El pecat original

La finca de Badal 188 des del terrat de casa nostra

Ho sento, però per molt que m’hi esforço no aconsegueixo entendre la lógica per la qual els plans urbanístics s’eternitzen a les ciutats. Sí, està clar, puc entendre la necessitat de que una ciutat tingui plans que no siguin tan volàtils com els seus governs, però és que de vegades aquests ho fan més enllà dels canvis de règim, de dictadura a democràcia; més enllà dels canvis del model de ciutat, d’una ciutat que era pensada per als cotxes a una altra presumptament pensada per als vianants; més enllà dels canvis en les formes de viure a la ciutat o fins i tot més enllà de la lógica o de la possibilitat d’evitar una situació d’indefensió als seus habitants. 

La resposta acostuma a ser que és molt difícil canviar un pla urbanístic, com si fos quelcom no humà, allà està l’administració sempre està a punt per crear la burocracia necessària per fer-nos sentir a nosaltres impotents i a ella necessària. Nosaltres, simples ciutadans, (o ciutadans simples), no podem entendre el que implica un canvi a un projecte urbanístic. I aquesta és una salmòdia que, pel que sembla, es transmeten tècnics i polítics de generació en generació, mani qui mani,, sense autocrítica, sense aturar-se a estudiar si aquells plans tenen sentit en l’actualitat i, evidentment, sense tenir una perspectiva històrica que ens faciliti entendre per quin motiu, en el moment que es van fer els plans, eren com eren.

Sense entrar molt en el tema. Però penseu en la d’anys que es va arrossegar el pla urbanístic del carrer Diputació, pel qual es van expropiar i enderrocar vivendes i negocis. Un pla que era pensat des del volant d’un cotxe amb l’objectiu de descongestionar la plaça d’Espanya i l’Eixample esquerre, però que, finalment, quan es va acabar realitzant va donar lloc a un carrer peatonal. Han compensat els maldecaps de tota la gent que va patir les expropiacions? La ciutat canvia però el pla és immutable!

Quan l’ajuntament vol però, de vegades es fa les trampes a si mateix, com quan a Nou Barris, un cas que vaig viure de prop, es volien enderrocar les casetes del passatge de Santa Eulàlia, deixant al veïnat sense vivendes, ja que al pla urbanístic de torn el terreny apareixia marcat com a zona verda, fins que els propis veïns afectats es van adonar que, quan Virrei Amat havia esdevingut plaça, enlloc d’un nus viari, l’ajuntament no ve qualificar el terreny com a zona verda, de manera que van poder intercanviar els metres quadrats del passeig pels de la plaça.

He viscut i, de nou, torno a viure al carrer de Badal, a un bloc que porta dècades afectat per l’obertura del cinturó, ja que el carrer va passar de 30 a 50 metres d’amplada. Quan  jo vaig néixer, l’any 1978, els veïns i veïnes, organitzats a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, ja havien aconseguit una victòria. El cinturó passaria cobert entre la Carretera i el carrer de Pavia, de manera que la major part dels edificis es van mantenir dempeus per bé que afectats i amb l'espasa de Damocles que algun dia el pla es pogués reactivar. De manera que, poc a poc, quan alguna de les casetes que hi havia a Badal, com a la del senyor Alcaide, que tenia un petit pati al davant, va anar al terra, el nou edifici ja es va aixecar amb la nova alineació.

I sobre les nostres finques va quedar aquesta por. El pla hi era, però un cop fet el cinturó semblava difícil que finalment els edificis poguessin anar a terra. Però… i si si? Potser l’esforç dels veïns per tenir una vivenda en propietat no hauria servit de res. En el nostre cas l’esforç de la nostra mare, fent totes les feines possibles, netejant escales, pisos, fent de cangur i del nostre pare que, com ella, també es va matar a treballar, en el seu cas l’obra.

Com deia, per casualitats de la vida he tornat a la mateixa finca, que no pis, en el moment en que s’ha anunciat la desafecció de 700 habitatges, de 43 dels 44 blocs afectats al PGM, de Badal i de l’entorn de les vies. Però i la finca restant? Estic feliç pel fet que els veïns i veïnes del nostre bloc, i de la resta, es treguin de sobre aquesta ombra d'incertesa, però no entenc per quin motiu aquesta joia no pot ser col·lectiva. Quin sentit té enderrocar un edifici que és una llar per a tots els seus veïns i veïnes? Si ho posem en una balança no hauria de pesar més el fet que uns veïns mantinguin casa seva davant de guanyar uns metres de vorera en un carrer on pràcticament tot està dedicat als vianants? Li faig voltes però no trobo ni el motiu ni la gran millora que implicaria per a ningú. Potser algun urbanista amb TOC?

Crec que cal anar a l’origen i espolsar a Porcioles i les seves herències d’una vegada per totes de les polítiques urbanes barcelonines, reconèixer el pecat original. 

Quin sentit tenia fer passar una autovia oberta pel mig del barri amb més densitat de població de Barcelona? Sabieu que Sants-Badal, conjuntament amb la Torrassa i Collblanc conformen el quilòmetre quadrat més dens d’Europa? En només un quilòmetre quadrat entre aquests tres barris hi viuen 52.767 persones. Per tal que us feu una idea, si la mitjana de la ciutat de Barcelona és de 161 habitants per hectàrea, la de Sants-Badal s’enfila fins als 593 habitants, és a dir més del triple. 

Quin sentit tenia castigar a milers de persones a un volum de decibels i uns nivells de contaminació de l’aire infinitament per sobre del recomanat, posant en risc la salut de la gent que hi viu. Quants dels nens i nenes que hem crescut abocats a un Cinturó de Ronda durant quaranta anys haurem desenvolupat malalties respiratòries? Algú ho ha estudiat això a l’ajuntament? Si revises les dades dels informes del propi ajuntament te n’adones que, encara avui en dia, en els trams on el cinturó segueix passant en obert, a tocar de la plaça Cerdà, o a l’encreuament amb l’Avinguda Carrilet, és un dels punts de Sants-Montjuïc on s’hi troba l’aire més contaminada, molt per sobre del recomanat per la UE (60 μg/m3 d'NO2).

Quin sentit tenia esborrar l’urbanisme d’un dels nuclis històrics de Sants, amb les seves places, com la plaça Víctor Balaguer, una de les que havia sigut de les principals places del poble, amb la font del “ninyo” i fins i tot el propi ajuntament de Sants o la plaça de la Fortuna, on s’hi instal·laven les atraccions o els envelats de festa major.

I quin sentit té tirar endavant un projecte ara? La lluita dels veïns de la Rambla de Badal 188 és la mateixa que els veïns i veïnes de Badal, entre els quals els meus pares, van mantenir fa més de 40 anys, així que cal donar suport, per solidaritat i suport mutu. No podem mirar per la finestra i veure com enderroquen la finca d’uns altres veïns i veïnes, només pel fet que el seu bloc es va edificar a l’altra vorera.

Potser també us pot interessar:

El barri que no existeix (primera part)

El barri que no existeix (primera part)

El nom fa la cosa

Un nom pot explicar el que som, però també el que voldríem ser. I és en aquestes ocasions quan se’ns brinda l’oportunitat de construir un relat i així, potser, de lligar-nos amb una memòria. Aquest és un fet que, per exemple, va tenir molt clar la gent que, cap allà l’any 2009 va començar a reivindicar La Lleialtat Santsenca. 

Aquestes veïnes i veïns reivindicaven la recuperació d’un espai per a la comunitat, però també de la seva memòria. Per això, davant la disjuntiva d’escollir entre Bahia, l’opció fàcil, ja que era com s’havia conegut a l’espai durant més de quaranta anys, o La Lleialtat Santsenca, un nom que només mantenien els més grans, aquells que a les cooperatives n’hi deien cumparatives, van tenir la intuïció d’optar per la segona, com un acte polític que expressava allò que com a comunitat volien ser. El nom de La Lleialtat Santsenca els unia a un Sants cooperativista on la gent s’autoorganitzava i on fins i tot eren capaços d’aixecar edificis i impulsar institucions obreres com aquelles que els permetien donar respostes a les seves necessitats més bàsiques: menjar, cultura i suport mutu.

Divuit anys més tard, com a persona que viu el dia a dia de l’equipament, us puc dir que el nom ha fet la cosa i que aquella intuïció avui s’ha confirmat. Col·lectivament, s’ha recuperat un relat que no només ha arrencat a la gent que va impulsar la cooperativa del silenci on el feixisme els va voler oblidar, sinó que, als que la vivim ara, ens ha ofert eines per lligar-nos amb els seus valors i principis.

