d'Indústries de Guerra, on van quedar enquadrades les grans fàbriques que es convertirien en productores d’armament, com la Cros, La Maquinista Terrestre i Marítima, l'Electroquímica de Flix, l’Elizalde, la Pirelli, la Hispano Suïssa o la Rivière entre d’altres.

Fàbrica F2 a la Bordeta
Arxiu Montserra Tarradellas i Macià


A la Bordeta la fàbrica química Hermanos Cascante, que era entre els números 1 i 22 del carrer de Parcerisa, va ser reconvertida en la F2, una fàbrica on es va produir natamina, un explosiu quasi tan potent com la dinamita, però més fàcil d'obtenir. Posteriorment, a l'inici de l'any 1937, s'hi instal·là també una línea de fabricació de pólvores i càrregues per a cartutxos, granades de mà i metxes.

dimecres, 1 de juliol de 2020

Un modernisme modest

És el 3 de febrer de 1893. Un jove de 23 anys que sembla tant alt com les xemeneies que fa anys que s’alcen al seu poble, Sants, i que amb una cigarreta a la mà fumeja quasi tant com aquestes, es troba  immensament feliç. Després de molts esforços, seguint les passes del seu pare, un mestre d’obres anomenat Baldiri, conegut a Sants tant per les cases que havia fet com per haver estat membre de la Junta Revolucionaria sorgida de la Gloriosa, l’any 1868, ha aconseguit el títol d’arquitecte, es tracta de Modest Feu i Estrada.

Modest Feu Estrada Font: M. Queralt

Modest, que havia nascut al número 15 del Passeig de Sant Antoni, una casa construïda l’any 1865 pel seu pare, amb el temps convertirà l’edifici en el seu estudi i tota la carretera en l’aparador personal de les seves obres. En els mateixos anys en que Antoni Gaudi, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch es disputaven el Passeig de Gracia, Modest Feu es va convertir en l’arquitecte de capçalera de la carretera de Sants.

Si el Passeig de Gracia estava esdevenint via de lluïment de la gran burgesia, la carretera s’estava convertint en un important eix comercial on proliferaven negocis de nivell. En la mateixa dècada en que s’obriria  la Via Laietana, on arquitectes com Adolf Florensa projectarien edificis en l’estil Chicago que farien de pantalla amagant l’urbanisme medieval d’aquells barris, l’alçada dels edificis de la carretera també va créixer, distingint la via de la trama urbana santsenca. 

Una oportunitat per al lluïment, en aquest cas, dels propietaris de la carretera i un camp lliure a la imaginació de Modest Feu, qui transitaria del Modernisme al Noucentisme deixant alguns exemples notables com la casa de Domènec Vila i Jané al número 132, la casa Tomàs Vendrell al 149, la Casa Joaquim Pau i Badia al 141, la Casa Consol Grassot al 145, o la Casa Jaume Estrada al número 54, entre moltes altres, fins a un total 12 edificis a l’eix que formen la Creu Coberta i la Carretera de Sants. Una xifra que arriba als 20 si contem tots els edificats als nostres barris, entre els quals d’altres edificis destacats com la Casa Gran al 11-17 del carrer de Rosés o la Fàbrica Germans Climent als números 12-22 del carrer de Puiggarí.

El trist reduccionisme que acaba empassant-so tot ha fet que del Modernisme, popularment, fora del camp dels entesos, poc se sàpiga a banda de l’omnipresent Gaudí, de qui per cert, Modest Feu va ser amic i col·laborador. I fins i tot noms com Jujol han quedat difuminats sota la seva ombra.

A la carretera, sovint congestionada per cotxes al ferm per compradors badocs i santsencs intentant controlar els nervis per avançar a les voreres, es fa difícil contemplar les obres de Feu, que formen part d’un escenari necessari però subtil. Però quan, com a passejant, et deixes captivar per molts d’aquests edificis descobreixes autèntiques joies en brut que sovint no han estat tractades o cuidades com caldria, de la mateixa manera que el seu autor, encara hauria de tenir el seu reconeixement per la seva aportació al nostre barri.

Per saber-ne més: 

Web Modest Feu i Estrada


dilluns, 29 de juny de 2020

Fàbrica química Bartomeu Pons

L’any 1845 Bartomeu Pons instal·lava al número 10 del carrer Padilla, l’actual carrer Alpens, una fàbrica química que s’especialitzaria en el crémor tàrtar. El tàrtar és un producte que sorgeix a les botes de vi durant la fermentació. Un cop refinat es converteix en crémor tàrtar, un producte que serveix com a mordent en els processos d’estampació.

Bartomeu Pons, com la familia Cros, era un ciutadà d’origen francès que, com els Cros, probablement havia estat vinculat a la Universitat de Montpeller, una institució de referència en l’àmbit de la química. Des de la seva arrencada a Sants, la fàbrica de Sants va anar incrementant la seva producció de crémor tàrtar fins arribar als 13 quintars diaris (uns 542 quilograms) l’any 1873. En aquella data treballaven a la fàbrica de Sants 45 obrers, a unes instal·lacions equipades amb 43 grans calderes, 29 d’aquestes dedicades al crémor tàrtar roig i 14 dedicades al crémor tàrtar blanc. 

L’empresa de Pons, que va tenir el despatx successivament als carrers de Valldonzella 1, de Santa Margarida 6 i al de Sant Pau 53, va destacar per la qualitat del seu crémor tàrtar un fet que constaten els molts reconeixements internacionals que va rebre el producte, entre els quals a les exposicions de París del 1867 i a la de Viena del 1873.

A la mort de Bartomeu Pons van seguir el negoci el seu fill, Juli Pons i un altre soci de l’empresa, Joan Llopart. L’empresa es va convertir en la principal productora de tàrtar a l’estat espanyol fins que els dos socis es van separar creant dues empreses diferents.

dilluns, 22 de juny de 2020

Terrisseria Joan Molas

El desenvolupament de la indústria a Catalunya va fer necessària la producció d’alguns productes que, paradoxalment, eren necessaris per al propi desenvolupament industrial. Quan els grans vapors es van començar a estendre pel territori es van fer necessaris materials de construcció que resistissin les altes temperatures dels forns i les xemeneies.

Va ser així com cap al 1837 van començar a arribar des d’Anglaterra maons refractaris, fets amb materials amb un alt punt de fusió. Però el seu preu era molt elevat, a dos rals cadascú, un fet que suposava un maldecap al industrials catalans. Aviat un seguit de terrissaires catalans van començar a produir maons refractaris, entre d’altres llocs també a Sants. Però l’aventura va fracassar quan els anglesos van abaixar el preu dels seus maons, arruïnant els productors locals.

En aquest context, a meitats del segle XIX, Joan Molas va impulsar la societat Molas, Castanys i Companyia, conjuntament amb Francesc Castanys i Masoliver, qui havia fundat la primera ferreria de Sants. L’empresa va crear una petita fàbrica a Sants i posteriorment a Poblenou. 

A partir del 1857 l’empresa, reconvertida en Molas i Companyia, mantindrà només la seva fàbrica de Poblenou. L’alt cost de la producció dels maons refractaris va fer que el manteniment del negoci fos dificil. Tot i això l’empresa va arribar, com a mínim, fins al 1871, quan l’empresa va ser present a l’Exposició Industrial de Barcelona.

dilluns, 15 de juny de 2020

La Porcellana - Florensa Germans

Nascut a banda i banda de la carretera Reial i als peus del coll dels Inforcats a Hostafrancs, el barri d’Hostafrancs aviat va destacar per la importància de la seva indústria ceràmica. Un fet que s’explica per la proximitat de la matèria prima, l’argila. L’any 1851 hi havia fins a 13 indústries dedicades a aquest sector. Fàbriques que donaven feina quasi al el 30% dels 2.150 habitants del barri.

Aquest sector es completaria l’any 1868 quan Martorell i companyia es van fer amb les restes de l’antiga societat La Porcellana, una empresa que havia impulsat Josep Valls i que havia estat ubicada a la Bordeta. Els nous amos van traslladar la producció a Hostafrancs. Però ben aviat l’empresa van canviar de mans, passant a Florensa Germans, que van mantenir el nom comercial La Porcellana.

Gravat de la fàbrica la Porcellana, aparegut a La Il·lustració Catalana el 30/08/1880
AHCB

Els Florensa van modernitzar la producció important maquinària de manera que van esdevenir una de les empreses reconegudes a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. A Hostafrancs treballaven uns 200 treballadors entre el molí triturador de quars, en la realització de la pasta, el modelatge, la decoració, als 4 forns, o a l’envernissament i l’esmaltat. 

L’any 1894 es van especialitzar en la producció de porcellana electrotècnica ocupant a uns cinc-cents treballadors. La fàbrica, reconvertida posteriorment en les Manufactures Ceràmiques, va seguir funcionant fins al 1987. Els barris havien canviat i complexos industrials en barris residencials ocasionaven molèsties. Finalment les mobilitzacions veïnals pels fums que es produïen, van forçar el trasllat de l’empresa a Martorell.

Manufactures Ceràmiques
AMDS, Fons UEC, Joaquim Saltor


dilluns, 8 de juny de 2020

La Porcellana - Josep Valls

L’any 1846 un home anomenat Drapeyron, nascut a Llemotges, establia als nostres barris (probablement al límit entre Hostafrancs i la Bordeta), la que seria la primera fàbrica de porcellana a Catalunya. Originaria de la Xina, la porcellana és un tipus de terrissa fina que es fa amb feldespat, i caolí. La porcellana es va fer servir, en origen, per a la producció de vaixelles i objectes de decoració, però el fet de ser un aïllant elèctric, va fer que a partir del desenvolupament d’aquesta indústria fos molt utilitzada.

No hi ha gaires notícies més de la fàbrica de porcellana del senyor Drapeyron, només una breu ressenya del seu fill, Ludovic Drapeyron. Nascut i educat en els seus primers anys a Barcelona, Ludovic va ser enviat de nou a Llemotges per educar-se. Amb el temps Ludovic esdevindria un eminent geògraf, topògraf i historiador que va fundar la Revue de géographie i la Societat de Topografia. Molts anys després, quan el seu pare ja era mort, Ludovic va visitar la ciutat de Barcelona poc abans de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1888, cartejant-se amb el llavors alcalde Rius i Taulet.

