dijous, 31 de març del 2011

La Burxa, 150 números

Ara que s'apropen els 150 números de la Burxa he volgut recuperar un video que es va editar en motiu del número 100. Tots aquest anys de feina no remunerada ha permès que La Burxa s'hagi convertit en una de les revistes amb una trajectoria més llarga de les moltes que s'han editat al nostre barri.

dimarts, 29 de març del 2011

Breu història dels caus i esplais a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

De Memòria de Sants

Els esplais, caus i agrupaments de Sants tenen una llarga trajectoria històrica. En ple franquisme, un moment en que la societat civil catalana havia estat plenament derrotada, aquests moviments van trobar l’aixopluc de l’esglesia, l’únic espai que va quedar per a l’associacionisme, al marge de la clandestinitat. A Catalunya l’escoltisme que te molta tradició. Des de els anys 20 s’havien creat grups inspirats en els Boys Scouts, segons els principis de Robert Baden- Powell. De fet a Hostafrancs encara funciona un dels més antics dels creats a Catalunya, l'Agrupament escolta Montserrat-Xavier, creat als anys 30, entre d'altres, per Joan Pelegrí amb el nom de Follets de Sant Jordi.


Cap als anys 60 van començar a apareixer al barri la majoria dels altres grups, per exemple agrupaments com el Puig i Moliner (entitat que enguany ha celebrat els cinquanta anys), el Joan Maragall o el Cassià Maria Just, que posteriorment agrupament que posteriorment es convertirà en els Skues. Aquests grups es van anar completant amb els esplais que, amb uns objectius molt similars als agrupaments tot i que de vegades amb metodes diferents, es van anar multiplicant. L’any 1967 es va crear l’esplai Sant Medir i uns quants anys després apareixia a la Parròquia dels Dolors un dels esplais històrics de Sants, l’esplai Picarol. Posteriorment van apareixer d’altres esplais tan importants com l’Espurna, l’any 1975, l'esplai Turons, l'any 1981 (que enguany celebra el seu 30 aniversari) o el Xiroia, el 1983. Però aquests són només alguns dels molts esplais i caus que han funcionat a Sants, també podriem destacar d’altres entitats com el MIJAC Sant Medir o l’esplai la Lluna. En tots aquests anys els esplais i agrupaments han treballat educant en el temps de lleure i convertint-se en un model proper d’autogestió per als més joves. A Sants des de fa uns anys totes les entitats treballen conjuntament a la plataforma Esplais i Caus de Sants per promocionar les seves activitats, compartir experiencies i recursos. I d’aquest treball en conjunt han aparegut experiencies tan enriquidores com l’AcampaSants. Però cal dir que no és una feina fàcil, tenint en compte que la duen a terme grups de gent molt jove i que periodicament es van renovant. Al llarg del temps han desaparegut diversos grups a Sants, com el Picarol o el MIJAC Sant Medir. A més molts també han patit la especulació immobiliaria, com és el cas de l’Esplai Turons, que avui en dia, per sort, i després de molts anys de mobilitzacions i de la solidaritat de les altres entitats de Sants, han trobat una nova seu.

dilluns, 21 de març del 2011

Cronologia de l'Espanya Industrial


    AnyEsdeveniment
    1812Matias Muntadas i Font treballa com a paraire - fabricant de draps- a Igualada.
    1828Els Muntadas tenen una fàbrica a Barcelona, concretament al carrer de Tàpies (és una filatura de cotó)
    1839Es constitueix la firma Pau Muntadas i fills, que un any després serà Muntadas Germans, néts del Matias Muntadas d'Igualada. La fàbrica és instal·lada al carrer Riereta, també al Raval de Barcelona.
    1840Pau Muntadas compra la finca del Monestir de Piedra, situat a l'Aragó, després que quedés afectat per la desamortització de 1835
    1842Compren el solar a Sants
    1843Durant els aldarulls de la Jamància traslladen 80 dies a Gràcia les oficines de la fàbrica.
    1847El 25 de gener els germans Muntadas: Josep Antoni, Pau, Bernat, Jaume, Ignasi, Isidre i Joan: constitueix a Madrid La España Industrial.
    En la primera junta de govern hi figuren Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Tenen una fàbrica al carrer Riereta, una altra a Sants i dues a Sabadell.
    1851Traslladen el domicili social de Madrid a Barcelona. La idea de crear fàbriques arreu d'Espanya romandrà somorta.
    1854El 15 de juliol, en ple conflicte social per causa de les selfactines, mor a trets el contramestre del carrer de la Riereta, Bartomeu Miserachs.

