L’any 1974, sent alcalde de Barcelona Enric Masó, es feia públic el Pla Comarcal d’Ordenació Urbana de Barcelona, una revisió del pla urbanístic del 1953 en la qual s’hi dibuixaven les línies d’actuació de la metrópolis que hauria d’encarar el final de segle XX. Una ciutat on el cotxe estava destinat a circular per sobre de tot i de tothom i on les antigues fàbriques que poc a poc anaven marxant deixaven lliures milers de metres quadrats, principalment, a l’especulació. De fet, però, aquest pla no va ser aprovat fins l’any 1976, ja amb Joaquim Viola com alcalde, ja que els grans propietaris van seguir pressionant per reduir el pes dels equipaments.
Davant d’aquesta situació el moviment veïnal santsenc, en un històric cartell, es qüestionava: “1974 Pla Masó. 1976 Pla Viola. El Pla del Poble quan?” Eren anys de lluita per revertir els plans de l’ajuntament i fer una ciutat a la mida de les persones. L’any 1973, des del Centre Social de Sants, es va impulsar la campanya Cop d’ull a Sants. Des de la militància i amb hores i hores de dedicació, carrer per carrer, veïns i veïnes van fer un enorme estudi del Sants real, per poder-lo comparar amb amb els estàndards que des de l’urbanisme es plantejaven com a necessaris per a una ciutat. Una base que va servir per fomentar les lluites veïnals. Sobre les conquestes ja n’he parlat llargament a aquest bloc: Cotxeres, l’Espanya Industrial, el Vapor Vell, Can Batlló… No m’allargaré per que aquest no és l’objecte d’aquest article, però fruït d’aquelles lluites, els barris van tenir positiu un efecte col·lateral, ja que també van conservar part del seu patrimoni i, amb ell, la seva memòria.
.jpg)
I és que la pràctica totalitat del elements que avui en dia es consideren patrimoni als nostres barris els tenim dempeus gràcies a aquestes lluites veïnals i al fet que aquests edificis van tenir nous usos. De no ser així Sants no conservaria cap rastre del seu passat industrial i seria molt difícil entendre el que les nostres àvies i avis van viure a aquelles fàbriques. Al llarg dels anys però, la consciència patrimonial ha funcionat a batzegades, com a resposta a una dinàmica d’acció-reacció. Davant una agressió al que la comunitat interpreta com el seu patrimoni, aquells elements significatius que l’expliquen, aquesta ha reaccionant mobilitzant-se, però quasi sempre sense mitjans o temps i en molts casos quan el mal ja està fet.
Des d’un paternalisme que des de sempre ha impregnat les seves formes de fer, l’Ajuntament, en el camp del patrimoni, ha tingut en compte molts factors per decidir quins elements cal protegir i quins no, però n’ha obiat un que, al meu entendre, hauria de ser fonamental, l'opinió de la pròpia comunitat. D’aquesta manera la decisió del que és patrimoni i del que no, recau únicament en un grup d’experts en arquitectura, urbanisme, arts aplicades o història però que no tenen perquè conèixer els barris. El civisme il·lustrat del “tot per al barri però sense el barri”.
Cal reclamar que s’incloguin criteris comunitaris en la protecció del patrimoni i que es clarifiquin quins són els mecanismes que des de l’administració es fan servir per protegir un edifici. Amb voluntat política, el Districte, l’administració més propera i on els veïns i veïnes hauríem de tenir més capacitat d’incidència, pot fer moltes coses en aquest sentit, com per exemple aprovar un Pla Especial de Protecció del Patrimoni Historicoartístic dels barris tradicionals de l’antiga Vila de Sants, tal i com el 22 de desembre del 2020 es va fer al Districte de Gràcia. Un pla que, pèr cert, també va incloure els sóls que contenen edificacions, donant més cobertura així a la protecció dels refugis antiaeris graciencs, elements protegits des de finals dels 90.
A Sants tenim experiència i, quan ha calgut, hem sabut donar respostes a les necessitats que l’administració no cobreix. Si als setanta els veïns i veïnes van anar un pas per davant de l’Ajuntament fent el Cop d’Ull a Sants, potser ara, abans que sigui massa tard, ens tocarà fer el mateix des del punt de vista del patrimoni.
.jpg)