En aquestes missives queda clar que Drapeyron pare ja havia mort i que la fàbrica ja no seguia en mans de la família, però que seguia funcionant, com deia Ludovic a la seva cartay que después de nosotros ha tomado tan feliz impulso como lo he notado en mi último viage.

Segurament després de la mort de Drapeyron pare qui es va fer amb el control de la fàbrica va ser Josep Valls, que l’any 1854, va impulsar la societat La Porcellana SA, una empresa domiciliada al número 10 del carrer d’Escudellers. Valls havia comprat també i engrandit una rajoleria que havia sigut propietat de Manuel Lasala.

A la dècada de 1860 l’empresa havia millorat notablement la qualitat de les seves peces i ampliat el seu catàleg, el qual ja incloïa objectes relacionats amb la indústria, però en aquells mateixos anys arrencaven dues noves empreses de porcellana, La Nova Porcellana a Sant Andreu del Palomar i La Porcellana Sarrianenca, una competència que va complicar la situació de la fàbrica de la Bordeta. L’any 1865 la societat, finalment, es va dissoldre, començant un llarg període de liquidació, tant de la fàbrica com dels estocs. 

dilluns, 1 de juny de 2020

Terrisseria Batllori

Els orígens d’aquesta terrisseria els podem trobar l’any 1793, quan la familia Batllori s’establí a tocar de la carretera de Sants. Però la transformació radical de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX: amb l’enderroc de les muralles l’any 1854; el projecte d’Eixample de Cerdà de 1860; l’Exposició Universal de 1888 i l’annexió dels pobles de 1897 va motivar un revulsiu en el negoci de les terrisseries, que en aquells anys produïen elements necessaris per a la construcció d’edificis, ja fossin peces decoratives com tant necessàries com per exemple canonades.

Fotografia redibuixada de l'antiga terrisseria
Fons de la família Batllori

Les necessitats de la nova societat industrial portaven a edificar immobles de més alçada i fàbriques de grans dimensions. El totxo, que permetia construir més ràpid i a un cost més barat, es va fer imprescindible a l’arquitectura de finals del segle XIX i les bòbiles van esdevenir negocis molt rentables. L’augment de la producció va fer que els terrissaires instal·lessin fora de Barcelona, a pobles com Hospitalet, Esplugues, Sants o Les Corts, on podien edificar instal·lacions més grans i on sovint tenien a matèria primera a prop.

L’any 1877 les famílies Cros i Batllori van fer una permuta de terrenys pel pla d’obertura del carrer Cros. La terrisseria llavors tenia botiga a carretera i un taller cobert a la banda del darrera. L’acord, entre Amadeu Cros i Mariano Batllori, es concretaria l’any 1880. L’any 1894 Francesc Batllori i Munné, fill de Mariano, encarregà al mestre d’obres Enric Figueras Ribas un nou edifici al carrer Cros que acolliria la terrisseria però també d’altres usos, com l’Ateneu de Sants.  

Treballadors de la terrisseria Batllori
Fons de la família Batllori

divendres, 29 de maig de 2020

Xerrada: La Setmana Tràgica, a càrrec de Teresa Abelló



Compartim un vídeo de les jornades La Rosa de Foc, organitzades l'any 2013 a l'Espai Obert per la Universitat Lliure de Sants i Negres Tempestes.

La Setmana Tràgica, xerrada a càrrec de Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història, professora titular de la UB.

dilluns, 25 de maig de 2020

Balet i Vendrell

L’any 1894 Jaume Balet i Viñas, Josep Vendrell i Sala i Engràcia Viñas i Güell constituïen la societat regular col·lectiva Balet, Vendrell i Companyia, amb l’objectiu de fabricar teixits de cotó. Per fer-ho van encarregar la construcció d’una fàbrica al carrer de Badal. Mentre acabava l’obra, Jaume Balet i Bellver va llogar al seu oncle, Josep Balet i Bellver una fàbrica a Sant Vicenç de Castellet, que els va servir per arrencar. Un any més tard, el 1895, la fàbrica de Sants va entrar en funcionament. Com moltes de les fàbriques santsenques tenia la seu social a Barcelona, en aquest cas a la Ronda de Sant Pere 46.

L’any 1914 Josep Vendrell demanava el permís per substituir els generadors de vapor per vuit electromotors. Poc a poc les fàbriques santsenques anaven fent la transició del vapor cap a l’electricitat. La societat va seguir fins al 1920, quan es va transformar en una societat anònima: Manufactures Tèxtils Balet i Vendrell SA. A la mort de Jaume Balet, l’any 1929, Josep Vendrell i els seus fills Andreu i Jacint van compartir la gerència. 

La ubicació de les fàbriques tèxtils a Sants al llarg de gran part del segles XIX i XX no era casual, entre d’altres aspectes per la gran presència d’aigua al territori. Balet i Vendrell va beneficiar-se de la relativa proximitat del Canal de la Infanta, ja que el mateix 1929 l’empresa demanaria permís per construir una canonada fins al canal. L’aigua, que havia sigut el motor del desenvolupament agrícola de Sants, també seria el motor del seu desenvolupament industrial. Com moltes altres fàbriques santsenques Balet i Vendrell va estar en activa fins a la dècada dels seixanta. La fàbrica va acabar desapareixent amb l’obertura del Cinturó de Ronda.

Balet i Vendrel
AMDS Fons UEC, Jaume Peris i Xancó


divendres, 22 de maig de 2020

Xerrada: Les revoltes de quintes, a càrrec d'Agus Giralt

Compartim un vídeo de les jornades La Rosa de Foc, organitzades l'any 2013 a l'Espai Obert per la Universitat Lliure de Sants i Negres Tempestes.

Les revoltes de les quintes, una xerrada que vaig poder fer jo mateix.

dilluns, 18 de maig de 2020

Germans Climent

Al carrer Comtes de Bell-lloc es troba un dels edificis més particulars de la arquitectura industrial de Sants, la fàbrica Germans Climent un edifici obra de Modest Feu i Estrada. Un complex d’obra vista amb maons que està format per dues naus, una més llarga i l’altra més curta, que es troben unides entre si. L’edifici que presenta una façana semicircular es troba cobert amb volta de canó, sostinguda per una estructura de ferro i encara conserva una petita xemeneia. 

L’arquitecte santsenc va ser autor de gran quantitat d’edificis al barri, especialment a la carretera de Sants, on va deixar una impremta fonamental en el paisatge urbà d’aquesta via. Al llarg de les seves obres Feu va mostrar les influències del modernisme i del noucentisme, aplicat en un àmbit més popular. Feu va projectar gran nombre d’edificis d’habitatges, des de cases més senyorials a la carretera a un dels primers exemples de la ciutat de Barcelona d’habitatge obrer en bloc, com és la Casa Gran al carrer de Roses, però també va projectar edificis industrials. Ben a prop d’aquesta obra trobem una altra fàbrica obra de Feu, Géneros de Punto de Farrés, al carrer Melcior de Palau 131-137. L’arquitecte santsenc també va ser autor d’un complex industrial tant important com Can Trinxet a l’Hospitalet. 

Projecte constructiu de la fàbrica Germans Climent
AMDB

Probablement els germans Climent van començar amb un petit negoci al número 50 del carrer Comtes de Bell-lloc. Una foneria on segurament ja van començar a fer mobles metal·lics. La documentació ens diu que l’any 1919 Enrique Climent va comprar un electromotor i, de fet, l’any 1923 els germans van ser guardonats amb una medalla d’honor i una de plata a l’apartat de mobles de metall a l’Exposició Internacional del Moble i de Decoració d’Interiors de Barcelona.

L’any 1925 van encarregar l’edifici actual. Germans Climent van participar a l’Exposició Internacional del 29 per la qual van realitzar el mobiliari de la Casa de la Premsa i del Gran Hotel. Posteriorment l’edifici va tenir usos diversos, entre els quals magatzem de vi. Actualment l'edifici és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L’any 2013 l’Ajuntament va remodelar la façana i les parets mitgeres de l’antiga fàbrica.

divendres, 15 de maig de 2020

Xerrada: Les revoltes de les Bullangues, a càrrec de Celia Romea Castro


Compartim un vídeo de les jornades La Rosa de Foc, organitzades l'any 2013 a l'Espai Obert per la Universitat Lliure de Sants i Negres Tempestes.
Les revoltes de les Bullangues, xerrada a càrrec de Celia Romea Castro, professora titular del Dep. Didàctica de la Llengua i la Literatura UB i autora del llibre "Barcelona romántica y revolucionaria. Una imagen literaria de la ciudad, dècada de 1833 a 1843"

dilluns, 11 de maig de 2020

Francesc Cros i companyia

A mitjans del segle XVIII, a Escòcia, es va iniciar la fabricació d’àcid sulfúric, un producte que seria fonamental en el desenvolupament industrial, ja que eren pocs els sectors que en podien prescindir. En el camp del tèxtil l’àcid sulfúric, conegut popularment com a vidriol, s’emprava per blanquejar les teles i per proporcionar mordent als tints.

L’any 1817 s’instal·laven a Sants els Cros, una familia que provenia de Montpeller i que molt probablement fugia de França durant els anys posteriors de la caiguda de Napoleó per la seva proximitat a les idees revolucionàries. François Cros i Dupuy havia sigut un dels pioners en la introducció de les càmeres de plom en la producció d’àcid sulfúric.  

Opertura del carrer Cros, anys 20
ANC, Brangulí
François va crear l’empresa Francesc Cros i Companyia, conjuntament amb el també francès, Marius Barthelemy. Entre els anys 1822 i 1828, després d’anys per aconseguir els permisos necessaris, van poder construir les seves cambres de plom i arrencar l’activitat a dos espais. Un a tocar de l’actual carrer Cros amb Sant Crist i un segon al mateix carrer Sant Crist entre Almeria i Rossend Arús. A la mort de Francesc el seu fill Joan Cros va fer-se càrrec del negoci, transformant-lo a l’entorn de 1831, incorporant nous productes químics com l’àcid acètic o el sabó de resina, que es feia servir en el blanqueig de cotó, però també nitrat de coure líquid, clorur d’estany, cianur de potassi, oli de llinosa i sosa càustica. 

