dilluns, 26 d’octubre del 2020

La noia emparedada - 3

Potser el misteri més gran que envolta la història de La noia emparedada és com un diari d’enorme tirada a París va arribar a fer-se ressò de la noticia en portada. Els fulls volants deurien córrer bastant, ja que el corresponsal de Le Journal que ho va enviar a la redacció parisina no es trobava a Barcelona, sinó a Madrid. El cas és que la publicació del diari francès va ser recollida per diaris locals barcelonins. El primer que se’n va fer eco, amb sorna, va ser La veu de Catalunya del 4 de juny amb un titular: “Una “gran”informació” i un subtitol: “¡I aquí no’n sabem res!” que parlen per si sols. El darrers paràgrafs de la noticia diuen: “El corresponsal del “Journal” l’ha servit d’amic. Se veu que és d’aquelles que, com diuen vulgarment, no s’ha de descalsar per passar el riu. La seva veracitat es tan ideal com l’hermosura de la noia emparedada.” 

Però l’endemà El Diluvio encara va anar un pas més enllà a l’article “Lo de la joven emparedada. Como se forja una leyenda.” on, tot i tractar la notícia de “un canard de tomo y lomo” decideix anar al fons de la història, ja que segons diuen havien rebut cartes diverses de veïns i veïnes de Sants i Hostafrancs “y otros barrios populares de Barcelona” que donaven veracitat a la història. 

Noticia a El Diluvi 05/06/1913
Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya.


Segons els redactors de El Diluvio un mes i mig enrere va començar a circular el full volant als mercats, especialment als de Sants i Hostafrancs. Els periodistes van anar a Sants cercant al protagonista involuntari de la història, Miquel Alimbau, el mestre d’obres, que vivia al número 11 del carrer Durán, l’actual Valladolid. Van anar fins allà i van trobar-lo al migdia, entrant al bar de la cantonada de Valladolid amb Alcolea per esmorzar i allà el van entrevistar sobre tota aquesta història. 

-¿Qué sabe usted? -le preguntamos- de lo de la joven emparedada, en cuyo supuesto hecho se le atribuye a usted parte tan importante?

-Pués sé lo mismo que ustedes -nos contestó-. Jamás nadie ha solicitado mis servicios para tapiar a joven ninguna, ni me han llevado atado y vendado, ni me han amenazado con revólvers, ni he estado enfermo en cama a consecuencia de la emoción, ni he hecho denuncia de nada absolutamente, porque para nada se me ha llamado, ni sé del asunto más que lo que han dicho las hojas sueltas circuladas. Desde hace años vengo dedicándome a mi oficio diariamente en la barriada y cada mañana vengo a comer a esta casa (la de comidas aludidas) sin interrupción.

-Estoy convencido de que todo ha sido obra de alguien que ha querido hacer un negocio vendiendo hojas sobre supuestos crímenes horripilantes entre la gente sencilla y crédula de los mercados. Y como en lo de la joven emparedada se habla de un maestro albañil, no me extrañaría de que algún compañero del oficio celoso de mi trabajo haya echado a volar mi nombre, del cual se ha apoderado enseguida la gente llevándolo de boca en boca. Unos decían que después de haber sido abandonado en la carretera de Vallvidrera debí guardar cama y que fallecí pocos días  después, lo cual como usted vé no es cierto. Otros pretendían que fuí a denunciar el hecho al Juzgado y que en el momento de prestar declaración caí muerto, cosa que tampoco es verdad, como usted ya ve. Más tarde, cuando el vecindario se dio cuenta de su equivocación y de que yo esta estaba sano y bueno se cambió de protagonista, hablándose de otro maestro albañil y así se fueron citando seis o siete hasta que cesaron las habladurías.


I em reservo un post final per dilluns vinent amb una reflexió personal sobre tota aquesta estranya història de La noia emparedada.  


Capítols anteriors:



Per saber-ne més:

Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France

La Veu de Catalunya, 04/06/1913. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya

El Diluvio, 05/06/1914. Fons: Arca. Biblioteca Nacional de Catalunya