    Epidèmia de còlera.
    1855Un any més tard, durant la vaga general, es produeixen diverses detencions. Al desembre s'arriba a parlar de tancar la fàbrica.
    1860Visita la factoria de la reina Isabel II. Detenció d'alguns obrers acusats de fer "política", per reclamar drets socials.
    1865Còlera al pla de Barcelona. S'instal·len dos hospitals dins l'empresa. Inici de la política "social" o paternalista de la direcció.
    1870Mor Pau Muntadas i Campeny

    Epidèmia de febre groga a Barcelona.
    1873Visiten La España els presidents de la I República Emilio Castelar i Estanislau Figueras.
    1877El jove rei Alfons XII qui visita La España i perdona tres obrers condemnats per qüestions socials a petició de la direcció.

    De març a agost, enfrontaments continus per evitar una rebaixa de salari. Es viu ja la forta crisi econòmica que durarà més de vint anys.
    1880Mor Josep Antoni Muntadas i Campeny, director de l’Espanya Industrial, i el succeeix el seu fill, Maties Muntadas i Rovira.

    En els preparatius de l’Exposició Universal de 1888 Rius i Taulet nomena Maties MUntadas Tinent d’Alcalde.
    1888Es reforma la maquinària.
    1889Gran premi per a La España en l'Exposició de París pels seus estampats.
    1890Primer primer de maig. La fàbrica roman una setmana en atur.
    1897Festes del cinqüentenari. Es dóna un premi de 1.500 pessetes per a l'obrer que porti de 40 a 50 anys a l'empresa i li toca a un que ja s'ha mort. Li donen a la filla, que també hi treballa. Comença la secció de teles per relligar llibres.
    1902La crisi derivada de la pèrdua del mercat colonial porta a crear la secció de panes, que donarà justa fama a La España Industrial.
    1904El 17 d'abril Alfons XIII visita l'Espanya Industrial.
    1908Alfons XIII visita la fàbrica.
    1909Matias Muntadas i Rovira, actual director, és nomenat comte de Santa Maria de Sants.
    1918Al març intenten cremar la fàbrica, enmig d'una forta tensió social.
    1921Moren assassinats el subcap de filatures Joan Perramon i l'escrivent Salvador Miralles, el fill del qual estudiarà per capellà amb l'ajut dels Muntadas.
    1923El 10 de març mor assassinat Salvador Seguí, el noi del sucre. Àngel Pestaña acusarà a la família Muntadas d’estar rere l’assassinat.
    1924S'abandona l'edifici del carrer de la Riereta, avui dia caserna de la guàrdia civil. Les oficines passen a la plaça d'Urquinaona.
    1927Josep Maria Albert i Despujol es casà amb la comtessa de Santa Maria de Sants.

    Mor Matias Muntadas i el seu gendre, Josep Maria Albert i Despujol, baró de Terrades, assumeix la direcció.
    1929S'inaugura l'Obra Social: la Cassa-Bressol, el menjador, el dispensari i el servei mèdic i qurùrgic per a obrers.
    1930El 21 de maig Alfons XIII torna a visitar l'Espanya Industrial.
    1931Absorbeix Filatures Mohair, de Sabadell.
    1934Es crea la Secció Esportiva de L'Espanya Industrial. L'equip de futbol vestia de blau i blanc a franges verticals i pantaló blanc.
    1936Col·lectivització amb motiu de la Guerra Civil. La fàbrica no s'aturarà mai i una bona direcció assegurarà que al final, en 1939, la fàbrica estigui millor que abans.
    1939Comandes fortes de banderes espanyoles per part del Ministeri de governació.
    1941El baró de Terrades es nomenat president del Foment del Treball Nacional on restarà fins al 1952. Des d'aquest lloc la seva empresa es beneficià dels "cupos" de matèria primera fixats pel govern.

    L'Ajuntament declara mançana industrial la fàbrica.