Com a exalumne vaig començar a descobrir el món a l’escola Lluís Vives en uns anys vuitanta on algunes joves mestres feien mans i mànigues per treure el Vives de l’ambient repressiu en què, el mateix feixisme que havia esborrat la memòria de la Lleialtat, havia convertit en cendra el projecte pedagògic d’una de les escoles més punteres de la Catalunya republicana, on nens i nenes, no només aprenien junts i en la seva llengua sinó que ho feien sortint a la natura, tenint cura de l’hort o editant una revista. Els vuitanta al Vives foren anys complicats i poc tenien a veure amb totes aquelles innovacions pedagògiques dels anys trenta, no us ho negaré. El món antic no acabava de morir, si és que ho ha arribat a fer en algun moment, i el nou naixia massa a poc a poc; entre classes massificades, l’aparició de la figura dels quinquis i amb totes les dificultats, però també les oportunitats, d’una escola que era i és una porta d’entrada a la ciutat. 

Grup Escolar Lluís Vives, any 1932
AMDS (Fons UEC)

Però així i tot va ser l’escola on vàrem començar a descobrir el món que ens envoltava i la llengua que ens havien fet amagar. A l’escola hi vaig ser fins a vuitè, quan, ja deixant l’EGB, vaig seguir entre aquelles quatre parets a l’Institut, primer com a una extensió del Coromines i finalment ja com a Institut Lluís Vives, d’on vaig sortir per anar cap a la Universitat de Barcelona per estudiar Història, és a dir, que entre l’escola i l’institut vaig passar quinze anys de la meva vida.

I és aquí on torno a la meva idea inicial: el nom fa la cosa. I, si som capaços de poder-ho veure com una oportunitat, ens adonarem que, de la mateixa manera que la gent que reivindicava La Lleialtat Santsenca, gràcies al nom es van lligar al passat cooperativista de Sants, reivindicant el nom de Lluís Vives ens podem fer hereus i hereves d’aquells veïns i veïnes que a principis del segle XX reivindicaven: “L’Escola formosa” o dels que cridaven “El poble té dret a la cultura”; dels mestres que van fer-se aquests lemes seus, arribant fins on no s’havia arribat fins llavors; dels nens i nenes que, enmig de l’horror dels bombardejos dibuixaren el seu dia a dia i ompliren quaderns per recordar-nos als que hem vingut més tard, que el feixisme és un monstre que tot ho destrueix i que, tot i que algú ho pensi, no està mort; ens farem hereus i hereves del professorat que va ser depurat per la repressió; com també de la generació de mestres que, com una au fènix, arrencaren al Vives d’aquelles cendres, ensenyant-nos quelcom més que a obeir. 

Mantenint el nom de Lluís Vives també estarem mantenint el nom d'allò que vàrem ser, i potser més important encara, del que voldríem ser, recuperant un relat col·lectiu que no podem deixar perdre.

Us podeu adherir al manifest aquí

El triomf d'Edison

L’any 1891 Edison patentava el kinetoscopi, una de les més de mil patents que sorgiren de la seva empresa. Una idea que va permetre que l’any 1894, per primera vegada a la història, es pogués veure un film en moviment. Però el giny tenia un defecte, i és que el visionat era individual. Per això, quan l’any 1895 els germans Lumière van inventar el cinematògraf, una sola màquina que permetia enregistrar, copiar i projectar pel·lícules, de manera que el film el podia veure molta gent a la vegada, més enllà del giny, es pot havien creat una cosa nova, un fenomen social, el cinema com acte col·lectiu i eminentment popular.

Des de la seva arribada a Barcelona, a la galeria dels Napoleon, al desembre de 1896, en molt poc temps a la ciutat el cinema va viure una extraordinària explosió. Només una dècada més tard, situant-nos al voltant dels 1910, es podien trobar a Barcelona al voltant d’un centenar de sales de cinema. Sense anar més lluny, per aquelles dates a Sants i Hostafrancs obrien les seves portes cinemes com el Gayarre (1910); el Montera (1910) dins del cafè-restaurant del mateix nom a la plaça d’Espanya; el Bohème (1911), a la Creu Coberta; el Salón Colón (1911), al carrer del Vallespir; o el Liceo (1914) a la Carretera de Sants.

Cinema Colon, 1936
Fons: AMDS-UEC

La Primera Guerra Mundial va significar un sotrac per a la creixent indústria cinematogràfica catalana. La manca de material i de distribucions va ocasionar la ruïna de molts dels pioners, com el propi Fructuós Gelabert, que en aquells anys havia creat amb Francesc Bech la productora Boreal Films amb estudis a la carretera de Sants (1914). Però el que ja no tindria marxa enrere seria el cinema com a principal fenomen cultural entre els barris obrers de Barcelona. Les dècades dels 20 i dels 30 van veure florir nous cinemes; com el Galileo (1928); l’Arenas (1928); el Manelic (1930) o el Vallespir (1934). 

Més enllà de les projeccions l’aparició de sales de cinema als barris va donar aixopluc a d’altres necessitats. Tot i la progressiva aparició d’ateneus i cooperatives, entitats a través de les quals els barris obrers s’organitzaven, seguien mancant espais per a la realització d’actes multitudinaris, com assemblees o mítings. El cinema Gayarre, per exemple, ja als inicis del segle XX va esdevenir un dels principals escenaris social i polític de Sants. En ell, per exemple, van tenir lloc alguns dels mítings de les teixidores i filadores durant la Vaga de la Constancia del 1913. Un altre moment fonamental del moviment obrer santsenc, com l’assemblea on els treballadors de l’Espanya Industrial van debatre la col·lectivització de la fàbrica, el 8 d’agost de 1936, va tenir lloc al Cinema Arenas, una sala que tenia més de 2.000 localitats. El Gayarre tornaria a ser escenari d’assemblees sis dècades més tard, quan la gent de Sants, es va organitzar per frenar el Pla Comarcal.

L’època daurada la dels cinemes santsencs va trobar el seu apogeu cap als anys 40, 50 i 60, amb entre 8 i 9 cinemes en actiu gairebé de forma continuada, però es va mantenir molt dignament fins ben entrats els 80. Al llarg dels 40 i dels 50 anar al cinema, per a la majoria de les famílies, formava una part fonamental de la quotidinitat setmanal, segurament una de les millors parts en temps de privacions i repressió. 

Eren temps en que l’esdeveniment anava molt més enllà de veure un film. S’anava al cinema en família, preparats amb entrepans o amb tot allò necessari per passar la tarda, ja que, no es tractava només de veure una pel·lícula. Generalment hi havia sessions dobles i a molts cinemes també varietés. Sense oblidar l’inefable No-Do, que des del 1943 i fins al 1976 de forma obligatòria va servir com a veu, la única possible, la que explicava com eren les coses, per al règim feixista. Durant la Postguerra, tot i les mancances; les prohibicions i la censura als films, tot i el missatge adoctrinador del No-Do, el cinema era una petita escletxa de llum, un espai on, més enllà de les pel·lícules, es feia comunitat.

Cinema Albeniz, 1967
Fotografia: Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS-UEC

I és que, tornant a l’inici, els germans Lumière no només havien inventat una forma de veure pel·lícules, havien inventat la forma de veure-les en grup i aquest probablement va ser el principal éxit que va eclipsar la idea d’Edison. Les estrelles del cinema, les històries que s’explicaven, les grans produccions eren motiu de conversa i per fidelitzar el públic es van popularitzar enormement els programes que publicitaven les properes estrenes de cadascun dels cinemes de la ciutat. 

Al llarg del segle XX les sales de cinema encara van veure l’aparició de noves formes de veure les pel·lícules. La primera de totes elles fou la televisió. Tot i que a finals dels anys 20 i principis dels 30 a Europa ja es va començar a experimentar amb aquest nou giny, a l’estat espanyol, l’endarreriment tecnològic causat pel feixisme i la guerra, va fer que la televisió no comences a ser una realitat fins a la creació de Televisión Española, l’any 1956. Una eina tant lligada pel règim com el propi No-Do. A l’estat espanyol els cinemes van aguantar l’embat de la televisió però, en els països on aquesta havia arribat abans, les sales de grans dimensions havien començat a notar una alertant disminució de públic. 

En aquest context, a A Kansas City, l’any 1963 Stanley Durwood, hereu d’una familia que des dels anys 20 havia anat creant un imperi gestionant sales de cinema, es va trobar amb un dilema que canviaria els cinemes durant les properes dècades. La sala que tenien a la ciutat, amb una capacitat per a 600 persones, s’omplia tant poc que necessitaven tancar espais per no haver de fer-se càrrec de les despeses dels acomodadors. Però… i si un mateix cinema projectès moltes pel·lícules? D’aquesta manera els acomodadors podrien estar treballant alhora en diverses pel·lícules. Naixia així el concepte de les multisales.

En el mateixos anys en que a Kansas City havien començat a aparèixer les multisales a Sants, una altra familia que havia creat el seu imperi centrant-se en el món dels espectacles, com eren els Balañá, inauguraven la joia de la corona del seu imperi, el Palacio Balañá. Pere Balañá Espinós, el santsenc que va ser iniciador de la nissaga, havia comprat un terreny al seu barri amb la intenció de fer el cinema més modern de la ciutat, una sala amb 1.610 localitats. Una idea que no va veure finalitzada ja que va morir el 26 de febrer de 1965 i les primeres projeccions del cinema van tenir lloc el 26 de febrer de 1965. El fet que, en els mateixos anys en que a Estats Units les grans sales comencessin a retrocedir, a Barcelona s’inaugurés una per a més de mil sis-centes persones, ens mostra com de diferents eren, encara, totes dues societats.

Palacio Balañá, 1966
Fotografia: Enric Ventura Calpe. Fons: AMDS_UEC

Poc després un nou invent es sumaria a la televisió, que ja havia començat el camí de convertir una activitat que es feia en comunitat en una activitat que es començava a fer en família, els reproductors de vídeo. Els anys setanta portarien la disputa entre el Betamax, de Sony, que tenia millor qualitat tant pel que feia a l’àudio com al vídeo; el VHS, que només millorava pel que feia a la capacitat i el Vídeo 2000, creat per Philips, que permetia enregistrar per les dues cares de la cinta, duplicant la capacitat. Tot i que probablement no era el millor format, les millors estratègies de comercialització van fer que el vencedor d’aquesta guerra dels formats fos VHS, convertint-se en l'estàndard durant més de vint anys i popularitzant-se de forma definitiva a l’estat espanyol ja a la dècada dels 80. 

Tot i la generalització de les cintes de vídeo i l’aparició dels videoclubs, durant la dècada dels 80, a Sants, encara van aconseguir seguir actives unes cinc sales de cinema. L’impacte real va ser als 90, dècada on l’únic supervivent va acabar sent el Palau Balañá. L’any 2002 el Balañá va ser reformat, passant d’1 sala única amb 1.610 localitats, a 7 sales entre 145 i 286 butaques. El tancament de la sala arribaria sobtadament l’any 2020, davant la incògnita del que acabaria passant amb l’enorme edifici. Una nova forma d’arribar a les pel·lícules i a la resta de continguts digitals s’obria pas a les societats del segle XXI, Internet i el sorgiment de les plataformes digitals. 

El rodar de la vida, o potser més aviat els guions marcats pel capitalisme, ha portat a què, 130 anys més tard de la derrota del kinetoscopi davant del cinematògraf, la derrota del cinema com a acte individual, davant del fet grupal, col·lectiu, es comenci a revertir. I així, com un fènix, la idea d’Edison ressorgeix i el cinema torna a ser un acte individual privat. Potser amb l’única diferència que l’enorme màquina d’Edison s’ha convertit en una petita màquina que podem portar a la mà i que, no només ens explica històries, sinó que també ens mira.

Per saber-ne més:

Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Temporae, 2013. Barcelona

Els noms comuns

Com li hem de dir a l’estació de Sants? Probablement aquesta sigui una pregunta trampa, d’aquelles que, encara que no en siguem conscients, quan es formulen ja ens estan condicionant. Segurament, qui més qui menys, començarà a barrinar respostes, o potser fins i tot noves preguntes: Ha de dur el nom d’alguna figura rellevant de la ciutat de Barcelona? O millor hauria de ser algú de Sants? Es pot trobar un nom que sigui de consens? Un nom que pugui representar a tot un territori? Preguntes i més preguntes que fan que el que és més evident; l’elefant a la sala, imatge que fixaria l’escriptor rus Ivan Krilov a la seva faula L’home inquisitiu, quedi obviat. El millor nom per a l’estació de Sants és… -oh sorpresa- estació de Sants.

L’estació s’anomena, com és lògic, amb el topònim que representa el territori, el nom de l’antic poble: Sants. És així des de l’any 1855 quan es va alçar la primera estació de Sants al final del carrer de Riego. Una estació de la línia que hauria d’unir Barcelona amb Molins i Martorell, passant de pas a tocar de la fàbrica de l’Espanya Industrial, empresa que fins i tot tindria una estació per a les mercaderies. 

Sants és el nom que representa als veïns i veïnes d’avui però també el que representa a totes aquelles persones que han viscut en aquest territori des dels seus llunyans orígens quan era un petit nucli sobre un turó al voltant de la parròquia de Santa Maria; passant per la vila industrial de la segona meitat del segle XIX; pel barri, ja annexionat l’any 1897 i finalment pel districte que es va crear l’any 1984. Aquest és un nom col·lectiu, que representa, fins i tot, a persones amb formes de ser i pensar diferents, i cap nom personal pot ser més representatiu que un nom que és comú.

Segur que molta gent pensa que el de la toponímia és un tema menor, personalment crec que s’equivoquen. Si no per quina raó, tenir el nom a una placa al carrer ha sigut una obsessió per a propietaris, industrials, polítics i eclesiàstics durant tants i tants anys? Pronunciar un topònim com el de Sants fa que el propi territori i la comunitat que representa, amb totes les seves arrels històriques i espais de memòria, existeixi. Esborrant els mots s’esborren els conceptes que representen, aquesta és una lliçó de primer de novaparla a les classes que O’Brien impartia a 1984. Sense el topònim dels antics pobles és la memòria dels mateixos antics pobles la que s’acabarà diluint.     

No és la primera vegada que la gent de Sants s’organitza i aconsegueix mantenir la seva memòria i les seves arrels, fins i tot al propi nom. Amb les obres de la nova estació, a finals dels anys setanta, Renfe va voler canviar-ne el nom, passant de Sants a Barcelona-Central, esborrant el rastre de l’antic poble, però el veïnat es va organitzar per trobar respostes a algunes preguntes, com va quedar plasmat en un cartell del 1979 on es convocava a una assemblea a la Seu del Districte: Qui ens va fer "aquesta" estació? Com s'urbanitzaran els entorns? Pàrquings o espais lliures? Tindrà sortida el carrer Premià? Es dirà Barcelona-Sants o ens imposaran Barcelona-Central? Preguntes que,  gairebé mig segle més tard, segueixen sent força vàlides.

Cartell convocant a una assemblea informativa l'any 1979

Finalment però la pressió veïnal va aconseguir que, de forma definitiva l’any 1983, Sants es mantingués en el nom de l’estació. Les polèmiques van i venen i de vegades són tan fugaces que unes setmanes més tard poca gent les recorda, però la memòria, el que som, ha de perviure.

El mal ja està fet

A inicis del 2018, tot just fa 6 anys, el Bisbat, de forma unilateral  i sense donar cap alternativa, decidia tancar el teatre de la Parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, al carrer de Begur número 8. Un espai que funcionava des de l’any 1954, quan es va estrenar amb la projecció de Temps Moderns, sent un nucli de divulgació cultural i on es feia comunitat a una de les parts de Sants que ha sigut, històricament, més maltractada, tant per la manca d’equipaments com per un urbanisme que ha anat esfilagarsant les relacions veïnals.

L’excusa per al tancament? Una esquerda a un fals sostre de la sala. Les entitats i col·lectius que en feien ús: l'Aula Oberta de Sants, que fins i tot havia finançat diners del fons de l’entitat en rehabilitar la sala; l’Esplai Xiroia; els Skues; Càrites; els Pastorets de la Parròquia dels Dolors i el grup de teatre on participo, Liada Nacional, ens vàrem trobar al carrer, però això no ens va aturar. Si només era una esquerda a un fals sostre en un edifici que feia servei al barri des de feia 64 anys bé s’hauria de poder trobar una solució.

Teatre de la parròquia dels Dolors l'any 2020, dos anys després del tancament

Així que, amb assessorament professional, vàrem demanar pressupost. A males es podria retirar el fals sostre, una feina que no costava més de 4.000 euros, un cost que, si la Parròquia o el Bisbat no estaven disposats a pagar, es podia assumir des dels col·lectius que en feiem ús. Però a partir d’aquí tot es va començar a complicar. Per una banda el Bisbat no volia treballar amb empreses que no fossin amb les que ja treballava i, oh miracle, el cost llavors es multiplicava com si de pans o peixos es tractés, fins als 14.000 euros. 

I així, a cada solució que trobavem, el Bisbat apareixia amb un problema més complex a resoldre. Quan ens van plantejar la necessitat d’una sortida d’emergència, vàrem presentar un Pla d’usos de la Parròquia i un projecte arquitectònic que no va ser ni tan sols escoltat. Quin era el problema real doncs? Probablement el Bisbat veia una balança on a un dels plats havia de fer una petita inversió i per contra a l’altre plat veia la possibilitat de fer un enorme negoci immobiliari amb centenars de metres quadrats al cor Sants-Badal, el barri més dens de la ciutat.

Pista de bàsquet del JAC-Sants a la parròquia dels Dolors l'any 2020.
Tancada i sense ús des de fa anys

Així, tenint en compte que el teatre més enllà de la Parròquia, en part donava solució a una necessitat que l’administració no atenia, vàrem portar el fet al Consell de Barri de Sants-Badal. Com es podia permetre que enmig del barri tinguessim un teatre i un poliesportiu sense ús? Com es podia permetre que el que fins llavors era una comunitat cohesionada es comences a desfer? El tema va començar a ressonar i, probablement, els que tenien d’altres aspiracions, es van posar nerviosos. I així, amb la promesa d’una trobada amb els arquitectes del Bisbat, vàrem acabar l’any 2019. L’any següent però ens esperava una sorpresa majúscula que va significar l’excusa perfecta per donar llargues al tema, arreu del món esclatava la pandèmia del Covid i tot es va aturar.

Així han passat 6 anys. Sense espai alguns dels col·lectius que fèiem ús del teatre s’han desfet, com els Pastorets; d’altres, com Liada o com l'Aula hem hagut de trobar espais alternatius. Liada a la Lleialtat i l'Aula a Cotxeres, un trasbals especialment per a les persones més grans, amb dificultats per anar de Sants-Badal a les Cotxeres i el grup ha perdut gran part del teixit. Per als grups que el teatre feia un servei complementari, com Skues o Xiroia, l’impacte ha sigut diferent, però amb la contradicció que grups que tenien un teatre al propi complex, ara es troben buscant sales a uns equipaments de barri que es troben per sobre dels usos que poden assumir. I en global la comunitat és ara més feble. Com es defensaran les entitats de lleure quan el Bisbat decideixi treurese-les de sobre?

El mal ja està fet, sis anys amb una porta tancada són 2.190 dies sense la possibilitat que es generin activitats, sense que les persones es coneguin, sense que facin pinya. Quantes són les obres de teatre que hem perdut? Quantes les xerrades o conferències? Quants els infants que potser no descobriran el llenguatge del teatre? Quants avis i àvies han vist trencar-se els llaços que els permetien navegar en un oceà de soledat no volguda? 

Ara fa uns mesos descobriem que la cosa encara anava més enllà. No només s’ha expulsat la pròpia comunitat, en un procés de gentrificació associatiu, sinó que s’ha facilitat la substitució d’aquesta amb intencionalitat política. Els espais on la gent del barri feiem barri ara és l’espai de trobada de grups ultracatòlics vinguts de fora, com el grup Hakuna, que s’hi troba tots els dilluns a les 21h.

El mal ja està fet, no sabrem mai quins impactes positius per al barri s’han impedit per la manca de voluntat de donar solució a un problema que podia tenir una solució fàcil, però si aquest mal ja està fet el que no podem fer és perpetuar-ho i cal revertir la situació. Si el mal ja està fet, ara toca fer el bé.

Porciolisme persistent

El 3 de setembre de l’any 1993 moria a Vilassar de Dalt Josep Maria de Porcioles i Colomer, l’alcalde de Barcelona que durant més temps ha ostentat el càrrec, des del 1957 i fins al 1973, i segurament un dels que més ha marcat el desenvolupament de la ciutat. Tant va marcar la ciutat Porcioles que fins i tot ha acabat donant nom a un adjectiu: porciolisme. Un mot que, tot i que encara no estigui reconegut oficialment, qualsevol coneixedor de la ciutat entén. El porciolisme defineix aquelles polítiques urbanes que prioritzen el creixement a tot: el patrimoni, la salut, l’ecologia, la ciutadania… 

L'alcalde Porcioles amb Fraga. Fons: Viquipèdia

A Porcioles se’l recordarà per les remuntes que, per una banda van esguerrar gran part dels edificis de la ciutat, i per d’altra, van fer augmentar la densitat de Barcelona sense ampliar els equipaments i serveis per aquests nous veïns i veïnes, deixant via lliure a especuladors immobiliaris com Núñez, per passar per la picota joies arquitectòniques de la ciutat per aixecar en el seu lloc blocs mediocres, com un exèrcit de clons en formació; com Samaranch, qui l’any 1963 va liderar una promoció immobiliària per construir el barri de Ciutat Meridiana en un racó de la serra de Collserola on, per la seva humitat, fins i tot s’havia descartat fer-hi un cementiri, o com els Sanahuja, que van poder aixecar de forma exprés barris humils com el Turó de la Peira, on es van arribar a fer 5.000 vivendes en tan sols vuit anys, unes preses que van fer que es fes servir ciment al·luminos, que tot i que en aquell moment ja estava retirat de països com França, secava molt ràpid, condemnat a tot el barri a ser enderrocat poques dècades més endavant. I, atenció spoiler, la pròpia familia Sanahuja, responsable última del desastre, primer es va veure compensada pels enderrocs com a propietària i posteriorment encara va rebre l'encàrrec de la reconstrucció.

I és que, si en una cosa va destacar Porcioles va ser en què, amb les seves polítiques urbanes, va posar enormes terrenys en safata per als especuladors immobiliaris. Amb plans com el de la Ribera s’acabaria permetent la venta de terreny privat que podrien haver estat públics. Porcioles també serà recordat per l’obertura del Cinturó de Ronda i de l'avinguda de Madrid, que van tallar l’urbanisme santsenc amb unes ferides que van deixar sense casa a milers de veïns i veïnes i que, als que van resistir, els va condemnar a anys de nivells de contaminació i decibels no tolerables. Quanta gent ha patit les conseqüències de tenir una autopista com el Cinturó enmig de la ciutat? 

Inici de les obres del Cinturó a Badal, 1967. Foto: Joan Brugada. (AMDS - Fons UEC)

També va ser el mandat durant el qual es va omplir la ciutat de vehicles, expulsant les coses que hi passaven abans: les cadires al carrer o les festes majors en són alguns dels exemples. Si per facilitar la implantació del vehicle privat calia desmantellar una xarxa de transport públic que era el més utilitzat de la ciutat, com era el tramvia, doncs es feia sense problemes. Amb Porcioles van circular els darrers tramvies de Barcelona.

L’efecte a les festes majors d’aquesta política també seria devastador per a les festes majors. Porcioles va començar el seu mandat amb 10 comissions de festa major i el va tancar amb 0. Sí, la festa major popular, l’autoorganitzada per veïns i veïnes va arribar a desaparèixer substituïda per una festa a càrrec de l’ajuntament on el parer del veïnat era només el d’espectador. Una festa de concursos de pubilles i actuacions de la banda municipal, tot dirigit per una comissió escollida a dit pel regidor de torn, que també era escollit a dit, és clar. Porcioles va ser l’alcalde d’una ciutat aparador pensada per als grans negocis, que va fer de les fires i congressos el seu pa i del fútbol el seu circ. Significativament el Camp Nou es va inaugurar el mateix any en que va arrencar el mandat de Porcioles.

Inici de les obres del Camp Nou l'any 1954. Foto: Pérez de Rozas. (AFB)

El darrer projecte de Porcioles no es va realitzar, però va quedar ben present a les agendes dels funcionaris municipals del moment, la realització d’una Exposició Universal per al 1982. Una idea que es va llançar l’any 1970 i que de fet era una excusa per poder impulsar les rondes i els túnels del Tibidabo i urbanitzar els barris de Can Clos i el Polvorí. El carrer Tarragona, que esdevindria l’epicentre del recinte d’aquest nou esdeveniment, esdevenint l’Avinguda de l’Exposició, i a un segon emplaçament entre Sant Cugat i Cerdanyola. Amb l’exposició del 82 s’urbanitzaria tot l’entorn del carrer de Tarragona, on la previsible desaparició de l’enorme escorxador de la ciutat, de la Caserna de Numància i de l’Espanya Industrial posava a disposició del negoci immobiliari milers de metres quadrats.

En el cas de l’Espanya Industrial, si l’any 1953 el Pla Comarcal de Barcelona marcava el terreny amb la categoria tolerancia vivienda e industria y casco urbano, permetent construïr 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien viure 2.472 persones. L’any 1967, ja en ple Porciolisme, la qualificació va passar a ensanche intensivo, augmentant l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar, l’any 1972, el projecte del propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. 

Reivindicació de l'Espanya Industrial l'any 1980. (Fons: El Periòdico)

Porcioles va ser apartat de l'alcaldia al juliol de 1973, quan les protestes dels veïns i veïnes de Barcelona cada cop eren més fortes. Tot i això les influències dels Muntadas es van fer notar quan l’any 1974 el Pla Comarcal va marcar la totalitat de l’Espanya Industrial com a edificable. L’inici de les obres del Complex Roma 2000, a l’espai on hi havia hagut l’antic camp de fútbol de la fàbrica, va coincidir amb l’inici del desmantellament de la Caserna de Numància. I l’Escorxador, per la seva banda, va acabar tancant portes l’any 1979. Els fils de les grans fortunes es movien per no quedar fora de l’enorme negoci.

Ja fora de l'ajuntament, Porcioles encara va viure vint anys més per veure l'evolució de la ciutat fins a les olimpíades. Sí l'organització veïnal de la dècada va signar canvis radicals en l'urbanisme i la societat barcelonina, el monopoli polític dels partits polítics durant els vuitanta va acabar significant un fre a l'onada d'empoderament ciutadà que havia significat la dècada anterior. Era el, en paraules de Narcís Serra, tal i com van recollir els membres del Centre Social, reunits amb el llavors alcalde: Ara ens toca a nosaltres! No era necessari Porcioles per continuar amb el Porciolisme, encara que ara fos un Porciolisme blanquejat i perfumat d'olimpisme. Ens hauria de sorprendre?

Traspàs de l'alcaldia de Serra a Maragall

 

Si revisem les trajectòries polítiques dels primers alcaldes de la ciutat la resposta hauria de ser clara: No. D'on procedien els primers alcaldes democràtics de Barcelona? Narcís Serra, emparentat amb algunes de les principals famílies de la burgesia catalana, havia estudiat ciències econòmiques a la UB, fent estada a Londres, doctorant-se a la UAB i treballant per a la cambra de comerç. Serra, associat a Miquel Roca i Junyent, va crear un ganivet d'estudis al qual Pere Duran i Farell, encarregaria el ja citat Pla de la Ribera. Pasqual Maragall, també doctor en Ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en Dret i Econòmiques, forma part d'una de les nissagues burgeses barcelonines, sent nét del poeta Joan Maragall. L'any 1965 va entrar a treballar com a funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament de Barcelona, a les ordres de Porcioles.

Porcioles va morir l'any 93 però la seva manera de fer les coses no. A l'ajuntament la democràcia no va significar un trencament amb les seves principals línies d’actuació, com a molt va ser una transformació o una obertura. Els partits incorporaren als seus quadres figures que s'havien format a les lluites urbanes de les associacions de veïns, moderant i domesticant la contestació, però els alts càrrecs a l'alcaldia seguiren entre les famílies de classe alta. La continuïtat queda clara constatant que un alcalde com Maragall, el segon que més temps ha estat al càrrec, ja portava vinculat a l'ajuntament, com a tècnic, des del 65; però també revisant algunes de les línies generals de les polítiques públiques. Porcioles intentà fer les rondes amb l'excusa de la fallida exposició universal del 82; Maragall ho aconseguí amb els Jocs Olímpics del 92. Porcioles va procurar urbanitzar Can Clos i el Polvorí amb l'exposició; Maragall ho va fer amb el Jocs.

Porcioles va privatitzar terreny públic i Maragall també, amb el Pla de la Ribera. Les polítiques porciolistes facilitaren la desaparició de patrimoni modernista per tota la ciutat; les socialistes n'esborraren el patrimoni industrial del Poblenou. L'alcalde del desarrollisme va eliminar els tramvies per facilitar el pas dels cotxes privats; el de les olimpíades va eliminar la línia de tren de Poblenou substituint-la per una ronda, primant el vehicle privat per davant del públic i condemnant a la ciutat a una entrada lenta i problemàtica des del Maresme, un embut viari que encara patim.

No és d'estranyar doncs que, tot i la mala fama que ja aleshores arrossegava, Maragall reconegués Porcioles amb la medalla d'or de la ciutat l'any 1983. Al cap i a la fi Porcioles va fer la feina bruta per establir el model de ciutat que encara sobreviu i sovint patim.

Ludificar la història local

“No s’estima el que no es coneix” és una d’aquestes frases que segurament haureu llegit un miler de cops, ja sigui a alguna bosseta de te de suposada inspiració vèdica o sota la fotografia d’algun d’aquells pensadors amb cara de reflexionar només a base de sentències. Però tot i ser així de suat, no deixa de ser un d’aquells raonaments irrefutables. És així, estimem el que coneixem i, anat més enllà encara, defensem el que estimem.

Hom podria pensar que, per força, hauríem de conèixer allò que és nostre, allò que ens és proper, però aquest argument ja no funciona tan bé, ja que ens trobem tan alienats que ni tan sols ens coneixem a nosaltres mateixos. La nostra història, la popular, la dels barris, la de les famílies treballadores, ha estat menystinguda, quan no esborrada per substituir-la per un relat còmode que doni explicacions fàcils. Relats que, com podeu imaginar, han escrit d’altres.

Donar a conèixer qui som i com arribat aquí ha estat el principal objectiu d’aquest bloc des del primer article que vaig escriure, allà pel llunyà desembre del 2008. Amb interès pel passat però potser amb més interès pel present i pel futur. No em mou fer una història de curiositats, sinó fer una història que ens serveixi d’eina per millorar el barri, per tenir un substrat on es pugui arrelar.

Quan comences un bloc, com qualsevol altre projecte que acabi durant molts anys, no ets conscient de les moltes coses que et poden arribar, i és que poques coses són realment individuals. Així, gràcies al bloc, i a la feina que en ell hi he abocat durant 15 anys he tingut la sort de poder participar o col·laborar en projectes diversos impulsats per d’altres persones o col·lectius: programes de ràdio, obres de teatre comunitàries, murals de memòria… 

El darrer d’aquests El Joc de Sants, una iniciativa dels Castellers de Sants que compleix amb els objectius que he anat desgranant, donant a conèixer la història de Sants d’una forma amena i fent comunitat. I és que, quina millor forma d’aprendre que gràcies al joc? Així en els darrers anys s’ha anat desenvolupant el concepte de ludificació.

El Joc de Sants presenta 208 cartes amb esdeveniments lligats a la història de Sants i dels Castellers que cal endreçar correctament per guanyar. Si voleu fer-vos amb un Joc de Sants el trobareu a moltes de les botigues i llibreries del barri.  

Fem un pla a Sants?

L’any 1974, sent alcalde de Barcelona Enric Masó, es feia públic el Pla Comarcal d’Ordenació Urbana de Barcelona, una revisió del pla urbanístic del 1953 en la qual s’hi dibuixaven les línies d’actuació de la metrópolis que hauria d’encarar el final de segle XX. Una ciutat on el cotxe estava destinat a circular per sobre de tot i de tothom i on les antigues fàbriques que poc a poc anaven marxant deixaven lliures milers de metres quadrats, principalment, a l’especulació. De fet, però, aquest pla no va ser aprovat fins l’any 1976, ja amb Joaquim Viola com alcalde, ja que els grans propietaris van seguir pressionant per reduir el pes dels equipaments.

Davant d’aquesta situació el moviment veïnal santsenc, en un històric cartell, es qüestionava: “1974 Pla Masó. 1976 Pla Viola. El Pla del Poble quan?” Eren anys de lluita per revertir els plans de l’ajuntament i fer una ciutat a la mida de les persones. L’any 1973, des del Centre Social de Sants, es va impulsar la campanya Cop d’ull a Sants. Des de la militància i amb hores i hores de dedicació, carrer per carrer, veïns i veïnes van fer un enorme estudi del Sants real, per poder-lo comparar amb amb els estàndards que des de l’urbanisme es plantejaven com a necessaris per a una ciutat. Una base que va servir per fomentar les lluites veïnals. Sobre les conquestes ja n’he parlat llargament a aquest bloc: Cotxeres, l’Espanya Industrial, el Vapor Vell, Can Batlló… No m’allargaré per que aquest no és l’objecte d’aquest article, però fruït d’aquelles lluites, els barris van tenir positiu un efecte col·lateral, ja que també van conservar part del seu patrimoni i, amb ell, la seva memòria.

I és que la pràctica totalitat del elements que avui en dia es consideren patrimoni als nostres barris els tenim dempeus gràcies a aquestes lluites veïnals i al fet que aquests edificis van tenir nous usos. De no ser així Sants no conservaria cap rastre del seu passat industrial i seria molt difícil entendre el que les nostres àvies i avis van viure a aquelles fàbriques. Al llarg dels anys però, la consciència patrimonial ha funcionat a batzegades, com a resposta a una dinàmica d’acció-reacció. Davant una agressió al que la comunitat interpreta com el seu patrimoni, aquells elements significatius que l’expliquen, aquesta ha reaccionant mobilitzant-se, però quasi sempre sense mitjans o temps i en molts casos quan el mal ja està fet.

Des d’un paternalisme que des de sempre ha impregnat les seves formes de fer, l’Ajuntament, en el camp del patrimoni, ha tingut en compte molts factors per decidir quins elements cal protegir i quins no, però n’ha obiat un que, al meu entendre, hauria de ser fonamental, l'opinió de la pròpia comunitat. D’aquesta manera la decisió del que és patrimoni i del que no, recau únicament en un grup d’experts en arquitectura, urbanisme, arts aplicades o història però que no tenen perquè conèixer els barris. El civisme il·lustrat del “tot per al barri però sense el barri”.

