dimecres, 22 de juliol del 2015

Quan els vapors ja no fumegen

Nostàlgics, oblidem-nos, les ciutats no són maquetes que es puguin mantenir inalterables en el temps. S’han modificat en paral·lel als canvis de les societats que les han generat i ho seguiran fent. Però tampoc s’hi val que a cada generació es faci taula rasa del passat i s’eliminin tots els elements que ens permeten entendre a aquells que ens han precedit i per tant també a nosaltres mateixos.

Vet aquí el debat al voltant de la conservació del patrimoni. Una controversia complexa en que haurien de tenir-se en compte factors molt diversos. Malauradament, sovint l’especulació immobiliària i el lucre han passat per sobre de la memòria històrica, de l’art o de l’ús social dels edificis com una piconadora. Si ens centrem només a la ciutat de Barcelona podríem fer una llarga llista de destruccions que ens farien portar les mans al cap. Destruccions que, a més a més, poques vegades es fan en nom del bé comú, sinó que responen a interessos privats.

Però si a la nostra ciutat els especuladors immobiliaris han sigut els grans enemics del patrimoni sovint els moviments veïnals, que estaven defensant els barris de les agressions urbanístiques, n’han esdevingut els grans aliats. Una militància social que ha permès que multitud d’edificis gaudeixin d’una segona oportunitat que els fes útils a la comunitat.

Dels barris que formen Barcelona potser Sants, Hostafrancs i La Bordeta són els territoris on aquesta lluita ha deixat més fruïts tan en el camp del patrimoni com en el camp social, ja que molts espais s’han reconvertit en equipaments. De ben segur que la majoria dels santsencs actuals en algun moment de les seves vides han estudiat, passejat, consultat llibres, escoltat concerts o fins i tot practicat esports en antigues fàbriques reconvertides.

Vista del Vapor Vell
La crisi industrial dels anys setanta va deixar a Sants gran quantitat de cadàvers fabrils, edificis sense ús. Espais al cor d’un barri que era tant mancat d’equipaments bàsics com densament poblat. Però per als amos de les fàbriques i els promotors immobiliaris, aquella gran quantitat d’hectàrees lliures dins la ciutat significava una nova oportunitat per fer diners, un pla que semblava fàcil en la Barcelona dels darrers anys del porciolisme.

En paral·lel els veïns de Sants s’havien organitzat al voltant del Centre Social de Sants. L’entitat va reunir un grup professionals que de manera voluntària va elaborar un estudi sociològic del barri. Un estudi tan complert que fins i tot va ser utilitzat pel propi ajuntament barceloní. Amb aquest document a la mà els veïns començaren la llarga lluita per aconseguir els equipaments que mancaven a Sants.  

Un dels espais emblemàtics d’aquesta lluita va ser l’Espanya Industrial. L’ocàs de la que havia sigut la fàbrica tèxtil més important de l’estat va obrir el terreny a l’especulació immobiliària, un fet que a més comptava amb la carta blanca de Porcioles. Si l’any 1953 al Pla Comarcal de Barcelona el terreny de la fàbrica apareixia catalogat com a tolerancia vivienda e industria y casco urbano una categoria que permetia edificar 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien arribar a viure 2.472 persones. L’any 1967 la qualificació que es demanava era la de ensanche intensivo, que augmentava l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, un fet que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar el projecte dels propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. El pla era clar, s’enderrocaria tot i s’edificarien grans blocs d’habitatges. De fet la construcció va començar sense els permisos d’obres, amb l’edificació d’un gran complex a tocar del Casinet d’Hostafrancs. 

La lluita veïnal va aturar el projecte i finalment va aconseguir que la fàbrica fos reconvertida en un gran parc urbà que va conservar alguns elements de l’antic edifici. La Casa del Mig, l’antiga casa dels propietaris va ser reconvertida en una ludoteca; l’antiga guarderia va mantenir la funció reconvertint-se en una escola bressol pública i el Casinet d’Hostafrancs, que havia sigut local social i menjador de la fàbrica i que va mantenir la seva funció social reconvertint-se en centre cívic.

La lluita del veïnat de Sants per defensar el territori va permetre que molts d’altres espais industrials que corrien perill de ser enderrocats fossin reconvertits en equipaments necessaris pel veïnat. Alguns exemples són el Vapor Vell, on l’empresa Rumasa planificava fer-hi un centre comercial però la lluita veïnal va salvar l’edifici principal de la fàbrica dels Güell, construcció de la primera meitat del segle XIX, per destinar-ho a una escola pública i a una biblioteca o la fàbrica Serra i Balet, una illa sencera del carrer de Begur que les immobiliàries planificaven convertir en habitatges però que una hàbil intervenció veïnal va permetre que fos un poliesportiu.

La darrera d’aquestes reconversions de fet encara està en procés, Can Batlló. L’any 1976 el terreny de Can Batlló, un enorme recinte fabril de 9 hectàrees, va ser requalificat al Pla General Metropolità com a equipaments i zones verdes, dos elements de què estava mancada la Bordeta. Però el cert és que el barri no va començar a gaudir de l’espai fins l’11 de juny del 2011, quan el veïnat hi va entrar després de quaranta anys de lluites. L’entrada veïnal dins Can Batlló va obrir una escletxa que ha permès que, enmig d’una destrucció generalitzada dels antics espais de la fàbrica, alguns blocs es conservin reconvertits en espais pels somnis i experiments de veïns i veïnes, com el Bloc 11, un espai autogestionat pels veïns que entre molts altres espais i projectes inclou una biblioteca, un rocòdrom o un auditori on es fan concerts i espectacles.

Sense les mobilitzacions veïnals seria molt complicat per als que ens dediquem a la història local a principis del segle XXI explicar que l’origen del nostre barri, tal i com l’entenem, es troba en la instal·lació dels grans vapors a partir de la segona meitat del segle XIX. Uns espais que podem veure i que ens permeten imaginar temps passats encara que avui en dia les seves segones vides els hagin reconvertit en biblioteques, piscines, centres cívics o parcs.

diumenge, 19 de juliol del 2015

El privilegi de la pana

L’any 1835 un jove i ric Joan Güell i Ferrer tornava a Barcelona provinent de l’illa de Cuba. Una tornada ben diferent de la primera l’any 1816, quan després de veure com el seu pare, Pau Güell i Roig, s’havia arruïnat a la República Dominicana fent de comerciant, Joan havia tornat per estudiar a l'Escola de Nàutica de Barcelona. Després d’això Joan, com el seu pare, va intentar l’aventura indiana marxant a Cuba, colònia on va fer fortuna comerciant entre altres productes també amb esclaus. Després de diverses aventures industrials com la foneria La Barcelonesa, que es dedicaria a la construcció de maquinària tèxtil, Joan va decidir dedicar-se al tèxtil, inaugurant una fàbrica a Martorell i una a Sants, el Vapor Güelll.

El Vapor Güell, que pel fet de ser la primera gran fàbrica de Sants es va conèixer popularment amb el nom de Vapor Vell, va ser aixecat l’any 1840 al carrer del Nord, l’actual Galileu. Un espai que era ben comunicat gràcies a la carretera i que en pocs anys es comunicaria encara millor gràcies a l’arribada del tren. La fàbrica va començar a funcionar amb dues màquines de vapor que movien 42 cardes, 7.000 fusos de filar, en 14 màquines, 114 telers mecànics d’empesa i 165 de vellut. Una fàbrica que necessità la feina de 414 treballadors. 230 homes i 184 dones. Però el vapor no va tindre una bona arrencada i va enllaçar uns primers anys de pèrdues.



La revolució industrial havia significat un salt sense precedents en la producció de teixits. Entre els més importants a l’època caldria destacar la pana, un teixit resistent que seria utilitzat a l’època tant per les robes dels obrers com pels uniformes dels soldats. Els catalans miraven amb molt interès les innovacions que es realitzaven a Anglaterra i França. Calia però privilegis per fer ús d’aquestes innovacions. L’any 1844 Domènec Ramis presentà la patent d’un teler a la jacquard, un model de teler francès que permetia teixir seguint patrons de manera que fins i tot un teixidor inexpert podia fer dissenys complexos. Un teler que brodava i teixia al mateix temps. Dos anys més tard Ramis importà de la ciutat d'Amiens un seguit artefactes mecànics destinats a l'obtenció de panes creuades i llises de cotó i de llana, les anomenades d'Utrecht, dels quals sol·licita privilegi d'introducció l'1 de febrer de 1847 per tal d'obtenir-ne la propietat exclusiva d'aquest sistema de fabricació.

Però Ramis no era l’únic interessat en aquestes innovacions per produir pana. L’any 1847 els germans Muntadas, directors de La España Industrial van decidir instal·lar a la fàbrica que havien erigit a Sants, 200 telers mecànics de pana de la casa Platt de Manchester. Per saber fer-los anar van enviar a Àngel Martorell, contramestre de teixits de la nova fàbrica, a la ciutat anglesa per aprendre a fer anar la maquinària. Els telers van arribar a la España Industrial i es van muntar, però no van arribar a funcionar mai, ja que el 21 de juny Domènec Ramis va veure com es confirmava el seu privilegi. De fet darrere hi havia una guerra industrial en què Joan Güell va fer servir la seva influència política en favor del manteniment de la patent de Ramis, tot i que aquesta patent ja havia caducat. De ben segur que aquesta manera de fer de Güell també va influir en la política futura dels Muntadas, sempre propera al poder.

Güell era coneixedor del negoci que li podia significar la pana, ja que com els seus rivals també havia viatjat a Manchester. Però per poder prosseguir en l’aventura necessitava associar-se. Domènec Ramis tenia el privilegi per produir pana però no els calers per engegar una fàbrica i Joan Güell tenia el finançament i una fàbrica que no donava beneficis però no el privilegi de produir pana, de manera que tots dos industrials es van associar l’any 1848 per crear l’empresa Güell, Ramis i Companyia. Una fàbrica que va funcionar en mans dels Güell amb una agitada i complexa vida que donarà per un altre article, fins que l’any 1890 Eusebi Güell, l’hereu de Joan, va decidir traslladar la fàbrica a la Colònia Güell.

Bibliografia

CARRERAS I VERDAGUER, Carles (1978): L'estructura de la propietat, agent bàsic en la producció de l'espai urbà: el cas dels barris obrers del sud-oest de Barcelona. Universitat de Barcelona.

ENRECH, Carles (2004): Entre Sans i Sants. Història social i política d'una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897). Ajuntament de Barcelona

GUTIERREZ, Maria Lluïsa (1996): Mecanismes d'innovació a la indústria de les panes a Catalunya. Actes de les IV trobades d'història de la ciència i de la tècnica, Alcoi.

Oliveres i xemeneies

L’any 1970 es fundava l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta per protegir els veïns que es veien afectats per l’obertura de la Ronda del Mig, una obra que feia perillar centenars d’habitatges. Però ben aviat aquesta associació va ampliar les seves lluites ja que aquesta zona de Sants era mancada d’equipaments i d’espais verds. 

Entre els carrers de Begur i de Carreras i Candi hi havia un gran espai on hi havia dues fàbriques: la tèxtil Serra i Balet, que ocupava una illa sencera i part de l’altra, i la Celograf, que quedava a la banda de Carreras i Candi. Els veïns van creure que aquests antics espais fabrils podrien oferir al barri oportunitats per millorar-ne les condicions de vida. Així a principis dels anys 80 va començar la lluita per reivindicar-ne l’ús. 

Gràcies a la implicació del Club Esportiu Mediterrani els veïns van aconseguir que, després del tancament de la fàbrica Serra i Balet, aquest primer edifici es reconvertís en un poliesportiu. Pel que fa a l’edifici de la l’antiga fàbrica Celograf aquest havia quedat buit quan l’empresa va marxar de Barcelona. L’espai d’aquesta fàbrica era desitjat per les immobiliàries per fer-hi pisos, però després de moltes reivindicacions els veïns van aconseguir que el Districte de Sants-Montjuïc, llavors governat per Mercè Sala, es comprometés a adquirí el solar. Finalment l’Ajuntament va comprar l’espai per 102 milions de pessetes als propietaris. 

La fàbrica Celograf va ser enderrocada, quedant un enorme solar obert que encara es va trigar anys en ser urbanitzat convenientment. Finalment l’annex de la fàbrica Serra i Balet també va ser enderrocat, conservant-se només l’enorme xemeneia, i tot l’espai resultant es va reconvertir en una plaça que l’any 1994 va rebre el nom de plaça de l’Olivereta.

Xemeneia de l'antiga fàbrica Serra i Balet, Font: Viquipèdia
Amb aquest nom es recordava que els terrenys dels voltants s’havien dedicat a les oliveres. Un nom que havia quedat a la memòria del molta gent que anomenava popularment l’escola Lluís Vives, a tocar de la plaça, com l’Olivereta. De fet amb els anys al patí de l’escola es va plantar una olivera per mantenir-ne aquest record. 

dijous, 16 de juliol del 2015

Jornades de memòria a Santa Eulàlia

Aquest cap de setmana l'Assemblea Llibertària de Santa Eulàlia organitza unes jornades de memòria històrica on tonc el plaer de participar amb una xerrada sobre la Insurrecció de la Bordeta de 1933. 

Us adjunto el programa d'actes.