    S'hi celebren exhibicions esportives de l'Alemanya Nazi.
    1942Franco visita la España Industrial.
    1943El 14 d'agost de 1943 les autoritats esportives franquistes nomenen a Josep Antoni Albert i Muntadas, fill del director, president del FC Barcelona, tot i que només exercirà el càrrec fins al 20 de setembre.
    1945El baró de Terrades, alcalde de Barcelona es nomenat alcalde de l'Ajuntament de Barcelona en substitució de Josep de Quadras i Veiret.

    La Secció Esportiva de l’Espanya Industrial es converteix en filial del FC Barcelona.
    1946S'inaugura el camp de futbol i el casinet.
    1947Centenari de l'empresa. Hi ha 1892 obrers.
    1952El 24 de març mor Josep Maria Albert i Despujol, I Baró de Terrades i director de l’Espanya Industrial. El succeirà el seu fill Josep Antoni Albert i Muntadas.
    1953La Secció Esportiva de l’Espanya Industrial ascendeix a primera però ha de renunciar per ser filial del Barça.
    1956La Secció Esportiva de l’Espanya Industrial ascendeix a primera. Per poder jugar es desvincula del Barça, creant-se el CD Comtal.
    1962Primera reestructuració de les set hagudes.
    1965Segona reestructuració.
    1969Tercera reestructuració.
    1972Trasllat a Mollet de l'empresa.

    Quarta reestructuració.
    1973S'ensorra la nova factoria per deficiències de construcció.
    1974El Pla Comarcal torna a assenyalar el sector de l’antiga fàbrica com edificable.
    1976El Pla Comarcal manté la qualificació, malgrat l'oposició de les associacions de veïns.
    1977Quinta reestructuració.
    1978El ministeri congela l'aprovació del Pla Comarcal pel que respecta a La España.
    1979El mes de març, l'Ajuntament compra els terrenys de La España Industrial. Resten en peu algunes naus, el casinet, la casa-bresol i la històrica Casa del Mig, on visqueren els Muntadas.

    Sexta reestructuració.
    1980Darrera reestructuració de l’empresa, quan ja només queden uns 150 obrers. El darrer expedient presentat per La España proposa la liquidació honrosa de l'empresa.
    1981Es tramita l'expedient de cancel·lació com a empresa de la històrica España Industrial, un cop fracassats els intents per salvar-la a la factoria de Mollet, on es va traslladar l'any 1972, en abandonar els terrenys de Sants.
    1984Comença la construcció del Parc de l'Espanya Industrial pels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola y Monserrat Ruiz. El Parc contindrà equipaments, zona de gespa, zona esportiva i un llac.

    S'instal·la l'escultura del drac, obra de l'escultor basc d'Andrés Nagel
    1985Després de les reivindicacions veïnals s'inaugura el parc.
    1990El 5 de febrer mor Josep Antoni Albert i Muntadas, darrer propietari de la fàbrica.
    1992Durant els Jocs Olímpics al Poliesportiu de l'Espanya Industrial es celebren proves de Halterofilia
    1999Es reforma de la Casa del Mig i desapareix la Ludoteca i els grups que l'utilitzaven es queden sense espai.

    Es crea el Punt Multimedia.
    2008Els Esplais i Caus de Sants demanen el parc per organitzar l'AcampaSants però no reben el permís per acampar.
    2009L'Assamblea de Barri de Sants demana l'Espanya Industrial per celebrar la Festa Major alternativa però finalment no obté els permisos. Finalment els concerts es realitzaran a Carretera de Sants en senyal de protesta.
    2010Reinaugurat el Parc de l'Espanya Industrial després de les obres de reforma. Finalment els esplais i caus poden fer l'Acampasants 2010 i acampar a l'Espanya Industrial. Finalment la Festa Major Alternativa es celebra al Parc.

    Bibliografia

    FABRÉ i FORNAGUERA, Jaume i HUERTAS CLAVERIA, Josep Maria, La penúltima mort de la España Industrial. Un assaig d'història oral, revista l'Avenç gener de 1981.

    dissabte, 19 de març del 2011

    Eugeni Giralt Querol

    De Memòria de Sants


    Avui, que se celebra el dia del pare, he volgut fer una excepció al tipus d’actualitzacions que escric habitualment i publicar una història que, tot i que com la resta està absolutament vinculada amb Sants, parla, per sobre de tot, del que m’és més proper i personal.