Cal reclamar que s’incloguin criteris comunitaris en la protecció del patrimoni i que es clarifiquin quins són els mecanismes que des de l’administració es fan servir per protegir un edifici. Amb voluntat política, el Districte, l’administració més propera i on els veïns i veïnes hauríem de tenir més capacitat d’incidència, pot fer moltes coses en aquest sentit, com per exemple aprovar un Pla Especial de Protecció del Patrimoni Historicoartístic dels barris tradicionals de l’antiga Vila de Sants, tal i com el 22 de desembre del 2020 es va fer al Districte de Gràcia. Un pla que, pèr cert, també va incloure els sóls que contenen edificacions, donant més cobertura així a la protecció dels refugis antiaeris graciencs, elements protegits des de finals dels 90. 

A Sants tenim experiència i, quan ha calgut, hem sabut donar respostes a les necessitats que l’administració no cobreix. Si als setanta els veïns i veïnes van anar un pas per davant de l’Ajuntament fent el Cop d’Ull a Sants, potser ara, abans que sigui massa tard, ens tocarà fer el mateix des del punt de vista del patrimoni.

Les lluites pendents

Sovint el dia a dia ens cau a sobre amb els quefers quotidians i els conseqüents maldecaps que aquests impliquen. Ho fa com una fina capa de pols que, sense que ens n’adonem, se’ns va adherint a la pell. Un pes que, tot i que aparentment minúscul, es va fent gran mentre corre el rellotge que marca les hores que manquen per entrar o sortir de la feina. I així, mentre passa el temps, aquesta pols va creixent formant una estratigrafia on allò que en algun moment ha sigut important, allò que ens ha mogut, que ens ha fet somiar i lluitar, acaba soterrat per capes i capes d’urgències relatives.

I és així com, en general, tot segueix igual, com res canvia. En un temps que s'esvaeix entre les feines que ens permeten cobrir les veritables necessitats i la necessitat creada de col·leccionar experiències per fardar a les xarxes, les lluites col·lectives sovint queden soterrades. Fins que un dia, pel motiu que sigui: ja sigui per la baixa que t’obliga a aturar les urgències o pels amics que et recorden el que és important, acabes fent arqueologia de tu mateix. I, amb cura, mentre vas retirant la capa de pols que t’ha anat adherint el temps, comencen a reapareixer els somnis i les lluites pendents. 

Haver mantingut un bloc durant 15 anys, des d’aquell llunyà 2008, en que encara es parlava dels blocs dins del camp de les noves tecnologies fins aquest 2023 on tot és tan fugaç que el món dels blocs s’ha convertit en una trinxera de romàntics, té una avantatge, i és que, d’alguna manera, he acabat tenint un recordatori de moltes d’aquelles coses que s’han quedat a mitges: el teatre de la Parròquia dels Dolors, que el barri va perdre l’any 2018 per acció del Bisbat; la Masia de Can Bruixa, que any rere any es va llanguint a l’ombra de les obres de l’entorn o el refugi 819, que poc a poc es va omplint d’un fang que alguns voldrien que l’acabés esborrant.

Dissabte vinent des de Patrimonis Invisibles ens traurem la pols i, amb totes aquelles persones que s’hi vulguin sumar, reprendrem la lluita per aconseguir salvaguardar i obrir el refugi 819. Us hi esperem!

Entrada al refugi de Bonet i Muixí l'any 2017.

Model de festa, model de ciutat

Poques coses són més representatives del model organitzatiu d’un territori que les seves festes. Aquest fet assenyalat en el calendari, on la quotidianitat, i fins i tot l’espai públic, es transforma, ens explica molt bé com és la societat que impulsa i manté aquella festa. Per una banda pel sentiment. 

Gran part de les identitats de pobles, barris i ciutats es fonamenten sovint en aquestes festes, més quan aquestes contenen un fet que les fa diferents, especials. De ben segur que si graciencs o santsencs no engalanéssim els nostres carrers la identitat dels nostres barris, i amb aquesta el sentiment de pertinença als mateixos, seria menor, potser més una curiositat del passat, però és a la festa major quan aquesta identitat s’expressa en la seva totalitat.

Activitat infantil a la Festa Major de Sants del 1949, al carrer Cros.
Fons: AMDS (UEC)

Però no és només la festa el que ens parla de com és el territori, sinó el com està feta aquesta festa. Hi ha pobles, barris i ciutats que tenen festes majors organitzades per l’ajuntament de torn. A un despatx un tècnic rep l’encàrrec d’interpretar el sentir d’un territori i programa segons el seu criteri i segons la major o menor capacitat d’escolta. I els ciutadans esdevenen simples usuaris.

Així, per exemple, tot i que suposadament sigui de tots, una festa com la Mercè a Barcelona, acaba no sent de ningú, just pel fet que els rol dels veïnat no passa del de pur espectador. Com dic, els tipus de festa ens explica el tipus de ciutadania. O formada per veïns i veïnes que es fan seva la ciutat, organitzant-se, participant i decidint o formada per veïns i veïnes que només baden davant els focs d’artifici d’un piromusical. 

Quin és el model cultural que volem? Una cultura de grans festivals on l’únic benefici, econòmic, acaba en unes poques butxaques, privades, o una cultura de base on el principal benefici siguin les xarxes barrials que es creen?

La pandèmia va evidenciar les preferències de les administracions. Mentre milers de persones s’apilonaven al juny a uns macro festivals que van donar el tret de sortida a la cinquena onada, als barris, uns quants veïns i veïnes feien uns esforços enormes per tirar endavant unes festes populars que no és fan per fer diners, es fan per fer barri.

Les festes són més que les activitats que es veuen, són totes les coses que succeeixen al llarg de l’any, invisibles, que permeten que la festa s’esdevingui.

Per saber-ne més:

Quan el carrer s'engalana - Article sobre els orígens de la tradició d'engalanar carrers.

Festes que protegeixen - Article sobre la festa major de Sants durant la Segona República.

La Festa de l'Any de la Derrota - Article sobre la represa de la festa major de Sants durant els primers anys de la dictadura franquista.

De la ferum a la flaire - Article sobre la festa major de Sants durant els anys 40.

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Llibre: L'ordit de la vida

Existeix, encara, un forat enorme a la nostra literatura, una absència que de tant gran es fa especialment destacada. Les classes populars, com en la resta d'àmbits, també han quedat relegades a les pàgines dels llibres. No són freqüents les novel·les on els escenaris són els nostres carrers i places, sobre els quals Josep Pla va arribar a sentenciar que “La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.” Tampoc és freqüent que les persones protagonistes siguin gent com els nostres avis i avies, amb els seus problemes però també amb les seves xarxes de suport. Un fet que encara es fa més destacat quan parlem de les dones que van passar la vida entre les màquines de filar i els telers.

El Sants literari no és un desert. Al llarg dels anys el nostre poble també ha sigut escenari d'algunes novel·les, com Seixanta minuts, de Josep Miracle i Montserrat, que retrata el Sants dels vapors d'inicis del segle XX; o La barca d'Isis, de Joan Oller i Rabassa, on se'ns ofereix una escena espectacular que ens recorda el Sants on l'espiritisme tenia un pes important. Però els exemples són pocs i aquests llibres, en general, més enllà dels erudits, són desconeguts entre el gran públic. De fet tampoc s'han reeditat gaire i, en general, són difícils de trobar. 

D'aquesta manera, segurament, l'ideari que s'ha anat teixint sobre el nostre passat té poc a veure amb el que realment van viure les nostre avies i avis. Per això sempre és una gran noticia quan es publiquen nous títols com L'ordit de la vida, una novel·la escrita per la Gemma Masip, qui després de cinc anys de recerca, ens presenta una novel·la que narra la història de la Carme, una dona que va néixer el 1899 a Sants i que va viure en primera persona els problemes de les dones treballadores en una època en que s’albirava un món ple d’esperances.

L’ordit de la vida es basa en la vida de l’àvia de l’autora i retrata el Sants de les fàbriques tèxtils i de les famílies obreres que s’organitzaven per accedir a tot allò que, com a classe, els era negat. Un llibre quen ens endinsa plenament en aquell Sants, que encara ens explica l'actual, i en el qual he tingut el privilegi de poder escriure el pròleg.

Editat per Ferriol Macip el podeu trobar a La Ciutat Invisible.

Sobre l'autora:

Gemma Masip i Bonet és mestra, psicopedagoga i logopeda. Ha treballat en tots els camps de l’educació: infantil, primària, secundària, organitzacions educatives... Ha format part, en diferents moments, dels equips que feien formació del professorat de la Generalitat, en l’àrea de didàctica de les ciències. Ha publicat diversos articles de pedagogia i educatius per a les famílies i ha elaborat un treball sobre l’educació dels valors, en què orienta els i les mestres en la resolució de conflictes a través de l’educació emocional. Quan es va jubilar va emprendre la recerca de la història del seu pare a través del diari que ell havia deixat buscant els escenaris on havia viscut, i va escriure el llibre De Gandesa a Groosbeeren, (Descontrol 2016) tot descobrint una veritat que el franquisme havia amagat. El 2018 va començar la recerca de la vida de la seva àvia per escriure L’ordit de la vida.