Oficina de l'empresa Cros a Passeig de Gràcia amb Aragó
ANC, Gabriel Casas i Galobardes.

L’empresa va seguir a Sants fins que l’any 1877 Amadeu Cros i Nubiola, fill de Joan Cros, va traslladar-la a Badalona ampliant el negoci als adobs químics. L’empresa familiar dels Cros, que a inicis de segle XX instal·laria la seu social a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer d’Aragó,es va convertir en societat anònima l’any 1904, començant una expansió que la portaria a tenir fàbriques per tot l’estat.

Vista aèria de la fàbrica Cros a Badalona
ANF Taf helicòpters, 1953

divendres, 8 de maig de 2020

Xerrada: Persones contra màquines, les revoltes luddites a Catalunya, a càrrec d'Agus Giralt

Compartim un vídeo de les jornades La Rosa de Foc, organitzades l'any 2014 a l'Espai Obert per la Universitat Lliure de Sants i Negres Tempestes.

Persones contra màquines, les revoltes luddites a Catalunya una xerrada que vaig poder fer jo mateix.

dilluns, 4 de maig de 2020

Sants, un poble industrial als afores de Barcelona

Vapor Vell, 1855
AMDS4-442 Col·lecció de negatius i positius sobre vidre de l'AMDS

La industrialització és, sense cap mena de dubte, el fenomen que més profundament ha transformat el territori, però també la societat, de l’antic municipi de Santa Maria de Sants. El primer precedent d’aquesta transformació cal buscar-lo en la producció d’indianes, teixits de cotó estampats per una sola cara que van estar molt de moda a finals del segle XVIII. La seva producció es realitzava a Barcelona, però el procés de blanqueig i assecat requeria grans espais oberts on les teles eren humitejades i esteses al sol, i per fer-ho aquesta part del procés es va traslladar als pobles del pla. Així doncs entre 1789 i 1807 el municipi de Santa Maria de Sants, amb la seva marina, va contar amb nou prats d'indianes on es blanquejaven i assecaven les teles de cotó i lli que després tornaven a la ciutat per ser estampades.

L’any 1832, amb la inauguració de la fàbrica Bonaplata, la primera de l’estat a funcionar amb la força del vapor, arrencava a Barcelona una febre industrial que en pocs anys ompliria la ciutat, encara tancada dins les muralles i amb una enorme densitat de població, de fàbriques. Les innovacions en el camp tecnològic seguien i els empresaris van començar a buscar espais amplis, on l’aigua fos abundant, on poder edificar grans recintes fabrils. Sants era un territori interessant per a la indústria, amb moltes terres disponibles, amb gran abundància d’aigua, gràcies a gran quantitat de pous i a infraestructures com el Canal de la Infanta, i ben comunicat amb la ciutat gràcies a la Carretera Reial, l’actual carretera de Sants. Un interes que encara s’incrementaria quan l’any 1846, l’ajuntament de Barcelona va limitar la instal·lació de nous vapors i va començar a regular l’ampliació dels ja existents. 

La instal·lació del Vapor Güell i Ramis, popularment conegut com el Vapor Vell, entre els anys 1844 i 1846, va ser el tret d’inici de la transformació de Santa Maria de Sants. Molts industrials van seguir l’exemple del Vapor Vell, instal·lant-se a Sants. Pocs anys més tard, el 1849, obriria les seves portes L’Espanya Industrial, una empresa que acabaria esdevenint la més gran de les empreses tèxtils de l’estat. L’arribada d’aquestes grans fàbriques va fer que, en pocs anys, molts treballadors i treballadores s’instal·lesin a l’entorn de les mateixes, sent l’origen de nuclis obrers que transformarien definitivament Sants. Si l’any 1840 Sants tenia 2.037 habitants, l’any 1845 la població ja era de 3.391 amb un 21% de forasters. Només una dècada més tard de la primera dada, l’any 1850, la població de Sants s’havia més que duplicat, arribant als 5.735. Una progressió que seguiria en augment, arribant als 19.105 habitants l’any 1890.

Rere d’aquestes pioneres en van venir moltes d’altres. Trobem empreses directament vinculades al sector tèxtil que havia esdevingut el principal motor de canvi; d’altres relacionades amb les primeres de forma colateral, com va ser el cas de la industria química, necessaria per fer tints i tractar els teixits; un tercer grup que caldria relacionar amb les necessitats industrials, com les indústries del metall, imprescindibles pel desenvolupament tecnològic de les indústries; empreses lligades al creixement urbanístic del territori, com les terrisseries o els tallers de materials de construcció i per últim totes aquelles lligades a l’increment de la població i als canvis d'hàbits de la societat industrial, com totes aquelles lligades a l’alimentació. Escassament cinc anys després de la inauguració del Vapor Vell Sants s’havia convertit en un poble industrial  amb 55.000 fusos i 1.700 telers mecànics. La necessitat de comunicació de les noves fàbriques santsenques va fer que, ben aviat, l’any 1855, Sants tingués parada a la línia que enllaçava Barcelona amb Molins de Rei i Martorell, una línia que seguiria creixent en direcció cap a Tarragona.

El Sants que coneixem avui en dia, és doncs, fruït d’aquest període històric. Més enllà del valor intrínsec del patrimoni industrial dels barris, del valor arquitectònic i artístic de molts d’aquests edificis, la història d’aquests espais va forçosament lligada a la memòria de les persones que hi van treballar, els santsencs i les santsenques,  que ens han precedit, son paisatges de memòria.

Començo així una sèrie de publicacions sobre algunes de les moltes fàbriques i tallers que van existir als barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, els que formen l'antic territori de Santa Maria de Sants. Segur que no hi seran totes, per que seria una tasca impossible d'assumir des del voluntariat, però procuraré que, com a mínim, apareguin industries significatives dels diversos sectors. Tampoc pretenc fer articles enciclopèdics sobre aquestes fàbriques, sinó més aviat petites fitxes que serveixin per fer divulgació i satisfer la curiositat de veïns i veïnes.

Aquestes publicacions són possibles gràcies a la tasca que, ara fa un parell d'anys, es va realitzar des de l'associació Memòria en Moviment conjuntament amb els companys Joan Miquel Gual, Marta Sánchez Natera i  Miguel Mateo.

Una tasca que setmana a setmana intentaré anar ampliant. Per aquest motiu és un espai en construcció.



Tèxtil

Vapor Güell i Ramis
L’Espanya Industrial
Serra i Balet
Can Batlló
Balet i Vendrell

Terrissa i ceràmica

Terrisseria Batllori
La Porcellana - Josep Valls
La Porcellana - Florensa Germans
Joan Molas

Química

Francesc Cros i companyia
Bartomeu Pons
Tints i Aprestos, S.A. Minguell
Fàbrica d’explosius F2

Metal·lúrgica

Ferreria Sant Josep
Hamsa
Germans Climent

Materials de construcció

Rajoles Hidràuliques Filla de Isidro Torres

Productes de neteja

Companyia Fabril d’Olis Vegetals

Productes elaborats

Balances Arisó

Alimentació

Xocolates Jaume Boix
Pastes Alimentàries Frederic Buatell
Torrons Viar
Begudes Gasoses Gigante
Destil·leria Pujol i Grau
Societat Cooperativa Agrupació Vidriera

Per saber-ne més:

Cronologia industrial a Sants


Xerrada: 150 aniversari de la Revolta de Quintes


Enguany es commemora el 150è aniversari de la Revolta de Quintes de 1870, un fet que va tenir com escenari els pobles del pla de Barcelona i del Baix Llobregat.

Per recordar aquesta revolta el dimecres 13 de maig amb els companys d'Omnium Sants-Montjuïc faré una xerrada a les 18h al seu canal de Youtube, us hi espero.


divendres, 1 de maig de 2020

Xerrada: La Negreta en la Barcelona del rebombori del pa, a càrrec d'Elsa Plaza


Compartim un vídeo de les jornades La Rosa de Foc, organitzades l'any 2014 a l'Espai Obert per la Universitat Lliure de Sants i Negres Tempestes.

"La Negreta en la Barcelona del rebombori del pa" xerrada a càrrec d'Elsa Plaza, il·lustradora, redactora, escriptora i ex-professora d'Història de l'Art a l'UAB.

divendres, 24 d’abril de 2020

Xerrada: La vaga de lloguers i el sindicat de la construcció de CNT entre abril i desembre de 1931, per Manel Aisa



Compartim un vídeo de les jornades La Rosa de Foc, organitzades l'any 2014 a l'Espai Obert per la Universitat Lliure de Sants i Negres Tempestes.

"La vaga de lloguers i el sindicat de la construcció de CNT entre abril i desembre de 1931" xerrada a càrrec de Manel Aisa, llibreter i membre de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

dilluns, 20 d’abril de 2020

El silenci de la Browning - Epíleg


Es fa molt difícil reconstruir un fet controvertit com el dels tirotejos del carrer del Sant Crist quan han passat quasi cent anys i quan ja a l’època les versions eren contradictòries. Però aquest doble atac a la seu del Sindicat Únic, primer per part dels pistolers del Lliure i posteriorment per part de la policia deixa moltes preguntes. Va ser una acció coordinada entre els pistolers del Lliure i la policia tal i com molt subtilment es planteja Solidaridad Obrera? Van disparar els cenetistes que, després del primer atac, feien guardia alertats per l’arribada de més vehicles tal i com es planteja la Vanguardia? 

No podrem estar segurs al cent per cent, però sovint es poden trobar algunes pistes per aclarir algunes històries en els silencis, en allò que no es diu o allò que, segurament de forma deliberada, s’ha omès. Una dada molt important sobre la que només es parla als mitjans obrers és el fet que els dos germans que van ser víctimes del tiroteig estaven vinculats al Grup Juvenil de l’Escola Racionalista. A la resta de diaris no es diu res de la seva militància a cercles anarquistes, com si fossin simplement dos veïns que caminaven pel carrer. Es volia d’aquesta manera esborrar la sospita d’una provocació policial?

Sobre els autors o persones vinculades al primer tiroteig també podem descobrir algunes coses més. Tot i que la major part dels noms dels membres del sindicat lliure que van participar en l’atemptat ens són desconeguts, si fem una mica de cerca podem trobar algunes connexions curioses. Un d’ells, León Simón Sanz, la casa del qual va ser escorcollada per la policia, i que al relat apareix com el forçut que m’he imaginat com un personatge fanfarró, descobrim que segurament estava vinculat a la Peña Deportiva Ibérica, un grup d’ultradreta seguidors de l’Espanyol que estava format, en gran part, per jugadors de la seva secció de rugbi. 

A la Barcelona dels anys del pistolerisme tot traspuava violència i els nacionalistes espanyols de la Peña Ibérica van acabar sent els enemics aferrims de la Penya Ardévol del Barça, formada per catalanistes que, en gran part, eren membres de la secció de lluita greco-romana del Barça. León Simon acabaria sent un dels guardaespatlles personals de José María Albiñana, el neuròleg valencià que uns quants anys més endavant va fundar el Partido Nacionalista Español, una formació d’extrema dreta que tenia com a lema Religión, Patria y Monarquía.

També he trobat controversia sobre els germans, ja que en alguna publicació actual s’esmenta que la noia, Luisa, va morir a l’atemptat. Però atenent a les publicacions contemporànies a les darreres referències que he pogut trobar, del 20 d’abril, s’afirma que està fora de perill després d’haver estat operada. Tot podria ser, tenint en compte que de l’atemptat només havien passat 8 dies. En qualsevol cas, de sobreviure, podem imaginar que la vida d’una noia de 15 anys que va rebre impactes de bala a parts del cos tan delicades com la cara o la panxa no deuria ser fàcil en endavant.

Queden i quedaran moltes històries per rescatar del silenci que imposen els anys. Però recuperar aquests petit fragments ens permet entendre millor un barri on molts dels seus veïns i veïnes van lluitar per deixar-nos un món més just.

Capítols anteriors


dimarts, 14 d’abril de 2020

Les biblioteques estan cremant

A l’Àfrica quan una persona gran mor, una biblioteca crema, tota una biblioteca desapareix.

Amadou Hampâté Bâ, etnòleg malià.

Font: Wikimedia Commons. The House of Leaves Autor: LearningLark

Ara fa uns dies llegia, en una de les moltes notícies que arriben dins del bombardeig mediàtic diari que en que ens manté assetjats el Covid19 que la sanitat, per culpa de la manca de recursos, es plantejava, arribat el moment, no ingressar als majors de 80 anys i em vaig esgarrifar doblement. 

Per una banda per com hem deixat, com a societat, que retallin en un camp tan bàsic com la sanitat pública mentre s’injectaven milions d’euros de tots i totes per salvar els bancs. Uns diners que l’estat ni es planteja reclamar. I per d’altra banda per com ha arrelat aquesta visió utilitarista de tot, fins i tot de la vida humana.Una esgarrifança que creix a mesura que les estadístiques comencen a tenir noms de persones conegudes i estimades.

Marxen moltes de les nostres persones grans i amb elles marxa la memòria d’una ciutat que, tot i tenir un passat sovint dramàtic, també era més humana. 

Marxen els nens i nenes que van ajudar a treure terra per construir els refugis, els que sovint van viure els bombardejos com una aventura estranya; marxen els records de postguerra, el racionament i la fam, però també la solidaritat entre veïns i amb els petits botiguers del barri; marxen les converses al capvespre amb les cadires al carrer. El record d’una ciutat que, tot i que el feixisme va omplir de silenci, ells van mantenir viva, gràcies als balls a les antigues cooperatives o a les festes majors. Una ciutat que es movia encara al ritme de les persones que anaven a peu i en la qual quan s’anava a comprar a totes dues bandes del taulell sabien qui era l’altra persona.

Em venen al cap les hores i hores d’entrevistes que amb la Pepita vàrem fer per Sants 3 Ràdio en qué dotzenes de persones ens van regalar els seus records i que s’han fet meus. Persones normals i extraordinàries com ho són totes, sovint sense cap consciència de tenir vides excepcionals però amb vivències dignes de ser recordades.

Recordo a la Rosa que durant la guerra, tot i saber-ho, no va delatar al jove capellà que s’havia amagat entre els obrers de la seva fàbrica. No ho va fer just per que ella sabia bé el que era l’odi i al que portava. El seu pare, Francesc Comas, va morir a mans dels pistolers de la patronal per les seves idees polítiques. Recordo el Joan Fabregues descobrint-me amb ulls de nen un refugi antiaeri on jo sols veia pedres i maons sota la sagristia de Santa Maria de Sants. Malauradament ells dos ja no hi són però penso en tota la gent que encara viu i penso com deuen estar visquent tot això, especialment en aquells que viuen sols o que es troben a una residència, lluny de les seves famílies. I penso ens els milers de coses que ens podrien ensenyar per portar una vida més humana. 

No, no tot anirà bé, i especialment si no fem res. No vull que sortim d’això amb més por i més control social. No vull que quan obrim la porta ens trobem un món amb menys abraçades, un món on hagin cremat les biblioteques.

dilluns, 13 d’abril de 2020

El silenci de la Browning - 5

El rellotge ha donat les vuit quan s’obre la porta i entra Garrigós alterat.

-No pinta bé, hi ha quatre tipus voltant pel barri que no conec de res. M’han seguit fins aquí.

-Són al carrer? - pregunta Luís, un dels joves que es troba a la sala.

Garrigós obre els porticons de fusta que donen al balcó. Garrigós mira d'esquitllada però no veu a ningú. 

-Potser han marxat... -es qüestiona Garrigós.

Luís apropa un paquet de cigarretes a Diego, qui accepta l’oferiment i pren una. Garrigós en pren una altra i tots dos l’encenen. A un racó Luisa seu a una butaca. Els homes ja sense la por inicial surten al balcó des d’on miren al carrer buscant als desconeguts. De cop un soroll els sobresalta a tots, són passes ràpides. Els quatre homes del carrer Rei Martí s’havien refugit de les mirades just a sota del balcó del sindicat, aprofitant l’angle mort que deixa el mateix. Quan tenen la distància suficient treuen les pistoles i comencen a disparar contra els sindicalistes del balcó. Es senten crits i unes quantes explosions seques, seguides de sorolls metàl·lics. 

Tot passa ràpid. Els sindicalistes s’amaguen com poden al despatx. El més proper a Garrigós, un jove que es diu Lluís Sánchez, es llença cap a la calaixera on guardaven el segell del sindicat. Obre un dels calaixos i treu una petita pistola, és una Star 1919. Abans que el sindicalista pugui carregar la pistola els pistolers ja han girat cua, marxant sense gaires presses carrer avall. Quan l’home de la Star ha aconseguit carregar l’arma surt al balcó des d’on dispara cap als tres agressors que fuguen en direcció al carrer Guadiana, per on s’esfumen. Les bales s’estavellen a l’empedrat del carrer sense assolir el seu objectiu. 

-Esto si que ha sido una goleada! Como el 4 a 1 que la que metimos a los del Sans hace dos meses en la inauguración de Sarriá -fanfarroneja León.

A Sant Crist s’obren subtils algunes finestres des de les quals els veïns espien el que passa al carrer. Quan els agressors ja són lluny el carrer s’omple amb molts d’aquests curiosos. L’home de la Star entra de nou al despatx. A terra jeu Garrigós, que entre gemecs procura treures la sabata, una bala l’ha ferit al peu dret i una segona al genoll. L’home de la Star es guarda la pistola a la butxaca i atén a Garrigós. Diego s’aixeca, sortint de darrera de l’escriptori on s’ha amagat. Els germans es busquen amb la mirada i sense dir cap paraula confirmen que es troben bé. 

Un altre dels sindicalistes tanca la porta del replà i després surt al balcó on es queda fent guàrdia. Passen els minuts i el carrer sembla recobrar tranquilitat. Les persianes es baixen i els curiosos tornen a les seves tasques quotidianes. Al despatx la mateixa pregunta es va repetint “Tothom bé?” Per sort ningú, a banda de Garrigós, ha pres mal. La Maria, una jove d’uns 18 anys surt del bany on l’ha sorprès el tiroteig i on ha esperat fins ara, arrecerada de les bales. Davant seu es dibuixa una escena dantesca. Un grapat d’homes s’arrepleguen a l’entorn del ferit, mentre d’altres miren i assenyalen pel balcó. Al moble del despatx es veuen senyals de bala i per terra tot de papers que han volat.

Ràpidament els sindicalistes, malauradament acostumats a situacions que no haurien de ser normals, intenten prendre mesures. Luís, l’home de la Star, ha marxat corrent a donar la veu d’alarma al barri, els pistolers ronden i qualsevol espai o company pot córrer risc, cal muntar guàrdies als locals del sindicat únic, els pistolers del lliures ronden pels carrers. Un altre ha marxat a buscar un cotxe per portar a Garrigós a que se’l miri un metge, al dispensari d’Hostafrancs, i els que queden decideixen que el millor és que els més joves marxin a casa. Diego i Luisa només han de desfer el camí per on han vingut i en menys de 15 minuts poden ser a casa de nou. 

Quan l’home que fa guàrdia al balcó fa un gest d’aprovació amb el cap Luisa obre la porta del replà, i sense pensar-s’ho dos cops, baixa les escales, rera d’ella el seu germà, que li diu que l’esperi. Quan arriben al portal del carrer Diego i Luisa miren des de la porta, afora no s’hi veu ningú a banda dels dos vigilants que els companys del sindicat han situat a les cantonades de Cros amb Sant Crist. La Maria no sap que fer, però després d’uns moments de dubte segueix als germans. Pensa que al cap i a la fi en aquest moment el carrer deu estar tranquil. 

Però de cop, a poc més de cent metres un furgó gira pel carrer del Guadiana, just al punt on fa menys de mig hora l’home de la gavardina esperava, és la policia. El conductor accelera per encarar la pendent de Sant Crist, mentre l’acompanyant assenyala endavant, ràpidament superen la Capella del Sant Crist. Els sindicalistes que fan guàrdia al carrer Cros criden alertant de l’arribada d’aquell vehicle ple d’homes armats. Els 4 agents que seuen a la part de càrrega del furgó comencen a preparar les seves armes. A pocs metres, rere el furgó una motocicleta amb sidecar on arriben dos policies més. El carrer s’omple de crits i de provocacions. 

Maria, que segueix als germans a pocs metres s’atura, però Diego i Luisa es troben atrapats entre els sindicalistes que fan guàrdia i els vehicles de la policia, així que corren endavant. Poc abans del carrer de Cros el furgó fa un gir de 90 graus encarant-se en direcció cap a la carretera i frena en sec. Els policies comencen a saltar del vehicle i es parapeten amb la caixa del propi furgó. Al balcó l’home que fa guàrdia dona el crit d’alerta i tot d’homes surten al balcó. Maria escolta trets i entra ràpid al portal més proper. La jove intenta calmar-se però el carrer s’ha omplert de crits i trets i de cop… un crit sec que ofega el tiroteig.

Maria empeny la porta lleugerament i per una escletxa veu l’escena del carrer. Sobre les llambordes reposen Luisa i Diego, en un bassal de sang. La jove esbufega amb una respiració feble. L’han ferit a la galta dreta i a les cervicals i ha rebut quatre impactes de bala entre el glutis i la panxa. A Maria se li encongeix el cor en veure a la seva companya a terra. Serà morta? A pocs metres Diego, estirat a terra, crida a la seva germana. També l’han ferit al genoll esquerra i a la cuixa dreta i no es pot aixecar però no pot parar de preguntar per la seva germana.

A la Luisa, a terra, li passen mil imatges pel cap: Casa seva al carrer del Vidriol, el Mercat d’Hostafrancs amb els traginers descarregant els carros, l'envelat de la plaça d’Espanya per la festa major d’Hostafrancs, el seu germà acomiadant-se quan marxa ben de matinada a treballar, els seus pares donant-li les mans un dia de petita caminant per la plaça del Sol, el mestre Roigé i les aventures de Nono i els cels foscos de Sants infectats de xemeneies. Luisa tanca els ulls i les imatges s’esvaeixen.

Els policies retenen i desarmen als sindicalistes. Enrique, un dels guardes que han baixat del furgó, contempla el seu rellotge, que s’ha desintegrat per una bala que ha passat fregant. Té un blau al canell i una rascada, però sense el rellotge segurament la ferida hauria estat molt més greu. Ple de ràbia Enrique s’apropa a un dels homes que feien de vigies i el colpeja amb furia a la panxa, l’home cau sobre els seus genolls. Maria tanca la porta mentre al carrer ressonen els crits i els cops. Poc després una tromba de policies entra a l’edifici del sindicat.

Els germans són carregats al furgó. Diego acaricia la mà de la seva germana i repeteix el seu nom, i, per fi, amb els pocs sons que Luisa és capaç d’articular els germans es comuniquen. El vehicle marxa ràpid en direcció a l’ambulatori d’Hostafrancs. L’estat de tots dos és molt greu. Els policies entren al sindicat on comencen un escorcoll amb males maneres. Quan troben una pistola a un dels presents el colpegen, l’emmanillen i se l’enduen detingut. 

Després de passar per l’ambulatori d’Hostafrancs els dos germans arriben en una situació d’extrema gravetat a l’hospital de Sant Pau. Tot fa preveure el pitjor, especialment per a la jove Luisa. Els següents dies diaris de tot l’estat es fan eco del Tiroteo de Sans sense qüestionar la versió oficial dels fets, només Solidaridad Obrera plantejarà dubtes sobre l’actuació policial, un fet que li ocasionarà problemes, veient-se obligats a anar a prestar declaració. També arreu de l’estat es segueix amb interès l’estat de la noia sobre la que no hi ha gaires esperances de recuperació.

Retall de la noticia apareguda a Solidaridad Obrera el 13/04/1923
Fons: CEDALL
En poques hores són detinguts tres membres del lliure: José Raflo Casanovas, Manuel Viadar i José Casas Company i un membre del sindicat únic: Luís Sanchis Miret. Tots són enviats als calabosos del Palau de Justicia, amb la diferència que el sindicalista de la CNT és incomunicat. Dos dies més tard García Otemin ordena escorcolls a les cases de tres membres del sindicat lliure: José Casasas Corretjen, Rafael el Rata i León Simón Sanz, un home forçut que havia sigut legionari.

Pel que fa als germans Luisa és operada d’urgència pels doctors Ribas i Vilardell. Però la pista de tots dos es perd el 20 d’abril de 1923 quan el diari El Diluvio publica que, per fi, estan fora de perill. La tensió però seguirà present als carrers de la ciutat i també de Sants.

Capítols anteriors


Articles

PADILLA, Toni, Hooligans en blanco y negro, a la revista Panenka 47.

PADILLA, Toni, Hooligans en blanco y negro, a la revista Panenka 47.

Hemeroteca

Solidaridad Obrera. 13/04/1923

La Correspondencia de España: diario universal de noticias. 13/04/1923

La Correspondencia de España: diario universal de noticias. 17/04/1923

ABC. 17/04/1923

La Voz, diario gráfico de información. 20/04/1923

El Diluvio. 20/04/1923

divendres, 10 d’abril de 2020

Presentació de Del Somni al Silenci

Avui recupero un vídeo de fa uns quants anys, la presentació del llibre "Del somni al silenci" a Cotxeres de Sants el 3 de desembre de 2012.


dijous, 9 d’abril de 2020

Cronologia de l'esport a Sants


AnyEsdeveniment
1883S’inaugura l’hipodrom de Can Tunis.
1901Es funda el Club Internacional de Football, segons sembla el nom respón al fet que al seu equip hi jugaven alguns jugadors originaris de Filipines.
1902El Club Internacional de Football es convertix en el FC Internacional. El club encara no juga a Sants, ho fa a la cruïlla dels carrers Provença, Rosselló i Urgell, davant l'Escola Industrial. Vestia camisa verda fosca i pantaló negre o blanc.

Francesc Bru Sanz debuta amb el FC Internacional.
1903Enric Peris de Vargas fitxa pel FC Internacional.
1905Charles Wallace Midgley debuta amb el FC Internacional.

Enric Peris de Vargas fitxa pel FC Barcelona.
1906El Centre Catòlic de Sants obre un gimnàs a l'aire lliure.

Francesc Bru Sanz fitxa pel FC Barcelona.

El FC Internacional, que ha sigut un dels principals equips del futbol a Catalunya es desfà i abandona la competició catalana.
1908S’inaugura el Velòdrom de la Farga, que serà substituït posterioment pel del Cubell, a tocar del Mercat.
1909Es funda l’Sporting Club de Sants, un club de futbol.

A l’abril s’inaugura el Velòdrom de Sants a tocar del Mercat de Sants. Una iniciativa del Club Ciclista Nou Velòdrom. Serà conegut com el Velòdrom del Cubell. Mesura 133 m de corda i rectes de 3 m d’amplada.
1910El FC Internacional reneix.
1911Primera edició de la Volta Ciclista a Catalunya. El Club Ciclista Nou Velòdrom de Sants atorgava una prima de 25 pessetes al corredor que arribés primer al velòdrom del carrer Sant Jordi.

Agustí Sancho Agustina, debuta al club de futbol Gladiator de Sants.
1912El Velòdrom del Cubell és escenari de l’arribada de l’última etapa del Campionat d’Espanya en ruta.
1914L'Orfeó de Sants acull el grup excursionista Els Segadors.

Josep Samitier comença a jugar amb l’equip juvenil de futbol del FC. Internacional.
1915Es crea el Centre d'Esports de Sants de la fusió de dos equips de futbol, el Gladiator Sport Club i l’Sporting Club de Sants. L’equip jugarà amb samarreta verda.
1916L'Internacional FC arrela al barri.

Agustí Sancho Agustina fitxa pel FC Barcelona.

El futbolista cortsenc Vicenç Piera i Pañella fitxa pel Centre d’Esports de Sants.
1917Es comencen a celebrar regularment curses ciclistes de 24 hores al velòdrom del Cubell.

Josep Samitier debuta al primer equip del FC Internacional.

Carlos Galicia Vicente fitxa pel Centre d’Esports de Sants.
1918Carlos Galicia Vicente fitxa pel FC Barcelona.
1919Josep Samitier fitxa pel FC Barcelona.
1920El futbolista format al Gladiator Agustí Sancho Agustina participa al Jocs Olímpics d’Anvers, on aconsegueixen la medalla d’Argent.

Vicenç Tonijuan i Garcia debuta al FC Internacional.

Domènec Carulla i Bertran debuta al FC Internacional.

Vicenç Piera i Pañella fitxa pel FC Barcelona.
1921Es crea la Unió Esportiva Hostafrancs.

S'inaugura l'Estadi Català, enclavat a la Fuixarda i construït per a l'opció de Barcelona a les Olimpiades de 1924, que finalment es disputaran a París.
1922El 26 d’abril es crea la Unió Esportiva de la fusió de dues Entitats futbolístiques, el FC Internacional i el Centre d’Esports de Sans i de dues de ciclisme, el Club Ciclisme de Sants i el Velo Esport. La samarreta dels Jugadors i Corredors, va ésser amb franges blanques per recordar el jersei del FC Internacional i les franges del Centre d’Esports de Sans. En tres mesos l’entitat ja té 5.000 sòcis.

Els atletes de la Unió Esportiva de Sants aconsegueixen la Copa de Campions d’Espanya d’Atletisme.

El 24 de juliol la Unió Esportiva de Sants derrota al FC Barcelona per 1 a 0 en un partit amistós jugat a Palafrugell.

Agustí Sancho Agustina torna a fitxar per la Unió Esportiva de Sants.

Vicenç Tonijuan i Garcia fitxa pel RCD Espanyol.
1923De la mà de Raimon Torres, president de la secció ciclista de la Unió Esportiva Sants, el Club assumeix l’organització de la Volta Ciclista a Catalunya.

Vicenç Tonijuan i Garcia fitxa de nou per la Unió Esportiva de Sants.

Domènec Carulla i Bertran fitxa pel FC Barcelona.
1924Es crea el Grup Excursionista Novells, que serà l'origen del Club Excursionista Sants. El mateix any es crea la secció de bàsquet de la UE de Sants.
1925Entre Maig i Juny la Unió Esportiva de Sants fa una gira per Alemanya, sent el primer equip espanyol que competeix de forma organitzada a l’estranger.
1926El 5 de desembre de 1926 s’inaugura el nou Velòdrom de Sants al carrer Violant d’Hongria. Impulsat per la secció de ciclisme de la Unió Esportiva de Sants. Té una corda de 250 m i una pista de basquetbol a la part central.

L’equip de futbol de la Unió Esportiva de Sants queda subcampió de Catalunya de la temporada 1925-26.
1927Emili Perelló, jugador de futbol de la Unió Esportiva de Sants debuta a la selecció espanyola en un partit contra Portugal.
1928Es crea la Unió Esportiva Poble Sec de la fusió de diversos equips de futbol: Radas, Margarit, Puríssima i Palma.

El mestre Zacarias Oliveras crea l’Agrupació Excursionista Sempre Avant.

El 3 d'octubre es constitueix el BB Montserrat, el club de basquet que posteriorment es coneixerà amb el nom de Basquet Ateneu Montserrat.

El 12 d’octubre de 1928, dins dels actes de la Festa Major d’Hostafrancs, el BAM disputa el primer partit de la seva llarga història.

Es funda el Club Excursionista de Sants

El 14 d’octubre es funda el Club Femení d'Esports a iniciativa de Teresa Torrens i Enriqueta Sèculi.
1929Coincidint amb l'Exposició Internacional de l'any 1929 s'inauguren la piscina i l'Estadi de Montjuïc.

Es celebra el Campionat d’Espanya de velocitat al Velòdrom de Sants.

Es funda el Club Excursionista Montgrony.

El Club Femení d’Esports ja compta amb un miler de sòcies.
1930Es celebra el Campionat d’Espanya de mig fons al Velòdrom de Sants.

Un grup d'aficionats al billar funda el Club Billar Sants al bar del Liceu.

Els alumnes de la Institució Montserrat creen el Renaixement Basket Ball, l'actual Basquet Institució Montserrat. La secció de bàsquet fou una de les fundadores de l’Agrupació de Basketball de Catalunya.

Es crea el Club Excursionista Alpinenc.
1931El 3 de juliol es funda el Club Esportiu Mediterrani per un grup d’entusiastes de l’esport, en particular de la natació, que freqüentaven la platja de la Barceloneta i la piscina dels banys “La Deliciosa”.

L’equip de futbol de la Unió Esportiva Hostafrancs es proclama campió amateur del Grup A de Primera Categoria.
1932El Club Excursionista Sants, juntament amb el C.E. Montgrony i el C.E. Alpinenc es fusionen i es converteixen en la Unió Excursionista de Barcelona-Sants.
El 25 d’octubre s’inaugura, a unes antigues termes en desús a la plaça d’Espanya, la seu del Club Femení i d’Esports. Els esports que practicaven les noies al club eren: natació, gimnàstica, atletisme, esgrima, tenis, bàsquet, patinatge, excursionisme i hoquei.

BB Montserrat lidera un grup de clubs modestos que no podien fer front a les condicions, tan econòmiques com reglamentàries, que exigia la Federació Catalana de Bàsquet i creen l’Agrupació de Basquetbol de Catalunya

El Velòdrom de Sants es enderrocat.

L’equip de futbol de la Unió Esportiva de Sants queda Campió de Catalunya de Segona Categoria la temporada 1931-32.
1933La Unió Excursionista de Barcelona-Sants canvia el nom pel de Unió Excursionista de Catalunya Sants i s’associa amb la Unió Excursionista de Catalunya-Barcelona.

Renaixement Basket Ball (BIM) comença a disputar les lligues de l’Agrupació de Basketball de Catalunya.

Neix el Club Billar Sants arran de la fusió del Billar Club Sants i el Billar Club Unió.

Es celebra la Volta a Peu per Sants, una cursa en motiu de la Festa Major de Sants, que acaba al camp de la Unió Esportiva de Sants.

El futbolista santsenc Josep Escolà i Segalés debuta amb la UE de Sants.
1934L '1 d'agost de 1934, es crea la Secció Esportiva L'Espanya Industrial. Es tractava d'una secció esportiva de la fàbrica del mateix nom. L'equip vestia de blau i blanc a franges verticals i pantaló blanc.

La UEC crea de la secció Amics de la Platja.

L’equip de futbol de la Unió Esportiva de Sants queda campió de Catalunya de Segona Categoria la temporada 1933-34.

L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant organitza el 1r Gran Premi de Sants, una cursa atlètica que guanya Àngel Mur. La prova es repetirà l’any següent.

Es celebra la Copa Galileu, una cursa en motiu de la Festa Major de Sants, que acaba al camp de la Unió Esportiva de Sants.

El futbolista santsenc Josep Escolà i Segalés fitxa pel FC Barcelona.
1935Es crea el JAC Sants entre el joves de la Federació de Joves Cristians de Catalunya de la parròquia dels Dolors.
1936Renaixement Basket Ball (BIM) guanya el campionat de Agrupació de Basketball de Catalunya.

Al Juliol s'ha de celebrar l'Olimpiada Popular a Barcelona com un contrapunt a l'Olimpiada de Berlín, utilitzada com anunci publicitari del nazisme, però l'inici de la Guerra Civil ho impedirà. Entre els clubs esportius i entitats populars i polítiques de Sants, Hostafrancs i la Bordeta implicades en la seva organització trobem: Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, Foment Republicà de Sants, Ateneu Marxista, Acció Catalana Republicana, USC, Joventut Unificada, PCC, Centre d’Esquerra d’Hostafranchs, Unió Esportiva de Sants, Centre Ciclista Santsenc, Centre Excursionista Atlant, Avenç Republicà, Xics Futbol Club, Partit Esquerra de l’Eixample. L’alçament feixista però ho impedeix.

Molts socis de la UEC s’incorporen a les Milícies Antifeixistes Alpines. Molts socis de la UE de Sants ho faran dins la columna de Els Esportius.

Al camp de la UE de Sants s’organitza un partit benèfic entre una selecció de jugadors santsencs contra una altra d’obrers de l’Aragó vinguts a Barcelona per l’Olimpiada Popular.

Els dipòsits d'aigua del Vapor Vell seran utilitzats com a piscina popular.

Durant la guerra el camp de la UE de Sants es converteix en un dipòsit de material bèl·lic.
1939Les autoritats franquistes cedeixen el camp de la UE de Sants al Servicio de Inspección y Recuperación de Automóviles del Ejército.

Amb la dictadura la Unió Esportiva de Sants castellanitza el seu nom i al seu escut perd la bandera catalana i l’estrella de 5 puntes.

El CE Mediterrani es veurà obligat a canviar el seu escut per ser triangular i associar-se amb els maçons.

El Renaixement Basket Ball canvia el seu nom pel de Basquet Institució Montserrat (BIM).
1940Al març la UE de Sants recupera el seu camp.

El BB Montserrat pren part al Campeonato de Barcelona, que organitzava Acción Católica. N’era el líder quan se suspengué la competició.
1941S’organitza un Festival Gimnàstic a l’Espanya Industrial amb la participació de les Joventuts Hitlerianes.

El BIM organitza el torneig Competición de Ases, que repetirà l’any següent.
1942El BIM ascendeix a la màxima categoria del Campionat de Catalunya.

La temporada 1942-43, el BB Montserrat retorna a la Federació Catalana i juga a la 3a categoria.
1943El CE Mediterrani, encara sense instal·lacions, pateix una important crisi entre els associats que es dividiran en dos.
1944A l’abril el CE Mediterrani inaugura la seva piscina ubicada als dipòsits d’aigua del Vapor Vell. Fruït de la crisi al club es crea també el CN Montjuïc.
1945L'Espanya Industrial es converteix en filial del FC Barcelona.
1947El JAC Sants surt de les competicions diocesanes i s'inscriu en les competicions de la Federació Catalana de Basquet.

Un grup de persones vinculades al Mercat de Sants i veïns del carrer Sant Jordi creen la Societat Esportiva Mercat Nou. El primer camp serà el del Torresenc, a Collblanc.

La temporada 47-48 el BIM participa per primera vegada al Campionat d’Espanya.
1948La Unió Esportiva de Sants es reconeguda amb la Medalla d’Or al Mèrit Ciclista.
1949Gustau Biosca i Pagès juga un any a l’Espanya Industrial abans d’anar al FC. Barcelona.
1951La temporada 1950-51, el BB Montserrat aconsegueix el campionat de Catalunya de 1a categoria i la Copa Hernan, el títol més estimat de la història del club, en un partit disputat a la pista del BIM (Bàsquet Institució Montserrat).
1952L'Espanya Industrial ascendeix a segona.

La Unió Esportiva de Sants aconsegueix la Copa de Campions d’Espanya de Bàsquet Femení

Debuta al FC Barcelona Sígfrid Gràcia i Royo, provinent de l’Espanya Industrial.

Joaquim Domingo del Club Billar Sants es proclama campió d’Europa de billar artístic.
1953Durant la temporada 52-53 L'Espanya Industrial aconsegueix l’ascens a primera però ha de renunciar per ser filial del FC Barcelona.

El juvenil del BIM es declara campió de Catalunya la temporada 1952-53.

Es crea el Bàsquet Sant Medir recer de la parròquia de Sant Medir.
1954La UEC crea la secció de fotografia.
1956Durant la temporada 55-56 L'Espanya Industrial torna a aconseguir l’ascens a primera. Aquest cop es desvincula del FC Barcelona per poder jugar a la categoria. Es converteix en el CD Condal el club jugava al camp de Les Corts i portava samarreta blava amb dues franges diagonals blanques.
A l’equip jugaran jugadors reconeguts com el veterà Marià Gonzalvo i Falcon i el jove Ferran Olivella i Pons, que l’any vinent serà fitxat pel FC Barcelona; Francesc Rodríguez i García o Dagoberto Moll Sequeira.

Aprofitant les noces d’argent el CE Mediterrani organitza a les instal.lacions del carrer Galileu, els Campionats de Catalunya Juvenil i Senior de Natació.

La UEC crea la secció d'Esquí.

La temporada 56-57 es crea la Lliga professional de bàsquet i el BIM passa a jugar a les competicions amateurs.

El BB Montserrat inaugura escut i passa a ser conegut com a BAM.
El Bàsquet Sant Medir s’integra dintre l’OAR (Obra Atlético Recreativa)
1957L’equip de fútbol de la Unió Esportiva de Sants es declara Campions de Lliga de Tercera Divisió a la temporada 1956-1957. Juga l’ascens a segona amb l’Alcoyano i perd.

Joaquim Domingo del Club Billar Sants es proclama campió del món de billar artístic.

El JAC Sants juga l'ascens a primera divisió però no aconsegueix ascendir.

El CD Condal acaba últim de la primera divisió de futbol i baixa a segona.

Enric Carbonell i Bosch jugador d'hoquei sobre patins santsenc fitxa pel FC Barcelona.
1958El FC Barcelona fitxa Francesc Rodríguez i García, provinent del CD Condal.

Després d’una greu lesió Gustau Biosca i Pagès deixa el FC Barcelona i fitxa pel CD Comtal, on jugarà la temporada 58-59 i es retirarà.
L’equip de fútbol de la Unió Esportiva de Sants juga l’ascens de segona a tercera amb el CF Terrassa però perd.
1959L’equip de fútbol de la Unió Esportiva de Sants es declara Campions de Lliga de Tercera Divisió a la temporada 1958-59. Disputa l’ascens a segona amb el Reial Mallorca però és eliminat.

Jaume Capdevila i Naudeillo jugador d'hoquei sobre patins santsenc fitxa pel FC Barcelona.
1960A l’inici dels anys seixanta el BIM incorpora la secció femenina, on destaca Neus Bartran.

El CD Condal renuncia a segona divisió i baixa a tercera.
1961L’equip juvenil de futbol de la Unió Esportiva de Sants es proclama Campió de Catalunya de la seva categoria, la temporada 1960-61.
1962El primer equip del JAC Sants ha d'abandonar les competicions.

La UEC crea la secció d’espeleologia SIRE

Primera marxa per coordenades de la UEC.
1963Joaquim Domingo del Club Billar Sants es proclama campió del món de billar artístic.

La UEC crea la SAME, secció on es realitzen les activitats més tècniques relacionades amb l’alta muntanya.
1964EL BAM inscriu els equips de minibàsquet, infantil, juvenil i sènior, a l’Organización Atlético Recreativa (OAR).

El 23 de febrer tanca el Camp de Fútbol de la Unió Esportiva de Sants del carrer Galileu, que serà enderrocat per les obres d'obertura de l’Avinguda Madrid. Sense camp propi el club començarà un peregrinatge d’11 anys pels camps: del RCD Espanyol, CE Hospitalet, CE Europa, CF Prat, CA Ibèria i a la Zona Esportiva del FC Barcelona.

Enric Carbonell i Bosch jugador d'hoquei sobre patins santsenc participa a la selecció que guanya el campionat del món.
1965EL CD Condal puja de nou a segona divisió.

L’equip de fútbol de la Unió Esportiva de Sants juga la promoció d’ascens de tercera a segona contra l’Almeria. Va haver-hi igualada entre els dos partits i en el tercer, jugat a València, va guanyar el conjunt andalús.

La Secció Esportiva Sant Medir es constitueix oficialment com a club.
1966La UEC puja el primer pessebre al Puig Pedrós , actualment es continua amb aquesta tradició.

L’equip de fútbol de la Unió Esportiva de Sants juga la promoció d’ascens de tercera a segona però és eliminat pel Club Ferrol. El partit es disputa al Camp Nou.

Joaquim Domingo del Club Billar Sants es proclama campió del món de billar artístic.

La temporada 65/66, el Bàsquet Sant Medir es proclama campió de l’OAR en la seva primera categoria.

Jaume Capdevila i Naudeillo i Enric Carbonell i Bosch, tots dos jugador d'hoquei sobre patins santsencs de la cantera dels Maristes participen a la selecció que guanya el campionat del món.
1967El CD Condal baixa a tercera divisió.

El Bàsquet Sant Medir ingressa a la Federació Catalana de Bàsquet.

El FC Barcelona fitxa Carles Rexach i Cerdà, provinent del CD Condal.

El motociclista santsenc Joan Bordons i Vives fitxa per Derbi. Queda quart en el Gran Premi d'Espanya de 1967 en la categoria de 50cc.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín debuta amb Derbi a la categoria de 50cc. Començà a interessar-se pel món de la moto al taller del seu pare al carrer Galileu.
1968El CD Condal arribà a un acord amb el FC Barcelona per tornar a ser-ne filial. Canvia l'uniforme per un de blau i grana, amb pantaló blanc.

Joaquim Domingo del Club Billar Sants es proclama campió d’Europa de billar artístic.
1969Joaquim Domingo del Club Billar Sants es proclama campió d’Europa de billar artístic.

Jaume Capdevila i Naudeillo i Enric Carbonell i Bosch, jugadors d'hoquei sobre patins santsencs de la cantera dels Maristes participen a la selecció que guanya el campionat d’Europa.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de resistència i el Campionat d'Europa de Resistència fins a 250 cc
1970El CD Condal desapareix quan es fusiona amb l'Atlètic Catalunya CF, per formar el Barcelona Atlètic.

El motociclista santsenc Joan Bordons i Vives guanya el XVI Gran Premi Internacional de Madrid de 250cc.

El motociclista santsenc Jordi Navarrete García debuta. Aquell any es Campió d'Espanya de Resistència en 250 cc.

Enric Carbonell i Bosch jugador d'hoquei sobre patins santsenc participa a la selecció que guanya el campionat del món.
1971Primer curset d'Esquí Alpí de la UEC.

El 5 de desembre el BAM disputa el partit inaugural del camp de bàsquet situat al terrat del nou edifici de l’Escola Joan Pelegrí, al solar de l’antic Ateneu Montserrat, al carrer Torre d’en Damians. Conegut popularment com el Palazzetto Blau Arena

El BAM es reincorpora definitivament a la Federació Catalana de Bàsquet.

El motociclista santsenc Jordi Navarrete es Campió d'Espanya de Resistència en 250 cc.
1972La UEC s’instal·la al carrer dels Jocs Florals 51.

El motociclistes santsencs Joan Bordons i Vives i Benjamí Grau i Marín guanyen les 24 Hores de Montjuïc.
1973El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de Velocitat en 50cc. També guanyarà les 24 Hores de Montjuïc.
1974El primer equip femení del BAM es federà a l’OAR, els anys següents aconseguí quatre lligues consecutives i dues copes.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de Velocitat en 50cc.
1975Al setembre els propietaris del Vapor Vell volen edificar-hi uns grans magatzems i proposen rescindir el contracte d’arrendament del CE Mediterrani a canvi de compensació econòmica. Des del club es respón que sols s’estudiaria la proposta a canvi d’uns terrenys per construir-hi la piscina coberta que calia. Al febrer va arribar l’oferta dels terrenys demanats, el Club assolia unes possibilitats trascendentals.

El 12 d’octubre s’inaugura l’Estadi Municipal Julià de Campmany, que es cedit a la Unió Esportiva de Sants per cinc anys.

El Bàsquet Sant Medir assoleix per primer cop la categoria Regional.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de Velocitat en 50cc i en 750 cc. També guanyarà les 24h de Montjuïc i els els 1000 km de Mugello.
1976El 30 de setembre tanquen les instal·lacions del carrer Galileu del CE Mediterrani i l’1 d’octubre es pren possessió de la nova seu al carrer de Regent Mendieta, 14-20, que arrencaran el 20 d’octubre.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de Velocitat en 255cc.
1977El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de Velocitat en 255cc i 750 cc.

El motociclista santsenc Jordi Navarrete es participa al mundial de motociclisme.
1978El BAM, amb set equips de formació i els sèniors masculí i femení, commemorà el cinquantè aniversari de la seva fundació.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de Velocitat en 255cc. També guanyarà el Campionat d’Espanya i de Resistència.

El motociclista santsenc Jordi Navarrete es Campió d'Espanya de Resistència en 250 cc.
1979L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, recuperat després de la dictadura, organitza el 1r Cros Popular de Sants, prova hereva del Gran Premi de Sants.

El Bàsquet Sant Medir crea el primer equip femení.
El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de Velocitat en 255cc i 750 cc.
1980Membres de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta i del Foment Català d’Ajut i Serveis s’involucren en l’organització del Cros Popular de Sants.
1981S’organitza el Primer Gran Premi de Catalunya d’Esqui Interclubs.
El Cros Popular de Sants passa a ser organitzat pel grup que amb el temps acabarà esdevenint el Club Camins Esportius de Sants.
1982Es construeix una pista coberta al pas­satge Toledo, on jugarà el Bàsquet Sant Medir.
1983A començaments de la temporada 1983-1984 la Unió Esportiva de Sants ha de deixar el Julià Campmany per jugar a les Instal·lacions Municipals de la Bàscula.

La temporada 82/83 el Bàsquet Sant Medir acon­segueix l’ascens a Segona Catalana.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya les 24h de Montjuïc.
1984El 27 d’abril s’inauguren les noves instal·lacions esportives de Magòria de la Direcció General de l’esport de la Generalitat de Catalunya. Hi jugarà la Unió Esportiva de Sants i el Mercat Nou. Tots dos clubs es traslladen des del Camp de futbol Julià de Capmany.

La temporada 83/84 el Bàsquet Sant Medir acon­segueix l’ascens a 1a Catalana.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de resistència. També guanyarà les 24h de Montjuïc.
1985Davant la manca d’espai el CE Mediterrani es planteja el trasllat a l’antiga fàbrica Serra i Balet, limitada pels carrers Begur, Canalejas, Sugranyes i Bacardí, a més de la meitat de l’illa situada a l’altre costat del carrer Sugranyes.

S’inaugura el pavelló cobert del Jac Sants a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors.

La primera expedició catalana que assoleix l’Everest. El grup està format per Òscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès i Ocaña, qui entre d’altres grups havia format part de la Unió Excursionista de Sants.

El pilot de motos santsenc Benjamí Grau i Marín guanya el Campionat d'Espanya de resistència. També guanyarà les 24h de Montjuïc.
1986La temporada 85/86 el Bàsquet Sant Medir acon­segueix l’ascens a la Segona Divisió estatal.

El motociclista santsenc Domingo Parés i Rivero mor en un accident durant les 24h de MontjuÏc. La prova la guanyarà un altre pilot santsenc, Benjamí Grau i Marín.
1987El 20 de juny el CE Mediterrani inaugura oficialment les instal.lacions del carrer Begur, inclosa la piscina de competició a l’aire lliure.
1988A les instal·lacions del CE Mediterrani del carrer de Begur es posen en marxa sis pistes d’esquaix.
1989A l’abril el CE Mediterrani inaugura la coberta desmuntable de les piscines del carrer Begur..

L’equip juvenil de futbol de la Unió Esportiva de Sants es proclama Campió de Catalunya de la seva categoria, la temporada 1988-89.
1990Roger Esteller i Juyol, el tigre de Sants, debuta a l’equip de bàsquet del FC Barcelona.

El Bàsquet Sant Medir a la temporada 89/90, obté la millor classificació de tota la història del Club: quart Classificat a Segona Divisió Estatal, només per sota de l’ACB i de Primera.
1992El Mercat Nou crea el primer equip de futbol femení del barri de Sants

La temporada 92-93 el JAC Sants ascendeix a segona divisió, però baixarà la següent campanya.

El CE Mediterrani adquireix un nou espai esportiu i social situat al terme municipal de sant Andreu de la Barca. Enmig de la natura, són 6 hectàrees d’extensió, voltades de bosc i jardins, i disponibles per a l’ús social i esportiu, can Salvi.

El CE Mediterrani va aportar quatre esportistes a participar als Jocs Olímpics de Barcelona 92, els waterpolistes Jordi Sans, Daniel Ballart i Ricardo Sánchez, medalla de plata per primera vegada en la història del Club Esportiu Mediterrani, i la nedadora, Núria Castelló.

La temporada 91/92 el sènior masculí del Bàsquet Sant Medir retorna a la Segona Divisió Estatal. La Real Federación Española de Baloncesto no permet jugar al poliesportiu del passatge Toledo

El 1 de juny es crea el Club Esportiu Handbol BCN Sants.
1993L’equip de waterpolo femení Absolut, assoleix el títol de campió d’Espanya.

La Unió Esportiva de Sants guanya el torneig dels històrics al Martinenc.

El Jac-Sants aconsegueix l’ascens a segona divisió estatal.

L’Equip de futbol de la Unió Esportiva de Sants aconsegueix l’ascens a tercera divisió.

Expedició Annapurna (8.091m) , amb participació d’Oleguer Suñé de la UEC Sants. No es va fer el cim.
1994L’equip de waterpolo femení Absolut participa al la Copa d’Europa que organitza el CE Mediterrani a la piscina del carrer Begur.

El Club Billar Sants comença a organitzar el Memorial Joaquim Domingo de billar

Expedició de la secció SAME de la UEC al Nanda Devi est (7.434m), fan cim el 27 juny a les 11:30 del matí Marc Martínez i Ricard Miquel.

A partir de la temporada 93/94 el Bàsquet Sant Medir se situa a Primera Catalana.
1995L’equip de waterpolo Absolut Femení del CE Mediterrani revalida el títol de campió d’Espanya i l’equip de waterpolo Absolut Masculí, assoleix el títol de sotscampió de la Copa del Rei.

Es constitueix l’equip sènior del Club Esportiu Handbol BCN Sants.
1996L’equip de waterpolo Femení Absolut, del CE Mediterrani entrenat per Mar Sanromà, assoleix la millor classificació europea de la història amb la 7a plaça a la Copa d’Europa.

El CE Mediterrani inaugura la nova sala de fitness de més de 400 m2 a la instal·lació del c. Begur.

Roger Grimau Graguera, jugador format al Jac-Sants debuta al Festina Joventut.

El Cros Popular de Sants esdevé Memorial Eugeni Giralt Querol després de la mort d’un dels seus impulsors.
1997Els equips de natació del CE Mediterrani dominen totes les categories en l’àmbit de Catalunya: Equip Absoluts, sotscampió, equip Júnior, campió, equip Infantil, campió.

Expedició de la secció SAME de la UEC al Nun (7.135m). Cim el 24 setembre per Joan Cunill, August Corominas, Núria Balaguer i Conrad López.

El Mercat Nou celebra el seu cinquantè aniversari.

El Club Billar Sants comença a jugar a les instal·lacions del Casinet d’Hostafrancs.

La temporada 1996-97 l’equip Sènior Club Esportiu Handbol BCN Sants ascendeix a Primera Catalana.
1998Expedició de la secció SAME de la UEC a l’Aconcagua cara sud (6.962m), es fa cim el 13 de gener a les 21:15 per part de Xavier Laporta, Marc Martinez i Ricard Miquel. Ho fan per una via poc repetida, no es la ascensió normal.

La UEC inaugura un dels primers Rocòdroms de Barcelona.

El waterpolista del CE Mediterrani, Rubén Michavila, guanya el títol de campió del Món amb la selecció espanyola.

Expedició de la secció SAME de la UEC a l’Annapurna (8.091m). Era una expedició de neteja amb Mountain Wilderness Catalunya i no s'anava a fer cim, només a netejar els camps.

A l’agost es comença a disputar l’Open Internacional de Sants, Hostafrancs i la Bordeta a les Cotxeres de Sants. Una competició que esdevindrà una de les més multitudinàries d’Europa.
1999El CE Mediterrani rehabilita i inaugura l’edifici de “la catedral”. És un edifici de tres pisos que ofereix tres sales polivalents totalment renovades, aptes per a qualsevol activitat dirigida i cursets.

L’Assemblea General de Socis Compromissaris del CE Mediterrani aprova d’atorgar a la instal·lació del Club situada al c. Begur el nom de l’expresident Josep Vallès.

L’any 1999 el Bàsquet Sant Medir i l’escola Proa arriben a un acord per fer ser­vir les seves modernes instal·lacions de l’escola i alhora donar suport a l’ensenyament del bàsquet a l’escola.
2000El CE Mediterrani es ven Can Salvi i engega el Projecte 2000, un projecte de renovació i remodelació global del Club, que presenta la construcció d’una nova piscina de 50 m, nous vestidors, nova pista poliesportiva coberta, noves sales polivalents i la renovació i l’adequació de diverses dependencies esportives i socials del Club.

Als Jocs Olímpic de Sydney 2000 el Club Esportiu Mediterrani hi aporta cinc esportistes: els nedadors Eduard Lorente i Jorge Pérez, els waterpolistes Milan Cipov i Peter Nizny, i, també, l’entrenador, Antoni Comas que hi viatja com a tècnic adjunt de l’equip de natació espanyol.

El Mercat Nou es fusiona amb el Club Esportiu Estrella Magòria.
Amb motiu del 70è aniversari del Club Esportiu Mediterrani es dedica un homenatge a l’arbre que està situat davant la biblioteca Vapor Vell, al carrer Joan Güell. D’aquesta manera, hi queda instal·lada una placa commemorativa en record dels 32 anys, del 1944 al 1976, durant els quals el Club Esportiu Mediterrani hi va estar ubicat i el frondós “plàtan” donava recer, a peu de la piscina, als seus socis i sòcies, que s’hi reunien els càlids dies d’estiu.

Jordi Grimau Graguera, jugador format al Jac Sants debuta al FC Barcelona.
2002Es col·loca la primera pedra del projecte 2000 a les instal·lacions del carrer de Begur del CE Mediterrani.

L’equip de Waterpolo Absolut Femení del CE Mediterrani assoleix la 3a plaça, medalla de bronze europea en la Women LENH Trophy.

Expedició de la UEC de la Secció Muntanya a l’Aconcagua (6.962m), Matías Redondo, Imma Lizondo, Edu Pérez, Fernando Farré, Ivan Oliveras, Toni González, fan el cim el 25 de desembre.
2003El nedador internacional del CM Mediterrani, Eduard Lorente, assoleix el títol de campió d’Espanya i rècordman en 50 i 100 m lliures, i assoleix així, una plaça per disputar el Campionat del Món que enguany tindrà lloc a Barcelona.

L’equip de waterpolo Absolut Femení del CE Mediterrani, campió d’Espanya i campió de la Copa de la Reina 2003.

El Club Esportiu Mediterrani aporta cinc jugadores de waterpolo, a la selecció espanyola de waterpolo classificada per disputar el Campionat del Món de natació i Waterpolo que té lloc enguany a Barcelona: Mariona Ribera, Anna Pardo, Belén Sánchez, Elisabet Fuentes i Ana Ramírez.
2004El Mercat Nou aconsegueix l’ascens a Primera Territorial del primer equip.
2005Queda enllestit i obert a l’ús social l’accés rehabilitat i renovat del carrer Begur, i també recuperen i milloren la seva funció els diversos espais exteriors de la instal·lació Josep Vallès, per la qual cosa el 12 de febrer s’hi fa una celebració oficial.
2006La UEC crea la secció Sants Camina.
2007Expedició Cho Oyu (8.201m). No era una expedició organitzada des de l'UEC Sants, però el soci August Corominas de la UEC de Sants el 4 d'octubre va fer cim.

El Mercat Nou recupera la categoria de Primera Territorial

La Secció de ciclisme de la Unió Esportiva de Sants es transforma en la Volta Ciclista a Catalunya Associació Esportiva.
2009El 4 de maig es crea el Màgic Sants Futsal.
2010L'any 2010 abandonà la seva històrica pista després que l'Ajuntament la tanqués i passà a jugar al pavelló de l'Espanya Industrial i al de La Bordeta.

Primera caminada de resistència Sants Montserrat organitzada per la UEC.

El BAM rep de la Federació Catalana el premi del Comitè Olímpic Català.

La Secció d’Atletisme de la Unió Esportiva de Sants impulsa el 2000 de Sants, una cursa que es realitza durant la Festa Major de Sants.
Es tanca el camp de futbol de Magòria i la Unió Esportiva de Sants i el Mercat Nou-Magòria perden el camp.
2012El Jac-Sants es proclama campió del Campionat de Catalunya de Minibàsquet.
2019El Dinàmic Batlló, club de futbol històric de la Bordeta, deixa de ser filial de la Unió Esportiva de Sants i desapareix, cedint la seva plaça a 3a Catalana al Mercat Nou. Acaba així un club de més de 80 anys d’història.