    Estic segur que molts heu participat algun cop al Cros Popular de Sants, cursa que des de l’any 1996 va acompanyada d’un emotiu annex: memorial Eugeni Giralt. Però imagino que la majoria, especialment els que sigueu més joves, no sabeu a qui fa referencia aquesta dedicatoria. Eugeni Giralt Querol, abans que res, va ser el nostre pare. Meu i dels meus germans.


    Hi ha families que hereden calers o possessions. En el nostre cas, quan va morir el nostre pare, que havia treballat tota la seva vida fent feines de paleta com autònom, no ens va poder deixar res d’això, però des de fa molt de temps penso que, a canvi, ens va deixar d’altres coses fonamentals: la implicació en la societat que ens envolta i la lluita pel que ens és més proper, el nostre barri.

    Entre les coses que recordo més clarament de quan era molt petit hauria de citar els diumenges amb el meu pare. La veritat és que entre setmana no ens veiem gaire, ja que el meu pare treballava fins a altes hores. Arribava a casa tard, es dutxava per netejar-se del guix i del ciment de les obres, sopava i marxava a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta. El diumenge en canvi es reservava els matins per estar amb la familia i molts dies em portava al Mercat de Sant Antoni, a buscar cromos, tebeos, pedres, segells, monedes o allò que toqués col·leccionar en cada moment.

    Segurament era un dels millors moments de la setmana, tot i que he de reconeixer que, de vegades, em desesperava creient que no arribaríem mai o que ja haurien tancat les parades. Jo no entenia com es podia fer tant llarg el camí de casa meva a Mercat Nou. Sempre ens trobàvem veïns, familiars, companys de l’Associació, del Cros, del Foment, de la Parròquia dels Dolors, gent que li volia encarregar una feina o treballadors de les diverses feines que havia realitzat: lampistes, guixaires, fusters, peons, o d’altres paletes que el convidaven a fer un vermut al bar la Vinya (quan encara no s’havia convertit en un antre habitual de les redades policials) o al bar Vicenç. Però és que encara caldria afegir les papereres caigudes que calia encaixar al seu lloc, les tapes de la llum i de l’aigua que s’havien sortit i calia resituar, o els fanals espatllats i que, de no poder arreglar-los directament, calia trucar a l’Ajuntament per tal que en tinguéssin constància. Després de tot això, si quedava temps, ja podiem agafar el metro cap a Urgell.

    Com dic, de petit, això em desesperava. Ara penso que aquesta manera de ser i de fer era admirable i que tant de bó aquestes actituts fossin més habituals. El meu pare es va implicar molt intensament amb Sants, el seu barri, especialment a partir dels anys 70, quan els projectes urbanístics de l’alcalde Porcioles van fer perillar 800 habitatges, entre els quals el nostre.

    Al cor de Sants s’obria una enorme rassa per fer entrar el cinturó de ronda. La ferida anava acompanyada de l’enderroc de diversos edificis, entre els quals l’antic ajuntament del municipi, i de la desaparició d’alguns carrer i places, com la plaça Victor Balaguer. Segons contemplava el projecte el carrer Badal passava de fer 30 metres d’amplada a fer-ne 50. Amb el que una gran quantitat de gent veia perillar les seves cases, però a més a més amb un afegit igualment tràgic. La majoria d’aquests veïns i veïnes no eren propietaris de les seves vivendes, amb el que es complicava el fet de rebre possibles compensacions. Calia organitzar-se per salvar els habitatges i va ser en aquest moment quan diversos veïns, entre els quals el meu pare, es van organitzar a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta.