Un barri que es fa

Desconec si a tots els racons de Barcelona es fa servir l’expressió “fer barri” tant com a Sants. Un verb i un predicat que resumeixen milers d’accions diferents que, ens expliquen una sola idea. Fer barri pot ser tant comprar al petit negoci familiar del mercat, com treballar a l’hort comunitari que el veïnat ha alliberat del formigó i l’especulació. Les que aixequen castells; les que dediquen el seu temps a engalanar els carrers per la festa major; les joves que regalen les seves hores a l’educació de nens i nenes a esplais i caus o les persones activistes que defensen veïns i veïnes de l’especulació arriscant la pell. Tots i totes fan barri. Un petit verb i un petit predicat que tenen un subjecte col·lectiu.

Com molts d’altres, el nostre és un barri que s’ha fet a si mateix. Els obrers i obreres que s’hi van instal·lar des de mitjans del segle XIX van aixecar ateneus i cooperatives amb el seu propi esforç i els seus minsos recursos econòmics. I des de llavors, tot el que s’ha fet necessari per tenir vides dignes s’ha guanyat amb la lluita. Quan va caldre un centre cívic, un parc o una biblioteca es van lluitar i es van guanyar. És la gent del barri qui ha alliberat espais, qui ha impulsat projectes on fer xarxa i on seguir fent barri. 

Cartell "Quan convé guanyem Cotxeres"
26 i 27 de març de 1977
Font: Associació Centre d'Estudis i Documentació de la Comunicació

Quan l’administració no ha fet casals de joves o escoles d’adults ho ha fet el barri, amb hores de dedicació militant en pro del bé comú s’ha fet avançar aquest barri. Hores invisibles d’assemblees i mobilitzacions que persones treballadores han tret del seu temps lliure hores per regalar-les als altres, amb esforç i, sovint, amb riscos col·lectius.

Des de fa 14 anys els veïns i les veïnes de la Bordeta gaudeixen d’un poliesportiu on es fa esport, es fa salut i sí, també es fa barri. I ho poden fer per que, un cop més, el barri, a través del Secretariat, que no és més que gran part del barri organitzat, va arribar on no va arribar l’administració. El Secretariat, l’associació de les associacions dels nostres barris, un espai de trobada que ens ha fet forts des de l’any 1976, es va mullar, i perdoneu la metàfora, per tal que el barri tingués una piscina.

Que una entitat com el Secretariat pugui gestionar equipaments com els poliesportius de l’Espanya Industrial o de la Bordeta té un retorn social enorme al territori. Moltes de les grans activitats dels nostres barris, com el Carnaval o el Firentitats, o moltes d’aquelles iniciatives potser menys visibles però que són fonamentals pel manteniment de les xarxes veïnals i per la cura entre el propi veïnat, com per exemple, entre moltes altres iniciatives i projectes, l’Aprenem compartint, no serien possibles sense un Secretariat fort.

No és només necessari, sinó que és exigible que l’Ajuntament s’impliqui per garantir la continuïtat del Secretariat. 

Per això des d’aquest petit espai vull enviar tot el suport al Secretariat. Cal tenir entitats fortes per seguir fent barri, per que els barris si no els fem ens els faran.

#PatrimoniCablejat I ara què?

El 10 de març vaig arrencar l’etiqueta #patrimonicablejat per denunciar per xarxes socials les males pràctiques del desplegament de la fibra i l’afectació que aquesta ha tingut sobre el nostre patrimoni. La idea era visualitzar un fet que, tot i ocupar gran part dels nostres carrers, i potser justament per això, semblava passar desapercebut. 

El cert és que des de llavors la repercussió, com a mínim per xarxes, ha sigut gran. Moltes persones van començar a compartir fotografies de barris, pobles i ciutats diverses amb instal·lacions molt poc respectuoses. La premsa se’n va fer eco i van començar a unir-se veus que ja denunciaven aquest tema des de feia molt de temps. 

Veus que provenien de molts àmbits, més enllà dels que estem interessats en temes de patrimoni: associacions de comerciants de barri que reclamaven dignitat per a les botigues; instal·ladors que reclamaven una regulació sobre el tema; entitats de l’àmbit tecnològic que reclamaven una racionalització del tema; entitats ecologistes que denunciaven el malbaratament de recursos… 

S’han començat a moure temes que, al meu entendre, va en una bona direcció, com a l’Ajuntament de Barcelona on s’ha començat a assumir el problema i a començar a reclamar solucions, però el cert és que el problema està generalitzat més enllà de la ciutat i, a més, penja de lleis a nivell estatal. Per això cal no aturar-se i seguir reclamant que tot aquest tema es racionalitzi i es defensi el nostre patrimoni.

Una de les gran preguntes que sorgien per les xarxes era “I ara què?” Què més podem fer a banda de fer visible el problema? Des del Col·lectiu Patrimonis Invisibles portem una primera proposta per anar una mica més enllà. Hem impulsat un petit manifest que us convidem a compartir i signar, amb la idea de seguir fent pinya i pressió per aconseguir un canvi.

Us el compartim aquí i esperem, aviat, anar explicant més propostes.

Seguim!

Patrimoni cablejat

Situeu-vos a qualsevol carrer de qualsevol dels barris obrers de la ciutat. Encareu-vos a la façana que tingueu més propera a vosaltres i alceu la vista, passejant la vostra mirada entre balcons, finestres, cornises… Amb tota seguretat es creuaran davant dels vostres ulls, serpentejant, dotzenes de cables de xarxa, embridats a qualsevol lloc i de qualsevol manera. Caixes i cables de telefonia que s’instal·len sobre d’altres cables que potser ja ni funcionen. 

Casa Joaquim Pau i Badia (popularment la Vaqueria) un edifici obra de Modest Feu del 1902.

Si els resseguiu al llarg de les façanes potser trobareu, en algun punt, una bobina enorme de metres i metres on, per anar per feina i no perdre el temps fent empalmes, s’ha lligat tot el cablejat restant. Caixetins i cables que s’obren camí sense cap respecte per les façanes. Tant li fa que aquestes tinguin algun tipus de protecció patrimonial o que estiguin ornamentades amb elements escultòrics, rajoles ceràmiques singulars o esgrafiats, els cables s’obren pas amb el menyspreu  del modern per un passat on les coses es feien a mà. Un temps on les coses eren singulars i les persones es movien en clau col·lectiva. Ara campa l’individualisme, les persones volen ser singulars i les coses s’han uniformat. 

Podríem caure en l’error de veure només la part estètica dels cables a les façanes, però tirant del fil segurament trobarem molts símptomes de la ciutat que estem permetent. Una ciutat on les comunitats de propietaris cada cop tenen un pes menor i on creix la propietat vertical, on el dret a l’habitatge ha sigut reemplaçat al dret a l’especulació. No calen gaires estudis per constatar una cosa que sabem tots els que som llogaters a qualsevol barri popular de Barcelona. El creixement de la propietat vertical reverteix en el pitjor estat de les finques i, conseqüentment, en una pitjor vida dels inquilins. Quan els propietaris acaben fent reformes, generalment, la primera conseqüència és que els antics llogaters acaben al carrer. I l’expulsió de veïns i veïnes reverteix en un manca d’arrelament general de la població que, acostumada a viure en un nomadisme lligat als preus dels lloguers, difícilment s’implica en les reivindicacions per cases i carrers dignes.

La Capella del Sant Crist

També podem parlar sobre la liberalització del mercat de les telecomunicacions. Una competència que, entre moltes d’altres coses, acaba comportant malbaratament, ja que ni es planifiquen ni s’aprofiten les infraestructures tecnològiques de forma racional. A cada canvi de companyia es passa un nou cable de fibra amb els seus respectius caixetins. I d’altra banda es facilita la subcontractació, de manera que es precaritza la feina de l’operador, que segurament deu acabar treballant a preu fet. De ben segur que tot això també repercuteix en la qualitat del treball realitzat i, lògicament, en els pocs miraments en els aspectes al marge de l’utilitarisme.

El tema dels cables a les façanes també ens parla sobre l’absoluta manca de control per part de l’administració, que no regula sobre el tema i que, per tant, no actua. Però també sobre la baixa consciència patrimonial. Els nostres avis i àvies vivien en cases humils, però molt probablement eren conscients del valor dels esgrafiats o mosaics hidràulics. Segur que molts dels nostres avis eren ben conscients del valor de tots aquests elements fets a mà per què molt probablement havien treballat a la construcció. Així que també els que defensem el patrimoni tenim molta feina per fer per fer divulgació i aconseguir que la gent valori els petits patrimonis dels seus barris.

De les paraules del poder a les paraules comunes

Si us interessa la història, un fet fàcilment deduïble si esteu llegint un article en un bloc de divulgació històrica com aquest, és molt probable que algun cop hagueu escoltat el concepte el Regnat del Terror, o directament el Terror. Pels grans amants de la història, d’aquells que consumeixen llibres, revistes, documentals o podcasts segur que no calen explicacions i ja saben de que estic parlant. Per la resta molt probablement serà un concepte que d’alguna manera us ressonarà i segur que tampoc us resultarà del tot desconegut. 

Potser no l’escoltàveu des de l’institut, quan pronunciat pel professor d’història, es va dipositar a la vostra memòria, soterrat entre conceptes tan diversos com les integrals, les derivades o les valències dels elements de la taula periòdica. O potser l’heu llegit en alguna de les moltes novel·les que s’han servit de l’apassionant i turbulent període històric al que es refereix. Relats que serveixen per crear memòries col·lectives i, el que és més important per a alguns, per vendre llibres. Segur que la majoria a hores d’ara ja no teniu gaires dubtes, el Terror cal situar-lo a la Revolució Francesa. Més concretament a partir de l’estiu de 1793, quan, en un context en que els enemics interns i externs amenaçaven la revolució, es va iniciar una espiral de violència que va acabar en un ball de sang. Una etapa en que la repressió sistemàtica contra els enemics polítics va estar a l’ordre del dia. 

Caricatura anglesa del Terror durant la Revolució Francesa.

A la memòria col·lectiva ens venen imatges de multituds enfervorides amb el sinistre espectacle de la guillotina a la plaça de la Concòrdia, llavors plaça de la Revolució. Homes i dones que criden, blasfemen i fan mofa dels condemnats a mort i que celebren la caiguda de l’esmolada fulla i el rodolar dels caps. Durant tot el període, que va durar, vora onze mesos, es calcula que van ser executades al voltant de 16.000 persones (una xifra que sovint es veu inflada fins a les 40.000). Però prenem una mica de distància i intentem agafar amb pinces aquestes imatges prefabricades que se’ns han fixat a la memòria fonamentades en pel·lícules i novel·les històriques. 

Les execucions públiques ja eren un fet més que habitual abans de la Revolució. De fet el botxí de París, Charles-Henri Sanson, fill, nét i besnét de botxins, era un personatge popular que tot i la revolució i tots els canvis que aquesta va comportar va seguir exercint el seu macabre ofici. Així va passar de ser el botxí reial al botxí que va tallar el cap al rei. Sanson va restar quaranta anys al càrrec, executant, amb les seves pròpies mans més de 3.000 persones. La guillotina era una innovació força recent, ja que es va començar a fer servir el 25 d’abril de 1792. Abans les execucions eren a la forca o per esquarterament. Sembla ser que la seva estrena, que donava fi a l’espectacle de forma ràpida, no va ser ben rebuda pel públic. La fascinació per la violència ja era ben present abans de la revolució. 

Ara recordeu la xifra que citava, les 16.000 persones executades durant l’any que va durar el Terror, i situem-nos, de nou, en un moment en que París es veu amenaçat per enemics externs, concretament al 1871, quan, la ciutat es troba envoltada pels exèrcits prussians i les autoritats i la burgesia han fugit a Versalles abandonant i intentant desarmar al poble. És el moment en que es proclamarà la Comuna. Una experiència d'autogestió obrera que va durar vora dos mesos. Si molta gent coneix el Terror, segur que no tants coneixen, la Setmana Sagnant, la brutal repressió que va seguir la Comuna, quan els versallesos van recuperar el poder.

Una violència sistemàtica que va portar 30.000 persones a la mort (de nou xifres que també oscil·len en funció del relat, arribant a les 100.000 persones) 38.000 a presó i a milers d'altres a penes com deportacions. Molt probablement no haureu sentit a parlar mai de la Setmana Sagnant a una classe d’història. Amb prou feines us hauran explicat alguna cosa de la Comuna, i segur que a la vostra memòria, com a la meva, difícilment es dibuixa una imatge de com va ser i de la magnitud que va tenir. Les pel·lícules sobre el tema són escasses i en cap cas de masses. Potser pel fet que els morts entre els nobles, encara avui en dia, segueixen causant més terror que els morts entre el poble. 

Gravats amb les dones prenen les armes a la Comuna

Però el poder no només es va acarnissar amb les persones que havien defensat la Comuna, també va intentar deformar i esborrar la seva memòria. Les prop de 10.000 dones que van defensar París a les barricades van ser estereotipades a la premsa en relats i vinyetes delirants sota el clixé de les Petroleres de la Comuna. I tot aquest magnífic exemple d'autogestió obrera va quedar esborrat de la història.

Gravats dels afusellaments posteriors a la Comuna

No és l’únic exemple, ni molt menys. La història és plena de conceptes que, sense reflexió crítica, ens podrien semblar neutres però que estan carregats de fort contingut polític que, en general, ens imposen la visió que les classes dominants volen que tinguem sobre un determinat episodi. Per qui va ser Tràgica la setmana de revoltes que van seguir la lleva de 1909? Segur que per a les mares que lluitaven per evitar que els seus fills morissin a les colònies, defensant els interessos de la burgesia, no. Per què la guerra de 1936 va ser Civil quan entre els primers a participar hi trobem tropes regulars alemanyes i italianes? I per què en aquesta guerra un bàndol va ser el Nacional? En contraposició a qui?

Des de sempre el poder ha sigut un gran coneixedor de la força de les paraules. Controlant el llenguatge es controlen els pensaments i d’aquesta manera, síl·laba a síl·laba, com baula a baula, es lliguen cadenes subtils al nostre cervell. Ho sabien a Sumèria quan els escribes creaven llistes de totes les coses existents per tenir el control de les paraules. Així, per exemple es podien fer llistes de reis per justificar regnats, lligant les seves dinasties als deus. Per aconseguir l’efecte contrari també es podia jugar amb els mots però de forma diferent, concretament fent-los desaparèixer. Ho sabien els egipcis quan per castigar una figura pública, com un faraó, esborraven el seu nom dels monuments. Sense el nom del faraó de torn s’esvaïen regnats sencers. Una idea que els romans concretarien amb un concepte, la damnatio memoria, un dels pitjors càstigs que es podia patir.

Trobem referències a aquest poder de les paraules al llarg de tota la història. Orwell en parla a 1984, amb la implantació de la novaparla. Al món dominat pel Gran Germà, l’eliminació de paraules fa impossible el pensament. Si una cosa no es pot dir tampoc es pot pensar. Una idea que tenia clara el filòsof alemany, vinculat al nazisme, Martin Heidegger. Resumint, la cosa no existeix si falla la paraula. Però també podríem citar l’efecte contrari. La creació de mots, fins i tot per parlar de coses inexistents, permet generar pensaments i argumentacions al seu entorn, fins a tal punt que sobre aquestes paraules es poden crear sistemes de valors sencers. És la base de moltes religions i en general d’aquelles ideologies que es basen en presentar models fàcils d'explicació del món.

Podríem seguir fent voltes al tema i seguir buscant exemples, però segurament ens perdríem en un laberint filosòfic on els meus coneixements d’historiador local no servirien de fil d’Ariadna per sortir-ne amb èxit. De fet també ens portaria més enllà de l’objectiu divulgatiu d’aquest bloc, una línia que sospito que ja he sobrepassat àmpliament. Però crec que, tant bé com he pogut, he esbossat la idea general, que volia plantejar. Quan interpretem la història, o el present, ens cal consciència crítica, i parar atenció en les paraules que fem servir. 

Així doncs la creació del concepte del Terror ha servit d’eina per reforçar la por al canvi i potser la manca d’un concepte concret per definir l’atrocitat que va significar la repressió de la Comuna de París ha servit per esborrar aquest episodi històric que va fer trontollar l’status quo social i polític, no només de París, sinó de tot el món. 

Per tot això cal ser crítics. Com ja va alertar Malcom X: Si no aneu amb compte, els mitjans us duran a odiar l'oprimit i estimar l'opressor. I per això la importància de recuperar i reivindicar el relat del poble i especialment dels col·lectius que han sigut més bandejats per la història, o com va sintetitzar magníficament un popular proverbi nigerià: Fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador.

Per saber-ne més:

Articles: 

Les oblidades de la Comuna de París. Article de Emma Baudais a Ab Origine

El terror durant la Revolució Francesa. Article de Vicente Moreno Cullell a Sàpiens.

Podcast:

La comuna de París, a càrrec de Roberto Ceamanos a La Linterna de Diogenes

Louise Michel y la comuna de París, a càrrec de Dolors Maríns, a La Linterna de Diogenes