 |
| Portada de Le Journal, 01/06/1913. Fons: Gallica, Bibliothèque Nationale de France |
Un cop dins la casa, i encara amb els ulls embenats, Miquel sent, a través de la camisa una fredor metàl·lica. Tot i que no ho veu la seva intuïció li diu que el que s’ha dipositat a la seva esquena és un revòlver. Un dels homes arrenca el mocador que tapa els ulls de Miquel sense desfer el nus, i la llum, per uns segons, li fereix les pupil·les. Els homes deslliguen a Miquel i l’amenacen pistola en ma.
Està sol, ningú l’escoltarà si crida i haurà de fer el que li demanaran o el mataran. Miquel assenteix amb el cap, tremola. Un dels homes l’agafa d’un braç mentre un segon pren el farcell amb les eines i el tercer no deixa anar la pistola en cap moment. Els homes es mouen per la casa amb la mateixa presa que s’han mogut amb l’auto. Miquel no té temps de veure gaire del lloc on es troba, però està clar que és una d’aquelles cases que la gent rica de la ciutat s’han fet construir lluny del fum de les xemeneies i el foc de les revoltes. Mobles, quadres, tapissos…
Després de baixar unes escales la comitiva arriba davant d’una petita porta de fusta, l’obren i el que la poca llum que hi ha a la sala permet veure a Miquel li gela la sang. A l’altre extrem de la cambra, en el racó que queda entre dues parets una noia lligada i emmordassada com ell el mira amb terror. Sense que cap dels dos pugui pronunciar ni una sola paraula intercanvien mirades de por en una conversa en silenci. No, no calen paraules, els ulls de la jove estan reclamant ajuda.
Miquel no pot deixar de mirar-la, vol cridar però no pot, i quan per fi aconsegueix apartar la mirada veu que a l’habitació hi ha una pila de maons i una gaveta a punt per preparar la pasta. Quan Miquel comença a entendre el que volen aquells odiosos homes es remou i intenta fer una finta a aquells tres homes i fugir d’aquell terrible racó. Com a resposta l’home de la pistola li etziba un cop amb la culata a l’esquena que deixa a Miquel de genolls i sense respiració per uns segons. L’home repeteix l’amenaça. O fa el que volen o morirà. I el que volen, per si no ha quedat clar, és que aixequi una paret allà, emparedant a aquella jove noia.
El paleta s’esgarrifa amb la confirmació del que la seva intuïció ja li havia avançat. En silenci mira a l’home que té més aprop suplicant clemència per als dos, per a ell i per aquella pobre desgraciada que rere la mordassa emet un crit que amb la mordassa es transforma en un so gutural.
Els homes apropen les eines a Miquel que mou el cap fent un “no”. L’home al que suplicava li etziba un cop de puny a la cara i el de la pistola li situa l’arma a les temples. La dona mira l’escena amb terror i comença a sanglotar de forma compulsiva. Miquel, que sent com un rajolí de sang li cau del nas empapant la seva mordassa, baixa els ulls, agafa la seva paleta i omple la gaveta amb el ciment i comença a afegir aigua per fer la pasta.
Mentre Miquel va remenant la pasta comença a plorar. Quan la barreja té la textura necessària comença la macabra, i odiosa obra. Un dels homes que el mira s'encén una cigarreta mentre li etziba un “fes-ho bé eh!”. Com a tota resposta Miquel llença una paletada de pasta amb ràbia sobre la filera de maons, que comença a créixer. La noia s’intenta bellugar, però no pot moure més que les mans, no té forces i està lligada pels canells. Els crits ofegats de la noia es van desfent amb el so metàl·lic de la paleta repartint i repelant el ciment. I el seu rostre es van sumint en la foscor.
Van passant els minuts sense que Miquel sigui conscient del temps realment. Cada segon se li fa una eternitat. Miquel tremola quan rere la paret creu escoltar unes ungles gratant els maons, però segueix, ja que cada cop que s’ha aturat ha rebut o una amenaça o directament un cop. I així, hores després de l’inici d’aquella terrible tasca el paleta finalitza. L’home de la pistola pica a la paret com per comprovar l’estabilitat de l’obra i Miquel sospira profundament quan, rere la paret, creu escoltar la resposta als cops de l’home de la pistola.
Sense cap avís previ els homes lliguen i tornen a tapar els ulls de nou a Miquel i en un tres i no res l’arrosseguen fins al cotxe. L’auto circula fent tombs amunt i avall sense que Miquel sigui capaç d’ubicar-se, fins que una frenada seca i el soroll de la porta li indiquen que es troba al final del seu viatge. Què en faran d’ell aquells criminals? El mataran?
Els homes el baixen del cotxe i el llencen al terra. Després el silenci. I quan Miquel espera el so d’un tret sent el soroll del motor del cotxe que arrenca i s’allunya. L’home es queda sol, fent forces per intentar afluixar les cordes que lliguen els seus canells. Després d’una bona estona ho aconsegueix i desfà el nus. Obre i tanca les mans per fer circular la sang als dits que estan adormits i quan aconsegueix recuperar el moviment es desfà el mocador de li venda els ulls i la mordassa.
Quan ho fa respira profund, crida i plora com no ho ha pogut fer fins aquell moment. Es troba enmig d’un bosc. No sap on és però el lloc li resulta familiar. Miquel surt del bosc i troba un camí. Lluny, a la seva esquerra veu les xemeneies que envolten la ciutat de Barcelona i que omplen el seu cel de color gris. El sol comença a caure i Miquel arrenca a caminar en direcció a la ciutat, fins que una creu de terme li indica que es troba a Vallvidrera.
Des d’allà el retorn a Sants és feixuc, però Miquel el fa ràpid, sense poder arrencar de la seva memòria la mirada d’aquella pobre malaurada. Quan arriba al barri és negra nit, i tot i que vol córrer a denunciar el fet quan entra a casa, sent un esgotament extrem i la sensació de tenir una gran febre. Cau al llit i queda dormit enmig d’uns terribles malsons.
L’endemà al matí Miquel es lleva amb les primeres llums del dia i dirigeix les seves passes cap a l’Alcaldia d’Hostafrancs on, com pot, denuncia els fets. Els policies que, si no fos pel fet que Miquel porta el terror impregnat al rostre, no podrien creu les paraules del mestre de cases, anoten les dades que els sentits vendats del pobre paleta han sigut capaços de percebre. Quan els policies donen la veu d’alarma s’inicia una investigació per descobrir quina és la casa on la pobra noia ha sigut emparedada.
Això, si fa no fa, és el que ha corregut de boca en boca des que els venedors ambulants van començar a vendre els fulls volants que explicaven la història. És clar que algunes informacions s’han anat afegint sobre la marxa, com en un joc del telèfon on participés mitja ciutat. Al relat original, per exemple, no apareix el nom del mestre de cases, només que era de Sants. Però què hi ha de cert en tota aquesta fantasiosa història? Ho descobrirem als dos darrers capítols on podrem escoltar en primera persona al propi mestre de cases: Miquel Alimbau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada