Quan el carrer s'engalana

Tot i que avui ens podria semblar que engalanar els carrers només és una tradició de Gràcia, Sants o Poblenou, on encara hi ha carrers com el passatge Cantí o Marià Aguiló que es guarneixen per la Festa Major, el cert és que va arribar a ser una tradició estesa per molts dels antics pobles i dels barris de la ciutat, entre d’altres La Sagrera, el Clot, la Barceloneta, Sant Gervasi, Sarrià o el Poble-sec.

Engalanar l’espai urbà amb lluminàries o decorats ja era habitual durant grans esdeveniments a la ciutat, com l’arribada de personatges importants. També era molt comú fer enramades per decorar els temples en motiu de les festes litúrgiques. Però tal i com descriu l’historiador Agustí Duran i Sanpere: Les festes de carrer eren, el segle XVIII, una mena de desdoblament popular de les cerimònies litúrgiques amb les quals les parròquies i els convents celebraven les festivitats més destacades. Els carrers amb els seus ornaments i il·luminacions emulaven els temples.

Durant el segle XIX els canvis a les mentalitats i el pas dels pobles del pla de petits nuclis rurals a viles industrials, amb població abundant, va incidir en aquestes dinàmiques a les Festes Majors, que poc a poc van anar passant de ser estrictament religioses a esdevenir festes populars. Així uns veïns i veïnes que sobrevivien a condicions de vida i de treball duríssimes, durant la festa, s’apoderaven dels carrers per fer-los seus.

Sants l’any 1830, abans de l’arribada dels grans vapors, tenia 1.482 habitants. Si ho comparem amb la població del 1887, veiem que aquesta havia arribat als 19.105 habitants. En mig segle la població s’havia multiplicat per 12. Més que créixer hauríem de dir que havia sorgit un nou poble. Els milers de treballadors i treballadores que es van establir en aquest Sants nou van fer-se seves les tradicions de l’antic Sants, com la Festa Major. Però, més enllà de les celebracions religioses, la van convertir en una festa popular que els va ajudar a arrelar-se i fer xarxa entre ells. 

Festa Major a la plaça d'Iberia, 1925
Fons: AMDS

Si fins al moment s’engalanava l’església, poc a poc, es van començar a estendre pels carrers. I és que aquell era un poble, on els veïns i veïnes, més enllà de ser de Sants sobretot eren dels carrers on vivien. Així, aquesta enorme vinculació al carrer, un espai on es treballava, on es jugava i on es compartien estones amb els veïns i les veïnes que baixaven les seves cadires al carrer, es va reflectir en l’aparició de molts espais de festa. Si el principal escenari de la Festa Major havia sigut la plaça de l'Església, la que posteriorment va passar a anomenar-se plaça de Màlaga, amb el creixement del Sants obrer la festa va arrelar tan a l’entorn de la plaça d’Osca, com molt especialment als carrers de l’altra banda de les vies. La referència més antiga de la que es té constància d'un carrer engalanat a Sants ens port al carrer Colón, l'actual Vallespir, al 1905.

Guarnit al carrer Tenor Massini amb enramades, 1928

Amb elements vegetals, com branques de palmera, pi, murtra, boix o bruc, canyes i flors es van començar a fer enramades als carrer. Amb aquestes es feien portalades, garlandes per cobrir els sostres i es decoraven també façanes o balcons. Els avenços a la industria paperera va facilitar que aquest material fos cada cop més econòmic i assequible. La diversitat de textures i els colors va fer que el paper anés completant, o bé substituint els elements vegetals. Tot i això les enramades, als guarnits santsencs, van seguir sent omnipresents als anys vint.

Guarnit del carrer de Premià amb temàtica egípcia, 1934
Fons: AMDS (UEC)

La incorporació de tots aquests elements lligada a l’experiència professional d’un veïnat on, entre d’altres, proliferaven filadores, teixidores, fusters, paletes o guixaires va permetre que dels decorats geomètrics vegetals es passes a la creació d’escenaris de fantasia. A mitjans dels anys trenta, a Sants, les enramades van deixar lloc a decoracions d’inspiració oriental, com temples hindús i egipcis, o a d’altres referents romàntics, com per exemple els castells medievals. 

Guarnit del carrer Galileu, amb temàtica hindú, 1935
Fons: AMDS

Així doncs el primer gran moment dels guarnits dels carrers va arribar amb la Segona República, quan s’engalanaven entre 15 i 17 carrers diferents, entre els quals trobem ja alguns dels noms tradicionals, com: Badalona, Robrenyo, Premià, Alcolea, Premià, Massini, Santa Caterina, Eusebi Planes, Comtes de Bell-lloch, Santa Cecília, Vallespir, Victòria Republicana (l’actual Maria Victòria), Galileu, Gayarre, Miquel Angel o Valladolid. Una progressió que es va veure aturada pel cop d’estat feixista, però això és una altra història que narraré més endavant.

Guarnit del carrer de Robrenyo amt temàtica medieval, 1934
Fons: AMDS (UEC)

I aquí la reflexió final... L'any 2001 la UNESCO aprovava la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural, un document on s'afirma que aquesta era tan necessària per al gènere humà com la biodiversitat per als éssers vius. Dos anys més tard s'aprovava la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial. Un document que vol servir per aconseguir el reconeixement i la defensa del patrimoni viu. Quin patrimoni immaterial més viu als nostres barris que les Festes de Sants, una tradició popular d'autoorganització que es manté tot i totes les dificultats que presenta una ciutat que tot ho transforma en consum. No seria hora de, entre tots i totes, defensar-la i protegir-la com el que és? El nostre patrimoni immaterial.

Per saber-ne més:

Espai i festa, exposició realitzada per la coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, l’Institut Ramón Muntaner i els Grups de Recerca Local de Barcelona.

Un barri ben guarnit, article publicat a Festes.org

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram