L'antiplaça

L’any 1983 quan Helio Piñón i Albert Viaplana van acabar la Plaça dels Països Catalans molts veïns i veïnes de Sants van descobrir l’espai amb estupefacció. Un any més tard però, l’obra d’urbanització d’aquest espai guanyava el premi FAD i la plaça es convertia en un model d’espai lloat per molts urbanistes i arquitectes. La punta de llança de les places dures a Barcelona, un concepte que els pobres veïns, limitats per la seva obligació de treballar dur cada dia i per no poder voltar pel món, no podien entendre. Jo era un nen llavors i he de reconèixer que un element si que em va cridar l’atenció els brolladors d’aigua, potser dels pocs elements que trencaven amb la sensació de trobar-se a un descampat. Avui ni això resta.

Plaça dels Països Catalans, 1986
AMDS, Fons UEC 

Han calgut quasi quatre dècades per tal que alguns arquitectes i urbanistes descobreixin el que molts veïns ja devien sospitar quan, abans d’inaugurada, fisgonejaven a través de les tanques metàl·liques: la Plaça dels Països Catalans és un horror. És una antiplaça que no fa cap de les funcions que socialment, a la nostra cultura, li atribuïm a una plaça. És una ferida enorme que trenca la trama urbana dels barris, que en dificulta fins i tot l'accés a la mateixa i que fa complicat el trànsit a peu pel seu interior. 

Us proposo una prova ràpida que podeu fer sense deixar l’ordinador. Entreu a Google Maps, cerqueu la plaça dels Països Catalans i obriu la vista per satèl·lit. Trobareu un enorme espai desolat on, lògicament, no hi ha ningú. Que hi ha d’anar a fer algú a la plaça si no és anar a practicar amb un skate? Tot i trobar-se a l’entrada d’una estació tant concorreguda com la de Sants, la plaça dels Països Catalans, ni tan sols és un lloc de pas. Qui surt de l’estació l’esquiva.

És un espai gens acollidor on traspua l’arrogancia d’uns urbanistes i polítics il·lustrats que van pensar que feien el millor per al poble però sense el poble. Un espai que sembla pensat per repel·lir als ciutadans, per escopir-los cap a voreres més tranquil·les, sota les ombres de senzills plataners no metàl·lics. És l’Altamira de l’urbanisme preventiu, aquell que enlloc de fer ciutat es va dedicar a desfer-la. Una pràctica que durant uns anys es va seguir estenent com una taca d’oli per Barcelona, i que amb el temps va tindre la seva màxima expressió la substitució dels bancs per cadires solitàries.

Avui en dia, més degradada que mai, i abandonada per totes les administracions, la plaça dels Països Catalans segueix sent l’escenari d’un conflicte urbanístic. Una guerra en contra d’una forma de viure més humana i més propera, la dels barris. Però malauradament no és l’únic espai. Tot l’entorn de l’estació està pensat en exclusiva per a les infraestructures de la ciutat i per als grans interessos econòmics, però oblidant que dins d’aquella ferida encara hi viuen veïns i veïnes. 

Dir que els Països Catalans és una plaça és tant ofensiu com dir que ho és el descampat de Joan Peiró, com ho són les sortides d’emergència de les vies de tren, que a mode de barracons, reben als viatgers que surten de l’estació. Com ho seria no aprofitar l’oportunitat que podria brinda la fàbrica dels Germans Climent per a uns usos que ajudin a crear xarxa veïnal enlloc de desfer-la.

De la darrera noticia de Països Catalans ja han passat quatre anys, quan l’Ajuntament de Barcelona va acordar iniciar la protecció de l’espai per reconèixer el valor ciutadà, cultural i social de l’arquitectura moderna, que ha tingut un paper clau en la transformació de la ciutat i en la creació d’espais i equipaments ciutadans «d’excel·lència» pel seu disseny i la seva aplicació urbanística. Però a l’antiplaça tot segueix igual, excel·lint la solitud dels ciutadans.