    De Memòria de Sants

    La lluita dels veïns va aconseguir modificar alguns dels punts d’aquest pla urbanístic i, tot i que un cinturó obert va dividir Sants en dos, castigant a tothom amb uns volums de pol·lució i de soroll inacceptables, els veïns van poder salvar les seves cases. La tasca feta per l’Associació de Veïns tot just començava i a partir d’aquells moments van treballar en projecte molt diversos, com la creació d’un casal per a la gent gran, l’organització de la festa major al carrer Badal l’any 1981 o la reclamació d’espais verds per als veïns i veïnes com la plaça de l’Olivereta a l’espai on hi havia hagut una fàbrica, entre molts d’altres. Però la feina no era només relacionada amb grans projectes urbanístics, l’associació també treballava per ajudar a veïns amb problemes personals greus. A casa meva, per exemple, sempre hem recordat la festa que es va celebrar a l’antic local del carrer Badal, avui enderrocat, per recaudar calers per portar el fill d’una veïna des de Guinea. La seva avia havia mort i el nen s’havia quedat sol alla. Alguns anys més tard aquell nen seria un dels meus amics de l’esplai

    De Memòria de Sants

    Una altra lluita destacada i, que també ha tingut repercusions molt positives per al veïnat de Sants, va ser la reclamació de la construcció d’un Casal Esportiu de Sants al solar de la fàbrica Serra i Balet. Per aconseguir l’éxit d’aquest projecte, que volia aconseguir la creació d’un poliesportiu municipal, els membres de l’Associació van haver de negociar a multiples bandes i avançar-se a les immobiliaries que volien enderrocar la fàbrica per edificar al solar. Finalment, gràcies al fet que molts dels veïns del barri, entre els quals tota la meva familia, es van fer socis del Club Esportiu Mediterrani, que llavors tenia les seves úniques instal·lacions a Regent Mendieta, aquesta entitat es va poder embarcar en el gran projecte de convertir una fàbrica en una poliesportiu.

    De Memòria de Sants

    A banda de la participació a l’Associació de Veïns el meu pare també va dedicar molt del seu temps a la Parròquia dels Dolors i a les entitats que existeixen al voltant d’aquesta comunitat. Alguns diumenges, després de missa, encara calia recomptar les donacions amb que la gent col·laborava amb Càrites i de vegades fins i tot participavem la meva germana i jo, encara molt petits, fent paquets de pessetes, duros i monedes de vint-i-cinc.

    Però sí hi ha una activitat en la que va treballar el meu pare i que ens ha acabat marcant a tota la família aquesta és sens dubte el Cros Popular de Sants. L’any 1981 l’associació de veïns, representada per el meu pare, va contactar amb el Foment Català d’Ajut i Serveis, representat per Carles Manzano i Xavier Miró per tal d’engegar la Festa Major del carrer Badal. Ràpidament es van començar a pensar activitats: concerts dels grups que assajaven als locals de l’associació, un espectacle de titelles, una xocolatada, un trofeu ciclista...

    De Memòria de Sants

    En aquells moments l’Ateneu Popular de Sants es preparava per organitzar una cursa atlética. La comissió de la festa major de Badal va contactar amb l’ateneu per tal de sumar esforços i incloure la prova dins dels actes. La prova es va realitzar amb una participació de 80 corredors i a un circuit de 5 quilòmetres. Acabada la festa major, i veient els grans esforços que havia significat, el Carles, el Xavier i el meu pare van decidir mantenir únicament les curses, l’atlética i la ciclista. L’Ateneu Popular de Sants cedia d’aquesta manera l’organització del Cros.

    Però per buscar els inicis del Cros hauriem de tornar molts anys enrrere, ja que l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va organitzar als anys trenta com a mínim un parell d’edicions d’aquesta cursa, coneguda llavors com a “Gran Premi de Sants” i aquestes dues edicions van quedar com un referent històric que en l’organització del Cros en l’época moderna van seguir presents i contant com la resta.

    De fet no va ser fins al actes de celebració del 25é Cros Popular de Sants quan varem descobrir que per ser realment fidels a la història del barri hauriem de comptabilitzar dues edicions més, ja que l’any 1979 i 1980 l’ateneu va organitzar dues curses previes que en aquell moment els nous organitzadors de la prova no van tenir constància. Hem interpretat que aquest desconeixement es va produir pels problemes interns de l’entitat que fins llavors l’havia organitzat es va dividir en dos, l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant i l’Ateneu Popular de Sants. Es a dir, que quan aquest any es corri el 33é Cros podriem dir que és el 33 de la era moderna, però que realment seria la 35a prova.

    De Memòria de Sants


    Sigui com sigui, per a nosaltres, aquell 1981 va començar l’organització, absolutament artesanal, d’una cursa que amb ells anys ha esdevingut un clàssic de les curses populars catalanes. En els primers anys tot ho feien entre les persones que es van implicar: el meu pare, el Carles, la Mireia i el Xavier amb la col·laboració de les seves families i els seus coneguts. Es feien els pitralls, pintant més de mil números un a un amb tinta, vigilant de no tacar res; es pensaven i fins i tot es van arribar a fer els records per als corredors aprofitant el forn del Foment; es marcava el recorregut resseguint amb un vehicle, i fins i tot a peu, els seus deu o dotze quilòmetres carregats de pots de pintura; feiem les inscripcions, aprofitant els dies o les hores que teniem de festa de l’escola els meus germans i jo; feiem els controls de temps equipats amb llibretes, bolígrafs i paraigües els dies de pluja; els controls als carrers per mantenir el carril dels corredors segur; la venta de loteria per finançar la cursa o les pancartes per publicitar l’esdeveniment. Tot el que s’havia de fer per tal que els santsencs i les santsenques sortissin a corre un diumenge al matí. A casa meva encara recordem l’any en que se’ns va omplir la casa amb 1.200 donuts per posar-los en bosses i com la Maria, molt petita, ens ajudava.

    De Memòria de Sants


    L’any 1996 el meu pare, l’Eugeni Giralt i Querol, va morir i els amics del Cros van dedicir dedicar-li la cursa a la que havia dedicat tots els seus esforços, afegint així aquest Memorial Eugeni Giralt que comentava al principi. Des de l’any 2003, en motiu del XXV Cros la meva germana i jo, que de fet haviem col·laborat des de sempre a la cursa, ens varem afegir al grup organitzador: el Carles Carles Manzano, la Mireia Grafià, el Xavier Miró, el Lluis Miró i el Carles Julve, seguint així la tasca que el meu pare va iniciar l’any 1981.

    dimecres, 9 de març del 2011

    La destil•leria, l’esglesia i la fotografia


    Les històries més sucoses quasi sempre m’arriben per casualitat. Preparant un llibre sobre la Guerra Civil al barri em vaig dedicar a fer un buidatge d’informació sobre aquest periode a Sants, Hostafrancs i La Bordeta. A molts llocs es parlava sobre la destrucció de Santa Maria de Sants, però trobar més referencies resultava dificil.

    Casualment vaig descobrir que en Josep Grogues, que havia sigut monitor de l’esplai Xiroia molts anys abans que jo mateix ho siguès, havia realitzat un estudi sobre la parròrquia de la Mare de Déu dels Dolors. Un estudi on quedaven al descobert aquests episodis que jo desconeixia.

    L’any 1931 Mossen Puig i Moliner, rector de la parròquia de Santa Maria de Sants tenia una preocupació més administrativa que no pas espiritual. Sants havia vist creixer la seva població i a la demarcació de la parròquia hi vivien 60.000 persones, i per aquesta gran quantitat d’ànimes el bisbat havia decidit seccionar part de la jurisdicció per crear una nova parròquia, la Mare de Déu dels Dolors.

    Mossen Puig i Moliner veia com, amb aquesta nova parròquia perdia el control del territori que anava del carrer Sant Medir a la Riera Blanca, i del carrer París (l’actual Avinguda Madrid) fins a les vies del tren. Així doncs el principal opositor a la construcció va ser el rector, que afirmava que amb la nova parròquia perdria fidels i especialment el que ell va denominar l’eixample de Sants.

    No era la primera vegada que la demarcació de la parròquia es fracturava i el mossen perdia feligresos. Ja havia perdut 8.000 en la construcció de la parròquia de Nostra Senyora del Port, 22.000 en la construcció de la parròquia de Sant Ramón a Collblanc i uns 10.000 amb la construcció de la parròquia del Remei a Les Corts. Però l’oposició del mossen no va poder aturar la decisió del bisbe Manuel Irutia i de la comissió creada per estudiar la creació de la nova parròquia.

    Per construir l’esglesia el bisbat va comprar, al carrer Begur, un solar i el magatzem de la destil•leria Pujol i Grau, a tocar del convent i l’escola de la Divina Pastora, i l’any 1934, sense que l’edifici estiguès acabat, l’esglesia va ser consagrada.

    L’episodi clau en aquesta història, però, es va produir dos anys més endavant, en ple juliol de 1936. Sense ser-ne conscients i també per obra de la casualitat el futur de molts santsencs i santsenques estava apunt de veure’s estroncat.

    El 18 de juliol de 1936 els militars sediciosos que, acompanyats per grups de voluntaris feixistes i carlistes, a Barcelona s’havien aixecat contra la República, van intentar controlar la ciutat. Però l’acció del poble armat, juntament amb les forces fidels al govern republicà, va aconseguir esclafar l’aixecament feixista.

    Després de la derrota del feixisme la situació a la ciutat havia canviat radicalment. L’exercit havia quedat dissolt i les forces proletaries tenien el control dels carrers. Això va significar l’inici d’una revolució llargament sommiada pels obrers.

    En aquests moments van començar a actuar grups de milicians que, moguts per una venjança de classe, van perseguir, de vegades de forma arbitraria a molts d’aquells que creien sospitosos de ser contrarevolucionaris. A Sants van tenir molta importancia els grups de milicians que havien arribat des de la Torrassa, on per les dures condicions de vida havia arrelat un anarquisme molt combatiu.

    La ira dels obrers es va desfermar contra l’Esglesia, que veien com un simbol de control i de repressió i contra els terratinents. A Sants, entre d’altres edificis es van cremar Can Catà i Can Santomà, dues cases senyorials, però també l’escola dels Maristes, el Centre Catòlic i el Circol de Sants. Santa Maria de Sants també va ser atacada i tot i que va ser defensada per un grup de requetes, aquests no van poder impedir la seva destrucció.

    La nova parròquia del barri, la Mare de Déu dels Dolors, en canvi, no va ser cremada, tot i que aquesta va ser la primera intenció dels milicians que van arribar fins al carrer Begur. La proximitat a les destil•leries Pujol i Grau, que eren els antics propietaris del terreny, va fer que els obrers que, en un principi, volien cremar l’esglesia, tement una gran explosió decidissin simplement assaltarla. Les figures van ser retirades i portades al carrer Badal, on es va fer una gran foguera. El Sant Crist es va utilitzar a mode d’ariet per obrir la porta del convent i escola de la Divina Pastora, l’actual escola Josep Tous.

    Sembla ser que en aquest moment alguns dels milicians van obligar, a punta de pistola, a participar en l’assalt als curiosos que observaven l’escena. Sense saber-ho estaven marcant la resta de les seves vides, perque en aquells moments algun veï de dretes es va dedicar a fotrografiar tot aquest fet. Acabada la guerra les fotografies van ser entregades a la policia franquista que va buscar, un per un, a tots els que hi apareixien, enviant-los a camps de treball. Sobre aquestes imatges no se n’ha sabut res més que el testimoni dels que les van patir, però molt probablement es trobin dins d’alguna carpeta a algun llunyà arxiu estatal.

    Si teniu documents o fotos antigues de Sants i voleu col·laborar amb aquest bloc podeu contactar amb mi a memoriadesants@gmail.com

    dimecres, 2 de març del 2011

    Recuperem el passat, construïm el present

    De Memòria de Sants

    Al Poble Sec s'ha preparat una jornada sobre la recuperació de la memòria històrica del barri que inclourà dues presentacions de llibres i una ruta històrica pel barri. Us adjunto els actes que es faran per si són del vostre interès.
    Recuperem el passat, construïm el present...
    Divendres 4 de març:
    19h Presentació del llibre: "Les Cooperatives obreres de Sants".
    La ciutat invisible. Amb els seus autors.
    Lloc: Cooperativa Germinal Poble Sec. c/ Radas 27.
    Dissabte 12 de març:
    12h Ruta històrica: La lluita obrera al Poble Sec dels anys 30
    Lloc d'inici: Plaça del Molino.
    14h Dinar popular.
    Lloc: Ateneu Rebel. C/ Fonthonrada, 30-32.
    17h: Presentació del llibre: "Montjuic i el seu entorn: 1936-1939: Xerrades i itineraris."
    Centre d'Estudis de Montjuic. Amb els seus autors.
    Lloc: Ateneu Rebel. C/ Fonthonrada, 30-32.